Revista Els Cingles - N51 Juliol 2004

S

U

M

A

R

I

Any XXV, Núm. 51. JUNY DE 2004 Pàgina

Editorial........................................................................................................1 De les amistats insignes però incòmodes ................................................... Rafel Ginebra i Molins ...........................4 Puig i turons de Tavertet VII .......... Jordi Sanglas ........................................7 Els Santuaris del Collsacabra ........ Sílvia Aulet i Serrallonga .......................8 Les campanes de Tavertet ............. Xavier Coll .......................................... 11 La unió cartogràfica del Collsacabra amb les Guillaries ................................................... Josep Tarrés i Turon ............................. 13 Els mas del Turons. La permanència d’una activitat agropecuaria ................................................... Assumpta Serra i Clota ......................... 18 Balmes amagades del terme de Tavertet ................................................... Rafel Sevilla ....................................... 22 L’aigua a la cuina ......................... Llorenç Torrado .................................... 25 Per les muntanyes del Collsacabra. Itineraris per fer en família ................................................... Rafel Sevilla ....................................... 28 Un tom pels sepulcres prehistòrics el Cabrerès ................................................... Albert Fàbrega ..................................... 30 Racó del Poeta ............................ Pep Rosanes-Creus, Carme Tulon ......... 32 Crònica del Collsacabra ............................................................................... 33 Fitxes de les plantes ..................... Santi Jàvega

Redacció i administració: C. de les Escoles, s/n. 08511 - TAVERTET tel i fax: 93 856.52.24 E-mail: redacció@elscingles.org [email protected] [email protected] Pàgina web: www.elscingles.org Director: Xavier Viladomat i Gil Consell de redacció: Ernest Gutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i Calvo, Anna Borbonet i Macià, Lluís Gonzàlez i Ventura. Mar Saborit i Verdaguer Col·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer Jordi Gumí i Cardona Corrector lingüístic: Anna Borbonet i Macià Disseny: Albert Majoral. Maquetació i impressió: Impremta Planàs Sant Hipòlit de Voltregà Publicació a Internet: Jordi Mas Caballé. Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch. Corresponsal a Cantonigròs: Isabel Corominas Corresponsal a l'Esquirol: Mar Saborit i Verdaguer La redacció de la revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que expressen l’opinió dels seus autors. La revista «Els Cingles», editada per l’associació «Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sense cap finalitat de lucre. Dipòsit legal: B-8.390-79. Preu d’aquest exemplar: 2,50 euros NORMES DE PUBLICACIÓ DE «ELS CINGLES». Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent: • Els articles cal que siguin escrits correctament en català i mecanografiats a doble espai en fulls DIN A4, deixant uns marges laterals de 2 cm. S'aceptaran preferentment en format de disquet o CD • Els peus de les il·lustracions i el nom dels seus autors aniran escrits en full a part, precedits per un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

LLOCS DE VENDA DE «ELS CINGLES»: Amer: Llibreria Ca l'Olmo Barcelona: Llibreria Quera. Llibreria la Pleta Cantonigròs: L’Estanc. l'Esquirol: Estanc La Baldufa Llibreria El Detall. Manlleu: Benzinera Feixas Aulet Llibreria Contijoch Roda de Ter: Benzinera Feixas Aulet Llibreria Can Manolito Rupit: Ca l’Ample. Susqueda: Restaurant Coll de Condreu Tavertet: El Rebost de la Isabel Torelló: Llibreria Xicoi. Vic: Llibreria La Tralla. Llibreria Impremta Joan Campà PORTADA: Salt del Ripol (Rupit), indret espectacular als cingles de Casadavall. Foto: Montserrat Rodoreda

EDITORIAL La 3a Fira del Llibre de Muntanya al Collsacabra que se celebrarà el proper mes d’octubre a la vila de Rupit tindrà com a objectiu especial l’estudi de les comunicacions a través de les muntanyes i, per tant, el tema dels camins de muntanya hi serà tractat de manera preferent. Dels camins, dels vells camins, se’n podria parlar molt. De fet, formen –o formaven– part del nostre patrimoni rural i excursionista. I hem de ser conscients que els nostres camins estan desapareixent. El camí ens portava a algun lloc on volíem anar i aquesta fita tenia un sentit. Ara, si l’indret on ens dirigim és abandonat o ja no existeixen unes activitats rurals o allò que volíem trobar-hi té un altre accés per a vehicle, el camí s’esborra i sembla que ja no té justificació. El camí ral, el camí de bast que lligava les masies o aquestes a les poblacions properes, els camins ramaders que passaven els colls de les muntanyes seguint la transhumància, el camí de la font, el camí d’anar a missa… han estat oblidats i bandejats per una altra forma de viure i de comunicar-se. En certa manera és lògic. Potser té més futur el camí que porta l’excursionista simplement a conèixer el país, i que aprofita sovint trams d’aquests antics camins, camins alguns, per sort, de petja segura perquè si ja no hi passen pastors i traginers, són aprofitats pel caminant per tal de poder gaudir de la naturalesa i del marc rural simplement anant a peu. Les pistes, que sorgeixen arreu amb finalitats diverses, han destruït força senders o els estan marginant; no cal dir, però, que són útils i necessàries en els casos de comunicació de petits nuclis de població i de masies en comarques de poblament dispers. A la muntanya mitjana catalana no sé si serem a temps a salvar-ne uns quants, cada vegada més la vegetació torna a ocupar el traçat dels vells camins, cada vegada és més difícil que el camí no s’acabi de sobte o bé s’hagi desvirtuat o entorpit el seu accés o el seu itinerari primitiu. D’altres subsisteixen precaris salvatgement erosionats pel pas de vehicles agressius. Potser sí que és una actitud romàntica l’esforç per salvar-ne els que encara ens resten, però sense els nostres camins part de la geografia del país se’ns faria inaccessible, i la descoberta de molts paratges es faria difícil, perquè, com aprendríem a valorar un paisatge i racons determinats, accedir a masies isolades i a indrets de tradició històrica, si la barrera és feia infranquejable? Trepitjar el país és la millor manera de tenir contacte directe amb una contrada, els detalls de tot allò que es decobreix des d’un camí són una valuosa informació i d’altra banda passar-hi de pressa afavoreix una visió supeficial avui dia molt estesa. Però ens cal pensar que encara hi som a temps, que hi ha gent de moltes comarques dels Països Catalans que són conscients d’aquest perill i lluiten com poden perquè aquest patrimoni no es perdi, i a la vegada també som molts els que encara busquem els camins, divulguem la seva existència i vetllem per la seva conservació. Des d’aquestes pàgines ens agradaria promoure una major sensibilitat per aquest mitjà de comunicació, no solament de part del món excursionista, del turisme o del simple caminador ocasional, sinó que els organismes oficials se’n preocupessin i arribessin a acords per tal de poder establir normes que, per exemple, fessin compatible el pas pels camins amb els tancats dedicats a la ramaderia extensiva.

RESTAURANT

SAU VELL CLUB NÀUTIC VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30 1

DE LES AMISTATS INSIGNES PERÒ INCÒMODES Sobre unes jornades de caça a Tavertet d’Huguet de Pallars el 1346, quatre anys després d’haver-hi atacat uns oficials del Rei El dimecres 8 de febrer de 1346, Bernat de Puig, sotsveguer d’Osona i Jaume de Cardona, jutge ordinari de la cort del veguer d’Osona, es presentaren a Tavertet per tal d’obrir unes diligències judicials informatives —una inquisitio — contra Ramon d’Avenc i altres persones de Tavertet.1 El motiu era que els havien arribat informacions que aquestes persones havien donat suport a un tal Escutí i a un tal Babull, que eren baniti domini Regis, bandejats del senyor Rei, és a dir, reclamats, per mitjà de bans, per la justícia reial. La llei disposava

El casal de l'Avenc, sobre els cingles del mateix nom (1992) Foto: Anna Borbonet

2

que els bandejats havien de ser presos i entregats a la justícia, i qualsevol altre tracte que s’hi tingués era constitutiu de delicte i mereixedor d’una pena, normalment d’una multa. És per això, doncs, que aquell dimecres de febrer de 1346 aquells oficials es varen presentar al terme del castell de Tavertet per interrogar tota una sèrie de persones. Els interrogats com a testimonis són en total nou, inclòs, és clar, el propi “sospitós”, Ramon d’Avenc. Vegem breument quines varen ser les declaracions d’aquests testimonis sobre l’afer en qüestió:

La primera a ser interrogada fou Geralda, muller de Pere del Perer. La seva declaració és concisa: el divendres precedent el noble Huguet de Pallars, senyor de Rupit, caçava amb altres parents seus i amb ells hi havia també en Ramon d’Avenc. Varen anar junts fins a prop del Perer, i allà en Ramon d’Avenc els va deixar i se’n va entornar cap a Tavertet. Els altres, el grup del senyor de Rupit, entre els quals hi havia el tal Escutí, bandejat, van anar al Perer i hi van menjar i beure. A continuació fa la seva declaració Pere del Perer major, el marit de la precedent. Diu més o menys el mateix: el noble Huguet de Pallars i molts altres de la seva família caçaven per les propietats del seu mas i amb ells hi caçava en Ramon d’Avenc. Prop del mas del Perer, en Ramon d’Avenc va deixar als altres i va marxar cap a Tavertet, i alguns d’aquells van demanar a Pere que els donés beguda, així que aquest els va treure pa i vi, i fou aleshores quan va arribar n’Escutí i va menjar i beure amb els altres. Els oficials l’interroguen si hi havia en Pere Tosquer i els fills de Bernat de Curnudells i ell respon que no, i interrogat sobre si hi havia en Babull respon que sí. Tot seguit li toca el torn a Pere de Fàbrega. Diu que no sap res, excepte que va veure l’esmentat noble amb molts altres passant pels termes de Tavertet. Li pregunten si hi va reconèixer en Tosquer, n’Escutí o en Babull i diu que no. El quart testimoni és el de Saurina, filla de Ramon d’Avenc, la qual afegeix més informació nova, d’un episodi diferent. Diu que el divendres precedent va fer vuit dies (és a dir, una setmana abans del que han explicat els del Perer), el noble Huguet de Pallars i molts altres caçaven a les proximitats del mas Avenc, i que el dit noble va arribar a prop de la casa del mas Avenc i ella li va treure vi i en varen beure l’esmentat Huguet, el seu germà Amat, en Solallonch i en Maçanós. Testifica després Mateua de sa Masó, oriünda, segons diu, de Camprodon, filadora de llana, que habita al mas Avenc. Diu que

no sap res. Que només sap que aquell divendres la filla de Ramon d’Avenc va treure vi fora de la casa, i que no sap per a qui era, però que un dels joves, que ella no coneix, va entrar a la casa. Guillemona dels Gronys, la següent testimoni, és de Tavertet i habita amb Ramon d’Avenc. L’esmentat divendres va veure al mas Avenc i més concretament a les quintanes del dit mas, el noble Hug i el seu germà, en Maçanós i en Solallonch. Interrogada si hi va conèixer en Pere Tosquer, en Babull i n’Escutí, ella diu que sí. Després li pregunten si en cap altra ocasió els ha vist a les quintanes del mas Avenc, i ella ho nega. El següent a declarar és Pere de Camilonga. Aquest torna als fets del Perer, no pas als de l’Avenc. Diu que el divendres precedent va veure a les propietats del mas del Perer al noble Huguet de Pallars, senyor de Rupit, i molts d’altres amb ell, entre els quals va veure en Ramon d’Avenc, que anava amb ells, i va sentir que el dit noble, com que ja era l’hora de la posta de sol, va dir al dit Ramon les següents paraules: Ramon ç’Avench, adéu, adéu, i el de l’Avenc va respondre: Senyor, Déus vos do bona vida. Després, va veure entre ells n’Escutí, de família del dit noble, qui amb molts altres varen anar al mas del Perer a beure. D’aquesta declaració, i de les suggerents cites textuals, se’n desprèn una certa familiaritat o amistat personal de Ramon d’Avenc amb Huguet de Pallars, que de fet, en aquell moment, com veurem més avall, era un home d’uns 26 anys. El darrer a declarar abans del propi “inculpat” o “sospitós” és Pere de Graell. La seva declaració és també suggerent. Diu que ell no va anar al mas del Perer el divendres anterior, ni hi va veure el dit noble ni altres que anessin amb ell, però que aquell dia, quan ell treballava unes terres prop de Tavertet va veure passar en la distància el dit noble amb alguns altres que no va reconèixer, però prop d’ell van passar n’Escutí i en Dalmau fill d’en Ramon de Rovira, els quals el varen saludar i li van demanar si havia vist cap llebre, ell ho va negar i van marxar. A continuació és el torn de Ramon d’Avenc. Comença per fer ballar una mica

més la data. Diu que el divendres precedent va fer quinze dies —no vuit com havia dit la seva filla—, el noble Huguet de Pallars amb molts de la seva família caçaven prop de la sagrera de Tavertet i ell s’hi va ajuntar, i que li van fer treure vi de la casa de l’Avenc i hi varen beure. Diu que amb Huguet hi eren el seu germà Amat, en Solallonch, en Maçanós i el seu germà i un troter i un altre home anomenat en Ganyada, i alguns joves de la família del dit noble que ell no coneixia. Li pregunten si va veure el tal Escutí i diu que el coneix però que no el va veure en aquell lloc ni aquell dia. Diu que va acompanyar el grup fins al mas de Rajols. Sobre l’episodi del mas del Perer explica que, efectivament, el divendres precedent el dit noble amb molts altres també estava caçant prop de la sagrera de Tavertet i ell va anar-hi i s’hi va ajuntar, i tot caçant va arribar fins prop del mas del Perer, i que a la coma del dit mas varen matar una llebre i allà ell els va deixar i va tornar a la seva casa de l’Avenc i que no va veure ni n’Escutí ni en Babull. Fins aquí les declaracions que es recolliren en l’actuació judicial portada a terme aquell dia. Les coses no devien quedar massa clares, ni massa clara la innocència de Ramon d’Avenc de l’acusació d’haver donat suport, o almenys no haver detingut, els bandejats. Les diligències judicials es varen reprendre el dia 13, però entremig el propi Ramon d’Avenc va portar a terme a Vic algunes gestions relacionades amb l’actuació judicial en contra seva. El divendres dia 10 Ramon d’Avenc entrega a

