Revista Els Cingles - N42 Desembre 1999

PUBLICACIÓ SEMESTRAL

TAVERTET

ANY XX

N° 42

DESEMBRE DE 1999

PVP. 350 ptes.

Any XX, Núm. 42. DESEMBRE 1999

EL MUSEU DE TAVERTET Museu: Plaça Major, 4 (baixos de la Rectoria) Hores de visita: Festius i dissabtes: d'11 a 2/4 de 2. També a hores convingudes demanant dia i hora al Sr. Enric Borràs Tel. 93 856 51 66

S

U

M

A

R

I

Editorial ................................................................................................. 3 Les cases del poble de Tavertet en el seu estat primitiu (I) ................ Jordi Sanglas ........................... 4 En Ganyada de Rupit ........................ Miquel Banús ........................... 7 Una vegada hi havia... ....................... Jordi Gumí ................................ 9 Morrals d'en Baumes ........................ Jordi Sanglas ......................... 11 Sant Julià de Cabrera ........................ Anna Borbonet ....................... 12 Les estaques de la lleixa de Surroca ................................................... Carles Olivella ........................ 18 Aquest any cinquanta ! ..................... Xavier Coll .............................. 22 Crònica del Collsacabra ..................................................................... 23 Racó del poeta ................................... Carme Tulon ........................... 26 Fitxa de flors ...................................... Santi Jàvega .......................... 27 Foto portada: La masia de Campamar, a Sant Julià de Cabrera Foto: Lluís G. Ventura

2

Redacció i administració: Pl. de la Diputació, 1. 08511 - TAVERTET tel: 93 856.50.80 tel. i fax: 93 856.52.24 E-mail: [email protected] Director: Xavier Viladomat i Gil Consell de redacció: Joan Reixach i Curtó, Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo Col·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer. Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch. Corrector lingüístic: Anna Borbonet i Macià Traduccions: Jordi Gumí Disseny: Albert Majoral. Maquetació i impressió: Impremta Planàs - St. Hipòlit de Vga. Dipòsit legal: B-8.390-79. Preu d’aquest exemplar: 350 ptes. (IVA inclòs). Comandes de números endarrerits a la redacció de la revista. La redacció de la revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors. La revista «Els Cingles», editada per l’associació «Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sense cap finalitat de lucre. NORMES DE PUBLICACIÓ DE «ELS CINGLES». Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent: • Els articles cal que siguin escrits correctament en català i mecanografiats a doble espai en fulls DIN A4, deixant uns marges laterals de 2 cm.També s’accepten escrits en disquets d’ordinador PC compatibles. • Els peus de les il·lustracions i el nom dels seus autors aniran escrits en full a part, precedits per un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

LLOCS DE VENDA DE «ELS CINGLES»: Tavertet: Queviures Can Miquel Cantonigròs: L’Estanc. Esquirol: Llibreria El Detall. Estanc La Baldufa Rupit: Ca l’Ample. Manlleu: Benzinera Feixas Aulet Vic: Llibreria La Tralla. Barcelona: Llibreria Quera. Torelló: Llibreria Xicoi. Amer: Llibreria Ca l'Olmo

EDITORIAL La divulgació escrita sobre indrets i pobles del nostre país –per cert, amb una gran tradició de monografies locals– ens posa a l’abast la seva història, la geografia o –com en el nostre casels seus noms de lloc, i ens descobreix i ens acosta racons insospitats, indrets meravellosos, masies de llarga història… Així el coneixement aprofundit d’una terra, d’una comarca o d’un municipi ens predisposa lògicament a la seva valoració i estima. També com a conseqüència, l’estimació mena al respecte i a la protecció del lloc; per això ens aixequem quan hi ha l’amenaça d’una agressió al medi natural o quan una actuació incorrecta l’altera, per això recuperem camins i fonts pròxims a desaparèixer, per això es desencadena, en certa manera, un afany d’endreçar aquell tros de país que fem una mica nostre, i de consolidar-ne allò que es pugui: un pont, unes restes arqueològiques, unes parets medievals… Per això volem també salvar-ne els noms, perquè tot té el seu nom, noms que s’han mantingut per tradició oral, de pares a fills, i que s’han fet estimar i alguns dels quals es poden oblidar per sempre. La toponímia – els noms de lloc – es vincula a la geografia, a la història, al context social i humà d’una contrada. Els reculls sistematitzats de noms antics, que han sobreviscut a través de les generacions, revaloritzen un municipi i la seva comarca. A Catalunya, els estudis de noms de lloc es remunten a finals del segle XIX, i posteriorment es destaquen les obres especialitzades sobre aquest tema de l’eminent lingüista Joan Coromines. De diversos autors s’han publicat nombrosos reculls de toponímia dedicats a termes de les comarques del Camp de Tarragona, del Priorat i de les terres de l’Ebre. A la resta del Principat són escassos. Tavertet inicia un camí a seguir a la vital comarca d’Osona, i, concretament al paradís del Collsacabra, poc habitat, sí, però curull d’història, ric en masies, esplèndid de paisatge. La col·laboració de la gent que encara hi viu pot ajudar a recuperar-ne els noms i detalls de llocs oblidats, i aquest esforç col·lectiu, sempre de mà d’algú interessat en el tema i arrelat al terrer, quedarà perpetuat per a futures generacions. D’altra banda, no oblidem que Tavertet compta ja amb dos llibres monogràfics sobre l’entorn i la vida del poble, i també una revista que ja fa vint anys que camina. Era pel dia de Reis que s’anunciava la seva aparició com un nou regal propi de la festa. S’hi ha recollit un bon nombre d’articles, molts dedicats a indrets del nostre paisatge, a la nostra flora, a costums i tradicions, i a les activitats que duen a terme els pobles del Collsacabra. La feina de vint anys té la constància d’uns pocs, però la col·laboració de més de 150 amics sensibles a una contrada i fidels a aquella divulgació escrita ha fet possible també aquesta continuïtat.

RESTAURANT

SAU VELL CLUB NÀUTIC VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30

FEIXAS • Estacions de Servei

AULET • Distribució de Gas-oils

Tels. 93 850 01 21 - 93 850 00 68

ENERGIA PER A OSONA 3

LES CASES DEL POBLE DE TAVERTET EN EL SEU ESTAT PRIMITIU (I) Com és natural, les cases del poble de Tavertet estaven construïdes amb pedra calcària del mateix país i, generalment, amb les obertures amb brancals i empits de pedra picada, també tallada al mateix termenal. Una bona part tenen la data esculpida a la llinda i algunes també una creu, algun dibuix i el nom de qui les va fer construir, o sigui, del primer propietari. La Coromina i la Rectoria mostren el portal noblement adovellat;

Interior de Cal Cabrer, el carrer de Sorerols cantonada al carrer de Baix. Foto: Ernest G. Pagès

també n’hi ha dues, Can Baumes i Can Jep, que conserven restes dels antics i bells esgrafiats. De ràfecs i barbacanes n’hi ha de diferents sistemes: de posts, de llata i rajola, i de llosa del país; els murs o parets són de pedra del propi entorn. L’embigat en general és de

roure, la fusta que més devia abundar en els propers boscos, com també ho eren els sostres, encara que rarament n’hi podia haver algun de pollancre; les finestres i portes també eren fetes de fusta de roure. Referent a l’estructura, n’hi havia de diferents classes que procurarem agrupar per la seva semblança. Les cases que trobem més són les de planta i un pis, i dos cossos, que tenen una entrada generalment força regular, amb la porta d’accés amb brancals de pedra picada; al fons de l’entrada hi sol haver alguna cort per al bestiar. També en trobarem algunes que a una banda o altra hi ha la llar de foc i el forn del pa. L’escala per pujar al pis sol estar entrant a la dreta, i a la banda oposada hi ha una porta que dóna a una estança on hi havia la botiga a les cases que en tenien, tot i que sovint també en deien la botiga encara que no ho fós, ja que al poble, a més de dos o tres hostals, hi havia botiga de queviures, dos sastres, barber, cisteller, corder, ferrer, els quals moltes vegades es canviaven de casa, però en quedava el nom de botiga. L’escala donava a una sala, “la sala”, situada al primer pis. Solia haver-hi una gran taula, a voltes de roure, i uns bancs, i al voltant d’aquesta sala s’hi obrien les portes de les habitacions i en algunes, també de la cuina o de la llar. A les cases de planta i dos pisos, damunt de la sala, o sigui, a les golfes, hi havia o hi ha una altra sala i unes estances on es solia abocar el blat i altres viandes; també era lloc per als mals endreços. Algunes cases tenien la cuina a baix i altres la tenien a dalt, al costat de la sala. A la planta baixa, al costat o al fons de l’entrada es trobaven les corts per al bestiar i a la banda del REPARACIÓ DE COTXES

RESTAURANT

CAN BAUMES C. de Baix, 2

Tel. 93 856 52 07

08511 TAVERTET 4

JJ

Josep Juvanteny

Taller: C. Pedró, s/n Tel. 93 856 83 27 SANTA MARIA DE CORCÓ

darrere el femer prop de l’hort. No a totes les cases hi havia comuna, llavors es feia servir la cort o el femer. Procurarem ara fer un esbós per alt enllà de la seva estructura segons les dades que n’he pogut obtenir, encara que només de les peces més elementals. Començarem pel carrer de Sorerols i per la casa núm.1, actualment dita Cal Cabrer. Al 1857 es deia Can Marc, a la llinda del portal és escrit: March Noguer me ha feta. 1741. La porta d’entrada queda a tramuntana i la casa consta de tres cossos amb planta i pis, per això a la façana, a més de la porta hi ha cinc finestres més una a cada banda de la porta forana i tres al pis que corresponen a les habitacions. La porta forana dóna a una espaiosa entrada que comunica amb les diferents estances de la planta baixa. En entrar, l’habitació de l’esquerra dóna al tras dit la botiga ja que la casa havia estat hostal, i al fons i a la mateixa banda hi ha la que dóna a un local que potser era una cort per al bestiar. Enfront, també a mà esquerra, s’entra a la cuina, i a la dreta hi ha la porta que dóna a uns petits cortiols per on se surt a l’hort. L’escala s’enfila al fons de l’entrada per accedir a una bonica sala on es troben les portes de les diferents habitacions i dormitoris. Els brancals i llindes de les portes i finestres són de pedra picada i algunes són treballades. A la que queda a la dreta de la porta d’entrada s’hi pot llegir la data de 1801. Només la porta que es troba al capdamunt de l’escala té la llinda i els brancals de fusta. Una petita finestra d’un dormitori dóna al carrer de Baix. Can Baumes és la primera casa del carrer de Baix començant pel cantó de tramuntana. És una casa de tres cossos amb planta i pìs, i sis obertures a la façana encarada a llevant: la porta d’entrada, una porta més estreta a la banda esquerra i una finestra a la dreta, i a dalt al pis tres finestres més. A la banda nord hi ha una obertura al pis i damunt d’aquesta, sota el teulat, una altra de més petita. A la mateixa cara i a uns dos metres de terra s’hi veu una finestreta protegida per un llengardaix de ferro. A la llinda del portal figura el nom de Barnat Masachs i la data 17.., esborrada en part. L’escala estava a l’esquerra de l’entrada, la qual tenia un departament a cada banda, dels que solien dir-se la botiga, encara que

també podien ser per a criar-hi bestiar. Al fons de l’entrada unes portes donaven a les estances que servien de corts i per endreçarhi la llenya; també hi havia l’accés al femer i a l’hort. L’escala, tota de pedra, portava a

