Revista Els Cingles - N18 Desembre 1985

ELS CINGLES trimestral

any V,

TAVERTET

Desembre 1985 n. 18 o

LLOCS DE VENDA DELS CINGLES A Tavertet

A Roda de Ter

Can Nazari Restaurant Les Fonts Fonda Can Baró

A Cantonigrós L'estanc

A Rupit

A Folgueroles

Llibreria Muñoz

L'estanc

Quiosc Folgueroles

A Vic

A Manlleu Llibreria Mas-Riera

Llibreria La Tralla Llibreria Clam

ELS CINGLES. Publicació trimestral Redacció I Administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Nazari - Tavertet (Barcelona) - Tel. 856.50.80 . Redactors: Jordi Sanglas, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jofre, Rosa Maria Pujol, Joan Reixach i Curtó. Fotocomposició i impressió: Impremta PLANÀS - St. Hipòlit de Voltregà Dipòsit legal: B.8.390/79 Fotografia de la portada

JOAN SARRIAS

contraportada JORDI SANGLAS

La redacció de la Revista no es fa responsable del contingut dels trèballs Que hi apareixen signats, ja Que aquests reflecteixen únicament els criteris de llurs autors.

HOMENATGE Al Sr. Quirze Parés L'Antoni Pladevall s'ha volgut adherir a aquest número homenatge al Sr. Quirze Parés, cedint-nos gentilment el pròleg efectuat per ell al llibre LA DESPOBLACiÓ RURAL I LES MASIES DEL COLLSACABRA. El Cabrerès és un país bonic i equilibrat com pocs d'altres en trobaríem al territori català. És un bocí de terreny que pertany a la comarca d'Osona, però que es troba al límit amb la Garrotxa i la Selva i que inclou en el seu extrem oriental trossets de termes municipals adscrits a aquelles dues comarques. Històricament, el Cabrerès o Collsacabra -nom aquest darrer que s'ha anat imposant al primer, que era el nom tradicional- es trobava dividit en dues grans senyories: la dels senyors del Castell de Cabrera i dels seus castlans, cognominats també Cabrera i algun temps Castelló, i la dels primitius vescomtes d'Osona, més tard anomenats vescomtes de Cardona. A la senyoria dels primers hi pertanyia tot l'actual terme de l'Esquirol o de Santa Maria de Corcó, amb la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, la de Sant Llorenç Dosmunts i ben aviat s'hi va vincular també la de Sant Pere de Falgars, que depenia del Castelló d'En Bas, mentre que a la segona s'hi integraven el terme de Pruit, Rupit, el de Susqueda i Sant Martí Sacalm amb el sector del Far i Tavertet, Sorerols i una part de l'antiga parròquia de Casserres o de Sant Vicenç Sarriera, eren termes autònoms que més endavant s'uniren als anteriors. En tot aquest territori, creuat antigament per una important

via de comunicació, la strata francisca, més tard dit el camí d'Olot a Vic, s'hi va desenvolupar al llarg dels segles medievals una intensa vida que es reflectí en una gran quantitat de parròquies, capelles i masos que omplenen tots els seus indrets. La feresteguesa del país, ple de balmes, coves i avencs, va fer que moltes famílies adaptessin per vivenda foranes naturals de la pedra, que segurament havien estat ja ocupats en èpoques prehistòriques. També la relativa abundància de fonts, rieres i torrents, propiciat pel caràcter trencat de l'altiplà ca-

brerenc i la seva notable pluviositat, afavoriren la creació de molins, la més antiga i típica indústria local, anterior als teixidors i altres oficis casolans que es desenvoluparen en els nuclis de població més importants, com Rupit o l'Esquirol i que no han deixat rastre en el paisatge, mentre sí que ho han fet els molins. Aquest és el marc que va escollir, per les seves excursions i estudi, el bon amic Quirze Parés i Ganyet -que ha esmerçat més d'una vintena d'anys recorrent el Collsacabra-, i, tot seguit, va quedar corprès per la

Edifici del Moli de Subiranas, habitat fins a principis d'aquest segle. (Foto: J. Sang las)

3

bellesa, caràcter de la gent i possibilitats de treball i observació que lioferia aquella contrada, ben delimitada per la cinglerada que va de les Gorgues al Far, i que es continua més suaument al sector de la Salut, i reprèn l'aire ferest a l'indret de Falgars i del Castelló d'En Bas, i fàcil de delimitar en la resta de la seva demarcació. El fruit d'aquest estudi i observacions és el present treball, que ha sofert diverses redaccions i una notable ampliació des que va ésser premiat el 1978 amb el premi Cristòfor Despuig, per la Fundació Salvador Vives Casajuana. En Quirze Parés, administratiu de professió, és un exemple típic d'aquests homes erudits que estimen el país, i que tenen com a principal oci de les seves vacances i jorns de lleure, conèixer, petjar, fotografiar i prendre apunts dels llocs on van. Resident a Centelles en temps de vacances, tot seguit es va veure atret per l'encís de les verdes prades del Collsacabra, per l'abruptesa de les cinglerades, la bellesa dels seus masos i el tarannà franc i cordial dels seus habitants. Una de les coses que més el van colpir fou el tancament i la ruïna subsegüents de tants i tants masos, d'història plurisecular i de gran bellesa arquitectònica. Masos escampats pels indrets més insospitats del Collsacabra i que havien estat el fogar d'un rosari de generacions de persones que varen afaisonar el país i varen posar nom als graus, cingleres, comellars, turons, torrents, etc. Aquesta trista realitat, que va moure a l'autor a prendre-la com a eix de la seva tasca d'investigador i títol del llibre, la xifra en el tancament de setanta masos entre els anys 1963 i 1975, al que havia precedit ja l'abandonament d'altres vuitanta-quatre entre el 1901 i el 1963. Conseqüència immediata

