Revista Els Cingles - N17 Desembre 1984

ELS CINGLES trimestral

any V,

TAVERTET

Desembre 1984

n." 17

LLOCS DE VENDA DELS CINGLES A Tavertet

A Roda de Ter

Can Nazari Restaurant Les Fonts Fonda Can Baró

A Cantonigrós L'estanc

A Rupit

A Folgueroles

Llibreria Muñoz

L'estanc

A Vic

A Manlleu

Llibreria La Tralla Llibreria Clam

Llibreria Mas-Riera

ELS CINGLES. Publicació trimestral Redacció i Administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Nazari - Tavertet (Barcelona) - Tel. 856.50.80 . Redactors: Jordi Sanglas, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jofre, Rosa Maria Pujol, Joan Reixach i Curtó. Fotocomposició i impressió: Impremta PLANÀS - Sl. Hipòlit de Voltregà Dipòsit legal: B.8.390/79 Fotografia lle la portada i contraportada

i Interior: Jordi Sanglas

La redacció de la_Revista no es fa Jf¡.$ponsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que aquests reflecteixen urucarnent els criteris de llurs autors

Ouiosc Folgueroles

HISTÒRIA RESUM DE LA HISTÒRIA DE TAVERTET. PARRÓQUIA DE SANT CRISTÒFOL per l'historiador ANTONI PLADEVALL

Des d'aquesta petita publicació voldríem felicitar al genial historiador Mn. Antoni Pladevall amb motiu del seu nomenament com a Director General del Patrimoni artístic de la Generalitat, càrrec prou merescut pels seus mèrits científics i pel seu treball meritíssim realitzat durant el curs de la seva vida activa, i per les valioses obres que honren la nostra comarca, i per la seva molt extensa obra que podrà dur a terme des de tant distingit lloc.

Petita població de la contrada del Cabrerès, situada dalt de la cinglera del seu nom, que fa de- partió entre el Cabrerès i les Guilleries. Té uns 100 habitants escassos, incloint-hi Sant Bartomeu Sesgorgues que li està agregat. Es troba a una altura de 869 metres sobre el nivell del mar i a 35 quilòmetres de la ciutat de Vic. El lloc no pot ésser més pintoresc i bonic. Fins fa poc Tavertet era un «finis terrae», aïllat i solitari. Avui, gràcies a la nova carretera i a la seva meravellosa situació sobre la presa de Sau, ha esdevingut un lloc d'atracció turistica i el poblet

.s'ha rejovenit i ha pres una nova vitalitat. Realment val la pena de visitar Tavertet per a fruir de la seva pau i bellesa. L'origen de Tavertet és molt remot. La seva Església, dedicada a Sant Cristòfol, consta existent des de l'any 1070, però segurament és molt anterior. És probable que, als seus orígens, el terme de Tavertet fos un apèndix del castell de Sant Joan de Fàbregues; més tard de Rupit, que pertanyia als Cardona, vescomtes d'Ausona; però des del segle XII té personalitat pròpia i el seu castell es troba en mans d'una família cognominada TAVERTET.

3

El castell de Tavertet es troba en un lloc molt pintoresc, sobre Sau, separat de la planura superior del cingle per una forta esmotxadura. És el «Puig de la Força», on s'arribava per un camí pintoresc i estratègic stuat sota grans penyes, penjat sobre el cingle. Notables restes de parets i fonaments, una escala cavada a la roca i una cisterna o fossa recorden encara l'antic castell. Aquest va aixecar-se per allà el segle XII, i el senyorejava la família cognominada Tavertet, que reconeixia, però, el domini superior dels vescomtes de Cardona. D'aquesta família, i en concret dels nobles Peregrí de Tavertet i Saurina, va néixer el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet, que va regir la mitra ausonenca de l'any 1195 al 1233. Havent renunciat al bisbat de Vic va retirar-se al monestir de Sant Pere de Casserres, on va morir al 21 de novembre del mateix any 1233, quan feia mig any que s'hi havia retirat. Encara es conserva al Museu de Vic un sarcòfag amb el clàssic escut del Tavertet,

Una de les prioritats de l'administració municipal de finals del segle passat i a principis d'aquest fou una rigorosa cura a conservar els camins del municipi. Ho diuen ben clar les llistes o relacions de veïns, en els arxius municipals. Les trobem des del 1896 al 1914 i en els anys que calia fer la reparació. Així trobem les llistes dels anys 1896, 1902, 1904, 1908, 1909, 1910 i 1914. Cada veïnat havien d'arreglar el tros de camí que els corresponia, les llistes eren de quatre a vuit o nou persones, segons el veïnat i tros a reparar, el primer de a llista era l'encarregat o cap de colla. Els camins eren des del poble a Coll de Bosc per les Gotes, fins l'Escapater pel Raig, Fins a l'Avenc, fins al Puntí, fins a la fàbrega, fins el pont del Molí Bernat pels

4

que es creu que fou el del bisbe de Vic. Molts altres membres de la família foren protectors i benefactors de Casserres. AI segle XIV els Tavertet s'havien construït dos casals de residència, un a la segrera, prop de l'Església de Sant Cristòfol, refós amb rectoria més moderna, i un altre al lloc que ocupa l'actual mas Castell, que oferia millors condicions de vida que el "Puig de la Força» i que dista d'ell un quart d'hora. L'Església de Sant Cristòfol, o parroquial, és bàsicament una obra del segle XI. Una simple nau romànica dividida per tres arcs laterals i un bonic absis. Se li va ajuntar ben aviat una torre campanar amb caire de fortalesa que ha arribat, força modificat, fins als nostres dies. L'Església no es mostra ara amb la puresa de línies primitiva, puix que a principis del segle XVII se li va afegir una segona nau, unida a la primitiva per als arcs laterals. Més tard se li feren nous afegitons com la sagristia i una capella veïna a ella. Modemament s'ha restaurat, tornant-li el caràcter romànic. La joia de més valor de l'Església de Tavertet és la imatge gòtica d'alabastre de la «Verge del Cor» del segle XV. Va substituir a una altra imatge de la Verge, molt venerada a Tavertet, i que tenia un altar que el noble Berenguer de Ta-

