Toto

TOTÓ PICORNELL (1949-2002) Fet i fet la notícia de la seva mort no va sacsar Mounàquer.El seu esperit no en va commoure l’aire ni va afectar les converses que diàriament tenen lloc a bancs i caixes d’estalvis, tampoc no va esmorteir gens la llum moderna de les faroles municipals. Semblava que ningú no el recordàs.A penes mitja dotzena de persones que havíem travessat amb ell les correnties de l’adolescència, després de saber que un taüt arribat de Croàcia no tenia creu ni motlures i que s’hi llegia la paraula Totó accentuada per un petit cap d’àguila , confegírem remotes peces de memòria. Els duaners obriren la caixa per verificar l’acompliment de tota la normativa funerària i toparen amb un cadàver cobert de trastum;una parada de medallons, cadenetes de plata, ulleres de sol, polseres i turmelleres de cuiro, anells desmuntables i retalls de diaris. Afegiu-hi “La sombra del águila”, l’únic llibre que confessava haver llegit fins el final, i un vinil d’Alain Barrière ditat de greix amb quinze versions diferents de “Ma vie”,la peça que més vegades havia ballat. Escampades arreu hi havia banderoles d’equips de fútbol amb dedicatòries obscenes censurades pel temps.Les signaven Gudruns, Beas, Emmas, Petras, Francescas, Natalies i altres entelèquies, que els funcionaris havien d’imaginar per força altes i rosses i més excitants del que havien estat mai. Davall de tot, la pastera enfonsada de Salvador Picornell,corregit de taques, malpentinat,vestit amb texans i camiseta fosca. Tots els assistents a la cerimònia fúnebre teníem els vuit llinatges mallorquíns i de joves tots havíem envejat Totó. L’homenatge consistí en un minut de silenci vora el niu de metralladores de Cala Murta ,davant la inscripció “SP 1ª vez (5)”, autentificada en el seu dia pel propi autor. Miraculosament encara hi és ben llegible. El temps i les llevantades han llimat alguns d’aquests búnquers ,tanmateix el de Cala Murta conserva intacte el tatuatge cal.ligràfic esmentat. Ja havia passat el desè mes d’embaràs quan la mare va consentir d’alliberar-lo riu avall, un retard premonitari de l’ànsia possessiva que despertaria en totes les dones que va conèixer.Quan el vaig trobar a sisè de batxillerat, totsdós acabats de fer (o a punt de serho) , ell derivava entre Holden i Mastroianni, s’hi endevinava un poder semblant. A les fotografies d’aquell temps apareix més magre que aquests actors, dotat , però, de la mateixa simpàtica impertinència als llavis i sempre despentinat , anunciant la despreocupació futura. Dibuixava bé, l’exercici físic no l’interessava gens i sortejava la resta d’activitats escolars com podia,entre distret i avorrit; era diferent perquè tenia una intuició del món real impròpia d’aquella edat. Anàvem als safarejos d’aigües verdes a banyar-nos en pèl i mentre esperàvem que el sol ens encalentís, després d’evocar la gran titola canònica, retxàvem la pel.lícula de llim amb els dits i miràvem a través seu. A penes hi vèiem les pròpies imatges travessades per carpes episcopals.En canvi ell arribava sempre al fons, hi descobria regadores de llauna, canonades i aixetes de plom absurdament abandonades, botelles de gasosa intactes, esquelets d’animals assedegats.No deixava perdre monedes quan n’hi havia. En aquells temps d’economia a penes desmamada ,i tanmateix dentada de dalt a baix, el verb negociar restava confinat a l’espai de relacions econòmiques entre iguals i per això

