La Nena Dels Nou Dits, Laia Fàbregas

La nena dels nou dits, Laia Fàbregas El primer que sorprèn en La nena de nou dits, Laia Fàbregues (Editorial Columna 2008), és que es tracti d’una traducció. Una traducció, ni més ni menys, del neerlandès. Una novel·la d’una jove escriptora catalana que viu a Holanda i fa servir la llengua del lloc on viu i que s’ha traduït al nostre idioma, en un possible viatge impensat de tornada a aquell en el qual devia ésser pensat... Com ho hem d’entendre, tot plegat? La situació ja donaria, per ella mateixa, per a reflexionar amb profunditat sobre l’adscripció literària de Fàbregas — pertany a la literatura catalana o a la holandesa?— i sobre els països normals —on hom ha d’aprendre per força l’idioma propi s i vol viure-hi i sentir-s’hi integrat— però no serà preferible que tractem de centrar-nos de manera exclusiva en la seva vessant literària. Que és, en el present cas, el que ens interessa... Tan estrany com el fet que una novel·la amb una autora, un títol, un paisatge i un contingut tan propers, tan arrelats a la terra pròpia —que són els que poden acabar assolint el major cosmopolitisme, malgrat alguns no ho vulguin cre ure...— siguin escrits en holandès, ho és el mateix llibre... En la seva primera obra, l’escriptora catalana ens presenta una història peculiar i diferent, que pivota en un inici sobre l’absència del dit petit de la protagonista, tal i com ens presenta la primera frase del llibre: “Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre ha estat així.” Una mancança que ha condicionat el seu comportament i la seva manera de comportar-se. Amb tot, progressivament, a mesura que la novel·la avança, va canviant l’eix d’interès i va perdent rellevància tot el que té que veure amb el dit que li manca. Segurament és per a quest motiu que el final decep un xic: el centre de la trama ha derivat cap a la família, cap a la vida de tota una societat que pateix privacions i mancances, en canvi tan sols es resol i l’eix inicial, que el lector quasi ha oblidat i que considerava ja un mer desencadenant de la història.. Amb un estil viu i directe, fent ús de frases curtes, quasi telegràfiques —que es deuen, segons declaracions de la pròpia autora més a la seva inseguretat en el neerlandès que no pas (com insinuav en alguns il·lustres crítics) a una voluntat d’estil o de necessitat literària— Fàbregas ens endinsa en un món de privacions, on els escapçats ja no són només els dits sinó tot un seguit de successives generacions. Alternant la primera persona, la tercera i uns relats —que des del meu punt de vista no afegeixen res a l’obra i en canvi la llasten de manera innecessària...— que fabulen sobre la pèrdua dels restants dits, ens fa viatjar de la mà de dues germanes a la llarga nit del franquisme.. El dit que manca esdevé una metàfora que reflecteix altres mancances, molt més rellevants, que han anar marcant i condicionant la vida de la pròpia protagonista i de la seva família. I, sobretot, del país on havien de viure —o tractar de sobreviure— en unes condicions inhumanes, calamitoses i asfixiants. Un país, el nostre, escanyat per la dictadura franquista i convertit durant quaranta anys en una terra discapacitada no pas físicament, sinó en el més fons del seu esperit, en la seva més pregona essència. Una discapacitació que va provocar un esvoranc insalvable en el que érem, que va eliminar per sempre allò que històricament ens va fer com érem, en allò que ens van impedir que poguéssim seguir essent, en allò que ja mai més no serem. A la Laura no tan sols li manca un dit sinó també la seva vida anterior, el coneixement del passat que —davant de la impossibilitat de saber ni on anem i cap on ens dirigim— ens permet a tots conèixer d’on venim i com i perquè hem arribat a ésser com som. Com Catalunya, Laura i la seva germana, Moira, han estat privades dels records, dels senyals i vivències de la seva passada existència. Són sense haver estat. Si més no, sense saber què i com havien estat. Els seus pares, lluitadors comunistes clandestins, van decidir (per motius que només el final de la novel·la aclarirà, tot i anar-ne donant pinzellades) no fer mai fotografies de les seves filles. No disposen, doncs, de les imatges de l passat, sinó dels records que han conservat als seus cervells, d’aquelles imatges mentals que van ésser capaces de mantenir gravades als seus cervells . Un llast, aquest, que hauran d’arrossegar i que anirà acreixent-se a mesura que es van fent grans i senten la necessitat de conèixer-se per a entendre’s millor. Allò que les fa diferents no serà ja el dit que li manca a una d’elles, sinó el que les separa, ambdues, de tots els altres. La privació física perdrà el seu relleu i la substituirà la social. Una privació compartida per ambdues que les convertirà en còmplices. Les dues germanes viuen estigmatitzades per la vertadera absència que les fa diferents dels que els envolten, per allò que les foragita de la normalitat: la de veure’s privades dels records fotogràfics de la seva infància. Una mancança, un buit que cada vegada omple més les seves vides. Un buit la solució del qual acabarà justificant i donant sentit a les seves vides. Buit que l’autora resoldrà, en part, amb un artifici (basat en un rodet perdut vint-i-cinc anys enrere) ben poc versemblant, des del meu punt de vista... La novel·la, potser per la formació artística de l’autora, fa massa la impressió d’un collage, d’un collage imprecís i desdibuixat, sense contorns gaire definits, on es mesclen sense raó literària aparent realitat i ficció, veritat i mentida, relats i arguments. Una obra que deixa, en enllestir-la, la sensació d’allò que hauria pogut ésser i no ha arribat a ésser... Del molt que prometia... i del molt que s’ ha deixat pel camí!

diumenge, 26 de juliol del 2009 PS: Calia fer un homenatge —per a dir-ho suaument...— tan patent d’un dels relats més coneguts de Roald Dahl per tal d’explicar fantàsticament la pèrdua d’un dels dits de la protagonista? © Cesc Serrahima 2009 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets