Revista Els Cingles - N13 Maig 1983

ELS CINGLES trimestral

I-

any

IV

TAVERTET

ma ig 1983

_numeros endarrerits Número O • Gener 1979. Els darrers cent anys a Tavertet - 1 - Històries d'U - Com és una mina d'urani? - Malalties del vedells lactants - Vinguda dels Reis a Tavertet - L'ensenyament a Tavertet - Comunicació _. Noticiari breu. Número 1 • Ab ril 1979. Els darrers cent anys a Tavertet-2 - Bans curiosos - Les eleccions a Tavertet - Els goigs del Roser. Breu estudi musical i històric - Algunes malalties dels conills - Col.laboracions: La pinya Els subnormals - Amic caminant Déu vos guard a Tavertet - Noticiari breu. Número 2 - Juliol 1979. Els darrers cent anys a Tavertet-3 - Bans curiosos - La capella de Sant Corneli L'agullola de Sant Joan de FàbregasAmic caminant - Racó del poeta Noticiari breu. Número 3· Octubre 1979. Els darrers cent anys a Tavertet-4 - Urani: estudi dels mapes de la Chavron Influència de la llum en la cria dels conills - La Festa Major - Estampes del Cabrerès - Amic caminant - Reportatge - Liquoreries - Bans curiosos - Noticiari breu - Racó del poeta - Encreuats. Número 4 . Febrer 1980. Els darrers cent anys a Tavertet-5 Racó del poeta - Liquoreries - L'art de fer Amic camlcarbó Encreuats nant Estampes del Cabrerés Bans curiosos - Noticiari breu. Número 5 . Agost 1980. Els darrers cent anys de Tavertet: La tardor-l La serp de l'Avenc - La colla del serrat del Vent Amic caminant Cartes dels lectors Estampes del Cabrerès Encreuats - Bases del concurs literari. Número 6 . Desembre 1980. Els darrers cent anys a Tavertet: la tardor-2Cartes a la Redacció - Cuina popular El Els arbres del Collsacabra Collsacabra viscut Emigració de pagès - Els primers estiuejants - Racó del poeta.

Número 8 • Agost 1981. Els darrers Qui vulgui exemplars endarrerits cent anys de Tavertet: l'hivern-2 - els pot demanar a la Redacció(plaça de Premis del concurs literari: -Els déus la Diputació, l, Tavertet. Barcelona). de les altures i de les baixures - Canvien els costums - Racó del poeta - Els seran enviats per correu. Preu: 100 Sant Corneli - Els animals salvatges pessetes l'exemplar, despeses incloses. La subscripció a la revista és per en el Collsacabra - Amic caminant. Número 9 • Gener 1982. Els darrers quatre números anuals, al preu de 400 cent anys de Tavertet: l'hivern-3 - pessetes. Envieu·nos la vostra adreça i L'ermita de Sant Corneli - Troballa digueu-nos a partir de quin romero de la creu de l'Abeia Pobre ros- (inclusivament) la voleu rebre. sinyol - Xerrada amb Josep Subiranes - Troballes arqueològiques a TaPer pagar, podeu fer-ho mltíanvertet - Concurs literari - Per als cant gir postal, a nom de Jordi Sanglas, més joves: Entrevista a la mestra de o per correu, amb taló "al portador", Tavertet. . sempre a l'adreça indicada de la Redac. ció, a Tavertet.

-----------------------------1

Benvolguts amics dels Cingles. Altre cop estem amb vosaltres. La publicació s'ha aprimat una mica, com podeu observar; però això no es deu precisament al fet que passi gana, ans tot el contrari. Cada cop intentem superar-nos una mica més en la presentació de la publicació. AI llarg dels darrers exemplars haureu pogut observar que la qualitat de la composició de la lletra picada a màquina ha anat augmentant progressivament, i si abans era més deficient era degut bàsicament a qüestions econòmiques. Els tipus de lletra que emprem actualment són més petits i aquest és el motiu principal pel qual la revista s'ha aprimat una mica. Res més, de totes maneres anem una mica justos d'articles, sobretot articles de fons. Animeu-vos a escriure'n i envieu-nos-els. Fins i tot si teniu algun treball monogràfic interessant per publicar sobre el Collsacabra, feu-nos-ho saber i veurem què s'hi pot fer.

Número 7 • Juny 1981. Els darrers cent anys a Tavertet: I'hivern-I - Xerrada amb Mercè Homs Racó del ~----------------------------, poeta - El forat del Vent - Amic A Tavertet LLOCS DE VENDA DELS CINGLES: caminant - Noticiari breu. Can Nazari Restaurant Les Fonts ELS CINGLES. Publicació trimestral Fonda Can Baró Redacció i administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Nazari - Tavertet (Barcelona) - Tel. 856.50.80 Redactors: Jordi Sanglas, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jofre, Rosa Maria Pujol, Joan Reixach i Curtó. Imprimeix: CopiArt, S.A. - Villarroel, 81 - Barcelona-l1 Dipòsit legal: B.8.390179

2

A Cantonigròs L'estanc A Rupit L'estanc A Manlleu Llibreria Mas·Riera

Fotografies: Contraportada: Jordi Mas. Interior: Jordi Sanglas / David Mengual/Joan Sarries.

