Revista Els Cingles - N31 Juliol 1994

E

DE COLLSACABRA ...

~....'

-Ib _ J,

~

j:'-

~

.

J.

Any XV, Núm. 31. Juliol 1994

~'

ECINGLES DE COLL5ACABRA

Any XV, Núm. 31. Juliol 1994

Redacció i administració: PI. de la Diputació, 1.08511 - TAVERTET tel: 856.50.80 Director: Jordi Sanglas i Puigferrer. Consell de redacció: Joan Reixach i Curtó, Ernest Gi:Jtiérrez i Pages, Xavier Viladomat i Gil i Joan Soldevilla i Calvo. Auxiliar de redacció: Anna Soldevilla i Sànchez. Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch. Disseny i composició: Albert Majoral. Maquetació: Albert Pujol. Impressió: Impremta Planàs - Sant Hipòlit Dipòsit legal: B-8.390-79. Preu d'aquest exemplar: 250 ptes. (IVA inclòs). Preu de la subscripció anual: 500 ptes, dos exemplars (inclou les despeses d'enviament i IVA). Comandes de números endarrerits a la redacció de la revista. La redacció de la revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l'opinió dels seus autors. La revista «Els Cingles», editada per l'associació «Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sense cap finalitat de lucre.

Editorial

3

Collsacabra ajuda Bòsnia-Sarajevo

4

L'esperit del Collsacabra Jaume F/uvià i Moner.

8

Fent memòria de les visites pastorals 10 a Tavertet Jordi Sang/as. La protecció de la muntanya, fre o element dinamitzador de les comarques de muntanya? 12 A/bert Vi/alta i Gonza/ez, conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Cantonigròs Jordi Sang/as i Puigferrer.

16

Els Bolets Lluís Gutiérrez i Pagès.

20

Fitxes d'excursions pel Collsacabra .... 23 Fotografia de la portada de Jordi Gumí.

2

NORMES DE PUBLICACiÓ DE «ELS CINGLES». Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent • Els articles cal que siguin escrits correctament en català i mecanografiats a doble espai en fulls DIN A4. També s'accepten escrits en disquets d'ordinador PC compatibles . • Els peus de les il·lustracions i el nom dels seus autors aniran escrits en full a part, precedits per un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent. LLOCS DE VENDA DE «ELS CINGLES»: A Tavertet: Botiga de venda de pa, queviures i publicacions. Restaurant Can Miquel. Fonda Can Baró. A Cantonigròs: L'Estanc. A l'Esquirol: Llibreria El Detall. A Rupit: L'Estanc. Ca l'Ample. A Manlleu: Llibreria Mas Riera. Llibreria Nuri. A Roda de Ter: Llibreria Muñoz. A Vic: Llibreria La Tralla. A Folgueroles: Quiosc Folgueroles. A Olot: Llibreria Drac. A Sant Esteve d'en Bas: Llibreria A. Gelis. A Barcelona: Llibreria Quera. Llibreria Montcau. A Girona: Llibreria 22. A Torelló: Llibreria Xicoi.

ECINGLES DE COLL5ACABRA

Editorial Quan l'any 1978, un petit grup de persones que estimàvem Tavertet vàrem pensar a treure una publicació, no esperàvem que 15 anys després encara seguiria editant-se. Això ha estat possible gràcies als nostres lectors i a bons amics que han col·laborat assíduament tots aquests anys, ja sigui escrivint-hi o en altres tasques de promoció i estructura. Per això, des d'aquestes ratlles volem donar-vos, a tots, les gràcies i el nostre reconeixement. Aquest número, com veieu, ha canviat la portada i el disseny interior, però no l'esperit inicial de donar a conèixer la nostra comarca de Collsacabra, amb les seves bellesses naturals, la seva història i els seus costums, a tothom i en especial a tots aquells que, sensibilitzats per la particularitat de les nostres contrades, han seguit de prop la publicació d'aquesta revista. Gràcies a la incorporació de nova saba dirs el consell de redacció, s'ha pogut dur a bon fi les millores d'aquest número. Esperem que així s'iniciï una nova i fecund~ etapa. Un fet inèdit en .el no'stre estimat Collsacabra ha succeït enguany, i que voldríem

destacar. Un fet dolorós i abominable com és la guerra civil de Bòsnia Herzegovina ha aconseguit que algunes de les entitats cíviques i culturals del Collsacabra s'hagin unit per tal de donar suport moral i econòmic a la població innocent d'aquell país. La Coral Lorelei de l'Esquirol, el Centre Cultural de Rupit-Pruit, l'Associació de Veïns de Cantonigròs i Amics dels Cingles de Collsacabra, han estat les entitats que varen reunir-se per tal d'organitzar una sèrie d' activitats adreçades a aconseguir l'ajut que preteníem. Un fet punyent ens ha unit a favor d'un tercer, i això és bo. Ara seria el moment d'assimilar aquesta experiència de cara a una mútua col·laboració entre nosaltres, ja que tots estem integrats en aquesta subcomarca tan singular. Des d'aquesta editorial, «Amics dels Cingles del Collsacabra» fem una crida a les associacions dels pobles veïns, per seguir en contacte entre tots, per tal que en un futur es puguin emprendre noves tasques comunes.

Sait o cascada de Molibernat.

3

DE COLL5ACABRA

Collsacabra ajuda Bòsnia-Sarajevo

L'Esquirol. Actuació de la Coral Lorelei l'Esquirol.

4

Les constants notícies de la guerra a l'antiga Iugoeslàvia ha mogut algunes entitats del Collsacabra a posar-se en camí per ajudar aquells que, innocents, es troben com a víctimes dels egoïsmes i incomprensions d'uns pocs. Les entitats del Collsacabra (Amics dels Cingles del Collsacabra, Associació de Veïns de Cantonigròs, Centre Cultural de Rupit i Pruit i la coral Lorelei de l'Esquirol), varen ser solidaris amb la gent d'aquell país i organitzaren una sèrie d' actes encaminats a aconseguir ajuda per al poble de Bòsnia. Personalitats de la cultura del nostre país i vinculades al Collsacabra varen aportar les seves reflexio~s escrites per situar el problema en el seu context i les repercussions que té per a cadascú de nosaltres,' de forma que assumissin la part de responsabilitat que com a éssers humans i europeus tenim, i així compensar, en part, la desgràcia de tants innocents.

Maria Dolors Oliu, Raimon Panikkar, Joan Triadú i Margarida Paradell, ens van colpir profundament amb els seus escrits, que pel seu interès incloem en aquest número especial. A cada poble es va organitzar una activitat cívico-cultural que permetés aglutinar el màxim de gent i que aportés la seva cooperació econòmica voluntària. El programa dels actes que es dugueren a terme fou: Dia 1 d'abril: Concert a l'església de Rupit. Dia 2 d'abril: Concert a l'església de Tavertet. Dia 3 d'abril: Concert a l'església de Cantonigròs. Dia 9 d'abril: Concert a la pista Cooperativa de l'Esquirol.

També es va organitzar una exposició a l'Esquirol sobre Bòsnia i es preparà i rifà una panera a cada poble. Com a cançó-himne de l'acció d'ajuda a Bòsnia-Sarajevo, es va adoptar la cançó de Lluís Llach «On vas amb les banderes», que va ser interpretada als diferents concerts, tant pels concertistes com pels assistents. El programa es va dur a terme segons el previst amb gran assistència d'amics i simpatitzants, que aportaren generosament un donatiu. Es va assolir amb escreix la xifra prevista que superà el milió duescentes mil pessetes. A Rupit, les paraules d'obertura del concert varen posar de manifest la consciència

ECINGLES DE COLL5ACABRA

Tavertet. Queralt Roca i Albert Gumí a l'església de Tavertet.

que, des d'una comarca tan petita, la nostra col·laboració era solament un gra de sorra enfront de la magnitud de la desgràcia a Bòsnia, però també que era un crit de NO a la guerra, i de solidaritat amb tots aquells que busquen la pau. Tots els que participaren en el concert eren de la comarca o simpatitzants d'aquestes contrades. Marta Joanola, Marta Cortadella i Miquel Banús, varen tenir cura de la coordinació i presentació de l'acte. Després d'unes paraules de comiat a càrrec de Miquel Banús, es va interpretar l' himne del Collsacabra. El concert de Tavertet va ser un passeig per quatre estils de la música, interpretat pel duet de clarinet i corno di bassetto, Queralt Roca i Albert GUIllÍ, concertistes que ja en d'altres ocasions ens han delectat amb el seu art interpretatiu i la seva simpatia. En iniciar l'acte, la senyora Carme Tulón va llegir-nos un escrit del doctor Raimon Panikkar, preparat especialment per aquesta ocasió i que pel seu interès reproduïm més endavant. L'acte es tancà amb les paraules del senyor Joan Reixach que donà les gràcies per l'assistència i la generositat de tots.

