Revista Els Cingles - N59 Juliol 2008

3 euros

PUBLICACIÓ SEMESTRAL

TAVERTET

ANY XXIX

Nº 59

JULIOL DE 2008

S U M A R I Editorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Notícia de dues cases . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Guerra del Francès al Collsacabra, refugiats de guerra i crisi humanitària / Rafael Ginebra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tavertet, un espai natural que reviu / Tammy Abei . . . . . . . . . . . . . . Els ocells dels cingles de Tavertet / Martí Rodríguez . . . . . . . . . . . . Raimon Panikkar i els diàlegs de Vivarium / Jordi Gumí . . . . . . . Els dòlmens/ M. Dolors Bagué . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’origen del culte a la Mare de Déu de la Llet / Sílvia Aulet . . . . . . Crònica del Collsacabra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Racó del poeta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La vall de Balà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Distribució De “els cingles”:

1 2 7 13 15 21 23 25 28 31 32

Amer: Llibreria Ca l’Olmo BArCeLOnA: Llibreria Quera CAntOnigròs: L’estanc L’esQuirOL: estanc La Baldufa, Llibreria el Detall mAnLLeu: Llibreria Contijoch, el Quiosc de l’Assumpta, Benzinera Feixas Aulet rODA De ter: Llibreria Can manolito, Benzinera Feixas Aulet rupit: Ca l’Ample

PORTADA: El voltor comú avui en dia és present als cingles del Collsacabra, on era accidental fa tot just uns anys. Foto: Carles Martorell CONTRAPORTADA: La vall de Balà vista des de la roca del Migdia. Foto: Ernest Gutiérrez

sAnt FeLiu De pALLerOLs: santuari de la salut tAvertet: el rebost de la isabel, Ca l’ Agneta viC: Llibreria La tralla, Llibreria pietx, Llibreria muntanya de Llibres,

ANY XXIX, NúM. 59 JULIOL DE 2008 Redacció i administració: pl. Bisbe Guillem de Tavertet, 1. 08511 - TAVERTET - Tel. 93 856 52 24 E-mail:

[email protected] [email protected] [email protected]

Pàg. web: www.elscingles.org Director: Xavier Viladomat i Gil Consell de redacció: Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo, Anna Borbonet i Macià, Lluís Gonzàlez i Ventura, Joan Reixach i Curtó, Tammy Abei i Parris Col•laboradors habituals: Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi Gumí i Cardona, Rafael Ginebra i Molins, Miquel Banús i Blanch Correcció lingüística: Anna Borbonet i Macià Maquetació i impressió: Gràfiques DIAC Rda. Camprodon, 2 - 08500 VIC Publicació a Internet: Jordi Mas i Caballé La redacció no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors. “Els Cingles” és una publicació de divulgació cultural editada per l’associació “Amics dels Cingles de Collsacabra” i es publica sense cap finalitat de lucre. Dipòsit legal: B-8.390-79 Col·laboració: 3 euros

Normes de publicació Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent: - Els articles cal que estiguin escrits correctament en català i en format informàtic. - Els peus de les il·lustracions i els noms dels seus autors aniran escrits en un full a part precedits d’un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

EDITORIAL Des d’uns mesos ençà la conversa més habitual ha estat l’aigua. Tant els polítics com el poble han estat preocupats per l’ aigua, més ben dit, per la sequera. Sembla, però, que les pluges tan sovintejades a la primavera van allunyar la preocupació, i la natura va recuperar la seva ufana. Sense oblidar que amb el nostre clima, sovint amb períodes secs, s’imposa sempre el control de l’ús de l’aigua. Aquí no donarem més voltes a un tema tan repetidament tractat per tots el mitjans de comunicació. Ara només voldríem reflexionar sobre les aigües que tenim més a prop, les del Collsacabra i les Guilleries. La portada de l’aigua des del Ter als pobles del Collsacabra és quasi una realitat, el més important està fet. És una obra d’extraordinària transcendència per a tots ja que assegura de manera eficient el subministrament d’un bé tan escàs i imprescindible per a la vida i el desenvolupament dels pobles. En dir desenvolupament no ens referim precisament al “totxo”, més aviat apostem pel benestar, la bona convivència i el civisme, de forma que asseguri la pervivència de la població i un augment moderat de la mateixa. D’altra banda, aquesta portada d’ aigües podrà evitar temptacions de recerca de pous o de preses que són accions sempre destructores del paisatge. Un tema paral·lel i conseqüència de l’anterior és el tractament de les aigües residuals. El torrent de Balà de Cantonigròs, la riera de Molí-bernat després riera de Balà, a Tavertet i la de les Gorgues a l’Esquirol, són les més afectades per les aigües residuals. Actualment la depuradora de Tavertet està ja en obres i pensem que d’aquí a uns mesos podrem oblidar-nos del “torrent negre” que baixa cap a la riera. La depuradora de Cantonigròs ja té el projecte fet. Esperem que el bon sentit, que des de fa uns anys ens ha portat a Tavertet millores notables, segueixi present a l’hora de llençar les aigües que un cop netes puguin incrementar la riera de Molí-bernat i aconseguir que el salt de Molí-bernat pugui tenir sempre un cabal mínim que millori el paisatge i ompli les basses de sota el salt, on no fa gaire encara quedaven petit peixos. Ens consta que aquesta és la voluntat de l‘equip municipal. Per altra banda, entenem que el traspàs de la construcció de la depuradora des de l’Agència de l’Aigua de la Generalitat al consell Comarcal, té la intencionalitat d’apropar els projectes a la realitat local amb més eficàcia, en especial en allò que es refereix a detalls, com apuntem en aquest escrit. Celebrarem que així sigui.

1

NOTÍCIA DE DUES CASES i

Mapa de la zona, de Juli Serra (1890). Cal observar que els camins de comunicar les masies estan senyalitzats, inclusiu el que va cap a Querós. La casa del Quer s’ha destacat en el mapa.

2

De tant en tant passa que ens arriben les paraules d’un estrany i de cop ens desfila per davant tota una vida que no hauríem mai imaginat. Tanmateix, si no som prou amatents n’acabarem retenint només quatre pinzellades i entretant aquell desconegut s’haurà fos deixantnos amb les ganes de saber-ne més. Una cosa així em va passar a El Far un diumenge de tardor, fa pocs anys, tot mirant el cingle des de la barana. Al meu costat una dona gran li anava explicant al seu home: -“Això d’aquí dessota és Sant Martí Sacalm, pots comptar, quatre cases! I més enllà Susqueda colgada per l’aigua del pantano, veus? I mira a la dreta; can Sant Pau i el clot de la riera de Rupit. I al fons l’Agullola i l’església de Montdois, ja ho crec. I ara fixa’t, davall Montdois, cap a l’esquerra : la Muntada. Hi ha calitja i no es veu gaire però és allà, oi tant que és allà, prou que ho sé si hi vaig viure dos anys…” O sigui que la bona senyora havia viscut en aquell casalot llunyà, perdut al final d’una pista inacabable, a mig aire d’un contrafort de la muntanya de Montdois que mor a les aigües de l’embassament. Una de tantes cases abandonades de les Guilleries que es va enrunant cada any que passa i on, si t’hi arribes i en veus el lamentable estat, es fa difícil creure que hi van viure i treballar generacions senceres. No em vaig estar de ficar-hi cullerada : -“Caram mestressa, conec la casa, quin racó de món! Feu-me’n cinc cèntims si no us sap greu...”

En recordo el relat a trossos. Era filla d’algun poble proper, la penúltima de cinc o sis germans. Va perdre la mare just en acabar la guerra i el pare, desbordat, va col·locar-la a ella (deu anys) i el germà petit (uns vuit) de mossos a la Muntada, d’on coneixia els estadants, no sé si masovers o amos.

L’interior de la Muntada, en estat ruinós. Foto: Ignasi Bofill

Abans de deixar-los el pare va advertir a la nena: “filla, si mai us posen la mà a sobre sabràs que és hora de marxar.” Però abans que arribés aquest moment els dos germans hi van viure gairebé dos anys, enmig d’una quinzena de persones: la família extensa de la casa d’avis a néts, i algun oncle de propina, mossos i pastors. Val a dir que els primers anys de la postguerra moltes pagesies alimentaven un munt de gent. La meva informant en recordava poca teca i molta feina. Dormir en unes golfes. Vestir mala roba, sargida i apedaçada una i altra volta. Fer-se un trau al peu i patir-ne la infecció durant setmanes, fins que la ferida es va curar perquè sí (com podria haver estat que no, i llavors…). I tants altres records que la bona dona desgranava mig rient, però deixant clar que eren amargs. - “Ai manyac, el millor temps era la tardor, quan si més no ens atipàvem de castanyes. I si sabessis quantes cireretes de pastor vam arribar a menjar… Les fages i tot aprofitàvem, l’aglà del faig! Mai més no n’he tastat, ni ganes. - I eren de bon tracte, a la Muntada? - I ca, no t’ho pensis pas. Mala gent tampoc, però sempre hi vam ser

forasters, com una nosa. Si no fèiem les coses bé l’amo deia de deixar-nos al sot dels Fusells, un clot sota la casa on no s’hi arriba de cap manera. Fins i tot els gossos que s’hi entaforen enmig d’una cacera no saben com sortir-ne... Quin país aquest, tot ple de sots i rocams, de pujades i baixades! Em creuràs si et dic que enfront de la Muntada hi ha la casa del Quer, separades tan sols pel sot aquell, i que en dos anys no hi vam anar de rost i treballós que era el camí que hi duia? Des de l’era arribàvem a veure els nens que hi vivien, però només els coneguérem als aplecs de Montdois, un cop l’any, que és quan tota la rodalia s’hi troba. O s’hi trobava, que ja em diràs si queda gaire gent…” Abreujant: un bon dia la noieta es va queixar, no recordo si del menjar o de la feina. I va arribar la bufetada. La nena féu el cor fort, prengué el germà, recolliren els farcells i deixaren la Muntada per sempre més. - “No ens vam acomiadar. No calia. Però recordo que des de l’era vaig mirar el Quer i vaig fer adéu amb la mà. No sé pas si els nens aquells ens van veure. M’agradaria saber què se n’ha fet.” Els vailets van arribar-se a Can Gelada, una casa veïna. Els acolliren bé: hi van sopar i fer nit. L’endemà caminaren fins a Susqueda, des d’on algú els dugué a la Cellera de Ter. I d’allà a Vic, on vivia una germana gran.

