Datele [ca]

[CA]

... doneu-li un amor feliç o infeliç, l’important és que sigui un amor

El llenguatge no és només una representació del món o un mitjà que permet al subjecte entrar en contacte amb l’exterior. És l’òrgan que ens permet fondre’ns amb l’exterior, obrir un flux privat, ferm i circular amb l’entorn. Mentre el llenguatge esdevé un motor del món, abans que limitar-se a fer de mirall, sorgeixen oposicions tradicionals com el “jo” i l’”altre”, el “públic” i el “privat”: noves formes de coneixement són aleshores possibles, que representen la globalitat de l’existència a la llum d’un salt permanet de registre entre identificació i distància. Abocar-se al món i fer-lo parlar a través de la pròpia pràctica: l’artista, l’entorn (ja es tracti de llocs, d’”escriptors” desconeguts o de persones estimades) i el llenguatge mateix recorren a una relectura perpètua a diversos nivells, d’un mateix i dels altres, que aconsegueix reformular no només una relació, sinó també el concepte mateix d’identitat. Aquesta lectura té lloc a través de la manipulació de missatges anònims escrits a les parets, adreçats a persones familiars, que els reben com un regal, així com un brodat sobre el seu propi vestit sostret. El missatge original, introduït en un circuït que no ens permet remuntar ni els actors, ni el propi contingut real, passa de mà en mà, contínuament traduït i reproposat. L’obra no consiseix tant en una lectura determinada dels subjectes de debat. L’artista es fa “nominant” a través d’una interrogació perpètua de l’existència, que no es basa en un coneixement o en una tècnica específica. El món es converteix en un interlocutor i l’artista llegeix tot estimulant com una resposta possible, transformant tot en senyal, en metàfora d’alguna altra cosa. La diferència entre jo i l’exterior es redueix fins a confondre’s, gràcies al llenguatge que, alhora, es constitueix com últim límit accessible. No obstant, aquesta obertura constitueix una expansió de l’esfera privada, no una extralimiació o una anul·lació. La recerca fa de l’ús del llenguatge una acció més aviat que una representació. Es basa, doncs, en els sentiments més íntims, s’plicant a reformular-los. La distància, aparentment banal, és significativa: no comunicar un estat de la situació, sinó una significació personal. El missatge íntim (i paradoxalment públic alhora) al qual no tenim accés, va “digerit” a través d’un procés que, passant pel mateix cos i l’experiència, el transforma i el tradueix. Cada estímul, en canvi, en el mateix moment en què el percebem, es transforma en percepció “subjectiva”. A la llum de tot això, queda l’esperança i la confiança en el valor de l’intercanvi: l’obra en qüestió, de fet, està constituïda de tots els discursos possibles que es desprenen de la presentació d’una pràctica com aquesta. Aquesta multiplica les contradiccions, problematitza més aviat que no ofereix solucions. Els reptes de començar un diàleg allà on de costum aquest s’atura, més enllà de la penombra del personal i de l’indicible. Traduït del francès per Mariona Vivar Mompel.