Revista Els Cingles - N27 Desembre 1991

ELS CINGLES Trimestral

Any IX

TAVERTET

Desembre 1991

ESTAT DE COMPTES FESTA MAJOR-91 IMPORT

DESPESES Varietè Xocolatada Ballets Balls Sardanes Haveneres Berenar «Can Baumes» Cafès, postres, begudes i xampany «Can Miquel» Toies Paparera Copa Trial Sopar comissió

271.000 23.750 60.000 305.000 55.000 107.000 20.000

271.000 294.750 354.750 659.750 714.750 821.750 841.750

15.220 29.575 16.800 3.000 9.800

856.970 886.545 903.345 906.345 916.145 916.145

Total despeses IMPORT

INGRESSOS Saldo caixa Barretina Conill Rifes Diputació Ajuntament Copa futbol (pagada Ajuntament) Poble

TOTAL

137.000 28.120 46.117 240.883 100.000 50.000

137.000 165.120 211.237 452.120 552.120 602.120

3.000 341.225

605.120 946.345

Total ingressos Total n/favor

Ballada de sardanes a la plaça.

TOTAL

946.345 30.200

Portada: foto de Joan Sàrrias Contraportada: foto de Jordi SANGLAS

LLOCS DE VENDA DELS CINGLES

Tavertet Can Jordi i Cal Baró. A Cantonigrós L'estanc. A Rupit L'estanc. A Manlleu llibreria Mas-Riera. A Vic Llibreria La Tralla. A Roda Llibreria Muñoz. ELS CINGLES. Publicació Trimestral. Redacció i Administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Jordi - Tavertet (Barcelona) - Tel. 856 50 80. Redactors: Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jafre, Joan Reixach i Curtó, Xavier Viladornat, i Carme Tulón. Fotocomposició I impressió: Impremta PLANÀS - St. Hipòlit de Voltregà Dipòsit leg81: 88390179 La redacció de la ~evtsta no es fa responsable del contingut dels trèballs Que hI apareixen Signats. la Que aquests reflecteIxen urucarnent els entens de llurs autors

•

SANT MIQUEL DE SOREROLS (o Serarols) Sant Miquel de Sorerols és un dels edificis més senzills i a la vegada interessants del primer romànic o romànic llombard osonec. En els seus orígens fo'u el centre parroquial d'un petit terme feudal, creat entorn del castell de Sorerols, el qual aixeca encara les seves ruïnes en un petit puig, bessó del de l'església, situat entre aquesta i la gran casa pairal de Subiranas. Era un terme autònem enclavat entre els amples territoris dels vescomtes d'Osona-Cardona (Rupit, Susqueda, Tavertet, Tavèrnoles i Savassona) i dels senyors de Cabrera (Cabrera, Corcó, Roda i Masies de Roda). Els Serarols havien de reconèixer vassallatge als Cardona. Aquest terme i parròquia ocupaven la meitat de l'altiplà .o península limitada pels fondals de les Gorgues, del Ter i de la riera de Baià. La resta depenia de Sant Bartomeu Sesgorgues. Sant Miquel figura dintre de les més antigues llistes de parròquies del bisbat de Vic (segles XI i XII) i és citada en concret el 1601. El seu nom tradicional és Sorerols no Serrarols. Dins de la seva parròquia hi hagué una vintena de famílies, que després del despoblament del segle XIV es reduïren a dues o tres: per això fou unida a Tavertet com a sufragània. ' D'aquests temps que era parròquia n'ha pervingut l'antiga pica baptismal de pe-

dra i d'època romànica, que ara ha tornat a l'església després de vint anys llargs d'absència. El 1901 el bisbe de Vic, i arquebisbe de Tarragona, Berenguer Seniofred de lluçà, va consagrar la seva església, que aleshores s'acabaria de refer en tot o en part; fou novament dotada i segurament beneïda pel bisbe Ramon Gaufred el 1138. Aquestes dues dates marquen segurament la cronologia de l'obra actual. Tot i la seva aparent unitat i puresa de línies, que només té afegida una sagristia tardada (segles XVII o XVIII) a la part de migdia (suprimida en la restauració), té almenys • dues èpoques o etapes de construcció, com ho revelen la groixudària dels seus murs, la desviació vers migdia del seu eix i la varietat dels arcs torals interiors. Consta d'una nau, acabada

a llevant amb un absis ornat, a l'igual que els inicis de la nau, amb lesenes i arcuacions cegues. El portal és a migdia i el seu arc, a l'igual que els de les finestres espitlIarades del mateix costat, estan ornats amb dues fileres de pedres planes seguint l'arc. La porta té antiga ferramenta de tradició romànica. La part alta del mur de migdia i la volta, molt aplanada, indiquen una represa o segona etapa d'obres, que es devia acabar abans del 1138. La seva situació enlairada i enmig de vegetació, el color rovellat i variat de la pedra i la senzillesa de línies, en fan un dels temples més bonics i ben situats del país. És just que es treballi per conservarlo en el seu aspecte material, i també que es vulgui mantenir la flama del seu culte ancestral. Antoni PLADEVALL

1

Sant Miquel de Sorerols PINZELLADES D'UN Són abundoses les descripcions d'aquests paratges tavertencs amb llurs característiques tan singulars, on s'hi conjuguen aspectes feréstecs i, alhora, tan atractívols i abellidors. Un terme municipal, el de Tavertet, amb llurs cingles i planells, sallents i torrenteres, cultius i boscúries, balmes i cavernes, pendissos entre matolls i rocam embrollat. Les brusques verticalitats i pregoneses per si soles bé podrien documentar tot un àlbum d'escenografia geològica. La xarxa de torrents i rieres que aflueixen, tot enllaçant-se, cap al proper Ter, s'han encaixonat profundament, retallant les carenes acimades, amb intensa erosió, i deixen només uns lloms aplanats entre les vessants interfluvials. Aquest conjunt tavertenc revestit cromàticament d'una botànica ubèrrima i variada (alzines, garrics, boixos, brucs, romaní, sajolida, farigola, roures ...) dóna la pauta per a descripcions i guies apassionades de terminologia inexhaurible. Tot això se m'acudia el passat dia 15 de setembre en fer GAMI CAP A SANT MIQUEL DE SOREROLS L'ap¡ee, en l'escaiença del novè centenari de la joliua capela -aplec, per tant, extraordull~ ens emmenà cap a IrRht on hi ha la petita ... romànca dedicada al s.. Arca..get

2

Passat el Km. 4 de la novella carretera que surt de l'Esquirol, un trencant a la dreta (Pla de can Codina) ens porta cap a Sorerols després de passar prop de la masia de Tresserres. Seguim entre rovires i, a trets, carenajant . ~ cinglera. Entre rompiments de brancatge, podem gaudir d'una panoràmica corprenedora. La fondalada imponent a primer terme. Enllà, el carenar del Castell de Taverte agermanat amb el característic Puig ça Força. Hi restaríem en aquest indret, embadocats, una bona estona. En un giratomb del camí apareix la vetusta pairalia de Sobiranes. Bella i arranjada mansió. Tan atractívola l'estructura de tipisme arquitectònic de l'edifici, com gràcil la benevolència i les atencions acollidores dels seus estadants. Espaioses galeries; formós el finestral gòtic; interessants tots els complements que donen testimoniatge de bon gust i de masia activa. En aquella hora del dia de l'aplec, s'hi nota un diligent tràfec i ordenat enrenou, puix des d'ací n'ha de sortir bona part de l'organització dels actes programats.