AVic Llibreria La Tralla LI ibreria Claus

La redacció de la Revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que aquests reflecteixen únicament els aiteris de llurs autors.

A Roda de Ter LI ibreria Muñoz

HISTÒRIA

ELS DARRERS CENT ANYS A TAVERTET ESTlU:1

Els dies de garbejar (dur garbes) calia, om sempre, llevar-se molt d'hora, més si s'esqueien dies eixarreïts, ja que el gra s'engrunava i uns anys enrera un gra de blat era una perla. A mig matí es desenganxa la carreta i es feien els modolons. Els modolons es feien segons les garberes que es calculaven es podien posar en cada batuda, cosa que depenia del coble que es disposava per fer les batudes: si seria de dues o tres eugues o vaques o burres. Més o menys se solien fer de dotze a divuit garberes. Per fer el modoló es començava posant unes quantes garbes dretes i apinyades l'una al costat de l'altra, fent aixï un mugró que solia ser de tantes passes de volt com garberes s'hi volien posar. Seguidament es posaven un rest de garbes mig planes a tot el volt i després al damunt d'aquestes ja es començava el rengle que anava donant la volta en espiral, sempre d'espigues a dintre i de cul enfora, i força inclinades i aix en cas de pluges escupien l'aigua. Així s'anava pujant amunt fins que, quan es volia acabar, es posaven les garbes un xic reculades fins a acabar amb una panxa per abrigar-lo amb un capell. Per fer això es guardava la garba més gran perquè abrigués més. Quin goig que feia una era voltada de modolons! Una vegada garbejat, si es ten ia els homes a punt, es començava a batre. Moltes vegades se solien ajudar dos o tres veïns entre ells, tant amb bestiar com amb homes, però tot i això feia falta algun jornaler, ja que en les batudes grosses calien de quatre a sis homes. Els dies de batre també ten ien el seu ritual. Es dormia poc, ja que si no es volia plegar massa tard calia parar la batuda, com a ï

màxim, a les quatre del matí, ho-o ra del sol i en dies secs; els dies d'humitat calia para més tard, i si quedava gra a la palla portava més feina, així que també es plegava més tard. Quan es feia fosc es feia claror amb un llum de carburo. No sem.pre anaven a l'hora, a vegades tenien el metxer embussat i altres vegades s'encenien per davant i per darrera a causa d'una esquerda. Tot seguit, llavors, calia posar-hi sabó i tapar-lo com es podia. Si no hi havia altre remei es feia servir el llum d'oli, que sempre feia fermança, però feien tan poc llum que en calien molts per il.luminar tota l'era i escales del graner per pujar els sacs de blat. Per parar batuda calia que un home pugés dalt de modoló a tirar garbes a baix. Aquesta feina, si anaven curts de gent, la feia el vaquer o un altre bordegàs, encara que amb molta son als ulls. Es parava la batuda igual com es feia un modoló: unes garbes dretes al mig i anar donant voltes adreçant garbes fins que el modoló s'havia acabt. Adreçar garbes i posar-les bé ho feia un home sol, els altres

les hi apropaven. Un cop parada la batuda, l'eugasser hi ficava el coble, o cobles, I d'eugues, vaques o burres. Si el . coble era d'eugues no hi havia i problema per pujar a dalt, però si eren burres costava més. Feien cara de mandra, però amb un cop de mànec de forca s'hi posava remei (això no vol dir que no se n'hagués d'ajudar alguna que havia quedat ensorrada de cul a terra). Si el coble era de vaques ja calia posar-los morral perquè a més que entraven amb molta calma, el primer que feien era mirar qu ines eren les espigues més ofanoses per poder-les endrapar. Quan tot estava en marxa, hi havia temps per esmorzar, mentre el bestiar anava donant voltes durant tres quarts o una hora fins a poder fer la primera adreçada. Les dones, que no badaven pas, ja tenien l'esmorzar a punt: sopes, trumfes o pèsols i una truita o quelcom més. Per adreñar es manava el bestiar a la cort i se'ls donava menjar i reposaven, ja que era una feina ben pesada i quedaven ben suats. Llavors l'eugasser també pod ia esmorzar. Per

