Revista Els Cingles - N53 Juliol 2005

2,50 euros

PUBLICACIÓ SEMESTRAL

TAVERTET

ANY XXVI

Nº 53

JULIOL DE 2005

S U M A R I Editorial ………………………………………………………………………………… 3 Un pagès de Tavertet / El Pagès ………………………………………………………… 4 El telègraf òptic al Collsacabra / Jordi Costa i Rafel Sevilla ……………………………… 8 Altissimus creavit de terra medicamenta / Xavier Bansell …………………………… 12 De Sau a Tavertet / Ernest Gutiérrez i Pagès …………………………………………… 17 La venda de records en els santuaris / Sílvia Aulet i Serrallonga ……………………… 22 La fotografia entre la realitat i la ficció / Jordi Gumí ……………………………… 25 Itineraris per fer en família / Rafel Sevilla …………………………………………… 27 Fotografies especials / Carles Manuel Comella ………………………………………… 30 Crònica del Collsacabra …………………………………………………………… 32 Racó del poeta / Anna Gumí i Miquel Banús …………………………………………… 39 Fitxa de les plantes / Santi Jàvega

Any XXVI, Núm. 53. Juliol de 2005 Redacció i administració: C. de les Escoles, s/n. 08511 - TAVERTET Tel. i fax: 93 856 52 24 E-mail: [email protected] [email protected] [email protected] Pàg. web: www.elscingles.org Director: Xavier Viladomat i Gil Consell de redacció: Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo, Anna Borbonet i Macià, Lluís González i Ventura, Mar Saborit i Verdaguer Col·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi Gumí i Cardona Corrector lingüístic: Anna Borbonet i Macià Maquetació i impressió: Gràfiques DIAC Rda. Camprodon, 2 - 08500 VIC Publicació a Internet: Jordi Mas i Caballé Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch Corresponsal a Cantonigròs: Isabel Corominas Corresponsal a l’Esquirol: Mar Saborit i Verdaguer La redacció de la revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors. La revista “Els Cingles” editada per l’associació “Amics dels Cingles de Collsacabra”, es publica sense cap finalitat de lucre. Dipòsit legal: B-8.390-79

Preu d’aquest exemplar: 2,50 € Normes de publicació de “Els Cingles”. Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent: - Els articles cal que estiguin escrits correctament en català i en format informàtic de mida DIN A4. - Els peus de les il·lustracions i els noms dels seus autors aniran escrits en un full a part precedits d’un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent. Llocs de venda de “Els Cingles”: Amer: Llibreria Ca l’Olmo Barcelona: Llibreria Quera Cantonigròs: L’Estanc L’Esquirol: Estanc La Baldufa Llibreria El Detall Manlleu: Benzinera Feixas Aulet Llibreria Contijoch Roda de Ter: Benzinera Feixas Aulet Llibreria Can Manolito Rupit: Ca l’Ample Tavertet: El Rebost de la Isabel Torelló: Llibreria Xicoi Vic: Llibreria La Tralla Llibreria Impremta Joan Campà

Portada: L’esvelt morro de l’Abella des del camí de la casa del Noguer a Santa Cília. Foto: Anna Borbonet

EDITORIAL Si escoltem algú de la Segarra o del Segrià, de Mallorca o del Rosselló, de seguida ens adonarem que no parlem igual. Hi ha un accent, una fonètica, uns mots, unes expressions que són propis de la parla de cada contrada. És el que anomenem dialecte, o sigui, la modalitat que presenta una llengua en les diverses regions del seu domini. En els temps actuals, la gran mobilitat de la gent i la influència dels mitjans de comunicació han ajudat a diluir en part els dialectes, però els trets principals encara romanen intactes. De fet, els parlants del català central, part del català oriental, es diferencien clarament dels del català occidental amb els dialectes muntanyencs i el valencià al sud. Els parlants dels dialectes catalans, però, no tenen en general grans dificultats de comprensió entre ells, de manera que els lingüistes atribueixen a la llengua catalana el tret de llengua unitària. Els dialectes són, doncs, una riquesa de la llengua i són dignes d’ésser estudiats pel seu interès lingüístic. Per això valorem molt positivament el treball que ha arribat recentment a les nostres mans sobre El parlar de Collsacabra. Aproximació i assaig de descripció, fet per un estudiós i gran observador de la seva llengua, fill de Torelló. Tinguem present que dins el mateix dialecte hi poden haver variants i trets distints segons la seva situació geogràfica i els seus límits, de manera que, per exemple, a la plana i a la muntanya no es parli igual. Això és el que passa a Osona, on, en zona de català central, hi ha diferències entre el parlar de la Plana de Vic i Collsacabra. L’autor tenia el repte de fer un estudi sobre un terreny força despoblat i on calia anar a buscar parlants genuïns per obtenir-ne una informació fiable, parlants que foren dels termes de l’Esquirol, Rupit i Pruit, i Tavertet, tots d’ambient pagès i que superaven els 60 anys d’edat. També s’ajudà amb la informació d’obres d’autors diversos dedicades a aspectes de la regió de Collsacabra, a més d’una completa bibliografia de consulta. El resultat és un treball molt interessant sobre el parlar d’aquest petit país, el qual, segons ens diu el seu autor, mostra alguns trets lingüístics de la Plana de Vic i també de les terres del vessant gironí, la Garrotxa i la Selva, cosa lògica ja que la regió de Collsacabra és situada a cavall de les comarques esmentades. Després d’incidir detalladament en els apartats de fonètica i de morfosintaxi, la darrera part dedicada al lèxic és destacable i sorprenent per les solucions que l’autor ha trobat a Collsacabra, sovint amb afinitats lèxiques amb altres àrees situades a nord del català central, especialment a la Garrotxa, una de les conclusions bàsiques d’aquest treball. També cal valorar el recull de mots que no apareixen al Diccionari català-valencià-balear, entre els quals podem citar: amugolar (arrugar la roba), eixermalla (brosta), estapalatxar (fer un ruixat fort), magrinyol (terrer primal però cultivable), malteixit (persona de mala índole) etc. Entre els mots que són comuns a comarques septentrionals, especialment amb la Garrotxa, esmentem: aulina (alzina), barrumera (escuma), esvornac (esvoranc), borinor (soroll confús), estamenyar (estomacar), mulladiu (lloc aigualós), ronxar (roncar) etc. Notem el cas del verb “estimar” amb el sentit d’alletar, no trobat als diccionaris consultats, recollit a Cantonigròs i a Tavertet. Tot això ve a tomb perquè de Collsacabra ens interessa i ens enamora el seu paisatge, la seva vegetació, les seves masies i pobles… però hi ha encara la seva gent, amb una parla característica i amb expressions genuïnes que cada dia costaran més de sentir, amenaçades per la uniformització a què ens aboca l’actual manera de viure i perquè la vida autèntica al camp està en recessió. Caldria, com en aquest cas, com en la recollida de toponímia d’un terme, salvar els mots que han perviscut a través de les generacions. Hi ha fins avui dos estudis més, fets sobre el parlar de terres veïnes de Collsacabra: la Plana de Vic i la Garrotxa. Aquest treball que hem comentat enllaça ambdues comarques i tots tres són un testimoni més del lligam entre la geografia i la dialectologia a la nostra terra.

UN PAGÈS DE TAVERTET - II

Portada de la revista Els Cingles, amb una fotografia de Can Casals (Tavertet), feta per Joan Sarrias

El nostre amic, aquell pagès de Tavertet, a més de les seves preocupacions per la família i la feina, ja de ben jove havia tingut inquietuds culturals. Un bon dia, ja de gran, va fer amistat amb un senyor noble i instruït, escriptor amb diversos llibres publicats. En una ocasió en què van estar parlant molta estona, l’amic li va explicar que ell els dies de festa es passava la tarda escrivint, perquè, va dir, tot el que queda escrit sobre els pobles perdura, però el que no s’escriu, resta oblidat. Llavors el Pagès va pensar que sabia moltes coses del seu poble, de Tavertet. Anècdotes i històries que li havien explicat els seus pares i d’altres que ell mateix havia viscut, i va considerar que també podria escriure alguna cosa per tal d’ocupar el temps en treballs culturals, històries atractives que així no quedarien en oblit, romandrien en el temps i els que vinguessin després en podrien gaudir.

Ben aviat va agafar paper i llapis i va fer un recull d’historietes i fets anecdòtics que havia sentit contar a casa i a gent gran del poble. Tot seguit ho va ensenyar a l’amic que li havia donat la idea, que en llegir-ho va estar molt content i ho va valorar molt. El Pagès, però, atrafagat per la feina del forn, la família i el seu petit negoci, va passar força temps sense pensar-hi fins que un bon dia tornà a donar un escrit al seu amic. Aquest ho va trobar molt bé i li va dir que seria una llàstima que, amb algun altre petit treball més, no es pogués publicar com a part de la història del poble. En una altra ocasió en què es van tornar a veure, l’amic li manifestà que estaria molt bé que al poble de Tavertet s’hi publiqués una revista. Potser trobarien companys per tirar el projecte endavant i el poble tindria una eina adient perquè tothom pogués explicar les seves rondalles i acudits, com també expressar la seva manera de pensar i altres coses. Fóra un bon element cultural per a aquells que se’n volguessin aprofitar. Aviat van parlar-ne amb alguns amics als quals va semblar molt encertada la idea i van posar mans a l’obra. Primer de tot calia donar un nom a la revista, que van triar entre tots: “Els Cingles” o “els Aires de Tavertet”. Va guanyar com a títol “Els Cingles”, amb el nom de Tavertet com a referència del seu origen. En total es van aplegar set companys i van acordar que cadascun faria un article. El Pagès ja el tenia escrit i pensava què més podria ecriure… El grup de companys el va animar ja que era el que sabia més coses del poble i de la comarca, i era cert: era pagès i carboner entre altres coses, i tenia moltes aficions tal com anirem veient. La revista es va iniciar l’any 1979 i els primers anys en sortiren tres números anuals, però amb el temps els components del grup van anar marxant i va arribar el moment, cap als anys 90, que tan sols en sortia un a l’any. El Pagès es quedà gairebé sol, amb un company

que només el podia ajudar una mica a l’hora de muntar el número i prou, i així li calgué anar a repartir la revista als llocs de venda i alhora buscar gent que fessin articles per tal de poder tirar endavant la publicació. Fent un incís, recordarem que el setmanari Ausona durant una època guardonava cada any deu persones que s’haguessin distingit per alguna cosa. Un any, gràcies al seu amic, el Pagès va ser un dels guardonats amb una medalla, que va rebre de mans de l’alcalde de Vic. Quant a la revista, va venir un dia que va tenir la col·laboració d’un bon amic de Barcelona amb casa al poble, que l’ajudava a muntar els números de la revista i li feia els rebuts dels subscriptors, i així anava millor. Més tard van venir a Tavertet més persones, també de Barcelona, interessades per la revista i molt decidides, i s’hi van posar a treballar. Aleshores el Pagès els va dir que plegava, però que seguiria collaborant-hi amb articles mentre trobés matèria. Va plegar satisfet pel que havia fet des de la fundació d’Els Cingles, ja que d’articles seus de la revista se n’han publicat dos reculls, en dos llibres: Tavertet, cent anys d’història (1989), amb una nova edició el 2001, i Tavertet i els seus verals (1993). De fet, dels articles que resten publicats a la revista se’n podria fer encara un altre llibre. També, juntament amb Ramon Vinyeta, va ser coautor de l’opuscle El Collsacabra. Tavertet (1990), i amb Anna Borbonet, de Barcelona, es publicà el llibre Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc (1999). Cal afegir que un bon dia els nous dirigents de l’associació “Amics dels Cingles de Collsacabra” li van organitzar un extraordinari homenatge en el qual va assistir tot el poble i molts amics de diferents contrades, i el van obsequiar amb una placa en reconeixement a la seva tasca dedicada a la revista Els Cingles de Collsacabra, cosa que els agraí cordialment. Quan ja tenia 50 anys o més va agafar la dèria de la fotografia; ja feia temps que li agradava, però a causa de la feina no s’hi podia dedicar. De primer, entre altres coses, va fotografiar to-

tes les cases del municipi, a dues o tres cares. Com que un bon amic li va ensenyar a revelar, ell mateix s’ho feia, i després les posà en un àlbum amb el seu nom actual. Li va agradar tant que tot seguit va fotografiar tots els portals de les cases del poble i també algunes finestres interessants i els esgrafiats. Igualment ho posà en un àlbum amb els noms actuals i també els que tenien l’any 1857. Però la cosa no va acabar aquí, ja que va pensar que amb l’ajuda d’alguns dels fills podria fer alguna cosa atractiva que li fes il·lusió, com un treball sobre ocells, però ho trobà massa difícil i amb poca capacitat per ferho. Llavors va pensar en les plantes i les flors. En va parlar amb un amic que li va dir que precisament quan era estudiant s’hi havia dedicat, però que amb la feina no podia fer-ho i que li deixaria els llibres que tenia sobre el tema. Així