L'església de Cantonigròs es va omplir de gom a gom la nit del dia 3 d'abril per escoltar un variat concert a càrrec d' estudiants afeccionats i professionals de la música. Tots ells fills o amics del poble de Cantonigròs. La presentació i coordinació va anar a càrrec de Jaume Planas i la lectura dels escrits de Maria Dolors Oliu, de Blanca Busquets. A l'Esquirol varen preparar una sèrie d'actes que s'iniciaren amb l'exposició «Ajudem el poble de Bòsnia» a la Cooperativa, amb escrits i fotografies sobre el tema de la guerra. La cloenda de la campanya «Collsacabra ajuda Bòsnia-Sarajevo», va celebrar-se el dia 9 d'abril. Va ser un acte que anava a cavall del que pot ser un concert i el que és un muntatge teatral. Es va preparar de forma que tota la gent del poble que sabia fer alguna cosa i volgués fer-ho, pogués participar-hÍ. Així doncs, des dels més petits i estudiants de músics fins als professionals, varen actuar, tot lligat com un espectacle teatral on el grup de teatre de l'Esquirol «Els Tai-a-Treros» va tenir un paper important, sota la direcció i coordinació de l'Elisa Crehuet. 5

ECINGLES DE COLLSACABRA

A continuació transcrivim els escrits especialment preparats per aquesta ocasió i que varen encapçalar els quatre concerts.

La pau es concerta Aquests concerts voldrien ésser el que el seu nom indica: un concertar, això és, un posar-se d'acord, un establir junts l'harmonia que constantment s'està perdent en aquest món desconcertant i discordant. En el món hi ha avui més d'una dotzena de desconcerts, de situacions com la dels Balcans. Els homes es destrueixen els uns als altres. Cada dia es maten -i no pas moren defam- més de 1.500 persones, de les quals més de 900 són dones, nens i no-combatents. Però el drama de l'ex-Iugoeslàvia està més a prop nostre: és un carnatge de pobles europeus marginats. La primera guerra mundial va començar precisament a Sarajevo. Aquestes crueltats no passen en aquest cas en les insultantment dites «terres de missions», sinó en aquesta Europa que ens havien volgut fer creure que era el bressol de la civilització. Els dits mitjans d'informació ens presenten sovint els esdeveniments en un parell de minuts, com en un escenari, amb interrupcions i mitges parts per a satisfer (i conrear) la nostra set de consumisme i els nostres desigs inconscients de no complicar-nos l'existència. Aquests concerts volen ésser diferents. Voldrien, en primer lloc, portar el concert, l'acord, l'harmonia als nostres cors. Però els concerts, sobretot, concerten. La gramàtica encara ens diu que la pau es concerta. Aquests concerts volen portar aquesta harmonia a tots els presents, a tots els qui els escoltaran. Pensem enviar aquesta música a les famílies de Sarajevo, perquè aquests concerts puguin contribuir a concertar la pau. La pau es concerta. I nosaltres els hi voldríem fer arribar també des d'ací. Pensem en tots; però especialment en els nens de Sarajevo i de tot el país -i països-o Els nens són nens arreu del món. Viuen molt semblantment als nens de casa nostra. Tot d'una una tempesta humana ha llevat la vida a alguns, però ha destruït l'esperança i ha fet perdre les ganes de viure a molts d'altres. I això presagia un futur molt fosc. Sense esperança, els pobles moren i les persones s' autodestrueixen. La hipocresia humana, la de la política europea i mundial, és massa palesa en aquest cas. Cridem pau i venem armes; proclamem justícia i vivim l'egoisme. Això no és un concert sinó un desconcert. Qui ha sofert aquests traumes d'infant serà molt difícil que descobreixi l'alegria profunda de l'existència i que superi una certa propensió al mal. La nostra societat n'és testimoni. Les guerres maten membres d'una generació però fan víctimes que duren per generacions. L'home és un ésser històric i nosaltres mateixos som fills del passat i pares del futur. 6

He dit que tot d'una va esclatar una tempesta humana. No és del tot exacte. Els núvols ja hi eren i forts vents ja bufaven, però, malgrat que molts ho diguessin, la gent no en feia cas. Quelcom semblant està passant arreu del món, incloent-hi Europa i no excloent-hi Catalunya. El que passa allà pot passar també aquí. Eren pobles marginats. I ara tot explota. Gairebé un quart de la població espanyola està marginada i més de la meitat de la població mundial viu explotada i en condicions inhumanes. Si no contrarrestem la injustícia institucionalitzada tard o d'hora explotarà també a casa nostra, com a tot el món. No ens fem il·lusions. Ens demanem: què hi podem fer nosaltres? Molt més del que ens imaginem. Els més petits actes poden tenir grans efectes. Recordo la mirada d'una drapaire, que va transformar la meva vida. No ens podem tancar al dolor del món. La solidaritat cap a almenys aquesta part dels Balcans s'està estenent per tot el món. Les poblacions civils es mouen. No ho volen deixar tot en mans dels militars, dels polítics i dels mercaders. Aquestes últimes setmanes la situació sembla millorar. Però una treva no és la pau. A Catalunya ens comencem a sensibilitzar, però encara poc, perquè ens estem instal·lant perillosament en un sistema injust i inestable, somniant que som més eixerits que els castellans i amb més recursos que els immigrants. Potser nosaltres en serem els primers beneficiats si ens preocupem un xic més pels altres. A vegades ens ofeguem en qüestions minses i perdem el sentit de la proporció. No oblidem que la pau és també proporció. El Collsacabra tindrà tanta més força i personalitat si fa com les cabres, que no reconeixen fronteres, però saben on és el seu corral. Som més nosaltres mateixos en la mesura en què superem els egoïsmes carrinclons. A part d'enviar aquesta música viva als pobles de BòsniaHerzegovina -i en dir viva vull dir les nostres ones espirituals i no sols acústiques- estàvem pensant en la possibilitat que un petit grup els anés a portar la nostra esperança. Així també podríem després escoltar de primera mà no tant la informació dita objetiva sinó els batecs de cor de germans nostres. Si això no fos possible ho podríem fer indirectament. No tot es pot reduïr a enviar-hi diners encara que aquests també fan falta. Sé que de tot el món s'està esperant un gest nostre. Siguin aquests concerts, concerts de pau.

Raimon Panikkar

i

DE COLL.SACABRA

Lletres per la pau Agafo el llapis i el paper com per intentar de fer un exorcisme sobre la malura sagnant a Bòsnia i... potser al'hora de llegir-ne les lletres, el temporal haurà amainat i l'arc de Sant Martí apuntarà a l'horitzó per abraçar els bàndols bel·ligerants amb l'acord. Ah! Si fos així, beneït llapis i beneït paper!. Hem sentit a parlar d'intents, de propòsits d'entesa de croats i musulmans, de circumspecció sèrbia; d'un primer pas a Sarajevo, a Tuzla, a Mostar, a Maglaj. .. El món està expectant, atent, seguint cada pas. Creix la nostra esperança, i la meva. I... s'obren «ponts d'amistat». «La guerra mai!», sentia dir a una dona que n'havia viscut més d'una. La guerra mai! El trencament de la convivència amb la violència, amb la força desfermada, no se 'n sap mai l'abast que arribarà a tenir, la sang que farà vessar, la destrucció sense remei que comportarà, la mort i l'aflicció d'innocents aliens al combat... Els drets dels pobles... Les qualitats que hauria de tenir aquell que es disposava a governar. .. El difícil paper de conduir un país... Un pensa que el cap hauria de saber propiciar l'entesa, saber parlar, fer-se escoltar, esmorteïr la disputa aferrissada. Que hauria de conèixer i estudiar a fons el conflicte o el malestar que neix, o que potser s'arrossega de temps, allò que hi ha d'injust... Un pensa que hauria de saber valorar, clarivident, i tenir força moral per fer-se entendre. Hauria d'estimar l'home, i saber-ne la diversitat, tan important! a l'hora de construïr i de tanta riquesa al'hora d'avaluar. Si no estimes l'home, no tens dret a governar-lo, a conduir-lo, a guiar-lo. Diríem que ha de tenir temps d'asseure 's amb l'amic i amb aquell que et té com a enemic, i acollir i escoltar, i servir, mostrant camins i encomenant coratge. Encara que només fos per la solidaritat entre tots els humans, hauríem de pregar molt per la saviesa i bondat dels que governen. Quan diem Bòsnia entenem que parlem de diversitat. Ètnies distintes, religions diferents, cultura occidental i cultura oriental-bizantina, escriptura llatina o alfabet ciríf.lic. Quan parlem de Bòsnia parlem de poderosos i de febles, de dominats i de dominants, de tossuderia a preu de sang, i d'actituds exacerbades i inamovibles. Situacions difícils, tensions massa perllongades, l'economia, i una suma de coses que algú sabrà més bé, varen ser el detonador del conflicte; el conflicte que semblava que duraria molt poc.