1--------------..1--------------_1

3

adreçar es començava per un cantó, on s'acantonaven totes les palles arrencades del damunt la batuda i s'h i feia una capsalera. Tot seguit s'hi adreçaven les garbes ja mig aixafades, deslligant les que encara ho estaven, i aix í fins a adreçar tota la batuda. S'hi tornava a ficar el bestiar a donar voltes durant una bona estona, segons el blat fos humit o eixarreït. Mentrestant, hi havia una mica de temps per fer petar la xerrada a l'ombra d'un modoló, mastegant alguna cosa i fent el glop de vi o aigua fresca. Una vegada la batuda estava aixafada, es treia el bestiar i, ben abeurat, el portaven a la cort de nou. Aleshores era qüestió d'agafar les forques i començar a remenar la palla, començant pel cantó contrari on s'havia adreçat i aix í deixar la batuda ben estufada per tornar a fer-hi entrar els animals a fer la palla. Ara era el moment, després de la suada, de beure. Les dones solien baixar l'ampolla d'anís i altres refrescos o algun ou per beure amb mel o sucre ben deixadet amb vi o aigua fresca. Si feia bon sol no es tardava pas a fer la primera girada, que es feia sense treure el bestiar que anava donant voltes a un cantó i mitja batuda era girada i després es passava a l'altra. Mentre s'esperava la segona girada es reposava a l'ombra entre glop i glop es comentaven les millors i pitjors anyades. Una volta feta la segona girada, la beguda ja estava a punt, mentre s'acabava de fer la palla (el que estava amb els animals menjava després). En aquest àpat se solia menjar fort, que prou s'havia suat. Podia ser, per exemple, una amanida de pebrot i tomàquet, trumfes amb suc o arròs a la cas-

4

brava el treball en blat, a un tant per les cases fortes. 16 d'agost. Sempre s'esqueien al per quartera, i aix í feia el pa per Hem de suposar també que el mig del batre, cosa que feia que la família durant tot l'any, prou pagès, una vegada havia batut, se el jovent arribés de les ballades a que s'ho havia suat. sentia alliberat d'un bon pes i no la matinada i, ben carregats de Quan el gra era net, era qües- cal dir si l'anyada havia estat bo- son, de ballar i de caminar 1 02 tió de mesurar-lo, i cap ~I sac. Si f na. Llavors entrava en una època hores, havien de parar les batudes el pages masover ho tenia a par- relaxada, com vam indicar al co- i aguantar les suades, la pols i la ceria calia fer les parts per a l'a- , mençament d'aquest treball que son tot el dia. No faltava pas el ma, i si quedava un escaig es voldria acabar fent referència a la valent que ho aguantava dues nits g.uard~va pel d.ia següent i a l'ú.l- manera de divertir-se del jovent seguides, i alguns tres. Calia aprotim dia es partia amb un mesuro. I de llavors en l'època estival, èpo- fitar-ho perquè els diumenges Jo recordo que el meu pare fins i i ca bastant fluixa de folklore si eren molt avorrits, ja que a causa tot el partia amb l'embosta per exceptuem les festes majors que de la feina del camp no es feien no fer perdre res a l'amo. Encara i la majoria dels pobles celebren en balls en lloc, exceptuat per la fesfaltava l'últim escarràs per entrar i els mesus d'agost i setembre. A ta major. Tampoc no es podia els sacs de blat o pujar-los al gra-l Tavertet, a principis de segle, la an~r a caçar, era veda, així, doncs ner, que generalment era al sostre! feien el 24 de juliol, o situi per' el jovent es trobava i anaven a de més amunt de la casa, a les sant Jaume. Però com que s'es- passeig, s'organitzava algun joc i golfes. Hi havia cases, on l'era es-¡ queia a mig segar i tot sovint en es feia petar la xerrada. Com és tava ben lluny i quan es pujava aquest temps passaven pedrega- lògic esperaven i aprofitaven els l'ú,ltim sa.c tO,tho~ deia, qràcies a I des deixant sense., qra i sense ali- dies ~ue ~i havia,ba!1 a algun lloc Deu! Gairebé mal no es podien ment moltes farn.ílies, es va arri- per divertir-se mes, ja que el ball entrar els sacs a mitja tarda i po- bar a la conclusió de canviar el era el que caracteritzava la diverder fer beguda quan tot estava dia de la festa, tot i que algú pen- sió. La gent gran que a l'hovernada endreçat; més aviat es feia quan sava que Déu els castigaria si treles dones la tenien a punt. Es ballaven el dia del patró d'Espa- solia anar a l'hostal a fer el truc o menjava amb ganes perquè la fe i- nya. Van decidir de passar-la al la manilla, en aquesta part d'estiu na era pesada, una amanida de 7 de setembre i fins fa poc així sempre tenien alguna cosa per fer ceba i tomàquet, patates a la cas- s'ha mantingut, però ara les cir- a cas. Parofitaven per dinar una sola ~~b llonganissa de sang o cumstàncies han demanat que v?lta a t.ot el quintà i mirar les bacalla I al darrera un bon tall de passés en diumenge, per tal que Viandes, ja que els altres dies no conill o xai, i ànec si era el darrer sigui més concorreguda i mentre hi havia temps, i també miraven durant uns anys fou el primer de quines eren les feines més urdia. Com podeu pensar, aquestes setembre, ara és l'últim d'agost. gents. descripcions de la minestra eren Les altres festes més concorreFins aquí el cercle anyal de la les dels anys quaranta en enda- gudes pel jovent de Tavertet eren vida de pagès. vant, ja que si mirem enrera, la les de l'Esquirol, Cantoni i Vila,cosa seria molt diferent, excepte nova de Sau, que són els dies 15 i Jordi Sanglas

