C5 Expressi I Comunicaci

C5 EXPRESSIÓ I COMUNICACIÓ A la unitat 1, que es titula els elements de l’acte comunicatiu, vem traballar els agents que fan possible la comunicació, les funcions del llenguatge, la relació comunicativa entre la persona adulta i l’infant, les característiques del procés de comunicació, altres factors que influeixen en la comunicació, l’expressió en l’infant, l’evolució del llenguatge en els nens i les nenes petites, les variables que intervenen en el procés d’adquisició del lleguantge, la funció de la persona adulta i els diversos tipus de comunicació. TEMA 1 1.1.-La comunicació humana —1.1.1.-Comunicar-se, una necessitat. —L’expressió és una necessitat de la vida.Des que neix, l’infant comença a comunicar-se amb els adults. —És la forma espontània de manifestar les necessitats fisiològiques i sensitives. —Permet adaptar-nos al món, ser autònom, cratiu i imaginatiu. —La forma de comunicació pot ser: —Llenguatge oral —Llenguatge corporal

—La comunicació respon a la necessitat humana de viure en societat, els costums i la tradició. —Per tant, l’infant ha de viure aquest procés d’aprenentatge de forma lúdica i natural per afavorir el seu desenvolupament i l’autonomia. —Ha de ser capaç d’expressar el que sent, pensa i vol. —L’adult ha de ser capaç d’entendre, atendre, acollir i respondre les seves necessitats a través d’una escolta activa. —L’aldult ha de valorar els progressos i mostrar afecte tot afavorint la capacitat expressiva —1.1.2.- La comunicació i el procés comunicatiu. Cal situar el llenguatge entès com l’eina indispensable de la socialització, com a instrument de l’autoconsciència i com a mecanisme per al control del món. —Llenguatge: facultat humana de comunicar pensaments, coneixements, sentiments, etc., a un receptor mitjançant un codi.

—És indubtable la importància que té la veu humana com a vehicle de comunicació entre les persones. —La veu és un dels mitjans essencials de què disposa per a expressar-se, comunicar els coneixements, pensaments i sentiments que li són propis. —Comunicació:Prové del llatí comunicare que significa “posar en comú o compartir”, es pot definir com pas efectiu d’informació codificada, transmesa a través d’un o més canals, entre un emissor i un receptor o bé una relació que permet un intercanvi d’informació i experiències. —Els primers sons humans són inarticulats (crits i vocalitzacions emotives). Després vénen els sons mecànics que permetran la capacitat d’articulació. —Si en aquest procés falla la socialització, l’adquisició del llenguatge i posteriorment el seu aprenentatge serà molt difícil.

Els elements de l'acte comunicatiu: —La comunicació és un procés per a la transmissió de senyals informatius entre una font emissora i un destí o receptor. Es tracta, per tant, de la relació social que s'estableix entre un emissor i un receptor, consistent en el pas d'informació del primer al segon per mitjà del signe lingüístic. En qualsevol acte comunicatiu cal considerar la presència dels següents elements:

—Emissor: és qui emet el missatge o senyal. Pot ser directe o bé interposat, és a dir, en una conversa cada un dels participants és emissor directe, però si s'informa a través d’una altra persona hi ha una interposició. —Receptor:és qui rep el missatge de l'emissor. Pot ser un o més d'un. —Missatge: és el contingut de la comunicació transmesa per l'emissor a un receptor determinat. Els missatges poden ser verbals i també visuals (publicitat, codi circulació, etc) —Referent: és la realitat a què fa al·lusió el missatge transmès per l'emissor. Poden ser molt senzills (semàfor) o molt complexos (pensament) —Codi: és el conjunt de senyals i signes que formes el missatge i la clau que posseeixen tant l'emissor com el receptor per elaborar i interpretar el missatge, és a dir, per a codificar-lo i descodificar-lo —Canal: és el medi pel qual viatja el missatge des de l'emissor fins al receptor. Aquest espai visual entre l'emissor i el receptor és la via de la