I~DRET

Una estrincada més i, a la dreta, en un petit pujol, a mig camí entre Sobiranes i l'església de Sant Miquel, es poden llucar encara les ruïnes del que fou Castell de Serarols, cap d'un terme ubicat entre dilatats territoris veïns dintre del Cabrerès i la conca del Ter. I ara sí. A un tirat de pedra, en un planell rocallós s'aixeca el turó, amb tàlem de roures, que fa de pinacle a l'esglesiola del Sant Arcàngel. Se'ns presenta amb l'absis adossat a la nau. Sòbria espedanya. Murs nets d'aditaments. No hi han afegitons que podrien desmillorar la bella estampa del conjunt. Amb motiu de la festa, un rústec altar exterior construït amb gràcia i perícia, assenyala el lloc presidencial de la cerimònia cabdal. A la reduïda esplanada hi ha molt moviment d'aplaguistes matiners, mentre va arribant oneig d'assistents. Els actes de la jornada commemorativa, viscuts per la gentada, queden descrits a la crònica publicada en un altre espai d'aquesta mateixa revista. Francesc D'A. PUJOL

LA IMATGE DE SANT MIQUEL I L'AUTOR DE L'ESCULTURA

Perspectiva de Sant Miquel.

La imatge de l'arcàngel Sant Miquel beneïda i inaugurada en la solemnitat del diumenge dia 15 de setembre, fou tallada per l'escultor manlleuenc Ramon Verdaguer. Es tracta d'una escultura d'inspirat encert, tota ella impregnada d'art i de destresa. Una figura escaient i feta a posta per al lloc que haurà d'ocupar. L'autor, home versat en aquests afers artístics, ha sabut donar-li l'adequat estil: el més escaient a la destinació d'una esglesiola romànica. En Ramon Verdaguer és coneixedor de l'ofici. Té l'experiència artística i el sentiment estètic innat, junt amb les pràctiques apreses de jove al costat del famós escultor Josep Viladomat i Massana. Els atributs del Sant Miquel, no s'allunyen pas de la iconografia del Sant Arcàngel. Una llança clavada al cap del simbòlic àngel rebel, en aquest

cas en forma de serpent, alleugera la visió antropomorfa del diable caigut. A la mà dreta, el Sant hi té una flama,

una llum, com a representació atribuïda a Sant Miquel en algunes escultures romàniques i gòtiques, L'autor no s'ha deixat emmenar ostensiblement per un estricte mòdul arcaic desconcertant. D'ací l'aspecte d'un caire romànic estilitzat que ratifica la pericia i la personalitat de l'autor. En Verdaguer ha assolit amb aquesta imatge la plasmació d'un cert neo-romànic el qual fluctua entre una voluntariosa ingenuïtat i la formalitat més escaient d'experimentat artista. En definitiva, una obra reeixida amb la qual; una vegada més, s'acredita l'art de l'escultor. F.P.E.

Ramon Verdaguer fent els darrers retocs a la talla de Sant Miquel. (foto: X. Valls).

3

XVI APLEC A SANT MIQUEL DE SOREROLS NOVÈ CENTENARI DE LA CONSAGRACiÓ DE LA CAPELLA 1091-1991 Els dies anteriors a l'aplec més aviat feien presagiar temps borrascós, però, tot i les boires matineres, va fer un dia esplèndid, amb un sol més que generós, que va contribuir a alegrar la festa. L'Ajuntament de Tavertet va posar la seva contribució en l'arranjament del camí des de Subiranas a Sant Miquel. Bé, però, potser cal començar dient que davant la importància de l'efemèrides, va semblar convenient la formació d'una comissió per tal de distribuir les tasques, i fer cap a tot el relatiu a la festa del novè centenari. La integraren en Joan Reixach, batlle de Tavertet, en Jordi Sanglas, en Francesc Subiranas, en Josep Codony, de Manlleu, antic component de l'Agrupament Escolta «Verge de la Font», que treballà inicialment en la restauració de la capella, i per últim mossèn Carles Izquierdo, rector encarregat de Tavertet. En les diferents reunions s'anaren perfilant les línies de la festa; s'encarregà la imatge de Sant Miquel a l'escultor manlleuenc Ramon Verdaguer, del que ja se'n parla en un altre article, es recuperà la pica baptismal, que, després d'una llarga odisea, retornà a la capella, cedida gentilment

4

St. Miquel de Sorerols

per les filles de Magdalena Aulina, de la comunitat de Banyoles; es va suggerir la idea d'il·luminar els murs exteriors de la capella, i certament fou digna de veure's el capvespre i nit del dissabte anterior a l'aplec, i el mateix diumenge; llàstima que fossin pocs els que varen gaudir d'un espectacle únic i d'una bellesa inusitada. Va semblar interessant convidar a totes les corals que havien col·laborat en els aplecs anteriors, i que els havien fet possible a partir d'en Pere Pou que els inicià; foren tres les corals que acceptaren la invitació: Lorelel., de Santa Maria de Corcó-L;Esquirol, Jesús Maria A.P.A. de Sant Gervasi, de Barcelona, i

•

•

Talia, de Sabadell. També es va demanar al compositor Jaume Pons l'arranjament d'una sardana amb el nom de Sant Miquel de Sorerols, i no cal dir que la preparà amb veritable il-lusió i diligència; estava previst cantar-la durant l'aplec, però forces majors ho impediren, tot i que la cobla Canigó en desgranà les seves notes alegroies en l'audició que tingué lloc la tarda en el mateix indret de l'aplec. Es va preparar un díptic, que es distribuí gratuïtament a tothom; amb un resum històric de la capella, ressenyat per l'historiador Antoni Pladevall, amb belles fotografies i mapa indicador, a més d'un resum amb les últimes millores i adquisicions. També es feu una edició commemorativa dels Goigs. Val a dir que tot ha estat possible gràcies a la col-laboració d'entitats i

El bon temps contribuí a l'abelliment de la festa; començà la Missa solemne amb la participació festiva de totes les corals i poble; la presidí mossèn Fèlix Guàrdia, Vicari General, i concelebrant el Dr. Josep Ma. Gasol, mossèn Felip Soldevila, i mossèn Carles Izquierdo; l'assistència de fidels fou més que nombrosa, seguint la celebració amb veritable pietat, atenent a la Paraula de Déu, i a l'explicació càlida i festiva que en féu mossèn Fèlix; les peces polifòniques que oportunament interpretaren les corals, disposaren encara millor els fidels, que a recer dels murs, nou vegades centenaris de la capella, i tenint per tàlam vetustes alsines, proclamaren i visqueren la mateixa fe, que tantes generacions passades celebraren en el mateix in-

Acabada la solemne Celebració eucarística, seguidament tingué lloc el concert a càrrec de les mateixes corals; les diferents peces populars, nostrades, contribuiren a alegrar l'ambient, ja festiu i familiar per molts conceptes; tot i la limitació de components d'alguna de les corals, cal reconèixer el valor artístic que en general acompanyà a la interpretació de les cançons. Fou com l'aperitiu que donà lloc al dinar que tots esperàvem, i que ens serví en Planes Bones de Vic; tots els que pogueren, varen procurar resguardar-se del sol que escalfà de valent, i així enmig de franca i alegre conversa i companyonia transcorregué l'àpat. Cal destacar la presència de la senyora Guimar Ameli i Ameli, representant de la Generalitat, que acceptà la invitació que se li féu per assistir a la festa; una altra presència simpàtica fou sens dubte la de Carme Alsina i Arcarons, batejada a Sant Miquel, de 92 anys, la més vella de tots els assistents a l'aplec.

5

També es distribuïren unes creus en miniatura i pariones de la que, instal-lada a la capella, i de més dimensions, recordarà l'efemèrides; es feu a mà a tots els que estaven ~és lligats amb la restauració de la capella o -que col-laboraren en la preparació de l'aplec; realitzades en bronze, i amb les dates del centenari, foren obra i ofrena de la senyora Beneta Oromí, directora de la coral Jesús Maria.