La llar de foc de Cal Cabrer, un estil present a moltes cases de Tavertet Foto: Ernest G. Pagès

la sala on, com és habitual, s’obrien les portes de les cambres. El cos de la banda dreta d’aquesta casa s’allargava una mica cap al cantó de ponent, de pla de la sala, en aquest espai hi havia la cuina amb la finestreta de cara a l’oest. Al fons de la sala s’obria una mena de balcó que donava damunt l’era, amb el femer i l’hort. Els brancals i llindes de portes i finestres mostren la pedra picada, igualment és de pedra la cantonera amb el carrer de Sorerols. A migdia té adossada la casa de Can Serra. Can Baumes és una de les dues cases del poble que té la façana esgrafiada. Fa pocs anys tota la casa fou restaurada i adaptada per a restaurant, encara que respectant l’estructura antiga; s’hi obriren també dues finestres més amb el marc de pedra, a la banda del carrer de Sorerols. Can Serra comparteix paret mitgera amb Can Baumes, per tant la façana també mira a llevant. A la llinda del portal hi ha inscrit: Joan Arau, 1781, i s’havia anomenat Ca n’Arau Castell. Aquesta casa té planta baixa, pis i golfes; a la façana hi ha també sis 5

obertures: la porta d’entrada a la dreta, una finestra a l’esquerra que dóna a la botiga, dues finestres al pis i dues més al darrer pis o golfes. Els brancals i llindes de portes i finestres, així com els graons de l’escala, són de pedra, com s’escau a gairebé totes les cases del poble. L’entrada de la casa és espaiosa i té, a mà esquerra, la porta de la botiga i a la dreta s’inicia l’escala amb els primers escalons paral·lels a la paret. Al fons de l’entrada hi ha, com és habitual, l’accés a l’hort i les portes laterals de les corts. Al pis hi trobem l’esvelta sala a l’esquerra de la qual hi ha les cambres de dormir, i al capdavall i a la banda dreta sobresurt, de cara a nord-oest, un petit cos que és el lloc de la cuina. Orientat a migdia té un petit porxo o galeria. Des de la sala, l’escala continua a la sala de dalt on, de cara a sud, se situen les estances que tant podien servir de graner com destinar-se a dormitoris.

Ens fixarem ara en una altra casa del carrer de Baix, una de les cases més petites del poble on, com aquesta, en podríem trobar quatre o cinc. Es tracta de Cal Corder Xic, que s’havia dit Can Berna. En una llinda hi ha la data de 1788. És una casa d’un sol cos amb planta i pis, amb la façana i el portal d’entrada de cara a llevant. La porta i finestres són de pedra picada, com ho és també l’escala, que es troba al fons de l’entrada i que accedeix al pis on trobem un dormitori a la dreta, i a l’esquerra, un passadís que porta a una altra cambra. La cuina és situada a la planta baixa. No hi ha sala, segurament pel fet de ser una casa de reduïdes dimensions.

NOTíCIA SOBRE L’ORIGEN D’UN FINESTRAL GÒTIC DE L’AVENC

Aprofitant l’avinentesa i atenent alguns comentaris que ens han fet persones amb més autoritat pel que fa a aspectes i procediments constructius, en el sentit que el finestral interior no semblava afegit en una època diferent a la construcció de la paret que el conté, tot i acceptant les opinions i sense necessitat d’entrar en dabat, ens volem limitar a recordar que la identificació del finestral, mai no assumida com inqüestionable, va ser derivada del fet que era, i és, l’únic element que es correspon amb la notícia que, el 1890, informava del trasllat a l’Avenc d’un ajimez o finestra coronella. Si no tenim motiu per dubtar de la veracitat de la notícia de 1890, i creiem que ni tan sols de la terminologia, correspondrà als experts en intervencions arquitectòniques, millors coneixedors, que no pas nosaltres, del casal, determinar a quin element es referia el cronista de fa 110 anys.

Corrigenda En el derrer número de Els Cingles se’ns va publicar un article sota el títol que encapçala aquesta petita nota. Els follets d’impremta van fer que finalment sortís editada una versió en la qual no s’havien incorporat unes correccions que havíem fet arribar oportunament als editors. Les correccions esmentaven una errada que ens va fer notar, amablement, la senyora Belinda Parris:en la redacció de l’article vam presuposar que la casa era orientada a migdia, quan realment és clarament orientada al sud-oest; l’eix de l’actual cos principal de la casa segueix aproximadament la línes nord-est sud-oest i es desvia sensiblement de l’eix de la part antiga que és més est/nord-est-oest/sudoest. Estem segurs que els lectors hauran sabut suplir aquesta errada.

Formatgeries artesanes de Cantonigròs Ctra. de Vic a Olot, Km 24 08569 Cantonigròs (Osona-Barcelona) Tel. 93 852 50 06

6

Jordi Sanglas (seguirà)

Rafel Ginebra i Molins

Hostal Collsacabra BAR-RESTAURANT

•

HABITACIONS

Passeig de les gorgues, 6 Tel. 93 856 81 53 08511 SANTA MARIA DE CORCÓ L'ESQUIROL

EN GANYADA DE RUPIT Bandoler i amic d’en Serrallonga Nascut a Rupit a finals del segle XVI, Miquel Pendís era el seu nom de pila encara que era més conegut pel sobrenom d’en Ganyada de Rupit”. A causa de la forta crisi econòmica, social i política d’aquella època no era gens estrany que molta gent, víctimes de les xacres socials d’aquell temps i dins el clima de violència regnant, es dediqués i s’hagués de guanyar les garrofes fent tèrboles feines. El país estava sembrat de trabucaires, bandolers, lladres de camins, malfactors… Cada comarca tenia els seus esbirros i el seu camp d’operació. Qui era Miquel Pendís, àlies en Ganyada de Rupit? En Miquel Pendís era un lladregot que operava per aquestes terres del Collsacabra i Guilleries, robant a cases particulars o assaltant negociants i pagesos que solien passar per camins rals, sobretot en dies de mercat i fires. No se sap si tenia quadrilla pròpia o treballava com a “autònom”, que diríem ara. Segurament no es coneixeria el seu nom si no fos per les declaracions que sobre ell féu el famós bandoler Joan Sala i Ferrer, més conegut com en Serrallonga, cap del bandolerisme català, nascut a Viladrau. En Ganyada fou segurament de les primeres persones que induí Joan Sala a robar i donar-se a la mala vida, encara que el de Querós tenia algun germà que no portava pas una vida massa exemplar. En Joan Sala, jove i elegant, es casà amb na Margarida, pubilla del mas Serrallonga de Querós i d’aquí li ve el nom de Serrallonga, masia que gastava molt urc en aquella època. Segons un testimoni que declara en el procés, en Serrallonga era un: “home alt i moreno, sense pèl de barba i amb un mostatxo molt prim. Solia portar “ropilla”, barret i capa vermella o blanca, i a vegades duia capa de pastor. Era presumit en el vestir i el darrer temps portava barretina“. Solia pujar a Rupit amb el sastre d’aquella vila, anomenat Antoni Vinçot, que li feia la roba a mida. Era normal que en algunes d’aquestes visites conegués en Ganyada.

L’any 1633, quan tingué lloc el procés contra en Serrallonga i en virtut del qual fou executat a la forca a Barcelona, ell mateix declara la causa d’haver-se posat a robar: “fou, perquè un dia, que recordo molt bé, era en lo mes de març de l’any 1622, estant jo en una casa llaurant, davant d’ella arribà ahont jo era, Miquel Pendís, àlies en Ganyada de Rupit, que ja és mort, i em digué que havia robades unes capes i m’autoritzava per anar a recollir-les i amagar-les i que estaven dins unes mates de boix a Collsameda…..” Sembla ser que en Ganyada es veia acorralat i veient a prop la seva fi, ho explicà a en Serrallonga, a qui ja coneixia de temps. En Serrallonga es va avenira la feina i passats vuit dies, després de tenir la notícia que en

Miquel Pendís havia mort a la Plana de Vic en una topada amb els homes del veguer de Vic, anà a recollir-les i les endreçà dins unes bótes de casa seva. Tingué la mala pensada de confiar-ho al seu amic Miquel Barfull, que segons sembla, d’amic no n’era pas gaire, ja que ell mateix el va delatar al Baró de Savassona. Les forces del Baró el perseguiren i ell hagué de fer-se escàpol del mas Serrallonga ferint algun home. Així, lluny de casa seva i perseguit per la justícia començà a robar i matar fins a donar-se de ple al bandolerisme, del qual arribà a ser-ne el més gran representant, si bé és cert que el poble l’ha mitificat. Per aquests cims del Collsacabra, Rupit, Pruit, Tavertet,… en Serrallonga hi tenia amics i

Escena d'un hostal de camí ral freqüentat per bandolers. Del llibre: "Cançons de bandolers i de lladres de camí ral", de Josep Gibert, Moià, 1989

