Revista Els Cingles - N55 Juliol 2006

3 euros

PUBLICACIÓ SEMESTRAL

TAVERTET

ANY XXVII

Nº 55

JULIOL DE 2006

S U M A R I Editorial ………………………………………………………………………………………………… 1 Puigs i turons de Tavertet - VIII / Jordi Sanglas ………………………………………………………… 2 De bans, basses i balls / Rafel Ginebra …………………………………………………………………… 4 Recuperació i rehabilitació del camí ral de Vic a Olot / Rafael Sevilla ………………………………… 8 Fer el cim / Enric Cirici ………………………………………………………………………………… 12 Cantar les 40 / I. Bofill ……………………………………………………………………………… 14 Un judici de bruixes de l’Esquirol / Jaume Crosas …………………………………………………… 16 La festa de l’ós a Prats de Molló / Jordi Gumí ……………………………………………………… 24 L’antiga xarxa de camins de les Guilleries / Josep Tarrés …………………………………………… 26 Ara va de cinema / Miquel Banús …………………………………………………………………… 30 Crònica de Collsacabra ……………………………………………………………………………… 33 Prosa poètica / Pere LLoveras ………………………………………………………………………… 41

Any XXVII, Núm. 55. Juliol de 2006

Normes de publicació de “Els Cingles”.

Redacció i administració:

Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han

Pl. Bisbe Guillem de Tavertet, 1. 08511 - TAVERTET

de tenir present el següent:

Tel. i fax:

93 856 52 24

- Els articles cal que estiguin escrits correctament en català i en format

E-mail:

[email protected]

informàtic de mida DIN A4.

[email protected]

- Els peus de les il·lustracions i els noms dels seus autors aniran escrits

egpages@flash10.net

en un full a part precedits d’un número que es repetirà a la fotografia

www.elscingles.org

o dibuix corresponent.

Pàg. web:

Director: Xavier Viladomat i Gil Consell de redacció: Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo, Anna Borbonet i Macià, Lluís González i Ventura, Mar Saborit i Verdaguer Col·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi Gumí i Cardona, Rafael Ginebra i Molins Correcció lingüística: Anna Borbonet i Macià Maquetació i impressió: Gràfiques DIAC Rda. Camprodon, 2 - 08500 VIC Publicació a Internet: Jordi Mas i Caballé Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch Corresponsal a Cantonigròs: Isabel Corominas Corresponsal a l’Esquirol: Mar Saborit i Verdaguer La redacció no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors. “Els Cingles” és una publicació de divulgació cultural editada per l’associació “Amics dels Cingles de Collsacabra” i es publica sense cap finalitat de lucre. Dipòsit legal: B-8.390-79 Preu d’aquest exemplar: 3 €

Distribució de “Els Cingles”: Amer: Llibreria Ca l’Olmo Barcelona: Llibreria Quera Llibreria La Pleta Cantonigròs: L’Estanc L’Esquirol: Estanc La Baldufa Llibreria El Detall Manlleu: Llibreria Contijoch El Quiosc de l’Assumpta Benzinera Feixas Aulet Roda de Ter: Llibreria Can Manolito Benzinera Feixas Aulet Rupit: Ca l’Ample Sant Feliu de Torelló: Santuari de la Salut Tavertet: El Rebost de la Isabel Torelló: Llibreria Xicoi Vic: Llibreria La Tralla Llibreria Impremta Joan Campà Llibreria Muntanya de Llibres Llibreria Pietx

Portada: El salt del Ca, sobre el torrent de Riupregon, afluent de la riera de les Gorgues. Foto: Germans Juvanteny Contraportada: L’herba fetgera, flor de primavera. Foto: Ernest Gutiérrez

EDITORIAL La diversitat de divisions administratives a Catalunya és, al nostre entendre, un garbuix de quadrícules del territori que no es correspon, en molts casos, amb la realitat de la relació entre els pobles i els seus habitants. Entenem que les comarques naturals estan aquí d’abans que l’home les descobrís i creiem també que l’administració ha de saber la manera d’organitzar-se per tal de portar a terme una funció adequada i equitativa entre els habitants d’un país, i també hauria de tenir prou instruments per compaginar les dues divisions, la natural i la política. Com ja sabem, la comarca és una extensió de territori a la qual dóna una certa unitat els trets naturals fisiogràfics, els límits històrics i les relacions de veïnatge, amb les corresponents activitats socials i econòmiques. I això és el que les administracions haurien de respectar per sobre de tot. La província, institució avui força discutible, comporta en aquest aspecte situacions anòmales. Recordem unes dates: la divisió provincial s’establí a l’Estat espanyol l’any 1833; el 1913 la Mancomunitat de Catalunya incloïa les quatre províncies catalanes, i al 1936 la Generalitat de Catalunya decretà la divisió del seu territori en nou regions i 38 comarques. L’any 1939, en desaparèixer la Generalitat, es van restablir les quatre províncies. No oblidem que les fronteres provincials divideixen zones de la mateixa identitat geogràfica, històrica i socioeconòmica i no respecten els límits naturals. Només cal veure-ho en un mapa. És curiós, per exemple, que el poble de Viladrau, que pertany a la comarca d’Osona, estigui adscrit a la província de Girona, quan, en tot cas, seria desitjable la seva inclusió a la de Barcelona, per llei natural i per motius d’unitat turística. En altres casos, però, hi ha hagut una entesa quan, per exemple, la importància d’un parc natural ho ha necessitat, com el Parc Natural del Montseny, que pertany a dues diputacions, la de Barcelona i la de Girona. La comarca, administrativament parlant, és una entital local de caràcter territorial, formada per una agrupació de municipis. Alguns canvis, però, no han tingut en compte la realitat geogràfica del país. I es dóna el cas d’algunes situacions inadmissibles, quan, per posar només dos exemples, el bonic poble de Beget, en plena Garrotxa, consta que pertany al Ripollès en ser inclòs al terme de Camprodon, i Lliurona, també de la Garrotxa, passa a l’Alt Empordà des que forma part del municipi d’Albanyà. Si ara ens referim al Collsacabra, tenim un exemple, que suportem i vivim intensament, que és la divisió que fa de la nostra comarca natural el Consorci Turístic Sau- Collsacabra, que hauria d’incorporar les zones de la província de Girona que també pertanyen a la nostra comarca. Intentem en aquestes ratlles ser constructius i sobretot realistes amb la voluntat de molts dels nostres veïns del Collsacabra garrotxí. També l’espai natural Savassona-Guilleries ha dividit per la meitat la bonica vall o sot de Balà, tot i que sembla que aquest fet va pel bon camí de solucionar-se. Sempre des de la revista i a les reunions que Amics dels Cingles de Collsacabra ha convocat, s’ha dit que per sobre les divisions territorials polítiques hi ha les naturals i, al nostre entendre, les administracions públiques: Generalitat, diputacions i ajuntaments, han de buscar solucions, acords o lleis per evitar les incongruències de les divisions artificials per tal de desenvolupar les comarques en allò que les relacions humanes, les turístiques i en especial la conservació del medi ambient aconsellin pel bé del país i dels seus habitants.

1

PUIGS I TURONS DE TAVERTET - VIII El morro de l’Abella i altres turons del terme

El morro de l’Abella i la masia del Noguer al fons, des del pla de Baix del Castell. Foto: Anna Borbonet

El turó o morro de l’Abella —pronunciat abeia per la gent de la comarca— que els autòctons de la contrada coneixem més per morro que per turó, és un allargassat i esvelt penyal de 674 m d’altitud que es desprèn dels cingles de la Perereda i s’aboca damunt de la riera de Balà, enfront mateix del pla de Baix del Castell. Deu tenir uns 60 m de llargada, uns deu d’amplada i aproximadament 70 o 80 m d’alçada des de la base. No deixa de ser un turó enigmàtic a causa de la seva estructura, ja que està assegut sobre el cingle vermell, una de tantes meravelles geològiques que ens ofereix la sàvia natura i de les moltes que es poden admirar en aquesta allargassada cinglera que comença a ponent del ter-

me de Tavertet, a l’indret per on baixava al Ter l’antic grau de la Sarment, i continua cap als entorns del Far, damunt de les Planes d’Hostoles. Popularment s’atribueix el nom a l’existència d’algun eixam d’abelles arrecerat en un dels molts racons o forats del cingle, però el més segur és que provingui de la desapareguda masia de l’Abella, documentada al segle XI i situada en aquests verals. Qui no tingui vertigen i s’atreveixi a sortir a la punta o morro, gaudirà d’una joiosa panoràmica del sot i riera de Balà, el salt de Tirabous vora el Noguer, i de tots els cingles que l’envolten amb el pantà de Sau als seus peus. Pel cantó de llevant i ran del monòlit de pedra hi davalla un camí conegut pel baixant de l’Abella, camí que si bé avui està molt abandonat, en altre temps era prou recorregut ja que no solament l’utilitzaven la gent dels verals de les masies de les Baumes, la Perereda, el Crous i el Noguer per anar al poble de Sau i al de Vilanova, sinó que també comunicava la vall de Sau amb la població de l’Esquirol. D’altra banda, era molt usat en els temps en què es feia carbó d’alzina al sot de Balà, que es traginava amb matxos de bast i era dels principals camins de sortida per fer arribar el carbó al carro i a les cuines dels consumidors. Si bé hem anat fent una descripció dels turons –anomenats generalment puig en aquestes contrades– del terme de Tavertet en els quals hem trobat matèria per fer un petit article (el primer l’any 1997), no podem pas deixar-ne oblidats d’altres que, per les seves característiques, també es mereixen una ressenya. Començarem per la zona de ponent del terme, on trobem el Puigsavinya situat a llevant de la casa de Trasserra i pel damunt de la solella de Baumallera, el puig de la Margarida, a l’extrem oest de la serra d’en Pujol i a tramuntana de la baga de Mierons que s’estén a l’altra banda

2

del torrent de les Conques, que els separa, i el puig de Mierons, que es troba sobre la carena que s’allarga a sud-oest de Can Tafura, a uns 300 m de la masia, cobert d’alzines i roures i en declivi cap a la sotalada de les Valls. Canviant de verals, més cap al centre del terme, ens situem damunt el pla del Crous on s’alça el puig Xic del Pla del Crous, situat a ponent del quintà de Serradavall, de la masia de la Serra, i a nord de la casa del Crous. També hi arrelen les alzines i algun roure. Anem ara més a llevant, a l’enlairada masia del Sunyer de Dalt on hi ha el rocós puig del Sunyer a tocar de la casa pel cantó de nord-est, amb pendent cap a la mateixa banda. També és conegut pel nom de l’Hospital. Ben a prop, a uns 200 m del Sunyer de Dalt, cap a sud-oest, trobem el puig del Pi, nom que té ben guanyat, ja que si bé segurament li devia donar algun pi centenari, avui els pins han proliferat pel cantó nord, mentre que a migdia la vegetació és escassa. Tot aquests turons o puigs no arriben als 1000 m d’altitud, encara que alguns hi són ben a prop. Ara farem referència a uns altres tres puigs, un situat cap a tramuntana, el puig Ventós, que se’ns apareix a nord-est de l’ermita de Sant Corneli, cobert de roures i amb abundor de brucs. Els altres dos es troben a llevant del terme: el puig de la Creu, encimbellat per damunt de la masia de l’Avenc, amb roures i altra vegetació, des d’on s’albiren llunyanes i meravelloses panoràmiques a semblança del que es veu des de la Rocallarga mirant cap a migdia, i el puig de Roma, a est del collet de Rajols, que s’allarga cap al cantó de Rupit. Per la banda nord hi davalla el camí-drecera que porta a Rupit per entre una espessa fageda dita la fageda Xica. Al vessant sud hi abunden

els roures en una solella que es perllonga fins damunt de l’església romànica de Sant Joan de Fàbregues, al terme de Rupit. Aquests darrers turons tenen poc més de 1000 m d’altitud i és en aquests verals, entre els dos puig esmentats suara, on trobem el puig de Cortils, de 1196 m, el punt més alt del terme de Tavertet i ja comentat en un altre article.

La masia de l’Avenc i el puig de la Creu Foto: Anna Borbonet

Encara que és molt petit, no ens podem oblidar d’un turonet que hi ha al pla de Dalt del Castell, a sud-oest del poble, just en el lloc conegut pel camp del Baró. Té poca alçada però s’hi troben unes pedres fixades que fan pensar si es tracta d’unes restes antigues o quelcom que no atinem a judicar. D’altra banda, tenim recollits els noms i el nombre de serrats, plans, baixants, collets, fonts…, d’aquest terme, però no en farem cap ressenya a part ja que també han sortit ben catalogats i situats al llibre Tavertet. El seu terme i els seus noms de lloc, de l’any 1999. Jordi Sanglas i Puigferrer

3

DE BANS, BASSES I BALLS Notes sobre Tavertet a la segona meitat del segle

De la informació que proporciona el registre de la cúria dels termes del baró de Savassona que va de 1762 a 17971 extraiem aquí tres aspectes molt diferents però tots tres prou interessants i suggerents. En primer lloc, els bans publicats al terme de Tavertet en aquell període. Els bans eren, com avui, disposicions o ordres dirigides a tota la població en general. Ara els bans normalment es pengen a l’Ajuntament o a un lloc establert. Antigament, també s’acabaven penjant, però tenint en compte que molta gent no sabia llegir, per tal que no poguessin al·legar ignorància els bans també es feia pregonar, es feien llegir de manera alta i clara en llocs públics establerts. L’interès dels bans és que normalment reflecteixen quines eren les problemàtiques o els conflictes comuns. I la recurrència dels temes en els bans successius sol indicar que aquests bans no tenien massa eficàcia i que la gent seguia incomplint-los. L’esmentat registre de la cúria del baró recull nou bans pregonats a Tavertet entre 1765 i 1797, i és interessant constatar que el contingut és sempre el mateix. Vegem el text del ban de 1765 (f. 28v del Registre), que es fa després de l’elecció de regidors i batlle del terme (càrrecs que tractem en un altre lloc): A todas y qualesquier personas de qualquier estado, grado y condición que sean, se notifica y manda de orden del honorable Joseph Subiranas, labrador, bayle nuevamente elegido del lugar y términos de Tavertet y Serarols, obispado y corregimiento de Vich, por el noble Dn. Antonio de Ferrer, Lupiá, Vila y de Sabasona, senyor jurisdiccional de los dichos lugar y términos, de consejo de su magnífico assessor infrascrito.

4

XVIII

Primo, que persona alguna no pueda alquilar casa alguna a persona que no sea de los dichos lugar y términos sin licencia del bayle, pena de veinte y cinco libras aplicaderas según Reales Edictos. Otrosí que persona alguna no pueda permitir juego alguno ni jugar en casa ni fuera de ella en el día de fiesta, que no sean celebrados los divinos officios, baxo la pena de tres libras aplicaderas segun Reales Edictos. Otrosí que persona alguna no pueda hazer daño en dichos términos a los frutos, hierbas, árboles, cortar estes ni hazer pasturar ganado en tierras agenas sinó en las proprias, baxo la pena de tres libras aplicaderas en el modo dicho. Y para que nadie pueda allegar ignorancia se manda despachar y publicar el presente en el lugar acostumbrado. Dado en Vich a los veinte y un días del mes de enero de mil setecientos secenta y cinco. Com diem, probablement tot i ser ordres prou clares i senzilles no es devien complir perquè el senyor es veu obligat a anar-les reiterant. Així, el ban es repeteix de manera quasi literal el 27 de gener de 1767 (f. 37). L’única diferència és que es modifiquen les penes pel darrer supòsit, el de fer danys als arbres etc., que passen a ser “de tres libras si fuera de días, y de seys libras si fuera de noche”. El ban es torna a repetir el 15 de gener de 1771 (f. 54v), i en aquest cas es retrocedeix la innovació de les penes que s’havia fet el 1767 i es retorna a les mateixes de 1765 que hem transcrit. En aquest cas, després del ban es va fer constar que s’havia pregonat: En la ciudad de Vich, a los diez y siete días del mes de enero del año mil setecientos setenta y uno. Ante mi el infrascrito escrivano pareció Juan Saló, pregonero público y jurado de ella, e hizo relación de haver en el día presente y arriba notado publicado

y pregonado el antecedente pregón en los puestos acostumbrados de los susodichos lugares y término, de que doy fe. Narciso Mestres, escrivano. De nou es repeteix el pregó el 17 de gener de 1775 (f. 84v), amb els mateixos termes del 1771, remetent-se al pregó fet el dia 5 de gener pel terme de Savassona. En aquesta ocasió el pregó va ser llegit, pel pregoner, segons consta, el dia 22, por los parages estilados del dicho término de Tavertet, y que después de haverlo publicado lo fixó en el puesto acostumbrado. El pregó següent és de 14 de març de 1777, publicat i penjat al terme el dia 16 (f. 99v). Aquest és l’únic que té variació ja que només conté els dos primers aspectes, el dels lloguers i el del joc. No queda clar si és per oblit o si és perquè la gent ja no infringia l’ordre de no treure fruits de terres d’altri. Sigui com sigui, la clàusula reapareix al pregó següent: el pregó del 8 de gener de 1779 (f. 109), fet seguint el tenor del pregó fet sis dies abans pel terme de Savassona, recupera el text “íntegre” de tres “capítols”, com el que hem transcrit, mantenint també idèntiques les penes. A partir d’aquí el contingut es manté ja en els tres bans següents, de 16 de gener de 1781 (f. 126v), 31 de desembre de 1792 (f. 179), i 5 de gener de 1797 (f. 188). D’aquests darrers només en el de 1781 es fa constar el pregó del ban, i en aquest cas es dóna més informació de com es feia el pregó, i també d’on s’enganxava. Concretament es recull que el ban es va llegir el dia 21 de gener en el puesto acostumbrado de dicho lugar i término, y que después de publicado a son de trompeta, con alta e intelligible voz, lo fixó en el parage acostumbrado de la Plaza pública del referido lugar en que semejantes edictos suelen fixarse (f. 127). * * * El segon tema o aspecte és un interessant conflicte relacionat amb la font del Puig i la bassa que hi havia prop d’ella, i una mena de font secundària o brollador que hi havia també a prop. De fet l’interessant no és el conflicte si-

nó la informació que ens proporciona sobre aquell sector. El 26 d’abril de 1775 el batlle de Tavertet acudeix a Vic a la cúria del baró i fa relació a l’escrivà de la cúria de com, el dia abans, 25 d’abril, a instància de Isidre Jofré, Francesc Coromina i Adjutori Riera ha manat a Bernat Novelles, jornaler, que, sota pena de 3 lliures, no canviï res en las balsas y fuente sitas en el terreno de la fuente del Puig, de la qual fuente y balsas deben tener el uso dichos instantes y otro sujetos del pueblo (f. 85v, 87).

Llinda on es llegeix: Font de Comú 1768, a la font del Puig, vora el poble de Tavertet. Foto: Lluís Gonzàlez

Dos dies més tard, el 28 d’abril, Bernat Novelles replica al manament presentant una súplica a la cúria del senyor en la qual al·lega que la verdad en el assumpto és que por mis justos y legítimos títulos tengo y posseho una piessa de tierra sita cerca de dicho lugar, que linda a oriente parte con honores del manso Coromina y parte con honores del manso Correu, a mediodia con honores de dicho manso Coromina mediante en parte un camino y una assequia, a poniente con honores del mismo manso mediante moxones allí plantados, y al cierzo con honores del predicho manso Correu mediante una assequia y moxones, dentro de la qual [pieza de tierra] nace alguna poca de agua que se recoge en una balsa nombrada del Viver, sita dentro la misma piessa de tierra, independiente de las aguas de la fuente del Puig y otras qualesquier, de cuya agua nacida dentro de la misma piessa de tierra estoy en la justa i pacífica possessión de usar 5

de ella para mi assistencia y el riego de la misma piessa de tierra, en la qual insisto por no ser justo que el possessor durante el pleyto sea privado de su possessión. Per això, suplica que se li respecti la possessió i drets de regar (f. 86v-86). El procurador del baró, Marià Comes, atén la súplica de Bernat Novelles i ho notifica als que havien instat el plet. Sembla que el plet devia quedar així perquè Novelles va seguir disposant de la bassa, i no es va recollir res més en el registre fins el 20 de juliol de 1776 (f. 92v). Aleshores és el batlle qui actua, potser executant la sentència del Procurador. Efectivament, el batlle, encara Joan Arau (el masover de l’Avenc), d’ordre del procurador del baró, mana a Bernat Novelles que sota pena de 25 lliures no vacie (vulgo buidia) la balsa de agua en perjuicio del uso público del pueblo de Tavertet, o bien dé justas razones (si las tendrá), para qué hazer no deba. El manament és notificat a la dona del dit Novelles el dia 24 de juliol, i el mateix dia compareix Novelles a Vic, a la cúria del baró, i responent al manament diu que no crehe haver vaciado la balsa sino conforme a lo declarado por el mismo muy ilustre señor instante, por lo que crehe no haver de abstenerse de continuar en el modo que hasta al dia lo ha precticado, y de costas reprotesta. La subsegüent actuació del batlle no es concreta fins el 7 de juliol, i en aquest cas no pas a instància del baró sinó de l’Ajuntament de Tavertet. La decisió no sembla ser gaire dràstica. Segons queda recollit per l’escrivà de la cúria l’endemà, el batlle havia mandado a Bernardo Novellas de Vall, labrador de la parroquia de Tavertet, que en

6

pena de cinco libras barcelonesas [...] no regasse ni malbaratasse la agua de la fuente o balsa del Viver que en dicha parroquia se halla, y en el terreno de la fuente del Puig. Sembla, per tant, que Novelles va mantenir la possessió de la bassa i de la mena de brollador que hi havia tocant a la font del Puig. * * * …I, per acabar, dels bans i les basses als balls. En aquest cas tenim només una notícia, però resulta prou suggerent. El document, de 6 de juliol de 1797 (f. 189v), és molt clar i no requereix gaire explicació. És una súplica adreçada pels fadrins de la parròquia al senyor baró: Muy Ilustre señor. Lorenso Sala y Novellas, labrador natural de la parroquia de Sant Christófol de Tavertet, encargado de los mancebos de dicha parroquia y término, con la mayor veneración expone a Vuestra Señoría que de tiempo im[me]morial se ha acostumbrado por la tarde del dia de san Jaime, en que se celebra especial fiesta en esta parroquia, després de la celebración del Rosario que se ha siempre celebrado de las dos hasta las tres de la tarde, y en las tres empiesa la función de bayle público en la Plasa, que dura hasta el anochecer. Y como el cura párroco perturbe esta función, tardando la hora del Rosario sin otro motivo que el de su antojo, humildemente suplica a Vuestra Señoría se sirva disponer para que el baile —batlle— del término permita el que se empiesa el

Dansa dels olivaters de la Garrotxa i de l’Empordà. Recollit per Joan Amades. Costumari català, 1983. Vol.V.

baile —ball—en la Plasa a las tres de la tarde. Que es gracia que espera del generoso proceder de Vuestra Señoría, y lo recibirá por sus encargados a singular favor. Lorenso Sala y Novellas, labrador. Vich y julio seis de mil setecientos noventa y siete. Així, resulta que el rector feia la punyeta als fadrins i obstaculitzava el ball retardant la celebració del rosari. Els fadrins de Tavertet estaven organitzats en associació o confraria des d’abans de 16872. Cansats dels obstacles del rector demanen al senyor que els autoritzi a prescindir de si el rector celebra o no el rosari. El baró va atendre la petició dels fadrins. Els ho concedeix sempre que el batlle no hi tingui

objecció. Així consta en anotació al capdavall del document que acabem de transcriure: Como lo pide, no ocurriendo reparo al bayle de Tavertet. El Barón de Sabasona. Rafel Ginebra i Molins

Notes 1- Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, Arxiu de la Cúria Fumada - Savassona/2. 2- En aquesta data, almenys, és ja esmentat, en la visita pastoral, el ciri dels fadrins (ABEV, Arx. Parr. Tavertet, G-H/1, p. f. 17).

Un veí de l’Esquirol anònim que col·labora

7

RECUPERACIÓ I REHABILITACIÓ DEL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT Som a les portes del tercer mil·lenni. Són temps de canvis sobtats. Les formes de vida que s’han mantingut durant segles amb petites variacions ara, en pocs anys, queden radicalment obsoletes. Formes de fer les coses, de veure la vida; també les relacions i les comunicacions vàlides durant moltes centúries queden en l’oblit i són substituïdes per altres més funcionals i més d’acord amb els temps que vivim. Durant els dos primers mil·lennis de la nostra era, que ara tot just acabem de tancar, la ruta de comunicació principal entre les comarques d’Osona i la Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França, va ser el denominat camí ral de Vic a Olot. Per aquest camí va transcórrer la vida social i econòmica d’ambdues comarques, van passar el comerç i el progrés, els traginers i el bandolers, van entrar i sortir els vencedors i els vençuts d’un bon grapat de guerres.

El pont de l’Hostalot, vora la casa d’aquest nom Foto: Rafael Sevilla

8

A mitjan segle XX es va acabar l’actual carretera de Vic a Olot i l’antic camí va caure en desús. A la part de les valls, la Plana de Vic i gran part de la Garrotxa, l’asfalt va substituir la terra o l’empedrat en molts trams, al contrari que al Collsacabra, on el traçat de la carretera transcorre aliè al de l’antic camí. Dintre de tot aquest maremàgnum de canvis i de canvis dels canvis que suposen els ‘temps moderns’, ja a les portes del tercer mil·lenni, les ‘noves carreteres’ se’ns queden petites i la societat actual necessita vies més ràpides i segures de comunicació. El projecte del túnel de Bracons, la nova via de comunicació intercomarcal del tercer mil·lenni, després de tanta polèmica ja és un fet. Creiem que, ara mateix, és una responsabilitat de la nostra generació no deixar que es perdi la perspectiva de la història de tot plegat. Encara som a temps de salvar de l’oblit, de

recuperar i rehabilitar, de tornar a obrir el camí ral per a la seva utilitat tradicional, és a dir, l’ús no motoritzat per comunicar ambdues comarques i a que torni a fer un paper important en el desenvolupament socioeconòmic d’aquestes contrades. Qüestions històriques Segurament en èpoques anteriors, ja des de l’època ibérica, existien unes grans vies que comunicaven, de nord a sud, tot Catalunya. Segons alguns autors, aquestes primeres grans vies eren utilitzades per transportar bestiar. Però seran els romans qui, aprofitant el trajecte, les reedificaran i milloraran enormement per ser utilitzades tant pel transport de mercaderies, com per la comunicació de les persones1. Una d’aquestes vies d’origen romà fou la Via Francisca (o camí de França), que venia de França pel coll d’Ares i traspassava el Collsacabra pel grau de Falgars. Aquest camí es convertí a l’edat mitjana en el camí ral de Vic a Olot i es va recuperar per reforçar les comunicacions tant per motius d’índole militar com per la incipient xarxa econòmica de mercats i fires comarcals1.1 L’activitat d’aquest camí propiciaria la consolidació de tres pobles: l’Esquirol i Cantonigròs, a Osona, i els Hostalets d’en Bas, a la Garrotxa. Tots tres naixerien i creixerien en funció d’aquest camí: l’Esquirol a mig aire del coster o pla inclinat que enllaça la Plana de Vic amb el Collsacabra; Cantonigròs gairebé al cim de l’altiplà, molt a la vora del coll o pas de muntanya que donaria nom al territori. Finalment, els Hostalets d’en Bas, situat a l’extrem meridional del pla d’en Bas, just al peu de la famosa pujada, que en realitat és un veritable ‘mal pas’, del grau de Pruit. A més a més d’aquests tres pobles, a tot el llarg de l’antic camí ral hi havia una munió d’hostals, com el Pont de Sant Martí Sescorts, la Rotllada de Cantonigròs o el Grau, a Pruit, entre molts altres. Tot això fa pensar que aquest camí devia

ser un dels més transitats de Catalunya entre el segles XVI i XIX, convertint-se també en un eix de poblament.2

El camí ral entre l’Esquirol i Cantonigròs. Foto: Rafael Sevilla

Iniciada l’any 1849, no és fins al 1934 que s’obre al trànsit la nova carretera de Vic a Olot. Amb això no només cau en desús l’antic traçat per fer la ruta entre ambdues capitals, sinó que moren també unes formes de vida tradicionals, uns usos i costums, i s’entra de ple al desenvolupament vertiginós del segle XX. Qüestions legals Un camí ral és un camí principal de comunicació històrica entre poblacions, d’ús públic des de temps immemorial. Això, d’acord amb la doctrina jurídica que emana dels articles 339 i 344 del Codi Civil espanyol, converteix aquests camins en béns de domini públic de titularitat municipal. Aquests camins gaudeixen de la protecció pròpia dels béns de domini públic que empara directament la Constitució espanyola i que recull la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Per tant són inalienables, inembargables i imprescriptibles.3 Patrimoni arquitectònic i natural Sense ànim de ser exhaustius, val la pena fer menció del singular patrimoni arquitectònic-

9

cultural i natural a l’abast dels usuaris del camí ral.

