L'ull Màgic

.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:. L’ U L L M À G I C I could hear something spitting and hissing in the background that could have been bacon, or maybe it was just static on the line. —Most of My Friends Are Two-Thirds Water (2001), Kelly Link. .:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.:.

A

l seu llit es pixava i al meu no. Era com si l’Uri distingís el matalàs en somnis. Jo estava convençuda que adormir-lo al meu llit, per a després carregar-lo fins a la seva habitació, era un remei força astut; però irremeiablement, en despertar-lo per anar a escola, descobria que se li havia tornat a escapar. Era hivern i costava eixugar els llençols. Així que, passades unes setmanes, vaig decidir que dormiríem junts, sense importar-me si em desvetllava amb l’edredó als peus, i morta de fred, perquè l’Uri movia les cames violentament. Suposo que un dia somiava que jugava a futbol, i l’altre que corria a través d’una jungla que jo no podia veure, però el resultat sempre era el mateix: aquell moviment sobtat de cames. Li va caure la primera dent a la primavera, i tal com havia previst va desar-la al coixí del meu llit; no al seu. Seguint-li el joc, vaig canviar la denteta per una moneda d’euro, i l’endemà vaig regalar-li una guardiola. A la botiga havia dubtat, una bona estona, entre una de Bart Simpson i una altra que era el casc de Darth Vader en ceràmica negra i brillant. Bart o Vader?, pensava. Millor la dels Simpson? O la de Darth Vader? No. Vaig decidir que millor la de Bart: tenia un tap de plàstic que li estalviaria el trauma de rebentar-ne el crani, a cops de martell, el dia que necessités els estalvis. Més o menys cap al juny la xafogor va començar a ser matadora, i vam acostumar-nos a dormir amb el rugit de fons del Tropicana. L’Uri bavejava el coixí. El seu cos ardent em buscava pel llit i, quan aconseguia arraconarme, m’abraçava i em feia suar la carcanada. M’aguantava. Per damunt de tot hi ha el benestar del meu fill. Però reconec que em suposava un esforç gegant apressar-me cap a casa, amb el cor a cent per culpa del dia a l’oficina, i posar-me a fer els impossibles perquè l’Uri estigués a gust aquelles poques hores. No em sobrava el temps, que diguéssim. Tampoc tenia les forces al cent per cent. La feina s’estava tornant cada dia més carnívora: la competència era molt agressiva i m’obligava a encalçar els clients per tal que mantinguessin les comandes amb nosaltres. Quan em deixaven respirar (és a dir, quan jo deixava respirar els clients), trucava a l’escola i em deien, va 13