- “Als anys quaranta Vic era una ciutat trista, plena de capellans i guàrdia civil. Ara que, venint de la Muntada, allò era una festa! Em vaig posar a cosir. Més endavant vaig entrar a Can Rata, la fàbrica de pells, i allà ens vam agradar amb

Vista parcial de la casa de la Muntada, tal com la vàrem trobar mig coberta d’heures Foto: Ignasi Bofill

Panoràmica des del serrat de la Bandera amb la Muntada al centre i la cinglera del Far. Foto: Ignasi Bofill

3

aquest bon jan. Prou que veus ara quin goig fem, però llavors era un noi que feia planta, eh! I mira, fins avui… Hem passat estones de tot, oi Pere ? Però no ens ha anat pas malament.” Els dos avis es van mirar amb tendresa i un somriure color d’or vell com el d’aquella tarda de setembre. No n’he sabut res més i és una llàstima.

II L’any passat em va arribar a les mans una magnífica guia de les Guilleries, obra de Xavier Junquera (*) que explica com arribar al mas del Quer. La casa que aquella nena, fa tants anys, veia inabastable des de la Muntada, i on a diferència d’aquesta només s’hi arriba a peu.

Detall de l’estat actual del mas del Quer Foto: Joan Noguera

El gran cup de vi del mas Quer. Foto: Ignasi Bofill

El nom del mas prové, és clar, del gros penyal que s’aixeca vora seu (d’arrel preromana, quer significa pedra gran): una agullola colossal penjada damunt les aigües de l’embassament. Si bé des de Montdois queda amagat pel desnivell i la boscúria, el roc del Quer es fa en canvi omnipresent al tram final de la pista Sau-Susqueda, com un emblema del sector més desconegut de la Guilleria. Fins i tot alguns mapes el situen per error al final del serrat de la Bandera –que baixa rabent de Montdois però en realitat es dreça més a l’est, a l’extrem d’una ramificació secundària. La casa és just en el petit collet que hi ha entre el roc i aquesta carena. Talment asseguda a la sella d’un cavall gegant. Amb un amic hi férem cap un diumenge del passat octubre (**). Des del turó de Montdois no és fàcil trobar el caminoi que hi mena. Cal travessar com es pot un tram on tot rastre s’ha esborrat, obrint pas enmig d’una vegetació espessa. Però un cop localitzat, el caminant s’admira que un viarany que

4

ja només recorren caçadors –i no pas sovint es mantingui encara. La baixada és forta, dels nou-cents trenta metres de Montdois als cinc-cents vuitanta del mas del Quer. I no només és qüestió de desnivell: conforme avancem ens submergim en un món sense presència humana, on l’orografia no fa rendible explotar el bosc i el caminant té la sensació de ser un intrús. El corriol és una meravella. Recorre primer el serrat de la Bandera per ponent, amb vistes fantàstiques del sector de Querós, Vallclara, Serrallonga… i el Montseny rere de tot. A mig descens salta de vessant entre unes penyes i passa amb elegància a la banda de llevant. Ara el panorama inclou Sant Benet i el Coll, la presa de Susqueda, Sant Martí Sacalm i El Far com a teló de fons. I en primer pla la serra de la Muntada i el sot dels Fusells dessota, amb les ciclòpies roques del Rei que s’amunteguen al seu cul-desac (***). A partir d’aquí, el roc del Quer apareix i desapareix entre el fullam, cada cop més proper. A la fi, quan menys t’ho esperes ensopegues amb la teulada de la casa –o el que en queda. El lloc impressiona, sembla encara més remot i aïllat del que

El roc del Quer al costat del mas que li dóna el nom. Foto: Ignasi Bofill El mas del Quer –o el que en queda– des del cim del roc homònim. Al fons, la muntanya de Montdois. Foto: Joan Noguera

5

ja és. Uns metres més enllà, el monòlit del Quer com un gegant que agombola el son definitiu de la masia. De fet, l’edifici no és sinó una ruïna mig colgada pels arbres i la brolla. Des de les seves cambres esventrades no es veu gaire més que el gros penyal i al seu torn la casa resulta invisible si no és des del cim del propi esquei. S’imposa doncs el desig de grimpar al roc, cosa factible gràcies a una mena de via natural i a la vegetació que arrela a la mateixa pedra. No s’hi val però a badar, ja que algun tram s’arramba al precipici. Sóc a dalt. La vista és formidable. A poc més d’un quilòmetre a vol d’ocell, encimbellada damunt la seva carena i separada del Quer per un abisme, es retalla la Muntada. Per un instant l’he imaginat com fou: sense el mur d’esbarzers que ara l’encercla, amb tots els carreus a lloc, fum de la llar i la seva gent treballant-ne els camps. Fins i tot m’ha semblat veure una parella d’infants passar la porta i prendre el camí de baixada sense mi-

6

rar enrere. He alçat el braç i he fet adéu als dos germans que fa seixanta-set anys van partir cap a una vida nova. __________ NOTES

Ignasi Bofill

(*) Xavier Junquera i Segarra: El present d’un passat. Les Guilleries. Col·lecció Guies del Centre Excursionista de Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007. (**) Gràcies Joan per la bona companyia… i pel teu GPS que ens va estalviar perdre’ns més del compte. (***) Aquesta denominació no és unànime; alguns coneixedors del país no l’han sentida mai i es limiten a dir-ne “les roques dels Fusells”. En tot cas, cal no confondre-les amb unes altres “roques del Rei” que hi ha vora de Sant Hilari Sacalm. Cal suposar que en ambdós casos l’apel·latiu reial es deu a la mida de les penyes, amb un significat semblant al king size anglès.

LA GUERRA DEL FRANCÈS AL COLLSACABRA REFUGIATS DE GUERRA I CRISI HUMANITÀRIA Aquest any es commemoren els 200 anys de l’inici de la guerra del Francès (1808-1814), que d’alguna manera va culminar un llarg període de recurrents conflictes amb França, que foren especialment perjudicials per a Catalunya en tant que és terra fronterera. En l’escaiença d’aquesta commemoració volem parar esment a les conseqüències que va tenir aquest conflicte a l’àmbit del Collsacabra. És sabut que el Collsacabra només de manera molt fugaç va ser escenari de fets d’armes1, però això no vol pas dir que quedés al marge del que ara s’anomena “danys col·laterals”. Partim principalment de les dades que proporcionen les defuncions i hem hagut de limitar-nos als casos de Tavertet i Rupit que són, d’aquesta àrea, les localitats que han conservat els corresponents llibres d’aquesta època. En el cas de Tavertet hem pogut completar la informació amb els llibres de baptismes, que permeten enriquir la interpretació de les dades aportades per les defuncions2. Com veurem, aquestes fonts ens dibuixen un escenari molt i molt clar i ens permeten quantificar-lo i delimitar-lo de manera prou precisa. Una part dels efectes col·laterals que veurem es poden considerar “comuns” a la resta de la comarca o del país, però un altre aspecte és segurament una especificitat molt singular determinada per la situació geogràfica de l’àrea tractada. Vegem l’evolució del nombre de defuncions a principis del segle XIX:

En el cas de Rupit, falten les dades de 1805. L’evolució és molt clara. En els anys previs a aquesta guerra a Tavertet tenim una petita punta el 1803, que té un paral·lel a Fàbregues-Rupit, no tenim elements per interpretar però que es pot tractar d’una circumstància de caire epidèmic. A partir de 1810 a Tavertet les defuncions es tornen a estabilitzar mentre que a Rupit té un repunt el 1812, que és en part relacionat també amb la guerra3. Però el que resulta més rellevant en un i altre lloc és el dramàtic increment de les defuncions el 1809, increment que en valors relatius és encara més alt a Tavertet on els valors habituals són més baixos que a Rupit per nombre d’habitants. Sí, és conegut que el 1809 hi va haver una forta epidèmia, probablement de febres tifoides, aparentment escampada per les tropes franceses, que s’hauria iniciat a la primavera, amb punt àlgid a l’estiu i que hauria anat decaient fins a final d’any. Com exemples coneguts, a Vic pels anys de 1808, 1809 i 1810 les defuncions serien, respectivament, 137, 547 i 157 mentre que a Manlleu serien 105, 360, 764. Segons aquestes dades, l’afectació al Collsacabra hauria sigut molt més gran que a la Plana, ja que a Vic les defuncions de 1809 multipliquen per 3,9 les de 1808, i en el cas de Manlleu les multipliquen per 3,4, mentre a Rupit les defuncions de 1809 multipliquen per 4,9 les de 1808 i a Tavertet la relació és de 5,6. Tanmateix aquestes dades s’han de matisar. Les dades de què disposem per a Tavertet i Rupit ens per- Defuncions, el maig de 1809 a Tavertet, de persones de Vic, Barcelometen precisar més la cronologia i les circumstàncies. na, Manlleu i l’Esquirol (ABEV, Arx. Parr. de Tavertet, C/2, p. 46).

