Cançons Tòpiques Que Diuen «open Your Eyes»

***************************** CANÇONS TÒPIQUES QUE DIUEN «OPEN YOUR EYES» Because he thinks I slept with his ex-girlfriend and killed his fish. —Chandler Bing a Friends. Me he quedado transpuesto. —Enjuto Mojamuto a Muchachada Nuí. * * * * * * * * * * * * * * * * * —Alícia al País de les Meravelles (1865), Lewis Carrol. El vegetarianismo le debe mucho a Walt Disney. —Notas para un mundo mejor (1992), J. Bentley. *****************************

H

i havia aquell noi de Comptable que tenia un ull de cada color i era Peixos com ella, però van contractar un jueu guapet per a fer proves a Comercial, i Sally Stubbs va córrer a fer-li quatre preguntes a la psicòloga de Recursos Humans. Així va esbrinar que el seu quocient era acceptable, i que al psicotest havia dibuixat un cirerer amb un niu al capdamunt. —I quin dia va néixer? —El 3 de maig. —3 de maig? Taure. —Sally va somriure i el llavi se li va enganxar a les genives.— Gràcies, Liz. —De res. No expliquis a ningú això dels pollets al niu, d’acord? —Te’n dec una, guapíssima. Sally se’n va tornar a l’ordinador. Va ballar una mica amb la cadira d’oficina i l’endemà, casualment, va coincidir amb ell a la destructora de documents. Tot va anar molt ràpid. Estava nerviosa però les frases li naixien com per art de màgia. Sense adonar-se’n van acordar una mena de cita al restaurant de baix. Els van seure en una taula que es veia des del carrer. Efecte aparador. Parlaven fluixet i se sentia la dringadissa dels coberts contra els plats, i un fil musical especialitzat en balades dels 80. Van servir-los el primer. Fumejant. —Necessitava fer un parèntesi —va dir ell. —Continuo pensant que ha de ser molt maco això de curar les mascotes. —Mira, Sally, a tu no et puc mentir —va fer una pausa per agafar una cullerada del plat (que ja s’havia refredat)—: vaig deixar la veterinària perquè no suportava 13

posar les injeccions. —Però si ho feies pel seu bé. Els curaves. —No, no. Vull dir que odiava posar-los la injecció. És duríssim sacrificar un animal, per molt que sofreixi en vida. No sé si m’entens. —Perfectament, Frank. Jo tenia una gata que es deia Puppy i va patir la sida dels gats... —Immunodeficiència felina —va corregir-la. —Immunodeficiència felina, sí... Mmmm, és bo el tabulé. La sopa, com està? —Té, tasta-la —va oferir-li ell, posant la mà sota la cullera. —Deliciosa. Estic desitjant que arribin les postres. La mousse de xocolata la fan ells. —va acabarse la copa d’albarinyo.— Llavors, què? Penses tornar a exercir? O et quedes pencant amb els de Comercial? —No ho sé. Vull sospesar-ho. —Ahà. —Estic vivint una època en què em cal respondre certes preguntes... Però sisplau, parla’m més de tu. —De mi? —Sí, com vas entrar a l’empresa? —Res, va ser la primera feina, tan bon punt vaig sortir de la universitat... Mare meva, tinc la sensació que em vaig graduar ahir. Com passa el temps. —Volant. Jo encara em veig inaugurant exposicions. Vaig ser pintor durant una època, saps? Era un hobby, al principi, però els quadres es venien bé. Frank es va gratar la barbeta. De fons, Whitney Houston cantava The Bodyguard, i Sally no va poder evitar de murmurar la tornada. Va inclinar-se cap al seu company per a escoltar-lo millor, i ell va seguir: —Vaig deixar la pintura perquè el món de l’art està podrit. Vanitat i més vanitat. —Ho sabia —va dir-se a si mateixa—. Des del primer moment he intuït que tenies aura artística. Sóc una mica bruixa, saps? —I omplint les dues copes va afegir:— Te’n pots riure, si vols. Als tios sempre us fan gràcia aquestes coses. Però és cert, sóc una persona sensible. Mira, deixa’m la mà. No, l’esquerra. Veus? Aquí diu que ets una persona creativa i perfeccionista i aquí, que valores els lligams familiars. I aquesta línia em diu que la teva ànima és jove. Va resseguir amb el dit la línia de la Fortuna i ell va fer: —Tens les mans molt suaus, Sally. I calentones. Jo sempre les tinc glaçades. —Gràcies. Tu tens mans d’artista i de sanador. —Guaridor —va corregir-la—. Sanador és la persona que castra els porcs. El cambrer, que portava el segon, els va interrompre. Pencava mirant a terra, i tenia la pell de sota els ulls, com els lloros, cerúlia i escamada. De nou van aproparse l’un a l’altre. —Puc fer-te una pregunta personal? —Pots —va dir Sally, i Frank va ajustar-se el coll del TWISTANSCHAUUNG — Cançons tòpiques que diuen «Open your eyes»

