Jofre

JOFRE WILKES BIBILONI (1992-1996) Un geni o un monstre...tenc a mà dues etiquetes siameses enganxades pel llom gomós de l'admiració més desarmada. En qualsevol cas i onsevulla ,un suïcida de tres anys i mig és un personatge singular i digne d'esment .En tant que presumpte psicòtic primerenc, serà objecte de tesis doctorals diverses en el futur (i figura principal d'un programa televisiu de màxima audiència per poc que la família no badi). Jofre Wilkes, nascut a Mounàquer l'any de les olimpíades,visità el món com els àngels travessen devegades les oficines municipals: fora alçar papers, sense distreure funcionaris,deixant un lleu rastre d'espot publicitari al penjador dels abrics quan són descoberts. La seva biografia no té fulles, de l'altiplà de la partida de naixement al llac del certificat de defunció a penes un fil de tinta evaporada.Les cames britànica i mallorquina, de sempre enemistades per mor de malèfics posicionaments astrals, el ploraren juntes molt de temps i avui actuen plegades en defensa de la memòria i drets d'imatge generats pel seu familiar més il.lustre. Falta els farà, n’hi ha muntanyes, de documentació gràfica,cap vell de noranta anys mai no va ser tan fotografiat. Aquest cop el dau de l'atzar havia entès les ordres contradictòries rebudes. Ni la postura coital ni l'angle de penetració - per descomptat, tampoc la temperatura del dormitori ni l’orientació del llit- foren arbitraris.Tot el feix de variables compromeses apuntava cap un sol objectiu: cadell de persona atlètica ,metre vuitanta d’alçada, intel.lectualment apte per a estudis superiors de caràcter tècnic, econòmic, o de teoria política, pell blanca neta de pigues fics o barts, cabell ros riçat, ulls cels foscos, caràcter simpàtic , temperament pragmàtic una mica ecologista, mai de la vida, però, franciscà. El part resultà perfecte, cap entrebanc digne d'esment , ràpid i videogènic com un salt de trampolí.Els objectius avaluables de forma immediata s'havien aconseguit de sobres. Les comares i els tocòlegs consultats no recorden cap circumstància especial excepte que la padrina estrangera reia i flastomava molt Va ser un infant poc plorador i tardà en rialles, menjava regularment, dormia el temps just i no molestava gaire.Ulls oberts, païa la bolla del món posant cara de tendre animal vell. La primera paraula que va dir va ser àbac, la segona ,abadessa, aleshores tenia catorze mesos. Seguiren abanderat, abandó i abocar.L'estrany comportament lingüístic del nin anunciava un filòleg de raça però aquest presagi , més que interessar, preocupava seriosament l'entorn familiar els membres del qual ,com ja s'ha dit, tenien pensades carreres més productives i/o prestigioses. Més fonda va ser la ferida en comprovar que Jofre havia deixat portells a voler a les primeres filades de paret seca del diccionari: abacallanar-se, abadanar, aballestar, abans, abaratir, abarloar,abast, entre molts altres. Va viure el primer dijous llarder disfressat de tigre, el segon de pantera rosa. La rua del seu tercer any era dominada per eixams de power-rangers d'aquarel.la, mentre ell assolia certa maduresa infantil vestit de pagès a punt per al besamans de la festa patronal. Suportava bé aquestes agressions: no es queixava, no grunyia, no potadetejava. Aiximateix el seu mirar

illenc recorria adesiara la congregació dels adults i ,segons han declarat molts d’ells,en aquelles ocasions se sentien interrogats, sacsejats,els deixava insegurs ,dubtant sobre la pertinència de l'educació que li era imposada. La immersió dins el petit infern escolar ,i sobretot l'obligació d'encapçalar la corda de nanets peripatètics observant l'absurd futur en temps real, quan la classe es convertia en una passejada didàctica pels lletjos carrers del poble,havien de ser definitius. Les darreres setmanes mostrà maneres d'adult desenganyat que no s'avenien gens amb l'esplèndid cos infantil. Havia canviat el mirar vertical, imperiós, inquisitiu, per una mirada plana i lenta, contemplativa de llegendàries praderes i mars foscos minats de balenes blanques.Tolerava malament les escomeses dels adults externs i ,per fugir-ne, cloïa els ulls a la manera presocràtica.Cercava el cau matern sempre que podia i el rastrejava com un cercador d'or, furgava els orificis de la mare amb més urgència que altra cosa, inspeccionava entrades i sortides com un espeleòleg atrapat cercarà nerviós una via de tornada a la llum sagrada del sol i a l'aire endurit del calendari. Com que aquells dies havia nascut una cosina de Jofre, les perverses excentricitats del nin foren carregades sobre les amples espatlles de la gelosia. El suïcidi aïllat és un acte obscé que fer totes les consciències i ofèn qualsevol sensibilitat; però devegades passa que l'escenari és monumental i el decorat s'hi avé,o la mort arriba acompanyada d'un pròleg (d'un epíleg,més aviat) de gran força dramàtica. Potser una inspirada carta adreçada a la justícia ,el gest agre d'una venjança justiciera...hi ha tantes circumstàncies susceptibles d’hermosejar el suïcida i deixar-lo a punt de rebre visites cara alta per temps indefinit... Filòsofs exemplars coronaren la seva obra amb la cicuta, el raor, el nus corredor ,o la melancolia; artistes i científics s'han doctorat amb la pistola,el cianur i el monòxid de carboni.La sífilis , la cirrosi hepàtica han premiat talents joves indiscutibles. Pèrit en pous, de l'úter matern al pou dels ossos, el darrer passeig de Jofre Wilkes Bibiloni, va ser el caminar d'un angelot poc format en maneig d'ales que guaita i guaita finestrons i forats de moix abans d'arribar al jardí on el pou parat havia de servir-li d’entrada al claustre negre de la mort. Els habitants de les illes Açores diuen que les ànimes dels avantpassats s'amaguen al fons dels pous i creuen escoltar els difunts quan senten el cant digital d’un grill.A Mallorca, anegar-se dins el mirall d'aigua presonera una nit de lluna plena ocupava el primer lloc entre les formes de suïcidi a l'època pre-turística , el segon era per al nus corredor oscil.lant sobre una inestable cadira de bova un capvespre d'estiu, i en tercera posició, a considerable distància, el camí cap a l'eternitat que assenyalen les vies del tren quan la primera fosca i el cansament confonen la mirada del maquinista.