Pròleg

Pròleg-Epíleg El cielo pertenecía de nuevo a los pájaros y la Bolsa no era más que un recuerdo. Cell, Stephen King

P

im-Pam-Bang-Crunch-Crang-Bunch. Alguna cosa s’havia trencat. El Big Bang —o el Big Crunch— va ressonar als despatxos de Lehman Brothers. A la fallida de la companyia hi va seguir la catàstrofe en cadena i tot un sistema, excessivament interconnectat i teranyinament fràgil, se’n va anar a prendre pel cul. Va ser com a les pel·lis en què l’enemic capital del protagonista arrossega el secundari —negre o hispà; de vegades, un robot— mentre es precipita a l’infern dels dolents de pel·lícula. Un final agre-dolç que, en el cas de Lehman Brothers, liquidava un elenc sencer de secundaris de luxe: gestors d’inversió, cases de finances, corredors de Wall Street, la producció de soja, el barril de cru, negres hipotecats i, finalment —¿per què no incloure’ns?—, Kerstin i Roger. Jo sóc en Roger, però no em sento protagonista de res; més aviat un secundari, al costat de Kerstin, que em treia cinc centímetres i a més estava enamorada de les botes militars amb soles de dos dits. «Reciclatge semiòtic», en deia. Fins i tot quan no s’ho proposava podia ser fastigosament alemanya. Desde Berlín, i sense necessitat de regir cap immobiliària o de patir per unes accions a punt de volatilitzar-se, Kerstin i jo també vam viure el naufragi del sistema. Fins aleshores havíem constituit una mena de societat limitada que es

basava en el pagament compartit del lloguer i dels paquets de pasta, l’obligació de buidar els cendrers cada matí i la fe en el dèbit conjugal —sexe oral si ella no arribava a l’orgasme. La fallida ens va agafar per sorpresa, perquè el dilluns era el dia en què, cansats, baixàvem la guàrdia i operàvem com autòmates fins que el sopar fumejava a taula. El Big Crunch —o el Big Bang— s’havia desencadenat 150 anys després que els germans Emanuel i Mayer Lehman fundessin la companyia. Diuen que l’ingenu i agosarat que encaixava la mà als productors de cotó era Mayer; mentre que a Emanuel, un pessimista de front arrufat, li agradava gargotejar números que representaven el que podia deparar-los el futur. L’estira-arronsa entre germans els va permetre d’equilibrar-se l’un a l’altre i va beneficiar, més que res, el negoci. Com a prova d’aquest savoir-faire fraternal, l’empresa va prosperar més enllà d’una guerra civil, un dijous negre i un parell de guerres mundials; i ara, el dilluns 15 de setembre de 2008, la notícia de l’esfondrament de Lehman Brothers donava la volta al món: una volta instantània, pròpia del segle XXI, en què la informació no ha de travessar tot l’Occident per a arribar a Orient, o saltar al Sud després d’escampar-se arreu del Nord. Bancarrota —que era la paraula clau— va ser escrita gairebé simultàniament en tots els idiomes possibles —Stecaj-Úpadek-Konkurs-Bankruptcy-BankrotoPankrot-Konkurssi-Cessation-Csód-KebangkrutanBancarotta-Faillissement-Bankructwo-Falência-BankrotBankrott...—, mentre que els telenotícies es van fer un tip d’enquadrar en contrapicat el gratacels de Lehman Brothers a l’illa de Manhattan. ¿De quina altra manera es podia il·lustrar una catàstrofe essencialment intangible? «Si els germans Lehman alcessin el cap». Aquest

era l’editorial del Berliner Zeitung que, tot recordant l’origen bavarès —i jueu— dels Lehman, enumerava les conseqüències del desastre; però enlloc es llegia que la nostra relació havia tocat fons. No hi va haver filtracions. Tot va quedar dintre el cercle íntim de la nostra llar: 50m2 de parquet vell, il·luminats per bombetes sense làmpara; un cercle íntim d’angles rectes —i misteriosament barat, si has viscut a Barcelona. Al capvespre, Kerstin havia doblegat el diari, com en un dia normal, per a guardar-lo a la pila de reciclatge i havia abaixat la música del tocadiscos —sí, un fòssil del passat però, també, la sospita d’un futur en què el digital quedarà obsolet—. S’escoltava Mitchum, indiferent als fets històrics, gratant la sorra dels gats. Crec, crec, crec. Jo m’havia passat la tarda queixant-me de la velocitat d’internet tot i les pampallugues frenètiques del router. Em va semblar que Kerstin esperava, contra la paret amb les mans sota el cul, que jo alcés la vista per damunt del portàtil. Així es posa la gent quan et vol donar el regal d’aniversari. Però aquí la sorpresa era una altra i Kerstin tenia les mans buides. —M’he decidit a fer-ho. Vaig tardar en mostrar interès perquè tenia obertes dues converses al xat de Facebook. Posem un minut de silenci. —¿La Solució Final? —Parlo seriosament —va dir. —Ok, explica. Inclinant-se endavant, Kerstin va ajuntar les palmes com si volgués aplaudir-se a si mateixa. La paret era plena de cartells de colors anunciant concerts de Dopplergänger, el trio on ella cantava i tocava el baix. No era decoració egocèntrica; els havia anat penjant jo, orgullós de la meva xicota i enamorat de l’embull distorsionat de la guitarra entre el que aflorava la veu panterina de Kerstin. Tan sols feia dos

