Treball

Salvador Alvarez Reverter 2n Eso C 2n Trimestre Narració 1

Abraham vivia a Ur, era un personatge representat per a tres religions monoteistes: Cristianisme, Judaisme i Islam. Un dia va rebre una crida de déu, li demana que marxes fins a una terra que li mostraria, Canan, i si ho fa, tindra un fill amb la seva dona Sara, Isaac (que significa: el que va riure). Abraham va tenir un fill amb Agar una esclava seva que es deia Ismael, pero Deu li haviua dit a Abraham que tindria un fill amb Sara i per aixó Agar i Ismael van ser expulsats de casa seva. Deu li va dir a Abraham que mates al seu fill Isaac a la pedra de la Moria. Quan lanava a matar deu el va parar i li va donar una ovella per a que la mates i Deu va confiar en Abraham. Esaú 1r fill de Isaac va pendre la primogenitura per un plat de llenties a Jacob, un altre fill de Isaac, que l’havia enganyat. Jacob va fugir lluny del seu germa , pero Deu li va dir que tornes, i ell va dir que no, i Deu li va posar el nom d’Israel (que significa el que va lluitar contra deu). Pero evidentment Jacob va tornar a veure al seu germa. Jacob, el pare de Josep, va tenir 12 fills. Entre tots, Josep era el seu fill favorit, ja que era el primer fill de Raquel, la seva esposa favorita i també perquè havia nascut quan ell ja era gran. Jacob va donar a Josep una túnica de diversos colors. I aquesta túnica va arribar a ser un símbol del seu amor. Quan els germans de José van veure que el seu pare l’estimava més que a ells, l’odiaren fins el punt de no voler saber res d’ell. Els germans de Josep estaven tan enotjats que van decidir matar-lo. No obstant això, a l'últim moment, van canviar el seu pensar i el van vendre com esclau per vint peces de plata. Llavors, van prendre la túnica de diversos colors de Josep, i la van tenyir amb la sang d'un cabrit. Van donar la túnica al seu pare i el van enganyar dient-li que el seu fill estimat, Josep, havia estat mort per un lleó. Mentre, Josep va ser dut a Egipte i va arribar a ser l'esclau d'un home ric que es dèia Potifar. El senyor estava amb Josep, i aviat el seu amo el va fer criat de la casa. Amb tot, l'esposa de Potifar estimava a Josep i va tractar de seduir-lo. No obstant això, Josep no volia pecar contra Déu, i va marxar de la casa però l’esposa l’acusà i el marit la cregué i envià a Josep a la presó. Però el Senyor estava amb Josep i el va fer prosperar, de manera que li facilitava la interpretació dels somnis, el cap de la presó confià en ell, i el va encarregar que curés a tots els presos. Una nit dos presos van tenir somnis poc comuns. Els somnis van indicar que un d’ells seria penjat, i l'altre seria portat com a servent de copes al faraó. Josep va demanar al servent que parlés d'ell davant el Faraó, però el servent se n’oblidà. Dos anys després, el Faraó va tenir alguns somnis poc comuns. El seu primer somni era de set vaques grosses que van ser devorades per set vaques flaques. Llavors va tenir un altre somni de set espigues, plenes i belles que van ser devorades per set espigues menudes. Aquests somnis van causar que el servidor recordés el que Josep l’hi havia dit. Ràpidament el faraó feu anar a cercar a la presó en Josep. Llavors Déu va donar a Josep la interpretació d'aquests somnis. Ambdós somnis tenien el mateix significat. Hi hauria set anys de gran abundància seguits per set anys de fam. Josep va sugerir al Faraó nomenaria a un qui va ser prudent i savi per a ajuntar aliments i per a preparar pel temps d'escassesa. El pla de Josep era tan lògic i savi que Faraó ho va designar a ell mateix per a encarregar-se de l'assumpte. En solament un dia, Josep sen va anar de la pobresa a la riquesa. D'un pres va arribar a estar en una posició de poder. Només el Faraó erea més important i poderós que Josep. Després de set anys d'abundància, va arribar la fam, com Josep havia previst. En aquesta 2