I ja en el caient de la tarda, i mentre es desgranaven les notes de les nostres sardanes, i de la que porta el nom Sant Miquel de Sorerols, ja esmentada, es dugué a terme la rifa de l'aquareHa del pintor Josep Pagespetit, que aquest any com en els anteriors ha col·laborat desinteressadament, fent possible en bona part la celebració dels aplecs. Una festa senzilla, popular,

quasi diria familiar; una festa per a la nostra història, viscuda a recer d'aquesta petita joia del romànic, que és Sant Miquel de Sorerols. Serveixin aquestes últimes paraules per manifestar el més sincer agraïment a tots els qui han fet possible semblant diada, que una vegada més ens ha recordat també la nostra cultura i les nostres arrels. Carles IZQUIERDO I BALMES

ELS PONTS DEL TER A LES GUILLERIES

El pont de Querós

El pont de Querós, situat a sota i a pocs minuts de l'església de Sant Martí de Querós, i un xic més amunt del Molí de Ouerós i de la roca o turó del Mal sopar, relacionada amb les facècies d'en Joan Sala, el famós pubill de Serrallonga, era el de més recent construcció i també el d'una història més torturada. Era un pont de quatre arcades, esvelt i atrevit, bellament emmarcat pels pendents selvàtics de l'engorjat del riu. Tal com havia arribat als

6

nostres dies presentava tres etapes de construcció: una, iniciada l'any 1532; una altra, de recomposició de la part central feta entre els anys

1696 i 1700, i una darrera de reparació feta els anys 19401941. Abans de començar-se aquest pont no n'hi havia cap d'altre a Querós, sols unes simples palanques, de les quals tenien cura els obrers parroquials; així consta en una elecció d'obrers parroquials de Querós feta el 25 de febrer de 1468, en la qual

s'encarregà als nous elegits: «ltern les donaren potestat que los obrés pugan convenir he forsar los dits parroquians, tots e sengles, de mantenir he reparar les palanques de Ter,,6. Aquestes palanques del Ter, que foren refetes entre els anys 1617 i 1696, eren, almenys, dues, segons els indicis dels basaments de les pilastres que es veien en el riu: les unes eren prop del Turó del Mal sopar i les altres més amunt del pont. En repassar el petit arxiu de Sant Pere de Castanya-

deli, ara a l'arxiu diocesà de Vic, vàrem trobar casualment la contracta sobre la construcció del pont de Querós, feta l'any 1532 entre el rector i parroquians de Querós i el mestre de cases, Joan Rog o Roig, ciutadà de Girona? La reunió on es va redactar el contracte tingué lloc a la capella de Santa Maria de Vallclara, de la parròquia de Sant Andreu de Bancells, el 19 d'octubre de 1532. Allí es trobaven presents totes les parts contractants, el rector i set caps de casa de la parròquia -que eren el total dels hereus de les 7 masies que aleshores tenia la parròquia, segons e! fogatge de 1553- i el mestre de cases. És curiós remarcar que l'obrer parroquial de Querós, responsable de l'obra del pont, es deia Joan Serrallonga, homònim del futur bandoler, que tardaria un segle just a acabar les seves desventurades facècies. Segons el contracte, mestre Roig havia de fer tota l'obra pel preu de 400 lliures, ajudat pels homes de la parròquia que li havien de portar a peu d'obra la pedra, la fusta i la llenya per a coure la calç necessària per a fer el pont. L'obra estaria acabada dintre d'un any i es preveia que tindria tres arcades, encara que, en realitat, se n'hi feren quatre. Se li donarien 100 lliures abans de Nadal, 50 en acabar la primera arcada, 50 en acabar la segona, 100 en acabar l'arcada del mig' i les 100 restants mig any després d'acabada l'obra. La realització de l'obra es devia portar a terme tot seguit, com ho demostra un altre document sense data del

mateix manual, en el qual, per obviar algunes dificultats sorgides, mestre Roig nomena amigable componedor seu el senyor de Savassona, i els homes de Querós, el rector d'Osor. Aquest pont, esmentat per altres documents més tardans, és el que va ésser endut en bona part per la riuada del 1617 i pel qual, en contra del que hom sovint ha escrit, no pogué passar mai el bandoler Serrallonga, que actuà com a cap de colla entre 1623 i 1633. AI seu temps sols hi havia les palanques abans esmentades. El pont de Susqueda El pont de Susqueda, el darrer en l'ordre geogràfic, és el primer en el cronològic, puix que data de 1348. De totes maneres, tal com va arribar als nostres dies, tenia molt poc de l'obra del segle XIV. Es trobava a deu minuts del poblet, prop el barri dit el Ramadal i també el Raval, un xic abans que la riera de Salient o de Rupit desguassés al Ter. Ara a sobre té una quantitat impressionant de metres i tones d'aigua, donada la seva proximitat al gran mur de la presa de Susqueda. Com s'exposarà en el seu lloc, l'obra darrera es féu en gran part l'any 1679, però les pilastres i alguns arrencaments d'arc corresponien encara a l'obra primitiva. Era un pont de quatre arcades, massís i un xic corbat, força desigual en el seu estil com ho demostrava que cap dels seus «arcons» o finestres no era igual.

L'acord per a la seva construcció es va prendre en una reunió que tingué lloc al cementiri de Susqueda, davant la porta de l'església de Sant Vicenç, el 22 de febrer de 1348. Presidiren aquesta reunió el rector, Francesc Soler, els quatre cavallers residents a la parròquia, Ramon de Roca-salva, Galzeran de Vinyal, Genís de Màyfré i Arnau de Solà, i els dos obrers parroquials; hi assistiren un total de 32 caps de casa. Tots els reunits estigueren d'acord en la construcció del pont i per això nomenaren com a síndics i procuradors per a procedir a la immediata construcció els cavallers Ramon de Roca-salva i Galzeran de Vinyal",

L'arxiu actual de Susqueda, guardat a l'arxiu diocesà de Vic, no posseeix cap document anterior al segle XVI, però aquesta acta s'ha guardat gràcies al diligent rector Garí Carles, del qual parlarem tot seguit, que en va fer una còpia l'any 1619. Encara que pocs mesos després de la reunió anterior va venir la gran pesta negra i la consegüent despoblació, pesta la qual va reduir el cens de Susqueda a unes 15 famílies, amb tot, el pont es deuria dur a terme segons l'acord abans extractat, altrament no s'explica la seva conservació i la utilització posterior de la còpia quan s'intentava refer el pont destruït per l'aiguat de 1617. L'aiguat del Ter de 1617 i els ponts El Ter, com la majoria dels rius del nostre país, és un riu treballador i modest, però

7

que a voltes pren el caire d'un torrent impetuós que eixint de mare arrasa les gerdes valls per on s'escola normalment plàcid i festós. Aquestes crescudes extraordinàries del Ter tenen lloc amb relativa freqüència, però difícilment posen en perill les vides i els béns dels riberencs. La història recorda, però, un parell o tres d'aiguats que han deixat un record funest; d'ells es fa ressò particularment la Crònica de Susqueda. Aquesta Crònica, que d'ara endavant serà la principal font de notícies, és una grossa llibreta en foli, escrita en un seu terç, obra del rector Ramon Coromines, que va regentar aquesta parròquia entre 1908 i 1924. En ella hi va recopilar moltes notícies històriques de l'arxiu parroquial, en especial les notes abundants que va deixar consignades el rector Garí Benet Carles, entre els anys 1601 i 1631, i les que va reunir el rector Joan Torra en una llibreta entre 1898 i 1902. Els rectors de Susqueda, posteriors a l'any 1924, l'han continuada fins a l'any 1968, anotant-hi la successió dels rectors i els fets més sobressortints de la parròquia. Els aiguats del Ter tenen en la Crònica de Susqueda un lloc ben rellevant. De tots els aiguats del Ter, el més impetuós devia ésser sens dubte el de l'any 1617, com ho demostra el fet que enderroqués quasi tots els ponts, mentre que el més funest, per la pèrdua de vides humanes, fou el que tingué lloc entre els dies 16 i 18 d'octubre de 1940. Altres riuades dignes d'esment tingueren lloc entre els dies 18 i

