Projecte Elizalde

Títol del projecte L'autogestió del treball: cooperativisme i col·lectivitzación. 1. Justificació teòrica 1.1 Objectiu Investigar, analitzar i discutir sobre les alternatives a la manera de producció capitalista que han existit i existeixen com economies autònomes en un petit àmbit geogràfic, definit a partir de tres llocs que representen aquestes alternatives. Dues cooperatives i una empresa col·lectivitzada, tres llocs situats en el barri de Gràcia, dels quals només es conserven els edificis de Teixidors a mà, Carrer de Terol 35, i de La Lealtad, Montseny cantonada Leopoldo Ales. La fàbrica Elizalde, entre els carrers Córsega i Provença, Bailén i Passeig de Sant Joan, va ser derruïda. Aquests tres punts seran el context geogràfic per a reflexionar sobre els corrents anticapitalistas d'avui. El projecte rastrejarà la continuïtat d'aquestes opcions d'origen obrer en els nostres dies en el mateix barri. 1.2 Concepte Aquest projecte tracta de dues formes d'organització econòmiques alternatives al sistema capitalista dutes a la pràctica pel moviment obrer barceloní. El cooperativismo: La cooperativa de Teixidors a mà i La lealtad en el segle XIX i les col·lectivitzacions: la fàbrica Elizalde, col·lectivitzada en el segle XX. Dues concepcions obreres del món basades en l'autogestió encara que enfrontades entre si ja des del Primer Congreso Obrero Español de 1870. El projecte planteja que les ideologies sorgides del moviment obrer barceloní no van fracassar, sinó que a través d'anys de lluita social van assolir, a la seva manera, els seus objectius encara que anés durant un llarg o curt període de temps. Teixidors a mà va subsistir amb els seus alts i baixos per més de 100 anys. La Fàbrica Elizalde va funcionar amb èxit com empresa col·lectivitzada durant dos anys i mig, no va ser recuperada pels seus propietaris fins a 1939. Aquestes experiències històriques constituïxen punts de vista des del qual ens podem preguntar quines formes d'organització existeixen avui dia que es puguin considerar com part de la seva continuïtat històrica, cadascuna amb la seva pròpia peculiaritat. Per exemple, xarxes d'intercanvi, cooperatives de consum, societats laborals, associacions, grups d'afinitat, etc. 1.3 Desenvolupament Aquests tres punts representaran els vèrtex d'una zona geogràfica constituïda per l'espai circumdant, en el seu entorn passen i han passat molts fets relacionats amb aquesta petita història anticapitalista. Després d'un "pentinat" de la zona determinada es dissenyarà un mapa i un passeig que permetran a Turisme Tàctic registrar el present des de l'experiència de la

memòria i dels exemples històrics que ens brinden els avantpassats veïns del barri. 2. Procés de Treball 2.1 Investigació Recuperació en hemeroteques de publicacions originals. Consulta en el registre de propietat per a realitzar una llista dels propietaris de les propietats que es troben en la zona del projecte. Recerca de material gràfic, fotografies. Recerca en arxius audiovisuals. 2.2 Realització Presentació en el Mercat d'Intercanvi i en les assemblees de les cooperatives de consum alternatiu i altres organitzacions que existeixen avui dia en el barri. Distribució gratuïta de fotocòpies facsímils de publicacions. Publicació d'un *blog del projecte on es podrà consultar la informació i el procés de treball. Entrevistes registrades en vídeo per a conèixer l'opinió de la gent interessada sobre aquestes dues opcions obreres. Publicació d'un mapa i una guia. Realització d'un recorregut públic a peu per la zona i registre de vídeo. Presentació de una Instal·lació amb els continguts de l'obra en l'espai expositiu de la Casa Elizalde. L'exposició es realitzarà a partir del material gràfic, audiovisual i qualsevol altre tipus de material rellevant que hagi estat desenvolupat durant el procés de treball. Vídeo, facsímiles, fotografies, texts Desenvolupament de dispositius per a telefonia mòbil que permetran obtenir informació en alguns dels llocs relacionats amb el concepte del projecte. 3. Motivació i context Aquest projecte sorgeix per una banda del material d'investigació de "L'arbre de la llibertat i altres històries", projecte d'art públic realitzat per Turisme Tàctic al maig de 2009, que ens sembla relacionat amb el concepte de "moment crític" expressat en la presentació d'aquest concurs. Veure annex 1 on es desenvolupa històricament el context del projecte . 4. Calendari de treball desembre 2009 febrer 2010 Investigació.

