Revista Els Cingles - N28 Desembre 1992

ELS CI GLES DE COLL5ACABRA Semestral

Any X

TAVERTET

Desembre 1992

n', 28

EVOCACiÓ DE SAU La presència gairebé constant de la punta del campanar de Sant Romà de Sau emergint sobre les aturades i blavoses aigues del pantà sembla que ens vulgui recordar un fet prou important per a la comarca de les Guilleries: sota l'aigua un poble hi jeu negat. Quan el nivell baixa considerablement, l'esquelet del poble apareix com una realitat sovint oblidada: restes de cases i carrers empedrats sorgeixen entre la terra clivellada, mentre l'església conserva encara alguna cosa del seu protagonisme. Sau -nom possiblement pre-romà segons Coromines- fou un antic terme d'Osona format per l'actual

municipi de Vilanova de Sau i la parròquia de Querós. Era una vila rural que durant la primera meitat del segle X donà nom a la vall de Sau, que en aquesta època estava sota el domini del castell Cornil, les restes del qual podrien ser les velles parets que hi ha al puig de la Força de Tavertet. A partir del segle X tot el terme pren el nom de Sau, i durant l'Edat Mitjana pertangué als Cabrera i al domini dels cavallers de Sau i de Savassona. El poble, del municipi de Vilanova de Sau, estava situat a 340 m. a la riba esquerra del Ter, en una vall agradosa, sota la roca del puig de la Força i dels cingles i la canal del Castell, que for-

Del mapa de Vic, a escala 1:50.000, de l'lnstituto Geoqràfico y Catastral, editat a Madrid l'any 1952.

2

Sau. Restes del poble.

(foto: Anna Borbonet- maig 1990)

men part de la imponent cinglera que sustenta l'esbatanat i rialler poble de Tavertet, de situació totalment contraposada. L'església, sota l'advocació de Sant Romà -un sant bizantí del segle VI- fou consagrada l'any 1062 i de la seva estructura romànica en destacava el campanar amb finestres geminades, amb un darrer pis i acabament piramidal posteriors. L'església era d'una sola nau amb volta de canó i capelles laterals, segurament afegides. Hi havia hagut un retaule del segle XVI d'autor anònim. Fou restaurada després dels terratrèmols del segle XV, que es feren sentir per tota la comarca, i al segle XVIII es reconstruí la façana. Sau tenia rector -i també escola- i hi havia missa cada diumenge. Moltes de les velles cases del poble que s'arreceraven vora l'antiga parròquia. te-

Cases del poble de Sau, amb la seva església de Sant Romà. (foto: Anna Borbonet- maig 1990)

nien llindes amb inscripcions dels segles XVII i XVIII. Sembla que en algunes d'aquestes cases es trobaren hipogeus o corredors subterranis d'època prehistòrica, els quals foren estudiats per l'arqueòleg Marià Ribas. Entre les cases del poble hi havia la del Fadrí de Sau, Jaume Mellanta, nascut al poble al segle XVII i que formà part de la quadrilla del mític bandoler Joan de Serrallonga. Altres cases eren: el Ferrer, cal Moliner, can Cerdà, la Maneja, can Sallent, la Riba, la Riba Vella i el Molí. Entre les masies, han desparegut: el Molí de la Rovira, Perallonga, el Grau, la Codina, el Cortils, la Casica, el Vilar, la Rovira... aquestes dues últimes, amb capella, dedicada respectivament a la Mare de Déu dels Dolors i a la Mare de Déu de la Mercè. A mig segle passat, el polític Pascual Madoz, que registra per a Sau, entre poble i masies, 270 habitants, escriu textualment d'aquest poblet: «Tlene 57 casas, algunas de

labranza, de mala construcción aunque cómodas, y las restantes, que seran como las dos terceras partes del total de elias, pueden lIamarse chozas en vez de casas, y no guardan formación de plazas ni calles...», una visió molt influïda per l'ambient rural de l'època, i afegeix: «Su clima no es de los mas sanos, tanto por la mala calidad de las aguas potables, cuanto por la

niebla que reina con frecuencia; se padecen por lo común fiebres intermitentes, constipados y reurnas», i tot i que remarca que «el terreno es de mala calldad», ens diu que a la vall es fa «centeno, maíz, trigo rubión, patatas y legumbres» i que hi ha «qanado cabrío, caza de jabalíes y otros animales, y pesca de truchas y anguilas. Hay un molino que surte de harinas a los pueblos comarcanos». Efectivament, el molí de Sau, situat a pocs minuts del pont, era antic i molt important a la contrada; molia farina per al bestiar i per fer el pa en un temps en què cada casa pastava. Després es reformà, i la Hidroelèctrica del Ter hi instal·là una petita central elèctrica que fornia de llum el poble i també Vic. Les turbines d'aquesta resclosa se les endugué l'aiguat de l'any 1940, però la central es tornà a fer. Del molí de Sau, el folklorista Joan Amades en recull una llegenda -explicada per Claudi Olivella, de Rupit, l'any 1935- que transcrivim: «Heus aquí que una vegada, de nit, se sentien passes per

Sau. Restes de l'empedrat d'un carrer. (foto: Anna Borbonet- maig 1990)

3

tota la casa, i el molí s'engegava tot sol i volta que volta. Quan encenien llum per ~eure què era, una mà invisible els l'apagava i se sentia un gemec molt profund i llastimós. Espantats els estadants, van explicar el cas al senyor rector, que els va recomanar que preguntessin què volia de la part de Déu, i el que movia la fressa, que devia ésser alguna ànima, els contestaria si estava en treball. Així ho van fer. Feta la pregunta, va contestar una veu d'una persona molt vella i tremolosa que els digué que era l'ànima d'un dels antics moliners que feia molts anys que penava i que no podia entrar al cel perquè no havia pogut pagar un deute que tenia. Demanà que el paguessin i que fessin dir unes misses pel bé de la seva ànima, que així podria viure en repòs. La bona gent del molí van complir la voluntat de l'ànima i mai més no es van sentir passes ni gemecs ni es va engegar el molí tot sol.» Un altre molí fou el molí de la Rovira, massissa construcció situada a la riba esquerra del riu, aigües amunt del poble, vora la confluència amb la riera de Baià amb les aigües de la qual funcionava, amb una turbina que engegaven quan la bassa era plena. Va fer de molí fins cap als anys 10. Va quedar colgat per l'aiguat del 1940, i aleshores s'abandonà. Cap als anys 50, al poble de Sau hi havia una cinquantena d'habitants, sembla que arribà a tenir un màxim d'onze famílies. A les terres de la vall es conreaven cereals -blat vora el Molí- llegums i patates per al consum, i tenien també terrenys de pastura per als ramats. Boscos d'alzines, pins i rou-