4

d'aquest fet són les ruïnes, sovint gairebé imperceptibles, en què s'han tornat les antigues vivendes, seguit de la pèrdua de camins, conreus, i sens dubte de molts topònims. L'intent d'aprofundir en l'estudi d'aquest despoblament, que la vella documentació precisa que havia tingut ja un parió o etapa similar al llarg dels segles XIV i XV, és el que li va fer dirigir els seus passos als arxius diocesans de Vic, al temps que efectuava l'escorcollament de la zona cabrerenca. Allà va nuar una forta amistat amb el doctor Eduard Junyent, l'eminent arxiver diocesà i historiador de la comarca, i amb el que signa aquestes ratlles, i que li va proporcionar llistes de masos i altres referències històriques de la zona. De tot això, de les converses i amistat amb la gent del país i de la seva insaciable curiositat, n'ha sortit l'obra present, un estudi original i aprofundit en l'aspecte descriptiu i geogràfic, enriquit amb dades documentals extretes dels arxius de Vic i de la documentació de les masies que l'autor ha cnsultat o espigolat de diferents fonts, i avalat per una coneixença minuciosa de cada masia, balma, turonet, grau, camí o riera, dels racons més insignificants del país. Res ha escapat a la curiositat de l'autor, com ho revelen els apèndixs que clouen l'obra, en els que s'hi consignen tota mena d'edificacions com masies, molins, esglésies i capelles, dòlmens, tombes i altres restes prehistòriques, així com coves, avencs, balmes, ponts, torrents, cascades, graus, fonts, etc. De tot n'ha establert un inventari que no dubtem en qualificar d'exhaustiu. No tenim coneixença que existeixi cap altra obra tan detallada d'una comarca o sector del país, i això fa difícil de classificar-la dintre dels gèneres

corrents d'obres geogràfiques, excursionistes, històriques o de toponímia del país, perquè tot i . participar un bon tros de totes elles, inclou tots aquests aspectes, sense que en destaqui cap d'ells en concret. Això fa que sigui un treball original, en el ue el seu autor s'ha hagut d'inventar una metodologia pròpia per exposar de manera entenedora i sistemàtica el gran desgavell d'informació aplegada. AI costat d'estudis monogràfics com el de les antigues balmes habitades, dels molins fariners o de la «cornarqueta de Corcó», hi ha la descripció detallada del país que ell ha dividit en deu zones, cada una d'elles amb els corresponents mapes globals o de sectors, on exposa amb una clara numeració i subnumeració els diferents masos, amb tots els topònims dels accidents del terreny o altres indrets i coses que tenen nom propi. Aquesta segona part constitueix el cos essencial de l'obra, i a ella es refereixen els apèndixs abans esmentats, on detalla endemés els masos fornits per la documentació que no ha pogut identificar o observacions pròpies sobre diferents altituds dels antics llocs de poblament, cases amb noms de vegetals, homònims, etc. AI final hi ha un completíssim índex toponímic, cosa que fa totalment manejable l'obra dintre l'aparent diversitat de temes tractats. Aquesta és en breu síntesi la distribució de l'obra de Quirze Parés, una obra paradigmàtica, que no dubtem que enriqueix d'una manera especial la coneixença d'un dels indrets més bonics de Catalunya. Amb ella el Collsacabra es posa a l'abast de tothom, i es pot seguir de punta a punta coneixent el nom de cada mas, de cada balma, de cada còrrec o rierol, de cada font, etc.; noms que no es per-

dran mai més del tot, com ha passat i passa en tants altres indrets del país, sotmesos a un despoblament igual o superior.

Creiem que aquest és el mèrit principal de l'obra. L'amic Parés ha erigit amb ella un monument literari al Collsacabra, i tots els habitants de la contrada n'hi han d'estar agraïts, com agraïts n'hi estem tots els que sense ser de la comarca, l'estimem com a osonencs o simplement com a catalans afeccionats a conèixer el seu país.

No em resta altra cosa que felicitar sincerament al seu autor i la edició de l'obra, i també dir que en justícia, ens n'hem de felicitar tots els catalans, car la tossuderia de l'amic Parés ens permetrà conèixer millor un ra-

eó del nostre país, i se salvarà una gran quantitat d'informació que, altrament, s'hauria anat perdent irremissiblement. Antoni PLADEVALL I FONT

El millor premi a la modèstia i treball de l'autor i a la Fundació Salvador Vives Casajuana, que primerament la va premiar i ara ha fet possible la seva edició, seria que l'obra tingués imitadors en altres comarques o indrets del país. Coneixem algunes obres similars, però cap de l'abast, paciència i profunditat de la present. Per la petita incidència que he tingut en l'aportació de materíals a l'obra de l'amíc Parés, i per les moltes estones de conversa amb ell, no puc deixar de consignar la probitat i honestedat científica, i diria més, la humilitat que l'autor ha tingut al llarg de la confecció de l'obra, acceptant tot suggeriment, corregint, esmenant i tornant a redactar, quan les notícies que li donaven, tant els erudits com la senzilla gent del país, li aportaven noves dades o li permetia un enfocament inèdit del tema. Això li ha guanyat l'amistat i la simpatia de tots, i en especial de la gent del Collsacabra, que es meravellaven que un «senyor» de Barcelona esmercés tant d'esforè i mostrés un interès tan gran per petjar i conèixer el seu país.

