Un Diari Per Recordar

Un diari per recordar Personatge núm. 5

Helena Sànchez 6 de Març de 2009 4rtA

Girona Dimecres, 24 de Desembre de 2008 Aquest és un Nadal diferent, fa tan sols dos dies que em vaig despertar del coma i no podré tornar a casa fins el dia de Sant Esteve. Fa una setmana vaig patir un accident amb moto i vaig entrar en coma després d’una operació. Quan em vaig despertar, un dels metges que era dins de l’habitació va dir-li a una dona que la seva filla patia una amnèsia parcial. Bé, aquella dona resulta ser la meva mare. A hores d’ara no recordo absolutament res del que va passar abans de l’accident. Avui he reconegut les persones que m’han vingut a veure perquè són les mateixes que van venir ahir. Segons la meva mare aquella parella d’ancians eren els meus avis, i la dona que em va portar bombons, la tieta Rosa. Aquest matí m’he llevat amb un mal de cap insuportable, no tenia gens ni mica de gana i tenia la ment en blanc. Ara l’únic que vull és recordar. Tan de bo ara em vingués al cap tot allò que he oblidat per culpa de l’accident. Sóc conscient que res serà com abans, res.

Girona Dijous, 25 de Desembre de 2008 Avui gairebé no he rebut visites. La mare m’ha explicat que tota la família està dinant a casa dels avis. M’ha explicat que per a mi el Nadal sempre era molt especial, m’agradava molt trobar-me amb els meus cosins i amb els tiets que només veia per aquestes dates. Reconec que el Nadal em pogués agradar, i potser ara també m’agradarà. Però com puc tenir ganes de veure els meus cosins si no sé ni quina cara fan? Li he explicat això a la mare i gairebé li salten les llàgrimes. Ha agafat una caixa de sabates i s’ha assegut al meu costat. L’ha obert i a dins hi havia moltes fotografies, de la meva família, i també dels meus amics. M’ha dit el nom de tots i la veritat és que tots els noms que ella ha pronunciat em sonaven, però per mi sola mai els hagués dit. En una de les fotografies hi havia un noi del qual no me n’ha dit el nom, però l’ha assenyalat i de cop i volta les mans li tremolaven i s’ha posat a plorar. Jo li he preguntat què li passava, però m’ha dit que no era el moment de parlar-ne. La resta del dia gairebé no he parlat amb ningú. A l’habitació només hi havia una metgessa que em mirava contínuament, i m’ha dit que la mare estava descansant una estona.

Girona Divendres, 26 de Desembre de 2008 Aquest matí tres metges han vingut i m’han dit que ja podia anarme’n a casa. M’han fet moltes preguntes per saber si recordava alguna cosa d’abans de l’accident. La mare i jo érem al cotxe, marxant cap a casa. Ella m’explicava que quan arribéssim al menjador hi hauria tota la família. Quan hem arribat, des de fora se sentia molt xivarri i jo tenia els nervis a flor de pell. Hem obert la porta de l’entrada i, de sobte, m’he vist envoltada de nens petits abraçant-me, els meus cosins. He entrat al menjador i els meus avis m’han petonejat fins a més no poder, i la resta de la gent em deia: -Clara, Clara, ens has fet patir molt!- Per un moment m’he pensat que em desmaiava, només sentia veus que se’m ficaven al cap. Gairebé em poso a plorar. Sort que ha aparegut la mare i m’ha dit que necessitava descansar i m’ha dut fins a la meva habitació, ja que jo no recordava on era. Quan hem obert la porta per entrar-hi, ella amb un fil de veu m’ha dit que tot estava tal i com jo ho havia deixat. Quan he entrat m’ha semblat una habitació molt acollidora i la veritat és que em sonava moltíssim, però he notat una sensació molt estranya, com si l’hagués vist en una altra vida. Al costat d’una prestatgeria hi havia una foto emmarcada on sortia jo abraçant un noi; un noi que recordava més que tota l’altra gent, potser perquè havia estat especial per a mi. He estat a punt de baixar al menjador amb la fotografia per preguntar a la meva mare qui era aquell noi, però tenia massa son, així que m’he estirat al llit i he fet una de les coses que per sort encara recordo, escriure al meu diari.