Escut dels Avenc a la llar de foc de la masia (1990) Foto: Anna Borbonet

3

Vic i en presència del canonge Pere d’Avenc, un llibre anomenat Decretum amb cobertes de gamusa blanca que era del dit canonge. Aquest li retorna perquè el pugui lliurar com a penyora a Jaume d’Olzinelles, veguer d’Osona o a Guillem de Pujol, lloctinent del procurador del rei a la governació de Girona. Així doncs, Ramon d’Avenc, estant personalment a la casa del dit canonge, va entregar el dit llibre a Guillem de Pujol com a penyora o fiança, per als pagaments que es poguessin derivar del procediment. Tres dies després, i reprenem aquí l’anotat en el document que recull aquestes diligències, el dilluns 13 de febrer, davant de Jaume de Cardona, jutge ordinari de la cort del veguer d’Osona, compareixen Guillem de Pujol, procurador fiscal, i Ramon d’Avenc. Tots dos demanen que la inquisitio es faci pública, servant-se el dret de presentar nous testimonis i proves. Oficialment l’acusat encara no estava informat sobre quina era la possible acusació contra ell, encara que per l’interrogatori que se li havia fet ho podia suposar. D’acord amb la petició, el tribunal publica l’interrogatori precedent, i es convoca el que seria la vista oral per al dimecres següent. Tanmateix, el procediment no continua el dimecres, sinó el 14 calendes de març, que és el dijous 16 de febrer. Aquest dia s’interroga de nou Ramon d’Avenc. Se li demana qui era el tal Solallonch de qui parlà a la declaració i ell respon que és en Ramon de Solallonch, soci de dit noble Huguet de Pallars, que té un fill anomenat Bernardó que també va amb Huguet. No se li demana res més. Segons el costum de la cort, corresponia ja fer efectiva la pena establerta en cas de suport a bandejats si no era que es proposava alguna altra cosa. Ramon d’Avenc, però, volia proposar alguns arguments i defenses per tal que no es fes execució de les penes contra ell i els seus béns pel fet d’haver vist i conversat amb els bandejats, i en funció d’això el jutge va assignar un nou dia per seguir el procés, el dissabte següent, però alhora va manar que s’afegís al procés el ban pel qual s’havia bandejat els dos individus. El ban, promulgat el dissabte 3 nones d’octubre (5 d’octubre) de 1342, tres anys i 4

mig abans del fets que ara estem veient, convenientment transcrit en el document que recull les diligències, deia: Ara oyats què·us fa a saber lo sotsveguer de Osona per lo senyor Rey de consell e d’assentiment de son jutge, que’l dit sotsveguer cita e assigna dia peremptori al noble n’Huguet de Payllars, al honrat en Ramon de Solanlonch, cavaler e an aytals e a cascun d’ells que dins X dies primer vinents compareguen personalment davant lo dit sotsveguer e la sua cort, aperaylats d’estar a dret a coneguda del seu jutge per tal con són encolpats que con lo dit sotsveguer l’altre dia fos anat al terme de Tavertet per pendre bandeyats e criminosos que lo dit noble ab los damunt anomenats e ab molts d’altres so metén de via fors ab armes entrà en lo dit terme de Tavertet e que lo dit sotsveguer e aquells qui aquí ab ell eren encalçaren per coratge, que si’ls poguessen atényer que·ls ociessen [e mal]tractassen. En altra manera, passats los dits X dies lo dit sotsveguer bandeyà a tots los damunt enomenats e cascun dells ara axí con lavors e lavors axí com ara, e mana e diu lo dit sotsveguer sots pena de C morabatins que null hom no’ls do consell, favor ne aiuda ans tot hom qui’ls veya los prena, e si pendre no’ls poden, so metén los encalçen sots la dita pena, en la qual pena vol lo dit sotsveguer que cagen tots aquells qui contra faran, per cascun a vegada que contra façen, e que sia al dit sotsveguer per nom del senyor Rey guanyada. Tot plegat, doncs, venia d’un bandejament de 1342, en el qual ni tan sols no hi són esmentats explícitament els tals Escutí i Babull en els quals se centra l’actuació judicial de 1346. Aquí, però, amb aquesta inserció de la crida de bandejament que havia incomplert Ramon d’Avenc s’acaba el procediment, quedant les darreres pàgines en blanc. No s’hi recull ni tan sols què va passar a la vista del dissabte següent. Tanmateix una anotació a la primera pàgina ens dóna la pista: finita est per compositionem, és a dir, es va arribar a un acord o pacte entre l’acusat i la justícia. Tot plegat, però, deixa alguns punts foscos. Fem una petita recapitulació dels fets, que com hem vist es remunten a principis de tardor de 1342. El sotsveguer

amb els seus homes va a Tavertet a detenir alguns malfactors, i Huguet de Pallars entra al terme de Tavertet amb armes i ataca els oficials reials que fugen. Huguet de Pallars no era un qualsevol, ni deixava de tenir interessos a Tavertet. Era també conegut com a Hug Roger I de Pallars i havia nascut a l’entorn del 1320. El seu avi era Hug VII de Mataplana, baró de Mataplana, de qui degué heretar el nom, casat amb Sibil·la, comtessa de Pallars Sobirà. El pare d’Huguet era Ramon Roger, ja cognominat de Pallars, baró de Mataplana, a qui el rei Pere III va cedir el comtat de Pallars. Ramon Roger, en ser investit del comtat de Pallars va renunciar a l’herència de Mataplana en favor d’un germà seu, i regí el comtat de Pallars fins la seva mort el 1350. Llavors aquest comtat va passar a Huguet de Pallars, el protagonista dels fets de Tavertet.2 En el moment dels fets, per tant, Huguet no era encara comte de Pallars. Sí que era, però, baró de Rupit. La mare d’Huguet, muller de Ramon Roger de Pallars fou Sibil·la de Cardona. Era filla de Bernat Amat de Cardona, baró de Rupit i senyor de Torà, i de Constança de Pinós.3 Tot i que la baronia de Rupit va passar inicialment al germà de Sibil·la, Ramon Amat de Cardona, aquest morí cap al 1323 i qui va ser nomenat hereu seu va ser Huguet, que aleshores no tenia més de tres anys.4 Era per tant com a senyor de Rupit que el 1342, amb uns 22 anys, va entrar en el terme de Tavertet, sobre els senyors del qual els Rupit detentaven drets senyorials, i va atacar-hi el sotsveguer i els seus homes. El procés relatiu als fets de 1342, més extens, no proporciona informació rellevant relacionada amb els fets de 1346. 5 L’atac d’Huguet era fruit d’una disputa jurisdiccional. El fet que el sotsveguer acudís a Tavertet a capturar bandejats i criminosos implica l’exercici, per part d’aquest delegat reial, del mer i mixt imperi —o almenys, segons els termes emprats en el ban, el mer imperi—, sobre el terme de Tavertet, i els senyors de Rupit entenien això com una usurpació. El procés s’acaba amb la intervenció del propi Procurador General de Catalunya, l’infant Jaume, germà del rei Pere, que cridà a Barcelona el propi sotsveguer i el seu assessor, a instàncies de Ramon Roger de Pallars, pare d’Huguet, que

es queixa a l’Infant que el sotsveguer ha ocupat de nou el lloc de Tavertet. Amb aquesta intervenció degué acabar-se el plet, o almenys no es continua el procés, en el qual el sotsveguer havia arribat fins i tot a bandejar un bon nombre d’homes de Tavertet, entre els quals el propi Ramon d’Avenc. Els fets que la reclamació de Ramon Roger fos atesa per l’Infant i que segons sembla no va ser fins dos anys més tard, el 1344, que el rei Pere el Cerimoniós va incorporar definitivament a la Corona el mer i mixt imperi sobre el terme de Tavertet,6 indicarien que l’acció d’Huguet de 1342 era justificada i tenia fonament jurídic. L’actuació judicial de 1346, però, res no retreu a Huguet, ni en cap cas s’acusa a Ramon d’Avenc per haver-hi tingut tractes. El plet derivat del conflicte armat de 1342 s’havia resolt i els únics que seguien estant bandejats el 1346 arran del transcrit ban de 1342 són n’Escutí i en Babull, tot i que no hi són esmentats. Per què només es procedeix contra Ramon d’Avenc per haver tractat amb aquests darrers i no es procedeix contra el propi Huguet i els seus homes, que són amb qui anaven els pròfugs? Cal tenir en compte que aquells eren súbdits d’Huguet i “familiars” seus, i era obligació del senyor donar-los cobertura i sosteniment i per tant la justícia no podia procedir contra ells, cosa que podia fer, en canvi, contra Ramon d’Avenc —que no era súbdit d’Huguet sinó dels senyors de Tavertet—, pel fet de tractar amb aquells bandejats en ocasió de les dues jornades de cacera que feren Huguet i els seus homes al terme de Tavertet, en què

La masia del Perer i el seu entorn Foto: Anna Borbonet

5

s’aturaren a beure a la casa de l’Avenc i a la del Perer. Per acabar, podem dir que Ramon d’Avenc era fill d’Arnau d’Avenc i de Guillema de Parra, i s’havia casat el 1323 amb Saurina, filla de Guerau de Rovires i de la seva esposa Guillema, del terme d’Espinelves.7 Pel mas Avenc eren homes propis dels Tavertet-Sau, i en concret el 1345 són Dalmau de Sau i la seva esposa Blanca els que exerceixen aquesta jurisdicció i absolen de domini i servitud a una filla de Ramon d’Avenc anomenada Guillema.8 L’altra filla de Ramon, Saurina, que actua com a testimoni en el procediment judicial d’informació, acabaria sent la pubilla del mas Avenc. Ramon va fer heretament del mas al seu fill Guillem el 1347 en motiu del casament d’aquest amb Margarida Vilacetrú,9 però Guillem degué morir abans d’hora ja que el 1357 actua Saurina com hereva de l’Avenc en el casament de la seva germana Blanca amb Berenguer Prat de Santa Cecília de Voltregà.10 Pel que fa als valedors que, com hem vist, fan costat a Ramon d’Avenc quan acut a Vic, hi ha Pere d’Avenc que havia entrat com a canonge el 133711 i pot ser el Pere d’Avenc que el 1336 Saurina d’Avenc, muller de Ramon, esmenta com a cunyat en el seu testament12 i que per tant seria un germà de Ramon, cosa que explicaria que li deixés llibres i que pogués intercedir per ell. També l’altre que intercedeix per ell a Vic, Guillem d’Avenc, és parent seu. És un personatge habitual a la documentació vigatana de l’època, que ja el 1344 ha intervingut en un conflicte que Ramon d’Avenc tenia amb Bernat Vilavendrell per la dot de Sibil·la, filla de Ramon i esposa de Bernat.13 En Guillem d’Avenc actua sovint com a procurador de Guillem Sacosta,

cavaller, germà de Galceran Sacosta, bisbe de Vic, que en el moment del conflicte feia poc que havia mort, els quals Sacosta, no és necessari recordar-ho, eren també de la família Avenc fins al punt que Galceran és esmentat inicialment com “Galceran d’Avenc que és anomenat de Costa”. Això, però, és ja un altre tema. En qualsevol cas, és versemblant que amb uns valedors com aquests, i tenint en compte que al capdavall el “crim” no era pas tan considerable i es limitava a haver parlat mig de passada amb dos homes de les hosts d’Huguet de Pallars durant unes jornades de cacera, no deixa de resultar raonable que es pogués arribar a un acord per donar per tancat el procediment judicial. Rafel Ginebra i Molins

Notes 1. Aquest article es basa en un document conservat a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV), en el fons de l’Arxiu de la Vegueria de Vic, en la sèrie cronològica de processos criminals. 2. Santiago SOBREQUÉS, Els barons de Catalunya, Barcelona : Teide, 1957, p. 201-202. 3. Armand de FLUVIÀ, Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya, Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 94-95. 4. SOBREQUÉS, Els barons , p. 201. 5. ABEV, Arxiu de la Vegueria de Vic, Processos criminals, 1342. 6. Els castells catalans, vol. IV, Barcelona : Rafael Dalmau, 1973, p. 996. Francisco MONTSALVATJE, Noticias históricas , vol. XIX, Girona : Imprenta de Eusebio Simó, 1908, p. 239. 7. ABEV, Arxiu Parroquial de Tavertet, R/10, f. 39, i R/3 f. 4v (segona sèrie) 8. ABEV, Arxiu Parroquial de Tavertet, R/14, f. 41. 9. ABEV, Arxiu de la Cúria Fumada- 3517, f. 33. 10. ABEV, Arxiu de la Cúria Fumada – 3320, f. 208. 11. ABEV, ACV-31/11, f. 34v, ACV-31/30, f. 20v i ACV31/29, f. 20v. 12. ABEV, Arxiu Parroquial de Tavertet, R/7, f. 16bis (còpia del s. XVIII). 13. ABEV, ACF- 153/2, 5 calendes de maig.

B AR C AN M IQUEL ESMORZARS I BERENARS

EL REBOST

DE LA

ISABEL

PA, COQUES I EMBO TITS AR TESANS CARRER LES FONTS, 4 TEL. 93 856 50 83 08511 TAVERTET

6

Construcció en general Especialitat en pedra Venda de cases i terrenys c. del Mig, 10 — Tel. i Fax 93 856 50 16 08511 TAVERTET

PUIGS I TURONS DE TAVERTET -VII Puigs del Saule, de Cortils i de la Guardiola Puig del Saule Alterós puig situat a nord-est del poble des d’on es domina Tavertet a vol d’ocell; mes, com si estigués avergonyit, s’ha cobert d’espessa vegetació: alzines, roures, boixos i ginebres, cosa que fa que només es veu quelcom mirant per entre el brancatge; cal davallar als seus faldars si volem gaudir i admirar els vells carrerons i places del poble amb la bonica església romànica i el rústic cloquer. Per la banda de llevant el flanqueja la costa de la Güell amb la font del mateix nom mig extingida, i per la de ponent hi ha la costa del Saule, també amb la seva font les aigües de la qual fa molts anys van ser conduïdes per al servei del poble. Aquest fet originà moltes reticències ja que calia fer-la passar per terrenys de la parròquia i el senyor rector d’aquella època de primeries del segle XX no hi estava d’acord, crec que fins i tot va pledejar amb l’Ajuntament. A la banda de migdia té les margues o terrers de Can Feló al peu de les quals es troba el camí ral que es dirigeix a Rupit passant per la noble masia de l’Avenc. Puig de Cortils Aquest turó és a la muntanya de l’Avenc, a nord-est del terme, i amb els seus 1196 m és el lloc més elevat del terme de Tavertet. En el seu cim hi ha molta vegetació que limita la vista que tindria, amb panoràmiques del Collsacabra i dels Pirineus amb el Canigó per taló de fons. En els penyals que li fan d’escambell s’hi troba la famosa Rocallarga, esvelta vigia des d’on, en dies clars, s’albira Montserrat, Girona cap a llevant i fins i tot les illes Medes. A migdia del puig i de cara a llevant, al caire del cingle, s’hi obre l’acollidora balma de Cortils amb evidents rastres d’haver estat habitada per l’home en temps llunyans. Es troba ombrejada per un majestuós faig de brancatge monumental. Un indret fantàstic per gaudir de belles sortides de sol.