Bacs i la Fontanella, aquest tocava a colles del poble i d'aquests llocs esmentats fins a finals del terme ho feien els veïns residents a cada contrada. Serà millor que transcrivim textualment una de les diferents llistes corresponent a l'any 1914. Hi veiem, amb tota mena de detalls, el nombre de jornals que tocava fer a cada veí segons la categoria o mitjans de vida de cada família. També podrem constatar el bon companyerisme y noble unió dels veïns d'aquell temps, ja que sense gaires institucions i associacions eren capaços d'ajuntar-se per aixecar una protesta a l'ajuntament quan alguns veïns no complien en els jornals que els corresponien com podem veure en aquest escrit de l'any 1914 i que transcrivim textualment:

o

vertet amb la seva muller Berenguera i els seus fills Pere, Arnau i Berenguer, varen dotar rícament l'any 1320 per a que s'instituís en ell un sacerdot beneficiat. El terme i senyoriu de Tavertet va comprar-lo el segle XIV el senyor del castell de Sabassona, formant des d'aleshores el terme de Tavertet un agregat de la baronia de Sabassona. Són també notables al terme de Tavertet el "Casal de l'Avenc», a mitja hora de la població i veí del cingle, on s'hi veuen excavades sepultures antropomòrfiques. És un casal gòtic del segle XV, ben conservat a desgrat del seu abandó. D'ell fou originari el bisbe de Vic Galzeran Sacosta, bisbe dels anys 1328 a 1345. La Torra o Torra de la Vall, que rep el nom d'una torra del segle XIII construïda sobre un gros còdol sota de la muntanya, que té adjunt un petit mas, en una llinda del qual hi consta l'any 1668. Prop la casa s'han trobat nombrosos exemplars de punta de fletxa o sageta medieval. Masies com la Parareda, amb una graciosa torre de defensa al costat, i el mas Balmes, d'on probablement descendia la familia del gran filòsof de Vic. Dintre el terme hi ha també la capella de Sant Corneli, existent el segle XII, prop un desaparegut mas Sala.

Textualment diu així: "Los infrascritos vecinos de municipio de Tavertet los cuales se reservan la presentación de sus cédulas personales en tanta no se les exija por ser bien conocidos en la secretaria municipal sus nombres ante V. con el mayor respeto acuden y atentamente, exponen: Que el año anterior se les impusieron respectivamente jornales de prestación personal para conservación de caminos vecinales que siempre atentos a la superioridad respetuosamente cumplieron conforme lo había demostrada el encargado de la brigada con que formabamos parte. No obstante, Sr. Alcalde, sin animos de perjudicar ni de vengarse de nadie es lo cierto que hay buen número de vecinos que se les impusieron jornales que todavia no

han cumplido, y otros que, deben considerarse incumplidos en sentir de los solicitantes, por la razón de que eran impuestos para el camino pública y se devengaron en caminos rurales o mas bien particulares, no siendo igual al procedimiento que debe seguir un municipio para la conservación de los primeros con los segundos, según asi, elaramente se desprende del contenido del art. 72 n." 9, parrato 3.° apartada 1.° de la vigente ley municipal, y en este caso, Sr. Alcalde, es como quien debe a.Pedro y paga a Juan, paga mal, y asi resulta de lo ocurrido en la conservación de los caminos en el año mil novecientos catorce en este término. Pera, Sr., permítesenos preguntar ¿a qué causas o motivos es debido? ¿podría serio a un abandono o desidio por parte de la Corporación municipal o bien que la misma careciese de atribuciones con que hacer cumplir al vecindario lo ordenada? En el primer caso, entendemos, que la tolerancia en el cumplimiento de una ley o de una orden es

sumamente perjudicial por vanos conceptes que seria pralijo enumerar y en el 2.° caso cabria la obligación de reintegrar los jornales todos, uno por uno, a quienes les devengaran, y, esta, Sr. Alcalde, es cuanto solicitamos, no esperamos gracia ni merced alguna en este caso, lo que esperamos si, equidad y justicia y esta se vería garantizado si se obligara a cumplir de la misma manera con todos, sea quien quiera, o bien si se abonasen

en meta/ica los jornales empleados a quienes les devengaron. Lo que pedimos por ser de justicia. Tavertet, 15 enera de 1915. Signatures: Francisco Fon José Roca Francisco Serra Isidro Carboner Juan Bolda Juna Puiscvila Magnífica Sr. Alcalde Presidente del Ayuntamiento de Tavertet

5

JOAN SALA I FERRER àlias «Serrallonga» Bandoler de les Guilleries Durant el primer terç del segle XVII, Catalunya sofreix una forta crisi econòmica, social i política, que en gran part condiciona el desenvolupament del bandolerisme Aquest fenomen no és pas específicament català, sino que afecta tot l'occident europeu. Quan en Serrallonga comença a actuar l'any 1622, el bandolerisme català coneixia un moment de forta davallada. (havia sigut ja anorreada la banda dels germans Margarit). La causa radica exclusivament, en la implacable persecució de que fou objecte per part dels dos darrers virreis anomenats per Felip III: el duc d'Alburquerque (1616-1619) i el duc d'Alcalà (1619-1622). Entre els bandolers hi havia nobles arruïnats, emigrants francesos, inadaptats, ciutadans sense feina i, sobretot, camperols humils mancats de recursos.

