Revista Els Cingles - N29 Octubre 1993

/

ELS CINGLE S DE COLL5ACABRA Sem-estra l . Any XI ., rAVERTET - N,? 29 - Octubre 1993 ?"

A Tavertet' Can Nazari Restaurant Les Fonts Fonda Can Baró

A Cantonigrós L'Estanc

A Rupit L'Estanc Estrella - Cal Ample

A Manlleu Llibreria Mas-Riera Llibreria Nuri

A Roda de Ter Llibreria Muñoz

A Vic Llibreria La Tralla

A Folgueroles Ouiosc Folgueroles

L'Esquirol

ELS CINGLES. Publicació: Amics dels Cingles de Collsacabra Semestral

Redacció: Jordi Sanglas, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jafre, Joan Reixach i Curtó i Ernest Gutiérrez i Pagès.

'Fotocomposició i impressió: Impremta Planàs - Sant Hipòlit de Voltregà. Dipòsit Legal: B - 8.390-79 Fotografia de la portada: Joan Serra Vall-lIovera

Roura fordat, situat sota el Mas Parareda (no existent actualment) Foto cedida per Josep Novellas Contraportada: Casa Monteis (Nevada del 1993) Foto de Jordi Sanglas

La redacoo de la lItevlsta no es fa responsable del contingut dels trèballs Que hI apareixen Signats, Ja que aquests reflecteIXen urucament els entens de llurs autors

Llibreria El Detall'

2

EDITORIAL Per tal de cobrir el dèficit que es produeix en la publicació dels Cingles, des del dos de maig de 1991, vàrem constituir-nos en una associació cultural sense finalitat de lucre anomenada «AMICS DELS CINGLES DE COLLSACABRA» i així poder accedir a les subvencions que el Departament de Cultura de la Generalitat otorqa per a les publicacions en català. Fa temps que des de la redacció no ens hem posat en contacte amb els nostres lectors. Prometem fer-ho més sovint. Des de l'editorial dels Cingles voldríem fer-nos ressò dels anhels de l'associació així com dels de tots aquells que se sentin vinculats al Collsacabra. Mirant cap al futur, voldríem que la nostra revista tingués una obertura a temes més generals, ampliant així, l'àmbit actual que pràcticament es redueix a Tavertet. A partir del 94 la revista apareixerà dos cops l'any i hem pensat que unes seccions fixes ens ajudarien a incrementar l'interès de la revista. Una actualització de l'antiga secció «Notícies breus» sobre temes que suposin una novetat per a la comarca, i que ens afectin des del punt de vista turístic, cultural o ecològic, serà sens dubte una d'elles. A partir del proper número publicarem uns itineraris de passejades que seran inèdits o ja oblidats, en forma de fitxes retallables i coHeccionables, tots ells referits al Collsacabra. Des d'aquestes ratlles demanem als que estimeu aquest racó de món privilegiat, les vostres crítiques, suggeriments i col-laboracions, per tal de tirar endavant aquesta publicació i ajudar també a que el Collsacabra es mantingui amb tot el seu esplendor natural i salvatge que encara conserva. LA.REDACCIÓ

3

PINZELLADES D'UNA HISTORIA I D'UNS RECORDS: A L'ENTORN DE ST. VICENS DE VERDERS Tot era baixar les marrades del grau de Rocallisa que agombolat per l'anar fent via sorollós del Ter et transportava a un món brau, travessar l'aiguabarreig de les Gorgues era a vegades difícil o impossible si les més constants tempestes d'abans havien descarregat per les serralades de Cabrera i Aiats, llavors per força s'havia d'allargar el camí passant per la Gorga de Dalt o més ben dit per St. Pere Pescador on s'hi havia fet una palanca d'obra que facilitava el pas. Érem ja a l'altra banda de la riera ---el paisatge impressiona per la seva escabrositat i abruptesa. No obstant el camí de ferradura transcorre poc desnivellat seguint el curs del riu. Grossos p~­ nyals estimbats de les cingleres jauen al costat del riu i al mig de l'aigua- deia en Ramon Vinyeta molt acertadament fa molts anys. Es passava llavors prop de la cova del Penitent qui aprofità anys ha per estada la caiguda espontània d'uns d'aquests penyals per fer-se aixopluc; fent camí de seguit es trobava la font de la Botella o de Botelles, que no tenia un cabal molt important però com que era al costat del camí, era parada obligada per a fer-hi un mos i beure de la seva fresquíssima i generosa aigua -si el Ter anava crescut com que era tan aprop del riu a vegades arribava a tapar-Ia-. Mig quart més de caminada i tornàvem a ser a St. Vicenç de la Gorga o les Gorgues, de Casserres, de Sariera o de Verders, quatre noms per a un sol lloc.

4

Com a aclariment de la primera denominació i d'un dubte que sembla tenir un bon enamorat d'aquests verals que s'estranya de trobar-ho escrit d'aital faiçó ja que les Gorgues queden lluny, li diré que pels que hem viscut aquí tota la vida, anar al Baucells o a Les Valls, que hi quedaven més, era senzillament «anar a les Gorgues». Igualment trobo a un historiador que li dóna la denominació de St. Vicenç de Casserres, jo penso que li escau, no sé si ho ha trobat escrit així en algun document antic, però crec que la necessitat de bastir una església pels feligresos del seu terme -ja que no podia servir per això l'església del monestir- fou problema que resoldria la recent funda-

ció monàstica ja en el primer moment. La denominació Sariera la més antiga i documentad~, li dona el mas proper que hi tenia, molt important per l'època, ja que entre altres la còpia d'un document de llavors diu que «a 11 de les calendes de juny de 1274 Guillerma de Riera donà i aportà en 'esponsalies a son marit, la meitat del do que el seu pare li havia fet en son testament del mas i honors de Riera, i altres béns en les parròquies de St. Vicens de Riera, St. Cristòfol de Tavertet, St. Bartomeu de Gorga, St. Miquel de Sararols, St. Martí Sescorts, etc., etc., i molta partida en alou propi». Un altre document diu que «en lo any 1185 Guillem Riera i Ermesendis sa

era la Roca del Boll ...