7

Can Rovira, de Rupit Dibuix de Miquel Banús

fautors (encobridors) i en ocasions s’hi solia refugiar. Pensem que en aquell temps a Rupit hi havia uns cinc-cents habitants, a Pruit més de tres-cents i a Tavertet uns dos-cents cinquanta i moltes masies escampades aquí i allà, que a voltes li servien d’amagatall. També hem de tenir present que el senyor del castell de Rupit, Carles de Vilademany i de Cruïlles, cap del partit dels nyerros, que vivia a Taradell, era fautor d’en Serrallonga. També ho era d’en Perot Rocaguinarda, que anys més tard es posà al seu servei. L’altre cap de partit enemic, els cadells o partit dels nobles, era el bisbe de Vic Francesc Robuster i Sala, de molt mal record. Aquest bisbe vingué a Rupit en visita pastoral el dia 26 de setembre de 1599. Si és cert que en Serrallonga tenia molts simpatitzants per aquí a dalt, també és cert que tenia enemics i detractors com el batlle de Rupit de nom Patllari Bosc que al comandament de deu homes (que cobraven deu rals diaris) i per ordre del virrei de Catalunya i la Reial Audiència, el dia 23 de març de 1628 rebia ordres molt severes per tal d’aconseguir capturar “viu o mort” en Serrallonga. Però, a causa de les grans dificultats i als migrats resultats obtinguts per aconseguir la detenció del famós bandoler, que tan bé co-

neixia aquestes afraus de les Guilleries i Collsacabra, el dia 8 de març de 1629, en Patllari Bosch, batlle de Rupit i comissari reial, ara amb 20 soldats, i Benet Quintana, batlle d’Osor amb 20 soldats més, tots pagats amb diners de la reial tresoreria, reben ordres del virrei de Catalunya, bisbe de Solsona, Miquel de los Santos de San Pedro, per continuar intentant la detenció d’en Serrallonga i la seva quadrilla. En Patllari Bosch cobrà 546 lliures per anar tres mesos darrere els passos d’en Serrallonga. En Patllari percep deu sous diaris i els seus homes, sis. Aquest tan citat Patllari Bosch, batlle de Rupit, vivia a la casa del carrer de la Barbacana, actualment anomenada Can Rovira, número 8. Encara es pot llegir a la clau de la llinda del portal adovellat de la ferreria el nom de Jauma Bosch – 1610, nom del seu pare. Com hem pogut comprovar, dos homes de Rupit, en Miquel Pendís, àlies en Ganyada, i en Patllari Bosch, tingueren un paper rellevant en la vida de Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, el més famós i mitificat bandoler de Catalunya. Miquel Banús Fonts: Els Bandolers de Catalunya. Serrallonga, de J. Reglà i J. Fuster. Els bandolers del segle XVII, de G. Tribó. Vida i muerte del bandolero Serrallonga, de J. Mon Pi. Arxiu episcopal de Vic. Documents de la notaria Soler. Arxiu Particular.

Restaurant Pascual • Menú nocturn 1.485 ptes. • Menú especial per a nens Des de 1944 Ambient Familiar !! Plaça Verdaguer, 3 Tel. 812 21 18 - FOLGUEROLES

Hostal Can Noguè La Riba C. del Mig, 2 Tel. 93 856 52 51 TAVERTET

8

UNA VEGADA HI HAVIA… La cultura popular del nostre país és una de les més riques i desenvolupades. Rondalles, llegendes i mites atàvics han arrelat en el poble omplint el calendari de festes i les ments d’imaginacions que, a mitges entre la religiositat i els costums, han arribat als nostres dies amb força pervivència. És ben cert que en alguns casos han existit transformacions, però comprovem que es respiren encara moltes realitats o fantasies pròpies d’uns avantpassats no pas massa llunyans. Estudiosos i especialistes s’han interessat per les nostres tradicions. Els puntals pioners són, principalment, Aureli Capmany, Joan Amades i Ramon Violant i Simorra, que a les primeres dècades del segle XX afermaren una recerca molt aprofundida i completa. Posteriorment diversos investigadors, d’entre els quals destacaríem Xavier Fàbregas, han continuat furgant per salvar de l’oblit idees, accions o costums que el pas dels anys hauria esborrat. Tots ells s’acostaren a l’arrel viva i en saberen extreure un patrimoni. Sobre aquest últim punt ens agradaria insistir, perquè l’arrel, la font d’on s’informaren els cultivadors d’aquests estudis i de la qual encara es poden pouar molts coneixements, és el poble. La gent planera. Aquelles persones que, potser sense adonar-se’n, són els posseïdors d’una experiència. L’enfortiment dels anys i la tradició oral les feren mestres d’uns llegats que hem de considerar vitals. Avui, que un simple aparell, un fragment de plàstic magnetitzat o un tauler de botonets ens proporciona la màxima informació de tot el que ens envolta, no podem perdre el nexe, ni anul·lar, un món que fa tan sols pocs anys transmetia de boca a orella fets, situacions i realitats. La importància de la comunicació humana real, tangible i directa és l’origen i a la vegada el complement d’aquest immens seguit de dades estrictes i asèptiques de la vida moderna. Tenim l’avantatge de poder entrellaçar els dos vessants, però mai no es podrà substituir l’escalf humà o la mirada incisiva que acompanya la veu, i la interrelació d’una entesa de persona a persona. Per això és tan

important la pervivència (no per nostàlgia, sinó per humanisme) del sentiment de relació popular, quotidiana, de tu a tu. Potser un parell d’exemples ens ajudaran a situar millor el tema i a valorar aquest caliu humà que es troba en la gent senzilla. A Tavertet vivia la Florentina. L’àvia Florentina era una persona de les que hom podia dir-ne corrent, no havia fet cap acció de notabilitat extraordinària ni tenia fama de successos rellevants. Era una dona de casa seva, un de tants exemples d’esposa, mare i àvia que durant tota la vida no va fer altra cosa que treballar, treballar i treballar. S’aixecava amb el sol, feinejava a la cuina, cuidava

l’aviram, menava l’hort, passava bugada… i, és clar, s’ocupava del marit i la mainada. Trescava d’ací i d’allà, i quan calia, baixava al Molí-bernat a fer moldre un sac de blat que carregava a l’esquena cinglera avall i cinglera amunt. Era una persona que havia rebut més cops feixucs de la vida que recompenses afalagadores. Malgrat aquesta situació prou severa, la Florentina respirava una pau i una bonhomia encisadora; un somriure amable li era tan habitual com el seu parlar mesurat i a voltes convincent, sobretot quan contava rondalles a la quitxalla. Aleshores es transformava i sortia del seu interior una ciència ancestral, feia aparèixer móns apassionants que solament el sediment de generacions i generacions podia fer aflorar. Els infants, embadalits, se la miraven escoltant

L'àvia Florentina explica contes a la mainada. A la dreta podem identificar a un dels seus néts, l'actual alcalde de Tavertet Foto: Jordi Gumí

9

Comentaris i rondalles a la vora del foc, eren els transmissors de fets verídics o d'imatges fantasioses Foto: Jordi Gumí

força atents: Una vegada hi havia un sastre molt valent que… Tot un univers d’il×lusió i meravelles es formava a l’entorn de la Florentina. L’altra experiència que volem constatar la vàrem tenir al Montseny, a la masia de Can Jubany, en època de Tots Sants. Passàvem una vesprada característica de temps ennuvolat semiplujós, temperatura fresca i vent que bufava xiulador tot congriant un ambient de misteri. Després de sopar, en Miquel, el masover, va proposar de torrar castanyes. L’escena que tenia lloc era el paradigma de tot allò característic que fa pensar en la vida

Si fem cas d'alguna creença antiga, una destral neolítica pot esdevenir la pedra del llamp. Foto: Jordi Gumí

BAR-L'ERA-FORNDEPA COQUES DE FORNER I DE LLARDONS CARQUINYOLIS DE RUPIT RECORDS I EMBOTITS

ERA NOVA, S.C. - Pl. Era Nova, 1 Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50 RUPIT I PRUIT

10

a pagès a l’entorn de la llar de foc. Mentre els menuts, encisats amb les flames, llucaven les castanyes que de tant en tant en Miquel feia saltar de la paella, els adults entràvem a la roda de l’ambient que la meteorologia i el moment màgic propiciaven. Començant pels costums de temps passats, la conversa va derivar cap a viaranys més pregons. Es parlava del més enllà, les paüres, els esfereïments, les basardes nocturnes i “les coses estranyes que a vegades passen”. Un alè de misteri va fer emmudir tothom uns breus instants. La Montserrat, la masovera que calladament rondava per la cuina, va recollir l’ona eigmàtica: -I tant que hi ha “coses estranyes”. Situacions que no tenen explicació, i successos molt especials. Oh! I diuen que una vegada van passar certs fets… Nosaltres insistíem: -Però, quines són aquestes “coses” tan ocultes? Les respostes eren plenes de recel: -S’expliquen històries d’influències bones i dolentes… -En algun lloc del bosc hi ha “mals averanys”. -Es parla de persones que val més no anomenar-les. -Molts ho saben, però tothom calla… Podeu estar ben segurs que per més entusiasme que posàrem a la conversa, no es va poder esbrinar “allò que es diu”, “aquelles coses que abans passaven”… perquè “hi ha unes ànsies vingudes de no se sap on”. Per trencar una mica el moment delicat, vàrem dir a en Miquel: -I doncs, ara que plou i trona, què podeu dir del llamp? La reposta va ser categòrica: -El llamp és una pedra que cau del cel, que baixa amb molta fúria, i si arreplega alguna cosa ho esberla del tot. Després s’ensorra sota terra.

T&AC SL

ELS MORRALS D’EN BAUMES “Morral d’En Baumes a Tavertet” es troba fins i tot en un diccionari de Joan Coromines en esmentar-lo com a exemple de derivat de “morro”. Hi ha, però, dos morros, que es troben venint de l’Esquirol cap a Tavertet després de passar per la casa de les Baumes; el primer que es troba, que per cert, és indicat com a mirador i lloc ideal per fer fotografies, per als autòctons de la contrada es coneix com a morral Xic i el que es troba a uns 200 metres més enllà, des d’on es veu l’encantador salt de Molí-bernat al final de la pregona raconada, es coneix com el morral Gros. No sabem perquè s’escau així, ja que des del Xic es domina molta més panoràmica que des del Gros; pensem que li pot venir de què a la punta del morral Gros, just per on passa la carretera, i abans el camí ral, antigament hi havia un bloc de pedra baixada del cinglot de la part de dalt, un bloc quadrangular que, encara que no ho recordo gai-

re, deuria tenir un metre i mig de llargada per un d’amplada i uns 80 cm de gruix, curiosament assegut damunt de quatre pedres que l’aguantaven a un pam del sòl. En fer la carretera el famós bloc del morral Gros va desaparèixer. Per altra banda al morral Xic també hi havia un roc, i encara hi és a la vora de l’antic camí, però de molt reduïdes dimensions: té 1,25 metres de llargària per 60 cm d’ample i 20,6 de gruix; això es fa pensar que, tal vegada, aquestes circumstàncies eren el que feien variar o capgirar els topònims. No cal dir el nombre de gent que ben sovint s’hi aturen per gaudir de la bella vista del poble de Tavertet i del sot de Balà. Fins i tot en fer la carretera, els tècnics van tenir la bona pensada de fer-hi un desviament per aparcar els cotxes i poder mirar amb tota tranquil·litat. Llàstima que no va poder ser així al Morral Gros ja que no hi queda lloc. Jordi Sanglas