I

I

I

Primitiva màquina de ventar. 5

r

COL.LABORACIONS

.\

I.

EL DI F Ien, ART D' ESTAR MALALT

•

Saber estar malalt és realment una el ritme de vida i el dels nostres fami- càncer, etc... qualitat important a la vida. Suposo liaris. Tots sabem que això és natural, És difícil suportar això, però, vulque això no és cap descobriment pels I però també deu ser natural que ens gues no vulgues, és el patrimoni de meus lectors, oi? Però, tan se val, par- vingui de nou quan ens hi trobem, i molts germé!".~ nostres, els quals, fora Iem-ne: hi ha moltes idees i obres que que ens sigui difícil d'adaptar-nos-hi. dels moments més patètics i ressono semblen descobriments importants Aquests pensaments m'entretenien nants, solem oblidar. Saber estar maperò que no deixen defer molt de bé a l'altre dia quan, per una revisió rutinà- lalt és un art difícil, però també ho és la humanitat. Per exemple, el somier ria amb la finalitat d'adquirir un paper saber tractar i provar d'ajudar els que de molles. No solament a l'inventor no burocràtic més, vaig haver de ser "pa- ho estan. se li ha fet cap monument, sinó que, cient" d'un dispensari de Barcelona. Entremig de tantes tasques extraorsegurament, ni se sap qui és. Si més no Cal que digui que em van atendre amb dinàries i molt visibles (a la política, a jo ho ignoro. I suposo que no me'n ne- una amabilitat exquisida i, per tant, la vida social, a les arts, a les lletres, gueu la importància. que aquests comentaris no són fruits etc.) l'aprenentatge de les petites, però Però, tornem al tema. Amb els ma- de res més que del fet d'haver hagut no fàcils, virtuts de cada dia, ens és laIts tothom s'hi veu amb cor: i vinga d'aguantar unes estones d'obediència molt necessari. donar-los consells! Prou que se'n la- i d'immobilitat, i d'haver comparat Per què no provem d'entrenar-nosmentava la Maria Vallmarí de les Me- mentalment la fugacitat d'aquella me- hI.' ? mòries que tan tendrament ens presen- va posició incòmoda, amb la llarga dutava Josep M. Folch i Torres: "Es una rada Que té per a molts malalts i. fins lluís Badia i Torras situació ben singular la meva. Totsvé- i tot, la permanència, en aquelles malunen a donar-me coratge, tots s'esforcen res que, un cop adquirides, ja no t'aa dir-me que faig bona cara; tots em bandonen mai més: aràlisi, ce uesa, repeteixen que no em desanimi, que ~!ftfft.~--t.1 NlIII~r-.'--t~; aviat estaré bona..." Sobretot, el "paciència, noi" és la musiqueta de fons que qualsevol malalt ha hagut d'aguantar, o que no ha sabut aguantar. D'això se'n queixen tots els que han estat malalts d'alguna importància o durada, i segurament tenen raó. Jo, la veritat, n'he tingut tan poques ocasions, gràcies a Déu, que, si no puc presumir de res, menys encara de la virtut de saber soportar mals. El que passa, però, és que la malaltia és sempre una sorpresa: tots sabem que podem caure malalts a qualsevol hora, que un virus maligne o un simple constipat ens pot atrapar i canviar-nos

I

Ía l I

[

I TU, D'ON ETS? "D'onets,tuf', "Jo? De Figueres. I tu, d'on ets?". "De Barcelona", "Ah! Una desgràcia com una altra, no t'hi capfiquis", Mo Its dels qui fa quinze o vint anys fèiem aquesta broma, ara hem de dir sovint que també som de Barcelona. Després podrem aclarir en tot cas al nostre interlocutor que

6

de fet no hi hem nascut. Que som fills de Figueres, de Vic, de Balaguer, de Santa Coloma de Queralt o deTremp. Però al cap i a la fi ens estem a Barcelona i sovint ens hi hem casat i hi hem tingut fills. Duem la B a la matrícula d~1 cotxe i hi vote~, quan hi ha,elecclons. Ja se sap: es bercelom tot

