Les 7 Diferències

77777777777777777777777777777777777 LES 7 DIFERÈNCIES No té més. —Sergi Mas. Como ver una cara [...] en el morro de los coches. —Sobre la inteligencia (2005), Jeff Hawkings & Sandra Blakeslee. 77777777777777777777777777777777777

P

erò un dia les lletres del diari es tornen formigues. A Constantí Borràs li va passar. De cop, era incapaç de llegir res més petit que els titulars sobre l’Iraq o la publicitat de BMW. Naturalment la mania de fer els crucigrames es truncava per sempre. I com que els sudokus són inhumans, i Calvin & Hobbes semblava encara més incomprensible que els jeroglífics (què vol dir una gran M amb unes tisores?), només li quedava dibuixar cercles blaus a Les 7 diferències. Guardava els bolis de Banesto, els de Mapfre, Gas Natural, i també els de quan anava a donar sang. Més d’una nit la passava giravoltant al llit com si no hagués digerit bé la carmanyola que la seva filla li havia dut al migdia, o com si encara estigués a la terrassa del veí escoltant cantar tota la col·lecció de caderneres. Els canvis no el deixaven dormir? Potser. A l’escala feien obres per a un ascensor més gran. Els gossos dels veïns es perdien i apareixien cartells als semàfors. Fins que no el tenia a sobre no distingia el número de l’autobús. La informació del temps la donaven deixebles sense nom de Tomàs Molina. No plovia. La seva filla començava a parlar-li una octava més greu mentre buidava els plats a les escombraries o mentre li llegia les cartes d’Hisenda. Ara, sense mirar- lo als ulls, podia dir-li coses com: —Papa, demà vas a revisar-te la vista. I ell obeïa. ¿Com pots discutir amb una nena a la qual has posat el nom de Consol però que al final tothom ha acabat dient-li Cuca? Una filla tenyida de caoba (era rosseta) que se t’ha escapat de les mans. Els metges (a banda de ser cada dia més joves i més dones) competien per a despatxar els pacients en temps rècord. Si no era així, com a mínim, era la sensació que transmetien. Quan Borràs va donar-li la mà a l’oftalmòloga per a acomiadar-se va procurar de posar-hi més força que en el moment d’entrar a la consulta. 13

Males notícies: després de robar-li l’hàbit de llegir el diari, també li retiraven el carnet de conduir. Al final es va consolar pensant que el cotxe esperava al pàrquing protegit amb una lona grisa i que, de totes maneres, gran part de les notícies importants li arribaven per la tele o a través de la Consol: —Papa, m’escoltes? —Sí, la banda de Latin Kings... —Això mateix —va fer la Consol—. Es veu que de nit condueixen per Barcelona amb els llums tancats. Si et creues amb ells i els fas senyals perquè els encenguin et segueixen fins a casa i t’apallissen... Papa, m’escoltes? Però ell no va respondre, va escapar-se a la cuina per assegurar-se que ella hagués apagat el fluorescent. —Papa, què tens? —Vendré el Renault. —Molt bé. Jo et penjo l’anunci a internet. Potser era millor que ja no conduís, pensava. Vés a saber si se li creuava una criatura i no l’esquivava a temps. O si atropellava un con de trànsit que sortia disparat i causava una catàstrofe en cadena. —Apunta’m tota la informació del cotxe —va dir ella consultant el rellotge—. Tens tàpers per tornar-me? Li arribava l’hora de tancar-se al despatx i decidir en nom dels seus clients quines cortines casen millor amb el seu menjador, o quin llenç s’ajusta al burdeus dels marbres... Deixaria Borràs sol, fent una becaina. Abans de sortir, la Consol va recollir la bossa amb ampolles i pots de vidre que li barrava el pas. Amb una mà va agafar una galta del seu pare i l’altra la va deixar lliure per a fer-li un petó. —Muac! —o més aviat, txuac!, va sonar com quan encaixes la balda de seguretat de la porta. Mai no somiava a les migdiades perquè no les allargava més enllà dels vint minuts. Però aquesta vegada a Borràs el va importunar un somni (la seva néta seia al mateix sofà on ell ara dormia i una cucaratxa li pujava a la sabata i se li colava pantaló amunt, fins que al cap de no res apareixia pel coll de la samarreta. L’insecte aconseguia remuntar fins al llavi sense que la nena s’immutés i al final es ficava pel forat del nas. En sortia un fil de sang. Borràs no podia impedir-ho perquè no estava inclòs en el somni; més aviat s’ho mirava de lluny). En desvetllar-se es va treure aquella mala sensació del cos amb un caramel de mel i, del cap, autorenyant- se perquè feia tard. Tan ràpid com va poder va anar a buscar la nena a la sortida de música i la va dur al parc, on ella el va buscar a ell per a mostrar-li què havia trobat: a la vora del tobogan hi havia un gat ratllat (brut de pols pels dies que duia allà mort sense que ningú no el recollís i el llancés a les escombraries). Va fer que la nena se n’allunyés i jugués als gronxadors mentre ell s’escoltava les mares i les àvies discutint les aptituds de la socorrista rodanxona de la piscina. TWISTANSCHAUUNG — Les 7 diferències