El temps ha anat passant i no li veiem la fi. No li veiem encara, ni que el cor ens digui que el tenim més a prop. I què podem fer? si la convivència està malmesa, nosaltres som lluny i estimem... Potser no parem de recordar-los, de plànyer aquell horror, d'esgarrifar-nos amb les imatges que ens arriben per la televisió. N'hi ha que, decidits i enginyosos, arriben fins allà amb carregaments de menjar o per fer música de costat i assuaujar-los l'esperit amb una entranyable companyia. Podem expressar que detestem la crueltat, que abominem laferotgia i... connectar, en privat o com ara aquí, amb aquells que les pateixen. Si els arriba la notícia hem de creure que els durà confort, perquè en el condol, sentir-te acompanyat ajuda, saber-te en el pensament de qui t'estima t'és un suport. Fent això que estem fent, frec a frec els de bona voluntat, ens sentim involucrats en un afer de pau, entenem que fem una cosa positiva que s'ha de sumar als esforços de tot el món i incrementar-ne el pes amb algunes engrunes, amb la vàlua de ser engrunes de pau. Busquem aliats que traspassin fronteres. Demanem a Aquell que tot ho pot donar i que ha promès d'atorgar. Hi han empenyorat la paraula. Sacsegem l'atenció divina tan propicia a la misericòrdia. Si sempre és vàlid, l'oportunitat d'avui és solemne perquè «on hi ha caritat i amor, allà hi ha Déu» i... aquí ens hi ha portat la caritat i l'amor. Quan conreem la malvolença exhalem el verí de l'enemistat i l'atmosfera es carrega i corre món. Quan posem pau, una alenada de cordialitat viatja, es va propagant, lluny. El desig de bé és creatiu, es materialitza, produeix l'efecte desitjat amb una subtilitat impalpable. N'hem d'estar segurs perquè... res no es perd. Un gran historiador grec va dir que escrivia la història per tal que les generacions que vinguessin no caiguessin en els mateixos errors dels seus antecessors. Intentem d'aprofitarnos de les dures lliçons, encomanant pau, posant pau, sortint al'encontre de les friccions desfent l'amargor i la rigidesa amb la comprensió, la serenitat, el respecte i la llum. Les lletres escrites per col· laborar a la pau han ajudat a qui les ha escrit a posar-hi atenció, a tenir-la present, a fer-ne una pregària, a reflexionar, i això em sembla que és bo.

Maria Dolors Oliu. 7

ECINGLES DE COLL5ACABRA

L'esperit del Collsacabra

Cabanyes del Pla D'Aiats, construides pels anys 40, quan en el Pla s'hi conreaven patates.

8

No he nascut al Collsacabra, ni tan sols en sóc un fill adoptiu. He nascut, però, prop dels seus límits naturals: a la vila de Roda de Ter. Fins als di vuit anys, el meu bon dia al món, la meva primera visió del món exterior era el Puigcebró. Aquest, encara que no deixa de ser un petit turó, era -i és encara, com a rodenc que sóc-la meva primera idealització de la muntanya i del món natural. Després, en canviar de casa, se'm varen obrir visualment els horitzons muntanyencs. Des de la finestra de la nova llar percebia diversitat de cims: Bellmunt, el Puigsacalm, els cingles de Cabrera i Aiats, i el massís del 1Montseny. El meu cor es va obrir de manera molt ràpida vers dos d'aquests cims: CABRERA i AlATS. La seva silueta, al fons del paisatge, va quedar gravada per sempre en la meva ment. l durant molts anys es va gestar en mi l'esperit del Collsacabra. Lli-

bres d'en Ramon Vinyeta, Antoni Pladevall, Jordi Sanglas, i, sobretot, d'en Quirze Parés i Ganyet ("La despoblació rural i les masies del Collsacabra"), varen fer créixer em mi aquest esperit. Llibres consultats i llegits milers de vegades, formaven -i formen encara-la meva preada biblioteca. Hi vaig descobrir, petjant-los i recorrent-los alhora, els seus cims, camins i corriols, fonts i rieres, cases pairals... De qualsevol sender desconegut, naixia en mi un proper objectiu, una propera descoberta. Sempre, si hi havia temps, a la mateixa j ornada, feia i desfeia un mateix camí. Ansiós en tot moment, de recórrer i conèixer a fons aquest petit món del Collsacabra. Parlar del Collsacabra és parlar també de l'entranyable amic, enamorat també d'aquestes terres, de les quals bon coneixedor i veritable company excursionista: en Pep Bruguera. Amant del Collsacabra -i d'Aiats en concret- va encomanar-me aquest frenesí vers aquesta petita zona geogràfica. Cert que jo ja coneixia el Cabrerès, encara que potser minsament en aquell temps, i que ja havia petjat, de forma quasi casual el pla d'Aiats. Uns set o vuit anys més tard va ser quan vaig conèixer en Pep. l una de les primeres sortides que vàrem fer va ser a Aiats. Novament va ensenyar-me el camí, que amb el pas del temps, se m' havia esborrat del meu record. l també una maravella natural: la Foradada de Cantonigròs. D'aquí va sorgir-ne una amistat, un companyerisme i un especial interès per la

DE COLL5ACABRA

mateixa regió, i Aiats era el nostre centre d'atenció. Va ser a finals d'aquesta època, que vàrem conèixer el llibre de l'amic Quirze Parés. Vàrem adonar-nos, que tot i els nostres coneixements -creiem que després dels llargs recorreguts pel Collsacabra, el coneixíem quasi totalment-, en realitatlen sabíem ben poc: quants indrets ens calien encara conèixer... Recordant en Pep caldria evocar un vespre d'estiu que vàrem ascendir al Pla d'Aiats, diada en què vàrem trobar la capsa de registre de signatures (que poc abans havíem instal·lat al cim), totalment esmicolada. l també l'ascensió a aquest cim que vàrem realitzar el febrer de 1985, després de les grans nevades sobre la Plana. Ascensió totalment feixuga, car vàrem haver d'obrir camí, molt lentament, amb neu fins a la cintura. l naturalment, las nostres excursions al pla d'Aiats, per la diada de Sant Esteve. Ja fa deu anys que en aquesta data hi pugem seguint diferents itineraris. Excursió que ja ha esdevingut clàssica entre nosaltres. l esmentar, finalment, la travessa que volíem institucionalitzar anys més tard, junt amb en Toni Raurell -el meu cunyat-, pel

Divendres Sant: "De Roda a Olot, per l'antic camí Ral", seguint la ruta del Collsacabra, i baixant a la plana d'en Bas, pel famós grau d'Olot. Fins i tot, el segon any vàrem constituir mitjançant un manifest, l' "Agrupació Excursionista Sant Grau, de Roda de Ter". Acte que vàrem signar els dos socis fundadors -l'altre era en Toni-, davant el pedró de Sant Grau, al terme dels Hostalets d'en Bas, en honor a dit Sant i també -perquè no- al grau d'Olot, posant nom, així, als amics que recorríem aquestes terres, sense cap nom que ens identifiqués. Fins aquí, el poder d'atracció que ha exercit l'esperit del Collsacabra en les nostres vides. Atracció que persisteix encara en l'actualitat, a causa dels innombrables indrets dels quals en som desconeixedors: la localització de les tombes de l'Avenc i del Bassis (tombes que en cap ocasió hem sabut trobar el seu emplaçament), balmes del Sunyer de Baix i Balma Baconera, la descoberta a fons de les Bores d'en Massellera, i la sensació de pujar a Aiats, a trenc d'alba, per contemplar la sortida del sol, en serien un clar exemple.