Parets del Molí de la Cormina, que va moldre fins als anys trenta (Foto: Joan Sarrias)

5

Despoblació Rural i les Masies del Collsacabra

Fa uns dies ha aparegut un nou llibre sobre el Cabrarès: DESPOBLACiÓ RURAL I LES MASIES DEL COLLSACABRA per Ouirze PARÉS. Editat per Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1985. És una obra d'un valor i importància incalculable pels qui estimem la nostra terra i per les generacions que vindran. El Sr. Ouirze Parés palesa el seu coneixement profund de les contrades del Cabrarès-Collsacabra tant en l'aspecte teòric i erudit com el pràctic. El Sr. Parés fa cas del lema de Pau Vila quan diu: per conèixer un país cal calçar-se les espardenyes i posar-se a fer camí i trepitjar el terreny». El Sr. Parés ho va ver, es va calçar, agafar un bastó i un altre per l'acompanyant, va escollir una contrada, tal volta la més bella i rica de Catalunya tant per la seva història com pel seu paisatge i es va posar a caminar; caminà més de vint-icinc anys i no pas pels camins de bona petja sinó pels més difícils corriols i quasi sempre al mig de la malesa i entre mates i moltes vegades de quatre grapes, sagnant per les esgarrapades dels esbarzers i arrapant-se en els estimballs per no caure en el precipici. Recorregué des dels altiplans de Falgars fins les cingleres de Tavertet, resseguint els corriols, viaranys i graonades; es ficava a totes les balmes, coves i tunes; redescobrint torrenteres i cingleres sense deixar cap racó per esbrinar i així treuren les dades necessàries.

6

No cal dir que en cada poble o petita contrada buscava la persona idònea que l'acompanyés. Sovint eren pastors, buscarols i gent nascuda al lloc on visitava i si podia ser millor que compartissin les seves inquietuds i afeccions. El seu llibre és pràctic i eminentment científic i erudit, per això sempre confronta i comparteix els descobriments amb els historiadors Antoni Pladevall i Dr. Junyent. També es val de la documentació de les cases pairals, descobrint així infinitat d'habitatges medievals: uns en balmes i coves, altres que només en queden petits murs o pedres escampades cobertes de mates i malesa o algunes feixes abandonades. Per les rieres emboscades hi va descobrir uns quants molins fariners que no se'n coneixia la seva existència; alguns d'ells eren de tornall o sigui de moles verticals.

En tota l'obra de la Despoblació Rural i les Masies de Collsacabra és descobreix l'esforç real d'una persona tant en el coneixement real del país com documental. En aquesta obra s'hi veuen moltes hores de treball i estudi, hores confeccionant mapes etc. És una obra que omple de goig als moradors i als simpatitzants d'aquestes contrades, també aquesta obra contribueix a l'enriquiment cultural del nostre poble. Finalment voldria dir que fou un honor per mi acompanyar-lo en algunes de les seves recerques. Amb ell resseguirem afraus on vaig descobrir el seu esperit aventurer i desafiament a les dificultats de la naturalesa Amb dificultats vam visitar la balma del darrera del salt del Molibernat; els dificultosos i escabrosos repeus del cingle del Sunyer de Baix on hi ha uns

Roca que feia de teulada a la casa de 8aumallera, habitada fins últims del segle passat. (Foto: Jordi Sanglas)

quants habitatges antics; fent front a les romagueres de la balma de les Piques; un gran esforç per pujar, per viaranys ben difícils, al Puig de les Baumes; es va entafurar per la cinglera de l'Enclusa, la Balma del Molí Vell, pujar al serrat d'en Parareda i altres. Això vol ser una petita mostra de tots els molts i més dificultosos racons del Collsacabra, com podreu constatar al obrir el llibre de Quirze Parés. El nostre agraïment sincer per la seva obra. Aquesta obra que no solament són les lletres, els fulls, mapes i plànols sinó l'amor a la terra, a les persones, a la natura i un esforç tenaç i desinteressat. Moltes gràcies Sr. Quirze Parés, en nom de tots els que amb mi admiren i agraeixen tant noble obra. Jordi SANGLAS

El dintre de Baumallera (Foto: J. Sang las)

Miquel Banús s'adhereix a l'Homenatge a Quirze Parés Aprofito aquesta ocasió que em brinda la revista ELS CINGLES de Tavertet, per agrair la gran tasca que ha portat a terme el bon amic Quirze Parés. És un d'aquells llibres que es tindria que fer a cada poble, ja que els anys i el pas del temps van esborrant-ho tot... «i quina via en fan, Déu meu». És llavors que es fa més dur el treball, i més difícil de rescatar de les maleses, les runes i l'oblit de la gent, noms que ja creiem perduts del tot... Aquesta és la feina que en Parés ha portat a terme amb el seu llibre «La despoblació rural i les Masies del Collsacabra».