UNA VEGADA HI HAVIA…(Continuació)

Seguírem la investigació: -Aleshores, alguna vegada es deuen trobar aquestes pedres? -Això “diuen”. Jo no n’he vistes mai cap, però “algú” n’ha arreplegada una i “algú diu” haver-ne tingut a les mans. “Sembla” que són arrodonides i polides. Les pedres de llamp porten bona sort, almenys és “el que deien” els nostres avis. No hi fa res que els contes de la Florentina siguin fantasiosos, que les basardes de la Montserrat apareguin un tant visionàries o que la pedra de llamp, mig descrita pel Miquel, resulti ser una destral neolítica. La ve-

EMBOTITS

MANUEL COLOM, SL c. Major, 28 i 30 08569 CANTONIGRÒS

Tel. 856 50 58 (Barcelona)

ritat comprovada científicament segons els coneixements actuals, no està renyida amb moltes “veritats” d’altres moments. Hi ha vivències que tenen com a evidents els fets o els fenòmens que la tradició ha transmès de forma directa, amb paraula viva, per mitjà de persones que es creuen allò que els envolta. Certeses absolutes?, realitats convertides en llegenda?, enigmes no descoberts?… La cultura del poble porta a dins molta saviesa que ens pot fer pensar. Jordi Gumí

HOSTAL ** ESTRELLA RUPIT Tel. 93 852 20 05 11

SANT JULIÀ DE CABRERA Sempre m´han impressionat la situació i el bellíssim entorn de Sant Julià de Cabrera, la serenitat i la suavitat del seu paisatge, amb el contrast, a tocar, de la ferrenya verticalitat dels cingles de la muntanya de Cabrera i del

Santuari de Cabrera vist des de l'indret de l'Osca Foto: Anna Borbonet

Pla d’Aiats. Aquesta muntanya, amb una de les cingleres més espectaculars del nostre Prepirineu, és un relleu tabular format de materials terciaris de l’Eocè, com gairebé tot el Collsacabra, amb l’elevació de Cabrera situada al nord de la del Pla d’Aiats, unides pel coll del Bram. El seu perfil inconfusible destaca en el paisatge del Collsacabra. Arrecerada al flanc de ponent, a 947 m, hi ha la parròquia de Sant Julià, que pertany al terme de l’Esquirol i es troba entre aquesta població i Cantonigròs, no lluny de la carretera de Vic a Olot, però resta una mica amagada, com un món a part que cal anar a descobrir. És situada a l’antic terme del castell de Cabrera, en una valleta orientada de nord a sud al capçal de la qual i a ponent del collet de Sant Julià, enllaça per l’antic camí de la Vola amb les terres de Sant Andreu de la Vola, parròquia del terme de Sant Pere de Torelló, mentre que a tramuntana i a llevant el muntanyam de Cabrera la separa de la garrotxina 12

parròquia de Sant Pere de Falgars, al capçal de la vall d’en Bas. Les terres de Sant Julià de Cabrera són solcades per la riera de Sant Julià i la riera de la Rotllada, les quals formen el cabal inicial de la riera de les Gorgues, que aflueix al Ter, en un braç del pantà de Sau, després d’un llarg i feréstec recorregut. Amplis prats, la majoria de pastura, s’estenen per un terreny montuós ornat amb varietat d’arbres de fulla caduca, ja que l’elevada pluviositat del Collsacabra, d’uns 1000 mm de mitjana anual, ha vestit aquest indret d’una vegetació exuberant. S’hi troben sobretot roures, majestuosos i grans freixes, aurons, pollancres i fageda a les obagues. A la quintana del Prat, una mica separada de la parròquia, hi ha una sequoia, plantada anys ha, que té la part superior malmesa per un llamp. Al costat, com una protecció i un recer, la grisa roca nua clapejada d’arbusts, dels cingles de Cabrera. Al fons, a nord-oest, s’obren belles perspectives cap a Bellmunt i les serres de Curull i dels Llancers. L’esmentada riera de la Rotllada, o d’Aiats com es diu a la seva part alta, és l’eix d’una altra valleta paral·lela i a llevant de la de Sant Julià i separada d’aquesta per un branc de la muntanya de Cabrera sobre el qual s’aixeca l’Agullola de la Tuta i s’hi allargassa el pla del Sitjar. Aquesta carena acaba a migdia amb el morral de Caselles, que s’alça esvelt sobre la casa d’aquest nom. Les vertiginoses parets del Pla d’Aiats tanquen aquesta petita vall per tramuntana. La parròquia de Sant Julià de Cabrera centra un bon nombre de masies, bellament escampades per aquestes dues valls. Moltes, sortosament, són encara habitades i el bestiar, especialment les vaques, és el seu recurs econòmic més important. Però parlem primer de tot de l’església parroquial de Sant Julià, que s’alça a l’indret més obert de la vall, formant un harmoniós conjunt amb la rectoria i la gran masia del Prat de Sant Julià. Les primeres notícies de l’església apareixen entre els anys 1025 i 1050; sembla que fou renovada al 1079. L’edifici és d’una sola nau, amb volta de canó capçada amb un absis semicircular a la banda de llevant, absis modificat posteriorment i mig amagat a l’ex-

terior. Tenia dues capelles laterals de les quals només resta la del costat nord, una absidiola visible, decorada amb arcuacions i bandes llombardes. La banda de migdia fou alterada amb la construcció d’una capella al segle XVI i la sagristia. El campanaret sobre el mur de ponent és posterior, té dos ulls i fou ampliat, s’hi conserva una gran campana. A la mateixa façana oest s’obren un ull de bou i la porta dovellada, amb la data del 1567. Malgrat les modificacions, aquesta església és un típic exemplar romànic del segle XI, de nau central i un petit transsepte, absis central i dues absidioles. Llàstima que les pintures modernes de l’interior poden amagar algun detall de la seva estructura. Els terratrèmols del segle XV que sacsejaren Catalunya afectaren seriosament l’edifici, especialment la volta i l’absis central. El darrer rector de Sant Julià de Cabrera, Mn. Domènec Garriga, va morir el 1967. Des d’aleshores en té cura el rector de Sant Roc de Cantonigròs. Enfront de l’església hi ha el cementiri, l’ampliació del qual en limità la visió de la façana de ponent. Davant de l’entrada té un porxo i a la vora un petit pedró des d’on es beneïa el terme. Uns xiprers vetllen el conjunt. Segons Antoni Pladevall, l’extens prat a ponent de l’església s’anomenava antigament plaça Reial, perquè era lloc de reunió de les diverses parròquies del castell de Cabrera. Adossada a la banda nord de Sant Julià hi ha l’antiga rectoria, edifici espaiós, amb una galeria oberta a llevant, renovat diverses vegades, com ho testimonien unes llindes que fan memòria d’alguns rectors de la parròquia: Francesc Valentí 1689, Eudalt Fontanelles 1729, i a la porta, Josep Mas 1929. En una finestra figura la data més antiga: 1673. La Rectoria és avui una casa de colònies del bisbat de Vic. A l’altre costat de l’església completa el conjunt una gran masia, el Prat de Sant Julià. És una casa antiga, se’n tenen notícies ja al segle XIII i s’amplià al segle XVII, tal com ho testimonia la llinda que figura a la façana: 1682 Sant Julià de Cabrera. Misseyo R. Dom Joan Prat. Al segle XVIII el llinatge Prat de Santjulià formava part de la noblesa rural. La masia, obrada amb pedra fosca, té el teulat a doble vessant i la façana amb el portal és encarada a nord. L’interior conserva el foc de mig o llar central, ara en

desús, i el foc de racó. A migdia s’obre la galeria i hi té a la vora una gran i bonica cabanya, amb l’era enrajolada al davant. Els masovers, que fa més de vint anys que hi viuen, són gent amable i ens informen sobre les masies que pertanyen a la parròquia de Sant Julià. Així, sabem que també són habitades tot l’any Cal Vidrier, la Masallera, Aiats, Can Mont, el Farigoler, la Rotllada, Caselles, i la Creu. La resta: Campamar, el Puig, la Tuta, les Perxes, el Sitjar, el Molí de la Masallera, el Molí de l’Aulina i la Cabreta, ho són temporalment. La gran masia del Collell és casa de colònies. Recórrer aques-

tes masies suposa posar-se en contacte amb una manera de viure i amb un paisatge en el qual estan totalment integrades, algunes en uns indrets especialment bells, com Campamar, que té una graciosa porxada a migdia. Situada al camí de la Vola, al mig dels prats, s’emmiralla en una bassa natural que té al costat de tramuntana. La Tuta és una severa masia que s’alça en un indret solitari, sota el cingle a llevant de la vall de Sant Julià, amb una gran cabanya a l’extrem. El Collell, que és a la dreta de la riera de Sant Julià, és un gran casal d’origen antic, amb un cos de galeries a migdia, porta dovellada i un balcó amb la data del 1783, tot enmig d’un gran silenci. I Caselles, estratègicament enfilada al vessant dret de la riera d’Aiats, sota l’alterós penyal anomenat morral de Caselles, domina la vall amb la seva presència. És habitada i té una part adaptada per al turisme rural. La trobem documentada des dels temps medievals i fou refeta, com la majoria de les masies d’aquestes contrades, al segle

La masia de Caselles, sota el morral del mateix nom Foto: Anna Borbonet

13

XVIII; en una llinda es llegeix: A 27 de març de l’any 1734. A la façana, encarada a llevant, destaquen la galeria de tres arcades sota la porxada de fusta. Al costat, a frec d’unes velles nogueres, s’hi aixeca un plàtan altíssim. Segons Fortià Solà, en un document de l’any 1195 consta que hi ha una ferreria