muller donaren a Saurina llur filla i Arnal son marit un honor que tenien en lo mas de Pietat que es un molí ab sa resclosa que és en lo riu Ter ab son glevar i ab la maitat de la aygua que sia necessaria per dit molí i per la casa de dit molí». Finalment la denominació Verders li ve molt tardana del nom d'un mas també molt antic i molt proper -Sari era ja no existiriade quan els béns del priorat de Casserres havien passat al col·legi de jesuites de Barcelona i St. Vicens havia deixat de ser parròquia (s. XVI-XVII). Tornàvem doncs a ser a St. Vicens. Dic tornàvem a ser perquè primer per les anades i passades constants amb el meu pare i després per l'amor a aquelles pedres que em va contagiar el meu bon amic Joan Paré, bon pintor i aficionat a tota cosa artística (ell ja les havia plasmat vàries vegades en les seves teles), els viatges a St. Vicens per a gaudir de la seva boniquesa, a pesar dels lapsus més o menys llargs, varen sovintejar fins a la seva desaparició del lloc. És aquell descobriment que et penses que has fet, però que perquè els entesos no en fan esmena i creus no tenir dret d'opinar per manca d'estudis que no has pogut assolir, calles. És tan sols el goig d'anar-hi a donar un volt, acariciar el seu ben format absis, contemplar la seva estructura ferma, els ben distribuïts arcs torals, les seves proporcionades portes a ponent i a migdia -tot i ser tan petita-, la seva senzilla finestra del mur de migdia i les magnifiques de la façana, o fins i tot imaginar-hi una espadanya que certament tindria per les campanes de cridar als feligresos -era una parròquiai també imaginar-hi el clos de la segrera i cementiri, aquest era davant la façana -encara del record del meu pare quan es preparava l'era per batre sortien ossos-o Sempre tornava amb el convenciment que allà entre aquells garrics, parets i figura vella que cobria l'absis hi havia quelcom d'important. Però fou en plena campanya de conscienciació de què s'havia de salvar,

"com jo tenia nou-cents anys de vida .. .»

quan feia ja anys que estava a sota l'aigua i sortia de tan en quan per les baixades periòdiques del pantà, en què per exemple podies llegir la Vanguàrdia del 22-12-73 que Josep Tarrats i Bou escrivia «he visitada la pequeña gran joya de St. Vicens de Verders» o a Lluís Ma.

Bou en el mateix periòdic el 31-8-74 «qracias a la sequia salió a flote esta pequeña joya del arte rornànico» i molts altres escrits, entre ells els de Jordi Ma.Rivero San José, et treien el descoratjament de veure a punt de desaparèixer aquell preuat monument. A pesar del malaurat

El paisatge impresionava per la seva escabrositat i abruptesa...

5

trasllat i d'haver-la tret del lloc pel qsal fou feta i a on estava adherida, mimetitzada, amb moltes penes i treballs fou refeta tal com es mereixia a «la vitrina» de Can Deu de Sabadell. Quin goig! Era la primera vegada a Catalunya que es rescatava d'un pantà un edifici artístic! Pocs metres a llevant del lloc on es trobava l'església de St. Vicens s'aixeca un gran penyal -avui sota l'aigua- on hi havia restes que marcaven clarament l'existència d'una edificació rectangular feta amb pedra ben quadrejada, era la Roca del Boll - Rocha de Buollo (1239) o Rupe de Bisuldino (1287)-; se sap que per una venda el 1239 passà a domini d'una noble, important i poderosa família osonenca que la poseí durant força temps, que el 1287 discutia la possessió

d'aquesta fortalesa, segons el Dtor. A. Pladevall, el noble Gastó de Foix; i que el 1352 la vengueren i passà a dominis de Bernat II de Cabrera; aquestes poques dades ens donen idea de la seva importància en aquells remots temps. Però sabrem algun dia el que guardava aquesta fortificació .. en principi potser el mas Sariera, el camí públic que manava a Sau, l'església de St. Vicens o era un apèndix de les defenses del monestir de Casserres, la comunicació amb el qual queda ben palesa en el camí, encara fa pocs anys ben visible i esmolat, que, de darrera l'absis gros de St. Pere, conduïa a travessar el riu quasi frente a St. Vicens, -recordo que quan passàvem pel seu frente, el meu pare em deia: «Guaita és aquell el camí

o fins i tot imaginar-hi una espadanya que certament tindria...

6

dels frares que baixaven a dir missa a St. Vicens»; m'ho deia perquè ell ho hauria sentit del seu. Però de tot això no en queda res, és una petita història, però Història, són uns migrats records, però malgrat tot records; però si anau per aquells llocs i poseu l'oïda atenta us asseguro que sentireu al vetust St. Pere de Casserres que, abocat a la cinglera, recita constantment, en record del germà petit perdut, el plany que el poeta fa dir al seu famós campanar: «Com jo tenia nou-cents anys de vida...» No us he dit abans d'ara que les esglésies romàniques tenen vida! Ramon VERDAGUER FEU

SANT MIQUEL DE SERAROLS XVII APLEC En la cloenda del novè centenari (1091-1991) de la Consagració de la Capella

r

El diumenge, dia 20 de setembre de 1992, tingué lloc el dissetè aplec, amb més concurrència que els anys anteriors; certament que el temps també ens acompanyà, contribuint sens dubte a l'esplendidesa de la festa. A les 12 del migdia mossèn Fèlix Guàrdia, Vicari General del Bisbat, procedia a la benedicció solemne d'una campana, ofrena del senyor Bernat Corbera; els seus repics, més que perllongats, ressonaren per totes aquelles boscúries, alegrant la festa, i recordant les (campanes) que en altres temps, ja llunyans, havien omplert el campanar d'espadanya de la Capella; hi ha la confiança que per l'aplec d'aquest any, que serà, ajudant Déu, el 19 de setembre, una altra campana pugui omplir l'ull encara buit del campanar. Immediatament es celebrà l'Eucaristia, que presidí mossèn Fèlix Guàrdia, concelebrant mossèn Carles Izquierdo; cants adients contribuïren a la solemnitat de la Celebració, gràcies també a la col·laboració de diferents corals que participaren en la festa; un senzill altar de troncs, obra d'en Josep Codony de Manlleu, permeté davant la porta de la Capella, seguir la Celebració a la nombrosa multitud, que s'acomboiava en l'espai entre els murs, nou vegades centenaris, i les vetustes alsines d'ombra agraïda. Acabada la Missa, es col-tocà definitivament la imatge de Sant Miquel, d'estil neorromànic, obra de l'escultor manlleuenc Ramon Verdaguer, a l'interior de la Capella, en la part nord del presbiteri. Després dels actes religiosos, es procedí immediatament al concert, amb la participació de