ocasió, els germans de Josep van arribar a Egipte per a comprar blat. Josep va reconèixer als seus germans, però ells no el van reconèixer a ell. Llavors, Josep es va decidir a veure si els seus germans s'havien penedit de cor de la maldat que li havien fet a ell. Josep va donar mes blat a canvi de que portesin a Benjamí, el seu germà menor, a Egipte juntament amb ells. Per veure si els seus germans estavan penedits del que li habien fet Josep va manar amagar la seva copa de plata en el sac de Benjamí. Llavors va acusar a Benjamí d'haver robat la copa, i es va decidir a castigar-li fent-li d'ell un esclau. Els altres germans podien sortir lliures, nomes Benjamí hauria de ser un esclau. Però, els germans de Josep van canviar. Es van penedir del que havien fet a Josep i no volien que Benjamí arribés a ser un esclau. Judá encara es va oferir com esclau en lloc de Benjamí. Josep es va revelar als seus germans. Ell els va abraçar a tots i els va animar a estimar-se els uns als altres. El seu pare ancià, qui pensava que José havia mort, va ser portat a Egipte i li van donar cuidat durant els anys restants de la seva vida. Van haver setanta-sis persones de la família que van anar a Egipte durant els dies de Josep. Aquest grup petit de persones es va augmentar a un poble de diversos milions de persones abans de sortir d'Egipte. Abraham + Agar = Ismael + Sara = Esaú Isaac Jacob: Zabuló, Simeó, Neftau, Gad, Asser, Rubén, Dan, Judà, Levi, Issacar Josep i Benjamí.

Narració 2 3

Quan Moises va néixer, el faraó havia promulgat un edicte segons el qual s'havien de matar tots els nou-nats jueus. D'aquesta manera, quan el nen havia complert tres mesos i veient que no podrien amagar-lo per més temps, la mare va decidir posar-lo dins una cistella i el va confiar a les aigües del Nil. La germana del nadó, Míriam vigilava la cistella des de la riba del riu, quan va veure la filla del faraó que, mentre es banyava al riu, va sentir els plors del nen. Se n'apiadà i decidí adoptar-lo com a fill seu. Aleshores, la germana del nadó va presentar-se a l'egípcia i se li oferí per portar-lo a una dida hebrea per a què l'amamantés. D'aquesta manera, el nen fou retornat a la seva mare que el cuidà fins que fou més gran i fou enviat de nou al palau. Fou llavors quan la filla del faraó l'adoptà formalment i li posà de nom Moisès, que significa L'he tret de les aigües. Així, entrà a formar part de la família reial i fou educat com un príncep d'Egipte. Un dia Moisès estava passejant per unes obres que efectuaven els jueus quan veié un egipci maltractant un hebreu. Com que era un lloc apartat, el príncep matà l'egipci i l'enterrà sota la sorra. L'endemà, uns hebreus el reconegueren com l'egipci que n'havia matat un altre per defensar un jueu. Aleshores, Moisès s'espantà i fugí d'Egipte per por a veure's acusat per la justícia egípcia. Arribà al pou de Madian on defensà set jovenetes que discutien amb uns pastors. Després de socórrer-les, Moisès fou convidat a casa del pare de les noies, el sacerdot Jetró. Llavors demanà per quedar-se a viure en aquelles terres i li fou concedida la mà de la filla gran, Siporà, amb qui tingué un fill, Guerxom. Passaren molts anys fins que un dia estava pasturant els ramats del seu sogre, veié una bardissa que cremava sense consumir-se. S'hi acostà i sentí una veu que li digué: Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob. Aleshores, Déu li encomanà la missió d'alliberar els jueus d'Egipte i el faraó. En tornar a casa, prengué la seva muller i el seu fill i s'encaminaren cap a Egipte. De camí, es trobaren amb el germà de Moisès, Aaron i es presentaren junts als ancians del poble hebreu. Al cap de poc van aconseguir audiència amb el nou faraó, el monarca va escoltar les súpliques de Moisès i Aaron però, en lloc de deixar marxar el poble d'Israel, els imposà treballs encara més durs. Deu va fer que hi haguesic deu plagues: 1a plaga: L'aigua convertida en sang 2a plaga: Les granotes 3a plaga: Els polls 4a plaga: Els tàvecs 5a plaga: La mort del bestiar 6a plaga: Les úlceres 7a plaga: La pedregada 8a plaga: Les llagoste 9a plaga: La foscor 10a plaga: La mort dels primogènits El faraó els demanà que marxessin, atacar el seu fill havia estat un cop massa dur. També ordenà que se'ls entregués tot l'or i la plata d'Egipte. Fou així com, l'endemà de bon matí, el poble d'Abraham, Isaac i Jacob prengué totes les seves pertinences, el seu bestiar i tot l'or i la plata que pogueren agafar dels egipcis i se n'anaren d'aquell país. Moisès no els dirigí cap a la terra de Canaan sinó que els portà en direcció al Sinaí, on ell havia vist l'esbarzer ardent. Van acampar a Sucot i posteriorment a Etam. Els guiava una columna de núvols durant el dia i una columna de foc durant la nit. Així arribaren a Piahirot, prop del Mar Roig i acamparen davant de Baal-Sefon. El faraó escoltà els precs del seu poble que clamava venjança, armà el seu exèrcit i comença un persecució dels hebreus. Quan aquests sentiren el retronar de l'exèrcit que 4

