Els Ocells De Hitchcock

{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{ ELS OCELLS DE HITCHCO CK {{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{{

A

les pàgines de «La Vanguardia» hi podíem conviure dos crítics com López-Buriel i jo, però el món no era prou gran perquè els nostres egos coexistissin. Si ens dignàvem a aparèixer per la redacció ens toleràvem amistosament. El mateix que a les presentacions, debats, taules rodones, i a tota la colla d’actes als quals obligava el nostre estatus. Coincidir sovint formava part dels inconvenients de la feina: ens resignàvem tal com fèiem en llegir els paràgrafs mal puntuats d’A, o en sofrir un consagradíssim B, al qual l’editor perdonava la tisorada... Coses de l’ofici. Encara que rivals, atacar l’altre manifestament hauria estat un error. Així que, mentre ens saludàvem efusivament i discutíem per qui pagava els cafès, somiàvem amb una ressenya injusta, un exercici descarat de nepotisme, o un escàndol de pedofília que engegués a la merda la carrera de l’altre. El nostre odi era recíproc (i emmascarat). Compartíem, també, un amor inamovible pels paràgrafs brillants de Thomas Mann. Feia dos anys López-Buriel s’havia atrevit amb la publicació d’una novel·la de set-centes pàgines (a l’editorial del seu amic Z). El fet m’havia incomodat, perquè en la partida d’escacs que disputàvem López-Buriel i jo (noteu el sarcasme), significava que amb un moviment astut i elegantíssim acorralava el meu rei i que, per a més inri, el públic l’aplaudia. Gràcies als contactes de López-Buriel, el ressò de la novel·la havia estat considerable. No deixaré de reconèixer, malgrat tot, que el llibre tenia els seus cops amagats i entretenia. Esporàdicament. Blanques negres (noteu la petulància del títol; aparentment simple, profundament elaborat) ens convertia en testimonis de les guerres feudals peninsulars (combats, matrimonis, suborns, verins, etc.). Era una mena de novel·la cavalleresca, coral i realista (és a dir, lliure d’imaginació fantàstica), en què el joc dels escacs funcionava com a metàfora barroera de les trames per assolir el poder monàrquic. I encara sort que no l’havia titulat La baralla espanyola. Fos com fos, Blanques negres situava López-Buriel per damunt meu. (Les nenes, les atencions a la Sílvia, els totxos enviats per les editorials, les ressenyes d’última hora, les semblances dels que cada any ens deixen...) Jo mai no havia trobat el moment, ni l’energia necessària, per a culminar cap dels meus escrits de ficció; i en canvi ell «havia conferit cara i ulls», explicava en una entrevis13

ta, «a la idea que arrossegava des de jove». Sense perdre la confiança, vaig esperar a moure el meu alfil. A la presentació de l’opera prima d’un tal N, vaig retrobar el meu col·lega i competidor. Hi vam assistir poc més de vint persones; molts de nosaltres, instats pel mateix López-Buriel, que exercia de padrí. L’editorial, independent i esquifida, era Blefuscu Libros. (Recomano als editors evitar els jocs de paraules al nom de l’empresa. El mateix ho aplicaria als escriptors, amb els títols. És una opinió, és clar.) La reunió va discórrer sota el signe de l’apatia. N era un paio de trenta anys, de cara simiesca (ulls negres, enfonsats sota les celles; mandíbula prògnata). Anava buidant l’ampolleta d’aigua i bevia més que no pas justificava el tema del llibre o l’ús de la perspectiva múltiple... Per cada frase que deixava anar amb entrebancs, López-Buriel n’argumentava set més. Al final, les preguntes semblaven adreçades al mestre de cerimònies, i no pas a l’autor que s’ocultava, progressivament, darrere les ulleres de pasta i la barba fosca. Pel full de premsa, sabia que les cent pàgines de la novel·leta d’N ens feien testimonis de la competència entre empreses que volen dominar el mercat de l’aigua mineral per a despatxos i oficines. Una mena de Dune, però sense futur. Vaig pensar en l’aigua com una mena de metàfora dels imponderables i ho vaig anotar a la Moleskine, tot i saber que la ressenya seria cosa de López-Buriel. Acabat el col·loqui, vaig apropar-me a López-Buriel (felicitant N, abans) i vam xerrar de Frankfurt i de la nova traducció dels diaris moscovites de Benjamin. Ens van dir que a la sala no es podia fumar i, així que sortíem, se’ns va enganxar X per a posar-se pesat amb «els abusos», deia, de l’últim poemari d’Y. I quan algú va insinuar d’anar a fer una copa va desaparèixer el primer, i ens va deixar sols a López-Buriel i a mi (i al seu protegit silenciós). No sé com va anar la conversa que invocant Gombrowicz i repassant l’escola simbolista francesa, vam acabar parlant de Ionesco. Vaig explicar-li la meva anècdota de frustració amb una de les seves obres: Rinoceront. De jove vaig formar part d’un grup de teatre universitari i aquesta peça havia caigut a les nostres mans. Estàvem il·lusionats pel text. Gent que es transforma en rinoceront! Vam estudiar-nos els papers i el segon dia d’assaig va aparèixer un dels companys i va dir que el millor era cancel·lar l’obra: resulta que, amb Rinoceront, l’autor criticava la conversió de la burgesia europea a la ideologia feixista. Al text, rinoceront equivalia a nazi. Lògicament, ens va desil·lusionar que aquell joc dramàtic, que a nosaltres ens feia tanta gràcia, escapés del nonsense més pur. —No la vam representar —li deia a López-Buriel—. Nosaltres volíem teatre de l’absurd, animalades. Oi, que m’entens? —Perfectament. És el mateix que passa amb Los pájaros —va contestar-me López-Buriel—. Quan la veus és colpidora, però després t’assabentes dels motius, de la significació, i perd tota la gràcia. TWISTANSCHAUUNG — Els ocells de Hitchcock

