Hymie I Ada

ADA PARKER (?-1945?) HYMIE WEISS (?-1987?) Va arribar talment una deessa grega: dia calitjós, caminar de puntes, cap alt, cabellera roja coronada d'espases irades en moviment ,fent-se la sorda als remucs i retrets maleducats de l'helicòpter que l'acabava de transportar. A Mounàquer els anys quaranta havien estat , ho eren encara, mals de travessar; amagats dins coves submarines, els veritables déus duien comptabilitats de tallers de fuster i mesuraven serradís amb pales de llauna.S'instal.là a la Casa de s'Enterrossai com una presència invisible que de tant en tant- no havia baixat del cel de bades-deixava anar escapolons d'aura protectora envers la gent humil del poble. Mai no va trepitjar carrers ni places, tampoc els grans quadres d'escacs de l'esglèsia, tampoc el trespol del convent de les monges, tampoc els fons arenosos de.la badia , eritzats encara de pades excavadores i d'àmfores nàufragues amb crosteres. L'americana d'Es Port fóra pura idea platònica si les autoritats municipals i el senyor vicari, persones poc fetes a mentir, no n'acreditassin l'existència física i la prodigalitat del seu cor,. Dissortadament,les aventures de l'home invisible no tenen espectadors.Al Port de Mounàquer tothom recorda Ada Parker; però no trobareu ningú que asseguri haver-la vist a menys de cinquanta metres .És evocada com una santa profana esculpida en plexiglàs i encerclada per una glorieta de columnes dòriques; una senyora elegant que va fer molt per al poble. Si tenia vida social la devia restringir a gent de parla anglesa que arribava de nit i partia amb fosca, homes i dones baixats del cel sense saber si eren a Malta ,a Corfú, o a les costes italianes.Delegava poders sempre i el notari de Mounàquer la coneixia tan poc com el darrer missus del poble. No es deixava veure i això no obstant,per tal de guanyar-se el cel i alimentar la bona fama que sens dubte tenia,signava i numerava cada obra de misericòrdia amb més cura que un artista tracta d'impedir falsificacions . El dia de la patrona, les barques de bou ,taules de la llei a popa , seguides en processó per llaguts escèptics i flatosos, endiumenjats tots de banderetes i gentada , acabaven la processó marítima davant s'Enterrossai Petit .Tothom saludava la senyora amb cridòria alegre quan de dalt del penyasegat queien caramels, xocolatines, i altres objectes encara més valuosos llavors poc coneguts a Mounàquer. La Senyora ,o el que fos, saludava dès del zenit movent la mà dreta enguantada fins al colze. Era juliol ,la calor pervertia l'aire,i amb l'atmosfera s'enterbolia també la visió de les persones , animals i coses. En dies successius la mar escopia tota classe de petits cadàvers i dins les botigues del poble podies escoltar tota classe de descripcions, complementàries unes i contradictòries les altres, de la imatge albirada. Va morir el primer dia de l'any 1987 però cap indígena no s'en va entèmer fins passats vuit dies. La trista desaparició va coincidir amb l'inici d'una onada fortament expansiva de l'empresa encarregada del discretíssim cerimonial funerari. I si val jutjar el fruit del treball pels signes d'ostentació que devegades mostren els treballadors, degueren ser també dies de profit extraordinari per a tot el personal del cementeri, embarcat en compres molt poc usuals.Vist de lluny ,massa propina per a una defunció canònica.