Hem considero un xic coneixedor d'aquests indrets, molts d'ells visitats junt amb l'amic Parés amb motiu d'aquest llibre, però era molt minsa la meva coneixença davant de la d'ell ja que no hi havia racó ni forat que ell ja no conegués. Res escapava a la seva curiositat, i degut a la seva tossuderia, volia veure-ho «in situ», prova d'això és aquest llibre que hens ha fet arribar amb la suor de molts anys de treball. En una de les «caminades» vaig preguntar-li el perquè havia escollit el Collsacabra com a objectiu de la seva tasca, i la

resposta fou aquesta: «És que el Collsacabra és tant bonic que l'estimo i el porto cor endins». Sí, amic, cal portar-la dins del cor i estimar-la molt a una terra per conéixer-Ia com vós la coneixeu. Amic Parés, només voldria, en nom de tot el Collsacabra i de Rupit, el meu poble en particular, agrair-vos aquest gran treball que heu fet. Un treball que no té preu. Gràcies de tot cor. Les futures generacions us ho agrairan molt més encara. Atentament Miquel BANÚS de Rupit

7

HERBES MEDICINALS DEL COLLSACABRA Tothom qui visita per primera vegada el Collsacabra els hi sents a dir, més o menys aquest comentari: «Que és bonic el Collsacabra!», i efectivament les que hi tenim el niu i els que l'heu escollit per passar-hi les vacances i caps de setmana, podem estar-ne ben orgullosos de que aquest indret, encara pugui i sàpiga conservar «el vestit natural que li pertoca». El que no sé si molta gent s'haurà adonat, tal volta per manca de coneixement en la matèria, és que el Collsacabra és un país que gaudeix d'una flora molt abundant. La seva altitud entre els 700 i els 1.300 m., el seu clima amb un índex pluviòmetre d'uns 1.200 litres per m2 i any. i d'altres factors importants com poden ser la seva constitució geològica del terreny, reuneixen unes condicions òptimes per la varietat i riquesa de la seva flora. Recordo encara, que els primers anys d'acabada la guerra civil, «anys de més badalls que de rots» en els que les fonts d'ingressos eren molt minses, podíem veure moltes dones i mainada que anaven a collir herbes medicinals pels marges i voreres dels camins per vendre-les a algun herbolari que periòdicament passava a comprar-les. Els primers cèntims, que jo personalment vaig guanyar «amb la suor del meu front», va ser anant a collir herba de mil fulles, centaura i til·la. Era molt normal veure una dona amb un

8

braçat d'herba sota l'aixella o una saca sobre el muscle plena de mil fulles, comí, centaure, til·la o borrages de roca. Últimament s'ha anat perdent el costum de recollir-les i d'usar-les, confiant més en la farmàcia que no pas en l'herbolari i així cada dia coneixem menys el nom de les plantes, l'ús que d'elles feia tothom i cada dia despreciem més el seu poder curatiu. Fa un temps sembla que la gent s'hi ha tornat a tirar, potser per snobisme o potser influit per aquest naturisme a voltes mercantívol. L'ús, o millor dit l'abús, de tants medicaments ha fet que la gent retorni, en part, cap els remeis naturals ja coneguts i emprats pels nostres pares adonant-se del poder curatiu de moltes herbes. La medecina fitoteràpica és útil en una època en la que, poc a poc, es retorna a la naturalesa, després dels excessos i abusos que hem fet del consum excessiu de molta quantitat de fàrmacs.. Encara que la teràpica naturista sigui més lenta que la tradicional, cal, en part, retornar als orígens. El naturisme és tan antic com el mateix home i les plantes tan antigues com el mateix món. El naturisme ha desenvolupat, al llarg dels segles diferents sistemes i tècniques tempèutiques basades sempre en els elements naturals.

El sol. la terra, l'aire, el mar, el clima. les verdures, les fruites i les herbes són elements vàlits per prevenir i curar moltes malalties. Se sap que els grecs i els romans. ja utilitzaven extractes vegetals com a narcòtics i diutètics (purgants). El segle passat. gràcies a les plantes. l'home descobria la morfina. la cafeina. la quinina.. El nom de la morfina ve del grec «MORFEU». déu de la son El patró dels herbolaris és sant PONÇ. bisbe I rnartrr Un refran popular diU al XI

« La salut del nostre cos la venem a l'engròs i quan la tenim perduda l'hem de comprar a la menuda."

Com dèia al començament, són inmombrables les espècies d'herbes medicinals que trobem per aquestes verals. Aquí hi podem trobar des de la flairosa farigola i la humil viola fins l'esquerp tè de roca, passant per un sens fi d'herbes i herbetes amb una rica gama de perfuns i colors. Podriem, ara, descriure les propietats medicinals d'algunes, les més principals i conegudes, ja que són més de dues centes, de moment, les espècies que he pogut trobar i catalogar per la nostra terra i són moltes més encara les que no els hi sé el nom, però crec que amb temps, salut i barrajant-hi alguna tasseta d'herbes, anirem coneixent-ne moltes més.

,

Arç blanc: Tònic cardíac, taquicàrdia i arrítmica. Àrnica: Poderós estimulant del sistema circulatori. Per a calmar cops, contussions i esqueixadures de carn i tendons; s'empra amb compreses. Brot de pi: Combat la tos, bronquitis i l'ofec. Cabell de blat de moro: És un dels remeis que gaudeix de més popularitat. Provoca una gran secreció d'orina i s'emporta els urats i l'àcid úric. Efectiu depuratiu. Elimina impureses del ronyó, sorres i pedres. Camamilla: Facilita la digestió, contra l'insomni, les neuralgies i els còlics. Centaura: (Fel de la terra), tònica, contra la diabetis. Donzell: És una de les herbes més antigues i en medecina emprada des de temps molt remots. Hipòcrates la tenia en gran estima i la deesa Artemisa li dóna el seu nom com a reconeixement dels seus beneficis. Farigola: Tònica, digestiva i desinfectant. Fonoll: Contra l'anèmia, problemes de la lactància i els gasos intestinals. Freixer: Contra tota mena de dolors. «Qui té dolor i pren treixer, el bastó al racó deixa». Hisop: Conté un oli volàtil, és tònica, estomacal i carminativa. Era una planta que s'emprava per les benediccions i encara l'església conserva el nom d'elia. Es mullava l'herba amb aigua beneïda i es feia l'aspergi. D'aquesta tradició ve el refrany:

Camamilla

Fonoll

Fr('IXI~

Herbes

humils que em perfumeu les mans i teniu un remei per cada cosa, deu-me el secret per tornar als vint anys que no la vull collir, l'última rosa.