la cinglera del Sunyer; és un bell turonet arrodonit amb la forma d’un paller. Té 1030 m d’altitud i es troba a nord-est del Sunyer de Dalt. La llegenda oral ens diu que en temps immemorials hi havia hagut un castell on encara avui s’hi guarda un tresor amagat, i que per més exactitud caldria buscar-lo a la cendrera de la cuina del castell. Jo hi he estat unes quantes vegades i no s’hi veu ni rastres de castell o no ho he sabut mirar prou bé; el que sí sembla és que en algun moment l’indret pot haver cridat l’atenció a algun somniador del metall groc que es veié temptat a remenar el sòl; segurament es va endur un bon desencís. D’altra banda no cal dir que des d’aquest lloc es domina una meravellosa vista del poble de Tavertet i els seus contorns, i també del Montseny. Afegim que per aquests verals i a nord de la masia de l’Aubert, damunt i a la banda de llevant del pont de Baumadestral, es troba el puig del Jonquer o del Marquès, al serrat del Jonquer que s’allarga cap a est fins a trobar el camí que va a les Torrenteres de la Serra. Una mica abans d’aquest punt, al mig de la vegetació, hi ha les escasses restes d’una edificació coneguda pel Castell del Marquès de Castellvell que donà nom al puig. Jordi Sanglas i Puigferrer

El puig de la Guardiola des de vora el Sunyer de Dalt Foto: Anna Borbonet

Puig de la Guardiola Aquest turó es pot contemplar des de Tavertet, pel damunt del cingle del Llibre a 7

ELS SANTUARIS DEL COLLSACABRA

Santuari de Cabrera, el cor del Collsacabra Dibuix: Jordi Solà

Al Collsacabra hi ha tres santuaris marians de molta anomenada, tant pel fervor religiós i la devoció popular que desperten entre la gent de la contrada, com per la seva excepcional situació. Però aquests llocs no són un simple mirador per a la gent del Collsacabra. Des d’allà es veu una terra arrugada i solcada per arades i rius que tots els qui hem nascut, crescut i viscut en aquests paratges estimem. Des d’aquests punts veiem les nostres masies i les dels nostres veïns, les ermites que testimonien el pas dels segles, els pobles fumejants com un etern pessebre, i els rius, pacients, obrint-se pas entre aquests cingles... Són llocs on, tal com va dir el poeta, no hi ha separació entre el cel i la terra, llocs on no es fa mai de nit perquè fins i tot en la foscor i el silenci sentim una presència

acollidora, que assossega l’ànima i ens porta aquella pau dins nostre que només trobem en les altures, on tot sembla ser més clar. El santuari de Cabrera Dels tres santuaris del Collsacabra, potser el més antic i el més emblemàtic és el de Santa Maria de Cabrera, ja que la primera referència escrita que se’n té és de l’any 1144. La devoció i l’estimació popular només es pot entendre des de les arrels més profundes del nostre poble. Es conta que després dels terratrèmols que al segle XV van afectar greument les diòcesis de Girona i de Vic, els fidels van ser els vertaders impulsors de la reconstrucció de l’antiga capella. Per acabar-ne l’edificació, es van reunir més de cent pagesos de la rodalia i en unes tres hores, es van pujar cent trenta-cinc quarteres de calç des del forn de la Faja a dalt l’ermita, tot fent una cadena humana, passant el material de mà en mà. A més, la possible relació d’aquesta ermita amb una de les famílies comtals més importants i poderoses de Catalunya envolten aquest santuari d’un tel de misteri i llegenda. Encara ningú no es pot explicar com és possible no haver trobat les restes del castell de Cabrera, castell que pertanyia a una casa de noble llinatge i gran importància. Aquest fet ha estat causa de nombroses discussions i debats sobre la seva existència o no. Hi ha qui diu que no existí mai un castell com a tal, d’altres que potser no fóra tan gran i d’altres, potser de manera més encertada, que el castell fou erigit en el coll de la muntanya i que el santuari era la talaia de guaita. Des dels 1.300 m d’altitud on està situat el santuari, la vista no té preu: no només el Collsacabra, sinó les planes de Vic i Olot, els Pirineus, el Canigó, Montserrat. Dolça Catalunya! Maragall bé hauria pogut ben dir que “Per veure bé Catalunya, don Jaume I d’Aragó puja al cim de Cabrera en l’hora en què surt lo sol!”. El santuari de la Salut Un altre santuari del Collsacabra, creat per la devoció popular, és el santuari de la

8

Mare de Déu de la Font de la Salut. Aquest, més recent, ja que data del segle XVII, està edificat sobre la roca, aquesta roca tan característica de tot el Collsacabra. Tal com es diu popularment, al Collsacabra no s’hi entra ni per terra, ni per mar, sinó per roca, i la Salut n’és un exemple . Antigament era el lloc de confluència dels camins rals que anaven de Vic a Amer i de Rupit a Sant Feliu de Pallerols. Per això, en Jaume Carbonès, pagès d’una masia propera, va escollir aquest indret per col·locar-hi una petita imatge de la Verge. Era l’any 1642. En poc temps la devoció de la gent de les contrades i dels vianants i comerciants que per allí passaren anà creixent. Al cap de poc, en Jaume Carbonès va construir una capelleta més gran, que es va beneir el 21 de setembre (d’aquí que l’aplec es celebri en aquesta data) i va obtenir el permís per estar-hi d’ermità. El seu hereu i fill hi va fer construir un petit campanar per anunciar les misses i les altres funcions religioses. Igual que en el cas de Cabrera, la col·laboració dels devots va ser molt important en la construcció i ampliació del santuari. Els habitants de les rodalies aportaven materials i coses necessàries per a la fàbrica del santuari; altres el treball de les persones i animals; els que venien de més lluny aportaven almoines, per tal de gaudir de la protecció de la Mare de Déu. Des d’aquest punt, el menys elevat dels tres santuaris (1.050 m) la vista és també esplèndida: el Canigó, la línia fumosa del mar amb el golf de Roses al fons, l’Alta Garrotxa, les valls d’en Bas i d’Hostoles... Molts de nosaltres recordarem, en temps passats, quan l’estiu omplia l’hostatgeria del santuari d’estiuejants de diversos punts de Catalunya, que any rere any es trobaven als porxos del santuari. A les tardes, les dones amb els ganxets i les puntes feien petar la xerrada, mentre la mainada jugava i demanava, a crits, el berenar. L’aplec de la Salut és el dia 21 de setembre i, d’uns anys cap aquí, s’ha anat recuperant. Actualment l’aplec és molt concorregut i s’hi fan activitats durant tot el dia, des d’una trobada de motos antigues a jocs de cucanya i una audició d’havaneres, sense oblidar, evidentment la missa solemne cantada per la Coral Parroquial de Sant Feliu de Pallerols.

El santuari del Far El santuari de la Mare de Déu del Far està situat al capdamunt de l’extrem de la cinglera que fa de marge septentrional a la vall del Ter des del puig de la Força. El Far és la punta més oriental d’aquesta cinglera, que és una de les més impressionants de Catalunya. El santuari del Far està a 1.123 m d’altitud sobre el nivell del mar, i des de la punta d’aquesta cinglera que sembla la proa d’un vaixell, la vista és de tal bellesa que ens deixa a tots bocabadats. Des dels Pirineus a la vall d’Hostoles, de les terres del Gironès i la Selva fins a les Guilleries, de les illes Medes a Montserrat. L’església actual és del segle XVII, però el santuari es documenta des del segle XIII . L’església té una especial bellesa, tota de pedra, petita, arraulida sobre la muntanya, sembla que ens convidi a refugiar-nos en les seves entranyes. És una edificació massissa, com les masies d’aquestes contrades, d’aquesta pedra mil·lenària que a tots ens transmet seguretat i confort. I dins, protegits, la mirada càlida de la Mare de Déu del Far ens empara. Aquesta imatge d’alabastre, del segle XV, tan ben esculpida, tan maternal, tan a prop nostre. Per a mi és una de les marededéus més boniques, m’atreviria a dir, de tot Catalunya. I amb aquesta actitud tan humana d’alimentar el fill que ha nascut de les seves entranyes. El Far, com tots els santuaris, també compta amb la gran ajuda de fidels i devots que col·laboren, encara avui, en la seva conservació. N’és un exemple l’Associació d’Amics del Far, que des del 1990, primer amb Salvador Sunyer com a president i ara

Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut Foto: J. M. Melcior

9

Santuari de la Mare de Déu del Far

Dibuix: Jordi Solà

amb Joan Pallarès, ha ajudat a millorar l’entorn del santuari i la mateixa església (ha netejat els interiors, ha canviat les portes d’entrada, ha fet que tornés a tocar la campana...). I el que és molt important és que ha recuperat la festa de l’aplec i l’ha consolidada amb el pas dels anys. Així, l’últim diumenge d’agost es troben innombrables quantitats de fidels, amics, devots... del santuari durant la missa, el dinar de germanor i l’audició de sardanes. Com tot el Collsacabra, el santuari del Far també està envoltat de llegendes i misteris. Des de la llegenda del mític bandoler Serrallonga, tal com diu la cançó “des de Sau a la Cellera, des del Far al Matagalls, el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls”, fins a llegendes de coves amb tresors amagats, de llacs subterranis, de barrets voladors... Sílvia Aulet Serrallonga

Formatgeries artesanes de Cantonigròs Ctra. de Vic a Olot, Km 24 08569 Cantonigròs (Osona-Barcelona) Tel. 93 852 50 06

Restaurant

COLL DE CONDREU Ctra. Vic-Olot Tel i Fax 972 44 43 19 17166 SUSQUEDA (Girona)

Hostal Can Nogué C. del Mig, 2 Tel. 93 856 52 51 TAVERTET

10

RESTAURANT

CAN BAUMES C. de Baix, 2

Tel. 93 856 52 07

08511 TAVERTET

Hostal Collsacabra BAR-RESTAURANT • HABITACIONS

Passeig de les gorgues, 6 Tel. 93 856 81 53 08511 SANTA MARIA DE CORCÓ - L'ESQUIROL

Restaurant Can Pascual Folgueroles Des de 1944 AL SEU SERVEI Plaça Verdaguer, 3 - 08519 FOLGUEROLES (Osona - Barcelona) Tel. 93 812 21 18 - Fax 93 812 22 75 e-mail: [email protected] - www.osonaweb.com/pascual

LES CAMPANES DE TAVERTET Una volta romànica amb les pedres amarades per nou segles de pregàries. Un joliu absis encimbellat arran d’una cinglera enclotada en la verdor. Un alterós campanar que s’aboca a la plaça i mira amb els seus dos ulls esbatanats els carrers i les cases vellutades pel temps i la memòria. A dintre, una preciosa imatge gòtica d’alabastre del segle XV, la Mare de Déu del Cor, exquisidament policromada i amb un dolç somriure que enamora. Això és l’església parroquial de Sant Cristòfol a l’indret més alt del poble de Tavertet. El campanar, observador de la mobilitat popular, té vot i veu amb les seves campanes assenyalant dia rere dia l’esdevenir de la gent. Repics joiosos pregonant bateigs de criatures o gresques alegres de Festa Major. Batallades pesants i calmoses de dol quan la mort es fa ací present. Potser també tocs nerviosos anunciant foc al bosc o la presència inquietant de fosques nuvolades pressagi de tempesta. En definitiva, les campanes són veu que crida a Déu i són reclam de pau. LES CAMPANES ANTIGUES Al campanar de Tavertet no han faltat mai campanes. La memòria col·lectiva assegura que “abans de la guerra” n’hi havia quatre. A mitjan 1936, en iniciar-se la trista contesa civil, aquí, com en tants d’altres llocs, l’església fou objecte d’una vandàlica destrucció en què desaparegueren enmig del foc retaules barrocs, altars, imatges, objectes de culte i d’art, etc. que es van perdre per sempre. El més lamentable va ser l’assassinat, el 4 de setembre del mateix any, de l’ecònom Mn. Jaume Abadal i Vives en el camí del Gorgàs amunt. A les envistes de Cantonigròs una creu i una senzilla làpida el recorden al vianant i demanen una oració. Les campanes no van tenir millor sort. Uns testimonis recorden com uns eixelebrats en van tirar tres daltabaix i van caure a la plaça amb un impressionant terrabastall. Afegeixen que algú va portar dos porrons de vi per remullar la gorja d’aquells individus. El metall de les campanes d’ací, com de tantes altres

esglésies, es féu fondre per fabricar material bèl·lic. Només quedà una campana, la més antiga, que avui encara subsisteix a la dreta de la part del darrere. Té gravada aquesta inscripció, difícil de llegir: Joan – MAESTRA. . . Jaume Balls me fecit Any 1… 66 Passada la maltempsada, calgué refer el que en mala hora fou destruït. A la parròquia de Tavertet arribà Mn. Ramon Jofre, del qual vaig tenir a les mans una petita consueta començada el 21 de febrer de 1939, en la qual anota que aquest dia, després de marxar del mas Comajoan de Pruit, on estava refugiat, es presentà a l’alcalde de Tavertet per obrir i tornar a exercir a la parròquia. La consueta ja sabeu que és una llibreta on el rector escrivia els usos i costums religiosos de tota parròquia. Mn. Jofre, després d’explicar totes les festivitats litúrgiques de l’any i de quina manera se celebraven –misses, processons, confraries, sermons, novenaris, etc– també puntualitza com es toquen les campanes. Per curiositat i per la seva expressivitat ho transcric talment: Per los tocs de campana, com que actualment no n’hi ha sinó una, ho faig de la manera següent : Oració matí, tres vegades, ninc, ninc, ninc i acabat 25 de seguits i prou. Oració del migdia, igual que al matí. Oració del vespre, igual i al final 9 vegades ninc, ninc, ninc. Per un Viàtic, si és home 9 vegades ninc, acompassades, si és dona, 6. Tots els dissabtes i vigílies de festa, s’ha de fer lo repicó, tant a missa matinal com a missa major; i una hora antes es fa un repicó, mitja hora antes un altre, i als tres quarts es fa ninc, ninc, ninc, acompassat, i al cap d’un quart 25 tocs seguits i al final les tres. Més gràfic, impossible. En el bon sentit, aquell rector sí que era un excel·lent “tocacampanes”. I només amb una sola campana. LES NOVES CAMPANES Amb l’arribada de temps més calmosos, calgué refer la vida parroquial. Després 11

La campana més antiga de l'esglèsia de Tavertet, amb una inscripció incompleta Foto: Xavier Coll

d’arranjar objectes de culte, li tocà el torn al campanar, on calia col·locar una bona campana per fer companyia a l’única que hi va quedar. L’agost de l’any 1950 el rector, Mn. Ventura, beneeix solemnement una campana nova, pagada amb donatius particulars i apadrinada pels amos de l’Avenc, els noms dels quals hi figuren gravats. Diuen les cròniques que la benedicció es féu a la plaça i hi assistí tot el veïnat encapçalat per les autoritats. Els padrins vingueren a cavall des de Cantonigròs on havien deixat el cotxe, ja que el camí no era apte per a aquells novells vehicles amb motor. Després de la benedicció, es serví un exquisit dinar a la sala de la rectoria amb assistència de les jerarquies. Tarda enllà, el padrí, que era militar i lluía un reguitzell de medalles, manifestà en castellà que ja era hora de tornar a Cantoni a buscar el cotxe, al qual li contestà un dels comensals, fent un esforç lingüístic : “Aún es temprano. Encara no se ha puesto el suelo”. Aquesta macarrònica expressió féu que els presents gairebé no poguesin aguantar el riure. La nova campana fou fosa, curiosament, península enllà. És la més solemne i ocupa el finestral a la dreta, sobre l’entrada. La

12

inscripció que llueix gravada al metall diu així : CRISTÓFORA, JOSEFA, ISIDRA Párroco Buenaventura Pairó Padrinos José de Aguilera i Pardo D.Lebun Maria Isidra de Fontcuberta de Pasqual Fundición Antonio Linares Torredonjimeno Año 1949 L’evident millora al campanar de Tavertet per brandar batallades de festa o de dol, va quedar palesa durant molt de temps. Van haver de passar, però, 44 anys per trobar l’ocasió de reposar les dues campanes que faltaven i així el vell cloquer quedés bellament complet. Fou possible gràcies a l’esplendidesa d’un veí del poble de fa anys. La benedicció i col·locació es feren conjuntament i aleshores n’era rector de la parròquia Mn. Carles Izquierdo. Una campana ocupa el lloc de l’esquerra, cantó de la plaça, i la inscripció diu : SANT BERNAT 1994 Donada per Bernat Corbera i Bras I la campana que faltava al finestral del darrere ostenta aquestes lletres al metall : SANTA BERTA 1994 Donada per Berta Serra i Aragonès Aquesta és la petita història de les actuals campanes de la parròquia de Sant Cristòfol de Tavertet que, dia rere dia, són testimonis callats de la vida del poble i de la seva gent, però que desperten entusiastes amb tocs festius en jorns alegres i en festes de guardar, o somiquen amb tristos laments en el traspàs d’un veí, d’un amic. No volem mai més un campanar mut. Tant de bo tostemps puguem sentir la veu del campanar de Tavertet i els drings de les seves campanes ressonin melodiosament des del puig de la Força a la balma de les Piques, que retrunyin per la Rocallarga baixant fins al pla Boixer, que esclatin brunzents pel cingles de Balà topant amb el morro de l’Abella i que s’encalmin al serrat de Sant Corneli i s’adormin mandrosos a les afraus de Sau. Serà bon senyal que a Tavertet la vida, venturosament, continua. Xavier Coll, pvre.