les corals Lorelei de Santa Maria de Corcó-L'Esquirol, La Unió de Palau de Plegamans, i La Industrial de Sabadell; no hi ha dubte que aquesta col-laboració desinteressada i agraïda, contribuí a donar un to més festiu i popular a l'aplec. Després de fer els honors al dinar, i aprofitant el descans dels assistents a l'aplec, es procedí a la venda dels números de la rifa,

en aquest cas, de dos dibuixos del pintor Josep Pagespetit, la contribució del qual, com la de les corals, han fet possible el manteniment, i fins el creixemen~ dels aplecs. AI voltant de les quatre de la tarda, la Cobla Canigó va començar a desgranar les notes de les sardanes, que es veieren acompanyades pels afeccionats a la nostra bella dansa.

7

L'arranjament del camí, des del Mas Subiranas fins' a la Capella, va anar a càrrec de l'organització de la festa, i de l'Ajuntament de Tavertet, que també aquest any va col·laborar, per tal de facilitar el desplaçament dels cotxes, tot i que creiem que aquest camí és per disfrutar-Io més fent-lo a peu: trajecte curt, que per altra part permet contemplar millor aquells paratges feréstecs. També aquest any es van il-luminar els murs exteriors de la Capella, i, tot i algunes dificultats tècniques, s'aconseguiren unes fotografies, a l'hora del crepuscle vespertí, corn per poder ser presentades en algun concurs fotogràfic; l'autor, el fotògraf Valls de Manlleu. En aquest

8

aplec, que estem comentant, es posaren a la venda fotografies amb la Capella il·luminada, obtingudes en l'aplec de l'any 1991; el seu import, junt amb els beneficis obtinguts amb la venda dels Goigs, més els de la rifa, varen permetre fer front a les despeses de la festa, per bé que aquestes últimes superaren notablement als ingressos. No obstant aquest aspecte deficitari, els aplecs, ajudant Déu, continuaran, contribuint així a la recuperació i manteniment d'uns valors humans, culturals, religiosos i artístics, que, creiem, mereixen els millors esforços, ja que també contribueixen a fer país, encara que sigui d'una manera discreta. Cal remarcar especialment la

visita que el senyor bisbe, Dr. Josep Ma. Guix, acompanyat de mossèn Josep Jutglà, va fer a la Capella, el 23 de novembre de 1992; degut a les moltes obligacions, no li havia estat possible assistir a cap dels aplecs; així pugué contemplar assossegadament aquesta petita joia del nostre romànic, que és Sant Miquel de Serarols; finalment l'hospitalitat de la família Subiranas, completà la visita, deixant un bon regust en l'il·lustre visitant. Carles IZQUIERDO I BALMES

He cregut interessant transcriure la ressenya d'una excursro a Bora Fosca, realitzada l'any 1945, en primer lloc, per la gran riquesa de topònims existents, i segonament per la notícia que ens aporta sobre el MOLí DE LA PÓLVORA i de la casa del POLVORí, podent així confirmar llur existència, ja que l'amic Quirze Parés i Ganyet, en la seva obra LA DESPOBLACiÓ RURAL I LES MASIES DEL COLLSACABRA, ens diu, que l'únic que el va citar va ser l'Artur Osona, l'any 1898, «essent l'única notícia que en tenim, i cap dels coneixedors d'aquesta zona l'ha esmentat, ni com a mera hipòtesi». Jaume FLUVIÀ I MONER

EXCURSiÓ A «BORA FOSCA>~ dia 15 d'abril del 1945' PARTICIPANTS: Lluís Crous, Josep Guitart, Jaume Fluvià, Pere Jordà, Josep Soler i Lluís... Sortim de Roda a 3/4 de nou del matí (hora nova avançada aquella mateixa nit). En Crous i en Lluís des del Pont Nou passaren a cridar en Soler i en Fluvià, i mentres aquests marxaven per la carretera nova, en Soler passà a cridar en Jordà i en Guitart, trobant-nos tots junts enfront de la Cooperativa, seguint la carretera de «L'Esquirol» o Santa Maria de Corcó fins a la Creu de Casserres. Sortint de Roda, a mà dreta trobem també l'empalme de la carretera particular que va a la Colonia de Còdol-Dret i més

amunt travessem el Torrent del Pèlix. Apartats de la carretera es veuen a la mateixa banda les masies de Masdemunt, Les Basses, El Colom, etc. A mà esquerra sortint de Roda deixem l'empalme de la carretera de Manlleu i més llunyes veu la Casa Escola de Les Masies, El Pla Xic, El Pla, El Cuní (casa plena de porxades), etc., trobant també la masia «La Granoteta» arran mateix de la carretera. Arribats al cim de la carena, en el lloc anomenat La Creu de Casserres, deixem la carretera, seguint en direcció cap a baix el riu, passant per una coma on hi ha la Font del Llop, avui seca per la falta de pluges. En el mateix rec i cap al fons, ja fora del nos-

Soleia de la Bora Fosca

tre camí, s'hi troba la Font de l'Avellaner. Passem la primera carena des d'on es contempla imponent el massís voltat per un gran meandre o curva molt proQUJ1çif3,Qp:qu,erf~ ~~rif,JTer'!al:·Qü)1 d~1 ,qvale~c()nsefVailJ1jg, E¡!f¡lf:'\i-

nat, el cèlebre monestir de CASSERRES. Després trobem una altra coma que té per nom Clot de Comagolfa. Aquest camí ara passa per damunt d'un qran espadat al fons del qual hi veiem a gran alçada el Ter. Baixem la baixada de ..:Hoq:l{.Jisaitra'lo1ÇlS-

$em eH9:rre/;1!<J$la'~9rgq.\

,q~asi

arr,afil~h:~ajgLJapa{r~g amb

el Ter. Atravessat aquest torrent seguim vora del Ter avall, admirant Casserres per la seva part del darrera. Trobem el Pla de Piles, més avall la font de Botelles, quasi a prop de la carena que tomba vers la masia de Sant Vicenç. Es una masia petita i es diu si en altre temps hi hagué una sufragània de Santa Maria de Corcó, amb capella i cementiri propis. De la primera sembla veure's algun petit detall; del segon no se n'hi veu cap. Seguim la mateixa direcció del riu, encara que una mica enfilats per la falda de la muntanya, fins a tombar a l'altra carena, passada la qual hi trobem la casa enrunada de ColI-Formic. Seguidament trobem un torrent, quasi sec en aquest dia, que baixa del Villaret i Font del Capellà, i que travessem per un pont format per una gran penya atravessada damunt del torrent. A pocs metres més

9

enllà i quasi en una mica de ca-: rena hi han les grutes "Forat de les Tunes», Passem de llarg perquè no és pas aquest l'objectiu de la nostra excursió. Poc més enllà deixem el camí de Sau que fins ara havíem seguit i que es dirigeix cap a la vora del riu, mentres nosaltres ens enfilem falda amunt de la muntanya, encara que seguint la mateixa direcció del Ter, fins a trobar aviat la casa del Baucells a sobre la carena. Tot es ple de llenya tallada i algunes piles a punt de cobrir per fer carbó. Muntanya amunt i en el canal abans d'arribar al Baucells es veu la casa de Les Valls. Des del Baucells continuem enllà tot enfilant-nos paulatinament per la falda de la muntanya, fins a trobar la Font del Baucells. La seva aigua no és pas molt bona. Enllà i amunt fins a trobar una grossa penya a la vora d'un rierol. En la primera carena i més amunt del nostre pla es veu la casa de La Feu. Pugem vora del rierol amunt al nivell de la casa, i allí hi ha una font força bona, dessota d'una gran penya i al bell mig del torrent, que emperò ara està sec. Aquí esmorzem amb força gana, minestra abundosa i cara alegre. Aqui a la Font carreguem d'aigua i carburo les nostres bateries d'enllumenació i ens dirigim cap a la casa de La Feu. Aquí els i diem si ens volen guardar les motxilles, per a no tenir d'anar tan carregats fins a la Bora Fosca, però hi trobem solament una noia de la casa que hi posa alguns reparos, i continuem el camí amb tot l'equipatge muntanya amunt. Part enllà de la carena, a l'altra part i bastant enfilat hi ha la boca de la "Bora Fosca", damunt de la qual s'hi veuen unes grosses penyes, que molt bé poden servir de punt d'orientació per a trobar aquestes grans grutes, que d'altra manera no són pas gaire de bon trobar. Aquí encenem els llums i entrem d'un a un cap a dintre; hi entrem també a mà els nostres equipatges, i amb la impressió de veure coses desconegudes els qui no hi havem estat mai encara. Seguim camí per sota terra enllà. Un cop passada la boca de la gruta, que és molt baixa, i

10

1

1 Interior de la cova de la Bora Fosca

hom té de passar ajagut quasi, la gruta fa un graó d'uns tres o quatre pams i segueix un troç de desnivell amb baixada bastant suau, i continua després el sól quasi de pla fins bon troç.enllà on es troba un fons gran, en forma de pou molt ample. Abans d'arribar a aquest pou, el sòl fa un rampant, d'uns tres o quatre metres, que representa un desnivell d'un metre i mig, poc més o menys. Abans de començar la rampa, hi surt a terra una pedra grossa fortament aferrada al sòl i que sembla posada a posta per a lligar-hi les cordes, pels que volen baixar a baix del pou. Lliguem en aquest amarre la corda que nosaltres portàvem i hi baixa a baix del fons," solsament ~I company Guitart, que després

de resseguir tota la placeta que forma el fons del pou, s'endinsa per una gruta inferior i segueix més o menys endintre, fins que els que restem a dalt passem bon rato sense veure gens de claror del seu llum. Aquest pou, des de la punta baixa de la rampa té 5 metres, emperò comptant el desnivell de la rampa farà de 6 a 7 metres, emperò els que intentin' baixar al seu fons tenen de proveir-se de cordes de 9 a 10 metres com a mínim, per a poder-les lligar bé.en la pedra abans dita que hi ha al cim de la rampa. Tota la galeria és ampla i molt alta, serntsant cosa estranya, que a di1ítre de la muntanya hi pugui haver aquestes grutes tant espaioses. Les parets són ple-

,

,

nes de tosca formant figures molt capricioses, gairebé totes elles malmeses per certs visitants. S'hi veuen rastres d'estalagmites que devien haver sigut una preciositat, i que ara no en resta cap. Degut a la poca aigua que s'hi filtra per causa de trobar-se la gruta tan endintre i al fons de la muntanya, la tosca necessita un temps llarguíssim per a construir-se en una figura. Aquesta mateixa circumstància fa que la tosca d'ací dins, sigui molt més dura que la que s'acumula en llocs de filtracions més abundants. És una llàstima que s'hagi fet malbé aquesta meravella de la naturalesa. En un indret de la gruta, a mà esquerra, entrant cap a dins, hi ha un dipòsit d'aigua clara, com la millor font, en una raconada de la gruta. Per dintre s'hi veuen varis escrits amb pintura de colles que han visitat aquestes grutes. A la sortida de la gruta i després de desar els llums, hi fem el «trago». Des d'aquí es veu bastant avall el Ter amb les seves capricioses curves. «Els Degoters», a l'última curva que es veu, el riu ja entra aviat al Pla de Sau. A l'altra part es veu la casa del Bac de Sau i algunes de les muntanyes que hi han enfront

