Agnès

AGNÈS VENTURA (1921-2000) El Port de Mounàquer celebra cada 29 d’agost “el vol de la bruixa”. Si teniu per costum consultar santorals ,o disposau d’una agenda que santifiqui els dies, sabreu que la Santa Mare Església el dedica a Santa Sabina i sobretot al dramàtic martiri de Sant Joan Baptista, un dels seus emblemes.Tanmateix ni l’una ni l’altre,ni cap dels sants i santes menors que hi són escrits amb lletra menuda,no tenen res a veure amb aquesta celebració costera.Fou declarada d’interés turístic l’any 1991 i el seu èxit no ha parat de créixer;cada any que passa s’hi reuneix més gent i més atraccions de fira l’enrevolten. Pengen cinc-cents metres de cable d’acer des del penyassegat de Can Tunici fins al segon moll de velers, els vaixells abandonaren llurs fermalls de bon matí i tiraren l’àncora enmig de la badia per no fer nosa.Tota la superfície seca que delimita la torrentera on ve a finir un mar indecís s’omple de gent ansiosa de festa. A les dotze en punt explota un coet .El sobre del silenci és obert, pel telesfèric davalla la patrona de les bruixes:fibra de vidre i tamany natural, esquena dreta,vestida d’anar a Versalles. Baixa solemne,això vol dir a poc i poc i sense acceleracions.L’escorten ultralleugers platejats que ningú no ha vist enlairar-se, ales delta de vocació amfíbia, gavines desorientades i un parell de globus aerostàtics que fan de llanternes nobles mentre eclipsen part de la llum del migdia.També l’acompanyen insectes discrets i altre material teledirigit que devegades ha causat problemes. La travessia dura pocs minuts; la reina arriba al cap del moll i tothom aplaudeix. Mentrestant la majoria dels voladors humans han aterrat o amarat com han pogut, quasi mai fan ferits.La banda de música del Llevant de Mallorca,formada totalment per alemanys, belgues i felanitxers, no s’aturarà de tocar estàndards americans fins hora de dinar. Tot va començar quan un fibló passà pel llevant mallorquí a les darreries d’agost del 41 causant desastres i maldecaps a una gent que no en sortia d’ells. Agnès Ventura tenia vint anys i la bellesa no autoritzada de les dones a qui tots els homes desitgen.Acabava de travessar la guerra com un peixet de plata travessa una enciclopèdia;no sabia gran cosa del món ,però aquell dia n’havia après una de nova .A la mar gran, dins un llagut capaç de moviments impensables,havia consentit finalment en fer tot allò que l’home que deia voler casar-se amb ella li havia demanat tantes vegades. Frissaren de tornar perquè cel i mar semblaren de sobte no voler negoci amb ningú. “Convé que tornem”,va dir en Jaume,i tornaren sense haver tirat cap altre ham. Es separaren ,la trencadissa d’aire semblava lluny,però malintencionada i canviant . Caseva era foravila llavors, hauria de caminar una estona. “Vaig tenir por i me vaig posar a córrer; no vaig resar, tan sols corria com una llebre. No va servir de res, arran de Can Tunici ja volava; el trebolí m’empenyia cap amunt, m’estirava pels quatre cantons sense rompre’m, assustada enmig d’un ball de llençols,tremolant com un pollet. No sé quin temps va durar. Quan vaig tornar en mi,després de tocar terra suaument, era altre cop davant l’amarrador de la Reina Ondina, la barca d’En Jaume”. Sempre va contar-ho amb les mateixes paraules i saltant per damunt les mateixes omissions. Sense anar a la guerra,el pare d’Agnès hi havia perdut el costum de parlar i dos cosíns,a més de la pisca d’esperit aventurer estranyament conservada durant cinquanta anys.“En