8

20 de novembre de 1716 i entre els dies 7 i 8 d'octubre de 1919; en ambdues ocasions, l'aigua arribà fins a cobrir els «arcons» o finestres de les pilastres del pont de Susqueda. AI riu se li calcula un augment de nivell de 8 9 metres; totes dues produiren desgasts i pèrdues als riberencs, però estalviaren vides humanes i enderrocaments de cases i ponts. L'aiguat que més ens interessa pel que fa referència als ponts és el de 1617. En tenim breus i substancioses notícies gràcies al curiós rector

«Memoria sia feta com di· vendres 3 Novembre 161i fonch tan gran aygada que derrochà lo pont de Susqueda del riu Ter, ferense grans esllavisadas, se derrochà part del pont d'Amer, gran part del de Roda, tot lo de Queros, las voras del de Seltent». «l,o pont de Ter se feu en 1348 lo qual quedà destruit per un aigat lo dia 3 de Novembre de 1617 emportantsen també las voras del pont de Sallent; per lo qual los de . Susqueda feren una barca per passar lo riu Ter en la platja anomenada del "rom- J

Garí Carles que les va estam- par al Llibre de la Confraria del Roser, al primer Llibre de Baptismes i en un altre manual de l'arxiu:

palm" lo qual per temps se diu ni havia una altra; lo de Roda se espatlla, lo de Sau las voras, lo de Ouerós casi tot, lo de Amer per semblant-", La consternació i el perjudici ocasionats per l'aiguat de 1617 foren de llarga durada. A excepció del pont de Sau i del de la riera de Sallent, que es referen tot seguit per ésser lleus els estropicis, Querós i Susqueda quedaren sense pont.

ó

«Lo pont de Ter se derrocà divendres en la nit casi a las deu hores als 3 Novembre 1617. Comensà lo ploure lo dia dels Morts dematí y durà casi fins a dita hora, los danys feren les ayguas per tot Catalunya no's poden comptar, tals danys may se eren vistos».

A Querós es feren unes palanques noves que permetien el pas de la gent i dels animals de bast, mentre que a Susqueda, on el riu era més ample i entollat, hagueren de recórrer al sistema de les palanques i dels guals, en espera de refer el pont.

Reconstrucció del pont de Susqueda La necessitat de refer el pont de Susqueda es féu manifesta tot seguit, però per a la seva execució havien de passar 60 anys. Ja pel mes d'agost de l'any 1618, quan el Visitador canònic del bisbat passà per Susquedava manar que es posés un bací a l'església a fi de recollir almoines per a reconstruir el pont. Tot seguit, el 18 de setembre del mateix any, els feligresos de Susqueda varen elegir Antoni Sabater, pagès de lloc, perquè recollís diner en almoines i també en espècie, com blat, vi, etc... de cara a la construcció del pont. La primera temptativa seriosa tingué lloc el 3 de febrer de l'any 1619 quan el rector de Susqueda, Garí Carles, va convocar una assemblea de parroquians al cementiri de Sant Vicenç. Hi assistiren 17 caps de casa i s'elegiren tres homes de Susqueda i un de Sant Joan de Fàbregues com a responsables de l'obra. Les obres començaren solemnement el Dissabte Sant amb l'assistència de tots els feligresos i es decidí de fer un pont nou, més amunt del vell, a sota el mas Padró. Els feligresos es comprometeren a aportar-hi en diverses pagues un total de 234 lliures.

La construcció del nou pont s'emprengué a bon ritme segons les notícies que va anar deixant el rector CarIes: 1'1 d'agost de 1619 fou començada a paredar la segona pilastra, a l'octubre s'havien fet tres pilastres que costaren uns 50 ducats cada una. Després les obres rellentiren per manca de cabals i les pararen definitivament el desembre de l'any 1620 quan s'havien fet les quatre pilastres i s'anaven a començar els arcs. Després de sis anys de parades les obres, el 28 de maig de 1626, reunits una altra volta els feligresos amb el rector Garí Carles, decidirem reemprendre les obres del pont; però abandonaren l'obra nova feta els anys 1619 i 1620, i aprofitaren els elements i bases del pont antic que eren més sòlids que el que ells havien edificat. Ho explica així el rector Carles: «La dita hobra no ses pasada avant per ser lo gasto gran de dit pont y las caritats pocas, y dos pilas molt perillosas y sens fonament, y ab consell de Mestres se es tornat a edificar lo pont dit any 1626». Devien dirigir la reconstrucció del pont vell els mestres de cases, Geralt Alavall i en Matalí, els quals es comprometeren a fer l'obra per 200 lliures, i a càrrec del poble mantenir-los, portar a peu d'obra la fusta, la pedra, el morter i la calç, i encara ajudar els mestres a alçar els sindris i les tisores. Però tampoc aquesta vegada la cosa tingué un bon final, sense que el rector CarIes ens en digui la causa. La definitiva reconstrucció del pont de Susqueda es féu

l'any 1679. La relació que va deixar-ne el rector Jaume Banchs és tan substanciosa que la transcrivim íntegrament:

«Lo any mil sis cents setannou, essent jo Jaume Banchs, prevera y Rector de la Iglesia parroquial de S. Vicens de Susqueda, Bisbat de Vich, dit any se consertè tornar lo pont del riu Ter que ja per temps ni avia agut, lo qual fonch anrocat per un ayguat lo any mil sis sents desaset, y se consertà lo endamà de S. Vicens. Juntats los demés pagesos en presencia de mossen Gaspar Soler, nutari de Ropit, lo qual feu gran assistencia en dita obra y se comensà del dia en avant a fer la cals, la qual fiu fer jo tota y quanta ni aguda menester en dita obra, la qual sen feren quatre fornades en las possesions den Codina, dos fornades en el forn de prop casa y dos fornades a nal forn de baix qui va a St. Miquel de Mayfré, la qual fiu fer tota jo a mos gastos, del qual me costà algunas dos sentas lIiuras comptat despesa y lloguer, y la parrochia de Susqueda la traginà al pon, cada hu ab son gasto, la fusta feu tallar y serrar Joan Sabatés, pagés de dita perrochia ab son gasto, si be pens fou satisfet de dit treball. Las Bigues devallaren de la roureda de Mondoys.. Tota la parrochia hi anà: vingueren los bous de los demés pagesos de Rupit, amore Dei, per tirar ditas bigas las quals arribaren en dita obra sens pendra mal ningú, gracia a Déu nostre Senyor. Comensà dita obra els vintiset de Juliol de mil sis cents setanta nou, lo endemà de Sta. Anna, y dit any se feu ta

9

la pila dellà, que la de sa ja hi era restada de l'ayguat desaset i aixís se anà obran per la arcada major y se clogué dita arcada major als vint y set de Setembre, dia de S. Cosme y S. Damià de dit any mil sis cents setanta nou. Plegaren de treballar als deu de Octubre de dit any y lo any mil sis cents vuitanta se feu la arcada prop la major de envers la Segrera, al mes de Agost y Setembre y part del Octubre de lo any mil sis cents vuitanta hu se feu la arcada de dellà, ab los dos arca dons que son en dit pont en lo mes de Agost y Setembre de dit any. Comensaren pasar las cava/caduras la vigilia de Sant Mateu a vint de Setembre de dit any 1681,,10. El resultat d'aquesta obra fou el pont que havia arribat als nostres dies i el que reprodueix la fotografia. Reconstrucció del pont de Querós De Querós no tenim cap detallada relació sobre els fets que motivaren la tardana reconstitució del pont. La poca densitat de població i la reconstrucció de les palanques en serien la causa principal.