Visites a Hemeroteques, arxius audiovisuals, arxius de publicacions. Recerca de material gràfic, fotografies. Consulta en el registre de propietat per a realitzar una llista dels propietaris de les propietats que es troben en la zona del projecte. març 2010 maig 2010 Creació i disseny del *blog en el servidor de Turisme Tàctic on es podrà consultar la informació i el procés de treball. . Vídeos i fotografies de *locaciones. Publicació i distribució de facsímils fotocopiats. Presentació en el mercat d'intercanvi de primavera. Realització juny 2010 Presentació en assemblees de cooperatives de consum alternatiu i altres organitzacions que existeixen avui dia en el barri i que es considerin rellevants. Registres d'entrevistes en vídeo. Creació, disseny i publicació d'un mapa i una guia. juliol 2010 Realització d'un recorregut públic a peu per la zona i registre de vídeo. Edició de vídeo. Presentació de l'instal·lació en l'espai expositiu de la Casa Elizalde. 5. Pressupost Concepte i investigació 2.000 Instal·lació, Disseny i *mantención Web 1.200 Realització de Vídeo 800. Fotografia 800. Disseny gràfic 1.200 Publicació guia 1.000 Fotocòpies 250. Fungibles 200. Total 7.450

Annex 1 Cooperativa Teixidors a mà i fàbrica Elizalde 1.1 Cooperativa Teixidors a mà Qui va introduir les idees cooperativistes a Espanya va ser Fernando Garrido

Tortosa (1821-1873). Va polemitzar amb els internacionalites espanyols organitzats en la Federació Regional Espanyola sorgida del primer Congrés Obrer el 1870 fomentant el fourierisme i el cooperativisme per contrarestar les idees anarquistes que proposaven que els treballadors no s’integressin als partits polítics burgesos. La cooperativa Teixidors a Mà de Gràcia es va fundar el 1875, ocupava el solar on avui es troba el Teatre Neu. L’edifici és de 1935 i a la façana encara es pot llegir “teixidors a mà”. En1892 la cooperativa es va escindir i els dissidents van crear la cooperativa “La Lealtad” situada a l’edifici de l’avui Teatre Lliure. La raó d’aquesta escissió és difícil de precisar perquè després de la Guerra Civil van desaparèixer els documents amb les actes. Alguns autors esmenten que aquesta diferència hauria sorgit a causa del caràcter exclusiu que havia adquirit la cooperativa, que impedia a nous membres d'altres sectors tenir els mateixos drets. Així sorgeix "La lealtad" que agrupava als teixidors amb altres oficis en igualtat de condicions. El 1877 la cooperativa va ser autoritzada pel governador civil de Barcelona. El seu primer president va ser Domènec Perramon que el 1870 havia estat delegat al Primer Congrés Obrer Espanyol celebrat a Barcelona en representació de les societats obreres de Gràcia. En aquest congrés Perramon va representar al sector cooperativista encapçalat per Roca y Galés que durant les discussions i posteriors votacions de l’assemblea va resultar un sector minoritari. La primera divergència entre els cooperativistes i els internacionalistes, que van adoptar i van desenvolupar les tesis anarquistes, va sorgir a causa de la proposta de crear les caixes de resistència. Roca y Galés considerava que l’ús que calia fer d’aquestes caixes era circumstancial i utilitari sense importar el projecte a llarg termini de La Internacional, que era construir un avenir millor per a la societat humana. La majoria considerava que aquestes caixes devien sevir per a la lluita revolucionària de la classe treballadora. Molts consideraven la vaga com un mitjà de lluita per fer caure el capital i les caixes de resistència servirien en aquest cas perquè els treballadors no passessin penúries durant el període de durada de la vaga. La resolució del Primer Congrés Obrer Espanyol en relació amb les caixes de resistència va ser la següent: El Congreso Obrero de lengua española, considerando que la lucha contra el capital se hace una necesidad para conseguir la completa emancipación de las clases trabajadoras y que para esta lucha es necesario ponerse en condiciones económicas, declara que las cajas de resistencia son una necesidad y un gran elemento para alcanzar el objeto a que aspira la gran Asociación Internacional de los Trabajadores. Respecte el tema de la