temps de lletres grosses val més ser lletra menuda”, era tot quan deia ara, tant si la conversa anava de futbol com de collites de blat perdudes.Abans de païr del tot la història de la volada ja sabia que allò no els podia dur res de bo, així que, usant de les paraules mínimes, prohibí a les dones de la casa contar el vol prodigiós a ningú. Tampoc en Jaume no n’havia de saber res. Santa inocència. Encara no havia passat una setmana quan reberen amb gran sorpresa la visita entusiasmada de Mossèn Roderic,l’il.lustre vicari. Travessà el portal exposant somriures,totduna demostrà conèixer perfectament la trajectòria del vol i les incidències més notables de l’aterratge ,venia carregat d’idees per compartir , primer amb el nucli familiar, més tard, si així era convingut, amb la comunitat parroquial i ciutadana al complet. Fou un petit consol que tots els confidents del prevere semblaven ser de terra ferma . Aquesta idea alliberà Agnès d’una part de la càrrega. Dia 20 de setembre de 1941 es va cantar un tedeum solemne presidit per les primeres autoritats locals uniformades i escalonades segons l’estricte protocol feixista aleshores imperant. L’altar major de l’església gran de Mounàquer era tapat de cossiols de mata i llorer, les peces oratòries pecaren de triomfalisme groller i alguna peça de música ben escollida no trobà l’intérpret que mereixia.Mossèn Roderic aprofità l’avinentesa per plantar els fonaments de la commemoració anual del miracle i Agnès, vestida de diumenge del Ram, sola i poruga davall del salomó més gran, narcotitzada per la calor i la desproporció, dubtant ara de la imminent arribada de la regla ,quasi s’empassa la salut d’un glop així que la soprano local ,acompanyada per un organista italià de costums escandalosos, va encetar el Virgam virtutis tuae de Haëndel. D’ençà aquell dia sovintejaren les visites d’eclessiàstics i no són impensables un o dos enamoraments platònics. Tanmateix la majoria de visites obeïa a simples moviments tàctics derivats d’una reflexió eclessial procedent de Ciutat que considerava seriosament la pertinença d’aprofitar el vol miraculòs com un segell legitimador de la victòria franquista. Agnès i els pares aguantaren l’envestida dignament, sense descompondre la figura, fóra dolent enemistar-se amb visitants de tanta categoria,en sobraven exemples Així que va ser la protagonista principal obedient i submisa de totes les processons del 42, fou nomenada supernumerària de l’elitista Falange de Dames del Sagrat Cor i va haver de peregrinar mig any per les escoles de la comarca explicant la versió oficial del seu prodigi. Per força hagué de presidir també el primer descens de la dama que tots els vells creuen recordar fil per randa. Sembla que la senyora de guix va baixar massa aviat, que s’engronsava com un mal profeta, i que la gent s’espantà molt. Agnès,trista i fora de lloc, no disimulava gens un malestar agre i de llarga durada que li havia començat just quan el seu promès l’abandonà, retut per un any llarg d’abstinència i paranoia compartides. La fuita –els mounaquerins sempre s’han referit així als viatges llargs no anunciats a bastament al veïnat- està datada a l’estiu del 49, per tant foren set anys llargs d’incòmoda aliança amb el poder eclessiàstic durant els quals passà llargues temporades al convent de Sant Francesc on exercia alhora de reina i criada. El seu pare la visitava sovint i li recordava com estava de malament el tema del sobreviure si un no era ric o estraperlista. Sobretot li demanava paciència.