comunicació, la qual podrà ser oral si el canal és l'aire, o bé escrita si el canal és el paper. — Context: és el lloc on es realitza l'acte comunicatiu. Per tant... —El procés de comunicació consisteix en l’emissió d’un missatge codificat per un emissor. —Es transmet per un canal (l’aire, línia telefònica, etc) —El receptor percep a través dels sentits, descodifica i interpreta. —Cal usar el mateix codi i tenir la mateixa capacitat de descodificació i interpretació. Les funcions del llenguatge El predomini de cada un dels elements en un acte comunicatiu permet distingir les funcions del llenguatge: —Emotiva o expressiva: Manifestació dels sentiments per part de l'emissor. Oracions exclamatives o interjeccions. “Uf!” “Que fantàstica és la vida!” —Referencial o denotativa: L´emissor informa objectivament, sobre algun aspecte de l´entorn comunicatiu. Subratlla la transmissió d'informació sobre fets, pròpia del llenguatge científic. Modalitat enunciativa. “Són les vuit en punt” —Conativa o apel·lativa: Busca influir o actuar en el comportament del receptor. Anuncis. “No faci's això!” “Vota'ns!” —Fàtica o de contacte: Manifesta la intenció de mantenir la comunicació amb el receptor, de manera que el missatge se centra en l´establiment, d ´un contacte social per mitjà d´un canal. Emfasitza l'ús d'un canal comú i així procura assegurar la continuïtat de la comunicació. “Bon dia!” “...sí,...sí, oi? —Metalingüística: Se centra en el codi mateix que s'està usant. Diccionaris. Els mots esmentats s'escriuen en cursiva. “El verb dir és transitiu” —Poètica o estètica: Pretén crear un efecte estàtic o creatiu, enfoca l'atenció sobre la forma del missatge. Obres literàries. Adopta ritmes i altres recursos estètics. “Prou plou, però pel que plou, plou poc” Normalment, en un mateix procés comunicatiu es realitza més d'una funció.

1.1.3.- La relació comunicativa entre la persona adulta i l’infant

Característiques del procés de comunicació:

La bona comunicació es fonamentat en l’existènica d’un entorn estimulant i acollidor que enriqueixi i proporcioni instruments per exterioritzar millor els sentiments. 1.1.4.- Altres factors que influeixen en la comunicació —L’ENTORN: —S’entén tant l’entorn afectiu ( les persones que conviuen amb l’infant) com l’espai físic ( context cultural). —Ha de ser estimulant i acollidor. —Ha d’enriquir i proporcionar instruments per exterioritzar els sentiments. Com més ric i estimulant, més afavorirà la comunicació i el seu desenvolupament. L’ambient ha de propiciar a obrir els sentits a la realitat: veure, sentir, tocar… L’ambient ha d’estimular i fer venir ganes d’interactuar amb el medi. Quant l’ambient provoca experiències positives més impulsa a expressar-se i comunicar-se.

1.2.- L’expressió en l’infant —L’infant és un ésser social, necessita relacionar-se amb l’entorn. •Ha de seguir un llarg procès d’adaptació, el qual necessita comunicar-se.

•L’origen i l’objectiu de la comunicació és la necessitat de viure en societat, instroduir les formes de conviure i la cultura. •Ha d’assolir els coneixements i el mestratge necessaris per un bon intercanvi. —Inicialment, s’expressa de forma no verbal ( plor, gest…) a mesura que augmenta l’experiència i el creixement usa nous mitjants per expressar-se: —Funció simbòlica li permet representar la realitat —El llenguatge és fruit de la capacitat de simbolitzar la realitat. —L’infant fins els 6 anys no parlarà com un adult,a mesura que creix va integrant tres aspectes: —CONTINGUTS —ÚS —FORMA Variables que intervenen en el procés d’adquisició del llenguatge. L’adquisició del llenguatge implica un adequat funcionament dels mecanismes a nivell neurifisiològic, psíquic i sociocultural interrelacionats: —Maduració neurofisiològica: es necessita una maduració del sistema nerviòs central del cervell de l’aparell fonatori, i contraccions musculars implicades en la producció de sons. —Maduració psíquica: és necessària l’aparició de la funció simbòlica (estructura cognitiva). Cal tenir en compte, la relació afectiva en l’adquisíció del llenguatge. —Context sociocultural: és fonamental l’estimulacó verbal que rep l’inafnt en el seu ambient natural. 1. 3.- La funció de la persona adulta —Pacient —Enriquir i estimular l’entorn de l’infant. —Afavorit la sensibilitat, creativitat i l’autonomia. 1.4.- Diversos tipus de comunicació Per expressar-se l’ésser humà usa diferents tipus de llenguatge. S’entén per llenguatge la capacitat que posseeeix la persona per transmetre sensacions, emocions i pensaments. —Tipus de llenguatges: —Expressió oral