Girona Dissabte, 27 de Desembre de 2008 M’he llevat molt aviat, però la veritat és que em sentia molt millor que ahir. La mare m’ha portat croissant per esmorzar però sembla que he perdut a gana. A les deu han arribat els avis, que m’han portat una caixa de llapis de colors aquarel·lables. Quan he obert la caixa m’he emocionat, perquè he recordat que jo anava a classes de dibuix. Quan els avis han marxat la mare ha pujat a la meva habitació i ha obert l’armari per treure’n una caixa molt grossa. A dins hi havia dibuixos fets per mi. La mare els mirava i me’n parlava; no ha pogut aguantar-se les llàgrimes quan en aquella mateixa caixa ha trobat una fotografia on hi sortia aquell noi del qui no m’havia volgut parlar. Així que li he preguntat si passava alguna cosa amb ell. Entre plors i entrebancs, m’ha explicat que ell, en Juli, anava amb mi a la moto quan vam tenir l’accident; de fet, ell la conduïa. Jo mateixa li he demanat que no continués, perquè ha estat llavors quan he començat a entendre el motiu dels seus plors en veure les fotografies. En Juli va morir. La mare m’ha explicat que els seus pares estan destrossats. A la tarda m’ha vingut a veure l’Anna, quan m’ha vist m’ha abraçat molt fort, però m’ha semblat que era la primera vegada que la veia. Totes dues hem anat a fer una volta i m’ha dit que per ella és molt important que estigui bé; però em sabia moltíssim greu que per a mi era com estar parlant amb una desconeguda.

Girona Diumenge, 28 de Desembre de 2008 Avui és el dia dels innocents, però la veritat és que jo no estic per gaires innocentades. Quan m’he llevat la mare m’ha dit que tenia un regal per mi, de fet volia donar-me’l el dia de reis, però segons ella, el regal podia ajudar-me a recordar. Era una caixa molt grossa, l’he obert i era un cavallet de pintura. Després de dinar m’he decidit a estrenar-lo, i estrenar també els llapis aquarel·lables que em van regalar els avis. La mare m’ha explicat que per a molta gent amb el mateix problema que jo, la pintura els ajuda a recordar. Ho he preparat tot i m’he deixat portar; sense gairebé ni adonarme’n, he començat a dibuixar ratlles i punts sense cap sentit ni direcció amb el llapis platejat, però m’he adonat que res del que estava dibuixant tenia ni cap ni peus. En aquell moment només desitjava recordar i recordar, però m’era impossible, Sense pensar, he llençat el llapis a terra i m’he ficat al llit. Al cap d’un parell d’hores m’he despertat i els colors estaven recollits, el cavallet era al mateix lloc, però el dibuix no. He baixat perquè m’he imaginat que la mare hauria agafat el dibuix, el tenia entre les mans i a força distància del seu cos se’l mirava. Li he dit que podia esparracar-lo, i de cop i volta, s’ha girat i amb els ulls plorosos m’ha fet seure al seu costat . He pensat que potser feia veure que li agradava per fer-me contenta. Però després d’eixugar-se les llàgrimes m’ha explicat que fa uns anys, el meu pare li va dir que la pintura era un art, i amb ella es podien expressar sentiments i sensacions, així que el meu pare, quan ja començava a trobar-se malament per culpa de la seva malaltia, feia dibuixos d’aquest estil, iguals que el que jo he fet aquest matí. Per aquest motiu la mare s’havia emocionat. Li he explicat que ho he fet sense pensar i l’he deixat de pedra.