jersei, abans de deixar-ho anar. —Tu i el catxes de Màrqueting...? —No, ja no. —Dit d’una altra manera: m’encantaria tornar-te a veure. I no parlo de demà a la feina... —A mi també m’agradaria. Valoro la gent capaç de trencar amb tot per a replantejar-se la vida. Ets molt valent, suposo que te n’adones. —Sí, gràcies —va respondre rient, i ella va fixarse en la dentadura simètrica i endreçada. També li va agradar la forma que tenia d’apartar les espines amb els coberts i fer-ne una muntanyeta. Estava encisada i aleshores ell va preguntar-li: —Què et fa tanta gràcia? —Res. I a tu? —Res. —Res? —Res. Van riure plegats fins que Sally va saltar: —M’encanta el salmó. —D’això reies? Del peix? —No sé per què reia. —Ja. —Però aquest peix no és de piscifactoria. —Molt bo, sí. —I fàcil de digerir. —Sí, suposo. —On vius, per cert? —va afanyar-se a dir. —Tinc un piset al South Bronx —va aclarir-se la veu, que va sonar mucosa, tot i que no l’havia vist fumar—. Estava destrossat i amb la instal·lació per refer però, dedicant-t’hi les nits i els caps de setmana, l’he anat posant a punt. I per fi l’he moblat. He comprat una tele de quaranta-dues polzades per al beisbol. Va obrir els braços per a mostrar les dimensions del televisor. —Beisbol? —Sí, els Yankees. —No em pensava que fossis d’aquests... Va abaixar els braços. —Dona, els Yankees són els Yankees. Però això no vol dir que em posi la gorra i em dediqui a pixar cervesa a les cantonades. —Sí, sí, és clar. —No deus ser dels Red Sox? —va dir, com si renyés un nen. —No. No m’agrada el beisbol. —Ja ho sé, dona. Era conya. —Què pintaves? —Sally era ràpida canviant de tema.— Vull dir, ¿quina mena de quadres feies? —Rotllo abstracte. Taques, sentiments, guixots que expressen el meu caos interior —es prenia les respostes amb calma. De tant en tant, girava els ulls com si tingués un karaoke a dintre el cap per anar llegint les paraules que pronunciaria—, colors passionals, ràfegues del meu inconscient, gestos plens de força i vitalitat... 14