4

res cobrien els vessants de sota la cinglera, on s'explotava l'alzinar, que hi era predominant. Hi havia colles de carboners, ajudats moltes vegades pels masovers de les cases, que duien a terme el procés del carboneig de l'alzina, tan complex i interessant, i que ha quedat com un exemple d'un ofici desaparegut que demostra potser com cap altre l'enginy de l'home de muntanya. Tal com ja assenyalava Madoz, a les aigües del Ter es pescaven truites i anguiles, però també barbs i ba-

aigües avall passant a frec del molí de Sau, i per la riba esquerra, després de creuar el torrent de l'Aiguardent i el riu Pregon, s'enlairava una mica fins a tocar la casa de Sellabona per baixar més endavant a passar el riu pel bonic pont de Querós, de quatre arcades, construït al segle XVI. Querós era un llogaret humil, amb la vella parròquia de Sant Martí i masies esparses; tenien ramats de cabres i una activitat curiosa de la seva gent era la de buidar soques de bruc per fer pipes. El camí continuava per la vora

Parets d'una casa de Sau. (foto: Anna Borbonet- maig 1990)

gres, i s'hi trobaven crancs i grans musclos d'aigua dolça. Als boscos de Sau es caçava sobretot el senglar, conills i perdius. La Festa Major de Sau -n'hi havia dues, la gran i la petita, al setembre i al novembre- devia animar la tranquila vida del poble i els vells camins, amb la gent que hi acudia dels pobles veïns. Quins eren aquests camins? Bàsicament eren camins de ferradura, com el camí vell de Susqueda, que seguia el Ter

dreta del riu i passava per sota la roca o turó de Mal Sopar, que ara sobresurt com un illot al mig de l'aigua, fins al poble de Susqueda al qual s'accedia per un vell pont situat vora l'aiguabarreig del Ter i la riera de Rupit. Tant Susqueda com Querós van desaparèixer l'any 1968 amb l'acabament del pantà de Susqueda. Existia també un camí carreter de Sau a Susqueda per la riba dreta del riu, camí que després s'eixamplà amb les obres dels

pantans, i que avui és transitable i ofereix uns bells panorames d'aquests racons ara sense vida. Quan l'aigua baixa, el pont de Querós apareix com un testimoni d'aquell antic camí. Els camins de grau de Sau a Tavertet pujaven atrevits i dreturers a guanyar el caire de la cinglera. Podem esmentar el del grau de l'Abeia, que anava a sortir a la casa de la Perereda, el qrau de les Gotes, avui recuperat i practicable, com el que s'enfila. per la canal del Castell, el camí que passava per la casa de la Sarment i per l'ermita de Santa Cília, avui totalment enrunada, i després per la masia de Sobiranes; de fet, aquest era també el camí de Sau a l'Esquirol. Hi havia, a més, el camí de bast que remuntava el sot de Baià i arribava a Tavertet per Portell. Ara aquests camins i senderons tenen sobretot un innegable interès excursionista; alguns, però, acaben el seu curs sota l'aigua... Ja només ens cal esmentar el camí principal, el que unia Sau amb la Plana i la resta de la comarca d'Osona: el vell camí ral de Vic, per al qual es bastí el famós pont de Sau. La gent de Sau -generalment els homes- anaven, els dissabtes, a mercat a Vic, travessant el pont, i passant pel Bac de Sau i Tavèrnoles, tres hores i mitja a peu. Cap els anys 20 es començà a construir la carretera d'enllaç de Vilanova de Sau amb la Plana. Quan més endavant funcionà el cotxe de línia de Vilanova a Vic, el viatge valia 75 cèntims, i els homes de Sau continuaren anant a mercat a peu, amb els matxos, pel camí vell. Vic era també l'estació de tren

Interior del molí de Sau. De les tres noies que hi havia al molí, la de la foto podria ser la Maria, la gran.

Foto: Estudi de la Masia, del Centre Excursionista de Catalunya Autor: Francesc Blasi. Data: 1929

més propera i el lloc on, al principi, recollien el correu. Però parlem del pont, el protagonista de tantes fotografies antigues de Sau encara viu. El pont de Sau travessava el llit del Ter amb l'airosa simetria de les cinc arcades i les quatre pilastres. Fou bastit entre els segles XIV i XV, amb la col-laboració, de

vegades gratuïta, de la gent de la rodalia: Sau, Vilanova, Querós, Susqueda, Tavertet i Sant Joan de Fàbregues. En els últims temps s'hi posà una barana per tal de facilitar el pas dels camions de les obres de la presa. Situat a la part més fonda de la vall, desaparegué per sempre l'any 1963.

El molí de Sau, amb l'aigua encalmada de la resclosa.

Foto: Estudi de la Masia, del Centre Excursionista de Catalunya Autor: Narcís Ricart

5

El molí de la Rovira, vora la riera de Baià, amb una colla de gent de Barcelona. Foto: Estudi de la Masia, del Centre Excursionista de Catalunya Data: 1931 Autor: Joan Cubells

El Ter, però, no sempre era un riu inofensiu, d'aigües quietes al seu pas per les terres de Sau. Les riuades foren nombroses abans de la construcció del pantà. L'aiguat que ha quedat més en la memòria popular és el que ocorregué el 18 d'octubre de 1940. El cabal del riu arribà a gairebé 2.000 m3 per segon. Torelló, a la Plana, fou una de les poblacions més castigades, amb 36 morts. A Sau, l'aigua inundà els conreus, sobretot els de blat de davant el Molí, del qual, a més, s'emportà el bestiar; malgrat tot, els seus estadants no en varen marxar. No fou així al molí de la Rovira, tal com hem remarcat, i amb aquesta casa, altres de la vall també varen tancar. L'any 1961 el Ter tornà a malmetre els camps de Sau quan el pantà estava en la darrera fase de construcció. A partir del 1962 -fins i tot el mateix any- l'embassament evità noves inundacions, mentre Sau era definitivament cobert per les aigües.

