Blok 1.docx

EPISTEMOLOGIA i) Coneixement Teoria del coneixement Allò que busca el coneixement és la veritat. Podem conèixer la veritat tal i com és? Per exemple, un tarotista predica un coneixement però sense justificació. Per a poder afirmar que coneixem quelcom necessitem d’una justificació per a que hi hagi una base sòlida. El problema del coneixement neix de la mà de la ciència moderna. Es planteja el dubte de què és saber o conèixer? La justificació epistèmica és aquella que es pot demostrar una i una altra vegada. Som éssers racionals que valorem el coneixement i aspirem a arribar a la veritat, a conèixer com és el món i apropant-nos a la veritat, la realitat que ens envolta. Hi ha diferents fonts de coneixement. Fonts de coneixement: Els sentits. Tenen limitacions. Necessiten d’altres fonts de coneixement. Hi ha il·lusions perceptives. Els escèptics defenen que si els sentits ens enganyen, res del que sabem ho podem arribar a conèixer veritablement. Els sentiments. Els sentiments per a que puguin tenir valor de veritat han d’estar formulades amb proposicions. Són estats presents que existeixen. Ex. Em fa mal el coll. La propiocepció és la capacitat per saber com està el teu pròpi cos. Les disposicions són maneres de sentir-se. La raó. Quan parlem de raó, parlem del raonament, és a dir, del pensament abstracte de la ment (falta def. De raonament). Molts autors es preguntes si la raó per si sola pot ser una font de coneixement. Podem entendre la raó com a font de coneixement però no com la única. Els casos de Phineas Gage (1848) i d’Elliot (pacient d’Antonio Damasio, metge neròleg que va escriure l’any 1994 L’error de Descartes: emoció, raó i cervell humà) ho demostren. Phineas Gage és un home que va tenir un accident i va quedar amb problemes neuronals; Elliot fou un pacient que va tenir un tumor cerebral. Ambdos personatges van deixar de tenir la capacitat de prendre decisions, tot i que el seu cervell només havia estat danyat en punts característics pel que fa a la part emocional. Per tant, la part emocional ens ajuda a prendre decisions. Existeixen a més dilemes morals com el dilema del vagó. El dilema consisteix en un tren que està desbocat i la persona que el condueix pot deixar que el vagó segueixi el seu recorregut natural i mati a 5 persones o bé pot influir en la direcció del vagó i atropellar-ne una. Si es resol de manera racional la resposta sempre seria la de matar a un en front a cinc, eliminant l’element de la pressa de decisió al desviar-la, la qual s’entén com l’aspecte emocional. El primer cas (seguir recte) té en compte la part emocional, i el segon hi ha una distància. És un experiment interessant per veure com els pensaments emocionals sempre es tenen en compte per a les decisions. El nostre aparell cognitiu determina com podem arribar a conèixer.

D’altre banda, hi ha dues classes de raonaments: - Deductius: Si les premisses són vertaderes, la conclusió necessàriament ha de serho. Poden ser vàlids, quan les premisses són vertaderes i la conclusió també, o bé invàlids, quan sent les premisses veritat, la conclusió es falsa. Va d’allò general a allò particular. Ex. Tots els homes són mortals; Sòcrates és humà; Sòcrates és mortal. - Inductius: Les premisses ofereixen un suport però no absolut en la conclusió. En aquest raonament no existeix un acord sobre quan considerar vàlid l’argument. Es diu que és vertader quan és improbable que la conclusió sigui falsa essent les premisses veritat. Aquesta classe de raonament s’acostuma a utilitzar en ciència i va d’allò particular a allò general. Pot la raó per sí mateixa ser font de coneixement? El Fundamentismo defensa aquesta afirmació “La raó pot ser font de coneixement per sí mateixa” però el cert és que cal que tingui en compte l’experiència. L’atzar té un gran paper en les nostres decisions i en el nostre raonament: ens deixem portar per la intuïció molt més del que ens agradaria admetre. Testimoni. Considerem coneixement o saber allò que algú ens explica. Considerem que és una font de coneixement fiable. Autoritat. La majoria de coneixement es basa en el coneixement per autoritat: ens fiem de qui sap sobre X tema. Aquí apareixen fal·làcies. Intuïció. Les nostres decisions es basen molt més del que pensem en la intuïció. No té explicació racional, és un moment “eureka”, difícil d’explicar. Revelació o fe. Molt problemàtic. No es pot justificar. És quelcom que se sent però no pot ser explicar racionalment. Kuhn: La ciencia es racional, tiene su metodo cientifico basado en reglas y principios. Aquí ho tens tot, Salud i Drets d’imatge són indispensables si la Ainoa ve de sortida, el pagament del 2n trimestre pots fer-lo durant tot aquest, però quan abans millor per el tresorer, seria adjuntar el justificant, o pagar-ho en metàl·lic i li fem arribar a ell... cap problema, no cal patir per això! Salutacions, Marc Padró.