d'aquest poble, que dintre d'alguns anys haurà de desaparèixer inundat pel pantà que s'hi està construïnt. AI cim de l'última carena, a la nostra alçada s'hi veuen Santa Cecília i Les Graus de la Sarment. Des d'ací fins a Sau hi estaríem potser una hora més o menys. Retornem a la Font de la Feu, i al mateix lloc del matí hi fem ara el dinar. Vinga foc, teca, caçoles, plats, etc. i donar feina als cuiners, que per cert cal alabar-los el seu bon condiment. A falta de xampany, portem vi suficient i alguna goteta d'aiguardent, mentre la font ens convida amb la seva aigua ben fresca. Tarda enllà reprenem la tornada pels mateixos llocs que el matí, fins al «Forat de Les Tunes», que ara passem ben arran del riu. Fem parada, mentres entrem tots al forat de baix, arran del riu; alguns s'enfilen per un petit rampant que hi ha dintre d'aquest forat fins una petita plataforma, no podent pujar més amunt per falta d'escala o altre medi adequat. Estem enfront de la punta que fa una corva del riu, a sobre la qual hi ha una casa també enrunada anomenada El Pujals. Seguim vora del Ter amunt, i pocs metres més amunt

de l'indret de Collformic hi ha resta de parets, que segons diuen hi havia un molí que primitivament hi fabricaven pólvora, i al mateix indret, però uns quants metres més falda amunt hi ha també alguns trossos de parets de la casa que encara en diuen El Polvorí. Mentres passem per aquesta vora de riu notem la curiositat del ressó dels nostres enraonaments, que es sent molt clar a la part contrària del riu, fenòmen aquí molt pronunciat i que es va perdent a mida que hom va arribant al tombant de la carena. Aquí sobresurt una gran penya al mig del riu que en diuen el Roc de L'Esquerda. Poc més amunt n'hi ha un altre anomenat El Roc del Cabrit. Tornem vora del riu amunt, fins a la Font de Botelles, per on hem passat el matí, solsament que del Forat de les Tunes fins ací, en la tornada, hem passat més a la vora del riu que no pas al matí. Seguim ara el mateix camí de l'anada. AI passar per la Font del Llop hi fem el berenar amb la minestra reservada del dinar. Arribem a Roda a entrada de fosc, que serien allà de nou a deu del vespre. Jaume FLUVIÀ MITJAVILA (Vidrà 1893 - Roda de Ter 1960)

"

Roc basculant de les Valls.

11

VIVÈNCIES ALA SORTIDA DE MISSA ATAVERTET

Parroquians a la sortida de missa.

No s'acaba mai. Pensava que havia esgotat el bagul dels records, ja que n'he relatat tantes d'anècdotes i vivències... però sempre queda quelcom que algun dia, casualment, acut a la imaginació. Així és el cas que un bon dia comentant amb un amic sobre els pregons o crides i altres vivències que ocorrien els diumenges a la sortida de la missa, ell em va dir: i això encara potser no ho ha escrit mai!, i seria bo que ho fes. Vaig pensar que tenia raó i això és el que intentaré fer avui. Comencem explicant com es feien les crides, feina típica de l'agutzil. Quan tothom havia sortit de l'església, mentre els grups de gent feien els comentaris del temps i de les bones o males collites o de com anava el bestiar més que no pas del sermó que acabaven de sentir, l'agutzil pujava a la paret de la plaça o a un altre lloc alterós i després d'haver fet un bon toc de corneta, cridant ben fort deia «Es fa saber que dimecres (o un altre dia determinat) heu de venir a la casa de la Vila a pagar la contribució o els consums o a recollir la nova cèdula personal, o altres ordres municipals». Acabada la guerra hi havia un agutzil, molt trempat, que quan havia acabat de fer l'anunci solia dir, cridant encara més fort: Ja ho heu sentit tots? ja que quan

12

es tracta de pagar no ho sentiu pas mai! Quan us diuen que hi ha repartiment d'arròs o de sucre ja ho sentiu, ja! Una altra curiositat era la subhasta de botifarres, generalment després de missa matinal. Era costum que, bona part de les cases de pagès, quan feien matança de porc, el pròxim diumenge donaven una botifarra per a les ànimes del purgatori. Durant la missa quan l'obrer passava la bacina per recollir les almoines en lloc de cèntims hi tiraven una botifarra i si era molt grossa la donaven a mans al sortir de la missa. L'obrer, després de desembolicar-la, allà al davant de l'església o de la trenta passa, l'alçava ben enlaire i cridava ben fort: Vinga nois, que avui hi ha botifarra! qui hi diu més? Set rals, deia un; vuit! contestava un altre; va, qui diu més, deia l'obrer; nou rals; vinga que és molt grossa! qui hi diu més que és molt barata!; deu rals, se sent que diu un; deu rals a la una; onze rals, criden més enllà; fins que un diu 3 pessetes!: el subhastador animat diu: tres pessetes a la una, tres pessetes a les dues, ningú hi diu més?, tres pessetes a les tres. Tot un ritual. Això m'ha fet pensar amb la curiositat que en aquell temps les dues pessetes semblava que no existien ja que des d'una pesseta a tres pessetes es contava

amb rals: cinc rals, sis rals, set rals, vuit rals i així fins a tres pessetes i després tretze rals, catorze rals, quinze rals, quatre pessetes i tornem-hi amb els disset rals... fins al duro. També se solia dir: vint-i-un ral i cinc pessetes i mitja. Tornant a la subhasta de botifarres em restava dir que durant la tongada de les matances si se sabia que alguna de les cases tenia costum de donar botifarra per a les ànimes, dèiem: Diumenge hi haurà botifarra per a les ànimes; i segons de la casa que era procuràvem poder-la comprar o decantàvem comprarIa. Totes les cases es coneixia per la confiança que tenien en fer-les bones o que eren cases més netes. Això suposa que algunes tenien més requesta i havíem de pagar-les més cares que d'altres, però sempre hi havia algú que se la quedava. Els diners anaven a la caixa de les ànimes. Una altra ocurrència solia tenir lloc un dia a l'any a la sortida de la missa major, era la passada de revista del sometent. Un diumenge a l'any, prèviament convingut i anunciat per l'agutzil a la crida del diumenge a la sortida de missa, el caporal convocava a tots els que formaven part del sometent del municipi a passar revista a la plaça del poble on el mateix caporal comprovava, un per un, si tenia l'arma amb condicions, ben neta i cuidada tant per dins els canons com per fora, també mirava si es tenia la documentació en regla. Encara recordo la feinada que tenia el meu pare el dia abans de passar revista a netejar la seva escopeta d'un sol canó llarguíssim i del sistema de «fluixè». Rec-ordo que per fer-la ben neta feia servir oli i petroli i amb un drapot i la baqueta la deixava com un llum. Els que no ho tenien tot com cal el caporal els passava repulsa. D'altra banda era ben curiós contemplar una bona colla de pagesos armats amb les seves escopetes: qui de central, qui de la «ñuixè» o de pistó, ... però tots disposats a defensar el poble dels possibles lladres i malfactors. Jordi SANGLAS

