Revista Els Cingles - N54 Desembre 2005

2,50 euros

PUBLICACIÓ SEMESTRAL

TAVERTET

ANY XXVI

Nº 54

DESEMBRE DE 2005

S U M A R I Editorial ………………………………………………………………………………………………… 1 Un pagès de Tavertet - III / El Pagès …………………………………………………………………… 2 D’extorsions, insolència i indefensió a l’època dels bandolers, St. Julià de Cabrera / Rafel Ginebra…… 8 Fites gravades del Collsacabra / Rafael Sevilla ……………………………………………………… 11 La Tardor / Jordi Gumí ………………………………………………………………………………… 12 El paisatge del Collsacabra vist pels nostres poetes i escriptors ………………………………… 16 Torrents de Tavertet - VI / Jordi Sanglas ……………………………………………………………… 22 Itineraris per fer en família / Rafael Sevilla …………………………………………………………… 24 A l’ombra d’en Serrallonga / Francesc Gutiérrez i Isidre Bonilla ………………………………………… 27 Ramon Vinyeta i Leyes ……………………………………………………………………………… 30 Crònica del Collsacabra …………………………………………………………………………… 31 Racó del poeta ……………………………………………………………………………………… 38

Any XXVI, Núm. 54. Desembre de 2005

Normes de publicació de “Els Cingles”.

Redacció i administració:

Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han

Pl. Bisbe Guillem de Tavertet, 1. 08511 - TAVERTET

de tenir present el següent:

Tel. i fax:

93 856 52 24

- Els articles cal que estiguin escrits correctament en català i en format

E-mail:

[email protected]

informàtic de mida DIN A4.

[email protected]

- Els peus de les il·lustracions i els noms dels seus autors aniran escrits

[email protected]

en un full a part precedits d’un número que es repetirà a la fotografia

www.elscingles.org

o dibuix corresponent.

Pàg. web:

Director: Xavier Viladomat i Gil

Distribució de “Els Cingles”:

Consell de redacció: Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo,

Amer: Llibreria Ca l’Olmo

Anna Borbonet i Macià, Lluís González i Ventura, Mar Saborit i Verdaguer

Barcelona: Llibreria Quera

Col·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi Gumí i Cardona

Llibreria La Pleta

Correcció lingüística: Anna Borbonet i Macià

Cantonigròs: L’Estanc

Maquetació i impressió: Gràfiques DIAC

L’Esquirol: Estanc La Baldufa

Rda. Camprodon, 2 - 08500 VIC Publicació a Internet: Jordi Mas i Caballé Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch Corresponsal a Cantonigròs: Isabel Corominas Corresponsal a l’Esquirol: Mar Saborit i Verdaguer

Llibreria El Detall Manlleu: Benzinera Feixas Aulet Llibreria Contijoch Roda de Ter: Benzinera Feixas Aulet Llibreria Can Manolito

La redacció no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen

Rupit: Ca l’Ample

signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors.

Sant Feliu de Torelló: Santuari de la Salut

“Els Cingles” és una publicació de divulgació cultural editada per l’associació

Tavertet: El Rebost de la Isabel

“Amics dels Cingles de Collsacabra”, es publica sense cap finalitat de lucre.

Torelló: Llibreria Xicoi

Dipòsit legal: B-8.390-79

Vic: Llibreria La Tralla

Preu d’aquest exemplar: 2,50 €

Llibreria Impremta Joan Campà Llibreria Muntanya de Llibres Llibreria Pietx

Portada: Una bonica i original orquídia (Serapias lingua), al Collsacabra, on és força rara. El seu nom popular és “Gall llengut”. Es troba a la zona nord-est de Catalunya. Foto: Abert Espunya

EDITORIAL A la nostra petita comarca natural, des de començaments dels anys 50 del passat segle s’ha donat impuls a importants esdeveniments culturals i esportius, que podríem resumir a grans trets: el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, el Festival Internacional de Música de Cantonigròs, la Pedalada del Cabrerès i finalment la Fira del Llibre de Muntanya, el més recent, que ja ha fet el tomb pels quatre pobles del Collsacabra i la propera edició de la qual tornarà a Tavertet, on es va iniciar ara fa quatre anys. Si seguim les diverses edicions de la Fira del Llibre de Muntanya hi observarem un fil conductor en els temes que l’organització de la Fira posava al nostre abast, per tal de crear un clima d’interès per reflexionar i adquirir nous coneixements que ens induïssin a gaudir i conservar la natura, de forma especial la més propera, la del Collsacabra. La primera edició, coincidint amb l’Any Internacional de les Muntanyes, va tractar de la muntanya des d’un punt de vista ampli, sense caure en detalls. El segon any, a l’Esquirol, i coincidint amb l’Any Internacional de l’Aigua Dolça, es va tractar de la hidrografia de les muntanyes i en especial de la riera de les Gorgues. A l’edició de Rupit, el tema va ser el de les comunicacions: túnels, carreteres, ponts, ferrocarrils... però també es va tractar dels camins antics i de com recuperar-los. La darrera edició, a Cantonigròs, va exposar com fer una eficaç conservació de les muntanyes, comptant amb les àrees de protecció com els parcs naturals, PEIN, etc. En aquesta quarta edició culminava una primera part del camí previst de la Fira del Llibre de Muntanya, amb una primera sèrie de temes entrelligats que hem d’aprofitar per trobar la manera de protegir el nostre entorn. Al Collsacabra hi ha quatre elements importants relacionats amb la natura: el relleu, els boscos, les rieres i els vells camins. Quant al relleu, tenim una vall, la de Balà, repartida entre Tavertet i Vilanova de Sau en què una part està protegida com espai natural i l’altra part no té cap protecció especial fora del simple PEIN. Ens sembla una incongruència que a l’hora de protegir un espai NATURAL s’hagi de passar per les divisions administratives, artificials i molts cops arbitràries. Des d’aquí demanem que tota la vall de Balà sigui incorporada a un nivell de protecció, el que sigui, que ens asseguri la seva conservació i utilitat pública sostenible. La vegetació del Collsacabra és molt variada, però la fageda del vessant nord de Cabrera és de gran interès i caldria protegir-la. També tenim els bedollars, estratègicament situats en un altiplà a ponent de la Salut, i mai no hi ha hagut cap moviment encaminat a la seva conservació ni a informar el visitant de la particularitat de l’indret, al contrari, una part del bedollar ha estat llaurada i ha servit d’abocador de purins. Quina vergonya! Poques rieres del nostre país tenen tanta història i bellesa com la de les Gorgues, que voreja el poble de l’Esquirol. Aquesta riera es emblemàtica per als que estimen el Collsacabra; tant és així, que en Ramon Vinyeta, recentment desaparegut, en va escriure una guia on explica detalladament les possibilitats d’esbarjo en plena natura que té la riera. Un cop més hem menyspreat el que tenim. Fa uns mesos sortia la notícia que un grup de l’Esquirol volia recuperar el camí ral de Vic a Olot. Durant la 3a.Fira del Llibre de Muntanya va sortir de nou aquest tema. Actualment no ens consta que s’hagi fet res, tret de ser més complicat accedir al tram de camí ral que arriba a l’Esquirol a causa de la construcció de la benzinera, —que, dit sigui de pas, ens feia falta. Un altre exemple: el GR 2 ha estat desviat des de Falgars fins el coll de Pruit, deixant de ser camí per passar a ser pista cimentada o asfaltada. El mateix passarà al tros de GR 2 entre Rupit a Tavertet en passar per la zona de l’Avenc si no es desvia l’itinerari pel costat del cingle. Fa uns anys ja es va intentar, sense èxit. No voldríem ser pessimistes però de moment el panorama no és gens esperançador. Existeixen fundacions, associacions, xarxes i altres moviments que estan fent una important tasca, però aquí al Collsacabra no hem estat capaços de promoure la custòdia dels nostres paisatges, ni dels boscos ni de les rieres ni dels camins. Una veu angoixada s’aixeca des dels racons més amagats del Collsacabra demanant ajuda i comprensió per a aquesta natura exuberant que generosament, dia a dia, ens ofereix tot el que té. Podem tenir esperança? Esperem que sí.

1

UN PAGÈS DE TAVERTET - III El nostre pagès, que vàrem deixar amb els seus relleus sobre fusta, tenia, a més de les dèries i aficions comentades, un interès per guardar les col·leccions que sortien en alguns diaris i revistes, com El Correo Catalán, el diari Avui, el Nou 9, La Vanguardia…així com aplegar fets i dades d’interès. Té, a més, una col·lecció d’uns 2.500 Fulls Dominicals, alguns des de l’any 1924, i correlatius des del 1940. També ha recollit més de 200 recordatoris de difunts. Quant a la fotografia, una de les seves aficions principals, aplega 3.700 clixés de fotos en blanc i negre i aproximadament el mateix nombre de diapositives en color, amb les quals ha fet dos muntatges: un de 100 fotografies amb el títol: “Com passar un dia de maig a Tavertet” i l’altre, de 300 fotos, que mostra un recorregut per tot el terme de Tavertet. També ha passat moltes hores llegint, amb preferència llibres d’història, i li agrada fer-ho tot escoltant música, sobretot música tradicional de sardanes i cançons que ja cantaven els segadors a primeries del segle XX quan ell era un marrec. Així, es va espavilar per gravar els programes de sardanes i cançons que es van poder veure molt de temps els dissabtes i diumenges al matí i que va reunir en unes 10 cintes de vídeo i més de trenta cassets.

Un exemplar d’una moto Guzzi, model molt utilitzat als anys 40 al món rural. Foto: Vehicles antics. D.A.R., Tavertet

2

Deixem les aficions per parlar d’altres coses importants per a ell: en aquest pagès, la idea de conduir cotxe o camió no li va marxar mai del cap. Quan va veure que la carretera de Tavertet seria un fet, es va preocupar de treure’s el carnet de conduir, si pogués ser, de primera. Així, a falta de temps, mentre pujava amb el carro pel revolts del Gorgàs s’estudiava el llibre de la teoria que li van deixar, i el bon home del ferrer de Cantonigròs el va ajudar a fer les pràctiques amb el seu propi camió. De la teoria se’n va sortir el primer dia, però per a la pràctica li va caldre baixar dos dies més a Barcelona. Però va obtenir el carnet de primera. El Pagès pensava que amb la carretera asfaltada fins al poble tindria molts avantatges per dur el seu negoci i pujar la família. Creia que el lleter del poble veí, que feia la recollida de la llet per les cases, plegaria, i aleshores li valdria més, amb una camioneta, fer ell la recollida pels verals de Tavertet i de Sant Bartomeu. Però no va anar així perquè aquell lleter es va penedir, i com que eren prou amics, li va dir que li havia sortit de fer algun altre transport i per tant li valia la pena de comprar un camió i continuar amb la llet. Llavors, el Pagès de Tavertet, que tampoc no tenia calers, va pensar que per recollir la llet dels verals del poble amb un tricicle ja en tindria prou. Així ho va fer, però va ser el començament d’una cadena de fracassos, que de fet s’havien iniciat uns anys abans en què tampoc no va encertar-la amb una colla de motos que va tenir. S’agafava amb el que trobava més barat, però sempre tenia avaries. Va començar amb una Mobilette, després amb d’altres: una Riejo, una Guzzi, una Lube… però per a aquests camins, sobretot el mal camí de Cantoni, no li servien. La casa on feia els canvis li van recomanar que comprés quelcom millor a terminis, que li resultaria més a compte; de fet ell estava empipat per les avaries i d’arribar a Vic sempre amb les mans brutes de desmuntar i muntar la bu-

gia i mil coses més. Aleshores va saber que un mecànic de Vic es venia una Ossa en bon estat i bé de preu, i ho va aprofitar tot i que li va costar més cara, i així, ben aviat es va vendre l’atrotinat tricicle i va comprar un remolc per a la moto. La sort amb els vehicles no va ser pas gens dolça i finalment va plegar d’aquest transport i va passar la petita recollida de la llet pels verals de Tavertet al camió que la feia per Sant Bartomeu. Això va coincidir amb el fet que li havien donat el repartiment del correu provisionalment i així va continuar amb l’Ossa fins que van nomenar un correu oficial. Mentrestant, la carretera va arribar al poble i llavors si per una banda van perdre la clientela dels treballadors de la carretera, per l’altra van tenir molta venda els caps de setmana per l’afluència de visitants que volien conèixer el poble que fins aleshores havia estat tan allunyat i desconegut de tothom. Al pagès i botiguer, però, li faltava un vehicle per al transport. Va tenir ocasió de comprar una furgoneta antiga que –van dir-li– anava molt bé, però, renoi, amb les pujades per arribar a Tavertet havia de carregar-la molt poc i encara tenia avaries. Un altre vehicle que li van aconsellar, que venia una escola de xofers, també va ser una mala compra, tenia la carrosseria gran però el motor petit i amb prou feines podia arribar al poble. Tot seguit i a la mateixa escola van fer-li un canvi per un camió, un Ford, que s’emportà cap a casa. Hi podia portar la farina i la llenya per fer el pa i les coques, tots els queviures de la botiga i del bar, i recaderia. Però ben aviat van començar les avaries; un bon dia, baixant per la recta del pla de la Perereda va notar que passava quelcom ja que els frens no responien: havia perdut les rodes de la banda esquerra del darrere! Les recuperà i les va tornar a muntar i avall com si no hagués passat res. Al cap de pocs dies li va tornar a passar, i també altres avaries de tota mena, fins que va desmuntar la carrosseria, que va aprofitar, i la resta ho va vendre al drapaire. Però els contratemps amb aquesta mena de trastos no es van acabar aquí, al pobre noi semblava que la gasolina l’hagués embruixat; de nano volia ser xofer i en va sortir ben escaldat.