Sant Julià de Cabrera i el seu entorn Foto: Anna Borbonet

14

no lluny d’aquest mas, important ja que abastava 54 masos escampats pel terme del Cabrerès, entre els quals s’esmenten masies de la parròquia de Sant Julià. Un camí de flanqueig cap a tramuntana comunica Caselles amb la masia de la Tuta i amb Sant Julià de Cabrera. Caselles té unes granges a la vall pels prats de la qual hi pastura la seva vacada. En una ocasió vaig ser espectadora d’un fet curiós. Un ramat de vaques amb els seus vedells pasturaven tranquilament sota Caselles, al prat del davant de la Cabreta. De sobte va aparèixer un gos sense l’amo -si en tenia- i va intentar espantar els vedells. Les vaques ràpidament acudiren a protegir-los i amb els seus mugits van intimidar el gos, que

va fugir pastures avall, per on havia vingut. La vacada, encara esfereïda, va continuar mugint fortament, immòbil i amb el morro dirigit cap a on s’havia escapolit el gos. Era un bramul col·lectiu indignat, un plany i una amenaça, que va ressonar de manera insistent per la vall qui sap l’estona. Recordem que el bestiar és el recurs habitual de les masies de Sant Julià que hi viuen tot l’any, com el Prat de Sant Julià, Caselles, Can Mont i Aiats. Enfront de Caselles, a l’altre costat de vall, vora el camí, hi ha dues masies petites, la Cabreta i la Creu, aquesta amb l’escaient cabanya entre el camí i la riera. Davant de la Cabreta i a l’altre costat de la riera d’Aiats s’hi veuen les restes d’un edifici que sembla que fou teuleria; té una data del 1922 sobre l’entrada del forn i funcionà fins a l’any 1950. Ambdues cases foren masoveries de Caselles. La gran casa de la Rotllada, que dóna nom a la riera i al pont, és situada a l’entrada de la vall i a la dreta del camí; destaca per la seva blancor, és arranjada i damunt una finestra s’hi llegeix en una llinda el nom de Llugari Carné i la data de 1723. Aquesta casa fou hostal fins l’any 1968; antigament se’n deia hostal de la Cabreta i més tard prengué el nom de Can Trenc o de la Rotllada. Pel fet de trobar-se a l’antic camí ral, era lloc de pas i de parada dels traginers i dels vianants que anaven de Vic a Olot. En un replà de la part alta d’aquesta petita vall i al capçal de la riera d’Aiats hi ha la casa d’aquest nom. Aiats és una masia de grans dimensions, amb teulat a doble vessant que s’allargà per la banda de tramuntana en afegir un cos a la casa. La façana original té el portal dovellat. A migdia hi ha la petita ca-

banya i al seu entorn estris del camp i l’aviram que hi campa, signe de vida. Aquesta casa és esmentada al segle XII i donà nom als cingles veïns i al Pla d’Aiats que s’estén al seu damunt, pla on fins fa uns 50 anys s’hi conreaven patates. Encara s’hi veuen els cortals d’Aiats, uns corrals adossats a l’interior dels quals fins no fa gaire hi havien alguns estris agrícoles abandonats. La parròquia de Sant Julià de Cabrera al fogatge del 1553 figura amb 8 focs, al segle XVII tenia 13 cases que sumaven 141 habitants i va créixer al segle XVIII, quan es referen les masies i es construïren noves masoveries. Entre els cognoms més habituals que aparèixen en aquesta època es citen els Prat, Masallera, Aiats, Caselles, Puig, Collell… tots noms de masies actuals. A l’any 1855 el nombre d’habitants arribà a 210. Actualment 22 persones de la parròquia de Sant Julià estan empadronades a l’Esquirol, la resta de cases habitades ho són de residents temporals. El santuari de la Mare de Déu de Cabrera, que s’alça sobre la muntanya d’aquest nom i era el centre del terme històric del Cabrerès, és conegut i estimat tant del Collsacabra com de les terres properes de la Garrotxa. L’origen d’aquest santuari fou l’església del castell de Cabrera, la qual es troba documentada al segle XII. Al segle XV fou destruïda pels terretrèmols i sembla que tot seguit es tornà a refer per iniciativa de l’amo del Prat de Sant Julià. L’edifici actual és del segle XVII, amb porta dovellada a la façana de ponent, a l’angle nord de la qual s’aixeca el campanar del XVIII. La imatge de la Mare de Déu de l’interior reprodueix l’antiga, que era del segle XIII. Adossat al santuari hi ha l’edifici que fou la casa de l’ermità, que ara fa d’hostal. El santuari de Cabrera pertany a la parròquia de Sant Julià, amb la qual, lògicament, va tenir molta relació. De fet, abans del segle XV els responsables de l’església era preferentment els castlans de Cabrera, però en desaparèixer el domini del castell foren els rectors de Sant Julià qui en tenien cura. El darrer rector, Mn. Domènec Garriga, va pujar cada festa a dir missa al santuari durant els 32 anys que tingué al seu càrrec la parròquia. També era el mateix rector el que oficiava els dies d’aplec. A partir del segle XVI, segons les dades aplegades per

Antoni Pladevall, es documenten les tradicionals processons que de les diverses parròquies de l’entorn de Cabrera pujaven al santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Hi anaven per lledànies i especialment el diumenge de la Trinitat. S’hi ajuntaven les parròquies de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó, Sant Andreu de Pruit, Sant Pere de Falgars i Sant Cristòfol de Tavertet. La gent de Tavertet passava per Sant Corneli, on feien una parada per a pregar, i continuaven cap a Cabrera pel coll del Bram. Aquestes parròquies feien també donacions a l’església, hi posaven ciris votius i algunes masies oferien llànties. A Sant Julià de Cabrera, a més, per la festa de Sant Marc tenia

La masia d'Aiats i els cingles de Cabrera Foto: Anna Borbonet

Cami de cornisa al pla d'Aiats Foto: Anna Borbonet

15

lloc una altra processó al santuari, des d’on beneïen el terme. Aquestes processons van durar fins al segle XVIII, a partir del qual s’hi pujava més aviat en romeries o pelegrinatges. Se sap també que al segle XIX existien a Sant Julià de Cabrera les confraries del Roser, de Sant Isidre i dels Dolors. Avui es celebra a Cabrera l’Aplec de la Trinitat, testimoni de les antigues processons, i el dilluns de Pasqua es fa la rifa dels ous. Sant Julià té la Festa Major que se celebra el darrer diumenge d’agost. Com s’hi accedeix a aquest petit paradís de prats i de masies? A 4,5 km de l’Esquirol, per la carretera de Vic a Olot, just passat el pont de les Perxes, sobre la riera Sant Julià, una pista ens porta, passant per la casa de les Perxes, per sota el Puig i a frec de la Masallera fins al nucli format per l’església de Sant Julià i la veïna casa del Prat de Sant Julià. Tot pujant hem deixat, davant per davant del Molí de la Masallera i a mà dreta, el camí ample que puja a la Tuta, i una mica més enllà, a la mateixa banda, la reconeguda i acollidora font de Cabrera. Si ens endinsem a la vall per la pista que arrenca abans de passar el pont, accedirem al casal del Collell i al collet de Sant Julià, on entronca amb la pista anterior. Continuant cap al nord-oest, passaríem pel bell indret de Campamar i podríem conèixer després els verals de Sant Andreu de la Vola. També des de Campamar,

Els traginers arribant a Sant Julià de Cabrera Foto: Marian Vives i Casanova (1934). Estudi de la Masia Catalana. Centre Excurcionista de Catalunya

16

cap a tramuntana i travessant un torrent, accediríem a les boniques masies del Güell i del Prat de la Vola, situades a l’extraordinària vall del riu Fornès, afectada ara per les obres del futur túnel de Bracons. Remarquem que del collet de Sant Julià surt una pista forestal apta per a vehicles que va cap a nord, volta la muntanya de Cabrera i entre ombrívola fageda passa pel Port de la Faja, deixa el trencall a la Casanova dels Racons i s’enfila fins al coll del Bram, per tal de pujar, ara a peu, al santuari de Cabrera per l’antic camí de les Marrades. La idea d’obrir aquesta pista, feta l’any 1973, fou de Mn. Josep Cruells, rector de Cantonigròs. Seguint la carretera cap a Cantonigròs, després de sengles trencalls a mà esquerra que ens portarien al Farigoler i a Can Mont, i al Sitjar, i a cosa de 2,5 km del pont de les Perxes, trobarem, sobre el Molí de l’Aulina, el pont de la Rotllada que, com l’anterior, té dos accessos a la vall de la Rotllada, un a cada banda del pont. Per la dreta de la riera, una bona pista ens portaria a les masies de Caselles i d’Aiats, i pel camí de l’altre costat podem anar a les cases de la Rotllada, la Cabreta i la Creu. Cal afegir que tota aquesta xarxa de camins de la parròquia de Sant Julià de Cabrera està convenientment senyalitzada. L’ascensió a Cabrera i al Pla d’Aiats des d’aquestes valls té un gran interès paisatgís-

tic i és clàssica de l’excursionisme tradicional. La panoràmica des del caire del pany de cinglera més impressionant dels Prepirineus orientals és excepcional, tant si esguardem el que hi ha als nostres peus com el que s’albira a la llunyania. Provem d’arribar-hi. Des de darrere de la masia d’Aiats (1.000 m), un camí força erosionat assoleix un pujant de roca i per una bonica cornisa arrecerada al cingle s’accedeix al Pla d’Aiats (1.290 m); continuant cap a nord-oest, per un sender a estones empedrat, passarem pel coll d’Aiats, sota el qual, al capçal de la riera i a la seva riba dreta hi ha les coves dites les Bores d’en Masallera. Tot seguit arribarem al coll del Bram, on tenim dues opcions: pujar directament per l’esquenall rocós de l’extrem de migdia de la muntanya per l’anomenat camí de les Escales, o bé fer-ho més descansadament per l’esmentat camí de les Marrades. El camí de les Escales o del Grau Nou -ignorem si en aquest lloc existia un altre grau- fou fet l’any 1952, quan Mossèn Garriga era rector de Sant Julià. És un camí obert amb mà d’obra i amb uns graons artificials sobre la roca a la seva part superior, més abrupta. Té unes baranes de protecció. L’antic camí de les Marrades és el camí tradicional, ample i de pujada suau en ziga-zagues, amb el sòl empedrat i amb pedres que el ressegueixen per la seva vora. Ja des del segle XVIII aquest camí necessitava tasques de conservació. Fa deu anys encara es va arranjar a causa del seu mal estat. El pla de sobre Cabrera gaudeix d’una gran obertura de visió, cap al Montseny i les Guilleries, i la Plana de Vic, sovint entre boirina. Més properes reconeixem les serres de Llancers i de Curull, la muntanya de Bellmunt, el Puigsacalm i les terres de Falgars i, enllà, la vall d’en Bas i la ciutat d’Olot. Als Pirineus orientals destaquen els cims de Núria i amb personalitat pròpia el contorn del Canigó. El santuari i l’hostal formen un tot amb aquest indret singular, bastits sobre una gegantina peanya de roca. Si retornem al coll del Bram, un camí fressat amb ràpida baixada ens portaria a Sant Julià de Cabrera. Si continuem per la mola de Cabrera cap al nord (1.307 m) tindrem ocasió de conèixer l’indret de l’Osca de Cabrera, un pas ran de cingle, i la font de Cabrera, des d’on es pot admirar el cingle