cooperació van sorgir les divergències més notòries. Els cooperativistes consideraven que les cooperatives de producció i consum eren l’alternativa dels treballadors per aconseguir millorar el seu nivell de vida. Altra cosa afirmaven aquells que defensaven que només la resistència portaria a un canvi social a on els treballadors aconseguirien la seva emancipació. Un delegat de Barcelona al congrés, de cognom Pagès, va explicar la posició dels cooperativistes en un dels seus discursos en el congrés: "Son incalculables las pérdidas experimentadas por los obreros con el sistema de la resistencia. Supongamos que se declaran en huelga diez mil trabajadores cuyo

jornal semanal sea de tres duros; en una semana se pierden treinta mil duros, en un mes ciento veinte mil, y así progresivamente. ¿Dónde se irá a parar cuando hay huelgas que han durado nueve meses? ¿Qué beneficios ha reportado la resistencia? Después de la enorme pérdida sufrida, unos obreros han ido a presidio, otros han muerto extenuados de hambre y roídos por la congoja, otros han debido pasar por la humillación de volver a ocupar un puesto en el oprobio del trabajo vencido. Si tales resultados da la resistencia, ¿por qué no la desechamos? ¿Por qué no hemos de invertir esos miles de duros en la construcción de fábricas y talleres? … A la manera de las hormigas y adoptando el principio de ahorrar en el presente para hacer más llevadero el porvenir, de sacrificarnos hoy para mejorar nuestra situación de mañana, íbamos aportando al acervo común en pequeñas cantidades cuya suma nos sirvió para levantar una fábrica, en posesión de la cual nadie viene a imponernos condiciones; si estamos enfermos se nos prodigan los auxilios necesarios, si nos conviene el descanso a él nos entregamos. Ved cómo ya no obedecemos al toque de una campana, cómo ya disfrutamos de una grata independencia y cómo ya nos hemos emancipado". En aquest congrés es va adoptar la resolució de recolzar la formació de cooperatives de consum que servirien per alleugerir la misèria i la falta de recursos mínims de subsistència, però no de cooperatives de producció ja que es pensava que d’aquesta manera els obrers continuarien reproduint el sistema d’explotació capitalista basat en la propietat privada i l’estat com a institució. La raó de la fundació de la cooperativa Teixidors a Má de Gràcia va ser l’aparició de la gran indústria que va automatitzar la producció tèxtil. L’aparició de les anomedes tres Classes del Vapor (fils, teixits, acabats) va ser l’origen de la cooperativa. Existia un sindicat afiliat a la regió espanyola de la Internacional al qual es van sumar 62 teixidors a mà, però donades les seves circumstàncies el sindicat no podia defensar els seus interessos. És així que aquests treballadors es van unir al voltant del projecte cooperativista que ja l’octubre de 1876 tenia 250 socis (aquí s’inclouen els socis de ple dret i la resta sense cap mena de dret) que havien recollit un capital de 3.750 pessetes. Cal recordar que els seus estatuts reflecteixen la mentalitat imperant en aquella època entre els cooperadors. S’establia un límit de 50 socis més que no tinguessin la professió de teixidor, visió estreta i corporativista que només concedia admetre socis extres sense cap dret més que el d’adquirir gèneres i poder disposar dels excedents d’articles de consum. A continuació reproduïm un text de Fernando Garrido que, vivint a Barcelona, va visitar diverses vegades la cooperativa Teixidors a Má a Gràcia i va ser testimoni del fenomen cooperativista. Aquí descriu el funcionament de la cooperativa, els avantatges econòmics aconseguits i les enginyoses solucions desenvolupades pels obrers per tirar endavant el seu projecte. "Varias son las sociedades cooperativas que existen en Gracia, así de consumo como de producción. Unas y otras han pasado por vicisitudes, resultado de causas exteriores y de la falta de conocimientos y de la experiencia de los mismos socios. Pero el espíritu de asociación a prevalecido en una minoría de los trabajadores de esta industriosa localidad, pudiendo decirse que contra viento y marea las sociedades cooperativas por ellos fundadas han ido adelante.

