Revista Els Cingles - N15 Abril 1984

ELS CINGLES trimestral

any IV

TAVERTET

abril 1984

n°. 15

numeros endarrerits Número O - Gener 1979. Els darrers cent anys a Tavertet - 1 - Històries d'U· Com és una mina d'urani? - Malalties del vedells lactants - Vinguda dels Reis a Tavertet - L'ensenyament a Tavertet - Comunicació - Notjclarí breu.

Número 8 - Agost 1981. Els darrers cent anys dé Tavertet: l'hivern·2 Premis del concurs literari: -Els déus de les altures i de les baixures - canvien els costums - Racó del poeta Sant Corneli - Els animals salvatges en el Collsacabra - Amic caminant.

Número 1 - Abril 1979. Els darrers cent anys a Tavertet-2 - Bans curiosos - Les eleccions a Tavertet - Els goigs del Roser. Breu estudi musical i històric - Algunes malalties dels conills - Col.laboracions: La pinya Els subnormals - Amic caminant Déu vos guard a Tavertet - Noticiari breu.

Número 9 - Gener 1982. Els darrers cent anys de Tavertet: l'hivern-3 L'ermita de Sant Corneli - Troballa de la creu de l'Abeia Pobre rossinyol - Xerrada amb Josep Subiranes - Trobalíes arqueològiques a Tavertet - Concurs literari - Per als més joves: Entrevista a la mestra de Tavertet.

Número 2 - Juliol 1979. Els darrers cent anys a Tavertet-3 - Bans curiosos - La capella de Sant Corneli L'agullola de Sant Joan de FàbregasAmic caminant - Racó del poeta Noticiari breu.

Qui vulgui exemplars endarrerits, els pot demanr a la Redacció (plaça de la Diputació, l, Tavertet - Barcelona). Els seran enviats per correu. Preu: 100 pessetes l'exemplar, despeses incloses. La subscripció a la revista és per quatre números anuals, al preu de 400 pessetes. Envieu-nos la vostra adreça i digueu-nos a partir de quin número (inclusivament) la voleu rebre. Per pagar, podeu fer-ho mitjançant gir postal, a nom de Jordi Sanglas, o per correu, amb taló "al portador", sempre a l'adreça indicada de la Redacció, a Tavertet.

Número 3 • Octubre 1979. Els darrers cent anys a Tavertet-4 - Urani: estudi dels mapes de la Chevron Influència de la llum en la cria dels conills - La Festa Major - Estampes del Cabreres - Amic caminant - Reportatge - t.íquorertes Bans curiosos - Noticiari breu - Racó del poeta - Encreuats. Número 4 • Febrer 1980. Els darrers cent anys a Tavertet-5 Racó del poeta - Liquoreries - L'art de fer carbó Encreuats Amic caminant Estampes del Cabrerés Bans curiosos - Noticiari breu. Número 5 - Agost 1980. Els darrers cent anys de Tavertet: La tardor-l La serp de l'Avenc - La colla del serrat del Vent Amic caminant Cartes dels lectors Estampes del Cabreres Encreuats - Bases del concurs literari. Número 6 . Desembre 1980. Els darrers cent anys a Tavertet: la tardor-2Cartes a la Redacció - Cuina popular Els arbres del Collsacabra El CoIIsacabra viscut Emigració de pagès - Els primers estiuejants - Racó del poeta. Número 7 . Juny 1981. Els darrers cent anys a Tavertet: l'hivern-l - Xerrada amb Mercè Homs Racó del poeta - El forat del Vent - Amic caminant - Noticiari breu.

gener ..

~ 11] or

fil'~rr

8'

11 12 13 14 lS

810

16

18192021222324

2~262'728283031

maig

ij

34:18788

1011121.3141318 17 18 1820 21&223 242&2827U2930 31 _ _ ... _

Us recordem que, com cada any, hem editat un preciós calendari del Collsacabra, que fa 64 x 45. És una forma de suport important per a la continuïtat de la Revista. És imprès en cartolina de color crema i a dues tintes (negre i sèpial. El podeu obtenir també àl preu de 125 pessetes.

LLOCS DE VENDA DELS CINGLES A Tavertet Can Nazari Restaurant Les Fonts Fonda Can Baró A Cantonigrós L'estanc A Rupit

ELS CINGLES. Publicació trimestral Redacció i Administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Nazari - Tavertet (Barcelona) - Tel. 856.50.80

A Manlleu

Redactors: Jordi Sanglas, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jafre, Rosa Maria Pujol, Joan Reixach i Curtó.

A Vic

Fotocomposició i impressió: Impremta. PLANÀS - Sl. Hipòlit de Voltregà Dipòsit legal: B.8.390/79 Fotografia de la portada i contraportada: Joan Sarries Interior: Jordi Sanglas i Ramon Vinyeta. La redacció de la Revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats. ja que aquests reflecteixen únicament els criteris de llurs autors.

2

L'estanc

Llibreria Mas-Riera

Llibreria La Tralla Llibreria Clam A Roda de Ter Llibreria Muñoz A Folgueroles Quiosc Folgueroles

r

'"

HISTORIA TAVERTET 1896 Voldríem donar a conèixer unes dades històriques, en forma d'estadística, que semblen prou curioses i que són tretes del padró d'habitants del poble de Tavertet durant l'any 1896. Podem veure que aleshores hi havia 91 famílies amb un total de 444 habitants, distribuïts així: 6 famílies d'una sola persona 12 famílies de dues persones 14 famílies de tres persones 15 famílies de quatre persones 12 famílies de cinc persones 5 famílies de sis persones 11 famílies de set persones 7 famílies de vuit persones 3 famílies de nou persones 3 famílies de deu persones 1 família de tretze persones Les sis famílies d'una sola persona, dues eren dones i quatre d'homes. Una dada que desconeixem és si cada família vivia en cases diferents o si vivien, algunes, en una mateixa casa. Doncs quan es refereix a famílies del poble no posa ni noms ni números de les cases ni carrers. Per mesurar el nivell cultural d'aquest moment direm que: de 28 famílies hi havia una persona que sabia llegir i escriure de 12 famílies hí havia dues persones que sabien llegir i escriure

de 3 famílies hi havia tres persones que sabien llegir i escriure de 2 famílies hi havia quatre persones que sabien llegir i escriure d'1 família hi havia cinc persones que sabien llegir i escriure d'1 família hí havia sís persones que sabien llegir i escriure També podem constatar que de 4 famílies dues persones sabien llegir i només una escriure. Una família que tres sabien llegir i dues escriure. Una família que 4 saben llegir i dues escriure. Hi ha un total de trenta-dues families sense cap familiar que sàpiga llegir i escriure. No cal dir que les famílies amb més de tres components que saben llegir i escriure són benestants i algunes vivíen de renda i d'aquests els que no en sabien eren infants o llogats. Per tant tenínt en compte que 88 persones eren menors de deu anys tenim que un 30% han rebut educació escolar. Això' no vol pas dir que els que no sabien de lletra fossin tot families necessitades ja que d'entre elles n'hi havia de cases de pagès de ben rem, més aviat es deu a diverses circumstàncies com estar lluny del poble o ser famílies nombroses que havien de lluitar per guanyar el pa anant, de petits, darrera el bestiar o altres afers.