—Mira’m quan em parles. —Què? —Trobo molt interessant tot el que em dius, de veritat, però noto que no ets aquí. —T’estic mirant. —No. Estàs mirant aquella tia d’allà. —Quina? La negra? —Saps molt bé qui et dic. —La negra? —Sí, la que sembla una porca. —No l’havia vist fins que no has tret el tema. —Segur. Jura-m’ho. —No tinc per què jurar res. —Jura-ho. De què tens por? —Juro que no havia vist la porca. En silenci, es van aguantar la mirada. —Mentida —va saltar Sally—. Et tremola una mica la cella. Ja t’he dit que sóc sensible. No em pots enganyar. —I tu, què? Li has mirat el cul al cambrer. —M’he fixat en els pantalons de D&G. —No ho negues. —M’he fixat en els pantalons de D&G. No m’escoltes? —Sí, t’escolto. Tinc aquesta mala sort. —Jo sóc la que té mala sort. He aguantat el teu llarguíssim monòleg. Bla, bla, bla. Jo. Bla, bla. Jo. Bla, bla, bla. Ets un plasta i un egocèntric. —I tu estàs pirada. —Tu sí que estàs pirat. —A prendre pel cul. Sally va posar-se l’abric. Anava a sortir del local però va girar-se, amenaçant amb el dit índex. —I escolta, maco: no tens mans d’artista; són de pianista. —I què passa, que els pianistes no són artistes, imbècil? —Doncs, no. Resulta que els pianistes són tios amb les mans esquelètiques i deformades. Els clients simulaven tastar la mousse de xocolata, però van poder sentir l’última paraula. —Bruixa. Sally va tancar la porta i els vidres van tremolar. * *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

*

* *

Va tornar a passar per davant de Frank, tot i que ara ella era al carrer. Els separava el vidre del restaurant. No va poder evitar de veure’l amb uns altres ulls: Frank tenia la mà arrepenjada al vidre i movia els llavis. Trist. Va apropar-se per veure si podia escoltar-lo, i va veure el seu propi reflex barrejat amb la cara d’ell. No podia desxifrar la frase per culpa del soroll del trànsit i unes obres del costat. Així que va tornar a entrar al local. Ell va apropar-se-li per abraçar-la. TWISTANSCHAUUNG — Cançons tòpiques que diuen «Open your eyes»

—Perdona, Sally. —No, perdona’m tu. —No, tu a mi. —No, Frank, tu a mi. Hem de pensar en el nen —va resoldre Sally. Els clients, sense dir res, removien el cafè exageradament o remenaven els sucres més del compte. Sonava un tema d’Amy Winehouse. —Tens raó —va reconèixer Frank—. Robin no en té cap culpa. —M’he deixat endur pels gelos —va dir, i va comprovar que la negra seguia allà, però a qui no veia era el nen—. Per cert, on s’ha ficat? —Crec que ha demanat permís per anar a veure la peixera que hi ha a la sala del fons... —Ai, sí —va dir amb un sospir—. No deu haver trencat res? —Tranquil·la. Si molestés els cambrers ja ens n’hauríem assabentat. Tranquil·la. Ignorant els clients, que encara els espiaven, Sally va agafar Frank del bracet i van anar cap al racó del restaurant on el seu fill devia estar jugant. —M’has perdonat de debò, Sally? —Sí, amor. —Mi-te’l —va dir. Robin era davant d’un aquari empotrat a la paret, a tocar dels lavabos. Era baixet, per l’edat que tenia, i li calia estar-se de puntetes per a apropar els ulls al vidre i deixar-se hipnotitzar pels peixos tropicals i les bombolles que s’enfilaven cap al sostre de la peixera. —Robin, t’han portat la mousse —va dir ella—. No en vols? La criatura va girar-se. Tenia el cap arrodonit dels coloms, i va mirar-los amb aquell parell d’ulls tan grocs i tan brillants que se sobreimprimien a la retina una bona estona. Quan el pare va alçar-lo en braços, Sally va gratar-li les plomes del clatell, de manera que Robin va deixar anar un parrup familiar i relaxant. Després de pagar, i discutir per la propina, se’n van tornar cap a casa. Comentaris a [email protected] 13 de març de 2008. V3 1

15

TWISTANSCHAUUNG — Cançons tòpiques que diuen «Open your eyes»