Revista Els Cingles - N09 Gener 1982

ELS CINGLES trimestral

a ny III

TAVERTET

gener .19 8'2

numeros endarrerits Número O • Gener 1979. Els dar,ers cent anys a Tavertet· 1 - Hlstbrles d'U - Com és una mina d'urani? - Ma· lalties del vedells lactants - Vinguda dels Reis a Tavertet - L'ensenyament a Tavertet - Comunicació - Noti· ciari breu. Número 1 • Abril 1979. Els darrers cent anys a Tavertet-2 - Bans curlesos - Les eleccions a Tavertet - Els goigs del Roser. Breu estudi musical i hlstbric - Algunes malalties dels cenills - Col.laboraclons: La pinya Els subnormals - Amic caminant D4u vos guard a Tavertet - Noticiari breu. Número 2 • Juliol 1979. Els darrers cent anys a Tavertet·] - Bans eunosos - La capella de Sant Cornell L'agullola de Sant Joan de F6bregasAmic caminant - Racó del poeta Noticiari breu. Número 3 • OCtubre 1979. Els darrers cent anys a Tavertet·4 - Urani: estu· di dels mapes de la Chevron - tnfluència de la llum en la cria dels eenills - La Festa Major - Estampes del Cabrerès - Amic caminant - Re· portatge - Llquorerles - Bans cu· riosos - Noticiari breu - Racó del poeta - Encreuats. Número 4 • Febrer 1980. Els darrers cent anys a Tavertet·5 - Racó del poeta - Liquorerles - L'art de fer carbó - Encreuats - Amic caml· nant Estampes del Cabrerés Bans curiosos - Noticiari breu. Número 5 • Agost 1980. Els darrers cent anys de Tavertet: La tardor·l La serp de l'Avenc - La colla del Ser. rat del Vent - Amic caminant Cartes dels lectors - Estampes del Cabrerès - Encreuats - Bases del concurs literari. Número 6 • Desembre 1980. Els dar· rers cent anys a Tavertet: la tardor·2Cartes a la Redacció - Cuina popular Els arbres del Collsacabra - El CoUsacabra viscut Emigració de pagès - Els primers estiuejants - Ra· eó del poeta. Número 7 • Juny 1981. Els darrers cent anys a Tavertet: l'hlvern·l -Xerrada amb Mercè Homs - Racó del poeta - El forat del Vent - Amic caminant - Noticiari breu.

Número 8 • Agost 1981. Els darrers Qui vulgui exemplars endarrerits cent anys de Tavertet: l'hlvern-2 - els pot demanr a la Redacció (plaça d Premis del concurs literari: -Els déus la Diputació, 1, Tavertet - Barcelona). de les altures i de les baixures - Can- Els seran enviats per correu. Preu: 100 vien els costums - Racó del poeta Sant Corneli - Els animals salvatges pessetes l'exemplar, despeses incioses. en el Collsacabra - Amic ca,minant. La subscripció a la revista és per Número 9 • Gener 1982. Els darrers quatre números anuals, al preu de 400 cent anys de Tavertet: l'hivern·] - pessetes. Envieu-nos la vostra adreça i L'ermita de Sant Cornell - Troballa digueu-nos a partir de quin número de la creu de l'Abela - Pobre r.os- (inclusivament) la voleu rebre. .. slnyol - Xerrada amb Josep Sublra· nes - Troballes arqueolbglques a TaPer pagar, podeu fer-ho mitJanvertet - Concurs literari - Per alsçant gir postal, a nom de Jordi Sanglas, més joves: Entrevista a la mestra de o per correu, amb taló "al portador", Tavertet. sempre a l'adreça indicada de la Redacció, a Tavertet.

gener • • my1"a

I.

1iI.~

li 1:1 .. li li " . . . 80 .. . . . .., 10

.... ~.

maig IS 10.1"

.,

li " li . . . . . . . . . 30 al _ _ . . . . . . _

Us recordem que, com cada any, hem editat un preciós calendari del Colsacabra, que fa 64 x 45. ~s una forma de suport important per a la continui'tat de la Revista. ~s imprès en cartolina de color crema i a dues tintes LLOCS DE VENDA DELS CINGLES (negre i sèpia). El podeu obtenir també al preu de 12Spessetes. A Tavertet . Can Nazari Restaurant Les Fonts Fonda Can Baró A Cantonigròs ELS CINGLES. Publicació trimestral L'estanc Redacció i administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Nazari - Tavertet A Rupit (Barcelona) - Tel. 856.50S0 L'estanc Redacton: Jordi Sanglas, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jofre, Rosa A Manlleu Maria Pujol, Joan Reixach i Curtó. Llibreria Contijoc Imprimeix: CopiArt, S.A.. Villarroel, 81 - Barcelona-l1 A Vic Dipòsit legal: B.8.390/79 Llibreria La Tralla Llibreria Claus Fotografia de la portada: Vista prop de Cantonigrbs, de Joan Sàrries. Contraportada i interior, Jordi Sanglas. A Roda de Ter Llibreria Muftoz

LI redlcei6 de Ii Revilta no es fi responseble dll contingut dlll treblllll que hi Ipereixln lignets, ja que aquests reflecteixen úniclment III a'itaril dellurl autors.

2

¡HISTORIA

ELS DARRERS CENT ANYS A TAVERTET lHIVERN:111 Per a mi va ser un dilema alguns anys i vaig trigar prou a veure per on anava la cosa. R~ cordo la gran alegria que tenia en anar al matí a buscar el plat i trobar-hi la meitat d'una r~ jo I a de torró d'avellana, dues o tres preses de x.2. colata i alguna taronja. A casa meva era costum anar a la fira a Manlleu el dia de reis, per això les joguines no arribaven fins el mateis dia de reis al vespre. Fou molt gran l'al egria l'any que em van portar un cavall de cartó ... ! Com el feia córrer per l'e scó de la cuina! Un altre any fou una pilota de cuir plena de serradure s, altres anys una harmònica o aquelles espardenyes de goma, de roda d'auto i no parava de flairar aqu~ lla olor estranya de pne~ màtic. No us penseu pas que tinguin mé s alegria els infants d'avui, tot i que els donen tantes joguines com volen, que no saben per on corne nçar a de sembolicar ni a què jugar, ben seguit se 'ri cansen i els veiem insatisfets pel joc del consum de la vida mode rna. Així neix en ell s, molt sovint, l'egoisme i miren què han 'R0rtat al veí, no per

compartir l'alegria sinó per saber si é s superior al d'ells. A vegades ta~ bé passa això mateix als pares. En els nostres ternp s, com que eren tan poques les joguines, les disfrutàvem amb totes les nostres forces i els donàvem llarga vida; a pagè s potser era mé s fàcil perquè teníem les m~ taixes joguines i fèiem vi da a casa nostra i no hi havia tanta enveja. No hi faltava alguna e scena tri~ ta d'uns pares que, perquè no ho havien viscut o perquè no tenien prou diners, deixaven que els reis passe s sin de llarg pels s e u s infants, amb orau normal disgust d'aquests. Per acabar el capítol direm alguna cosa de les festes de carnestoltes, ja que en un altre lloc ens hi hem referit. En el meu temps, el que pertoca al jovent s 'ho passava molt bé, s'organitzaven ballade s el d 'la de dijous llarder, el diumenge de carnestoltes i el dilluns de les pastores. Això es fei'à si teníem " m a n ubrid' o manubri, que gairebé era cada any, que ll'recisament es feia portar a finals de trime stre per tornar-lo aviat i per Pa~