bé, progressa adequadament, no ha baixat el rendiment, l’Uri és un nen molt maco... Però que l’Uri és un nen encantador, ja ho sé; la meva pregunta anava per una altra banda. I quan provava que la cangur em donés alguna pista, tan sols responia, va bé, no m’ha donat guerra. En realitat estava amoïnada: últimament, l’Uri no demanava tant pel pare i això em preocupava més que, quan al principi, no es feia a la idea del divorci. Una cosa és el que jo penso del meu ex i una altra, molt diferent, amb quina imatge d’ell vull que creixi l’Uri... Ara el meu ex vivia a Xangai. Cola-Cao s’estava fent un lloc al mercat asiàtic i ell n’era un dels estrategs. I, tot i que Xangai és ben lluny i la custòdia de l’Uri era cosa meva, el meu ex s’encarregava de ser omnipresent trucant cada nit i enviant paquets enormes per al nano. M’era impossible evitar que l’Uri saltés cap al missatger, per a prendre-li el paquet i escorxar-lo bestialment a terra. Sobretot no l’hi impedia perquè aquests rampells eren dels pocs moments en què l’Uri escapava de la lentitud amb què s’arrossegava per casa. Això solia donarse un cop a la setmana i era, haig de dir-ho, la forma que tenia el meu ex de pixar-se a les cantonades de casa per a marcar el territori. Em desesperava. Sobretot quan d’un paquet va sortir una consola de videojocs, que va deixar l’Uri amb els ulls inquiets i lluents, com si la febre el cremés per dintre. Dia a dia, jo m’esforçava per a educar el meu fill i, sense consultar-m’ho, el meu ex s’infiltrava al pis i l’esvalotava. L’Uri encara no m’ha perdonat que tornés la consola, quan el cert és que espera a sota el seu llit, al costat d’uns patins i una capsa taronja força gran que no sé què conté. Ni m’importa. A regal per setmana, la casa s’havia anat omplint de trastos. No ho podia acceptar. Ho vaig discutir amb el meu ex, que va reconduir l’estratègia: el següent paquet va resultar un llibre. Una mena de falsificació, made in China, del On és Wally? A l’Uri li va encantar. Mentre li feia el sopar, s’estirava a la catifa peluda del menjador i buscava, entre els personatges escampats per la doble pàgina, les ratlles negres i grogues del jersei del protagonista. Que fos un Wally exòtic, i poc respectuós amb el copyright, no treia que l’Uri s’hi divertís. El següent llibre es deia A Pop-Up Fairy Tale. No importava que fos en anglès; la gràcia eren els castells, el bosc nocturn o les flames d’un infern de cartolina que es desplegaven, com un ventall, quan l’obries. Abans de dormir, jo improvisava un conte valent-me d’aquests dibuixos desplegables, i l’Uri escoltava suspicaç per corregir-me si trobava que em desviava de la versió de la nit anterior. Però un mal dia que la feina m’havia ofuscat més del normal, vaig explotar contra el meu ex, i vaig recriminar-li que comprés l’amor del meu fill d’aquella forma tan feroç. I ell va contestar-me que no podia impedir-li de regalar llibres a un nen, i que controlés una mica la meva agressivitat, que ell no tenia la culpa del meu mal dia. Segurament tenia raó. Però em treia de polleguera. Així que no vaig poder fer res per negar-li l’entrada al TWISTANSCHAUUNG — L’ull màgic

tercer llibre. Es titulava The magic eye, i podria dir-se que va hipnotitzar l’Uri des del primer moment. Ja podia cridar-lo per a entrar a la banyera o fer-lo venir a taula, que el trobava enfilat al braç del sofà, silenciós i concentrat en el llibre. Cada pàgina era un mosaic de colors i formes repetint-se l’una rere l’altra, i se suposa que si desenfocaves la vista, i esperaves uns segons amb la cara a prop, hi apareixia una figura camuflada. Se suposa, també, que aquesta imatge es veia en 3D, tot i que jo no vaig aconseguir-ho mai. Rellegia les instruccions per si feia res malament, però no, ni així. N’atribueixo el fracàs a la meva hipermetropia. La qüestió és que em provocava un neguit, difícilment explicable, veure que l’Uri amagava la cara rere el llibre, i que quan aconseguia mirar-lo als ulls els tenia perduts en l’infinit. Gairebé ja no enceníem el televisor i crec que als següents llibres va dedicarlos el temps just per a reconeixe’ls i poc més. The magic eye era el favorit. L’únic capaç d’il·lusionar-lo. Encuriosida, li preguntava quin dibuix estàs veient, i ell em plantava la pàgina davant els nassos però no m’ho revelava. Al final vaig desistir, deixant-lo amb el seu llibre, i pensant que el que importa és el seu benestar. No vaig ser jo qui va tenir el plaer de separar l’Uri d’aquell llibre espantós: un vespre, remenant el moneder per pagar la cangur, em va arribar pudor de cremat. Vaig córrer cap al menjador, on vaig trobar l’Uri assegut al sofà amb les mans als genolls i la cara neta de tota expressió. Abans no pogués obrir la boca, vaig veure un filet de fum que naixia del llibre, obert a terra i ennegrit per unes flames ja extingides. Mentre la cangur em deia que ho recollia ella i ho baixava amb les escombraries, vaig agafar l’Uri del braç i me’l vaig endur a l’habitació. El vaig deixar assegut a la vora del llit i, ajupint-me per a tenir els ulls a la seva altura, vaig renyar-lo. Volia deixarli clar que estava enrabiada i que em disgustava molt que hagués fet una malesa tan perillosa. L’Uri va callar i vaig dir-li, pensa bé el que has fet, i tot seguit vaig buscar els encenedors que tenia a la cuina i els paquets de llumins per a amagar-los en un armari fora del seu abast. Si em demanessin que assenyalés el punt en què tot es va tòrcer diria que aquí, precisament. No sé si l’Uri es va enfadar amb mi per haver-lo renyat, però vaig comprovar un canvi d’humor evident. Parlava menys. Mastegava lentament. Feia boles amb la carn. No jugava gaire. Com a màxim veia la tele, o sortia a la terrassa (vivim en un setè, obert a una gran avinguda) i s’entretenia deixant vagar la vista pels balcons, les palmeres i les fileres de taxis (vivim al costat d’una estació de trens). Això darrer li encantava. Un dilluns o dimarts, en tornar de la feina, vaig trobar-los (a ell i a la cangur) recolzats a la barana de la terrassa. M’hi vaig apropar per l’esquena, sense dir res, i vaig besar l’Uri a la nuca. El sol, ocultant-se rere les antenes de televisió, ataronjava el cel i ennegria els edificis. 14