La masia d'Aiats sota la cinglera al cap de la vall de la Rotllada Foto: Anna Borbonet

nord-est de la muntanya cobert amb un mantell de vegetació i coronat pel santuari. Es baixa per la baga de la Faja, amb grans exemplars de faig, per un camí amb fort pendent, fins a Sant Julià de Cabrera des d’on es pot remuntar el camí al coll del Bram, més enllà del qual un d’ample ens fa arribar als prats i a la casa d’Aiats. Aiats i la vall de la Rotllada, d’altra banda, comuniquen, a llevant, per tresqueres que, entre el Pla d’Aiats i el cim del Montcau, ens durien al mas de Comajoan amb la seva capella de Sant Gil, prop del qual passa el camí ral de Vic a Olot, en terres de l’antic terme de Pruit. Des de Comajoan i cap a migdia, un camí que passa per Can Colomer porta a la carretera de Vic a Olot, a l’indret del coll del Bac, poc abans del gran casal del Bac de Collsacabra. Anna Borbonet i Macià

Bibliografia Pladevall i Font, Antoni. La Mare de Déu de Cabrera. Ed. Montblanc-Martín. Barcelona, 1993 Pladevall, Antoni. “Collsacabra” a Gran Geografia Comarcal de Catalunya Vol. 8. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1993 Solà, Fortià. El Cabrerès. Barcelona, 1933 Solà, Fortià. Nostra Senyora de Cabrera. Barcelona, 1935

17

LES ESTAQUES DE LA LLEIXA DE SURROCA - UN ENIGME DEL COLLSACABRA «Poc més enllà sobre d´aquesta lleixa, que és un dels costats que empresona la Canal del Teix, es veuen tres barres curtes de ferro, clavades a la paret roquera, i junt a un forat bastant gran obert en la roca, com una petita cova. Misteri; ningú ha donat ni trobat explicació versemblant als tres enigmàtics ferros.» Quirze Parés i Ganyet. «LA DESPOBLACIÓ RURAL I LES MASIES DEL COLLSACABRA.» 1985.

La primera notícia que vaig tenir de l´existència d´aquelles enigmàtiques estaques va ser en el transcurs d´unes vacances a Rupit. Era l´estiu de 1970. Com altres anys, passava uns dies a casa de l´oncle Sebastià Pijoan, conegut per la gent del país com en «Saltiri», per ser oriünd d´aquell antic mas.

Indret on es troben les estaques, al cigle balmat vora la canal del Teix, situada als cingles de l'Avenc de Tavertet Foto: Carles Olivella

Asseguts al llarg del vell escó de cuina, conversàvem, com altres nits, sobre coses i costums del Collsacabra. Amb aquella energia que el caracteritzava, va dir-me que havia d'explicar-me una cosa molt estranya. 18

Feia molts anys que unes estaques que hi havia en els cingles el portaven capficat. Per a ell era tot un misteri i volia que jo, que segons ell m´enfilava per les parets - la paraula alpinisme, com era evident, no figurava en el seu vocabulari - anés a guaitar-les per veure si amb la meva experiència per les parets de roca, podia aclarir-li alguna cosa. Aquell capvespre vaig saber per primera vegada que, a mitja alçada del cingle del Pla Boixer, a la paret de damunt la lleixa de Surroca i sota d´una paret balmada, hi havia unes estranyes estaques fermades a la paret d´una manera molt inexplicable. Ell, que de jove, tot fent de pastor, havia vist tantes coses del Collsacabra, que havia posat paranys i ceps en els indrets més feréstecs del cingles i que, també al llarg de molts anys, havia alternat la feina de pagès amb la de boscater, no hi trobava cap mena d´explicació. No podia arribar a entendre per a què havien servit i, encara menys, com havien pogut arribar a clavar-les en aquella paret balmada. Em recordava que en aquell temps ningú de la comarca en tenia coneixement. M´explicà que no era possible arribar-hi ni tan sols lligant dues perxeres de paller. Irònicament, afegí que semblava obra del diable. Va explicar-me que les va descobrir molts anys enrera, quan, amb el seu company Gaspar Marès, van anar a posar trampes de llaç a la canal del Teix. Fent memòria, recordà que almenys va ser dos anys abans de festejar amb l´Angeleta de Cal Correu de Tavertet. Per deducció vàrem considerar que va descobrir aquelles estaques cap a l´any 1922. Mogut per la curiositat, uns dies més tard vaig anar fins a la vorera del cingle de l´Avenc per albirar les enigmàtiques estaques. He de dir, però, que tot i l´ajut d´uns prismàtics, no em va ser pas fàcil localitzarles. Certament estaven en un indret ben isolat i estrany. Amb l´ajut d´un tros de corda vaig davallar per la canal del Teix fins el replà on s´inicia la lleixa de Surroca.

Després de moltes dificultats per passar per entre la frondosa vegetació, vaig arribar a l´objectiu. A més de nou metres damunt meu - l´alçada d´una casa de dos pisos - hi havia clavades en una esquerda de la paret les tres grosses estaques de fusta. Atònit, vaig contemplar llarga estona aquells troncs, el petit forat que hi havia tres pams més amunt i els metres i metres de paret balmada. Incapaç de deduir-ne res, només pensava en l'enorme valentia de qui va fer aquell treball. Ni com alpinista, ni com estudiós de la cultura popular podia entendre res. Vaig tornar a Rupit sense saber donar cap mena d´explicació a l´oncle. Aquell enigma quedà en estat letàrgic uns anys més. En publicar-se, l´any 1985, el llibre EL DESPOBLAMENT RURAL I LES MASIES DEL COLLSACABRA, d´en Quirze Parés, l´autor va fer menció, per primera vegada en una publicació, d´aquell enigma. Però en indicar que eren «tres barres de ferro» va deixar ben palès - almenys per a mi que no les havia vist de prop. Qui ha estat a sota, no pot tenir aquesta confusió. Mig mogut per la curiositat que encara sentia i mig mogut per la necessitat d´esmenar amb correcció aquell error - en lletra impresa - vaig interessar-me de nou pel problema. El primer pas va ser anar a veure en Quirze Parès i esbrinar com un home tan estudiós com ell havia pogut cometre aquella equivocació. Va lamentar haver comès aquell error i li dolgué molt haver-se refiat de l´explicació d´una persona del país, que ja sabia per altres informacions anteriors, que era un xic fantasiosa. Vaig explicar-li amb detalls els impediments que hi havia per poder arribar fins a la lleixa de Surroca, però, sobretot, la gran dificultat de poder accedir a les pròpies estaques. Amb la seva assenyada paraula va encoratjar-me a seguir aquella investigació demanant-me que li aclarís aquell lamentable error. Dies més tard, vaig iniciar de nou aquell estudi, però en dues tasques ben diferenciades. Amb les fotografies que tenia, vaig començar a recórrer el Collsacabra i la Vall de Sau, cercant gent gran que, amb la seva experiència en el camp i el bosc, haguessin vist

i conegut molt. En el seu record, podia haverhi alguna cosa que m´ajudés a entendre el perquè d´aquelles estaques. Així fou com vaig tenir llargues xerrades amb en Jordi Sanglas, amb en Francesc Puntí, en Joan de Cal Mariano, amb l´Àngel Font de Sau, en Pastoric i la Maria de Ca la Mília de Rupit i en Joan Font de Can Cames, per dir-ne alguns. Quasi tots havien sentit a parlar de les estaques - la majoria per veu d´en «Saltiri» -. Els que les havien vist, ho havien fet des de dalt del cingle. Cap d´ells en sabia donar una raó lògica, tot i que en feien diverses càbales. Però gràcies a totes aquelles xerrades vaig poder saber moltes coses, fets i anècdotes de la gent i del país relacionades amb els cingles.

Cal fer escalada artificial per tal d'accedir a les curioses estaques Foto: Carles Olivella

Mentre feia aquesta tasca pel Collsacabra, a Sabadell intentava convèncer alguns amics - amb esperit de sacrifici i aventura – perquè m´ajudessin com a equip de suport. Calia dur molt de material per equipar tot allò; i entre les cordes, una de cent metres, que no era fàcil de trobar. Aprofitant els dies festius d´un pont, ens traslladàrem a l´esplanada del pla Boixer. Mentre un grup equipava amb cordes tot el llarg de la canal del Teix per facilitar-ne el trànsit que hi hauria aquells dies, un altre, del qual jo en formava part, es dirigí a la vorera 19

del cingle. Just a l´indret on, noranta metres més avall, hi havia les estaques. Allà muntàrem una complicada instal·lació de rapel amb la corda de cent metres. Als volts del migdia i amb un vertiginós descens en rapel, vaig situar-me al nivell de les estaques. Dissortadament, la paret del cingle era tan balmada que, suspès de la corda, vaig quedar a més de deu metres en horitzontal de les estaques. Tot i l´esforç dels companys de la lleixa que tibaren del cap de la corda vers la paret, va ser del tot impossible arribar-hi.

Les misterioses estaques de cor de ginebre, clavades a l'escletxa de la roca Foto: Carles Olivella

Tot i així, aquella posició aèria va permetre´m fer les fotografies de cadascuna de les tres estaques i de la petita cavitat. Era evident que si volia arribar-hi, ho havia de fer des de la base i mitjantçant l’escalada. L´endemà, fent ús de la tècnica d´escalada artificial, superava metre a metre aquella paret balmada. A mig matí, podia tocar per fi la primera de les estaques. Tot i la dificultat en què em trobava allà, suspès de la corda - no hi havia ni el més mínim replà on situar un peu - pacientment vaig anar observant els més mínims detalls de les tres estaques; de l´esquerda on estaven fermades; de la petita cavitat del damunt, i de tot l´entorn. Aparentment, allò semblava