—Expressió logicomatemàtica —Expressió corporal —Expressió musical —Expressió plàstica

A la unitat 2, titulada el llenguatge oral, hem treballat el desenvolupament del llenguatge, dins del qual están la Teoria de Chomsky, la teoría de Piaget, la teoría de Vigosktky, la teoría de Skinner i la teoría de Bruner. TEMA 2 UD2: EL LLENGUATGE ORAL “Els límits del meu llengautge són els límits del meu coneixement” L. Wittgenstein Aprendre a parlar implica conèixer les regles fonològiques, semàntiques i sintàctiques i saber-les utilitzar. Beth 2.1.-Desenvolupament del llenguatge. 2.1.1.- Teories sobre l’adquisició del llenguatge Teoria de Chomsky. LAD Teoria de Piaget Teoria de Vigosktky Teoria de Skinner Teoria de Bruner La LASS es basa:

Teoria de Chomsky. LAD —Aquestes preguntes van ser el punt de partida on Chomsky es va valer per desenvolupar la seva teoria. —Va dominar LAD (Language Adquisition Device). “Mecanisme d’adquisició del llenguatge” a l’estructura o capacitat innata que tenen les persones per adquirir el llenguatge i tenir-hi competència.

Chomsky afirma —La capacitat de parlar està genèticament determinada, ara ve, per poder usar del llenguatge ha d’existir un cert coneixement de la realitat. És a dir, existeixen uns universals lingüístics que formen part del codi genètic, de forma que els infants aprenen a parlar de la mateixa forma que els ocells els creixen les ales. —La condició necessària per l’aparició del llenguatge és la capacitat cognitiva. —Les seves aportacions van influenciar molt en el camp sintàctic de la llengua. TEORIA DE PIAGET —Piaget parteix de la cognició i considera al context relativament poc important. El que diferencia als homes dels animals no és la capacitat lingüísitca sinó la cognitiva. —El nen és vist com constructor actiu del seu coneixement i, per tant, del llenguatge. —Per Piaget, el llenguatge és un sistema de símbols i per tant, arbitrari, per això, per poder emprar-lo el subjecte ja de construir la capacitat per a simbolitzar •Va estudiar la relació entre pensament egocèntric i llenguatge •Va observar una marcada tendència per part dels infants a treballar en solitari, i que a ella corresponia un tipus d’activitat específica amb tres grups fonamentals de conductes verbals:

—La repeteció: representa un tipus de conducta que es canalitzxa per mitjà del parlar. –Ex: un nen davant un aquari escolta la paraula tritó i la repeteix diverses vegades. —El monòleg: representa una conducta verbal lligada directament a l’acció. –Ex: Una nena davant la tortuga i li diu: “Anem, camina tortuga” –Ex: Un nen acaba un dibuix i diu: Ara faré una altre cosa. —El monòleg: reuneix caracterísitques similars a l’anterior, amb la diferència que l’infant dirigeix el seu discurs cap a un interlocutor determinat. CONSIDERACIONS —El monòleg anirà desapareixent per donar pas al llenguatge sociabilitzat, és la màxima expressió del pensament i del llenguatge adult. —Les estructures i processos cognitius són previs i determinants en l’aparició i desenvolupament del llenguatge. TEORIA DE VIGOSKTKY —Creu que el desenvolupament humà es produeïx mitjançant els processos d'intercanvi i transmissió del coneixement en un mitjà comunicatiu i social (la cultura). –És a dir, la transmissió dels coneixements de la cultura es realitza a través del llenguatge. –Per tant, el llenguatge és el principal vehicle d'aquests processos i és el que influeix decisivament en el desenvolupament de la ment. —Per tant, llenguatge i pensament són dues coses amb orígens diferents i que al llarg del desenvolupament es produeix una interconnexió funcional en el qual el pensament es va verbalitzant i el parlar es va fent racional. De tal manera que es regula i planifica l'acció. En definitiva, el pensament no està subordinat al llenguatge, està influït. –Les relacions entre pensament i llenguatge són complexes. Un pensament neix a través de paraules. Una paraula sense pensament és una cosa morta, i un pensament desproveït de paraules roman en l’ombra. La connexió entre ells no és constant. (Vigostky, 1973) – —Per Vygotsky el llenguatge infantil és inicialment social (és la manera de comunicació amb els adults) i és exterior en forma i funció. A poc a poc, el llenguatge s'interioritza i passa per un període egocèntric fins a ser social. Teoria de Skinner