Què és el coneixement? Per a que el coneixement es pugui considerar com a tal, cal que estigui justificat. Ara bé, és el mateix saber quelcom que opinar-ho? L’estructura de coneixement és: Conjectura – opinió – saber (proposicional, veritat o fals) – saber quelcom. Hi ha la possibilitat de passar de l’opinió al saber. PLATÓ Plató, a la Repúbliac (477b – 478b), nega que el saber pugui estar relacionat amb la opinió. El seu argument és que:

a) Hi ha una diferència de capacitats que concereixen a esferes o dominis també diferents. b) La opinió i el saber són capacitats diferents Allò sobre el que he opinat mai no pot convertir-se en saber. El saber té uns objectes que mai no poden coincidir amb els objectes del saber. G.E.MOORE (1873 – 1958) I B. RUSSELL Màxims exponents que van defensen el realisme filosòfic (idea de que podem arribar a conèixer com és el món a partir dels nostres sentits). Defensen el sentit comú, és absurd pensar que el món exterior no existeix. No tenim cap motiu ni raó per suposar que no es pot diferenciar entre l’experiència i els seus objectes. En l’època de Moore l’idealisme es troba en auge, per tant es nega que es pugui arribar a conèixer com és el món. Aquests dos filòsofs rebutgen aquestes tesis idealistes apel·lant al sentit comú com a font fiable de coneixement. Per a Russell, podem afirmar l’existència del món exterior però no podem estar segurs de que existeix tal com l’estem percebent; tanmateix, per a Moore no podem dubtar d’allò que percebem del món. D’aquesta manera impugnen la doctrina de George Berkeley, ja que no hi ha cap raó convincent per a suposar que no es pot diferenciar entre l’experiència i els seus objectes. Allò que percebem pels sentits és diferent, cada sentit té la seva pròpia capacitat. Així doncs, per intentar justificar l’argumentació platònica, hauriem de trobar una analogia entre el saber i la percepció. Tot i que la percepció a partir dels sentits conta amb diferents capacitats que provenen de dominis diferents i no té un contingut proposicional, hi ha una analogia entre un camp conegut i un desconegut. a) La percepció té un contingut no proposicional (què). El “saber què” és proposicional. b) El saber és de coses o objectes. La percepció també. c) En el saber, la ment està en contacte directe amb la cosa. També passa això amb la percepció. El vertader saber platònic és un saber genuí: hi ha un ull mental que es troba en contacte directe amb la realitat inteligible de la cosa, la qual no es pot explicar. És un saber intern del qual no podem dubtar. En la percepció, igual que en el saber, hi ha un contingut que no és proposicional. En la percepció captem allò sensible, amb el saber captem allò intel·ligible.

Objectes del saber: Què és allò que sabem? Què és allò que sabem quan sabem quelcom? Hi ha dues classes de saber: - “Saber què” o saber proposicional: És aquell que es pot enunciar i creure i a més és susceptible de ser veritat o fals (saber = conèixer). A creu que P o A sap que P. - “Saber com” o saber intuitiu. És un saber que no és falsable ni comprobable, ja que té un element subjectiu. Aquest saber seria equiparable amb el saber platònic. En el “saber com” es pot fer una reducció al “saber que”. Filosòficament interessa poder falsejar el meu enunciat. Hi ha un element subjectiu. Molts filòsofs han defensat que hi ha un saber genuí i que és el preposicional. HENRI BERGSON Hi ha un coneixement intuïtiu que no és reductible al coneixement vinculat al saber preposicional (no es pot extrapolar a una forma lingüística, és molt més profund o bàsic). És

