Revista Els Cingles - N40 Desembre De 1998

E

DE COLL5ACABRA PUBLICACIO SEMESTRAL

TAVERTET

ANY XIX

NO 40

DESEMBRE DE 1998

·C IN G L E S DE CO l.L.5ACABRA

Any XIX, Núm. 40. Desembre 1998

EL MUSEU DE TAVERTET

Redacció i administració : PI. de la Diputació, 1.08511 - TAVERTET tel: 93.856.50.80 tel. i fax: 93.856.52.24 E-mail: cingles@ti sing.es Director: Xavier Viladomat i Gil Consell de redacció : Joan Reixach i Curtó, Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo Col -Iaborador hab itual: Jordi Sanglas i Puigferrer. Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch . Antoni Trujols i Rossell Corrector lingüístic : Anna Borbonet i Macià Tradu ccion s: Jord i Gumí

Museu: Plaça Major, 4 (baixos de la Rectoria )

Disseny : Albert Majoral. Maqu etació i impre ssi ó: Impremta Planàs Sant Hipòlit de Voltreg à

Hores de v isita : Festi us i dissabtes: d'11 a 2/4 de 2 .

Dipòsit legal: B-8.390-79. Preu d'aquest exemplar: 350 ptes. (IVA inclòs). Preu de la subscripció anual: 700 ptes , dos exemplars (inclou les despeses d'enviament i IVA). Comandes de números endarrerits a la redacció de la revista.

Tam bé a hores convingude s de ma nant d ia i ho ra al Sr. Enr ic Borràs Tel. 93 856 51 66

s

u

La redacció de la revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi aparei xen signats , ja que expressen l'opinió dels seus autors.

M

A

Editori al Puigs i turons de Tavertet. III Puig de Santa Cília Jordi Sang/as Doctor Masnou Joan Triadú Reflexions a l'entorn de Sant Pere de Casserres Jordi Gumí L'Avenc o la compro Be/inda Parris Tem ps era temps Jordi Font Idiosincràcia del caçador Joan Mas//opar La ferreria de Rupit Antoni Trujols i Ernest Gutiérrez Llauró. 12 Cites Anna Crossas El gos de muntanya dels Pirineus Ernest G. Pagès Notes nostàlgiques Jordi Sang/as Primera escalada a la roca del Barret d'en Riba Carles Olivella Crònica del Collsacabra Racó del poeta Fitxes de plantes Santi Jàvega

Foto de portada: Guta Hede wig i Cesc Casadesús a /a segona cita: Pas, Pont de Baumadestral, 29 d 'agost. Llauró 12 Cites. Foto: Ernest Gutiérrez.

2

3 4

5

6

8 10 11 12 14

16 18

20 24 26 27

La revista «Els Cingles », editada per l'associació «Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sense cap finalitat de lucre. NORMES DE PUBLICACiÓ DE «ELS CINGLES». Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent: • Els articles cal que sigui n escrits correctament en català i mecanografiats a doble espa i en fulls DIN A4, deixant uns marges laterals de 2 cm.També s'accepten escrits en disquets d'ordinador PC compa tibles. • Els peus de les il' lustracion s i el nom dels seus autors aniran escrits en full a part, precedits per un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent. LLO CS DE VENDA DE ..ELS CI G ES»: Tavert et: Queviures Can Mique Restaurant Can . el. Fonda Can Baró. Cantonigròs: L'Estanc. Esquir ol: Llibreria El Detall. Rupit: L'Esta nc. Ca l'Ample. Manlleu: Llibreria papere 'a El Gui ar • Vic: Llibreria La Tralla. Folgueroles: Quios c Folgue oies. Barcelona : Llibreria Quera. Torelló : Llibreria Xicol. Amer : Llibreria Ca l'Olmo Restaurant la Devesa: Ctra. Vi - o , Km 35

-CINGLES DE COLL5ACABRA

EDITORIAL

.

Hem unit esforços. En el món on l'especulació i el propi profit passen per davant de tot, la sensibilitat i el seny d'un poble constitueixen un contrapès molt positiu. S'ha salvat el paratge de sobre Molí-bernat, vora del poble de Tavertet , de l'explotació d'una pedrera. S'ha salvat en bé del paisatge i d'aquells que hi viuen, els homes, la fauna, la flora, i també la geologia. S'ha salvat el present i el futur, perquè és una decisió que marca un precedent. Estem contents, i agraïts al veredicte de l' Ajuntament, al de la Conselleria de Medi Ambient, a les al,legacions de la Diputació de Barcelona i a l'esforç de tots aquells que individualment i col-lectiva, hi han col·laborat. Cal, però, continuar vigilant per la integritat d'aquest paratge, i tants d'altres del nostre terme, amenaçats de degradació. Perquè la lluita continua, perquè - com altres municipis del nostre país - Tavertet sofreix contínuament, i sovint impunement, les agressions més barroeres envers el seu entorn, un entorn excepcional, poc habitual per les seves característiques, on la Natura ha brodat un dels paisatges més bells de la Catalunya oriental prepirinenca. Amb la tallada del bosc, de la tan estimada Ramblaja fa uns anys , passant per l'incendi del pla del Roc del Dolmen, entre els torrents de l'Avellanosa i de l'Abeurador, seguint amb l'intent d'instal-lar una granja industrial de porcs sobre mateix del poble i acabant per la tala, arrels incloses , actual , metòdica i constant del bosc al voltant de les tombes antropomorfes de l'Avenc i el llaurat de prats naturals, tot això en terreny comprès dintre del PErN, en el territori del Collsacabra va minvant el seu espai natural que recull una vegetació i una fauna autòctones. Es tanquen espais amb filferros que dificulten el pas, camins que foren importants i transitats fins fa poc, ara estan tancats i cadenats, i la pràctica d'escampar purins en llocs on no és permès continua fent-se sense cap contro!. La negati va a la pedrera de l'Ajuntament de Tavertet s'afegeix sens dubte a les actuacions d'altres ajuntaments i institucions del Collsacabra i contrades veïnes, com és el cas de la Vall d'en Bas, on encara estan lluitant per aconseguir una solució al tan controvertit túnel de Bracons, i el problema afegit de les conduccions elèctriques d'alta tensió que es pretén que creuin la Garrotxa. Des d 'aquestes ratlles ens adherim a les manifestacions de la revista PUIGSACALM, circular del Grup Excursionista Cultural i Alpinista (G.E.C.A.) de Sant Esteve d'en Bas . Tots els pobles han de lluitar per la seva supervivència com a tals i aquesta lluita comença per salvar l'entorn on estan , és a dir el medi físic, la natura , els estímuls naturals que han fet possible la creació i el desenvolupament d'una comunitat, poble, comarca o regió; per això l'orientació que ha promogut la Diputació de Barcelona, creant el consorci de Desenvolupament Turístic de Sau-Collsacabra, està en línia amb aquest criteri. Creiem que és compatible el desen volupament del turisme sostenible amb la creació d'espais naturals protegits ; és més , hauria d'anar lligada i paral-Iela una cosa amb l'altra. Una contrada com el Collsacabra mereix una especial protecció, i si bé una part important del seu territori està classificat com a PEIN, ens manca aquella part que pugui ser protegida per tal de mantenir una natura salvatge, valuosa per ella mateixa que pugui atreure el visitant respectuós que vulgui gaudir realment de la força de la natura, com diu l'eslògan del nostre consorci turístic. Fa uns anys va ser una granja de porcs en un lloc inadequat, aquest any ha estat una pedrera industria!. De què ens haurem de defensar demà ?

Tels. 93 8 5.0 01 21 ~

ENERGIA 'PER A 3

-C IN G L ES DE CO LLSACABRA

ELS TURONS I PUIGS DE TAVERTET III - PUIG DE SANTA CÍLIA Aques t turó o puig el trobem als contraforts mer idiona ls de la serra de Sant Miquel de Sorero ls i Santa Cília, abocat sobre el sot de Sau amb les aigües del pantà. És un turó força arrod onit, separat pe r un co lle t de l serrat on es tr oben les ruïnes de l' antiga

Puig de Santa e/lia vist des del callet delpuig de la Força Foto: Ernest Gutierrez

església i masia de Santa Cília; curio sament està coronat per una petita pista que el vorej a tot ell per damunt, conseqüència d'haverne extret lloses per en llosar, cosa insò lita a dalt d'un turó. Per altra ban da, hi abunda la vegetac ió: alzines, roures, brucs i altres arbusts. També hi vàrem des cob rir una brancallosa alzina

4

centenària; pot ser que sigui l' única d 'aquest turó tot i que significa que en alguna època hauria estat un gran alzinar. Pel vessant nord-est hi ha una bona i espessa plan tació de pin s a tot el tombant fins a un bon tros costa ava ll; a la banda de llevant així com al nord hi creixen alzines i roures, i pel cantó de mi gdia i ponent hi abunden les margues i argiles, això fa que els arb res i mato lls hi siguin escassos: alguna alzina i algu n pi, però pocs ; tamb é s' hi trob a lIentis le, igual que a da lt del turó , cosa po c hab itu al en aqu estes contrades. Des d'aquest puig, la panoràmi a que es domina per tots cantons és merave llosa: la vall de Sau coberta per les aigües del pantà, els cingl es del Castell i de Tavertet, la pregon a vall de Baià, els altipl ans de avas sona i les sev es cing leres ; Vilanova de Sau, les Gu ill eri es , el M ontseny i la serralad a' de ponent. Aquest pui g està a 69ï metres d' altura i segons Quirze Parés, s' hi tro ben les ruïn es d ' una antiga masi a. En aquest matei x article aprofitarem per encabir-hi unes poques dades del puig Castellar, que es trob a a pone nt de la asa de la Sarment just a l'indret on comen . a el camí o grau d' aquest mateix nom, camí que abans del pan tà es dirigia cap a la vall de Sau. Sego ns Quirze Par és, da lt d ' a uest petit pui g també hi ha via un castell o asa que ben segur li devia donar el nom . A uest puig és molt petit i avui està enlairat so re mateix de l'emb assament de Sau. Jordi Sanglas