10

Del pont de Querós restava sencera l'arcada de la banda de l'església i bona part de la pilastra central de secció ròmbica, o amb esperons triangulars a cada banda; segurament que en subsistí també part de les altres arcades, encara que la mutilació de l'any 1939 impedia de precisar-ho. La seva reconstrucció es féu entre els anys 1696 i 1700. L'única referència que en tenim és el text de la làpida que commemorava aquest fet i que es trobava empotrada a l'entrada del pont. Mans barroeres la varen trencar darrerament, en intentar arrancar-la, però sortosament en restà una còpia fotogràfica en poder del senyor Joan Massaguer, pro-

pietari de Querós, que ens ha permès de fer-ne la transcripció. Deia així: FONCH COMEN -/- SAT LO PONT ALS 22 / DE AGOST DE 1696/. FONCH FET PER MES -/TRE IOAN VILA DE RODA / FET FER PER LOS PANTS. (parroquians) / DE CAROS / ACABAT LANY 1700 /. L'any 1939 va ésser volat l'extrem esquerre del pont, però fou refet tot seguit amb l'aportació dels propietaris i veïns de Querós. Els ponts de la riera de Salient i el de Malafogassa Encara que no pertanyen al riu Ter hi ha dos altres ponts dignes de menció en aquest sector de les Guilleries. El primer, sobre la riera de Sallent o de Rupit, a uns deu minuts cap al NE de l'antic poble de Susqueda; i el segon sobre la Riera Major, un parell d'hores més amunt del seudesguassament al Ter. El de Sallent es troba també afectat per la presa de Susqueda, mentre que el de la Riera Major continua prestant el seu servei multi-secular. La importància d'aquests ponts radica tant en llur estructura com en el fet de donar pas a dos importants ca-

1 ·1

mins rals. El pont de Sallent es trobava al camí que unia Susqueda amb Sant Martí de Sacalm o de Cantallops i el de Malafogassa al camí ral que enllaça les parròquies guillenques de Sant Pere de Castanyadell i Sant Andreu de Bancells amb Vilanova de Sau i amb Vic. Aquest darrer camí era també un dels més antics que enllaçava Vic amb Girona a través de Sant Hilari. Del pont de la riera de Salient no se'n sap la data de construcció, només que existia l'any 1543 i que la riuada de l'any 1617 va espatllar les seves vores. És un pont d'una sola i ampla ullada amb dues finestres o «arcons» -segons expressió de la Crònica de Susqueda-, una per banda, a les arrencades de l'arcada. Del pont de Malafogassa en tenim, en canvi, notícies més substancioses. Fou construït pels volts de l'any 1498 essent-ne el seu mestre constructor Pere Folgueres,

de Sant Andreu de Bancells. Varen contribuir a les despeses del seu cost els veïns de Vilanova de Sau, de Sant Andreu de Bancells, de Castanyadell i de Querós; així consta per una talla o contribució imposada als feligresos de dites parròquies el 25 de gener de 149811 • És un pont de dues arcades, una de molt ampla, sota la qual passa la Riera, i l'altra no tant, sense finestres o arquets i d'esvelta silueta. Rep el nom de Malafogassa d'una antiga casa i molí que té al seu redós. Tot seguit d'acabada la construcció el pont va mostrar alguns defectes i anomalies, sobretot els murs varen fer un xic de moviment donant senyals d'obrir-se, per això el batlle del terme de Sau i els obrers o encarregats pels parroquians per a la construcció varen cridar a dos mestres de cases de Vic, Miquel Plantalamor i Brossa, perquè hi donessin llur parer.

Els mestres varen donar llur veredicte davant de notari, el 8 de gener de 1498, indicant . les anomalies i la manera de corregir-les; segons ells, calia amarar tota l'obra de calç ben grassa, travar entre elles les dues parets paraHeles del pont amb llambordes o pedres llargues i fer-hi clavagueres a cada costat per a evacuar l'aigua de les pluges12 . El pont havia d'ésser reforçat tot seguit, puix que es manté encara ferm en l'actualitat, sense tenir senyals de reconstruccions tardanes. Un document de l'any 1502 parla del «Pont vey apellat de Malla foqossa», l'apeHatiu de vell donat al pont a la distància de quatre anys del document anterior sembla suposar l'existència de dos ponts, el nou i el vell. En tot cas, sigui el nou o sigui. el vell el pont que ens ha arribat fins avui dia, aquest té una vellúria de quatre segles com a mínim.

Antoni PLADEVALL

1. Aquests testaments són a l'Arx. Cap. de Vic, cal. 6, docs. 1118 i 1119. 2. GUDIOL, Mn. Josep, Els Ponts de Roda, Manlleu i Sau, al Butlletí del C.E. de Vic, Secció «Notes d'Arxiu » , XXXIV, vol. III, 1918-1920, pàg. 28. Recollírem altres notes sobre el pont de Roda en Notícies de la Roda medieval, a «Roda de Ter» , n°. 27, se.tembre 1968, s.p. 2bis. Aquest privilegi es troba al Llibre XXIII de Privilegis de l'Arxiu Municipal de Vic, nO. 386, i té el número 496 del regesta de privilegis vigatans que té en premsa el Dr. E. Junyent de Vic.

3. GUDIOL, Mn. Josep, El pont de Sau, en «La Lectura Popular», n°. 239, p. 382. 4. Totes les notes estadístiques de les Guilleries les aplegarem en el treball Les GÍJilleries: síntesis histórica y evolución demografica, a AlJSA, 111,1958-1960, pp. 329-345. 5. GUDIOL, Mn. Josep, en la notícia citada a la nota 2. 6. Arx. Par. Castanyadell, Plec Notaria, s. XIV-XVII, en el A. Diversorum, 23 • part, s.p. 7. En el mateix plec i manual citats en la nota anterior hi ha dues redaccions del contracte, l'esborrany i

la còpia en net amb les signatures dels presents. 8. Arx. Par. Susqueda. Liber Apprisiarum mei Garini Benedicti Cartes, 1617-1650, fol. 85. 9. Totes aquestes notícies es troben recolUdes a la Crònica de Susqueda, fols. 13-14. 10. Crònica de Susqueda, fols. 14-16. 11. Ar. Par. Castanyadell, Notaria ss. XIV-XVI, s.f. 12. Testificació copiada dues vegades al mateix plec citat en la nota anterior.

11

CANTONIGRÒS: ESCOtA PARROQUIAL

El Collsacabra vist de prop L'ESCOLA PARROQUIAL Quan vaig pujar per primera vegada a Cantonigròs, pel juny de l'any 1943, hi havia a la molt petita població d'aleshores, dos centres escolars: un de femení, l'Escuela Nacional de Niñas, i un de masculí, l'Escola Parroquial. Un era de l'Estat, és clar, i l'altre de l'Església. Recordem que fins fa una vintena d'anys, aquesta divisió per sexes era obligatòria. Però allò que diferenciava més una escola de l'altra era la qualitat de l'ensenyament. L'escola estatal tenia un local més aviat inhòspit on regnava la deixadesa, fins al punt que un senyor de Barcelona hi emprengué pel seu compte, amb permís

12

de l'Ajuntament, reformes importants de l'estructura i de l'interior i posà en condicions de viure-hi l'habitatge adjacent, destinat a la mestra. No sempre n'hi havia, però, de mestra o bé, després d'anarse'n la titular no arribava la nova fins un tros enllà del curs. Llavors alguna noia del poble, més o menys preparada i entenimentada salvava la situació, fet que les famílies acceptaven de bon grat: primer, perquè encara gràcies, però també perquè la «mestra» provisional era de casa i podia durar més que titulars vingudes de fora. Aquesta condició afectava l'ensenyament, completament foraster de llengua i de continguts.

El contrast amb l'Escola Parroquial era colpidor. L'edifici és un petit monument de l'arquitectura postnoucentista, obra d'un gran arquitecte, Ramon Duran i Reynals (1896-1966). Obra de catàleg quant a arquitectura escolar de districte rural, per a una comunitat petita i de caràcter, doncs, forçosament unitari. Situada en un suau pendís, voltada de prats i a tocar de terreny de bosc, disposa al seu interior d'una distribució adequada que permet separar l'espai destinat a fer classe en més d'un compartiment, amb despatx per al mestre, serveis adequats i fins i tot un escenari per a representacions escolars o ac-

tes culturals. És un edifici modèlic que es fa mirar i que caldria conservar amb tota cura, protegit per la seva condició històrico-artística, ja que a més dels seus valors intrínsecs s'hi celebraren durant un quart de segle els actes acadèmics del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, cosa que recorda una placa commemorativa que hi fou col-tocada l'any 1981, en una de les parets exteriors i en un acte presidit per les més altes autoritats catalanes.