Com sempre els que no sabien de lletra no eren pas gent sense intel·ligència o talent i per tant hi havia pagesos ben espavilats per treure un bon rendiment de les terres del bestiar i 'cauts en no deixar-se engatussar pel mercader. D'aquests n'hí havien que jugaven a la Borsa, altres eren bons administradors municipals. Sempre podrem aprendre coses d'aquella gent. També com a nota curiosa es pot afirmar la «dita d'abans» en quan havíem sentit dir que les persones tenien la tirada d'anar de llevant a ponent, al revés del bestiar que per fer prova calia portar-lo de ponent a llevant. Veiem que de les 444 persones empadronades 72 són nascudes a la provincia de Girona, dues a la de Lleida (la mestra i la seva germana) i les restants a la de Barcelona. Es comprèn que la mestra sigui d'una altra província, doncs, sempre han d'anar d'ací d'allà. Les que venien de Girona nosaltres en dèiem que venien de l'altra banda. A l'any 1873 els nous regidors elegits per formar el nou ajuntament van presentar una excusa per escrit, ja que dels sis membres 4 no sabien llegir ni escriure i un altre sabia posar la signatura amb molt de treball. Transcrívím aquest escrit í la resposta del batlle:

Los ciudadanos Juan Pons, Miguel Novellas, Francisco Torra, Juan Parareda, Juan Yllamola y Lluís Areñas, vecinos todos de ese término municipal; acuden ante V.S. y manifiestan que teniendo entendido que han sida elegidos pra formar el nuevo ayuntamiento en las elecciones ultimas, y espresando la ley organica municipal en un articulo 39 que para el desempeño de los cargos de alcalde y regidor sindico se necesita leer y escribir, de cuyo requisito carecen, de los seis quatro no saben leer ni escribir, y el Miquel Novellas con mucha pena sabe firmar sin que sepa de leer, y el unico abto para dichos cargos debe marcharse en el dia ultímo de Octubre proxímo; y por consíguíente por necesídad deben de recaer dichos cargos en personas incompatibles o excluidas por la ley citada; en cuya atención A V. con el debido respeto suplican 'se sirva dar de nulidad la nueva eleccion, y nombrandose en su lugar personas abtas para el desempeño de los' expresados cargos. Gracia con justicia que esperan merecer del recto proceder de V. Taverter, primera de setiembre de mil ochocientos setenta y tres. por los interesados que no saben escribir: Pedro Mayolas Resposta de l'ajuntament: El articulo 39, parrafo sexta textualmente dice que para ser alcalde y regidor sindico se necesita saber leer y escribir pera habiendo dos de los elegidos que reunen estas circunstancias, ya es numero suficiente noimportando nada el que los otros quatro que han de ser los concejales no reunan estas circunstancias, toda vez que para el carga de concejal no coincidan segun el ya citada articulo.

En cuanto a la circunstancia de tener que ausentarse en octubre Lluís Areñas nada puede resolver el ayuntamiento y quando llegue aquella ocasión podre consultar a la superioridad. Esta es la resolucion del municipio a la presente instancia reservando noostante a los interesados el derecho de acudir a la comision provincial. Tavertet 3 de Octubre de 1873. El alcalde presidente: Francisco Villaret.

ITINERARIS D'EXCURSIONS PER COLLSACABRA I LES GUILLERIES

VII.

ITINERARIS D'EXCURSIONS l'ER

COLLSACABRA Y LAS GUILLERIAS.

l.-COLLSACABRA. Las seputeuraa celtas, lo dólmen del ave nch de Tavertet, Sant Joan de Fabrega8 y Rupit.

Lo dia 20 de Juny de 1882 vaig sortir de Barcelona a la 1 1i::>0 m t., arribant a Viclt i! las li t., I¡ hostatjantme en la fonda Michel. ê

Al dia següent, mon lat en un bon matxo del Heyet de Vich (Carrer Nou, n." 2), y parlant per mosso de peu à En Creu alta, las 5 h m. sortía de dita ciutat per lo pont dels Caputxins y carretera de Roda, A las 6 h 30 m m. arribava li. Roda y li las 7 h 30 nI m. al pont de Sant Afarti de Sascorts, pujant al Esquirol (Santa María del Corcó) ab una hora més. Després d'esmorzar à à

a

en' l' No!! Mon, i! las li tri, sorlía del Esquirol, qual altitut calculo i! GOa m. aproximadament; {¡ las 10 h rn. passava per

Toni-oro«, que deu estar a uns 750 m. poch més ó ménos: y 15 minuts després, feya alto en lo Hostal de la Rotllada, que suposo tindrà uns 800 m. d' altitut, Després de haver refrescat y descansat un ralet, lÍ las 11 h m. vaig tornar à ernpendrela marxa, pujant cap al Callet de Pallar-ols que vaig deixar a ma esquerra, passant luego per ca 'N Tor rento de Collsacabra, y baixant per ca 'N Colell de Pruit; de aqul passant per ca 'N Alou, luego per la casa de Ren!Jins, y desprès girant lÍ ma esquerra, pujanl cap al Callet de Pixa-Nuoias, vaig arribar li. las 12 li 45 m t. a la gran casa de pagés del Coll de Pruit. Son propietari D, Joan Bari, me aculli ab la més coral y franca

4

hospitalitat y m' mostrà sel pergamins que son altras tantas escr-iptures, autorisadas per notaris de Rupit, totas en llatí, algunas ab caràcters gótichs, una del 1311, unaltra del 1300, y [as demes dels sigles xv. XVI y XVII. La situació de la casa del Coll de Prui t, no pot ésser mes pintoresca. Assentada en lo declive de u~ turó, en terrenc quasi pla, rodejada de faigs y prats, domina un panorama tanl vast com esplendent, limitat per la cordillera pyrenàica, desde Rosas al Puigmal, sos 900 metres d' altitut li donan una frescor, que fa pensar que l' estiu no existeix; l' ayrees pur y embalsamat y s' hi troba sempre rica llet de vaca, cabra y ovella, recuyts y formatges, fets a la casa, y dúas caballerias pera excurs'íons: tol lo qual la constituheix en un seti sens rival pera estiuar-hi ab tota tranquilitat, lliure del bullici, de la critica y la chismoqrafia, peculiars als centres estiuhenchs de la bona societat. Ab ,} horas se va a Olot, ab 2 a SanI Feliu de Pallar-ols y Sl. Esteve d'En Bas y ab 'I. al Santuari de la Salut. Prop de la casa hi ha las fonts de la Teula y de la Colla, origen del niu Fluvià. Ab 15 minuts se puja i! la torre enderrocada de Puig Afra que servi de telégrafo óptich, situada en lo cim de un turó, punt culminant de la regió occidental del Pla de Pruit Collsacabra, de hont se gosa de un extens y bellíssim panorama Íl uns 1,000 metres d' altitul. ó

Lo dia 22, montant una euga de la casa y acompanyal d' En Jaume Puig de ca 'N Valent, del poble de Sant Esteve d'En Bas, vaig fer la següent excursió. Vaig sortir a las 5 h m., als 15 minuts deixarem a la dreta del camí la casa de Pinós; als 10 més, passarem per lo Hostal del Bellonch: ab altres 20, baixàrem al Clot del Curriol y atravessant la riera de la Creu dels Boscans, pujarem' ab 10 més li. Ja casa, de Currio l y ab altres 5 arribilrem al extrem de Ull cingle desde hont s' ovira Rupit li vol d' aucell, produhint al excursionisla tanta sorpresa corn embadaliment lo contemplar à sos peus un panorama, que 's veu y s'admira. pera no s' explica. Per medi de grahons tallats a pich en la roca viva del cingle, ab 5 minuts baixarem al antich y tipich poble de Sant 1~fiquel de Rupit edificat sobre volcànichs penyals plens de baurnas, rodejat d' espada ls c.ingles y vallat per tres rieres ques' juntan alli meteix. La més abundosa, que baixa del Serrat de Rupit y té aquest nom, reb lo tribut de las de Roca Llisans y de la Creu dels Boscans, Corona lo sol de Rupit. dominant lo poble desde dalt de

una espadada cinglera, lo Castell senyorial de Rupit, avuy completament enderrocat, propietat del Sr. Marqués de Castellvell, senyor que fou de dit poble. Lo aspecte que ofereix-aquest, en plena decadencie , als ulls del excursionista, es en realitat sorprendent, puig al arribarhi, un se creu de sobre transportat per un efecte magich en plena Edat mitjana, al contemplar sos tortuosos y estrets carrers y sos antichs casals, ab barbacanes, grans porxadas y esbelts finestrals gótichs. La' iglesia es moderna sens cap mérit; lo al.tar major, gelis dolent, es de fusta tallada, representant epissodis de la vida de Sant Esteve. Fou construhit en 1G33, un sigle y mitj avans que la iglesia, lo qual s'explica per haver signt transportat, per matxos de bast, l' any 1830, de la iglesia de Sant Esteve de Olot, hont estava col-Iocat, a la de Sant Miquel de