·CINGLES DE COLLSACABRA

EL DOCTOR MASNOU Amb aquesta denominació acostumen a designar el bisbe emèrit de Vic, Dr. Ramon Masnou, els seus amics i en general les persones que el tracten, el respecten i l'admiren. Enguany, en complir noranta anys, ha estat objecte d'un homenatge de tota la diòcesi de Vic, que va regir durant tants anys amb la seva amatent dedicació pastoral. Altres institucions i persones també el felicitaren. Darrerament ha afegit a les seves publicacions i als seus escrits anteriors, de prou difusió, tres llibres especialment significatius , amb la mateixa intenció pastoral, pròpia del seu ministeri, però amb una projecció que incideix d'una manera més àmplia en una temàtica que afecta o ha afectat el nostre viure col-lectiu com a país. Un d'aquests llibres tracta, en forma de memòries, de l'experiència viscuda a la seva joventut durant el temps tràgic de la guerra civil. Els altres dos llibres es refereixen al problema de Catalunya com a poble i al nacionalisme i nacionalismes. Les reflexions i la doctrina exposada pel Dr. Masnou en aquestes obres es basen en el document dels bisbes de les diòcesis catalanes titulat Les arrels cristianes de Catalunya, publicat als temps de la commemoració nacional del mil·lenari. Publicada en català, l'obra Carta sobre els nacionalismes fou traduïda i publicada aviat en castellà. Després ho ha estat en italià i n'apareix un extracte en alemany en un llibre sobre els nacionalismes europeus. En els seus llibres el Dr. Masnou presenta amb objectivitat exemplar el fet diferencial de ~~talunya i en legitima el nacionalisme poSItIU, obert als altres pobles, fratern i solidari, que ens caracteritza. Aquest nacionalisme é~ to~ el contrari dels nacionalismes agresSIUS 1 tancats, que oprimeixen altres pobles en nom de la uniformitat centralista, en defensa d'un concepte de l'anomenat estat-nació avui fora de lloc. L'argumentació del Dr. Masnou és impecable des del punt de vista doctrinal, segons el magisteri de l'Església, ben documentada i amb un to expositiu en el qual la delicadesa i el respecte no exclouen

El Doctor Masnou Foto: Arxiu del bisbat de Vic

la fermesa de la convicció al servei de la veritat. Som molts encara els que érem presents a Cantonigròs en aquells anys (ja en fa més de trenta) en què el Dr. Masnou va pujar a presidir el concurs Parroquial de Poesia i Festa Literària del Collsacabra, en el qual s'unien Església i catalanitat. Tothom recorda el bé que va fer el bisbe de Vic emparant amb la seva presència aquells actes, en uns temps difícils, donant-los sentit de transcendència amb la seva paraula autoritzada, i una senzillesa no exempta de trets de bon humor una faceta potser no prou coneguda del seu caràcter. Encara que les seves forces físiques li limitin els moviments, al Dr. Masnou continua treballant en diversos projectes, cinc en concret, diu, i afegeix que pot ben ser que no n'acabi cap. Però des del palau episcopal de Vic, on continua residint, no perd contacte amb els fets i les realitats del món, envoltat de llibres i publicacions i alhora il-Iusionat amb la projecció que tenen, han tingut i poden tenir els seus propis llibres per a la difusió de les causes bones i justes a les quals ha esmerçat, al servei de Déu , tota la seva llarga i fecunda vida . Joan Triadú

5

·CINGLES DE COL.LSACABRA

REFLEXIONS A L'ENTORN DE SANT PERE DE CASSERRES Era vers els anys 1972-73 quan un encàrrec editorial encaminat a documentar gràficament el romànic català del segle XI feu dirigir els pasos del qui escriu cap a Sant Pere de Casserres. No hi havia estat abans i sols coneixia alguns aspectes dels seus entorns de singular paisatge. La impressió anímica i visual que em va fer fou de les que deixa un impacte permanent, se'm desenvolupà una sensació d'austera magnificència en contemplar l'indret, sobretot en penetrar a les imponents naus de l'església. S'inicià aquell alè de vibració ancestral generat per l'espai que la pedra mil-Ienària encercla i di-

Conjunt del monestirdesprés de la restauració, juliolde 1998 Foto: Jordi Gumí

6

mensiona. Una comunicació en forma de corrent interna, un sentiment vingut del més enllà prengué forma. Vida i misteri agermanats per un recer especial que ens atreviríem a denominar tel·lúric. L'estat material del monument, en aquelles èpoques, ja era llastimós i reflectia una buidor i abandonament que la degradació encara augmentava. El temps i la incúria havien enrunat unes pedres, unes estances, que encara representaven el testimoni d'una època passada, de religiositat i meditació . En allunyar-se de Casserres l'angoixa feia pensar en un futur incert, potser demolidor. Han passat 25 anys i, sortosament, podem alegrar-nos, perquè Osona ha recuperat un dels seus monuments més emblemàtics. Aquell patiment per un envelliment sens fre, que moltes persones conscients arrossegà-

vem, ha arribat al seu final de la mà d'una actuació d'acondicionament. Podem dir per fi, que s'ha recuperat un bé comú del qual val la pena de recordar-ne algunes característiques . Si ens endinsem una mica pel camí de la història, podem assabentar-nos que en aquest indret, un castell, el castrum Serrae dels romans , fou ocupat per visigots, musulmans i conquerit el 798 per Lluís el Pietós. Borrell, comte de Barcelona, hi edificà una església sota l'advocació de Sant Pere, que amb el temps caigué en decadència. Un document de 1006 manifesta que la vescomtessa de Cardona, Ermetrudis, hi fundà un monestir i es bastí l'església actual, que consta que es va consagrar el 1052. A finals del segle XI passà a dependre de Cluny, deixant de ser abadia per esdevenir priorat. Aquesta situació es prolongà fins el segle XVI en què fou secularitzada i passà a mans del col-legi dels jesuïtes de Barcelona. Successives vicissituds anaren minvant les característiques del monestir, i l'acabà de degradar l'expulsió dels jesuïtes de 1767, data en què va passar a mans de particulars. Anem ara pels corriols de la llegenda. Diuen que va ser així. Temps era temps que en un castell dependent dels vescomtes de Cardona (hom creu que era la fortalesa de Rupit) la vescomtessa Ermetrudis infantà un nen ben singular. El nadó parlà al cap de tres dies i manifestà que moriria abans d'un mes; després de tan esfereïdora notícia disposà que, un cop traspassat, posessin el seu cos en una urna, carreguessin aquesta sobre una mula i deixessin l'animal en llibertat de caminar fins que s'aturés. Demanà que aquest lloc fos el de la seva sepultura. L'infantó efectivament morí i es complí la voluntat anunciada. La mula començà l'itinerari fins que després de passar per valls i carenes quedà extenuada i quieta (alguns diuen que morta) en el cim d'una cinglera vorejada pel riu Ter. La vescomtessa ordenà que en aquell lloc s'erigís un monestir sota l'advocació de Sant Pere , i que l'urna quedés custodiada a la seva església.

·CINGLES DE COLL5AC ABRA

Semb la que la veneració d'aquest COS SANT, com tot seguit se l' anomenà, pren gué gran volada i les despulles infanti ls foren invocades per diversos motius pietosos o secu lars. De tota manera cal fer constar que la comprovació docum ental de l'existència d'aquest Cos Sant no es fa efectiva fins el segle XVI, ja que amb data anterior no ha aparegut cap escrit que el mencioni. L'e xistència materia l d'aquesta relíqui a s'h a constatat fins els nostres dies, encara que darrerament se n' ha perdut la localització i en el monestir no hi és. Passem finalm ent als aspectes artístics . Qualsevol tractat d 'art rom àni c català no descuidarà una menci ó de l'església de Sant Per e de Casserres com a obra del prim er romànic del segle XI, destacant-ne dues característiques importants que apareixen per primera vegada a Catalunya; la volta de canó amb arcs torals per cobrir el sostre i les finestres cegues decoratives a l'exterior de l'absis. El conjunt, format per una nau central i dues laterals més estretes, es completa amb dos pilars de planta cruciforme d'on arrenquen els arcs torals. La capçalera està formada per tres absis dels quals sobresurt el central. Exteriorment és una construcció de parets llises sense elements decoratius que sols es manifesten en els absis : finestres cegues, arcuacions al mur i cornisa de dent de serra. Un camp anar adossat a la banda de migdia comp leta l'edifici primitiu que també s'envolta d'un claustre i diverses dependèncie s monacals. La bona recuperació actual de tot el recinte ha aprofitat els avantatges que les tècniques modernes posen a l'abast dels especialistes per donar solucions ambientals i materials prou reeixides. Llàstima que una excessiva abundànci a de ciment modem ofegui alguna vegada l'estructura genuïna. Això es nota en alguns afegits d'el ements actuals, i sobretot en la inexplicable rampa inclinada que, segons el nostre criteri, desfigura el terra de l'interi or de l'esglé sia. Ens hauria agradat que hom hagués conservat el nivell baix de les tres naus deixant els absis amb el seu realçament original. Un edifici d'acollida amb servei coordinat per un diligent guardià (modem ermità d'un conjunt de gran dignitat) predisposa el

visitant a gaudir d'una visita interessantíssima que apropa l' ànim a una realitat històrica, fita, diríem obligada, del qui vol estar al dia de la cultura del nostre país. Jordi Gumí

- - - _ • .,A.

/

.

Estat de lintenor de l'església a l'any t973. Podem comp rovar el diferent nivell dels absis respecte al de les nEiUS, molt més baix Foto: Jordi Gumí

.-'

,/

r: "

Una de les galeries properes a l'església que ens mostra a l 'any t 973, l'elegància del seu espai lliure Foto : Jordi Gumí

7

·CINGLES D E COLLSACA BRA

L'AVENC O LA COMPRO! El despertar d'una casa adormida. El conegut diari The Times i la revista setmanal The Spectator han dedicat un espai en diverses ocasions durant l'estiu i la tardor a les impressions que ha causat l' Avenc a l' articulista Matthew Pams. Matthew està vinculat a Catalunya des que el seu pare vingué a dirigir una fàbrica de cables l' any 1973. Tant l'amor que va sentir inicialment la família per Catalunya com pels posteriors enllaços de les germanes amb osonencs fa que la família, ara més extensa, sigui ben anglocatalana.

;:.,

.~. ' -" - - ' ~-

La casa de 1;4 venc Dibuix: Jordi Solà

8

.... .

-

o

No és d'estranyar, doncs , que els pares s'establissin durant els anys 80 definitivament al Collsacabra, exponent més pur de la bellesa i essènc ia de Catalunya i que amb l' afany d'e xplorar es fixessin en l'Avenc. " ..assentada sobre d'un mur de 20 milles de longitud, a una altura de 3.000 peus, trobem l' Avenc. Mirat de prop és una casa imponent, la façana és d'un a pedra càlida i groguenca, construïda fa més de 400 anys.." explica Matthew a The Times el 22 d'agost, article que dedica tot una primera plana al casal amb fotos en color. No ha de venir de nou, però, als lectors de Els Cingles que un diari de renom subratlli la bellesa d'una casa. L'estat ruïnós de l' Avenc ha estat la preocupació de molts catalans durant molt de temps, s'han escrit cartes per intentar que es restauri, s'ha observat en silenci la seva bellesa en decadència, ha inspirat poesia i art i ha estat un punt emblemàtic en nombroses excursions. Crec que té un lloc petitó en el cor de molta gent.