s'acostava, es queixà a Moisès ja que el mar els barrava la sortida. Aleshores, ell estengué els seus braços sobre el mar i començà a bufar un vent de ponent molt fort que enretirà les aigües, quedant aquestes dividides i mostrant un pas segur per travessar-lo. Ràpidament, els hebreus van ficar-se dins i van començar la travessia a peu sec. Quan van arribar els egipcis, el faraó va decidir perseguir els israelians i també van entrar al pas del mar obert per Moisès. Quan tot el poble jueu va haver passat, Moisès va estendre de nou els braços sobre el mar i les aigües van tornar al seu lloc, ofegant així tot l'exèrcit egipci. Deixant enrere el Mar Roig, es van endinsar al desert de Xur fins que, al cap de tres dies, van arribar a Marà, però l'aigua era amarga i no pogueren beure'n. El poble començava a queixar-se a Moisès quan ell va llençar un tronc i l'aigua es va tornar dolça i potable. Aleshores van acampar prop d'Elim, on hi havia dotze deus d'aigua i setanta palmeres. Poc després van continuar la travessia pel desert però el poble d'Israel passava gana i novament presentà les seves queixes a Moisès i Aaron. A partir d'aquell moment, cada dia aparegueren miraculosament una munió de guatlles (al capvespre) i una pluja de mannà (al matí), però només podien agafar l'aliment necessari per a cada dia. Estant acampats a Refidim, es trobaren que no hi havia aigua. Començaren tot un seguit de discussions entre els ancians del poble per intentar trobar-hi una solució. Quan el conflicte es girà contra Moisès, aquest colpejà una roca amb el seu gaiato i a l'instant en sortí un doll d'aigua de la qual en pogué beure tot el poble. Un temps més tard, foren atacats per la tribu d'Amalec. Moisès demanà a Josuè que armés els homes i sortís a lluitar. Ell es posà al cim d'un turó proper per veure la batalla. Succeí que mentre Moisès tenia els barços alçats invocant Déu, els israelians guanyaven però quan els baixava per descansar, guanyava Amalec. Aaron i Hur, fill de Caleb, van adonar-se'n i van aguantar els braços alçats a Moisès fins que Josuè va aconseguir derrotar completament Amalec. Continuaren amb la travessia fins que acamparen als peus de la muntanya sagrada. Allà, Moisès rebé la visita del seu sogre Jetró, la seva muller Siporà i els seus dos fills, Guerxom i Elièzer. Jetró li aconsellà d'instituir la figura dels jutges, gent capacitada per impartir justícia, ja que fins aquell moment només ho feia Moisès i no podia descansar mai. D'aquesta manera, es van escollir homes respectats i es van declarar caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena. Així, solament les causes més importants i que afectaven tot el poble d'Israel arribaven a Moisès. Al tercer dia, Déu cridà Moisès al capdamunt de la muntanya i prohibí expressament que ningú més s'acostés a la muntanya sagrada. Aleshores Déu va lliurar la llei a Moisés. Aquesta llei es resumia en els Deu Manaments, que Moisès escrigué davant de tot el poble. Seguidament, Déu ordenà pujar al cim Moisès, Aaron i els seus fills Nadab i Abihú, i setanta d'entre els ancians d'Israel per rebre la benedicció del propi déu. Posteriorment, Moisès es quedà durant quaranta dies i quaranta nits al cim de la muntanya on rebé unes taules de pedra amb els Deu Manaments escrits i tot un seguit de lleis i normatives per a la vida futura a la Terra Promesa. Però a mesura que anaven passant el dies, el poble començava a relaxar la seva moral fins que un dia, demanaren a Aaron que els fés la imatge d'un vedell amb l'or i la plata que havien manllevat d'Egipte, per poder adorar-lo i celebrar festes en honor seu. Aaron era reticent, però finalment fou convençut; fabricà la imatge i tot el poble celebrà una gran festa amb música, menjar, beure i tot tipus de diversió. Aquella mateixa nit, Moisès baixava de la muntanya amb les taules de la Llei quan veié Josuè que era l'únic que l'esperava prop de la muntanya i lluny del campament. Aquest li preguntà si eren crits de guerra els que se sentien, però Moisès, indignat, li respongué que eren crits de cants i festa. 5