7

Vegem l’evolució de les defuncions mes per mes:

La diferència és ben interessant. Rupit sí que sembla seguir la tònica “oficial”, amb un nivell elevat durant tot el segon semestre de l’any, però en el cas de Tavertet la mortaldat afecta tres únics mesos, de maig a juliol. Res no és casual. Les pròpies partides de defuncions aporten la clau dels dos aspectes singulars de la mortaldat de Tavertet com són l’elevadíssima mortalitat relativa i l’anormal concentració. La clau és una: refugiats de guerra. La Plana de Vic i especialment la seva capital, a banda d’escaramusses puntuals va patir successives invasions o ocupacions durant la guerra del Francès: del 17 d’abril al 18 de juny de 1809 va ser la primera invasió, la segona des del 12 de gener al 15 de març de 1810, del 13 al 23 de juliol de 1811, i el 1812 a banda d’una incursió puntual el 25 de gener, del 4 al 14 de novembre5. Les ocupacions, com en totes les guerres, varen provocar que part dels habitants de les zones castigades s’exiliessin massivament fugint de les morts,

8

saquejos i vexacions. El que no ha estat estudiat fins ara és la geografia d’aquest exili d’àmbit comarcal, però precisament la font que tractem ens dibuixa un dels destins de l’exili: el Collsacabra, i especialment Tavertet. Tornem a mirar les defuncions d’aquests mesos diferenciant les partides en què els difunts consten com a forasters o explícitament com a expatriats o de refugiats:

Aquí tenim la resposta: més de la meitat de les defuncions dels mesos crítics corresponen a forasters. De les 91 morts de 1809, trenta-nou corresponen a forasters. Evidentment la mortalitat “local” s’ha incrementat, però els morts locals són 52, cosa que vol dir que la mortalitat multiplica per 3,2 la de l’any anterior, una xifra inferior a la que hem vist per Manlleu o Vic nuclis que, a l’inrevés, tenien el 1809 menys població que el 1808 ja que part de la població s’havia exiliat. Un aspecte interessant de la gràfica és el fet que la mortalitat de “locals” segueix la mateixa evolució que la de “forasters” però amb un mes de retard. Això podria indicar que l’epidèmia la varen portar els refugiats, que ja estarien “infectats” en exiliar-se i l’haurien estès entre els habitants locals. L’episodi acaba de manera ràpida tant en els naturals, com en els refugiats, que a més degueren retornar als seus llocs d’origen a finals de juny. Interessant és comparar aquestes dades amb les de Rupit:

El nombre de forasters és molt i molt inferior, i l’increment de mortalitat és a costa de població local. Això ens concreta bastant, dins l’àmbit del Collsacabra, quina era la geografia dels refugiats. Tot i que el conjunt del Collsacabra és zona de muntanya, no és el mateix l’Esquirol, al peu del camí d’Olot, o Rupit, nucli de certa envergadura i capital de terme, que Tavertet, en una situació molt més “marginal” i

11 9

feréstega. Encara més clar en aquest sentit és veure d’on són els forasters que moren a Tavertet el 1809:

A Tavertet s’hi refugien no només gent de Vic i Manlleu, sinó també gent de l’Esquirol que entenen que Tavertet és un lloc més a recer de l’abast dels francesos. En el cas dels refugiats que moren a Rupit el 1809, tot i ser molt menys l’esquema és semblant: Vic (4), Manlleu (3), Esquirol (2), i Barcelona, Roda i Gurb. Centrant-nos ara ja en el cas de Tavertet, per tal de comprovar que les morts no són en enfrontaments, o efecte d’accions premeditades, revisem les mateixes defuncions però dividint-les per sexe i per edat:

10

Les dinàmiques que segueixen són, com veiem, semblants. La mortalitat afectà de manera semblant tots els gèneres i edats. També entre els refugiats a Tavertet la mortalitat afecta totes les edats i els dos sexes:

Els refugiats o expatriats eren famílies senceres, a les quals va sorprendre a Tavertet el compromís inajornable de la mort. Paradoxalment, un altre compromís que també esdevé inajornable en circumstàncies que no es podien preveure amb mesos d’antelació, és el naixement. Entre la gent que fugí de l’amenaça de la guerra hi havia també dones en estat avançat de gestació, tal com queda reflectit en els baptismes:

Els anys previs a la guerra la natalitat a Tavertet baixa, potser ja pel deteriorament de la situació, i en canvi el 1809 té un increment notable. De nou l’explicació és en els refugiats. Dels 32 batejos de 1809 n’hi ha 14 que corresponen a refugiats.

13 11

Vegem-ho ara detallat per mesos:

Els dos baptismes de forasters que trobem el 1810 coincideixen amb la segona ocupació de Vic pels francesos. Pel que fa a l’origen de les 14 famílies que tenen fills estant refugiats a Tavertet, coincideix aproximadament amb el que hem vist abans, tot i que amb predomini d’orígens més propers: l’Esquirol (6), Vic (4), Torelló, Manlleu, Vilalleons i Roda. Es pot avaluar què va significar quantitativament la presència de refugiats a Tavertet i la mortalitat de l’any 1809? Pel que fa a Tavertet, pels mesos forts de mortalitat, d’abril a juliol de 1809, tenim 39 defuncions de forasters i 36 defuncions de “locals”. Tot i que hi ha el decalatge que ja hem esmentat, en xifres globals l’episodi dóna un nombre semblant de defuncions en locals que en refugiats. Així, tot i que és probable que les condicions de vida dels refugiats fossin més aviat pitjors que les dels naturals del poble, probablement a nivell higienicosanitari no devien ser gaire diferents i per tant no és desaforat pensar que la incidència de l’epidèmia fos semblant en un i altre col•lectiu. Això voldria dir que el nombre de refugiats no seria molt diferent del de naturals del poble i per tant que el terme hauria tingut, durant aquells mesos, el doble de la població habitual. La població de Tavertet en aquella època segurament devia estar entre els 482 que recull el cens del comte de Floridablanca de 17876, i les 339 “ànimes” que recull Madoz en el seu diccionari publicat el 1849. Això voldria dir, també, que la gent de Tavertet que va morir el 1809 significava entorn al 10% de la població, i la proporció degué ser semblant en el conjunt de les persones refugiades. Es pot dir que aquesta “crisi”, d’epidèmia i sobrepoblació per presència de refugiats a mitjans de 1809, va ser la principal conseqüència de la guerra del Francès al Collsacabra i especialment a Tavertet. A la resta d’anys del conflicte no es repeteix altra crisi semblant ni cap altra presència detectable de refugiats.

______________________________ NOTES:

Rafael Ginebra i Molins

1.- Vegeu Maties RAMISA, La guerra del Francès al corregiment de Vic 1808-1814, Vic: Eumo, 1993. En l’etapa final del conflicte hi hagué enfrontaments de certa consideració entre l’Esquirol i Roda (op. Cit., p. 132-133). Vegeu també Ramon Ordeig, “La batalla de Vic” dins Ausa, XI (1985), p. 353-367. 2.- L’estudi es basa en l’anàlisi dels baptismes i defuncions del període 1800-1815 de la parròquia de Tavertet (que inclou com a sufragània la parròquia de Sant Miquel de Sorerols), i de Sant Joan de Fàbregues (de qui depenia també Rupit). Els llibres es conserven a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. Pel que fa a l’Arxiu Parroquial de Tavertet hem consultat els llibres A-B/1 (1776-1830) i D/2 (1799-1839). De l’Arx. Parr. de Sant Joan de Fàbregues, els llibres D/1 (1770-1811) i D/2 (1811-1830). 3.- No podem estendre’ns en aquest punt . En les defuncions de Rupit de 1812 hi pot haver motius de caire epidèmic però també hi ha alguns soldats i algunes víctimes directes dels francesos. 4.- RAMISA, La guerra..., p. 166. 5.- RAMISA, La guerra..., p. 119-130. 6.- Encara que altres fonts per més o menys els mateixos anys, el 1782 estableixen els 625 habitants (Eduard Junyent, “La comarca de Vich en 1782”, dins Ausa, vol. III (1958-60), p. 50-58).

14 12

TAVERTET, UN ESPAI NATURAL QUE REVIU Entrevista a Jordi Sargatal, director de Fundació Territori i Paisatge, de Caixa Catalunya. Ornitòleg i naturalista, va començar la seva vocació als 14 anys a l’Empordà, on es quedava llargues estones observant els ocells. Anys més tard, aquella estona li deuria la seva permanència, ja que Sargatal va aconseguir impulsar un moviment que va frenar el projecte d’urbanització que tenien al cap de fer als Aiguamolls de l’Empordà, que poc després van ser declarats Parc Natural. Després de 14 anys com a director dels Aiguamolls, va passar a Fundació Territori i Paisatge, nascuda amb l’objectiu de comprar espais naturals per a la seva posterior protecció. L’any passat, juntament amb l’Avenc de Tavertet, es va arribar a un acord per adquirir 300 hectàrees que voregen les cingleres. Un espai protegit que ara s’anomena: Els Cingles de l’Avenc de Tavertet.

equilibrada, afavorint així la fauna i la flora. Perquè creus que algunes espècies han tornat pel seu compte? En el cas del voltor comú, podem dir que s’ha incrementat el seu nombre a causa de la protecció que ha rebut els últims anys. A més, aquí troben tranquil·litat, seguretat i aliments. Creiem que és important mantenir-los perquè formen part d’un ecosistema perfecte que s’ha de restablir. És absurd pagar uns camions per tal que pugin a recollir animals morts, amb la despesa de gasoil que això comporta, quan hi ha una sèrie d’animals destinats a fer aquesta neteja.