qua tenir-ne un de nou. A1'g\ln any, no s e rnp re, ens disfressàvem a la nostra manera. Això sí, per carnestoltes les noies manaven i eren elles les que anaven a triar els nois per a ballar. La gent g ran solia anar a l 'hostal a fer beguda i fer una trucada p joc del burro. A l'hostal, quan s 'hi ajuntava el jovent s 'hi feia alguna cantada amb cançons típiques de la diada. Jo sel~ ment recordo algunes He tre s que diuen: Carnestoltes quinze vo l te s i Nadal de més en més tots els dies fossin festes i la quare sma mai vingué s Carnestoltes quinze voltes i Nadal de més en més tots els dies fossin festes i la quaresma mai vingués la butxaca proveïda que no digué s mai de no tot el dia cridaríem noia porta'ns el porró. El dilluns de le s pastore s ai! quín dí a n tes saquall n o i e s, viudes i casade s totes tenen gran tropell bé en serà la gran diada que enpodran anar a triar les diades com aquesta nolesdeixenpas passar. El dinar de carne stolte s és un dia principal 3

celebrarem aquell home com si fos un general. A la tarda le s ballade s i al vespre al sarao ja podreu estalviar-vos de tancar la bossa amb clau. Crec que amb això un es po t fer una idea de com se celebrava el carnestoltes en sentit p r ofà , En sentit religiós, no cal dir que tant el dimecres com el diumenge es feia l'exposició general del Santíssim sagrament en desagravi de les moltes disbauxes que en aquestes diades es cometien en molts llocs del món. Quant aLe s festes ca sola. n e s , encara que ja se n 'ha parlat prou, en f a-. rem alguna referència, e specialment el que afecta a la matança del no r c . En aquesta comarca, no,!: malment es feia pel mes de gener o febrer, això no exclou que ja s'hagués mort algun porc pel mes de novembre i així era de bon esperar la matança , . grossa en que es corivi -

4

daven parents i amics. Ara parlo de ca s e s fortes, ja que altres tenien le s seve s dificultats per fer la matança i sovint havien d'engreixar el porc amb glans d "al z ina però també feien la seva festa. La matança del' porc necessitava, com altres coses, la seva prep.aració. Ja uns dies abans la mestressa de casa ana va a mercat a comprar espècies per amanir les butifarres i llonganisses o pilotes; al mateix temo s comprava el que fos necessari per a celebrar la festa: galetes, castanye s pelades per fer-les amb conill al vi bo i l 'a i guardent, l'escarola per l'amanida ... El dia abans de la matança es feien le-s.estelles pel foc i així escalfar- se i fer bullir la perola per coure les llonganisses negres; i ta~bé s'arreplegaven uns boixos per posar sota el balcó, e s rentava el perol i també les do-

n e s feien una bona neteja a la casa perquè el s convidats s 'hi trobe s s in bé. Arribat el dia de la rn atança, es llevaven ben de matí tots els de la casa per fer un bon foc i enllestir els preparatius per quan arribés el mat~ dor i convidats i així poder fer la torrada amb all i oli o bé la coca ensu c r ada que la mestressa havia fet o l 'havien comprat a la fleca. Tot era gatzara i alegria mentre el pobre p.o r c s 'ho e scoltava amb la panxa prima i no e stranyaria que ja ho veiés mal parat tement una una mala passada. Els de la casa no pensaven pas igual ja que sabien que el porc pagaria la festa. Els més petits també s'ai xecaven d 'hora per poder aguantar el porc per la cua. Arribada l 'hora de la veritat, tothom s'hi abordifava: el matador, la mocadera, els homes que l'aguantaven, els m~ nuts un xic esporoguits

pels crits del porc. El matador, un cop el tenia segur, no dubtava de clavar-li el ganivet al coll mentre la mocadera, amb la seva traça, posava la grasala perquè no es perdés ni una gota de sang. Una vegada era mort i havia tirat l'última cossa, el sucarraven amb brucs ben secs o argelagues. Feta aquesta feina, el m~ tador repartia els ganivets degudament esmolats per pelar-lo, mentre la mainada anava mullant el porc amb aigua calenta per amorosir-li la pell i que fos mé s fàcil de pelar-lo. Quan ja era pelat, dei: en que era convenient de remullar-lo amb aiguardent ja que si no e s feia així, faria poca cansalada, cosa molt valorada en aquell temps, ja que servia per adobar la vianda durant l'any. Així, venialame~ tressa amb un plat de galetes o coca o figues seques i amb l'ampolla d'ai guardent, tots picaven i el gotet de licor cap a la panxa i no pas per remullar el porc. Llavors el matador anava a obrir el porc i entre ells tot eren juguesques i suposicions sobre el pes de l'animal, que si farà setanta carnisseres o si en farà setanta-tres. Mentre el matador feia la seva feina i treia peces -i totes tenien el seu nom: el cabrit, l'escapola r els garros ... -, tot anava entrant cap a din-tre i el posaven damunt d'una taula i després ja' e s feia la tria de carns. í

,

A la matança del porc e s convidava els veïns, amb els que es tenia més arni s tat, i els parents que vivien aLa mateixa parròquia; cosa que per la festa major, lògicament, no es pot fer. Una vegada feta ,la sobr~ taula, era qüestió de tri~ xa r la carn amb aquella màquina que quan no feia figa per un cantó, en feia per un altre, però com que s 'havia dinat bé, de força no en faltava i tot se solucionava. Per a tots hi havia feina, le s dones a preparar els budells i coure carn al perol i anar per les b u tif a r res, els homes quan havien trinxat la carn, uns anaven per cosir els ga!. ros, salar el bacó. El bacó era la cansalada que s'estenia a terra, damunt d'un drap sec o llen çol, s 'hi posava força sal de cap a cap i al damunt els garros, els peus, la tussa i l'espinaèa, també tot ben salat i així ben embolicat amb el drap, lligat amb cordes ben estret; aleshores es posava aquest fardell damunt uns boixos i a so bre es carregava amb pedres. Al cap d'uns die s calia girar-lo de banda, perquè quedé s ben salat, als quinze dies es podia penjar tot menys els ga!: ros, que es deixaven dins d'una capsa amb sal durant uns quants die s , mes. Tornant al dia de matança, una vegada salat el que calia, els home s pràcticament havien acabat la feina, solien ajudar les dones a fer buti5

farreso es posaven al voltant del foc, a fer-la petar i vigilar-lo, ja que de foc no n 'hi podia haver ni poc ni massa perqu'è le s butifarre s e s co-, guessin bé. La mainada que havien jugat molt aquell dia, tant a la cuita a amagar com a "recatar" i altres joc s, ara al vespre feien el "tio fre sco" o altre s joc s que ells inventaven. Per ells també e ra un gran dia. Arribava l 'hora de sopar. Els que no cabien a taula, menjaven a la vora del foc amb el plat als dits, no hi patien pas gens ni mica ja que hi estaven prou acostumats. Per sopar se solia fer una amanida d'escarola i api i mongetes seques o bé un bon arròs amb les sobres de la cassola del migdia, de sp r e s llom, i butifarra o bé conill i pollastre com per dinar. Després de sopar es parlava de com e s faria una bona vetllada, si es faria el "tio fre sco" o si es faria el burinot o el pare carabasser ... Molt sovint e s feia tot això i altres jocs. Més tard es feia un joc de cartes, els homes el joc del burro de tre s cartes i quinze cèntims ,la pbiada , però si era casa forta, es feia de trenta cèntims o mé s. Le s done s i la mainada també s'engrescaven a fer les "narisses" o la "mona" i així s'allargava la gre sca fins la una o les dues de la nit. Llavors es feia el trago i els de prop anaven cap a casa i els de lluny 6