6

El bandolerisme fou un fenomen general en el món mediterrani en els segles XVI i XVII, tingué unes proporcions molt superiors a Catalunya, de manera especial del regnat de Carles V fins als anys de la revolució catalana (1640). En serrallonga comença a robar l'any 1622 quan té vint-i-vuit anys. En part, sembla ser una victima de la crisi. Cal advertir, però, que «l'ofici» tingué alguns addictes a la seva família. Un germà, Antoni, visqué sempre a Viladrau, des d'on l'ajudà i protegí en les seves facècies. D'altres tres mig germans, o germans de part de pare, Segimon, Pere i Joan -aquest darrer conegut per «Lo Tendre»- l'acompanyaren en els seus robatoris. En el procés, Serrallonga, declara que la causa d'haver-se posat a

robar, «... fou perquè un dia, que'm recorda molt bé era en lo mes de març de l'any 1622 estant jo en una casa llaurant, devant d'ella arribà ahont jo era Miquel Pandís, alias «Ganyada de Rupit», ja mort, i em digué que havia robades unes capes...» En Serrallonga es va oferir a amagar-les als boscos de Collsameda i vuit dies després, en tenir notícies que en Pandís havia mort, les recollí i les portà a casa seva. Ho va confiar a Miquel Barfull, i aquest ho comunicà a la justícia i, a més, denuncíà que en Serrallonga havia comprat als seus mig germans Joan i Pere, un mul que aquests havien robat. La justícia anà a agafar-lo. En Serrallonga fugí. Pocs dies després hi tornaren i va defensar-se a trets" Segons el procés, en Serrallonga va matar llavors el seu denunciant,

..

En. Barfull, que guiava els persegUidors. A partir d'aquest moment viurà al marge de la llei. ' Un dels lladres més famosos de la quadrilla d'en Serrallonga fou «Lo Negre de Tona» que el dia 20 de febrer de 1631 cau a mans de les forces del duc de Cardona.

RETRAT FíSIC: Un testimoni que declara en el procés diu d'en Serrallonga: «era home alt i moreno sense pèl a la barba i ab mostatx~ molt prim. Solia portar ropilla y barret y capa vermella o blanca...» En Serrallonga era presumit en el vestir i els darrers anys portava barretina. Es solia vestir amb el sastre Boxoms de Rupit que gaudia de «saber molt de l'ofici». És falsa la imatge tal com el pintaren els romàntics com Víctor Balaguer amb plomes de colors al barret, roba amb brodats sabates en lloc d'espardenyes...

* * * En Serrallonga, compta en el seu haver 39 morts, dels que 8 o 10 víctimes varen ser mortes per dita quadrilla quan encara no era capitanejada per en Serrallonga. (Miquel Barfull, el comissari Miquel Paderneres, Jaume Bruguer de Sa , Josep Recoder de Viladrau Miquel Suy, de Susqueda, Antoni Soler, Antoni Virgili, germans Oliverons, de Castellbisbal, el batlle de Vilalleons, un del servei del rei un traginer de Ribes, un altre traqiner, entre altres victimes...) Segons en Reglà, en Serrallonga, és un simpatitzant dels NYERROS, aquests representaven el món de la muntanya, de la pagesia, amb una actitud filo-francesa. ELS CADELLS en canvi suposaven una afirmació del poder monàrquic. En Joan Sala i Ferrer neix a La Sala de Viladrau el dia 23 d'abril de 1594. El dia 11 de març de 1618 es casa amb Margarida Tallades pubilla de Serrallonga de la que v~ tenir almenys 5 fills... Antoni, Baltasar, Isidre, Isabel, Marianna. Na Margarida va ser una pobra dona que va sofrir les pitjors conseqüències de la vida del seu marit. Fou tancada a la presó de Vic on nasqué el seu fill Baltasar, conegut després amb el nom de Josep. Estant altra vegada tancada a la presó de Barcelona, allí hi va tenir el fill petit Isidre.

Tin~ué que romandre molt temps PERSECUCiÓ: refuqiada a Centelles i a Vilanova Per ordre del virrei de Catalunya, de Sau ja que l'hi foren cremades i , degut al «gran malestar» que viu aterrades, per ordre de la justícia tot el principat i degut a que les real de Barcelona, la casa de Serbandes de bandolers i lladres cada rallonga i totes les seves masovedia són més nombroses, es donen ries, La Querosa, El Cominal i ordres per la persecució d'en Ser. Musquets, perquè no s'hi pogués rallonga. refugiar el seu marit bandoler. Es El dia 23 de març de 1628 es tallaren també els arbres del bosc i " dóna ordres als batlles de Rupit fer~n corretja als altres arbres per(Patllari Bosch) i el d'Osor (Benet que es morissin. Quintana) a fi que col-laborin en la Aquesta és l'altra cara de la modita persecució amb deu homes neda de les gestes d'en Serralloncadascun. Aquests cobraran tres ga, com ens diu l'historiador A. Plarals diaris. devall, els problemes i calamitats El dia 30 d'octubre es dóna una ~e la seva familia que pocs histoaltra ordre, degut a la poca eficàcia riadors es preocupen d'explicar. En de l'anterior i al seu resultat, al batdata 22 de març de 1624, el virrei, lle de Rupit i al d'Osor que reclutin duc de Cardona «... se sirve dar dinou homes de confiança per a licencia a Margarita Serrallonga perseguir en Serrallonga i la seva para reedificar la casa, atento que banda. su marido ha perecido y que no era En Patllari Bosch, batlle de Rupit, del dicho Serrallonga, sinó de la cobra 546 lliures (t1)) per tres suplicante y sus hiios.» (Procés, mesos d'anar darrera els passos fol. 1326). del bandoler amb vint homes arTrobem també un testament otormats. En Bosch cobra deu sous gat per la vídua d'En Joan Sala diaris i els seus homes sis sous. Margarita, tres dies abans de morir; (A.CA Reg 5520. fol. 202). Mas Serrallonga, 29 de novemL'únic virrei que pogué acorralarbre de 1652. lo, fou el duc de Cardona, l'Enric «...vull i man me sien dítes dos d'Aragó Folch de Cardona i Cormissas a Nostra Senyora de Mondova, fent servir una política dura doys, i vull que a la obra de Nostra que consistia en castigar els amics Senyora de Mondoys se done una d'en Serrallonga amb presó i fent camisa de drap comú de casa.» arrancar les portes i finestres de les cases que l'acollien. . Aix? feu que més d'una vegada tinque que buscar refugi a l'altra banda dels Pirineus. A partir de l'agost de 1633 anava sempre acompanyat de la seva QUADRILLA DE SERRALLONGA: amiga Joana Massissa (es diu d'eDesprés de desfeta la banda dels lia que anava sempre vestida d'hogermans Margarit l'any 1627, en me), una vídua de Castelló d'EmSerrallonga capitanejà el bandolepúries que en Serrallonga va seri~me català. Segons el procés se li grestar però que es convertí amb la ajuntaren més de 115 bandolers ·seva darrera companya de malientre ells: Jaume Melianta (Fadrí fetes. de Sau) Lo Roig de l'Esquirol, Lo Serrallonga, sens dubte, comptaSerrador, de Susqueda; Rafel ~a amb l'apreci i l'estima del poble Crous, serrater de Vilanova de Sau' I ben acollit per molts nobles i Lo .Clav~lI, de Viladrau; Miquel Mar~ abats que se servien d'ell per a les gant, Miquel Pandís, de Rupit; Miseves lluites i intrigues privades quel Coma, de Fornils; Jaume Gique no veien amb bons ulls al gonescar (La Guineu); Miquel Pacavern castellanista. colls, de Malla; Josep Rovira, sols Sis anys després de la mort d'en per nombrar-ne alguns. Serrallonga, els catalans es revoluEn Jacint Pascual, dit «Lo Vadeciona~an contra la política del goIlo» fou un de la seva quadrilla que vern I que donà a cap la guerra de volgué seguir endavant en el banSecesió o Corpus de Sang. dolerisme, però fou capturat per en A mitjans d'octubre de 1633, en ~ere Joan Roca sots-veguer de Vic Serrallonga retorna a Querós. PasI Osona allà per l'estiu de 1638, el sava llargues temporades a la cova qual fou condemnat a mort i execude Vallbundell, sota el seu mas de tat a Barcelona.