Però el principal és que a l'Escola Parroquial l'ensenyament era en català, de llengua i de continguts. Així ho vaig trobar jo, en aquells anys tan difícils i així continuà mentre hi hagué escola. Ara només caldria que en un temps no gairè llunyà, l'Església i les institucions poguessin arbitrar una actuació conjunta permanent, -en forma de fundació, per exemple, o la més adequada per a assegurar una perspectiva estable- que permetés que

l'Escola Parroquial de Cantonigròs fos una casa-museu que allotgés el memorial de l'espiritualitat i de la cultura que ha passat per ella i fos alhora, per a tot el Collsacabra un centre d'activitats del mateix sentit, per a exemple i estímul de les noves generacions. Joan TRIADÚ

"

.'

EL FORN

Feia temps que havia començat el trajecte CantoniTavertet amb la finalitat principal de transportar la llet que es recollia a les cases de pagès, però de retorn portàvem tot tipus d'encàrrecs i el pa (cap el 1948). Per aquests anys es va canviar el rector del poble. Va venir Mn. Ventura, home jove i curull d'idees avançades per fer Rrogressar el poble, sobretot en l'aspecte cultural, i preocupat per altres mancances que detectà al nostre poble; doncs no hi havia ni carretera ni llum ni telèfon ni aigua corrent. AI nostre poble no hi ha-

via forn de pa. Ell prengué consciència d'aquests mancaments i posar tot l'esforç i interés per aconseguir algunes millores. Mn. Ventura em proposà i engrescà a posar el forn. Li vaig manifestar que allò era impossible i a més jo no tenia diners, ni hi havia electricitat per fer funcionar la màquina de pastar, ni jo en sabia. Ell no parava de comentar i donar idees, com per exemple, posar una màquina de fusta amb unes pales que funcionarien amb una maneta com una màquina de ventar blat o bé es podria fer-hi un acopla-

ment amb l'animal que tenia per tirar el carro, ja que coneixíem que algun lloc ho feien servir per fer fideus. Jo sabia que el moliner de can Marandes de Rupit tenia una màquina de pastar usada i que no feia servir i que segurament me la llogaria. Per altra banda Mn. Ventura tenia un motor de gasolina, que el feia servir per fer la llum a casa seva i, curiosament, estava muntat damunt dues rodes talment un carretó. Va dir que me'l deixaria mentre jo no en pogués comprar un altre, a més era fàcil de traslladar-lo, degut a les rodes.

13

PASTISSERIA SANGLAS Pa, coca i els tradicionals i típics "tofolets" . ' CUits amb foc de llenya en el forn del segle XVIII.

Econòmicament també m'ajudaria i m'ajudà. Tot seguit vaig acudir a Can Marandes de Rupit; aquell bon home em va dir que de bona gana em venia o llogava la màquina de pastar. Aquell moliner era molt negociant però va comprendre la meva situació i per altra banda coneixia molt al meu germà per haver-hi anat a moldre «d'estraperlo» durant la guerra. Em va fer tota mena de propostes: llogar-la per mesos, comprar-la a terminis o pagar-la quan pugués ja que ell creia que feia bé de muntar aquest negoci ja que tenia un bon futur econòmicament. Ja teníem molt de guanyat però calia el permís de «La Delegación de Industria, de Abastos y Delegación Nacional del Trigo», cosa que fou molt difícil d'aconseguir. Amb l'alcalde, en Joan Ballana de l'Aubert, vam començar els tràmits a Barcelona, no recordo si també va venir el mossèn i si no fou aquesta vegada fou en altres ocasions que m'acompanyà. De la Delegació d'Indústria a la d'Abastament i així anar garbellant i passant el temps. De bones raons no en faltaven, però de permís per pastar no en vèiem cap. A Cantoni hi estiuejava el delegat del servei del blat, un senyor molt amable, que després dè fer-li unes quantes visites hi vaig

14

fer una relativa amistat. Així a l'any 1950 em va dir que obrís el forn i fes pa i que el permís ja vindria. I així ho vaig fer. I mans a l'obra. Vam fer el" forn al mateix setial on hi teníem el nostre particular. Vam portar la màquina de pastar des de Rupit passant per Rajols i l'Avenc, amb la carreta i els bous del Puntí. Amb tot l'entusiasme, ben aviat, vam començar a fer coques i pa. No cal dir que tot sovint alguna coca feia cap a la casa d'aquell senyor de Cantoni que encara sempre em regraciava amb algun puro habà. Més al cap d'un temps em vingué la denegació del permís i consegüentment els maldecaps, però vaig continuar fent pa. Altra vegada a fer viatges a Barcelona on tot ho pintaven força negre. Sort d'un senyor alemany que sovintejava excursions pel ColIsacabra i que casualment havia fet amistat amb Mn. Ventura i solia passar tongades, juntament amb la seva senyora, a Tavertet a Can Aulari. Aquest senyor era gestor coHegiat i tingué la gentilesa d'agafars'ho amb molt interès per fer les gestions necessàries havent de fer un plànol per situar-hi les distàncies de Vic a Olot amb els pobles veïns i fent-hi constar els forns de pa existents com també l'estat dels camins i carreteres. Després de. molta paperassa i

tràmits va aconseguir el permís. Va ser tan generós que no va voler cobrar cap cèntim. Durant tota aquesta època de tràmits el forn va funcionar sempre, encara que sense permís. Ja estàvem d'acord amb el Mn. de que si algun dia es presentava algun inspector el faria avisar tot seguit per la mainada de casa i ell ja estava d'acord que es presentaria tot seguit, ja que segons ell la sotana tapava algunes coses. Jo ja tenia als meus fills advertits de que si veien la cosa mal parada fessin cap a la Rectoria ben depressa sense que jo els hi ho manés. Heus ací que al cap de pocs dies de la concessió del permís es van presentar dos senyors amb l'ordre de posada en marxa del forn, però renoi... el forn i pastera estaven funcionant. Més la meva filla gran ben prest va complir la consigna d'avisar a Mn. Ventura, i, tot seguit es presentà i després d'algunes excuses i explicacions tot es va arreglar amb un bon arròs amb conill i altres acompanyaments al volt de la taula de la sala. Com podeu suposar jo no era pas forner, només ho havia fet algunes vegades allà les Baumes quan la meva mare era molt gran o no estava bona, però no tenia comparació el pa que pastava a

pagès amb el de la fleca. Per aprendre'n vaig contractar un noi de l'Esquirol que havia fet l'aprenentatge de forner, era un noi amable i bon flequer. Venia un dia cada setmana, per començar era l'única fornada que feia a la setmana. AI cap de tres o quatre setmanes va fer una nevada i aquell noi no va poder venir, va ser la manera que jo m'espavilés tot sol. Val a dir que fou una gran tl-lusió fer la primera fornada amb aquell noi; quina alegria quan vaig veure que trèiem el pa del forn com qualsevol altra fleca! cosa mai vista ni imaginada a Tavertet! Jo crec que va ser una de les més grans il-luslons experimentades a la meva vida. AI cap d'un temps vaig anar a passar un parell de dies amb el forner de S1. Martí per agafar noves idees i millorar el pa; també sempre que podia tenia converses amb algun forner per si podia pescar quelcom de nou. La forma de fer el pa i la fornada que em donà més resultat va ser la que em va suggerir un forner de Barcelona; la vaig fer servir fins al final de la meva professió.