LA UNIÓ CARTOGRÀFICA DEL COLLSACABRA AMB LES GUILLERIES -II “El mapa del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra” de Juli Serra, 1888 (esmentat a la primera part de l’article, Els Cingles, núm 50) es va fer a una escala 1:20.000, tal com indica el mateix Serra en la seva obreta Las Guillerías i en un article de la Revista de Gerona de 1890. Està dividit en 24 fulls de 40 x 60 cm i el seu conjunt mesura 2,40 x 2,80 metres. A partir d’aquest original es va fer una reducció a escala 1:50.000 amb menys indicacions. Aquesta darrera versió es va difondre per diferents vies, ja que es té constància de la seva existència en diferents entitats (Centre Excursionista de Catalunya, Institut Cartogràfic de Catalunya...) i, fins i tot, en particulars. En canvi, la versió a escala 1:20.000 ha restat sense difusió –si no es demostra el contrari– des de la seva elaboració. El mapa de Juli Serra a escala 1:50.000 va servir per a la confecció del mapa itinerari Les Guilleries. Collsacabra 1:100.000, inclòs al llibre Les Guilleries del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) publicat el 1924. Per exemple, es varen resseguir camins en vermell en el mapa de Juli Serra propietat del CEC, i això fa que hi hagi les corresponents coincidències en el mapa itinerari a escala 1:100.000. Fins i tot es pot comprovar que el mapa de Juli Serra va servir per fer d’altres mapes, ja que hi ha dibuixats camins i altres indicacions en les àrees excloses de la representació, com per exemple el pla de la Calma. Per a la delimitació de les Guilleries i el Collsacabra, el mapa de l’any 1924 del CEC (1:100.000) pren com a base la conca hidrogràfica del Ter des del meandre de Sant Pere de Casserres fins al Pasteral. Així, el límit occidental és la carena on es troben el monestir de Sant Pere de Casserres i el santuari de la Mare de Déu de Puig-l’agulla. A la banda més oriental, la delimitació és la carena que coincideix amb els límits de l’antic comtat de Vic, amb l’excepció de la petita vall de Lloret Salvatge. Al nord, el mapa exclou del Collsacabra pobles tan significatius com l’Esquirol o Cantonigròs i,

al sud, retalla la part de les Guilleries que va cap a Sant Feliu de Buixalleu. O sigui, el mapa del CEC va establir una unió entre el Collsacabra i les Guilleries pel que fa a la cartografia excursionista. Tanmateix, en aquella època l’interès cartogràfic es va anar centrant cada cop més en altres àrees, i concretament en el Montseny. Diferents entitats volien l’edició de mapes topogràfics i no varen trobar mai cap mena d’entusiasme per part de l’Instituto Geográfico y Estadístico de Madrid que, per exemple, no va publicar el full del Montseny a escala 1:50.000 fins als anys quaranta. Per a més detalls, podeu consultar el llibre de M. Carme Montaner Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941). A la postguerra, l’any 1945, J. Castells i J. Teres publiquen el llibre Guillerías, que inclou un mapa que abraça, a més de tot el mapa del CEC de l’any 1924, bona part del Montseny i hi afegeix una franja occidental que inclou Vic. El mapa indica una escala 1:100.000, quan en realitat s’apropava a 1:133.000! Cal indicar que tant l’estructura del mapa com el text són bastant simples i simplistes. Així, els autors senyalen com a límit septentrional de les Guilleries “un conjunto de montañas que, partiendo del macizo de Montfalgar, a 1.600 m. de altura, entre los altos valles del Ritort i del Ter, se dirige hacia el Capsacosta, sierras de Santa Magdalena, Puigsacalm, de Cabrera y de Ayats para acabar en el paso de Coma Joan, en el Collsacabra, a unos 1.000 de altura”. En fi, els autors consideren que les Guilleries tenen com a formaciones más importantes les muntanyes ausonenses , Cabrera i Collsacabra. Encara que conceptualment les Guilleries incloïa el Collsacabra, cartogràficament continuava la unió de les dues contrades. Anys més tard, el 1952, es publica el llibre Guillerías d’Agustí Cardós. L’autor esmenta la comarca de les Guillerías amb la región de Collsacabra; però el mapa adjunt indica clarament Les Guilleries y Collsacabra (sic). L’escala real és de 13

14

Pàgina anterior, a dalt: El plano de les Guillerías de Juli Serra (1890) a escala 1:20.000 Pàgina anterior a baix: Zona del Far del mapa Les Guillerías de Castells i Teres (1945) a escala 1:100.000

Àrea del Far del mapa Les Guilleries y Collsacabra d'Agustí Cardós (1952) a escala 1:100:000

Zona del Far del mapa Les Guilleries-Collsacabra, de l'editorial Alpina (anys 60) a escala 1:40.000

15

El Collsacabra, mapa coordinat per Anna Borbonet i Ernest Gutiérrez (2001) a escala 1:25.000

16

1:100.000 i la seva extensió és molt similar al mapa del CEC de 1924. Aquest mapa és a tres colors, sense corbes de nivell, però mostra les principals carenes amb un traç negre gruixut. L’any 1959 es va publicar la primera edició del mapa Les Guilleries.Collsacabra de l’editorial Alpina. Des de llavors se n’han fet més de vuit edicions. Aquest fet demostra la seva popularitat, especialment entre els excursionistes. El mapa comprèn bona part del que ara es considera les Guilleries i el Collsacabra. De fet, la mateixa editorial ja va cobrir quasi totalment la resta amb altres mapes. Així, la part nord del Collsacabra es completaria amb el mapa del Puigsacalm (escala 1:25.000) de Ramon Vinyeta, més endavant substituït pel mapa Puigsacalm-Bellmunt de Vinyeta i Llobet. En canvi, la part sud, amb el mapa del Montseny (escala 1:40.000), només agafaria la part de Joanet que correspon a les Guilleries, deixant exclosa la part de Sant Pere Cercada, Sant Feliu de Buixalleu..., o sigui, sense les terres guillerienques

preferides per Prudenci Bertrana. Per a l’elaboració del mapa, els autors devien utilitzar el mapa del CEC de l’any 1924, i possiblement el mapa de Juli Serra (escala 1:50.000). De fet, els mateixos autors reconeixien que per al mapa del Montseny varen fer servir el publicat pel CEC el 1924, i que l’escala de 1:40.000 va ser una imposició de l’Administració “Central” per no fer servir l’escala 1:50.000 del Mapa Topográfico Nacional. Irònicament, es podria afirmar que els mapes de les Guilleries van néixer amb un objectiu militar i no el van deixar de tenir fins ja ben entrada la democràcia. Tanmateix, és durant el canvi de mil·lenni quan es trenca la concepció unitària de les Guilleries i el Collsacabra mantinguda durant més de 100 anys. A finals de mil·lenni l’editorial Alpina remodelada elabora el mapa Vall de SauCollsacabra a escala 1:40.000, a partir de la Base Cartográfica del Servicio Cartográfico del Ejército, segons consta en la guia turística. L’encàrrec devia ser fet pel

Consorci per a la Promoció Turística Vall de Sau-Collsacabra, amb la presència de Tot Barcelona. Turisme Total, i el patrocini de la Diputació de Barcelona. Cal assenyalar la invenció d’un nou territori, la vall de Sau, a l’alçada de Collsacabra, com a contrada, comarca natural o territori amb tradició històrica. La seva aparició ha significat l’arraconament de les Guilleries. De fet, les divisions administratives en províncies i, amb el pes que això comporta, els generosos pressupostos de la Diputació de Barcelona per a turisme rural n’han tingut la culpa. Aquest mapa sembla fet expressament per minimitzar el pes del territori de la província de Girona. Sembla que vulguin dir: si els fons són de la Diputació de Barcelona, llavors només difondrem la part barcelonina. Històricament, i des del vessant excursionista, no ha estat mai així. A la guia, s’hi llegeix que la vall de Sau separa el Collsacabra de les Guilleries: això no és correcte. Cal deixar de banda personalismes i divisions administratives forçades i tenir en compte la història i la tradició. De fet, en començar el mil·lenni un altre mapa de fet trenca la tradició i corretgeix el plantajament anterior, però en una sola direcció: Collsacabra, opció avalada també pel criteri de Quirze Parés, a qui la publicació d'aquest mapa ret homenatge pels seus estudis sobre el Collsacabra. Anna Borbonet i Ernest Gutiérrez són els coordinadors del mapa El Collsacabra a partir de la base cartogràfica del Centro Nacional de Información Geográfica. El mapa és promogut pels Amics dels Cingles de Collsacabra i no apareix cap presumible patrocinador institucional! L’escala triada, 1:25.000, és molt apropiada per al seu ús excursionista i l’extensió del mapa està basada en criteris de territori. Així, pel sud arriba fins a la presa de Sau, i pel nord, a la serra de Llancers; a l’est s’allarga amb generositat gironina més lluny del santuari de la Mare de Déu del Far, i a l’oest, s’ajusta a la plana osonenca de Santa Maria de Corcó-l’Esquirol. Crec que s’haurà de tenir en compte quan es faci el nou mapa excursionista de les Guilleries que, de segur, inclourà una part del Collsacabra. D’aquesta unió s’han

derivat diferents interrelacions que s’exposaran en el pròxim article. Josep Tarrés i Turon CARTOGRAFIA - Borbonet, Anna i Ernest Gutiérrez (2001), coordinadors. El Collsacabra. Mapa topogràfic/ excursionista 1:25.000. Inclòs a: El Collsacabra. En homenatge a Quirze Parés i Ganyet. Editorial Piolet, Barcelona. - Cardós, Agustín (1952). Les Guilleries y Collsacabra 1:100.000. Inclòs a: Cardós (1952). Guillerías. Editorial Miquel Arimany, SA, Barcelona. - Castells, J. i J. Teres (1945). Las Guillerías 1:100.000. Inclòs a: Castells i Teres (1945). Guillerías . Velloso Editor, Barcelona. - Centre Excursionista de Catalunya (1924). Les Guilleries. Collsacabra. Mapa itinerari 1:100.000. Inclòs a: Les Guilleries . Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona. - Geògraf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques, S.L. (2000?). Vall de Sau-Collsacabra. Mapa excursionista i turístic 1:40.000. Inclòs a: Vall de Sau-Collsacabra. Mapa i guia turística. Editorial Alpina, Granollers. - Vinyeta, Ramon (1960). Puigsacalm 1:20.000. Inclòs a: Puigsacalm. Mapa topográfico y notas. Editorial Alpina, Granollers . - Llobet, Salvador i Ramon Vinyeta (1966). PuigsacalmBellmunt 1:25.000. Inclòs a: Puigsacalm-Bellmunt. Guía cartográfica, excursionismo, turismo. Editorial Alpina, Granollers. - Llobet, Salvador (1975). Les Guilleries. Collsacabra 1:40.000. Inclòs a: Llobet (1975). Les Guilleries. Collsacabra. Guia cartogràfica, 4a edició. Editorial Alpina, Barcelona. - Serra, Juli (1888). El plano de las Guillerías 1:50.000. Centre Excursionista de Catalunya. - Serra, Juli (1890). El plano de las Guillerías 1:20.000. Centro Geográfico del Ejército. BIBLIOGRAFIA - Montaner, M. Carme (2000). Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941), col·lecció Camí Ral, núm. 15, Rafael Dalmau Editor, Barcelona. - Casassas, Anna M. i Maria Carme Montaner (1991). “L’obra cartogràfica del Dr. Salvador Llobet i l’editorial Alpina” dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 30, pàg. 135-153. - Tarrés, Josep (2003). “El mapa del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra de Juli Serra, 1888” dins Muntanya, núm. 845, febrer 2003. Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona. - Tarrés, Josep (2003). “Un gran mapa de 1888” dins Revista de Girona, núm. 219, Diputació de Girona.