'li

7

Francesc Margarit i del Pont: (m. 1627) Actuà per la zona del Vallès. Degut a l'exili de Joan Serrallonga, dirigí la partida més important del Principat a partir del 1626. Morí en una batuda de Miquel de los Santos de San Pedro, bisbe de Solsona i lloctinent de Catalunya. Gabriel Torrent de Goula: àlias Trucafort (cadell). Jaume Ginescar, àlias «la Guineu». Francesc Galobardes, àlias «Lo Xicarró». Granolla. Joan Pous. Ramon Cadell. Antoni Bonamich. Frare Sarrias. Jeroni Gornés. Tomàs Folch. Puig de la Vall. Cap de Ferro. El Valencià. El Cabrer. En Tosson. Ramon Felip. En Ferriol: Aquest bandoler tenia el seu camp d'operacions pel Collsacabra, sobretot al Grau de Pruit, camí ral que anava de Vic a Olot. Els pagesos del Collsacabra s'alça. ren en somatent i el capturaren. Fou esquarterat a Vic i els seus trossos penjats vora els camins de més trànsit. El cap fou posat dins d'una gàbia de ferro i penjat dalt d'un roure prop de la casa dels Escaions, on sembla que hi feu un crim. AI cap de temps, la gàbia fou portada al Museu Diocesà de Vic.

Serrallonga. Feia petits robatoris per la comarca. El virrei al saber-ho va posar sobre avís a totes les autoritats de la rodalia. El 31 d'octubre en Serrallonga i la Joana anaren a demanar allotjament al Mas Agustí de Santa Coloma de Farnés. Traïts per l'hereu de la masia que reclutà gent del sometent del poble: en Pere Pau Maymir, en Jofré, en Moià i altres desconeguts, els quals detingueren al bandoler i la seva amiga. Després d'una lluita, fou greument ferit en Serrallonga. El notari Joan Baptista Farriol signava sempre les declaracions d'en Serrallonga, ja que aquest no sabia d'escriure.

EXECUCiÓ: En serrallonga fou condemnat a mort i executat a Barcelona el dia 8 de gener de l'any 1634. Fou sentenciat a cent assots, axorrellat (tallades les orelles) aportat amb carretó pel carrer de la Boria, degollat i el seu cos esquarterat i el cap posat dintre d'una gàbia de ferro i penjat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la ciutat de Barcelona.

MOR UN BANDOLER - NEIX UN MITE.

De tots els bandolers catalans del barroc, només en Serrallonga Antoni, el fill gran del matrimoni ha romangut en el record popular. d'en Serrallonga, va ser rector de Entorn al seu personatge, poble, Querós. Va escriure un «llibre de poetes i alguns historiadors li han Notes» en el que fa referència a la dedicat llegendes, cançons, noseva família. vel·les i fins i tot el ball del seu A Catalunya sobresortiren els nom. caps de quadrílles: Joan Sala i FerAltres bandolers de l'època com rer àlias SERRALLONGA. BartoAntoni Roca o un Perot Rocaguimeu Camps: tenia per sobrenom narda no tingueren ressò popular «L'Empordanès» fou executat i es-' comparable al d'En Serrallonga. quarterat a Barcelona l'any 1565. Així, doncs, el poble idealitzà la Montserrat Poch: executada a Barpersona d'un simple lladre de pas i celona l'any 1578. Perot Rocaguicreà el mite de l'heroí Serrallonga. narda: anomenat també Perot lo llaSegons en Josep M.a Casacudre. (1582-1635) el «Roque Guiberta, sembla ser que Mossèn Janard» de Cervantes. cint Verdaguer tenia projectat un Fou cabdill de la bandositat dels poema sobre Serrallonga i que nyerros. L'any 1611 anà a Nàpols, l'any 1902, any mateix de la seva després d'obtenir l'indult, on fou mort, tenia que fer un viatge a les nomenat capità d'un terç de tropes Guilleries per tal d'ambientar-se i regulars i servint així al rei fins que de recollir-ne tradicions que li fosmorí. sin útils Verdaguer, de jove va esGermans Tallaferro: (s. XVII) tar a Querós, a la recerca de cancaps d'una colla de nyerros. Juntaçons populars referents a Joan Sament amb la colla d'en Trucafort Ia. Va fer algunes provetures poètieren les principals durant el mandat ques, avui encara inèdites, es condel marquès d'Alrnazàn. Actuaren serva un romanç sobre en Rocaper Vilafranca. Foren empresonats i guinarda i de Serrallonga. El poeta morts en la repressió del duc d'AI. no va escriure res més sobre el burquerque. bandoler. Va ser una llàstima.