sempre s arreg ava a gun jaç per poder dormir. Moltes vegades, a la tarda de la matança es feia beguda i es feia la cargolada (o bé per sopar), que consistia en menjar carn del perol: llengua, ronyons, melsa ... tot ai xò a la vinagreta. Entre els joc s que feia la mainada, e sp e c i a.lrn en t a les matances de les cases del poble, el d'anar per le s cases a buscar l'agulla de cosir budells, i ho feien així: agafaven un cistellet i tota la mainada passava per totes les cases del poble, trucaven i quan, responien: l'què voleu?", ells deien: "Tots els budells se 'ns foraden, no teniu pas l""agulla budellera, que ens la poguéssiu deixar?" Aleshores la mestressa el s donava el que tenia a mà: un ou, una ceba, una patata, un carbó ben e~ bolicat o alguna altra fot~ sa
"aquest hivern -ha fet pocs llevants". Però què són els llevants? Pehsem en una nit d'hivern que us de sperteu i sentiu roncar el vent amb tota la seva fúria i mentre s fe stavella contra els murs de la masia o casa centenària, el vent s'e sforça i xiula per ficar- se per les escletxes de les .,velles finestres per penetrar dins la cambra. En llevar-vos mireu per darr~ re els vidres del finestró i veieu com regalimen unes gotes cristal.lines i mé s lluny albireu que el s arbfre s són fortament turmentats per l 'huracà que amb bràmuls s ie s cl.a fa contra le s encimbellades cingleres i ús adoneu que aque st vent ve d'on neix el sol i que també que dels cims i turons devallen cortines d'aigua o intensos ruixats que van a parar a l'assedegada terra, asaonant valls i solane Sj segur que aquest fenomen es repeteix tot el dia, amb fortes embestides de vent i ruixats i potser tona la nit i dies següents, ale shore s, per tots cantons baixen reguerols d'aigua, que com cabrits esgarriats que saltironegen i corren per trobar la seva mare, també aquests reguerons busquen trobarse amb l'e sbojarrada ri~ ra que no té pas cura d'~ dur- se tot el que hi ha al seu abast. D'aquest fenomen en podem dir lle.,. v ant s , Sovint, quan arrenquen els llevants, pas sa que s'aclareix de cop i volta e specialment cap al nord

i surten grans clarianes, llevant! Però se suposa però no passa pas gaire que és des d'un. racó de que no torni un bon ruila llar de foc encè s amb xat d'aigua. Llavors diem uns bons tions d'alzina, que bufa el vent "arbonès mentre es va fent passar o narbonès", es diu així aquella torrada de pa de perquè ve del cantó de ~, pagè s untat amb oli i all Narbona? i traguejant un vinet neQuan fa aque st vent, e s gre, de tant en tant condiu: "no plou ni s'aclareix templar a fora i veure però quan s 'hi posa, s 'hi com cauen els ruixats i coneix". I així és, ja sentir com xiula e 1. vent que quan domina el lledalt la xemeneia. vant, plou de valent. Certament que és ara que Els llevants, ara, no sopenso així, però no era len pas durar mé s d'un pas igual uns anys enredia o dos. Abans duraven ra, quan havia d'enganuna setmana, ho reaordo xar el carro i fer la rei els grans ho deien tamcollida de la llet, pujar bé. .

al gorgàs i cap a Can Toni Gros, tenint cura de no fer tard, ja que el ·camió no esperava pas. Per més abrigalls que. porté s, tornave s ben moll a casa. Planyo a qualsevol que es trobi en aquestes circumstàncies i també la gent d'abans de l'evolució tècnica, que tants i tants inconvenients i prejudicis els devien oca sionar el s llevants.

JORDI SANGLAS.

No podem pas dir que els llevants consisteixen només en pluges, sinó que moltes vegades c orn en c e n amb pluja i acaben nevant Quan le s nevade s vénen de llevant és quan carreguen més en el Collsacabr a i mé s d'una vegada s 'ha sentit dir que ha ensorrat una teulada. Si bé els llevants d 'hivern cau s en algunes molèsties, no deixen de tenir la seva poe sia. Que n'és de bonic i plaent un

I,.acó del poeta TOT ÉS VIDA

L

On va el perfum de les flors? El dolor d'un malalt, com es mesura? Qui és capaç de comptar els sanglots d'un moribund? D'un enamorat, l'amor, com pot amidar-se?

Ais de dolor, sanglots continguts, llàgrimes vives. Moments de joia i de pau. Tot això és vida i no hi ha mesura per mesurar la VIDA. --!:..::...:.:::.:::..::...:.::....:..::=..:.:

MIQUEL BANÚS

Voldria tastar un glop de cada cosa, fos dolç o amarg, fos sucre o fel, encara que fos... no ho sé, qualsevol cosa que vingués de l'infern o bé del cel. Voldria tastar el pus de la ferida sagnanta, morada i blava. Fer bafs de l'herba que no treu florida i eixugar del subnormal la seva vava. Presentar-ho en ares de l'AMOR, ja que ELL tot h o purifica. Que feliç seria aquest meu pobre cor si pogués treure del món, el dolor, una mica. ----::......::. --' 7

XERRADA AMB.... josep subiranas Es un matí del mes de Juliol, en el que acompanyats per un cel totalment blau, sortim de Tavertet cap al Mas Subir~ nas. El sol d'aquest espontanis, de la nostra trobada amb l'avi i repr~ sentant de la generació més antiga, que en els nostres dies, habita Subi ranas. Arribem i no hi ha nin gú. Aorofitem per adonar-nos com està de ben cuidat "El Mas", així com la bellesa de la casa, tota de pedra, amb els típics porxos de masia catalana. De seguida arriba la la família. Ens expliquen que han anat a Missa, mentre amb tota gentilesa, ens obren les portes, per poder xerrar amb l'avi de la casa. En Josep Subiranas l Masmitjà és un home molt ben conservat als seus 77 anys. Porta ulleres, i amb conjunt té una aparença. senyorial. Va néixer en aquesta mateixa casa, a l'any 1.904. Tota la vida ha viscut aquí. També el seu pare, el seu avi, i així fins el 1.200, any del que encara guarda documents i manuscrits. - Senyor Josep, com ha anat evolucionant el 8