anys que havíem intercanviat números de mòbil a la vora d’unes columnes de so. Menys d’un any de convivència: al maig els cactus de Kerstin van fer flors atrompetades que només van durar un dia; al novembre, vaig organitzar una festa sorpresa amb els seus col·legues —prohibida la família— i el regal vaig deixar-lo a sota el llit per tal que el trobés quan agafés les botes. Va venir ttoa contenta amb el test ple de botons de peyote i em va dir que li encantava; que era el millor «regal viu» que li havien fet mai. Calia decidir on els posariem i quina música els podia estimular... Tot estava per fer. Manteníem la devoció científica i la curiositat cristiana pels racons amagats de l’altre. Els dos extrems de la relació estaven ben compensats. —La Simone i jo anirem a l’ecoaldea —va dir Kerstin. Vaig tardar en saber respondre. Posem mig minut de silenci. —¿Què m’estàs dient, Kerstin? —He decidit anar-me’n a viure a l’ecoaldea francesa. —Però si deies que només era una fantasia i que no tenies pebrots per a renunciar a cap comoditat. —Avui penso diferent. —¿I demà? —Demà igual que avui, Roger. Això de Lehman Brothers ho canvia tot. I és tan sols el començament... —Se us ha anat la pilota. —És el senyal que esperàvem. —¿Un poblet de hippies? ¿Gent que balla la dansa de la lluna plena al voltant d’una foguera? —jo aprofitava cada nova frase per alçar una mica més la veu— ¿Tios que ploren quan la tomaquera germina? És de bojos. —De bojos, és la vida que portem aquí. —És de bojos retrocedir al paleolític. —Quan arribi el capitaclisme, el crac definitiu, no vull

que m’agafi a ciutat. —Collons. Capitaclisme. La mare que ens va parir —aquí vaig recuperar la meva llengua materna, merda. Però necessitava l’anglès, esquitxat de paraulotes alemanes, per a comunicar-li a Kerstin el desconcert que sentia—. No entenc res. Scheiße. Et juro que no et segueixo. —Això s’acaba. —¿Això s’acaba què significa? —Pots venir. —¿Això som tu i jo, o això vol dir el petroli i la puta merda de l’Amazones? —Pots venir, Roger. —¿No deies que això és el començament? —Vine amb nosaltres. És el principi de la fi. Salta a la vista. —Passo d’utopies. —La utopia —Kerstin va inspirar abans de deixar anar una frase de manual que jo ja tenia massa sentida—, la utopia és pensar que podem mantenir aquest nivell de vida gaires anys més. —Passo de comunes i de penjats New Age. Tindreu males collites. Se us menjaran els virus. És una secta, ¿ho saps? —Està decidit. —És que no m’ho puc creure —vaig girar el cos sencer, com si parlés amb la nevera que feia un moment tenia a l’esquena— Merda de hippies. ¿I què fotràs amb la Mitchum? Jo no la penso cuidar. —La deixo al parc —em va mirar d’una forma estranya, amb el cap tort i els ulls tremolosos—. Segur que sap buscarse la vida. —És clar. Segur que jo també sé buscar-me-la. —Roger, tio.