El pas del camí ral de la masia de l’Hostalot a l’Hostal del Grau Foto: Rafael Sevilla

Els elements del patrimoni arquitectònic i cultural s’han anat creant al llarg dels anys de pervivència del camí. Podem citar el poblat ibèric de l’Esquerda, els dòlmens de Puigsespedres o de Puigseslloses, les esglésies romàniques de Sant Martí Sescorts, Sant Andreu de Pruit, Sant Llorenç Dosmunts, Sant Joan de Fàbregues, Sant Andreu de Falgars o Sant Simplici, el grau d’Olot, els ponts medievals de l’Hostalot, de l’Esquirol, del Bruguer, de Roda o de les Palanques, els antics hostals de les Palanques, can Perai, la Rotllada, l’Hostalot, l’Hostal del Grau… i pobles amb el tipisme de Rupit i Pruit o els Hostalets d’en Bas. Per un altre cantó, el patrimoni natural

d’aquestes contrades és certament fantàstic. La Plana de Vic i la vall d’en Bas, els espadats de Cabrera i el Pla d’Aiats, els cingles i boscos del Collsacabra, els engorjats de la riera de les Gorgues, els salts de la Foradada, la Barra de Ferro, el Sallent o la Coromina, la serra de Mateus, la mina dels Bandolers, etc, són elements imprescindibles que complementen notablement els atractius per als nous usuaris del camí. Recuperació i rehabilitació El projecte de recuperació i rehabilitació del camí ral de Vic a Olot té els següents vessants importants: Recuperació històrica i cultural del camí: té diversos aspectes, com ara: -Aplegar tota la documentació i bibliogafia elaborada per historiadors o escriptors, recopilar antigues llegendes, usos i costums, fotografies d’època, etc. -Inventariar i cartografiar els diferents elements i trams del camí. -Obertura i arranjament dels trams existents de l’antic camí. Creació d’andadors en els trams on el camí hagi estat tapat per l’asfalt. Diàleg amb els propietaris per trobar la millor solució en casos de conflictes. - Manteniment i difusió. Restauració dels principals elements patrimonials: hi ha diversos elements del patrimoni arquitectònic del camí que estan en un estat preocupant de conservació i que requereixen una restauració urgent, com ara el grau d’Olot, el pont de l’Hostalot o el pont de les Palanques. Revitalització socioeconòmica de les comarques: projectes de turisme sostenible, respectuosos amb el medi natural i amb les formes de vida tradicionals que puguin ser aprofitades per la gent del país com a oportunitats per tenir nous mitjans de vida, per rehabilitar antigues masies, per crear nous hostals (turisme rural) i

10

L’itinerari del camí ral sobre el mapa del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra, escala 1:20.000, de l’any 1890. Reeditat per la Diputació de Girona l’any 2004.

per afavorir l’assentament de noves famílies en aquest territori. Creació d’una xarxa catalana de vies no motoritzades: unió del camí ral amb la Via Verda Olot - Girona (a Sant Esteve d’en Bas i a Olot) i amb el futur Eix del Ter (a Roda de Ter), que puguin servir per recórrer el territori del país a peu, a cavall o en BTT (seguint les recomanacions de les directives europees respecte de la política sostenible vers el canvi climàtic).

Pagesos del Cabrerès, el Consorci de Turisme de la Vall de Sau-Collsacabra, el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Patronat d’Estudis Osonencs, els Amics de les Ciències de la Terra i l’Espai (ACTER) i la revista “Els Cingles de Collsacabra”. Rafael Sevilla

Font:

Per portar a bon terme aquest projecte tan ambiciós és indispensable el lideratge, dins els seus àmbits de competència respectius, de cada un dels ajuntaments afectats, dels diferents Consorcis de Turisme, Consells Comarcals, Diputacions i Generalitat. D’altra banda, també és imprescindible la col·laboració activa de totes les associacions, centres excursionistes i particulars que vulguin aportar al projecte el seu coneixement sobre el territori.

1

De moment, aquest projecte incipient ja té el recolzament d’institucions com ara els Ajuntaments de Rupit i Pruit, l’Esquirol i Tavertet, el GECA, el Centre Excursionista de l’Esquirol, la Unió Excursionista de Vic, l’Agrupació de

3

Extracte de la conferència feta per Assumpta Serra i Clota, sota el títol: “Els camins medievals al Collsacabra”, dins el marc de la Fira del Llibre de Muntanya. Rupit, octubre de 2004. Extracte de la conferència feta per Jaume Font i Garolera sota el títol: “El camí ral de Vic a Olot com a eix de poblament (segles XIX i XX)”, dins el marc de la Fira del Llibre de Muntanya. Rupit, octubre de 2004. 2

Extracte de la conferència feta per Xavier Campillo i Besses sota el títol: “Fonaments jurídics per a la recuperació del camí ral de Vic a Olot”, dins el marc de la Fira del Llibre de Muntanya. Rupit, octubre de 2004.

11

FER EL CIM La vie est un passage pour bien gagner la foi. La mort est un voyage dans le monde de la vérité, cantava Catherine Braslavsky al teatre de l’illa de Sant Lluís de París, en un cant en llenguatge “ladino espanyol” extraordinari. La vida és anar de pas, sempre hi ha un cim més amunt, que haurem de conquerir. Tot i sabent que n’hi han més, però no arribarem mai a fer-los tots. En l’avenir desconegut, n’hi ha que estan més enllà de les nostres possibilitats. I quan ja no puguem assolir més fites quedarà el “temps sense temps” de pau absoluta. Per tant, cal emprar tots els instants per anar amunt sense mirar massa endarrere, ni repenjar-se en el passat ple d’història personal que podria malmetre la determinació de seguir endavant en constant progrés. Sempre esperant l’era messiànica com en les melodies jueves de la Catherine. La litúrgia de la contemplació des de dalt és una màgia que dóna alè per seguir la ruta del retrobament amb un mateix, des de la pròpia maduració, amb les esperances perdudes per

Cim de la Pica d’Estats (3.143 m), al Pallars Sobirà. Foto: Anna Borbonet

12

mor d’haver-les confós sovint com a meta única, i després d’haver tastat la crua realitat de molts camins plens d’entrebancs i que hem perdut manta vegada entre encreuaments o bifurcacions que no duien enlloc, i hem hagut de refer viaranys una i una altra vegada, i abandonar les vies que ens semblaven bones però que no ho eren, i portaven al que ara recordem com errors o il·lusions. Vies que han resultat equivocades, però van modelar la nostra personalitat reforçant l’esperit de recerca i acumulant experiència. Hem après a fer sempre camí i no plantar les tendes massa aviat, fora de temps, i a constatar que encara érem a les beceroles de la cota més alta. La més idealitzada, el cim. Frenar la nostra tendència a aturar-nos abans d’hora en alguna clariana del bosc sense haver assolit el que se’ns demanava d’antuvi, i a poc a poc anar descobrint que l’horitzó sempre és llunyà i que per anar-hi calia caminar-hi amb determinació perquè no ens arreplegués la foscor. Fent ruta mantenint l’esforç continuat fins al termini: la nostra fita.

El meu amic, el pare Batllori, va acabar de revisar les seves obres completes, quan tenia més de 90 anys, a les quatre de la tarda d’un diumenge qualsevol; prèviament havia citat el seu editor per lliurar-li el treball, com va fer, i va morir dues hores després amb la feina enllestida. Va marxar en plena ascensió a la seva excel·lència: com historiador, jesuïta i català. Va morir corrent. Fent la carrera de fons de qualsevol esportista que s’ha proposat superar-se constantment. L’exercici evita l’endormiscament, la jubilació física i mental. Per això l’excursionista manté una estructura equilibrada. No té edat. Sempre cerca nous camins i això el diferencia del vell que ha dimitit de viure en constant recerca. Tot el contrari d’un Sartre que va optar per no optar. Qui manté la vitalitat no és un inconscient, sinó, hom que de la marxa n’ha fet raó de vida. La nostàlgia és agradable, però no sempre. Sovint no porta enlloc si no és que serveixi per aprendre de l’experiència anterior, i per tant sigui útil per millorar la construcció de la pròpia identitat. Tots tenim un patrimoni forjat

de patiment i emoció. Els esdeveniments de la pròpia història són útils, perquè estructuren la personalitat i desenvolupen els mecanismes de la raó per discernir sobre les noves decisions. Tampoc cal abandonar el gust per reviure aquells moments en què crèiem haver tocat els estels; moments que han existit per a cadascú de nosaltres i que en certa manera són a l’haver personal, encara que els haguéssim desfet amb les nostres maldestres mans. Han existit uns fars que ens han ajudat en les nostres nits. La muntanya, com la llengua, pot haver estat un espai d’integració i relació social. I sempre, sense renunciar a res: refer camins, posar-hi el coll, perseverar, fer l’esforç darrer per fer possible coronar la collada. Insistir. Fruir de les dreceres, incloses les abandonades per altres que semblaven més dretureres. Totes van ser útils en el viatge i no pas sobreres per arribar a veure, lluny, el llarg infinit. Sempre podem arribar més amunt, almenys en el nostre esperit. I somiar en les llunyanies des de dalt...per què no? Enric Cirici

Un veí de Tavert anònim que col·labora.

13

CANTAR LES QUARANTA 40 coses que no suporto de Collsacabra Com a aclariment previ, voldria confessar de bell antuvi que l’estructura d’aquest petit article (llistat de fets o situacions amb les quals no estic gens d’acord) ha estat copiada d’un relat titulat -em sembla– “100 coses que odio”, d’un escriptor en anglès el nom del qual no recordo (Bret Easton Ellis, potser?). Si algun amable lector sap a quin autor em refereixo, li agrairé que ho aclareixi a la redacció de “Els Cingles”. Posats a afusellar escrits d’altri, almenys saber a qui he plagiat…

La font del Saule amb la data del 1768 gravada a la pedra. És vora la casa de Monteis, a l’antic i bonic camí de l’Esquei que sempre ha estat lliure de pas. Foto: Anna Borbonet

No m’agrada que totes les administracions s’hagin oblidat per sempre més del camins rurals de Sant Bartomeu Sesgorgues i Mierons, temps ha asfaltats i avui convertits en pedregars (1); no em plau que els autobusos col·lapsin el centre de Cantoni cada dos per tres, aparcant on els dóna la santa gana (2); m’amoïna que l’enllaç del Perai a la carretera d’Olot estigui com està (3), i m’empipa que aquesta carretera, de Roda de Ter fins a la cruïlla de Manlleu, sigui més estreta que el camí de la Virtut però farcida de camionassos que van i vénen de can Patel o de l’altra baluerna, la il·legal depuradora de purins -i això encara que estigui prevista una ampliació de les seves voreres (4); em molesta que l’Ajuntament de la Vall d’en Bas no sàpiga o no vulgui pactar l’ús públic de la pista de Falgars als Hostalets

(5), com m’enutja que li importi un rave el tram que li pertoca de la pista de Cabrera (6); em fa tírria que l’eix Vic-Olot hagi desfet la vall del Fornès (7); em disgusta que els amos de Monteis fessin desviar una caminada popular en passar per la seva propietat i hagin tallat l’accés cap a la font de l’Esquei (8); em fastigueja que el Camí Ral segueixi tallat i esborrat al seu pas per la finca de Caselles, sense que l’Administració, oi ca!, hi faci res (9), i més en general, m’emprenya i em treu de polleguera que cada vegada més propietaris rurals agafin gust a cadenats i tanques sense porta, i a barrar camins als vianants (10). Em capfica el pi bord escampant-se arreu com una plaga (11), tant com m’encabòria la tala dels bedolls que encara sobreviuen entre el Torrent i la Salut (12); em corseca el consum d’aigua que fem tots (13) i em corglaça doncs el cabal misèrrim de les rieres i la brutícia que arrosseguen (14); em fa venir basques que l’amo de Rajols s’hagi carregat el bosc de Finestrica a Rocallarga i que llencés bestiar mort pel cingle de vora Pla Boixer (15); em repugna tanta font no potable pels nitrats (16); em fa de mal païr que es buidin les fosses de les granges quan cauen quatre gotes –i quan no cauen, també (17); em crispa els nervis que tot un senyor alcalde aboqui purins pel broc gros i sense mida als plans d’Ardura (18); em posa malalt que alguns terratinents facin calers –i sense impostos, només caldria- per deixar inundar els seus camps amb tres, cinc o deu vegades més fems del permissible (19); i què voleu que us digui : m’enquimera, em rebenta i em fa ferir que el llamp de depuradora que –deien– ajudaria a millorar aquest merder a costa d’invertir-hi una fortuna, resulti ara que és il·legal degut a la desídia i el mal funcionament de les administracions públiques (20). M’inquieta que les noves urbanitzacions de Cantoni i l’Esquirol vagin assemblant-se a

14

una exposició d’estils arquitectònics (21), i al mateix temps m’esvera que l’altra cara de la moneda hagi de ser l’estil únic de Rupit, pseudo-casa-típica feta amb maons ben disfressats amb pedra (22), o m’esgarrifa tanta casa aparellada i clònica davant l’Ajuntament de Tavertet (23); m’alarma el volum d’habitatges que al POUM es preveuen per Cantoni (24), i em fa por l’estat de les urbanitzacions (per anomenar-les d’alguna forma) Ententes i Muntanyà (25); més basarda fan però les urbanitzacions salvatges d’enllà el Collell o de davall Terrers (26), i m’atemoreix que en altres llocs avui mateix s’hi permetin cases noves en sòl rústic, en contra de les lleis i de la pura lògica (27); m’espanten tants carrers sense clavegueram (28) i m’esfereeixen tantes canonades perdent aigua a cor què vols (29); i vaja, m’esborrona, m’esglaia i em corprèn la manca de primer habitatge assequible, ja sigui de compra o de lloguer (30). Em fa pujar la mosca al nas que uns paios –soidisant estudiosos del país– s’enduguessin una fita històrica de vora de les Valls –mig trencant-la de passada!– i encara se’n vantessin a la seva web (31), i em sulfura que hi hagi mansos que trinxin per sistema –o s’emportin de

Visió d’una escampada de purins al pla Boixer des de prop de la Rocallarga. Foto: Anna Borbonet

record– els cartells indicadors a les cruïlles de camins (32); em fa enfadar que els jutges deneguessin la gratuïtat del menjador del CEIP El Cabrerès per als alumnes de Cantoni i Sant Martí (33), però m’indigna encara més que els nostres fills hagin d’anar a estudi a Roda amb dotze anyets escassos (34); em fa enrabiar que el tema de l’Entitat Municipal Descentralitzada per a Cantoni dormi el son dels justos (35), tant com m’enfurisma que ni això faci col·laborar les dues faccions de sempre (36); m’irrita la col·lecció de recursos ordinaris i contenciosos administratius –molts d’ells sense cap ni peus- que col·lapsen l’Ajuntament de l’Esquirol (37), i em revolta que, malgrat això, no facin pinya tots els grups municipals per afrontar aital desori (38); m’exaspera, en fi, que vagin petant les poques empreses del tèxtil que quedaven en aquest poble (39), i per damunt de tot em fa treure foc pels queixals, m’enfelloneix i em fa perdre definitivament l’oremus, rondinar molt però saber ben poc com resoldre aquests problemes (40).