independent i superior. Hi ha postures filosòfiques que defenen que és més superior. S’instaura desde Plató aquesta concepció. B. RUSELL (1872-1970) És un filòsof analític (branca de la filosofia que es preocupa per l’anàlisi del llenguatge). La filosofia ens ensenya com ha de ser el món. L’eina més objectiva que té la filosofia és la lògica. Per això, intenten explicar com és el món fonamentant-se en les matemàtiques a partir de la lògica: tota veritat matemàtica és una veritat lògica. Aquest fet rau en què en el s. XIX les matemàtiques comencen a ésser qüestionades a partir dels principis euclidians: comencen a caure els pilars objectius de les matemàtiques. El fet de fonamentar les matemàtiques amb la lògica, els hi donarà el nom de logicistes. Russell des d’aquí tractarà d’extrapolar-ho a totes les disciplines (cc.ss., religió, filosofia, etc.). No es poden fonamentar les matemàtiques amb la lògica. Origina un corrent positivista. Les oracions de creença són difícils de justificar. Russell, en tant que realista, considera que no es pot dubtar de l’existència de la realitat però sí que s’ha de dubtar dels sentits. És per això que fa la distinció entre coneixement directe i per descripció (Artícle sobre el coneixement directe i el coneixement per descripció): - Coneixement directe. No podem dubtar ni explicar, és intuïtiu. És el fonament del coneixement. Es regeix per tres premisses: - Dades sensorials (sense data). - Coneixement directe dels elements últims de les veritats que podem conèixer universalment. - Jo (consciència de la meva pròpia existència). Quan tens un coneixement directe, pots donar-li un nom lògicament pròpi. Això implica la seva especificació, la seva separació a partir del llenguatge i el món. La relació que es dona no és arbitrària, sinó necessària. - Coneixement per descripció. Coneixement habitual, empíric. Coneixement de les ciències naturals, coneixement de casos particulars, etc. L

Sobre l’opinió o creença RAMSEY (1903 – 1930) “Les creences son com mapes amb els quals un es guia o condueix”. Les creences tenen un doble objectiu: són mapes que inciquen com és el nostre món i són també el camí que ha de servir de guia per a la conducte. Les creences diuen o representen quelcom (amb un contingut proposicional molts cops) perquè posseeixen un paper causal. Hi ha una asimetria entre creences falses o vertaderes (la vertadera es sosté per sobre de la falsa). Entre les creences existeixen els judicis d’identitat. Plató diu que no poden existir judicis falsos d’identitat: quan es té una creença falsa, què és allò que es creu? Teeteto 187e-188c: Exemple 1 Monica: i) Puede conocer a Pedro

ii) iii) iv)

Puede conocer a Olga No puede conocer a Pedro ni a Olga Puede conocer a Pedro y a Olga