Una mata de satalies (Narcissus poeticus), a la vora del torrent del Gorgàs. Foto: El Pagès de Tavertet

Una estranya arrel de boix penjada del sostre, que sembla una mena de serp, i al fons, uns gravats sobre fusta, a la casa del Pagès. Foto: Lluís Gonzàlez

Una mostra de la collecció de fòssils del Pagès. Foto: Lluís Gonzàlez

va ser, quan va arribar la primavera ja el tenim aprofitant les hores lliures darrere les flors; a cada flor diferent que trobava consultava els llibres. Aviat va haver de comprar més llibres, ja que ell buscava les plantes dintre de tot el terme de Tavertet per tenir així una idea de la seva flora i, a més, comptant que el terme va des de a tocar el pantà de Sau, vora l’indret de Sant Pere de Casserres, a uns 500 m d’altura, fins al pedró de Rajols a 1194 m, cosa que fa que hi hagi una gran varietat de flors i que a cada nivell s’hi criïn plantes diferents. Per altra banda, aquest terme compta amb una part de terreny de solell i cingleres i una altra de muntanya i obaga i això fa que s’hi trobin una gran diversitat de plantes, des de les que es troben en terrenys mediterranis a les de terrenys alpins.

Un bon amic seu li va regalar un llibre de plantes medicinals, el Dioscórides renovado, de Pius Font i Quer, un gran estudiós de les plantes. Amb els seus petits coneixements i gràcies a aquest famós llibre, al Pagès va fer el possible per identificar les plantes medicinals, unes dues-centes, tot i que admet que algunes poden estar equivocades. S’hi va dedicar uns anys, llucant dies i hores en aquesta matèria, i les col·leccionà per les seves qualitats medicinals, amb el nom vulgar i el científic, família a la qual pertanyien i la referència de Font i Quer, on s’especifiquen les seves qualitats. Les plantes que no va poder qualificar com a medicinals sumaren unes tres-centes, les quals

també classificà. A més aplegà una col·lecció d’orquídies amb el seu nom, dubtós en força ocasions. De totes aquestes plantes del terme de Tavertet en guarda les diapositives en bon estat. El nostre pagès reuneix així diapositives de flors, cases, paisatges –només de postes de sol en té més de 150!–, persones, festes, indrets destacats etc, amb un total d’unes 3.700 diapositives, i té a més un nombre semblant de fotografies en blanc i negre, amb els seus clixés. Fou, doncs, un aficionat tardà a la fotografia però força aprofitat. També s’ha interessat per l’arqueologia; en les seves passejades sempre va amb la vista a terra per veure què descobreix. Així mateix, l’atrauen la història i la prehistòria; de vegades treballant al camp trobava trossets de terrissa antiga. De fet, en aquestes contrades hi ha restes prehistòriques, com balmes antigues que foren habitades i alguns dòlmens. Un dia anant per un camí per on havia passat una màquina excavadora s’adonà que aquesta havia trencat en part una gerra de terrissa. La troballa li va fer il·lusió i intentà buscar una part sencera, però estava tota trossejada. Ho va fer saber a un amic seu, l’arqueòleg Miquel Molist, que va programar unes excavacions a l’indret; el permís, però, trigà dos anys. El Pagès, quan tenia temps, passejava pels camins oberts al bosc i de vegades trobava restes antigues: fragments de terrissa, unes moles, un forn… Un bon dia, que com molts, acompanyava Quirze Parés a descobrir balmes que havien estat habitades, en ser al pla del Castell i en passar per l’indret de la Muralla li va cridar l’atenció un trosset de terrissa a terra, que tenia un dibuix molt especial. En Quirze Parés va dirli que podia ser una peça interessant i en copià el dibuix per mostra-la al doctor Junyent, de Vic, ja que preferia que el Pagès guardés el trosset en un lloc segur. Quan es van tornar a veure, en Quirze Parés li va poder dir que, segons Mn. Junyent, aquella terrissa podria ser de l’època del neolític. Llavors el Pagès va anar amb el magall a l’indret de la troballa, i va recollir més terrissa i fins i tot una barreta de bronze. Així van saber que aquell lloc era una muralla de veritat. Els arqueòlegs que aleshores exploraven les tombes de Collsavenc hi van fer unes cales i van bai-

xar fins a tres estrats del temps dels íbers, i ho van deixar per continuar-ho en una altra època. El Pagès va estar molt content d’aquest descobriment fet a Tavertet, el seu poble i el poble dels seus pares. Així doncs, es va animar a rondar pels termes de les Baumes, la Perereda, el Crous i la Corbera. La terrissa aplegada la recollia en bosses amb el nom exacte de l’indret on l’havia trobada i la portà al Museu del poble, i en va donar coneixement al seu amic arqueòleg. Dut per la seva gran curiositat, una altra de les diverses aficions d’aquest pagès va ser la de recollir fòssils. De menut, quan anava pel bosc o pels camps tot guardant les vaques i trobava alguna pedra d’aquelles que s’assemblen a un cargol o a una petxina, li feia molta gràcia, i se l’enduia a casa, encara que no sabia pas què representava. Quan va ser més gran va saber que en una època molt remota aquesta muntanya havia estat mar i aquelles pedres eren peixos o petits animalets fossilitzats. Un bon dia va trobar una cosa que semblava ben bé un bec d’ocell. Ho va ensenyar a uns geòlegs que va conèixer i li van dir que era una dent de tauró i que per tant Tavertet havia estat lloc de taurons. Va anar aplegant més fòssils ja que venia molta gent de fora a buscar-ne, i en va fer una bona recollida, fins i tot trobà algun cranc. A més, va comprar un llibre sobre aquesta matèria i va fer-ne una petita col·lecció. Els va ensenyar a uns senyors entesos en el tema i li van dir que estaven ben classificats per la família, però que caldria assegurar el gènere. Amb tot, ell estava satisfet, encara que algun, gravat a la pedra, ningú no li ha pogut dir de quina espècie es tracta. En una ocasió va tenir relació amb un senyor, barber retirat, que es dedicava a buscar arrels de boix i de bruc amb formes rares que després polia i feien molta gràcia. Li’n va mostrar una bona col·lecció i al noi li van agradar molt i va pensar que ell també ho podria fer. Així, un dia anant pel bosc va veure una arrel de forma estranya, com si fos un llangardaix. Un cop esporgades les branquetes i polida, va trobar ben del seu grat aquella bèstia tan rara. Sovint,

Un bell treball d’unes panotxes de blat de moro esculpides en fusta. Foto: Lluís Gonzàlez

doncs, i en una època en què van obrir moltes carreteres de desboscar i arrencaven els boixos, anava a caminar pel bosc i trobava arrels retorçades de tota mena. Les polia i les deixava amb una forma imaginària, de bèstia rara. La gent les hi volia comprar, però ell només les ensenyava i no les volia vendre si no era per necessitat, ja que així tenia el gust de poder-les mostrar. En va portar una bona colla al Museu del poble, perquè a casa en tenia cap a un centenar. No és això sol el que ha fet d’artesania el nostre pagès. A la seva botiga, entre els objectes de record hi havia un bust del bandoler Serrallonga que va idear un torner de Torelló. Llavors el Pagès va pensar que podria provar de fer també un Serrallonga gravat sobre fusta. Li va sortir molt bé i aleshores va fer altres objectes de fusta amb motius diversos: personatges, les quatre estacions de l’any, una parella de bous i la carreta, el campanar del poble, un pagès i una pagesa dits els taverterencs, cases de pagès, alguna església i unes panotxes de blat de moro que semblaven naturals, entre d’altres temes, fins aplegar més de seixanta peces. Tot això ben segur que li comprarien i potser li pagarien bé, però tampoc no ho vol vendre, més aviat n’ha fet obsequi a familiars i amics. El Pagès

EL TELÈGRAF ÒPTIC AL COLLSACABRA Petita ressenya històrica del telègraf òptic Durant la primera meitat del segle XIX estan en crisi les velles estructures feudals del model d’estat de l’antic règim i comença la transició cap a un nou model d’estat liberal. En la construcció del nou estat, que administrativament recull tot un seguit de canvis del segle XVIII, eren absolutament imprescindibles unes comunicacions ràpides que articulessin el país i ajudessin a consolidar el nou estat liberal en tot el territori. Per això, a mitjan segle XIX s’engega una ambiciosa millora en la xarxa de carreteres i la construcció d’una xarxa de telegrafia òptica, formada, en realitat, per dues xarxes independents, una civil i una altra militar, més extensa.

La vall d’en Bas des de la torre del Coll situada al puig d’Afra. Foto: Rafael Sevilla

A Catalunya, la Guerra dels Matiners (18471849) va accelerar la instal·lació d’aquesta xarxa davant la guerra d’escamot practicada per les tropes carlines i va formar una malla que va abastar la major part del seu territori. El conjunt de la xarxa militar a Catalunya va continuar en funcionament fins a la tardana data de 1862, convertint-se en l’entramat de telegrafia òptica de més durada a Espanya. Quan a mitjan segle es comença a construir la xarxa

de telegrafia òptica militar, ja se sabia que des dels seus inicis estava desfasada. No obstant això, la situació política i social d’Espanya que va dur a l’enfrontament dels partidaris de l’un i l’altre model d’estat en les guerres civils del XIX, no permetia la instal·lació d’una xarxa de telegrafia elèctrica, molt més vulnerable que l’òptica. La telegrafia òptica, a pesar de les interrupcions que es produïen per la boira, va resultar molt més segura que l’elèctrica que quedava anul·lada amb només tallar el fil. Per això, els enginyers militars, que amb tota certesa coneixien l’existència i les proves que s’estaven realitzant a Europa amb el telègraf elèctric, van optar per la telegrafia òptica en moments de conflicte. El telègraf òptic va contribuir a la construcció de l’estat, que amb una vocació centralitzadora i de control governamental necessitava que les seves decisions es complissin el més ràpidament possible. La xarxa civil va tenir un ús restringit a les autoritats civils i militars i no era en cap moment obert a la societat civil. En la majoria dels casos la seva funció era militar o de transmissió de missatges relacionats amb l’ordre públic, particularment en el cas de Catalunya amb un gran moviment de tropes carlines en el seu territori. La telegrafia òptica es trobava més pròxima als mitjans de transmissió d’informació tradicionals que als moderns, sorgits sobre la base de les noves teories científiques que, desenvolupades a mitjan segle XIX, trobarien aviat una ràpida aplicació tecnològica: el telègraf elèctric que revolucionarà el món de les comunicacions, escurçant distàncies i temps, apropant les nacions i els homes. Parts i usos del telègraf òptic El telègraf òptic constitueix una versió molt millorada dels primitius i senzills senyals de fum utilitzats per a la comunicació a distància. Aquest sistema permetia l’enviament d’un gran nombre de textos i missatges preesta-

blerts a una certa velocitat. El sistema que va adoptar la xarxa militar corresponia al model projectat per Mathé i consistia en tres discos que es movien al voltant d’un pal vertical, situat a dalt de la torre i operat des de l’interior per mitjà d’uns mecanismes. De nit, els tres discos es substituïen per tres llums. Tots els missatges es transmetien xifrats i els operadors de les torres desconeixien el seu contingut. Per raons de visibilitat les torres de telegrafia òptica se situaven a uns 10 km de mitjana. També, per facilitar-ne l’ús i el manteniment, sempre que es podia eren en pobles on els aparells solien ocupar la part superior dels campanars d’algunes esglésies o bé torres d’antics castells. En indrets deshabitats només es situaven les torres estrictament necessàries per a l’enllaç entre punts sense visibilitat, però triant sempre llocs de fàcil accés i/o seguint vies de comunicació. Les torres de nova construcció, d’acord amb la tradició dels enginyers militars espanyols, constituïen autèntics forts. La seva porta d’entrada se situava a uns dos metres del sòl, de manera que s’hi accedia per mitjà d’una escala de fusta que es retirava en cas d’atac. Tenien espitlleres i la majoria de torres de la xarxa militar estaven envoltades per a la seva defensa per un fossat i un mur. Es van projectar diversos models de torres. El més estès constava de tres pisos incloent-hi la planta baixa amb els murs en talús, amb espitlleres i el terrat emmerletat, generalment de planta quadrada, però també n’hi havia de circulars. Les torres estaven ocupades, a més de pels torrers, per una guarnició de soldats, més nombrosa a les torres militars que a les civils (en alguns casos podien arribar a més de quinze). Un gran nombre eren llicenciats de l’exèrcit, soldats, caps i sergents, que havien combatut a les guerres carlines o en algun altre conflicte. Vivien en absolut règim militar amb hàbits de subordinació i disciplina i amb moltes fatigues i privacions.

Els elements essencials del telègraf òptic són: • l’indicador mecànic de diverses posicions, per exposar els diferents símbols d’acord amb un codi prèviament determinat. • la torre, instal·lada a certa altura, sobre la qual és muntava l’indicador. • les ulleres de llarga vista, per poder albirar els senyals des de la distància de les torres. El telègraf òptic militar al Collsacabra: línia Vic-Olot El Collsacabra estava travessat per la línia de telègraf òptic militar Vic-Olot, que tenia les següents torres:

Típica torre de telegrafia militar

La torre del Telegrà, de Collsesviles o del Bac (E: 452636; N: 4653597; Altitud: 1.080 m)

Campanar de l’església de la Pietat (Vic) Campanar de l’església de Santa Maria (Manlleu) Situació de la torre del Telegrà (Tavertet), a nord-oest del collet de les Graus, a tocar del terme de l’Esquirol. Mapa El Collsacabra, escala a 1:25000. Ed. Piolet i Els Cingles de Collsacabra (2001)

8.3 Km

Torre del Telegrà, del Bac o de Collsesviles (Tavertet-l’Esquirol)

12.2 Km

Torre del Coll o dels Carlins (Rupit i Pruit)

4.8 Km

Torre de Murrià (les Preses)

7.6 Km

Torre del volcà de Montolivet (Olot)

5.5 Km

Es trobava a la dreta del camí que porta des de Cantonigròs a la Cau, només passat el trencall que va cap a la font de la Vena; ara s’entreveu sobre un monticle entre l’espessa vegetació i el bosc de faig. S’hi observen perfectament les restes dels seus murs de planta quadrada i el fossat que els separava. Les quatre cares estan orientades pràcticament als quatre punts cardinals. La torre del Coll o dels Carlins (E: 456011; N: 4657058; Altitud: 1.076 m)

Situació de la torre del Coll (Pruit), prop de la carretera que va a Falgars d’en Bas. Mapa El Collsacabra, escala a 1:25000. Ed. Piolet i Els Cingles de Collsacabra (2001)

Les dues torres que van existir al nostre territori del Collsacabra van ser de planta quadrada, de mides, planta i orientació molt similars. Estaven formades per l’edificació de la torre amb un mur exterior que l’envoltava i una trinxera o fossat entre les dues. Actualment només es poden veure les restes dels seus murs, però després que hagin passat al voltant de 150 anys de la seva desaparició, encara queden records en la memòria de la gent gran del país i en la toponímia. Aquestes torres són:

Situada al cim del puig d’Afra, just a sobre de la casa del Coll de Pruit. Les seves restes són perfectament visibles ja que el cim del puig és ben pelat. És de planta quadrada, amb un mur exterior de protecció i un fossat entre ambdós. Les quatre cares estan orientades també als quatre punts cardinals. Alguns autors citen que aquesta torre, igual que la de Murrià que anava a continuació, estaven assentades sobre restes d’antigues torres de guaita romanes. Jordi Costa Rafael Sevilla Bibliografia Aguilar, A.; Martínez, G. La telegrafía óptica en Cataluña. Estado de la cuestión. Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona, 15 de marzo de 2003, vol. VII, núm. 137, . http://www. ub.es/geocrit/sn/sn-137.htm Borbonet i Macià, A.; Sanglas i Puigferrer, J. Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1999. Len, L.; Perarnau, J. La Telegrafia òptica a Catalunya. Ed. Dalmau. Barcelona, 2004. Noguera, A. La comarca d’Olot. Ed. Barcino. Barcelona, 1969. Otero Carvajal, L.E. La evolución del telégrafo en

España, 1800-1936. El telégrafo óptico,1800-1850. h t t p : / / w w w. u c m . e s / i n f o / h c o n t e m p / l e o c / telegrafo%20optico.htm Parés i Ganyet, Q. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Ed. Dalmau i Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona, 1985.

Planta aproximada de la torre del Telegrà o de Collsesviles. Autor: Jordi Costa

Prat, J. La torre òptica de Murrià. Ed. GECA. Sant Esteve d’en Bas. Abril-maig-juny de 2005, núm. 85, any XXIIè, El telégrafo óptico. http://www.fundacion.telefonica.com/museo/ educa/recur/invent/2.html Siglo XIX. El telégrafo óptico. http://www.coit.es/museo/cronolog/siglo xix/1800/1800.htm

Agraïments A Jordi Sanglas, que molt amablement ens va mostrar l’indret exacte d’ubicació de la torre del Telegrà o de Collsesviles. A la gent de la casa del Coll de Pruit, que ens va dir el topònim de ‘torre dels Carlins’.

Planta aproximada de la torre del Coll. Autor: Jordi Costa

ALTISSIMUS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA La diferència entre el remei i el verí només és la dosi

El lloreret (Daphne laureola) Foto: Xavier Bansell

Aquella tarda, deu fer uns deu anys, va comparèixer a la farmàcia en Ramon Comajoan, d’Arcarons (l’Esquirol). Duia una planta a la mà i se’l veia neguitós. “Tu, Xavier, sabràs dir-me què és això” —va assegurar amb la seva parla tan musical com autèntica. Vaig empassar-me saliva mentre regirava aquell vegetal que m’era absolutament desconegut. Tija amb cicatrius, fulles amb forma de llança, fruits negrosos... De què m’havia servit tot un curs estudiant botànica a la Facultat ? “Ja t’ho explicaré, —va continuar en Ramon— caminava prop d’una casa de colònies, quan un monitor, esverat, m’ha comentat que un nen acabava de consumir unes quantes boles d’aquesta mata mentre els seus “amics” li asseguraven que, com més se’n cruspís, més fort i valent seria. Li poden fer mal?” “Ramon, no en tinc ni idea” —vaig reconèixer.

La ingestió dels fruits causa sensació de cremor a la boca i a la gola, vòmits violents i diarrea sanguinolenta. També pot afectar els ronyons, amb aparició de sang i proteïnes a l’orina. Si la dosi ingerida és alta, apareixen problemes respiratoris i circulatoris greus, i en la fase final, convulsions i la mort. El pronòstic és greu, amb una mortalitat de prop del 30% i no hi ha antídot específic, i per tant el tractament és simptomàtic. Si hi ha vòmits espontanis, s’han de respectar i, si no, s’han de provocar amb xarop d’ipecacuana, o bé s’ha de fer una rentada gàstrica amb administració posterior de carbó actiu. Durant el tractament cal mantenir controlada la funció renal. També presenten tots aquests efectes el matapoll, Daphne gnidium, i el tintorell, Daphne mezereum, de la mateixa família.

Ell estava tan decebut com jo avergonyit pel meu desconeixement. No tenia la bibliografia necessària per donar-li una resposta raonablement ràpida per fer front a una eventual toxicitat d’aquelles boletes fosques. Aquell fet va ésser la guspira que em va empènyer a, utilitzant la teoria rebuda a la Facultat per una banda i la natura fascinant del Cabrerès per una altra, endinsar-me en aquest micromon de les plantes i la seva dualitat efecte terapèutic/efecte tòxic. Pocs dies després, i amb l’ajut del doctor Antoni Muntañà, vàrem saber més coses: aquella planta rebia els noms populars de lloreret i senet de pagesos entre d’altres, i el científic de Daphne laureola, de la família de les timeleàcies. Habita en llocs ombrívols i frescos, alzinars, rouredes i fagedes a la muntanya mitjana. S’ha utilitzat com a planta medicinal en atribuir propietats purgant a les fulles i als fruits, però és una espècie tòxica tant per als humans com per a algunes espècies animals.

El nostre nen se’n va sortir. Reculem més de dos mil anys. Un capvespre de l’any 399 aC, un home sosté entre les mans una tassa d’un beuratge. Acaba d’acomiadar a la seva muller, que du el seu fill petit en braços. No els veurà mai més. Es troba envoltat pels seus deixebles, que somiquegen i ploren.

“Silenci, —els ordena— què és tot aquest aldarull? Tinc entès que un home ha de morir en rigorós silenci”. El nostre home és Sòcrates. Es troba en una cel·la de la presó d’Atenes. L’han condemnat a mort i és a punt de complir-se la sentència. Tot mirant de cua d’ull els seus deixebles (hi falta Plató, que està malalt), es beu el suc de cicuta que el botxí li ha preparat. Aquest li ha recomanat que després de la ingestió, faci un passeig per afavorir la disseminació del verí per tot el cos i que, quan senti que les cames li flaquegin, s’estiri. Així ho va fer. Quan va sentir el pes a les cames, es va ajeure i de seguida, el qui li havia donat el verí, el va tocar, examinant-li els peus i després les cames. Quan les hi va prémer, ja no se les va sentir, i cada vegada eren més fredes i rígides. Aquesta fredor —va dir—li– anirà pujant cos amunt, i quan li arribi al cor, la seva vida s’extingirà. Finalment, l’asfixia per paràlisi dels músculs encarregats de la respiració va posar fi a la vida de Sòcrates, la lucidesa mental del qual i de tots els condemnats a mort a Grècia es va mantenir fins al darrer moment, perquè així ho permet la intoxicació mortal per aquesta droga. La cicuta, Conium maculatum, més coneguda a les nostres contrades per julivertassa, es cria espontàniament en llocs frescos i humits, a les vores dels rius i en els marges dels camins. Les intoxicacions provenen de la seva confusió amb altres plantes de la família de les umbel·líferes a la qual pertany, com el julivert. Hi ha dos detalls que ajuden a distingir-la: la tija, que és buida i finament estriada, té en la seva part inferior unes taques de color porpra, i tota la planta fa pudor d’orina. La coniïna, el principi actiu més important de la cicuta, té l’estructura química i els efectes similars de la nicotina i s’absorbeix tant per via oral com a través de la pell. A dosis terapèutiques té acció sedant, analgèsica i anestèsica local i ha estat utilitzada per calmar els dolors intractables (càncer) i els dolors persistents (neuràlgies). Això no obstant s’ha de respectar fidelment la dosificació per no traspassar el llindar cap a l’efecte tòxic. En les intoxicacions per cicu-

ta l’orina desprèn una olor d’ametlles amargues típica que pot ajudar a fer el diagnòstic. En la literatura es fa referència a un cas curiós d’enverinament: dos joves van morir durant un ritual religiós en què es va afegir cicuta a l’encens. S’han donat casos d’intoxicació humana en consumir animals, com perdius, que havien ingerit aquesta planta amb anterioritat. La cicuta és verinosa per als conills i els cavalls, mentre que les vaques, ovelles i cabres hi són resistents.

La cicuta (Conium maculatum) Herbari virtual (UIB)

anomenat en llatí Veratrum album, també metzinós, que s’utilitzava per enverinar les sagetes de les ballestes, i com a agent homicida. En fitoteràpia i sempre sota prescripció, dosificació i control mèdic, la tora blava o acònit s’utilitza a dosis terapèutiques en el tractament de neuràlgies i miàlgies. L’hemoglobina és una ferroproteïna que es troba en els glòbuls vermells (eritròcits) de la sang dels vertebrats. Cada molècula d’hemoglobina és capaç d’unir-se amb quatre molècules d’oxigen amb un enllaç molt dèbil, desenvolupant d’aquesta manera la seva funció principal, que consisteix a transportar l’oxigen des dels alvèols pulmonars fins a totes i cadascuna de les cèllules del cos, excepte les de la còrnia.