Des de la Fundació, què us va fer mirar cap al Collsacabra per a un possible espai natural? Des d’un bon principi ens vàrem fixar en una sèrie de zones de Catalunya i de les comarques interiors, com Osona, però al començament no sortien espais per adquirir. L’any 1999 es va observar més detalladament la zona i des de fa uns tres anys es va anar desencadenant el projecte que s’emmarcaria en els cingles de l’Avenc, a Tavertet. Però anteriorment us havíeu fixat també amb la vall de Balà? Sí, fa temps es va parlar d’adquirir la vall de Balà, però no es va arribar a acordar res i per això vàrem tornar a visitar amb més detall aquesta zona del Collsacabra. Quins trets destacaríeu de l’espai natural de Tavertet? Té prou potencial per convertir-se en Parc Natural? Té un elevat potencial paisatgístic. És un lloc que ara tot just comença a reviure, i ho dic pel retorn de diverses espècies d’ocells, com el voltor comú o l’aufrany; deu anys enrere no se’n veia ni un. Per tant volem obrir les portes a les espècies que ja hi eren i a les noves, a través d’un gestió del territori molt

M’expliques aquest procés de neteja natural? Quan mor una vaca, els primers a veure-la són els corbs, però com que no poden obrir-la volten la zona amb cautela. Aleshores els voltors els veuen i si no detecten cap perill, baixen a la zona. El voltor comú és el primer a començar a treballar menjant-se les parts més toves de l’animal, com les vísceres. Tot seguit el voltor negre accedeix a les parts més

En Jordi Sargatal. Foto d’arxiu

13

És clar que no estan preparats físicament per matar, però també és veritat que amb el tema de les vaques boges i el sistema de gestió de cadàvers es va reduir dràsticament el menjar d’aquests ocells, que va començar a buscar maneres d’aconseguir aliments, com per exemple davant un part difícil d’un animal podien esperar i començar a picotejar-lo amb un evident risc per a la mare i el petit. En aquest cas, amb l’ajut d’un veterinari segurament la vaca o el vedell s’haurien salvat, tot i que en condicions naturals podrien haver mort igual. Ben segur que si la vaca o el vedell, posem per cas, es poguessin defensar bé, els voltors no els atacarien mai. Tanmateix, segur que alguns pagesos no estan massa d’acord amb la reintroducció d’aquests ocells... Creu que és possible gestionar un territori acontentant a la vegada, pagesos, naturalistes i visitants? Pensem que sí, i de fet ja s’ha aconseguit. Cal exigir algunes coses però també compensar tots els col·lectius implicats. Per exemple, el pagès se l’hauria de pagar d’alguna manera, per produir i mantenir la biodiversitat.

Els salts de l’Avellanosa i de l’Abeurador, que salten parallels pels cingles de l’Avenc i que neixen al pla de la Soca Negra i sota el Pedró de Rajols respectivament, són d’una espectacular bellesa. Foto d’arxiu

dures com la pell. L’aufrany agafa la resta i els corbs tot el que poden. Per acabar arriba el trencalòs i es menja fins l’últim osset i entre tots deixen la feina neta i enllestida. Has parlat del voltor negre, en tenim algun al Collsacabra? Encara no. És una espècie que havia desaparegut en general i i que la Fundació Territori i Paisatge, juntament amb el departament de Medi Ambient, va reintroduir. Ara tenim la intenció de portar-lo a l’espai de Tavertet. Ja que parlem de voltors, què penses de la polèmica que va sorgir arran d’unes suposades morts de bestiar degudes als atacs dels voltors?

14

I què exigiries? Als pagesos, que tornessin a valorar la biodiversitat i que mantinguessin les espècies autòctones i que, en general, tornessin a mimar el territori. Als naturalistes, que tinguessin posicions més tolerants. L’espècie humana ha format molts ecosistemes i també s’han de respectar. I als visitants, que entenguessin, quan van a un lloc, que l’han de respectar al màxim, incloent-hi els que hi viuen: persones animals i plantes. Per últim, com t’agradaria veure Els Cingles de l’Avenc de Tavertet d’aquí a deu anys? Ha de ser un model. S’hi ha de veure més vida, més ramats d’animals diversos, més espècies d’ocells, més flora... Ens agradaria que el visitant marxés d’aquí havent après més coses de la zona. Que poguessin venir milers de nens cada any, amb una granja escola que tenim pensada i així marxessin amb valors incorporats i que els d’aquí, sobretot, n’estiguessin molt orgullosos. Tammy Abey Parris

ELS OCELLS DELS CINGLES DE TAVERTET els cingles, prats i boscos de tavertet i sobretot l’Avenc i el Pla Boixer són per a molts el millor racó de la comarca d’Osona per veure ocells. Sense cap dubte, es tracta d’una de les zones més privilegiades de Catalunya, tant per la diversitat ornitològica com pels seus paisatges. Al llarg de l’any s’hi poden observar algunes de les espècies més singulars de l’interior català. Es van substituint les unes a les altres a mesura que passen els mesos, des d’ocells típicament mediterranis a d’altres propis de les zones alpines dels Pirineus, de manera que la zona no deixa de tenir interès en cap moment. Les estrelles d’aquests paratges són molt probablement l’aufrany i el pelaroques, dues espècies lligades als cingles que s’instal·len any rere any al municipi. Són dues de les aus més preuades pels turistes que visiten la Península Ibèrica buscant-hi la gran diversitat d’ocells que la caracteritza, dins del que coneixem com a turisme ornitològic. Però quasi mai coincideixen les dues espècies: el pela-roques l’observem d’octubre a març o abril, just quan l’aufrany arriba d’Àfrica i s’instal·la als cingles fins a finals d’estiu. Tot un any ple d’ocells interessants. Ara fem un repàs del que trobem a Tavertet a cada estació de l’any: Començarem pels mesos més freds de l’any, gener i febrer. Durant aquests mesos la majoria d’ocells que trobem a la zona són típics de zones alpines. En destaquen sobretot el cercavores i el pela-roques, esmentat anteriorment. El cercavores és un petit ocell, poc més gros que un pardal, que cria als cims dels Pirineus. El seu plomatge és grisós, però quan el veiem de prop ens criden l’atenció petits trets del plomatge: als costats del cos hi té un subtil ratllat

granatós, la base del bec és de color groc, i per tot el cos combina marrons, grisos i negres amb alguna punta blanca, amb molt de detall. A l’hivern li és difícil alimentar-se enmig de la neu i baixa a cotes inferiors, on és més fàcil trobar menjar, però sense allunyar-se mai de cims de muntanyes o de cingles. Sovint és un ocell confiat que no dubtarà d’alimentarse d’engrunes i altres restes de menjar d’excursionistes, mentre va resseguint tot el penya-segat, menjant tant al mig del cingle com als prats de la part superior. Habitualment el trobem en petits grupets que poden arribar a unes poques desenes d’individus, però tampoc és rar veure’n alguns de sols, els anys que n’hi ha menys. En ocasions els cercavores poden apropar-se encara més al poble, fins a veure’ls a les canaleres i teulades de Tavertet. El pela-roques, en canvi, pràcticament mai s’aparta del cingle, i ni tan

El pela-roques (Tychodroma muraria) és sens dubte l’espècie més emblemàtica de l’hivern osonenc, sobretot pel que costa veure’l! Foto: Pere Vila

17 15

sols el veurem als prats més propers. És un petit ocell, més petit que un estornell, que s’alimenta dels insectes que sobreviuen a l’hivern entre la molsa i l’escassa vegetació dels cingles. Es passen l’hivern “patrullant” tot el cingle, d’una punta a l’altra, revisant escletxa per escletxa buscant menjar. S’aguanta agafat per les potes sobre qualsevol punt del cingle: horitzontal en alguna balconada, en vertical al mig de la paret, o de cap per avall en qualsevol petita balma. El seu plomatge és més senzill que el del cercavores, però no menys sorprenent: tot el cos és gris, i la cua i les ales negres amb unes taques blanques, i el més espectacular són unes taques entre roses i vermelloses que té a cada ala, que amaga quan les té plegades. Té un bec molt prim i allargat, ideal per buscar insectes dins de petits forats, i les potes curtes per mantenir l’equilibri al cingle. El seu comportament encara crida més l’atenció: mentre va saltant entre les roques del cingle, de tant en tant es deixa caure o fa una volada un o dos metres enfora i torna al penya-segat amb un vol que recorda una papallona, i mentre està parat va obrint les ales d’una manera espasmòdica, contínuament, i és en aquests moments quan el rosa de les ales crida més l’atenció i resulta realment vistós enmig del gris de les roques! Hi ha un altre grup que trobem durant aquests mesos, que és el dels còrvids. A la zona els més abundants són el corb i la gralla de bec vermell, al cingle. El corb, gros i tot negre amb un bec potent, el detectarem sovint quan el sentim, abans de veure’l fent piruetes pel cingle. El mateix ens passa amb la gralla de bec vermell, tot i que el seu reclam no té res a veure amb el del corb: la gralla emet un “kiah!” molt peculiar, difícil de descriure però molt fàcil de reconèixer quan l’haguem sentit per primera vegada. És bastant més petita que el corb, també tota negra però amb el bec de color vermell i més finet. A diferència del corb, que sol

18 16

anar en parella, sovint veurem la gralla en estols que poden ser d’uns pocs individus fins a més d’un centenar, creuantse entre ells a l’aire, sobre el cingle, en un vol que per a molts es pot considerar un espectacle digne d’admirar. També la veurem pasturant entre el bestiar. El botxí, un ocell poc més gros que el pardal i de color gris amb una màscara negra, igual que les ales, és un dels supervivents de Tavertet: la seva població a Osona s’està reduint molt ràpidament, desapareixent de molts dels llocs on anys abans el trobàvem, tot i que encara és present al voltant de l’Avenc i el Pla Boixer. El veurem en alguna branca als marges de les pastures, a l’aguait per caçar petits mamífers, insectes o petits ocells, que clavarà a les punxes d’un arç o un esbarzer en una espècie de rebost. Quan es fa fosc, durant l’hivern, ja podem sentir el gamarús cantant. Aquesta espècie de mussol pròpia dels boscos canta durant tot l’hivern, ja que ben aviat s’aparellarà i a l’abril els polls ja hauran nascut, mentre que d’altres espècies tot just acabaran d’arribar. S’acosta la primavera, i tot just començar el març arriba l’altra estrella dels cingles: l’aufrany, una de les espècies més emblemàtiques de la comarca d’Osona, sense cap dubte! L’aufrany va començar a criar als cingles als voltants de Sau als anys noranta, i any rere any tornava una parella per criar. Els darrers anys, en canvi, altres exemplars han escollit la zona per nidificar, i ara no és rar veure’n una parella volant prop de Tavertet. L’aufrany és una espècie de rapinyaire necròfag, és a dir, carronyaire. És un parent dels voltors que s’alimenta sovint entre el bestiar, i quan té ocasió menja carronyes d’animals morts. Tot i això és totalment inofensiu per a qualsevol animal; de fet, quan s’apropa a una carronya aquest ocell és dels últims a menjar, escurant el que hagin deixat els voltors. És bastant més petit que aquests, i fàcil de