Mas Subiranas, al llarg dels anys que vós reCordeu? -"La casa s'ha anat adaptant en diferents et~ pes. El meu avi va arr~ glar una part, el meu p~ re una altra, i jo la resta. En la meva infantesa ja era com ara, nomé s que tota de fusta, fins i tot la taulada també era de fusta. No va::-: rem tenir aigua corrent, fins allà l'any vuit. De semp re l'aigua s 'havia anat a buscar a la font. Hi anàvem amb un burro i sis cantirs, i el que po!, tava el burro, en duia dos més a les mans, així s'aprofitava més el viatge. El llum ens el feiem amb candeles i oli. Mai hi he vist cap classe d'in,cendi, malgrat que la casa era tota de fusta". En aquests moments, El Mas Subiranas gaudeix de totes les comoditats que la tècnica dels nostres dies ofereix. En els 77'anys que l'avi Josen ha viscut aquí, no li han faltat mai cap de les condicions físiques de que disfrutaven fa resta de cases d'aquesta coma!, ca, i dintre del municipi de Tavertet, e s oot dir que ha estat de les masie s amb solera i de les

privilegiades en els anys més difícils dels últims temps. - "El pare es deia Ramon Subiranas i Feu, i la mare Mercè Masmitjà. El pare era nascut en aquesta mateixa casa, i la mare va venir de Tavertet, de Can Baurne s . Abans, aquí s'en deia casa Subi r ana s . Els pares e s guanyaven la vida explotant la finca. Tenien masovers que conrreuaven la terra, i també hi havia bestiar. Una part important dels ingressos familiars provenien dels boscos. Recordo que quan es p roduíen vague s aquí o a la comarca, veníen els homes a buscar galans, però això representava un furt, doncs nosaltres els teniem per les oveHe s i oels porcs. Aquests homes després s'els venien, i així recuperaven el jornal que havien perdut amb la vaga". Com a Masia, explotaven totes les possibilitats que tenien, i, com que aquestes eren moltes, això els permetia viure còmodament. Es curiós com l'avi Josep, recorda les primeres vagues que es varen produir en aque sta Comarca, i la ma nera amb que els treba-

.,

lladors intentaven recuperar els jornals que es perdien. - Recordeu alguna anè~ dota de la vo stra infantesa? -" sí, recordo que aquí a Subiranas, hi havia . , persones que la con ei xi en per la casa de les perdius. El meu avi en tenia, i les ensenyava a cantar. El meu pare ta~ bé, i ell va ser el que .m'en va ensenyar a ml. Jo ha via tingut pe 1'-" dius. Per saber si era clar, des del llit cridava a la perdiu i cantava, si era fosc, només feia cuc, cuc, cuc, ... " - Quins amics tenieu i com jugaveu ? - "En aquell t e rnp s, els meus amics, que eren tots els de l e s case s vernes, en Joan Alsina de Santa Cecilia, en Joan l'horta. A quin temp s es - I els dies festius, Baucells i d'altres, juga- feia cada co sa. En acom els recordeu? vem a corre a la cuit, a quells anys, com que no - "Els dies festius, bales, a la baldufa, però t en i e m problemes de reens llevavem a les vuit, només a estones, i Sem- llotge, ens llevavem a per anar a Missa de nou, pre en alguna d'aquestes les set, i ens anavem a aquí a Sant Miquel de Secases; no ariavern mai al dormir entre les nou i rrarols. Venia a dir-la poble" . les dèu del vespre. . el Vicari de Tavertet. Com anirem veient al En le s èpoque de feina, Després de Missa, sortíllarg de tota la xerrada, el. pare sortia per les c~ em a jugar a bales. Els ja de s de l'infante sa, la ses vernes a buscar gent diumenges per dinar acos relació de la familia de per treballar, i venien tumavem a menjar carn Subiranas tendia més a de bon gust, encara que d'olla o arròs molt exql!i. anar a les cases veihes, ells tinguessin feina a sit, amb conill de bosc. que no oas al poble de T~ casa seva, perquè sabien Amb un vi molt bó, que vertet. que a l'hivern, quan no , ens el feiem nosaltres, - "En els dies feiners, en tenien de feina, el pa- d'unes vinyes que teniem a l'edat de 13 anys, era re els hi donava jornals a Susqueda. El s diumenl'anyl6il7, els homes per fer a bosc". ges també anavem a dorque trevallaven a casa, Podem veure com la mir d'hora". ens ensenyaven a fangar preponderància de Subir~ A Mas Subiranas, tei a fer les feines. Ens nas, sobre les altres ca- níen une s vinye s a Susqu~ deien que per saber fanses vernes era manifesta, da , que eren conegudes gar, s'havia de tenir els vist que era de le s poarreu d'aquestes contradits pelats, per poder gi. ques cases que podia odes, de les que sortia un rar bé la terra. El pare ferir feina a les altres. molt bon vi. també ens ensenyava ,~~~~~~':::::-_L-_-----_.L.-_------9

L'avi Jo sen te encara moltes coses per comentar-nos, li demanem que ,ens agradaria entrar mes amb detall, i mostra una total disposició per continuar quan nosaltres vul

guem. Josep Subiranas, ens pot Es per això, que de sexplicar. prés de la pincellada d'aGràcies, Sr. .Io en , vui, quedem per un altre fins a la propera. dia, per continuar i end~ gar quantitat de coses que Antoni M. Claret queden al tinter, i que en é

IDOSSIER

1

QUALCUNES OBSERVACIONS SOBRE TROBALLES ARQUEOLOGIQUES A TAVERTET.

El terme de Tavertet no ha estat ben estudiat arqueològicament, com mol ts d'altres indrets de la nostra geografia catalana. Potser, semp re pels mateixos condi cí onant s, els diners, el temo s a dedicar- hi, el poc alt r uí's m e , la manca de persones que s'en interessin, i un llarg etcè'tera. Malgrat això, encara creiem que hi ha persones tant arrelades a aquesta terra, el-s uns que hi viuen a ella i els altres que hi venim sovint, que amb el seu esforç pausat però seguit, han anat donant a conèixer molts elements històrics i prehistò. rics del poble, degut a les seves tr2. balles. Darrerament, un redui1: grup de gent, tots coI.laboradors de la Societat Catalana de Prehistòria i Arqueologia, ens hem proposat d'actualitzar la carta arqueològica del Collsacabra, i curiosament hem de manifestar que Tavertet reuneix per damunt de tota la comarca unes condí cí on s d'habilitat orehistòrica molt qualificades, i també una riquesa d'estacions poc corrent dins d'un m~ teix terme. Així doncs ens trobem que des-prés d'un cert temps d'observar les diferents estacions, estem:en condi cion s d'afirmar que la instal.lació humana a Tavertet arriba fins el pe10

J ríode Neolític. De fet, ens podem preguntar, com va ésser aquesta instal.lació? Què van fer aquells homes? Com vivien i de què? Doncs bé, tot això és el que esbrinarem un xic i ho relacionarem amb les troballes arqueològiques del terme. Es possible que els o r-irn e r s habitants de Tavertet fossin homes del Paleolític final, encara que la suposició és molt dup to sa, donat els escassos materials lítics trobats, sobretot a l e s Baumes de Bal a i una pintura d'un caçador d'origen més que dup tò s . El que si, és evident, és que aquests homes vivien de la caça, avui molt malmesa, però en la seva èooca era la font d'alimentació P riE. cíp al , i molt fàcil de trobar ja que els animals ferèstecs i d'altres, solen fer els seus caus dins de llocs iE. hò sp i t s com a les serralades, per a conservar la seva llibertat, creantse un territori propi. Aquests vivien la gran majoria en cov e s per raons climàtiques i també entretenien el seu temp s amb la creació artística pintant les parets de les mateixes. Treballaven hàbilment la pedra creant estris per a d~ fensa i atac, i sobretot n e r a subsistir amb la caçera. Com que les ar-