Hupit. La ermita capella de Santa Magdalena no té res que valga la pena de visitaria. Hostals: «ca 'N Estragué» y «ca 'N Ló (Estsnquer).» L' altitut de Rupit es de uns 800 m. aproximadament. A las 7 h 30 mm. vaig deixar Rupit. Als pochs passos atravessàrem la riera de la Creu dels Boscans, prop de sa confiuencia ab la dol Serrat de Rupit, que també atravessàrem; pujarem per sa vorera esquerra al Moli de Rupit y luego al Moll de dalt; a uns 10 minuts del poble giràrem a ma esquerra, després de passar altra volta III riera, deixant lo camí de Olot en la Era de la guilla; baixarem ab 2 minuts al pont de la Sala, sobre de la riera del Serrat de Rupit, que tornarem a atravessar: als :.:I minuts més, passat lo pont, deixarem a ma dreta lo camí que porta a Vich, passant luego la riera que baixa de Rajols y pujant per un curriol en zigzag, per entre espessos boscos de roures y faigs, ab ;10 minuts, a la casa de Rajols; de aquesta seguint lo bosch, ab 15 més pujarem al Padró de Rajols, que tindré uns 1,1Oú metres d' altitut, poch més menos; y de aquí, passant per lo Padró xich, baixàrem ab 1;:) minuts al Pla de las fossàs, hont vegérem buydadas, sobre del pià de una colossal l'oca, tres sepulturas celtas, dos d'elias ab lo cap al N. y los peus al S., mentres que l'altra té lo cap alO. y los peus al E. A las 8 h m. vaig deixar las sepulturas, y passant per lo repeu del Portell de la finestra, per lo camí anomenat de la Rambla y lo Collet del meteix nom, vaig arribar à las 8 horas 30 In m. al Dolmen del Aocn~h, sentat sobre del cingleó rocam de l'Avellanosa, mirant cap a llevant. Lo Dòlmen té 20 pams de E. /J. O. y 1G de N. à S. Tant lo Dòlmen com las sepulturas celtas, fóren recentó

Del Dòlmen, ne vaig fer aquest mal disseny, que crech

-serà suficient pera donarne una idea. Lo Dólmen estarà a uns 1,000 metres d' altitut, poch més ó ménos. Del Dól men baixarem ab 30 minuts al antich casal senyorial del Avench, hont fórem molt ben rebuts per D. Joan Anglada, de Vich, procurador de D. Carles de Fontcuberta, propietari dels Masos y terres de Rajols y del A vench, qui té un especial cuidado en la conservació dels boscos de sa extensa propietat. Lo tlpich y anlich Casal del Aoench, obra mestra de arquitectura gòtica, esta edificat, com ho indica son nom, sobre de un avench ó cingle. La construcció primitiva es del -sigle XIII y la part nova de 1559. En ell s' hi conserva van alguns mobles antíchs, que à més d'ésser importants pera l' arqueologia. no careixían de bon gust artístich. Las portàs del saló, los finestrals y la ximeneya del menjador son notables; la llar no-pot ésser més típica.

r

:/"-"/""1;-'

--,

.;..r-

'e- -;

'-t

Y-, "'-4

'"~

.\. . . .\>J •

~

ó

ment descoberts y reconeguts per los tres germans Sr. don Francisco, D. Anton y D. Joaquim Bach, fills de la gran casa Bach de Collsacabra, un dia que anaren a fer una casse ra sobre dels cingles de Rajols y del Avench.

No sens recansa, a las 10 h m. prenguí comiat de D. Joan Anglada, iI qui regracio de tot mon cor per sa hospitalar-ia acullida y finas atencions. Pera visitar las sepultures y lo Dòlmen, ningu més indicat que lo masover del Avench, Eudalt Arenya, qui coneix lo terrenc pam a pam, y per la módica retribució de dúas pessetas, serà vostre mellor guía y cicerone. Pera anar/al Avench, Dòlmen y Sepultures, desde Vich, hi ha G horas dematxo, passant per Roda, Esquirol y Tavertet. Vaig recullir al Avench aquesta tradició: A llà per lo sigle XIV, los propietaris, vehins Íl las ter-ras. del Avench, sens fer cas de las reiteradas queixes de la propietaria, la pubilla, que havia quedat orfanela de pare y ero encara minyona, s' apoderavan constantment de sas terras y fruy ts. AI fí ella revestintse de valor, arma Íl sos servidors, s'arma ella meteixa de punta en blanch y, montant fogós corcer, acometé diferentas vegadas à sos enernichs; logrà tr-iunfar d'ells y recobrar las terras que lihavían sigut arrebatadas. Del Avench, ab una mitja hora, passant' per lo pla del cingle, vaig anar al pintoresch pobla de Taoertet, senlat en lopla de la cinglera que porta son nom, iI uns 800 metres d' altitut. Sp petita iglesia té dúas naus, sostingudas per dúas. arcadas y quina construcció pertany a diferents època: la

Dólmen del Avench (Collsacabra).-De un croquis de D. Arthur Osona).

5

nau primitiva es romànica, com també lo petit àbside y 1(> campanar; l'altra es gòtica. No vegi en lo inlerior de lo, iglesia res de nola ble. Dinarem en lo hostal de ca 'N Mateu, y la l h t. empreníam la baixada del espadat cingle per un dolenussirn cam] en zig-zag de pendent sumament rapida. A las 2 h t. ar cibavam al camí-ral, que parla de Vich y Sau a Susqueda, y agafantlo en direcció al últim punt, passarem per las casas. de ca 'N Carrasquet, ca 'N Serra, ca'N Roca, ca N Manubell, ca' N Manubel! ricñ y cll'N Sur-roca, fins al Cot! de Pandie, hont lo deixarem, girant é ma esquerra, pera puà

ï

jar cap a la casa del Coll de Pandis, ahont arribarem, assedegats per la molla calor, a las;' h I. Després de refrescar, Ú las 4 h 30 m I. tornarem a seguir' la marxa, pujant vall amunt fins atravessar lo torrenl. Girant llavors a la dreta, fórem per entre bosch una curta pujada en zig-zag; trobarem a la dreta la caseta d' A!Jgua Calda, y als pochs minuts, envers las 5 h t.. arribarem a la iglesia de Sant Joan de Fabreqas, parroquial del poble del meteix nom. La iglesia es romànica, de volta de canó, y fou restaurada recentment. AI entrarhi, me crida l'atenció la tosca y primitiva pica d' aygua beney ta, que tal volta serà del sigle IX Ó x. En la iglesia res hi vegi de notable, pera en cambi en la sacristia, vaig admirar un preciós retaule gótich, molt ben conservat; també hi ha una tosca pica d' aygua, bastant primitiva, pera lo ús de la sacrisua.

6

Havent sapigul que a uns trenta minuts de Sant Joan hi havia dúas sepultures celtas damunt de un cingle, vaig fer pregunlas al Sr. Rector. qui, si bé fou sumarnent atent y obsequiós ab ml, res sapigué dirme sobre las meteixas. Igual resposta 'm' feren las personas de las casas vehinas, y com en lo cingle de prop de la iglesia res hi vegí. a las () h t. vaig despedir me del Sr. Rector, baixant ab 15 minuts cap al Salt de Sellent, cascata de més de 150 metres d'altura, formada per lola l' aygua de la Riera, bastant copiosa, del Serrat de Rupit, que salta a baix, passant per lo pla superior del cingle; quan los molins no recúllen relénen l' aygua, produhei x al estimbarse un efecle grandiós. Lo carni de matxos, que de Susqueda puja cap a Rupit, franqueja lo cingle per una ampla escletxa, coneguda ab lo nom de Grau de Sant Joan; mes los qui van a peu lo guanyan si vólen, per uns grhhons oberts a pich en la roca, qual perillós cami es conegut per las Escalas de Sellent. Durant una mitja hora vaig voltar per sobre dels cingles vehins al del Salt, sens poder descobrir las sepulturas celtes ó

de Sant Joan, quan de sobte, posantse lÍ ploure, tingui que soplujarme en la casa de sobre del Salt de Sellent. Havent amaynat lo xàfech, ab animo decidit lÍ proseguir las indagacions quan torni lÍ Rupit y Sent Joan, lÍ Jas 7 horas 30 m L. deixava la casa, ar ribant avans de las 8 h I. al primer de dits pobles, sens igual per lo pintoresch, y hostatjanlme en lo Hostal de ca'N Estraqué, al costat de la iglesia.