Durant molt temps només feia una fornada a la setmana, però, poc a poc, tothom deixà-de pastar-se el pa fins que vam pastar per a tot el poble i al mateix temps de fer el transport de la llet també vaig agafar alguns clients a Cantoni com a cal carreter, el paleta, el fuster, que molts d'ells ens feien la feina de '\ l'obrador, la Fonda Moles que comprava moltes coques i més tard molts estiuejants i altres famílies. Curiosament abans moltes cases de Tavertet agafaven el pa a Cantoni i alguns seguiren, però ara en servíem molt nosaltres' aCantoni. Aleshores no era com ara que la gent procura menjar poc pa per no engreixar-se a part de que ara es consumeix més bona minestra i no fa tanta falta el pa. En aquell moment es vivia més de patates, mongetes i pa. Recordo, molt bé les saques de pa que repartíem a les cases de pagès per passar tota la setmana: 7 o 8 pans de quatre quilos a moltes famílies, segons la quantitat de gent i segons si menjaven més gras o menys es notava en el consum del pa. Les cases que

gastaven més pa eren El Pontí, Novelles, Novelliques i Sorroca. Precisament a Sorroca era el client més difícil i perillós per a subministrar-los el pa, doncs, hi teníem una hora llarga de camí i de molt perill tant per l'animal com pel traginer. Ho recorden prou alguns dels meus fills, que massa vegades hi van haver d'anar ja que calia aguantar els clients fos com fos per tirar endavant el negoci. Quan vingueren tota la colia de treballadors de la carretera, llavors sí que calia fer pa cada dia. Però seguidament vingué la despoblació, per allà als anys seixanta, i vam quedar amb dues fornades a la setmana; només a l'estiu pastàvem cada dia i les setmanes que hi havia alguna festa també en fèiem alguna més. Així va durar fins al maig de 1986 en que vam plegar definitivament de fer pa i vam començar a vendre'n del forn de l'Esquirol. Jordi SANGLAS

15

EL BON CAÇADOR Era un matí tardorenc; els primers raigs solars s'entaforaven entre el boscatge i banyaven les cingleres de rica alborada; .un matí que convidava a sortir de cacera. Totjust havia fet unes passes dins el bosc uns ulls lIambregants m'espiaven entre el brancatge d'un arbre frondós. Era un espavilat esquirolet que amagava la seva còrpora darrera la soca. Jo que li apunto la meva flamant escopeta, mentre contemplava aquells ullets tan escotorits, aquelles orelles alegroies i la seva formosa cua en actitud de protecció... El meu dit era incapaç de prémer el gallet. Mentretant ell feu uns bots de branca en branca i d'arbre en arbre salvant la seva tranquil·la vida mentre jo perdia o deixava passar l'oportunitat de ficar una peça al sarró. També pensava que no deixaria pas escapar l'oportunitat en la propera presa que se'm posaria a tret. Mentre feia camí per l'obaga, de sobte, es van aixecar un vol de tudons. Sí que els tenia a bon tret, però..., feien tant goig veure'ls volar tan harmoniosament que vaig intentar disparar però, ja no calia perquè ja eren fora de l'abast dels perdigons. N'hauria pogut fer-ne caure un parell però la prudència i la curiositat em van enganyar. Tot seguit i mentre transitava per la solana, en un planell entre l'herbei encara xop de rosada, vaig llucar un conillet que anava escollint una a una les herbes que més li venien

16

a gust. Era tan bonic amb aquelles orelles dretes! i, es veia tan feliç que el cor se'm va espongir i no em vaig atrevir a engegar-li un tret. Més, ja havia deixat perdre dues ocasions i tornaria a casa amb el sarró buit... quina vergonya! L'amor propi i l'orgull em va donar empenta per apuntar i acabar d'una vegada amb la vida del conill; però, al notar el meu moviment l'animaló va votar com un esperitat planell enllà, mentre jo pensava: «com devem ser els humans que tot animal del bosc fuig temorenc de nosaltres? Quan jo estava decidit a engegar-li el tret se'm va esmunyir entre els matolls". Un tercer fracàs! Jo, un xic avergonyit, anava pensant: «Em sortís la guineu, no em faria compassió, no! la mala bèstia, quantes vegades haurà fet mal a la masia veïna destrossant la llocada mentre la mestressa l'escridassa acompanyada dels escarafalls de l'aviram»

Mentre anava pensant tot això m'anava acostant a la cinglera i, quina casualitat! me la trobo, la mala guilla, en un relleix de la balma on tenia el catau, mentre m'anava espiant. Tot seguit vaig pensar: «Avui sí que no te n'escaparàs!» Mentre tot decidit li apuntava l'escopeta l'anava contemplant amb el seu posat senyorial, amb la seva cara múrria i la seva cua llarga i formosa, quin tret que parava! Més, estava davant el cau, qui sap si estava alletant la fillada? També seria una llàstima que uns cadells s'haguessin de morir de gana. Això em va colpir. Un altre fracàs! Avui tinc mal dia, a no ser que de dalt del serrat aparegui l'aligot, a voltes n'hi solen haver! Si tingués aquesta sort no el deixaria pas per innocent. Prou recordo les vegades que, quan estava a pagès, ens havia fet seguir algun pollastre o gallina al mig de la boira baixa de la hivernada. En dies de boira

la meva mare solia dir: «Avui ja podeu sortir tot sovint al porxo a vigilar que algun corb o aligot no ens facin alguna mala passada amb l'aviram». No volgueu més coincidència que al treure el cap damunt la cinglera me'l veig tot tranquil dalt d'un roure, amb l'orgull del rei dels ocells. Feia goig amb el seu plomatge lluent, els ulls oberts amb actitud d'espiar quelcom; el bec tot recargolat just per esquartarar la presa i amb uns arpiots per on s'arrapava a la branca. Un noble ocellàs! Quan ja tenia l'escopeta apuntada recordo que està prohibit matar aquest ocell i altres animals amb vies d'extinció. Llavors vaig pensar: «No el podràs pas fer dissecar, tan goig que faria a la sala de casa!, però em podrien castigar amb una multa ben crescuda. Posar-lo a la cassola! no has sentit mai que aquest animal sigui comestible per les persones». Llavors, acabant de sortir al damunt de la cinglera vaig llançar-li un munt d'improperis i malediccions mentre l'aligot aixecava la majestuosa volada planejant cingleres enllà ignorant que per un impuls mental, de lleialtat i bons sentiments, ell havia salvat la vida. Ja era hora de tornar cap a casa per a dinar. Aquell dia la sort havia jugat a favor dels animals de caça. Alguna excusa o altra trobaria al tornar a casa i explicar que no portava res al sarró: el vent, la mala sort ... Ja podia, doncs, descarregar l'escopeta. Més... Oh sorpresa! estava buida! M'havia deixat els cartutxos a casa!

Jordi SANGLAS

EL CORREU A TAVERTET Quan ja tenia enllestit un treball sobre el correu de Tavertet, en Carles Olivella em fa arribar el seu, en el qual ha recollit la memària que algunes persones de la contrada guarden de tan singular personatge. Algunes coses de la meva aportació sonaran repetitives, d'altres, perà, m 'han semblat prou noves i interessants com per afegir els meus records als de la gent que directament o indirecta varen conèixer "El correu de Tavertet». Rebuscant i escorcollant al sac de records, hi he descobert un afer o esdeveniment digne de ser esmentat per a la història del nostre poble. Es tracta d'una tasca i d'un personatge típic i imprescindible per un poble, la seva missió és noble i necessària per a la societat i alhora ben sacrificada: «El correu». Em vull referir explícitament a un carter entranyable, en Josep Basols i Ambròs, natural de l'Esquirol i que degut a la seva feina vingué a establir-se, amb la seva família, a Tavertet. Vivia a l'última casa del poble, al carrer de baix, i encara avui se'n diu «cal Correu». En Josep era baixet d'estatura i de temperament decidit i enèrgic. No és que recordi massa aquella època però em queda molt present com ell marxava abillat amb una brusa blava, espardenyes de set betes, el bastó i la cartera, acompanyat amb el seu gosset que portava un picarol o cascavell penjat al coll que quan la gent el sentia, deien:

«ja passa el correul». D'aquesta manera ell, cada dia, trico, trico feia el trajecte que no us penseu fos massa dolç. Sortia de Tavertet de bon matí cap a l'Esquirol passant pel sot de la Vall, amb pas curtet i lleuger, pujar el Gorgàs, la creu de Managès per davallar pels serrats i fondalades del Cós i Masqueró per guanyar la creu de Baià, davallar les roques de Comallosa, Puigsespedres i així arribar a l'Esquirol. Allà feia l'intercanvi de correspondència i altres diligències; tal vegada alguns encàrrecs a cal Botiguer o a can Manel o altres comandes com medicaments. Sense torbar-se massa, emprenia altra volta la tornada, travessant el pont romànic, el carrer del pont i graonades amunt pel camí ral cap a Cantoni on repartia la correspondència i si no tenia cap comanda especial reemprenia el camí per sant Roc i cal carreter per anar a travessar la colla del Bac. Segur que tingué l'ocasió de veure a posar les primeres pedres de ca l'Alzina, darrera de cal Carreter, que fou la primera casa d'estiuejants de Cantonigròs i, segur, s'escaié per aquelles èpoques. Després del Bac tombava cap a l'altiplà del Collsacabra, passava per la Mare de Déu del Roure i després de travessar serralades i torrenteres arribava a la parròquia de Pruit on també feia l'intercanvi de correspondència per davallar tot seguit cap a Rupit per aquell camí tan acostumat on ran del camí hi havia una font on podia apagar la

17

set en dies de calor o xafagor. Rupit era l'últim poble abans d'arribar a Tavertet, on feia les últimes diligències per després travessar la riera i enfilar la pujada cap a Carreguell, casa del Soler i Felips on es troba la fageda xica per posar-se a la casa de Rajols, planejant pel pla boixer ben aviàt passava pel davant de la noble casa de l'Avenc. Arribava al vespre a casa, segurament força cansat i pensant que l'endemà l'esperava una nova jornada. A. voltes feia l'intercanvi al revés: de Tavertet enfilava pel Jofrè, can Faió, pujar per CoIIsavenc i solana enllà cap a Rupit. No sé si això ho feia segons les èpoques de l'any o per les seves conveniències, de totes maneres unes jornades ben costoses per un home d'edat avançada. Jo aleshores estava a les Baumes (a pagès) i no el veia gaire, però m'han explicat que

18

per agafar forces i energies feia alguna copa a l'hostal de can Mariano, que estava a dues passes de casa seva i que al final del carrer, can Nazari, hi feia un altre traguet i suposo que pel camí en feia d'altres que per altra banda prou ho necessitava per aguantar una caminada tan llarga. Va venir un dia que li van escurçar el trajecte. No recordo si fou quan encara estava en actiu o quan ho feia un altre veí, en Joan Masmitjà. Li quedà Tavertet, l'Esquirol i Canton i. Pruit i Rupit ho servia el cotxe de línia. Pel febrer del 1908, l'Ajuntament de Tavertet rep un ofici de l'Administració provincial de correus de Barcelona comunicant que els Ajuntaments de Rupit i Pruit havien fet una demanda perquè el -peató» o carter que feia el recorregut de Sta. Ma. de Corcó, Pruit, Rupit i Tavertet pogués pernoctar a Rupit i el

dia següent pogués sortir la correspondència cap a Tavertet de bon matí. L'administració ja veia que seria un perjudici pel poble de Tavertet pel retard de la correspondència però, esperaven la seva resposta. Lògicament l'Ajuntament de Tavertet va respondre que no estava ni podia estar d'acord amb aquesta possibilitat. Ho podeu comprovar amb el document que adjuntem. Segons un formulari o qüestionari redactat a l'octubre de 1908, entre altres coses demana si el poble té correu, on es recull la correspondència, quins camins ha de recórrer, si hi ha carretera o camins de ferradura, quina distància hi ha d'un poble a l'altre i quines modificacions caldria fer per una millor eficàcia del correu. L'Ajuntament de Tavertet respon que caldria un prudencial augment de sou pel servei de correus dels tres pobles (Pruit, Rupit i Tavertet) com també establir dos «peatons» enlloc d'un. Un pel poble de Tavertet que aniria a recollir la correspondència a Corcó i tornar a Tavertet sense anar a Pruit i Rupit i així podria fer el repartiment pel poble i rodalies i poder portar les respostes el dia següent. L'altre podria prestar el servei als pobles de Pruit i Rupit. És això el què va respondre l'Ajuntament al Sr. Administrador provincial de correus. Totes aquestes dades les podem trobar a l'arxiu municipal de l'Ajuntament de Tavertet que de manera gentil i desinteressada m'han ofert i així m'ha estat possible fer aquests treballs. Jordi SANGLAS

•

19

RÈQUIEM PER L'ERMITA DE MONTDOIS Que plorin brucs i ginestes, ploreu fonts i caminois, que el Santuari tot s'aterra i sols queda una desferra de l'ermita de Montdois.

Fins el teu teulat s'ensorra i es podreix el carener, i el temps que tot ho esborra com la petjada a la sorra, el teu record es perderà.

El teulat, gros degoter, que quan plou fins l'altar es mulla, el vent hi deixa la fulla, de flors ja no és curulla, sols carronya d'esparver.

Adéu, Montdois, per sempre adéu; la teva vida s'ha acabat en aquest món cruel i breu. Ara sols pot dir-te adéu aquest cor que t'ha estimat.

Ara en queda, per dissort, teules i corcades bigues. El temps t'ha ferit de mort i sols en queda per record un pilot tapat d'ortigues.

Que plorin brucs i ginestes, ploreu fonts i caminois que el Santuari tot s'aterra i sols en queda una desferra de l'ermita de Montdois.

Miquel BANÚS

Tavertet des del Puig d'en Baumes.

20

•

I LA TEVA VEU ÉS EL NORD DEL MEU CÀNTIC 11 Premi poesia Caterina Albert 1989 Autora: CARME TULON

La teva veu és el nord del meu càntic. No hi hauria poema si no el creessis tu.

* • * Quan em mires tristament i calles sé que estàs trucant la meva porta.

• • • No vull que em trobis a faltar quan ja no hi sigui; ni en aquella hora vull causar-te cap dolor. Estimar-te és, i ha estat, una gran joia; no hagués pogut sommiar res de millor. Si a voltes el pensament fugia tornava pressurós al teu redós. Cap abraçada no era com la teva. Cap pit no em donava més repòs. No vull que em trobis a faltar quan ja no hi sigui; ni en aquella hora vull causar-te cap dolor.

• • • Silenci: cobreix el món amb el teu mantell que estic remembrant l'estimat i no vull interferències.

• • •

Pensar en tu és tenir totes les coses bones a l'abast.

• • • Quan em fites l'esguard tinc por de la seva transparència: sóc teva per llei i voluntat, però em pertany, de l'ànima, l'esquisitesa del racó més amagat.

• • • Desembre i tu, estimat, i aquest esguard tendre amb què em mires. Desembre i tu, estimat, i aquest enyorament que en el pit nia. Desembre i tu, estimat, i l'olor dolça del teu cos, aquest desig meu per companyia.

• • •

Clareja el matí Clareja el matí. Darrera els vidres de la finestra tremola el record ple d'ombres encara. Els carrers són molls, no sé si de tristesa o de rosada.

• • • De vegades busco entre els records aquell gest, fet o paraula que més de tu em plagui. Quan trobo la porta que he d'obrir, ho faig temerosa, perquè no sé, si el que hi trobaré, és real o producte del meu somni.

• • • Oh, estimat, com m'agradaria adormir-me damunt del teu pit mentre em parles de coses quotidianes.

• • • Quant et parlo d'estimació i abaixes els ulls sé que m'estàs mirant amb els ulls de l'ànima.

• • •

No tanquis, estimat, encara la finestra, deixa que m'enamori d'aquesta nit d'estrelles.

Vull sentir-les, amoroses, Quan esperes que et vingui la son, com em besen el front, i cloure les parpelles no sents la meva veu quan em prengui la son. com t'acarona?

• • •

21