Monica piensa que Pedro es igual a Olga. En aquest exemple (1) entrem en un problema de judici d’identitat. Sembla que no pugui haver judicis d’identitat falsos. Exemple 2 i) Laura cree que el lucero del alba es venus ii) Laura cree que el lucero del alba es el lucero del alba Les dues frases del exemple (2) tenen el mateix contingut proposicional. GOTTLOB FREGE (1848-1925) És un filòsof matemàtic conegut per les obres de Russell o Wittgenstein. Se’l considera el pare de la filosofia del llenguatge. Intenta fonamentar l’aritmètica a partir de la lògica. Les matemàtiques, com que venen de la lógica, no necessiten de la ment per explicar-la. El teorema de Pitàgores era vertader abans que ningú no el penses. Per Frege el llenguatge que utilitzem per a la lògica és totalment ambigü (la lògica aristotèlica necessita d’una ment pensant, i ell intenta separar la lògica de la ment, per tal de poder separar la subjectivitat de les matemàtiques), per això, la filosofia en molts casos es troba en paradoxes. És un antimentalisme: desenvolupa una lògica sense ambigüetats, objectiva, per això el llenguatge natural no serveix. Necessita d’un llenguatge artificial, científic amb el que desenvoluparà les matemàtiques. Comença a fer-ho (La conceptografia). Es troba que necessita explicar la relació d’igualtat, per què amb diferents judicis hi ha valors cognoscibles diferents tot i que hi hagi una relació d’identitat. Paradoxa de la identitat. Hésper, Fòsfor, Estrella de la tarda, Estrella de l’alba → Aquests quatre termes tenen la mateixa referència. Tots es refereixen al planeta Venus. Qualsevol terme té dos valors semàntics: - La referència: objecte real, el valor de veritat. Ex. El planeta real. - El sentit: valor que està entremig del signe (manera de representar-se) i la referència. El sentit és com es representa la referència en el subjecte. Intenta rebutjar el psicologisme. Pren com a base que el contingut del pensament són els sentits, i per tant, els judicid d’identitat no es poden justificar amb estats mentals (saber o creure). A més, poden haver-hi nombrosos sentits per a una única referència, així com hi ha sentits que no tenen referència o sentits que mai no l’han tinguda. Allò que ens aporta la referència és el valor de veritat de la proposició, per tant, quan una proposició no té referència, el valor de veritat és fals. Frege considera que una creença falsa és la falta de coneixement d’un determinat sentit. Defensa que el pensament no té contingut objectiu. Tanmateix, en aquest tema trobem dues branques de la filosofia: → Filosofia naturalista (Fodor, Dretske, Millikar): Objetivitat del contingut de les nostres representacions mentals. El món exterior és causa en el subjecte del contingut dels seus pensament, per tant, existeix una objectivitat del contingut de les nostres representacions mentals.

→ Hermenèutica (Heidegger, Gadanier, Ricoeur): El contingut del saber del subjecte és una interpretació. Mai no pot trencar-se el cercle d’interpretacions.

Què és el coneixement? Quan sabem alguna cosa? Allò que pensem ha de ser veritat. Ha de tenir justificació. Per abordar el tema de la veritat cal diferenciar entre condició necessària i condició suficient. Les condicions necessàries són aquelles que si falten no es pot donar allò pel que són condició; les condicions suficients són aquelles que si es compleixen necessàriament es donarà allò pel qual són condició. La veritat és una condició suficient i necessària per al coneixement. Aquest fet rau en què: - Allò que jo crec ha de ser veritat. - No puc saber allò que no crec. Per tant, el coneixement és una creença i una veritat. S’ha de diferenciar allò que és una noció de veritat (dona una definició) d’allò que és un criteri de veritat (justificació).

La veritat Segons Aristòtil a Metafísica: Dir d’allò que és, que no és o d’allò que no és, que és, és fals i dir d’allò que és, que és i d’allò que no és que no és és vertader. La veritat com a correspondència entre allò que diem que és i allò que és. Parteix de la noció innata d’allò que és la veritat. ALFRED TARSKI (1901-1983) A partir de la noció de correspondència aristotèlica ofereix una noció semàntica. Com el propi llenguatge natural porta a paradoxes. Paradoxa del mentider. “Aquesta frase és mentida”: O el nostre coneixement intuïtiu de veritat és autocontradictori o l’explicació aristotèlica és defectuosa. Esquema T. El predicat “és vertader” és un predicat que s’aplica als enunciats de manera que S en el context C és veritat si i només si P. S= La menció d’un enunciat de la llengua o llenguatge en qüestió. P= És un enunciat de la nostra llengua en què estem prensant una noció de veritat. Exemples: 1. Plató és l’autor de la República. És un enunciat vertader si i només si l’autor de la República és Plató. 2. La neu és blanca si i només si la neu és negre. És un enunciat fals. 3. Snow is white si i només si la neu és blanca. En aquest cas, no hi entraria l’esquema T, per tant, és un enunciat fals. Aquest fet rau en que el llenguatge objecte (allò de què parlem) no és el mateix que el metallenguatge (en allò que parlem). Pot l’esquema T de Tarksi superar la paradoxa del mentider? No la supera però se’n adona de l’autocontradicció. No es pot resoldre en el llenguatge natural. Per això, decideix crear jerarquies del llenguatge: en un mateix llenguatge, si parlem de coses vertaderes i falses podem entrar en contradicció. Per això crea unes jerarquies: el nostre llenguatge és tan universal que ens permet anunciar coses sense cap tipus de restricció. S’utilitza el metallenguatge per a explicar coses de l’altre.