PRESÈNCIA DEL COLLSACABRA AL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA El mes de juny d'enguany, Tavertet i la comarca del Collsacabra van tenir una simpàtica presència a Barcelona, a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, l'entitat excursionista més antiga de la Península. El dia 1 de juny s'hi presentà un nou llibre de Jordi Sanglas i Puigferrer, que nasqué i viu a Tavertet, i tot seguit s'inaugurà una exposició amb material aplegat pel mateix Jordi Sanglas. L'acte de presentació del llibre, titulat «Tavertet i els seus verals» i editat per Els Cingles, tingué lloc a la sala d'actes del Centre i s'inicià amb unes paraules de benvinguda a càrrec de Francesc Gurri, vice-president de l'entitat. A continuació, Ernest Gutiérrez glossà la figura de l'autor, Jordi Sanglas, destacant-ne la seva trajectòria humana i la seva afable personalitat com a amic i expert coneixedor del poble i del terme de Tavertet, així com la seva tasca de posar a l'abast dels altres uns racons i un paisatge d'una bellesa insospitada. Seguidament, Anna Borbonet comentà el llibre «Tavertet i els seus verals», on -diguéel lector trobarà el resultat d'aquest constant escorcollar amb la descripció dels indrets més característics de la contrada i uns quants itineraris ---glossa i guia, tal com diu el Ilibre- narrats amb precisió i amb l'entusiasme que l'autor deixa traslluir pel seu estimat país, i amb unes reflexions que porten a una actitud cívica i respectuosa davant la naturalesa. Després, Jordi Sanglas digué unes emotives paraules amb què exposà les raons de la seva afició i expressà el seu agraïment per l'acollida del Centre Excursionista de Catalunya. També ens feu participar del contingut i les imatges del llibre amb la projecció d'una cinquantena de fotografies pròpies comentades per ell mateix. Va cloure l'acte un breu parla-

ment del president del Centre Excursionista de Catalunya, Conrad Blanch. La inauguració de l'exposició, amb el suggeridor títol de «Pinzellades artesanals del Collsacabra-, que restà oberta al públic fins el 15 de juny a la sala d'ex-

posicions del Centre, aplegà, igual que la presentació del llibre, un bon nombre de gent que quedà agradablement sorpresa de l'originalitat del seu contingut: unes 40 arrels de boix de formes fantasioses, recollides i reviscolades per Jordi Sanglas al llarg

13

dels anys, procedents de la seva col·lecció particular i de la del Museu de Tavertet; una vintena de plafons amb dibuixos incisos sobre fusta de faig, de temes relacionats amb el Collscabra, i algun bonic exemplar d'escultura en fusta, com unes panotxes de blat de moro, i unes quinze fotografies en blanc i negre, de Tavertet i el seu entorn, tot obra de Jordi Sanglas, el qual ens deia en un text de l'exposició referit a la col·lecció d'arrels, titulat Un món sota terra: «Caldria dir que mai no podrem imaginar els secrets que la Natura guarda més avall de flor de terra; però avui pensem en la part vegetal: les arrels. Si passem per una torrentera o riu, ens adonem que en les barbacanes de les ribes, excavades per les torrentades o riuades, hi podem descobrir infinitat d'arrels amb les formes més exquisides que ens podem imaginar. Tanmateix també les podem trobar en llocs on s'han remogut

les terres per obrir camins o d'altres afers agrícoles. Gairebé totes tenen alguna forma o semblança que ens recordarà alguna bèstia o silueta humana; sols cal tenir imaginació i desbrostar el que hi sobra. De bon segur que ens donaran alguna agradable sorpresa".

Així, l'autor del llibre «Tavertet i els seus verals" i d'aquesta interessant exposició aprofita ben encertadament la inspiració que li ofereix la naturalesa i la història d'aquest petit món voltat de cingleres que és Tavertet.

TAVERTET I ELS SEUS VERALS -PRESENTACiÓ DEL LLlBRE- 8 de juliol de 1993

Diumenge a la tarda. Tarda de plena potència estival... forta calor... i una tempesta de les que deixen constància quan passen, pluja, vent, llamps i trons, pedra a dojo, clavegueres i desaigües embossats i també els locals dels baixos de l'Ajuntament on es féu l'acte de presentació del llibre. No hi fa res! un xic de retard però tothom va sortint de casa ~ seva o venint de lluny talment els cargols surten després de la tronada. S'ha omplert el local de veïns del poble, amics de tot arreu i familiars. Tots junts per testimoniar l'amor a la nostra terra i a les persones que hi viuen especialment a qui ha expressat

14

aquest amor i coneixença a través del llibre que avui es presenta. I que és per segona vegada que ens trobem per una presentació d'un llibre del mateix autor. El Sr. Joan Triadú presenta el llibre «TAVERTET I ELS SEUS VERALS» de Jordi Sanglas i Puigferrer, que edita els Cingles. En Triadú, premi d'honor de les lletres catalanes entre les moltes distincions, eloqüent, de forma transparent i seriosa desglossa el contingut i el context del llibre. El Sr. Triadú es refereix a l'autor, diu: «En Jordi Sanglas que estima el poble i el seu passat, estimant les coses passades no les considera inútils sinó que així estima a les persones que hi han habitat i que hi habiten ara» «és un home creatiu tant en el treball de la fusta, les fotografies com en les lletres» «Coneix el terreny pam a pam i eixi promou una cosa tant nostra de Catalunya com és l'excursionisme que és la petja del poble, el que marca el pas de les persones». En parlar directament del llibre digué: és un llibre BONIC (per les il-lustracions i presentació), és un llibre ÚTIL (és una guia per passejar-se pel municipi de Tavertet) i és un llibre ALLIÇONADOR (conté detalls científics i pràctics alhora).