En aquesta època es va muntar una pedrera de grava a tocar del poble. Com que el Pagès durant la setmana tenia poca feina, quan va saber que a Vic es venia un GMC de la guerra amb bolquet, molt bé de preu, en bon estat i ideal per portar grava, es va dir que era l’última oportunitat, i que de fet ho va ser. Aquest camió també tenia avaries sovint. Tot de cop la pedrera es va tancar i llavors va pensar com s’ho faria per pagar els terminis del camió, ja que buscar feina lluny de casa ho tenia malament, havia quedat viudo amb només dues noies joves a casa i no les podia deixar soles a la botiga i al bar, ni tampoc sense companyia. Tenia dos fills amb carnet per conduir camió i aleshores un d’ells va poder deixar la labor que feia durant dos anys i així el Pagès se’n va poder sortir. El camió no va durar els dos anys, ja que va tenir un accident fatal que el va deixar mig destrossat i el noi va salvar la vida per un verdader miracle. Llavors el Pagès va dir al seu fill: “Gràcies a Déu que no t’ha passat res, no pateixis pas pel camió, que demà avisaré el drapaire i que ens doni el que pugui; mai més vull un vehicle de transport a casa. Ja tinc pensat i ben pensat el que faré”. Per al Pagès, amb aquesta sèrie de fracassos, aquesta època va ser la pitjor de la seva vida fins aquell moment. Però va agafar coratge, va demanar un préstec i va ser quan va condicionar el bar, com ja hem dit, i va fer la granja de porcs, sempre ajudat per les seves filles i alguna persona llogada per als caps de setmana; així va poder salvar la situació. També hi van ajudar els treballadors que tenia a dispesa i la botiga. Com que necessitava forçosament un vehicle per transportar el gènere, va comprar una furgoneta Citroën usada i va tenir més sort que amb els altres trastos. Tot i algunes reparacions, semblava impossible la feina que li va fer durant els anys que la va tenir, i la va guardar fins que en va comprar una de nova. No van passar gaires anys amb aquesta situació, ja que les noies es van casar i es va trobar que li era molt difícil continuar els negocis. Llavors va proposar a una de les seves filles casades que si volia, podria portar el bar pel

3

aquell buit que sentia quan estava immers en la feina i preocupat pel manteniment de la família. Així ha gaudit de les coses que gràcies a Déu ha pogut fer i que l’omplen de goig a la tardor de la seva vida.

El Pagès desenfornant el pa al forn de casa seva, l’any 1977. Foto: Jordi Gumí

seu compte. La noia al principi va dubtar, però al final es decidí. En aquell temps el Pagès es trobava que s’havia quedat només amb una filla de setze anys que no li agradava treballar ni al forn ni a la botiga, però de moment va mantenir-los, tot i que el forn en aquesta època rendia molt poc. La noia, com que el seu pare amb el forn i la botigueta s’ho podia fer sol, va buscar feina per treballar fora durant la setmana, ja que els caps de setmana eren els dies de més feina a casa. Doncs sí, va trobar feina en un escorxador, una feina que li va agradar i on va treballar una colla d’anys, així va poder engrandir la granja, cosa que sempre havia estat la nineta dels seus ulls i la seva vida. El forn, però, no va durar gaires anys perquè va arribar el moment en què uns impostos i unes lleis –els locals havien d’estar molt ben condicionats– van fer difícil continuar i el va donar de baixa. D’altra banda, va haver de plegar la filla que tenia al bar ja que aquest rendia poc, i amb el seu marit, paleta, al qual a vegades li escassejava la feina, i amb tres fills que tenia, els va caldre buscar feina en un altre lloc. Llavors la filla petita es va haver de quedar a casa a cuidar la família i la granja, i ben aviat va entrar a treballar a l’Ajuntament. El Pagès, des que havia plegat el forn es va poder dedicar a les flors i altres aficions que ja hem ressenyat, satisfet d’haver pogut fer quelcom en bé de la cultura, a la vegada que omplia

4

Encara recorda aquell dia que treballant a la casa de pagès, fa molts anys, li va venir un pensament que el va portar a reflexionar: “Què hi fem en aquest món? Vivim en una casa de pagès de mig torn i vivim sols per treballar, menjar i dormir. Què podem fer en bé de la societat? Estaria disposat a canviar de situació i d’ocupació si al mateix temps pogués fer alguna cosa de profit pels altres, per la societat”. Per això el Pagès està molt satisfet que, encara que fos minímament, alhora que es preocupava pel sosteniment de la família, pogués fer alguna cosa d’utilitat per al poble. Tavertet s’havia quedat sense barber i ell es va posar a fer de barber fins que va arribar-hi la carretera i la gent ja es podia desplaçar. El poble estava allunyat de pobles veïns i s’havia de proveir de moltes coses. Els pagesos, si feien llet l’havien de portar al lleter amb una garrafa, ell va muntar un transport diari per a la llet i recaderia que va durar fins que el poble va tenir la carretera de la Diputació. Al poble no hi havia forn de pa industrial i ell, amb l’ajuda del nou rector va posar el forn que va funcionar trentaset anys, fins que va ser més rendible vendre el pa del poble veí. Encara que ja hi havia botigues al poble, ell en va muntar una potser amb més varietat d’articles. No cal dir que, a part d’haver fet coses útils, també reconeix algunes errades i equivocacions. El Pagès de Tavertet també va estar vint-i-vuit anys a l’Ajuntament; de bon primer d’agutzil, després de conseller i tresorer, més endavant, de conseller i tinent d’alcalde, i finalment d’alcalde. Durant aquests anys d’actuar a l’Ajuntament ve tenir encerts i desencerts i es va atrevir a posar els noms dels carrers en català en uns temps difícils. Fins aquí, doncs, tot el que hem pogut repescar de la història del Pagès de Tavertet. El Pagès

D’EXTORSIONS, INSOLÈNCIA I INDEFENSIÓ A L’ÈPOCA DELS BANDOLERS SANT JULIÀ DE CABRERA 1611 L’època del bandolerisme, sobretot de la primera meitat del XVII, ha estat sovint mitificada per una visió romàntica que ha convertit en herois aquells a qui els nostres avantpassats veien com a extorquidors i assassins, o si més no com a membres més o menys sanguinaris d’un sord conflicte de bandositats i clienteles. Hom pot pensar que aquells que van ser assassinats, extorquits, o que van ser víctimes de danys col·laterals d’aquells bandolers i d’aquells conflictes estarien bastant en desacord amb la visió frívola, benèvola i festiva que sovint se’ns dóna de personatges com Serrallonga, Rocaguinarda, en Toca-son etc.

Com a il·lustració (una més) del que representava la violència de l’època i la indefensió que patia el poble ras, especialment en paratges de muntanya com el Collsacabra, volem ressenyar aquí un procés judicial obert arran d’un robatori i d’unes amenaces que van tenir lloc respectivament a la Masallera i al Prat, tot a la parròquia de Sant Julià de Cabrera. Disposem només de la part inicial del procés, la part en què es recollien les proves i els testimonis i en què el jutge decidia què s’havia de fer (la part d’inquisitio). En primer lloc hi ha la declaració del masover de la Masallera

La masia del Prat de Sant Julià, al costat de la parròquia, cap als anys cinquanta. Foto: Duch. Estudi de la Masia Catalana. Centre Excursionista de Catalunya.

5

i suggerent de la percepció dels fets per part dels diferents involucrats, i dóna també una sèrie d’informacions més “pintoresques” sobre la vida quotidiana a l’època. I tot ajuda a intentar entendre una mica més el nostre passat. Vegem el procés*. El títol que consta a la coberta és: Contra los qui prengueren una béstia de llana de la casa de la Masallera de Sant Julià de Cabrera, y los que desafiaren a Barthomeu Colell, masover del mas Prat de dita parròquia. El procés es va fer a la cúria del terme de Cabrera.

Des del cingle de Cabrera, la vall de Sant Julià, el nucli de l’església i la casa del Prat de Sant Julià. Foto: Anna Borbonet

de com se li van presentar de nit uns quants homes i li van demanar una bèstia. El masover sabia que tenia les de perdre, que no tenia cap opció d’enfrontar-s’hi ni de negar-s’hi i es va resignar a deixar que ells mateixos agafessin el xai que els semblés. Després hi ha diferents declaracions relacionades amb un altre fet: el mateix grup d’homes es van presentar al Prat de Sant Julià i exigiren al masover que digués al seu amo que si no els donava 200 ducats li cremarien la casa. També van requerir al masover que abans de tres dies tragués tot el bestiar de la casa si no el volia perdre. El relat dibuixa prou bé la insolència de la petició, però qui els ho podia impedir? Sigui com sigui, el masover del Prat s’ho prengué, segons sembla, amb certa calma. Com sempre, les declaracions, tot i ser suggerents també deixen molts interrogants. L’extorsió contra l’amo del Prat sembla que estava relacionada ja amb algun “negoci” previ, i que el tal amo corria per aquelles terres amb un escamot de gent armada. Probablement, per tant, no es tracta tant d’un fet “aïllat” sinó inserit dins un conflicte més ampli. Com sovint passa, no sabem com va acabar el conflicte, si es van agafar els amenaçadors o si aquests van fer efectives les amenaces. En qualsevol cas, les declaracions donen una imatge interessant

6

El dimarts 20 de setembre de 1611, al lloc de l’Esquirol i davant de Francesc Dot, batlle del terme de Cabrera, i davant de Miquel d’Oms, donzell, procurador i governador general del comtat d’Osona i dels vescomtats de Cabrera i de Bas, es pren declaració a Miquel Masallera, d’uns quaranta anys, segons diu, habitant a la Masallera de Sant Julià de Cabrera, que s’ha presentat a fer una denúncia: Senyor, jo denuncio a Vostra mercè y a sa cort com esta nit passada ja passada mija nit segons me apareixia ab la lluna, me tiraren una pedra a la finestra de la casa de la Massallera, ahont jo estich, y jo isquí a la dita finestra i viu baix en lo corral a sinch hòmens, y hu d’ells me digué “Qui sou vos y de qui és aquest bestiar?”. Y jo li diguí: “Meu és”. “Así som uns quants pillars que tenim ganas de menjar carn. Haveu-nos de vendre o donar una béstia”. Y jo los diguí “Aquí estan”, y jo no·y devallí ni obrí la porta, y leshores viu jo com prengueren tres béstias del corral de dita casa de la Massallera, y de aquellas ne prengueran y triaren una, y se le n’aportaren, y dexaren les dos, y en la era viu jo que la escorxaren, de una altra finestra que vaig anar, y escorxada me apar ne feran quatre trossos y se la posaran al coll alguns d’ells ab un bastó o altra cosa, y se le n’aportaren. Jo no coneguí ningú de dits hòmens, ni sé qui eran, però viu aportaven capas rojas y padrinyals, que jo los veya lluir ab la lluna, y després que som arribat en est lloch del Esquirol he entès a dir que Joanich Rourell de Vilanova de Sau, ab quatre de altres, esta nit passada havia desafiat a Barthomeu Collell, masover