Aiximateix va escapar-se un fil de la trama. Un rumor víric s'encomanà de boca a orella: Ada Parker ,des del seu naixement fins el dia de morir-se, havia estat un home.No ho diguis a ningú: l'americana era un americà.De forma ben estranya només se’n va parlar dos dies.El fil va travar-se altre cop i dins la barca del temps el record d'Ada Parker s'ennoblí de pols i corc.Ja era un bé patrimonial, la figura més venerada d'un poble que mai no n'havia volgut saber res de patrimonis comunals.Fins i tot es parlava d'una curació miraculosa obrada per intercessió seva. Dos anys després de morta va ser proposada com a filla il.lustre de Mounàquer.Aprovat l'expedient per aclamació,tant el batlle triomfant com l'oposició entusiasta hagueren d'afrontar forason dues qüestions ben delicades: 1) sense fotografies ni retrats , quin model utilitzaria el pintor oficial per donar cos, rostre , solemnitat, a l'americana benefactora ? i 2) si la premsa de Ciutat se'n feia ressò (i circulaven rumors insistents que se'n faria), d’allò del sexe indefinit de la filla il.lustre,quina actuació seria la més correcta?.Quines declaracions, quin repertori de gestos i vots a mà alçada els assegurarien a cadascun el màxim de rendibilitat electoral a repartir? El pintor va afusellar un pasquí de pel.lícula de Lana Turner (és l'opinió més estesa). La filla il.lustre hi surt olorant una rosa president Hoover i vesteix un elegant conjunt cel turquesa amb escot gòndola.Com tots temien,la premsa de Ciutat va publicar un reportatge sorprenent segons el qual Mrss Ada Parker hauria mort l'any 1945; ja era ben morta quan algú en el seu nom prengué possessió de la casa de s'Enterrossai saltant d'un helicòpter enfadat. La persona que hi va viure vint-i-dos anys era en realitat Hymie Weiss, baró, caucàsic, segon espòs de la suplantada, propietari entre moltes altres coses d'un cos ullastrós decorat amb cicatrius i cites il.legibles de la guerra de les Gàlies de Juli César . Era un gàngster de carrera mediocre a penes començada quan va tenir la suprema gosadia d'enviar els seus mal preparats exèrcits contra el gran Alfonso Capone. Deliris d'ase jove. Protegits darrera cotxes de roda plena al ralentí que els garantien una fuita ràpida, els seus matons dispararen més de mil bales contra els vidres del restaurant italià on el paradigma dels self-made-man compartia un senzill dinar de treball amb lloctinents i quadres inferiors. La publicació del balanç del tiroteig unidireccional escarrufa: ni una sola de les 60 persones que hi menjaven fou ferida greument; això sí ,traus a la pell causats per estelles de fusta i cops blaus deguts a la frissor dels respectius aterratges. L'organitzador de l'eixida,Hymie Weiss,fou arrossegat per una torrentada intransferible de vergonya i humiliació.Si Capone s'avançava al seu temps practicant i promocionant allò de fer negocis a taula espipellant, ara amb els dits suara amb la mirada,una a una ,les riqueses de la vida i les dels altres, Hymie Weiss vendria a ser el malaguanyat pioner de la depressió postmoderna, aquest malestar de cavall ajegut que no vol dreçar les potes mal que se senti l'ésser més desgraciat de l'univers per mor del daltabaix sofert per les accions bursàries o el mal resultat del partit del diumenge.

Al Capone va deixar passar quaranta dies profètics d'obligada cortesia,després va empunyar la falç de la venjança i la casa Weiss amb tot el que guardava, persones, armes, animals i joies, va ser reduïda a pissarra escolar foradada i fumejant. Cap cadàver va poder ser identificat. Aiximateix un caramull de matèria carbonitzada trobat a la regió del palau on els detectors mostraven alts índexs de metalls nobles fou registrat oficiosament com el que quedava del mafiós Hymie i la seva raquítica glòria. A partir d'aquí, el periodista plantejava la hipòtesi més temuda que el pas del temps sembla confirmar: Hymie era fora de casa el moment de l'apocal.lipsi, el cadàver que li fou assignat probablement corresponia a la seva esposa Ada Parker. A partir d’aquell dia Hymie va fer d'Ada .Deixant enrera llacs de glaç, trens acròbates i grans escorxadors,ajudat cortesment per la marina dels Estats Units que així perdia de vista un amic incòmode,va travessar el món de Chicago fins a la terrassa de s'Enterrosall Petit. Allà va viure fins el dia de la seva mort, i gràcies als seus mèrits, un dia de febrer de l'any 89 ,dos treballadors de l'Ajuntament de Mounàquer penjaren al saló de plenaris un retrat en honor seu que té una retirada a la famosa Lana Turner . En aquest mateix saló de parets venerables i humides on hi ha penjades les estampes més notables de la il.lustració local ,els vint-i-un regidors de la corporació reunits en sessió extraordinària i solemne ,obeint la voluntat sobirana del poble,ratificaren el nomenament d’Ada Parker com a filla il.lustre. Durant la mateixa sessió,mitjançant una moció conjunta aprovada per unanimitat, el periodista que amb tanta contumàcia i perversa intenció havia volgut dinamitar la respectabilísima memòria de la gran senyora, fou declarat persona non grata en el municipi de Mounàquer.