Amb exemples constants el Sr. Triadú féu ressaltar els SENTITS que té el contingut del llibre: Sentit religiós. Visió serena i positiva de la vida i les meravelles que hi descobreix en contemplar la natura. Sentit de Pàtria -terra dels pares-o Prenent consciència d'on ve i a on pertany. Sentit d'història. Com es viu, com es treballa, com ens comuniquem. Tot això en un món canviant i amb un progrés tècnic que es cobra el seu preu. Sentit de pau. La pau és fruit de ser sensible al que es descobreix amb el contacte amb la natura. Sentit del llenguatge. Trobem una llarga llista de paraules plenes de sentit' i poc utilitzades que valoritzen el vocabulari. Acaba recomanant que aquest llibre sigui de lectura pels nois i noies de les nostres escoles i fent esment a la intenció de tots els escrits d'en Jordi Sanglas que «RECORDAR TAMBÉ ÉS VIDA». Seguidament en Jordi agraeix les expressives paraules que ha pronunciat el Sr. Triadú, al Sr. alcalde Joan Reixach, a l'Ajuntament, a tot el poble i no cal dir als assistents a l'acte. Per les seves paraules que continua pro-

nunciant deixa ben clar, una vegada més, el seu amor a Tavertet, la coneixença de tots els seus racons i la gratitud a les qualitats naturals que ell ha descobert a Tavertet i als seus verals. També ens alegrà molt sentir-li a dir que continuaria treballant en altres aspectes de Tavertet. La festa acabà amb una interpretació emotiva de flabiol i tamborí que ens oferí en -Rovíretesalternant amb unes composicions poètiques de Mn. Cinto Verdaguer i llegides per en Josep Verdaguer. El comiat fou un bon refrigeri: pastes, coca, cava i altres begudes. Així compartint recordances i augurant un futur venturós tothom anava enfilant cap a casa seva després d'una tarda intensa i viscuda, sabent que aquesta presentació del llibre «Tavertet i els seus verals» ha estat per a tots un símbol i expressió d'una petjada important i conscient d'un poble, d'uns amics, d'una terra que estimem i que en Jordi Sanglas amb aquest llibre ens n'ha fet adonar. Gràcies i endavant Sr. Jordi!

o M

15

LA FLAMA QUE ENCARA CREIX El 29 de desembre de 1942, moria al llavors sanatori de Puig d'Olena (Vallès Oriental), el.poeta Màrius Torres. Amb la família a l'exili de la postguerra nostra, va ser enterrat a1 cementiri de Sant Quirze Safaja, on encara descansen les seves despulles. En aquell centre sanitari, on entre els aires boscans intentaven de retrobar la salut els afec- "tats d'aquella greu malaltia, en aquella època per a molts incurable, hi havia romàs malalt des del desembre de 1935, poc més de set anys. No va ser possible el seu guariment, però aquest temps i la seva força de voluntat van ser suficients per fer d'ell allò que ell mateix en deia en la seva carta a Carles Riba, del 14 de juliol de 1942, «aquesta cosa absurda: un poeta líric». Avui podem dir que, probablement, el millor de la poesia catalana moderna. Ell que considerava «la poesia com un mitjà expressiu de la personalitat», certament va reeixir a traspassar-nos la seva manera de ser i de pensar a través d'una poesia íntima i personal que, malgrat haver estat molt circumstancial, fou profundament lírica i transcendent. Potser sense pensar-s'ho, el poeta es retratava ell mateix -dèbil però tenaç, fràgil però perenne- quan dedicava un sonet a l'Última rosa, la poncella esclatada en plena tardor:

fràgil paper, la serenor i la gràcia dels seus versos, profunds i alats alhora, que han fet ben cert en ell allò que pronosticava a l'arbre: «Vius entre l'aire.

De nit vas de la terra a les estrelles. Quan seràs mort, encara faràs créixer una flama».

Carlina silvestre.

«Obrint sota la pluja, la seva carn morada, secreta, en el jardí deshabitat i clos, tan nua, en l'olorosa misèria del seu cos, desesperadament, l'última rosa es bada.

Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre! ¿Per què la teva heroica voluntat de florir si tot el món és fred i hostil com el jardí?» Benaurada la seva «heroica voluntat de florir», de pensar, d'escriure, de deixar-nos en el

16

Aquest ha estat, ben certament, el seu destí, com és el de totes aquelles persones que han sabut sublimar les contrarietats i els dolors propis mirant sempre enllà i al Més Enllà (de la terra a les estrelles) i així, convertir la seva solitud en companyia amable i generosa per a molta gent que, generacions enllà, encara s'escalfarà i s'il·luminarà amb la flama que l'arbre caigut farà créixer. Ben cert que no li van faltar dolors greus a Màrius Torres! Als de la seva malaltia -tan dolorosa en aquella època fins i tot per aquelles que aconseguien de sortir-se'n-hi hagué d'afegir el drama de la guerra entre germans, la solitud familiar i, encara, l'esfondrament de la seva pàtria que, com tants d'altres en aquell temps, ell també havia somniat «rica i plena» i que ara veia cada vegada més llunyana i enfonsada. Però, més cert encara, que ell sabé embolcallar d'esperança les seves penes fins i tot en les hores més negres.

«Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria guarda'ns; la terra no sabrà mai mentir.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe...» (La ciutat llunyana. 1939)

Bé que s'havia preparat per morir, lúcid com era de la seva situació! Ho havia dit molt bellament, amb paraules amarades de transcendència però també de realisme:

«Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo gens el teu bes glacial. i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual..

Però sabia que, com tots tenim, ell tenia una missió a complir: la perdurabilitat en la paraula. Que malgrat que «la borda paraula humana» a vegades ens pot semblar «cega i vana ... opaca i estèril», és ben cert que-smenysprear-la seria un crim» perquè amb ella, per pobra que sigui, podem tornar l'esperança a més d'un solitari adolorit. Per això, mentre s'esgotava la seva vida física, somniava encara «la llengua d'una major naixença / on sigui cada síl-laba com el batec d'un cor / fent ritme en el torrent d'una sang que no mor». I el seu somni s'ha fet realitat: els seus poemes seran. ja per sempre més, mentre hi hagi catalans sensibles a l'amor i a la bellesa, «sang que no mor».