del mas Prat de dita parròquia de Sant Julià de Cabrera, y per so o denuncie a Vostra mercè y a sa cort, per mon descàrrech. L’endemà, dimecres 21, declara Bartomeu Güell, pagès, de 25 anys, fill de Ramon Güell de la Vola, que s’està al Prat de Sant Julià. Declara: Senyor, dilluns anit, prop passada, a dos horas de fosch poch més o manco, jo en companyia de Jaume Compte y de Ramon Vadrier, tots bracers, mossos llogats per Barthomeu Collell, masover del mas Prat de Sant Julià de Cabrera, que és de mossèn Prat de Sant Feliu de Payarols, en la hera del dit mas Prat, que jugavem a cartas a la lluna, los dits Jaume y Ramon y jo, y estant jugant nosaltres arribaren allí sinch hòmens ab ses capes de pastor roges, que aportaven vestides, y en les mans aportaven cada hu un padrenyal o altra arma de foch curts de tres pams segons me aparexia, o manco, de canó, y en arribas digueren “Assí jugau en aquesta hora, fadrins?”, y jo responguí “Sí, senyor”, y leshores hu d’ells que jo no’l conexia me digué “Vine-te’n ab mi fins a casa”, y’m digué jo si era fill del amo de casa. Jo li diguí que no, y més me demanà la casa de qui era, y jo li responguí que de mossèn Prat de Sant Feliu, y després me digué si dit mossèn Prat y tenia bestiar en casa, y jo li diguí que no, y després me digué que picàs a la finestra i digués al amo que s’i fes, i axí ho fiu, y lo dit mon amo se feu a la finestra, y jo ho_ que lo dit home que tinch dit digué a mon amo “Digau a mossèn Prat, qui diu que jo no l’he desafiat, que sí que l’e desafiat y’l vull haver desafiat,y que só en Juanich Rourell, y digau-li que si no’m dona dos cents ducats dintra vuyt dies y que tinga compta a na qui’ls donarà, que no’ls don sinó en mes mans pròprias, jo li faré fumar la casa aquesta y l’altra que ara y fa bo, y vos” -–dient-ho al dit mon amo, que jo me estava escoltant de molt prop, a tres o quatra passos– “si no buydau la casa dintre tres dies vos hi cremaré a tots, y tot lo que y trobaré”, y lashoras lo dit Collell mon amo digué “No y ha pas remey ningú. Dins tres dies ahont portaria jo tanta vianda?”, y lo dit home digué “Hajau-la buidada dins vuyt dies sens falta, y no us hy burleu, si no ja veureu lo que serà”, i després lo dit hom se girà

y tots plegats que s’escoltaven lo rahonament que tenia ab mon amo se n’anaren a la volta de la Masallera, que no és molt lluny de la casa del Prat, y avuy passant jo per la casa de la Masallera a la hera de dita casa me han dit que lo matex vespre hi arribaren sinch hòmens y demanaren una béstia de llana a Miquel Masallera, masover de dita casa, germà del hereu, y ell los digué que se la prenguessen, y axí u feren, y la escorxaren a la era de dita casa, y se n’aportaren la carn a trossos. Jo no’ls coneguí a ningú, sinó que lo qui’m parlava me aparexia molt galant, home de bona statura, y tenia los cabells del cap rullats en amunt, y no m’adoní dels demés perquè no’ls hic tant prop ni tampoch viu si portavan altres armes de les que tinch dit, sinó que així com entraren en la hera ahont nosaltres erem jo ho_ que acalaven dos o tres gallets de padrenyal arreu, y no·y sé més. A continuació declara, el mateix dia, Bartomeu Collell, el masover, que diu tenir 58 anys. No ens podem resistir a transcriure també la declaració perquè tot i relatant el mateix, la perspectiva és diferent: Senyor, dilluns a nit, a las duas horas de fosh poch més o manco, que jo ja hera al llit bona estona havia, sentí que tiraren tres pedres a la finestra de la cambra ahont jo jach en la casa del Prat de Sant Julià de Cabrera, ahont estich per masover per mossèn Prat de Sant Feliu, y a la darrera pedrada ma muller se llevà y sens obrir la finestra digué “Qui axò?”, y coneguerem que

Masia i cabanya del Prat de Sant Julià, actualment. Foto: Anna Borbonet

7

era Barthomeu Guell, mosso meu, qui digué “Digau al amo que’s fassa a la finestra, que assí’l demanan”, y axí jo m’hi fiu, y viu quatre hòmens devant de la finestra, baix, y hu qui se’m parà davant davant tot sol y’m digué “Conexeu-me vos a mi?”, y jo li diguí “No senyor”, y leshores ell me digué “Jo só en Juanich Rourell, y digau a mossèn Prats que no’s té per desafiat de Juanich Rourell que jo li demanava cent ducats, que ara en vull dos-cents, sens falta, y que tinga compta, que no’ls done sinó en las mias mans matexas”, y’m demanà si mossèn Prat y tenia bestiar, y jo li diguí que no, y’m digué si los bous eren seus y si y tenia eugas, y jo li diguí que no y tenia sinó dues eugotes y també’m digué “Jo pensava que tenia assí lo bestiar a mitges”, y jo li diguí que no sinó a l’altra casa, dient-ho de la casa del Prat de la Vola, que és també del dit mossèn Prat, y leshores ell me digué “Amirau, vos buydau la casa dintra tres dies y digau-ho també al masover de l’altra casa”, y jo li diguí que dins tant poch temps no y hauria remey, que jo no tenia temps de parlar ab mon amo, perquè no y era, ni de tràurer tanta vianda de casa ab tant poch temps, y leshores ell se acostà ab un altre y digué “Ara mirau, ayaula buydada dins vuyt dies y no us y burleu, si no ja veureu com ayrà o què serà”, y se n’anaren a la volta de la Masallera de dita parròchia, y leshores viu que eren sinch ab ses capes de pastor rojas, que ab la lluna que feya molt clara se conexia molt bé, y no podria dir quina statura de hòmens heren, ni si aportaven armas o no, que no me n’adoní sinó que viu se n’anaren a la volta de la Masallera com tinch dit, y avuy me han dit, passant jo per la Masallera per a venir assí, que sinch hòmens y avian passats en la nit y que havian demanada una béstia y que lo Miquel Masallera los havia dit se la prenguessen y axí u feren, y que la escorxaren a la hera de dita casa y que se n’aportaren carn a trossos, y assò me ha dit lo dit Miquel Masallera, masover de dita casa, qui me a mostrat lo lloch y la sanch ahont havian morta la dita ovella. Y’m digué també [el tal Rourell], “Jo sé que mossèn Prat és pujat a munt ab set o buyt hòmens armats. Digau-li que bé’ns trobarem”, y altres coses me digué, que a mi ara no’m recorda, sinó lo que tinch dit, y assò és lo que y sé.

8

Tot seguit, també el mateix dia, declaren Jaume Compte, de Joanetes, de 22 anys, i Ramon Vadrier, de Cabrera, de 20 anys, els dos mossos que eren amb en Güell jugant a cartes. Aquests havien tingut un paper més marginal, i no aporten informació addicional. ...Bé, sí. Jaume Compte diu que estaven “jugant a cartas, a passa quinse”, que lògicament devia ser algun joc de cartes. També diu que ells dos es van quedar enrere prop del paller mentre els altres homes i l’altre mosso s’atansaven a la casa, i relata més o menys la conversa. L’altre, Vadrier, sembla que encara quedà més al marge, o és el que vol semblar. Aquest diu que no va sentir res de la conversa “perquè jo estava arrimat al paller més enllà de mon companyó y tampoch no y tinguí comptes sinó que’ns tornarem a posar a jugar los dos y viu jo com cap de poch se’n tornaren y arribaren ab nosaltres y algú d’ells digué “Ja sabeu, los diners són perduts”, y com veren que jugaven ab tantas digué algú d’ells “Donau-me carta, jo vull jugar també”, y se ajupí y després no prengué sinó que se n’anaren”. Curiosa divergència. Mentre el company havia hagut d’acompanyar el tal Joanich, un dels mossos havia seguit més o menys la conversa però l’altre, segons diu, no havia sentit res sinó que havien seguit jugant a cartes. Clou el procés d’informació la disposició signada per Ramon Serrat de Nespla, jutge i assessor de la cúria, feta el 20 de setembre de 1611: Capiatur Joannich Rourell, et captus bene custodiatur et incontinenti tradatur ad castrum de Hostalrich, et in carceribus mancipetur et fortificetur inquisitio et cetera., és a dir, es mana que es capturi el tal Rourell i que se’l porti a les presons del castell d’Hostalric, que era la capital dels termes dels Cabrera. No en sabem res més. Rafel Ginebra i Molins

* El procés es troba dins el lligall 1610-1619 de la sèrie de Processos Criminals de l’Arxiu de la Vegueria de Vic, actualment a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

FITES GRAVADES DEL COLLSACABRA Introducció Des de fa un grapadet d’anys anem recorrent les muntanyes i boscos de les terres del Collsacabra, gaudint d’aquesta natura generosa i espectacular, sempre cercant antics camins, sempre atents a les petites coses que ens van sortint al nostre pas. Fruit d’aquestes caminades, i de les indicacions de bons amics amants d’aquest territori, ha estat la trobada d’un conjunt de fites de terme (termes) gravades molt interessants.

tant, algunes d’aquestes fites assenyalen ara el límit entre els municipis de Tavertet i Rupit i Pruit, malgrat que indiquen el terme del Cabrerès. - El valor patrimonial: a Catalunya són molt escasses les fites de terme gravades, amb la qual cosa, malgrat tenir un valor artístic humil, aquestes pedres tenen un valor patrimonial i històric molt interessant.

Es tracta de fites que assenyalen els límits dels antics termes de Tavertet, el Cabrerès i Rupit i que creiem que són, a part de la mera curiositat, elements patrimonial importants per als tres municipis del Collsacabra. Per afirmar això ens basem en les següents raons: - La seva antiguitat: la datació aproximada de les fites seria el segle XVIII, sense concretar més. Aquesta suposició està basada en que en una de les fites trobades apareix la data de 17??. - La seva funció: actualment, la majoria d’aquestes fites encara compleixen la seva funció de límit i assenyalen la línia de divisió entre els municipis actuals de Tavertet, l’Esquirol i Rupit i Pruit. - El llegat històric: el terme del Cabrerès, gravat en bona part de les fites trobades, ja no existeix. Amb el pas dels anys aquest antic terme, hereu de l’enfonsat castell de Cabrera i els seus senyors feudals, va donar pas al municipi de Santa Maria de Corcó-l’Esquirol. Una bona colla d’aquestes fites assenyalen doncs el límit entre els municipis actuals de Tavertet i l’Esquirol. Però una part del que era el terme del Cabrerès en el segle XVIII, la parròquia de Sant Llorenç Dosmunts, va passar posteriorment a ser part de Pruit i, més endavant, del que avui dia és el terme de Rupit i Pruit. Per

Fita robada de les Valls, desapareguda a finals de 2001. La imatge és del 1994. Foto: Anna Borbonet

Descripció Totes les fites trobades (‘termes’ en el parlar de la comarca i de fet, la seva accepció principal) són molt semblants, tant per les dimensions com per la mida i forma de les lletres. Només n’hi ha una de diferent, que està gravada en una roca natural, enlloc de ser una pedra tallada i clavada a terra. Tenen forma de parallelogram, d’uns 25 cm d’ample per 15 de gruix; l’alçada és variable en funció del tros de fita que està enterrat. Les lletres tenen sempre la mateixa grafia, i mesuren uns 5 cm d’alçada i uns 5 mm de fondària. Els tipus de pedra emprats són molt semblants.

9

El seu estat de conservació varia. La pitjor és la gravada en roca on gairebé s’ha d’endevinar el text i falten dues xifres de la datació. A les altres es llegeix bastant bé el text, malgrat que alguna està una mica escapçada.

durant 300 anys la seva funció de límit, pot ser que qualsevol persona capriciosa i desaprensiva que ensopegui amb una fita li faci gràcia la troballa i, sota l’excusa de ‘salvar-la’, s’endugui la pedra a casa seva.

Pel que fa al text gravat, en tenim de tres tipus:

Des d’aquestes línies fem una crida als tres ajuntaments de la comarca perquè prenguin consciència dels elements patrimonials esmentats i tinguin cura de la seva protecció i conservació. Primerament reclamant la fita robada de les Valls1 i a continuació adoptant una postura comuna per tal de vetllar perquè aquestes pedres antigues puguin continuar fent la seva funció al seu lloc original i arribar també al temps dels nostres fills i dels fills dels nostres fills.

- Les que feien de límit entre els termes de Tavertet i el del Cabrerès: - Per un cantó: TERMA DE TAVARTET - Per l’altre cantó: TERMA DEL CABRARES - Roca gravada, entre els termes de Tavertet i el del Cabrerès: - TERMA DE TAVARTET - 17 IHS ?? - Les que feien de límit entre els termes de Tavertet i el de Rupit. - Per un cantó: TERMA DE TAVARTET - Per l’altre cantó: TERMA DE RUPIT

Per un altre cantó, fem una crida també als pagesos, boletaires, caçadors, excursionistes, etc que recorren i estimen les terres del Collsacabra perquè ens comuniquin la localització de noves fites de terme, per tal de poder inventariar-les totes ([email protected]).

Petita ressenya històrica Inventari i conservació Terme gravat, que fa de límit entre els termes de Tavertet i el Cabrerès Foto: Rafael Sevilla

Les fites de terme són béns patrimonials municipals compartits (entre dos pobles) ‘immobles’ però que fàcilment poden passar a ser béns ‘mobles’. És a dir, després de complir

Sense ànim de ser exhaustius, donem unes dades històriques que ens han ajudat a ubicar les fites en el seu lloc. Aquestes cites parlen de l’evolució històrica del terme del Cabrerès en general, i més concretament a la parròquia de Sant Llorenç Dosmunts. - Un fogatge de la Corona d’Aragó, de l’any 1553, parla del terme del Cabrerès i diu que està format per les parròquies de Corcó, Sant Julià de Cabrera, Sant Llorenç Dosmunts, Sant Bartomeu Sesgorgues, Sant Vicenç de Casserres i Sant Martí Sescorts2. - A l’any 1730 el terme s’anomenava Cabrerès, amb la parròquia de Santa Maria de Corcó i el poble de l’Esquirol2. - Al 1787 el cens general del terme del Cabrerès, del comte de Floridablanca, inclou la parròquia de Sant Llorenç Dosmunts2.