A la vista tenemos el reglamento y los datos referentes a la Sociedad de Consumo llamada Los tejedores a mano, que existe desde el año 1876, época en que éstos y los albañiles se separaron para formar cooperativas aparte. Los trabajadores de otros oficios son, sin embargo, admitidos en esta sociedad, aunque con condiciones menos favorables que los tejedores, pues no tienen voz ni voto en las asambleas y pagan una cuota de cuatro cuartos semanales, con los que adquieren el derecho, a título de socios, de proveerse en su establecimiento de los objetos de consumo. La buena calidad y la baratura de éstos basta, sin embargo, para que la tercera parte del total de socios pertenezca a esta categoría. Esta asociación no se propone especular, por lo que reparte a los socios los artículos de consumo a precio de coste, comprendiendo éste naturalmente los gastos que ocasiona hasta su expendición. El capital que los socios acumulan y que en determinados casos puede retirar en todo o en parte, sirve para la adquisición de los objetos que en el depósito de la sociedad reciben, de manera que puede decirse, que la Cooperativa de los tejedores, de Gracia, es una caja de ahorros, en las que los imponentes , en lugar de un tanto por ciento del capital impuesto, ganan todos los días lo que economizan en el precio y en la calidad, peso y medida de los objetos que consumen. No obstante, a pesar de la economía de los gastos de administración, en la que no son retribuídos los cargos, y que sin embargo son obligatorios, aún queda un excedente, al que llaman beneficios, prueba de lo bien manejada que está la Sociedad. Para la expendición en el almacén de la Sociedad han introducido un sistema tan ingenioso como sencillo, gracias al cual saben cada noche la cantidad que han expendido de cada uno de los artículos que tienen, al mismo tiempo que sirve para impedir el menor fraude por parte de los encargados de la venta. En un lado del almacén se establece el socio que cobra tras una mesa sobre la que hay un cajón dividido en casillas como las cajas de imprenta. Cada casilla está llena de unas rodajas de hojalata en las que están grabados los nombres y precios de los artículos que en él se expenden. El comprador, en lugar de dirigirse a los mostradores, va a la mesa, pide al cobrador lo que quiere y lo paga, recibiendo a cambio tantas rodajas de hojalata como objetos quiere comprar. Y como en cada una de ellas está grabado el nombre del objeto, la cantidad y el precio, se dirige al mostrador donde entrega las rodajas y recibe los géneros. Al cerrarse el almacén, delante de los encargados nombrados por la Sociedad se examinan las rodajas y se sabe por ellas el valor total de lo expendido y la cantidad de cada artículo, debiendo corresponder el dinero recaudado al valor expresado en las rodajas que se cambian contra aquél. En ninguna parte hemos visto aplicar este sencillo y eficaz sistema, cuyas ventajas son evidentes. (…) Para apreciar en todo su valor las ventajas que los obreros cooperadores de Gracia deben a su Sociedad de Consumo, basta poner frente la diferencia de los precios de su almacén comparados con los de las tiendas. El vino común que en las tabernas venden a 8 cuartos el porrón, ellos lo reparten a 7 y de mejor calidad. El superior,

que ellos obtienen a 9 cuartos, en las tiendas cuesta a 12. En éstas la mistela se paga a 20, siendo inferior a la de la Cooperativa, en la que los socios la adquieren a 14. El porrón de aguardiente, que en las tabernas cuesta 40 cuartos, a los cooperantes sólo les sale a 26. En las pastas ahorran 2 cuartos en libra, 1 en arroz, 1,5 en la curta de aceite y 2 en la libra de tocino. Si a esta economía en los precios se agregan las ventajas de la buena calidad, y la no menos importante de recibir el peso y la medida tan justa como los tenderos no acostumbran a darla, se comprenderá los beneficios pecuniarios e higiénicos que los asociados de Gracia sacan de su Cooperativa de Consumo". La cooperativa va existir durant més de 100 anys. Albert Pérez Baró descriu as seu llibre “Cent anys de la cooperativa teixidors a má, Gràcia 1876-1976 l’agitada història d’aquesta cooperativa finalment desapareguda. 