Des d'ara, -des d'aquell Any Màrius Torres que celebràvem a Puig d'Olena i al Mas Blanc el 24 d'octubre de 1992, com s'havia celebrat en altres 1I0cs- sota el rellotge d'aquell Mas Blanc on ell va sojornar temporades, el seu poema ens recordarà com hem de ser per imitar la noble manera de fer del rellotge de sol:

«Marca d'ombra que mous ci pas de l'Univers, al mur antic i dolç, rodant de segle en segle, sobre un temps que en nosaltres és fútil i divers, només la llum és la teva regla.

Ah, qui pogués com tu, mogut per Sol més alt, no mesurar tampoc Ics tenebres avares, si en la pedra roent del nostre cor mortal totes les hores no han de ser clarcs!» (Rellotge de sol. 18 de juliol de 1938) No mesurar les tenebres i només de la llum fer la nostra regla! Heus ací una norma de vida que ens ensenyà el poeta. Justament ell que tingué tantes tenebres avares i tan poques hores clares ... Recordem, emocionadament i devota. aquesta seva lliçó. Lluís BADIA I TüRRAS

Pallaris Spinosa

17

L'ENIGMA CLAR Amb quins altres sentits me'l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que per tot brilla? (Cant Espiritual, JOAN

Sóc un enamorat de les belleses que Déu per tot el món ha anat deixant, talment com una estela de grandeses, el pas del seu amor tot demostrant. M'encanta un blau matí de primavera: de veure, enllà la serra, néixer el sol, quan cel i terra i aire, amb l'au primera, entonen la cançó d'emprendre el vol. M'atreuen les jornades caloroses d'estiu, quan tot el món és adormit i quan, a les alzines alteroses, hi canten les cigales amb brogit: les nits d'agost, serenes, m'embriaguen: la lluna, el cant dels grills i els somnis meus que, en eixes nits tranquil·les, d'esma vaguen, en contra el meu voler, pels camins seus. Admiro la caiguda de la fulla que porta, a la tardor, l'etern record de quan la vida acaba i es despulla; de quan, malgrat les ànsies, ve la mort ... Freturo la blancor, tan flonja i pura, que arreu la neu escampa, cada hivern: estic enamorat de la natura que entona, permanent, un cant etern.

També jo he exclamat, en nits serenes, mirant, extasiat, el món en pau: -Oh Déu, poseu-me pau dintre les venes «i no voldré més cel que aquest cel blau». Tampoc sabia entendre quin misteri, morint, transformaria'm l'esperit per tal de no enyorar aquest bell imperi del món, que ara m'apar goig infinit. Pensava que la vida perdurable jamai podria fondre aquest anhel que tinc de contemplar la plana amable, el cim de la muntanya, el mar i el cel... *

18

*

*

MARAGALL)

Però, de matinada, quan m'alçava, he vist llevar-se el sol lànguidament, i com els vidres nets em traspassava per tal d'entrar-me als ulls amb ardiment. Un sol que en la naixent hora del dia lluïa una rogenca resplendor i, així, l'enlluernada vista mia, només podia veure la claror. Abans que no sortís l'astre claríssim, gosava en la verdor del bosc i el pla; frïa del cel clar, d'un blau puríssim, o bé d'un refilet d'ocell tardà. Però, des que em mirava el sol de cara la seva llum tan forta tot m'omplí i sols podia veure la llum clara tapant la visió del bell matí.

Llavors, entrant en mi, ma pensa humana m'ha dit que s'aclaria el dubte meu, sabent que tota joia d'home és vana quan l'ànima contempla el goig de Déu. I veig que aprofitant l'hora d'albada puc ben extasiar-me contemplant en cada brinca d'herba la rosada i en cada tros de cel el blau brillant. Després, si esclata el sol com una rosa, i m'omple els ulls i el cor la seva llum, la terra, per a mi, ja serà closa i res no enyoraré del seu perfum. Aixi, féu, oh Déu meu, que amb joia intensa estimi cada instant que heu beneït: després, «sia'rn la mort major naixença» només amb vostra llum per l'infinit! Lluís BADIA I TORRAS

ELS ULLS S'HAN CLOS Els ulls s'han clos. Resten callades les veus aqüitadores dels sentits. Sols les parelles que estan enamorades vetllen les nits de llurs amors florits. A fora, la rosada reviscola les herbes resseques de l'estiu. Tot calla; només en qualca alcova hi ha veus amoroses en xiu-xiu. No puc dormir, a la finestra em giro, guaito al jardí d'un aire fantasmal; sota la freda llum ara me'l miro com sofisticada imatge de postal, I és la mateixa llum que clarifica aquesta nit, i és el mateix jardí de quan cantava la música d'un amor que acabava de florir. Ara que tu no hi ets, què vols que en faci d'aquesta lluna i d'aquest jardí encantat? si no tinc qui m'estimi i m'abraci. Què vols que en faci si tu m'has deixat. Or. Joaquim SERRAT. 1991.

Si pogués un dia materialitzar el somni, et tindria a la falda i et vetllaria el son. Bressaria el teu nom a la corba del llavi i el donaria al vent perquè el fes infinit. Et besaria tendra l'amorosa parpella i et diria paraules que mai no has sentit. Et diria que estimo la bellesa absoluta i l'estrella honesta del teu pit.

M'has deixat entrar en el temple de la-teva solitud i el teu dolor, i en el recinte clos dels teus afectes. Ara hi romanc, et sorprèn la meva estada i et corprèn el sentiment novell que brota entre el sarment del cep de la teva vinya verda.

És verda la maragda i ho és el blat nadiu i ho és la mar ben plana i la menta a l'estiu. És bell el gest del saule i el verd dolç dels marfulls però el verd que m'encisa és el verd dels teus ulls. *

Mai no et trencaré el cor i si el trenco l'apedaçaré amb tanta dolçor que no et doldrà la trencadissa.

*

*

L'amor que et tinc sobreviurà la teva presència, la teva veu i, fins i tot, la carícia de la teva mirada. Carme TüLüN

Que estimo cada instant que evoca la memòria

'9