—Considera que el desenvolupament del llenguatge depèn exclusivament dels estímuls externs. —El llenguatge són respostes que l’infant aprèn per condicionaments aparents, respostes que són verbals i intraverbales, de manera secundària. Aquestes respostes intraverbales van permetre elaborar una teoria que sí admetia que en el desenvolupament del llenguatge no només hi ha respostes externes sinó que hi ha una mediació d'estímuls interns.

—Diferencia quatre tipus de resposta: els comandaments, els tactes, les respostes ecoiques i les respostes autocrítiques. —El conductisme per aquella època estava en auge. Aspectes positius del conductisme: ◦Parteix del context. ◦És important el seu esquema estímul provoca una resposta. ◦Va permetre programes de tractament d’infants llenguatge o de tractament de logopèdia.

amb alteracions del

◦Els estímuls no s'analitzen aïlladament sinó que s'estudia l'episodi verbal global, la conversa. Teoria de Bruner —Pensa que l’infant té algun tipus de coneixement del món real a través de les accions que realitza, és a dir abans d'aprendre a parlar, el nen disposa d'unes capacitats cognitives que seran la base per l’adquisició del llenguatge. —Bruner proposa el "pont cognitiu" : consisteix a unir els coneixements previs que el nen porta amb els quals va a adquirint posteriorment, influenciats pel context sociocultural que es dóna. — Defensa que el llenguatge s'ha d'adquirir en situacions socials concretes, en l’ús i el intercanvi comunicatiu diari. —Per a passar d'una comunicació prelingüística a una comunicació lingüística, és necessari un escenari de rutines i familiars, que permeti la comprensió del que està succeint. — —Són aquestes rutines les anomena Sistemes de Suport a l'Adquisició del Llenguatge (LASS: Language Acquisition Support System). La LASS es basa: basa: —Els infants estan “bioprogramats” per a percebre unes diferències entre els esdeveniments del món real, comunicar-se respecte d'elles i fer les corresponents distincions lingüístiques.

—L'adult ajuda a l’infat modelant frases que substitueixin a la comunicació gestual i vocal primitiva, perquè pugui complir les funcions comunicatives pertinents. —Els jocs oferiran una àmplia gamma d'oportunitats per a aprendre el llenguatge i utilitzar-lo. —La família i infant s'integren en formats de rutina, s'engeguen processos psicològics i lingüístics — Els quatre mecanismes mentals que hem esmentat componen l'equipament mental mínim que l’infant necessita per a adquirir el llenguatge. No obstant això, qui vulgui aprendre una llengua necessita una mica més que aquesta maquinària elemental. No n'hi ha prou amb estar dotat de la capacitat lèxicgramatical, calsaber com utilitzar el llenguatge de forma comunicativa. — Destaquem cinc factors lingüístics que influïxen en el desenvolupament intel·lectual: ◦Les paraules serveixen com a invitacions per a formar conceptes, estimula a l’infant a descobrir els seus significats. ◦El diàleg que es dóna entre els infants és important ja que orienta, motiva i estimula la participació i l’educa procurant-li una valuosa font d'experiències i coneixements. ◦L'escola ha de generador de noves necessitats lingüístiques. ◦Els conceptes científics s'elaboren en el seno d'una cultura i es transmeten verbalment. ◦L'aparició de conflicte entre els models de representació pot ser font de desenvolupament intel·lectual. Si el conflicte no es resol, no hi ha desenvolupament intel·lectual. —2.1.1.- La importància del llenguatge verbal ◦La PARLA és el llenguatge humà per excel·lència , tot i que hi ha altres formes d’expressió. ◦L’activitat del llenguatge : –Suposa una estructura psicològica complexa. –Es desenvolupa de manera molt ràpida en l’infant (primeres edats)

–Passa de no disposar cap codi ni capacitat d’abstracció a mantenir una conversa Per l’infant suposa un aprenentatge, una assimilació , una pràctica del codi de signes i normes complex i organitzat.