distingir perquè és tot blanc tant de sobre com de sota, amb el marge de les ales ben negre; els colors del cos i les ales, de fet, recorden els d’una cigonya, tot i que ni el bec, ni el coll, ni les potes tenen res a veure: a l’aufrany són ben curts! La cara i el bec són nues, de color groc ataronjat, amb la punta del bec ben negra. Ara és quan el voltor comença a ser abundant, tot i que potser n’haguéssim vist algun a l’hivern. Al març es comencen a veure volant pel cingle, i amb quasi dos metres i mig de punta a punta d’ala resulta una de les imatges més impressionants de les que ofereixen els rapinyaires d’Europa. Entre mitjan de mes i durant l’abril van arribant moltes altres espècies d’ocells petits: els primers són les orenetes, que van arribant des de febrer! A poc a poc les segueixen la puput a primers de març; el tallarol de garriga, els mosquiters pàl·lids i de passa, i el balles-

ter a mitjan març; també trobem el cucut, el falciot negre i el rossinyol durant els darrers dies de març i primers d’abril. Fins el maig aniran passant una munió de petits ocells que vénen directament del centre d’Àfrica, molts dels quals continuaran volant fins al centre i al nord d’Europa per criar. Alguns d’aquests són la piula dels arbres, la tallareta vulgar, la cotxa cua-roja, el còlit gris, l’abellerol, el bitxac rogenc, el mastegatatxes, el capsigrany… i els darrers d’arribar, a primers de maig, seran el papamosques gris i l’escorxador. Altres ocells més grossos també estaran de pas, com l’àguila marcenca, que arriba a primeries de març, i més tard el milà negre i el reial, el falcó mostatxut, l’aligot vesper i l’àguila calçada, per exemple. Mentre que molts ocells van passant en migració, cap al nord, alguns es queden a criar entre d’altres que es-

El cercavores (Prunella collaris), que hiverna al Pla Boixer i a l’Avenc, és una de les espècies més interessants dels cingles. Foto: Ramon Pou

19 17

La tallareta cuallarga (Sylvia undata), un petit ocell que sovint passa desapercebut, es pot trobar tot l’any als matollars de Tavertet. Foto: Ramon Pou El bruel (Regulus ignicapillus) és un dels ocells més petits d’Europa i llueix una cresta molt atractiva: groga en les femelles i taronja en els mascles. Foto: Ramon Pou

20 18

tan tot l’any aquí. Als boscos, els picasoques ja tenen el niu construït, igual que les mallerengues. A la zona de Tavertet podem trobar totes les mallerengues de la Península Ibèrica: la carbonera és la més abundant, seguida de la blava; en algunes zones hi ha la petita i l’emplomallada, i a les fagedes hi cria la mallerenga d’aigua, que és la més escassa de Catalunya. El pinsà, el pit-roig, el mosquiter, el tord i la merla són altres dels ocells típics de bosc que crien aquí. Entre els picots trobem dues espècies: el picot verd i el picot garser gros, totes dues excaven forats als arbres, on fan el niu. El cargolet, el bruel, el raspinell i la mallerenga cuallarga, quatre de les espècies més petites del continent, crien

totes als boscos de Tavertet, i s’hi queden tot l’any. Als prats hi cria la piula dels arbres, típica de zones obertes a prou altitud. És un petit ocell de colors marrons, tacada de fosc, que fa el niu a terra. El seu nom li ve de l’hàbit d’estar dalt dels arbres, des d’on alça el vol per començar a cantar; després de guanyar altura es deixa caure mentre continua cantant i acaba aquesta demostració dalt d’un arbre, altra vegada. Aquí també hi trobem el bitxac comú, o cagamànecs, pel seu costum de parar-se dalt de pals que sobresurtin enmig dels prats, com podria ser el mànec d’una eina de treball. La tallareta cuallarga és un ocell petit, de la família dels tallarols, que trobem a les zones de bardissa i als marges dels prats; tot i que no és fàcil veure-la, es pot detectar ràpidament pel seu reclam, aspre i una mica llastimós. El mateix passa amb el pardal de bardissa, un parent del cercavores una mica més petit, que trobem tot l’any a la zona; el seu reclam és un xiulet que ens pot passar desapercebut si no ens hi fixem. El passerell també cria a la zona, i és fàcil veure’n volades un cop els polls han sortit del niu. El cant de la cotoliu és molt fàcil de reconèixer, i acompanyarà l’ambient durant tota la primavera, cantant des de l’aire; és una altra espècie bastant terrestre, marró tacada de negre, amb una petita cresta i una cella blanca molt marcada, però a diferència de la piula, la cotoliu hi és tot l’any. Als cingles els roquerols ara són abundants, mentre que a l’hivern amb prou feines se’n veia algun. Són una espècie d’oreneta pròpia dels cingles, que es pot veure tot l’any a Catalunya però sovint canvien de zona durant l’hivern; són de color marró tot el cos, amb unes taques blanques a la cua que criden molt l’atenció, quan els veiem de prop. El Ballester també hi cria: tot i que potser ens recordi les orenetes, no ho és; és un parent del falciot, però encara més gros, de color fosc amb tota la panxa i la gola blanca. Només estarà aquí durant l’estiu, i de fet solament es troba al sud d’Europa, per la qual cosa és un atractiu més de la zona per als turistes. A mesura que va passant l’estiu, els ocells deixen de cantar, els polls aprenen a volar i alimentar-se per si sols i de seguida tornaran a marxar els que no passin l’hivern aquí. Al setembre ja han passat de tornada la majoria

d’ocells, tot i que alguns s’aniran veient fins l’octubre i, en comptagotes, durant el novembre. Des de finals de setembre i primers d’octubre els pinsans tornen a omplir els boscos i prats, arribats de tot Europa. La titella fa el mateix i s’instal·la als prats; és un ocell molt semblant a la piula, difícil de distingir-los sense experiència, però a Tavertet hi és just quan la piula ha marxat: entre finals de setembre i abril. A l’octubre i el novembre tornen el cercavores i el pela-roques, i els roquerols es tornen molt escassos altra vegada. Ara és quan arriben tot de petits ocells, entre ells alguns que encara no havíem vist durant l’estiu. Així, als prats els ocells granívors fan estols de desenes o centenars d’ocells de diferents espècies: pinsans, caderneres, gafarrons, lluers, passerells, verdums, gratapalles i sits negres s’alimenten de granes del terra, i de tant en tant s’hi veu alguna verderola o algun pinsà mec, més escassos que els altres. També als prats, si l’aliment és abundant, s’hi barregen els túrdids a partir de novembre: la merla, el tord i la griva són les espècies més abundants, però el tord ala-roig i la griva cerdana hi són regulars. Fins i tot s’hi ha vist alguna vegada la merla de pit blanc, semblant a una merla però amb un dibuix de lluna blanca al pit. És molt escassa a Osona però de vegades es veu als prats de l’Avenc i el Pla Boixer. Les aloses, cotolius i cueretes blanques també s’alimenten als prats, amb les titelles. A més, hi ha una espècie molt curiosa que s’ha observat almenys una vegada al Pla Boixer i és ara, entre octubre i desembre, quan podria estar de pas per aquí. Es tracta del mussol emigrant. És una espècie de mussol que trobem a herbassars i zones obertes, i a la tardor travessa Catalunya buscant un bon lloc per passar l’hivern. A diferència d’altres mussols és bastant diürn, i molt pocs han tingut el privilegi de veure’l volant sobre els prats de Tavertet.

Als boscos és ara quan arriba el durbec, un parent del pinsà amb un bec molt gruixut i potent, per menjar llavors. El pinsà borroner és fàcil de sentir als boscos, ara que la resta d’ocells no canten tant. Als cingles el falcó mostatxut ja ha marxat, després de criar-hi durant l’estiu. El falcó pelegrí però, encara hi és. El pelegrí el trobem tot l’any a la zona, i és el falcó més gros que hi veurem. El xoriguer, en canvi, és dels més petits, però també el podem veure durant tot l’any. L’aligot comú també hi és, a diferència de l’aligot vesper que després de l’estiu marxa. Als boscos tot l’any hi podem observar l’esparver i l’astor; dos rapinyaires molt semblants, però el primer més petit, que s’alimenten sobretot d’ocells. Els voltors comencen a escassejar, com cada hivern, encara que se’n pot veure algun de comptat. Hi ha un altre rapinyaire que de tant en tant encara es veu per Tavertet, tot i que fa anys que ja no hi és de ma-

L’aufrany (Neo-phron percnopterus) és un dels rapinyaires més singulars de Catalunya i un dels majors atractius de Tavertet. Foto: Jordi Baucells

19

nera regular: l’àguila daurada. Aquesta gran àguila havia criat als cingles de Sau anys enrere, però ara ja fa temps que va desaparèixer. Tot i això, de vegades se’n veu alguna sobre els cingles de Tavertet, a l’hivern o la primavera. És desembre i l’any acaba: els prats estan plens d’ocells que s’hi alimenten. Al vespre, el pinsà borroner deixa de cantar al bosc i el gamarús li pren el relleu, mentre a les bardisses és fàcil trobar-hi cargolets, pit-rojos, tallaretes cuallargues, pardals de bardissa i bruels. Als cingles han tornat el cercavores i el pela-roques, i és fàcil veure el corb, la gralla de bec vermell i el falcó pelegrí.