El senyor Joan Sarsanedas feia molt de temps que patia pel futur de la casa que , abandonada a finals dels 50, servia d'ombra per al bestiar i de refugi per a guilles i caminadors . Gràcies a aquesta preocupació podem dir que potser, ara sí, un dia veurem restablert el seu esplendor. Matthew era un d'aquests caminadors que va quedar captivat per la casa i la seva situació: "Fa uns disset anys que la meva germana Belinda ijo vam veure l'Avenc per primera vegada" explica, "la vam trobar tot caminant ja que queda en el GR que enllaça dos pob les pintorescs, Rupit i Tavertet. La casa, aïllada, queda ben bé al mig dels dos, els cingles per davant i el Montseny d'esce..nari al rerefons. "Quina casa tan noble! " vam comentar, "Que trist que no hi visqui ningú! Quin treball a les finestres! Quines dove lles tan esp lèndides!" Exclamacions que la casa, si tingués orelles, ha d'haver sentit mils de vegades i que mostra com tothom, amb una mica de sensibilitat, estima allò que algú va fer per amor a l'art. "A l cap d'uns anys vam tomar, explica, s' havia accelerat la degradació, la fusta podrida de la porta principal permetia l'accés al curiós. L'entrada quedava il-luminada per les escletxes del pis superior on vèiem una gran sala amb portals esculpits. Pujàrem per a inspeccionar-lo de més a prop . Faltaven ja moltes llates al primer pis, les que restaven eren poc de fiar. Hi havia humitat arreu, gotejava el sostre i feia pudor de resclosit. Una font de pedra vigilada pel cap del bisbe Galzeran Sacosta, nascut a l'Avenc, ocupava part de la paret a l' esquerra d'on també s' entrava cap a l' habitació principal, amb llar de foc i escut." "Qui devia construir aquesta casa?, Per què precisament aquí? Per què està abandonada? ..Per què no es restaura? eren preguntes que ens anàvem fent a mida que ens passejàvem de puntetes per la casa." explica en Matthew als lectors britànics . Continua l'article portant el lector metafòricament d'habitació en habitació per la casa: ". L'Avenc,

·CINGLES D E COL LS AC A BR A

aparentment, és una casa dividida en dues parts: la medieval i la renaixentista. A mida que entres deixes el present (el camí ) per retrocedir als 1500, i com més t'endinses a la casa més retrocedeixes en el temps. És una casa que conté l' evidència dels mil anys de la història de Catalunya, paradoxa lment per falta de dedicació ja que la part medieval, si els senyors Avenc-Sacosta haguessin pogut, hagués anat a terra. Les pedres enllaçadores a la part posterior del cos principal ens mostren precisament això, que es volia engrandir i convertir en un casal íntegrament renaixentista." Sortosament per a la història, la cuina no s'ha enderrocat. "És una cuina curiosa formada per una gran arcada aguantada per un enorme pilar. Podria ser que els dos terratrèmols del 1428, destructors de cases i castells deixessin aquesta part malmesa i s'hagués intentat falcar?" es pregunta Matthew. És una casa que ha crescut orgànicament segons les necessitats del moment i que ha vist a néixer i morir desenes de famílies catalanes que no han deixat el rastre emb lemàtic perquè no eren bisbes però que han format i formen part de la Catalunya rural, una Catalunya lluitadora i valenta. El senyor Domènec Juventeny, de l'E squirol, amb els seus 84 anys, dóna evidència d'aquest fet. Ell visqué de pet it a l'Avenc amb la seva família, durant els anys 20. És testimoni d'aq uesta lluita per sobreviure: el fred no perdonava ningú i s'endugué la seva mare. És una casa que si les parets parlessin ens explicarien històries plenes de tristor, fredor i por i també alguna que altra alegria i celebració. Durant tots aquests anys d'abandonament l'Avenc només ha tingut aquests records de companyia. Si s'arriba a restaurar serà, curiosament una reconstrucció per una banda i per l'altre la destrucció d'una ruïna. "Una ruïna" escriu Matthew a The Spectator "té alguna cosa de fascinant. Quan la restauResta urant

"

LA DEVESA

.Jj III

Habita cions Residència per {/ col.leetius

Ctra. de Vic li Olot, Km. 35 08569 Rupit Pruit Tels. 93 852 20 12 - 93 852 20 84

feature · 3

It was a wreck so we bought it

lliI:~::: ~ oeb~ ~.~: :~,~1;i~;: : :h~::::: GobGotin&f<>t"'... . .-iltI _

SG < rofl lo .- fr<,m . So !> "' ó ~ ,.;~ _ , .lOO "".<»t

·Dmt>l/Iy_~Sn..')WlY.l"V>fCl>lk/o¡'Il· ~ J'O"IUII " .

!lo '''NMy~-..- . llrt to ll'-.l 6't S'tt G
• T... . ln lho f ..hion _ l!'= à """".".. ..

. e"...,U"'<~., "',¡<Mr..."" ~. """"' _

_ olr-o........,w'

¡bWtvo."'Pt<

•

...>dol.-..oo · o/I.~

""'..,."py . _or . ""'a!.orbo.. "~ ••'1Mal tne Irnar>dr...,..q.il
Article apareguten

res , quelcom també es mor."Esperem que amb l'art i l'ajuda de tots l'Avenc pugui tornar a viure amb tota la seva dignitat, pugui continuar guardant els seus records de quan era ruïna i pugui continuar existint, enfortida, com a símbol de l'ennobliment de la pagesia catalana.

e/The Times Weekend

Belinda Parris.

REPARACIÓ DE COTXES

Josep :luuan/en!! Taller: C. Ped ró, s/n Tel. 93 856 83 27 SANTA MARIA DE CORCÓ 9

-CINGLES DE COLL5ACABRA

TEMPS ERA TEMPS Temps era temps. Fa molts i molts anys, a un pagès de la vall de Sau li anaven malament les collites i el bestiar patia malures, i no se'n podia sortir d'aquesta mala situació. El diable , sabent les desgràcies d'aquell pagès, li proposà que a canvi de la seva ànima, ell faria que canvié s la seva vida. Convingueren que el termini o la durada de l'acord seria d'un parell d'anys.

Església de Sant Crístófolde Tavertet Foto: Ernest G. Pagès

10

El pagès, sense pensar-s 'ho, i a causa del seu estat d'ànim desesperat, acceptà el tracte. De llavors ençà , totes li ponien, i la seva vida canvià radicalment i nedà en l'abundància. Però passava el temps i aquell pagès, penedit, veia com s' acostava el dia que hauria de donar compte del seu tracte amb el dimoni. A punt de caure aquella data fatídica, esparverat i amb la por al cos, el pagès anà a buscar el rector de Sau i li explicà el tracte que tenia pendent amb el dimoni. El rector de Sau li va dir: "mira noi , jo no puc fer res perquè els meus poders són molt limitats , vés a trobar el rector de Tavertet que aquest sí que en té de poder per salvar la teva ànima". Dit i fet. El pagès a tot estrop passà pel costat del cementiri de Sau i s'enfilà per trobar el camí que mena cap a Tavertet. Però, xiquets de Déu! El dimoni li venia al darrere. Ell, sense esma, corria costera amunt, grimpant per damunt dels còdols, mentre els ginebres, garrics i boixos li fuetejaven el rostre, però ell ni se n'adonava d'aquells

obstacles naturals i a cor que vols, seguia la seva esbojarrada cursa cap amunt. Passà per sota del puig d'en Riba, a frec de la canal del Castell, deixant a la dreta el Masnou i enfilant-se per la creu de Montcoma i salvant el cingle Moltorer i per les Gotes va arribar a Tavertet. Mentre, a poques canes l , el diable esbufegant el seguia rabiüt blasmant aquell maleït pagès . El pagès sense respir corregué i entrà dintre l' església cridant i demanant ajut al rector, que era dins el confessionari. Veient el pobre pagès que l'empaitava el dimoni, el rector abraçà i cobrí el pagès amb l'estola. I ja em tens ; rector, pagès i dimoni estirant l'un cap un costat i l'altre cap al' altre, el dimoni bregava de valent, però eren dos contra ell i estava arribant el límit de les seves forces , però el rector i el pagès també ho estaven. Tan forta fou la batussa que el dimoni els arrossegava amb el confessionari i tot cap a fora de l'església, fins que arribant quasi a la porta, el dimoni es donà veient que no els podia fer fora d'aquell lloc sagrat i maleintlos amb forts bramuls eixí corrent i s'estimbà pel cingle, just pel carrer de Sau . És per això que, si pareu atenció, veureu que a l'església de Sant Cristòfol, en entrarhi, quasi al costat de la porta, hi ha el confessionari, que és on va quedar d'aquella contesa tan extraordinària. Diuen els fats , que des de llavors, el diable mai més ha pujat a Tavertet. Nota: Mossèn Cinto Verdaguer ho contà en un dels seus relats del Collsacabra i a mi me l'han tramès els meus familiars per via oral. Jordi Font I Mesura de longitud antiga , dividida en vuit pams

Hostal Can No,gue C. del Mig, 2 Tel. 93 856 52 51 . TAVERTET

'-

·CINGLES DE COLLSACABRA

IDIOSINCRÀSIA DEL CAÇADOR De la caça s'ha escrit i comentat quasi bé tot, però hi ha una faceta en què ens agradaria profunditzar: per què la caça ha deixat de ser un art i ha esdevingut un esport. L'art de la cinegètica ha passat a la història. En els seus principis, l'ésser humà, com a integrant del regne animal, seguia un cercle vegetatiu que estava condicionat per un seguit de funcions: alimentar-se, reproduirse, guerrejar i morir. Per sobreviure era primordial alimentar-se i l'únic mitjà al seu abast era la caça. La reproducció era un accident o conseqüència d'una necessitat fisiològica. Guerrejar venia galgat amb la caça, amb l'única diferència que amb aquest mitjà satisfeia millor el seu ego. A mesura que la seva intel ·ligència es desenvolupava, com més poderós esdevenia, va comprendre tot seguit que guerrejar i anar davant de les seves hosts era absurd: d'aquí es creà un seguit de comandaments o escalafons, mentre ell restava al ' aguait, sense entrar en la lluita. A partir d'aquí solament li quedava la caça per demostrar-se a ell mateix i als seus seguidors que, si bé no participava en les lluites, ell era un gra estratega. Fins ben entrat el segle XX s'ha caçat, en molts casos, per pura necessitat, malgrat que cada cop menys. La caça furtiva no era una diversió, era una força major de subsistència. A mesura que han anat desapareixent les lluites locals, hi ha hagut més afició a la caça, amb una clara imitació dels militars. El fet primordial és tenir una arma de foc entre les mans; el plagi és total en la indu mentària i els accessoris inimaginables. Per corroborar-ho, cal adonar-se dels colors de les vestimentes, ja que el color adient seria el vermell, per evitar accidents , i no ei

camuflatge que s'utilitza, ignorant que la major part dels animals no distingeixen els colors. Avui la satisfacció de l'ego és primordial. Quan una persona triumfa en la seva vida professional, no culminarà les seves aspiracions fins a posseir una finca de caça, com més gran millor i ubicada en zones o províncies de fama cinegètica, i formar un "coto privat" de caça i invitar personatges importants . Com a colofó del que hem dit, es dedueix que la caça tal i com s'entenia fa anys, s'ha acabat. Ortega i Gasset ja parlava de l'ètica de la caça . Intentà donar normes morals i un codi ètic . En dictà tres: a) la peça de caça ha de ser determinada, b) ha d'haver-hi possibilitat de fracàs en la captura i e) limitació de la captura, és a dir, dels mitjans tècnics desproporcionats, del desaprofitament de les peces i establiment de vedats de caça. Animals en estat salvatge ja no en queden; caçadors sencers són dificils de trobar, cada vegada hi ha més "Tartarins". Tot el que és Natural escasseja, solament priva l'organització. La situació de la caça en l'actualitat és un negoci. hem anat a parar a un estatus en què intervé el que és legal , econòmic, tècnic i sociològic, fins a haver de preparar PLANS D'APROFITAMENT CINEGÈTIC. De totes formes, queden encara associacions de caçadors , concretament al Collsacabra, on l'activitat, pràcticament única, és la caça del senglar, complint així la regulació que hi hauria si aquest animal tingués el seu natural depredador; la intervenció de l'home supleix aquesta mancança. Joan Masllopart

RESTAURANT

SAU VELL CLUB NÀUTIC VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30 11

·CINGLES DE COL.1.SACABRA

LA FERRERIA DE RUPIT Una visita al senyor Francesc Rovira i Gallifa per parlar de Rup it i dels seus records ens van fer sentir unes vivències que intentarem plasm ar en aquest article per a Els Cingles de Collsacabra. Durant la visita a casa seva, ens mostrà uns baixos relleus en pedra, que podrien, per ells mateixos, ser objecte d' un article monogràfic sobre la seva obra.