I

aquell qui viu i treballa a Barcelona". Barcelona. Quan anàvem d'excursió, als quinze anys, escarníem, sovint sense gaire discreció, els "xaves". Sobretot els de sis-cents, però també els de xirúques i motxillà. Ens fumíem de les seves as obertes i al primer que deia oija li penjàvem allò de l' "arrò amb

,

,

,

cuní". Ara a casa sóc l'únic que no diu oi i no per res, sinó que no forma part dels meus hàbits lingü ístics. En canvi el trobo bonic i natural en la boca de molts barcelonins. Entre el català "xava", el català finolis i el català tímid i càlid dels immigrants, encara es manté un català barceloní de tota la vida que fa servir l'oi amb un deix d'allò més natural i seductor. Amb tot, als meus fills algú encara els diu de tant en tant allò que als empordanesos ens agrada tan poc, que parlen com de Girona. Amb perm ís dels de Palafrugell, que és la vila on he palpat més viu uncert comarcalisme "antixava", més que no pas antibarceloní, vull creure, amb el seu perm ís, doncs, diré que tot plegat és "pecata minuta". No sépas, francai ment, si algun expert en psicologia soI cial s'ha aturat a analitzar mai aquests fenòmens de rivalitats locals. Jo no en tinc pas notícia i us asseguro que és una llàstima. Aquelles al.legories històriques com la trilogia empordanesa del "Castelló, vila major", "Peralada, vila honrada" i "Torroella, vila vella" amb què es definien tradicionalment les ciutats i pobles han estat substituïdes amb el turisme per eslògans moderns com "Figueres, cor de l'Empordà", "Manresa, cor de Catalunya" o "L'amor se cita a Platja d'Aro", alguns d'allò més evident i d'altres d'allò més pretenciós. Però entremig segueixen vius, encara que no se'n facin enganxinetes pels cotxes, aquells més sorneguers de"Sabadell, mala pell", "Terrassa, mala raI ça", "Olot al pot", "a Mataró, caps grossos" o "Sant Pol, quina hora és?". A Torelló i a Sant Feliu de Pallerols I són "pescallunes" i etcètera, etcètera. Les rivalitats locals, però, desapareixen sempre davant "l'enemic comú", els "xaves" de Barcelona, encara que el capdavall ningú no es pot estar de reconèixer que "Barcelona és bona si la

I

l J

[

I

bossa sona, però tantsisona com si no què el reconeixement de les identitats sona, Barcelona és bona". Si més no comarcals històriques és una aspiració per unir-se després tots plegats contra paral.lela a la del reconeixement de la Madrid, ara jasense concessions. identitat històrica de Catalunya. I si a Amb tot, insisteixo que tot plegat la Catalunya de 1936 ja va ser difícil és "pecata minuta", vaja, la salsa de la de lligar-ho amb la funcionalitat admivida, un brou d'antagonisme col.lectius nistrativa que havia de presidir la diviprimaris i generalment cordials, del sió territorial, jaem direu si nohoserà que de totes maneres un bon estudi de molt més a la Catalunya d'ara. Ja va psicologia social suposo que ens en po- dir Vicenç Vives que com a poble mesdria donar una inetrpretació d'allò més tís, som un poble sentimental, què hi interessant i suggestiva. Aquesta mena farem. de manifestacions de les rivalitats 10AI capdavall, mirant serenament les cals, producte d'altra banda, d'èpoques coses, tots reconeixem que fem de Baren què la gent sortia molt menys de ca- .celona el boc expiatori d'una frustrasa que no pas ara, són al capdavall fe- ció comarcal. El centralisme de Barcenòmens generals a totes les societats i lona és sempre el gran perill, però tamque a cada país prenen expressions es- bé sabem que sense Barcelona Catalupecífiques. nya potser no hauria existit. I qui ha ACatalUnya aquest fenomen es ber- fet Barcelona sinó els comarcans? Els reja sovint amb els greuges de la identi- pagesos i els negociants de l'Edat Mittat pendent. I ja no parlo ara de la jana, els fadristerns i els industrials del identitat catalana ni de si són o no segle passat, els treballadors i els proprou idònies les fórmules polítiques as- fessionals d'ahir i d'avui. Tots els que solides per ala seva recuperació. Vull diuen oi tenen pares o avis de comardir les identitats comarcals. AI cap de ques. I ja els comencen a tenir també set anys del final de la dictadura, de de Múrcia, d'Andalusia o d'Aragó. cinc del restabliment de la Generalitat Potser caldrà trobar una manera de i de tres de l'Estatut, ja situats fins i reconèixer formalment les identitats tot a l'any O del "Canvi", la qüestió comarcals històriques, encara que la comarcal segueix no tan sols sense re- nova divisió territorial hagi de tenir un soldre's sinó fins i tot gairebé sense ha- sentit diferent. Hi ha una qüestió penver-se abordat. dent que cal tancar, si més no per coAI cap de mig segle dela divisió ter- mençar un altre capítol. Ni podem ser ritorial de 1936, encara no s'han apa- presoners del passat, ni hem de rebut· gat els greuges de Banyoles, del Moia- jar-lo. Un equilibri ben difícil, però nès, del Lluçanès, de la Segarra de Ca· tanmateix just i necessari. laf o de la de Santa Coloma de Oueralt, de no haver estat reconegudes Jaume Guillament com a comarques. L'equívoc rau en el Periodista i escriptor fet que aquelles trenta-vuit comarques (Article cedit pel no eren tan comarques històriques Servei Tècnic d'Ajut com administratives i així l'Empordà a la Premsa Comarcal) va ser dividit en dues, el Penedès en dues més, el Cap deTarragona entres i a les ciutats de Barcelona, Girona, lleida i Tarragona se'ls van fer comarques a mida, artificials. ~s un problema pelut, de debó. Per-