Lo dia 23, a las 7

m. deixava Rupit, prenent lo meteix a dir, deixant lo qui porta Vich, procedent de Olot, a 12 minuts escassos del poble, en la Era de la guilla, que queda a ma esquerra, y prenent lo qui s' dirigeix cap li. Olot. Als 8 minuts de dita Era se passa per ca' N Sala, que s' deixa a la esquerra: als 10 minuts més, se deixa à la dreta lo carnl de Olot y s' baixa cap li. la riera del Serrat de Rupit, que s' torna a atravessar , pujant ab 5 més a la iglesia parroquial de Pruit, de construcció molt moderna, exceptuant lo portal y chor, que son roinànichs y es tot lo que resta de ia petita iglesia p-irnitiva de Pruit. No hi vegi de notable més que la Creu parroquial gòtica, en la cua I no hi estalviaren gens l'argent, puig las planxàs del esmentat metall son molt groixudas. Lo Sr Rector fou ab mi surnarnent obsequiós, convidantme ab dolsos y xocolate. A las 8 h 30 m. sorlfam de Pruit, baixant ab 20 minuts a la casa nova del Colell de Pruit 6 de las \lilas, de hont ab 30 més pujàvarn a la Gran Casa del Bach de Collsacabra; 10 minuts més enllà passàvarn per la Collada del Bach, entre los Serrats de Rupit y de Mancau, baixant ab mitja hora a Tonigros y seguint sens deturarnos cap al Esquirol, h

camí que ahir seguirem, es

a

per hont passàvarn a las 11 h rn., arribant a la 1 h 40 t. a Roda, hont vaig deixar la euga del Coll de Pruit, y m' vaig Ol

despedir del gufa Jaume Puig d'En Bas. Vaig dinar a Roda, à ca'N Mateu, y a las 4 h t , ab la tartana, marxava ja cap

:8. Vich, ahont vaig arribar a las 5 h 30 Dl t. Aqui m' quedaré fins a demà, esperant al amich y consoci D. Enrich Miró, pera fer ab ell una complerta excursió li. las Guillerías, que tenfm projectada de temps.

Ol

I

LA PREMSA COMARCAL, UN BÉ COMUNITARI

És un fet incontestable que la informació s'ha convertit, en el nostre segle, en un element imprescindible per a la promoció de la persona. Els motius són múltiples i complexos, però, en síntesi, podríem dir que sense la informació l'home esdevé un ésser aïllat i desconnectat de la realitat. No és gens petit el paper que juguen els mitjans de comunicació en la cohesió de la societat. Un fet polític, econòmic, cultural o científic, que té lloc a milers de quilòmetres, és conegut arreu en pocs minuts o hores, sigui per la ràdio, per la TV o per la premsa. Avui sabem que res d'humà, tant d'aquí com de les antípodes, no ens és aliè. Per això, conèixer, estar informat, és una anella indispensable per a la solidaritat de l'espècie humana. Ara bé, tots sabem que informar no sempre és sinònim d'informar bé, d'informar verídicament. La barrera dels interessos polítics, econòrnlcs i tècnics dels mitjans de comunicació no sempre és superat pel servei de la veritat o al bé de la societat.

Massa sovint ens trobem amb la informació retallada, desviada, instrumentada en funció d'una idea política, d'una operació econòmica o d'una imposició tècnica com pot ser l'eficàcia i la brevetat. És el preu que han de pagar els grans «rnass media», siguin àudio-visuals o escrits. Aquesta problemàtica i la urgència de recordar que el paper d'aquest poder que és la informació va més enllà de la simple transmissió de notícies, va ser tractat fa poc en un sopar amical organitzat per l'Àmbit Maria Corral. AI voltant de la taula, s'hi aplegaran periodistes, tècnics i especialistes de la informació. Les conclusions no són gens desaprofitables. Per una banda, quant als professionals i als propietaris dels mitjans, cal recordar-los que el bé, el bé comú, ha d'estar present com a principi orientador a l'hora de redactar unes frases, de filmar unes imatges o de pronunciar unes paraules. Alhora que informen els mitjans de comunicació transmeten també una formació als seus consumi-

I

dors, i, d'aquesta formació, en SÓNJ conseqüentment, corresponsables. Per altra banda, quant als oïents, als televidents o als lectors, hi ha el dret i la necessitat de conèixer per qui i com són informats. La manipulació o la deformació de la informació és inútil i inoperant si qui l'ha de rebre està assabentat de qui és, en última instància, el qui l'informa, de què diu i amb quins efectes. Aquestes dificultats o limitacions a les quals s'ha de fer front com a professional o com a consumidor de la informació, tenen també la seva translació als mitjans que operen amb difusió comarcal o local. Són també, com els grans «rnass media», informadors i formadors d'opinió. Però, afortunadament, aquelles limitacions imposades per la ideologia, pel cost de producció o per la rapidesa informativa no tenen el mateix efecte en el marc d'una petita comunitat com és la comarca o el municipi; en aquestes comunitats de dimensions reduïdes, a mesura humana, on quasi tothom es

7

coneix, els perills esmentats són més fàcilment conjurables. La relació directa entre el periodisme local i els seus consumidors -i alhora protagonistes-- fa més fàcilment el contrast de la informació, és altament possible i eficaç. Darrera d'aquests mitjans a escala reduïda -emissora, periòdic o revista, comarcals o locals-- no hi ha sinó l'accionaritat popular, la cooperativa de lectors, l'associació d'uns amics que no tenen altre fi ni

I sones que l'elaboren o la transmeten

motivació que respondre a les inquietuds de la comunitat en què neixen. El ! cost de producció és proporcionalment molt més petit que en els «grans media», la qual cosa comporta una minça incidència de la publicitat i les seves implicacions en el contingut de la informació. , Tot el que afecta la comunitat, sigui positiu o negatiu, es reflecteix en els seus òrgans d'informació. I no sols en ) el contingut, sinó en les mateixes per-

Per això, cal esmerçar-nos a mantenir viva la premsa comarcal: ja que representa un contrapès a la manca d'identitat dels grans mitjans i fa com més a prop, més presència del bé comú, del bé de la comunitat. Cesc Ramera De l'Àmbit Maria Corral

II

¡

FEMINISME/MASCLISME? El fet de situar al mateix nivell el feminisme i el masclisme, és una injustícia semàntica i conceptual que va en detriment de la dona i de l'home. Avui, quan hom parla de"feminisme", sempre se sol matisar. No hi ha un feminisme, sinó que hi ha feminismes... Hi ha un feminisme assenyat que pretén, amb justícia, el ple reconeixement de la dignitat personal de la dona i que propugna l'exercici dels seus drets i deures en igualtat amb l'home. Hi ha un feminisme arrauxat i combatiu (sovint explicable per les circumstàncies històriques i la greu marginació de la dona) que, a la pràctica, enfronta ambdós sexes. Hi ha un feminisme defutur que somia i que avança perquè l'especi-

ficitat del fet de ser dona es desplegui en totes les seves sorprenents possibilitats. El feminisme arrauxat ésen realitat un femellisme, que és l'autèntic equivalent del masclisme. Ambdues posicions (sense que despreciem la dimensió d'animalitat que també hi haen tota persona), a la pràctica, s'auto-exclouen mútuament. Per això, el terme que correspon a l'autèntic feminisme, no és el masclisme, sinó el masculinisme, ésa dir, la reflexió, la vivència, la potenciació, d'allò que és propi deser home. El masculinisme no exclou l'autèntic feminisme, ans al contrari, s'hi obre en una relació de reciprocitat, de mútua apertura i d'acceptació. Aix í, masculi-

nisme i feminisme autèntic, s'autoimpliquen, s'il.luminen i es dinamitzen en ordre a un desplegament de l'ésser humà en totes les seves capacitats. Hom podrà objectar que, en el fons, els "ismes" són sempre perillosos. És cert, i hom ha d'estar a l'aguait a no fer prevaler les. ideologies per damunt de les persones. Però les precisions terminològiques també són eines vàlides que ens ajuden a clarificar els continguts. Més enllà dels "ismes". Jaume Ayrnar de rAmbit Maria Corral