6

I ara ja, cal que fem referència a aquest pantà que ens ha suggerit aquesta breu evocació. La necessitat de l'embassament es feia sentir d'anys enrere, tot i el que suposava la desaparició de planes de conreu, de tot un poble, de construccions medievals... La guerra civil aturà

el projecte, que finalment es materialitzà l'any 1949, amb l'inici de les obres de la presa, situada a uns dos km. de la població, aigües avall del Ter. Fou construït per la Hidroelèctrica de Catalunya i s'enllestí l'any 1962. Descansa sobre roca granítica, i la central elèctrica està excavada 25 m. per sota del riu, cosa que permet que tingui una potència de 75.000 CV i una producció de 85 milions de quilovats/hora. Fa 17 km. de llargada i té una capacitat de 85 milions de m3 d'aigua. El barratge fa 260 m. Quan s'iniciaren les obres, es construí un poble nou a la vora dreta de l'aigua, on vivien els treballadors de les obres, molts d'ells del mateix Sau o bé de Vilanova. L'aigua va cobrir les cases, els conreus de cereals i patates, els més importants aleshores, i bona part dels boscos. Els van indemnitzar, és clar... La majoria dels habitants van anar a viure a pobles de la Plana de Vic: Manlleu, Vic, Santa Eu-

Sau, sota la cinglera, amb el puig de la Força a l'esquerra. La casa de la dreta és la Riba, i a sobre, el bosc esclarissat, conseqüència del carboneig de l'alzina. Foto: Estudi de la Masia, del Centre Excursionista de Catalunya Autor: Narcis Ricart

gema, Taradell... un entorn ben diferent. El campanar de Sant Romà és una mica l'indicador del nivell de l'aigua. A nivell popular, es diu que quan l'aigua arriba al badiu de la campana, el pantà està a més de la meitat de la seva capacitat. Alguns testimonis antics s'han salvat, i romanen oblidats una mica per sobre del nivell de l'aigua, sota la cinglera de Tavertet: són les restes de la «domus» o antiga casa forta de Sant-romà, que després es convertí en mas i que conserva encara carreus d'època romànica, i la «domus» o casa forta del Pi, dalt un serrat, i de la qual encara es pot veure el pis inferior d'una torre rectangular. Els que no hem conegut el poble ni la vall de Sau, ja ens hem acostumat a la superfície blava que emmiralla un paisatge

excepcional, amb la presència dominant del puig dè la Força que s'avança als cingles de Tavertet, de gresos rogencs coronats per calcàries blanques. Des d'aquest puig o des del Pla de Dalt de Tavertet, les aigües quietes donen un toc de serenor a l'abrupte paisatge de les GuilIeries en la zona de contacte amb el Collsacabra. No sabem res d'aquella vall, no tenim punts de comparació. Només la punta del campanar és el testimoni de l'existència d'un poble. Anna BORBONET I MAClA

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA AMADES, Joan, Folklore de Catalunya. Rondallística. Ed. Selecta. Barcelona, 1950. CAMPS I ARBOIX, J., El Ter. Ed. Destino. Barcelona, 1976. CARDÓS, Agustín, Guillerías. Ed. Arimany. Barcelona, 1952. CASTELLS, J. y J. TERES, Guillerias. Velloso editor. Barcelona, 1945.

Pascual, Diccionario Googretico-estedístico-bietorico de España y de sus posesiones de ultramar. Ed. Curial. Barcelona, 1985 (facsímil que reprodueix només la part referent a Catalunya). MADOZ,

PLADEVALL, A., Les Guilleries, in «Gran geografia comarcal», vol. I. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1982.

NOTA: Agraïm especialment la informació oral de Romà Roquer, fill de Sau, que viu a Tavertet.

7

SANT CORNELI: PIETAT I ACTIVITAT A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII La parròquia de Sant Cristòfol de Tavertet integrada al corregiment de Vic compta amb quatre centres de cultes al marge de l'església parroquial. Es tracta de St. Miquel de Serrarols o Sorerols mantenint la denominació antiga, església sufragània de Tavertet que data del 1091, Sta. Cecília o Cília de Serrarols1 , construcció romànica que avui es conserva transformada en una casa de pagès, la capella del beat Josep Oriol erigida al 1846 al Manso Serra i l'ermita de St. Corneli i St. Cebrià situada sobre el Mas Novellas de Vall. Precisament aquest article el dedicarem a aquesta última i en especial a les transformacions operades en el marc del segle XVIII a St. Corneli. D'aquesta «bonica capella de muntanya» tal com la qualifica el Dr. A. Pladevall en tenim la primera menció escrita a l'any 942, és però, a partir del 1292 que la documentació de l'arxiu de Tavertet ens n'ofereix referències de forma continuada. Tenim notícia que al 1305 uns ermitans tenien cura del temple i que aquest gaudia de mitjans propis pel manteniment del culte. L'esglesieta de forma allargada consta d'una sola nau amb un atri sustentat per columnes de pedra que sembla que fou erigit gràcies a l'acció de l'hereu del Mas Novellas que també endegà i

8

participà activament en les obres realitzades a la façana. D'aquest atri cal assenyalarne el seu caràcter únic entre les edificacions religioses del Collsacabra. El campanaret data del 1868 segons consta en una inscripció d'una de les finestres. El descobriment l'any 69 del dòlmen de St. Corneli, construcció megalític destinada a l'enterrament dels difunts i la seva posterior excavació l'any 1972 fa pensar que l'erigiment de l'ermita obeeix a la substitució d'un culte pagà per un culte cristià.

El llibre d'administració de la capella constitueix la font principal d'obtenció de dades que ens permeten fer un seguiment dels ingressos i despeses, les millores exercides en l'edifici, a nivell d'elements litúrgics i indumentària eclesiàstica, objectes artístics, relíquies, etc. L'anomenat llibre d'administració és un document d'arxiu manuscrit on se'ns consignen de forma exhaustiva i ordenada cronològicament tot el funcionament intern i la dinàmica pròpia de la capella. Hi consta la data de redacció, de la qual se

n'ocupa el mossèn de la parròquia, la identitat de l'encarregat anual de l'administració del que s'afegeix sovint el mas del que prové i a vegades la d'alguns testimonis i tot seguit les referències a «Entrat» i «Èxit», especificant la quantitat pecuniària en sous, lliures i diners. L'ermita dedicada als Sts. Corneli i Cebrià representats a la imatgeria religiosa com a Papa, el primer cobert amb una tiara subjectant una banya de caça a mode d'armes dialogants. És considerat, doncs el protector de les bèsties amb banyes, ja que sol aparèixer al costat de dues vaques. A St. Cebrià, procedent de Cartago i un dels sants més venerats a l'Àfrica cristiana del segle III la iconografia li associa dos tributs: l'espasa de la seva decapitació i la corona de màrtir, malgrat això sovint és representat com un abat al costat de St. Corneli i és invocat contra la pesta. (Vegeu goigs dedicats a ambdós sants).