10

Fita gravada del Collsacabra, al mig d’una fageda Foto: Rafael Sevilla

- Al 1842, l’estadística oficial diu que el terme del Cabrera està format per Corcó-l’Esquirol, les Masies de Corcó i Sant Julià de Cabrera2. Ara ja no es parla de Sant Llorenç Dosmunts. Entre aquestes dues dates aquesta parròquia passa a pertànyer a Sant Andreu de Pruit. - Avui dia, el terme municipal de Santa Maria de Corcó o l’Esquirol comprèn les parròquies de Santa Maria de Corcó, Sant Julià de Cabrera, Sant Roc de Cantonigròs i Sant Martí Sescorts2. Sant Llorenç Dosmunts pertany a Rupit i Pruit, a l’igual de Sant Andreu de Pruit i Sant Joan de Fàbregues.

Qüestions legals Segons les lleis de conservació del patrimoni historicoartístic de Catalunya les fites de terme no tenen cap figura legal de protecció, com ara les creus de terme. De totes maneres, el codi penal vigent és ben explícit quant a la protecció de les fites, i diu textualment en el seu article 2463: “El que alterase términos o lindes de pueblos o heredades o cualquier tipo de señales o mojones destinados a fijar los límites de propiedades o demarcaciones de

predios contiguos, tanto de dominio público como privado, será castigado con la pena de multa de tres a 18 meses, si la utilidad reportada o pretendida excede de 400 euros”.

Agraïments A Josep Juvanteny, Jordi Costa i el senyor de la casa del Perer, que entre tots em van ensenyar la major part de les fites protagonistes d’aquest text. Rafael Sevilla

Bibliografia MOR, J. La fita històrica de pedra del Cabrerès. 2002. http://usuarios.lycos.es/praxisy100cia/fita.htm 1

PLADEVALL, A.; COLL, F.X.; SERRA, A. Història de la parròquia i poble de Santa Maria de Corcó. Ed. Parròquia de Santa Maria de l’Esquirol. Pàgines: 44, 45, 58, 83 i 93. Santa Maria de Corcó-l’Esquirol. 2002. 2

El Codi Penal. Manual de Consulta. Article 246, pàgina 81. http://www.diba.es/fl/fitxers/manualspaper/codi_penal_consulta.pdf SEVILLA, R. Fita de les Valls. Indrets de Tavertet http://tavertet.iespana.es/ 3

11

LA TARDOR Es parla de la tardor com d’una època de recolliment i reflexió. S’invoquen moltes raons per considerar-ho així; unes són d’ordre estacional, altres poden definir-se com imperceptibles perquè arrenquen de les impressions íntimes no mesurables.Tardor és un temps de l’any que es caracteritza per... però potser caldria remuntar-nos als inicis per situar convenientment l’entramat del temps, les estacions, els anys i d’altres qüestions que ens porten al sistema d’organització de la vida que anomenem El calendari. Sembla que la cosa va començar fa milers d’anys, quan els humans que vivien de la cacera es van cansar d’anar amunt i avall empaitant animals que els servien d’aliment i varen situarse en un lloc, establint-s’hi permanentment i fent una vida sedentària d’agricultor. Amb les plantes que cultivaven, tenien estones per observar els fenòmens repetitius que es produïen en els vegetals: sortien d’una llavor, creixien, donaven fulles, feien flors i en cert moment es marcien fins a morir. Aquest fet l’entenien com una obra màgica, que moltes vegades es podia relacionar amb uns períodes repetitius en

Dolmen de la Cova d’en Daina de Romanyà de la Selva (Baix Empordà). El culte als morts ha estat present en les comunitats primitives. Foto: Jordi Gumí

12

què el seu entorn canviava pel fred, calor, pluja o vent, marcant uns espais de temps que tornaven de tant en tant. S’admiraven d’aquests fenòmens i també els preocupava no poder controlar ni prevenir la seva presència. Estaven a mercè d’unes condicions en les quals no podien intervenir; calia trobar informació. Era necessari contemplar el seu entorn molt atentament. Aquests homes primitius miraven la Lluna i observaven que en el transcurs de diversos dies apareixia sencera, s’apagava a poc a poc, s’esfumava i tornava a lluir, fent això sempre sense parar. També van admirar el Sol i s’adonaren que, a més de sortir i amagar-se cada dia, es movia en el cel passejant-se pels mateixos llocs de temps en temps. Per a ells eren uns misteris que no podien compendre, que els presentaven com a sers poderosos, uns déus enigmàtics, inabastables; però també intuïen que la repetició dels seus moviments podia ser aprofitada per mesurar el pas del temps. Així es formà, a poc a poc, la idea d’un calendari i la distribució de l’existència en dies, mesos i anys en el transcurs dels quals es podien encaixar les feines del cultiu de les plantes i establir un ordre en la vida de la tribu.

Els primers observadors dels moviments dels astres en el firmament es refiaren de la Lluna per dividir el temps, però aviat comprovaren que “es retardava” de les realitats de l’agricultura i “feia” uns anys massa curts. Després van pensar en relacionar-hi la circulació del Sol i sembla que la combinació resultà bastant eficaç per plantejar un any més proper a la realitat. Abans d’arribar al calendari actual va passar molt i molt de temps; el precedent més llunyà cal cercar-lo en l’antiga Caldea, on tenien els anys de 360 dies. Els egipcis havien calculat un altre calendari i els grecs van fer el seu unificant-ne diversos dels pobles veïns. Tots tenien problemes perquè havien de fer ajusts en les particions, dies i mesos, que no coincidien amb el que la natura presenta. Roma també tenia un calendari que calia rectificar de tant en tant. Una de les recomposicions importants es va fer per ordre de Juli Cèsar, proposant un any que començava per l’1 de gener, dividit en dotze mesos i posant l’any de traspàs per equilibrar diferències entre la mesura humana i la realitat. Fou el calendari julià on, tot i així, encara apareixien errors; l’emperador August va fer-hi alguna regularització. Més endavant es dividiren els mesos en setmanes per influència del calendari jueu, s’establí el diumenge com a dia de descans i s’implantà l’any litúrgic amb certes festes cristianes, com la Pasqua, que “es mouen” pel fet de ser d’origen lunar i un santoral de reminiscència solar que es va fixar en dies concrets. La cosa anava tirant, malgrat algunes mancances, fins a l’any 1582 en què el papa Gregori XIII en decretà una reforma: eliminà deu anys de la xifra existent i

modificà l’any de traspàs. El resultat s’anomena calendari gregorià, utilitzat fins avui per gairebé tots els països, encara que, a més, cal comptar amb els calendaris musulmà, hebreu, hindú i xinès vigents en alguns països i comunitats. Aquests comentaris justifiquen com mesurem la durada de l’any, o sigui el temps en què la Terra dóna una volta completa al Sol. Els nostres ancessors i els avantpassats més propers no coneixien aquest moviment de translació de la Terra; ells creien en el pas aparent de l’astre lluminós a l’entorn del nostre planeta, perquè la Terra la veien com a centre de la creació. Malgrat aquest error, la seva observació els va fer concebir el calendari i deteminar que els canvis de temps s’agermanaven amb el cicle de la vida en la naturalesa.

Gravat al boix del segle XIX. Novembre és el mes consagrat a les ànimes del purgatori. Foto: Jordi Gumí

La ciència astronòmica determina que hi ha uns punts importants en el recorregut de la Terra, els solsticis i els equinoccis, que marquen les fronteres que separen els canvis de clima. Entre aquests punts, la Terra passa pel que anomenem les estacions:

13

Entre els dies 21 i 22 de desembre és el solstici en què comença l’hivern. Entre els dies 20 i 21 de març és l’equinocci que dóna pas a la primavera. Entre els dies 20 i 21 de juny és el solstici iniciador de l’estiu. Entre els dies 22 i 23 de setembre és l’equinocci que marca l’arrencada de la tardor.

Castanyes i moniatos són menges característiques de la tardor. Foto: Jordi Gumí

14

La tardor és l’estació que està compresa entre l’equinocci de setembre i el solstici de desembre. Es carateritza pel descens gradual de la temperatura, la inestabilitat atmosfèrica amb pluja i vent, junt amb l’escurçament d’hores de sol. Tot això actua sobre la naturalesa que sofreix una transformació. Entre els vegetals, sobretot, es nota una pèrdua de vigor, amb la caiguda de fulles de certs arbres i la paralització del seu ritme vital; algunes plantes perden l’energia i es moren. També els animals noten el canvi de clima i alguns emigren a llocs més càlids, sobretot els ocells, mentre d’altres, com els rèptils i amfibis, s’adormen per hivernar. Molts insectes moren. A pagès és el

moment de llaurar els camps i sembrar les llavors que es prepararan sota terra per esclatar després de l’hivern i donar una nova vida. La decadència vital d’aquesta llei del temps és la que va impressionar, de forma molt pregona, aquells homes prehistòrics que miraven el Sol i la Lluna, que fitaven el cel mentre pensaven que la terra entrava en una espècie d’adormiment. D’aquí a deduir que aquest és un temps de mort sols hi va un pas. Veure la llavor enterrada que sembla estar morta, porta a dir que és el temps per recordar el cos inert del familiar sepultat. Moltes cultures primitives assignaren a la tardor unes cerimònies en memòria dels difunts, amb rituals d’invocacions o amb sortilegis per evitar que els morts retornin. La cristianització procurà assimilar les tradicions dels avantpassats que la gent ja practicava i s’emmirallà en els orígens llunyans de certes celebracions. En el cas de la tardor es recolliren les antigues creences sobre el món dels morts, per encaixar-hi la festivitat de Tots Sants i el dia de Difunts, situant-los en les dates en què pobles com els celtes celebraven la festa dels morts. El novembre es dedicà al record dels avantpassats i es consagrà a les ànimes del purgatori. No és d’estranyar, doncs, que fins ben entrada la meitat del segle XIX, com una reminiscència de ritus molt antics, encara es creia que els difunts recents que eren al purgatori podien tornar a passar unes hores amb els parents a la recerca del camí cap al cel. També era acceptat que ànimes en pena rondessin aquests dies per tot arreu buscant algú que les deslliurés. Posar un plat a taula pel difunt, tenir un llit parat esperant-lo i estar tothom recollit amb tristor eren pràctiques habituals. Encendre espelmes i candeles era un costum que encara perdura en la memòria de persones grans. La celebració d’àpats funeraris ha persistit fins a principis del segle XX amb un cerimonial molt estructurat i la participació de tota la família, així s’hi establia una reminiscència dels cultes precristians que dipositaven aliments a la tomba dels difunts per alimentarse en el viatge al més enllà.

L’inici del segle XXI ha arreplegat un nodrit estol de tecnologies que sembla que ens fan la vida molt agradable, però tenen la contrapartida d’una dependència molt acusada; hom pensaria que els aspectes tradicionals han quedat arraconats, però, malgrat aquesta saturació de modernitat, les creences, costums i activitats dels nostres avanpassats han deixat algun bocí del seu contingut que ha arribat fins al moment actual. Potser les tasques de pagès són les més constants, encara que la mecanització ha transformat molts dels processos de l’agricultura, però resta la fidelitat a la temporada en què cal fer les feines. El camp es llaura i sembra a la mateixa època que ho feien els avis; a l’horta i als conreus es compleixen operacions similars a les que es feien abans. En aquest àmbit les eines han variat, els terminis temporals no. En l’ànim de l’home lligat a la terra i als seus cicles vitals, segueix existint la tardor i no li ha canviat substancialment l’aplicació que les seves mans i la seva ment donen als mesos d’aquesta època de l’any. Pel que fa a la relació entre el món dels vius i el dels morts, el tema ha quedat desbrossat de fantasies i paüres; hi roman un pietós record pels difunts, amb manifestacions que es concreten en visites als cementiris, ofrenes de flors, misses o altres actes cerimonials, amb una concentració d’interès pels desapareguts contraposat a l’oblit que existeix moltes vegades la resta de l’any. És probable que en algunes comunitats rurals encara es pugui detectar reminiscències de cerimonials del passat, perqué hi ha tradicions molt arrelades que serà difícil abandonar del tot. Associat al record dels difunts, coincidint amb la festivitat cristiana de Tots Sants, hi ha la permanència de la festa popular de la castanyada; diem permanència i en realitat cada vegada va a més com a testimoni festiu, no pas religiós o transcendent. Hi ha autors que consideren la menja d’aquest fruit una reminiscència dels aliments que, en temps precristians molt allunyats, es posaven a la tomba dels morts per

al viatge final. Diuen que el color fosc ajuda a la memòria d’una celebració que no hauria de ser festiva sinó de recolliment; sembla, però, que cada vegada més és un acte festiu, de participació, de reunió d’amics i familiars amb més gatzara que pena o sentiment. La pervivència dels antics pans votius oferts als difunts o repartits en els funerals són els panellets, una menja molt característica, dolça i especial que només es consumeix per la castanyada i dies de l’entorn, amb la companyia de vi moscatell o cava. Els moniatos completen aquesta tríade gastronòmica que s’ha fet pròpia de la tardor, època de l’inici dels freds i porta per albirar les notables festes del cicle nadalenc.