Panoràmica de la masía i cingleres d'Aiats, des d'el Morral de Casselles.

Jaume Fluvià i Moner. 9

ECINGLES DE COLL5ACABRA

Fent memòria de les visites pastorals a Tavertet.

Façana de migjorn de l'església de Tavertet.

Avui em sembla oportú fer una remarca general a les rebudes ocasionals que Tavertet feia al senyor Bisbe amb motiu de les visites pastorals, que certament eren diferents de com es fan ara. Com sabem, el poble de Tavertet no disposava de carretera i no hi havia cap altre remei que venir pel camí ral; a vegades des de Sau i altres des de Cantonigrós. No em consta que vingués des de Rupit. Hom es preocupava de proporcionar unes cavalleries, eugues o mules ben guarnides, una per al senyor Bisbe i una altra per al patge, amb els corresponents guies. Com era de rigor, tot el poble, amb les autoritats civils i eclesiàstiques al davant,

l,

10

acudia a rebre'l un bon tros abans de l'entrada del poble, on prèviament s'havia guarnit una arcada triomfal i també un altar. Quan venia pel cantó de Sau, l'arc o l'altar es feia a l'entrada del carrer del Mig, just en arribar a les primeres cases i la comitiva l'esperava damunt la cinglera de les Gotes, on en diem el Canyó. Quan venia de Cantoni, l'arc el feiem al cantó de l'hort de la Font o al cantó de la casa de cal Noguer. Alguna vegada també s'havia fet prop de l'entrada de l'església, davant el lloc dit «Trentapasses». L'altar s'havia fet en diferents llocs del poble; recordem que una vegada es va instal·lar sota el balcó del Jofré. No cal dir que tot el poble quedava net i endreçat, dissimulant amb boixos el que no era tan presentable i engalanant amb flors les finestres i balcons, especialment si era a la pnmavera. Davant l'altar, els capellans i les autoritats civils donaven la benvinguda al senyor Bisbe amb els honors de costum. El senyor Bisbe pronunciava unes paraules d'agraïment i donava la benedicció als assistents. Les campanes anaven anunciant, amb el seu repicó, harmoniosament i amb alegria la benvinguda del senyor Bisbe. Normalment la senyora mestra ja havia preparat alguns nens i nenes per tal de recitar versos escaients a l'acte. Recordo que quan jo era encara un marrec, la meva germana comentava la vergonya que havia pasat en una d'aquestes ocasions que li tocà de recitar versos; sort que el Bisbe fou molt falaguer; era el bisbe Muñoz, per allà els anys vint. Cal agrair a la senyora Magdalena Jofré que m'ha ajudat a recordar tots aquests

DE COLL5ACABRA

actes i m'ha facilitat uns versos que tan ella com les seves germanes, quan eren petites, havien recitat en ocasió de les visites pastorals, de les quals en guarden un bell record. Vegeu-ne el text:

Benvingut sia, pastor de nostra església estimada. Benvingut pare estimat i que al cel guieu les ànimes. Avui, havent vingut Vós, nostre poble està de gala, la joia esclata per a tots i es revela en nostres cares; com espurnegen amb gran goig que els nostres cors embriaga. Al veure 'ns honorats per VÓS de manera tan galana, digne missatger de Déu, apòstol de la fe santa. Vos fem un prec fervorós que obrint vostres sagrats llavis ens feu sentir la paraula que infou virtut als cors i empelta la santa gràcia i alçant Vós la mà feu la creu sobre nosaltres, Senyal de benedicció que ens farà bons cristians i enfortirà les nostres ànimes. Després de les recitacions i poesies calia fer la genuflexió amb el genoll esquerre i fer quatre passes enrera abans de girar-se. És bo de recordar algun detall prou significatiu: el qui fou molts anys secretari de Vilanova de Sau i Tavertet, el senyor Miquel Orra, solia explicar que moltes vegades havia acompanyat el senyor Bisbe desde Sau a Tavertet muntat amb la seva mula i que alguna vegada havia coincidit amb el bisbe venerable Josep Torras i Bages, amb el qual hagué de resar el rosari durant tota la pujada. Personalment voldria recordar la visita pastoral que va fer el bisbe doctor Ramon Masnou Boixeda a principis dels seixanta, visita de la qual vaig participar més activament, ja que formava part de 1'Ajuntament. En aquells moments s'estava obrint la carretera nova de Can Codina a Tavertet. L'en-

carregat de l'obra va tenir la gentilesa de preparar uns petards amb dinamita per fer més lluïda l'arribada del Pastor, al mateix temps que donà festa als treballadors. Quan la comitiva baixava de la creu i a 1'indret de la font Nova va esclatar la munició. Al moment d'esclatar els petards el senyor Bisbe quedà molt sorprès i digué: «Això, aquests petards, no ens agraden gaire». Llavors va comentar que en la visita pastoral a un altre poble, amb tota la bona voluntat del món i per fer més solemne la festa, havien muntat una traca al llarg d'un carreró, que anà fent explosió quan ell hi passava; certament ho passà m9lt malament i en servava un mal record. Crec que va ser l'última vegada d'una visita pastoral d'aquest caire protocolari de cavalleries i amb aquesta mena de rebudes. La carretera i els cotxes han fet que ara ja ens el trobem davant 1'església. Encara que la meva pretensió era explicar la rebuda, no cal dir que després tothom anava a l'església on se celebrava una missa solemne amb la confirmació d'infants. Després al senyor Bisbe li esperava un bon dinar que compartia amb els capellans de parròquies veïnes que havien assistit a la cerimònia, mentre parlaven dels problemes i esperances pastorals de la parròquia i de l'ambient de la contrada. Si el senyor Bisbe havia de pernoctar a la parròquia, era norma i obligació que el senyor Rector li havia de cedir la cambra i el llit. De totes maneres, el comiat era molt més simple, encara que els carruatges de tornada eren els mateixos de l'arribada.

Imatge d'una visita pastoral.

Jordi Sanglas i Puigferrer. 11

-ECINGLES DE COLL5ACABRA

La protecció de la muntanya, fre o element dinamitzador de les comarques de muntanya? Albert Vilalta i Gonzalez. Conseller de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya. Parlament pronunciat al Saló Gòtic de la Llotja de Mar en la Festa de Sant Jordi de 1993, del Centre Excursionista de Catalunya.

És, per a mi, un honor participar en aquest acte social del Centre Excursionista de Catalunya, com a soci i com a membre del Govern català. La continuïtat anual d'aquest acte de la diada de Sant Jordi és signe d'una vitalitat, de la qual tots els socis ens hem de felicitar. A més a més, és grat per a un membre del Govern català ser present en un acte d'una entitat emblemàtica de la nostra sòlida societat civil. Fer muntanya vol dir moltes coses: alegria, cansament, esperit d'equip, formació per a organitzar l'abast de les pròpies forces, contemplació de la bellesa de la natura en el goig de l'esforç i el sacrifici realitzats ... , però també vol dir copsar i entendre la dimensió humana dels seus habitants, el diàleg madur i a vegades parabòlic, a vegades filosòfic, sense concessions a l'afalagament, amb l'experiència secular d'unes vides envoltades de natura. El títol de la meva xerrada, proposat pel vostre president, estic segur que és fruit de l'interrogant que hi ha entre els homes de muntanya, tant dels que hi viuen com dels que l'estimen. És al carrer; és el camí. Si la protecció de la muntanya és fre o element dinamitzador de les comarques de muntanya és una falsa dicotomia: és fre 12

d'unes activitats i element dinamitzador d'unes altres. L'objectiu de la protecció de la muntanya és definir un model específic de desenvolupament de les comarques de muntanya, que hi garanteixi la qualitat de vida. Hem de començar fent dues afirmacions: la primera, que la riquesa natural de les nostres muntanyes és patrimoni de tots els catalans, però es deu a la manera de fer de la gent de muntanya i en som deutors; i la segona, que la muntanya no es pot contemplar com un pati d'esbarjo de la gent de la ciutat, que busca alliberar-se de presses i ciment. Només de la preservació de la muntanya, amb el seu estil de vida peculiar, i de l'educació ambiental de la gent de ciutat per acostar-s'hi amb respecte, en podrà sorgir una combinació de futur. Aquesta era la combinació que dominava en l'esperit dels primers excursionistes, fa més de cent anys, quan de la mà de l'excursionisme anomenat científic ens redescobrien el país profund. Avui aquesta actitud s'ha perdut en bona part (també la gent de muntanya ha quedat enlluernada pel miratge de la societat cosmopolita) i, per això, han esdevingut

DE COLL5ACABRA

.)