HOSTAL ** ESTRELLA RUPIT Tel. 93 852 20 05 www.hostalestrella.com 17

EL MAS DELS TURONS: La pervivència d’una activitat agropecuària Presentació Com a investigació, l’estudi de l’excavació del mas dels Turons, igual que el de Sa Palomera (Tavertet), forma part d’un projecte més ampli que porta per títol: Reorganització de l’espai a la Catalunya central des dels segles X al XVI. El treball arqueològic al mas dels Turons, situat a Sant Joan de Fàbregues (Rupit), s’efectuà en dues campanyes portades a terme els dies 14 al 26 de setembre de l’any 1998 i els dies 16 al 21 d’agost del 1999. La direcció va ser a càrrec d’Assumpta Serra i Clota i els que hi varen participar eren alumnes de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Anàlisi de les estructures El jaciment és constituït per un grup d’edificacions contigües que conformen l’habitatge del mas i el conjunt està format per sis espais diferenciats, entre els quals es

pot observar una varietat, tant en la grandària com en la forma constructiva. És essencial tenir en compte que aquest mas, la construcció del qual s’inicia a finals del segle XI , experimentà moltes modificacions: ampliació de l’estructura primitiva amb una nova estança en el segle XIII, abandonament al segle XIV, recuperació a finals del segle XV o al segle XVI, modificacions en el segle XVII com l’enllosat de terra i abandonament definitiu al segle XVIII. Totes aquestes etapes han deixat una empremta en la forma constructiva així com un moviment intern que afectà algunes parets o elements constructius, com tapiar portes que tenien una utilitat en una primera etapa i l’obertura d’altres, i també el canvi d’utilització d’alguns elements. És, per tant, un mas molt ric en informació sobre l’adaptació del món agrari als moments històrics que es relacionen amb l’economia, demografia etc, atès que fou abandonat per

Sector E

Forn

Sector B Sector D

Plànol de la planta del jaciment d'origen medieval (s. XI - X V I I I) del mas dels Turons, a Sant Joan de Fàbregues

18

Sector C

Sector A

primer cop al segle XIV com a conseqüència de les mortaldats de la Pesta Negra, que féu canviar l’esquema econòmic i la distribució dels recursos agraris. L’abandonament d’un segle i mig a dos suposà que el mas s’esfondrés, quedant segurament en unes condicions semblants a com s’ha trobat ara, el que suposa l’enrunament de les parets de les quals resta solament una alçada d’un metre. Es recuperà en un moment de millora econòmica, de tal manera que aquest fet queda totalment reflectit en el mas, sobretot pels elements constructius i la reconstrucció de les parets, segons el nou sistema. Per aquesta raó no es pot buscar un sistema constructiu uniforme ni tan sols en un mateix sector. L’altra gran modificació torna a produirse en el moment de la represa de l’economia agrària i per tant altra vegada queda totalment reflectit en el mas, com fou l’enllosat. Aquest fet suposà una neteja total del terra del mas, així com un moviment important del terra natural. Aquesta és la causa que no s’hagin trobat gaires mostres de ceràmica de l’etapa anterior a aquesta renovació. Totes aquestes adaptacions històriques modificaran el mas i per tant l’anàlisi dels espais i la seva utilització; formes constructives i elements constructius s’hauran de tenir present per comprendre la complexitat del conjunt. Els sectors A i B són els que presenten una major unitat constructiva tot i que hi queden de manifest les modificacions posteriors. La superfície del sector A és de 3 x 3 metres i el sector B de 2, 90 x 3 metres. Conserven les parets amb una alçada d’un metre en les parts est, nord i sud, parets que tenen una amplada d’entre 60 cm (les parets del rectangle sencer) i 50 cm (la que divideix els dos sectors). Aquesta última paret sembla posterior o bé ser refeta en una etapa posterior. Tot i que es pot considerar que en general la paret es fa amb doble cara, les dimensions de les pedres que la conformen gairebé ocupen la meitat de la paret, a part d’aquelles que l’ocupen tota i que s’utilitzen per lligar-la. Es pot considerar que busquen fer filades i la paret és una paret seca. A la de nord-est destaca, a la cantonada, tota una zona de pedra cremada. Un tros estava tapat per una llosa, ja que aquí arriba la roca natural on es recolza el mas. Per tant, cal

pensar que en aquesta superfície de 40 x 50 cm de la paret és on es pot situar la primitiva llar de foc. A 45 cm del terra de la paret que divideix les dues estances es troba un armariet. La paret, en la seva part exterior, manté la tipologia pròpia del segle XI . Especialment ben feta és la cantonada. El sector C és format per un espai que tendeix al quadrat de 42 x 43 cm que constitueix l’espai central de l’habitatge familiar que feia les funcions de cuina, menjador amb forn i lloc de feinejar amb la roba, la qual es podia posar a blanquejar amb les cendres del cendrer. Aquest és el sector que ha experimentat més canvis. En el segle XIII s’amplià el mas amb la construcció d’una nova estança destinada als animals, en un moment en què la ramaderia experimentà un creixement en les unitats de producció familiars. Aquesta ampliació es féu a la part del sector C, però no es pot assegurar que fos tal com ha pervingut actualment, així com que també fos d’aquest moment la part del sector E, tot destinat als animals. De fet, la porta principal d’aquest sector és més ampla, de 130 cm, amplada pròpia d’una porta destinada als animals i és la mateixa amplada de la porta tapiada que relacionava el sector C amb l’E, la qual també podia estar destinada al pas de bestiar. En aquests espai hi han 5 portes de les quals dues s’han trobat tapiades. Les que tenen utilitat en el moment de l’enrunament són les dues que comuniquen el sector C amb el B i el A, i la tercera és la que fa d’entrada i per tant comunica amb l’exterior. La porta de la paret sud est és de 110 cm i tenia, en l’últim moment, una utilitat diferent de la seva inicial atès que a mitja

Vista general del jaciment del mas dels Turons excavat als anys 1998 i 1999 Foto: Josep Rey

19

alçada aparegué un tapiat ben fet que donava a una part plana; és possible, doncs, que fos una finestra per tal de controlar els animals que estaven tancats en el sector D que era on comunicava. Però si encara era utilitzat aquest espai, amb l’anul·lació d’aquesta porta, la comunicació entre els dos llocs solament era per l’exterior, fet no gaire corrent. Per tant, no es pot descartar que es deixés com a finestra. La part exterior del sector C estava destinat a l’entrada que era utilitzada com a lloc de feinejar a l’estiu, així com també l’espai destinat a les aus. El sector E és un espai situat al sud-est del jaciment i mesura 4,30 x 3,20 m en la seva part interior. El seu estat de conservació era el més deficitari, de tal forma que en llocs concrets gairebé no es conservava la paret, sobretot a la part baixa del sector. L’amplada de les parets era d’uns 60 cm. L’enllosat Tal com s’ha anat apuntant, tot l’espai que ocupa el mas, tant la part de l’habitatge destinat a les persones com la dels animals, té un terra totalment aplanat a partir d’un enllosat. Tenint en comte altres masos de la comarca, es pot considerar que fou una pràctica molt usual i tots presenten una mateixa tècnica. Per tal que l’enllosat aguanti i tingui un mateix nivell, s’omple tot l’espai de terra segons les necessitats de cada part. En aquests cas, pel fet que el mas està construït sobre un turó i la construcció s’adapta a les variacions del terreny, implica que en alguns llocs gairebé no va fer falta nova terra, com en el sector A, mentre que en altres el desnivell era notable. En les parts on el desnivell era accentuat, com als sectors D i E, el sòl quedava anivellat a la part baixa, salvant el desnivell a base d’esglaons. L’enllosat, segurament del segle XVII, és fet a base de lloses de pedra natural. Especialment interessant és l’anàlisi de l’enllosat del sector C en el qual cal destacar dos forats. Un està situat al mig de l’estança i podia ser utilitzat com a puntal on recolzar una biga travessera per tal d’estrabar-hi les altres paral·leles entre elles, ja que aquest sector és molt ample per ser cobert amb bigues d’una sola tirada. L’altre forat està a 90 cm de la paret on hi ha la llar, i en les coordenades 708, 287. En aquest forat s’hi 20

col·locava un pal on es recolzava un angle de la gran xemeneia que abraçava els tres elements constructius que desprenien fum com la llar, el forn i al mig, el cendrer. L’altre cantó de la gran xemeneia devia recolzar-se en la pròpia paret. Una altra empremta destacada en aquest sector de l’enllosat és una rasa de 90 x 15 cm situada al costat de la paret que limita els sectors B i C, que podira ser el punt de suport per a una escala de fusta per pujar al pis superior dels sectors A i B i part del C. Atès que el nivell de parets que s’ha mantingut és baix, no s’ha pogut confirmar aquesta hipòtesi. Una altra possibilitat és que fos igualment un element de fusta, però utilitzat per tallar el passadís o corrent d’aire entre les dues portes, que ja s’ha dit que estaven situades paral·leles, en aquest sector. La hipòtesi de l’existència d’un pis superior quedaria avalada per les dues pedres localitzades en el sector A, que es poden considerar suports laterals d’una finestra del pis superior. Descripció i anàlisi d’elements constructius La pica d’aigua. Situada en la paret nord-est del sector C. Les mesures exteriors de la pica són 90 x 60 x 25 cm. La part útil és de 60 x 40 cm i 15 cm de fons. La forma és molt senzilla però molt bonica. Està constituïda per una única pedra rebaixada a la part interior per fer la cabuda i a la part exterior també ha estat treballada fins a donar-li una forma inclinada de dalt a baix. També es rebaixà la part baixa fins a formar dos falsos pilars. A la part de darrere de la mateixa pica hi ha un forat de desguàs que acaba amb un canalet de 5 cm d’amplada i uns 8 o 10 cm de profunditat. Possiblement es pot datar de finals del segle XV o principis del XVI. La llar de foc, el cendrer i el forn. Aquests tres elements es troben un al costat de l’altre, atès que depenien directament un de l’altre ja que el cendrer s’alimentava tant de les cendres de la llar com del forn, situat a la paret on fan angle. La llar de foc i el cendrer estan situats a la paret de sud-est i el forn a la paret sud, i tots tres en el sector C. La llar de foc. Situada a 50 cm de la porta tapiada i 130 cm de la paret nord-est, però al costat mateix del cendrer, és formada per la

part del terra on es recolza, i la gran llosa que fa de paret. No conté unes pedres més elevades ni cap tipus de pedres, sinó que s’aprofita el mateix enllosat. La part de l’enllosat destinat a ser el suport de la llenya està format per tres lloses grans i dues de petites que falquen el conjunt. Les mides de les tres lloses són: 50 x 30 cm, 50 x 70 cm i 40 x 60 cm. Entre totes formen un semicercle i ocupen un espai de 90 cm de llarg i 80 cm d’ample. La gran llosa vertical és d’una sola peça que fa de paret i mesura 90 cm d’ample i 90 cm d’alçada, tot i que a la part de sobre és arrodonida. El cendrer. Constitueix una cavitat, ben construïda, situada entre la llar i el forn d’on rebia les cendres, que eren utilitzades per blanquejar la roba. A nivell documental aquest sistema s’utilitzava des del segle XIV a Barcelona. Els inventaris de masos d’aquesta mateixa època no en fan esment, en canvi sí que enumeraven, amb tota mena de detalls, els estris del forn, la qual cosa fa pensar que el cendrer seria de l’etapa de reconstrucció del segle XVI. Però tot i no tenir un espai específic, el sistema de blanquejar la roba amb cendres de ben segur que es feia anys enrere, ja que relacionats amb aquesta tasca han aparegut atuells de ceràmica grisa per posar la roba a estovar i/ o blanquejar. El cendrer és format per tota una construcció feta pensant en la seva funcionalitat i és situat a la part baixa del forn i al costat de la llar. La cavitat té una obertura quadrada de 40 cm. El forn. Està emplaçat a una alçada de 90 cm a la paret sud del terra del sector C i es recolza en una pedra picada tota arrodonida que mesura 80 x 18 cm. En l’actualitat solament es conserven la base del forn, que és de totxos, i la base de la cúpula, que té forma ovalada de 160 x 120 cm; l’obertura és de 40 cm. Tota l’estructura del forn és inclosa en un recinte rectangular de 250 x 200 cm, ben construït a base de carreus treballats i regulars. Manté una alçada, a la part exterior, de 120 cm. Finestreta o abocador del sector C. És situada a la paret sud-oest, a 46 cm de la paret que separa els sectors B i C. L’amplada és de 50 cm, l’alçada de 40 cm i la profunditat superior en té 24 i la inferior 73. La pedra del límit inferior (base), està inclinada fent pendent cap a l’interior de la

paret en direcció a la citada finestra del sector C. Té dos nivells de profunditat, ja que a la part superior, fins a mitja alçada, té una pedra allargada a manera de llinda de 27 x 10 cm i pedres més petites que acaben de cobrir tot l’espai. La part inferior, amb la inclinació abans mencionada, fa pensar que travessa la paret (forat), per poder llançar coses a l’exterior del mur. Armariet. Situat en el sector A, a la paret que el separa del B. L’emplaçament és a 100 cm de la porta de sortida i a 60 cm de terra. L’amplada és de 60 cm i la profunditat de 35 cm. La part de darrere està tancada per una llosa de 15 cm de gruix i una alçada de 20 cm. Conclusions Aquest mas és un exemple molt complet dels masos d’una economia basada tant en els conreus com en la ramaderia, segons es pot comprovar pel seu emplaçament, però també es pot considerar que aquesta economia no era prou forta com per permetre superar les èpoques de penúries dels seus habitants. Així, per exemple, a causa de la Pesta Negra del 1348 el mas s’abandonà i les seves terres foren adscrites al mas del Roquer, amb el qual termenejava. Quan es dóna un augment demogràfic a causa de la represa econòmica que tingué lloc, arreu de Catalunya, a finals del segle XVI, el mas torna a recuperar la seva identitat per part d’un dels fills del mas principal que s’hi establirà amb la seva família. L’excavació del mas dels Turons ha permès poder estudiar-ne un model que tot i la seva senzillesa compta amb tots els elements necessaris per poder oferir un nivell de vida propi de les etapes en què va funcionar, participant en cada moment de les novetats constructives. Assumpta Serra i Clota

BAR - L'ERA - FORN DE PA COQUES DE FORNER I DE LLARDONS CARQUINYOLIS DE RUPIT RECORDS I EMBOTITS

ERA NOVA, S.C. - Pl. Era Nova, 1 Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50 RUPIT I PRUIT

21

BALMES AMAGADES DEL TERME DE TAVERTET

Una de les balmes del Grau Nyer travessa per sota una gran roca i surt a l'altra banda per un petit forat Foto: Rafel Sevilla