* * *

I

8

Maragall en el seu poema sobre el bandoler «La fi d'En Serrallonga» diu entre altres coses: Per'xo he tingut tant odi al rei d'Espanya i li he fet la guerra jo tot sol. Ell la terra ens ha omplert de gent estranya i manar-nos-ho tot és lo que vol. Doncs jo li he dit: «No em plau»! I via fora! Un altre poeta diu amb un mínim d'exactitud: Joan Sala i Viladrau era el nom que jo tenia; per sobrenom, Serrallonga; casat era amb la pubilla. Quatre bandolers van de camarada, un n'era En Serrallonga, fararà, l'altre sa amiga Joana, l'altre el Fadrí de Sau, fararó. Les ninetes ploren, ploren de tristor, perquè En Serrallonga n'és a la presó. Anicet Pagès de Puig (18431902) poeta figuerenc, aixís escriu d'ell: Serrallonga, Serrallonga, bé te'ns pots ben alabar; de ta mort i de ta vida tot lo món ne parlarà. De tantes morts com tens fetes ningú se'n recordarà; de totes les que ara et compten moltes te'n descomptaran; si foren morts o justícies, ja ho sap Déu que et jutjarà. Si has vessat sang catalana. ja ab la teva ho pagaràs; si n'has vessat de Castella, no te'n rentes, no, les mans; quan ella en vessa de nostra tampoc se les renta mai. Els que ara et tenen per lladre potser un jorn t'ennobliran. Avui un rei te condemna; demà un poble t'absoldrà. Serrallonga, Serrallonga, bé te'n pots ben alabar! «Els Joglars» ja ens el presentaren l'any 1974 amb el seu montatge «Àlias Serrallonga» com un personatge mig mític, mig real. «Els Esquirols», conegut conjunt musical del Collsacabra, també s'ha inspirat en el famós bandoler per fer-ne una cançó: «Torna, Torna, Serrallonga. »

Moltes versions s'han fet sobre «El Ball d'en Serrallonga». Tenim a les mans el que es ballava a Mataró amb data del 14 de març de 1856, música del mestre J. Tomàs i recollida per Joan Amades en el seu «costumari català" vol. IV, pàg. 633. El Ball d'En Serrallonga és un bon exemple d'un text dramàtic rudimentari propi d'una època entre la Deccdència i la Renaixença. Deixem parlar alguns dels personatges. S.o.G. «Yo so h lamascard/ home de una vida hunrada, / la primera funsió / va ser en el Vach de Collsacabra, y allí la tropa dinaba / un tiru als vaix tira / vax pen-

dre ve la puntaria / y vaix matarna al Capita." «Yo soc la reu su Roca / natural de Tabertet / los deutes man tred de casa / y agut de fuxí de fred / entre envucads y notaris / tots los vens me gastad, / y ara ving a trubarvos / que nes tig desesparad." Serrallonga de Vos Guard. / Aquí ving desesparad, / soc fill de la Guilleria, / y us bania a darnana / sin boieu à la compañia. Yo soc el Ilarc de l'Esquirol, / molt afactad a las armas / ybania aqui trubaus / sin boieu per camarada, / aquell malaids cadells / ma-

Serrallonga és, sens dubte, el bandoler més popular de Catalunya, l'únic que ha conservat l'atenció addicta de les generacions posteriors. Era un bandoler com cal i va morir tal com corresponia a un bandoler: esquarterat ignominiosament. Comptava doncs, com diu en J. Reglà, amb condicions excepcionals per a convertir-se en una peça important de la mitologia pairal.

nan mor dugas xarmanas / la una tenia 20 any, / quera la que mes astimaba / y yo y agut de fugxí / que mi agud de vale de mas camas / y aqui aus ving atrubà / que cuantra ells vuy revenxarme. En Serrallonga contesta: «Si maltractan las donas / aquells malaids soldats / muriran tod com pullastras / que tods viuen engañads / perque la nublesa de Espana / necesita molta xen, / valmes un suldaí dels narrus / que 25 dels cadells." / Melodia del «BALL D'EN SERRALLONGA" que es ballava a Mataró.

BIBLIOGRAFIA: J. Reglà, J. Fuster, Serrallonga, vida i mite. Salvat Català. Folklore Rupit i Pruit. Costumari català - Amades Soler i Terol Opuscles d'A. Pladevall. P. Roca G.E.M. de Mataró Consultes a diferents arxius pel mateix autor M. Banús.

Miquel BANÚS

• 9

Era un dia tarda enllà; el sol, atrevit, s'entafurava entre el brancatge i fullam de les alzines frondoses i penetrava fins l'últim racó d'una de les moltes balmes que abunden a la contrada, en altres temps habitades per families humanes, protegides per rústecs murs, avui enrunats. Per uns moments, oblidant la vida real, la meva imaginació es traslladà en aquells temps remots; i mirant a un racó molt fumat, em semblava llucar-hi un avi atiant els troncs al foc, mentre remanava l'olla de les farinetes, de les quals al vespre en soparia tota la família. Vora el foc, també l'àvia filant el cànem per teixir les teles vastes amb què es vestien i s'abrigaven. En un relleix de la roca, un farsell d'herbes medicinals, únic remei en les seves malalties i tropells; en un altre foradet de la fumada balma un

tros d'esca o teia ben torrada i el foguer o pedra foguera per poder revifar el foc quan s'apagava. En un racó de la rudimentària estança, els atuells rústecs indispensables per els usos domèstics. En un altre departament, darrera una paret tosca, el jas de palla on tota la família podia dormir, i en els dies i nits crus de l'hivern poder-se aixoplugar dels temporals i freds. Tot un confort. A poca distància, damunt d'unes roques molsoses i allargassades, uns marrecs descalços i mig despullats, però amb uns ulls espurnejants com els dels esquirols eixerits, corrien enjogassats l'un darrera l'altre, amunt i avall, mancats de joguines, però curulls d'alegria i natural satisfacció. Un tros enllà, unes cabres seguides dels seus cabrits que en veure la vesprada a prop, s'acostaven a la 001-