EL LLENGUATGE CATALA DEL COLLSACABRA

Oui parla el català més perfecta? Més bonic? Per saber-ho s'agafa unmapa dels paisos de parla catalana i amb un bolígraf es busca el centre geogràfic. Trobarem el pentàgon format per Berga, Manresa, Vic, Olot i Granollers.

En el cor central d'un país que parla el català. El rovell d'un ou idiomàtic que va perdent identitat a mesura que va en llunyania. Vocals afrancesades cap al nord; valencianismes cap al sud, i aragonismes cap a l'est, sense considerar el castellanismes.

Catalunya ha rebut últimament grans contingents d'immigrats, que sense cap mena de dubtes han alterat la nostra parla, han eliminat mots indígenes, han atenuat accents, cosa que és I ben comprovable entre la gent de Bar- I celona capital. ~s una llei de vida, i el

I 7

meu escrit no vol formar cap paràme· píaiar-se. Com si pesessin cada paraula tre de crítica. Vol ésser, i aquesta és la que surt de la go~a amb totaci. . de meva intenció, fer notar aquest despla- precaució de no dir-ne cap demenys o çament idiomàtic contra el qual poca de més. ~s un llenguatge sincopat, amb cosa podran fer les organitzacions que pauses intercalades, sospesant concepvetllen la puresa del llenguatge, si te- tes, mesurant la dicció que, se... cap nim en compte que els mestres o [ut- mena de dubte, hi trobareu p..aules ges, ja estan immersos dintre d'aquesta I catalanes plenes de teranyines. realitat històrica que ja és irreparable. Seria fabulós donar, si fos possible, Una realitat que com les idees, el pro- a una persona arrelada al Collsacabra grés i la mecanització han estat inevita· un micròfon en un partit del "Camp bles. Nou" i que de la seva manera, ens anés A Vic, que és on he concretat el transmetent el que passa en elcamp de meu estudi i n'he tret aquestes ccnelu- futbol. Podrien passar dues coses, que sions, ja no es parla com cinquanta el partit hagués acabat, i aquesta peranys enrera. La tasca més arrasadora sona encara estigués parlant de la pridel català ens ha vingut d'aquest cen- mera part, o bé que els televidents o tralisme idiomàtic que han emprat a la oients del partit, es quedessin a esco I· capital, per mitjà dels òrgans informa- tar la segona part, per tal de sentir el tius (premsa, ràdio i televisió). parlar suau i confortador del locutor El contrast més gran el sentim els cabrerès. que acostumats a escoltar, un dia qualA mi m'encanta tenir una conversa sevol fem cap en una masia de Collsa- amb la gent de collsacabra. No hi aneu cabra, o entrem en conversa amb pas- amb presses. Si teniu pressa, passeu de tors, pagesos d'aquests indrets (per po- llarg, si no els voldreu ajudar a ferque sar un exemple amb en Jordi Sanglas, els surtin les paraules avançant-los, i 'que regenta la fleca de Tavertet i és us semblaran cada vegada més tartal'impulsor de la revista que teniu a les muts. Si no teniu pressa, escolteu-los, vostres mans). deixau-los explicar, i sentireu la pau Les persones d'aquest indret tenen que és contagiosa i la joia d'un català una parla reposada, calmosa, sense preo assenyat, florit com si cada conversa sa en les definicions, com si tinguessin fos un poema de Verdaguer o de Marael temp~_~eL món ~__definir-sa i es- gall.