22

És molt evident, per a tots el visitants de Tavertet, que aquest és un país de cingleres descarnades, de grans espadats, d’esfereïdores timberes. És igualment senzill, per a tothom que arriba sense saber molt bé on va, descobrir que en aquest petit indret de la Catalunya oriental es barregen constantment els boscos espessos amb els estimballs, els miradors de formidables panoràmiques, oberts als quatre vents, amb les fosques i humides clotades. L’observador una mica més atent també s’adonarà que, quan plogui amb ganes, els torrents i les rieres baixaran carregades d’aigua i formaran sorprenents cascades quan es trobin amb aquestes parets verticals. El que no és evident, el que està reservat només als excursionistes més incansables, és el gran tresor d’indrets senzills i corprenedors que s’amaga entre aquesta orografia aspra i sinuosa, tapada, molt sovint, per un ric mantell vegetal. Són indrets encisadors i mig perduts que ens

parlen de la vida pretèrita dels habitants d’aquestes valls allunyades i poden ser de diversa tipologia: antigues balmes troglodítiques, curioses formacions roqueres, verticals canals per davallar els cingles, centenaris masos carregats de història, etc. En aquestes línies volem fer un petit recorregut per algunes de les balmes més recòndites i perdudes d’aquestes contrades. No pretenem fer un inventari exhaustiu de les balmes més importants, només volem recuperar per a la memòria llocs amagats on sovint van desenvolupar la seva activitat les persones fins fa relativament poc temps, llocs de gran bellesa, patrimoni històric d’unes maneres de viure fa temps desaparegudes completament. Balmes jussanes del Grau Nyer Balmes situades a l’inici del pujador del Grau Nyer, i a sobre de l’antic camí del Noguer que anava en direcció a la Perereda. Es tracta d’una balma enorme, situada sota

una gran roca llisa i inclinada, que dóna lloc a un gran i ombrívol espai. Té la curiosa particularitat que, entrant a la balma, el pas es va estrenyent més i més per sota de la roca, fins que surt a l’exterior per un estret forat. És molt bonica i emocionant. Per un altra banda, al costat de la balma pròpiament dita, hi ha un amuntegament de grans roques, que té una gran esquerda al centre. Pujant per aquest rost i estret call s’arriba fins al mateix centre del rocam, del qual es pot sortir per un petit passadís lateral. L’accés més bonic a les balmes és per la part superior; cal prendre un petit sender que surt de la carretera d’accés al Noguer, només passat el torrent de Baumallera. El camí arriba justament al curiós forat superior de la balma. També és accessible des del camí del Grau Nyer, per la seva part inferior. Balma dels Bugaders Les roques dels Bugaders són dos curiosos penyals que sobresurten de la massa boscosa que hi ha en el vessant sud del puig de les Baumes, a mig camí entre les parets rocoses i les granges de les Baumes. Deuen el seu nom a que la seva part superior té forma de grans bugaders de terrissa, semblants als que es feien servir antigament per fer la bugada. Sota una d’elles hi ha una bonica balma, la balma dels Bugaders. Va estar habitada en èpoques pretèrites i encara es poden veure perfectament les restes dels murs i la distribució de les habitacions del que va ser un habitatge troglodita. El seu accés és ben senzill, encara que la part final està bastant emboscada. S’hi arriba des de Collsaplomera prenent la pista que condueix a la balma de les Piques, vorejant el puig de les Baumes pel vessant de llevant. Quan aquest camí es tanca i es fica dins de l’alzinar, es pot veure perfectament com aquest passa entre les dues roques dels Bugaders. La balma es troba sota la roca de la dreta, i per a arribarhi cal endinsar-se entre la boscúria, endevinant el camí, d’uns 10 o 15 metres. Balma dels Carlins És una balma senzilla i espaiosa que es troba en un bonic lloc, just damunt del pont de Baumadestral, entre una espessa

vegetació. S’hi aprecien restes de parets de pedra seca. Va estar habitada i a davant de la balma es pot endevinar el lloc on havia hagut el quintà. L’accés no és aparent i està una mica embolicat per la vegetació. Per arribar-hi cal sortir del camí que va del pont de Baumadestral a la casa de la Serra en un revolt, just on aquest surt de la densa vegetació de la riera. El lloc s’identifica fàcilment perquè hi ha una barra metàl·lica verticalment clavada a terra. A partir d’allí, endinsant-se en la vegetació, es troba una roca amb una estreta esquerda, per la qual no passaria una persona adulta, però sí un nen. Aquesta esquerda va fins a l’extrem de la balma. Donant la volta a la roca per la dreta, s’arriba a l’espai principal de la cavitat.

Balma de la Clota, gran espai que va ser habitat, sota de les roques del Migdia Foto: Rafel Sevilla

Balma de la Clota Bonic conjunt de balmes, en les quals s’aprecien moltes restes de parets i de construccions realitzades per l’home, que indiquen clarament que va ser habitada en l’antiguitat. Es troben a la base de les espectaculars roques del Migdia. Són molt interessants. Com a fet curiós direm que seguint pel peu del cingle, en direcció a Santa Cília, s’arriba a un espai completament envoltat per les verticals parets de les roques del Migdia on hi ha uns vells i grans castanyers. Quirze Parés fa coincidir aquesta balma amb una antiga balma de la Grevolosa. L’accés no és complicat. Situats a les ruïnes de l’església de Santa Cília, cal arribar primer a la caseta que hi ha damunt i prendre l’antic camí que anava cap a Sant 23

Miquel de Sorerols. Una vegada al bosquet d’alzines que hi ha darrere de la casa, i en el punt en què es troben unes grans roques, cal agafar un amagat sender que surt a la dreta, pel mig de les citades roques; el seguim uns metres, i quan s’obre una mica el bosc, cal prendre un camí ben marcat que puja cap a l’esquerra, en lleuger ascens, en direcció nord i paral·lel al cingle. En un moment s’arriba a la base de les roques del Migdia, lloc on es troben les balmes. Esquerda que dona nom a la balma, vist des de sobre la roca Foto: Rafel Sevilla

Balma del Campanar Esquerdat Bonic nom per a una balma molt interessant. Es tracta d’una cavitat de

capacitat mitjana, l’espai principal de la qual es va formar per la fractura del peu d’una gran roca. Les parets de la balma pertanyen a dues roques diferents, separades per una esquerda estreta però llarga que arriba, verticalment, fins a la part superior de les roques i que dóna nom a la balma. A la base de l’esquerda hi ha un muret de contenció, que es puja sense dificultat i que dóna accés a un altre espai entre les grans roques. Des d’aquí, fent una petita grimpada, es pot pujar a la part superior de les roques, des d’on hi ha unes vistes impressionants sobre la zona de les Valls i la vall i l’embassament de Sau. El rocam recorda una mica les roques del Migdia, amb els seus espais interiors encerclats d’alts penyals. La balma es troba situada en els cingles de les Valls, en el marge dret del torrent de Can Tafura, abans que aquest s’ajunti amb el torrent de les Valls. Les roques que conformen la balma són fàcilment identificables des de lluny, perquè són les més grans i les que sobresurten més entre la vegetació. Accedir a la balma no és del tot complicat, malgrat que els senders estan molt perduts. El camí més senzill per arribar-hi és per la part de dalt. Per això, cal prendre la pista que condueix des de la casa de Mierons cap a la casa de les Valls. Es baixa la pista fins arribar al tercer revolt de ferradura, que és cap a l’esquerra. En aquest punt, es deixa la pista i es pren una senda mig perduda entre l’espessa vegetació. Seguint-la uns 200 m, en suau descens, s’arriba a la part superior de les roques que formen la balma, des d’on es gaudeix d’unes boniques vistes. Per baixar a la balma cal fer una mica de desgrimpada, fins arribar a l’espai superior, citat anteriorment, i després es passa pel muret de l’esquerda fins a l’espai principal de la balma.

Tel. 93 884 70 23 - 93 884 70 15 - Fax 93 884 70 27 08519 VILANOVA DE SAU (Barcelona) www.hotellariba.com

24

Elaboració pròpia

Rafael Sevilla CARNISSERIA - TOCINERIA Montserrat Colomer - CAN CAREDA

C. Major, 99 - Sta. Maria de Corco - l'Esquirol Tel. 93 856 81 18

L’AIGUA A LA CUINA II L’aigua serveix per coure els aliments en fer de vehicle transmissor de calor. Per les seves característiques produeix una cocció peculiar, totalment diferent a la de coure a la brasa, al forn o a l’ast on el vehicle és l’aire. L’aigua cou a una temperatura màxima de 100ºC i no fa mai el torrat o l’enrossiment que fa crosta i dóna aquells gustos peculiars dels rostits o els escalivats on el producte cou en el seu propi suc, sota la crosta, concentrant-se, sense gustos de fora. Bullir no fa crosta, al contrari, estova i fa possible la comestibilitat de productes no comestibles (ossos- brous) o la millora (cereals-farinetes). Cou en profunditat, cosa que assegura l’esterilització de l’aliment. Des de la difusió del bullit del neolític fins ara, l’esterilització ha estat un gran benefici per a la higiene alimentària de la humanitat. El te i el cafè són exemples de com s’ha convertit en un plaer beure aigua bullida per assegurar-ne la potabilitat. En bullir, les aromes volàtils de les hortalisses, carns o peixos es conserven molt bé perquè la temperatura de 100º o per sota els respecta molt més que els 200º o per sobre, habituals de rostir. Els gustos i les aromes dels aliments es dissolen en l’aigua, es barregen i de la fusió en neixen de nous (brous en les sopes, i salses en els estofats). És amb la difusió de l’ús de l’aigua a la cuina com a vehicle de calor, paral·lela a la difusió de l’ús de la ceràmica, que apareix la cuina en el sentit actual, cuina de fusió i harmonia de sabors, de les barreges de diversos elements per fer-ne un de millor. La cuina de l’aigua complementa la cuina de la flama més o menys directa que la precedeix des que l’home va aprendre a fer servir el foc per coure, i va deixar l’hàbit de menjarho tot cru. En altres cultures, com la xinesa, la japonesa i la magrebina es cou també al vapor. L’aigua, en evaporar-se, puja calenta del recipient d’on bull, travessant reixetes separadores, a un o diversos recipients on es col·loca el que s’ha de coure. En el cuscús, el baf del brou cou lentament la sèmola. En els cistellets de bambú encaixats l’un amb l’altre fent una columna couen diversos

aliments, separadament col·locats en cada un dels pisos. La cuina al vapor manté el gust original dels productes encara més que en el bullit, en coure a temperatura inferior a 100ºC i no dissoldre’s dins de cap líquid cap dels seus elements. L’aigua com a hidratador Però l’aigua a la cuina ha servit per a moltíssimes més coses, des de temps molt antics fins ara. Per exemple, serveix per dessalar. Conservar en sal és una de les tècniques més antigues de conservació d’aliments a la Mediterrània i la seva característica diferencial de les conserves del centre i nord d’Europa. La sal també procedeix dels efectes de l’escalfor sobre l’aigua, però aquesta és una altra història. A la Mediterrània es sala el peix, la carn, les hortalisses, els bolets, les olives… i per tant, per poder-los consumir, s’ha de dessalar. En alguns casos, com en el bacallà, també es fa servir l’aigua per rehidatar alguns productes perquè, a més de salats, han estat assecats. El bacallà primer es remulla perquè revingui i recuperi la seva textura gelatinosa, després es dessala canviant l’aigua diverses vegades.

Font de la Carota, Igualada Foto: Jordi Gumí

25

També es fa servir l’aigua per rehidratar abans de coure. Un altre dels vells sistemes de conservació consisteix a assecar els aliments exposats a l’aire i aprofitant la calor de l’estiu. S’assequen des de temps reculats fruites: raïm (panses), albercocs (orellanes), tomàquets, albergínies; bolets (cama-secs) etc. Per recuperar-los es deixen en remull en aigua calenta unes hores abans de coure’ls. Una tècnica de la cuina familiar permet fer sofregits o rostits molt llargs sense que es cremin afegint de tant en tant una mica d’aigua a la cassola perquè els ingredients, deshidratats per la cocció, es rehidratin i puguin continuar rostint-se i transformant el seu sabor. Aquesta és la base del famós “sofregit de l’arròs negre”, que no és negre sinó torrat, i dels rostits humits en cassola sobre del foc. Als rostits en cassola sense suc però amb humitat, un tall rodó per exemple, s’hi va afegint petites quantitats d’aigua perquè arribi a coure fins el centre de la carn sense que es cremi per fora. En el cas dels sofregits “negres” empordanesos, s’hi va afegint aigua per portar la ceba al màxim de la seva cocció sense que es cremi. Dos processos no pròpiament culinaris, però claus en la transformació d’aliments, necessiten de manera imprescindible l’aigua: el pa i la cervesa. L’un i l’altra procedeixen de cereals fermentats i la humitat és el vehicle necessari perquè els microorganismes que la produeixen puguin fer la seva feina.

Pou de Benicadell, a la serra del mateix nom (Vall d'Albaida, País Valencià), on es conservava el gel que després es transportava als llocs habitats Foto: Anna Borbonet

26

L’aigua com a conserva La primera impressió ens diu que l’aigua podreix i és cert. És per aquesta raó que la majoria de les conserves antigues es basen en l’assecatge (la no aigua), sigui pel sol i l’aire, sigui pel fum de la xemeneia, o en la saladura, que per una part asseca i per l’altra preserva. És també per aquesta raó que tota mena de menjar es guarda en llocs secs. Però hi ha una conserva importantíssima, que necessita l’aigua com a vehicle: l’esterilització, el fonament de la conserva moderna i un pas transcendental en la conservació dels aliments per un temps llarg. L’esterilització consisteix a sotmetre els aliments a altes temperatures i pressió, posats dins de pots hermètics i submergits en l’aigua dins un recipient adequat. La va inventar Appert en temps de Napoleó per assegurar el proveïment dels grans exèrcits. Va ser una de les primeres grans accions sorgides de la ciència i tecnologia aplicades a l’alimentació. Les conserves Appert (per exemple, les llaunes) van començar a assegurar una llarga vida als productes guardant al màxim les característiques del producte fresc (són les conserves “al natural”). Fins a l’ús d’aquest sistema de conservació, els productes tractats pels processos de la saladura, assecatge o fumatge canviaven la seva naturalesa, de manera que es pot dir que eren un altre producte (la distància entre el bacallà fresc i el bacallà salat és galàctica).