EN NOMBRE DE DrOS AMEN ; )' DE LA VIRG EN MARIA .SEA MANIFIE5TO; Y t'O TO-, ,i o a rodes , Y qua lefqui era pcrfòn1r. qlleyò'qi cgo Alb;¡rez, r C~ I... dt:fon aClol 1J4n ... , . ¡ V l.ll....· .) ... " J ~ ,! r ' J r..\..i ¡}Hn .;d o r th .1)' ot d o: ro d os- , los Albey tar cs, y Hcrr;'l¿or ( ~ ,cjch !Cm CS la:t'Jcultad " y Anc de HcrraJu f, y Atbcyiar del PllllC!paJ? de Ca: I1J(UÍ1J, )' C ondad oe , de Ro{ft Hòn ) j ' Cc rdauya , en la CIudad de Barcelona haviranee,". elegid a , ~ ~()mb,~do p~r la Sazra J Y1\(,;.11 Magc ílad del Rcy Nuc üro Scàor ( que Dius g u:nic ) cerno mas largam:mc . ccnlla d e fu Real Privilegio , íirrnado de fu Rç31 ma no., y (dli1Jo co nd S~Uo pcudicn te , y (;00 Ias dcmas fofemardad es eu fo rma de Rcal'Carrcillcr ra dd pachado. Su fcdia en Madrid ;Í 12 . d e Dcziembrc .

ilc 17l' &e. ..

P

Fragment del títol de/errador Foto: Antoní Trujols

~

OR quanro

,n

"

, .1

-.: r-Ò.~ .' . : . : ? ill..( ·· ' · ' :; ll1e h. heeho p" enta ,

haver ejcr cido el arre d e Heeador , de qu e q uedo plccamcnreirnfcr madc de Rctacion , 'l Ut ad A,mm he rotnade , y que fcgurï r aq uella es pcrfona el refcri dc Macho Hcrrador de buena "ida f.a ma y coflu mbrcs y q ue haviendc Iido rpr oba do an re mi, por Uno de mis exauunador es, ha dado C:l b31f;ltisflcion ) y legi nmas rdpudb s J Y ft.' ha enco ncrndo h1b.ll, cap.is,é idoneo , para eje rcer Iu an edç/ 1cfJl(,. rado n Por ra~l to. hav iendo prcfbdo el ¿c ~¡do Ju ramento cl~Q-i

~cr de por"",,,¡"en,Y j'Il"I~Cllt< ! en ,<Xl" lo, qllc' (l'c':1e à (u"¡;
En aquest escrit ens centrarem en en seu taller de ferrer. Varem començar anant al seu arxiu de documents antics i ens n'ensenyà un de molt curiós i ens diu: "Això és un títol de ferrador que era fet a un avantpassat de casa que també es deia Pere Rovira a l' any 1735 i el dia que varen venir aquí i que el varen fer ferrado r era el 1765. En el títol s'expliquen totes les condicions que s'havia de tenir per ferrar; un que tingués mals costums, que s'emborratxés... no podia ser ferrador a causa que el treball de ferrador era de responsabilitat; hem de pensar que ferrar les cavalleries calia fer-ho bé. Podem veure que sota l'escrit imprès hi ha els sellos i les re12

vistes que se li feien. Aquest títol de ferrador el permetia ferrar a tot Catalunya, que era un privilegi que no el donaven a tots els ferradors . S' exigien unes condicions de portar una vida ordenada i si tenia bona vista. També dona ven les condicions que calien per poder ferrar. Les ferradures velles no podien tomar-se a posar així com els claus si s'havien clavat un cop no es podien tomar-se a fer servir, perquè en aquells temps els claus eren puiosos de la punta, i al ser puiàs al partir-se la punta del clau podia anar per fora i un tros per dins i punxar el cavall. Després havien de ferrar els dels pobres de solemnitat de franc segons diu el títol, i tenien l'obligació, que si un dia l'exèrcit els necessitava per ferrar uns cavalls en batalla, d'anar-hi . En els títols més recents també consten les mateixes obligacions". Un cop vistos els papers i especialment el títol de ferrador, vàrem anar a la ferreria, on en Francesc Rovira ens explicà: "Aquesta ferreria és de l'any 1711 i fins avui (ens mostra la manxa) Aquesta manxa és la primera que hi va haver i hi ha una data del 1711, també tenim una enclusa que és del 1710; el darrer ferrer que hi va haver era el meu germà que va morir l'any 1973, o sigui que des del 1711 fins el 1973 hi ha hagut sempre ferrers. Aquí havíem fet moltes classes d'eines de tall per anar al camp, fangues, càvecs, destrals, volants, etc". A les revisions de cada any hi consta una que és d'un tal Calderon de la Barca i era de les últimes inspeccions a l'any 1768. Continua la seva explicació : "E spe cialment' es ferraven matxos de bast; com que hi havia molt carbó s'havien de ferrar sovint, n 'hi havia uns 25, venien inclús de Sant Feliu, aquí n'hi havia que tenien 3 matxos. Es posaven ben bé una trentena de ferradures a la setmana entre uns i altres. El carbó de les Guilleries es posava en carros i es portava cap a Vic, últimament ja ho feien en camió; aquí a Rupit tot el que es pujava des de les Guilleries, de Susqueda i Sau, es pujava en matxos de bast pels cingles de Sallent ja que no hi havia carreteres.

-CINGLES DE COLLSACABRA

El transport amb animals va durar fins l'any 65 o 70. Els darrer s que van venir a ferrar, era un d' aquí que es deia en Dorca que tenia mat xo s de bast i des pré s en Carolet i en Bora de Sant Feliu. Als anys 65-70 es varen acabar el matxos perquè es va anar perdent el fer carbó i també es van fer altres sistemes per treure de les Guilleries les sàrries de carbó amb tractor i amb cable. Des de llavors de matxos ja no n'hi han hagut més". "Quan es va acabar la feina als anys 70, la ferreria va dedicar-se a fer les aixades, les fangue s i els magall s. Perquè la gent que anava a treballar al bosc havien de menester el magall i la destral i això era la feina que feien aquí; i aquestes eren les feines que feien els ferrers. Més cap aquí, amb el creixement del ram de la construcc ió vàrem dedicar-nos a fer reixes i porte s i una sèrie de coses de la mecànica. Ja va desaparèixer la manera de treballar llavors". "E ls mat xos es fei en serv ir per llaurar així com els bous en una època en què no hi havia els tractors. Els bous també els ferràvem i les vaques també. Era un altre tipus de ferradur a la del bou i la vaca , ja no era de peu rodó, que diem, era de peu corcat. No n 'hi havia gaires de pagesos que ferressin els bous , però la majoria ho feien ja que si els feien treballar per llocs empedrats o carretere s se' ls hi cascaven els cascos i anaven coixos i s' havien de ferrar". "Les arades també les arreglàvem i també en vàrem fer alguna d' arada. Acaba da la guerra , que no es trobava gaire de res, amb el meu germà n 'h avíem fet alguna d'arada, encara tenim una roda nova; més tard ja no en vàrem fer. L' arada per llaurar amb bous i vaques, molt bous, però vamos hi havia qui tenia un parei de vaques i també llauraven. No saltre s també arreg làvem les arades , hi havia més d'un tipus d' arada, n'h i havia que

en dèiem rascacuixes, però vamos, més que tot ho feien amb l ' arada que tenia dos or ions ' . Després ja van venir els tractors que portaven les arades acoblades i alesh ores arreglàvem les arades d' aquests tractors".

BAR - RESTAURANT

1!}ostal (!CO üsacaura

CAN MIQUEL c. Les Fonts, 4

Tel. 93 856 50 83

085 11 TAVERTET

(Barcelona)

Després de les explicacions, vàrem acabar gaudint de la visita d'una ferreria i un taller mecànic del costat. En Francesc Rovira ens va ensenyar com, en pocs minuts, es pot encendre la farga i fer un element decoratiu amb un tros de ferro que al roig viu és manejable, aparentment, amb facilitat. Tal com hem vist, les ferreries havien tingut una gran importància per al desenvolupam ent de la vi da eco nò mica i social d' aquells temps no tan llunyans. L'e volució dels temps ha fet que aquest ofici hagi pràcticament desaparegut. Amb aquest article volem deixar constància d' aquest ofici que fou tan important.

En Francesc Rovira treballant a la farga Foto: Antoni Trujols

Antoni Trujols - Ernest Gutiérrez I Orions "ore llons": dues pales corbes que tenen algunes arades per ajudar a donar la volta la terra del solc.

BAR-RESTAURANT • HABITAC IONS

Passeig de les go rgu es, 6 Tel. 93 856 8 1 53 0 85 1 l SAN TA MARIA DE CO RCÓ - L'ESQUI RO L

13

·C IN G L E S DE C O L.L SA C A B R A

LLAURÓ. 12 CITES, un projecte de land art al Collsacabra Alícia Casadesús i Josep M. Cols a la primera cita : El silenci de les pedres, Falgars, 31 de juliol. Foto: Teresa Costa.

Interven ció de Ramon Vilar, clarinet, i Alíc~a Casadesús, instaNació plàstica. Quarta cita: El llenguatg e de l 'absència, balma del Suny er de Baix, 3 1d'octubre. Foto: ToniPadrós.

14

LLA URÓ. 12 cites - Art i natura al Collsacabra 1998/99 és un projecte artístic que consisteix en dotze intervencions en dotz e espais naturals del Collsacabra. Aquestes intervencions - o cites- tenen lloc

l'úl tim cap de setmana de cada mes durant un any, des del juliol del 1998 fins al juny del 1999. "Llauró" significa terra conradissa, terra que pot ser cultivada. En aquest projecte el Collsacabra és concebut com a llauró . En aquest cas, però, qui es relaciona amb la terra no és el pagès sinó l'artista. L'autora del projecte, l'artista visual de l'Esquirol Alícia Casadesús, creu que l'artista, com el pagè s, també espera que de la

seva relació amb la natura en pugui sortir alguna cosa, i proposa a un artista diferent, o a més d'un, inve stigar conj untament aquesta relació en cada un dels dotze espais. Els treballs que en resulten són, per tant , pluridisciplinars, inèdits i únics. Els artistes participants pertanyen a diferents camps artí stics: les arts escèniques, Elena Castelar i Elisa Crehuet; les arts visuals, la mateixa Alícia Casades ús, Bernd Block i Àlex Nogué ; la dan sa, Cesc Casadesús i Guta Hedewig; l'es criptura, Pep Rosanes, Víctor Sunyol i Pep Vilaregut; i la música, Josep M. Cols, Salvi Estragués , Pep López, i Ramon Vilar. La majoria d'ells són del Collsacabra o hi estan vinculats d'alguna manera o altra. Els espais escollits presenten alguns dels atractius de la natura i el paisatge propis del Collsacabra: cingles, baumes, salts d'aigua, restes arqueològiques, etc. Totes les intervencions es creen expressament per a l'espai on tenen lloc, sempre amb la premissa bàsica de respectar l'entorn. Els objectius de LLAURÓ són: primer, posar en contacte art i natura; segon, propiciar als visitants no només un espai sinó també un temp s idoni per a l'experiència estètica i, tercer, fer conèixer una nova manera d'aproximar-se a la natura del Collsacabra. A partir de la reflexió d'aquesta relació entre art i natura els artistes participants han plantejat, fins ara, conceptes com temps, comunicació', silenci, vestigi, cos, atzar o arquitectura. LLAURÓ ja ha convocat 5 cites, puntualment l'últim cap de setmana de cada mes. Al mes de juliol, L'espai de l'invisible, a Falgars, amb l' Alíci a i en Josep M. Cols , pianista . A l' agost, Pa s , al Pont de Baumades tra l, amb l' Alícia, en Cesc Casadesús i la Guta Hedewig, ballarins . Al setembre, El cos del temps, a l'antiga era de Can Tafura, amb l'Alícia i en Pep Rosanes , poeta. A l' octubre, El llenguatge de l 'absència , a la balma del Suny er de Bai x, amb l'Alícia i en Ramon Vilar, clarinetista. I al

) J

:1

,

'I

) ;¡¡

·C IN G L E S DE COLL 5 ACA BRA

or

I I

J

novembre, Rerellum, a les tombes antropomorfes de l'Avenc, amb l'Alícia i en Víctor Sunyol, poeta. LLAURÓ convocarà les properes cites al Molí No u, amb l'Alícia i en Pep López, al desembre; la Foradada, amb l' A lícia i l'Elisa Crehuet, al gener; les Roques Encantades, amb l'Alícia i l' Àlex Nogué, al febrer; les balmes de les Piques, amb l'Alícia i en Bemd Block, al març; el Morro de l'Abella, amb l'Alícia i en Salvi Estragués, a l'abril; el Molí-bernat, amb l 'Alícia i l'Elena Caste lar, al maig; i al rec dels Pous, amb l'Alícia i en Pep Vilaregut, al juny. La convocatòria de cada cita es fa, bàsicament, a través de la tramesa d'un díptic. En aquests díptics hi apareix un text que acostuma a ser un punt de partida per als treballs dels artistes. També s'hi fa constar el lloc, l' hora de trobada, el tipus de ruta entre el lloc de trobada i el lloc de la intervenció, així com la durada aproximada del trajecte. L'assistència a totes les cites està essent molt positiva: 150, 300, 100, 125 i 11 persones respectivament. El públ ic prové del Collsacabra, de la Plana de Vic, de la Garrotxa i d'altres zones de Catalunya. LLAURÓ està organitzat per l'entitat vigatana H. Associació per a les Arts Contemporànies (HAAC). Compta amb el suport de la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal d'Osona, l'Ajuntament de l' Esqui rol, l'Ajuntament de Rupit i Pruit, l'Ajuntament de Tavertet i l'Associació de Veïns de Cantonigròs . Amb el suport d'aquestes institucions es preveu organitzar una exposic ió un cop finalitzi el projecte, editar un catàleg i, poss ibleme nt, un compacte. LLAURÓ també compta amb la col·laboració de TVO, Televisió d'Osona. Val a dir, però, que realment LLAURÓ no seria possible sense la participació desinteressada i l'entusiasme de tots els artistes. I tampoc seria possib le sense la participac ió

°

l

r

J

Detall de la instaNació d'Alícia Casadesús per a la tercera cita: El cos del Temps, antiga era de Can Tafura, 26 de setembre. Foto: Alícia Casadesús.

desinteressada i l'entusi asme dels co l·laboradors de l projecte. Persones que en cada cita ajuden a muntar i a desmuntar, que s'encarreguen del lloc de trobada, de l'aparcament, de fer les fotografies, etc. Anna Crosas i Barcia Gestió del projecte

Si voleu rebre info rmació de LL AURÓ . 12 cites, feu arribar les vost res dades a: HAAC (H. Associ ac ió per a les Arts Co ntempo rànies) Carrer de Jaume I, 15 08500 Vic Telèfon : 93 889 10 56 - Fax: 93 889 26 49 E-mail: haa c@m x3.rede stb.e s

Detall de la instaNació d'Alícia Casadesús en una tomba antropomorfa amb un fragment de poema de Víctor Sunyol. Cinquena cita : Rerellum, tombes de l'A venc, 28 de novembre. Foto: Víctor Sunyol.

Voli de Sou Tels . 93 884 70 23 - 93 884 70 15 Tel. Part i Fax 93 884 70 27 0851 9 VILANOVADE SAU (Ba rce lona ) BAR - PISCINES - RUTES A CAVALL

15

-C IN G LES DE C OLL5 A C A B R A

EL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS Una activitat del nostre Collsacabra que per a molts pot haver passat per alt és la cria de gossos de raça: a la masia de Mierons, en el terme de Tavertet i a la zona del vessant del Ter entre el Villaret i Sobiranes, des de fa ja 15 anys una família es dedica a la cria del gos de Muntanya dels Pirineus. Aquest gos se'l coneix també com a Mastí, Gos Ramade r, Chien de Berger, Berger Catal à, Patou, Gran Pirineu o tan sols Muntanya.

Un exemplarde gossa amb dues cries Foto: Teresa Verdaguer

Els seus avantpassats varen venir a occident acompanyant els seus amos, intrèpids guerre rs nòmades provinents de l' Às ia. Aquells gossos grans i forts, descendents del dog del Tibet, compartien amb el seu amo tota clas se de situacions i per ills com un autèntic company. El seu caràcter és tan especial que no encaixa en el clixé que tenim de l'espècie canina com a animal submís per excel ·lència. La formosa estampa, d'un cos gros i amb abundós pèl, amb un pes d'un s 60 Kg per a un adult, el seu caminar i la seva mirada dóna una idea del seu caràcter captivador,

BAR - LlERA - f ORN DE PA COQUES DE FORNER I DE LLARDONS CARQUINYOLIS DE RUPIT RECORDS I EMBOTITS

ERA NOVA, S.C. - PI. Era Nova, 1 Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50 RUPIT I PRUIT

16

potent , segur d'ell mateix, alegre, tranquil, dolç i festós. Al costat de l'amo és capaç d'afrontar qualsevol situació en els més variats ambients i circumstàncies; per això el, avui, ferotge guardià d'una casa aïllada al mig del bosc, demà estarà tranquil , afable i silenciós a l'habitació de l'hotel el dia abans d'una competició canina de bellesa o amb motiu d'un viatge de vacances. Durant cents d'anys els Muntanya dels Pirineus havien protegit els castells o les cases del seu amo o guardaven els ramats d'ovelles protegint-los de lladres, llops i óssos. La missió més especialitzada era la de guardar el bestiar en absència del pastor, actuant d'acord amb les circumstàncies de cada moment i prenent les decisions pertinents. Per això podem dir que el gos de Muntanya dels Pirineus té la capacitat de reaccionar "raonablement". Per aquesta qualitat no té l' automatisme d'acció-reacció d'altres gossos, obeirà si en veu la necessitat. Així per exemple, si li ordenem que s' aparti per passar, no ens obeirà si podem passar pel costat, però si anem carregats i tenim dificultats, s'apartarà sense que li demanem. Fou utilitzat ja com a gos de companyia a la cort francesa, funció que compleix perfectament gràcies a les seves qualitats de fidelitat, intel·ligència i jovialitat. És, doncs, un company ideal. Quan es vol destinar un exemplar a la protecció del ramat, cal donar-li un imprinting especial; així doncs , romandrà des del seu naixement al mig del corral de les ovelles, i no tindrà cap contacte amb el pastor o la seva família.

II ......Ni ï iu CCIO NS

r.IAVERTET, S.L.

.~

Construcció en general Especialitat en pedra Venda de cases i terrenys

c. del Mig, 10 - Tel. i Fax 938565016 08511 TAVERTET

·CINGLES DE COLL5ACABRA

Teresa Verdaguer i la seva filla Laia són les que han dut la cria de Tavertet endavant , i van aconseguir guanyar els campionats d'Espanya amb les seves gosses Gresca i la filla Nissa. Per altra banda, tots els gossos de Mierons han assolit punts per al campionat d'Espanya i en l'exposició monogràfica de Vitòria de l'any 1992 Mierons va ser guardonat amb el millor lot de cria. Els gossos de Tavertet, ja que així es denomina l'afix! de la cria dels Verdaguer, tenen l'avantatge de viure en llibertat quasi total, la qual cosa permet comprovar fàcilment sobre el terreny les qualitats pròpies de la raça, en especial l'instint de guardià. Els criadors de gossos de Muntanya ha constituït una associació anomenada Club Español del Perro de Montaña de los Pirineos (C.E.P.M.P) de la qual és vocal de la junta Teresa Verdaguer. Editen una revista i organitzen concursos, i vetllen per a la protecció i manteniment de la puresa de la raça. L'afix TAVERTET està reconeguta per la Federació Canina Internacional. Últimament la Generalitat de Catalunya, que participa en el programa "UPE" de la Unió Europea de reinstal-Iaci ó de l'ós als Pirineus ha formalitzat un concert amb l'associació de criadors de gossos de Muntanya per la compra d'una vintena d'exemplars ja que, de ben segur, són la solució dels problemes que actualment es troben els pastors del nostre Pirineu a l'hora de defensar els ramats d'animals depredadors com poden ser els gossos salvatges i els óssos recentment

introduïts . Per això el C.E.P.M.P. actualment està preparant cadells amb imprinting per tal de poder amb poc temps, facilitar-los als pastors per parelles, ja que és aquesta la forma idònia de treballar d'aquests gossos. Com podem veure, el Collsacabra no solament és ric amb paisatges variats, molt rica en fauna salvatge i una extraordinària varietal de flora, sinó que l'acció de l'home s'ha diversificat fins a una activitat tan especialitzada com és la cria i millora d'un animal tan noble i singular com és el gos de Muntanya dels Pirineus.