Els panellets i el moscatell donen el toc de dolçor i alegria a la festa de la castanyada. Foto: Jordi Gumí

Calendari, temps mesurat, dies de tasques i festes determinades. La tardor és una fita concreta dins de l’any. Jordi Gumí

15

EL PAISATGE DEL COLLSACABRA VIST PELS NOSTRES POETES I ESCRIPTORS El proppassat diumenge 9 d’octubre es va celebrar l’acte de cloenda de la 4a Fira del Llibre de Muntanya a Cantonigròs. Durant aquest acte es va fer una lectura de textos de diferents autors que ens oferien la seva visió del paisatge del Collsacabra. Van intervenir-hi, en nom de l’Associació de Veïns de Cantonigròs, Marta Duñac i Masjuan en la presentació i Lurdes Planes i Santromà, geògrafa, en la selecció, adaptació i lectura dels textos, els quals anaven acompanyats d’una projecció d’imatges relacionades amb cada tema. Ens plau oferir-vos una mostra d’aquest recull.

EL ROCAM

Roques esparses despreses al vessant sud del puig d’en Perereda, a Tavertet.

“Des del fons de la Plana de Vic o de la vall d’Hostoles, la roca es dreça pels torrents cap als rasos habitants, i entra fins a les cuines fumades de les cases. La roca és com la carn d’aquest país. Els arbres, els homes i el bestiar s’hi arrapen amb tenacitat i confiança. La capa de terra és prima, sedenta. La vianda hi creix amb esforç, de vegades sense aigua o, a l’inrevés, negada pels grans ruixats dels canvis de temps. Però sempre sobresurt la roca, de color de núvol gris, i gastada per l’erosió.

Les pedreres brillen als pendents del bosc després d’una tensa pluja. A la fageda immensa que s’estén per l’obaga des del Ter al Far, la roca suporta els camins i traça les escales sonores que petgen els animals de bast tot endinsant-se per les Guilleries. Les vaques s’arrisquen de biaix a creuar, per la pedra més dura, l’espai de claror, a la recerca d’un brot d’herba tendra, mentre puja un fum clar dels masos i canta el pigot, decidit i monòton. Tot és dur, però es pot escrostonar com la roca. El parlar és decidit i vola com un roc de pastor. Tot és vell i gastat fins en els brots més nous i vius, en el color dels camps de blat de moro vora els camins pelats de les pedres i els cingles. Quan s’hi posa la boira, vora el matí o vora el vespre, il·lumina la pedra.” Joan Triadú

ELS CINGLES “Aquest bocí de terra, alterós i fresquívol, posat entre la Plana de Vic, la Guilleria i els tan deliciosos pradells d’Olot, és el Cabrerès. Un cingle llarguíssim i tallat a dret fil […] constitueix el seu límit natural […], les configuracions dels seus cingles i muntanyes no tenen pas parions en tota la contornada […]. Els penyals de Cabrera i d’Aiats, segats horitzontalment i tallats a dret fil, tenen tot el tirat d’un ruïnós amfiteatre, que una raça de cíclops hagués bastit, per tal de tancar la Plana de Vic per la part de llevant. El morro del Far, colossal castell de roca aixecat sobre precipicis i molt més sortit enfora que les altres roques germanes, cuida semblar el braç d’un port gegantí, entre els serrats de Cantallops, que són les seves ones encantades. L’Agullola de Sant Joan, tan airosa i acimada, i ben albiradora des de les rouredes de Pruit i des de les cingleres del Far i de Rupit, és el típic Cavall Bernat, l’Atlas de la terra cabreresa.” Fortià Solà

16

El conegut cingle del Far a l’extrem de llevant del Collsacabra. A l’esquerra es veu la vila de Rupit.

“Les gegantesques cingleres de Tavertet, que es bolquen sobre les valls de Sau i ofrenen als ulls embadalits del vianant, un ciclopi i torturat paisatge sembrat d’enormes penyes i còdols.”

cidint amb el mòrbid, humit, flotant, perfum dels bolets.”

Quirze Parés

“A qualsevol recolze del camí, en tombar un marge, en pujar un pendent, ens sorprèn un nou matís, divers, suavíssim: un freixe d’arquitectura digna d’un fons de pintura dels primitius italians, un roure d’estructura gòtica, un faig d’ombra transparent, pollancres de fulles tremoladisses a l’estiu i brancatge fi com el fum a l’hivern […], el blanc puríssim dels troncs dels bedolls, emmarcats per branquillons desmaiats i rogencs; els encatifats de falgueres en el dolç pendís dels marges de línia suau, el verds metàllics dels boixers en els humits i molsosos xara-

LA VEGETACIÓ “Abans de les tales d’arbres, Collsacabra degué ser un temple de la natura. Encara conserva una meravellosa riquesa arbòria, la més bella botànica de les comarques subpirinenques.[…] A la tardor, l’envelliment de les fulles caduques crea un paisatge d’una intensitat tardorenca fascinadora, ferruginosa, morats de meravella que s’extingeixen lentament coin-

Josep Pla

17

[…] “La soca d’alzina, front de vella, i el faig verd d’aigua i enamoradís, i el roure, fulla seca i cassanella, i el pollancre, estirat i socallís, i el vern, música fonda i copa viva, i el trèmol, que no atura el tremolor, i el beç, fulla de neu i tronc d’oliva, i el pi, grapada verda de verdor, i el castanyer, encantada pampolada, i el freixe, que és tot nervi i brancadret, i l’om, trena rissada i refilada, i més amunt, la pompa de l’avet.” […]

Bedollar amb sotabosc de falgueres, en un altiplà a oest del santuari de la Salut.

galls, els verds maragda dels esvelts ginebres. Rouredes tendres, fuetejades pel llamp i el vent […], arbredes d’acerats i bellugadissos trèmols. L’aire finíssim que puja dels cingles i brandeja els espígols, la bronsa blavissa que fa feixuc el pas, les flors blanques i rosades de l’arç punyent.” Antoni Noguera

Salt de Sallent a sud de Rupit, a la riera del mateix nom.

Josep Maria de Sagarra evoca en aquests bells versos els boscos de la Catalunya vella, amb arbres que trobem al Collsacabra:

L’AIGUA L’aigua és una gran forjadora de paisatges: rieres i torrents, salts i avencs, valls i cingleres són el resultat del seu treball llarg i perseverant. En tot temps s’ha observat respecte i estima envers l’aigua. Els paratges amb aigua, roca i cingles han estat sovint escenari de llegendes i narracions fantàstiques. A Collsacabra en tenim una bona mostra. Ramon i Vinyeta i Quirze Parés ens donen la seva visió de dos dels indrets més paradigmàtics. La riera de les Gorgues “Des del seu naixement, al peu dels penyasegats d’Aiats, fins a ajuntar-se amb el Ter, al dessota de l’històric monestir de Sant Pere de Casserres, desfà un desnivell de prop de mil metres en menys de quinze quilòmetres de recorregut, en el transcurs dels quals crea paisatges de feréstega i commovedora bellesa […]; el seu curs és una successió de gorgs, sallents, colls, afraus i congostos que rivalitzen en escabrositat, fantasia i espectacularitat. Viarany de cabal constant i d’una empenta abassegadora degut al fort desnivell, ha erosionat durant milers d’anys els rampants rocosos del Collsacabra occidental obrint-hi solcs profunds que permeten dir que el seu curs, en alguns llocs, transcorre gairebé subterrani. Aquesta principal característica ha creat indrets de notable originalitat com, per exemple, la Foradada de Cantonigròs, la font de l’Esclop, la bauma dels

18

Teixidors, el molí de la Bertrana, l’engorjat de la Barra de Ferro o la font de l’Esquei…” Ramon Vinyeta

La Foradada “El lloc, d’una indescriptible salvatgeria és totalment tancat; una olla gegantesca envoltada de murallons verticals, amb l’única sortida del propi curs de l’aigua. Al fons de l’impressionant amfiteatre es despenja la riera des de l’alterós sallent per un abrupte esvoranc, i cau, tot esblenant-se, a un gorg pregon. I a l’esquerra tenim la Foradada: una enorme cavitat natural oberta en la cinglera, per un antic esfondrament, segles ha. És grandiosa, la natural portalada, i al seu través s’hi veuen els arbres de l’altra banda.[…]. Quan la riera baixa forta, l’espectacle és corprenedor, i impressiona el brogit de la torrentera que es desploma escumejant, aixecant núvols de polsim d’aigua. Si s’escau ser-hi a una hora precisa, quan el sol travessa el gegantesc esbaldrec pel cantó de l’Esquirol i arriba al gorg, —arrencant-li bellíssimes tonalitats d’un blau intens— els escumalls s’il·luminen com una boira encesa i resplendent, i l’arc de Sant Martí s’hi pren, en una visió inenarrable, de fetilleria.” Quirze Parés

VIURE A COLLSACABRA “L’altiplà en forma de cassola de Collsacabra té una altura mitjana de mil metres. Aquesta alçària té una adequació molt plausible a les limitacions humanes: té tots els avantatges de la muntanya: l’aire fi, la pau profunda, la vida assossegada, la greu soledat, i, al mateix temps, és una altura que no us obliga a fer un paper heroic a cada pas per resistir-la. Aquesta adequació explica, sens dubte, per què, en aquest país, s’hi està tan bé; la petita, humil i compassada felicitat que semblen tenir totes les coses que hi viuen. La naturalitat del paisatge és constant i aquesta naturalitat, trobada sense buscar-la i aconseguida sense forcejar, constitueix un dels encants més substancials del país. La conseqüència és immediata: a Collsacabra tot és sedant, graciosament posat, disposat elegantment. Viure-hi no té gens de mèrit: és un passar discret i amabílissim. L’aire hi és fi, el país és sec, la calor no hi existeix. Les dues condicions bàsiques de l’estiueig: —viure amb l’americana posada i dormir amb una flassada al llit—, es donen, ací, perfectament.” Josep Pla

Des dels cingles del Pla d’Aiats, una visió cap a migdia d’un paisatge humanitzat del Collsacabra, on destaca la masia de Comajoan.

19

CANTONIGRÒS

La llum

Els contorns “Els contorns del poble de Cantonigròs, posat al cim de la carena de Padarneres, són, sense exageració, bells i encantadors. Les alteroses fagedes de Montcau i del puig del Bac fan de capçal a tot el terme, que gradualment s’abaixa vers Corcó i Sesgorgues. Arreu abunden les clotades riques de vegetació i bons pasturatges […]. I cada vessant té la seva font d’aigua fresca i gemmada, que corre a ajuntar-se amb les seves germanes, en torrentols que aquí comencen i van a morir al Ter. Fonts d’anomenada són la del Faig, a la part alta, en un racó deliciós, apelfat de maduixers i de plantes oloroses, i la de l’Esclop, al fons mateix de la Gorga […]. Les torres i xalets poncellen i floreixen entorn del poble, amb espontaneïtat i la gràcia de les roses de maig. I aquesta nota (mentre perduri el seny per part dels constructors dels edificis, procurant que no desdiguin d’aquest tan típic paratge rural), afegeix bellesa a la natural formosor de tota la contrada.” Fortià Solà

Posta de sol des de Cantonigròs, amb la silueta del Pedraforca al fons.