Passada una hora tornaven, de la maneta, cap a casa, ben distrets per la coreografia que s’organitza al barri mitja hora abans no tanquin les botigues. Borràs es va fixar en un mulato amb bigoti: sortia del queviures pakistanès del xamfrà per a entrar a un Seat León que l’esperava amb els warnings marcant un ritme senzill. La nena va imitar-lo a la seva manera: —Tic-tac, tic-tac... I passada la cantonada va dir: —Aquell cotxe tenia cara de gat. Desgràcies que ocorren a l’altra punta del món, mentre un està traient la tonyina de la llauna o plorant amb la ceba. Era el tema: —Li toca el premi a la meva companya —explicava la Consol a Borràs—. Però ella ja ha estat a Tailàndia. Així que li diu a son germà i a la cunyada que els regala el viatge. Se n’hi van en lloc seu. I aleshores passa això del tsunami... —Com està la teva companya? —va preguntar ell. Què més podia dir? —Ja t’ho pots imaginar. La Consol es va aixecar de la taula i li va caure el tovalló de la falda. Va apropar el meló i un ganivet gros: —Què t’ha semblat el llom? —Perfecte. —No sé si ho has notat, papa... T’estic posant cada dia un pessic menys de sal. Al final, haurem après a menjar sense gota de sal. Perfecte. A Borràs no li va costar confiar que tal cosa fos possible. S’imaginava amb facilitat sortint a fer un tomb sense sal. Arribant el dia en què pagaria les factures sense sal. Canviant de canal sense sal. Esperant el bus sense sal. La tensió perfectament anivellada, per a no tenir disgustos. Portant flors al cementiri sense sal, també. La Consol va marxar i Borràs va jeure menys de deu minuts, adaptant-se com si res als angles rectes del sofà (una habilitat que confereixen els anys). Ja amb la nena, i de camí al parc, es va creuar amb un Seat León que duia la música a tota hòstia. La nena no parava de xerrar d’una funció de teatre sobre sirenes que, en realitat, no existia perquè era un joc que tenia amb les amigues, o una cosa semblant que Borràs no acabava d’entendre. —Què has dinat? Llengua? —No —va rumiar la resposta—. Mongeta, patata i hamburguesa. —Et ve de gust un gelat? —Sí! Borràs va creure convenient parlar en nom de la Consol, ja que no hi era present: —De gel, no. 14

