Notícia A "el Punt" Diari

092 25

40 Divendres, 29 de maig del 2009

www.elpunt.cat

8 437006 148160 Tarragona: Av. de Roma, 20, local 3r. 43005. ✆ 977 25 65 00. Fax 977 25 65 10. Valls: Plaça Torrent del Titit, s/n. 43800. ✆ 977 60 38 67. Fax 977 60 69 87.

la columna | IMMA MERINO

la contra | GUSTAU MORENO

«Retrats», un documental 2.0 L’ulldeconenc Pau Itarte i el barceloní Quim Fuster busquen suports a través d’internet, per finançar una pel·lícula sobre un taller de pintura dirigit a persones amb malalties mentals

F

er un documental que trenqui amb l’estigma social de les malalties mentals, tot apropant l’objectiu de la càmera a les persones. Aquesta ha estat la intenció dels realitzadors Pau Itarte (Ulldecona, 1978) i Quim Fuster (Barcelona, 1977), que després de dos anys preparant el projecte han començat a filmar la seua tercera pel·lícula, titulada Retrats. Abans, Itarte i Fuster ja havien fet els reconeguts Sin piedras (2005), documental sobre el conflicte a Palestina, i Somos Viento (2007), en què acompanyaven la cantant d’Amparanoia en el seu viatge a la ciutat de Mèxic i Chiapas. La previsió dels dos directors és acabar Retrats al setembre, però les característiques del gènere i la crisi econòmica han fet que es troben amb problemes seriosos de finançament. «La cosa està molt malament, i per això hem decidit demanar la col·laboració de la gent a través d’internet», explica Fuster per justificar la posada en marxa del web www.retrats.org. A canvi de rebre una còpia en DVD de Retrats, i de fer sortir el nom dels col·laboradors als crèdits de la pel·lícula, els directors demanen aportacions mínimes de 10 euros. La producció del documental segueix la filosofia de la internet 2.0, ja que al marge del web també han posat en línia un bloc i un videobloc, així com comptes a les xarxes socials de Twitter i Facebook, en què a més de diners també s’accepten idees, opinions i suggeriments. El principal obstacle per tirar endavant un documental, segons Fuster, és que, si no hi ha cap televisió pública que hi participe en règim de coproducció, els costos no es cobreixen fins al final. La part bona del projecte, en canvi, és que l’equip tècnic de Retrats ja fa temps que es coneixen i que treballen amb Itarte i Fuster, i han acceptat cobrar més endavant. A més, també hi ha participat una companyia farmacèutica, el grup Ferrer. Fins ara, ja tenen cobert el 25% dels 75.000 euros que els costaria poder filmar Retrats en alta definició. També tenen la col·laboració de diverses entitats i fundacions que donen

Dipòsit legal: GI-373-1998

Un moment del rodatge del tràiler promocional de Retrats. / MARC LLIBRE ROIG

suport a persones amb malalties mentals, com la Fundació Joia, l’Associació d’Usuaris de la Salut Mental (Ademm), l’Associació per la Rehabilitació del Malalt Mental (AREP) i la Federació Catalana de Familiars de Malalts Mentals (Fecefamm). El tràiler del documental recorda que el 2,5% de la població de Catalunya pateix algun trastorn mental greu. «És un percentatge molt elevat i que va augmentant», diu Fusté, que assenyala que alguns casos s’amaguen perquè les malalties mentals encara tenen «molt mala premsa». «No volem retratar la malaltia, sinó acostar-nos a la gent que gràcies als tallers de pintura han trobat una manera de millorar la seva situació, tot assumint que són persones malaltes, però amb il·lusió i ganes de viure», remarca el director. La idea del documental va sorgir durant la preparació d’un pel·lícula sobre els maquis. Després de contactar amb la lluitadora antifranquista Llibertat Canela, els directors de Retrats van conèixer el seu fill esquizofrènic, Lluís Gràcia, que els va

explicar la seua activitat artística i els va regalar un dels seus llibres. Itarte i Fuster de seguida van veure que tenien una bona història a les mans. Gràcia els va dir que estava impartint un taller de pintura al costat d’altres malalts mentals, en un local atrotinat del barri de Sants, a Barcelona. Després de visitar les classes, Itarte i Fuster van comprendre que la millor manera d’aconseguir la recuperació de les persones amb malalties mentals és promovent activitats en què ells siguin els protagonistes, tot assolint un major grau d’autonomia. «Volem fer el documental perquè pensem que també és una manera d’ajudar-los», diu Fuster, que tractant-se d’un documental sobre pintura rebutja el tòpic romàntic del geni boig: «La gran majoria dels mestres de la pintura no tenien cap malaltia mental.» Retrats no pretén ser una aproximació científica a l’esquizofrènia, sinó oferir una mirada positiva de la malaltia i donar protagonisme a les persones. «Els tallers són espais de llibertat, sense els metges, en què poden expressar-se lliurement», conclou Fuster.

Alegria

H

e dubtat si jo també havia d’escriure a propòsit d’aquesta exhibició de talent del Barça a la Copa d’Europa. És tanta l’alegria que fins he sentit que és impúdic comunicarla públicament, de la mateixa manera que, després del partit, vaig ser incapaç de baixar a les Rambles per fondre’m amb l’eufòria de la gentada. Em vaig quedar hipnotitzada davant de la tele per disfrutar dels gols del Barça una vegada darrere l’altra (com si, a través de la repetició, volgués que se’m quedessin impresos a la memòria) i per concedir durada a la meva pròpia joia sense barrejar-la amb la de tants altres que observava a través de les imatges. Pot semblar estrany que una vulgui viure íntimament una alegria tan compartida, però deu ser per fer-la més meva i sentir-la més encara. He de reconèixer, però, que m’hauria agradat remullar-me a la Fontana de Trevi on, fa tants anys, s’hi va banyar aquella actriu de la qual Pere Escobar no aconseguia recordar el nom: Anita Ekberg a La dolce vita, de Fellini i amb Mastroianni. Hi havia, però, moltes excuses per escriure a propòsit d’aquesta victòria magnífica del Barça: la mística de Messi i de Valdés, com si es fonguessin amb l’univers, en el moment de celebrar els gols mirant a dalt i apuntant cap al cel. El coratge de Puyol. La fermesa de Piqué. La intel·ligència de Xavi. La màgia d’Iniesta. Les llàgrimes de Sylvinho. M’he decidit a fer-ho, però, després de rebre un missatge de felicitació d’un crític de cinema israelià que viu a París i amb el qual, a Canes, vam parlar més de futbol que de pel·lícules perquè els dos compartim la idea que el Barça ha convertit el futbol en una obra d’art. O potser és que tenia ganes d’escriure aquesta columna per parlar d’una nena que, l’endemà d’una victòria significada, va presentar-se a classe amb una samarreta del Barça. La professora va preguntar-li: «Vas disfressada del Barça?» I ella va respondre que no hi anava, de disfressada, perquè és del Barça. El Barça com a la seva identitat. Felicitats, nena, i que ho disfrutis molt. PUBLICITAT

Avui inauguració

MALVEHY, Eduard Del 29 de maig a l’11 de juny del 2009 163027-968504B