20

Els mesos passen i els ocells canvien, però en cap moment decau l’interès. Qualsevol turista anglès pagaria per veure l’aufrany i el voltor volant davant el cingle entre ballesters mentre la cotxa fumada canta a la teulada d’una casa, o per buscar el pela-roques tot caminant arran de cingle entre els cercavores, mentre volen les gralles de bec vermell i s’escolta el sit negre als prats, prop del botxí. I que per molts anys puguem gaudir de la immensa riquesa ornitològica dels cingles que envolten Tavertet. Martí Rodríguez i Franch Grup de Naturalistes d’Osona

RAIMON PANIKKAR I ELS DIÀLEGS DE VIVARIUM Per aquestes contrades del Collsacabra hom encara diu:“A sants i a minyons, no els prometis si no els hi dons”, dita que recorda l’obligació de complir allò pactat. Vull ser fidel a un compromís i ara ho explico. En un moment determinat del mes de gener, el filòsof Raimon Panikkar va creure que havia arribat l’hora de finalitzar els Diàlegs de Tavertet, reunió emblemàtica que una tarda de cada mes es celebrava al Centre, seu de la Fundació Vivarium. Després de mantenir amb ell una bona conversa va expressar la decisió d’anunciar personalment la cloenda d’aquesta activitat. Ho faria a la propera i ja última trobada de febrer. Mesuràrem també la conveniència de seguir les conferències de la secció Vivarium Artium dels matins, amb la decisió d’acabarles també. Em va demanar que, després de parlar ell, digués jo unes paraules complementàries sobre els Diàlegs i va insistir que es publiqués la notícia a la revista “Els Cingles”. Queda en lletra impresa la clausura dels Diàlegs de Tavertet, en el benentès que altres activitats de la Fundació Vivarium segueixen el seu curs normal. Tancar una trajectòria de més de vint anys d’activitat no és cosa agradable; són moltes tardes d’intercanvi d’idees, impressions, converses i consultes a redós de la pauta que el professor Panikkar ha elaborat sempre amb gran habilitat i veritable entusiasme. Aquests Diàlegs han estat un vaivé de punts de referència generadors de molts camins, desvetlladors d’actituds positives, tot dirigit a un reguitzell de persones receptores de facetes importants de la vida. Per això sap greu el final d’una àgora que ha estat com un gran espai de superació. Queda clar, però, que les accions humanes tenen un començament i, ben segur, un final. El goig d’haver-ho viscut n’és la compensació que cal acceptar. Raimon Panikkar demostra sempre una capacitat de comunicació i una serenitat expressiva que hom pot com-

provar en la munió de conferències, llibres i altres escrits sortits de la seva ment. L’anàlisi de la relació humana amb el món material i espiritual, les cultures i les religions, la física i la metafísica… les manifesta deixant bases prou entenedores de la seva categoria filosòfica. Això és reconegut mundialment. Potser a casa nostra, com de vegades passa, aquesta vàlua no ha estat expressada com en altres indrets, tot i que el seu pensament és també molt valorat. En tenim un exemple recent.

El passat 28 d’abril l’insigne pensador va rebre la distinció de doctor honoris causa atorgada per la Universitat de Girona, que se suma a d’altres guardons que ja posseeix. L’acte es desenvolupà amb solemnitat, pel marc físic, per la presència dels membres de la Universitat i d’alguna autoritat, pel públic, tot un conjunt d’harmonia notable; la predisposició va ser remarcable i la presentació del nou membre fou precisa, sintètica i equilibrada. El discurs del professor Panikkar es desenvolupà en la línia dels que demostren la seva genialitat. Els seus papers de pauta ben avi-

Intervenció del professor Panikkar als Diàlegs de Tavertet el dia 19 de febrer de 2008. Foto: Jordi Gumí

21

En la sessió ordinària del Ple municipal de l’Ajuntament de Tavertet del dia 30 d’abril del 2008, ve ser aprovat l’acord següent: El Consistori de l’Ajuntament de Tavertet s’adhereix a l’homenatge fet al professor Raimon Panikkar, amb motiu de rebre la investidura de doctor honoris causa per la Universitat de Girona. La Corporació manifesta l’honor que representa la presència en el poble de tan il·lustre veí. El goig de tenir-lo molts anys entre nosaltres va acompanyat del reconeixement i la valoració de la seva trajectòria de recerca, estudi i difusió d’importants valors de gran transcendència per al progrés espiritual de la humanitat. L’alcalde lliura al Dr. Raimon Panikkar l’acord de l’Ajuntament Foto: Jordi Gumí

Raimon Panikkar és investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona Foto: Jordi Gumí

22

at van ser superats per l’espontaneïtat d’encertades paraules, reflex del saber i guia d’un indiscutible mestratge. Cal valorar diverses precisions referides a l’estament universitari mundial, mostra de coneixement, experiència i visió de cara al futur. El Dr. Raimon Panikkar viu a Tavertet. Hi té estada per voluntat pròpia des de fa molts anys, més o menys un quart de segle integrat dins de la singularitat del Collsacabra, prou temps perquè la seva permanència sigui notada, i notable, des de tots els punts de vista d’un veïnatge assumit. Ara bé, com sovint passa, la quotidianitat d’una persona amaga les seves característiques rellevants i, encara que mereixi un reconeixement, aquest mai havia estat manifestat al nostre veí. Amb els últims esdeveniments, la Corporació Municipal va prendre consciència del fet i expressà el seu criteri amb un acord institucional. En transcrivim el text:

En un senzill acte íntim, l’alcalde i el regidor de Cultura lliuraren a l’il·lustre veí el document acreditatiu. Una vegada més la cordialitat de qui a Tavertet és conegut col·loquialment com “en Panikkar”, es manifestà en un emotiu diàleg amb l’alcalde, en què els temes de poble, de paisatge, de natura, de problemàtica municipal i de relacions humanes fou motiu d’un dilatat intercanvi d’impressions. Diàlegs de Tavertet de Vivarium i el Dr. Panikkar són una realitat important lligada a la idiosincràsia d’un poble de muntanya, d’una comunitat diversa, des de la pagesia amb la seva cultura a la cultura general amb la seva transcendència. En aquest “racó de món” es manté el regust d’una essència vital, d’un arrelament a la terra i d’una connexió amb la interculturalitat que embolcalla tota la humanitat. Jordi Gumí

ELS DòLMENS A Catalunya hi ha prop de 500 monuments megalítics, uns 300 dels quals són dòlmens. Aquestes construccions es van començar a investigar fa més de cent anys i la Península Ibèrica es considera un dels territoris més importants d’Europa pel seu nombre de monuments megalítics. La paraula dolmen és d’origen bretó, significa taula de pedra. Són sepulcres prehistòrics fets entre els anys 4500 i 5500 aC, uns monuments que avui són sovint difícils de trobar. Els ubicaven en llocs de bona visibilitat, generalment en indrets encimbellats; netejaven o cremaven el sotabosc, treien la terra fins a arribar a la roca natural on dibuixaven les mides i feien unes trinxeres que servien de fonament per emplaçar les lloses verticals, conegudes com a orostrats, començant per la capçalera i laterals. Per aconseguir moureles, ho feien amb l’ajuda de corrons, pals i cordes; un cop les tenien col·locades les fixaven amb altres més petites i començaven a fer el túmul, un monticle de terra i pedres que cobria la cambra funerària, que era la part més visible. Un cop tenien una part feta, aprofitaven per pujar la llosa superior i l’acabaven de cobrir deixant lliure la part de l’accés. El cromlec és el cercle exterior de pedres que limitava el túmul i el protegia. A Catalunya hi ha dos estils propis diferenciats: el solsonià, que té les tombes en forma de cista, semblant a una capsa, típiques de les comarques de la Depressió Central Catalana, i el sabadellià, que es troba preferentment a prop de la ciutat de Sabadell. Generalment són d’un sol individu; el seu interior té forma de pou, i a les fosses es troben els objectes funeraris de ceràmica, terrissa i sílex. Els sepulcres de corredor són els més antics, típics de les comarques de l’Alt i

Baix Empordà. La cambra és trapezoïdal o circular i el passadís és més baix que la cambra funerària. L’entrada solia estar tapada per una llosa com a porta. Daten del 3500 al 2500 aC; a partir d’aquesta data fins el 2200 aC, la planta és rectangular. La galeria catalana és molt semblant a la de corredor, als laterals tenen dos o tres orostrats i a mesura que s’aproximen a l’exterior la grandària és inferior i arriben fins a la vora del túmul on tenen l’accés. Les cistes megalítiques són les més abundants; daten del Calcolític (2200-1800 aC), en un 40% dels casos eren en àrees en què la terra tenia poc gruix i s’havia de construir a la roca. Estan formades per una cambra generalment trapezoïdal, i en alguns casos rectangular. L’accés era per mitjà de la llosa de coberta. Estan orientades de nord a sud i tenen l’orostrat meridional més ample; són les més simples d’edificar i bàsicament l’enterrament era per inhumació. La cambra pirenaica es troba als Prepirineus i als Pirineus. Pel lateral meridional la llosa era més baixa i feia la funció de finestra per on s’entrava el difunt. Aquesta es tancava per mitjà d’una llosa inclinada. El seu aspecte era molt semblant a les cistes, amb la llosa de coberta més gruixuda. L’estil d’arca amb

Dolmen de Sant Corneli Dibuix de M. Dolors Bagué

www. fussimanya.cat

23

Dolmen de Puigsespedres Dibuix de M. Dolors Bagué

24

vestíbul-pou té la cambra rectangular separada per una llosa que feia de porta i separava el vestíbul que feia la funció de fossa, i s’hi accedia per sobre del túmul, que estava cobert amb una pedra coneguda com a llamborda. L’hemidolmen té el fossar a la roca, tapat per un túmul i cobert per una llosa, cada extrem era subjectat per una pedra vertical. El paradolmen es construïa aprofitant les balmes naturals, en raconades entre grans roques i cavitats càrstiques; en aquests casos es netejava l’interior i es tapava l’entrada amb lloses. Gran part d’aquests enterraments no van ser completats, es creu que podien haverse destinat a dipòsits d’ossos. La muntanya del Collsacabra és l’indret d’Osona on es poden trobar més dòlmens. A continuació us en faig una relació. A l’Esquirol hi ha el dolmen de Puigsespedres, un sepulcre de corredor que es troba a prop del camí ral de Vic a Olot. A Rupit tenim la cista del Pla de Llancers, de cambra rectangular, situada al lloc conegut com el camp de Salarca. A Tavertet hi coneixem la cista de Can Tafura, de planta rectangular, a 500 metres al sud de la masia del mateix nom; el de les Valls es troba a prop de la masia de les Valls, en queden poques restes; la cista de la Font de la Vena és de cambra quadrada tancada, es troba a sobre la roca de gres a la sego-