20

molt simple, però el seu perquè, ara in situ, era cada vegada més complex. Després, intentant no oblidar res, vaig prendre les mides de dimensió i situació de cada element. De tota aquella exploració, de les investigacions anteriors i de la confrontació de conjectures, se'n poden treure les següents conclusions: A.- Les estaques, ben conservades i que cal considerar molt semblants, han estat protegides al llarg dels anys de la pluja per la gran balma que tenen al damunt. Són fetes d´un tronc central de ginebre. Van ser afuades - en la segona encara es veu molt bé - per facilitar l´entrada a l´esquerda. A la base del tronc - ara a la part final exterior - s´hi va deixar un tros de branca perquè fes de ganxo o de suport. La mitjana del seu gruix està en els cinc centímetres i la llargada del tros sobresortint entre els cinquanta i els seixanta. De manera apreciativa, es pot dir que tenen probablement més de dos-cents anys. B.- L´esquerda on estan clavades té uns dos metres i mig de llargada en sentit vertical per la paret. Comença a uns nou metres del terra i acaba a uns seixanta centímetres de la cavitat. A la seva part inicial hi ha un esboranc que dóna a entendre que s´intentà col·locar una estaca. El desplom que la paret té, entre la vertical de les estaques i la base de l´inici de la paret, és de dos metres i vuitanta centímetres. C.- El forat o cavitat, situat a setanta centímetres més amunt de l´estaca més alta, té una entrada de boca ovalada de trenta vuit per vint-i-dos centímetres. El seu interior està completament net, solament té una mica de pols de pedra sense cap petjada. No hi havia cap resta de niu ni senyal que hagués pogut haver-n´hi cap. D.-És del tot incomprensible entendre com van ser col·locades aquelles estaques. Fins a la primera (9,20 metres), la paret no té esquerdes on posar res per enfilar-se, ni rastre de despreniments de plaques de roca on s´hagués pogut posar alguna estaca intermèdia. De la possibilitat d´arribar-hi amb l´ajut d´una escala, cal tenir en compte que, anys enrera, no hi havia escales de deu metres -

just ara, amb les articulades d´alumini - per poder arribar a una alçada com aquella. Sobre la possibilitat que s´hi arribés per mitjà d´un tronc, cal tenir en compte que per poder recolzar-lo en una paret balmada com aquella, com a mínim aquest havia de tenir uns dotze metres. Costa imaginar un enginy de dos troncs empalmats. Aquests, tot i així, haurien de tenir una alçada considerable, i cal recordar que a la lleixa i el seu entorn, solament hi ha alzines, roures i algun teix. (cal recordar com són de curts i torts els troncs centrals d´aquests arbres.) Tot i acceptant que hagués pogut ser d´alguna d´aquestes dues maneres, continua essent inexplicable com s´ho va fer aquell home per aguantar-se dalt d´un d´aquells complicats arreus, tenint una mà lliure per aguantar la grossa estaca i, l´altra, per picarla amb una maça. Resta només pensar que: o va ser l´obra d´un geni capaç de construir un bastiment avui inimaginable o va ser l´acció d´un eixelebrat que, endut per la seva irracionalitat, va anar més enllà de tot sentit comú. E.- Quina va ser la finalitat d´aquelles estaques és l´altre gran enigma. Què contenia o què s´imaginaren que contenia aquella petita cavitat que, per arribar-hi, es fes un treball tan complicat i arriscat? Totes les persones consultades que, anys enrere, feren de pastors o boscaters van expressar de manera manifesta que ningú faria allò ni es jugaria la vida d´aquella manera per anar a agafar cap mena de niu. Els que eren apicultors - un d´ells va venir fins el lloc - van manifestar que allà, en aquella cavitat, no té sentit que s´hagués fet mai cap buc d´abelles ni molt menys fer tot allò per agafar-ne un. Només recercant una credulitat exagerada en les fantasies populars, un hi troba algun argument per fer-hi conjectures i concedir-hi alguna probabilitat. De tot el que he pogut saber i m´han explicat, pel que fa a les narracions o els records populars de les gents del Collsacabra, en descriuré quatre que, tot i extravagants, bé podrien venir al cas; per passió o per egoisme. Després que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Conten que en el cingle de l´Avenc hi havia una petita cova i que a dintre hi havia un tresor. Era molt difícil entrar-hi, però un home, gràcies a la sabiduria del llibre de les Set Sivelles, va aconseguir-ho. Diuen que amb els diners que va trobar va posar una Fonda a Vic. Conta la tradició que, després de ser esquarterat el cos d´en Serrallonga a Barcelona i ser exposat el seu cap en una gàbia amb l´intent de servir d'escarment al poble, dies després, aquell fou sostret pels seus partidaris i dut a les Guilleries. Diu també el record popular que aquell crani fou depositat en una petita gruta dels cingles de Tavertet, bastió natural d´aquella terra que va ser refugi de Serrallonga i el seu bàndol. Aquí es curiós de recordar, que Baltasar, el fill petit d´en Serrallonga i continuador de la família, contragué matrimoni amb Susanna, la filla del mas de Surroca (masia aquesta situada ben bé a sota de la lleixa que pren el seu nom i on hi ha les estaques i la petita cavitat.) Conten que en una cova molt petita dels cingles, durant molts anys, s´hi va veure penjada una olla d´aram. Ningú va poder saber mai què contenia, però un dia, no se sap com, l´olla ja no hi era. Diuen que mai es va saber qui la va treure ni què contenia. Conten que un pagès de Surroca fa anys va caure als cingles. Diuen que només anava acompanyat de la seva dona i que mai es va saber exactament on va caure i què hi cercaven. Encara avui algú recorda que al santuari de Mondois hi havia un quadre -un ex-votd´un home que va caure dels cingles i es va salvar de miracle. Això, tot i que en extracte, és tot el que he pogut saber sobre les enigmàtiques estaques. Pot ser que en lloc d’haver “trobat una explicació versemblant” com demanava en Quirze Parés en el seu llibre, hagi afegit més misteri encara. Ara, el lector –si vol- pot fer també les seves conjectures i donar-hi també la seva opinió; no cal dir que seran benvingudes.

Carles Olivella i Viguer

21

AQUEST ANY, CINQUANTA! Sense tenir cap intenció de copiar, amb aquest titular, el nom d’un remembrable i emotiu programa a la televisió nostrada sobre un Barça centenari, i a càrrec d’un excel·lent presentador prou vist i conegut pels nostres verals, sí que es pot proclamar que, amb tota satisfacció, la parròquia de Santa Maria de Corcó celebra enguany els 50 anys de la reconstrucció de la seva església.

L'església parroquial de Santa Maria de Corcó

Les celebracions cinquantenàries van començar el 15 d’agost passat, data en la qual es complien exactament 50 anys des que en tal dia de 1949, el llavors bisbe de Vic, P. Joan Perelló i Pou, beneí i inaugurà la nova església que ressorgia de les seves cendres. Puntual expressió, ja que durant la trista contesa del període 1936-39, es destruí per complet l’antiga. Solament quedà el campanar, testimoni dret, però ferit, d’uns temps passats. Un cop tranquil·litzat l’ambient, i ja que no existia temple, els serveis parroquials tingueren lloc en un edifici de la cooperativa i en concret a la planta baixa, on avui hi ha el supermercat. Calgué tota l’empenta i singular manera de fer del rector Mn. Llorenç Bellpuig per 22

començar a edificar una nova església. Gairebé tot el Cabrerès coneixia aquest capellà que, amb rifes, tómboles, peticions i cent formes insòlites d’aconseguir diners, anava fent pujar les parets del nou temple. S’arribà al 15 d’agost del 1949 i, amb unes solemníssimes festes, que molta gent encara recorda, s’obrí al culte la nova església. Cabalment això és el que la parròquia vol anar celebrant durant un any: del 15 d’agost del 99 al 15 d’agost del 2000. Cinquanta anys al servei del poble, bé paga la pena de festejar-ho amb tota la participació i joia possibles. Els actes previstos, alguns ja realitzats, van des de misses solemnes d’acció de gràcies a Déu, fins a festivals infantils i esportius, passant per conferències, exposicions, concerts corals i instrumentals, teatre, caminades, pelegrinatge a santuaris, trobades comarcals de preveres i catequistes, concurs literari, etc., sempre amb la col·laboració de veïns, associacions i entitats. Una comissió creada a l’efecte cuida de programar i organitzar les activitats. Simplement con a bona recordança, cal esmentar que dintre el cinquantenari ja hi ha pres part la Coral Lorelei, el grup de teatre de Calldetenes, la trobada de puntaires, el trio Comte Arnau de música clàssica, Mn. Ballarín i Mn. Forner en una conferència, les noces d’or de casats de deu matrimonis, com a actes més destacats. I que temin en cartera una mostra de Pessebres de la comarca, altres conferenciants ben notables, excursions a diversos llocs, diades per a joves i infants, i altres actes en el seu moment escaient. Han promès la seva assistència els bisbes de Vic i de Girona, ens rebrà a Montserrat el P. Abat, vindran els capellans que durant aquests cinquanta anys han exercit la seva feina a la parròquia, i, com a testimoni per a l’esdevenidor, el tan acreditat historiador Mn. Antoni Pladevall està enllestint un llibre sobre la parròquia de Santa Maria de Corcó i el poble de l’Esquirol, des dels seus orígens fins avui. Tot això potser seria foc d’encenalls si no tinguéssim en compte tot el bé en l’esperit i en la fe que ha realitzat la parròquia en

CRÒNICA DEL COLLSACABRA TAVERTET. Homenatge a Jordi Sanglas amb motiu dels 20 anys de la nostra revista Enguany hem celebrat els vint anys de l’aparició de la revista semestral Els Cingles fent una exposició antològica d’aquesta publicació. Aprofitant l’avinentesa es va fer un homenatge a Jordi Sanglas, un dels fundadors de la revista i que ha estat al front de la publicació durant aquests anys. L’acte es va fer amb la col·laboració de la Comissió de Festes de Tavertet com un acte més de la Festa Major. L’assistència va ser nombrosa, i el parlament de glossa de la labor feta per en Jordi Sanglas durant aquests 20 anys va anar a càrrec d’Assumpta Serra i Clota, professora de la Universitat de Barcelona. A continuació es va lliurar una placa de plata a Jordi Sanglas en reconeixement de la seva constància. Després de les paraules d’agraïment de l’homenatjat, un refrigeri va donar ocasió de comentar l’exposició i de trobar-se molts dels vells col·laboradors dels primers números. Presentació d’un llibre sobre Tavertet El dissabte dia 16 d’octubre de 1999 es presentà a la sala de l’Ajuntament de Tavertet el llibre “Tavertet, els seu terme i els seus noms de lloc”, els autors del qual són Jordi Sanglas, nascut i resident a Tavertet, persona prou coneguda, i Anna Borbonet, de Barcelona i resident temporal al poble. Obrí l’acte Antoni Molina, alcalde de Tavertet, i presentà el llibre el periodista Antoni Bassas, AQUEST ANY, CINQUANTA! (Continuació)

aquests cinquanta anys. El progrés cristià en tantes persones a través dels sagraments, dels actes litúrgics i religiosos, d’exercicis, catequesis, conferències, cercles d’estudis, accions pastorals i populars, cadascuna d’acord amb la successió del temps, és una mesura que nosaltres no podem avaluar. Només Déu ho sap, ho té en compte i a tots regraciarà el que sigui just. És obvi que Tavertet, frec a frec amb l’Esquirol, també hi està invitat a aquesta celebració de les Noces d’Or de l’actual es-

el qual, en un parlament molt expressiu, va insistir sobre la vàlua d’aquesta obra, que aplega més de 900 topònims, un llibre fet a mà, segons ell, ja que s’han hagut de trobar els informants adients i ha calgut també un treball de camp. Va remarcar que el llibre aplegava dades històriques i també la descripció del terme, amb notícies sobre la ve-

getació i la fauna, per exemple, i amb notes sobre l’etimologia d’alguns noms. Un llibre –va dir- “on hi som tots, els de fora i els de dins” i que és una magnífica ocasió de conèixer el poble i el seu terme. A continuació, Jordi Sanglas va dir unes paraules d’agraïment a tots els que l’ajudaren a recollir els noms i als que van facilitar documentació antiga, i va fer notar que fou l’escriptor Albert Manent qui li donà la idea de fer la recollida dels noms de lloc de Tavertet, tasca que va dur a terme amb la col·laboració d’Anna Borbonet, després d’haver buscat i parlat amb la gent escampa-