El gos vigilant e/ ramat Foto d'arxiu

Ernest G. Pagès 1 AFIX, paraula equivalent, en aquest cas, a la denominació d'origen o marca.

17

·C IN G L ES D E CO LLSACABRA

NOTES NOSTÀLGIQUES S'ha dit que la persona, a la maduresa de la seva vida, viu dels records de la infantesa, de la joventut i de les èpoques passades; jo estic experimentant que això és veritat. Jo, en els meus vuitanta-dos anys ben complerts, sovint em vénen a la meva memòria imatges de la meva infància al costat dels meus pares i germans, dels contes i vivències que m'explicaven, de quan em repenjava a les faldilles de la meva mare, perquè em

La casa de les Baumes Foto: Ernest Gutièrrez

donés xocolata; de quan els meus pares anaven a mercat a la ciutat per algun afer i de tomad a em duien unes galetes esquitxades d' ametlla picada, que ells en deien espigots i per altra banda també em deien que eren "sisplaus i quemanes" per ensenyar-me que quan es demanava una cosa s'havia de dir "sisplau" i si em cridaven, en comptes de dir "què", s'havia de dir "què mana". Recordo que quan tomaven de la fira de Reis de Manlleu , em portaven algunajoguina, un cavall et de cartró, una escopeta de llauna de dos canons com les dels caçadors,

a voltes també uns esclops o socs i alguna pilota que algunes vegades era de cuir i altres de goma i que no em cansava de fer-la botar allà a l'escó de la cuina. Però quan arribaven, després d'haver sortit ja unes quantes vegades a la finestra del porxo per veure si venien, primer de tot, calia preguntar si havien anat bé pel camí, després d'haver donat la bona nit. També recordo amb il·lusió de quan podia jugar amb el vailet que teníem per guardar les vaques allà a les Baumes. No són tan bons els records de quan als vuit anys vaig començar a guardar les vaques, ja que tot sovint em sentia sol al mig del bosc i m'hi feia bons tips de plorar; però ben aviat vaig començar a trobar els guardians de les cases veïnes i tot va canviar,ja que quan ens reuníem ens ho passàvem molt bé, cosa que és gust de recordar. Per altra banda sembla estrany que en la meva adolescència i joventut, l'ambient pagesívol no m'agradava; potser perquè no havia tastat el de la ciutat que desitjava tant, i en canvi ara sento una gran satisfacció, en les hores d'insomni, recordant com ens ho passàvem de bé ja en l'adolescència i joventut les colles de nois i noies que sortíem de les cases de pagès i del poble, a voltes ballant amb el piano de maneta i altres al prat d'alguna casa de pagès, també al pla de can Xicot o a la font del Puig i també, de vegades els dissabtes, a la barberia, on s'hi feien jocs i molta tabola. Ho recordo prou bé de quan després de la classe que ens feia la mestra durant la vetllada, l'anàvem a rematar a la barberia. També recordo, del temps que vaig tenir la barberia, la colla de jovent i no tan joves que hi acudien els dissabtes al vespre, dels

EMBOTITS

MAN UEL COLOM, SL

T&ACs.L. Tecnologia y Accesorios S.L.

C. Major, 28 i 30 08569 CANTONIGROS (VIC)

18

Tel. 93 856 50 58 BARCELONA

C. Major, 54 Tel. i Fax 93 856 8313

08511 Sta. Maria de Corco Mobli 608135073

-CINGLES DE COL.L.5ACA BRA

jocs que s'hi feien , els del "borinot" i de la "bufetada", mentre al mateix temps , s'hi cruspien alguna coca regada amb moscatell. També donava bo de veur e la gentada que els diumenges, després de la missa major, s'agrupava al redós de la vella noguera de la plaça tot comentant les sev es coses pagesí voles amb bona harmonia, ja que totes les cases del poble i de pagès estaven habitades per gent del camp i pot ser que en aquella època no es visqués amb tan luxe però potser sí amb més gaubança. Va arribar l'època dels anys seixanta i tot va canviar; la gent que vivia al poble o en petites cases de pagès amb poca terra i que la major part de l'any treballaven al bosc per poder viure, amb la vinguda del butà la feina al bosc va venir a men ys i llavors tota aquella gent no va tenir altre remei que marxar a la ciutat a buscar feina , que en aquella època no hi mancava . Això va fer, també, que per aque stes circumstàncies molta gent i fins i tot moltes famílies pageses amb bona situació se n'anaren atretes per buscar una aparent millor vida a les poblacions industrialitzades. Això va fer que en els petits pobles de muntanya tot va canviar i també al nostre. Moltes de les cases s'han tomat a omplir i se n'han fet de noves; unes per viure-hi permanentment, altres per temporades. Ha vingut la gent de la ciutat amb diferent manera de pensar, com és natural, i llavors a voltes contrasta amb la gent autòctona. Per altra banda

els quintans o camps de les pagesies que en altres temps vèiem curulls de viandes, blat i altres cereals, blat de moro i patates, avui són erms i sovint hi creixen els esbarzers i males herbes ; la jovenalla plena de vida, d'alegria i il-lusions pagesívoles, també ha desaparegut. No cal dir que ningú voldria tomar enrera, jo tampoc, però la gent que hem viscut tants anys un passat que ja no tomarà, sovint és grat recordar-l o am b certa nostàlgia i enyorança, però tamb é amb alegria per haver-lo pogut viure i explicar. Els que vàrem ven ir al món a les primeres dècades d'aquest segle i hem viscut l'evolució de la vida i el progrés ja en tenim un bon munt de coses per recordar i explicar, així com situacions a les quals hem hagut d'adaptar-nos , però amb la il-lusi ó d'esperar a veure demà què vindrà de novetat. Jordi Sanglas

Dibuíx de Francesc A. Puj ol

RESTAURANT

CANBAUMES

]osep Comajoan

Major, 56

Tel. 93 852 20 86

C. de Baix, 2 Tel. 93 856 52 07

08569 RUP IT I PRUIT

08511 TAVERTET

Tel. 93 856 85 45 08511 LES QU IROL - STA. M. CORCO

19

·C IN G L ES DE C OL.L.S AC A B R A

LA PRIMERA ESCALADA A LA ROCA DEL BARRET D'EN RIBA A la cinglera de Tavertet, i en el tram de sota la casa del Castell, quasi enfront de l'indret on hi ha les restes del submergit poble de Sant Romà de Sau, hi ha, adossada al cingle , la roca del Barr et d'en Riba. És un monòlit de roca natural, que sobresurt just al nivell de la lleixa del cingle com una talaia en la gran muralla dels cingles. La seva forma d'ap aren ça de bitlla és el resultat de l'erosió, que al llarg dels segles ha sofert la roca. Amb els seus quasi 40 m d'alçada que té aquesta agulla pel costat del collet que l' uneix a la paret del cingle, els setanta que té pel vessant de la vall i els més de vuitanta d'espadat vertical que té al damunt, fan que els estimballs que l'envolten li donin un especial atractiu, tant per a l'escalador com per a l'excursionista sensible a la bellesa que pot tenir una forma pètria d'un racó de muntanya.

L 'agulla del Barret d 'en Riva i la Vall de Sau, a l'any 1956 Foto: Jepet Monistrol

El seu nom, per cert, ben cur iós, li ve donat de fa anys per un insòlit record popular. Es diu que un habitant de la vall de Sau, conegut per en Riba - no se sap si amo , 20

masover o mosso, però sí relacionat amb la finca de la Riba - un vespre va comentar als seus companys, que estant a la vora de la part de dalt dels cingles el fort vent que feia se li va endur el barret i que aquest fent moltes giragonses penya avall va anar a caure al damunt d'aquella roca punxeguda de sota el cingle . Hi ha qui diu també que el barret fou llançat a posta, per guanyar una juguesca que consistís en llançar-lo i fer-lo caure al damunt d'aquella estreta roca. Fos el que fos; incident o intenció, fantasia o autenticitat, el que sí que queda molt clar que el nom li ve donat per un barret que tenia un home que li deien en Riba. Vaig veure per primera vegada aquesta roca l'estiu de l'any 1952 mentre feia una excursió amb la meva germana Maria per les Guilleries. La intenció - s'ha de dir tot - era acabar-la a Tavertet a casa de l'oncle Pep de cal Vell Correu i poder-nos refer de la llarga caminada. Quan després de passar el Ter, sortíem pel carrer de Dalt del poble de Sant Romà de Sau, avui sota les aigües, vaig adonar-me d'aquella extraordinària agulla de roca roja. Per l'ombra que feia a la paret era clar que sobresortia i estava aïllada del cingle. Com més la mirava tot caminant, més m 'atreia. Com afeccionat des de vailet a l'escalada, allò era per a mi molt interessant. Tot pensant vaig suposar que no hauria estat mai escalada; venir fins aquell indret i pujarhi hauria supos at com a mínim tres dies i això era, sens dubte, un important inconvenient de temps i pressupost. Cal recordar que, en aquell temps, quan hi havia tres dies de festa, que eren ben poques vegades, els escaladors anàvem al Pedraforca. També vaig deduir que els escaladors barcelonins i manresans ja tenien prou feina amb les "primeres"! que encara hi havia per obrir a Montserrat; els de Sabadell i Terrassa, els coneixia prou bé i mai havia sentit comentaris d'escalades a Sau. A Vic encara no hi havia cap grup d'escalada i tenia molt clar que a aquella roca, a la gent del país, no se'ls hi havia perdut res. El meu raonament era que aquella agulla podia ser una bona primera. Aquell repte començava a ser important