La tora blava (Aconitum napellus), a Núria Foto: Anna Borbonet

Al segle XVIII, a Setcases (Ripollès), tres pastors varen parar trampes per caçar ocells. Van decidir menjar-se’n uns quants a l’ast. Al cap de poca estona morien tots tres sense que cap remei els pogués ajudar. La causa fou l’ast que varen fabricar amb tija de tora blava, Aconitum napellus, de la família de les ranunculàcies, la planta més tòxica d’Europa. Esmentem-ne també altres noms ben justificats que rep: escanyallops, matallops, mataporc… L’aconitina i la pseudoaconitina, el seus principis actius, són més potents que la coniïna, l’àcid cianhídric i l’arseni. Cal només 1 mg d’aconitina per matar una persona. N’hi ha prou amb el simple contacte amb la pell per produir els símptomes, per absorció tòpica d’aquests alcaloides. La tora blava es troba a les pastures i fondalades dels Pirineus i Prepirineus on el bestiar l’evita. Fa més de 2.000 anys ja s’utilitzava el seu suc com a verí per a fletxes, igual que el veratre,

Els nitrats, per si mateixos, no són perillosos. El perill existeix quan es transformen en nitrits en condicions com les de calor o emmagatzematge dels aliments en ambient humit i anaerobi. També l’acidesa més baixa de l’estòmac dels nadons afavoreix la reducció de nitrats a nitrits. Si preparem un biberó amb aigua que contingui nitrits, provoquem en el nen metahemoglobinèmia. La metahemoglobina és una hemoglobina anòmala incapaç de fixar l’oxigen i, per tant, de tranportar-lo a les cèl·lules. A més, l’hemoglobina que roman funcionant, es combina amb l’oxigen en els pulmons, però el cedeix malament als teixits. El resultat és una hipòxia, o sigui, una moderada manca d’oxigen als teixits, que provocarà que el nen es torni cianòtic: la síndrome del nen blau. La sang adquireix color de xocolata per la presència de metahemoglobina. El segon problema relacionat amb els nitrits és el següent: els nitrits, combinats amb les amines procedents de les proteïnes que ingerim en la nostra dieta, formen les nitrosamines, que són cancerígenes. En un fumador, els tiocianats presents a la saliva canalitzen la formació d’aquestes nitrosamines. A més, la combustó del tabac produeix nitrits. Tanmateix, els nitrits i la metahemoglobinèmia serveixen almenys per a una cosa positiva: són els antídots per als intoxicats amb àcid cianhídric.

da a l’oxigen, queda bloquejada, no es pot utilitzar correctament i les cèl·lules no respiren. Els símptomes apareixen amb rapidesa després de la ingestió: inestabilitat, vòmits, debilitat muscular, dilatació de la pupil·la (midriasi), dificultat respiratòria, taquicàrdia, convulsions i coma. Si la quantitat que s’ha ingerit és alta, la mort pot sobrevenir amb pocs minuts. En els intoxicats amb àcid cianhídric és típic el color vermell brillant de la sang a causa d’aquest augment de l’oxihemoglobina. Una altra característica és l’olor d’ametlles amargues de l’intoxicat deguda a l’eliminació de l’àcid cianhídric per la via respiratòria. Està demostrat que el ió cianur té molta més afinitat per la metahemoglobina que per l’oxihemoglobina. Per tant, si aconseguim augmentar la concentració sanguínia de metahemoglobina, el ió cianur deixa lliure l’oxihemoglobina i les cèl·lules tornaran a rebre oxigen. Aixó ho aconseguirem administrant nitrits (nitrit d’amil o nitrit sòdic). Sempre he mirat els esbarzers carregats de móres amb cert recel. Durant els estius de la meva infantesa, viscuts íntegrament a pagès, recordo l’advertiment que rebia davant de qualsevol romeguera ben carregada de fruits sucosos: “vigila, que n’hi ha de dolentes”, em deien. Quines eren les falses?, em preguntava. No m’ho sabien explicar. Ara he trobat la resposta ben documentada: el perill rau en la confusió de les baies del roldor, Coriaria myrtifolia, de la família de les coriàcies, amb les móres. I és que el roldor, dita també herba sabatera o emborratxacabres, és un arbust que creix en el mateix hàbitat que les bardisses, i té un fruit format per cinc baies de color morat fosc quan són madures, altament tòxic. La Ingestió de 15 a 20 baies es considera letal per

El corniol, Aquilegia vulgaris, de la família de les ranunculàcies, és conegut també amb els noms de bonets de capellà, ocellet, aguilera, corns blaus, campaneta blava... És una planta que es troba en indrets ombrívols i presenta unes flors grosses, molt boniques, de color blau intens. Produeix àcid cianhídric, verí potent que inhibeix la utilització de l’oxigen per la cèl·lula. L’oxihemoglobina, hemoglobina lliga-

El corniol (Aquilegia vulgaris), a Cerdanya Foto: Anna Borbonet

L’Altíssim va crear de la Terra els medicaments i l’home prudent no els menysprea. (Eclesiàstic o Siràcida, 38:4). Xavier Bansell Bibliografia

El roldor (Coriaria myrhifolia). Foto: Jordi Badia

a un individu adult. Dues o tres baies poden matar un gos. En canvi, les cabres són relativament immunes al tòxic i només els causa una certa eufòria. D’aquí el nom d’emborratxacabres. També es poden produir intoxicacions indirectes per ingesta de cargols que s’hagin alimentat amb fulles de roldor, per beure llet de cabres que n’hagin menjat els fruits o per ingerir perdius que s’hagin alimentat amb les baies. Un hipotètic apotecari de Rupit, l’Esteve Vegueria, va voler honorar la gran mare Terra pels dons amb què el proveïa deixant per sempre un testimoni gravat en pedra, la pedra d’una magnífica llinda de Rupit. Heus aquí el text: Altissimus creavit de terra medicamenta et vir prudens non abhorrebit illa Stephanus 1688 Beguerie

BAUTISTA PERIS, J; STÜBING, G; ROMO, A. (2001). Plantas medicinales de la Península Ibérica e Islas Baleares. Ed. Jaguar, Madrid. BOADA, M.; ROMANILLOS, T. (1999). Les plantes tòxiques de Catalunya. Ed. Ecsa, Barcelona. FONT I QUER, P. (1985). Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Ed. Labor, Barcelona. GONZÁLEZ CORREDOR, J.; PAREJO, A. (1999). Plantas silvestres de la flora ibérica. Ed. Grijalbo, Barcelona. GUYTON ATHUR, C. (1977). Tratado de fisiología médica. Ed. Importécnica, Madrid. THOULON-PAGE, CH. (1991). Cuadernos de dietética. Ed. Masson, Barcelona. Els nitrats a l’aigua de consum: http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/html/ca/ambiental/nitrats.htm FERNÁNDEZ CHAGÍN, RAFAEL ELÍAS. Vida y muerte de Sócrates: http://www.monografias.com/trabajos13/socrats/socrats.shtml

DE SAU A TAVERTET Pels cingles de sobre el pantà i la riera de Balà Després de diversos anys de viure a Tavertet i preparar itineraris nous amb atractiu fora del que és una simple caminada, vaig decidir buscar-los per les cingleres de Tavertet i del sot de Balà, procurant que sense ser complicats tinguessin un atractiu per la seva dificultat, superable per a tothom, encara que fos amb la ajuda d’algú expert en 1’escalada. La cinglera estudiada s’alça sobre el pantà de Sau i a la riba dreta de la riera de Balà, amb els cingles del Grau, de Santa Cília i de les Baumes. S’inicia al punt on emergeixen de l’aigua les anomenades roques Roges, just davant del Parador de Sau, que es trobaven sobre el portell del mateix nom, pas estret del Ter, ara sota l’aigua com la casa del Grau i el Reposador. Els cingles s’estenen fins al salt de Molí-bernat, sota mateix de Tavertet. Aquesta cinglera, de gairebé 4,3 km, és accessible per set baixadors amb més o menys dificultats, però l’accés més interessant és arribar-hi en canoa o caiac des de l’embarcador del Club Nàutic VicSau. Aquesta ruta d’accés ens ha servit a uns companys i a mi per fer la integral de la cinglera fins a Tavertet i que explico en aquest article.1 No pretenc descriure un itinerari fix ni donarne la durada de temps, només vull descriure el que s’hi troba i com gaudir de l’espectacle entre les dues grans parets de diferent color, gris i vermell, jugant amb el verd dels boscos que configuren el paisatge tan especial d’aquesta cinglera. Crec que cal posar-hi imaginació per poder passejar-se per aquests espectaculars indrets. Cal advertir que des d’un bon principi unes marques grogues rodones, d’uns 15 cm de diàmetre, ens indicaran el camí fins a Tavertet. Sortirem amb canoa, monoplaça o biplaça, des del Club Nàutic Vic-Sau2 en direcció a l’indret sobre el portell de les Roques Roges, passant a prop del campanar mig submergit de l’antiga església de Sant Romà al qual ens podrem acostar i veure a tocar. Amb mitja hora o tres quarts arribarem a una petita platja just a migdia

de l’extrem sud-oest dels cingles del Grau, on deixarem les canoes i els salvavides. Hem arribat a un indret especial on comença la cinglera que surt de l’aigua de sobte. En una de les roques observarem el mesurador del nivell de l’aigua del pantà. En aquest lloc hi ha una cabana de fusta mig abandonada que no te cap interès, però és una curiositat bona de veure. Abans d’arribar-hi trobarem una font mig perduda a prop d’un estret viarany que puja entre boixos amb dues o tres llaçades i ens porta fins al cim de les roques, a sobre mateix de la cabana de què he fet referència; val la pena contemplar a migdia l’embassament de Sau amb tota la seva grandesa de llac gran. Però, des d’aquí i cap a nord-oest,

L’arribada pel pantà de Sau a l’extrem sud-oest dels cingles del Grau. Foto: Ernest Gutiérrez

Cília. Els Escalars és un caminoi, quasi un rastre, que baixa seguint la canal, des de la pista que va del Noguer a la Sarment. Aquí seguirem uns vuit metres torrent amunt i després horitzontalment, endinsant-nos al bosc de boixos, podrem anar, si volem, a contemplar el paisatge des de l’esperó de roca vermella que sembla feta exprés per gaudir de la vista sobre el pantà i el puig de la Força. Tot seguit tornarem enrere tirant cap a la dreta fins a trobar una lleixa estreta i completament horitzontal i còmoda de fer, d’on surten dues vies d’escalada molt difícils que estan senyalitzades. En passar per la lleixa val la pena que algú es quedi a mig camí per poder fer una espectacular foto des d’un nou contrafort del cingle, que ja s’albira i que és a pocs minuts. Al final de la lleixa es troba la canal de la Clota, que baixa des del camí del Noguer a la Sarment. Passada la canal, seguirem per un bosc fins a sortir al cap de tres minuts a un nou esperó de roca vermella, lloc fabulós, des d’on podrem fer la foto de la qual hem parlat i alhora gaudir d’una immillorable visió del sot de Balà amb tota la seva profunditat i amb les cingleres a tocar. És un lloc adequat per fer un mos i descansar.