Girona Dilluns, 20 de Desembre de 2008 Avui al matí la mare i jo ens hem enganxat a un programa de televisió i fins a l’hora de dinar no ens hem aixecat del sofà. Per dinar, la mare m’ha fet un plat tailandès que m’ha agradat moltíssim. A la tarda ha vingut la tia Rosa amb l’oncle Joan i els seus fills: en Gabriel i l’Aida. En Gabriel té la mateixa edat que jo, 15 anys, i l’Aida en té disset. En Gabriel i en Juli eren molt amics i en Gabriel no parava de parlar-me’n amb un to de veu més aviat trist. L’Aida, de seguida, m’ha dit que podia comptar amb ella pel que fes falta, però a mi no m’agrada que em tractin així, de fet, avui és un del dies que millor m’he aixecat! Quan se n’han anat la mare m’ha dit si volia anar amb ella a comprar al centre. A mi no m’ha fet gaire il·lusió, però ella ha posat d’excusa que amb tot el que he passat m’havia aprimat i necessitava roba nova. Jo vull que ella estigui contenta així que hi hem anat. M’ho he mirat tot com si fos la primera vegada que ho veia, de fet, d’alguna manera si que ho era. Molta gent m’ha saludat, però a mi no em sonava la cara de ningú. Per cada botiga que passàvem, la mare me’n explicava alguna cosa. Finalment m’he comprat dos pantalons i una brusa.

Girona Dimarts, 30 de Desembre de 2008 Aquest matí he sentit el timbre de la porta i la mare era a la dutxa, així que he obert jo mateixa. Eren una parella d’uns quaranta-cinc anys. Jo me’ls mirava i de sobte la dona m’ha abraçat . –Sentim molt tot el que t’ha passat, Clara.- M’ha dit ell. Jo els he dit que em sabia molt greu, però no sabia qui eren. –Vaja, perdona, no volíem espantar-te.- M’ha dit ella. Llavors l’home ha dit: -Som...som els pares d’en Juli.- Ha estat llavors quan el cor se m’ha encongit com una pansa i no he sabut què dir. Sort que en aquells precís moment la mare ha sortit del lavabo i de seguida s’ha dirigit allà on érem nosaltres. –Són en Pep i la Consol- m’ha dit. La mare els ha abraçat i els ha fet seure a la sala. A la Consol li queien les llàgrimes dissimuladament. La mare m’ha fet pujar a la meva habitació. Quan la Consol i en Pep ja marxaven han pujat a dir-me adéu i a repetirme que m’aprecien molt. Quan ja sortíem de la meva habitació la Consol s’ha aturat davant la fotografia que tinc emmarcada, en la qual surto amb en Juli. Llavors jo he vist com el món li queia a sobre, aquest cop s’ha posat a plorar, però sense poder dissimular-ho. Els ha costat acceptar-ho però finalment els he regalat la fotografia. La resta del dia no he parat de pensar en els pares d’en Juli, que d’un dia per l’altre han perdut el que més estimaven.

Girona Dimecres, 31 de Desembre de 2008 -Felicitats!- M’ha despertat la mare. –Avui fas setze anys, Clara.- M’ha dit. –Gràcies-. He dit jo. La veritat és que ha estat una sensació molt estranya, perquè no recordava quin dia era el meu aniversari. Avui ha estat un dia molt especial. Després de dinar he anat a dutxar-me i en acabar, he baixat al menjador, on el primer que he vist ha estat una pancarta penjada de banda a banda del menjador. Hi havia moltíssima gent; se sentia música de fons i a sobre de la taula hi havia plats amb “pica-pica”. M’he quedat parada i només he reconegut l’Anna, però suposo que ella els devia explicar als altres la meva situació, perquè cada cop que algú se’m acostava em deia el seu nom i de què em coneixia. Per exemple: -Carlota, ens coneixem de dibuix, ah! I felicitats, Clara!-. Més tard ha arribat un noi i jo he obert la porta; no he sabut qui era, però alguna cosa m’ha dit que havia d’abraçar-lo i fer-li costat. –No recordo el teu nom-. Li he dit. Tot seguit m’ha respòs: -Sóc l’Abel, el millor amic d’en Juli-. Li he agafat la mà i l’he dut a les escales, on ens hem assegut . Ell s’ha posat una mà a la butxaca, i n’ha tret un paper plegat i arrugat . Me l’ha donat mentre em deia: -Ell sempre el duia a sobre-. Quan l’he desplegat he recordat perfectament i sense cap dificultat el dia en què a classe de matemàtiques li vaig donar per sota la taula.