La documentació relativa a 1765-1795 és molt interessant, ja que és en el marc d'aquestes tres dècades que St. Corneli viu un període de millores en la seva estructura arquitectònica i adquireix o renova una sèrie d'objectes litúrgics i altres. Les finances de la capella ascendien a 77 lliures, 18 sous i 8 diners segons deixa escrit el rector de St. Cristòfol de Tavertet i encarregat del santuari, Elisiari Boixeda quan entrà a regir-lo al 1765. A aquests diners dipositats a l'arxiu de la rectoria cal afegir-hi 55 lliures donades pels hereus de l'anterior rector, el Dr. Juan Maneja obeint al decret del 5 de juny de 1754. Aquestes xifres ens indiquen quin és l'estat de comptes a mitjans de la dècada dels 60 en ple segle XVIII i quins són els mitjans amb els que compta l'esglesieta per realitzar millores. Assenyalar que les principals entrades les constituïen: els acaptes i donacions en espècie de blat de moro, panellets... AI 1766 les

despeses van destinades a la renovació de la vestimenta eclesiàstica, adquisició d'una nova casulla i d'elements d'ús litúrgic: una ànima, un cobricalzer, una bossa de -corporalis», una tovallola de seda per la creu, etc. Un any més tard al 1767 les vidrieres velles de la sagristia són substituïdes i la creu gran és adobada i es dota de panys i claus a les portes recentment rehabilitades. El pagament d.e jornals en concepte de treballs de manobre i fuster a Juan Novellas, la compra de tres-cents claus al botiguer de l'Esquirol i de vi procedent de Vilanova de Sau al 1771 delata la importància de la capella com a centre de culte i l'activa participació dels seus feligresos en les diverses activitats portades a terme. St. Corneli i St. Cebrià anàlogament a altres capelles i ermites farà diverses gestions destinades. a l'obtenció de relíquies dels sants màrtirs. Les relíquies de St. Jaume apòstol al 1712 aconseguides, es-

9

devindran la primera adquisició de la que tenim constància escrita a través de la seva verificació d'autenticitat. AI 1767 i al 1840 respectivament dues fustes de la creu seran venerades. Les relíquies de St. Francesc Xavier i de Sta. Filomena, constaten la voluntat de l'esglesieta per fer-se amb les restes dels sants màrtirs i per demostrar la seva legitimitat. El 14 d'octubre de 1776 apareix refectit un pagament de 7 lliures i 10 sous amb motiu de l'agència, ports de cartes i conducció des de Roma de les relíquies amb la fusta autèntica de la creu per St. Corneli. (Vegeu carta d'autenticitat de les relíquies de St. Corneli i St. Cebrià). Les relíquies seran registrades i "passades per lo ordinari» al 1782, any en que el Sr. Basil de Vic realitza una sèrie de treballs per la capella consistents en: un reliquiari, una escultura i un vidre dorats. S'especifica que el mossèn es fa càrrec de la decoració interior que s'eleva a 10 lliures. També tenim coneixement d'una sèrie de sortides amb l'objecte d'ajudar a la confraria de St. Isidro (1780) o a cobrir les despeses del retaule del Roser (1792).

Les comunitats vigatanes de monges de Sta. Teresa i de les Carmelites Descalces dedicades a tasques de confecció i arranjament de vestimenta eclesiàstica i ornaments litúrgics són objecte de pagaments diversos en concepte de casulles, albes... Totes aquestes dades i xifres ens permeten conèixer aspectes concrets de la forma com vivia la població de Tavertet la seva religiositat, quin era el grau de participació dels seglars en l'administració de la capella, així com els vincles comercials o d'altre mena existents amb els pobles veïns. Els aspectes anteriorment referits cal emplaçar-los en el si d'una comunitat rural segons El cens del Comte Floridablanca 1787 formada per un total de 482 habitants dedicats majoritàriament a tasques agrícoles (48 pagesos) i amb un volum important de jornalers (57). L'artesanat també hi és representat (12), així com uns grups de serfs (39). Un capellà i dos vicaris tenen cura de l'espiritualitat a Tavertet i dos terratinents i alguns cavallers de rang molt baix encapçalen el col-lectiu administrador i prepotent. Aproximadament una

centúria més tard la població superarà les 700 persones.

NOTES: 1. També Sta. Cecília o Cília de Sorerols. FONTS: Arxiu episcopal de Vic. Tavertet, St. Cristòfol. Q/2. Administració St. Corneli (17701944). BIBLIOGRAFIA: El cens del comte de F1oridablanca 1787: part de Catalunya. Introducció, edició i índex per Josep Iglésies. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1969. PARÉS I GANYET, Quirze. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1985. PLADEVALL, Antoni. La capella de St. Corneli, a Tavertet dins «Hoja Diocesana» Vic: Església de Vic, 16 de maig de 1971. RÉAU, Louis. Iconographie de l'art chrétien: iconographie des saints. Paris: P.U.F., 1958. Tom III. Cristina SOY l AUMATELL

LLOCS DE VENDA DELS CINGLES Tavertet Can Jordi i Cal Baró. A Cantonigrós L'estanc. A Rupit L'estanc. A Manlleu llibreria Mas-Riera. A Vic Llibreria La Tralla. A Roda Llibreria Muñoz. ELS CINGLES. Redacció i Administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Jordi - Tavertet (Barcelona) - Tel. 85650 80. Redactors: Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jofre, Joan Reixach i Curtó, Xavier Vitacornat, i Carme Tulón. Fotocomposició I Impr.ssló: Impremta PLANÀS - St Hipòlit de Voltregà Dipòsit l.g.l: 88390/79 La reoacoo de la "evlsta no es la IllSponsallle del contingut dels trêllalls Que hi apare.. en Signats. la que aquests reflecteixen ""nlcame"1 els crtterls de llurs autors

10

PERDRE'S PER TAVERTET

, Una aturada forçada d'uns mesos en el meu tarannà de caminador impenitent, han dut al meu record amb nostàlgia: íes 'darreres passejades pels camins i viaranys de les rodalies de Tavertet. Han estat quasi tres anys de constant anar i venir, pujar i baixar, cercant aquells panorames i paisatges oberts sobre l'infinit de les Guilleries i Montseny o de la Plana i el Pirineu, o els racons pregons i isolats del fons d'un bosc o d'una riera fosca i amagada, per tal de gaudir plenament de la natura fresca i esplendorosa que trobareu arreu d'aquestes contrades. Avui voldria fixar-me en la zona nort de Tavertet per on els boscos de roures, faigs L pins són més abundosos i espessos així com els torrents i fondatades més tenebrosos.