Vista del sot de Balà anant pel camí enlairat sobre el pantà. Foto: Ernest Gutiérrez

18

abans que existís la presa, el riu s’esmunyia per un llarg congost, per la qual cosa en aquest indret ara el pantà té l’aspecte d’un riu ample. Un cop a dalt continuarem per sobre les roques uns 30 metres en direcció nord fins a trobar l’antic camí que arriba des de la Sarment, actualment força perdut, i anirem pel sender de la dreta, que més endavant transcorre a més de 100 m penjat sobre les aigües de l’embassament. Mentre caminem podrem contemplar un espectacular paisatge amb el puig de la Força al davant; més enllà veurem el tros de cinglera on el corbs marins nien gran part de l’hivern i que reconeixerem per les deposicions blanques que hi ha a la paret tocant a l’aigua. El sender, que en alguns trams és perdedor, ens portarà amb poc més de mitja hora fins a la canal dels escalars de Santa

Començarem a caminar, després del merescut descans, per unes lleixes de roca vermella i ens ficarem al bosc seguint els senyals grocs. Anirem uns 40 minuts entre trams de roca dura, terreny rocallós i matolls més o menys dispersos, per una ampla i inclinada lleixa fins a trobar-nos el cingle sense possibilitat de seguir caminant. Fins a aquest punt, l’itinerari que hem seguit ha estat sempre per damunt de l’embasament de Sau entre 150 i 250 metres, i aquí acaba la cua del pantà dins a la valleta de Balà. Comencem aleshores un tram de 15 metres on, per seguretat, haurem de fer servir la corda.3 Trobarem a la paret uns claus posats des de fa anys per tal de facilitar l’accés des del salt de Tirabous a l’hora d’anar a buscar els bens escapats o perduts de ramats propers. El pas no té més dificultat que un primer grau d’escalada, però és molt exposat i impressiona a qui no estigui acostumat a l’altura. Per superar aquesta dificultat es passa per una estreta lleixa que va dels 2 fins als 1,5 metres,

tant d’alçada com d’amplada, cosa que obliga a passar-la ajupit. Un cop superat aquest pas, no hi ha dificultats que requereixin cap assegurança; qui no estigui avesat a algunes tècniques d’escalada, amb l’ajuda d’un company passarà les petites dificultats que hi ha, dos o tres passos en un recorregut de 100 m, per arribar al sa1t de Tirabous. En passar per darrere del salt, que normalment està sec, s’ha de tenir cura amb les possibles humitats ja que, malgrat no haver-hi dificultats, una relliscada podria ser fatal. Un cop passat el salt de Tirabous anirem per un camí estret amb alguna petita dificultat fàcilment superable i continuarem per sota de la paret sud del morro de 1’Abella i ens adonarem de l’alçada i llargada que té aquest impressionant fenomen geològic fruit de l’erosió. El camí continua horitzontal i haurem de donar la volta al morro de l’Abella per la base de pedra vermella. A la part final de la roca hi ha una via d’escalada molt difícil que ha estat equipada amb material modern i segur, fa pocs anys. Un cop a la paret nord buscarem el pas entre la roca i el bosc que ens durà al camí del grau de l’Abella, que baixa del morro de l’Abella i que porta a les coves o balmes del Colom o de Balà i antigament a la casa de Perallonga i Sant Romà de Sau. Si el temps és bo i l’ànim acompanya, és recomanable pujar al morro de l’Abella i gaudir d’una visió nova del sot de Balà i de l’embassament de Sau, són tan sols 80 m de desnivell. Seguirem el camí cap a les coves del Colom, a les quals ens haurem d’enfilar pels detritus de les excavacions que s’hi han fet. No ens hem de perdre la visita al dos forats que constitueixen les coves i que es comuniquen per un interessant laminador d’uns sis metres. Un cop visitades les coves anirem

pel sender horitzontal entre un agradable bosc passant per l’indret de les Pixarelles. Un munt de tosca, formada per la caiguda quasi constant d’aigua, ens revelarà d’on surt: uns 12 metres sobre els nostres caps hi ha un forat per on, en temps de grans pluges, l’aigua surt a pressió. És un espectacle que val la pena de veure. Sortirem

Visió de la feixa Estreta abans d’arribar a la canal de la Clota, des de l’esperó de roca vermella. Foto: Ernest Gutiérrez

per l’excessiva vegetació; després el camí queda barrat per un barranc, aleshores caldrà buscar unes escales de ferro que salven uns 12 m extraplomats i que ens permetran baixar i seguir al cingle vermell molt inclinat on haurem de tenir cura de no relliscar. Des del peu de les escales, baixant directament fins a les primeres alzines i tirant en direcció contrària a la que portàvem fins ara, es troben les balmes de la Cort Fosca que estan excavades en terreny d’arenisca vermella i poden servir de refugi en cas de pluja (un cop ens hi vàrem refugiar 34 persones).

Un tram de camí típic de l’itinerari, que passa entre la vegetació i la paret. Foto: Ernest Gutiérrez

després del bosc i passarem per roca vermella uns 60 metres i tornarem a entrar al bosc; en sortir-ne trobarem el torrent dels Escalars de les Baumes, que baixa de la carretera de Tavertet a l’alçada de la Perereda. Anirem per la feixa ampla i moderadament inclinada tot dirigint-nos cap a la base de la cinglera grisa per on seguirem durant uns 450 metres el camí que acaba passant arran del cingle, amb alguns passos dificultats

Travessarem aquesta part de la cinglera buscant els llocs més fàcils (els senyals grocs ens ho indiquen) i seguint sempre per sota mateix del cingle gris uns tres-cents metres, arribarem a un racó del bosc fosc i complicat; no oblidarem que hem de seguir a prop del cingle fins a trobar el camí o baixant de la Cleda per on es tenia accés a la casa de Balà. Ara seguirem el camí de baixada uns minuts fins a trobar-ne un altre que surt cap a l’esquerra, que és pla i molt agradable per seu entorn, ja a prop de la riera de Balà i gairebé a les envistes del salt de Molí--bernat. El camí acaba acostant-se a la roca que tenim a l’esquerra i passa pel mig del torrent que ve de la font de Molí--bernat; haurem de saltar de pedra en pedra fins a una antiga feixa estreta que ens durà al camí que baixa de les restes del Molí--bernat cap a la balma de les Corts, gran balma amb una volada d’uns 12 metres davant de la qual es despenja l’espectacular salt de Molí-bernat, d’uns 70 metres de caiguda. Val la pena contemplar-la des de tots el racons i perspectives. La proporció de la balma fa que, comparada amb la figura d’una persona, ens adonem de la grandiositat de l’espectacle,

en especial quan cau aigua. Passarem per darrere el salt i ben aviat trobarem un pas estret, humit i relliscós on caldrà anar en compte. Més endavant veurem les restes de murs corresponents a les corts que donen nom a la balma, després caldrà buscar la sortida per l’altra banda entre rocs humits, degoteig d’aigua i matolls i finalment trobarem un recent esllavissament de terra i roques poc abans de trobar el bosc de nou. Un sender entre matolls i alzinar ens portarà per dins la canal de les Tunes que amb diverses llaçades i forta pujada porta a travessarla. Sortirem de la canal per un caminoi estret i mig penjat per sobre d’unes pedres i després de pujar uns 30 m trobarem un nou sender horitzontal que entra altra vegada a la canal; al cap de poc i en forta pujada acabarem sortint als camps just darrere de la zona esportiva de

Tavertet.4 Al cap d’uns minuts podrem reposar ja en algun dels diversos restaurants del poble, tot comentant els bons moments que durant 5 o 6 hores hem passat en aquest món salvatge i espectacular. Ernest Gutiérrez Pagès Notes 1. Cartografia: El Collsacabra, escala 1:25.000. Editorial Piolet-Els Cingles de Collsacabra 2. Lloguer de barques i canoes al Club Nàutic Vic-Sau. Sergi Morilla, tel: 938 847 069. 3. Material necessari: una corda o cordino de 40 m i 5 mosquetons. Una baga de 3 m i un mosquetó per persona. 4. Hi ha sis possibilitats de sortir de l’itinerari en cas de necessitat.

Un veí de Tavert anònim que col·labora.

Recorregut de l’itinerari, pels cingles. Mapa El Collsacabra, escala a 1:25000. Ed. Piolet i Els Cingles de Collsacabra. (2001). Aquí a escala 1:40000

LA VENDA DE RECORDS EN ELS SANTUARIS xí, a partir de documents que es recullen en el llibre de Xavier Solà El Santuari de Nostra Senyora de la Font de la Salut, trobem algunes ressenyes sobre la tipologia de records que es venien al santuari. Per exemple, entre els segles XVIII i XIX són habituals els goigs, les estampes de la Mare de Déu, medalles de llautó i de plata, la ressenya històrica de Mn. Matabosch, novenes i rosaris de plata.

Mostra de petits records que es poden trobar al santuari de la Mare de Déu de la Salut. (Sant Feliu de Pallerols) Foto: Ernest Gutiérrez

La botiga de records és un element present en tots els santuaris. La venda de records en aquests indrets és un aspecte que ha anat variant amb el pas de temps. Des de sempre, els devots, pelegrins, visitants... s’han emportat petits obsequis o detalls que els recordessin la visita en aquests llocs de culte. Tal com ens diu Carles Salpena en el seu llibre Els ermitans: “Els santuaris són espais privilegiats de relació individual i comunitària amb allò sobrenatural. L’església catòlica va unificar a l’entorn dels santuaris totes les formes de pietat prescrites pel seu catecisme: veneració de relíquies, peregrinacions, processons, rosari i medalles. Tot plegat ha propiciat una etnografia genuïna amb elements propis, tant de la natura (coves, grutes, muntanyes, fonts i aigua) com d’altres de culturals (atributs de la imatge, exvots, promeses, ofrenes, goigs, hagiografies, iconografies i estampes). Contemporàniament hom ha definit els santuaris com les àrees de servei en l’autopista de la vida.” A través de diferents documents escrits conservats en arxius de bisbats i santuaris, es pot veure quins tipus de records són els que s’han anat venent al llarg dels anys. Ai-

Els goigs són un dels elements principals de la botiga de records de qualsevol santuari de Catalunya. Tot i que avui en dia s’ha convertit en una peça buscada per col·leccionistes, inicialment eren objectes que molts devots s’emportaven a casa. Els goigs s’han d’entendre com un testimoni de la devoció local i la fe popular que veneren les virtuts de la Verge (per exemple, els de la Mare de Déu de la Salut la invoquen per allunyar tempestes i per guarir malalties de qualsevol tipus); també parlen d’un entorn geogràfic proper on s’estén aquesta devoció (els de la Salut parlen de Sant Feliu de Pallerols, les Planes d’Hostoles, la vall d’Hostoles, el Collsacabra i la Garrotxa) i dels grups socials més propers al culte a la Mare Déu, en aquest cas, sobretot de pagesos i gent que treballava la terra. Els primers goigs de la Mare de Déu de la Salut es van perdre i a mitjans del segle XIX se n’encarregaren uns de nous al doctor Julià Martí, catedràtic de moral del seminari de Girona. El bisbe de Girona, Florenci Llorente i Montón va concedir quaranta dies d’indulgències a aquells fidels que cantessin aquests goigs devotament, anotació que es va afegir en l’imprès dels goigs. Només cal revisar les còpies que se’n van fer per evidenciar la gran acceptació i èxit que van tenir: l’any 1856 se’n van fer 3.000 còpies que costaven tres rals cada una; el 1861, 10.000 còpies; i el 1871, 4.000 còpies. Tot i que actualment es continuen venent goigs en els santuaris, ja no és una peça “estrella”, sinó que ha estat substituïda per altres objectes.

Al costat dels goigs, al santuari es veien altres records com estampes, medalles, llibrets de la història del santuari, novenes, rosaris, etc. Per exemple, al santuari de la Salut es venien durant el segle XIX, tres tipus d’estampes diferents. Unes eren estampes de la Mare de Déu de la Salut grosses, de mig full. Les altres eren més petites, d’un octau, però estaven decorades. Finalment, se’n van fer unes altres amb la imatge nova de la Verge; tot i que molta gent continuava comprant les estampes amb la imatge antiga de la Mare de Déu, ja que és a la que professaven més devoció. Aquestes estampes també tingueren un gran èxit i se’n van fer diverses reimpressions en pocs anys. Així, de les estampes grosses se’n van fer 1.000 el 1856; 1.200 el 1861; 1.000 el 1867, 5.000 el 1870; 4.000 el 1871 i 3.000 el 1880. De les petites, el 1856 se’n van fer 2.000; el 1858, 10.000; el 1870, 5.000; i el 1880, 4.000. De les estampes amb la imatge nova se’n feren 4.000 el 1868; 5.000 el 1878 i 6.000 el 1880. En resum, podem dir que, aproximadament, en un període de 22 anys es van fer 15.200 estampes grosses, 21.000 estampes petites i 15.000 estampes amb la imatge nova. Altres records que es venien durant el segle XIX eren medalles de llautó i de plata, novenes, rosaris i, com a història del santuari, la