Què és el coneixement: Quan sabem quelcom? Si es donen aquestes tres condicions, parlem de coneixement. Creiem en la justificació perquè la raó té veritat per sí mateixa. Hi ha una definició tripartida del coneixement. S coneix que P si i només si: 1. S creu que P. 2. P és vertadera. 3. S està justificat en creure que P. Cal una justificació perquè aspirem conèixer la veritat que ens envolta. Perquè hi hagi coneixement cal dubtar, posar a prova les nostres creences. Està justificada la creença vertadera? Problema de Gettier: Existeixen casos en què les tres opcions estan acceptades però no hi ha coneixement. El subjecte es creu quelcom que està justificat en creences falses. Hi ha situacions on hi ha creença, veritat i justificació i tot i així no hi ha coneixement, perquè per haver coneixement cal saber-ho (no es pot creure allò que no sé). Les raons que es donen són falses. Solucions al problema de Gettier: -

-

-

-

A. Goldman. Per a que hi hagi coneixement cal que hi hagi causalitat. La creença del subjecte ha d’estar causada per la veritat. Parla de la causalitat, és necessària. No predicciones, verdades generales, metafísica i a priori. Un pare i un fill van per un lloc on hi ha molts graners. El pare en senyala a un quan relament és un plató escenogràfic. Amstrong. Planteja a partir del contraexemple de Goldman la fiabilitat. Per a tenir una creença, la forma en què hi he arribat ha de ser fiable. Però, com es pot estar segur de que quelcom és fiable? Nozick. Dona una definició del coneixement diferent. S’ha de rastrejar la veritat. S sap que P quan la seva creença és vertadera i a més satisfà aquestes condicions. - Si P no fós vertadera, S no creuria P. - Si en circumstàncies diferents i si P continués sent veritat, S creuria que P. Pollock: Introdueix la teoria de la cancelabilitat. Segueix la teoria tripartita del coneixement. Si hi ha una cancel·lació de la creença vertadera, es cancela el coneixement.

FUNDAMENTISME A menys que quelcom sigui cert, res més pot ser ni tan sols probable. Crec que P per X; Si X no és cert, per H; si H no és cert, per T. S’ha de trobar quelcom anàlog amb la filosofia d’Euclides. - FUNDAMENTISME TRADICIONAL La geometria euclidiana dona una solució al problema de la justificació: els axiomes ofereixen un fundament indudable. El primer que assenta les bases del fundamentisme epistemologic és Descartes. El coneixement humà descansa sobre veritats no susceptibles de falsació. Aquestes veritats són evidents per si mateixes a la raó. El coneixement és un