MALAGUANYATS ESfORÇOS Suposo que també vosaltres, abans de veure algun dels episodis de "Desastres de la guerra", a la TVE, en sabreu moltes coses d'aquella guerra dita de "La Independencia", que sostinguérem els espanyols contra els francesos de 1808 a 1814. Estic segur que, amb poca o molta història del segle X IX que us hagin fet empassar, alguna vegada us deu haver anguniejat el problema d'aquella gent que la història d'Es-, panya en di u "afrancesats",: aquells que, sentint-se d'acord amb els ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat de la Revolució: Francesa (que tallà uns caps, l n'escalfà molts d'altres, però que, malgrat tot, féu donar un pas endavant al nostre vell continent

8

europeu), no sabien com llegir-ho amb un Napoleó que ocupava "manu militari" la seva terra espanyola. A mi, personalment, m'ha preocupat sempre aquesta gent que la vida col.locava entre l'espasa i la paret. D'aquells afrancesats en sortiran els lluitadors de la lIibertat romàntica ... que acabaran morint-se joves o bé su ïcidant-se. Però encara em fan patir més aquells herois que lluitaven (i alguns --mo Its- mo rien i tot) defensant, en el camp dels "bons" que llavors pensaven ser, una Constitució que havia redactat el "poble" i un rei poca-solta que --aleshores- ells anomenaven "El Deseado", perquè creien de bona fe que s'ho mereixia.

Ara, a la vista dels resultats, penso que més aviat era un" indesitjable". Què hi farem, però, si la història s'escriu aix ï! A l'episodi del diumenge 26 de juny sortia una entrevista de l'afrancesat Marchena amb el valent cabdill castellà El Empecinado. En un descans, aquest guerriller que després arribà a general feia llegir als seus homes uns llibres que explicaven la Constitució i també la Revolució Francesa i les seves conseqüències. Ouisap, doncs, per què lluitaven realment? El que és cert és que volia la llibertat i el progrés d'Espanya. També ho volia en Marchena, però la buscaven per camins diferents. En acomiadar-se, El Empe-

f

,

cinado diu, convençut de defensar una causa justa: " i La guerra continúa!". Què haurien fet aquests dos homes (segurament de bona fe tots dos) si haguessin pogut veure-hi més enllà, cap al 1825, quan el valent i lleial Juan Martínez Díaz era penjat vergonyosament, després d'innombrables mals tractes, per ordre d'aquell rei pel qual s'hauria deixat matar? I si haguessin pogut llegir la història del futur i veure-hi la defensa del liberalisme revolucionari i centralista de part dels governs de la "Chula de Madrid",

la dissortada, però poca-pena, Isabel 11, filla de l'integrista Ferran VII? Perdoneu-me, però no em puc estar de fer-me preguntes com aquestes. Què en queda dels heroismes mal aprofitats? O dit d'a Itra manera: Qu i s'aprofita dels heroi smes de bona fe? De tant en tant, hom se sent temptat d'abandonar les lluites ingènues i anar-se'n per les seves. Però penso que encara queden motius per lluitar, per sacrificarse, per morir fins i tot, en la brega constant. El que no veig que hi hagi motius és per matar ...

Lluitar per la defensa dels pobres, dels oprimits, dels tractats injustament -homes i pobles-, encara és un programa atractiu. Fer-ho per program es, per persones, per promeses, és arriscar-se que un dia et pengin els amics (?), després d'haver exposat la pròpia vida davant dels enemics (?). La vella història continua portant-nos II içons noves. Va I la pena d'aprofitar-les. Lluís Badia i Torras

TAVERTET I ELS SEUS CONTORNS Puig Segaler

, f

Feia tant de temps que, tot treballant, per la finestra del pastador contemplava i admirava el Puig Segaler de Monteis, que prou desitjava trobar-m'hi dalt de tot per experimentar-ne la bella sensació. Alguna vegada, degut a alguns afers, hi havia estat molt a prop però mai ben bé a la punta. Mai no havia trobat l'hora oportuna; més avui, dilluns dos de juny del vuitanta, la feina no m'ho privava, el dia es veia força clar i m'he dit: avui m'he n'hi vaig. La pujada és forta, però deliciosa i aprofitada. Planells curulls de flor de jonsa, trapadella borda i moltes altres flors; la fresca flaire dels roures tot just ramats. Esguardant a terra, he pogut collir algun fòssil dels que sovintegen en aquestes costes. Sense cansar-m'hi gaire, en poca estona m'he trobat dalt del puig. [Oh meravella! Verdor per tots contorns. AI davant i poc més enllà, el Puig del Saula ple de vegetació; més enllà, el puig d'en Daumas s'aixeca com un gegant. Part de baix, el sot de Boià s'engorja en pregona afrau per desembocar al frondós pla de Sau (avui cobert per les aigües del pantà). A l'esquerra s'alça la gran mola de pedra del Pla del Castell a la qual hi creix vegetació per tots els relleixos i esquerdes i que, des d'aquí, apareix una gran fortalesa inexpugnable, coronada per un bell turó que hi fa de guaita i que la gentil natura en el túnel del temps s'ha servit edificar. Més enllà, per entremig dels blancs -borre-

¡

tólls» de boira que s'alçaven he pogut veure els ondulats turons de Sabassona, la verdor de la Plana de Vic, i, més enllà, em feia d'horitzó la allargada serl'alada del ponent. rlmrnensa meravella amb què el Creador, amb la seva saviesa infinita, volgué abandonar la seva obral És per això que l'home, en tots els temps, n'ha pres possessió, trobant en ella aixopluc i aliment a l'abast per el seu sosteniment. Ho testimoniegen prou les coves de Bala o del Colom, on, segons els experts, hi visqué l'home durant molts miHenis protegit per les cingleres i la selva verge, abundant en fauna per caçar i en fruits silvestres. Més prop he albirat les runes de la muralla de Coll de Malla, testimoni de la protecció dels habitatges d'uns homes ja més experimentats, que tal volta alternaven la caça amb els pasturatges dels seus ramats i el conreu de les terres, que testifiquen el reguitzell de pilots de pedres recollides per deixar lloc a les terres productives per donar bons esplets de pastures i viandes. Girant els ulls al puig d'en Baumes hi he llucat la balma on i trobem el testimani d'una època ja més industrialitzada, puix que s'hi veuen els senyals d'haver-hi tallat les pedres de les moles per als molins escampats per aquestes rieres. Esguardant les costes i pendissos de l'entorn, per tot he vist restes de parets i margeres, senyal cert d'uns temps en

què l'home no s'havia reclòs en les ciutats, sinó que aprofitava les terres fèrtils que hi proporcionaven aliments i calma. Mirant turons enllà, he albirat les despulles d'una noblesa extingida, com són els tossals on hi romanen les runes dels castells de Sarerols i de Gurb i el de Sabassona encara en peu. Després de llarga estona de disfrutar de tan bella panoràmica i de meditar en el passat, he fixat la vista al poble de Tavertet que tenia als meus peus, ran del turó en el replà de la cinglera, mig adormit en la quietud i silenci del dilluns al matí, trencat sols pel lladruc d'un gos cridaner, anunciant tal vegada l'arribada d'algun foraster o del camió que ve a fer la recollida de la llet, producte d'unes vaques alimentades per els rics pasturatges de la contrada. Mentre em planyia que tantes famílies n'havien hagut de marxar per buscar la vida a la capital, he girat la vista a l'horitzó de migdia i he pogut contemplar el Matagalls i les Agudes; més enllà, Sant Miquel de Solterra. De sobte m'he adonat que el sol era molt alt; era hora de tornar a casa, cosa que he fet amb prou recança per no poder disfrutar una estona més de la plaent vista que m'oferien les Guilleries. No puc pas deixar de venir-hi un altre dia, si a Déu plau. Jordi Sangias

9

ENAMORAR-SE PER A ESTIMAR Alguns adults, en veure un jove que s'enamora, se'ls escapa un somriure maliciós. Creuen, per la seva experiència, que aquest jove està encegat, que no veu més que els valors de l'altre i que no és capaç de veure-hi els aspectes negatius. «Ja toparà amb la realitat», diuen. Si més no, pensem que aquest enamorament és com una malaltia -un sarampió- quasi necessari de passar en la joventut. Però, aquest enamorament, el podriem comparar amb un cotxe. Els vehicles tenen un motor de combustió que els fa caminar. Però també tenen un altre motor: el motor elèctric d'engegada, que posa en marxa el motor normal de funcionament. Enamorar-se és un primer pas; és com fer funcionar el motor d'engegada. Però no podem forçar aquest motor, perquè el fariem malbé. Cal que el cotxe funcioni amb el motor de combustible; això -valgui la comparació- és estimar.

Alguns enamorats es casen, però no arriben a donar el segon pas d'estimarse. Llavors tenen el perill de quedar-se sense bateria i que els sembli que tot ha anat a no-res. Només quan funciona el motor de carburant del vehicle és possible que aquest es mogui i vagi lluny. Estimar és més que un sentiment de cor. Estimar és caminar vers una plenitud. Estimar és desenvolupar els valors de l'altre, mitjançant el goig. És ajudarIa a créixer en les seves potencialitats amb alegria. L'enamorament, al cap i a la fi, és molt subjectiu, i l'enamorament sols mira l'altre en la mesura del ritme del cor, cercant el bé d'un mateix, molt preponderantment. Tan sols en estimar, un s'aboca, oblidat de si mateix, a cercar el bé i la felicitat de l'altre. Hom descobreix que cercar la felicitat d'un mateix és com un mal son que, en despertar, fa que es trobi sense res. Només estimant, buscant el bé de l'altre i la seva felicitat, és

com hom troba de retruc la seva pròpia felicitat. L'enamorament sempre envelleix. En canvi, estimar és sempre una novetat. Sabem que estimar és fruit de conèixer més i més l'altre; i és precisament perquè se'l coneix que se'l pot estimar. I, com que sabem que, en estimar, desenvolupem els valors de l'altre, això fa a més que aquesta persona creixi; i com que ha crescut, hi ha quelcom de nou a ser conegut; i això ens obre les portes perque sigui estimada també aquesta nova realitat. Tan sols les persones que arriben a cercar el bé i la felicitat de l'altre són els qui caminen vers una plenitud. Tant de bo fem servir el motor d'engegada de l'enamorament per arribar a estimar com cal. Josep-Lluís Socias De l'Àmbit Maria Corral

JOCS DE GUERRA

«L'únic moviment per a guanyar és no jugar», aquesta és la sentència amb què Joshua, l'ordinador del NORAD -centre nord-americà del comandament de guerra termonuclear-, dóna per finalitzat el joc que ha mantingut en tensió l'espectador del film. Quan hom surt del cinema, desitjaria que tot allò que ha presenciat només fos possible en la imaginació del director de la pel-lícula, però malauradament la realitat és molt semblant a les escenes que han palesat els perills de l'aplicació bèl·lica de les computadores. En un futur no gaire llunyà, serà possible una guerra nuclear mundial feta per ordinadors. Amb una estratègia adient, amb la informació necessària i amb uns programes d'intel·ligència artificial (simul·lant la intel·lígència humana en una computadora), aquests ginys que tracten gran quantitat d'informació a gran velocitat podran protagonitzar l'espantós holocaust atòmic que amenaça seriosament amb destruir tot allò que existeix al nostre planeta. Fins i tot,

10

quan s'hagi donat l'ordre de l'atac nuclear, no caldran homes que pitgin els botons; un sofisticat conjunt de microprocesadors i de relés electrònics faran que els projectils assassins surtin de les seves rampes. Encara més, el risc d'accident plana com una ombra damunt el complex sistema informàtic que controla els dispositius atòmics. Sembla que hi han hagut falses alarmes en els ordinadors milítars dels Estats Units; que aquestes no van provocades per atacs reals, però no es van poder comprovar fins després d'uns quinze minuts. Vull creure que les persones que posseeixen la capacitat decisòria d'una possible conflagació mundial s'adonin, com ho va fer la computadora de la nostra pellícula, que l'única manera de guanyar la guerra mundial és no jugar, no fer-la, perquè tots hi perdriem. El diàleg és la capacitat pròpia dels adults per a cercar les solucions dels conflictes i per a solventar els problemes i les diferències entre les persones. Actuar

altrament vol dir caure en l'infantilisme que condueix a la precipitació i, de vegades, a la violència, sense tenir en compte alternatives més raonables. Vull creure, també, que els qui tenen la màquina de la guerra a les seves mans, s'adonaran que és molt perillós mantenir aquesta «joguina» destructora, i que no es trigui gaire a començar a desmuntar-la. Noesperem que sigui massa tard. Les persones existim per a poder estimar. Tant de bo exercitéssim la capacitat d'estimar i de ser estimades, personalment i social. Estarem fent possible la justificació de la nostra existència i contribuirem perquè ningú no vulgui jugar mai més al joc de la guerra. Un joc en el qual ningú no guanya. Francesc Viñas De l'Àmbit Maria Corral

LA MEVA PRIMERA VISITA A TAVERTET

Quan jo n'era petitet, era per allà els anys cinquanta, vaig anar amb els meus pares a un enterro a Tavertet. Havia mort l'amo de l'Avenc, masia de tothom tant coneguda. Nosaltres erem masovers d'una casa que ells tenien a Rupit. Portaren el difunt a Tavertet. Anaven primer el capellà amb dos escolans, darrera, el mort dins la caixa i una colla de gent, com una petita processó al darrera. Jo estava més pendent del meravellós paisatge que se m'oferia i que gaudia per primera vegada, que no pas de la cerimònia. Passàvem a tocar del precipici i podia veure a vol d'ocell tot aquell petit món de les Guilleries. La cinglera amb els seus penya-segats tallats a pic, aquell color rojenc de pedra, aquelles formes fantasmagòriques indescriptibles que ofereix la cinglera. Els meus sentiments d'infant ja anaven copsant tota aquella bellesa. De cop se m'oferí, la vista del poble de Tavertet, tot de pedra i nascut sobre la pedra, un campanar petit i cases petites, semblava tot plegat un petit pessebre. El carrer engolí la colla fúnebre i ens trobàrem tot seguit a la plaça de l'església. Entràrem dins després d'unes pregàries que el capellà resà i cantà amb llatí. Un cop dins l'església els meus ulls d'infant varen «passar revista» a tota la nau. Tot era normal com totes les esglésies que hi havia pels voltants del meu poble. Capelles i capelletes plenes de sants i santes... però una cosa hi havia que em va cridar l'atenció i era que aquí, tenien el confessionari al capdavall de l'església, vora la porta de sortida!! Un cop acabada la cerimònia de l'enterro, i després que els grans es fessin el seu «cornva i cornbé- tornàrem agafar el camí cap a l'Avenc. Aquí va ser quan jo atormentat pel corc de la curiositat vaig demanar el perquè el

pensar-s'hi massa emprengué la forta confessionari era al capdavall de l'espujada per la cinglera cap a Tavertet. glésia i no al seu «puesto» com totes Deixant el caminar per córrer i traient les altres «lqlesies». Llavors un home ja forces de flaquesa arribà a l'església madur, cara ferreny i curtit pel sol del just quan el rellotge del campanar deiCollsacabra em va explicar la següent xava caure la primera batallada, s'agellegenda: nollà de cop als peus del confessor, el Aquesta ens parla d'un home que vidiable que li anava a tocar els talons via a Sau, per obtenir certa quantitat de diners havia donat, en mal dia la seva , dubtà un moment al passar el llindar de l'església i entrant tot seguit dintre volia ànima al diable. Aquest li concedí amb arrebatar al pecador dels peus del conla condicíó que el dia de cap d'any fessor, però aquest el subjectà posant quan toquessin al campanar les dotze l'estola sobre la seva espatlla. La lluita hores de la nit li vindria a buscar l'ànifou tant forta que sacerdot i penitent i ma. Arribà el dissortat dia i aquell pobre confessionari tomboiaren església avall home no poguent resistir el remordifins la porta de sortida i allà s'ha quedat ment i tot ell mort de por va anar a el confessionari com a recordança d'al'església de Sau a confessar la seva quella victòria de les forces del bé. El gran culpa, més fou gran la sorpresa diable hagué de marxar altra vegada quan el confessor digué que el pecat amb la cua entre les cames cinglera era massa gros i no el podia absoldre, avall en busca de noves aventures. que tenia que anar a Tavertet, ja que aquesta església era dotada de majors Miquel Banús privilegis, ja que la seva fundació és Rupit atribuïda a Carles Many. Faltava ja sols un quart per les dotze i l'home sense