Un veí de l’Esquirol anònim que col·labora

Ressenya Històrica del Santuari de Nostra Senyora de la Font de la Salut que va escriure Mn. Matabosch, de la qual se’n van fer 2.500 reimpressions en el període comprès entre 1865 i 1900 (35 anys). Xavier Solà, en el seu llibre, també ens explica que molts dels devots que visitaven la Salut o el Far s’emportaven com a record una carlina, planta que no es feia a les valls, i la penjaven a les portes principals de les cases un cop seca. La particularitat d’aquesta planta és que segons la humitat ambiental, es tanca o s’obre, convertint-se en un bon indicador meteorològic. Popularment també es creia que allunyava els mals esperits. A partir de la primera meitat del segle XX, s’incorporen altres objectes com miralls, arracades, collarets, fotogravats amb imatges religioses, escapularis i postals. Actualment, l’objecte que més és ven és el ciri, ja que molta gent en fer la visita al santuari el porta a la Mare de Déu per demanar el seu favor. Els objectes de tipologia religiosa no han variat gaire respecte els que es venien en segles anteriors: imatges de la Mare de Déu, medalles, miralls, medalles de plata, d’alpaca i d’or, porta pastilles amb la imatge de la Verge, goigs, estampes, postals... El que si que ha canviat són la forma dels objectes, ja que ara es disposa de maquinàries diferents i altres

tecnologies que permeten elaborar qualsevol tipus de record amb la imatge de la Mare de Déu: plats i altres objectes de ceràmica, bolígrafs, clauers, penja claus, portafotos... A part d’aquests objectes religiosos, s’hi han incorporat llibres de temàtica molt variada, des de llibres sobre el santuari i altres santuaris de la diòcesi, fins a escrits sobre la contrada, mapes excursionistes, llibres de pregà-

ries, de poemes, de llegendes... També s’hi han incorporat productes alimentaris, com mel, bolets, embotits i formatges, moscatell, ratafia, etc. El concepte de record està canviant i molta gent prefereix emportar-se alguna cosa que “sigui útil” ja que, encara que pugui adquirir aquests productes al seu lloc de residència habitual, els que pot comprar en el santuari són fets de forma artesana i la majoria no contenen additius de cap tipus. El darrer grup d’objectes de record que es venen a les botigues dels santuaris són els records estàndard, és a dir, aquells que pots trobar a tot arreu: clauers de fusta, cendrers, angelets, mussols, etc. El matís està en què la selecció d’aquests objectes la fa el capellà custodi, o bé els ermitans amb el consentiment del capellà, i que, a l’hora d’escollir-los, cal fer una selecció i deixar de banda els que es puguin considerar no adients. De totes maneres, sigui quin sigui el tipus de record, els visitants del santuari, tot i variar les motivacions i les devocions, es continua emportant a casa un record de la visita que, d’una forma o altra, ha constituït una experiència vital important. Sílvia Aulet Serrallonga

LA FOTOGRAFIA, ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ Ara gairebé tothom en fa. En un passat no massa llunyà només feien fotografies els professionals, els aficionats i algun ciutadà que ocasionalment es sentia atret per una motivació de caire entre artístic i documental. Aquesta limitació s’ha acabat d’ençà que l’aparició consolidada “del digital” permet enregistrar imatges a tort i a dret sense que existeixi cap problema d‘aspecte tècnic ni econòmic. La fotografia ha assolit un domini que podem anomenar universal, vistes les facilitats que s’ofereixen a l’abast de qualsevol persona. En aquest moment, molt important per al món de la comunicació, es comencen a definir dos vessants que, si bé no són nous, estan agafant una empenta que era impensada només fa uns pocs anys. El primer porta a reforçar, d’una manera quasi desorbitada, l’aparició de persones preocupades per acumular imatges. Hi ha facilitats per enregistrar-ne moltes, molt diverses, transcendents o intranscendents, nascudes d’unes necessitats testimonials o pel simple plaer de captar realitats quotidianes. Un fet tan abassegador té l’avantatge inherent de proporcionar als individus espavilats la possibilitat de treballar a fons el fet fotogràfic, assolir experiència i despuntar en la captació-selecció d’imatges, convertint-se en un conreador avançat. L’altre vessant el comentarem breument en aquests papers. Estem davant d’un fet molt positiu, favorable a individus creatius, imaginatius amb obertura de mires en el panorama de la imatge, que poden trobar en la tecnologia actual el desllorigador cap als àmbits que, fins ara, estaven vedats a moltes persones no especialitzades. Es tracta d’aprofitar els avantatges que la tecnologia dels sistemes informàtics digitals ens posa a les mans, amb tot un ventall de possibilitats, de caire experimental o definitiu, en el tractament de la fotografia. Els mètodes usats en el passat per fer aquestes manipulacions eren complicats o inexistents.

Deixant de banda les tècniques avançades professionals, comentarem actuacions senzilles a l’abast de la majoria. Pressuposem que es disposa d’una cambra digital, perquè ja s’ha arraconat una de “les antigues” que algú anomena “analògiques” encara que la denominació no és gens afortunada; és millor dir-ne “cambra de procediment químic”. Per poc sofisticada que sigui una màquina fotogràfica digital, en el seu menú hi trobarem un registre per modificar la imatge en el moment de ser captada. Hom pot triar l’opció normal (imatge a tot color), sèpia o negre (imatge monocolor), i variants com la solarització (efecte de colors especials) i el negatiu (colors complementaris dels reals). Altres registres actuen sobre la densitat, saturació o contrast de la captació. No ens estenem més tot fent notar que tenim unes variacions en origen, que intervenen en la naturalesa de la imatge, introduint unes característiques controlades a voluntat per l’operador. Comença a manifestar-se una creativitat que val la pena d’aprofitar. L’enregistrament a la cambra acostuma a servir, majoritàriament, per produir una imatge visionable a l’ordinador o al televisor i molt sovint copiada sobre paper per guardar-la dins d’un àlbum. Si es vol ampliar aquesta fase de captació, podem fer un pas endavant en el món de la fotografia passant a l’experimentació sobre la imatge enregistrada. Cal disposar d’un PC que per començar no ha d’ésser molt sofisticat; les exigències vindran si hom vol arribar a cotes elevades de caire proper al semiprofessional. A l’ordinador introduirem un programa de tractament de la imatge per mitjà del qual es poden fer moltes i ben diverses variacions a la imatge presa a la cambra. No donem molts noms comercials, que el mercat es cuida prou bé de divulgar, però sí que n’apuntarem un tan difós que és de domini públic: Photoshop. Insistim a dir que la metodologia és molt senzilla i que la tasca reclama, això sí, una

bona dosi de dedicació, temps i paciència. Les possibilitats són immenses i les variables es fan quasi infinites, sobretot si la persona que està immersa en l’afer cerca alguna cosa més que la simple captació pura de la realitat. El primer pas per entrar en matèria serà practicar les modificacions lleugeres que milloren, personalitzant-lo, l’aspecte inicial de l’original. Hi ha uns apartats específics per introduir canvis de densitat, color, saturació, enquadrament i diverses tècniques de retoc que amb tota seguretat seran aprofitades pel buscador de solucions i que corregeixen o enriqueixen una escena. Més endavant assajarem la tirallonga de variables que la imatge base pot experimentar, convertir-la en una altra expressió gràfica molt diferent de la realitat; fent córrer la imaginació i la ment investigadora es presentaran creacions de visió singular, agosarada i diferent. En definitiva, entrarem en una altra dimensió visual farcida de transformacions, canvis, superposicions o fotomuntatges que en certs casos ens amagaran la realitat. Quant en el primer terç del segle XIX va ser descoberta la fotografia, immediatament va ser-li atribuïda la característica de veracitat. El nou procediment era una espècie d’acta notarial gràfica, en la qual allò que es veu és allò que hi ha. Durant molts anys aquest principi va ser inamovible, encara que algun frau o mistificació s’escapessin donant una imatge mentidera. És evident que aquesta essència primària no s’ha perdut i que s’impressionen milers de fotografies de caire domèstic, científic, documental o testimonial que són representacions fidedignes. Ara bé, sense que aquesta essència original es perdi del tot, constatem que, simultàniament, existeix la manipulació-transformació que aporta noves vies enganyoses en el món de la comunicació gràfica. Realitat-ficció, veritat-mentida... tot s’engloba en un context visual, mantingut per un equilibri primordial, que ens encamina a veure expressions genuïnes de nova creació. Sobre la base d’una vista del puig de la Força de Tavertet i del pantà de Sau, s’han fet dues modificacions que demostren les possibilitats de canvi de la imatge real cap a d’altres expressions gràfiques. Fotos: Jordi Gumí

Jordi Gumí

ITINERARIS PER FER EN FAMÍLIA El camí de la Portellera i el grau d’Olot Itinerari molt sorprenent que davalla el cingle de la tossa de Pujolriu per l’antic camí de la Portellera, des de Falgars a la vall d’en Bas, per un bosc atapeït i misteriós. Des de la vall es torna a pujar el cingle per un altre camí d’origen remot, el camí ral de Vic a Olot, via de comunicació d’origen medieval plena d’històries i llegendes. La visió des de la vora del cingle de la vall d’en Bas és força interessant, només comparable a la visió del mateix cingle i els boscos que ho cobreixen tot des del fons de la vall. Tot el recorregut és un seguit d’indrets màgics i corprenedors entre els quals val la pena d’esmentar l’indret de la Portellera, lloc que dóna nom a tot el camí. Es tracta d’un gran mur d’uns sis metres d’alçada, amb una petita ‘portellera’ per travessar-lo, al mig d’una densa fageda. Aquest gran mur podria ser la resclosa d’una presa per a un antic molí o bé un mur de defensa per barrar el pas. El camí de pujada el farem per l’antic camí ral de Vic a Olot, on ens sorprendran les parets de les marrades del grau d’Olot, obra ciclòpia coberta de molsa pel pas del temps. A pocs minuts de l’última marrada, i a la vora del cingle, es troba la Mina dels Bandolers, enigmàtica esquerda que val la pena conèixer. 0. Inici del recorregut (0 Km - 906 m). Per arribar al punt d’inici del recorregut cal agafar la carretera de Vic a Olot fins al Km 34,1, i després una carretereta que surt cap a l’esquerra, en direcció nord. S’ha de seguir aquesta carretera durant uns 5,4 Km. Es deixarà el cotxe en un petit collet que hi ha abans de travessar el torrent de la Faja. Des d’aquest punt surt un corriol molt clar i senyalitzat amb un rètol que diu ‘Camí de la Portellera’. L’itinerari està senyalitzat amb taques de pintura vermella molt desgastada. 1. Collet de la tossa de Pujolriu (0,25 Km - 882 m). El camí va baixant suaument, sense pèrdua, en direcció a la tossa de Pujolriu, fins a arribar a un petit coll. En aquest punt hem de

canviar de direcció i buscar un camí ben marcat que continua en direcció nord, cap al bosc del cingle. Després d’uns 100 m trobarem un rètol semblant al de l’inici de la ruta. 2. Portellera (0,45 Km - 845 m). Es continua baixant per la llera d’un petit torrent, fins arribar a la Portellera. L’indret és molt impressionant i sorprenent: enmig d’una fageda que no deixa passar la llum del sol i al lloc on conflueixen dos petits torrents, hi ha un mur vertical d’uns 6 m d’alçada, fet amb pedres enormes. Per travessar aquest mur, hi ha una petita porteta de fusta, una ‘portellera’. 3. Riera de Falgars (1,20 Km - 639 m). Es va baixant sense problemes, seguint les marques i els corriols més fressats. Es travessa la riera de Falgars. A partir d’aquí es canvia de vessant i de tipus de bosc. 4. Corriolet (1,26 Km - 621 m). Pocs metres després de passar la riera s’ha de fer atenció per tal de trobar un petit corriol, senyalitzat amb