—Però avi... —va lamentar-se ella. Massa dramàtica per a commoure’l. Borràs va preferir fixar-se en el tallat de cabells que la nena estrenava (serrell recte, dues trenes), i jugar a endevinar en quina pel·lícula es devia haver basat la Consol per a triar-lo. Sempre prenia per model de cuines, fundes de sofà, vestuari, homes... allò que l’enamorava a la pantalla. El pis de la Consol, sense anar més lluny, estava decorat com el ranxo mexicà d’una pel·li amb òscars el títol de la qual Borràs mai no aconseguiria retenir. Sabia que hi sortia aquell actor amb cognom italià... En arribar amb la nena a casa, va trobar la Consol rosegant un boli i passant les pàgines d’una revista prou ràpid per fer sorolls desagradables (com una prestatgeria ensorrant-se pel pes dels llibres) i posar-se nerviosa a si mateixa. —Ara estic per vosaltres —va dir mentre marcava la cantonada del full—. Pots omplir la banyera, papa? En comptes de respondre, Borràs va fer el que li demanaven. I mentre el raig d’aigua picava amb força va anar a agafar el diari (la seva filla n’estava subscrita). Per a fullejar-lo, i esperant que pugés el nivell de l’aigua, va seure a la tassa del vàter. Com sempre, la nena ja havia guixat Les 7 diferències a l’hora de l’esmorzar. Res de cercles. La nena hi dibuixava creuetes. Va tancar l’aixeta. Des del saló, la veu de la Consol va fer ziga-zagues esquivant el ficus del passadís fins al bany: —Queda’t a sopar, papa! Lògicament, va acceptar la invitació. La nena en calcetes li somreia. I més tard seien tots tres. Coliflor amb beixamel. Pendents de la xerrameca de la nena sobre buldogs francesos, companys de classe que es mengen les crostes, i botes d’aigua de color vermell... La Consol va interrompre-la: —Demà, fes-me memòria. Que truqui als dels vidres. —Sí, mama. Borràs no s’habituava a l’idioma adult amb què la Consol s’adreçava a la seva filla. Era una qüestió de to i d’intenció més que d’elecció de paraules. Quan li deia: —Para la taula. En realitat sonava a: —Ens hem d’ajudar l’una a l’altra. Som dones. Cal que siguem pragmàtiques. Això no suposa renunciar a l’afecte. Però hem de ser funcionals i eficients. Independents. Tu sí que m’entens, etc. No s’acostumava a veure la seva néta fent equilibris entre el món infantil i l’altre. Cap a les deu, la Consol va pagar-li un taxi a Borràs per a la tornada a casa. —Que sí —ja havia marcat el número de telèfon—. Que és més ràpid i còmode. Ell sentia els fragments de les converses dels veïns (una parella jove, sense criatures): —No ho preguntis —deia el noi—. Si en el fons no ho vols saber... TWISTANSCHAUUNG — Les 7 diferències

Aleshores, Borràs es preguntava si a ell també se’l sentia quan s’aturava a la terrasseta de la rentadora i deia: —Què he vingut a buscar? O quan es quedava a mig marcar un telèfon i feia: —Mare meva. Aquest cop li va passar davant la farmaciola del bany. Amb tots els medicaments mirant-lo i alçant la mà per a ser els escollits, Borràs va sentir-se perdut un parell de segons ben llargs... —Ah, sí —va recordar—. Les gotes. No eren ni les cinc i ell ja estava amb els ulls plorosos i encaixat tranquil·lament al sofà. Els divendres no anava a recollir la nena. En moments així la forma idònia per relaxar-se és encantar-se amb els moviments de la cortina. Onejaven més del normal, per l’efecte de les gotes. El va despertar el telèfon: —Al final hauré d’anar amb l’arquitecte —la Consol—. Sisplau, recull-me la nena. Surt a dos quarts.

nova a l’altra banda del semàfor. Va llegir amb esforç: ZAPATERÍA CHENG. Així va perdre de vista la nena dos segons, quan encara no havien de creuar el carrer. Comentaris a [email protected] 11 de setembre de 2008. V3 1

S’acabava el setembre i a la tarda el sol encara enlluernava. A la nena ja li va semblar bé que fos Borràs qui l’esperés a la porta de l’acadèmia amb una ensaïmada: —Hello, grandpa. —Hello, moniato. —Pink, yellow, blue, red —anava cantant—... green. —Berena. I amb la boca plena va dir: —Ha dit la mama que un dissabte m’acompanyaràs al Tibidabo. —Vols dir? —no les tenia totes. Els reflexos fallaven. Que no desapareixien nens als parcs d’atraccions per culpa d’adults irresponsables? Semblava que el món conspirés per tal que Borràs cometés un error definitiu i així descartar-lo del tot. Inevitablement van acabar al parc, on les acàcies brillaven pels rajos de sol baix. Borràs va comptar els dies que faltaven per què refresqués i les garses del parc comencessin a volar en colla rere els glans i els culs d’entrepans embolicats amb paper de plata. Com que una de les criatures que jugava per allà va rebre un cop fort de pilota, va decidir anar-se’n cap a casa de la Consol. Els divendres, a l’hora en què comença el cap de setmana, el barri s’anima. Semblava que els cotxes juguessin a donar voltes a la mateixa illa de cases i que els vianants tinguessin clar cap on anaven. Borràs no era d’aquells vells que caminen temorosos que els joves (que van excessivament ràpid) els facin caure a terra. Però preferia anar amb calma entre la munió. Més que res per la seva néta. Ara cantava: —Humpty Dumpty sit on a wall... A poc a poc, Borràs la va anar deixant d’escoltar. Sentia en primer pla el txumba-txumba de les botigues o els colors llampants de la bústia i uns cartells del Gran Circo Mundial. Va trobar que la dona que comprava loteria li sonava, i després el va sorprendre una sabateria 15

TWISTANSCHAUUNG — Les 7 diferències