l

1

mes eren molt rudimentàries, les tècniques de caça, sobretot pels ani mals grossos era la utilització de trampes. Pels mitjans i menuts utilitzaven les pedres i sagetes degut a la seva major eficàcia. De fet, el que caracteritza aquestes primeres organitzacions hum~· ne s , és , que els canvi s evolutius són lentíssims, les tradicions s'est~ bilitzen durant segles, la seva capacitat d'inventar és escassa i l'atnbient de vida és d'una excepcional monotonia. Però heus ad que arriba la "revolució neolítica", i amb ella els primers pastors i pagesos, és a dir, la sedentarització de l'home. Aquesta revolució, segons es desprèn dels no s t r e s coneixements actuals ens arriba en dues fases: una primera més antiga i una segona més avanç~ da d'un caràcter agricola molt més marcat. Els primers vivien gairabé sempre en coves, com els caçadors d'èpoques anteriors. A Tavertet en tenim varis exemples com la Bauma

dels Teixidors, les Baumes de BaIà, la cova de Can Felò, etc. També sembla que haguessin pogut habitar en grup s de cabanes a l'exterior, pe· rò no tenim dades suficients per afi.! mar-ho. En tot cas servien de refugi transitori fins arribar al Neolític Mig, on la instal. lació és molt més àmplia i definitiva. La situació de les coves ens fa pensar que la base econòmica foren els ramats, ja que es troben llocs poc apte s per conrear la terra, encara que als plans suoeriors del s cingles i en llocs alUats possiblement desenvolupaven una agricultura incipient com ho demostren alguns estris trobats a l'exterior, entre . ells una destral polida però picada i fragmentada que amb seguretat va ésser utilitzada com a aixada, trob~ da als voltants de la riera de BaIà. Aquest tipus de vida, crea no v e s necessitats i així els atuells domèstics eren de fusta o de cistelleria p!:. rò les limitacions d'aquests materi-

Continua a la pg. nQ 19 ).

VISTA - A o

1

2 3 4

5

'Gcm. f

A

Fig. 1. - Fragment de terrissa de la Cova de Can Feló del Neolític Mig. 11

rel="nofollow">---------_1 I

ICONCURS -SORT -----

Una porta s'obrí, cosa que va fer que alguns dels que eren a dins de la sala giressin el cap per veure qui havia entrat. L 'home s'acostà cap al mig de l'habitació al mateix t ernp s que encenia una cigarreta, que va contribuir a carregar l'aire, gairebé irrespirable, de l'habitació. L'home es va situar dar rera del pilot de gent que hi havia allí dins, aixecant el cap tot el que va poder, provant de ve~ re alguna cosa del que hi havia al mig. Tots els esforços varen ser inútils. Interiorment va male ir el rro to r del seu cotxe, qUe a mig camí se li havia avariat, veient- se obligat a fer "auto-stop" per aconseguir arribar a temps, però malgrat que el varen carregar de seguida i que el noi que l'havia carregat anava com una bala, h av i a fet tard. Tots els esforços que havia hagut de fer per aconseguir ser ell l'encarregat d'aquella missió, tota la confiança que havien posat en ell, tot el "gran reportatge", tot a fer punyetes. l només per culpa d'una bugia. Bona e s c u s a , aque sta! encara que juré s per la seva vida, el director no Se '1 creuria 12

1

de cap manera. Ui el di rector! com es posaria quan ho sabria! ja es veia de stituït del Seu càrrec immediatament i posat a escombrar els corredors de la redacció. Però n o ! , no! segurament el director, abans de donar-li aquesta feina tan ingrata, el trauria al carrer, molt bon home el director! Va encendre una altra ci garreta, nerviós, car la primera ja se li havia apagat (després d 'haverse encès el filtre i tot). Entretingut en el s seus pensaments no e s va a do nar que tirava el llumí a sobre les sabates del qui era al seu costat; ara bé, aquest tampoc no se "n devia adonar perquè no li va dir res. Un crec a la porta, de nou uns cap s que e s giraren. Un altre que ha tingut pana, pensà; però aviat va canviar d'opinió en mirar discretament la persona que havia entrat: era la secretària de l'organització. Semblava que buscava algú perquè anava mirant un per un tots els que eren allí dintre. No s 'hi hauria fixat molt si no fos perquè ella anava cap al lloc on era ell. Va decidir de valer- se de la secretària pe r aconseguir d'arribar al mig per pr~

senciar el que ocorria dins de la campana de vi dre que era situada al bell mig de l 'habi ta ci o i que era tapada per un munt de persones que intentaven de veure el seu interior. No va Ser necessari cridar la secre tària, ella mateixa va anar cap a ell i va dir-li: - El senyor Isidre Cap d e trons, redactor del diari del vespre "el matiner", si no m'equivoco. - sí, em sembla que aquest és el meu nom, va dir-li gairebé sense ni pensar- s'ho. -alguna idiotada d'aquelles de tipUS reglamentari-, va pensar de seguida. Pe rò no semblava que pensés encertadament, la secr~ tària no duia cap paper a la mà i no tenia aquell to h i-s c r i ta que tenen aque~ ta gent quan es tracta d'omplir i mp r e s s o s o de signar uns contractes. - M'hauríeu d'acompanyar per une s formalitats, és clar- li va dir, i parlant molt fluix va prosseguir: -li ha tocat la rifa o vostè! - Que m 'ha tocat la rifa? Què vol dir amb això? va preguntar-li el reporter, molt encuriosit. - De moment no vull dir res, hi ha massa roba e~ tesa, de pre s sa, vingui cap a baix on ningú no ens empiparà. - va dir-li ò

.

...

~.

:1

I

•

misteriosament. - Va, anem-hi- va respondre animat per tot aquell misteri. En un moment varen ser fora d'aquella sala plena de fum i gent amb molts bons sentiments a la cara, però que només esperaven que el que tenien al davant badés una mica per poder- se ficar en el seu lloc. Varen sor tir per una porta que encara no havia vist el reporter, potser perquè no s 'hi havia fixat, i que d.2. nava a una escala de car gol. Varen baixar per ella. Només havien baixat un pis que la secret~ ria va prèmer un botó que hi havia arrragat darrera d'una de les fines rajoles que ornamentaven tot el voltant de l'es cala. En un moment tot un gran rectangle de raj.2. les es va moure de la se va base per donar a veure un orifici de la mida d'una porta. Amb un ge st la secretària el va fer passar per allí. La porta donava a un passadís, el qual varen atra ... vessar per anar a espat~ gar a un despatx on hi h~ via un home molt ben ve s .ti t , amb unes ulleres negres, potser n e r fer més difícil la seva identificació. Amb un gest va fer marxar d'allí a la secretària. Quan va ser fora va dir: - Bé, bé, imagino la s~ va sorp resa, senyor CaQ. detrons, deveu tenir al cap un munt de preguntes, oi? _ Ostres! a vostè li passa cada dia això de nas-