)

)

necessàries les figures jurídiques de protecció de la muntanya. Protecció de què? No pas protecció d'un decorat o d'una escenografia, sinó protecció d'una complexitat i, sobretot, de la diversitat. Diversitat en la qual, evidentment, cal incloure l' home. L'aprovació del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) proporciona una figurajurídica de protecció, que desenvolupa la llei d'Espais Naturals dictada pel Parlament de Catalunya, necessària per als 6.400 km 2 , el 20% del territori de Catalunya, amb més vàlua geològica, paisatgística, de fauna i de flora. Però no tota la muntanya està inclosa al PEIN. Part de les comarques de muntanya són simplement rurals, sense altra protecció especial que la urbanística. Uns i altres espais de muntanya han de quedar ordenats pels Plans Especials que redacta el Departament de Medi Ambient en el desplegament del PEIN. En el desenvolupament d'aquests Plans Especials cal ponderar el fre i la dinamització. És evident que la protecció de la muntanya ha de ser un fre de determinades activitats. Un fre a l'especulació urbanística. Els pobles de muntanya no han de créixer indis-

criminadament, amb urbanitzacions arreu. Les noves edificacions han de ser eixamples dels nuclis actuals quan s' hagi superat l'etapa de rehabilitació d'antigues cases. També s'han de limitar altres aprofitaments. Així, per exemple, el PEIN obliga a estudiar l'impacte ambiental de minicentrals i embassaments. Un fie a l'arquitectura impactant, per a preservar la netedat del paisatge en les formes i els materials. Cal respectar la morfologia tradicional i, fins i tot, el cromatisme. A la vall de Lord, hi ha una fàbrica que, pel seu color extern, agredeix brutalment el paisatge. Un fre a les visites fonamentades amb objectius de simple política d'aparador social. Per aquest camí, es pot acabar malmetent Collserola. Això és diferent dels itineraris de natura guiats per especialistes. Un fre als esports agressius i deslocalitzats, pràctiques que degraden la muntanya i que poden fer-se en circuits artificials perquè, al practicant, no li interessa la natura. Un fre a l'acampada lliure turística que no pot prosperar en la mesura que esdevé intensiva i sovint no respecta la propietat Agulla de l'abella i riera de Baià.

13

ECINGLES DE COLL5ACABRA

Foto d'arxiu.

14

privada. Ens agradaria, que acampessin al menjador de casa? Un fre a la desaparició d'ecosistemes fràgils, per la hiperfreqüentació i les pràctiques abusives (recollida de bolets, vesc, grèvoL.), que destrossen el bosc i el deixen ple de bru~ícia. I un fre al consumisme de natura. El PEIN vol limitar la mobilitat. Els 4x4 i el motorisme són causa d'erosió, soroll i contaminació. A més, comporten la banalització del territori, la profanació del silenci i la irrupció en la intimitat de la natura. En canvi, la protecció-de la muntanya no ha de ser un fre a les activitats agrícoles, forestals i ramaderes extensives. La política agrària comunitària (PAC) hi ajuda. Entre aquestes activitats hi ha 1'agricultura ecològica, ja que la diversitat i la riquesa biològica poden perillar amb tractaments químics fito-sanitaris o pesticides, que progressivament més consumidors aniran rebutjant. Aquestes activitats han de permetre que la població de muntanya s'eduqui en la pròpia personalitat, que conservi la consciència de la seva singularitat. Tampoc no ha de ser un fre per a la dotació de serveis essencials (telèfon, sanitat,

escoles, accessos o informació) que aporten una millor qualitat de vida. La protecció de la muntanya ha de ser un element dinamitzador de noves activitats que ajudin a fixar la població, necessària per a l'adequada preservació de la muntanya. Algunes d'aquestes activitats són: a) El turisme rural, amb la reconversió de masos i casalots en serveis turístics en uns moments de regressió agrícola. Això necessita la pedagogia d'una nova dimensió de respecte a aquesta filosofia i a aquesta forma de vida. b) Pràctiques esportives tradicionals, com els esports de neu, que han acostat molta gent a la muntanya. Tanmateix, cal evitar les condicions d' artificialització i no excedir la capacitat d'acollida del territori. No hi ha dubte del seu paper dinamitzador, però ha de ser sostenible. Ens hem de preguntar si els nous esports d'aventura persegueixen una comunió amb la natura o fer accions agosarades o exòtiques. Cal anar amb compte que alguns aspectes no siguin perjudicials. També n'hi ha de positius, encara que puguin semblar situacions paradoxals: el descens en bot ha aconseguit de garantir el cabal ecològic

ECINGLES DE COLLSACABRA

de la Noguera Pallaresa, sense que abans s'hagués aconseguit per altres vies. e) La caça i la pesca sostenibles és una qüestió controvertida. La pràctica tradicional no és lesiva, fins i tot és necessària per a l'equilibri, com ho demostra el cas dels porcs senglars. Sí que és nociu el caçador o el pescador que no respecta res. D'altra banda, un vedat ben gestionat rendeix més que un camp de cereals. d) La conservació d'espais de gran interès natural. Fins i tot, la seva recuperació: l'estany d'Ivars, o la zona humida de la costa de Torredembarra. e) El descobriment i coneixement de la natura, tant amb una aproximació científica (Universitat) com educativa (dels habitants propis i els visitants). Aquest doble ànim -és la filosofia de la legislació conservacionista- a Catalunya ha culminat en el PEIN (aprovat pel Govern de la Generalitat). Hem de reconèixer les dificultats inicials (1985-1992). El món rural ho veia com una imposició de la ciutat, com un fre a l'activitat econòmica tradicional, especialment la forestal. Aquesta no era la pretensió de la Generalitat, perquè qui millor que la gent que en viu per a preservar la riquesa forestal. Aquesta gent ha après, generació rere generació, que han d'explotar els interessos i no pas el capital. No obstant això, s'ha produït una progressiva valoració de la utilitat dels espais naturals, com ho mostren les experiències amb més tradició: Aigüestortes i, sobretot, els aiguamolls de l'Empordà. La preservació d'espais fa necessari el protagonisme dels seus habitants, exigeix la implementació d'un conjunt de mesures que els afavoreixi. Entre aquestes, mesures fiscals. Des del Govern català s'ha promogut, sense èxit fins ara, que l'Estat disminueixi là pressió fiscal sobre les successions, perquè les mateixes famílies que han conservat el territori fins avui ho puguin continuar fent. També cal que les plus-vàlues romanguin a les comarques que les generen.

La cooperació activa de la població és la millor garantia de control i vigilància dels espais protegits. Per a assolir aquests reptes cal fer una crida, o recordatori, a les organitzacions excursionistes perquè recuperin el seu esperit tradicional, és a dir, el d'escoles d'educació ambiental i patriòtica. Necessitem aquesta complicitat civil. És cert que l'anterior president del Centre Excursionista de Catalunya va oferir la col·laboració de l'entitat per a fomentar el voluntariat conservacionista. Aquesta oferta, que ha reiterat l'actual president, no ha rebut encara una resposta concreta per part nostra, però no dubtin que la tenim present i que acabarem aprofitant-la. El món accelerat de les ciutats no ha de traslladar la seva neurosi a la muntanya. L'alta tecnologia que ens envaeix no s'ha d'esperar que sigui a tot arreu. En un moment en què es nota una perplexitat respecte del creixement i el consum, i una sensació de crisi de futur, les persones avesades a l'esperit de sacrifici i d'equip, a la solidaritat, tenen una especial responsabilitat de transmetre els valors permanents de la natura. Cal preservar aquest «capital». Cal fer «sostenibles» les nostres comarques de muntanya. Calen estils de vida diferents, per bé que de qualitat i de manteniment del progrés. L'artificialització, producte de les tecnologies intensives i de l'energia, corre el risc de comprometre els recursos naturals i la diversitat.

Foto d'arxiu.

15

ECINGLES DE COLL5ACABRA

'-

CANTONIGROS

Vista de Cantonigròs amb el Pla d'Aiats al fons.