20

“La característica de Cantoni, sense antics records històrics ni patrimoni artístic, és la lluminositat. Hi ha moments en ple estiu que a la tarda el bany de llum és tan intens i aclaparador que ho redueix tot a un gran silenci. L’espaiosa vista coberta de calitja, el Ter, de matèria fosa, que llueix en els revolts, tota la línia de muntanyes, en diversos rengles, que forma un semicercle immens a l’horitzó, des del Puigmal a Montseny, reposa immersa en la mateixa immobilitat estival. La posta es presenta amb un comiat encès, coronació ingènua del dia i celebrada per les falzies en l’airet que s’aixeca.” Joan Triadú “L’astre rei es pon molt lluny. Si és l’hivern sol amagar-se enllà d’enllà dels aplanats careners de la Segarra. A l’estiu retira més tard i té temps d’enfilar-se cap a septentrió, i aleshores bé li escau de posar de manifest el perfil d’unes muntanyes tan belles com gegantines. El Pedraforca i el Cadí, gegants ciclopis dels Pirineus orientals, us capten l’esguard enmig

d’aquella aurèola de múltiples colors i diàfanes transparències.” Ramon Vinyeta La gent surt a passeig, encara tot és calent. […] El crepuscle ja s’evoca en les noves olors que vénen i en la calma assossegada dels qui tornen de fer el jornal. Llavors, a poc a poc, la sequedat i la frescor de l’aire augmenten per moments, fins que el cel es torna viu i comencen a clavar-s’hi les estrelles. Al mateix temps s’encenen els llums de la Plana […] i la fosca cobreix els boscos, les masies, les ermites i els perfils de les muntanyes. Quan entra de ple la nit, l’aire s’encalma i l’atmosfera s’ha netejat. La via làctia traça un corba de fantasia en la direcció aproximada del Montseny a Cabrera, al mig d’un cel immensament poblat, oscil·lant de llums tremoladisses, fins al damunt de les més altes muntanyes que s’endevinen en llur opaca quietud.” Joan Triadú

Bibliografia NOGUERA, Antoni. Collsacabra - Ed. Selecta. Barcelona, 1964. PARÉS, Quirze. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Fundació Salvador

Vives i Casajuana.

Barcelona,1985. PLA, Josep. Guia de Catalunya. Edicions Destino. Barcelona,1971. PLA, Josep. Obra completa. Volum IX: Viatge a la Catalunya Vella. Ed. Destino. Barcelona, 2004. SAGARRA, Josep M. de. Obra completa. Volum II. El comte Arnau. Editorial Tres i Quatre. València, 1994. SOLÀ, Fortià. El Cabrerès. 2a edició. Imp. Joan Sallent, Sucr. Sabadell, (1955). TRIADÚ, Joan. El Collsacabra. Proa. 2a edició. Barcelona, 1994. VINYETA, Ramon. Les Gorgues. Collsacabra occidental. Editorial Montblanc. 2a edició. Barcelona, 1961.

Fotografies: Pere Portell i Barat, Fernando Benedicto i Dumall i Planetari de Madrid.

Un veí de l’Esquirol anònim que col·labora

21

TORRENTS DE TAVERTET VI Torrents de les Conques, del Villaret i de Sobiranes El torrent de les Conques, força desconegut, recull les aigües que provenen del pla de Trasserra, de les clotades que se’n desprenen i dels solells i bagues de les Conques, a la zona de ponent del terme de Tavertet. Davalla cara a l’oest fins a l’indret de l’Arau, casa enlairada sobre el seu marge dret. D’aquí tomba a migdia per sota el pla del Vinyal i més avall conflueix amb el torrent del Villaret a uns 200 m de les aigües del pantà de Sau. En el seu recorregut passa, en els verals de les Conques, per la font de les Canyes i baixa entre la baga i la casa de les Conques que li queden a l’esquerra i la solella del mateix nom sota la serra d’en Pujol a la seva dreta. Tot seguit passa per la bassa de les Rentadores i a tocar de la balma del Bou, i continua tolls avall, trobant de primer la baga de Mierons a l’esquerra i el collet de les Aspres i el puig de la Margarida a l’altra banda. Després canvia de direcció en el punt on rep a la dreta un petit torrent que baixa de l’entorn del puig del Vilar i del sot de la Codoleda, i continua cap a migdia flanquejant la baga de

El saltant de les Conques al torrent del mateix nom, en una bella raconada a migdia de l’Arau. Foto: Anna Borbonet

22

l’Arau, amb abundant vegetació. Va fent camí avall i ben aviat, entre grosses roques, es despenja per l’atractiu salt de les Conques o de l’Arau, en un impressionant racó feréstec i solitari. Tot seguit i per la riba esquerra hi vessa les aigües el rec de Mierons que ve de sota els plans de Mierons, situats a nord d’aquesta masia, i baixa entre el pla del Burgar i el serrat de Mierons. El recorregut del bonic torrent de les Conques acaba quan es fica al sot del Villaret de Baix per afluir al torrent del Villaret. La vegetació que envolta aquest torrent consisteix més que res en alzines, roures i pins; també algun tell, i quant als arbusts, els que més hi abunden són els boixos, brucs i ginebres. A la part del sot del Villaret també s’hi troben avellaners, pollancres, trèmols, aurons, freixes, acàcies, gatells, sàlixs, arços, sanguinyols, pomeres, boixos… i pot ser que encara ens en deixem algun. El torrent del Villaret neix just sota els camps o quintà de la casa del Moner, també a l’oest del terme de Tavertet, i com un tret d’escopeta,

Una de les balmes dites les Baconeres, amagades en un fondal, vora el torrent de Sobiranes. Foto: Anna Borbonet

baixa recte cara a migdia, rep per l’esquerra el torrent de les Conques i poc després lliura les aigües a una cua del pantà de Sau. Aquest torrent s’alimenta de les aigües que recull del verals del Moner i del Villaret de Dalt i dels vessants de dreta i esquerra de la fondalada. Una mica abans de la confluència amb el torrent de les Conques es troba, a la riba esquerra, l’abundosa font del Capellà, que brolla per una escletxa del terreny a les aigües del torrent. Aquest torrent resta molt amagat per la vegetació, resseguir la seva llera és força difícil. En aquesta contrada trobem una gran abundància i diversitat de vegetació, hi hem descobert una vintena d’espècies entre arbres i arbusts: roures, alzines, pins, oms, aurons, saules, pollancres, trèmols, freixes, gatells, acàcies, tells… i entre els arbusts: saüquers, avellaners, tortellatge, sanguinyol, aladern, boixos, brucs, arboços, arç blanc, arç negre, gavarrera, ginebres… i d’altres espècies que podrem identificar sobretot a la tardor, quan tinguin fruit.

sia. Mentre fa camí cara a ponent s’hi escorren els vessants del castell de Sorerols i la fondalada del Querol per la seva esquerra, i els de la solella de Can Tafura i del puig de Mierons per la dreta. Tot seguit deixa a banda i banda de la clotada les encantadores i molt curioses balmes de les Baconeres, entaforades entre grans roques, en un lloc força salvatge, i s’endinsa tolls avall cap al fondal de les Valls, on hi ha la casa d’aquest nom. Aquest darrer tram del recorregut pren el nom de torrent de les Valls, el qual aboca el seu cabdal al Ter o pantà de Sau després de rebre per la dreta les aigües del torrent de Can Tafura, que neix a nord d’aquesta masia i baixa per un pregon fondal. La vegetació que es troba als entorns del torrent de Sobiranes és molt variada, i encara que no l’hem pogut resseguir tota, pensem que s’ha d’assemblar molt a la que creix al torrent de les Conques. Jordi Sanglas i Puigferrer

El torrent de Sobiranes s’inicia a l’indret de la font Merlès, sota el serrat de Can Tafura i passa per ponent de la masia que li dóna el nom. En el seu capçal davalla per la canal de les Ribes mentre recull les aigües de l’erol de camps que s’hi troben, dels vessants de la serra de Can Tafura, de la canal de Sobiranes i dels contorns de la ma-

23

ITINERARIS PER FER EN FAMÍLIA La vall de Fornils La vall de Fornils és un petit racó de les Guilleries, oblidat i allunyat del món, d’una bellesa agresta i salvatge. Es troba situada sota dels verticals cingles de la Casadavall, a ponent, i del Far, a llevant, i és solcada de nord a sud per la riera de l’Om. Pertany al municipi de Susqueda, de la comarca de la Selva. El nostre itinerari pretén fer un petit recorregut per la història i el paisatge d’aquesta petita vall passant per les antigues cases de les Gleies, la Triola i el sorprenent castell de Fornils, per les seves formes de vida tradicionals, observant la gran quantitat de carboneres que ens trobem al costat del camí, i per les centenàries vies de comunicació entre les Guilleries i el Collsacabra, baixant el grau de la Casadavall i pujant el del Goleró.

Recorregut de l’itinerari de la vall de Fornils. Fragment reduït del mapa El Collsacabra; escala 1:25.000. Ed. Piolet i Els Cingles de Collsacabra (2001)

Per un altre cantó volem descobrir una naturalesa espectacular: recórrer els cingles de la Casadavall per la vora gaudint de les immenses vistes d’ocell sobre les Guilleries, descendir a la vall i tornar a pujar per camins vertiginosos, antigament transitats per esforçats traginers, endinsar-nos en alzinars impenetrables,

i sentir-nos petits sota les paoroses i verticals parets que ens envolten en la major part del recorregut. Si tenim sort, podrem veure el salt del Goleró, en la part final del recorregut. 0. Pla de l’Om (0 Km - 900 m). El punt de referència inicial és el coll de Condreu, en el Km 39 de la carretera de Vic a Olot. A uns 250 m abans del coll, Km 38,7, cal agafar una pista que surt a mà dreta de la carretera. La pista està en bon estat i davalla decidida cap a la casa de l’Om de Vallissana. La pista és privada i caldrà demanar permís aquí per tal de continuar el camí. Una vegada passada la casa es continua per la mateixa pista, fins a passar una porta de bestiar. Aquí és el punt inicial del nostre recorregut. Continuem el camí sense cap distracció, ara per la vora del cingle, bastant planer i amb unes panoràmiques immenses. 1. Cruïlla de la Casadavall (1,7 Km – 930 m). El camí de la dreta porta a la Casadavall, que dóna nom a aquesta cinglera i grau. Trobar l’inici del grau per on hem de davallar a les Guilleries és molt senzill.

Fitxa tècnica: - Distància: 7,5 Km - Desnivell: 510 m - Nivell de dificultat: baix - Temps orientatiu: 4,5 h

24

2. Les Gleies (2,3 Km - 650 m). Baixem el grau de la Casadavall. Es tracta d’una baixada vertiginosa, per un camí inversemblant, empedrat i amb unes bones marrades, testimoni mut d’unes formes de vida ja oblidades. Un cop davallat el grau, el camí sembla que es perd una mica. De totes maneres és senzill d’orientar-se: sempre cap avall, seguint els caminets més marcats, fins arribar a les construccions de la masia abandonada de les Gleies. 3. Cruïlla (3,2 Km - 590 m). Hem de buscar el camí d’accés a la casa i seguir-lo en direcció sud, fins a trobar una pista molt ampla. 4. Cruïlla (4,6 Km - 580 m). Canviem el sentit de la marxa i seguim direcció nord, per la pista. Travessem la riera de l’Om i passem un parell de revolts. Continuem la pista fins a trobar un camí que surt a la dreta, en un revolt a l’esquerra. Des d’aquí ja es veu, molt a prop, les parets emboscades del castell de Fornils. 5. Castell de Fornils (4,8 Km - 570 m). Sorprenents restes d’aquest bonic castell, en un

indret tan apartat. Encara en queden restes molt visibles del que va ser el castell de Fornils: parets, restes de les estances i la torre. És esmentat al segle XI i estava vinculat als castells de Fàbregues i de Rupit. Fent una petita grimpada podrem entrar dins la torre, al primer pis, i veure l’estança que hi ha a sota. Tornem a la pista principal, la creuem i pugem,

La vall de Fornils, venint de Sant Martí Sacalm Foto: Rafael Sevilla

Castell de Fornils, del qual encara queden dempeus bona part dels murs i la torre. Foto: Rafael Sevilla

25

7. Grau del Goleró (6,9 Km - 800 m). El nostre itinerari s’endinsa en un alzinar misteriós. El camí està ben marcat i es dirigeix, decidit, cap al fons mateix de la vall de Fornils. Es passa al costat de moltes carboneres antigues. La pujada del grau, amb el bonic camí empedrat i les grosses marrades, és molt emocionant. Es passa molt a prop de la cova d’en Salvi, lloc adient per als amants de l’espeleologia.

Masia de la Triola, sota els cingles del Far. Foto: Rafael Sevilla

Les Gleies, on comença la pujada del grau de la Casadavall. Foto: Rafael Sevilla

per les feixes sense un camí marcat, fins a la casa de la Triola. 6. La Triola (5,3 Km - 666 m). Bonica masia, deshabitada però ferma encara, situada a sota dels grans murs calcaris dels cingles del Far. Indret amb vistes molt interessants: per un cantó la vall s’obre: les Guilleries, l’Agullola de Rupit, el pla de Fàbregues, els cingles de la Casadavall, les parets del castell de Fornils, i per l’altre, la vall es va estrenyent: els cingles es van apropant fins a trobar-se al racó on cau el salt del Goleró. Per buscar el nostre camí hem de seguir la partió entre els camps i el bosc, en direcció nord-oest, mirant de dret cap al saltant.

8. Pla de l’Om (7,5 Km - 900 m). Un cop pujat el grau arribem al pla de l’Om. Seguim unes desenes de metres en direcció a la riera de l’Om per un camí marcat, la travessem i ja som al punt de partida del nostre itinerari.