MELODRAMA MATINAL Aquest matí he sortit al terrat. El sol traspuava entre el tendre fullatge de la figuera i el cirerer. El saüquer, blanc de flor, llançava una aroma fresca i deleitosa. L'oreig matinal gronxava suaument el brancatge del freixer i els pomers. Allà d'enllà de la serralada, damunt la

cinglera, l'alzinar semblava el serrell d'un gran mantell mentre deixava traspuar la claror entre les seves branques. Per tots costats s'escoltava el xerroteig dels ocells matiners i amb els seus cants lloaven el nou dia. Pel carrer els vailets tot alegrois i amb les seves car-

teres a la mà feien camí cap a l'escola. Quin bé de Déu! AI cap d'una estona he posat el transitar i, quin contrast! Un munt de bombes havien fet explosió aquí i allà. Atracaments amb abundància. Governs estudiant on emplaçar míssils (segons

11

diuen, per mantenir la pau) mentre en un altre lloc es mantenen i s'atien les cruels guerres. Amenaces de cop d'estat, i una reguitzella d'accidents de carretera i també un avió incendiat. Tot això m'ha fet pensar molt i veig que l'home empés per l'egoisme i l'afany de poder i també per l'ànsia de superació s'afanya a fer guerres i a co-

metre atemptats, pagant així un car tnbut al progrés. Gairebé, a l'home, no li queda temps ni ganes de posar-se a admirar i gaudir del bell regal que constantment ens ofereix la generosa natura. De sobte m'han desvetllat unes riques notes d'una armònica melodia d'aquelles que eixamplen el cor i allunyen

la melangia. Llavors m'he dit: «així és la vida, «així és la vida, un jardí de roses belles però no hi ha rosa sense espina»

Jordi Sanglas

UN NOU ESTIL DE CROMOS M'ha ben sorprès, obrir una rajola de xocolata i trobar-hi un cromo. Ves, qui" nes coses, oi? Sí, sí, ja sé que podreu pensar que això que faig deu ser un recurs de vacances per a omplir paper una mica decorosament. No us negaré pas que no hi hagi un tant per cent d'això però, el que us ben asseguro és que el cop d'ull és veritat, i que les conseqüències no són pas cosa sense importància sinó tot el contrari. De cop m'he recordat de la meva afecció infantil a col·leccionar cromos, enganxant-los de quatre en quatre i fent-ne un llibre: d'història d'Espanya, de Catalunya, de novel·les d'aventures, etc. Però, el cromo d'avui, si m'ha causat sorpresa, és perquè l'hi he vist una intenció diferent. La xocolata, que es fa-

brica per terres de Girona (no puc pas fer-ne propaganda, ja ho compreneu, oi?) presenta unes estampetes de colors, al dors de les quals diu que «aquesta sèrie consta de 75 missat· ges de llum col·leccionables sense àlbum». He sabut que n'hi ha, també, de castellans però el que m'he trobat avui és en català, encara que amb alguna lamentable falta d'ortografia... La col·lecció es titula «Missatges d'alegria». No hi ha històries ni novel-les de cap mena i la finalitat és ben clara: es tracta de fer pensar, bo i menjant xocolata. Quina gran pensada! Voldria que aquell bon treballador al qual se li va ocórrer aquesta idea -de veritat, lIuminosa--- pogués llegir aquest minso comentari i s'adonés que vol ser portaveu

de totes aquelles persones a les quals hauran fet reflexionar aquestes frases esperançadores i optimistes, per agrairli la pensada i els pensaments. El nostre país se salvarà, no pas per les «parraíades- àcides i espectaculars d'algun polític que vol ser corrosiu (i ho aconsegueix) i desitjaria ser genial (i no ho serà mai), sinó per les petites sentències escampades en sèries de «missatges de llum» acompanyats de visions de boscos (encara no cremats!), cascades d'aigua, postes de sol, que fan companyia i estimulen. El que m'ha sorprès avui, diu així: «La constància en perseguir l'objectiu, és el que compta». Ens el fem ben nostre, nois?

Lluís Badia i Torras

«A COPS DE PETONS» Fa dos mesos que s'han celebrat a Barcelona unes Jornades Interdisciplinars amb el tema «L'ancianitat, nova etapa creadora». Un dels ponents, el Doctor psiquiatre Folch i Camarasa, emmarcant la societat actual, hi va afirmar el següent: «L'única manera d'arreglar els més greus problemes educaclonals, és a cops. Però a cops de petons». Aquest és un gran encert, i no només en els casos greus, sinó en gairebé tots els camps de l'educació. Cada cop més, les ciències humanes afirmen que la tendresa és un dels valors que, a la nostra cultura, poden i han de recuperar-se i potenciar-se, especialment com a manera de comprendre's millor les distintes generacions, ja que és la via

12

més profunda de la veritable comunicació. Aquesta tasca unitiva, és un valor molt propi del que avui anomenem «tercera edat», i és una de les seves grans aportacions a la societat. Els ancians jubilats i els avis estan ja «descompromesos», desapassionats de molts treballs i angoixes que tan sovint apressen els adults que es troben en «ple rendiment». Per això mateix tenen un aire contemplatiu i amorós que dóna àmplies possibilitats per al diàleg, no només amb aquests adults, sinó també amb els joves. Per a un diàleg assossegat i lluminós, lliure ja de paternalismes i demagògies. Aquesta és una via importantíssima com a educació de l'afectivitat dels infants, dels adolescents,

dels joves, amb els seus pares i avis. Quants petons no necessiten els joves! I com necessiten els adults aprendre a donar-los! I tots plegats, tothom, hem d'aprendre a rebre'ls, Les persones que ens anem fent grans, apropant-nos a la tercera edat, si tenim res, és temps present. És gairebé l'únic que ens queda! Valorem, doncs, a-questa riquesa nostra; és bonic arribar a ser vells i poder ser, sense complexos, mestres de tendresa i de comunicació.

Moa del Carme Sanchez de l'Àmbit Maria Corral

1.

RACa DEL POETA COR MEU

I

PINZELLADES

Quan reposaràs, cor meu, de tan llarga caminada? Els cims ja coronen neu i no és fosa l'esperança. Vas corrent camins, indrets, sempre amb nova solellada, pensan t que serà el darrer on estendre la jaçada. Però el cor no té repòs, i arribant la matinada, com ocell aixeca el vol, cercant una llum més clara.

No en conec cap més racó bonic com el Collsacabra. Com ho feu el creador per tanta bellesa fer-hi cabre? Des del Far a Tavertet seguint sempre la cinglera, tros endavant, tros endarrera... que és bonic aquest indret. Sóc fill del Collsacabra del poble de Rupit. Més bellesa no hi pot cabre en un racó tan petit. Miquel BANÚS

Quan reposaràs, cor meu, de tan llarga caminada? Carme TULON

JA ETS AQUÍ Ja ets aquí, Tristesa, ¡Com et penso, a flor de pell! Aquell desmai que em fiu presa el cor em va tornar vell. Si en el cim, la neu primera molt ha de trigar a venir, per què ja és la branca seca, seca abans de florir? Un dia fou tot tendresa, i amb la blancor d'un anyell jo cercava la mà estesa i mon cor cridava: ''És ell!"

Quan era petit em deien que tots els coloms eren blancs, que de taques no en tenien i que eren símbol de la pau. Més avui que porto barba i m'he fet un xic més gran, ja no em crec tantes mentides i menys aquesta de la OTAN: ... que per conservar la pau sigui tant necessari armar-se... la que armarem, si a Déu plau potser a no trigar massa. Miquel BANÚS

Mes vingué la primavera i el company del meu camí se n'anà amb la llum darrera que un dia el dugué fins aquí.

Pensava que un dia aquest món s'arreglaria i que tots seriem germans. Més veig que m'equivocava i que cada any que passava era més gros l'esborranc.