Els defensors de la teoria de l’escapada amorosa asseguraren en el seu moment queAgnès havia demanat consell , més d’una i de dues vegades, respecte de les passes a donar si un dia improbable decidís casar-se amb un home foraster.Les descripcions del futur espòs eren variades, però coincidents en allò que és essencial: un viatjant català que cada sis mesos compareixia per Mounàquer, puntual com les oronelles i carregat de maletes plenes d’ulleres.Els consellers espirituals l’havien alliçonada com més els convenia ,i vosaltres sou lliures d’imaginar-la ,rera dues papallones de plexiglàs de color verd, galileana a desgrat seu, remugant capbaix el dia i l’hora de la partida i l’instant i els detalls de l’abraçada. Havent renegat de la festa la figura principal,resultava impossible mantenir la celebració tal com estava.Ningú no volia deixar perdre un dia festiu en un calendari paradoxalment tenyit de roig, però fóra urgent muntar-lo altre cop i sobre altres fonaments.Mentrestant, el 29 d’agost era declarat festa local any rera any;la dama, malmenada pel temps i la fúria del jovent, baixava talment un angelot que mai no hagués après a volar,el mossèn aspergia aigua i la gent gran imaginava Agnès per Barcelona en positures poc decoroses. Afortunadament la selecció cultural va donar aquí fruita primerenca. A poc a poc, ningú no sap com ni quan, es va anar imposant la tesi ,entre contracultural i ecologista, del vol de les bruixes com a motiu central i símbol de la celebració. De llavors ençà el descens de la dama representa el vol aerostàtic i lluminós de les llavors de l’albó a l’estiu. Simbolitza la tornada dels estiuejants al poble i als seus carrers estrets, el primer avís de cloenda de la temporada turiística.Per allò de la polisèmia, serveix també de tímida exaltació de la bruixeria, el curanderisme,la vidència i altres màncies més modernes ,els conradors de les quals aprofiten per muntar paradetes amb caixes registradores alternatives. Així, des de l’any setanta-nou el gruix cultural de la festa està altre cop més o menys definit, el vent bufa a favor, les salutacions dels polítics són intercanviables d’un any per l’altre i les cases patrocinadores tenen el cerimonial perfectament apamat, calibrat i pressupostat. Concursos, desfilades, davallada infantil, massificació de caravanes turístiques amb cervesa inclosa, s’hi han anat afegint sense previsió; com s’afegeixen als homes la calvície ,el fer-se vell, el desenamorament, aquestes coses. Abans de morir, Agnès Ventura va tornar al poble.Trobà la casa familiar enrevoltada de paret seca feta a escaire, en el centre d’un barri de piscines sense carpes ni verdet ,poblat de gent molt alta i molt feliç que es feia la pedicura i trepitjava quarterades de gespa importada. El veïnat parlava alemany , semblava alemany i era alemany. Ningú empadronat al Port no se’n va entèmer fins que en veren l’esquela mortuòria penjada als cafès. Gràcies a Beate Zhimhme,originària de Bremen ,veinada i confident seva,vaig saber que Agnés no s’havia casat mai. El representant d’ulleres tenia dona legal a Sant Boi i ella va viure sempre a Barcelona. Això no obstant, la parella va tenir una filla de nom Maria Cinta, qui ha fet promesa ferma de no casar-se mai ni venir mai a Mallorca. El dia anterior a la mort sobtada d’Agnès, repassant fotografies publicades en un setmanari local,les dues dones havien rigut recordant una estrambòtica conferència llegida per un uruguaià importat expressament per donar llustre a la festa de l’any anterior. El títol era “La estrategia del vilano”. Hora i mitja per explicar com és de bo deixar-se dur per les circumstàncies,noranta minuts de relacionar metàfores i vida moderna. Alçant-se sobre

el fum de la pròpia retòrica ,aquell il.lustre conferenciant havia acabat la xerrada dalt de tot d’una original classificació d’aquestes llavors voladores. Segons ell se n’estudien quatre grans grups: les que cauen en terra fèrtil, les que ho fan sobre terrenys empedrats o asfaltats, les que acaben dins l’aigua i són devorades per peixos o banyistes despistats, i les poques restants que formen el grup de les que no arriben mai enlloc:pugen i baixen, suren, s’empetiteixen, s’esfilagarsen, tornen tan petites que no es veuen, ningú no sap on són.