Jo vaig dubtar: —Hitchcock pensava en un missatge concret, més enllà del terror inexplicable? Crec que no. —Doncs sí, no vas trobar a faltar res en aquell poblet? —Et refereixes que és un món ideal? —És ideal, però el que et pregunto és si no vas trobar que faltava cap element en aquella gemeinschaft. —Ni idea —odiava acceptar la meva ignorància. Si és que López-Buriel no m’enredava. Apurant la cigarreta, ho va deixar anar més que satisfet: —Gent de color. —Com? —Negres. És una illa de blancs protestants, neta d’elements racials distorsionadors. Lliure de delinqüència —va tossir una mica—. Los pájaros és del 1963. Pensa en els guetos revoltats de l’època i en la creixent visibilitat de la població de color... Els ocells representen l’amenaça de l’altre; en el cas nord-americà, dels negres. Vaig mirar López-Buriel als ulls (la vanitat el feia acudir, als actes públics, amb lents de contacte), i vaig provar de refutar-lo: —Però Hitchcock no fa servir corbs, únicament. Vull dir que hi apareixen races distintes d’aus... No crec que la por a la comunitat afroamericana fos el missatge de la pel·lícula. Suposo que pretenia explicar quelcom menys constatable: pors ocultes, energies subconscients... López-Buriel va tallar-me: —No, no, no. Hitch era un geni —va dir Hitch. Em van molestar les confiances—; es podia permetre ser racista però de cap manera caure en l’evidència o la vulgaritat... En una endevinalla sobre la guerra, quina és l’única paraula prohibida? No m’agradava aquell to alliçonador. Em semblava que la frase era un préstec (potser Hesse o Meyrink; López-Buriel era un expert en Meyrink), però l’havia modificat subtilment per a camuflar-ne la procedència, potser amb la il·lusió de fer-la passar per pròpia. No suportava aquell to, però vaig respondre com un bon alumne, gairebé recitant: —La paraula guerra. A l’enunciat de l’endevinalla no hi pot figurar la resposta, això és evident. —Doncs és el que volia Hitchcock: subtilesa, tenuïtat... No hi ha negres, ergo els negres són la clau. —També funciona el recurs contrari —això ho va dir N. De cop i volta havia trobat el valor suficient per a entrar al diàleg, i em feia veure com l’havíem ignorat. N va donar-se uns copets a l’orella i va continuar—: A mi m’agrada més perquè de tan obvi no te l’esperes. És una mena de zwischenzug. Estàs tan pendent de la jugada-pantalla que no repares en la de fons, tot i tenir-la davant dels ulls. Tarantino ho va aconseguir a Pulp Fiction. El tio és tan bo que pot posar-se cursi sense fer-nos vomitar —s’anava engrescant, N—. Ho dic per l’escena amorosa en què Travolta salva Uma Thurman d’una sobredosi. És barroera i elegant a la vegada. 14

—No la recordo... —vaig reconèixer. —Travolta li clava una xeringa plena d’adrenalina — N ho va representar amb una triple punyalada, pròpia de Psicosis—; l’agulla, pam, directa al cor. —Un Cupido gamberro —va afegir López-Buriel. —Doncs, no recordo l’escena —vaig dir—. Però si és tal com dius és enginyosa. —Sí —van contestar tots dos alhora. Aleshores vaig veure que al mòbil tenia dues perdudes. —Bé, em sap greu, però tinc la nena malalta. Us haig de deixar ja. López-Buriel em va agafar el braç i jo vaig imitar-lo. —Dóna records a la Sílvia —em va dir, i vam acomiadar-nos com si ens tornéssim a veure l’endemà mateix i, després de felicitar N, me’n vaig anar cap a casa. Si bé vaig fer una paradeta al Claudio’s. Un whisky a la barra mentre sonava un disc del pesat del Grappeli. El cambrer (no sabíem el nom l’un de l’altre, però ens teníem confiança) va preguntar-me quina era la raó de la meva felicitat. Vaig mirar-me el got (els glaçons brillaven a contrallum), i el vaig alçar per a brindar pels negres, els ocells i per López-Buriel, tot i que al cambrer vaig dir-li: —Por el Barça del miércoles. I ell va dir: —Por el Barça. Aunque ya está ganado. Comentaris a [email protected] 1 de març de 2008. V3 1

TWISTANSCHAUUNG — Els ocells de Hitchcock