—Te la podries endur, pobrissona. —Per si de cas, no. Prefereixo no veure-la patir. —Molt bonic. —No discutiré per la gata, Roger. Si vols parlem de política que és el que importa ara. —Pensa-t’ho millor. Queda’t, Kerstin. —No facis el paper d’Oh-quant-et-necessito. —Tranquila, no et necessito —estava dient la veritat, però calia matissar-la—. No necessito ningú... Però això no significa que no m’agradi tenir-te a prop. M’encanta quan desapareixes del Retro i ningú no sap dir-me on t’has fotut, però l’endemà et sento entrar a la dutxa i després vens al llit amb els cabells molls... —Ja ho sé. —I tinc neofòbia, com les rates. Odio els canvis de plans a gran escala, sobretot si són definitius, i tu parles com si no hi hagués marxa enrera. —És que no n’hi ha. —Ja. —A més —va dir Kerstin—, sí t’agraden els canvis sobtats. T’encanten. El que no suportes és no ser tu qui posa el món de cap per avall. —Trobaré a faltar la teva telepatia. —Prou. Vaig concentrar-me en Kerstin, esperant detectar-hi pena o una mínima inseguretat que l’endemà la fes canviar d’idea. Res. Tan sols vaig trobar-hi les arrels fosques dels cabells. Ja feia temps del tenyit ataronjat i Kerstin era d’aquelles alemanes morenes que es camuflarien prou bé en una vila mediterrània. El seu color natural s’obria pas com un primer brot de marihuana. —Molt bé —vaig dir —. Molt bé. Kerstin m’apartava les grenyes de la cara. Tinc els cabells

castany clar —ho haig de dir— i ulls blaus; l’herència vandàlica que tan agrada passats els Pirineus i que a Alemanya, com que és la coloració per defecte, no els fa ni puta gràcia. —Roger, fes una broma de les teves. —Mira, m’has agafat per sorpresa. Tinc desconnectada la ironia. —Doncs digues que entens les meves necessitats. —Les entenc perfectament. I la conversa va acabar. Amb aquesta bomba irònica final que Kerstin havia passat per alt. The End. I els columnistes es preguntaven per què el Fons de Reserva Federal no havia rescatat Lehman Brothers. Sense Kerstin encara vaig aguantar dos mesos a Berlín. Fent passar la confusió a cops de música alta i explicant als amics —que en el fons eren els amics d’ella— que tot plegat no tenia importància. Si la feina se m’enduia dos dies a Nürburgring, Wacken o Hildesheim no em suposava cap problema: deixava un únic grapat de pinso a Mitchum per a que s’anés acostumant a la vida solitària que l’esperava a qualsevol dels jardins de la zona, i llestos. Anava pensant que podia fabricar-me una màscara d’indiferència. Anava pensant: necessito una màscara per a tornar a ser el Roger de sempre o una que em transformi en un altre. Pensant: no he perdut quatre anys de la meva vida envoltat de krauts capquadrats i barallant-me amb un idioma impossible que ha inventat els doch i els nein. No. El cert és que a dintre el cervell hi tenia l’enrenou sencer de Wall Street en ple col·lapse, i els últims dies que vaig passar al pis de Berlín tots els sons reverberaven dintre meu com nens mimats que es repeteixen una vegada rere l’altra

per tal que els diguis que sí. Sorolls i més sorolls. El raig de l’aixeta omplint una cassola per a cuinar espaguetis sense salsa. La nota de Kerstin —«Ens en anem a Croatan. Tu ja m’entens. O si no, entent-me. T’estimo. K.»— quan vaig decidir-me a trencar-la. Ras, ras, ras. Vuit troços. El precinte adhesiu de les quatre caixes que Florian m’enviaria a Barcelona quan sapigués la meva adreça definitiva. El crac, crac, crac de Mitchum, que semblava una gata zen capaç d’esquivar el pensament. Immutable. Fidel a la seva naturalesa. I jo, fet un embolic. Em deia a mi mateix: tu no ets així. No ets així. Recupera el teu caràcter. Scheiße. ¿Les necessitats que Kerstin em demanava que entenés eren necessitats sentimentals o polítiques? ¿I la meva confusió era sentimental o política? Al Tiergarten, Mitchum no em va venir al darrere quan vaig abandonar-la a una nova vida arcàdica. Va fer els seus estiraments i se’n va anar a ensumar els parterres. Ni una mirada trista de gat. Cap miol llastimós. ¿Em donava una lliçó d’adaptabilitat? Merda. Els germans Lehman no sabrien que són les hipoteques porqueria. Tampoc sabrien que és el límit ecològic o la biocapacitat. Eren homes d’un segle antic. De l’època en què una xemeneia fumejant era el símbol inequívoc del progrés humà tant per als burgesos com per al proletariat —en això hi havia quòrum. Si et quedes tirat al desert, el millor és que cremis un

pneumàtic: la columna de fum servirà de senyal d’auxili. Sóc el menys indicat per a explicar aquesta història. Sóc el coprotagonista. Alguna cosa s’havia trencat. Si els germans alcessin el cap. Crunch. ¿Kerstin Haefele ens tornarem a veure? El cap se’m comprimia i dilatava. Si els germans. Big Bang.