Ja ens hem trobat, Tristesa, tan lluny sempre tu de mi. Vine, seu aquí, prop meu, que aviat vindrà el matí.

Els odis, fins quan duraran? fins quan hi haurà d'haver guerra? Quan els homes sobre la terra ens estimarem com a germans?

CarmeTULON

Miquel BANÚS

13

..COM M'AGRADARIA.. Com m'agradaria despertar-me algun dia al llindar d'un món nou on tothom fos lliure i expressés un somriure de joia en el front.

Aquí hi falta alegria el somriure de cada dia i les notes d'un bell cant. Fer cada cosa ben feta amb la consciència neta i amb simplicitat d'infant. Miquel BANÚS

SOLEDAT

VULL Vull sortir d'aquest món vull anar al Paradís. Vull un món sense guerra, vull un món com el d'ahir. Vull moltes coses massa, potser, però justes i no impossibles de realitzar!!! Vull món sense por, vull un món sense plor, en fi, vull un món JUST!!! és demanar molt? Si ningú de la mà m'hi vol acompanyar, jo mateixa hi aniré pel camí més ràpid i sincer ...

Soledat, et veig a venir ... no t'acostis, soledat!!! ...emporta't aquell amic, aquell i aquell altre... doncs, per ells em trobo tan sola. Ets el pitjor remei que conec, però avui et veig més a la vora penso que potser puc arribar a ésser amiga teva. A vegades ho desitjo ... no és que m'agradis massa, però m'amares de la teva tristesa, d'aquest estrany poder que m'està omplint l'ànima, a mi!!! que sempre he estat alegre i divertida. Vull descobrir quín secret és aquest, que canvia l'alegria per la tristesa ... Vine a mi soledat, no em fas por ... Apropa't... et vull conèixer ... Lola GRAU

NOTICIARI BREU Benvolguts amics: Us oferim més notícies del «11 FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CANTONIGRÓS" que es celebrarà aquest any del 19 al 22 de juliol a Cantonigrós. Enguany participen més grups que l'any passat, i com a innovació hi ha el concurs de cors infantils. En total hi participen 47 cors i grups de danses, en l'apartat d'adults, i 7 grups infantils en el concurs de cors infantils. Com l'any passat s'han apuntat a aquesta nova convocatòria nombrosos grups tant dels països catalans com de la resta de l'estat espanyol i estrangers; d'aquests darrers tindrem l'oportunitat de contemplar i escoltar participants

dels següents països: Grècia, Hongria, Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Turquia, Japó, Suècia, Argentina, Dinamarca, Bèlgica, Suïssa, Itàlia, França, Armènia, Portugal, Venezuela, Andorra, Islàndia i U.S.A. Cal fer notar que el comitè artistic del festival s'ha decidit per molts d'aquests grups estrangers perque tots tenen un historial de primers premis en els concursos internacionals als quals han participat. L'estiu passat no hi va haver cap cor allotjat a Tavertet. Els organitzadors ens han proposat per l'edició d'enguany la possibilitat d'allotjar a les nostres llars tots els. cantaires o dansaires que vulguem, mentre ens encarreguem d'aco-

llir-los. Això seria els dies 19 al 22 de juliol de 1984, de dijous a diumenge, amb el compromis d'oferir-los llit per dormir, esmorzar i sopar. El transport i el dinar son a càrrec de l'organització. Si hi ha algú interessat en allotjar alguns components d'aquests grups a Tavertet durant els dies i les condicions esmentades si us plau poseu-vos en contacte amb: Margarida Rovira Mestre, Tfn. 241.39.36. Cal saber concretament el número de' places de què disposem a Tavertet el més aviat possible. Per més informació sobre el festival podeu adreçar-vos a la secretaria: Muntaner 305 entresol 2.8 - Barcelona-21. Tfn.201.77.11.

RACÓ DELS MÉS JOVES

I

VíCTIMA DE LA SOCIETAT...

Aquesta història/entrevista, a la vega-Creus que estàs pagant el que da, és molt diferent a les que es solen és just, o que s'han passat amb la fer aquí, en aquesta revista. No és d'un condemna? personatge conegut, però el seu cas és -Crec que s'han passat, pel que molt corrent avui dia i mereix tot el res- I vaig robar... pecte que se li pot donar. -Quant et queda? És d'una persona mancada de -Em queda molt de temps, però esLLIBERTAT. Sí, aquesta llibertat que a tic esperant un indult i Déu vulgui que molts ens fa falta, però d'una altra ma- I me l'aprovin. nera... -T'arrepenteixes del que has fet Aquest noi està mancat de llibertat fa o creus que ho vas fer per una raó anys, anys que l'han fet recapacitar justa? molt. Es podria anomenar aquest cas -Sincerament, sí, me n'arrepenteixo com a una nova «víctima» de la sociei no desitjo a ningú aquests llocs... tat. Aquesta història es remunta als anys -Què vols fer quan surtis d'aquí? de la seva infantesa. En acabar el col·le-Penso tractar de canviar i fer el que gi als setze anys, suposadament passigui menys tornar al lloc on estic ara: sats en un internat, vol tornar amb els la presó. seus pares i per això se'n va a la ciutat, -Tens familiars o amics que s'oamb eHs. Àii~ és mai rebut; la sê\iii cupin de tu? mare no el vol a casa seva si no treba-Si, tinc família, però amb el temps lla i porta diners a casa. Busca i rebusque porto aquí, encara no han tingut el ca treball, però res... Sa mare, volguent valor d'escriure'm una sola carta, restreure'l de casa seva, l'amenaça amb pecte als amics... no sé què significa expulsar-lo de casa si no troba treball. paraula. No rebo ajuda econòmica de Ell, al no suportar més aquestes baracap classe. lles, i no havent trobat aquell «calor» familiar que havia anat a buscar en els -Creus que la societat t'acceptaseus pares i que tants anys havia esperà bé quan surtis d'aquí? rat tancat al col·legi, vol marxar però... -Crec que sí, perquè jo vaig robar sa mare no li vol tornar els diners que per poder menjar. ell li donà, perquè els hi guardés per si -Li deus quelcom a la societat? un dia li feien falta. Li digué que aquells -Jo, l'únic que li dec a la societat és diners havien servit per pagar la «penodi i crueltat, doncs és l'únic que m'ha sió» des de que havia arribat. Allò fou ensenyat en aquesta vida. el final. Tants anys esperant veure els seus pares i ara es veia rebutjat per sa Com resumiries la teva vida, en mare i al carrer. Va haver de lluitar per una sola paraula? viure i quan ja es veia més escanyat -La meva vida fins ara ha estat un que mai, donà el pas decisiu... per això desastre i molt forta, ja que no he tingut es troba pres. una educació normal i corrent. Li he fet aquest breu interrogatori, perquè el pagueu conèixer millor. Aquestes paraules dites per un noi -Per què estàs aquí? de vint-i-quatre anys, són el clar testi-Estic aquí perquè he robat per somoni d'aquesta societat d'avui en dia. breviure. Molts, molts són els que es troben com ell, però és clar, estan pagant per quel-Us tracten bé? com malament que van fer en el seu -Fins ara no m'han tractat malament, dia. Aquesta gent, quan surti de la preja que no he donat cap motiu perquè ho só, li serà difícil trobar treball si demafessin. nen els seus antecedents, però en

I

I

aquest cas, no ha sigut pas ell que, per la seva voluntat ha anat a fer allò que no es pot, sinó que la seva família l'ha portat per aquest pas. No, no és un personatge en una bona història com per explicar-la i fer-la saber, però... no només lo bo ha de ressaltar als ulls, oi? Aquests poemes han estat escrits per ell, i són el fruit de la seva imaginació, el estar tancat no pot imaginar altra cosa:

«A la guerra no assenyalen el qui es pot matar i el qui no. Tots són enemics, inclús les dones i els infants... Si una nació, una societat o uns governants no fan distincions, per quina raó o haig de fer jo...? «Què trist és el dia que trista és la nit en la seva negra foscor... Mirant fixe les estrelles volent veure més enllà, tinc en el pit un agut dolor. Tinc el front mullat i sec el cor. Tan profunda és la meva pena i trista la meva soledat que els ulls em fan mal de tant plorar».

Lola Grau

I 15