16. 1.2 Col·lectivització de la fàbrica Elizalde Joan P. Fàbregas, representant de la C.N.T. a la Generalitat de Catalunya el 1936, va ser l’autor del vocable “col·lectivització” que avui es pot considerar un sinònim d’”autogestió”. El 19 de juliol de 1936 tot just en fracasar el cop militar a Barcelona es va iniciar la realització més acabada d’organització socialcomunista (o socialista) que registra la humanitat, superant amb escreix les realitzacions de la Comuna de París o dels Soviets de la revolució russa. La revolució espanyola, especialment a Catalunya i Aragó va consistir en l’ocupació i gestió dels mitjans de producció en major o menor grau pels propis treballadors. Les fàbriques i empreses van ser majoritàriament abandonades pels seus propietaris que van fugir temorosos pel que els pogués passar a les mans dels treballadors en armes. Encara que també cal dir que en moltes petites i mitjanes empreses els expropietaris van fer causa comuna amb els treballadors i van passar a formar part d’empresa col·lectivitzada. La Revolució del juliol de 1936 va tenir dos aspectes clarament distintius quant al model socialista utilitzat depenent del lloc en el qual es dugués a terme: bé en petits nuclis urbans o a les grans ciutats. En determinades poblacions —recordem que aleshores la major part de la població vivia en els pobles—, es va socialitzar tant la producció com la distribució i el consum a moltes localitats arribant a posarse en comú tots els mitjans de producció —terres i indústries—, van abolir-se els diners en una primera etapa i es va practicar “la toma del montón” (el poble ajuntava tot el que es produïa en una mena de fons comú o pila i cadascú agafava el que necessités per a viure). En altres localitats es va practicar una economia mixta, coexistint la propietat comunitària amb la propietat privada dels mitjans de producció. Aquest últim cas va ser el que més va abundar. A les ciutats i poblacions grans es van socialitzar part de la producció i la distribució, però no el consum. A les ciutats les empreses “autogestionades” pels mateixos treballadors pagaven un salari, en molts casos aquest salari era familiar, és a dir, depenia del nombre de membres que compartien la unitat familiar dels membres que treballaven. Es va fer realitat la màxima anarcocomunista que plantejava que de cada un segons les seves capacitats, a cada un segons les seves necessitats. "Todas las grandes industrias de Barcelona habían pasado a manos de la C.N.T.: La CAMPSA, la FORD Iberia, Fomento de Obras y Construcciones… todas estaban

dirigidas por los trabajadores anarcosindicalistas. Y lo mismo ocurrió con los servicios básicos agua, gas y electricidad. Así pues Barcelona se convirtió en una ciudad proletaria". Hugh Thomas: La guerra civil española Al barri de Gràcia la fàbrica més important, la fàbrica Elizalde, va ser col·lectivitzada. La col·lectivització va significar que la fàbrica funcionés de manera més eficient i pogués ser reconvertida ràpidament d’indústria especialitzada en la fabricació de motors d’avió a indústria de guerra per satisfer les necessitats bèl·liques de la II República Espanyola durant la Guerra Civil contra la dreta espanyolista representada per Franco i aliada dels nazis alemanys i feixistes italians. Motiu pel qual els nacionalistes catalans d’Estat Català i Esquerra Republicana i els comunistes del PSUC, aliats de Stalin i cecs seguidors de la seva política contrarevolucionària van criticar constantment aquesta forma d’organització econòmica i van fer tot el possible per restaurar la propietat privada dels mitjans de producció. Aquesta política