El bonic i famós bedollar de sobre el santuari de la Salut malmès greument per una tala abusiva. Foto: Lluís Gonzàlez

I. Bofill 15

UN JUDICI DE BRUIXES DE L’ESQUIROL (1619-1621) Un dels temes que encara estan presents dins del que podem denominar “món de l’imaginari” popular és sens dubte el tema de les bruixes o, més genèricament, de la bruixeria. No falten records, rondalles, històries i, en alguns indrets, referències toponímiques relacionades amb el tema1. Si avui ens atrevim a presentar un cas concret no és pas des de l’òptica romàntica que pot oferir el tema, sinó amb la intenció de donar a conèixer una part de les mentalitats que dominaven la nostra comarca fa escassament quatre-cents anys (no cal anar tan enrere) i que, a més, aporten informació interessant de cara a crear un “corpus” històric sobre el Collsacabra. De passada, trobarem un clar exponent de la mentalitat del poble a Catalunya durant l’època del barroc. Tanmateix, la visió que tenim de la cultura del barroc no acostuma a tenir en compte aquesta realitat. Antoni Pladevall2, en un complet estudi, donava a conèixer el tema i el situava en el seu context històric i geogràfic català i més concretament de la comarca d’Osona. En el nostre cas concret, no hem fet altra cosa que centrar-nos en un dels casos que ell esmenta i que afecta al poble de l’Esquirol, “de la parròquia de Santa Maria de Corcó”3 i transmetre amb més detall els documents originals conservats en un lligall a la Cúria Fumada, de l’Arxiu Episcopal de Vic. La documentació que hem consultat conté un conjunt de casos de judicis a diverses poblacions d’Osona (Seva, el Brull, Taradell, Viladrau, l’Esquirol...). El fenomen va centrar l’atenció dels estaments polítics i religiosos del moment, tant a Catalunya com en diverses àrees d’Espanya. Les conseqüències, a efectes de repressió si hem de donar crèdit a alguns historiadors, serien importants4. Comenta el mateix A. Pladevall: No hi ha notícies suficients per parlar d’una persecució sistemàtica abans d’inicis del segle XVII. En aquest segle, però, la cosa canvià radicalment: la bruixeria co16

mençà a ésser considerada com un perill social i hi hagué una psicosi de viure envoltats de bruixes i de que calia lliurar-se d’elles per a preservar la societat i la terra de llurs maleficis.5 Hem de creure que el Dr. Pladevall es refereix al context català ja que, si ens centrem en l’europeu, la bruixeria va ser molt perseguida des de finals de l’edat mitjana, sovint sota la iniciativa de la mateixa Església6 que insta a actuar contra les bruixes i els bruixots que no són més que l’encarnació a la terra del poder del dimoni i que signifiquen la negació de la fe. Sempre seguint la nostra font, Osona no estaria fora d’aquesta mentalitat i de la consegüent persecució. Entre 1618 i 1622 (moment en el qual es mouen les nostres protagonistes), es varen penjar, acusades de ser bruixes, catorze dones a Viladrau, sis a Sant Feliu Sasserra, quatre a Taradell, quatre a Seva i el Brull, tres a Susqueda i a Rupit i una a Vilalleons. I això només pel que fa referència a Osona i deixant de banda els casos d’altres indrets com Terrassa, Sabadell, l’Urgell, la Cerdanya, la Garrotxa... Escriu Julio Caro Baroja, un dels especialistes del tema de la bruixeria: Para iniciar una causa basta la acusación de un particular o la denuncia, sin pruebas, hecha por alguna persona celosa. Lo màs corriente es, sin embargo, que el juez la abra ante el rumor público. En determinados casos puede bastar el testimonio de un niño; también el de ciertos enemigos de la persona acusada... El brazo secular se apodera de élla, pues el crimen de brujería no es solamente religioso, es también civil.7 Al darrere d’aquesta actuació hi ha la pretensió de guardar l’ordre, de fer fora de la societat aquelles persones que poden alterar l’ordre social i, també, de buscar culpables a les situacions de desequilibri com poden ser una mala collita, una pedregada, una inundació, una malaltia no esperada... Aquests temes acostumen a sortir en tots els judicis de bruixes i són presents en el cas que presentem.

El marc general L’imaginari popular ha relacionat fins els nostres dies l’actuació negativa d’algun tipus de poder malèfic en les qüestions que més els afecten, sobre tot en el cas dels efectes climàtics. Algunes mostres de testimonis de finals del segle XIX8 ens ofereixen alguns exemples que fàcilment podem extrapolar al Collsacabra. El primer testimoni confessa: Jo crec fermament qu’els bruixots son los que fan los temporals. Un dia’m vaig trovar ab un company de camí que havia estat set anys bruixot. Várem anar plegats unes tres hores y’m vá explicar cóm ho feyan, que es de la següent manera: Encenem una petita foguera á la vora de una font, circumstancia que es del tot punt indispensable. De aquella foguera surt una columna de fum molt prima, que poch a poquet se va extenent per tot, y pren tal consitencia que podria passar-hi un carril pel damunt. Los bruixots pujan a dalt de aquell núbol de fum i lo fan anar allá ahont ells volen. Mes devagades trovan als pobles previnguts i de cada cop de batall de campanes los tiran de aquí a n’enllà, o bé a cops de Veracreu los fan sortir del terme. Aquell bruixot me deia que cada vegada que’ls succehia això, patien molt. Un segon testimoni, també de finals del segle XIX explicava: Un germà meu que es de Llers, portà un dia un grapat de balas al rector de Figueras pera que les benehís i aquest li va dir: Axís, aixís ho haveu de fer, sols que en lloch de portarlas a grapats, las hauriau de dur a cabassats, y tirar de valent al mig del bruig, que faran blanco. Mon germá ho feu aixís. Un dia de temporal comenssà a tirar al bruig y li caigué als peus una orella ab arrecada que no podia ser més que d’una bruixa. En els testimonis que apareixen al nostre sumari de l’Esquirol surt diverses vegades aquesta creença. Apareix també en el judici a les bruixes de Viladrau: …y altra volta, en lo estiu passat nos ajuntarem prop de Amer que y erem anadas muntadas per los ayres y ferem allí en la aigua que y havia los conjurs ordinaris y caygué pedra que ni havia algunas com lo puny. La mateixa acusada, Antònia Rosquellas, confessa que, junt amb les seves companyes, recorrien

Gravat alemany el segle XVI. Dues bruixes preparen un beuratge.

els pobles de Querós, Susqueda, Espinelves i Vilalleons, destruint els sembrats i tot el que podien a base de pedregades seques. Un altre tema associat amb les bruixes és el fet de devorar nens no batejats i d’utilitzar la seva sang per confeccionar els seus ungüents. Trobem sovint que els jutges forcen les acusades que confessin que han desenterrat nens prematurs morts abans d’ésser batejats. És curiós observar com s’associa el tema de la pretesa bruixeria de la principal inculpada de l’Esquirol, la Margarida Templat, amb el pretès enterrament d’un avortament prop del mas Arquerons. També és normal associar el dimoni amb animals o al fet que siguin les mateixes bruixes les que es transformin en animals. Els animals que més apareixen són: un gat negre, una mula, sargantanes, corbs, ratapinyades... Rondalles i llegendes estan plenes d’exemples semblants. Al judici de l’Esquirol apareixerà el dimoni en forma de llebre. I encara un tercer fenomen a destacar: les bruixes ocasionen malalties sovint a resultes del que se’n diu “ullprendre” (dit també “el mal d’ull”). La 17

digas la veritat si fores tu la que setze anys fa ... i per quan la dita Antonia Rosquella no volgué dir la veritat fou manada abocar en lo banc i lligada fortament, i foren manats los ministres que tiressin de la corda. Després del turment, aconseguiren que l’Antònia Rosquella confessés: Senyors, jo us diré tot: uns quinze anys ha poch més o manco, que Maria Joaneta i Serrat me ensenyà el art de bruxa en un hort més avall de casa sua i me digué que si volia ser bruixa que lo diable me mostraria tanta cosa i aquí mateix me isqué lo dimoni com un home jove amb molt mala cara…

Gravat anglès de finals del segle XVI que presenta el penjament de tres bruixes.

imaginació popular no té altra resposta que la de culpar a persones assenyalades (normalment dones) d’alguns mals físics. També trobem aquest tema en el nostre sumari per boca d’un testimoni.

El sumari de l’Esquirol (1 d’agost de 1619 - 3 de desembre de 1620)

Els judicis no fan més que recollir les creences populars que són fruit de la imaginació que substitueix la racionalitat. Sovint és la mateixa voluntat dels jutges de sentir el que pretenien sentir, encara que això no s’aconseguís si no era per mitjà de la tortura física.

El procés que presentem recau sota la jurisdicció de Francesc de Montcada, senyor del Cabrerès. Actua com a notari Francesc Osona, de Vic. És un procés que ocupa 70 folis a doble cara i en la seva redacció cal·ligràfica mostra la mà d’almenys tres copistes diferents.

La persona del testimoni serà fonamental dins qualsevol judici. Com diu un escriptor del tema9: Uno de los elementos esenciales de los procesos y causa, muchas veces, del desenlace final de los mismos, es el del testigo. Individuo, en una inmensa mayoría de casos, con un indudable sustrato neurótico, en el que se pone de relieve la tendencia a referir hechos inventados o imaginarios, en una característica típicamente histérica, como es la mitomanía, que influye de manera decisiva con sus historias en el veredicto de los jueces.

Joan Sorribes, de la parròquia de Sant Martí Sescorts, presenta una denúncia contra Margarida Portús, àlies la Perolera, la seva filla Àngela Perolera, Elisabet Fàbregues, àlies la Farrera Vella, i la que resultarà la principal inculpada, Margarida Templat, àlies Arnissa, a les que acusa de ser bruixes.

A Vic, en un judici contra una implicada de Viladrau, la Margarida Rosquella, (judici que acompanya els nostres documents i que té data de 27 de maig de 1620) es transcriu: …i posada dita Antonia Rosquellas assentada en lo banch dels torments, tota nua sols ab uns panyos de tela, fou dit pel Magnífic senyor assessor: Antonia Rosquellas ja saps que estas condemnada a tortura perque 18

A continuació comença a citar noms d’altres dones, que era el que el jutge pretenia i volia sentir, acompanyant la seva declaració de tot un conjunt de malifetes que acostumaven a fer.

A la primera part del sumari testificaren Caterina Vilanova, vídua, de 45 anys, àlies la Teixidora, Joana Antentes, muller de Pere Antentes, Montserrata Torrent i Segimon Peray. En un primer moment no sembla pas que l’interès del jutge es centri en el tema de la bruixeria. De les declaracions dels testimonis en resulta una història truculenta que derivarà a temes més greus. Els testimonis declaren que Montserrata Torrent està involucrada en la desaparició d’un fill seu recent nascut, fet que ella nega. Confessa que el fill va néixer mort i que va donar

les despulles embolicades amb un drap al seu marit per tal que les enterrés a l’hort. El tema s’anirà clarificant al llarg de les declaracions que segueixen. La pretesa desaparició de la criatura va ser el desencadenant de tot el que seguirà. La Montserrata Torrent involucra en el fet (possiblement per desviar el seu protagonisme) Àngela Perolera i declara que aquesta s’havia compromès a fer-se càrrec de la criatura. En no trobar-la a casa seva, no li va quedar més remei que enterrar la criatura morta al bosc prop del riu i del mas Arquerons. Declara: És veritat que moltes vegades jo he sentit a dir que Àngela Perolera era bruixa, i si jo he feta la baixesa que he feta jo us juro que ella n’és la causa, que jo pels seus consells he fet el que he fet.* Abunda en el tema el testimoni d’Antoni Deu, pastor de Falgars que confessa que fa temps que ha sentit pel poble que la Perolera i la Torrent s’havien menjat la criatura que havia parit la darrera d’elles i que enlloc de la criatura havien enterrat una carbassa. A partir del dia 31 d’agost les declaracions prenen un altre camí i entraran de ple dins el tema de la bruixeria al poble. La primera declaració la fa Joana Antentes que explica que va anar a missa el dia de Nadal i que es va asseure al costat d’Àngela Perolera. Al moment de combregar li diu l’Àngela: Tinc tota la boca plena de cabells”. I com que tothom deia pel poble que era bruixa, vaig pensar que era veritat. També declara que pel poble corria la notícia que a Taradell havien penjat unes bruixes i que l’Àngela havia dit a la seva mare: “Ai mare, que ens faran a nosaltres ara?” Continua dient la Joana Antentes: I jo sé molt bé que la mare de dita Àngela Perolera molt temps ha té tot lo cap del nas mal i he sentit a dir que algun vespre l’havien agafada en alguna casa i que aleshores li havien fet aquest mal. I és veritat que tant l’Àngela com la seva mare són bruixes. El poble acostumava a senyalar i a marginar del col·lectiu persones, normalment dones velles o vídues, que presentaven algun defecte visible i repulsiu. És el cas de la nostra Perolera.

El judici no es torna a posar en marxa fins el dia 4 de juliol de 1620 i només es centrarà en les preteses bruixes. Torna a declarar Joan Sorribes, que havia presentat la primera denúncia: He sentit a dir que eren bruixes Elisabet Fàbregues, la Perolera, la seva filla, la dona d’en Templat anomenada Arnissa, la Graneta Vella i la dona d’en Pere Torrent, àlies la Torrenta. El testimoni d’Antoni Colobrans, sabater de l’Esquirol, torna a centrar-se en les inculpades: Fa uns tres o quatre mesos la Fàbregues va entrar a la meva botiga i em va demanar si tenia alguna cosa per treure les marques que portava a l’esquena una bruixa. Jo li vaig contestar que sí, que anés al capellà i que fes el que el confessor li digués. En Salvador Peray (alcalde del poble que tindrà un protagonisme destacat en el cas) declara que la dona d’en Joan Franch li havia explicat que havia enviat la seva filla de dotze anys a comprar a casa de la Templat i quan va tornar li feia mal al coll i al cap. El mateix Peray li va demanar que acusés la Templat de bruixeria pel mal que havia fet a la seva filla. Al final veurem com declararà, possiblement sota pressió de l’autoritat. El dia 7 de juliol declaren diverses persones que aportaran dades interessants, no només sobre el cas sinó també de cara a entendre i interpretar la mentalitat popular. Declara en primer lloc Pere Bach, del mas Bach de la parròquia de Sant Llorenç Dosmunts (Pruit): La vigília de Sant Pere vaig anar al mas Cos, de la parròquia de Corcó, propietat meva, per veure tot el mal que havia fet la pedregada. El meu masover, en Vilamala a qui diuen el Vermell, em va dir que en un tros de pedra caiguda del cel hi havien trobat un cabell d’un pam de llarg, cosa que demostra que la pedregada era cosa de bruixes. Ens vàrem posar a parlar de coses de bruixes i em va explicar que fa uns dies, mentre estava recollint aglans en una rompuda on hi havia la Templat, aquesta li va explicar que l’havien fet anar a Vic i l’havien fet despullar per veure si tenia les senyals de bruixa al cos i que li va dir que havia passat molta por. 19