Recorregut d’aquest itinerari per la Garrotxa, a sud dels Hostalets d’en Bas. Mapa El Collsacabra, escala a 1:25000, Ed. Piolet i Els Cingles de Collsacabra (2001). Escala aproximada 1:22000

taques vermelles, que surt a la dreta del camí i que baixa cap a l’aigua. S’arriba a un camí més ample que hem de travessar i buscar un sender que continua baixant. Trobem ara un altre camí ample que seguim uns metres cap a l’esquerra fins a un caminet que baixa directe al llit de la riera, on hi ha la font del Molí de la Llobatera. 5. Font del Molí de la Llobatera (1,56 Km 556 m). Al fons de la riera de Falgars trobem la font. Seguim el tub de l’aigua, que ens portarà directament a la gran casa de la Llobatera. 6. La Llobatera (1,92 Km - 550 m). Casa enorme i magnífica situada en un indret idíl·lic, sota els cingles de Falgars i envoltada de bosc. Continuem per la pista d’accés a la casa, gaudint d’una visió inoblidable. 7. Cruïlla (2,38 Km - 510 m). Ens cal agafar la pista que surt a la dreta, i un altre cop a la dreta, cap a la casa de Canyameres. 8. Cruïlla (2,63 Km - 504 m). Prenem un camí a l’esquerra, en direcció al torrent del Puig, el passem i seguim a la dreta deixant el camí i passant per uns prats, en direcció a una casa de nova construcció. 9. Camí ral de Vic a Olot (3,15 Km - 507 m). Voregem la casa pel bosc i uns metres abans d’arribar a la pista principal prenem un camí ample que surt a la nostra dreta i pugem pel mig del bosc en suau ascens. 10. Cruïlla (3,8 Km - 585 m). El camí ral s’enfila, ben marcat, entre la boscúria. Es passen dues

tanques. S’ha de vigilar molt, perquè un cop passada la segona tanca cal deixar el camí i prendre un corriol que puja decidit cap a l’esquerra. 11. Cruïlla (4,2 Km - 707 m). S’arriba a un petit replà sense vegetació; cal seguir pel sender que va pujant. 12. Les Marrades del grau d’Olot (4,79 Km 778 m). Un cop passada la font de les Marrades, el camí, que en alguns trams conserva l’empedrat, fa unes ziga-zagues molt marcades per salvar el desnivell i superar el cingle. L’indret és misteriós i salvatge: altes parets de pedra aguanten el camí i grans arbres centenaris creen un ambient de penombra i humitat. 13. Mina dels Bandolers (5 Km - 880 m). A l’última de les marrades, quan ja es distingeix l’Hostal del Grau entre el bosc, cal sortir un moment del camí, cap a l’esquerra, per un petit sender que es dirigeix a la vora del cingle. En pocs minuts s’arriba a la Mina dels Bandolers, estret amagatall ple de ràncies històries. Es torna al camí principal. 14. Hostal del Grau (5,26 Km - 899 m). Es voreja l’Hostal del Grau, antiga parada obligada per als traginers del camí ral. Es va pels prats a ponent de la casa, en direcció al cingle. Al fons de l’últim prat es passa una portellera des d’on surt un caminet que davalla al torrent de la Serra. 15. Torrent de la Serra (5,55 Km - 850 m). Bonic paratge, uns metres amunt del sallent del Grau, un dels saltants més imponents de la comarca. Es continua paral·lelament al cingle, per camins molt marcats, fins arribar a un camp de pastura. 16. Torrent del Puig (5,94 Km - 865 m). Es travessa el torrent del Puig passant per un filat, i es continua amunt per uns bonics prats. 1. Collet de la tossa de Pujolriu (6,46 Km 882 m). Seguint en direcció nord tornarem, sense dificultat, al collet de la tossa de Pujolriu.

0. Punt d’inici del recorregut (6,71 Km - 906 m): Al cap de pocs minuts serem al punt de partida. Indrets d’interès: La Portellera: paratge sorprenent i misteriós. No és senzill imaginar-se els pagesos d’aquelles remotes èpoques bastint aquest mur en un indret tan recòndit. La Llobatera: gran masia, perfectament conservada, situada allà on la petita vall de la riera de Falgars s’eixampla i deixa veure la magnificència de l’indret. Si es mira cap al fons de la vall amb deteniment, es pot veure el salt de la Coromina de Falgars. Les Marrades del camí ral de Vic a Olot: al lloc on la muntanya es fa més pendent, més humida, més impenetrable i més salvatge, la mà de l’home va haver de fer el possible per tal de poder travessar la muntanya. Mina dels Bandolers: curiosa esquerda, d’uns 20 m de llargada, gairebé tapada per la vegetació, que segons la llegenda servia d’amagatall als bandolers que ‘treballaven’ al camí ral. Rafel Sevilla

Empedrat del camí ral de Vic a Olot, a les Marrades del grau d’Olot. Foto: Rafel Sevilla

FOTOGRAFIES ESPECIALS L’aplec de Cabrera tenia una gran concurrència entre la gent de la nostra terra; a més de l’ofici solemne, també era motiu per a l’esbarjo com el que ens mostra aquesta fotografia, el joc de la “virola”. Fotografia de Manuel Comella i Mora, de l’ any 1929.

La plaça de Rupit, tantes vegades fotografiada. Aquí us la presento amb la normalitat quotidiana d’un altre temps. Una plaça, com tots sabem, és un lloc obert que s’aprofita per fer-hi moltes coses, com aquests nens que juguen a bales. Fotografia de Manuel Comella i Mora, dels anys 1920-22. És una placa de vidre estereoscòpica, o sigui, dues fotografies pràcticament iguals, que introduïdes dins d’un visor donen una imatge més o menys tridimensional.

Típic exemple d’arquitectura popular de la nostra terra, en aquest cas la impressionant galeria, d’uns dos metres d’amplada per uns deu de llargada, de Can Llorenç, coneguda avui en dia com a Cal Traginer, complementada per un carro tirat per dos bous, encara que moltes vegades eren vaques. Era de gran bellesa i és una llàstima que no es conservi, ja que a causa del seu mal estat es va haver de tirar a terra. Cal apreciar com van escriure el nom: CA’N TONIGRÒS. Postal d’autor desconegut de l’any 1933.

Es tracta de Joan Rovira i Nogué, segons ens diu el dors de la fotografia, del mas Sellabona de Querós. Observem que anava net i polit; es dirigia a alguna festa major o aplec? De Manuel Comella i Mora, fotografia original de l’època i placa de vidre de 14x9 cm, dels anys 1913-14, realitzada en un lloc indeterminat. En trobem més comentaris al llibre Tavertet, cent anys d´història, de Jordi Sanglas i Puigferrer. Carles Manuel Comella Suárez

CRÒNICA DEL COLLSACABRA El parlar de Collsacabra Amb aquest títol va aparèixer el passat mes de març un interessantíssim treball que consisteix en una anàlisi lingüística del parlar d’aquesta contrada, fet per l’estudiós Jordi Dorca, de Torelló. Aquest tipus d’investigació, que hauria de sovintejar més a casa nostra, salva la memòria dels mots abans no sigui massa tard, i ens posa en contacte amb una manera de dir pròpia d’una contrada. Esperem veure’l publicat aviat, ja que segur que interessarà no solament als lingüistes, sinó a tots aquells que valoren i estimen la llengua i el país.

CANTONIGRÒS 4ª Fira del Llibre de Muntanya al Collsacabra Amb el seu recorregut itinerant pel Collsacabra, i després de l’edició de Rupit, la 4ª Fira del Llibre

de Muntanya se celebrarà els dies 8 i 9 d’octubre a la població de Cantonigròs. El tema que centrarà els actes culturals serà sobre la petja humana a la muntanya. El president d’honor d’enguany serà el doctor Martí Boada, professor de Ciències Ambientals de la UAB. El dia 8 a les 11.30 h tindrà lloc la inauguració de la Fira per l’Honorable senyor Salvador Milà i Solsona, conseller de Medi Ambient i Habitatge, i tot seguit Martí Boada farà la conferència sobre “Muntanyisme i conservació de les muntanyes”. Com sempre, hi trobarem la carpa amb els estands de llibres i durant els dos dies hi hauran activitats complementàries culturals: presentacions de llibres, conferències, debats i una taula rodona sobre la vida a la muntanya, i també lúdiques: exposicions, excursions i la participació d’un grup itinerant que interpretarà diverses cançons.

L’ESQUIROL Representació teatral dels Contes de la Vila de R., de Miquel Martí i Pol El 25 d’abril la companyia Teatre Essela de Torelló va venir a representar a la Pista de la Cooperativa alguns contes inclosos en el llibre Contes de la Vila de R. i altres narracions, del poeta Miquel Martí i Pol. Els contes representats varen ser: El poema, Tot l’univers dels ulls, L’home dels discursos, Meditació última, La dedicatòria, L’enterrament i Suite de Parlavà. Els actors Ramon Villegas, Ernest Villegas i Maria Soler ho van interpretar d’una forma molt irònica i tendra, que va fer aplaudir amb entusiasme la cinquantena de persones que hi van assistir. Pedalada del Cabrerès Va tenir lloc els dies 13 i 14 de maig de 2005. Uns 3.000 ciclistes procedents de diversos llocs de Catalunya i d’Espanya van assistir a la Pedalada del Cabrerès, que consisteix en un recorregut amb bicicleta per tots els pobles del Collsacabra, a la vegada que es pot gaudir dels paisatges d’aquesta comarca. Enguany, tots els estands de compra i venda de productes referents al món de la bicicleta es trobaven al camp del futbol; també aquest lloc va ser l’escenari de les diverses exhibicions de bicicleta que es van fer durant el cap de setmana. A més, es va estrenar un nou servei de massatges gratis per a tots els participants. Cal dir que aquest

any el patrocini va anar a càrrec de la revista Bike, competència comercial de la revista Solo Bici, que fins ara havia estat la patrocinadora de la pedalada.

TAVERTET Els Pastorets Durant les festes nadalenques de 2004-2005 a Tavertet s’ha escenificat aquesta tradicional obra que aquest any ha pres un caire especial, fugint d’un escenari per representar-se en diversos espais del poble. Hem vist alguns pessebres vivents, però és la primera vegada que gaudim d’uns pastorets amb moviment i diàlegs, dins l’harmonia d’un bell entorn escaientment il·luminat, amb un resultat molt singular i excepcional. Ens plau fer menció de l’esforç que hi van posar tots els components (actors, regidors d’escena, ajudants…) els quals van fer un treball molt destacat i excel·lent.

gurs?” que la Fundació per la Pau va facilitar a la Regiduria de Cultura per mitjà de la Diputació de Barcelona. És una mostra important que fa pensar amb les incongruències del tarannà de la nostra civilització. Eduard Miró exposà, en una interessant conferència, aspectes de la pau i va fer una apropiada cloenda de l’acte llegint poemes d’autors diversos, un dels quals, Escolteu! reproduïm a l’apartat Racó del Poeta d’aquesta revista.

L’exposició de llibres dedicats al Collsacabra, que va tenir lloc a Tavertet el dia de Sant Jordi. Foto: Jordi Gumí

Un moment dels Pastorets: els pastors i el dimoni, amb una encertada ambientació. Foto: Jordi Gumí

Especialment cal agrair la direcció de Carles Valero que, amb la seva experiència, va facilitar i coordinar una escenografia certament espectacular. Festivitat de Sant Jordi En la data del 23 d’abril d’enguany, l’Ajuntament de Tavertet, l’associació Amics de Tavertet i Amics dels Cingles de Collsacabra presentaren la mostra “LLIBRES I AUTORS. Publicacions sobre el Collsacabra i altres temes. Autors d’aquesta terra o vinculats a ella”. A l’espai de l’Ajuntament s’hi aplegà un nodrit nombre de llibres i escrits que donen testimoni de la vitalitat dels autors i de l’interès que aquest racó de país desperta en moltes persones. Una celebració apropiada de la festa del llibre i la rosa. Exposició per la Pau Dels dies 19 al 28 de març es va presentar a la sala de l’Ajuntament l’exposició: “Desarmats, més se-

Goigs del Roser i rifa d’ous Com cada any aquestes dues manifestacions festives i culturals van ser presents a Tavertet per Pasqua Florida. Els goigs, cantats per un bon grup itinerant, feren el recorregut per tot el poble i la rifa va aplegar l’acostumada concurrència a la qual no podien faltar els infants.