Jo he intentat trobar els orígens d'aquesta parsimònia fonètica. Més ben dit, ho estic intentant. Permeteume que avanci les meves impressions. Colsacabra té una ortografia trencada, agresta, salvatge. Queda a prop tot el que està lluny, a prop de la vista i luny d'aconseguir. El ressò dels barrancs, dels cingles, de les pedres que van davallant cap al fons. Tot és a prop, però el camí, pujades i davalla· des, es fa llarg, els ulls hi són aviat, els peus triguen molt. Hi ha temps, molt de temps per pensar, per caminar en solitari. No és freqüent la conversa amb algú. Quan aquesta oportunitat arriba, no usestranyeu si teniu pressa i ells no. Ells estimen aquell moment, que no sovinteja gaire, de poder-se esplaiar amb el vostre contacte i amb la vostra amistat Ells parlant a poc a poc, parIen molt més bé que vosaltres de pressa. Sobretot diuen més i en més català. La pausa dialèctica és la prova del seny mental. Catalunya és país de seny. Miquel AdiIJon

l,.acó del poeta GERANIS

Beneïda pluja que ha rentat la cara dels geranis que, ara, fan claror al matí.

La coberta grisa s'esparraca; mira, un solet de fira l'enyorós jard í.

Aigua i sol emprenen l'infantil carrera per la primavera que no sap sortir. Malgrat la tardança, sempre algun gerani -senseque ho demaniguia el meu camí. Beneïda pluja que ha rentat la cara dels geranis que, ara, fan claror al matí. Lluís Badia iTorras 8

A UN POBLET QUALSEVOL Enyoro lo que tenia aquest poble encisador, la gent tranquil.la vivia, molta rialla i poc plor. A la taula de la casa un mos de pa sols hi havia, érem cinc ja de mainada i per a tots n 'hi havia. Avui el calaix és ple, però hi falta germanor... Terres ermes d'aquests camps que espereu un sembrador. Ja podeu anar esperant, que no vindrà, no.

Miquel Banús

(

¡el collsacabra viscutl D'UNS ESTIUEIGS GRAMATICALS I POÈTICS

La tradició cultural ben catalana del Collsacabra, i en concret de Cantonigrós, de la qual ja hem retret en aquestes notes un parell de referències alvol -les de Verdaguer i de Miquel L1or-, es reprodu í en lapostguerra, encondicions difícils, des que s'hi inicià el Concurs Parroquial de Poesia de les Festes de Sant Roc i a l'empara del Concurs s'hi inciaren unes classes de català. Hi hagué anys, com a conseqüència pràctica d'aquests dos fets, que fou aconseguit que l'estiueig, aleshores molt llarg, perquè anava de primers de juliol a darreries de setembre, tingués per a alguns estiuejants i alguns residents, uns al.licients gramaticals i poètics inusitats. Aq uests darrers, els residents, eren en general convalescents o persones que miraven defer salut i d'evitar les recaigudes en la malaltia que en aquells temps feia més estralls, sobretot entre el jovent: la tuberculosi. Cantonigrós era un lloc recomanat pels metges per a la prevenció i el tractament de la greu i sovint inflexible epidèmia. Diguem de passada que dos grans poetes catalans en moriren: Bartomeu Rosselló-Porcel l'any 1938, a vint-i-quatre anys, al Brull, on fou enterrat, i Màrius Torres l'any 1942, a trenta-dos anys, a Sant Quirze deSafaja. El Concurs de Poesia, iniciat el 1944, o sigui només al cap de cinc r---:--:-;-:--:~--:-;-::-:---;--;---r---:----:-:-~~----:---~ anys d'acabada la guerra, fou de pri- per als qui hi vénien d'altres bandes, sos. La taca d'oli s'escampà, a poc a I mer estrictament local i comarcal, en- una mena d'enclavament de llibertat poc, i fou una de les accions fonamen- I cara que fou un poeta badaloní ja ma-¡ enmig d'un territori sotmès a l'opressió tals i més eficaces dela resistència culdur, el senyor Jaume Mas i Arenes, qui més severa. Així fou com molts anys tural dels trenta anys (trenta anys!) amb la bonhomia i la sinceritat directa després l'Abat Aureli Escarré, davant que seguiren. L'organització de les de la seva poesia tradicional féu més el que hom feia a Cantonigrós per la classes de català i el treball que s'hi que ningú per la popularització de l'ac- llengua i per la cultura, i al capdavall feia eren unsigne inequívoc de recupete de lliurament de premis. De les [or- per Catalunya, digué que voldria que el ració de la nostra identitat nacional. nades subsegüents a la celebració del món fos com un immens Cantonigrós. Concurs, en ple agost, amb les reuEls cursos de català, però, comenJoan Triadú nions i els conactes que es feien, en çats així passaren, aviat, a les tardors i sorgí la iniciativa dels cursos decatalà. als hiverns de Barcelona, així com a Tant el Concurs com aquests cursos te- Vic, a Olot, a Manresa, a Mataró i a nien la contradictòria condició d'ésser, d'altres poblacions catalanes, sovint en alhora, clandestins i públics. El Collsa- cases particulars, com els de Cantoni o cabra semblava en aquells moments, dins els recintes parroquials i religio9

I ..