na terrassa dels cingles de Tavertet, a una distància de vora 250 metres de la font. Hi havia el dolmen del Pedró, situat a 150 metres al sud del turó del mateix nom; la cista del Pedró era de cambra rectangular tancada, s’hi va trobar l’enterrament d’un home d’uns 25 anys d’edat. La cista del Collet de Rajols tenia la cambra rectangular tancada i es trobava a 950 metres a l’est del dolmen del Pedró, però actualment està parcialment destruïda. Les cistes de Rajols 1 i Rajols 2 eren a uns 150 metres a l’est del cim del Pedró i a 100 metres a l’est del collet de Rajols, en una àrea boscosa. El dolmen de Sant Corneli, encara dempeus, es troba just al darrere de la mateixa l’església; té doble cambra, un fet únic a la península. Finalment hi ha el paradolmen de les Pixarelles, que està format per una cambra semiartificial, adossada a un aflorament natural provocat per l’erosió càrstica. La tradició de fer ofrenes als difunts va anar minvant amb la pobresa i els robatoris, posteriorment el cànon del Concili de Carlemany va posar fi a la tradició dels aixovars funeraris. En èpoques més recents alguns dòlmens van ser aprofitats com a barraca de vinya en les zones vinícoles, barraca de pastor per a refugiarse o bé per a guardar les eines del camp. Alguns situats a prop de masies van ser utilitzats com a habitació, ja que s’han trobat restes d’haver estat encalcinats. A la població de la Roca del Vallès (Vallès Oriental) hi ha un dolmen interessant, la Pedra de les Orenetes, que mostra unes inscripcions gravades a la llosa del sostre. Una de les tombes d’època neolítica més grans que es coneixen és l’anomenada Newgrange, que es troba a Irlanda. El túmul, amb una cambra funerària interior, mesura uns 9 metres d’alçada i el diàmetre fa 85 metres, amb una superfície total de 6.000 metres quadrats. M. Dolors Baguè Cambra Il·lustradora

L’ORIGEN DEL CULTE A LA MARE DE DÉU DE LA LLET La imatge de la Mare de Déu del Far és una estàtua d’alabastre que fa poc més d’un metre. No es pot determinar l’època exacta ni l’autor o taller on es va esculpir però es pot datar entre mitjan i finals del segle xv, quan l’estil gòtic començava a deixar pas a un nou moviment més humanista. S’abandonen les formes hieràtiques i estàtiques del romànic per deixar pas a una actitud més humana. La manca de documentació sobre aquesta icona mariana fa que també es desconegui qui la va encarregar i qui la va entronitzar; encara que probablement va ser encarregada després que els terratrèmols que van assolar el Collsacabra al segle xv destruïssin l’antiga imatge romànica, de la qual no es té constància. El que té de peculiar aquesta imatge és l’escena que representa: la Verge alletant l’Infant, deixant al descobert el pit dret. Precisament això que la fa tan especial i diferent de la resta d’imatges d’aquestes contrades és motiu de polèmica i de misteri. Ja al segle xvii, el bisbe de Vic va fer cobrir els pits amb uns vestits postissos. Hi ha opinions de tot: des dels que troben aquesta actitud com una mostra d’humanitat fins als que opinen que és una indecència. Però la pregunta sempre és la mateixa: per què? El cert és que el culte a les marededéus de la Llet ve de molt antic i se sap que les primeres imatges i advocacions a la Llet de la Verge a Catalunya van ser, justament, a la plana de Vic. Tot es remunta a l’època en què els viatgers anaven en pelegrinatge a Terra Santa per adorar el Sant Sepulcre de Jerusalem. Com que era un viatge molt llarg es solia aprofitar per visitar altres llocs relacionats amb la infantesa i la vida pública de Jesucrist. I un d’aquests llocs, molt

proper a Jerusalem, és Betlem on, com és ven sabut de tothom, va néixer Jesús. El 313 dC l’emperador Constantí es converteix al cristianisme i, per tant, els cristians deixen de ser perseguits. Se sap que des dels inicis del cristianisme aquesta és una religió que ret culte a les relíquies: els seguidors dels primers màrtirs mullaven draps en la sang d’aquests per poderlos venerar. Segurament això deriva del món grec i romà que també retien culte a les relíquies corporals i simbòliques. Però el cristianisme era una religió que no tenia cap relíquia de Jesucrist perquè va pujar en cos i ànima al Cel, al costat del pare. Quan Constantí legalitza el cristianisme, per tant, els llocs on Crist havia viscut adquireixen la qualitat de testimonis de la seva vida i s’inicia un període de restauració i recuperació de tot allò que havia tingut relació amb la seva vida. Les principals obres es duen a terme a Jerusalem, on es crea la basílica del Sant Sepulcre que recorda el calvari, i Betlem on es bastí la basílica de la Santa Cova o del Naixement. La zona on s’atribueix el naixement de Crist de Betlem és un espai de coves subterrànies connectades entre si. De fet, la basílica es va construir en el lloc (que es creia) “exacte” del Naixement i a sota, en una de les coves, s’hi va fer una capella dedicada al Pessebre de Jesús. Però com que hi havia moltes coves, la llegenda diu que les altres eren la dels pastors, la dels Reis Mags, etc. Una d’aquestes coves pròximes és la cova de la Llet. Es diu així perquè és una cova tota blanca (segurament degut a la roca calcària), però la llegenda diu que en aquesta cova la Mare de Déu va alletar el Nen Jesús i que li va caure una gota de llet a terra, cosa que va fer que tota la cova es tornés blanca. Un dels primers documents que es tenen del viatge a Terra Santa és el

25

Imatge de la Mare de Déu de la Llet Foto: Sílvia Aulet

26

relat d’una dama, la monja Egèria, que al segle iv dC ja fa aquest viatge. Ja en aquest relat i en relats posteriors es menciona aquesta cova. Val a dir, a tall d’anècdota, que així com la basílica del

Sant Sepulcre va ser destruïda durant la conquesta persa, la basílica de Betlem es va salvar perquè en les representacions que hi havia de l’adoració dels Reis Mags, els tres reis anaven vestits amb la indumentària típica dels perses. Es diu que els viatgers que anaven a visitar la cova de la Llet, rascaven les parets de la cova i s’emportaven potets amb la llet de la Verge. Aquesta llet s’utilitzava tant per venerar-la i com a record del viatge a Terra Santa com per fer que les dones que havien de tenir un fill els pugés la llet i poguessin criar els seus fills sans i forts. Una de les famílies importants de la Plana de Vic era la família dels Montrodon (que van esdevenir també bisbes de Girona); i d’un dels seus membres se sap que era templer i que va anar a les croades. L’Orde del Temple era una institució religiosa i militar creada a Terra Santa el 1119. Bernat de Claravall va ser qui va redactar les primeres regles de les seves pràctiques religioses, qui va impulsar realment l’Orde i qui va saber captar de manera especial les actituds mentals i l’ambient de la primera meitat del segle xii. El templer era un cavaller audaç, completament segur que, de la mateixa manera que el seu cos estava protegit pel ferro, la seva ànima ho estava per la defensa de la fe. Durant els segles xii i xiii van adquirir moltes propietats i van rebre importants privilegis eclesiàstics i jurisdiccionals per part del papat, que de fet era l’única jerarquia a la qual l’Orde estava subordinat. Van tenir una responsabilitat capital en la defensa militar dels Estats Creuats a Orient, que va ser motiu de la seva creació i la raó per la

qual van arribar a ser famosos internacionalment. Quan el germà Mont-rodon que havia estat a Terra Santa lluitant per la fe cristiana va tornar, va portar amb ell un petit recipient amb llet de la Verge que va fer que la advocació a la Llet de la Verge s’estengués per la Plana. Fruit d’això fou l’aparició d’icones marianes que representen la Mare de Déu alletant el Nen Jesús. Trobem diverses representacions de Mare de Déu de la Llet a Catalunya. Hi ha retaules dedicats a aquesta Verge al Museu d’Art de Girona, procedents de l’església de Sant Esteve de Canapost; i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona), de l’església de Santa Maria de Cervera. Prop del santuari de Montgrony hi ha una font l’aigua de la qual surt a través d’un pit de la Mare de Déu, que està situada en una petita capella. També trobem exemples de talles romàniques i gòtiques, com la Mare de Déu de la Llet del monestir de Sant Ponç de Corbera; la Mare de Déu de la Llet de Sant Joan Despí; la Mare de Déu de l’Hospitalet de la parròquia de Puigpelat (Alt Camp) que es conserva al Museu Diocesà de Tarragona o la Mare de Déu de la Llet de l’església parroquial de Vilaplana (Baix Camp), dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. I una d’aquestes marededéus, encara que els documents no ens confirmin del cert el seu origen, és la que avui presideix la petita capella del santuari del Far. Sílvia Aulet Serrallonga

_______________ BIBLIOGRAFIA BarBer, Malcom (1999). El Juicio de los Templarios. Madrid. Editorial Complutense. Col·lecció “La Mirada de la Historia”. Español, Francesca (2001). “El viatge a Terra Santa”. Conferència al curs d’estiu Viatges reals i viatges fantàstics a l’Edat Mitjana, celebrat a Girona del 2 al 6 de juliol de 2001. [Inèdit] Pladevall, Antoni (1980). El Santuari del Far. Granollers. Editorial Montblanc-Martin.

El santuari del Far on es venera la Mare de Déu de la Llet. Dibux de Jordi Solà.

Un veí de Tavertet anònim que col·labora

27

CRòNICA DEL COLLSACABRA L’ESQUIROL Festa del carrer Nou de l’Esquirol L’any 1994 l’Ajuntament va tenir la iniciativa de donar un premi al carrer del poble més ben guarnit, i els veïns del carrer Nou sempre l’ha adornat amb diversos temes segons les propostes dels veïns. Entre els actes del primer dia de festa, el vespre, es resà un rosari al carrer Nou. Foto: Laura Sanglas

Aquest any la festa del carrer, que es fa cada any per la diada del Sagrat Cor, ha tingut un component festiu afegit degut a la celebració del centenari de la font del capdavall del carrer.