—Té ús i domini de la llengua. —És capaç d’intercanviar/ comunicar informació. —Es fa a través de la parla i més tard, de forma escrita 2.2.2.- Factors que afavoreixen l’ l’adquisició adquisició del llenguatge L’adquisició del llenguatge és una de les conquestes més impressionants de l’ésser humà.”

—Una de les coses que crida més l’atenció, malgrat que cada infant neix en cultures i civilitzacions heterogènies, és el fet que l’ordre d’adquisició del llenguatge és relativament regular en tots els nens i nenes, per tant, la seva adquisició és una característica universal. 1.- Factors que depenen de l’ l’infant i el seu desenvolupament: desenvolupament: —L’infant neix amb una capacitat biològica de desenvolupar el llenguatge. Cal que els sistemes neurològic, fisiològic i perceptiu de l’infant estigui prou madur i, per tant, que els seu desenvolupament de les seves funcions sigui possible. —Els mecanismes d’adquisició del llenguatge que depenen de l’infant són: ◦El grau de percepció sensorial: agudesa auditiva i visual. Serveix per emetre o captar els estímuls de l’exterior. ◦El desenvolupament de la intel·ligència: la capacitat de comprensió, associació, discriminació, memorització, imaginació, etc. Serveix per processar i interpretar aquests estímuls i donar les ordres. ◦La madura del sistema nerviós. Serveix per transmetre els estímuls di les ordres. ◦La capacitat del sistema fonoarticulatori. Per executar les ordres a través dels gestos, els sons o les paraules.

◦L’habilitat d’adaptar-se a l’entorn, la qual cosa incidirà en la seva conducta. 2.2.- ..- Factors que s’ s’incorporen a travé través de la relació relació amb les persones adultes És imprescindible que l’infant interactuï amb les persones adultes de referència. El llenguatge emprat pels adults regula el comportament de l’infant, alhora que li transmet coneixements i afecte. L’infant va adquirint progressivament el llenguatge que li servirà d'instrument no només per comunicar-se, sinó per construir el seu propi pensament. —Els adults contribueixen a interaccionar amb l’infant a través dels següents mecanismes:

◦Una estimulació adequada, que propiciï la comunicació. ◦Una comunicació motivadora, que faciliti la inteacció. ◦Una interacció qualitativa, mitjançant la qual sàpiga escoltar i contestar adequadament. ◦L’animació i invitació a la imitació, com a elements d’aprenentatge. 2.3.- Mecanismes per l’ l’adquisició adquisició del llenguatge —Imitació ◦Per aprendre a parlar cal tenir un model per imitar, per tant el procés de construcció d’estructures lingüísitques es dóna a través d’aquests mecanismes. —Observació ◦És un element motivador i és el context significatiu per l’adquisició del llenguatge. ◦L’observació és el punt de paritda de la comunicació i el llenguatge l’instrument pel qual es canalitza l’atenció, curiositat i les experiències de l’infant. ◦L’observació va dirigida a : –Reconèixer un objecte. –Fixar l’atenció en un esdeveniment escolar o familiar i treure múltiples possibilitats expressives. –Interpretar un dibuix, lectura d’un conte d’imatges, –Etc. —Acció ◦Permet classificar, analitzar, estableix relacions, agrupa... ◦Passarà d’un coneixement i ús pràctic concret a una capacitació mental i posteriorment a l’ús de la paraula i de la frase —Joc ◦És essencial. Brunner va estudiar la relació entre determinats jocs i l’adquisició del llenguatge. ◦Va usar el terme de “format” per descriure les interaccions triangulars que es donen entre l’infant, adult i l’objecte. ◦I va distingir: –Format d’acció conjunta ( situacions en les quals l’adult i l’infant actuen sobre un objecte de forma conjunta: joc de dinar i prendre, ficar i treure, etc) –Format d’atenció conjunta ( situacions en les quals l’adult i l’infant atenen conjuntament a un objecte: Jocs d’indicació, jocs de lectura de llibres, etc.)

–Format mitx ( atenció i acció conjunta, com el joc del cuit i amagar) – —En els 3 formats cal elaborar procediments que assegurin la interacció entre adult i infant: quan s’inicia el joc, el lloc, quina conducte se segueix, etc.