Indrets d’interès: Graus de la Casadavall i del Goleró: indrets que encara ens parlen de les antigues vies de comunicació entre la muntanya i la plana. Recorrent aquests camins antics un no pot deixar de pensar en els que els van bastir, amb quins mitjans ho van fer, durant quants anys van ser importants i es van mantenir amb cura i ... en l’oblit en què han caigut a partir del segle XX. Cingles de la Casadavall i del Far i salt del Goleró: grans cingles, de parets calcàries, espectaculars i magnífics, que encaixonen sense misericòrdia la vall de Fornils, separen geogràficament les Guilleries del Collsacabra i s’ajunten quan troben la riera de l’Om, donant lloc al salt del Goleró. Cases deshabitades de les Gleies i la Triola, i el castell de Fornils: restes d’habitatges que ens parlen per si mateixos d’un antic poblament, ple d’activitat i vida, culturalment ja molt llunyanes del nostre modus vivendi modern. També són testimoni d’un culte les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Pere de les Gleies, que queden a llevant i una mica separades de la masia. Rafael Sevilla

26

A L’OMBRA D’EN SERRALLONGA UN PROJECTE NOU Tots estarem d’acord que els paisatges del Collsacabra i les Guilleries són d’una gran bellesa. Si hi heu passejat, amb el caminar tranquil de l’excursionista, que no té pressa i que s’impregna de cada racó, haureu notat que, a més de bells, els boscos d’aquesta terra tenen quelcom d’especial. Aquesta sensació l’haureu viscut més intensament si, a més de passejar-hi, us hi heu perdut (encara que sigui per uns moments), una experiència que podríem considerar recomanable si ens volem introduir de ple en aquests paratges.

boscos de Viladrau, on va néixer Serrallonga. La segona als cingles de Tavertet, on es va amagar en diverses ocasions i la tercera al cor de les Guilleries, on hi ha el mas Serrallonga, la casa on es va casar i d’on va rebre el nom que l’ha fet popular.

Després entendrem perquè aquesta terra és un niu de llegendes. És un fet que podem considerar inevitable i natural. Així doncs, llegenda i paisatge són dos elements que van estretament lligats. I si hem de buscar una història que barregi realitat i fantasia en aquestes contrades, sense cap dubte la més apassionant, mítica i coneguda arreu de Catalunya és la vida i trifulgues del bandoler Joan de Serrallonga. Aquest còctel entre paisatge i llegenda és precisament la base del treball que es va presentar al Saló de la Muntanya de Vic el passat mes de novembre, amb el títol A l’ombra d’en Serrallonga. El punt i final d’aquest treball va ser un curtmetratge de caire documental que narrava la biografia del famós bandoler, paral·lelament a les excursions que un grup de joves feien pels paratges més emblemàtics del protagonista. Hem començat precisament pel resultat final d’aquest projecte, però a banda del curtmetratge, el projecte A l’ombra d’en Serrallonga ha englobat moltes més activitats. Vàrem iniciar el projecte al gener d’aquest any. De seguida vàrem organitzar, amb l’ajuda de l’entitat ACTER (Amics de les Ciències de la Terra i de l’Espai), excursions, obertes a tothom, pels paratges que mantenen alguna relació amb en Serrallonga. Van ser caminades guiades, on ens anàvem aturant per explicar alguna llegenda relacionada amb el bandoler. En total van ser tres sortides. La primera als

Els creadors del projecte i autors d’aquest escrit desitgem que gaudiu del curtmetratge A l’ombra d’en Serrallonga. Un cop estrenat, la nostra intenció és difondre’l i projectar-lo a tots els pobles interessats (començant pels del Collsacabra, Guilleries i Montseny).

Grup del rodatge del documental. Foto: Els autors

Mentrestant us convidem que vosaltres mateixos descobriu la natura que envolta en Serrallonga. Per això us proposem la ruta que vam seguir en la segona sortida del projecte, als cingles de Tavertet. RUTA: 1. Pantà de Sau - hotel de La Riba – 2. GR 2 – 3. Cingles de Tavertet – 4. Tavertet – pla del Castell – masia del Castell – 5. Puig de la Força – canal del Castell –hotel de La Riba. Durada: 3-4 h. 1. Pantà de Sau: fou acabat de construir al 1962. L’alçada de la presa és de 84 metres i l’embassament té una capacitat de 169 hm3. El poble de Sant Romà de Sau va desaparèixer sota les aigües i quan el nivell és baix és possi-

27

El puig de la Força, a sud-oest de Tavertet, abocat sobre el pantà de Sau. Al fons es retallen els cingles de Cabrera i d’Aiats. Foto: Els autors

ble visualitzar el campanar de l’església, un tret que s’ha convertit en característic de l’indret. 2. GR 2: sender de gran recorregut senyalitzat des de la Jonquera fins a Aiguafreda. Recorrerem el tram que és el camí antic de Sau fins al poble de Tavertet, que s’enfila pels cingles pel baixant de les Gotes. 3. Cingles de Tavertet: aquesta és una de les cadenes de cingles més llarga de Catalunya i ens crida l’atenció els dos colors de roca visiblement diferenciats. A la part inferior la roca és rogenca i grumollosa, plena d’esquerdes i forats. En canvi, a la part superior la roca del cingle és d’un gris clar, quasi blanca i sembla més dura i compacte, no tan treballada per l’erosió. La roca del cingles es va formar per sedimentació. L’aigua d’un mar interior que fa milers d’anys havia ocupat aquesta regió, va anar disposant les sorres, pedretes, còdols, etc, que rebia dels rius. L’erosió, o sigui l’acció de l’aigua de les pluges, del vent

28

i de les gelades, destrueix i esmicola lentament la roca vermella i la va convertint en sorra. Aleshores la roca blanca, a dalt, queda penjada formant enormes balmes i cingles. Quan la balma és molt fonda, la roca de dalt tendeix a desprendre’s en forma de blocs més o menys grossos. Alguns d’aquests blocs més recents han quedat retinguts a la vora del camí i obstaculitzen el pas. 4. Tavertet: poble de gran bellesa emmarcat en un paisatge privilegiat damunt les cingleres del pantà de Sau. El nucli antic del poble fou declarat bé d’interès cultural, i conserva 48 cases bastides entre els segles XVII i XVIII. En el seu terme trobem ermites i esglésies molt antigues que ja existien des del segle XII, com per exemple la parròquia de Sant Cristòfol, Sant Bartomeu Sesgorgues, Santa Cília (en ruïnes) i Sant Miquel de Sorerols. 5. Puig de la Força: turó que es separa dels cingles de Tavertet; és sens dubte un punt es-

tratègic per a la construcció d’una fortalesa. “Força” antigament podia significar el mateix que “fortalesa” o “fortificació” i per això s’aplicava a certs castells. Encara avui trobem restes de murs de l’antic castell de la Força del segle XII, però sembla possible que aquest castell fos, en realitat, el documentat amb el nom de castell Cornil, amb orígens als segles X i XI. El camí que porta al puig de la Força passa per unes grans balmes i d’aquest indret es conten llegendes del bandoler com la que es coneix popularment per El Dit d’en Serrallonga, que recollim del llibre de Xavier Roviró: “Una vegada en Serrallonga estava reunit amb els seus homes a les balmes de prop del castell. Començà una discussió entre ell i un dels seus lloctinents més joves. No es posaven d’acord en com s’havien de repartir els diners que obtindrien del rescat de l’ostatge que tenien tancat a la presó del castell. La discussió va anar pujant de to i el jove lloctinent li criticava el caràcter autoritari que en Serrallonga tenia. Al final, el va desafiar. En Serrallonga s’aixecà de cop i traient-se la daga va respondre a la provocació. La destresa que tenia amb les armes va fer que ràpidament guanyés el combat. Amb un sol cop de daga li va tallar un dit al jove provocador. Mentre es rebolcava de mal, en Serrallonga va agafar el dit sangonós i d’una revolada el tirà cingles avall. Des de llavors que el vistós monòlit que hi ha sota mateix del puig de la Força se’n diu El Dit d’en Serrallonga o El Barret d’en Riba.”

El mític bandoler Joan de Serrallonga. Gravat cedit per Xavier Roviró.

Bibliografia LLORENÇ i LLONCH, Rafael. “Les nostres excursions”. Revista Roda de Ter. Setembre, 1989-1990 ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier. Serrallonga, el bandoler llegendari català. Editorial Farell. 2a edició. Barcelona, 2002

Francesc Gutiérrez i Isidre Bonilla

29

RAMON VINYETA I LEYES consumat fotògraf, amb una producció incalculable de fotografies, moltes de les quals han estat publicades.

El dia 3 de juliol de 2005 i a l’edat de 92 anys, va morir l’amic Ramon Vinyeta, personatge prou conegut i estimat, escriptor i excursionista, bon coneixedor sobretot de la Catalunya vella, dels pobles i les tradicions de la qual va fer una gran tasca de divulgació.Fill de Torelló, de ben jove va recórrer el territori més immediat que arribà a conèixer com ningú. Més tard, aficionat com era a la muntanya, va col·laborar amb la Colla Muntanyenca fundada l’any 1929. L’entusiasme per la natura i el seu interès pels paratges i els pobles de muntanya el va fer un estudiós autodidacte que tractà temes diversos relacionats amb la natura, la geografia, l’art i la llegenda. Durant la seva vida va fer unes 250 conferències sobre llocs d’arreu de Catalunya i col·laborà en revistes i diaris. L’any 1985 li va ser concedida la “Medalla del mèrit turístic” de la Generalitat de Catalunya. Ramon Vinyeta fou també un

30

Va escriure guies excursionistes i nombrosos llibres i petites monografies de diversos paratges i poblacions de Catalunya que editava a través de la seva editorial “Celblau”, que més tard seria Edicions Foto-Sport. Recordant els seus títols, ens adonem que l’autor dedicà al Collsacabra una atenció especial: Les Gorgues. Collsacabra occidental (1956), Rupit (1972), El Collsacabra. Cabrera. Cantonigròs (1984), El Collsacabra. Tavertet (1980) (amb Jordi Sanglas), El Collsacabra: els salts i cascades (1993), Llegendes i tradicions: Collsacabra i les Guilleries (1995)… Esmentem alguns llibres i opuscles també sobre la comarca d’Osona, la seva: Bellmunt (1948), Puigsacalm (1952), Sau. Visió retrospectiva (1971), Els Munts. Alt Lluçanès (1977), Llegendes i tradicions de la vall del Ges i els seus contorns (1979), La vall de Torelló: geografia i història (1979), en col·laboració amb A. Pladevall, El Vidranès: Puigsacalm, Milany, Curull, Bellmunt (1986), Tavèrnoles, Savassona (1995), Alpens. Lluçanès nord. (1998)… Alguns títols ens descobreixen indrets d’altres comarques: L’Estany (1974); Beget (1974); L’art romànic a la vall de Camprodon (1975), El monestir de Sant Joan de les Abadesses (1979), Ogassa. Taga-Serra Cavallera-Sant Amanç (1985), El Pirineu de Núria. Queralbs (1990); Sant Jaume de Frontanyà i l’alta vall del riu Merlès (1978), El Pedraforca: Saldes, Gòsol, Gisclareny (1992); Tuixent. Vall de la Vansa (1990)… Afegim, per acabar, del prolífic escriptor: Els arbres monumentals de Catalunya (1985) i La pica d’Estats: la gesta de mossèn Cinto (1995). No hem pretès pas ser exhaustius, només hem volgut oferir una mostra de l’activitat de Ramon Vinyeta i del seu esforç per donar-nos a conèixer contrades del país, en una època als inicis de la qual aquests treballs no sovintejaven massa. Descansi en pau.

CRÒNICA DEL COLLSACABRA CANTONIGRÒS Festa per a la gent gran La tradicional festa per a la gent gran del poble tingué lloc el dia 19 de juny; començà amb una missa a l’església seguida d’un dinar a Cal Carreter. A la tarda se’ls va oferir un concert a càrrec de “Grup de Gospel Maisomtots”. Festival Internacional de Música de Cantonigròs Com cada any, a mitjan juliol tingué lloc l’edició número XXIII i com sempre va ser un èxit tant de concursants com de públic. El jurat de música estava format per: Jordi Colomer, Jordi Maluquer, Francesc Busquets, Petr Pálka, Thrassos Cavouras, Andrea Angelini, Carles Gumí, Òscar Boada i Enriqueta Anglada, i el de dansa per: José de Udaeta, Ria Schneider, Narendra S. Kotiyan i Josep Mas Pineda. Els guanyadors ven ser : Cors mixtos: The Bialystok Technical University choir de Polònia. Cors infantils: Riga ist music school choir de Letònia. Cors femenins: Miyagi daisan Joshi del Japó. Cors mixtos, masculins o femenins de música popular: Christophorus-kantorei d’Alemanya. Grups de danses: Compagnia folkloristica Herbessus, d’Itàlia.