Homenatge a Jordi Sanglas amb motiu dels vint anys de la revista, el dia 21 d'agost de 1999. Foto: Jordi Gumí

glésia de Santa Maria de Corcó. I ens agradaria molt poder comptar amb la seva presència personal i afectiva. Ja ho sabeu. Així doncs, no en parlem més: Aquest any, cinquanta! Farem tot el possible, dintre una concreció de sobrietat no exempta de compromís, per a celebrar-ho degudament. I potser després la parròquia de Santa Maria de Corcó esdevindrà més que una parròquia, un àmbit de bona acollença i millor compartició de la sana alegria de l’amistat. Amb l’ajut de Déu i de tots. Xavier Coll 23

Exposició sobre els 20 anys de la revista, a la biblioteca de Tavertet Foto: Jordi Gumí

da pels verals de Tavertet, fins i tot més enllà del propi terme. Sens dubte serà –va dir- una obra ben acollida pel poble de Tavertet i per la seva gent. Finalment, Anna Borbonet va manifestar la impossibilitat de fer aquest treball sense en Jordi Sanglas, treball que haurà salvat molts noms de l’oblit. Va afegir que la toponímia és una ciència lingüística que ha donat altres

Jordi Sanglas i Anna Borbonet firmant exemplar del llibre sobre Tavertet, del qual son autors Foto: Ernest G. Pagès

reculls publicats sobretot al Camp de Tarragona i que aquest és el primer aplec de noms sistematitzat de la comarca d’Osona. Fer aquesta feina –va dir- ha estat una experiència molt interessant perquè cal aprofundir en molts temes, tot i que el llibre és de divulgació i vol arribar al públic amb una visió geogràfica, ja que, a més, el llibre s’acompanya d’un mapa del terme. Va acabar encoratjant d’altres municipis d’Osona a emprendre aquesta tasca i va agrair, com ho féu també en Jordi Sanglas, la presència i el caliu dels amics i interessats que van acudir

24

a la presentació. L’acte va comptar amb l’acollida d’un públic nombrós. Esperem que aquest llibre serà una fita important en la vida cultural de Tavertet. Relacions amb la Universitat Fruit dels contactes entre l’Associació Amics de Tavertet i el taller de Patrimoni Arquitectònic de l’Escola Universitària Politècnica de Barcelona, el passat dia 25 de novembre es va fer la presentació dels estudis realitzats sobre les masies de l’Avenc i del Pinós en els quals es va donar compte de la seva història, evolució constructiva i de l’estat de conservació. Aquests treballs, que passaran a formar part del centre de documentació del Collsacabra i Guilleries, s’han realitzat com a projectes de fi de carrera per les que ja són arquitectes tècniques, Laura del Rio, Neus Taribó, Cristina Ruiz i Montse Real. Esperem que això sigui l’inici d’una col·laboració més intensa amb la Universitat Politècnica de Catalunya i que ens ajudi a donar a conèixer i preservar el patrimoni arquitectònic de la nostra comarca. Ecologia El passat mes d’octubre l’Ajuntament va rebre la notificació del recurs contenciós administratiu que l’empresa Taché, S.L. va presentar contra la decisió de l’Ajuntament de denegar el permís de construcció d’una pedrera industrial sobre el lloc anomenat Salt de Molí-bernat. Esperem que, davant l’evidència dels arguments de l’Ajuntament, del veredicte de la Direcció General de Medi Ambient i de les nombroses al·legacions en contra de la pedrera, els tribunals confirmin la justesa de la resolució municipal. CANTONIGRÒS. Jornades del Bolet Durant el mes d’octubre, es varen celebrar les Cinquenes Jornades del Bolet i es van fer diverses activitats relacionades amb el món de la micologia, des d’un tastet de bolets a una exposició i una conferència, passant pel tradicional concurs i un mercat de bolets i productes del Collsacabra. Els premiats en el concurs de bolets varen ser: Andreu Illamola que aconseguí 89 espècies diferents, la colla de Torre Margarida per la millor presentació, i pel bolet més original, en Sergi Illamola.

El 20 de novembre hi va haver una conferència a càrrec de Xavier Grasset sobre el seu llibre ”Com arribar al 2000”, que va aconseguir un nombrós públic. Copa estatal de gossos de pastoreig Especial Border Collie Per tercera vegada s’ha celebrat el concurs de gossos amb una gran assistència de púbic i amb concursants de diferents llocs de l’estat espanyol. Els tres primers guanyadors foren: Jordi Muixachs amb la gossa Coloma, Ion Osoro amb Pinxo i Àngel Malon amb Jai. Coincidint amb el concurs va haver-hi la “Primera Mostra de diferents races ovines i productes naturals del Collsacabra”. RUPIT I PRUIT S’ha asfaltat la carretera de Sant Joan de Fàbregues, cosa que permet enllaçar-la amb la pista fins a la Riba per sota de la cinglera de Tavertet. Pròximament s’inaugurarà el punt d’informació turística que s’ha instal·lat a l’entrada del poble vora a l’aparcament. Consorci Turístic de la Vall de SauCollsacabra. El dia 16 de desembre va tenir lloc al Parador de Sau la lectura de la memòria de les activitats fetes durant l’any 1999. Després va haver-hi un sopar de Nadal amb assistència del director de l’Agencia de Promoció Turística de la Diputació de Barcelona, senyor Jordi Serra i Villalbí i del nou diputat delegat en matèria de Turisme, president de l’Agència de Promoció Turística i de l’Institut de Promoció d’Equipaments Turístics i d’Oci, Ilm senyor Josep Mayoral i Antigas. De la memòria cal destacar les realitzacions i activitats que relacionem seguidament: · Ha quedat arranjat el camí entre Vilanova de Sau (la Riba) i Sant Joan de Fàbregues. · Projecte dels pontons del pantà de Sau està acabat a l’espera del permís de la Junta d’Aigües. · El camí de sota cingle equipat per al pas s’ha finalitzat, i està pendent solament de col·locar els rètols i limitacions de pas d’acord amb les normes i prescripcions del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca.

· S’ha arranjat el camí de Can Codina a Cantonigròs; sols falten els últims metres que són competència de l’ajuntament de l’Esquirol i que quedaran enllestits properament. · Creació d’una central de reserves i d’un centre de gestió de productes turístics dins l’estructura del Consorci a disposició dels establiments particulars. · El municipi de Folgueroles s’ha adherit al Consorci. · Una empresa privada, a través de l’Àrea de promoció econòmica de la Diputa-

Presentació del llibre "Tavertet, el seu terme i els noms de lloc", feta per Antoni Bassas el dia 16 d'octubtre de 1999 Foto: Ernest G. Pagès

ció de Barcelona, està treballant en la creació d’una pàgina Web del Consorci a la qual tindran accés tots els municipis que en formen part i els establiments privats de SauCollsacabra que ho desitgin. · S’ha participat en 6 fires especialitzades en turisme. · S’han editat 6 nous fullets turístics de diversos ajuntaments.

Guanyadors del concurs de boletaires organitzat dins les cinquenes Jornades del Bolet, de Cnatonigròs Foto: Josep M. Roma

25

RACÓ DEL POETA Nadal 1999

Tardor

Ja arriba Nadal !!

Mira la rogent tarda lliurant-se a Ponent, i el roure rovellat delir la verda alzina.

Naixerà Jesús i ens durà alegria. Omplirem la taula de cava i capó i vianda fina.

Així, jo, roure làbil de saba malgastada envejo el verd novell sempre en renovació.

Amb joia i amor cantarem nadales: boca i cor farcits de bones paraules.

Mes cims coronen neu mirant ta primavera. Sentia en cor eixorc i ara hi broten poncelles.

Quan arribi abril matarem Jesús, i menjarem bacallà a la mateixa taula.

Carme Tulon Carme Tulon

En preparació: Nova edició del llibre "Tavertet cent anys d'història" de Jordi Sanglas

BAR - RESTAURANT

CAN MIQUEL

Construcció en general Especialitat en pedra Venda de cases i terrenys c. del Mig, 10 — Tel. i Fax 93 856 50 16 08511 TAVERTET

26

Elaboració

pròpia

c. Les Fonts, 4 Tel. 93 856 50 83

08511 TAVERTET (Barcelona)

CARNISSERIA - TOCINERIA Montserrat Colomer - CAN CAREDA

C. Major, 99 - Sta. Maria de Corco - l'Esquirol Tel. 93 856 81 18

EUPATORI Sinonímia: Família:

(Eupatorium cannabinum) lladracà, cànem bord i herba de talls. compostes.

Descripció:

herba alta (fins a 2 metres), erecta i molt robusta. Fulles suboposades, amb 3 o 5 segments lanceolats i dentats, que fan de 4 a 12 cm. Les flors es presenten en corimbe i són de color rosa purpuri.

Localització:

vores de boscos, marges, rieres, etc. Àmplia distribució.

Propietats: Recol·lecció:

laxant i diurètic. juliol, agost i setembre.

SABONERA Sinonímia:

Família:

(Saponaria officinalis)

herba sabonera, saboner, sabó de gitana, saboneta, herba de bugada i saponària. cariofil·làcies.

Descripció:

planta amb rizoma reptant, de tiges nuoses ramificades a la part superior. Les flors, de color rosa o blanc, són flairoses i fan d’1 a 2,5 cm.

Localització:

boscos clars, marges, vores de rieres. Àmplia distribució.

Propietats: Recol·lecció:

expectorant, colagoga, diurètica i laxant. de juliol a octubre.

27

• EUPATORI

(Eupatorium cannabinum)

LA PLANTA

• SABONERA

DETALL DE LA FLOR

(Saponaria officinalis)

LA PLANTA

DETALL DE LA FLOR