dista, va prosseguir: -p~ sar per portes secretes per trobar-te una per .., rò no ens anem fora del tema, com li anava dient, sona que no san s el què el Das s ad s per on vostè et dirà?- li va dir molt ha entrat és un d'aquests irònic. L'home va esbos acces sos al s diferents sar un somrís. e statges de l'edifici. Per - Perdoneu tot aquest exemple, aquest despatx misteri, però la cosa bé comunica amb una habita s 'ho val. De bon principi començaré per explicar- c iò cil.líndrica que a dalt té una cúpula de vidre al vos tot això. Va tossir nis superior, on era vos una mica abans de cotè fa un moment. mençar a parlar, o ot s e r per fer més agradable la - Vol dir que aquí dintre hi ha el que tothom volia veu (cosa que, naturalment, no va aconseguir) . veure a dalt? - li va preguntar tot encuriosit, pe Aquest és un edifici ofirò també amb una mica cial, tal com ho demosd'esperança que passés tren els actes que s 'hi l'inesperat, tot assenyasolen celebrar. Llavors lant amb el dit una de e s n e c e s sari que hi hagi les parets de la sala. accessos a tot arreu, rà - Exacte, i vostè, per p i d s i desconeguts de la mitjà d'un so r tè g , ha es gent que no té can relatat de s signat per a ser ció amb l'organització. l'únic que pugui fer fotoUn d 'aques ts acces sos g rafie s del fet. és el passadís per on - Ostres! per això la sevostè ha entrat a aquest cretària m 'ha dit que despatx. m 'havia tocat la rifa! - va - Vol dir que això té una dir el periodista, molt al tra entrada? - el va inalegre i ja pensant en les terrompre el periodista felicitacions que li donamentre feia l'acció d'encendre una cigarreta. Un ria el director. - Si vol que li digui una gest de l'home de les cosa- va fer misteriosaulleres el va aturar: el ment, com dient-li un se. Seu dit assenyalava un cartell que deia: ES PR~ cret- ja fa una estona que tot està decidit, l'aGA DE NO FUMAR. me ricà s 'ha mogut una - Perdó, no ho havia mica del colze ara farà vist- s'excusà llençant uns cinc minuts. Molt p o c, tot seguit el llumí que però la cèl.lula fotoelèchavia encès i la cigarretrica ho ha captat. Ara ta a la o ane r e r a . s'estan allí, esperant que _ Tan t li fa, això pot Da,! vostè els faci les fotos sar a tothom, però una , i per fer un final més e,! norma es una norma, pectacular que aquest. m'entén? - li va contesPerquè ja se sap, l'opitar, com dient-li que no nió pública •.. es preocupés i deixant - sí, és clar -li va conincontestada la pregunta testar el periodista al que uns moments abans li havia formulat el peri.2. mateix temp s que treia í

í

13

de la butxaca del seu abric tot d'estris estrafalaris, dels quals en va fer sortir una màquina de retratar. Mentrestant, l 'home de le s ullere s va prèmer un botó que va fer obrir una po.!: ta corredera que hi havia en una de les parets de l 'habitació, i que va deixar a veure una co sa que recordava una finestra amb un vidre transparent, que deixava a veure l'interior d'una sala c Ll Ïnd r i ca , Dins d'aquesta sala, i al bell í

bé: DESPRÉS DE MOLmig, hi havia una taula TES NEGOCIACIONS I plena d'aparells electrQ L'ENFRONTAMENT D'~ nics de precisió. A la HIR, ELS ANTI-URANI.ê mateixa taula hi havia dos homes, l'un amb as TES SE SURTEN AMB LA SEVA. Però no hi va pecte ben bé d'americ"i i l'altre amb aspecte de pensar més. D'això ja català (més o menys' aise n'encarregarien els x'ò e s veia per la indumen altres. Ell, una darrera tària que duien) que fe- - l'altra, va anar fent fot~ grafies, ara des d'aquest ien un pols. Pel cap del angle, ara des de l'altre, periodista varen comende la taula, l 'habi tació i çar a de sfilar els titulars de l'endemà: EL els dos homes que, molt PROBLEMA DE L'URAsuats, hi feien un pols. NI A LES GILLERIES I COLLSACABRA VA SER Eduard Vilella. SOL UCIONAT AHIR, o

/RACÓ DELS MES JOVES L'ESCOLA DE TAVERTET

- Quan va adonar-se que volia ser mestra? Feia vuit anys que no s'obria

Que jo recordi, quan tenia deu l'escola de Tavertet. Ara, després o onze anys ja vol ia ser-ho. de molta insistència per part de - Van posar-li alguns inconvel'Ajuntament, a la fi ha vingut una mestra. Es diu Antònia Ugar- nients els seus pares? Cap. te. Hem pogut enraonar una estoneta amb ella i n'hem fet la se- Li agradaria donar classes güent entrevista: sempre al mateix lloc? Si els alumnes estiguessin con- Quants anys fa que dóna tents de mi i jo d'ells, no hi tinclasses? Aquest any és el quart.

dria cap inconvenient.

- Li faria gràcia que algun dels - Li és fàcil de donar classes a seus alumnes arribés a ser mesalumnes de totes les edats? tre? ~s difrcil l'organització.

- On va estudiar? A Barcelona.

- Li agraden els menuts o prefereix els més grans? No sabria pas quins triar. Tot té les seves coses bones i els seus entrebancs. ~s agradable treballar amb grans perquè hi pots dialogar a un nivell de raonament que no tenen els petits. Amb aquests, en canvi, tens la satisfacció de fer-los descobrir totes aquelles petites coses que nosaltres ja no recordem ni quan ho vam aprendre i que per a ells constitueix un qran descobriment.

14

Sí. Això voldria dir que veuen aquesta feina com a interessant i positiva.

- És casada? No.

- Què és el que més li agrada de Tavertet?

- Es diu que vostè va venir de mestra a Tavertet per casualitat. És veritat? Més aviat per un embol ic de l'Administració. Quan jo vaig escoli ir plaça per pri mera vegada Tavertet no figurava a la llista de places vacants. Per un error administratiu vaig haver d'escollir per segona vegada i, en demanar un poble de la comarca, em van dir que l'escola de Tavertet estava tancada, però que el poble tenia molt d'interès a obrir-la novament. I aixï va ser com em vaig fer càrrec de l'escola.

- Hi ha algú de la seva familia que sigui mestre? Tinc un oncle que ho és.

- Ha influ ït algú de la seva fam íI ia que vostè fos mestra? Ningú.

Els alumnes, i la gent que conec.

Aix ( va acabar la curta entrevista amb l'esperada mestra del poble.

- Tindria cap inconvenient a quedar-se a viure aquí?

M. Dolors Grau

Cap si hi tingués casa. És un lloc molt tranquil i agradable i de fet no és pas gaire lluny de Vic si necessites alguna cosa.

t I

ICOL.LABORACIONS

L

-_

_

-------.JI

T RüBALLA DE LA CREU DE L'ABEIA. L-..---

l

Un dia d'aquest estiu de 1981, dos dels estiuejants assidus d'aquest poble, en Jordi Gumí i en Salvador Juanola, erudits escudrinyadors d'afraus i reconades on poder trobar vestigis que parlin de la història i de la orehistòria, quan tornaven de visitar les cove s de Bal a, p rou conegudes o e r les troballes arqueològiques, pujant pel grau de l'Abeia, rn eri ' tre contemplaven els m;tolls i les pedres que voreg~n el camí i gaudien dels encisos que la natura ofereix al s seus enamorats, tot de cop es fixaren que en una de le s pedres de la cinglera, ran del camí, s'hi desco bria una creu gravada e-; relleu, d'uns cinquanta .. centlmetres d'altura, i segons sembla d'una factura força antiga. Es una troballa molt curiosa, ja que si bé és veritat que per aquests contorns es coneixen diferents llocs on encara hi ha, o e s recorda haver-hi hagut una c r qu, tote s guarden encara el seu nom, com lacreu de Subiran e s , la Creu de BaIà, la Creu de Manegés, la de Molibernat, la del Castell, la de Montcoma i d'altres. Però de totes elles la tradició diu que

-------JI

t:""'7"'"------------,--.-------------J arribar als nostres dies. hi eren posades perquè en tals llocs hi havia mort alguna persona. No obstant, mai no hem sen tit a parlar de la creu d-;l Grau o baixant de l' Abeia, ni els mateixos p ropiet~ ris del terreny, que ho son des de moltes generacions, cosa que fa pe~ sar que serà d'un te mo s molt llunyà pel fet que la tradició no hagi pogut

Una troballa que se s~ ma a les moltes d'altres que s'han fet pels COIl-torns de Tavertet de les quals els estudiosos van descobrint la seva llunya na història. Jordi Sanglas.