L’aigua com a plaer Abans que l’aigua comencés a rajar de l’aixeta, quan es depenia del pou, cisterna o font, totes les civilitzacions tenien una sàvia i ampla cultura de l’aigua per beure, si bé molta gent en bevia de contaminada. Xinesos i grecs, per exemple, preferien les aigües fresques i transparents de fonts i deus per sobre de les de pous i molt per sobre de les de rius. Aquesta cultura s’ha perdut pràcticament quan hem tingut assegurada la potabilitat de manera habitual. Una de les seves branques era fer servir la seva frescor per plaer, per refrescar begudes, fruites o aliments. O en forma de glaç, per fer sorbets barrejant-lo amb sucs de fruita (origen dels actuals granissats, sorbets i gelats), un

costum antiquíssim a la Mediterrània on moltes poblacions medievals tenien pous de glaç per conservar el gel que es transportava des de les muntanyes, on a l’hivern es recollia la neu i es compactava dins dels pous de producció. Una indústria rural que va ser important fins que es va fabricar gel artificial. El plaer de la frescor s’ha mantingut i ampliat d’ençà que es van inventar les neveres i frigorífics. El control del fred va dur els gelats i les begudes gelades a l’abast de la majoria quan sempre havien estat exquisideses selectes. També va comportar un altre concepte de fresc, de molts graus per sota de la frescor de la cultura de l’aigua. Llorenç Torrado

FORN DE PA

Josep Ma. Soler C. Major, 89 Santa Maria de Corcó- l’Esquirol Tel. 93 856 80 79

C. Pelix, 66 – Tel. 93 850 00 28 – 08510 RODA DE TER C. Les Fonts, s/n – Tel. 93 856 50 83 - 08511 TAVERTET

Josep Verdaguer Farrés Ctra. de Sant Bartomeu, 52 - Tel. 93 886 08 23 - 08503 GURB

PREGUEM RESERVEU TAULA

C. Major, 38 – Tel. 93 852 51 24 08569 CANTONIGRÒS

JJ C. St. Martí, 15 C. Major, 60 Tel. 93 856 81 04 Tel. 93 856 84 17 - 93 856 85 47 08511 L'ESQUIROL - SANTA MARIA DE CORCO [email protected]

REPARACIÓ DE COTXES

Josep Juvanteny

Taller: C. Pedró, s/n Tel. 93 856 83 27 SANTA MARIA DE CORCÓ

FEIXAS AULET • Estacions de Servei

• Distribució de Gas-oils

Tels. 93 850 01 21 - 93 850 00 68

ENERGIA PER A OSONA 27

ITINERARIS PER FER EN FAMÍLIA La serra de Mateus i les masies de Pruit Bonic itinerari que discorre en part per l’antic camí ral de Vic a Olot. La primera part del recorregut va per la petita i modesta serra de Mateus, que fa de divisòria d’aigües entre les conques dels rius Ter i Fluvià i que combina boscos encisadors amb àmplies panoràmiques de la zona de Falgars, Puigsacalm i els Pirineus, al nord, i els frondosos boscos de Rupit i Pruit, al sud. La segona part de l’itinerari recorre diverses masies aïllades, passant per boscos atapeïts, fosques fondalades i camins quasi oblidats. La distància a recórrer és de 8,8 Km, hi ha 220 m de desnivell i la dificultat és baixa. El temps orientatiu és de 3 hores i trenta minuts. Punt Inicial (Km 0). Per arribar el punt inicial del recorregut cal anar per la carretera de Vic a Olot fins al coll del Bac, al Km 26,5. Des d’aquest punt cal seguir per una carretera asfaltada que surt a mà esquerra, en direcció cap a Aiats, fins al final del tram asfaltat, sota de la casa de Comajoan. A partir d’aquí es continua per la pista que surt a la dreta, que és el camí ral, i que voreja els cingles d’Aiats per la banda de llevant, durant 1 Km . Un cop passada una tanca es

Cingles d’Aiats, omnipresents des de tota la serra de Mateus Foto: Rafel Sevilla

28

deixa el cotxe en el punt en què es troba a la dreta la pista que mena cap a la casa del Bosc. Es comença a caminar per la mateixa pista per on anàvem. Cruïlla (Km 0,1). Al primer revolt a l’esquerra es deixa la pista i es pren un corriol que surt a la dreta, cap a llevant, marcat amb taques blaves. El camí és molt pla i discorre carenejant la serra, per bonics boscos. Es continua pel camí ral on a estones es veu encara l’antic empedrat. Petit collet (Km 1,8). S’arriba a un petit collet on es deixa el camí ral que davalla de la carena cap a la casa de la Serra i el grau d’Olot. El nostre camí continua carenejant, sempre en direcció est. Collet de Pixanúvies (Km 2,4). Es passa pel grau Xic, indret amb àmplies panoràmiques cap a Falgars, Puigsacalm i els Pirineus. S’arriba a un coll més ample, el collet de Pixanúvies, sobre la casa de Renyins. Es pren un camí que s’endinsa al bosc, per l’esquerra, vorejant el puig d’Afra pel vessant nord.

Pujolriu i Falgars a vol d’ocell de de la serra de Mateus Foto: Rafel Sevilla

El Coll de Pruit (Km 3,1). Se surt del bosc i s’arriba a la casa del Coll de Pruit. S’agafa la carretera cap a la dreta, en direcció sud. Cruïlla (Km 3,6). Es deixa la carretera i es va per una pista que surt a la dreta, en direcció ponent, senyalitzada com Renyins i Rovira. Cruïlla (Km 4,3). Seguint la pista s’arriba a una cruïlla, cal agafar el camí que surt cap a la dreta, en direcció a Renyins. Renyins (Km 4,5). Es voreja la casa de Renyins i es travessa un camp per anar a trobar un camí ample que puja a un petit coll, a ponent de la casa, en dues marrades. Es continua per aquest camí, en suau descens, pel marge dret del torrent. Cruïlla (Km 5,5). S’arriba a una cruïlla amb una carretera, es continua per aquesta sense canviar de direcció, riera avall. L’Alou i el Collell. Es passa per davant de la casa de l’Alou i s’arriba a la gran hisenda del Collell. Es voreja la casa per la carretera i es pren el camí d’accés, passant per davant de les instal·lacions. Es continua per una pista que va en direcció nord-oest i que després de passada una gran nau, baixa cap a la riera. Cal seguir per la riba esquerra de la riera; a vegades sembla que el camí es

perd, s’han de buscar les marques vermelles i blanques de l’antic recorregut del GR, sovint una mica esborrades. Es passa per unes fondalades sorprenents i plenes de màgia. El Bosc (Km 8,2). Se surt del bosc i s’arriba, per uns prats, a la casa del Bosc (tancada). Des d’aquesta casa cal continuar per la pista d’accés principal, molt marcada. Punt inicial (Km 8,8). S’arriba al punt inicial sense cap entrebanc. Indrets d’interès del recorregut: Camí ral de Vic a Olot: la part inicial de l’itinerari transcorre per l’antic camí ral de Vic a Olot, eix de comunicació fonamental per a la comarca durant segles. Aquests paratges estan plens de llegendes que evoquen formes de vida, usos i costums presents només als records dels més grans. Serra de Mateus : petita serra al costat de la gegantina mola del Pla d’Aiats, deliciosa per recorre amb tranquil·litat un matí de tardor. Masies de Pruit: grans cases pairals, la major part encara en plena activitat, molt interessants de visitar. Rafel Sevilla 29

UN TOMB PELS SEPULCRES PREHISTÒRICS DEL CABRERÈS* ... aplacaran els teus ossos, i un sepulcre t’alçaran, i solemnes presentalles trametran a la teva fossa... (Virgili, L’Eneida)

Lloses esparses que pertanyien a un dolmen, en una pastura de Monteis (Tavertet) Foto: Josep Agustí

30

El 10 de gener de 2004, en un esplèndid matí d’hivern (uns 10º de temperatura) que no impedia que a les raconades obagues hi hagués espesses capes de glaç, vam emprendre amb el Josep Agustí una visita a alguns sepulcres del Collsacabra molt poc coneguts, situats al terme de Tavertet. Tan poc coneguts que, de fet, d’entre els vius, el seu emplaçament només el sabia ell. Quirze Parés n’havia esmentat alguns en la seva obra La despoblació rural i les masies del Collsacabra (1985); en Francesc Puntí en coneixia molts, que havia recorregut amb el Josep Agustí, i Miquel Molist, Walter Cruells i Josep Castells n’esmenten algun altre a la revista Cota Zero. El primer que vam visitar va ser el del puig de la Guardiola. Si alguna cosa mereix el nom de puig és, segur, el puig de la Guardiola. La seva silueta inconfusible el fa una referència clara a l’àrea de Tavertet. Quirze Parés n’havia parlat, del dolmen, tot dient que està situat enmig de les pinedes. Completament desfet, no s’hi troba res; diuen que se’l van endur. Potser quedi algun bocí entre els matolls del sotabosc. El cas és que es veu que sí, que tot allò, temps era temps, havia estat bosc. Avui és un camp llaurat on s’hi engendra herbei per criar vaques. No fa massa anys, al centre del

túmul hi havia el forat de la cambra i, a uns 50 cm per sota, treien el nas un parell de lloses. El forat ja no hi és –no hi caigués un animal boví!- però el gran túmul, típic dels sepulcres de la zona, amb diàmetres d’entre 15 i 20 m, és encara perfectament visible. Les seves coordenades són 42º 1’ 6.2” N, 2º 24’ 53.2” E i 1021 m d’altitud. El següent punt de destí va ser Monteis. Allà hi havia notícies d’un “camp tombal”, és a dir, una necròpolis o cementiri, amb lloses clavades verticalment. Quirze Parés diu que es coneixia com les taules de Monteis , un nom realment suggeridor. Buscàrem un grup de dues o tres lloses, la majoria caigudes, una de les quals encara havia de ser clavada o mig estintolada, que l’Agustí havia localitzat feia uns anys. Vam trobar les pedres pràcticament desintegrades, enmig d’un altre herbei de pastura. Tot el que se’ns va acudir va ser oficiar una mena de requiescat in pace, no per un difunt humà, sinó per la tomba que un dia fou i que, segurament, ja mai més serà. Si algun sentimental té ganes de veure allò que en queda, ho trobarà a 42º 0’ 0.4” N, 2º 25’ 47.2” E i a 1044 m d’altitud. Ara, amb el més interessant ens hi havíem topat una mica abans. A uns 150 m de la casa de Monteis –convertida en imperi de sa graciosa majestat britànica-, al peu del camí que va a Rajols, a mà esquerra, abans d’arribar a un inefable grup d’antenes, prova irrefutable del progrés telefònic de la humanitat, vam veure el que ens semblà un ben marcat túmul, amb el centre enfonsat i mostrant les restes d’una cambra sepulcral. Una bona part del túmul està clarament delimitat per un peristàlit. A primer cop d’ull ens va fer l’efecte que era el·líptic, amb la cambra una mica descentrada, però després d’una bona estona d’observació, vam concloure que en realitat hi havia un primer túmul circular bastant clar i de dimensions no gaire grans, potser d’uns 8 m de diàmetre, amb la cambra situada al bell mig. Fa la sensació que en algun moment, posterior a la primera construcció, el túmul original es va ampliar cap al sud, donant-li la

forma el·líptica. Una llosa que sobresurt per aquella banda, més gran que les altres, fa pensar si hi va haver una cista en aquesta ampliació tumulària. De la cambra en queda una gran llosa in situ, bastant plegada, d’un gruix uniforme, i una altra, possible coberta, caiguda a la vora. Estaria bé que aquest monument no tingués reservat el destí d’acabar sent past de vaques. La seva situació és 41º 59’ 59.8” N, 2º 25’ 43.2” E i 1032 m d’altitud. Vam seguir la nostra ruta pel notable camí de Rajols, cap al dolmen de la Rambla, passant per la balma Grossa. Pel que sembla, a la Rambla, Francesc Puntí encara hi havia vist lloses. Avui és la història repetida del puig de la Guardiola: un gran túmul, d’uns 20 m de diàmetre, enmig de l’inevitable camp de pastura, fruit de la deforestació, sense que es pugui apreciar ni tan sols el punt central on hauria d’haver la cambra. Les coordenades són 42º 0’ 39.4” N, 2º 26’ 13.4” E, en una altitud de 1124 m.

Vam acabar l’excursió arribant-nos al proper fals dolmen de l’Avenc, una formació rocosa realment curiosa, molt popular entre els tavertencs, en un indret amb vistes esplèndides de tota la zona, i ens lamentàrem, què hi farem, de la poca sensibilitat dels nostres conciutadans i autoritats cap al patrimoni prehistòric, i de la crueltat del temps, que tot s’ho endú. Albert Fàbrega Bibliografia - Parés, Q., La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Ed. Dalmau, i Fundació Vives Casajuana, 1985. - Molist, M., Cruells, W., Castells, J., “L’àrea megalítica de Tavertet”, a Cota Zero . Revista d’Arqueologia i Ciència, núm. 3, juny 1987, p. 55-68. - Molist, M., Cruells, W., Castells, J., “Una necròpolis de ‘cambres amb túmul complex’ del I V mil·leni a la Catalunya interior”, a “Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya”. 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, p. 244-248. *Aquest article es reprodueix per deferència del Centre Excursionista d’Olot, que el va publicar en el seu butlletí núm. 151 de l’abril de 2004. (N. de la R.)

La Formatgeria

Bar Restaurant PUNTÍ Restauració, reparació i potenciació Recanvis per a motos clàssiques

Ctra. de Vic a Olot, Km 24 08569 Cantonigròs (Osona-Barcelona) Tel. 93 852 50 69

C. Pelics, 83 - 08510 RODA DE TER Tel. i Fax 93 854 20 13 - 93 850 05 56

Aprenentage - Audiovisuals Col·loquis - Cursos - Excursions Expocisions - Fires - Tallers - Xerrades Santa Maria, 16 - 08519 VILANOVA DE SAU Tel. 937 430 104 - 659 494 459

VALL DE SAU COLLSACABRA Consorci per la promoció turística

C.Església,2•08519TAVÈRNOLES(Barcelona)•Tel.938122223•Fax938122277 http://saucollsacabra.diba.es•e-mail:[email protected]

31

CRÒNICA DEL COLLSACABRA CANTONIGRÒS Els Pastorets Com és costum, durant els primers dies de l’any va tenir lloc la representació de “Els Pastorets”, que enguany va comptar amb la participació d’una colla d’adults juntament amb els infants. Són dignes de menció els decorats fets pel mateix grup. Concursos i xerrades L’última setmana de març es va fer la preselecció del concurs de talladors de troncs. Amb aquest motiu van arribar al poble tres especialistes d’una prestigiosa marca de motoserres, que ensinistraren participants de diferens països. El concurs es va fer a Vic durant el Mercat del Ram. Aquest concurs només s’ha celebrat a Vitòria i a Vic. El dia 9 d’abril Llorenç Torrado va oferir una xerrada amb el títol de : “La història del gust i la dieta mediterrània”, i a partir del 8 de maig es van fer quinzenalment uns cursets de cuina impartits alternativament per Llorenç Torrado i Ignasi Camps. L’ESQUIROL Concert de rock El 20 de desembre passat hi va haver un concert de rock pels grups Makbeth, s.XIII i The Mimiskous Band. El concert va servir de comiat del grup de rock Makbeth, que posa punt i final a la seva trajectòria. El concert va ser organitzat pel recent creat Consell de Joves de l’Esquirol. Cantada de caramelles Aquest any s’ha celebrat la primera cantada de caramelles a l’Esquirol. Els nens de l’Esplai, la coral Lorelei i la cobla Canigó van interpretar tots junts diferents cançons i corrandes típiques de les caramelles. Exposició de fotos de Francesc Gordillo: “Somnis de natura” Des del dia 5 d’abril fins al 18 d’aquest mes Francesc Gordillo va presentar una col·lecció de fotos a la sala d’exposicions de la Caixa de Manlleu. L’exposició, titulada “Somnis de natura”, representava flors, racons i paisatges inèdits del Collsacabra, expressats en la seva màxima senzillesa. 32

Presentació del llibre de Jaume Crosas El dissabte 17 d’abril a les 6 de la tarda Jaume Crosas va presentar el seu llibre Guerra i repressió al Collsacabra, 1936-1943, al local del Sindicat. El llibre és una investigació històrica sobre el franquisme a Rupit i a Tavertet. Pedalada del Cabrerès Com cada any, el primer cap de setmana de maig s’ha fet la tradicional Pedalada del Cabrerès de BTT. El dissabte es va fer una pedalada per a infants i també la segona edició de bicicleta per carretera. El diumenge la pedalada fou per a adults. També van tenir lloc una cursa d’orientació amb BTT i el campionat de Catalunya de BIKI-TRIAL. Durant dos dies va haver-hi diverses exhibicions de modalitats que estan intreduintse, com fora pista (freeraide), salts de BMX i circuits de muntanya amb BTT. A part del recorregut, també es podien fer activitats alternatives, com anar amb bicicleta estàtica, assistir a les exhibicions dels campions en les diverses especialitats i comprar material del món de la bicicleta als cinquanta estands de diferents marques que hi havia. XII