Tavertet està situat en un lloc realment privilegiat per fer caminades sense un itinerari prefixat i estudiat. Com observareu el poble està al peu d'unes modestes muntanyes, que el preserven dels vents del nord. Aquestes muntanyes estan delimitades per uns importants camins que les encerclen. És el camí cap a l'Avenc i Rajols per l'est i sud i la pista de Cantonigrós pel ponent els que ens portaran en tot cas al poble. Sols tenint la precaució de no traspassar la carena munta• nyosa del nord, que així mateix està demarcada per un camí des de Cantoni fins el Padró de Rajols, la possibilitat de perdre's i de passar una nit sota els estels esdevé remota. Així doncs, podrem, sense temor de cap mena, buscar camins perduts, endinsar-nos

dins el bosc selvàtic i seguir rierols amagats, ja que està assegurada la tornada a casa amb llum de dia si tenim la precaució de sortir de bon matí. Una primera proposta de sortida podria ser una visita informal als boscos de la ribera esquerra del torrent que ens portades de la pista a Cantonigros fins a la font de la Vena i el collet de la Finestrica. Per tal de fer-ho còmode, deixarem el cotxe a la pista de Cantoni,just passat el torrent, davant la cadena de l'entrada a Novelles. Aquí, a tocar el camí, una pedra grossa que s'enfila un parell de metres del prat, ens indica per on hem de començar a pujar. Ens enfilarem 10 o .20 metres, trobarem un camí pla, ample i poc fressat que ens portarà cap al torrent.

11

Faig de la Fo nt de la Vena.

L'atravessarem i seguirem uns 50 metres. Des d'aquí haurem de fer servir la imaginació i deixar-nos dur pel nas tot buscant el fons d'un torrentet tributari del que hem passat fa uns moments. Seguirem doncs uns viarany fets per les ovelles que en duran fins trobar-ne un de més clar de seguir. Aquest camí, ben fressat i amagat entre els roures i boixos arriba fins el mateix costat del torrentet i el segueix per la riba esquerra fins que aquest quasi desapareix. A la nostra esquerra salta l'aigua de graó en graó sobre el llit de pedra del torrent formant una escala en tot el recorregut. Quan haurem caminat uns 30 minuts trobarem una balma petita i amagada entre boixos a la nostra dreta,

12

i deu metres després, si ens vaga, podrem deixar el camí i enlairar-nos pel bosc fins trobar un viarany mig perdut que ens menarà fins a dalt de les roques que dominen el mas de Novelliques des de la mateixa vertical. Des d'aquí contemplarem la vall de Tavertet i la vall de Baià en tota la seva esplendor així com el cingle de Sant Corneli des de la seva mateixa altura. Un camí perdut del que tan sols queden vestigis porta fins el pla superior de Monteis i el collet de la Finestrica. Però no és aquest l'itinerari principal d'avui. Serveixi aquesta derivació per donar a conèixer una possibilitat més per a aquells que vulguin «perdre's» i que completarem més endavant. Tornem on érem i avancem

pel camí que toca el torrent i seguim-lo observant el bosc de faigs joves i esvelts. Els boixos que hi ha entre el camí i l'aigua ens barren el pas i els haurem d'apartar o esquivar; per sort el sotabosc de la faixeda és ben net i en alguns llocs fa innecessari el camí fressat. Més amunt, aquest camí humil, gastat pels anys i les pluges, ombrívol, acollidor i constant en la seva ascensió, esdevé d'una rara bellesa indescriptible. Es té la sensació d'haver desaparegut de la realitat, el silenci és absolut i sembla que s'ha aturat el temps. Gaudirem de la fresca del camí ombrívol fins que s'acabi el torrent que tirant lleugerament cap a l'esquerra es farà fonedís. Aleshores pujarem decididament cap a la dreta pel bell mig del bosc que ja ens permetrà intuir el final de la pujada per la llum del cel que apareix a través de les fulles dels arbres. Hem d'anar cercant la llum, ara anant una mica cap a l'esquerra, fins trobar un collet rocós que separa la vall de Tavertet, per on hem pujat, i la vall que dóna a l'Avenc. Hem arribat al coll de la Finestrica. Aquest lloc és especialment agradós i una aturada i bona ullada és forçosa ja que podem passar-hi una bona estona contemplant el paisatge tan d'una com de l'altra banda. Tot seguit buscarem el camí de tornada i que trobarem a l'esquerra tal com hem arribat. Camí mig perdut entre brucs alts, pins i roures. És pla i ens menarà fins a una pista estreta que provenint dels prats que veurem al final del camí ens portarà tot planejant pel bosc, primer de pins

i roures que es va transformant en una esplèndida fageda. No deixarem el camí i vint rnlnots-rnés tard arribarem a la font de la Vena, precisament en el lloc on es va trobar una deu d'aigua, que ha quedat indicat per un tub de ferro tapat i tancat per un cadenat. Treure el nas pel coll que dóna a Les Vil·les, així com seguir uns 200 a 300 metres el camí cedener que des d'aquí porta cap al Padró de Rajols per tal de contemplar un parell de faigs gegantins, que ben bé podrien ser els més grans d'aquestes contrades, seria un atractiu més de la passejada. En arribar al tub, per a tornar al cotxe, haurem de prendre el camí ben marcat i prou ample, malgrat que està normalment ple de fang els primers cent metres, que baixa fins la font de la Vena. Tot baixant, passarem pel bell mig de l'esplanada de la font de la Vena; un cop passada una antiga porta d'un tancat podrem escollir si anar a Sant Corneli pel primer camí a la dreta o pel segon, també a la dreta però un centenar de metres més avall. Aquests camins no tenen cap problema, és qüestió d'anar fent. Els dos camins són atractius de fer i si no fa sol ni calor seria una bona idea passar-hi. Un cop a Sant Corneli i anant al mirador, podríem contemplar les roques que s'han descrit que pengen sobre Novelliques, plantejantnos anar-hi un altre dia. Però avui fa sol i calor. Així doncs, decidim baixar directament. El camí va primer per la dreta del torrent i després passa a l'esquerra tornant a la dreta uns 150 metres més avall. No deixarem aquesta riba fins fer cap

a la pista on tenim el cotxe esperant-nos. Podrem observar que, contràriament al torrent que hem pujat abans l'aigua s'escorre suaument per trinxeres de pedra formades en el llit del torrent i que resulta francament curiós. Això és degut a l'erosió de l'aigua i de l'orientació dels estrats de la pedra. Aquesta baixada sempre m'ha complagut. És un camí prou ample per baixar plegats xerrant. És descansat en un pendent suau, ple d'herba i flors. Els avellaners abundants a la ribera, cobreixen el camí per complet la major part del seu recorregut i l'ombra refrescant ajuda que la sortida tin,gui un final agradós i assossegat, preludi d'un bon descans a casa, que després d'un bon àpat, ens facilitarà la preparació d'un proper itinerari improvisat. *