Hisop, hisop, que el dimoni no em toc ni de lluny ni de prop ni a casa tampoc.

Herba de cop: Aquesta herba es prepara amb oli (quaranta· grams de plante per un litre d'oli i es fa bullir a foc lent). És bo per les cremades, ferides i cops.

Llorer: Tònic estomacal. S'utilitza també per condimentar aliments. Malva: Les flors són pectorals i sudorífiques, les fulles, emollients i laxants. «La malva - tot ho salva». Menta: Estomacal, pels vòmits, nervis i l'insomni. «La menta del païdor és la millor». Morelles: Diurètica. Antigament s'utilitzava per netejar el bestiar després de parir. Orenga: Tònica i digestiva. També s'utilitza com condiment per estofats. Plantatge: Conté àcid plantagínic i àcid coronòpic. És considerada com diurètica. També és un excellent remei per a combatre les hemorroides. Sauvia: Ronyó, estómac, i fetge. Normalitza !a menstruació. Una infusió barreíada amb menta és excel·lent. «Qui pren SauVil, sempre es salva». Th-la: Excel·lent pels nervis, igual que la valeriana. Valeriana: Sedant del sistema nerviós i transtorns psíquics. «Si vols tenir una dona sana dóna-li valeriana». Cem a cloenda d'aquest comentari, sols desitjaria que cada dia coneguessim més i millor les plantes medicinals que la mare Naturalesa ha tingut a bé regalar-nos, i que cada dia, pel nostre bé, en fem més ús. Que boniques les lletres del poeta que diuen així:

Miquel BANÚS Rupit

va iertnnu

9

ALBADA Deixondem-nos a trenc d'alba un bon dia de primavera. Sortim a gaudir del bell encant que la generosa natura ens ofereix a plaer. Ben segur que el nou dia ens saludarà amb una rogent eixida de sol. Enfilem pel corriol costa amunt; trisquem per carenes i pendissos; entaforem-nos dins fresques ubages i davallem per graus i viaranys fins a la fondalada on transitarem per verds planells mentre ens endinsem pels afraus més feréstecs. ¡Quanta meravella anirem descobrint per sadollar de goig tots els nostres sentits! Encara no haurem fet quatre camades que ja quelcom ens extasiarà: l'aire fresc que omplirà nostres pulmons de pur oxígen; una flor tot just esclatada que exhala delicada flaire i si ens fixem amb els seus pètals ens semblarà veure-hi córrer la saba per les seves minúscules venes plenes de vida. Al llarg de la passejada en veurem milers i milers de flors i de gran varietat, expressió i tonalitats que encatifen planells i margeres.

A cada pas que farem descobrirem noves meravelles: un arbre que amb les seves branques curulles de mil corbes extranyes, té formes verament exquisides; unes arrels mig desenterrades sota la barbacana de la margera, que si ens hi fixem bé hi descobrirem formes exòtiques, tal volta d'animals prehistòrics o de curioses filigranes d'entremaliada fantasia. Més enllà, una pedra o a la vora del camí, talment un seient perquè el vianant, cansat, hi pugui fer el bufet per reparar forces. Si passem per algun lloc on hi aflorim marges podem trobar algun fòssil mig enterrat, vestigis de la fauna marina existent en les nostres contrades, uns cinquanta milions d'anys enrera. Solana enllà, alguna gran roca esllavissada de la cinglera, que com per miracle quedà asseguda al mig de la rostada. Prou que des del seu damunt ens servirà de mirador, per disfru tar de belles panoràmiques, des d'on allà, d'enllà de la serralada que fa d'horitzó hi lluca-

Bella panoràmica des dels cingles del Sunyer, amb les masies del Carous i el Noguer a la fondalada. (Foto: J. Sanglas)

10

rem grans turons i agudes, que com grans gegants enfollits s'alcen desafiant els castells de negres núvols que s'enfilen cel amunt. Més a prop, davant nostre la cinglera banyada pels raigs del sol tot just sortit, degut a les sombres produïdes pels regatells i relleus de la roca erupdonada pels vents i pluges al llarg dels temps, i els relleixos curulls de vegetació ens apareixeran les meravelloses pinzellades del més exquisit quadre abstracte de difícil imitació. Fent camí per la raconada, alguna font d'aigua fresca i cristal·lina se'ns pot fer trobadissa, brollant de la molsuda escretlla del rocal que a més de saciar nostra set, el murmuri de l'encabritat regatell escorrentse pel rierol avall ens embriagarà de naturals melodies. Fixem-nos ara per la torrentera i disfrutem de la frescor i remoreig del fullatge de la barbacana, de la gran diversitat d'arbres i matolls, tot just ramats, mentre estenen el brancatge ufanós, de banda a banda. for-

=

Caminant per la obaga (Foto: J, Sanglas)