ma que els servia d'aixopluc per passar la nit. També una truja voltada dels seus porcells furgava la fullaraca buscant si encara hi quedava algun aglà per acabar d'omplir el budell. Un xic enllà de la solana, els hereus, forçuts i colrats per el sol, esbotzaven la margera i amb còdols grossos feien paret, i així, a poc a poc construïen l'escalada de les feixes per poder sembrar els mestalls i les xeixes que els havien de donar el pa moreno, principal aliment per la família. Quan vaig alçar els ulls, el sol ja s'havia amagat darrera la serralada de ponent. Era hora de tornar a casa. Tot havia estat un somni. Són tantes les vegades que la natura ens convida a somniar!

J. Sanglas

¡COL·LABORACIONS CARNER: FIDEL, MALGRAT TOTS El passat febrer s'han complert els cent anys del naíxement de Josep Carner i Puig-oriol, el gran poeta de Catalunya. S'han dit moltes coses d'ell i se'n diran moltes

10

més encara. Precisament jo no sóc pas la persona més adequada per a dir-ne gaires, car si bé el meu personal gust estètic m'ha fet llegir i rellegir la seva poesia i la seva

prosa, m'ha mancat temps i serenitat per a saborejar-Ies a pler i xo- . par-ne suficientment la meva vida. Cosa que certament és necessària per a poder-ne escriure amb una mica de profit.

De Carner, però, m'ha frapat sempre una virtut tan altament conreada (i tan necessària com ens és avui, a fe de món!) i tan ben reflectida en els seus poemes, que no puc pas, en aquesta avinentesa, deixar de parlar-ne. Carner fou un dels homes més fidels a la seva condició de català, «la millor cosa del món» segons ell mateix declara en una de les Cançonetes del «Déu-nas-do». I en una època que el seu màxim mentor no n'havia pas donat gens de bon exemple! Quan el gener de 1921 marxava a Gènova, segurament no pensava que la seva estada fora de Catalunya seria tan llarga. Tan llarga, que havia de durar fins la seva mort (encara en el seu darrer exili de Brussel·les), l'any 1970. Carner viu fora de Catalunya, com a diplomàtic de l'Estat espanyol, però no deixa mai d'escriure en català, de publicar en català, de pensar com a català. Sempre fidel a la llengua. Són una vintena de llibres de prosa i de poesia, de contes i de teatre, escrits tots en català des de terres forasteres. L'any 38 deixa la carrera diplomàtica però roman, en un exili vol-

gut conscientment, a França: fidel als seus deures cívics, com a bon demòcrata. Vergonyosament, quan el 1967 voldrà tornar a Catalunya, als seus 83 anys, es toparà amb uns «falsos doctors de la llei» de la cultura catalana (que n'hem tingut, com en totes les cultures n'hi ha, és clar) que l'obligaran moralment a quedar-se fora amb la malèvola excusa de seguir-lo necessitant com a «símbol». I ell, fidel fins a l'extrem al que creia que era l'interès dels homes de la seva terra, es quedarà a Bèlgica i no retornarà fins que, ran de la mort, no podrà resistir més el crit de la terra. Fidel fins a suar sang! Per tot això, un home com ell podia ben dir amb tota propietat, e~ el seu Cant de presència:

«Ouè'hí fa que m'atenyi la posta corbat al caliu d'uns altres escons? No he mai abjurat aquella infantesa que tu vas guarnir de cançons». I, malgrat tot i tots, la seva esperança permanent: «I mentre tos cims no s'esfondrin i al bat de les ones on es negui ton pla,

al cel, ala terra, i a l'àngel, i al monstre la veu dels qui resten, la pols dels qui manquen ton nom redirà». Com un nou Jonàs que ens fou tramès per a predicar-nos la conversió a les arrels del país, esperava, encara, que l'amor fos més gran que la justícia i se'l deixés gaudir de les coses senzills i castes, petites però fonamentals, que els que lluiten incansablement per la terra tenen dret a poder fruir: «Oh jaç, oh font que corre, oh tast de marinada, ull d'or mirant per les escletxes del parral, i a l'hora que estavella la calda empolsegada, ombra segura d'un penyal». No demanava pas molt, certament: però ni aquesta darrera illusió no li fou concedida més que a comptagotes. Almenys, que el seu sacrifici extrem ens faci adonar de les exigències que avui té, per a nosaltres, la fidelitat a Catalunya. I que ens esperoni a complir-les, en aquest Centenari, el seu record.

Lluís Badia i Torras

EL SILENCI I L'ACCIÓ Quan no sentim cap mena de so, és a dir, quan hi ha absència de veus, de sorolls, de música, etc., aleshores diem que hi ha silenci. Però avui, arreu, difícilment podem trobar «silenci». A les grans ciutats, ja és quasi impropi d'esmentar aquesta paraula; a les zones rurals, la mecanització, els transistors, els tecnosons a les discoteques i de tota mena de fonia, envaeixen cada vegada més fins l'últim espai verd. «¿On trobarem, doncs, el silenci? Ja no ho sabem! Però, què és el silenci i per què serveix?» Aquestes exclamacions i aquests tipus de demandes són l'evidència d'un llum d'alerta per l'ésser humà d'avui. El brogit ja és una constant en la nostra vida, i el tenim tan arrelat, que ja no podem passar sense ell. Ens angoixa el silenci, i si hi és, el considerem potser un enemic que cal combatre.