era poc usat ;impensable establir negoci dialèctic entre deixebles i professors, per exemple. Així i tot ,Salvador Picornell va demostrar saber-ne; ell preferia la banda del venedor-“si tens un duro el pots vendre”, solia dir- i ,desconfiat fins a l’absurd , advertia sovint a la resta de companys: “els professors són a l’altra banda del taulell,no l’oblideu”.Que jo recordi,va aconseguir dues coses importants: projecció de la pel.lícula “Psicosi”sobre la paret noble del saló d’actes un dimecres dels habitualment reservats a documentals del consulat americà, una,i deu exemplars de “La sombra del águila” (Jack Steepenwolf. Múrcia 1932), més quatre subscripcions a les edicions mexicanes de Batman i Superman per a la biblioteca col.legial,dues. El mes de juny de 1965 va completar els estudis de batxillerat.Dues setmanes més tard, que dedicà a l’observació acurada del desplegament de forces sobre el terreny coster , l’aprenentatge de quatre paraules angleses i a un mínim treball d’intendència ,suficient per garantir-li mobilitat i entrades de franc als llocs,ja escometia amb voluntat de durar el que sempre havia estat la seva vocació. Es feia dir Totó Picornelli , arribava a les platges amb una mobylette trucada, triava una dona en el moment de màxima feblesa, quan el sol de migdia la tenia a les seves ordres, s’hi acostava , esperava el moment màgic d’una gavina travessant la volta del cel pel punt més alt i aleshores ventava la banyista fent servir un Paris-Match robat a la biblioteca de la Caixa de Pensions. Ella obria els ulls, els gestos de Totó la impel.lien a mirar el bumerang celestial que aparentment acabava d’interposar-se entre el sol i ella, i tot seguit ,sense treva, cega de llum,rebia la salutació somrient del fals italià: “il destino, the shadow of the eagle. It’s you, you are my destiny”. Sempre vaig pensar que aquell modus operandi no l’ajudava gaire. Malgrat dones de totes les edats caiguessin als seus braços, de totes les maneres i en els llocs més inversemblants, em consta que moltes d’elles hagueren de superar primer, i no sense esforç,la desagradable impressió inicial.Sí pot tenir interés estudiar la temporalització i el ritme,la manera llunar d’organitzar-se d’acord amb la durada de la majoria d’estades turístiques. Dividia la temporada a l’illa en vuit períodes de dues setmanes i dedicava cada un d’ells a l’abordatge, festeig, i subsegüent aliança amb una sola dona, que solia triar d’aparença educada i benestant, trets facials una mica andrògins i pitera generosa sense exagerar.Els vuit èxits saborosos de l’estiu li asseguraven vuit mesos no tan ardents,però confortables, de posada itinerant i gratuïta per terres continentals. Al compàs de la prosperitat de l’illa, Totó va anar escurçant el temps estiuenc de formiga per allargar les estades de cigala als paísos freds, i arribà el dia en què només visitava la mare i el poble per les festes de Nadal. Després que morís la mare, va desaparèixer definitivament del nostre món .Abans d’ell l’havien fet els barnussos de platja ,els vels de les dones a l’església ,les barres de gel traginades amb garfis d’acer i el quarter d’infanteria ,transformat en institut d’ensenyament mitjà. A partir d’aquí poques coses en sabem. Segur que no va ser governador de Florida ni astronauta circumnavegador de la Terra, no va descobrir cap vacuna contra el càncer i mai no va embolicar-se de forma seriosa amb una princesa;no va embogir fins el punt de matar gent a dotzenes ni va guanyar premis de categoria universal,tampoc no degué sofrir amputació del membre viril a resultes d’una venjança o negligència mèdica perquè totes aquestes coses finalment se saben. Tanmateix un dia d’estiu veies una dona que et prenia l’alè i automàticament recreaves un Totó virtual i victoriós que feies

pelegrinar per Europa ,el dibuixaves amb el mateix somriure,una mica més vell, el movies per carrers plujosos sense horitzó. Què devia fer?.Quines coses compartiria encara amb nosaltres?.Te’n venien al cap dues d’importants: el sac de la memòria juvenil ,imprecisa com escopeta de fira, i la meitat boreal del firmament també carregada de notícies endarrerides. Un dia de maig de 1999 la majoria de diaris feren esment d’un fet extravagant. Anava a les seccions de notícies breus i curioses, les úniques de lectura universal. Mickey Mouse i Daisy Donald expulsats d’Euro Disney(París).Foren trobats in fraganti fent l’amor en un lloc semipúblic del parc temàtic.En el moment de ser descoberts vestien els desfressos de treball que, retocats de forma enginyosa, els permetien evolucionar còmodament durant l’acte.La parella formada per un apàtrida d’origen mallorquí i una refugiada croata celebrava d’aquesta forma el 50è aniversari de l’home, segons han declarat.

Estic convençut que el ratolí era ell.Nascut a Mallorca l’any 49,deia el diari, del signe de Taure,companya femenina balcànica…amb menys proves s’han redactat llargues condemnes. Tanmateix no crec que renunciàs a la nacionalitat espanyola,no lliga amb el seu caràcter,d’allò més pragmàtic. És cert que de jove repetia sovint que “l’única pàtria és el llit “,però deixar perdre l’àncora administrativa, un personatge com ell,impossible. La identificació tardana és avalada per dues circumstàncies més:1)El cos de Totó va ser embarcat a Dubrovnik, probablement la pàtria de la dona; 2) Després de l’enterrament, algú de Mounàquer va fer circular fotocòpies de “Le Figaro” del 15-05-1999 amb la famosa foto de la parella disneyana.El peu era divertit: “l’expulsió del paradís dels nous Adam i Eva s’ha produït per motius semblants als que provocaren fa sis mil tres anys (Usher dixit) l’expulsió dels primers. No canviarem mai?”.

Més indicis.A Dubrovnik hi ha una cafeteria anomenada “The shadow of the eagle” que ocupa la planta baixa d’una vivenda familiar.En el balcó del primer pis s’hi pot llegir encara un gran rètol que diu “Ars amandi / Ars vivendi”. Aquells temps en què els pares ensenyaven els fills a nedar ,i els germans grans a muntar en bicicleta els petits de la família, passaren a la història. Totó Picornelli sempre va saber d’on venien els tirs i d’on bufaven els vents. Rellegint “La sombra del águila” he entès finalment perquè Totó havia volgut tornar a Mounàquer a ser-hi enterrat. Corp Misteriós,bruixot arapahoe de bon cap de llengua, explica en aquest llibre els avantatges d’enterrar els morts prop del lloc on nasqueren. “Seran tantes les generacions d’homes i dones,siguin de pell pàl.lida , siguin de pell torrada,les que reclamaran un lloc sota el sol el dia del gran retrobament , que tots aquells que no coneguin dreceres ,coves i amagatalls perillaran de no poder subsistir dins el magnífic embós de carros, cavalls, humans i bisons que es formarà“.