*

*

Ens queda per conèixer una part de la zona del bosc d'aquesta vessant i proposaria un parell de possibilitats que crec d'interès. Començarem des del mateix lloc de l'altre itinerari i agafarem el camí normal per anar a la font de la Vena o Sant Corneli. El seguirem fins que el camí ample es parteix en dos, i agafarem el que traspassa el torrent. A partir d'aquí el camí és mig perdut, ple d'herbes i normalment humit, però es pot passar molt bé. El seguirem uns 500 metres fins que es perd en un lloc que forma una petita clariana en el bosc observant que en front hi ha un torrentet profund que s'enfila entre el bosc. Podrem pujar per la dreta tot seguit fent el nostre camí fins arribar a una pista al bell mig d'una fageda precio-

sa. Abans d'arribar al camí haurem d'atravessar una zona ben tupida de boixos i esbarzers. Si volem anar per la dreta del torrent pujarem per un corriol que s'insinua, perdent-se després i abandonant e,l torrent cap a la dreta uns 5Ó metres. Seguirem pajant fins que el pendent comenci a suavitzar-se i aleshores haurem de prendre la direcció cap a l'esquerra. Ens trobarem unes roques que entre boixos i faigs ens barraran el pas, però fàcilment trobarem el desllorigador d'aquesta situació, arribant ben aviat al mateix camí que per l'altra alternativa. Seguirem aquest camí ben ample cap a la dreta fins arribar al coll de la Finestrica, ja que és el mateix que seguírem en el primer itinerari per anar a la font de la Vena des de la Finestrica. Un cop al coll de la finestrica, podem escollir dos camins de tornada: agafar el torrent que en la primera sortida es descriu pujant, o anar a buscar les roques que s'ha descrit com a possibilitat a l'inici de la primera sortida' dominant Novelliques. La primera possibilitat de tornada no té problemes ja que es tracta de baixar pel mig del bosc fins trobar el torrent i un camí que baixa, descrit abans en el primer itinerari. Però si escollim l'altre, haurem de seguir la tanca de filferro, que atravessa el coll, per una sendera que s'endinsa planerament dins del frondós i humit bosc, sortint a l'altra banda de la carena que uneix la principal de la Finestrica amb l'espadat on volem anar. Per això, en arribar a un camí, que ben marcat, va cap a l'esquerra direcció als plans

13

de Mont8lS. hauem d'anar per la aeta adMnant ef camí que }êi està ben perdut. Uns vint mnrts després arribarem a les roques sobre Novelli-

ques. Des d'aquí, a la dreta, mirant la vall de Tavertet i tirant

uns 5 metres enrera, hi ha un corriol que ens menarà tot baixant i pel mig d'una preciosa fageda fins el camí ja descrit àmpliament més enrera. Un cop a casa, descansats i asserenats, un recorregut

pel record de les estones qratificants passades, ens donaran una empenta per buscar nous recorreguts pels boscos i muntanyes d'aquest racó de món tan especialment beneït per la Providència.

ERNEST

ANTIGUES PROCESSONS A TAVERTET Pensem que serà bo fer una recordança de les processons que en altre temps se celebraven en el nostre poble de Tavertet. Cada poble tenen i tenien les seves característiques. Vegeu les del nostre poble. Tenim record de la de Corpus, Via Crucis, St. Isidre, Roser, La Puríssima i la de la Festa Major. També recordem el ritual de la benedicció del Ram, que encara avui es practica. Els ornaments i símbols que existien aquí abans del 36 eren: la creu processional vestida segons el color que manava el ritus; 2 gamfarons; bandera del Santíssim, bandera del Roser, bandera de St. Isidre, pendó de les Filles de Maria, i per la processó de St. Isidre i del Roser de maig es portava el Tabernacle amb la imatge corresponent: una espècie de capella damunt d'uns semals, portat amb quatre persones. Els portadors d'aquests símbols solien ser: la bandera del Santíssim la portava l'alcalde, la del Roser la solia dur un jove que l'anomenaven

14

Fadrí de Ciri o un paborde de l'altar corresponent al motiu de la processó. La de St. Isidre, el paborde titular; el tàlem, si s'esqueia el portaven quatre autoritats o persones representatives del poble. Els Gamfarons els portaven els

joves o adolescents. El Pendó de les filles de Maria el portava una noia pabordessa de la Puríssima i el Tabernacle els pabordes corresponents i voluntaris. La creu la portava sempre l'escolà. La processó més recorda-

Processó de Sant Isidre a primers de segle.

da és la de Corpus. Sortia amb aquest ordre: AI davant sempre l'escolà amb la creu vestida de blanc i daurat, els gamfarons, després les banderes del Santíssim, del Roser i de St. Isidre; al darrera les banderes hi anaven les dones els nens i nenes de primera comunió que tant si s'esqueia que la feien aquell dia com si l'havien feta uns dies abans anaven amb els seus vestits nous i portaven unes paneretes curulles de flors boscanes mentre les anaven escampant al pas de Nostre Amo. Immediatament la Custòdia portada per un dels capellans, generalment el rector, portada sota Tàlem acompanyada per quatre atxes. Darrera hi anaven els homes. Homes i dones seguien les cançons que entonava el sacerdot en honor del Santíssim barrejant-se amb el joiós i tronador repic de campanes. Aquesta processó de Corpus era la processó més recordada i celebrada per

això la ressaltem. Totes les cases adornaven les finestres i balcons amb les millors vànoves i cobrellits que tenien; es recollien flors boscanes i s'escampaven a la sortida de l'església i durant el recorregut pels carrers. De passada tothom procurava netejar bé el tros del seu carrer. En alguns racons del poble es feien altars --especialment davant de can Pelat i sota la noguera de la plaça- altres altars es feien a Can Cabrer, can Correu, ca l'Eulari i altres que ara no recordo. Nosaltres també n'havíem fet molts anys i encara guardo les creus fetes amb pa' i servien per adornar l'altar, .això era quan teníem el forn ¡ ara encara es conserven després de 12 o 13 anys. El recorregut no sempre era el mateix per a totes les processons però la de Corpus feia el recorregut llarg: travessar la plaça, donava la volta a Can Noguer, pel davant de can Nazari, seguia

per tot el carrer de baix i pujava per cal Xic i així seguia pel carrer del mig fins a Can Eulari, pujava pel call, era de Can Pelat i de cara l'església. La del diumenge de Passió començava pel mateix recorregut però un cop era al carrer del mig fins a cal Baró i d'allà anava directe a l'església. El motiu d'aquest recorregut era seguir pel lloc on hi havia les creus de les estacions del viacrucis a les façanes de les cases, que la primera era al mur del campanar, la penúltima a cal Baró i l'última a l'església. Algunes cases encara conserven aquesta creu de fusta a la façana, com a casa nostra. El recorregut mitjà se sortia de l'església, per la plaça, en arribar a cal Noguer es tombava pel carrer del mig fins a ca l'Eulari, es pujava pel call cap a can Pelat, se seguia pel carrer de dalt fins a l'església. El recorregut curt es passava per la plaça fins a cal Noguer, es donava la volta