'",

mant imponent vegetació, on la nostra imaginació navega per móns fantàstics, allunyats del brogit i aldarulls mundans, mentre el nostre esperit es complau en escoltar el xerroteig dels ocells que hi tenen posada, amb les belles notes del gentil rossinyol i del cucut que canta dalt de la carena. Arreu trobarem noves raconades curulles de verdor i de bells encants. Fent camí arran de la cinglera descobrirem curioses rebaumes, algunes d'elles molt fumades ens recordaran que en algun temps han servit d'aixopluc a pastors i boscarols, o tal volta habitatge d'alguna família en èpoques remotes. D'algun esquei humit de cingle amunt podem veure gronxar algun penjoll d'heura verda, semblant a les aranyes dels rics palaus, i també en algun repeu el cau on la guineu o el tuxó hi tenen la fillada. Triscant per la solana, ben segur que trobarem restes dels murs de contenció de les terres que contenien les feixes, lo

qual ens recordarà les suades dels nostres avantpassats pels quals les úniques fonts de vida eren els conreus i els pasturatges, vida, encara que natural, però molt feixuga. Si amb el nostre passeig hem rondat a prop d'alguna casa de pagès, és possible que haurem disfrutat del regust pagesívol tan atractiu com bé ens ho demostren els infants que hi queden embadalits amb els afers de pagès, quan es pot veure algun vedell petit donant voltes a la masia esmaperdut per haver deixat la seva mare; un cabrit saltant damunt la paret del corral, un estol d'ànecs nedant pausadament damunt l'aigua quieta de la bassa mentre amb el seu bec, van pescant alguna cuca que troben dins de l'aigua, i també podem veure alguna gallinaque amb una volada s'ha escapat del galliner per no haver de menjar sempre el pinso que li dóna la mestressa i s'afanya a esgarrepar vora l'hort de les cols per si descobreix algun aliment més natural. Com serà que no ens trobem

amb el pastor o la pastora taleiant el ramat mentre pastura fent dringar les seves esquelles i barrombes harmoniosament. Ben segur que hi notarem la manca dels camps de trepadella i de fenc vermells de flor que en altre temps tant abundaven en tots els quintans contrastant amb la verdor dels marges i que amb la deliciosa flaire encisaven l'esperit. Tampoc hi veurem aquells parells de bous que amb la seva pausada calma capgiraven els gurets; però sí que ho recordarem i el recordar també és vida. Quan haguem tomat de la passejada, mentre esperarem el dinar asseguts a l'ombra del sauquer reflexionarem recordant tot lo que haurem vist i fruït i pensarem en el gran teatre de la natura, el més gran espectacle creat, i exclamarem: si es tant immensa l'obra, i lloat sigui l'Autor! Jordi SANGLAS

11

RACÓ DEL POETA LLUITAR PER SORTIR D'AQuí IMATGES DE TAVERTET Volia fugir d'aquest món, arribar al país de la veritat, conéixer coses noves i boniques... Intentava escapar i anar al. més enllà, però les arrels eren profundes i no em deixaven marxar. Deia que volia fugir a un món desconegut, diferent a aquest. Cridava que volia ser LLIURE, però ningú em feia cas, com si no i fos... com si ningú la veigués... Fou la claror d'un nou dia, que em féu despertar: Havia estat tant sols un somni. Jo lluitava per sortir d'aquí, però ningú em feia cas...

Còdols, roquetars, cingleres i abismes posats anàrquicament aquí i allà fan de Tavertet un paisatge agrest i suau a l'hora, una escena de pessebre viu que, un cop vista, costa d'esborrar. AI cel alçades les vostres testes, caps de diable del fons sorgits resteu immòbils enmig de mates volant pels aires vostres sospirs. A Tavertet faig via just .nat el dia i em meravellen els roquetars. Místiques fades del fons sorgides i atapaïdes de verissars. Si una és bella més ho és l'altra aquestes penyes descomunals que acaronen i amb goig ens donen d'uns passats segles mostra i senyal. I que és bonica aquesta terra avui desferra que dorm el son. Muts testimonis, vençuts dimonis de quan passava Déu pel món. Veuràs renéixer dintre tes venes i nova sava et remourà totes les pedres que d'una a una jauen mig mortes com un fossar.

Ai, si podia tornar-li un dia a aquesta terra l'alè de Déu i fent memòria tota la història ens contaria del que fou seu. «Desperta pedra» jo cridaria, i de tes runes faria sorgir aquella vida que antany tenies i que guardaves dintre el teu si. Més, no tinc força per tal empresa, però, feliç sóc en contemplar tanta bellesa innata i pura i que mai l'home podrà oblidar. Miquel BANÚS

Lola GRAU

CERCO EL CAMí DE LA VERITAT Em deia que volia escapar, que volia fugir de tot el que l'envoltava, que no aguantava tanta crueltat... Deia que hi havia d'haver algun camí cap a la FELICITAT i que no trigaria a trovar-Io. Jo l'escoltava, com qui escolta el rumor del vent; eren simples paraules dites en un moment de nostàlgia. Mai hagués pensat, que podrien convertir-se, en una gran veritat, la seva gran veritat!! Un dia va trobar el camí, el camí per fugir d'aquí, el camí tan buscat, el camí tan esperat... Jo el cerco. Cerco la veritat, cerco aquest camí tan esperat. Té d'ésser feliç, sinó hagués tornat. Jo cerco aquest camí. Cerco el camí de la veritat. Lola GRAU