Certament que estem imbuïts en el món del so, i aquesta constatació és molt important, més del que sembla. Empassar-se constantment so, i tot el que duu al darrera, com són missatges, ideologies, sensibilitzacions, doctrines, manipulacions, etc., tota aquesta riuada d'elements externs a nosaltres, pot ofegar el fèrtil potencial de la nostra personalitat i deixar infeconda l'actualitat fluïda i creativa de la nostra persona humana. Arribats en aquest punt, comencem a ser persones sotmeses i dominades per tots els esdeveniments exteriors que ens envolten i, com a conseqüència, restem absents del protagonisme de les nostres vides. Tal com afirma un humanista actual, «esdevenim persones activistes més que persones en acció»; perquè l'activisme es dóna en la persona de ment inquie-

ta i immersa en el que de polifacètic incontrolat ens envaeix i ens ofega. L'acció, en canvi, és pròpia d'una personalitat amb ment reflexiva i cauta, que porta endavant la pròpia iniciativa amb el respecte degut a la peculiar manera de ser de cada un de nosaltres. El so, el brogít, la invasió exterior, obstaculitza sovint de poder escoltar-nos a nosaltres mateixos. El silenci, l'absència d'elements exteriors, certament que ens possibilitarà poder descobrir el meravellós i ric potencial humà que posseïm. Un potencial que demana ser viscut i actualitzat amb l'acció pròpia de viure plenament i amb goig la nostra vida.

Ramon Duran De l'Àmbit Maria Corral

11

UNA ALENADA QUE CAL RETROBAR El quadre de l'àngelus que Dalí recreà en pintures successives, va mostrant progressivament una mena de degeneració d'una escena entre nostàlgica i profunda que sens dubte interpel·la sobretot quan et trobes en un món ciutadà, quan queda lluny l'olor dels camps de blat acabats de segar. Fa pocs dies que vaig tenir ocasió de recordar aquesta olor misteriosa de terra seca i d'espigues que s'espolsen, olor de pa, olor de sega. I m'he recordat de les estades estiuenques al camp, quan de vailet mirava per exemple l'espectacle dels segadors amb els barrets de palla i l'art de fer anar la falç amb agilitat i d'esmolar-la, o l'estil airós de recollir el blat i fer les garbes i les garberes. L'escena de les menjades a l'ombra, amb aquells cistells i els càntirs i el porró. Entresuats, feien les seves xerrades i les seves bromes que jo no arribava a entendre. Però avui trobo a faltar més que .rnaí aquelles estam-

pes que ja no diuen res a molta gent. Els vailets érem els espectadors festius, que somiavem a poder tenir empenta per a ajudar en la coratjosa tasca agricola. Com gaudíem si ens deixaven pujar al carro carregat d'herba! El sotragueig pels camins de carro portava encís i misteri. Tinc prou gravades aquestes imatges en la meva memòria. Recordo prou bé quan a les 12 del migdia sentíem les campanes de la parròquia i la pagesia s'aturava, fes el que fes. Els homes es llevaven la boina i, tot plantant-se, aturaven els cavalls o els bous i deien una pregària que mai no havia pogut sentir, però que sens dubte existia. El ritu acabava, i el crit imperiós i més d'un improperi a la cansada bèstia arrencava de bell nou el camí del treball. No es tracta de recordar una escena bucòlica que els pintors del segle passat plasmaren encertadament, ni és un cant a la nostàlgia;

però ben cert que l'home d'avui s'oblida del camp, de la germana terra, perquè el món industrialitzat ha posat distància entre l'home i el terròs. Ben cert que avui encara m'impresiona recordar la imatge del pagès que el diumenge, quan havia atès el bestiar, de bon mati se n'anava a mirar els camps. Potser somiava els fruits del blat, dels fruiters, tant se val. Tenia tot el dret a pensar en aquella terra que estimava. Quan els fums dels carrers i de les ciutats em fan perdre el nord, acluco els ulls i sento l'agraïment per un passat que ens va ensenyar a sentir les olors de la terra, del sol, del vent. Tant de bo tinguem ganes i forces d'estimar i d'ensenyar a estimar la natura, la pròpia vida, el propi passat, l'olor dels camps acabats de segar. Josep M. a fORCADA de l'Àmbit Maria Corral

ESTIMAR-NOS SOCIALMENT La nostra moral d'encuny cristià té una màxima que ha esdevingut un desideràtum constant. En algunes diades, com Nadal o l'aniversari, és més palesa, i la resta de l'any, més difusa, però tothora és present en el nostre rerafons humanista; «Estimeu-vos els uns als altres». Certament el mot «estimació», «estima», de tant usat s'ha gastat i ha esdevingut, sovint, buit de sentit. Hom és conscient que estima poc, malament, a mitges... La família sembla que hagi deixat de ser l'única escola d'estimació, però hom no acaba de trobar les escoles alternatives. Però, si és veritat que només som a les beceroles de la primera part de la màxima, encara hi som molt més de la segona, àdhuc de la seva correcta comprensió. Habi-

12

tualment la gent entén «estimar-se els uns als altres» com «estimar-se l'un a l'altre». I així, tot estimant l'esposa, el fill, l'amic de la infància, i tot sentint-se recíprocament estimat per ells, hom creu que ja ha omplert la cabuda de la seva estimació. S'equivoca. No és pas que la dona, o el fill, o l'amic d'infantesa no hagin de ser estimats, però si hom es restringeix a aquesta concepció de l'estimació bilateral exclusiva, queda empresonat i empetitit. Que ens estimem els uns als altres és més, molt més; és estimar-nos un grup a l'altre, una família a l'altra, un club a un altre una nació a una altra. És fer qU~ els homes estimin les dones com a tals i les dones els homes de la mateixa manera; que els vells estimin els joves, i viceversa; que els

empresaris estimin els treballadors i aquests a aquells... És una autèntica revolució social. Potser aleshores, tot estimant-nos socialment, entendrem de debò què vol dir estimar. Potser aleshores descobrirem que estimar és alegrar-se que els altres siguin tal com són, és obrir-se a la seva gratuïtat, és maldar perquè puguin desenvolupar totes les seves potencialitats amagades, és respectar la seva llibertat responsable ... i moltes coses més. L'estimació social comporta l'estimació interpersonal, però la supera i la dinamitza fins a horitzons insospitats.