A continuació es recull la declaració de Miquel Caselles, de la parròquia de Sant Julià de Cabrera. Aquesta declaració ens tradueix la psicosi que es viuria al poble sobre el tema de la bruixeria: Fa un temps que en Salvador Peray que era jurat (alcalde) i jo, vàrem enviar a buscar un home que segons deien sabia reconèixer les bruixes. Ens vàrem passejar amb ell per l’Esquirol i ens va dir que no havia pogut endevinar ben bé quines eren bruixes i quines no perquè anaven molt abrigades, però que li semblava que podien ser bruixes la del mal al nas (la dita Perolera) i la seva filla Àngela i que a partir d’aquestes dues podríem descobrir les restants. Ens va aconsellar que les tinguéssim cinc dies a la presó i que a la fi els hi freguéssim l’esquena amb un tovalló nou i després amb un drap de llana amb cendra dintre, fins que aparegués la marca. Aquest home ens va dir que el lloc on ell vivia no hi queia mai pedra perquè ja no hi havien bruixes. Aquest home tindria uns 25 o 30 anys, portava barba negra i per la seva feina li vàrem pagar quatre rals. Aquesta declaració dóna peu a molts comentaris. En primer lloc cal destacar la implicació de l’autoritat civil en un tema com aquest, fet que ens indica la transcendència social que es donava a la bruixeria. També cal destacar el fet que, sovint, ser geperut, tenir un defecte físic, (“tenir mal al nas”)... podia ser un equivalent a ser bruixa, que en un context social equival a dir “marginada”. Però d’aquesta declaració en volem destacar la presència al poble d’un foraster “especialista” en detectar bruixes. L’existència d’aquest enigmàtic personatge el recull A. Pladevall10 que ens parla d’un tal Tarragó que s’havia fet famós per terres de Solsona, Berguedà, Bages, Igualada, Vic, Sabadell, Terrassa... i que es dedicava a la “caça de bruixes” en aquestes dates, cobrant honoraris per la seva feina. El bisbe de Solsona el denuncia com un “embaucador”. La presència d’aquest personatge (o d’un de semblant) es confirma, així mateix, per documents existents a la comarca del Lluçanès i a Igualada11 on, en una reunió del 24 d’octubre de 1618, es comunica al Consell Municipal que en la ciutat de 20

Manresa i Santpedor i altres viles han enviat a cercar un home que, segons es diu, coneix les bruixes. El Consell acorda de forma unànime contractar els seus serveis, i que les despeses que se’n derivin es pagaran a parts iguals entre tots els veïns. Citem textualment a A. Pladevall: Resta clar que l’origen de la persecució de les bruixes no cal cercarlo en cap decret superior, sinó més aviat en una fòbia popular, atiada per alguna causa concreta. Ens resistim a creure que fos en Tarragó sol l’únic responsable de la persecució, tot i que, segons paraules del bisbe de Solsona, es movia per l’indret on varen començar els primers processos... Sembla evident que l’acció d’en Tarragó i d’altres “descobridors de bruixes” serví per desencadenar algunes persecucions particulars, com la del Cabrerès, però això fou possible perquè l’ambient es trobava propici i caldejat. Recuperant el fil de les declaracions del dia 7 de juliol de 1620, ens trobem amb el testimoni de Joan Reixac, hostaler de l’Esquirol, que amplia les declaracions anteriors de Miquel Caselles: Fa uns sis mesos va venir a casa meva un home que anava de camí. Mentre sopava em va explicar que quan havia entrat a l’hostal de la Graneta (?) havia vist una dona que ell sabia que era bruixa. L’endemà va anar a la capella de Sant Genís (antiga capella que existia al costat de l’actual pont de Can Corema, prop del mas Perai de l’Esquirol) i quan va tornar-ne em va dir que havia trobat l’església plena de bruixes. L’home volia marxar però jo li vaig demanar que esperés fins el vespre que arribessin els jurats i que faria per manera que li paguessin alguna cosa. Ens vàrem passejar pel poble i va reconèixer la Fàbregues, Les Peroleres, mare i filla, la muller d’en Templat i la Graneta Vella... El diumenge passat quan venia de missa, vaig veure l’Elisabet Fàbregues i el seu nét Jacint davant la porta del seu galliner. El nét amenaçava la seva àvia amb un bastó i li cridava moltes vegades que era una bruixa, mentre l’àvia li cridava “ja t’hagués escanyat jo quan eres petit” i el nen contestava “no hauries començat amb mi” donat que ja n’havia escanyat d’altres. Les declaracions continuaran el dia 25 de juliol amb Honesta, filla de Joan Batlle, fuster. La seva

és una declaració que no té desperdici i que ens connecta amb un altre aspecte clau del fenomen de la bruixeria: les relacions sexuals amb el dimoni: Fa un any l’Arnissa (Margarida Templat) va demanar-me cendra i al demanar-li perquè la volia em va contestar que volia saber si era bruixa. Ens vàrem posar a parlar de coses de bruixes i em va explicar que es reunien en un turó que ella no recordava i que el dimoni tenia part amb elles. Jo li vaig preguntar que si tenien relacions, parien, i ella em va contestar que sí, que parien una cosa com una gallina blanca. Llavors va arribar el meu amo i no vàrem parlar més del tema. El dia 30 de juliol declara Anna, la filla d’en Joan Franch, personatge que ja ha estat esmentat per les declaracions anteriors de Salvador Peray: Fa tres mesos la meva mare em va fer anar a casa del sastre Templat a comprar dos diners d’aiguardent per curar una ferida que s’havia fet el meu pare al peu. La dona d’en Templat se’m va acostar a menys d’un pam i quan vaig arribar a casa meva vaig notar una escalfor al coll que em va durar cinc o sis dies. Des de llavors encara tinc goll al coll i penso que és per culpa de la Templat. Segueix la declaració de Montserrata Torrent que al principi del sumari estava implicada amb la mort del nen recent nascut. De la seva declaració se’n desprèn que està presa per ordre del batlle, en Salvador Peray. Confessa que sovint el seu marit es queixava que Montserrat Antentes (propietari del mas Ententes) estigués massa sovint a casa seva i que la seva muller, Joana Antentes, havia dit al seu home que el fill era del seu marit, en Montserrat Antentes. A partir d’aquells moments el marit l’amenaçava de matar la criatura quan naixés perquè havia fet càlculs i havia arribat a la conclusió que no podia ser fill legítim seu: El meu marit comptava que jo no podia estar més que de tres mesos i per això em vaig inventar allò de l’avortament i de la carbassa per donar-li a entendre que jo havia malparit. Tot seguit la Torrent explica que l’endemà del part havia portat la criatura a casa de la Perolera perquè li havia dit que li portés i que la ingressaria a l’hospici. En no trobar ningú, va decidir abandonar-la a la resclosa que hi ha al costat del

mas Arquerons. L’endemà, la Perolera, la Paula Llorensa, la Joana Antentes i el frare de l’Esquirol varen anar a mirar si trobaven la criatura on ella l’havia deixat i no la trobaren. Es pren declaració a continuació a Margarida Portús, àlies la Perolera, que està presa junt amb Montserrata Torrent. Ella creu que està presa acusada de ser bruixa. Quan se li pregunta què n’ha fet de la criatura diu: Jo sé que l’havien abandonat però no sé que l’hagi trobat ningú. Quan li demanen si recorda haver anat a missa un dia que hi havia un home foraster contesta: Sí que me’n recordo. Aquell home em va dir que si volia em curaria el mal que tenia al nas.

Plànol recent de l’Esquirol (escala 1:10.000). Situació: (1) el Perai. (2) Església actual (1743). (3) Collsesgorgues. (4) Pont medieval. (5) Arquerons. (6) la Bertrana (antiga parròquia de Santa Maria de Corcó).

Fins el dia 27 de setembre segueixen una sèrie de declaracions en les quals hi intervenen molta gent 21

del poble. De les seves declaracions se’n dedueix que l’ambient al poble era molt crispat. Surten noves acusacions i inculpacions, generalment ampliant la llista de sospitosos de ser bruixes i, per primera vegada, i no és que fos un tema massa generalitzat, apareixen acusats homes: bruixots. De les declaracions d’aquest mateix dia 27 de setembre en destaquem la d’en Segimon Peray, fill de l’alcalde Salvador Peray. Declara que Mentre acompanyava l’Arnissa a Vic, al passar per davant de l’hostal de les Palanques, va sortir una llebre que es va posar al davant la somera on cavalcava l’Arnissa com si jugués amb la somera i durà molta estona. Això ens va sorprendre molt. La mateixa Arnissa ens confessaria uns dies després que quan anava a Vic se li aparegué el dimoni en forma de llebre. A partir del mes de desembre el cercle de les declaracions s’amplia amb testimonis de fora del poble. El dia 2 declara Anna Pons, de “terres d’Urgell”, que és a la presó junt amb Margarida Templat: Un dia la Margarida va caure malalta però jo sospitava que es feia la malalta. Movia les cames i els peus de forma tan violenta que donava la impressió que calia donar-li la extremunció. Jo li vaig dir que s’encomanés a Déu i ella no em va fer cas perquè estàvem barallades. Vaig començar a tenir tractes amb un tal Mensa que em va explicar que una nit havia vist entrar un gat a l’habitació on estava la Templat i que rodava per la pedra del foc que hi havia a l’habitació i que saltava damunt la Templat. Aquesta declaració la confirmarà el citat Lluís Mensa, sastre de Vic. Gravat de 1579 (40 anys abans dels nostres fets). Interior de la casa d’unes bruixes en el moment en què es disposen a sortir cavalcant les seves escombres, per tal d’assistir a un aquelarre (reunió de bruixes amb el dimoni).

22

La darrera declaració que presenta el sumari recull les paraules de la principal implicada: Margarida Templat. És el dia 3 de desembre de 1620. En preguntar-li sobre el mal que tingué a la presó contesta: Això em passa regularment i és degut al mal de mare, referint-se a la menstruació. A la pregunta sobre si les dones de l’Esquirol són bruixes contesta: Sí, és veritat. Però jo em refereixo a la fama i no a ser bruixes de veritat. A partir d’aquest moments acaben les declaracions dels testimonis i apareixen els esforços del marit de la principal inculpada, Francesc Templat, sastre de l’Esquirol, per tal de descarregar de culpes la seva dona. Presentarà arguments i testimonis que tirin per terra les declaracions dels que ell considera enemics propis i de la seva dona. Dels testimonis apareguts fins aquest moment sembla que ens trobem davant una persona assenyada, amb lògica i que sap separar la imaginació d’allò que és real. En resum, ve a refutar les acusacions dels testimonis amb aquestes argumentacions: - Anna, la filla d’en Franch, ja tenia els golls quan va anar a comprar l’aiguardent. Tenir golls al coll s’han d’atribuir a causes naturals i no a les bruixes. - No es pot donar crèdit a les acusacions d’en Pere Bach pel fet que era jurat l’any passat i Miquel Caselles era síndic. Tots dos acusen la seva dona perquè tenen ganes que ell es gasti els diners en la defensa de la seva dona. - El que diuen en Puidauret i la Batlle són ignoràncies i simplicitats, com per exemple quan diuen que el dimoni té tractes carnals amb persones humanes i que engendren una mena de gallines blanques, coses que només poden dir i creure les persones ignorants. - No es pot donar crèdit al que diuen en Segimon Peray i en Jaume Arcarons, perquè haver vist córrer una llebre no permet deduir que és cosa de bruixes. Tal cosa succeí a la plaça de Gurb quan es va presentar una llebre tot i que la plaça estava plena de gent. - La Templat és molt bona cristiana i sempre ha estat obedient al seu marit.

- No es pot donar crèdit a la declaració de Lluís Mensa ja que és un minyó que només té catorze anys i la història del gat que explica és cosa de minyons. Una cosa molt normal és que els gats s’acostin a la vora del foc per escalfar-se. - Que la Margarida Templat pateix d’ordinari del mal de mare i que és normal que li hagi vingut a la presó. De tot aquest seguit de descàrrecs en dedueix que la seva dona ha de ser lliurada de la presó i que els que han impulsat la denúncia han de ser condemnats a pagar les despeses del judici. Ho signa el dia 17 de desembre de 1620. Acompanyen aquesta declaració alguns testimonis que testifiquen a favor de l’acusada. En Pere Antentes diu de la Margarida Templat que és bona cristiana i de vida honesta i devota. Que jo l’he vista oir missa moltes vegades i sermons i altres oficis i l’he vista confessar i combregar i l’he vista exercitar en altres obres bones i pies com és donar caritat a pobres de Jesucrist i li he vistos passar molts rosaris i ensenyar la doctrina a una minyoneta que tenia a casa seva i que era de l’hospici. Fa molts anys que està casada i molt bona casada i obedient del seu marit. I el marit és home de molt bona i honesta vida i bon cristià. Sobre la bona conducta moral i religiosa de la inculpada declararen també en Montserrat Serra, bracer de l’Esquirol, en Pere Bertrana, pagès de Santa Maria de Corcó i en Gerard Vilaró, teixidor de lli de l’Esquirol, que testifica: Algunes vegades he preguntat a la noia que té a casa seva què li ensenyava i em va dir que el parenostre, el credo, la salve regina, los articles de la fe, passar el rosari i altres coses bones. També testifiquen a favor, Salvador Comajoan, pagès de Sant Llorenç Dosmunts, Francesc Antentes, pagès de l’Esquirol, Pere Roca, bracer de l’Esquirol, Joan Arimany, pagès de l’Esquirol, Joan Grau, traginer de l’Esquirol, Pere Pau Antentes, sastre de Vic i Miquel Rocatallada, paraire de l’Esquirol. El conjunt del sumari sobre les bruixes de l’Esquirol acaba amb un escrit amb data del 21 d’abril de 1621 en el qual Francesc Templat i la

seva dona, Margarida Templat, demanen que la causa contra ella sigui arxivada. No hi ha cap més referència sobre el cas, la qual cosa fa pensar que s’arxivarien les denúncies i que es deixarien en llibertat les inculpades. Jaume Crosas Casadesús Notes 1-Als nostres pobles estan encara presents en la memòria dels avis, llocs i llegendes relacionats amb les bruixes de la comarca. Sobre aquesta memòria que encara és viva a la zona, és molt interessant i alliçonador llegir el llibre El folklore de Rupit i Pruit. Vol II. Narracions. Eumo Editorial. Vic, 1984. El nostre tema hi és present sobretot de la pàgina 91 a la 114. 2-Antoni Pladevall: Monografies del Montseny. A “Amics del Montseny”, 1986. Pàgines 93-165. 3-Cal tenir present que en el temps en que ens centrem (1619), la parròquia encara no estava ubicada al nucli de la població. El seu trasllat no tindrà lloc fins l’any 1743. L’església de Sant Genís, prop del mas Perai, cobria les funcions d’església del poble. Per això no és d’estranyar que els mateixos documents esmentin les dues referències com a dues entitats diferents. 4- L’historiador J. Reglà, citat pel propi A. Pladevall, esmenta que a Catalunya, a principis del segle XVII es varen penjar (no pas cremar perquè estaven sota jurisdicció civil) més de quatre-centes bruixes i bruixots. 5- A. Pladevall. Obra citada, pàgina 108 6- Recordem que a finals del segle XV el Papa Innocenci III publica la butlla Summis desideratis affectibus, en la qual accepta la bruixeria i la relaciona amb el poder del dimoni. 7- Julio Caro Baroja: Las brujas y su mundo. Alianza Editorial, Madrid, 1969, pàg. 131 8- Javier Tomeo al seu llibre La brujeria y la superstición en Cataluña, Ed. Géminis, Barcelona, 1963, recull d’altres autors anteriors alguns testimonis interessants. 9- Federico Sena. Un proceso de brujas de 1620, a “Ausa”. Vol. VI (1968-1971) 10- Antoni Pladevall. Obra citada. Pàg. 110 i ss. 11- Veure: Javier Tomeo, obra abans citada, pàg. 45. (*) La transcripció dels textos del sumari de l’Esquirol figurava a l’article amb l’ortografia actualitzada. (N. de la R.)