·CINGLES DE C O L.LSACABRA

per a mi i vaig arribar a creure que fins i tot hi tenia un cert dret. Interessat per aquella roca, vaig decidir que en lloc de pujar per la drecera del grau de les Gotes, ho faria pel camí de bast de la canal del Castell; feria una bona marrada, però em permetria poder-la contemplar de prop. Així ho vaig fer, però camí amunt el bosc era cada vegada més espès i les alzines m' amagaven l'agulla. Obstinat per observar més de prop aquella roca, ajudat per la meva germana, vaig pujar a un turó que hi ha a mitja canal. Allà per fi vaig poder contemplar en tota la seva dimensió la impressio nant agulla . Era molt més grossa i alta del que des del poble m' havia semblat; en el cim no s'hi veia cap pedró ni senyal d'haverhi arribat ningú. També vaig poder observar que aquella mena de roca rogenca era molt uniforme i mancada d'esquerdes. Era evident que escalar en aquella tipus de roca, i a més del tot vertical era una tasca molt difícil per no dir quasi impossible. Tot el que una estona abans tenia aquella roca de fascinant, en contemplar-la ara més de prop , esdevenia decepcionant. Era una gran escalada, sens dubte una gran "primera"; però allò no era per a un escalador novell, com era jo aleshores: era massa per a les meves aptituds i coneixements tècnics . Si com a descendent d'aquell país, volia ferme'n mereixedor, calia preparar-me a fons i cercar un bon company de cordada. Capficat, vaig continuar camí amunt amb la meva germana. En arribar a casa dels parents, vaig preguntar a l'oncle Pep si aquella roca tenia nom. Va ser llavors quan vaig saber que se'n deia Barret d'en Riba i el perquè d'aquest curiós nom. Quatre anys mes tard, després d'una intensa activitat d'escalada amb el meu company Josep Monistrol, vàrem creure que estàvem preparats per fer una escalada com aquella. Conscients que no era una simple activitat de cap de setmana, vàrem decidir dur-la a terme per les vacances d'aquell any. En començar-les, jo aniria a Tavertet, allà, fent estada a casa dels oncles, sense presses i ben cuidat , aniria a fer prospeccions de l'agulla, m 'e nduria part del material i, si calia, faria algun rapel i m'acostaria fins el callet. Allà estudiaria l'estructura de la roca i el sistema més adequat de progressió, qui-

na seria la cara més fàcil i els punts de fugida si la cosa anés malament. Uns dies més tard pujaria el meu company acompanyat dels amics Girbau i Querol, que s'havien compromès a fer d'equip de suport. Dies després de fer-nos aquest plantejament, tot el nostre pla va anar-se'n en orris. A finals de març, dos dies abans de Setmana Santa, va arribar a la nostra entitat la revista Muntanya, que publicava el Centre Excursionista de Cata lunya en la qual hi havia un article d' en Duran Cañameres sobre la vall de Sau. L'autor acompanyava l'escrit una fotografia a tota plana dels cingles i la vall al fons. Això no hagués estat cap problema si no fos que a primer terme d'aquella fotografia, ressaltant sobre el fons, figurava l'agulla que ens guardàvem en secret. Però això no era tot, en el peu de foto-

Burinant el primer tram d 'escalada Foto: Jepet Monistrol

grafia hi deia "En primer terme, en la paret del cingle, es destaca el monòlit del Barret d'en Riba, el cim del qual no ha estat encara coronat" . Aquell bon home havia posat en el millordels aparadors, el que' més veia i llegia la gent del ram de la corda, allò que en Jep i jo volíem guardar en el millor dels secrets. Era ben clar que, després de l' aparició d' aquell article, la nostra "primera" se' n podia anar a altres mans. 21

·CINGLES DE COLLSACABRA

Era evident que ja no si podia anar aquella Setm ana Santa i confiàvem també que cap altra cordada tindria temps d'anar-hi. Ens calia, doncs , aprofitar les dues festes de l'aplec de la Salut, que nosaltres teníem aviat, per anar a escalar la nostra agulla. Dies abans vàrem aconseguir dels nostres llocs de treb all que ens donessin festa el dissabte precedent al dia de l'aplec, cosa que no va ser gens fàcilja que en aquella època els dissabtes era normalment dia feiner. Aquell dia, 12 de maig de 1956, carregats amb tot el mater ial que teníem, vàrem trobar-nos tots quatre a l' estació central de Sabadel l. Per allò de quan es fa una primera, totes les precaucion s són poques, les nostres mot xilles, amb les cordes al damunt, pes aven i feien un volum de consid eració. Evidentment, seguint la tradició del "gremi del ram de la corda" hi havia molts metres de corda, una pila de ferros' , martells i mosquetons , i ben poc menjar. El primer tren que va passar ens portà fins Montcada i d' aquí, amb el retard habitual, un altre tren ens dei xà a Vic, on no vàrem poder empalmar amb el cotxe de línia per anar a Sau. Així doncs, vàrem fer caixa comuna amb tots els diners que dúiem i com era d'esperar, el capital reunit era bastant minso. Tot i així, vàrem anar a la parada de taxis de l'estació a demanar preu per anar a Sant Romà de Sau. Després d'un estirat regateig - actitud d'uns i altr es avui del tot incomprensible - vàrem arribar a un preu acceptable pel nostre fons i que ens permetia disposar d'una petita reserva per a la tornada. No sé si va ser pel preu que vàrem acordar, per les grosses motxilles o per l' aspecte de clients no massa solvents, el cert és que ens van fer pujar a un cotxe vell i atrotinat que hi havia al final de l'aparcament de l' estació. Just deixar la plana, i ja per l' indret de Folgueroles, l'aire fred que entrava per tots costats d'aquell vetust vehicle era més que considerable. Per guarir-nos psicològ icament d'aquella inconveniència, començàrem a fer comentaris plens d' humor i d'ironia. Vull creure que va ser per la jocosa acceptació d'aque ll problema, que el xofer en un impul s de sinceritat ens comentés que aquell era l' últim viatge que feia i que dillun s el portaria al ferraller. 22

Cap a la fi del viatge, passat Vilanova i ja Coromina avall, la pista , bastant abandonada per la imminent construcció del pantà, tenia sots i bonys per tots costats. Aquell terreny deteriorat i la pèssima suspensió del cotxe, van convertir aquell tram de trajecte en la més dura i divertida de les atraccions de fira. Poc abans d'arribar a l'Aulerosa o la Gusa, com també en diuen alguns , una forta sotragada ens feu tocar el sostre del cotxe amb el cap; el taxista va aturar el cotxe dient-nos que no podia continuar. La cosa ens va sorprendre , però no ens va anar malament del tot; això ens va donar peu a tomar a parlar del preu del viatge i ens va permetre aconseguí una mica més de fons comunitan.

Carreg ats amb les pesants motxilles , emprenguérem camí avall cap al vell pont sobre el Ter. Un moment de repòs sobre les seves velles branes ens permeté contemplar aquella superba obra del segle XIV amb els cinc arcs i en especial els tres centrals de gran amplària. Recordo molt bé que em va fer molta tristor acabar-lo de passar, ja que pressentia, i amb raó, que no hi tomaria a passar mai més. Pocs anys després , el 1963, queda ria cobert per les aigües . Pujant amunt cap al poble, vàrem trobar a la dreta del camí el vell hostal de la Riba, on encara hi vivien , car es va abandonar el novembre del 1962. Com que no dúiem diners varem demanar que ens deixessin dormir a la pallissa o en algun cobert. Van ser molt considerats i ens deixaren passar la nit . a unes còmodes golfes . La sorpresa d'aquella bona gent va ser que , al vespre, quan pujaren a preguntar si volíem alguna cosa, van veure l'escampall de cordes i ferros ; llavors varem dir-los el que volíem fer l'endemà. Quan aquell home, suposo que era l' Àngel, va dir-nos que "no s'hi pot pas pujar allà dalt, no pot pas ser", sense pretendre-ho ens encoratjava encara més a pujar a l' agulla. De bon matí, després d'agrair-los la seva hospitalitat, vaàrem acomiadar-nas-en i travessàrem el petit poble de Sant Ro mà de Sau, on solament vivien cinc famílies. Contempl àrem l'església amb els seu bonic campanar romànic, la petita plaça del davant, i uns metres més enllà la casa del Fadrí de Sau, lloctinent d'en Serrallonga. Prenguérem el camí del cementir i i abans

-CINGLES DE COLL5ACABRA

d'arribar-hi ens vàrem desviar pel sender que ens duria a la canal de la casa del Castell de Tavertet. Una hora més tard érem a la lleixa que ens duria al collet de l'agulla del Barret d'en Riba. Del record de l'escalada transcriuré, pel seu realisme i espontaneïtat, la descripció que pocs dies després de l'ascensió, va escriure, amb molt encert, per al butlletí de la nostra entitat el company Jepet Monistrol. " Ha plogut la nit anterior, però avui el dia és claríssim, són les vuit del matí, quan comença l'ascensió . En Carles prepara el material, s'encorda i puja uns cinc metres per entre uns blocs despresos. Des d'allà amb un pas d'esqueneta sobre en Girbau, comença a burinar el tram de paret de roca llisa. Una vegada superats aquests primers metres amb diverses burinades, prossegueix amb un flanqueig. Quan arriba al final d'aquest, m'avisa que fa reunió, que comenci a pujar. Recupero part del material col'locat i inicio aquell flanqueig que a simple vista semblava fàcil, però a causa de la descomposició de la roca és difícil. Al final d'aquest hi ha una fissura que permet a en Carles continuar l'ascensió . AI final d'aquesta hi ha una petita balma que supera clavant un parell d'escarpes . La de més amunt cedeix, i tan és veure' I caure com veure'l agafat a la plataforma tres metres més avall. Després de l'ensurt continua, però ara seguint en doble corda fins una savina on fa reunió . Quan hi arribo veig que està habitada per innumerables formigues i una vespa. Li pregunto com se li ha acudit fer una reunió en aquell paradís. Somriu i en surt continuant cap a la dreta. Em comenta que ara la roca és un xic més bona. Assegut en aquella petita i incòmoda savina completament penjada al buit, contemplo com en Carles intenta fer un forat fent girar el burí com si fos un tornavís. M'explica que no pot desprendre's de la mà que té en una petita

Formatgeríes artesanes de cantonígYòs

~ . \:~ffPi . .

-. -. '. '

.'

---

etm. de Vic a 01l1t,

KIII 24.

08569 emdl1/lign15

(05l1lIa-Barcelt1llJl)

rel. 93 85 2 50

06

".,"~

':--.=1

·--·i

presa per agafar el martell i poder picar el burí. No sé si és, perquè la roca no és molt dura o ell, molt tossut, però a la fi aconsegueix fer el forat i posar-hi una pitonissa. Quan veig que s'hi penja, demano fins i tot ajuda a les formigues. Sortosament pot burinar més amunt i continuar l'ascensió . Ara les formigues ja em tomen a ser molestes. El vaig perdent de vista parat amunt. El crido i em respon que allò està molt fotut. Quan em demana corda fluixa, endevino que està arribant al lliure del tros final. Quan sento que crida "ja sóc dalt", respiro profundament i surto tan de pressa com puc d'aquella miseriosa savina i d'aquell infern de formigues. Recupero el material que puc, i no sense dificultat em reuneixo per fi amb ell el cim de l'agulla. Assegurats en una petita alzina fem pujar els companys Girbau i Querol. Deixem un petit pot, una targeta amb els nostres noms i la data al cim de l'agulla. En Carles diu que allà dalt no s'hi pot clavar res, que tot és descompost. Passa la corda al voltant d'aquella flaca alzina, i em diu que comenci a baixar fent rapel, però sense fer el més mínim sotrac. Quasi arrossegant-me per la roca arribo per fi al peu de l'agulla. Al cap de poca estona som tots tres a baix. Mentre arrepleguem tot el material, mengem quatre ametlles. Minuts després marxem plens d'eufòria cap a Tavertet". Després de contemplar un parell de vegades més aquella esvelta agulla que acabava de ser escalada per primera vegada i sentirnos orgullosos de la tasca realitzada, com bé diu el company Jepet, emprenem el camí cap a Tavertet a refer-nos a casa de l'oncle. Carles Olivella i Viguer I Primera o prim eres, es diu d'una escalada que aconse gueix un cim o mon òlit per primera vegada. 2 F erros. Pitons o claus d'escalada per a l' assegur ança a la roca.