Jaume .NtMAR de l'Àmbit Maria Corral

V.I.P. Fa uns anys -quan era de rnoda-, em varen regalar un jersei, que portava al pit la sigla VIP, de «Very Important Person», la qual ve a significar: persona molt important. I tot i que jo sabia que no ho era, me'l vaig posar. Quan diem VIP, ens referim a un personatge, ja sigui del món de la política, de la ciència, de l'esport, etc. Els VIP són els que surten a la TV, als diaris o a les revistes d'actualitat. Si, aquestes són les persones molt importants.

1'----RACa

Però tothom ha d'arribar a ser simplement important. Important per a algú; encara que sigui tan sols important per a un altre. Que vull dir amb això? Si algú sabia que no era important per a ningú, seria ben trist. La tragèdia més gran és la soledat total; que encara que hom sigui envoltat d'una multitud, hom es troba sol. És una tragèdia per a una persona saber que un mateix no importa gens a ningú; que tant se val

si viu com si mor; com si somriu, com si plora... Quina diferència, en canvi, saber que sí, que hom és important per a algú, sense necessitat de sortir a les revistes del cor. Que n'és de bo, saber que hi ha qui t'espera, qui et recorda, qui vol parlar amb tu, qui desitja la teva presència...

Elena Jiménez De l'Àmbit Maria Corral

DEL POETA

1

SOTA LA CAPA D'ESTRELLES Sota aquesta capa blava plena d'estrelles, penso en el què és bo la vida. Ridícul? perquè...? No tothom pensa com jo, ja ho sé, però si tots pensessin dues vegades abans de prendre una decissió, no hi hauria tant mal tant dolor en el món. Aquesta blava capa d'estrelles és innocent, però rebrà les conseqüències si no reflexionen un xic. Aquesta nit és única, no n'hi ha dues d'igual. Aquesta nit és única, no en vindrà una altra d'igual de cruel com aquesta. Això em tranquilitza...

Lola GRAU

AQUELLA TERRA Aquella terra que estimo tant i que vaig haver de deixar... Lluny he anat a parar, però el meu cor segueix estant allà No la vull oblidar, no la puc oblidar!!! ... m'és impossible. Un dia hi tornaré. Sí hi tomaré!!! i aquesta vegada, ningú no em farà marxar d'allà... Ningú. Lola GRAU

13

AL MEU POBLE Cases velles altes cingleres i aire fresc. Aquests són els tres principals factors del meu poble, d'aquest petit poble... Un poble tranquil on es desconeix la violència i la Pau es fa sentir, fins l'últim racó, de la casa més vella. Semblarà un poble qualsevol però és el meu no el canvio!!!

\ \

~

I

Lola G8AU

QUI SÓC JO???

QUI ÉS...? Penso... Penso en tot allò bonic de la meva vida, del que porto de vida... No sé trobar res de bonic, res d'important. Ma vida no és com qualsevol d'altra, no, és trista... Hi ha quelcom que m'envolta, quelcom impossible de definir... S'acosta, sento el seu alè, No, no sé què és... Però sí... sí! Sé que em vol mal molt mal, però no sé què és! Xucla tota la meva felicitat la poca que tinc... ' No sé què és. Em punxa el cor però no sé què és. S'amaga de mi però no sé què és, és quelcom que no m'estima però no sé qui és...! Lola GRAU

14

No sé qui sóc ni qui deixo d'ésser ... Només sé que pertanyo a una raça anomenada HUMANA. Però jo penso molt diferent d'ells. No sóc igual que els altres S'anomenaran raça HUMANA però d'humà no en tenen res... res Perquè tantes guerres??? Perquè tant odi??? Ni ells ho saben explicar. No, no sóc com ells... Els deixen passar els anys sense pensar el perquè un dia han de morir els perquè de tants problemes... Jo sí, jo penso en aquestes preguntes, però només aconsegueixo que em prenguin per una boja No, no sóc com ells... Lola GRAU

L'INFINIT ÉS ALLÀ Què hi ha a l'infinit? què hi ha més enllà de l'horitzó? ' No.__ no ho sé. Ningú m'ho sap explicar, no em volen fer cas, no em volen escoltar... No__ . ells tampoc na ho saben!!! Però jo aniré a buscar allò que tanta falta em fa__ . La vida se m'escapa i no sé on és. Allà__ . a l'infinit! és l'únic lloc on no he buscat... Sí, sí__ . ha d'ésser allà! Jo l'aniré a buscar. La vida se m'escapa, cal que m'afanyi si no vull que me'l prenguin__ . Buscaré i buscaré, l'haig de trobar. És allà__ . sé que és allà. Però la vida se m'escapa. «Afanya't... afanya'tsento que em crida des d'allà. Arribaré a temps? Però ... ai! No, no puc anar-lo a buscar!!! perquè... perquè no sé què busco... Lola GRAU

-----

TERRA MEVA L'enyorança em mata__ . No en tinc prou dels records! Vull tornar a aquelles terres, vull tornar a casa MEVA! Olor a terra mullada, alzines velles, roures gegants, a vosaltres el meu crit!!! Masia d'aquella terra, rierols de la muntanya, fruiters plens de vida, a vosaltres la meva esperança de tornar! Tornaré...? Sí, sí l'enyorança no em mata abans...

NOTICIARI BREU Ens ha manifestat l'Ajuntament, que degut als suggeriments rebuts per part de l'Associació de Veïns de Tavertet, el projecte d'edificació del solar de l'antic camp de futbol, està a punt d'aprovar-se però a canvi de cedir una part al poble, aproximadament un 40%, quedant així un bon lloc de trobada i esbarjo. Les edificacions seran en cossos de dues cases enganxades, separats entre sí per jardí. Quedant ben clar que no es donarà un permís global, si no d'una en una.

* * *

Està a punt de sortir a concurs l'adjudicació de les obres d'urbanització de la plaça del Bisbe Guillem de Tavertet.

•• •• També ens informen que per resoldre la manca d'aigua els mesos d'estiu, està en estudi un projecte d'amagatzement d'aigua a la riera del Gorgàs.