12

Col'laboracions ADRECEM L'INCONSCIENT És conegut de tots el paper preponderant que juga en la nostra personalitat l'anomenat inconscient, tan observat i estudiat per l'escola freudiana. Els psicoanalistes insisteixen a afirmar que aqueix inconscient pot envair-nos i arribar a dislocar el conscient del seu pretès protagonisme. La resultant d'aquesta incidència es tradueix en una personalitat desintegrada i conflictiva. Però, quina és la gènesi de l'inconscient que tantes vegades compareix com el «dolent invencible» de la pel·lícula? Els qui indaguen pel món complex del desenvolupament evolutiu de la personalitat humana, destaquen l'edat infantil com a punt decisiu i moment bàsic sobre el qual se sosté el nostre equilibri personal. El món sensitiu-corporal, és el factor quasi exclusiu de la percepció en els primers anys de vida, a causa del desenvolupament incipient de la capacitat racional de l'ésser que aspira a la maduresa humana. En efecte, en el cos sensible de l'infant radica principalment la seva capacitat de captació d'un món immens que se li obre i que descobreix amb joia, amb el qual, a la seva manera, pretén d'establir relació. És mitjançant els sentits que descobreix el seu propi cos, la seva existència, i també l'existència del que l'envolta. Aquesta apertura relacional no li és pas fàcil, i això el porta potser a frustracions, a desenganys, a inhibicions, etc. Tots sabem prou que si aquestes situacions conflictives no es resolen d'alguna manera, el dia de demà constituiran un tumultuós inconscient trastornador de la personalitat.

cients. Per les vacances, els nostres ulls observen més, les nostres orelles escolten més, la nostra boca somriu més... i si En la seva edat primerenca, certament la nostra persona el nou ésser humà sol·licita l'asposseeix tan bona predisposisistència d'algú que li faciliti ció, seria bo que poséssim tot possibilitats concretes en el seu el nostre esforç a poder fer viatcamí d'apertura relacional. jar els nostres ulls, orelles, paAquesta sol·licitud exigeix una raules, somriures... per tal de extremada personalitat per part veure, sentir, escoltar, entendre de qui accedeix al desig d'oi estimar totes les coses i les rientació de l'infant. persones que faran estada en el La nostra relació amb els . nostre descans. nens pot semblar una cosa inLes vacances trenquen un significant i intranscendent, però ritme de treball; un treball no no és pas així: la vinculació sempre volgut per nosaltres i amb un petit té repercusions que, per tant, fa que en sortirevidents en la consolidació de ne, intentem de fer aquelles col'estructura de la seva personases que sí ens agraden, que sí litat. En pot dependre que la responen a les nostres inquierelació entre el seu conscient i tuds, però que normalment hem el seu inconscient sigui conflicde fer-les corrents, retallant sotiva o estable. Una actitud ingèvint hores del nostre descans. nua, poc intel·ligent, desballesAixí, doncs, les vacances apor'ada, excessivament rigorosa, ten un espai de temps per a ouritana, etc., no facilita gens el nosaltres, per tal que d'una ma.arru vers la plenitud del nou nera assossegada, tranquil·la i esser; en canvi, una actitud volguda destinem el nostre madura, responsable, comprentemps per a cuidar la nostra llisiva, oberta a allò que és natubertat personal, per a despertar ral, exercida amb tendresa i la nostra iniciativa i la nostra amb amor, pot ajudar a consolicreativitat. Per a viure un desdar els fonaments d'una persocans actiu i dens a la recerca nalitat harmònica. de nous amics. Un descans que Crec, doncs, que convé saens aplegarà per fer festa, per nejar la nostra relació amb els ser qui som i com som, per infants. No oblidem que l'adult estar amb qui estem i per adoconserva en el seu sí aquell nar-nos de tot allò que encara Infant que va ser, i que ha d'ano coneixem però que sí volem judar-lo a créixer a partir d'allò conèixer i estimar des d'ara. que ell és. Si ens posem ajaguts damunt la gespa, amb les mans i els Ramon DURAN peus tocant l'herba i amb l'oïda de l'Àmbit Maria Corral atenta al so de tot allò que ens envolta, ens adonarem com, tot tocant de peus a terra, és posPER FI LES VACANCES! sible de ser conscients de tot allò que tenim a prop nostre, és S'acosten ja els dies més espossible de conèixer qui és al perats de l'any, les vacances. I nostre voltant i és possible és en aquests dies quan som d'estimar totes les noves relacapaços de dir que l'hivern ha cions interpersonals que aniran passat de pressa, que al cap i a sorgint. la fi les coses no han anat tan Fem, doncs, de les nostres malament, és a dir, en aquests vacances un temps d'amistat dies som capaços d'oblidar. I joiosa. d'alg~na manera això ens ajuda Rosa Deulofeu a tenir una predisposició a estar de l'Àmbit Maria Corral més contents, a ser més pa-

v.,

13

FESTA MAJOR - TAVERTET-1985

COMISSiÓ DE FESTES DE TAVERTET ESTAT DE COMPTES:

La Comissió de Festes de Tavertet, fa públic l'estat de comptes de la Festa Major 1985, no sense agrair abans, l'ajuda desinteressada de totes aquells persones que han ajudat a portar a terme aquesta gran Festa, tan esperada per tots. Us quedem molt agraïts i esperem que l'any que ve paguem tornar-nos a veure, per gaudir tots plegats d'aquesta gran Festa. LA COMISSiÓ INGRESSOS: Aportació de l'Ajuntament Entrades dels actes Confetti, rams i fanalets Subasta del dilluns Rifa d'un cabrit i una caixa de xampany . . . Conill porquí . . Donació del poble

. . . .