16

Un poble joliu, assegut al llom d'un carener, envoltat de vegetació exuberant i que s'estén vers la plana d'Osona. Pel llevant i per tramuntana, circumdat de bells turons coberts d'arbredes, riques i ufanoses, de faigs i roures. El puig de Bac i de Montcalm i les cingleres escarpades d'Aiats i de Cabrera li donen un marc d'una bellesa exquisida i inconfusible. Té també atractius excel·lents: la Foradada, on la natura ha obrat, al llarg de milions d'anys, una de les belleses naturals més sorprenents de les nostres contrades; les fonts ombrejades del Faig i del Rajolet, on hom es pot sadollar d'aigües pures i cristal·lines i refrescar-se a l'ombra abundosa dels faigs gegantins, sota els quals s'hi celebren tornabodes molt animades. Ben a prop, hi ha el pou de glaç, on, en temps remots, possiblement s'hi guardava, per a l'estiu, el glaç de l'hivern.

Des dels anys vint, ha estat un poble d'estiueig: hi abunden xalets i torres amb gràcia significativa. En temporades d'estiu, hi destaquen festes i celebracions ben notòries. El Concurs Parroquial de Poesia va ser de gran interès per a la cultura i per a Catalunya. Ja s'hi celebrava als anys cinquanta i hi participaven personalitats distingides de la cultura i poesia. Cal destacar igualment el Festival Internacional de Música i Dança que, des d'una colla d'anys, s'hi celebra amb gran concurrència, esplendor i èxit. Volem mostrar un programa, com ja ho hem fet alguna altra vegada, de les festes majors que s'hi celebraven abans, amb concursos de testos de flors i amb costums tradicionals que compartien la colònia estiuenca amb la gent del poble. A Cantoni, en altre temps, hi havia una colla de serradors famosa, capitanejada

ECINGLES DE COLL5ACABRA

L'església de Cantonigròs.

pels de can Martí i en Xica Serrador, parent d'aquesta família. En aquell temps no hi havia les serres motrius de cinta per a fer posts i quadrejar els troncs dels arbres, sinó que ho feien els serradors, generalment al bosc mateix. Primer, tallaven els arbres, roures, alzines o altres, i, seguidament els quadrejaven a cops de destral, feina molt perillosa, ja que la destral passava molt a prop de les cames i, a voltes, amb un cop mal donat o amb una enganxada en una branca, la destral

anava a parar a les cames del quadrejadar. En aquell temps, si la ferida no era molt greu, no s'acostum~va a anar a cal metge, ja que tot es curava a casa amb medicaments naturals: àrnica i fulles de lliri confitades amb aiguardent perquè els pedaços de cànem no s'enganxessin a la ferida. Hi havia qui, en lloc de fulles de lliri, hi posava fulles de romeguera a l'inrevés o altres aplicacions casolanes. Si hi havia sort, amb prou temps, ja es curaven. 17

ECINGLES DE COLL5ACABRA

Un cop quadrejats els troncs, calia muntar la pollina. Era un tronc de 4 a 6 m de llargària per 25 o 30 cm de gruix, amb dos petges d'uns dos metres i mig a un cap de tronc, i l'altre cap apuntat a terra. Així la pollina ja estava llesta per ser utilitzada. Calia pujar-hi el tronc que volien serrar i lligar-lo, fent-lo sortir un xic pel davant. Després d'haver marcat amb un cordill i mangre les peces que hi volien fer sortir, un home enfilat al capdamunt i dos homes a baix, amb una gran serra o trepant, començaven la feina. El de dalt la pollina era qui guiava per on calia apuntar la serra. Ell l'estirava amunt per la maneta, i els dos. homes des de baix; era llavors quan la serra treballava. Una altra de les feines que feien els serradors era tallar i quadrejar arbres per a les travesses de les vies del tren. També, de temps, destacava el "Carreter", de gran coneixença a tot Collsacabra. Pocs deuen ser els pagesos de tota la contrada que, un cop o altre, no haguessis encarregat alguna o altra feina al carreter de Cantoni, que havia vingut de Rupit. Com el recordem en Ramon de can Carreter! Igual que en Quel i els descendents que han continuat el mateix article, acomodant-se a les circumstàncies de cada època: Tant han treballat la fusta com el ferro; han construït carros, carretons, han arreglat arades o qualsevol altra eina de pagès; han ferrat animals. Ho sé, per experiència pròpia, ja que davant els dotze anys que vam fer el trajecte diari amb transport de llet de Tavertet a Cantoni, almenys ens van fer dos carros nous i arranjaments cada dos per tres, a més de moltes vegades de fer ferrar l'animal. Quan vaig obrir el forn de pa, aquí a Tavertet, ells van fer les caixes per al pa i altres menesters per al pastador, igual que un arranjament, idea meva, per passar la farina, mentre la màquina feia la massa del pa. Si tingués memòria per explicar les feines que m'havien fet, la llista seria molt llarga. Si reculem a un passat més llunyà, sabem que anaven a fer les carretes i carros a les 18

mateixes cases de pagès, i, si convenia, ells mateixos anaven a fer la fusta al bosc amb el sistema que hem explicat més amunt. Explicaven els meus pares que en Ramon, el seu pare i altres treballadors seus havien vingut, allà a les Baumes, a fer una carreta que jo vaig veure fer-se vella. Com que va durar molts anys que en l'Alt Collsacabra no hi havia cap altre carreter, no podien pas aconseguir la feina. Recordem que, quan algun pagès, a finals d'estiu o a la tardor, li encarregava de fer una carreta, en Ramon li deia: "Per quan la necessites 7". Si el pagès li contestava: "La necessito sens falta per garbejar 1'any que ve", en Ramon li deia: "Recony, abans i tot. On vas a parar!". Però, a vegades, venia el temps de dur les garbes i la carreta encara s'havia de començar. No era per mala fe, sinó perquè el tèmps se' ls feia curt. També havia estat famosa la mare d'en Ramon, o sigui "la carretera" de Cantoni, com a giponaire. Recordo que les dones de Tavertet deien que no hi havia qui la guanyés a fer gipons ben fets i també els sacs (unes peces de roba per al cos de les dones, molt enribetades, però de roba senzilla, de menys categoria que el gipó). Per això la dita: "Es vestien amb sac i faldilles". D'altra banda, també hem de dir la gent que vivíem a Tavertet quan encara no s' havia construït la carretera, que mai no els estarem prou agraïts, ja que el Carreter era la nostra estació de servei gratuïta. Allà, els repartidors de begudes gassoses i els vinaters hi deixaven el gènere per als hostalers i botiguers de Tavertet, el moliner o fariner hi deixaven lés mòltes, les mestresses i els botiguers que anaven al mercat i a provisions amb el cotxe de línia hi deixaven les cistelles i altres provisions i gèneres per anar-ho a recollir 1'endemà o un altre dia. Així sempre tenien mig magatzem ocupat pels de Tavertet. Si plovia, ens deixaven abrigall i, si se'ns feia fosc, ens deixaven un llum. Amb dotze anys de fer-hi el transport de llet i encàrrecs, bé

ECINGLES DE COLL5ACABRA

puc parlar per pròpia experiència. Tant per a mi com per als meus fills, que, a vegades, feien el viatge diari, allà era com a casa nostra. Quantes vegades ens havien ajudat a carregar el carro o prestat mil auxilis més que seria molt llarg d'explicar! Tothom hi trovaba bona rebuda: ningú no en marxava decebut. A més, el poble de Cantoni també tenia "el ferrer", segurament des de molts anys enrera; un bon ferrer que arreglava a consciència tota mena d'eines. Esmolava eines de tall de qualsevol mena i en feia de noves, de molt i bon resultat. Recordo molt bé aquell avi aferrat a la manxa tan típica que tenien; la movia amunt i avall amb un compàs rítmic que m'encantava. Si algun dia m'havia d'esperar per qualsevol motiu, em distreia passant-hi l'estona, parlant i mirant com treballaven. No cal dir que era el lloc on normalment feia ferrar 1'animal de tirar el carro. D'altra banda, hi havia una bona amistat i n'havia rebut força favors. Fins i tot en Jaume va ser el meu instructor per aconseguir el permís de conduir, amb el seu camió i amb els seus bons consells que encara recordo prou bé. Penso també que serà bo de recordar els diversos tractants en boscos, fusta i carbó: en Taco, en Lona o Segalés i l'Aulet. Tots tenien els seus cobles de matxos per fer els transports i desemboscar, cosa ben típica a la contrada. Donaven feina a molts treballadors. Una de les cases més originals de la contrada era Ca la Rotllada, hostal de parada i fonda des de temps immemorials. Hi feien nit molts mercaders i traficants a la ruta de Vic a Olot. Era un dels diversos hostals que es trobaven al llarg del camí ral, a mig camí entre les dues ciutats, per això es donava la circumstància que hi feien nit molts negociants i tal vegada s'hi havien ajustat força tractes. També tenien matxos de bast i carruatges; tractaven en fusta, carbó i altres mercaderies. A més, era un lloc on els pagesos anaven els dies de festa o a la tardor a fer la manilla o el truc i molts hi feien beguda

o berenar. Per l'aplec de Cabrera s' hi solien organitzar bones ballades. Totes les coses tenen el seu final. Així ha passat amb la fonda de Ca la Rotllada, ja que la família que hi vivia i que n'eren propietaris, segurament des d'anys i anys, ha tirat per altres negocis i ja fa temps que ho va deixar. Sols n'ha quedat un record per a la història. No cal dir que, sobre Cantonigròs, ens deixem moltes coses que mereixen ser contades; deixem-ho, però, per a una ploma més amena.