15

per sota la plaça i per davant de cal Baró es pujava directe a l'església. Si .no recordo malament en les processons que calia portar Tabernacle, que prou tenien cura els pabordes i pabordesses de guardar ben guarnit amb les millors flors del temps, feien el recorregut llarg. La del dia de la festa Major feien el recorregut mitjà què una vegada a l'era de can Pelat es parava uns moments mentre l'orquestra o cobla interpretava una peça musical en la que un solista cantava alguna bella cançó dedicada al Patró o a la Mare de Déu. Encara sembla que ho recordi ara mateix la que va interpretar un tal Bars, de la cobla de St. Feliu de Pallarols, que cantant una salve a la Mare de Déu de Montserrat em va fer posar pell de gallina. Les processons que donaven el tomb per la plaça eren les del primer diumenge de

mes i es feien en honor de la Mare de Déu del Roser; quan entràvem a l'església es cantaven els goigs del roser. Els recorreguts, ordre i composició variaven una mica segons el rector i ara en fer memòria no hi ha total unanimitat de criteris. Una processó particular de Tavertet que es feia la setmana abans de l'Ascensió, set.mana de les «Uadenies» o Lletanies. El dijous abans de l'Ascensió s'anava a St. Corneli amb processó tot resant les lletanies dels Sants i resant el rosari, una vegada allà se celebrava la missa i després es feia la benedicció del terme des del padró que hi ha en l'atri de l'ermita. En aquesta processó només es portava la creu i els gamfarons. El dia de St. Corneli i Cebrià, 16 de setembre, també s'hi anava a celebrar una missa en comitiva però sense ornaments de processó. Antigament, en èpoques de

secada o attres calamitats, tal com es troba documentat, s'anava de pelegrinatge a Cabrera en processó, per demanar l'ajuda a la Mare de Déu. Recordo que, cap a finals dels anys vint, el blat de moro que s'havia plantat no havia pogut néixer degut a l'eixut i es va anar a St. Miquel de Serrarols portant el sant Crist gros. La situació devia ser molt crítica ja que quan es feia una processó a St. Miquel portant el sant Crist gros era que la necessitat s'ho valia. Penso que el Senyor escoltà les pregàries ja que, si bé el blat de moro i mongetes van ser perdudes i la collita del blat molt magre, a l'estiu va ploure i els farratges de tardor van ser abundants. Jordi SANGLAS

LLUCANT SOBRE EL PASSAT Recordem que al número 26 d'aquesta mateixa revista dels Cingles escrivíem un article amb el títol ccLlucant el passat» on comentàvem els diferents tràmits per aconseguir la carretera a Tavertet en la que ja ens situàvem a l'any 1914. Doncs encara ens passà per alt una curiosa i llarga instància de la qual n'hem trobat un esborrany amb data de 1909, dirigida a la corporació provincial, en la que s'exposa l'extrema necessitat --com ja veuremde construir la carretera de

16

Treballador obrif'lt ca-retera a l'indret de la Casanova

."

Tavertet a Sta. Maria de Corcó o l'Esquirol. Segons el document que fem referència els presidents i secretaris dels ajuntaments de Corcó i Tavertet exposen que la població de Tavertet i el seu terme municipal es troben totalment amats de tota mena de concursos i tràmits; i que els queviures i altres productes d'importació estan en uns preus molt alts; els d'exportació com el carbó, fusta... a preus molt baixos per la dificultat de treure'ls fins a la bona comunicació per manca de camins adequats, o sigui, camins carreters. El camí actual està en tan mal estat que arreglar-lo suposaria una despesa molt gran pels dos municipis i no resoldria la reducció o augment de preus abans esmentats, ni seria gaire útil com a camí carreter. Aquest mateix document expressa també que tota aquesta situació es reflexa en la manca de vida pels habitants de Tavertet, circumstància que provoca l'abandonament d'habitatges, haventse de desplaçar a altres poblacions on la vida és més fàcil i amb millors condicions. Tot això és en perjudici del municipi, hisenda i província. Feien constar també que per tal d'evitar l'emigració, amb l'esforç dels propietaris del terme municipal i amb l'ajuda dels veïns del poble, havien construït un camí carreter que passant per l'indret del «Gorqàs» finia a la carretera de Vic a Olot, a l'indret denominat -Rapbuf» de mas les Esplanes del Cabrerès del terme de Corcó, aquest camí tenia un total de 10 quilòmetres de longitud. Però com que la conservació era tan gravosa com la

. construcció, degut el seu traçat i les aigües que quasi sempre hi discorrien bona part de l'any com també la .neu que per aquests verals hi era present en bona part de l'hivern, feien que aquest camí fos intransitable. Per altra banda feien ressaltar la necessitat d'un camí carreter per a Tavertet i els veïns van implorar l'ajuda dels de Corcó per a sol·licitar aquest camí veïnal, a la vegada poder solucionar els greus problemes d'incomunicació de Tavertet i també aquesta nova via seria d'interès per bona part del veïnat de Sta. Maria de Corcó, ja que degut a la riera de la Gorga es trobava separat i apartat de la carretera de l'Estat. Per altra banda també els propietaris veien en bons ulls que la carretera passés per aquest nou traçat ja que èbria més els municipis i a la vegada aquesta nova via seria per indrets més soleis i només hauria estat tancada 2 dies o tres a l'any en cQmptes dels

10 o 12 del Gorgàs. A més s'escursaria la distància entre Tavertet i Corcó de 6 a 7 quilòmetres. Aquest nou traçat és el de Baumallera. En aquest document també feien constar que aquests municipis es dirigien a la Cosporació Municipal atenent-se a les bases establertes per la Diputació Provincial el dia 4 de febrer de 1890, per això els propietaris afectats cedien terrenys i la pedra necessària per a la construcció de la carretera, tal com requerien les bases. AI mateix temps suplicaven que els fos concedida una subvenció per a les obres de fàbrica i per a les 4 quintes parts de l'explanació tal com preveien les bases. Ens ha semblat curiós fer referència a aquesta instància i al seus arguments a què s'atenen, demostrant la necessitat del nou traçat, per on la tenim ara. Jordi SANGLAS

Vista de la carretera a l'indret de la roca del Salt del Capellà, recentment enderrocada.