23

LA FESTA DE L’ÓS A PRATS DE MOLLÓ

L‘arribada de l’ós i el seu seguici, que apareixen a mitja tarda. Foto: Jordi Gumí

Qui més qui menys, queda amb la cara emmascarada per la mà ennegrida de l’ós. Foto: Jordi Gumí

Els investigadors que han posat atenció a les èpoques llunyanes, asseguren que els habitants del nostre Pirineu eren uns grans observadors del moviment de l’ós, un veí certament notable que poblava aquelles muntanyes. Sobretot posaven atenció al seu despertar de la hivernació perquè l’associaven a l’arribada del bon temps i el feien signe de la fertilitat a la natura. És per això que organitzaven uns rituals màgics per anar a cercar l’ós, fent-lo sortir del seu catau, pensant-se que així s’avançava l’entrada de la primavera. Amb el pas dels anys es modificaren els costums i aquests rituals que tenien la funció de relacionar la tribu amb el seu entorn, varen transformar-se esdevenint una actuació de caire popular. Ja no era necessari despertar l’ós, encara que es mantenia present el que representaven les antigues cerimònies en recerca de l’esclat de la vida. La transmutació de ritus que passa a activitat lúdica féu que el paper de l’ós fos assumit per un individu disfressat, amb aspecte de la bèstia, que corria per tot el poble amb llicència per fer estralls, perseguir tothom, especialment les dones, en una acció de llibertinatge format per una barreja de gresca i reminiscència de ritus de la fertilitat. Si seguim el fil històric i ens fixem en el coneixement de fets comprovats, es constata que

L’ós es belluga entre el públic i busca brega, sobretot al jovent. Foto: Jordi Gumí

24

fa anys “la sortida de l’ós” encara era un acte molt freqüent a diversos pobles dels Pirineus. Avui quasi s’han esborrat els testimonis del fet i actualment sols en queda la permanència a la Catalunya Nord, a Sant Llorenç de Cerdans i a Prats de Molló (Vallespir), modificat i convertit en un acte festiu. Ara parlarem sobre la celebració que es fa en aquesta última vila, perquè té un desenvolupament molt característic i espectacular. L’ós baixa del castell cap a mitja tarda, encara que actualment són uns quants els óssos que constituiran el centre d’aquesta festa. Van abillats amb una vestimenta entre la qual hi ha pells que pengen irregularment, fent una figura estrafolària que acaba rematada amb una caputxa del mateix material que cobreix el cos. La característi-

ca principal és que van tots empastifats d’una barreja d’oli i sutge que tapa cara, mans, braços i els taca les vestidures, configurant un ésser paorós que es belluga, corre, salta i s’apropa a tothom per embrutar tant com pot o inquietar amb un garrot molt contundent. Cada ós va acomboiat per uns ajudants que li subministren oli i sutge suficient per anar empastifant a tort i a dret sense parar. També el segueixen un escamot de galejadors, armats d’escopetes, que de tant en tant disparen trets de foguejament a l’aire. El batibull que s’organitza és dels que fan història. L’ós s’abraona, la gent fuig o replica, el jovent rep embranzides, les mosses són perseguides, els infants esquiven la mà negrosa i també acaben emmascarats. Potser pensareu que algú podria pendre mal: doncs, no senyor! L’ós fa bullanga

però calcula cap a on pot dirigir el seu atac; dins de la disbauxa és molt contingut i educat, sobretot amb les persones grans que també, inevitablement, reben la màcula de la negrosa barreja. Més d’una vegada hem observat que l’ós lleva suaument les ulleres d’una velleta per dipositar-li amb delicadesa una ditada a la cara i tot seguit arrenca a córrer empaitant qui pot defensar-se de l’envestida. Les corredisses i rebolcades es perllonguen prou estona perquè la tarda s’ompli de moviment fins que “tothom” està embrutat i es considera que els óssos han fet la feina que els pertoca. En aquest precís moment apareixen “els blancs”.

óssos són abatuts, lligats i reduïts a terra. En aquest moment es sotmet la bèstia al ritual de “l’afaitada” seguint un cerimonial en què el vi negre, una botifarra i una branqueta de pi, tot junt sobre una palangana apareguda súbitament, fan un simulacre de rasura d’aquest ésser tan ferotge. Quan els óssos estan ben afaitats, reneix la calma, tothom respira una germanor festiva i la tarda lúdica de corredisses, ja extingida, s’acaba amb una ballada participativa, braços a l’espatlla dels veïns, que aplega els actors i els espontanis assimilats. Les veus afinen el so de la cançó de l’ós amb una bona voluntat digna de l’esdeveniment.

Els blancs són uns individus que emergeixen del fons de les tavernes del poble i s’agrupen d’una manera sinistra. Vénen vestits i maquillats d’un blanc impol·lut, formant una colla que arrossega cadenes, destrals, pics i cordes; són els que tenen la sana missió de cercar l’ós, acorralar-lo i caçar-lo. Simultàniament a l’aparició de tan dignes personatges, una cobla, situada a la gran esplanada de fora muralla, interpreta música popular catalana que arrodoneix el caire festiu de la tarda. Amb l’arribada dels blancs, el moviment de masses augmenta d’intensitat a redós de les batusses entre ells i els óssos. La fita consisteix a fer anar “les bèsties” cap a la plaça Major, una feina prou feixuga ja que el perseguit no es deixa encerclar, els blancs insisteixen i en l’abrandament cos a cos la blancor de l’inici comença a rebre l’emmascarada de rigor. El públic evoluciona amb el ritme imposat pels perseguidors, sempre itinerant cap al lloc on es conclourà la persecució; finalment s’arriba a la plaça i els

La festa de l’ós de Prats de Molló és un dels espectacles més lúdics que es conserven als Pirineus. És el testimoni d’una permanència del sentit ancestral que arrossega reminiscències dels mites primitius. Té el suport d’una participació compartida entre els actuants i el poble que és fidel a la convocatòria. La vivor de la “batalla”no deriva mai cap a un aldarull descontrolat, ja que es mou entre uns límits de pacte concertat que mantenen el clima de la tradició. En resum, són molts els motius pels quals recomanem un viatge a aquesta vila pirinenca, pels volts del carnaval, fent una telefonada prèvia a l’Ajuntament per saber la data exacta de la festa. Recomanem, també, que us vestiu amb la roba més apropiada per ser empastifada de negre, no fos cas que un dels vostres bons jerseis de muntanya quedés senyalat per l’ós.

La colla anomenada “els blancs” fa una aparició veritablement solemne. Foto: Jordi Gumí

Després de moltes escaramusses, els blancs capturen l’ós. Foto: Jordi Gumí

La festa s’acaba quan els blancs fan jeure l’ós i organitzen la cerimònia d’afaitar-lo. Foto: Jordi Gumí

Jordi Gumí

25

L’ANTIGA XARXA DE CAMINS DE LES GUILLERIES Introducció

El pont de Querós, per on passava un dels vells camins que anaven de Rupit a les Guilleries. Foto: Anna Borbonet (1983)

26

En el present article es proposa l’antiga xarxa de camins de les Guilleries. L’estudi i el coneixement del territori, les construccions d’infraestructura viària (els ponts...), les descripcions dels militars i els excursionistes, la cartografia militar, la tradició oral… han contribuït a fer-ne la proposta que, en tractar-se d’un treball en curs, s’ha de complementar amb més documentació, en un estudi posterior. De fet, la present nota ha de ser un estímul per a treballs de diferents disciplines (cartografia, història...) provinents de diversos col·lectius (acadèmics, excursionistes...) com, per exemple, la publicació de les descripcions dels itineraris fets pels militars que donen bona pista de la xarxa de comunicacions o l’estudi de les escriptures de propietat dels masos que donen informació sobre els camins com a propietat pública que eren. De fet, se segueix el mateix procés —però canviant-ne l’abast— reflectit en els dos textos a Quaderns de la Selva publicats pel sotasignat. En

el número 14 va sortir la nota “Un camí antic de Girona a Vic per les Guilleries”. Un any després, també als Quaderns de la Selva, a la nota “Aportacions sobre cartografia de les Guilleries” quedava reforçada la tesi del recorregut del camí antic amb el mapa CGE 638 provinent del Servicio Geográfico del Ejército de l’any 1809. L’estudi i el coneixement del territori va estimular la proposta que després es va poder documentar. Breu cronologia Des d’una perspectiva històrica, poca cosa se’n sap, dels ausetans, els antics pobladors de les Guilleries. Les comunicacions entre ells (dins les Guilleries) i amb els altres indígenes devien ser molt simples, amb camins de bast i algun camí carreter. La frontera est dels ausetans eren les muntanyes de Santa Bàrbara, Sant Gregori, el Far..., o sigui, la línia de muntanyes que presenta el pendent més fort del territori (conseqüència de la falla del Brugent). Curiosament, aquesta frontera s’ha conservat fins als nostres

dies. Els límits del comtat d’Osona i de Girona, les delimitacions dels bisbats de Vic i Girona, les línies divisòries entre els termes municipals... així ho indiquen, encara que cal esmentar la singularitat de la petita vall de Lloret Salvatge. Els romans es varen interessar per les valls de Susqueda, Osor i Sau. Alguns indicis així ho fan pensar (l’ara romana del Coll, les monedes del Pasteral, les plantacions de castanyers en el vessant nord de les muntanyes que encerclen les valls abans esmentades...). En canvi, hi ha menys indicis en el cas del Collsacabra. No hi ha evidències físiques sobre els camins que feien servir els ausetans o els romans, però caldria estudiar alguns elements existents a la Cellera de Ter. Sembla que la principal via de les Guilleries era el camí carreter del Coll, que aprofitava moltes carenes de muntanyes. Tanmateix, hem d’avançar a l’època carolíngia per trobar documentació i, llavors, fer suposicions per a èpoques anteriors. Tant Vic com Girona van ser ciutats importants des d’èpoques anteriors als romans i ho han continuat essent fins als nostres dies. Per tant, aquestes dues ciutats s’havien de comunicar d’alguna manera. Les tres vies antigues més importants (camins carreters) han estat, de nord a sud, el camí del Collsacabra, el camí de les Guilleries i la Via Augusta-el Congost. El camí del Collsacabra anava per l’altiplà; quan hom s’hi havia enfilat des de la vall del Brugent o la vall d’en Bas, s’anava en camí planer fins a Vic. El de les Guilleries ha anat canviant amb el temps: primer, va ser el camí del Coll, després el camí del Pedró i avui dia l’eix transversal. El camí de la Via Augusta (de Girona a Barcelona per l’interior) que seguia aproximadament l’actual traçat de l’autopista i s’enfilava a Vic pel Congost ha estat, fins fa poc, la via més important de comunicació. Les comunicacions dins les Guilleries tenien en compte el riu Ter i l’existència de valls fèrtils com la de Susqueda-Querós. No hi havia cap camí carreter a les ribes del Ter que portés de Susqueda al Pasteral o de Susqueda a Querós. En canvi, sí que hi ha evidències que des

de Susqueda sortia un camí cap a Sant Martí Sacalm, travessant la riera de Rupit pel pont de Sallent, i un altre camí que anava de Susqueda a Osor pel coll de Nafrè. Des d’aquest punt, es podia baixar a Osor o vorejar la part nord de la muntanya de Sant Gregori passant pel Cerver, el Clascar i arribar a la Cellera de Ter. Des d’Osor, en algun moment o altre, possiblement en els segles XIV o XV, es va fer un camí que vorejava la riera per arribar a Anglès. A partir d’aquest moment el primer tram del camí de muntanya de Sant Gregori devia perdre importància a favor del camí de Bellapollael Pedró (vegeu l’Atles del comtat d’Osona de J. Bolòs i V. Hurtado). Aquest camí carreter s’enfilava des de Sant Martí Sapresa-Brunyola

El camí ral d’Osor a Susqueda i l’ermita de la Mare de Déu del Part (segle XIV), en ruïnes. És al tram d’Osor al coll de Nafrè. Foto: Anna Borbonet

27

El Collsacabra i les Guilleries també devien comunicar-se d’alguna manera. Les diferents localitzacions de cases, ermites... a l’àrea compresa entre el Collsacabra i el riu Ter a l’Atles del comtat d’Osona i el mapa de Juli Serra fan pensar que l’única via que travessava els cingles passava per Sant Joan de Fàbregues. Així, des de Rupit per anar a les Guilleries es passava per Sant Joan i s’anava cap a algun lloc proper a Montdois i a trobar-se amb una cruïlla amb dos brancals: un cap a Querós, que en travessar el Ter pel pont de Querós (avui quasi sempre negat per les aigües de l’embassament de Susqueda) s’enfilava muntanya amunt per anar a trobar el camí del Coll, i un altre que baixava cap a Susqueda per la Muntada. Per sota els cingles, un altre camí, possiblement de bast, devia anar de Sant Joan fins a Sant Martí Sacalm passant pel castell de Fornils. Tanmateix, des de l’altiplà del Collsacabra es podia anar fàcilment a Vic i, per l’altra banda, tant es podia anar en direcció a Olot com baixar des de l’alçada de la Salut fins a alguna població com les Planes o Amer, per llavors poder dirigir-se cap a Girona. Conclusió

muntanya amunt buscant el mínim pendent carener per esquitllar Santa Bàrbara i, en diferents traçats no determinats, dirigir-se cap a Sant Hilari Sacalm. Aquesta població es configurava en una cruïlla de camins (cap a Vic, Arbúcies, camí del Coll, Santa Coloma de Farners, camí del Pedró...) que, de segur, va contribuir en el seu desenvolupament urbà. Des de Sant Hilari també s’anava al camí del Coll; cal recordar (vegeu “Un camí antic de Girona a Vic per les Guilleries”) que aquest camí continuava per l’ermita de Sant Andreu de Bancells i travessava la riera Major pel pont de Malafogassa. 28