Nomenament de Joan Triadú com a fill adoptiu El 24 de setembre Joan Triadù i Font va ser nomenat fill adoptiu de Cantonigròs. L’acte va tenir lloc a l’església parroquial i va constar d’una presentació i de l’oferiment d’una orquídia d’or a l’homenatjat; a continuació es va visitar, a l’edifici polivalent (antiga escola parroquial), una interessant exposició d’orquídies autòctones del Cabrerès. Tot seguit, es va cloure l’acte amb un refrigeri. 4a. Fira del Llibre de Muntanya La 4a. edició de la Fira del Llibre de Muntanya va tenir lloc el passat 8 i 9 d’octubre al poble de Cantonigròs. Amb aquesta edició es tanca un cicle iniciat l’any 2002 a Tavertet i que ha passat pels diferents pobles del Collsacabra: l’Esquirol l’any 2003, Rupit l’any 2004 i enguany, Cantonigròs. El conseller de Medi Ambient i Habitatge, Hble. Sr. Salvador Milà i Solsona, va presidir la inauguració oficial i acte seguit el president d’honor de la Fira, Dr. Martí Boada i Juncà va fer una conferència magistral sobre el tema “Muntanyisme i conservació de les muntanyes”, que va acabar amb un actiu col. loqui entre els assistents. El lema de la Fira era la conservació de les muntanyes i sobre aquest tema van tractar les conferències i taules rodones que es van fer. Cal destacar que la Universitat de Vic va organitzar una conferència sobre els ocells del Collsacabra i bàsicament sobre els resultats de la recerca

Un veí de Tavert anònim que col·labora.

31

Un aspecte de la celebració de la 4a Fira del Llibre de Muntanya a Cantonigròs el passat mes d’octubre. Foto: Anna Borbonet

32

per a l’obra: Atles d’ocells nidificadors de Catalunya. Com cada any, es van fer un audiovisual de caràcter muntanyenc a càrrec de l’alpinista Nil Boigas i la pel·lícula sobre l’escalada “Hotel via Venus Salt de Sallent” de l’Albert Arderiu. L’activitat de lleure es va veure animada per l’assistència del Geganters dels pobles del Collsacabra i per les instal·lacions del circuit d’aventura en què s’utilitzaven els arbres; també es van oferir al públic 8 exposicions relacionades amb la muntanya, entre les quals cal destacar l’exposició commemorativa del cinquantenari de la creació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tampoc hi va faltar un espectacle per a infants, el globus captiu, les rondalles en el recinte de la Fira i un conta-contes per a adults. Com a novetat es va fer un concurs de Fotografia digital. En la vessant esportiva, destaquem: la 3a. Cursa d’orientació organitzada per la Unió Excursionista de Vic i homologada per la

Federació Catalana de Curses, i els itineraris de caminada per les rodalies de Cantonigròs, que van ser senyalitzats per membres del Centre Excursionista Esquirol. Entre els diversos llibres que es van presentar, destaquem l’obra Collsacabra 1900-2000, fruit de la iniciativa de l’Associació Amics de Tavertet, que constitueix un important recull de fotografies amb el conseqüent estudi etnològic, en el qual ha treballat un equip de prestigiosos professionals. Al final de l’acte, “Embotits Colom” va oferir un abundós aperitiu. La cloenda, diumenge a la tarda, va anar a càrrec del Director General d’Arquitectura i Paisatge del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Sr. Joan Granyet Solé. Destaquem la collaboració en aquest acte de l’Associació de Veïns de Cantonigròs amb la lectura de textos a càrrec de Lurdes Planes i Sant-romà “El paisatge del Collsacabra a través dels nostres escriptors”, que pel seu interès hem publicat en aquest número. Segons ens informa l’equip organitzador de la Fira, ara és el moment d’iniciar una reflexió interna per a millorar algunes de les qüestions plantejades durant aquests quatre anys i mirant cap a un futur. El resultat de l’enquesta que es va fer entre els participants, ha donat com a conclusió que la Fira té bona salut i està ben encaminada i que cal continuar fent-la anualment. L’organització de la Fira també ens demana que des d’aquestes pàgines agraïm l’esforç i el bon fer dels més de 40 voluntaris, que van ajudar al èxit de la Fira, també agraïm la cessió dels terrenys per l’organització del Festival de Música de Cantonigròs, així com la col·laboració, de diverses maneres, de veïns i

associacions, i en especial dels que van posar a la disposició de la Fira els seus locals. 150 aniversari de la parròquia El dia 15 d’octubre, amb un alegre repic de campanes començava la celebració del 150è aniversari de la creació de la parròquia. L’endemà el senyor bisbe Romà Casanova va celebrar una missa solemne i a continuació es va inaugurar una exposició de fotografies, antigues i modernes, del poble i la seva gent. L’exposició, muntada per Carles Comella, va tenir un gran nombre de visitants a causa del seu indiscutible interès. La secció infantil de l’Esbart Juvenil del Castell de Tona va fer les delícies de tots amb la seva actuació. Va acabar la festa amb un piscolabis amenitzat per un acompanyament musical a càrrec de Guillem Roma i Arnau Jordà.

Com a novetat, enguany es va decidir que a partir d’ara el pregó de la festa el farien les entitats del poble; així aquest any la coral Lorelei ha estat la primera. També cal dir que en aquesta edició la tradicional exhibició de quads i motos que es feia al camp de futbol es va canviar per una exhibició de mini pocket bikes, a la plaça de Quirze Parés. El dia 17 hi va haver el fi de festa amb els Diables de Granollers, que van protagonitzar el Correfoc; aquest any els focs d’artifici, que es fan al campanar de l’església, es van completar amb l’encesa d’una espectacular figura que representava un esquirol.

L’ESQUIROL

Trobada de cotxes antics El dia 20 de novembre va tenir lloc la trobada de cotxes antics d’arreu de Catalunya. Els cotxes clàssics de totes les marques i models estaven exposats davant de l’Ajuntament; s’hi podia veure des del mític 600 fins el Rolls-Royce de luxe. Varen concentrar-s’hi una cinquantena de cotxes.

Festa Major Com cada any, la Festa Major es va celebrar els dies 12 al 17 d’agost amb una gran varietat d’actes.

Catequesi per a adults A principis de novembre es va iniciar un curset de catequesi per a adults a la sala de la rectoria. Les

33

xerrades tenen lloc els dimarts, van a càrrec del rector mossèn Jesús Silvestre i s’hi parla de temes d’actualitat des d’un vessant cristià. Curset de sardanes Durant el mes d’octubre i fins el 26 de novembre, cada dissabte a la tarda, s’ha fet un curset per a tothom que volgués aprendre o perfeccionar el coneixement pràctic de la nostra dansa. Una vintena de persones de totes les edats hi varen assistir. Com a cloenda, el dia 26 a les 6 de la tarda es va fer un concert i ballada de sardanes a càrrec de la Cobla Rossinyolets.

RUPIT

Benedicció dels cotxes a Tavertet. Foto: Jordi Gumí

34

Nova junta del Centre Parroquial i Cultural El passat 11 de novembre va tenir lloc l’assemblea general del Centre Parroquial i Cultural de Rupit i entre els diferents punts que es van tractar a l’ordre del dia hi havia la renovació de la junta directiva. Aquesta va quedar constituïda de la següent manera: President: Joan Colom Vicepresident: Joan Codinach Secretari: Manel Prades Tresorera: Teresa Orgals Vocal permanent: mossèn Josep Castanyer Vocals: Dolors Camps, Montserrat Balmes, Josep Heras, Victòria Fernández

Festa Major de Pruit El dia de Sant Andreu va tenir lloc la Festa Major. Després de l’ofici va haver-hi una ballada de sardanes a cura de la cobla Principal d’Olot, acabant amb un refrigeri popular. Enguany l’assistència fou molt nombrosa.

TAVERTET Festa de Sant Cristòfol El 10 de juliol, com cada any, es va fer la tradicional benedicció de cotxes que va coincidir amb la trobada de motos i cotxes clàssics organitzada per D.A.R. Enguany es varen reunir 90 vehicles i 140 participants als quals se’ls va oferir un bon esmorzar de forquilla. Es van donar dues copes pel dos vehicles més ben conservats: una moto DKW dels anys 40 i un Fiat 1100 de 6 cilindres de finals del anys 30. Tots els participants van rebre un record de la trobada.

V Concurs de Pintura Ràpida El dia 17 de setembre va tenir lloc la cinquena edició d’aquest concurs amb una assistència de 57 participants que varen optar a 13 premis per a adults, 3 de juvenils i 3 d’infantils. Els tres primers premis per a adults foren: 1r. Ricard Terraza Llastarri, 2n. Joan Josep Català Paysan, 3r. Néstor Sanchiz Guerrero. El premis infantils van ser: 1r. Aina Torrent Villagrasa, 2n. Ainoha Sevilla Rodoreda, 3r. Marina Riera Rodoreda. A la categoria juvenil no hi participà ningú.

Alguns dels concursants del concurs de Pintura Ràpida, a Tavertet. Foto: Jordi Gumí

Taller d’aquarel·la Els dies 8 al 12 d’agost va tenir lloc un taller pràctic de pintura a l’aquarel·la sota la direcció de Roger Parris.

Un moment de l’activitat del taller d’aquarel·la. Foto: Jordi Gumí

Curs de gravat Com anys anteriors, en Carles Vergés va dirigir el ja tradicional curs de gravat del dia 8 al 12 d’agost amb una bona assistència de gent de Tavertet i d’altres indrets de la comarca. Observant els treballs realitzats pels alumnes del curs de gravat. Foto: Jordi Gumí

Castanyada 2005 Va començar amb una excursió popular a Montdois a cercar castanyes. El diumenge 30 va fer-se un taller de panellets a càrrec de Fabià Contreras del restaurant Faves Comptades. D’altra banda, la festa de la vigília de Tots Sants va tenir un gran èxit de públic i vàrem comptar amb la presència d’en Toni Molina, l’alcalde, en plena recuperació del greu accident que va patir. Curs de sardanes i ball de saló L’Ajuntament ha organitzat un curs de sardanes

i ball de saló sota la direcció de Natàlia Vilella i Ramon Camps respectivament, tots els dissabtes de 7 a 8.30 fins a la primavera de 2006.

can colom

35

RACÓ DEL POETA CANTONIGRÒS Poble amic, quin “garbo” ostentes aquí dalt tan ben posat; de quatre cases dolentes n’has fet un carrer endreçat. Les hi vas rentant la cara, fins a prendre el sentit just, i alguna de nova encara n’alces, plena de bon gust. Ets un bocinet de vila, mig dels faigs i del rostoll; tens una vida tranquil·la, sense tràfec ni soroll. Al cap del carrer, la plaça, i enfront d’ella, en primer lloc, un xic alt i fet amb traça, el bell temple de Sant Roc, que té una acimada torre i un rellotge tot vistent, per comptar el temps que corre i aquí passa lentament. I a l’ombriu de la capella una escola parroquial, plena de remor novella sempre en to primaveral.

36

Encarat devers la Plana, recolzat als puigs del Bac, tens una posa galana de minyó sa i ben plantat. Els poblats de baix te miren, quan te besa el sol morent, i les fagedes sospiren als acords suaus del vent. I a l’hora foscant s’encenen, com els ciris d’un altar i del dolç amor que et tenen, fins et proven de besar. Pugen per la carretera (que matà el teu camí ral), quan l’albada riolera te da un aire triomfal. I tornant de l’altra banda canten a cada revolt els teus camps plens de vianda, els teus murs colrats de sol. Tu, curós sols del teu viure, no tens cap il·lusió més que endreçar-te i que somriure com un jove cabrerès. Fortià Solà (1876-1948) Sacerdot, literat i historiador

ESPERNALLAC SANTOLINA CHAMAECYPARISSUS

Sinonímia: Família: Descripció:

Localització: Propietats: Recol·lecció:

esparrallat, espernallat, cordonet, camamilla groga, camamilla de Maó, botons de Sant Joan, herba cuquera, broida femella, capellans. compostes mata molt ramificada amb fulles pinnatisectes d’1,5 a 5 cm, glabrescents o tomentoses i d’un color grisenc. Les flors són grogues i tubuloses i fan de 0,5 a 1,5 cm. erms, pastures, roquissars. digestiu, tònic estomacal, antihelmíntic, repel·lent d’insectes. de juny a setembre.

CUA DE CAVALL EQUISETUM TELMATEIA

Sinonímia: Família: Descripció:

Localització: Propietats: Recol·lecció:

cua de rossí, cua d’euga, coa de cavall, trompera d’aigua, herba estanyera, cabellera de serp, munta-i-desmunta. equisetàcies tiges estèrils fistuloses, amb ramificacions verticil·lades molt nombroses. Les tiges Fèrtils són més curtes i es desenvolupen abans que les estèrils. boscos de ribera, llocs humits. diurètica i remineralitzant. de juny a octubre.

ESPERNALLAC SANTOLINA CHAMAECYPARISSUS

LA PLANTA

DETALL DE LA FLOR

CUA DE CAVALL EQUISETUM TELMATEIA

LA PLANTA

DETALL DE LA FLOR