Colla de serradors amb la "pollina".

Jordi Sanglas i Puigferrer. 19

ECINGLES DE COLL5ACABRA

Els bolets

Foto d'arxiu.

20

Avui els bolets ja no es consideren plantes, però segueixen estudiant-se com una divisió més del regne vegetal. Els fongs presenten, certament, ben pocs caràcters vegetals. Per exemple, no tenen cel·lulosa però sí quitina, com els crustacis i els insectes; tampoc no tenen midó i sí glucogen, que és el carbohidrat típic dels animals. En els fongs no s'hi observen arrels ni tija ni fulles, i no produeixen flors ni llavors per a reproduïr-se; tampoc no disposen de clorofil·la, i per tant no poden sintetitzar el seu aliment, la qual cosa els obliga a nodrir-se, com ho fan els animals, a partir de substàncies elaborades per altres organismes. Per aquesta raó viuen bé en llocs humits rics en matèria orgànica, com són la fusta, els fems o el sòl dels boscos i, a diferència de les plantes verdes, poden viure en la més absoluta foscor. La paraula fong té l'origen en la llatina fungus, amb el mateix significat. Actualment, el terme fong té, en botànica, un sentit molt ampli, i s'hi inclouen organis-

mes d'aparença molt diferent. Alguns són responsables de plagues vegetals, com l'oïdi i el mildiu de les vinyes, la podridura seca de la patata i el carbó del blat i el sègol. D'altres causen malalties als animals i a l'home, com la tinya i el peu d'atleta. Molts intervenen en la descomposició de la matèria orgànica morta, com fulles seques, fusta, excrements, pèls, plomes i cuiro. N'hi ha de beneficiosos, com el Penicilium notatum, productor de la penicil·lina; o els llevats que l' home utilitza per elaborar el pa, el vi i la cervesa; i els que intervenen en l'aroma i sabor de certs formatges, com el rocafort, el gomzola, el bri, el cabrales, el camembert i d'altres. Existeixen finalment els fongs productors de bolets, que són els que ens interessen en aquest moment. Alguns dels fongs productors de bolets pertanyen al grup dels ascomicets, però la majoria són del grup dels basidiomicets, que són els fongs superiors, els més evolucionats. Per a perpetuar-se i dispersar la seva descendència elaboren unes estructures destinades a produïr espores, que en llenguatge científic es diuen "esporocarps" i que vulgarment en diem bolets. Un bolet, doncs, és l'aparell reproductor asexual dels fongs superiors. El vertader fong és en realitat un conjunt de filaments de diàmetre quasi microscòpic, com delicades teranyines, que viuen en el sòl o humus dels boscos. Aquests filaments reben el nom de hifes i el seu conjunt el de miceli. El miceli no té forma definida ni una mida determinada. Creix irregularment, però més de pressa i més densament si el sòl és ric en matèria orgànica i humitat.

DE COLL5ACABRA

Per tal d'assegurar la seva alimentació, alguns fongs connecten les hifes a les arrels de plantes superiors i en treuen la sàvia elaborada. Com a compensació aporten a la planta patró aigua i sals minerals. Aquest fenomen de benefici mutu és el que els biòlegs en diuen simbiosi o vida en comú. Molts dels fongs simbiòtics s'han adaptat tan perfectament a aquesta còmoda forma de vida que són incapaços de nodrir-se d'altra manera. Més encara, n'hi ha que només poden utilitzar la saba d'un sol gènere de planta superior, com succeeix en el fong productor del bolet d'espinacal Eryngium; o el productor del rovelló, que sols es troba en els boscos de pins, ja que és incapaç d'establir connexió amb les arrels d'altres arbres. Les coses van més enllà en el cas de les orquídies, que no poden viure en l'absència d'un fong, fins al' extrem que, en alguns casos, les llavors no germinen si el fong no hi és present.

Els bolets i la gastronomia. La majoria dels bolets comestibles pertanyen al grup dels basidiomicets i quasi tots tenen forma d' ombrel·la o paraigua obert. Però n'hi ha uns quants que es classifiquen com a ascomicets i el seu esporocarp no té aquesta clàssica estructura. Són ascomicets les discretes cassoletes, les excel·lents múrgoles i les incomparables tòfones. Suposem que l'home ha menjat bolets des de molt antic, però no totes les cultures han estat igualment micòfagues. Hi ha pobles coneixedors dels bolets i afeccionats a menjar-los, mentre que d'altres els ignoren o es limiten a consumir-ne, sense gran entusiasme, unes poques espècies. A la península Ibèrica dues regions són entusiastes dels bolets, Catalunya i el País Basc, on es cullen nombroses espècies que a la resta de la península són rebutjades per considerar-les poc gustoses o per sospitoses de toxicitat. Existeixen bolets al·lucinògens que certs indis mexicans prenen de forma ritual. És degut a la presència d'alcaloides, com la

muscarina, que afecta al sistema nerviós. També n'hi ha en el nostre país i els seus efectes són coneguts des de temps immemorial. Per això, a Catalunya diem de qui és un xic boig, que està "tocat del bolet". Els romans s'afeccionaren extraordinàriament als bolets, especialment des del segle 11 a.d.C., quan el benestar i la riquesa els permeté tota mena de desvaris gastronòmics. Sabem que els agradaven les tòfones, particularment les que venien del nord d'Àfrica, i els ceps. Eren apassionats menjadors del reig o ou de reig, que és l'Amanita caesarea o amanita dels césars, que avui els entesos encara consideren el millor dels bolets. El reig, un cop cuit, és semblant a certes espècies mortals, com l'Amanita phalloides, l'Amanita verna i l'Amanita virosa, pel que suposem que l'emperador Claudi fou assassinat pel procediment de cambiar el seu plat de reigs per l'altra espècie tòxica. Els símptomes del seu enverinament, segons conta Suetoni, foren els típics d'una intoxicació per fal·loïdina o per manitina. La nomenclatura de les diferents espècies de bolets pot arribar a ser caòtica, ja que els noms varien d'una a altra comarca, fins al punt que existeixen espècies que tenen més de deu noms diferents en un mateix idioma. Per exemple, l'Amanita caesarea se la coneix en català com: ou de reig,

Foto d'arxiu.