En resum, les principals vies de comunicació que vorejaven o travessaven les Guilleries es poden ordenar per facilitat de recorregut (amb l’afegit d’indicació de la seva orientació quan toca el Collsacabra o les Guilleries): camí Via Augusta-Congost de Girona a Vic (SW de Girona a Granollers), camí de Girona a Olot per Amer (NW d’Anglès a la vall d’en Bas), camí d’Olot a Vic pel Collsacabra (SW), camí de Vic cap al Vallès (de nord a sud) i finalment, dins les Guilleries, el camí de Girona a Vic (d’est a oest). La importància dels camins canvia amb el temps. El camí de Girona a Vic n’és un clar exemple. De sempre hi ha hagut diferents vies per travessar les Guilleries: primer va ser el camí del Coll, després el camí del Pedró (Bellapolla) i avui dia l’eix transversal. O sigui, que la tendència ha estat d’allunyar-se del Ter i apropar-se al Montseny. Els projectes de realització de vies

de comunicació, que travessen les Guilleries, al congost del Ter (prolongació de la N-141, via fèrria de Vic al Pasteral…) s’han quedat com a projectes. La llunyania de les principals vies de comunicació ha creat un espai al voltant de les valls d’Osor i Susqueda que es protegeix per si sol. A la banda del Collsacabra està passant el mateix, la nova carretera de Bracons farà que l’actual via de comunicació entre Vic i Olot, amb una pervivència mil·lenària amb poques modificacions, quedi com a secundària i això representa també un allunyament del Ter. Josep Tarrés i Turon Bibliografia BOLÓS, JORDI - VÍCTOR HURTADO (2001). Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia. Atles del comtat d’Osona (798-993). Rafael Dalmau Editor. Barcelona. BOLÒS, JORDI - VÍCTOR HURTADO (2000). Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia. Atles del comtat de Girona (785-993). Rafael Dalmau Editor. Barcelona. CAMPILLO, XAVIER (2001). La gestió de la xarxa de camins en zones de muntanya: el cas del Parc natural del Cadí-Moixeró (tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA (1924). Les Guilleries. Descripció General de la Comarca. Barcelona. Inclou el Mapa itinerari Les Guilleries Collsacabra 1: 100.000. DEL VILAR, M. (1988). “Las vías de comunicación en la comarca de la Selva en época romana” dins Cypsela IV, pàg. 171. El mapa del Montseny, Les Guilleries i el Collsacabra. JULI SERRA, 1890 (2004) Competium, Girona. NAVAS, TERESA (2003). “Evolució de la xarxa viària a Catalunya” dins Obres Públiques a Catalunya, Real Academia de Ingeniería. OSONA, ARTUR (1899). Guia itinerària de la regió del Montseny i Guilleries. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. PERÁN, GREGORIO (1988). Los caminos de Cataluña en la primera mitad del siglo XVIII. Una estructura preindustrial (tesi doctoral). Universidad Complutense de Madrid. PLADEVALL, ANTONI (1993). “El poblament i la propietat de la terra als antics termes de Sant Hilari Sacalm i la vall d’Osor (s.X)”. Quaderns de la Selva, núm. 4, Santa Coloma de Farners. RAMS, EMILI I JOSEP TARRÉS (2002). Un viatge per les

Guilleries i el Montseny. Rafael Dalmau Editor. SERRA, JULIO (1891). Las Guillerías. Luis Tasso. Barcelona. TARRÉS, JOSEP (2002). “Un camí antic de Girona a Vic per les Guilleries” dins Quaderns de la Selva, núm. 14. Centre d’estudis selvatans. TARRÉS, JOSEP (2003). “Aspectes sobre cartografia de les Guilleries. Un estímul per a l’estudi de les comunicacions” dins Quaderns de la Selva, núm. 15. Centre d’estudis selvatans, pàg. 191-199. Mapes base procedents de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) i del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). NOTA: Article publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XLVI. 2005, Girona - MMV

29

ARA VA DE CINEMA Si us dic que la novel·la Solitud la va escriure Víctor Català, a pocs us interessarà. Si us dic que va ser portada al cinema amb el nom de “Adversidad”, el resultat potser sigui el mateix, però si hi afegeixo que els exteriors van ser rodats al Collsacabra, concretament a Rupit i a Sant Joan de Fàbregues, ja potser començarà a interessar-vos. Aquesta església romànica de Sant Joan de Fàbregues es troba a mitja hora de camí de Rupit; en aquells temps sols hi arribaven els animals de bast seguint l’ancestral camí que baixava a Susqueda. En aquells anys Sant Joan era una parròquia molt habitada i poc visitada. Feia la viu-viu als esdeveniments i lluitava per la seva subsistència.

Una escena de la pellícula “Solitud”, els exteriors de la qual es filmaren a Rupit. D’una revista de l’època.

30

La panoràmica que des de Sant Joan s’albira és realment espectacular. Té el majestuós Pla Boixer i cingles de Tavertet i de l’Avenc que li fan de capçalera, cingles dentats i tallats a pic sobre l’abisme. La dolça melodia de l’aigua quan cau pel salt de Sallent és una nota que endolceix aquestes afraus. Ai, qui pogués tenir cisell tan destre i mestratge per saber-lo fer treballar! No és estrany, doncs, que el citat director de cinema, que amb tant detall mimava les

seves obres, triés aquest feréstecs paisatges per filmar la seva particular “Solitud” o “Adversidad”. Anem al gra: Era l’any 1943 quan el director de cinema Miquel Iglesias amb una colla d’actors i d’actrius de primera fila d’aquella època: Leonor Fàbregues, Josep M. Lado, Artur Camarasa, Emília Baró i altres, un bon dia vingueren a parar a Rupit. El pressupost rondava les 400.000 pessetes, que en aquell temps ja eren diners. Els exteriors es rodaren a l’església i voltants de Sant Joan de Fàbregues. Deixem que sigui el mateix Miquel Iglesias qui ens en parli a través d’una crònica en una revista de l’època: “Vaig haver de canviar un xic el plantejament de la pel·lícula, ja que en la novel·la hi sortia una violació i una dona que abandonava el seu marit, fets que eren impensables en aquell temps de la postguerra, i vaig haver de suavitzar-ho una mica. La censura de l’època era tan rigorosa que l’aplicaren un cop per l’expressió adiós querida, que va caldre canviar per altres paraules”. El mateix director afirma que per rodar “Adversidad” l’any 1943, “s’havien de tenir molt ben posats”. Més tard es presentà a la pantalla amb el nom de “Solitud”. Continua en el mateix escrit: “Els interiors es rodaren als estudis Orfea, de Barcelona, i els exteriors, com ja he dit, a Sant Joan de Fàbregues i a Rupit. Com que la portalada de l’ermita de Sant Joan estava en mal estat, la que surt a la pel·lícula és la del monestir romànic del Poble Espanyol, de Barcelona, i que en la pellícula s’anomenava “San Poncio”.Vaig triar l’església de Sant Joan de Fàbregues perquè és molt bonica i té un marc preciós: amb la cinglera tan espectacular i impressionant, amb l’Agullola i els salts del Rodó i Sallent, tot tan agrest i verge alhora. El vam triar per això.

El rodatge es va fer sense complicacions? Alguna n’hi va haver. La més empipadora va ser que, un cop havíem deixat Rupit, el dia abans de Nadal del 1943, vam haver de tornar a rodar-hi, perquè gairebé la meitat dels plans van quedar desenfocats. El rodatge va ser dur pel fred que hi feia; vam arribar als dotze graus sota zero, temperatura a la qual no estàvem pas acostumats. Arribàvem a Rupit a les deu de la nit. Tot era fosc. La carretera era infernal. Vam anar-hi amb un autocar molt tronat, que anava amb gasogen. Ens allotjàrem a la fonda de Can Quim on em rebé un home amb un llum de carbur, cosa que ens impressionà molt per la rusticitat de l’escena. Nosaltres el batejàrem amb el nom de Boris Karloff, per la seva estrafolària imatge. Què se n’ha fet de la pel·lícula? Crec que s’ha perdut. Cap laboratori no té el negatiu. L’he buscat per tot arreu, ja que totes les cadenes de la televisió busquen pellícules velles, però no l’he trobada enlloc. Jo calculo que com que era sobre suport inflamable, el laboratori se la va treure de sobre. És possible que s’hagi perdut del tot.” Em comentava la Rossita de can Rovira: “En dita pel·lícula hi prenien part com a comparses algunes persones de Rupit. Per indisposició de la primera actriu Leonor Fàbregues, em varen escollir per suplir-la en una escena.” Hi sortien també en Joan Es-

tregués, l’Esteve de cal Mestre i en Joanet Barraca, amb el seu inseparable gosset; feien d’enterramorts. S’allotjaven a Can Quim, actualment fonda Marsal. Sobre aquests fets en parlava un article del diari Avui, que juntament amb alguna anècdota de viva veu que he pogut recollir d’algunes persones de Rupit que encara se’n recorden, m’ha semblat interessant fer-vos-ho arribar. Si s’ha perdut la pel·lícula, almenys que perduri el record d’aquests fets que són un full més de la nostra història.

Grup d’aficionats que varen intervenir en algunes escenes rodades a Tavertet de la pel·lícula “Notas perdidas” fa pocs anys. Foto: Ernest Gutiérrez

D’altra banda també podem esmentar, tot i que poca gent ho sap o ho recorda, que als anys 1933-1935 es va filmar una pel·lículadocumental al Collsacabra titulada : “Veraneo en las Vilas”, d’uns 30 minuts de durada. Es va projectar a la mateixa casa de les Viles de Pruit.

31

L’articulista senyor Queralt ja va publicar a una coneguda revista de cinema de l’època, que aquesta pel·lícula-documental es projectava per primera vegada “d’estreno” a la sala de cinema de Rupit de Dalt (?). Un dia de primavera de l’any 2000 vingué a Rupit el senyor Miquel Pérez i Mas, interessat en el tema, i va visitar la masia de les Viles i diverses persones del país; també vingué a casa meva per veure si en sabia alguna cosa, però malauradament va haver de marxar de buit ja que ningú va saber donarli cap notícia de la pel·lícula, ni de la sala on es va projectar i menys d’aquest poble imaginari anomenat Rupit de Dalt, que podria ser el veïnat de les Viles de Pruit. Hem de tenir present també que són moltes les seqüències de pel·lícules que s’han vingut a filmar a Rupit. Es filmaren escenes de: “Camino cortado”, “El puente de la ilusión”, “Crimen”, “La Ràbia”, “El timbaler del Bruc”, “El caballero de los ojos verdes” (sèrie francesa) i “Notas perdidas”, de la qual també se’n varen filmar algunes escenes a Tavertet. A més, Els Joglars rodaren

32

escenes de : “Ya semos europeos” i “Som una meravella”, entre d’altres. Ens visitaren artistes com Vicente Parra, Mario Beüt, Marta Padovan, Diango, Julián Mateos, Germans Cobos, Jose Luis López Vázquez, Mercedes Sampietro, Jordi Sanz i molts altres. A l’estiu del 2005, Santi Arisa i la seva tribu, vingueren a rodar “Romanço”, curtmetratge on intervenien molts extres de l’Esquirol. Per un parell de dies el poble de Rupit, degudament abillat, va reviure escenes escabroses, que feia segles que s’havien viscut. A la plaça de la Vila es va veure com penjaven a la forca una parella d’enamorats, voltats de frares i populatxo. Quan el saig donà ordre al botxí per executar la sentència i es sentí aquella excitant música de “Romanço”, varen ser molts els espectadors que se’ns va posar la pell de gallina. Recordança d’uns fets que Déu vulgui que mai més no tornin i que Rupit ja havia viscut al segle XVII en la famosa caça de bruixes. Miquel Banús

CRÒNICA DE COLLSACABRA CANTONIGRÒS El dia de Dijous Gras va tenir lloc una berenada a les antigues escoles. A pesar del fred i de la tarda plujosa, es va poder fer, al carrer, una molt bona botifarra a la brasa que amb el pa amb tomàquet va fer les delícies de grans i petits. El dia 14 de maig al vespre es va celebrar, com cada any, la foguera de Sant Isidre, on no van faltar-hi els tradicionals petards. L’ESQUIROL Concert de comiat del local del Sindicat El dia 7 d’abril a les 10 de la nit va començar el concert de comiat del Sindicat, ja que properament aquest local s’aterrarà. Van actuar-hi grups de Rock que en la seva formació tenen membres del poble com 666 Capilla Sixteen, Monos de Chocolate, Udol... i altres grups de la comarca. Durant tota la nit el local va estar ple de gent, que volien dir l’últim adéu d’aquesta manera al local del poble. Pedalada del Cabrerès Els dies 13 i 14 del maig passat s’ha celebrat una vegada més l’edició de la Pedalada del Cabrerès, que enguany ha tornat a ser multitudinària, amb ciclistes i visitants d’arreu de Catalunya i d’Espanya. Més de 4.000 ciclistes van fer el recorregut pel Collsacabra. A més, al camp de futbol hi tenien lloc diverses activitats, com ara: “spinning”, parades

ANUNCI LA DEVESA

de venda de material ciclista i exhibicions a càrrec de ciclistes d’èlit com Ot Pi. Presentació de la revista Camins El 19 de maig es va presentar la tercera edició de la revista Camins, feta amb la col·laboració de la gent gran del poble. Aquest projecte va sorgir arran d’unes classes de català que es fan per als jubilats. Cada mig any en surt un número. Els avis hi expliquen de tot, vivències, històries de l’Esquirol, i descriuen persones emblemàtiques del poble. També s’hi recullen receptes de cuina, acudits, poemes i cançons. Festa de Sant Isidre El 7 i 8 de maig va tenir lloc, com cada any, la festa del barri de Sant Isidre, fent una gran foguera seguit d’un bon sopar i acabant la vetllada amb un grup d’animació. Festa dels Avis El passat 4 de juny es va celebrar la Festa dels Avis amb una missa, aperitiu, un bon dinar i un homenatge als avis que enguany feien vuitanta anys. RUPIT Caminada popular El dia 26 de març de 2006, primer diumenge de primavera, es celebrà la IX Caminada popular de Rupit amb un recorregut de 15 Km pels bonics paisatges del Collsacabra. Hi acudiren 522 participants que varen poder

ANUNCI MONTSERRAT COLOMER

33

gaudir d’unes belles panoràmiques i un dia d’autèntica primavera. Tothom engrescat deia: fins l’any que ve!

Un moment de la inauguració de la remodelació de l’edifici de l’Ajuntament de Rupit.