Aleshores jo també ho vaig veure: un dels balcons a la finca de l’altra banda del carrer tenia tot de cadires robades d’algun bar (amb el logotip de tònica Schweppes); en fi, una de les cadires estava en flames i s’anava desfent. Esperava que sortís algú de la casa i que hi llancés un cubell d’aigua, però la porta que donava al balcó no es va moure i, en pocs minuts, aquella cadira groga s’havia convertit en una pasta negra que fumejava. La cosa no s’acaba aquí. Dos dies més tard, vaig trobar-los de nou a la terrassa. Aquest cop la cangur havia encès una cigarreta (cosa que no li tinc prohibida, però no fa mai davant l’Uri). I aquest cop el que s’havia encès, a l’edifici del davant, era un cotxe de joguina, dels que tenen pedals i un volantet perquè el condueixi el nen de la casa. Agafat als barrots de la barana, l’Uri va seguir el foc fins a les darreres flames. No cal dir que una joguina cremant-se sempre és una visió terrible. Molt més si ets mare. No vull ni pensar-hi. Però els petits incendis que es van produir en dies posteriors no em van deixar menys inquieta. Els enumero desordenadament: un tendal, un estenedor amb roba, un armari exterior per a les escombres i el més curiós de tots: un marc de finestra. Era la nit del dissabte, acabàvem de tornar de la piscina d’uns familiars i encara no havíem sopat. Vaig portar-li a l’Uri un formatget de La Vaca Que Ríe perquè piqués alguna cosa. Com era costum s’estava contra la barana seguint el rastre dels llums dels cotxes. De seguida vaig advertir les flames, en una finestra d’un primer pis de l’altra banda del carrer. Destacaven més del normal a causa de la foscor, i era espectacular perquè el foc, al començament, va dibuixar un rectangle perfecte, i quan les flames es van descontrolar cap als costats ho van fer de forma simètrica com una papallona de Rorshach o com una catifa animal guanyada en un safari. Aquesta regularitat em va perturbar, i la sirena dels bombers, junt amb els llums que entraven intermitentment a casa, van acabar de posar-me els nervis a flor de pell. Per a relaxar-me no se’m va acudir res millor que dedicarme a la casa: vaig netejar a fons la cuina tot i que, havent banyat a conciència l’Uri, vaig fregir patates i em va caldre tornar a fer la vitro. Després, mentre omplia la rentadora vaig trigar a adonar-me que tenia l’Uri al darrere, amb el pijama ratllat; a punt perquè li expliqués el conte d’abans d’anar a dormir. Vaig alçar-lo en braços (cada dia pesava més) i cap al llit. Però quan se’m va arrupir al costat, em vaig trobar que no sabia per on començar (tret del primordial vet aquí una vegada)... I vaig donar-hi voltes i més voltes fins que l’Uri, posant-me la mà a la panxa, va obrir la boca: em demanava que al conte hi hagués una jungla i la possibilitat que, d’entre la malesa, ens ataqués un tigre de cop i volta. Comentaris a [email protected] 6 de maig de 2008. V3 1 TWISTANSCHAUUNG — L’ull màgic