acabaria per imposar-se després de desarmar les milícies d’obrers i camperols i imposar l’organització d’un exèrcit regular que es va caracteritzar per la seva ineficàcia i va conduir finalment a la derrota republicana i a la fi de la independència catalana. Moltes grans empreses es van col·lectivitzar integralment com la Vulcano, La Torras, la Burnet, la Davis o la maquinista Terrestre i Marítima. En la CAMPSA, per exemple, es va nomenar un Comitè Obrer de Gestió format per sis membres. Es va acomiadar l’antic director per ser partidari de la causa feixista i la resta de directius van quedar incorporats a l’empresa autogestionada. La Ford i la General Motors van ser col·lectivitzades a primers d’agost de 1936. La Companyia Transatlàntica es va confiscar el 27 de juliol i es va nomenar un Comitè Obrer. Tot el ram de Llum i Força va ser confiscat a Barcelona els primers dies de juliol de 1936 doblant-se les reserves en 5 mesos amb 100 milions de kw sobrants que van permetre el desenvolupament de la indústria de guerra. Les companyies d’aigua i gas també van ser col·lectivitzades a finals de juliol. La indústria Tèxtil a Catalunya alimentava a uns 40.000 treballadors i les seves famílies en començar la revolució. Al principi allà on els empresaris no havien marxat es van formar Comitès de Control Obrer i a les fàbriques els propietaris de les quals havien fugit es va practicar l’autogestió integral. A Catalunya, els patrons que no van fugir van ser reconvertits en treballadors. Es van tancar innombrables petits tallers i es van crear grans naus industrials de fabricació. L’obra de la Fusta Socialitzada va arribar a incloure tot el procés de la producció i la distribució, des del bosc fustaire (serradores, transport, etc.) fins als tallers de fabricació i les botigues confederals de distribució. Les seixanta línies de tramvia de Barcelona van passar a ser dirigides pels 6.500 anarcosindicalistes que treballaven en elles i dies després de la revolució ja funcionaven amb tota normalitat. A més, a Barcelona, que tenia una població de 1.200.000 habitants, els treballadors anarcosindicalistes van col·lectivitzar el comerç a l’engròs, van establir un Comitè de Gestió a l’Escorxador, i es van suprimir els mitjancers. També es va col·lectivitzar el Mercat Central de fruites i verdures i es van suprimir els majoristes permetent-los unir-se a la col·lectivitat com a treballadors.

A la Telefònica de llavors, per ser una empresa estrangera (la Bell d’EUA), se li va aplicar el control obrer nomenant-se un comitè elegit en assemblea de treballadors. La direcció es limitava a portar la comptabilitat i no tenia poder per retirar fons sense el consentiment del Comitè de Control Obrer i els treballadors. També van ser confiscades les sales de teatre, cinemes i la resta d’empreses de l’espectacle. Els antics empresaris van quedar incorporats com uns treballadors més de la plantilla. En resum, el que van fer els treballadors va ser expropiar a seus expropiadors i en molts casos posar en comú les seves pròpies terres, petits tallers i indústries, i a partir d’aquí van viure en comunisme. En moltes petites poblacions l’abolició dels diners va arribar realment a efectuar-se, ja que, com ja hem dit, s’efectuava “la toma del montón”, és a dir, del magatzem comunal. Les compres dels productes necessaris per la comunitat, així com les vendes o l’intercanvi dels productes de la localitat es realitzava per mitjà de les gestions del Comitè Obrer o de la Junta de la Localitat una vegada que l’assemblea de pobladors havia deliberat i decidit sobre el què es necessitava a la població. En altres llocs es va instituir una moneda local o comarcal que servia per a l’adquisició dels productes no estrictament necessaris o per a relacionar-se amb els habitants que no pertanyien a la col·lectivitat en aquelles poblacions en les quals hi havia un funcionament econòmic mixt.