Inauguració del Centre de BTT Promocionat pel Consorci per la promoció turística Vall de Sau-Collsacabra, el dia 3 de maig es va inaugurar el primer centre de BTT del Collsacabra. Aquest centre de BTT ofereix 15 rutes, amb un total de 244 quilòmetres deguda-ment senyalitzats i amb quatre nivells de dificultats. També disposa de dos punts d'acollida amb serveis complementaris: dut-xes, recanvis, guies, punt de rentat... Centre Excursionista Esquirol Les activitats socials d’aquests últims sis mesos han estat: la portada del pessebre al Pla d’Aiats al mes de desembre de 2003, i durant el 2004, les ascensions a Penyes Altes de Moixeró, Puigmal, Salòria i Comanegra . També van tenir lloc una sortida d’esquí de fons a Guils-Fontanera, un excursió familiar a Sant Pere de Torelló-Vidrà i la tradicional caminada Manlleu-l’Esquirol-Cabrera. La programació d’audiovisuals de muntanya d’aquest any ha estat la següent: al mes de juny, Expedición andaluza 2003 al K2, per Juanjo Garra, membre del programa “Al filo de lo impossible” i Historia pangea. Los puntos más bajos de los continentes, per Josu

Iztueta, guia basc. Al mes de juliol, Gel vertical. 25 anys d’escalades en glaç arreu del món, per Joan Quintana, escalador especialista en glaç i Le marathon de sables 2001 i 2003, cursa de 280 km pel desert del Marroc , per Marc Puig, excursionistaalpinista osonenc. RUPIT 3ª. Fira del Llibre de Muntanya al Collsacabra Aquesta vila celebrarà els dies 16 i 17 d’octubre d’enguany la Fira del Llibre de Muntanya, després de les dues edicions anteriors que van tenir lloc a Tavertet i a l’Esquirol. El president d’honor d’aquest any és l’historiador Antoni Pladevall i Font, i els temes que es debatran seran dedicats a La Cartografia a través del temps el dia 16, i Els camins al Collsacabra i Les comunicacions a través de les muntanyes, ahir i avui, el dia 17. Hi haurà, a més, diverses conferències i xerrades i activitats lúdiques. Esperem la vostra assistència. TAVERTET Curs de gralla Durant el mes de març es va fer un curs de gralla per a nens i nenes a càrrec del professor Carlos Da Aira. Presentació d’un llibre El 24 d’abril tingué lloc una nova presentació, aquest cop a Tavertet, del llibre de Jaume Crosas Casadesús Guerra i repressió al Collsacabra, 1936-1943, referides a les poblacions de Rupit i Tavertet.

La nostra biblioteca A primers de maig es va fer una acte informal per tal de reobrir la biblioteca com espai per a joves lectors durant aquest estiu. Esperem que aquesta iniciativa tingui la continuïtat que es mereix. Nit de Sant Joan Com cada any, la vigília de Sant Joan a les deu del vespre es va rebre la flama del Canigó al poble. Tot seguit va tenir lloc la tradicional revetlla de l’Avenc amb els conjunts Ubrique’s Band, La Diminuta i Kabaoeter Tam’s.

Ignasi Delas, director de Turisme de Catalunya junt amb Assumpta Rodrigo, presidenta de Consorci Sau-Collsacabra, en un moment de la inauguració del Centre de BTT de la Vall de SauCollsacabra Foto: Consorci Sau-Collsacabra

Solucio al pasatemps

Joan Verdaguer Caralt 676 821 671

c. de Baix, 22 - Tel. 93 886 38 60 08511 Tavertet (Osona) [email protected] www.elquinta.com

33

3a. FIRA DEL LLIBRE DE MUNTANYA Rupit, 16 i 17 d’octubre de 2004 Programa PRESENTACIÓ La Fira del Llibre de Muntanya en la seva 3a. edició tindrà lloc en el marc incomparable del municipi de Rupit i Pruit, un bell racó entre muntanyes. El protagonista de la Fira és el llibre i enguany també ho serà la cartografia, però també hi tindran cabuda d’altres mitjans i tècniques de comunicació amb suport de paper o informàtic. Les taules rodones i debats, que aquest any tindran com a eix vertebrador les comunicacions a través de les muntanyes, seran el punt de trobada per a aquells que estiguin motivats pel tema, que serà tractat des del punt de vista del passat, el present i el futur. President d’honor: Antoni Pladevall i Font, historiador Organitza : Amics del Cingles de Collsacabra, Centre Excursionista Esquirol i Servei de Promoció Econòmica del Collsacabra Producció: Camp Base – a/e: [email protected] Amb el suport de: Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Rupit i Pruit, Santa Maria de Corcó-l’Esquirol i Tavertet. Activitats complementàries: Cursa d’orientació homologada per la Federació de Curses. Circuit d’aventura a càrrec d’Anigami. Presentació i exposició del ”Mapa del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra” de Juli Serra, de l’any 1888, exposició sobre el cremallera de Montserrat, exposició “Els Pirineus i la Fotografia” del Centre Excursionista de Catalunya, entre d’altres activitats.

DISSABTE, 16 D’OCTUBRE 10.30 h

Obertura de la Fira

11.30 h

Inauguració oficial de la Fira amb l’assistència de les autoritats i amb un parlament del nostre president d’honor, l’historiador Antoni Pladevall i Font.

12.30 h

Presentació de llibres

17 h

Taula rodona: LA CARTOGRAFIA A TRAVÉS DEL TEMPS Organitza: la Universitat de Vic. Hi intervindran: · Carme Montaner i Garcia, cap de la Cartoteca de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya. Evolució històrica dels mapes excursionistes . · David Serrat i Congost, rector de la Universitat de Vic. Les cartografies temàtiques i el muntanyisme . · Lluís Urteaga González, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, i Francesc Nadal, professor titular de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. Planimetria parcel·lària de la comarca d’Osona, segle XIX. · Josep M. Musachs Generó, geògraf de l’Editorial Alpina. Mapes excursionistes i noves tecnologies GPS . Moderador: David Serrat i Congost

20 h

Final de les activitats dins el recinte firal

20.15 h

Audiovisual sobre temes de muntanya; conferenciant a determinar .

DIUMENGE, 17 D’OCTUBRE 9h

S’inicia el lliurament de fulls i dorsals per a la cursa d’orientació organitzada per la Unió Excursionista de Vic i el Centre Excursionista Esquirol.

10.30 h

Obertura de la Fira.

11.15 h

Taula rodona: ELS CAMINS AL COLLSACABRA Organitza: la Universitat de Barcelona. Hi intervindran: · Josep M. Gurt i Esparraguera, catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Muntanyes i camins al passat remot . · Assumpta Serra i Clota, arqueòloga i historiadora d’Història Medieval. Els camins medievals al Collsacabra . · Jaume Font i Garolera, professor titular de Geografia de la Universitat de Barcelona. El camí ral de Vic a Olot com a eix de poblament (segles XVIII i XIX). · Xavier Campillo i Besses, geògraf i expert en camins. Fonaments jurídics per a la recuperació del Camí Ral de Vic a Olot . Moderadora: Assumpta Serra i Clota

12.45 h

Conferència: El menjar dels camins del Collsacabra , a càrrec de Llorenç Torrado, periodista.

17 h

Debat: LES COMUNICACIONS A TRAVÉS DE LES MUNTANYES AHIR I AVUI Organitza: la Universitat de Barcelona. Hi intervindran: · Pere Calvet i Tordera, director de projectes de Ferrocarrils de la Generalitat. L’evolució de l’enginyeria civil per aconseguir travessar les muntanyes. · Carles Udina i Cobo, doctor en Ciències Físiques i consultor de planificació d’infraestructures. Concurrència, coneixements i alternatives tècniques objectives front problemes de confrontació. · Jaume Bonaventura i Ivars, gerent d’ACNA, empresa especialitzada en planificació turística mediambiental. Esporgant en l’arbre de l’ecologisme. Planificació, coneixement, acció, compromís i responsabilitat. · Pere Jordi Piella, enginyer, membre del Comitè Executiu pel 75è Aniversari de la Connexió Ferroviària per la Cerdanya. 2004, cent anys de ferrocarrils transpirinencs. Dinamitzador: Antoni Bassas i Onieva, periodista

19.30 h

Acte de cloenda de la Fira

Durant les hores de la Fira hi hauran actuacions de diversos grups musicals pels carrers del poble.

34

Passatemps, per Marc Banús. Busqueu a la sopa de lletres tots els noms en majúscules dels establiments i entitats que donen o han donat suport a la revista “els Cingles de Collsacabra” Quin dels establiments està dues vagades a la sopa?

AMICS DELS CINGLES DE COLLSACABRA Plaça Bisbe Guillem, 1. 08511 TAVERTET

bar botiga can MIQUEL construccions TAVERTET hostal can NOGUE el MUSEU de tavertet restaurant can BAUMES FORMATGERIA de cantonigròs enbotits manuel COLOM hostal COLLSACABRA CARNISSERIA montserrat colomer josep JUVENTENY TECNOLOGIA i accesòris pintura josep COMAJOAN hostal ESTRELLA bar l’era FORN de pa la DEVESA fonda NARSAL MARIACARME restaurant SAUVELL SOTACINGLES la CAIXA hotel la RIBA restaurant coll de CONDREU restaurant PASCUAL feixas AULET

M

O

L

O

C

O

L

U

E

S

U

M

D

E

T

A

V

E

R

T

E

T

A

U

P

A

B

C

E

S

A

L

L

E

R

T

S

E

M

L

A

O

C

A

R

N

I

S

S

E

R

I

A

A

U

M

N

R

Y

A

D

B

F

M

I

I

R

S

M

A

O

B

E

N

A

E

A

O

R

O

I

R

E

J

L

A

P

S

E

R

V

E

R

U

A

A

S

O

O

C

F

A

S

T

G

E

E

N

C

M

L

A

G

A

T

A

S

T

N

R

S

A

A

I

L

N

I

S

L

E

A

C

D

E

X

A

R

Q

E

O

A

L

R

M

L

N

U

I

V

G

M

U

V

G

J

L

R

I

O

U

A

A

H

U

E

E

U

U

K

O

L

C

B

C

A

M

L

N

J

L

A

E

F

C

S

O

T

A

C

I

N

G

L

E

S

B

Butlleta de subscripció a la revista “ ELS CINGLES DE COLLSACABRA”. Nom i Cognoms : .................................................................................................................................................................................................................... Adreça :

..........................................................................................................................................................................................................................................

Còdex Postal :

...............................................

Població : ..............................................................................................................................................

Tel.: .................................................................................................................. A/E:

.................................................................................................................

Faré efectiva la quota de 5 EUROS a l’any mitjançant domiciliació bancària que remeto complimentada.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA Sr. director del banc/ caixa Agència

...........................................................................................................................................................................................

...............................................................

adreça ......................................................................................................................................................

Còdex postal ................................................... Localitat ................................................................................................................................................ Prego atengui fins nova ordre els rebuts que a nom meu presentarà AMICS DELS CINGLES DE COLLSACABRA. Titular del compte

.................................................................................................................................................................................................................

Número _ _ _ _ /_ _ _ _ /_ _ /_ _ _ _ _ _ _ _ _ _. Data ............................................................................................ Signatura.

35

RACÓ DEL POETA SÓC UN CUC Mira’m com vulguis, carnús, si no mires. Ni gandul ni cansat glopejo terra, el meu no-res amorrat a les herbes, a les pedres, amb por de les sabates que vénen i revelen el misteri. Tu també, tan fidel, vares resoldre’t quan el vehicle t’anul·la els dubtes, t’enllesteix amb un cop a la cuneta. Gos mort, sempre podré dir que ets el pare i la mare, sorgit de les entranyes del teu cos generós i putrefacte. Jo sóc un cuc, i mai no m’hi conformo i estimo més el gos que no sóc i era. La voluntat més divina m’espanta, l’humor dels déus és una pedregada. Dels teus dies, en queda la carronya i després pols i després desmemòria. I en canvi, què cediria per fer-te ser de nou a la vida que tenies quan la cua marcava l’alegria, quan la cua senyala l’existència. Gos mort, sempre he mirat poc enlaire, no he badat en perfils de muntanyes ni he perseguit formes en els núvols. Tampoc no he udolat a la lluna i el sol m’és ben indiferent, l’estúpid.

De les teves entranyes em creava i ara sóc un cuc que sol va morint-se, arrossegat i engrunant-se les hores. Un destí tan humil, no me’l mereixo, sóc algú que vol més del que és possible. Vull ser més que la carn abandonada lluny dels tràfecs dels homes i els seus temples. Vull ser un gos, no pols de carretera ni vull que mosques devotes se’m mengin. No tornaràs de mort a vida, hòstia, cap cretí no podrà assegurar-ho. No conec la por de la metafísica, la metafísica té molt de mítica, és un espectacle de patetisme, que sempre manté un element tètric com llençols sobre cossos de fantasmes. Més que els teus ossos, no tant per l’absència que me’n retinc com a cuc miserable, un cuc envejós del gos que es moria, un místic passejant pel cos informe. Sobretot pel silenci tan ridícul. Pel ridícul d’un cuc tan en silenci. Estimat carnús, ni m’abraçaries. Pep Rosanes-Creus

PENSAMENTS La tasca més difícil de l’home és mantenir viva la il·lusió dels qui l’estimen.

Les roses, com l’amor, es moren quan no tenen més bellesa per oferir.

La joventut és un convidat que, en sortir, tanca la porta sense fer soroll.

La bellesa és tot allò que veus quan et lleves al matí amb ganes de viure.

És preferible el dolor del desencís a l’absurd de morir sense haver estimat. Aquí, la prudència, no és aconsellable.

36

Carme Tulon

PLANTATGE DE FULLA ESTRET A Sinonímia:

Família:

PLANTAGO LANCEOLATA

plantatge estret, herba de cinc nervis, herba de cinc costures, cinc venes, herba de cinc ratlles, plantatge lanceolat. plantaginàcies

Descripció:

herba perenne de fulles lanceolades de color verd grisós, que fan de 2 a 40 cm. Les flors es troben a l’extrem de llargs peduncles i es disposen en espigues que fan de 1 a 7 cm i són de color blanquinós.

Localització:

erms, conreus, marges, vores de camins etc. Té una distribució molt àmplia.

Propietats: Recol·lecció:

diürètic, oftàlmic, expectorant, vulnerari, astringent. d’abril a setembre.

HERBA DE SANT ROBERT GERANIUM ROBERTIANUM Sinonímia:

Família: Descripció:

Localització: Propietats: Recol·lecció:

herba de Sant Robert, herba de Sant Jaume, herba pudent, gerani pudent, agulles salades, poteta de gall. geraniàcies herba amb tons vermellosos i les tiges ascendents. Les fulles tenen un contorn pentagonal o triangular i fan de 2 a 9 cm. Les flors, de color rosa, fan de 0,5 a 1 cm. boscos i zones ombrejades, vores de reg, etc. astringent i diürètica de març a agost