15

el collsacabra viscut I

MIQUEL LLOR ENTRE NOSALTRES

No fa gaire la televisió en català dedicava un dels seus programes setmanals de tema literari a l'escriptor Miquel Llor, autor de Laura a la ciutat dels sants, un dels títols més famosos de la noveLla catalana d'aquest segle. Aquesta noveLla, publicada fa mig segle, ha estat editada -mentre hi ha hagu t perm is d'editar en català- una dotzena de vegades fins ara, la darrera l'any passat. Això vol dir que sempre ha tingut lectors, perquè sempre ha suscitat interès la història que s'hi explica. Llor era oriünd de Vic, perlínia materna, i la ciutat "dels sants" a la qual anomena "Comarquinal" en la noveLla, no és altra que Vic, com va saber tothom de seguida i com saben tots els qui llegeixen l'obra i coneixen una mica la capital de la comarca d'Osona. El greu conflicte que afecta "Laura", la protagonista, a causa del tracte que li donen els vigatans que l'envolten, començant pel marit i la cunyada, esdevé una acusació contra la insensibilitat, el fariseisme i la barroeria, encobertes per una religiositat mal entesa, que hom haatribuït proverbialment a la"ciutat dels sants". En aquell temps la noveLla fou objecte de polèmica, tant pel seu fons combatiu com per alguns aspectes de la forma amb què presenta algunes escenes. Passada

la guerra, Llor escrivï i quan pogué, anys més endavant, publicà una segona part, suau i reconciliadora, de la novella, titulada significativament El somriure dels sants. Però no igualà, ni de molt, l'obra anterior, sempre la més acabada i poètica. Miquel Llor és igualment autor de contes i narracions admirables, a més de les noveLles, i alguns d'aquests contes tenen per escenari el Collsacabra, com la narració L'heretatge al santuari, l'acció de la qual sesitua a laSalut, on fou escrita. Heus ací, doncs, una altra personalitat literària vinculada a la nostra comarca. Miquel Llor hi vingué a fer-hi estades devacances cap al tard dela seva vida, primer a la Salut i després a Cantonigròs, on passà dies d'agost, coincidint amb el Concurs Parroquial de Poesia i Festa Literària del Collsacabra, del jurat del qual fou membre durant una colla d'anys. La bona acollida que trobà a casa d'uns amics li facilità l'estada en les condicions que convenien al seu tarannà i al seu delicat estat de salut, afectat d'una mala formació corporal de naixença. La proximitat dels mil metres d'altura de vegades el fatigava massa. Però ell s'estudiava a suportar-ho tan bé com podia, molt sofert. En aquells anys, potser més i tot que en d'altres temps de

la seva vida (havia nascut el 1894, barceloní i resident al barri antic o "gòtic", on morí el 1966) apreciava molt la bona companyia, perquè era un exceLlent conversador i un observador constant dels caràcters i de les dites dels qui el voltaven. A més, en alguns moments escollits, sense fer-se pregar gaire, però sense cercar-ho, es feia escoltar dels íntims llegint un conte inèdit, o dos, amb la seva més peculiar i més inimitable intenció. Aleshores li lluïen els ulls i amb les mans blanques i delicades d'antiquari de qualitat, acompanyava significativament les inflexions de la veu i cada successió de ritmes i de pauses de laseva prosa narrativa, del seu estil d'orfebre, melangiós i punyent a estones, de diàlegs matisats i de descripcions aprofundides perla poesia. Miquel Llor en la seva vellesa, una mica precipitada, malauradament, tingué temps d'estimar aquesta terra. En trobareu mostres concretes en el llibre, publicat pòstumament, Viatge a qui sap on i altres narracions, resultat d'una darrera època de la seva producció de la qual conserva, però, les millors qualitats. Joan Triadú Cantonigròs, agost de 1981

-.

EL CAMí DRET DE COLLSACAB:B,A

Per allà els anys vint de la centúria, més ben dit, en fa cosa de c irq uan ta , les monges Carmelites regentaven un col.legi per a nenes al poblet de Rupit. Tenien estada en una casa del carrer del Fossar, el més típic de la 16

1

I

citada població. En s eny a ven les primeres lletres i l'artesania de brodats, canemàs i ganxet. Una monja joveneta d'origen gallec ensenyava cant i danses i per això moltes de les nenes varen apreE, dre a ballar le s "munhei ras", cosa insòlita per

aquell e s contrade s. Era l'època del carbó v~ getal, del carbonet, de la llenya, que atemperava les males collites arrassades per les pedr~ gade s i le s gelade s tardanes. La principal indústria era bosquetana i per treE,

lo

cacolls de camins qUe pu jav en de la Guilleria, co.!:. rues de matxos i mules d'abast traslladaven le s càrregues de carbó i els sacs de carbonet, arrossegant feixos de roure, alzina, boix, faig i le s famose s soque s de boix per fer pipes. El vocabulari emprat entre traginers i bestiar e~ borronava les pulcres orelles de les monges del col.legi. Les mules i matxos només adreçaven les orelles a base de r en ec s i xurriacades. Quan en el me s de novem bre arribava al poble el predicador del novenari, que acollia en l'església la totalitat de la població, les germanes recomenaven la canpanya de la bona parla. El predicador, alliçonat per elles. emprava tot un sermó intentant netejar les gorges dels tragi ners, amb anècdotes generalment del Pare Claret. En aquell temp s, estant el Pare Claret de rector a Viladrau, fent oració i penitència a la vora del , carn i , va pa s sar un traginer amb quatre mulos carregats de sarrions de carbó. El Pare Claret era amagat darrera un matoll de ginestes. Els animals relliscaven de potes a causa de la humi. tat del terreny, de se stabj litzant les càrregues. El traginer e scridas sava al s animals amb renecs contra Déu i la Verge, que retrunyien per tota la barrancada. El Pare CIa ret, de s del seu amagatall, els conte stava amb

un fort "alabat sia Déu!" El traginer va creure que era un dels mulos que li cont e stava i va caure de genolls sobre el fang, dient: "Senyor, Senyor! ! Pe rdoneu-me! Des d'aquell dia, mai més cap mala paraula no va sortir de la seva boca. En sortir del novenari, en "Met", que feia dos cops a la setmana de recader amb el carro entre Rupit, Vic i Manlleu i solia portar paquets per a le s monge s del col.legi va dir en la rotllana que e s va formar a la sortida de la capella:"Avui el pr~ dicador ens l 'ha fotuda molt grossa! En "Met", que era .tan mal parlat com bon home i tan servicial com hori-

rat i complidor. quan portava quelcom per a les germanes es tornava quec per por que no se li escapés el seu normal vocabulari. Les monges, que apre", ciaven els seus serveis i la seva bonhomia, un dia li varen entregar un llibret del Pare Claret que es titulava "El camí dret" . Pocs dies després, en "Metil, tot compungit tornava el llibre al petit convent: "els torno aquest llibre perquè per a mi no em serveix. Amb le s mule s i el carro no puc tirar pel camí dret; vulgui o no vulgui, he de fer mites ma r r ades! MIQUEL ADILLÓN 17