El programa de la festa es va desenvolupar de la següent manera: Divendres 30 de maig: un rosari al vespre i a continuació un petit recital de poesies i cant que va deixar bocabadats els assistents. Un refrigeri va tancar l’acte. Dissabte 31 de maig: missa de campanya davant de la font pels difunts del carrer acompanyada de la coral parroquial. Posteriorment es va procedir a l’alliberament d’un colom, símbol de la Pau. Al final de la missa es va repartir als assistents un recordatori on figuraven tots els veïns del carrer morts aquests últims 100 anys. Després, fins l’hora de dinar, sardanes i retrobament entre els actuals i antics veïns del carrer. També va tenir lloc un dinar de germanor (paella d’arròs feta per en Saborit) a la pista de la Cooperativa i al qual assistiren unes 200 persones. La festa va acabar-se amb un ball animat per la l’acordionista Marta. Activitats diverses Aquestes activitats foren organitzades per l’Escola Pública de l’Esquirol: Per celebrar la diada de Sant Jordi, al matí els alumnes de sisè van muntar parades de llibres i roses, una a l’Esquirol i l’altra a Cantonigròs. A la tarda van tenir lloc uns Jocs Florals a la plaça Nova amb la presència de la Mercè Coma, en Met Castanyer i en Sus (poetes i rapsodes del poble), que van mostrar els dibuixos

Pg. Jaume Balmes 15-17- Tavertet - Tel 629 082 099 www.elscingles.com - [email protected]

30 28

fets pel alumnes i van llegir els textos guanyadors. La festa es va acabar amb un bon berenar de “pa i xocolata” després de llegir el poema de Miquel Martí i Pol que porta per títol el mateix nom. El dilluns 28 de gener va arribar en Carnestoltes a l’escola acompanyat pels seus ajudants del Consell del Bull. Anunciaven una setmana de gresca i disbauxa per a tothom. 16a. Cabrerès BTT Amb una participació superior als 3.000 corredors els dies 17 i 18 de maig es va fer la tradicional prova esportiva ciclista de BTT. Les diverses activitats al voltant de la prova arribaren a convocar unes 20.000 persones. L’extens programa comprenia unes proves esportives: - 16a. Cabrerès BTT - Carrera d’orientació BTT - Open infantil comarcal Osona-Ripollès de BTT - Minicabrerès - Open de Barcelona i kid’s cup - Copa catalana trial i kid’s cup 2008 I també activitats lúdiques: - Fira Cabrerès BTT - Sessions de schwinn cycling - Exhibició d’acrobàcies amb BTT - 1er concurs de fotografia Cabrerès BTT RUPIT i PRUIT Caminada Popular Com cada primavera, el passat dia 30 març va tenir lloc la xi Caminada Popular de Rupit i Pruit, que va reunir uns 400 participants. El recorregut fou de 15 Km i va passar, entre d’altres indrets, pel Pedró de Rajols i la zona de Cortils. Millores a Rupit Durant els darrers mesos s’ha acabat el soterrament dels serveis de llum i te-

lèfon entre Rupit i Sant Joan de Fàbregues. S’ha arranjat el passeig al costat de la riera prop de l’aparcament, i s’han començat les obres d’ampliació dels serveis públics sanitaris adaptats. La rehabilitació de l’escola ha permès adaptar dues aules noves.

TAVERTET Trobada de motos antigues. Organitzat pels “Amics del Motor de Roda de Ter” i amb la col·laboració del Ajuntament de Tavertet i D.A.R.T., el 15 de juny es va fer una trobada, amb un esmorzar inclòs per a tots els participants. S’hi varen aplegar unes 50 motos antigues.

Original forma de transport en una moto de fabricació danesa marca Nimbus de l’any 1934, de 750 cc i de 4 cilindres en línia. N’hi ha pocs exemplars. Foto: Ton Novellas

Vivarium Artium Durant el curs 2007-08 s’han fet una sèrie de conferències que esmentem a continuació: - 10 de novembre: “La pinacologia, investigació de les pinzellades dels artistes pictòrics”, a càrrec de Jordi Gumí. - 15 de desembre: “Meltemi, Grècia cavalcant al vent”, a càrrec de Fidel Bofill que ens dóna una visió personal de la Grècia actual.

31 29

Concert El dia 30 de juny, en motiu de la festa de final del curs 2007/2008, l’escola Ceip Guillem-Sant Miquel de Vic, va organitzar un concert a càrrec del duo Queralt Roca i Albert Gumí, que va tenir lloc a l’església parroquial de Tavertet. Varen interpretar cançons de diversos continents arranjades per Albert Gumí per tal de ser interpretades amb clarinet i corno di bassetto.

Trobada de Geganters a Tavertet el dia 5 de juliol, amb tots els gegants moments abans d’inicià el ball. Es van reunir les colles Geganteres de Sant Miquel de Balanyà, de Roda de Ter, de l’Esquirol, del carrer de la Riera de Vic i de Tavertet Foto: Ernest Gutiérrez

- 9 de febrer: “La Història robada de Catalunya”, a càrrec de Carles Camp. 8 de març: “Sant Cristòfol, o l’infinit pes de Déu”, a càrrec de J.C. González Casanova. Geganters Des del 7 de desembre passat, Tavertet compta amb una nova associació, la “Colla Gegantera de Tavertet”, que té la finalitat de mantenir i impulsar la tradició gegantera. La junta és constituïda per les següents persones: president, Joan Vilella; secretari, Josep M. Vinué; tresorer, Natàlia Vilella, i vocal, Tomàs Garcia. Conferències El dia 10 de març es va fer a l’Avenc una conferència: “El paisatge és de tots”, a càrrec de l’ambientòleg Xavier Sabaté.

Plantada d’arbres El dia 30 d’abril d’enguany es va fer una plantada d’arbres a l’espai natural anomenat: “Els Cingles de l’Avenc de Tavertet”, organitzada per la Fundació Territori i Paisatge i Catalunya Ràdio, en motiu dels seus 10 i 25 respectius aniversaris. El centre d’operacions va ser a l’Avenc. El parlar del Collsacabra A última hora, una bona notícia: aquest any 2008 ha aparegut un llibre important, que eseràvem: El parlar del Collsacabra. Aproximació i assaig de descripció, l’autor del qual és Jordi Dorca, de Torelló. En “Els Cingles del Collsacabra” núm. 46, desembre de 2001, ja va aparèixer un article de l’autor amb uns comentaris de fets lingüístics d’aquest parlar local, que constituïa una interessant anticipació del seu treball que ara a donat a conèixer. El llibre ha estat editat a Barcelona, per l’Institut d’Estudis Catalans, dins la Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística, XII. Felicitem Jordi Dorca i no cal dir que recomanem la seva lectura com a treball valuós sobre la nostra llengua emmarcada en aquest territori, i com una inestimable aportació a la bibliografia del Collsacabra.

Un veí de l’Esquirol anònim que col·labora 30

RACÓ DEL POETA SOLITUDS I Em dol, company de viatge, que no coneguis el meu nom. Sóc una veu anònima que et demana l’hora per no sentir-se tan sola dins la gola fosca de la gent.

V Qui m’oprimeix el cor que de l’alè em priva? Amb la seva cadena, solitud, por i vida. VI

II El camí és ple de solitud. La meva ombra es complau a acompanyar-me, però el silenci arrapat a l’esquena em fa basarda. Als marges, les flors anònimes, em somriuen compassives. III Amic que t’aproximes pel camí: et donaré el “bon dia” amb el to més càlid que pugui articular, per si et fa falta que la meva veu t’acompanyi en el teu pelegrinatge. IV La nit s’ha clos damunt el cap, com corona de flors estranyes de les quals no sé el nom. Per entre el plom dels núvols busco la lluna –no hi és. Entretallada, enceto una cançó i provo, així, de foragitar la por.

La nit tanca la porta al dia. La foscor senyoreja el meu petit món. Incomptables estrelles esquitxen el cel i jo m’hi lliuro, perquè sento que em miren.

VII Digueu-me que m’estimeu i me n’aniré amb vosaltres pel camí de la fraternitat i, si cal, no us demanaré ni el nom. VIII És espessa la nit i fosca, s’han fos els perfils de totes les coses i m’espanten els sorolls que no conec. A les palpentes busco l’horitzó i em sembla veure-hi una mica de llum; camino vers ell l’esperança m’hi mena. Carme Tulon

31

el sOt De bAlÀ Entre tots el verals del Collsacabra i Guilleries cal destacar l’amagada i desconeguda vall de Balà, que es coneix més com el sot de Balà. Aquesta vall es troba al sud-oest de Tavertet i es compartida amb al municipi de Vilanova de Sau. L’inici de la vall comença amb el salt de Molí-bernat, a la riera del mateix nom. Seguint les aigües, que en aquest tram reben el nom de riera de Balà, deixarem al marge esquerre la cova de l’Arç i al dret les balmes de la Cort Llòbrega; continuant més avall i també a la dreta hi ha les Pixarelles i les balmes del Colom, el morro de l’Abella i el salt de Tirabous a la riera del Noguer. La riera de Balà dóna aigües a l’embassament de Sau. Existeixen uns nou accessos que hi baixen entre canals i baixants, força interessants i no tots fàcils. No pretenem fer una descripció detallada de la vall sinó que volem atreure la curiositat de l’excursionista o del caminador que vulgui gaudir de la bellesa de la vall de Balà. Unes poques fotografies seran suficients per desvetllar-nos l’interès de visitar aquesta vall, amb el respecte que mereix un indret tan singular i tan salvatge.

El Centinella. L’erosió ha donat formes curioses a aquesta roca, on es veu una cara de perfil amb un nas prominent. Foto: Xavier Bansell.

El salt de Tirabous al costat del morro de l’Abella. Foto: Jordi Sanglas

34 32

Una part de la vall de Balà està coberta per les aigües de l’embassament de Sau Foto d’arxiu.

La imatge del salt de Molí-bernat on s’hi inicia la vall de Balà

A la dreta, l’imponent morro de l’Abella.

A sota, una visió parcial de la vall des de la Miradora a prop de Tavertet Fotos d’arxiu

33