20.000 75.700 16.950 30.000 32.500 35.000 151.170

RESUM:

361.320

Despeses Ingressos

409.568 361.320 48.248

NOTA: Cal esmentar, que tots els gastos es van cobrir amb els mateixos ingressos de la Festa Major, menys les 48.248,- que es va haver de treure del fons de la Comissió.

14

GASTOS: Trofeus de tir al plat, futbol, corda i plaques commernoratives . . . Jocs per a la mainada. . . . . Material per l'envelat . . . . . Tires de rifa i 16 Kgs. de confetti . 10 caixes de xampany. . . . . 2 caixes de conyac. . . . . . 2 caixes de vi. . . . . . . . 1 caixa pots de pinya amb almíbar . 1 caixa pots de préssec amb almíbar Petardos de les despertades . 10 cartrons de tabac . 6 porrons de litre. . . . . 7 sopars dia 24. . . . . 5 sopars dia 24. . . . . Vermuts (gegants) i berenar dels de la CUCA . . . 11 dinars, dia 25. . . . . . . 11 sopars dia 25. . . . . . . Begudes dels ajudants de l'envelat i Comissió . Xocolatada . . . . Fotocòpies (jazz). . . . . . . Material per la CUCA. . . . . Conjunt ZODIAC, dia 24. . . . Grup teatral L'AMANIDA MOBIL, dia 24 . COBLA FIGUERES, dia 25 Conjunt RICHAR'S, dia 26

13.194 23.992 7.399 3.416 21.600 8.856 2.664 3.336 2.928 1.100 2.770 1.530 4.900 3.500 12.173 8.100 7.000 1.145 13.065 900 7.000 60.000 40.000 140.000 19.000 409.568

Divagacions complicades Fruita del temps

Déu m'en guard de ficar-me amb les famílies nombroses! Sí sóc fill d'una família normal (quatre germans, a pagès, pels anys vint, eren ni poca ni molta gent) i tinc, darrera meu, un seguici de vuit fills (la major part d'ells vius i treballant, en una difícil combinació pel temps que som), és natural que tingui una mica de por de parlar d'aquest tema. El que passa és que, ni quan era només fill ni quan vaig ser, a més a més, pare, mai no em vaig plantejar aquest problema des del punt de vista de les ideologies. I em fa l'efecte que, la major part dels matrimonis tampoc s'ho plantegen així. Ja sé que és aventurada la meva afirmació, sobretot per a dues classes de gent: per aquells que, a partir dels anys quaranta idearen la magnificació (fins i tot diria, la «santlficació») dels pares de família nombrosa, pel sol fet de ser-ho, i pels que, ara, en nom d'un esdevenidor idíHic (o per tal d'evitar-lo «apocaüptíc-), sostenen que cal no tenir fills o tenir-ne molt pocs. Jo, la veritat, en aquest assumpte, no m'he cregut pas mai els pontificadors ni els anatematitzadors. Les coses de l'amor conjugal solen anar per uns altres camins. La prova és que abans hi havia famílies de pocs fills i ara, encara n'hi ha de força colla. ' Malgrat ens dolgui a tots els enamorats (als de 20 anys i als de 60, que també n'hi ha, gràcies - a Déu), l'amor' segueix sent més cec del que els tècnics voldrien poder demostrar.

Un vell adagi, que en les coses de l'amor segurament és on més es compleix, diu que «no pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré». I és ben cert, a fe de món! Potser per això, la humanitat ha conegut més d'una època natalista i sacrificada seguida d'alguna altra onada edonista, . de gent que només busquen el plaer i defugen les responsabilitats. I la cosa torna a començar... Segurament és degut a aquesta causa que hi ha famílies nombroses creades (i procreades) a consciència i d'altres degudes a l'atzar, més aviat inconscient. Suposo que entendreu que jo no vull pas extreure teories d'aquesta observació. Només faltaria! Estic ben segur que s'estimen molt, alguns matrimonis que no tenen fills o en tenen molt pocs, com també n'estic que hi ha fills concebuts sense amor. Aquests darrers, són ben bé de plànyer, pobrets! L'única cosa que volia fer, era ablanir una mica l'exaltació d'alguns «savis» que pensen que abans tot era instintiu i ara tot és racional. I, sobretot, desanimar aquella gent que creuen que d'ençà que ells han nascut, ja no hi haurà més ignorants, si es fa cas dels seus consens. Els anticonceptius i els amors improductius (l'edonisme és una paraula que no s'ha inven- . tat pas durant el segle XX, sinó molt abans de l'era cristiana), sempre han estat i segurament sempre seran. Però, els que ja comencem (?) a ser vells, hem vist, més d'una vegada, baixar

d'un cotxe, (un diumenge qualsevol, en un restaurant de carretera qualsevol), un matrimoni amb dos o tres fills petits, molt propers d'edat l'un de l'altre. S'escau, també, que alguns d'aquests pares els coneguérem de molt jovenets: i ens havien dit, a classe o fora d'ella, que ells no es volien casar i, menys encara, tenir fills. I consideraven que, la família, era un grup humà, totalment passat de moda... Què pensaran els seus fills? Què els passarà quan es toparan amb la rossa o la morena que els ha estat assignada? Es casarà, aquella noia tan moderna i alliberada amb aquell mascle, valent i eixelebrat que, ara, diu que només li interessa passar-se-la bé i riure's de les mosses? Quanta colla acabaran sent, a casa seva? Ai, Mare de Déu! Qualsevol s'embolica amb teories! La «praxis» no sol estar-hi gaire d'acord. Què hi farem! Lluís BADIA I TORRAS

15