POBRE ROSSINYOL

Fre-se vell, deu ser això: trobar- se, cada dia, la batalla del desengany amb les nobles armes d'una nova il.lusió. Malgrat tot! Veureu. Un dia vaig sentir a través de l 'e so aí radiofònic De costa a cos ~ aque sta explicació: "Ja sabeu una cosa més. Quan els ocells canten, noés perquèestiguin contents, sinó oe r a demostrar el seu domini sobre l'entorn" . Ja veieu quin de scob rj ment! Ara re sulta que els savis del segle XX, després de demostrarnos que la lluna no mira els enamorats amb ulls bondadosos ni pot dir a les monges sardanistes, l'encoratjador: "' Balleu, balleu'!", ens declaren, descaradament, que el rossinyol, per exemple, no canta d'alegria sino d'orgull. Caldrà canviar el Romancer català perquè ja no es pot sostenir que: "Lo ro s sinyol a la p ri mavera canta, s'alegra i fa el niu tot sol. .. " Jo, la veritat, com que no sóc científic, no els ho podré pas de§mentir, però penso que aquests descobriments, si son veritat, no ens faran pas gaire més feliços. Aquest dels ocells m'ha fet rumiar molt i m'atreveixo a oferir-vos el resultat d'algunes de les meves reflexions. 18

Si en altre temps va ser oolèmica la disjuntiva de : la fe o la ciència, ara sembla que posats a materialitzar-nos i racio nalitzar-nos, l 'home rnodern vol posar també e;; oposició la ciència i la poesia. La meva con el usió és que si hom accepta el risc de ser home, pot, si vol, acceptar i aconseguir una mica de fe, un tros de ciència i una engruna de poesia: tot depèn, em sembla, de la capacitat d'imaginació, d'esforç i d'humilitat de cadascú. El que és ben cert, és que mai no arribarem a capir ni tota la fe, ni tota la ciència, ni tota la poesia. I que, una mica de cada cosa ajuda a suportar la vida, què caram! La reflexió que jo em feia, anava, però, per un altre cantó. Com ho poden saber, els savis, que els ocells cantaires no tenen alegria i sí, l'afany de domini? Ja ha de ser ben complicat, tanmateix, això, oi? Almenys, quan Jesucrist deia que els ocells "nosembren ni seguen, però mengen", no calia gaire esforç als seus compatricis palestins ni ens el cal a nosaltres per a creure-ho, perquè aquesta veritat es veu d'una hora lluny. Ara, tot això dels sentiments dels pobres ocellets em

sembla molt' més complicat i em sap greu que els avenços de la ciència els l'hagin fet carregar a ells. Ja comorendreu que no m'atreveixi pas a dU1)tar dels savis, més a més si ja us he dit que no em compto entre aquests feliços mortals que es P9. den dedicar a la recerca de nous descobriments, atrefegat com estic, com tants d'altres humans, a buscar-me el ra de cada dia i la hipoteca de cada trimestre ... El que m'agradaria, o e rò , és dir a la gent que ens comuniquen aquestes veritats que no s 'hi encao a r r in massa. Si el "món feliç" ha de ser aquell en el que les emocions ens han de ser vedades perquè la ciència ja ho expliqui tot, jo, en el fons, prefereixo anar descobrint les COSes amb el meu propi esforç men .. tre vagi deixant sempre un marge a la imaginació, a la metàfora, a la poesia. Potser perquè sóc d'aquells benaurats que encara vam tenir, d'infants, una mica de "Reis" (a pagès ses Majestats no s'hi entretenien pas g aí-, re), però que no vaig c~ rregar-me cap ''trauma'' quan vaig ser informat que els diners escassos dels rrie us pares s'havien transformat en il.lusió per a mí durant uns anys. A les vernedes d'estiu

els refilets dels rossi '•. nyols m'encanten molt: no sé si ells tenen alegri !: ni m'importa massa. Per ara, ja en tinc prou amb l'alegria que em p r.Q. porcionen ami. Ja fa temp s, quan encara le s cièncie s no havien avançat tant, vaig sostenir un di~leg amb un rossinyol per dema-

nar-li les seves raons: "I tu, vinga saltar del goig a l'alegria, / flautista de la nit i clarinet del dia! / No ho veus que no vas bé ? Si tot el món t'ho diu! / - Si tinc comp!: nya i fills al cim de verda escala / i avui cap esparver no m'ha arribat a l'ala, / per què no refilar, joiós, vetllant el niu?".

ARQUEOLOGIA.(ve de la. pag , nQ 11). als per a manteriir sobretot líquids, va fer aparèixer la tècni~a de la terrissa, la qual hem trobat amb bastant quantitat en les coves ja citades i en petits fragll\ents a l'exterior. Al Neolític Mjg es de senvoluo a a Tavertet el m~xim esplendor d'aquesta cultura i en esnecial la fabricació de ce ramí ca. Així doncs hem trobat a la cova de Can Feló frag-., ments de terrissa (veure fig. 1), que els paral.lels més propers els trobem a la Cova de les Grioteres, a l'altra banda del riu Ter, però tret d'aquestes dues localitzacions, ens hem d'anar a la Bauma de Montboló, al Pirineu Rossellonés, la qual va ésser estudiada per Jean Guilaine i que els hi dona una antigüetat per d!: tació amb Carbó 14 de 4. 500 anys a.C. Els objectes i atuells més característics d'aquesta cultura, encara que no tots els esmentats, ens han aparegut per ara a les prospeccions fetes a Tavertet. Els estris més co , muns son: De oedra: Sílex: ganivets, puntes de sageta amb peduncle i d'altres amb retoc bl facial, nuclis i micro-

-

NOTICIARI BREU

I

El dia 31 d'octubre es va fer el lliurament de premis del 1r. Concurs literari convocat pels CINGLES. L'acte va tenir lloc al Casal d'esbarjo i cultura. Com a complement es

Ara, malgrat tot, segueixo desitjant ,que la fe, la ciència i la poesia ens vagin acompanyant a tots. Mal que ens siguin donades amb comptagotes!

Lluís Badia i Torra~-.

lits. Destrals grans i peti. tes ben polides de formes triangulars o tr!:pezoidals a vegades oicades pel seu ús. Calis ses: Colarets de peces discotdal e, Calalta: Collars de peces discol'dals de colors verdosos, t'enjolls. D'os: Punyals, punxons, esp atul e s, etc. De closques de molusc: Valves perforades per penjolls o buidades oer braçalets. Metall: P r~cticament no se 'n troba. Alguna punta de sageta de coure batut. Cer~mica:Llisa i brunyida les neces grosses, d'altres més petites carenades, ben brunyides amb petites nanses. Formes ovoides. JORDI MOR i BENEDITO Col.laborador de l'INSTITUT DE PREHISTORIA r ARQUEOLOGIA DE BARCELONA. Museu Arqueològic de Barcelona. Basalt:

va estrenar l'audio-visual d'en Jordi Sanglas "Un dia de maig a Tavertet", i es van projectar algunes pel.lícules també de Tavertet. L'assistència va ésser nombrosa, el local era ple de gom a gom. A la sortida es va continuar la festa amb una castanyada a la plaça

(Continuara) Major, amb coca i moscatell per a tothom. A l'equip dels CINGLES ens plau de comunicar-vos que estem gestionant de la Generalitat de Catalunya la concessió d'una subvenció per a la revista. Esperem que tot vagi bé i l'obtinguem.

19