21

ECINGLES DE COLL5ACABRA

reig, rovell d'ou, bolet d'or, cocou, monjola, i oriol. En basc és "arraulzeco", "gorringo", "gureto", "kulato", "kuleto", i "kuletro". En castellà, "amanita de los césares", "oronja", "auriola", "yema de huevo", "gureta" i "boleto rojo". Fora bo que ens acostuméssim a utilitzar els noms científics, que no permeten confusions, ja que són únics i universals. La qualitat gastronòmica de les diferents espècies pot ser discutida. En part, depèn del gust personal, però també del clima i de la tradició culinària de la zona on es cullen. Hi ha espècies que es poden menjar soles (rovelló, reig); d'altres van millor en truita o amb ous remenats (fredolics, camperols); altres són indicades per guisar amb carn o aus (ceps, corrioles, rossinyols, llenegues); o per fer sopes (fredolics, ceps). Algunes espècies milloren si es conserven seques uns mesos (corrioles o cama-secs, trompetes, camagrocs o rossinyolics). Si se'm demanés un llistat dels deu millors bolets, donaria els que anomeno tot seguit. Però s'ha de tenir en compte que es tracta del meu gust personal, i potser no coincidirà amb el del lector. Amanita caesarea.- Reig i ou de reig si és jove. En basc és el "gorringo" i en castellà "oronja". Pot menjar-se de totes les maneres imaginables. Boletus edulis.- És el cep o sureny. En castellà "boleto comestible" o "seta de Burdeos". "Onduak" en basc. Tan bo com el reig, hi ha qui el prefereix. Boletus aereus.- Cep negre, "cabeza de negro" en castellà i "ondu-beltza" en basc. Molt semblant al cep i tan bo com aquest. Tricholoma georgii.- Moixarnó. "Muchardón" en castellà i "perrechico" en basc. Per als bascos és el millor. Surt a la primavera. Psalliota campestris.- És el camperol o xampinyó. Els bascos en diuen "aspibeltza" i els castellans "champiñón de los prados" i "bola de nieve". D'una espècie semblant deriva el xampinyó cultivat, però la seva qualitat és inferior. Hygrophorus olivacenus albus.- O llene22

ga. "Higróforo olivaceo" en castellà. N'hi ha diverses espècies, totes molt bones. Lactarius deliciosus.- Pinetell, "níscalo" en castellà i "esnegarri" en basc. Molt semblant al rovelló. Lactarius sanguifluus.- Rovelló, també estaper i vinater. És propi de la zona mediterrània i es considera millor que el pinetell. És el bolet més apreciat a Catalunya. Extraordinari a la brasa. Cantharellus cibarius.- És el rossinyol, que els bascos en diuen "saltxaperrchicu" i també "urrizia". Els castellans li donen el nom de "rebozuelo" i "cabrilla". Morchella esculenta.- Múrgula, "colmenilla" en castellà. És bolet de primavera i pertany al grup dels ascomicets. El seu interior, buit, permet ser farcit de carn picada. Hi ha més de seixanta espècies comestibles, algunes molt bones, altres no tant, però també n'hi ha de metzinoses i algunes mortals. Les mortals són l'Amanita phaloides, l'Amanita verna i l'Amanita virosa (*). Algunes són molt tòxiques encara que no necessàriament mortals. Els símptomes d'enverinament es presenten, en general, poc temps després d'haver-les menjat i un rentat d'estómac pot salvar el pacient. Però en el cas de les Amanites, els símptomes apareixen després de cinc o sis hores, de vegades i a més de vint-i-quatre i el rentat d'estómac no serveix de res, ja que la metzina s'ha escampat per tot l'organisme. La mort arriba entre els dos i vuit dies, sense que els metges puguin fer-hi res. Per això recomanem que mai no s' agafin bolets desconeguts, i si n' hem collit de dubtosos, s'ha de consultar un expert. Lluís Gutiérrez Pagès. (*) Els noms populars més comuns són: fari-

nera borda, cogomassa ifarinera pudent, respectivament. Hi ha el figat bord Amanita pantherina, molt tòxic, que de vegades és mortal. El reig bord o matamosques Amanita muscaria mai no és mortal, però sí bastant tòxic i produeix una mena de borratxera, ja que és un bolet al·lucinogen.

li Volta per les muntanyes al nord de Tavertet. Interessant itinerari pels voltants del poble des de l'est fins al nord, amb un recorregut per la zona més alta de les muntanyes de Tavertet. Magnifica vista sobre les Guilleries i el Pirineu llunyà.

Itinerari bàsic: Tavertet (870 m.) - Salts de l'Avenc - Masia de l'Avenc - Rocallarga (1.185 m.) - Puig dels Cortils (1.197 m.) - Coll de Rajols - El Pedró (1.191 m.) - Coll de la Font de la Vena - La Cau - Riera del Gorgàs - Tavertet. Prendrem el camí de l'Avenc i Rupit que seguirem uns 25 minuts fins a trobar un camí que surt a la dreta i en tres minuts de suau baixada arribarem als salts de l'Avenc. Després seguirem pel costat dels cingles uns 200 m fins a arribar a unes feixes a la nostra esquerra, on agafarem un caminet que s'enfila per un turonet cap a la masia de l'Avenc (50 minuts). Seguirem per darrera de la masia, passarem una tanca i pujarem per un camí ample, que després es perd, fins a trobar la Rocallarga (1.185 m) (lh, 25 min.). Farem carena passant pel puig dels Cortils (1.197 m), i el coll de Rajols (lh, 35 min.), i ens enfilarem al Pedró de Rajols (1.191 m) que es veu a prop (lh, 45 min.) Després continuarem per la carena fins al coll de la Font de la Vena (2h, 10 min.). Anirem

per un camí ample direcció nord-nord-oest pel costat d'una fageda, a la dreta, i un pla amb trèmols joves a l'esquerra, a cercar una pista que ens durà fins a la casa de la Cau (2h, 30 min.). Arribant a la casa, girarem a la dreta (direcció nord) per un camí ample amb lleugera baixada. El seguirem uns 20 minuts, i travessarem la riera del Gorgàs (2h, 50 min.) i continuarem uns 400 m fins a trobar la pista que va de Tavertet a Cantonigròs que seguirem; en 50 minuts, arribarem a Tavertet (3h, 50 min.). Temps total efectiu: de 3,30 a 4 horé~. Dificultat: fàcil. Desnivell: 440 m. Dates recomanades: abril-maig i octubre-novembre. Cartografia: Ed. Alpina «Guilleries-Collsacabra» E. 1 :40.000. Mapa Topogràfic Naciorzal Espanya E. 1:25.000, fulls 332-II i 294-IV. Institut Cartogràfic de Catalunya, Mapa Comarcal de Catalunya E. 1:50.000 Osona-24.

Aiats i serra de cabrera Excursió matinal i amb excel·lents vistes panoràmiques.

Itinerari bàsic: Masia d'Aiats (980 m) - Pla d'Aiats (1.300 m) - Coll del Bram - Collet de Cabrera - Pla de Cabrera (1.300 m) - L'Osca de Cabrera - Cap del Pla del Prat - Mare de Déu de Cabrera - Collet de Cabrera - Masia d'Aiats. Prendrem la pista que surt del pont de la Rotllada (C-153 Km 23,6) cap a les cases de Caselles i d'Aiats i deixarem el cotxe a 2 Km,. de la carretera i abans d'arribar a la casa d'Aiats. Anirem fins a la masia i seguirem per darrera de la casa per un camí que puja fort entre boixos i roures. Arribarem al pla d'Aiats (l h) i després d'atansar-nos al cingle prendrem un camí ben marcat i pla, que ens portarà direcció nord-oest pel bell mig del pla, fins emboscar-se i arribar al coll del Bram (l h 45 min.). Travessarem el coll i per entre un bosc de faigs anirem al collet de Cabrera (2 h). El camí empedrat que surt del collet, fent constants llaçades, ens durà còmodament a dalt del cingle. Per conèixer la serra de Cabrera, seguirem en direcció nord fins a trobar les ruïnes d'una torre antiga, que

és el punt més alt (1.307 m), i continuarem el camí que passant per l'Osca ens durà fins el Cap del Pla del Prat, des d'on podr~m contemplar la serra de Llancers i el Puigsacalm (2 h 40 min.). Tornarem endarrere pel mateix camí fins al santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Un cop visitat i apagada la set, baixarem al collet de Cabrera per les escales que hi ha a sud mateix del santuari. Un cop al collet, prendrem el camí de tornada deixant el Puig dels Llops a la nostra esquerra. La baixada no té problemes i arribarem en uns quaranta minuts al lloc d'on hem sortit (3 h, 20 min.). Temps total efectiu: de 3 h 20 mino a 3 h 50 mino Dificultat: mitjana. Desnivell: 480 m. Època aconsellada: tot l'any excepte juliol i agost. Bibliografia: Puigsacalm-Bellmunt, editorial Alpina. Mapa E 1:25.000. Mapa topografico Nacional de España 294-IV (37-12) Santa Maria de Corcó E 1:25.000. Mapa comarcal de Catalunya E 1:50.000 - Osona. Institut Cartogràfic de Catalunya.

23

i

I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I

PUIG DELS CORTILS

•

TAVERTET

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _-

A

•

PUIG DE LA BASTIDA

'I I ~ I

~I

~ I

à I

~

CANTONIGRÒS