17

EL CALVARI DE L'ESGLÉSIA ROMÀNICA DE S. VICENÇ SARIERA o DE VERDERS fragània i després com a parròquia dels masos 'del terme del monestir de Casserres fins el s.XVI, quedà aquí el seu culte a cura del rector de Tavèrnoles i a finals del s. XVII restà sense culte, com a dependències del mas Verders que no modifica res de la seva estructura onqlnal. Així arribà als nostres dies i,

Sant VICenç el mes de setembre del 1967.

Les esglésies romàniques com tot ser vivent tenen un destí marcat: quina ha tingut sort i feta en verals vividors i lTabitables i malgrat les transformacions i reformes més o menys felices ha arribat als nostres dies sencera; altres, amb menys sort, van sofrint les envestides del temps, que són greus, i dels homes desaprensius, que en són pitjors ja que millor fóra l'abandó, i esperen pacientment la seva hora d'atencions que es mereixen i no arriba; altres molt desafortunades jauen a terra tan sols esperant que la natura piadosa les amortalli. Més no divaguem. De la que avui volem parlar -St. Vicenç Sarrier~- no es pot encaixar dintre de cap d'aouests grups; bastida el s. X com a església rural i su-

18

Detall de la façana.

;

malgrat l'interès de molts amants de l'art, hom considerà que podien negar-se aquelles pedres honorables que pels que podien salvar-la tenia el mateix valor que la flor boscana, el llangardaix, l'alzina o el plançó de roure que es negava sota les aigües del pantà de Sau. Total, església més o menys, tenintne tantes, un requiem callat i s'ha acabat. Arriba el 1974 i comença el calvari; a correcuita abans de que quedés altra volta sota l'aigua es decidí i es feu el trasllat que per ella fou un vertader desastre. Es tragueren del lloc improvisadament totes les pedres que es pogué abans de començar les pluges que negaren altra vegada el lloc on hi quedà la meitat de St. Vicenç i tot això es reconstruí a Can Deu gràcies a una entitat de Sabadell, i amb bastant encert. Però aquí ve èI quid de la qüestió: la preciosa façana de ponent que tenia, quedà incomprensiblement sense l'obertura en forma de creu que tenia entre la porta i la finestra superior (mireu sinó el gravat que iHustra i detalla el cas). Es van donar com a bones pedres que havien estat posades quan s'habilità per habitatge i es deixà com a bona una finestra quadrada que s'havia fet fent saltar les pedres de sota el braç de la dita obertura en creu. Jo tan sols demano a qui

.--1.~~;tt~~-,

~.w? e J~

crt"I\ .. &N\

t~

~W\e.t I

~\t"""~. 1.....+-.......,...~-.......I

l ~'"te... .c...,.rCI. 1,~ s·".M~tet

rr"'~~·

Detall de l'obertura en forma de creu.

pot fer-ho perquè no tornar al seu estat primitiu l'obertura deixant de banda l'arranjament que per necessitats de servei es va fer tardanament; és tan poca feina... Ja és prou pena el que diu molt acertadament algú, que hi ha dos Sant Vicenç el que queda in situ i el que s'ha bastit a Can Deu. Veieu doncs si no és un altre destí dels anomenats a dalt: aquesta església ha ressuscitat sí, però passant pel calvari de les presses, que privaren de marcar les pedres com Déu mana o almenys de fotografiar amb detall la façana ja que si això s'hagués fet hauria donat la solució, perquè com es pot comprovar en les fotos que es publiquen tirades per un aficionat -ells eren proféssionals-, donen evidència ben palesa del problema que hem tractat i no els hauria privat de passar per alt això que per aquesta església és cabdal. Va sofrir també i no ella sola el calvari del desconeixement. He llegit repetides

vegades i escrit per persona d'alts coneixements artístics «la nau de l'església és aproximadament de nou metres». No senyors, la nau és de 6,60 metres de llarg per 3,25 d'ample. Un altre escriu en una importam obra «les cobertes originals eren de lloses de pedra a l'absis i teules a la nau» -no, també era de lloses i en alguna adaptació s'hi varen posar les teules-... Penso que una església de fina execució com aquesta bé valia més d'un viatge al lloc, i així tothom s'hauria donat compte de l'elegància d'aquella obra. Però era tan llunyana, estava en un racó de món, que el Sr. Rivero San José, enamorat de les obres d'art en perill, en un viatge que hi va fer deia que el camí per anar-hi no recomanava ni al seu pitjor enemic -no serà

tant-, però era tan pura i sencera que bé valia la pena veure-la, allà sota els espadats que suporten l'ardit Casserres, que és rar que no la vulguessin conèixer allà tots i cada ú dels estudiosos del nostre romànic. Que quedi clar, però, i que ningú pensi que vull donar lliçons de ben fer; tan sols he escrit això per amor al nostre patrimoni artístic que ha d'ésser tractat «a lo gran senyor»: Poc a poc que tinc pressa, sí, pressa de salvar èls nostres monuments, però a poca poc que és molt delicada la feina i se'n pot ressentir sinó per mostra el cas que ens ocupa: imagineu-vos tan sols la façana de St. Vicenç refeta com calo com està ara.

Ramon VERDAGUER FEU

Sant Vicenç i el mas Vevoleos adherit al seu costat de migjorn.

INAUGURACIO D'UN MONOLIT A TAVERTET A Tavertet, el dia 4 d'octu. bre, com cada any per 'aquestes dades, la societat de caçadors formada per gent del poble i comarca així com d'altres comarques, va organitzar un esplèndid dinar de germanor que va ser força concorregut -entre caçadors, familiars i amics van depassar amb molt el centenar de persones-o El dia, força plujós, no va poder evitar que es fes una bona brasa per a coure la carn de xai i la botifarra que eren el plat central de l'àpat. El «plat fort» del dia, però, va ser la inaugura-

ció d'un monòlit de pedra on es veuen tres caps de senglar i perfils de muntanyes on, en aquestes contrades, s'hi. caça l'esmentat animal. L'escultura, obra de l'osonenc Enric Sala, és una gentilesa dels administradors i cuidadors del museu popular del poble, i amb la col-laboracló de l'Ajuntament. L'aqte va ser presidit pel senyor alcalde qui pronuncià un breu parlament adreçat als caçadors d'aquesta modalitat de cacera. La senyera que cobria el monument va ser retirada pel caçador de més

edat, el· senyor Joan Parramon, de Tavertet, que té 88 anys i encara empaita el senglar. Aquest acte va ser amenitzat pel flaviolaire «Roviretes» el qual hi va posar un toc popular molt escaient. Acabat el dinar de germanor, el senyor -Hoviretes» va fer les delícies dels assistents en interpretar un seguit de cançons que la gent d'aquestes contrades porta molt endins. La festa dels caçadors, malgrat la pluja intermitent, va ser tot un èxit, i amb ganes de tornar-hi.