Restaurant pascual Des de 1944 AL SEU SERVEI Totalment renovat, nou menjador per grups, comunions i festes Plaça Verdag uer, 3 Tel. 93 8 12 2 1 18 - FOLGUE ROLES E-mail: j aum [email protected]

23

·C IN G L E S DE COL LSACABRA

CRÒNICA DEL COLLSACABRA CANTONIGRÒS

Elsguanyadors del concurs de recerca de bolets. Foto: Josep Maria Roma.

Un any més , l' estiu a Cantoni gròs va començ ar amb el Festival Internacional de Música. Ja se n'han fet 16 edicions amb un gran èxit i un bon currículum: 78 competicions de cor i dansa, 75 co ncerts de cançons i da nses del món , i pa rticip ació de grups de 55 països difere nts amb un total de 28.000 persones agrupades en 67 5 entitats d' arreu del món. El Cor de Càmera Vocal Leo va ser el gran triomfador d' aquesta edició , primer premi en la màxima categor ia de cors mixts i el trofe u Generalitat de Catalunya. A l' octubre es va celebrar la segona Cop a Es tatal de go sso s de pastura especial Border Collie. Enguany es va doblar el nombre de participats provinents d'E uskadi , País Valencià, Navarra i Catalunya. La gossa Co loma d 'en Jordi Mu sac h de l' Estartit va ser la guan yadora, Ferm ín Bizua de Nava rra amb el gos Chico va quedar segon i la te rcera po sic ió va se r per a Pe yo Sguro la de Guipú zcoa amb el gos Kagun . També el mes d'octubre es van celebrar les Festes dels Bolets amb un concurs de recerca de bolets i una exposició amb les espècies classificades. E ls guanya dors varen ser: Prim ers amb 158 espècies: Joan Co lom i Susan na Mo las del Torrent de Rupi t. Segons amb 120 espècies : Sergi Mon i Andreu Yllamola. Tercer amb 108 espèc ies : Eva i Quelot Martín de Barcelona. L'Associació de Comerciants del poble va organitzar una deg ustació gastronòmica a base de bolets. Exquisits plats cuinats, formatge de bolet, licor de bolet i fins i tot pa en forma de bolet, feren les delícies de ls "gourmets" .

Durant les últime s setmanes, un grup de voluntaris contin uen amb les obres del camp de futbol, concretament s' està acabant de construir l' edifici de tribun a que alhora acollirà el servei de bar.

RUPIT El dia 28 de j uny, tingué lloc a Rupit la 5ena trobada de gegants d' Osona. Hi parti ciparen 18 parelles de gegants de la coma rca. Tamb é ens visitare n els gegants de Ca pellades, germa ns besson s dels de Rup it i que fins ara no es coneixien. L' any que ve, 1999, totes dues parelles compliran cent anys d ' existència. Va ser un a festa bonica i molt participada. Quin goig que feia veure la plaça de la vila plena de gega nts! Quin colorit i quin s aires de primavera, de tradició i de ploble! A causa de la persistent sequera, el pou que subministrava el sector de Pruit es va exhaurir. L'Ajuntament va haver de solucionar el problema mitjançant la perforació de tres nous pous a les zones del Pinós, Torrent i Bac; tots tres pous se'ls ha dotat de les instal-lacions corresponents . El dia 26 de j uliol, amb motiu de la seva festa, va tenir lloc a l' ermita de Santa Anna el 500 ani versari d ' existència d' aqu esta petit a cape lla que es tr ob a a un s cen te na rs de metres del santuari del Far. Entre el ventall d' acte s commemoratiu s, ca l destacar el concurs literari. Va guanyar el primer premi la poesia titulada El trobament de la capella que amb el lema "aires festius" va presentar Xavier Bard olet , rector i poet a de Roda de Ter. Com cada any, per Sant Miquel, patró de la parròquia, la Comissió de Festes va programar els actes de la Festa Major, que enguany va tenir com a novet at l' actu aci ó de la colla cast ell er a els Nyerros d ' Osona. . També aquest estiu, a primers d' agost, l'Hostal E strella d e Rupit va ce lebrar el se u 50è aniversari, fita molt desitjada per Joan Dorca que fou l' amo de l'host al. Amb aques t motiu els familiars van obsequiar el poble i visitants amb una co lla d ' actes populars com una audició de sardanes per la cobla Canigó, partit de futbol, pallassos i, és clar, les havaneres típiques que agra daven d'una manera especial al tan recordat Joan Dorca, i que foren interpretade s pels Pescadors de l' Escala, els quals vare n fer vibrar la ge nt que ompli a de gom a go m la plaça del bisbe Font. En acabar no podia faltar el rom cremat i la sangria de la casa, que va abundar a cor que vols. Una festa que es fa recordar.

TAVERTET Coincidint amb la festa de Sant Cristòfo l, patró del pob le, es va n batejar els gegants de 24

-C IN G L E S D E COLLSACABRA

Una instantània de la trobada de g egants a Rupit Foto: Valenti Miró Ballant sardanes a l'entorn de l'Hostal Estrella Foto: Família Dorca

Taverte t. Va ser una festa lluïda ja que varen ser padrins els gegants de Rupit i de Cantonigròs. Hi tingué lloc la benedic ció de cotxes , una cercavila, sardanes i una arrossada col- lectiva a la plaça del poble. Els noms que es donaren als gegants foren Ca rme Pastor a i Joan de Baià, personatges relativament recents en la vida de l poble, però de particular personalitat. Una nova edició de l' aplec de Sant Corneli amb una bona assistència va afermar-lo con a trobad a ja tradicional. L'arròs fet per la co lla de Cantonig ròs i la ballada de sardanes sota el so de la cobla Canigó va completar la jornada de germanor.

d'agost; després els panells varen ser exposats a l' Escola d'Arquitec tura Tècnica de Barcelona, poste riorment, i per la Fes ta Major, s'exposà a Sant Martí Sescorts.

L'ESQUIROL El dia 9 d'agost darrer s'i naug urà l' exposició del camp de treba ll " SALVEM EL NOSTRE PATRIMONI". L'exposició aplegà el treball fet durant l' estiu del 1996 per alumnes de l' Escola d' Arquitectes Tècnics. El recull fet en el treball de camp va ser posteriorment elaborat a la Universitat Politècnica de Barcelona i finalment es va fer la presentació e n panells monogràfi cs per cadascun de ls orato ris i cape lles , amb un rec ull històric, un plàno l de situació, dib uixos dels detalls arquitectònics, docum entació gràfica, fotos i l' estudi de les pat ol og ies de cada una . L'ex posi c ió, instal-lada a la sala de lectur a de l' Ajuntament de l' Esquiro l, es va pod er vis itar durant el mes

Els gegants de Tavertet amb la colla que va treba llar per fer -los Foto : Jordi Gumí

25

·CINGLES DE COL.LSACABRA

EL RACÓ DEL POETA Tres poemes d'Andreu Vidal El passat 28 de novembre va tenir lloc Rerellum , la cinquena de les cites de Llauró, el projecte que durant un any l'artista Alícia Casadesús porta a terme al Collsacabra. En aquesta ocasió compartia el treball amb ella l'escriptor Víctor Sunyol. En el moment central de l'acció, a les tombes de l'Avenc, s'hi van llegir uns poemes de l'escriptor mallorquí Andreu Vidal, un dels poetes més lúcids i intensos de la seva generació, mort aquest estiu als trenta-nou anys. En un acte com aquell, del qual n'eren protagonistes l'atzar, la paraula, el ritual i la mort, escollir els seus textos era inevitable. Andreu Vidal pertany a la rara estirp dels poetes que han sabut explicar l'home des del cantó veritable de l' existència i la consciència, amb els mots més purs. El cantó de tot allò que per poder viure tranquils arraconem i etiquetem d' horrible, d' obscur, de maleït, de negatiu , de perillós, d'insà. El cantó que no volem veure però que és el de l' existència real. Que, en ser veritat, és, per tant, bellesa. Terrible bellesa que en la seva obra no cau pel pendent fàcil de la pseudotragèdia sinó que basteix, en descarnada solitud, una lírica serena i sagnant precisament perquè assumeix la duresa d'aquesta consciècia, perquè no hi ha postura falsa ni artifici, perquè el poeta ho és (i és) des del més fons d'aquest batec essencial i cruel. En ocasió d'aquella lectura, reproduïm aquí alguns dels poemes d'aquest poeta, protagonista d'una de les experiències poètiques més apassionants, vitals i veritables dels darrers anys.

Azbe Calla, Azbe, i escolta aquest silenci vast, ferit d'aromes i colors terribles. Ara és el temps que els arbres s'equivoquen i els ocells, desesmats, mosseguen les tres cares de la nit. Ningú no resa dins la casa dels somnis. Ningú no cau pels escalons del cel. I la precisa maquinària del temps, fulgent prodigi de peces i engranatges, va girant de cap enrere, roent, xerriquejant: Toma la llet a les sines pansides ; lentament la carn es despodreix i les arbredes arrelen cap al cel; la llum retorna cap al sol, passant la lluna, i un déu de pedra sura sobre el mar. Tu i jo, dolça' i tràgica Azbe, encara no hem nascut. d'Els dies tranquils (1988)

26

Que ningú no miri les aigües mortes del vell pou, que ningú no escruti, insensat, l' aire enrarit ni la densa obscuritat del fons i, sobretot, que ningú no cregui haver vist ni imagini, que ningú no dubti si fou el seu pipellejar o, tal vegada, el reflex fugaç d'alg un ocell: Res no es movia, allà baix. I que ningú no recordi

l' olor estranya del vell pou, ni la dolça música que pujava dèbilment des de la seva entranya fètida, car allò mort produeix estranyes fascinacions, àdhuc als esperits més simples, i desperta en la ment de l'animal vells records endormits, que s'esperava que restassin per sempre endormits, perillosos per a l'animal i el seu déu. de Necròpsia (1984)

-CINGLES DE COLLSACA6RA

SALICÀRIA

(Lythrum salicaria)

Sinonímia: estronca-sangs, litre. Famíl ia: litràcies. Descripció: planta perenne de tija erecta , lleugerament tomentosa, de 50 a 175 cm d'alçada, i ramificada a la part superior. Les fulles són oposades, lanceolades i sèssi ls ; les inferiors poden fer 10 cm de llarg. Les flors són de color porpra i es disposen en llargues espigues . Hàbitat: vores de recs, basses; en general, a prop de l'aigua. Localització: torrent de l'Aiguardent, Sallent, etc. Propietats : astringent , antihemorràgica . Recol-lecció: de juliol a octubre :'

PERICÓ

(Hypericum perforatum)

Sinonímia: herba de cop, herba de Sant Joan, flor de Sant Joan , herba foradada , pericó foradat , tresflor ina, herba de les ferides , flor de Sant Pere i inflabou. Família : gutíferes . Desc ripció : planta perenne , glabra, de rizoma llenyós i tiges dretes que fan de 20 a 90 cm, ascendents i ramificades . Les fulles són sèssils, ovals i oposades . Les flors, nombroses , són d'un color groc viu. Localització : erms, conreus, vores de camins. Àmplia distribuc ió. Propietats : vulnerari, digest iu i tònic. Recol.lecció: de maig a l'agost.

27