tot. Busquen una garantia de veritat de manera que resulta indestructible. És un mètode racional. Té tres propietats: 1. Concepció arquitectònica de la raó: Un cop assumit el repte escèptic, no s’ha d’acceptar més que allò que sigui autoevident; la resta del sistema de coneixement obtindrà la seva justificació d’aquestes veritats indubitables. 2. Rebuig del tornar a l’infinit o al cercle viciós: Les creences bàsiques posen fi a la cadena de justificacions. 3. Creences bàsiques i derivades: Les creences derivades són inferides d’altres que a la seva vegada li donen la justificació. Les creences bàsiques han de ser autoevidents (no poden ser inferides, són infalibles i es justifiquen a si mateixes). Hi ha una sèrie de proposicions que són més bàsiques i importants que d’altres. Les creences bàsiques són autoevidents i es poden conèixer mitjançant la intuició racional (Racionalisme). L’experiència empírica proporcionrà una base pel saber que no necessita de justificació. Els nous fundamentalistes afirmen que hi ha una piràmide de raons (intenten fonamentar tot el coneixement basats en lògica i matemàtiques). No es pot dubtar dels estats sensorials. L’existència de les creences bàsiques suposen estats sensorials del subjecte. Com es pot confirmar que existeixen de la mateixa manera en contra dels éssers humans? Hi ha una separació entre la ment i la conducta. Puc comprendre els estats mentals dels altres a partir d’entendre què sento jo, els altres senten allò que sento jo, hi ha una analogia. En canvi, per l’escepticisme, és impossible concebre experiències com el dolor que no siguin pròpies perquè només sé com ho experimento jo. WITTGENSTEIN (1889- 1951) Pel solipcisme, és necessari que hi hagi un llenguatge per descobrir les seves experiències. Aquest llenguatge és privat, ningú més no pot aprendre’l perquè les experiències que doten de significat als seus termes són privats pel parlant. En canvi, Wittgenstein argumenta que és impossible tenir un llenguatge privat, ja que el llenguatge es basa en la lògica. Investigacions filosòfiques Defensa que aprendre un llenguatge és un conjunt de regles. Defensava que el llenguatge tenia una base en el món i el vincle era la lògica. Ell mateix se n’adona de què no és cert allò que havia defensat. Es planteja una pregunta: com es possible que ens comuniquem mitjançant el llenguatge? com es possible que hi hagin acords lingüístics? No cal que busquem què significa cada concepte, no hi ha idees en la ment innates, és necessari que entenguem l’ús de les paraules en funció del context en què es desenvolupen, que s’entengui l’ús que se li dona de manera universal al terme. L’ús de les paraules ha de ser col·lectiu. En els conceptes és impossible de determinar totes les seves característiques particulars, no es pot definir l’essència però podem dir que hi ha una semblança entre les diferents característiques: aquest fet serà anomenat per Wittgenstein com similituds de família. L’ús de la paraula no ho marca l’essència de la paraula ni la seva definició, sinó el joc del llenguatge: és allò que permet entendre l’ús de la paraula en funció del seu context. Quan es segueix una regla, implica que hi ha una praxis social i pública. No es pot seguir una

regla privadament. Què succeeix en l’interior d’una persona quan pensa o sent quelcom? Si el significat d’una paraula és una entitat mental privada a la qual jo només puc accedir, els altres no poden saber si estic fent servir una determinada paraula per referir-me al mateix. Les societats ensenyen a emprar certes paraules de certa manera i per a certs propòsits, és una praxis col·lectives. Hi ha criteris públics de correcció que adquirim en el procés d’aprenentatge de la llengua. El llenguatge de sensacions existeix, és el més íntims, tanmateix, només jo puc entendre’l perquè la referència és privada i està en la meva consciència. WILFRID SELLARS: B es una creencia del subjecte S, és bàsica (certa, etc.) i ens provoca una sensació D. No és el mateix B que D: però hi ha una intuició cognitiva.

COHERENTISME: KEITH LEHIER (1936) La coherència consisteix en que quan el subjecte té creences rivals, trïi aquella que és més raonable. Quan una és veritat, l’altre és necessàriament falsa. Hem de veure de quines creences disposem perquè aquestes són les que ens ajudaran a determinar si P o Q és falsa. S’ha d’intentar justificar perquè P o perquè Q. Té quelcom de fiabilisme, és a dir, si la font d’on s’ha extret la creença és fiable, llavors sembla raonable. Aquí es reprendia l’holisme, la meva creença s’ha de poder relacionar amb totes les creences que jo tinc. Principi de fiabilitat: S’utilitza per frenar la regressió a l’infinit. Diu que cal acceptar que les facultats que ens fan donar amb una sèrie de creences són fiables. Acceptar un enunciat amb la intenció de buscar la veritat. Es basa en l’experiència. En la relació de la ment i el món (subjecte i objecte) hi ha la racionalitat que evaluaciona la coherència de la informació. Hi ha una activitat metamental. -

Crítiques al coherentisme: Què passa si allò que pensem és fals? De quina manera puc seguir mantenint la meva xarxa de creences quan hi ha una peça que és falsa? Quine afirma que pots tenir creences falses incorporades en la perifèria del pensament però això no vol dir que s’invalidi tot el camp del teu coneixement.

La justificació d’una creença no es pot basar en la coherència. -

-

Justificació. Simètrica, recíproca, en construcció, agumenta la coherència. Traços: - Reticularitat: relacions (premisses, conclusió), multidireccional (inferencial), holisme, coherència (emocional). - Circularitat: suport mútu. - Equitat: Coherència: La coherència té una consistència i una conexió, que s’ha de poder explicar. Crítiques: coherència, sistemes de creences.