Vaga De Mestres

Vaga de mestres El proper dijous hi ha convocada una vaga de mestres per a oposar-se al Projecte de Llei d’educació de Catalunya. Els sindicats majoritaris amb representació en l’ensenyament públic (USTEC·STEs, CCOO,ASPEPC-SPS, FETE-UGT i CGT) fan una crida al professorat a adherir-se a la vaga i a exigir la dimissió del Conseller Maragall en un comunicat conjunt. El primer que caldria plantejar-se és si aquesta és la millor manera de protestar contra la política educativa del govern i, encara més, contra el que no és més que un projecte de llei... Creueu, realment, els sindicats, que la solució és convocar una vaga preventiva? Es podria entendre, si ja hagués passat pels tràmits parlamentaris corresponents i hagués esdevingut o estigués a punt d’esdevenir una llei vigent. Es podria entendre si, amb caràcter previ, haguessin recorregut, sense èxit, a altres mesures de protesta no lesives per als alumnes: manifestacions, boicots sorollosos i pacífics als actes del Conseller, tancades al departament, presentació d’al·legacions, exposició pública de les seves discrepàncies, trobades amb tots els partits polítics... Es podria entendre, com a solució última, si s’haguessin exhaurit aquestes vies prèvies d’oposició i protesta, sempre i quan, és clar, les seves peticions i observacions no haguessin estat degudament ateses ni tingudes en consideració. Llavors, i només llavors, es podria concebre que, en no restar altre remei, els sindicats es decantessin per la vaga. Només havent complert aquests passos previs, es podria considerar acceptable recórrer a la decisió que perjudica més directament els elements més febles i desprotegits de l’ensenyament: l’alumnat. No existeix cap altra mesura de pressió que no comporti deixar-los sense classe? Perquè, cal recordar-ho?, ells són – o haurien d’ésser – el punt neuràlgic i el centre d’interès del sistema educatiu. L’objectiu prioritari, principal i quasi únic que ha de pretendre qualsevol modificació de l’ensenyament – a Catalunya i arreu del món – no ha d’ésser altre que el benefici dels i les alumnes i l’augment de la seva qualitat educativa. I punt! La resta dels interessos (dels pares i mares, dels mestres, dels polítics de torn, empresarials...) haurien de quedar-ne del tot al marge. El quid de la qüestió hauria d’ésser incontrovertible i obvi: el projecte de llei d’educació suposa un augment qualitatiu en l’ensenyament o no el suposa? I, sobretot, comporta millores, un reforçament i una aposta decidida per a l’ensenyament públic? Pretén acabar, d’una vegada per totes i de veritat, amb la discriminació i la situació d’inferioritat que ha caracteritzat durant tant de temps l’escola pública? Partint d’aquesta premissa elemental, sense perdre-la de vista ni deixar-se encomanar per altres interessos partidistes (de necessitats horàries o de vacances dels pares i mares, d’hores setmanals de dedicació o del total anual de dies treballats pels mestres, de càlcul electoral o propagandístics dels partits del govern o l’oposició...), caldria analitzar amb detall, calma i cautela el projecte de llei. I, el que és més important, fent un esforç – segurament un esforç superlatiu – d’objectivitat, cercant únicament i exclusiva els beneficis de l’alumnat i del sistema educatiu. Deixant del tot de banda altres interessos sectorials – alguns d’ells de caire clarament corporatiu – del tot legítims però viciats i condicionats d’entrada. Mentre totes – ho repeteixo, per a evitar males interpretacions: totes – les parts implicades en el sistema educatiu (pares i mares, mestres, administració...) no siguin capaces de sacrificar les seves necessitats i interessos amb la finalitat prioritària d’assolir l’objectiu últim que cal cercar – l’augment de la qualitat de l’ensenyament públic – i no se centrin de manera exclusiva en el bé (social i jurídic) a protegir, impulsar i refermar – l’alumnat –, ni aquest ni cap altre projecte de llei d’educació tindrà futur, viabilitat ni eficàcia. No té cap possibilitat d’acabar amb els mediocres resultats del nostre sistema escolar, que ens situa any rere any a la cua d’Europa. Amb el que això comporta a tots els nivells, socials, culturals i empresarials, és clar... I, el que encara és més greu, convertirà en una quimera avançar amb pas ferm vers una veritable societat del coneixement... Fer vaga? Sí: però..., per què no fer-la de corporativisme? I, sobretot, de corporativisme mal entès... dilluns , 16 de març del 2oo9 © Cesc Serrahima 2009 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets