El Meu Diari

València, 27 de desembre del 2008. Em presento, sóc l’Albert i avui m’he decidit a escriure aquest diari. Ja sé que això és estrany per mi, ja que tinc trenta-set anys i mai havia pensat escriure alguna cosa. La raó és que fa poc, simplement, fa una setmana vaig tenir un problema. Aquell dissabte dia 20 de desembre estava treballant a l’oficina. Mentre parlava amb un client vaig sentir un fort cop al cap i vaig caure a terra mig mort. Quan em vaig despertar, estava tancat en una habitació petita, amb poca llum, que entrava per finestra i, un plat de menjar. On estic? Vaig pensar. No m’imaginava el lloc on estava. Vaig anar directament a la finestra, però tampoc vaig veure res, així que em vaig estirar al terra molt preocupat i vaig començar a pensar en el que m’estava passant, en la feina, en la família i en tot. Tots devien estar preocupats.

València, 28 de desembre del 2008.

Quan estava tancat allà em van venir moltes coses al cap i volia sortir de qualsevol manera, però no hi havia cap forma, m’havien raptat. Potser el meu passat m’havia portat fins aquí. No sabia ben bé perquè estava en aquest lloc ni tampoc recordava com havia arribat. Només desitjava estar amb la Sara, la meva dona i els meus fills, la Marta i l’Adrià. Els enyorava com mai i volia estar amb ells. Aquell mateix dia vaig rebre una carta que la van passar per sota la porta: “Com ja seu saber, vostè ha estat raptat i no té cap escapatòria per sortir d’aquí. Ningú sap que nosaltres el tenim aquí tancat. Vostè mateix podrà sortir pel seu propi compte, però, abans, haurà de pagar una quantitat de diners. A baix només ha de posar el número de compte. Li deixem un dia perquè s’ho pugui pensar”.

València, 27 de desembre del 2008.

Quan vaig acabar de llegir la carta, vaig estar pensant. Al principi no volia pagar una gran quantitat de diners, pensava que podria fer alguna cosa perquè la policia s’assabentés d’això i el meu advocat m’ajudaria. Això era impossible perquè en aquesta situació en la qual em trobava no ho podria fer. Molts moments i moltes imatges em recordaven a casa, el silenci i la solitud eren companys en aquells moments i no volia continuar. A més, d’aquí tres dies començaven les festes de Nadal i no volia que els meus propers ho pesessin d’aquesta manera. Així que, vaig donar el número de compte i vaig acceptar. Ja era força tard i estava cansat. Eren les 22:59 hores quan me’n vaig anar a dormir amb l’esperança d’aixecar-me i estar a casa meva un cop més.

València, 30 de desembre del 2008. Era 23 de desembre i em vaig aixecar per la llum del sol que entrava per la finestra petita del vaixell. No havia pogut tancar els ulls en tota la nit, nerviós per sortir, preocupat per com em deixarien marxar i, indignat per tot el que m’estava passant. Recordo que aquell dia vaig estar tot el temps mirant per la finestra. El paisatge havia canviat, podia veure moltes maletes que estaven una a sobre de l’altra i homes vestits de negre que parlaven entre ells d’una manera sospitosa. De l’altra banda de l’habitació, per la finestra es veia el mar i la platja, i el port de la ciutat de valència. El vaixell s’havia mogut, ja que en els darrers dies que vaig estar, el paisatge era completament diferent.

València, 1 de gener del 2009.

Ahir no vaig poder escriure perquè amb la festa del dia 31, he volgut passar tota la nit amb la família. On anava, havia passat un dia més i jo encara seguia tancat en el mateix lloc. Aquell dia vaig donar cops a la porta, a les parets, finestres... Estava cansat d’estar en la mateixa situació i amb la mateixa roba quatre dies seguit. Volia veure a la Marta, tants sols té quatre anys i m’imaginava com devia estar, preguntant a la mare on estava el seu pare. L’Adrià, que també era petit i la Sara, sentia molta enyorança pels tres. Recordo que aquell dia ho vaig passar molt malament, ja que era Nadal i volia estar amb els que més estimo. Pensava que, els que m’havien raptat, m’havien enganyat, s’havien emportat els diners i em deixarien allà.

València, 2 de gener del 2009.

En el meu rellotge marcaven les 20:00 hores quan vaig sentir moltes persones que parlaven per darrere de la porta. De cop, van entrar cinc homes tapats de negre i em van agafar forçosament i em van treure de l’habitació. Em van tapar els ulls i em van deixar en una petita canoa donant-me un cop a l’espatlla. Quan vaig reaccionar després del cop, el vaixell on havia estat molts dies, havia marxat. Vaig remar fins al port i directament m’anava cap a casa. No estava molt a prop, el port de casa meva, però, vaig intentar anar el més ràpid possible. Mentre corria estava tan i tan content, era conscient que tornaria a veure a la Sara, la Marta, a l’Adrià, a la mare, al pare... Tot havia acabat i podria tornar a la normalitat de sempre.

València, 3 de gener del 2009.

Just quan estava arribant a casa, per la finestra vaig veure l’Adrià i la Marta que miraven per la finestra. En aquell moment estava a pocs metres de la porta, vaig veure com els nens em van veure. M’havien reconegut i en aquell moment tots dos van sortir per la porta i els vaig abraçar tan i tan fort... Va ser un moment molt emocionant, ja que després d’uns dies amb el pressentiment que mai més els tornaria a veure, els tornava a tenir amb mi. Vaig sentir com la Sara cridava els nens perquè no entenia perquè els nens havien sortit i va anar darrere d’ells. Quan la vaig veure, ella es va quedar parada, directament va venir amb nosaltres i tots quatre ens vam abraçar. Era un sentiment que mai havia tingut i desitjava que no tornés a passar. Més tard vam entrar a casa, tot continuava igual com al primer dia.

València, 4 de gener del 2009.

Doncs aquí acaba la petita història que he viscut fa poquets dies. La policia ja ho sap i estan buscant proves per trobar aquesta gent. Mai havia escrit un diari perquè no li trobava la gràcia de fer-ho i trobava que simplement era perdre el temps, però no, ara sento que em puc desfogar escrivint tot el que el que m’ha passat i em passarà. Siguin coses bones com dolentes. Canviant de tema, avui al matí tots hem anat a la muntanya a esquiar, ha estat molt divertit. La Marta ha après a esquiar sola i l’Adrià ja és tot un campió. D’aquí poc és l’aniversari de l’Adrià i amb la Sara estem pensant de fer-li alguna festa sorpresa pels deu anys. Quan pugui tornaré a escriure.