Inauguració de la remodelació del edifici de l’Ajuntament El dissabte dia 1 d’abril el conseller de Governació de la Generalitat, Joan Carretero, va inaugurar la reforma de l’Ajuntament de Rupit i Pruit. Després de descobrir una placa commemorativa, des del nou balcó de la faça-

na el conseller i l’alcalde Sebastià Joanola es dirigiren al poble amb unes paraules d’admiració vers aquesta bonica i ben cuidada vila, i l’alcalde va agrair el suport de la Generalitat i de la Diputació. Les obres han tingut un cost total de 135.000 euros. Unes 200 persones varen assistir a l’acte i van poder visitar les instal·lacions del nou consistori. Després d’un abundós i variat piscolabis per a tothom, el conseller i el consistori visitaren l’església i els principals carrers del poble. TAVERTET 5a Fira del Llibre de Muntanya La Fira del Llibre de Muntanya es repetirà al poble de Tavertet on va tenir la seva primera edició l’any 2002. Durant aquests cinc anys, la Fira ha anat creixent i s’ha consolidat, però també ens han deixat per sempre amics i companys que ens ajudaren en la tasca d’organització i que ara volem recordar especialment: la nostra fotògrafa oficial, na Tersi Jofré, i n’Eduard Delgado, que va ser el mestre que ens va portar pel camí que calia per fer la Fira.

34

El dia 30 de setembre es farà la inauguració i està prevista l’assistència del conseller de Cultura Hble. Sr. Ferran Mascarell. El nostre president d’honor d’enguany en Conrad Blanch, alpinista, cap de la primera expedició catalana que va fer el cim de l’Everest, clourà l’acte amb un parlament sobre el tema: L’Everest sense límits. A quin preu? En aquesta edició el tema a tractar estarà relacionat amb la medicina de muntanya i la seguretat a la muntanya, amb tres conferències i una taula rodona organitzades per l’Institut Espanyol de Medicina de Muntanya. També comptem amb la Universitat de Vic i amb la Xarxa de Custòdia del Territori per als temes de natura. La clausura de la Fira anirà a càrrec del Sr. Ramon Luque Porrino, director general de Medi Natural. Com sempre, podreu gaudir d’un nombrós ventall de possibilitats de lleure cultural i esportiu per a grans i petits. Us hi esperem!

35

Conferència del Dr. Borrell. Foto: Jordi Gumí

Una part del públic en una sessió de Vivarium Artium. Foto: Jordi Gumí

Trobada Animalista Els dies 5 i 6 de novembre de 2005 es va celebrar la 3a. trobada Animalista de Tavertet a la masia de l’Avenc, amb un particular èmfasi a conscienciar des de joves les persones sobre la importància de respectar els animals i vetllar pel seu benestar. Raimon Panikkar va fer la presentació on ens parlà d’un món que és de tots, un món on cal respecte fins i tot per les pedres. La visió antropocentrista de creure que som més importants que els altres éssers, ens empobreix espiritualment i moralment. Fundació Vivarium Aquesta fundació segueix de forma continuada amb activitats que a Tavertet cristal·litzen en les trobades del segon dissabte de mes. A les tardes, la intervenció del Dr. Raimon Panikkar marca les pautes, que aquest curs s’han referit al seu llibre Espiritualitat hindú; els diàlegs sobre el tema són d’un contingut ple de referents orient-occident molt interessants i en cada trobada hi ha moltes intervencions dels assistents. Els matins la secció Vivarium Artium presenta un ventall ampli i diversificat del qual en farem una menció resumida. Àngels Rovira va dirigir una sessió de Tai-txi amb presentació pràctica a l’aire lliure. El Dr. J. M. Bosch desenvolupà la Psicologia de les expressions facials, amb un discurs en-

tenedor i uns referents gràfics molt apropiats. Anna S. Ayguavives presentà el seu llibre Viatge a Korètzero que mostra un argument amb referents de vida interior i una narrativa de caire sensiblement poètic. Jordi Gumí parlà de Fotografia i Etnologia prenent com a base el llibre Collsacabra 1900-2000. Jordi Soler exposà una visió de la gent del nostre país a redós del seu llibre Les set tribus de la nació catalana. Fabià Contreras va descriure la manera de conèixer els aliments i la forma de tractar-los, fent entenedor el tema “la química a la cuina”. El Dr. Francesc Borrell féu, molt apropiadament, la definició dels lligams entre la medicina i la espiritualitat, anotant la relació pacient-metge com a nucli d’un diàleg enriquidor. Conferència El dia 25 de març, l’Associació Amics de Tavertet juntament amb la nostra revista, el suport de l’Ajuntament de Tavertet i la collaboració de l’Avenc, van organitzar una conferència a càrrec de Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona. Amb el títol “Filosofia de la convivència avui” l’orador va centrar, descriure i definir, amb gran mestria, l’estat actual de les relacions humanes, donant una visió molt equilibrada de la relació entre diferents comunitats, distintes edats i punts de vista no coincidents. Una vetllada molt profitosa que fou seguida amb gran interès pel públic que omplia la sala de la Biblioteca Municipal.

36

Visita d’empreses turístiques El Consorci Vall de Sau-Collsacabra ha programat una sèrie de visites als nuclis de la seva demarcació. És una iniciativa destinada a les empreses turístiques; es pretén que tinguin un coneixement directe de les possibilitats que cada poble pot oferir. La primera es va realitzar el dia 5 d’abril de 2006 a Tavertet, on un grup molt dinàmic va poder constatar, a part de les meravelles de natura i paisatge, els serveis de primera magnitud que el poble té a disposició dels visitants. Pasqua Com cada any, la Pasqua de Tavertet presenta uns costums establerts que la tradició ha mantingut de forma constant. A més dels actes que són comuns a tots els pobles del nostre país, aquí es mantenen els goigs del Roser, cantats seguint un itinerari per tot el poble. També s’organitzà la popular Rifa d’Ous que és genuïna i especial, realitzada amb “virolles” molt antigues, donant un toc de popularitat a la Festa que tots celebrem. Concert simfònic Organitzat per la comissió de festes del poble, el dia 27 de maig va tenir lloc a l’església de Tavertet un concert fet per l’orquestra formada per alumnes de 2on cicle de Grau Mitjà de les escoles de Vic i Manlleu. Van interpretar obres de J. C. Bach, Gustavson, G. Holst, J. Sibelius i P. Streep, que van ser molt aplaudides pel nombrós públic assistent. Aquesta orquestra inclou joves d’edats entre els 14 i els 17 anys, alguns dels quals ja formen part d’orquestres importants com la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) o

l’OEMUC (Orquestra de les Escoles de Música de Catalunya).

Presentació d’un llibre El passat dia 10 de juny va tenir lloc a l’Avenc la presentació del llibre: A castle in Spain, en

Conferència de Norbert Bilbeny. Foto: Jordi Gumí

Cant dels goigs del Roser en un carrer del poble. Foto: Jordi Gumí

37

les colles gegantera i de grallers de Tavertet van ser convidades, juntament amb set colles més, a la trobada de gegants de Navàs, que aquest any han celebrat els quaranta anys dels gegants vells d’aquesta vila del Bages. Seguint la tradició de les colles, el proper 16 de juliol, en motiu de la festa de Sant Cristòfol, patró de Tavertet, es farà una trobada gegantera al nostre poble en la qual en “Joan de Balà” i la “Carme Pastora” en seran els amfitrions. Aquesta trobada durarà tot el dia amb xocolatada al matí, parada de gegants i cercavila, arrosada popular i a la tarda ballada de sardanes. Presentació del llibre “A castle in Spain” Foto: Belinda Parris

Els gegants i els grallers de Tavertet, amb altres colles, a la trobada gegantera de Navàs Foto: Rafael Sevilla

la seva versió de butxaca –la traducció lliure al català seria un somni impossible– de Matthew Parris. El llibre, aprofitant la recuperació de la masia de l’Avenc, ofereix un estudi periodístic de les terres del Collsacabra, la Plana de Vic i la Garrotxa; a més inclou un capítol dedicat a la història i la política de Catalunya titulat “Una nació sense estat”. Després de la presentació va haver-hi un concert a càrrec de Pau Codina, violoncel i José Enrique Bagaria, piano, que va ser molt celebrat pel nombrós públic que va assistir a l’esdeveniment. A continuació un abundós aperitiu va donar per tancat l’acte. Trobada gegantera a la vila de Navàs Amb motiu de la Festa de Primavera de Navàs,

ELS PASTORETS DE TAVERTET (breu història d’una representació novedosa) Ara fa sis anys naixia a Tavertet la iniciativa d’un grup de gent que volíem representar els pastorets o L’adveniment de l’Infant Jesús, que és així com s’anomena la coneguda i popular obra d’en Josep M. Folch i Torres. El projecte era agosarat, si tenim en compte que partíem de zero. No teníem vestuari, ni decorats i tampoc érem actors de teatre, però la il·lusió de tota la gent que hi vàrem participar va estar molt per sobre d’aquestes mancances i en qüestió de dies tot allò que en un principi semblava una utopia, anava prenent forma i la collaboració desinteressada tant de la gent del poble com de fora, sortia de sota les pedres. Els pastorets del nou mil·lenni, que és així com els vàrem anomenar, veien la llum per primer cop aquella tarda del sis de gener de l’any 2000, amb la sala de l’Ajuntament plena de gom a gom i un èxit que tots els participants encara recordem. Es va parlar de continuïtat, però el temps passa i alguns hi som, però d’altres malauradament ja no i en el període d’un any costa molt mantenir el caliu d’un foc que requereix autoalimentar-se contínuament. Varen pasar cinc anys fins que varem tor-

38

nar a parlar de pastorets. Aquesta vegada l’aposta era fer-los al carrer i venia d’una proposta d’en Toni Molina i la gran majoria vàrem respondre amb allò de “tu estàs boig”, però la màquina de fer pastorets es va tornar a posar en marxa i a empentes i rodolons s’anava perfilant el nou espectacle, que modificava tota l’estructura tradicional de representar una obra en un recinte tancat, amb decorats de roba i cartó, a representar-la al carrer amb decorats tan reals com cases de pedra i espais oberts a l’aire lliure. Haig de confessar que dues o tres setmanes abans, encara buscàvem els personatges que havien de representar els papers de “l’àvia” i “els pecats capitals”. Havíem tingut no sé quants candidats, però cap en ferm. És a dir, allò era una bogeria, però un cop més i com per art de màgia, els dies un i dos de gener del 2005, s’estrenava l’espectacle. D’aquells dies hi haurien moltes anècdotes per explicar, però potser la més sonada va ser la fugida de sis xais que teníem en un quadre estàtic al pati de la casa de colònies i que vàrem recuperar amb l’ajut del ramat de cal Baró. No cal dir que en aquesta ocasió l’èxit també va ser absolut, tant per l’afluència de públic com per l’espectacle en si, que va assolir un nivell professional, tenint en compte que tota la il·luminació i el so varen anar a càrrec del Carles Valero, que per uns dies va convertir indrets del poble en veritables decorats, ambientats segons les exigències del guió.

Un cop més es torna a repetir el cicle anual i el caliu torna a trontollar i amenaça amb tornar-se a apagar per qui sap quant de temps. Som a principis de la tardor del 2005 i un fet inesperat convulsiona el poble de Tavertet. En Toni Molina pateix un greu accident que el mantindrà un llarg temps hospitalitzat.

Una escena dels pastorets de Tavertet Foto: Jordi Gumí

Si tenim en compte que ell és un dels puntals d’aquesta representació, ningú no pot imaginar que hi hagi temps suficient per tal que es recuperi i es pugui reunir de nou amb tota la gent que participa en els pastorets i buscar nous actors. En fi, fer tot el desplegament necessari perquè allò tiri endavant. Increïble, però cert, en Toni torna recuperat de l’hospital i amb més ganes que mai d’encarnar de nou el paper de Lluquet. Amb l’energia recuperada, ens arrossega a tots i ja tornem a tenir el poble de potes enlaire. Que si focus per aquí, bales de pa-

39

lla per allà, barretines, espelmes i perdoneu l’expressió, alguna “emprenyada”de més a més. La qüestió es que tornàvem a estrenar, i aquest any amb la participació desinteressada del Dr. Panikkar i l’Antoni Basas com a pregoners i en Quimi Portet amb la guitarra. Què més podíem demanar ? A part de portar ous a Santa Clara i de resar que fes bon temps, tot estava fet, però Sant Pere va obrir l’aixeta i ens va aigualir totes les representacions previstes, a excepció de la primera que la vàrem acabar amb un ai al cor. Com a experiència personal i compartida, us haig de dir que a tots els participants ens va

40

quedar a dintre aquella adrenalina acumulada pel treball, l’esforç i la il·lusió dels dies precedents a la representació i que flueix a poc a poc en el moment de l’estrena. Ara només resta que ens preguntem tots plegats: Volem continuar fent els pastorets? Hem de donar-hi un enfocament diferent? És millor tornar a deixar un compàs d’espera? Ben segur que molts dels que us podeu sentir al·ludits en aquestes línies, ja teniu resposta a aquestes preguntes. Caldrà consensuar-les. Rafel Cobertera (Rovelló)

UNA REFLEXIÓ POÈTICA LA PERSEVERANÇA DELS ESTELS De molt petit em van ensenyar a llegir el firmament. Interpretava a la perfecció la guspira de tots els estels fugissers, que heu de saber que tots marquen el cel amb un missatge urgent i irrepetible. Distingia amb la simple observació, el subtil moviment de les constel·lacions. Fins i tot, a las nits serenes d’estiu m’ajeia al prat, i a ulls clucs, m’era dat d’intuir la imperceptible fressa del astres en moviment. De petit estimava aquelles criatures celestials, totes eren màgiques. Per a mi, allà on la gent endevinava solament estels de mida diferent, jo, hi sabia móns únics especials, almoines de llum que travessaven pacientment espais siderals, cercant tan sols l’instant efímer d’uns ulls receptius. Un dia vaig descobrir un puntet brillantíssim prop d´Orió i pocs dies després, un company d’escola s’afegia a la corrua d’estels de Perseu. Cada nit els observàvem. No sé ni quan ni com, però vaig aprendre, tanmateix, aquell seu goig exultant, aquella pau, com una altra almoina que, enllà de l’ombra i el temps, arribava puntualment amb la nit. I m’asserenava l’anima…

Sabia que arribaria el jorn que depassaria els àmbits de la meva mirada, però sabia també que en un lloc o altre, eternament, farien ruta per paratges sempre mes bells. De petit no vaig aprendre gaires coses més, però podia llegir tot el firmament. I els batecs del meu cor es nuaven amb els de les constellacions. I fins i tot el més petit estel s’esdevenia llum a la xarxa lenta dels meus ulls. No sé ni quan ni perquè vaig deixar de mirar el cel. Potser fer-se gran sigui això: desertar una mica cada dia, omplir el temps de coses útils i productives, aprendre a tancar un a un tots els finestrals. Avui però, tornant a casa cansat de la feina, he parat el cotxe a la carretera i he observat llargament, com quan era infant, el cel estrellat. No he reconegut Orió, ni Perseu, cap guspira per anunciar-me una petita veritat. El silenci dur de les constel·lacions, però encara… la pau. Aquella pau, els estels. La perseverança dels estels, almoines de llum, travessant pacientment immesurables espais siderals, cercant tan sols l’instant efímer, d’uns ulls receptius… Pere Lloveras i Puigbò (1993) La constel·lació d’Orió Foto: Arxiu

41

HERBA FETGERA

ANEMONE HEPATICA