LA TORRE

En aquella tarda d'hivern, el cam í ens portà per primera vegada a les altes i majestuoses terres catalanes del Co IIsacabra. Tot baixant de sobte. com guiats per la Gaia que. aferma en solc de roca viva, als quatre vents les seves parets aguanten l'embat del pas del temps, dels homes i de tanta història del passat collsacabrarès.... desafiant, adherida com l'ull de la roda en el mateix cor del vell petit país dels cingles, forman un tot perfecte i altiu, en la bella vall coronada també de muntanyes. Mirada de fit a fit, et trobem altiva i com plena de satisfaccions per la teva durada d'anys. Justa en situació, preuat guardó d'aquestes altures, i el millor salut que rep en vindrà el caminant forà. Oh! severa i gaia torre! que inspires confiança sense parió en aquest nostre petit pas per la teva terra ... Enmig dels silencis d'aquells pollancres que t'envolten, el disc del sol, sobtadament i com un adéu, ens deixa ..., mentre l'avall de la Torre de Tavertet s'emplena de grisos siena, ja en la vesprada plena de delícies com l'aire fi d'aquell gener d'hivern... AVANT! Enric Coll

INOTICIARI

BREU

CURSETS DE CONEIXEMENT DE LA NATURA AL COLLSACABRA·(OSONA).

El Grup de Estudis Biològics del Collsacabra (G..E.B.C.) organitza per aquest estiu, a Tavertet, tres cursets d'aproximació al coneixement de l'entorn natural del Collsacabra. S'ensenyarà a reconèixer les principals herbes, arbres i arbusts dels nostres boscos, plantes remeieres i condiments culinaris. Herbes i fruits naturals comestibles. Estudi de la vida aquàtica al pantà de Sau. Fauna d'animals vertebrats i invertebrats de la contrada, insectes. Ecologia general i ecosistemes, cadenes tròfiques. Geologia del ColIsacabra en el context de Catalunya i la resta d'Europa. Recollida de fòssils.

lO

..

(Etologia), fotografia de la natura i genètica. A més treballs manuals: quadres amb flors seques, macramé, etc. Tres cursets: -Del 25 al 29 de juliol: per adolescents de 14 a 18 anys (en contempla la possibilitat que s'hi apuntin grups ja formats: esplais, escoltes, etc.) -De ,'I al 5 d'agost: per a gent des de 16 anys en endavant, inclosos adults "joves" interessats. -Del 22 al 26 d'agost, dins de l'escola d'estiu per mestres d'Osona. Curs a nivell més elevat. S'ensenyarà a elaborar itineraris d'observació de la natura. Tot el curset estarà centrat en l'observació i didàctica de les ciències naturals. La capacitat dels cursets és limitada en principi a 30 persones. Matrícula: -Preu allotjament sense menjar: 1.500 ptes. -Preu allotjament amb menjar: 5.000 ptes. . Les ensenyances seran molt pràctiques, mitjançant excursions de llarga durada pels cingles de la rodalia. A 900 m. alt. la situació és immillorab.le per la proxi~itat de grans masses de bosc (alzrnar, roureda I fageda), immaculades i feréstegues, rierols i saltants d'aigua. Com a complement es tenen previstes xerrades monogràfiques de: comportament animal

Aquest preu inclou totes les despeses del curset, inclosos material i professorat (equip de biòlegs). Per a més informació, truqueu als números: -209.61.13 (Pere), tardes i nits. -318.92.97 (Jordi), tardes i nits.

... ¡RACÓ DELS MES JOVES Pot aixecar molts quilos (per exemple un home li el seu bec és cavat, de manera que li és més Fa uns quants anys l'àliga era fàcil estripar la carn de la presa. el terror de Tavertet. L'àliga pot aguantar temperaVoltaven per les masies i un tures molt elevades i si alguna cop havien vist la seva presa s'hi d'elles entra en el territori d'una llençaven al damunt. Sabien caaltra, es barallen fins que una de çar, sobretot aviram, com gallils dues mor. nes, pollastres, ànecs, etc ... i tamAntics pobles indis utilitzaven bé conills i cadells de gossos. les plomes d'àliga com a signe de Les preses se les emportaven al força. Els seus escuts també anaseu niu on, sovint, les compartien ven adornats amb aquest dibuix , amb els seus fills. Els nius els tede l'àliga. I /,,1'/! nien en llocs molt alts. Moltes veMolts països porten, al seu es-l,I l / gades en roques i, estranyament, cut. l'emblema de l'àliga com al en forats a la muntanya. 1/(/ I J. D'àligues n'hi ha de molts signe de força. tipus. Lola Grau' )) La més gran és la de tres metres i mig, i és l'àliga reial. Les seves urpes són perillosíssimes i capaces, fins i tot, de matar un home.

1

L'ÀLIGA

I

r \

~;//~_

''l'. "

\

I

i

fi)

¡.

l

\