Detall de l’exposició per la Pau. Foto: Jordi Gumí

Els cantaires dels goigs del Roser al carrer de Baix de Tavertet. Foto: Jordi Gumí

NOTÍCIES DE L’AVENC Una evocació de l’Avenc: l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa (1918-1982) El dissabte 11 de desembre de 2004 al casal de l’Avenc es féu un acte en record de l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa, vinculat estretament a les terres d’Osona i al Collsacabra. La sala goticorenaixentista va acollir, sota la mirada atenta del bisbe Galzeran Sacosta i emparats per la Belinda Parris, els parlaments de Joan Sarsanedas i de Víctor Pallàs. Víctor Pallàs, fill de Camil, esbossà un retrat del pare incidint en aquells aspectes més destacables de la seva obra, especialment dedicada al camp de la conservació i restauració de monuments. A partir de records d’infantesa recorregué un itinerari biogràfic de les restauracions més remarcables fetes per l’arquitecte, sobretot des de la seva tasca com a cap del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Destacà la restauració dels monestirs de Lluçà i de l’Estany, de Santa Margarida de Montbui, del pont del Diable de Martorell, de Sant Vicenç d’Obiols, entre molts d’altres, així com l’obra nova del parvulari i les escoles Mundet,

el Museu de Badalona, el Museu Tèxtil de Terrassa, el Museu de Capellades, els pavellons nous del psiquiàtric de Santa Coloma de Gramenet... o la restauració del Maricel de Sitges i la instal·lació de la col·lecció Pérez Rosales. Rememorà alguna de les anècdotes viscudes arran d’aquesta trajectòria professional. Per exemple quan, poc després d’haver mort en Camil, anà a visitar Santa Maria de l’Estany i el rector mossèn Aureli Pou li lliurà, gairebé amb llàgrimes als ulls, les claus del claustre tot dient: “Entra-hi, tu mateix; si el teu pare hagués estat viu no hauria permès això que hi han fet”. Efectivament, una restauració maldestre posterior del teuladet del claustre va, literalment, cegar-li la llum natural. Per sort, en restà el testimoni d’una postal, la qual dóna fe de la correcta restauració feta per Camil i on es veu una de les façanes perfectament illuminada per la llum solar, tal com els constructors del segle XII havien previst. I també, la fotografia que reproduïm i que avui ja és històrica: el magnífic campanar romànic de la catedral vigatana (que ell restaurà), i la seu del Museu Episcopal de Vic (a l’esquerra del fanal), obra seva, ara enderrocada i substituïda pel nou museu d’encuny futurista. Joan Sarsanedas, per la seva banda, recordà la pròpia trajectòria professional viscuda al costat de l’arquitecte i com es convertí, gràcies a ell, en especialista de treballar la pedra. Recordà algunes de les obres en què col·laborà com a contractista (Sant Joan de Fàbregues, Sant Pere de Casserres...) i va resumir el mestratge de l’arquitecte amb aquesta frase: “Només amb un petit dibuix, un mínim esbós, era capaç de fer-te entendre allò que havies d’executar”. Destacà, entre altres restauracions, el que es podria conéixer com a “la joia de la vall Ferrosa”: l’edifici preromànic de la capella de Sant Francesc d’Araós. “Sense cap ajut institucional” ens diu al llibre Les Esglèsies preromàniques i romàniques de la Vall Ferrera i la Coma de Burg (Institut d’Estudis Catalans, 2004) i per tant només per amor a l’art,

Camil Pallàs encapçalà l’estudi de la capella en “un estat molt precari a l’any 1962” i feren, amb altres estudiosos, la primera aportació perquè aquest edifici es perpetués al llarg de la història de la vall Ferrera. Remarcà també el paper importantíssim que va tenir, com a arquitecte de la Diputació, en l’actual estat de conservació de pobles com Rupit o el mateix Tavertet, en preservar aquests indrets d’un desastre urbanístic que en molts altres pobles malauradament no es va poder evitar. Va acabar denunciant i lamentant el tracte rebut i la campanya de desprestigi de què va ésser objecte Camil Pallàs al llarg de l’anomenada Transició. Víctor Pallàs va cloure l’acte llegint el poema “Al meu pare”, del llibre Memòria primera, complicitats i dedicatòries (La Busca, 2001). L’Avenc, o quan el somni es fa real Des de sempre el nom de “l’Avenc” m’havia rondat per la memòria. Una mica llunyanament, és cert. Una edificació singular, perduda allà dalt, entre els cingles de Tavertet, que lluïa orgullosament restes d’un passat gloriós que li valien la categoria de “joia arquitectònica”. Almenys així ho havia qualificat el pare. I també algun llibre que en parlava. A casa, sempre, havia sentit parlar de romànic, absis, espina de peix, espadanyes... tant que, fins i tot els companys d’escola, si alguna vegada se m’escapava algun d’aquests mots, em miraven com a un extraterrestre. El cert és que, per a mi, tota aquesta terminologia no em fou, des d’un bon principi, gens estranya i, no cal dir-ho, despertava en la meva imaginació infantil una evocació fantàstica el significat de la qual va anar esdevenint precís a mesura que em feia gran. Així vaig anar trobant raons en la imatgeria dels nostres murs històrics, en allò que les parets ens diuen. Primer, acompanyant el pare en moltes de les seves visites a peu d’obra; després, en els viatges i recorreguts pels més diversos indrets.

Així, el meu recorregut vital anà constel·lant-se de títols que haurien de significar moltíssim per a la meva vida. El primer de tots, per raons familiars òbvies, el de Sant Pere de Casserres (i amb l’afegitó excitant d’“el cos sant”); però també molts d’altres: la Doma (la Garriga), Santa Maria del Mar, Cardona, Roda d’Isàvena, l’Estany i, per extensió, la sala dels Flamencs d’El Prado, l’extraordinari claustre plateresc de San Zoilo (a Carrión de los Condes); les pintures del Panteó de reis de la col·legiata romànica de San Isidoro

El campanar de la catedral de Vic i una part de l’antic Museu Episcopal. Reproduït d’una postal.

de León —on reconec que em vaig emocionar intensament— i, finalment, sorpresa màxima d’aquest estiu del 2004, el gran mosaic circular del mausoleu de Constantí a Roma, del segle IV, del qual vaig tenir notícia gràcies a un estudi que el meu pare devia fer en època d’estudiant i que -l’atzar?- va fer que trobés enmig de les pàgines d’un llibre d’art italià. Ara aquells fulls de paper de ceba esgrogueïts han esdevingut per a mi un tresor i he entès que és ben probable que les coses no es produeixin simplement per casualitat. Com que no crec que fos la casualitat que em fes escriure unes ratlles sobre l’Avenc al Bloc Maragall 1995, en el monogràfic que vaig dedicar a l’Arquitectura del país, prou temps abans de conèixer en Francesc Abey, l’Antònia i, una mica més tard, en Quim i la Belinda. Són els artífexs d’aquest renaixement esplendorós de l’Avenc. Com queda de lluny aquell mot infantil que m’havia acompanyat, sovint, d’un adjectiu inquietant: “enrunat”! Un somni? La vida m’ha demostrat que sí, que els somnis poden esdevenir realitat. Estic segur, que el meu pare, des d’allà on sigui, em seguirà guiant per l’itinerari vital pel qual m’ha tocat de transitar i que un dia em va fer fer parada a l’Avenc. Víctor Pallàs Festa de primavera a l’Avenc de Tavertet Homenatge a Montserrat Abelló El divendres 1 d’abril a les 7 del vespre es presentà la primavera a l’Avenc feta música i vers.

Prengué forma d’homenatge a l’escriptora i traductora Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), un dels referents literaris de les nostres lletres actuals. El duo de clarinets de Queralt Roca i Albert Gumí clogueren l’acte amb el petit concert “La volta al món amb clarinet”. Belinda Parris acollí a la sala goticorenaixentista els que van intervenir a l’acte, que obrí Anna Castellví, amiga des de sempre de la poetessa, de la qual glossà la trajectòria vital a través d’un ric anecdotari. A continuació, Víctor Pallàs remarcà alguns dels aspectes literaris de l’obra d’Abelló, tant des del vessant creatiu propi com del vessant de traductora. Acabada aquesta introducció, Terry Parris recità poemes originals d’autores anglòfones traduïts per Montserrat Abelló, seguits, cadascun, per la corresponent versió en la nostra llengua, llegida per Víctor Pallàs. A continuació Montserrat Abelló llegí una àmplia selecció dels seus propis poemes i n’oferí, com a primícia, uns quants d’inèdits que recità en un perfecte anglès i, no cal dir-ho, en català. L’escriptora ha fet poesia tot al llarg de la seva vida per bé que la seva obra no veié la llum pública fins a l’any 1963 amb el llibre Vida diària. Una reedició d’aquesta obra juntament amb Paraules no dites fou publicada el 1981. Seguiren El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995), i Dins l’esfera del temps (1998). L’any 2002 edicions Proa reuní tots aquests reculls en el volum Al cor de les paraules on n’hi ha inclòs un de nou: Indicis d’al-

tres moments. El seu itinerari vital la va portar primer a Anglaterra, “dos anys viscuts intensament”, fet que propicià la seva aproximació al món literari anglosaxó. Posteriorment passà uns anys a Xile, on tindrà contacte amb Joan Oliver (qui anys després li prologarà Vida diària) i amb d’altres personalitats literàries. Totes aquestes experiències faran que, de retorn a Catalunya, es dediqui a la docència i acabi Filologia anglesa. “Gràcies al moviment feminista dels anys 70, vaig tornar a publicar la meva poesia” responia en una entrevista. De retruc, aquesta circumstància li va permetre traduir autores anglòfones, desconegudes gairebé del tot en el nostre àmbit literari, aplegades a Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993), recitades a l’Avenc per Terry Parris, i la traducció en català de diverses obres de Sylvia Plath, entre d’altres. Montserrat Abelló en un

CONCURS DE PINTURA RÀPIDA Es convoca el V Concurs de Pintura Ràpida de la Parròquia de Tavertet que tindrà lloc el dissabte dia 17 de setembre d’enguany.

moment de la lectura que va fer dels seus poemes. Foto: Jordi Gumí

RACÓ DEL POETA LA BELLESA DE LA NATURA A la costa de la mar hi ha un lloc molt viu on es posen a cantar els ocells dins del seu niu. És un lloc ple de vida amb molta felicitat i alegria Durant el dia el sol brilla i a la nit la lluna et guia. Aquest lloc només el coneixen els que admiren la natura com els arbres que creixen o un altre tipus de criatura. Les onades pentinen la sorra amb la força de tot el mar i la gent que a tota hora surt amb barca a navegar. El cel és d’un color blau fins que el sol no se n’ha anat que és quan arriba la pau i tot es torna d’un color rosat.

UN PETÓ I UNA ABRAÇADA Un petó i una abraçada et demano cada nit un petó i una abraçada em fan ser un home feliç. Compartim llençols i manta, compartim també coixí, que amb les coses més petites n’hi ha prou per ser feliç. Disputes deixem enrere que són brostes del camí, un petó i una abraçada i amb això, ja sóc feliç. Miquel Banús Del llibre Dins la Pau del Collsacabra (2004)

Poesia d’Anna Gumí Audents (13 anys), guanyadora de la GRAN MEDALLA dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or del Roselló a la convocatòria d’enguany.

ESCOLTEU! Tenia fam i heu fundat un centre amb fins humanitaris on heu discutit sobre la fam. Us n’estic agraït. Estava a la presó i heu anat a l’església per a pregar pel meu alliberament. Us n’estic agraït. Estava nu i heu examinat seriosament les conseqüències morals de la meva nuesa. Us n’estic agraït. Estava malalt i heu caigut de genolls per agrair al Senyor que us ha donat salut. Vivia sense sostre i m’heu predicat les vies de l’amor de Déu. Sembleu tan pietosos, tan a prop de Déu! Però jo encara tinc fam, encara estic sol, nu, malalt, presoner i sense sostre. Tinc fred… Poema de Malawi

GALLARET PAPAVER RHOEAS

Sinonímia: Família: Descripció:

Localització: Propietats: Recol·lecció:

rosella, roella, rovella, gallet, quequerequec, quicaracoc, peperepep, paparota, badabadoc, ababolera. papaveràcies planta anual, molt pilosa i d’arrel prima. La tija pot arribar als 70 cm d’alçada. Les fulles, molt dividides, són peciolades a la base i sèssils a la part superior. Les flors, de 5 a 8 cm de diàmetre, solitàries a l’extrem d’un peduncle pelut, són de color vermell viu. conreus, erms, vores de camins… Àmplia distribució. somnífera, bronquial i bèquica. d’abril a setembre.

MILGRANES HERNIARIA GLABRA

Sinonímia: Família: Descripció:

Localització: Propietats: Recol·lecció:

trencapedra, granelluda, herba del mal de pedra, cent-en-grana, herba de Noè. cariofil·làcies herba pluricaule amb tiges reptants de color rogenc. Les flors, d’1 mm, són d’un verd groguenc i s’agrupen en inflorescències curtes. prats, vores de camins, terrenys sorrencs, pedregars. diurètica, litotríptica d’abril a setembre

GALLARET PAPAVER RHOEAS

LA PLANTA

DETALL DE LA FLOR

MILGRANES HERNIARIA GLABRA

LA PLANTA

DETALL DE LA FLOR