En arribar al campament, veié el vedell i s'indignà tant que llençà les taules de la Llei sobre la imatge. Després l'esbocinà, la fongué, l'escampà sobre l'aigua i en féu beure a tots els membre del poble d'Israel. Moisès s'enfadà molt amb el seu germà Aaron i llavors preguntà al poble qui se'n penedia. El fills de la tribu de Leví es posaren de part de Moisès i aquest els ordenà agafar una espasa i matar els israelites i atres. Moriren prop de tres mil homes aquella mateixa nit. L'endemà, Moisès va apartar uns metres la seva tenda de la resta del campament, perquè tot el poble pogués veure-la i el tingués ben present. Només a Moisès i al seu ajudant Josuè, els era permès entrar-hi, la resta del poble no podia passar els límits del campament. Déu va manar Moisès tornar al cim de la muntanya sagrada amb dues taules de pedra i quan en va baixar, les duïa escrites novament amb les lleis d'Israel. Les van introduir dins de l'Arca de l'Aliança i Moisès va ungir el seu germà Aaron com a Summe Sacerdot d'Israel i els fills d'Aaron com a Sacerdots de l'Arca. El poble d'Israel va estar quaranta anys viatjant nòmadament pel desert. Va morir multitud d'ancians i van néixer molts nadons, d'aquesta manera, el poble es va anar transformant. Van sorgir moltes dificultats degut a la vida del desert i a la impaciència dels hebreus, així van patir diversos sofriments com plagues de còlera, terratrèmols o falta d'aigua i aliments. Quan s'acostaven a la Terra Promesa, Moisès va veure morir als seus germans Míriam i Aaron. Volguent pressionar Moisès per entrar ràpidament a Canaan, el poble es rebel•là contra ell però va aparèixer una plaga de serps verinoses que delmà la població. L'única manera de curar-se era mirant al bastó de Moisès, en el qual ell hi havia fet escolpir una serp de bronze. Moisès va morir als cent vint anys sense poder trepitjar la Terra Promesa per haver dubtat de la divinitat. Com que no li era permès creuar el riu Jordà, va pujar al cim del mont Nebó des d'on va albirar la terra de Canaan i on va morir. El seu ajudant Josuè es va convertir en el nou líder d'Israel i va entrar amb els jueus a la seva llar. La tradició islàmica afirma que Moisès està enterrat a Damasc. En el cristianisme, l'Epístola de Judes relata que l'arcàngel Sant Miquel i Satanàs es van discutir davant el cadàver de Moisès, ja que el dimoni demanava la seva ànima ja que Moisès havia assassinat un egipci en la seva joventud.

Narració 3 6

Samuel significa "Déu m'ha escoltat". Era fill d’Elcana i Anna, dos israelites molt creients. Anna tenia la malaltia de l'esterilitat que li impedia tenir fills i per això l'altra esposa del seu marit la humiliava contínuament. Ana plorava tot el dia i ja no volia ni menjar. I va succeir que un any quan van pujar a resar a la Casa d'oració d'Israel a Sitja, Anna es va quedar molt temps al costat de l'altar resant amb molta fe i gran fervor. I el sacerdot Helí al veure-la moure tant els llavis li va dir: "Vostè, sembla veguda i així no hauria de venir aquí". Ella li va respondre: "No estic borratxa, el que estic és molt angoixada i he vingut a implorar el favor del meu Déu". El sacerdot li va dir: "Vés-te en pau, que el Senyor ha escoltat la teva oració". Llavors Ana li va fer a Déu aquest vot o promesa: "Si em concedeixes un fill baró, te’l oferiré perquè es dediqui a servir-te a Tu a la Casa d'oració". I se’n va tornar a casa seva. I a l'any Déu li va donar a Anna el seu primer fill, i li va posar per nom Samuel, que significa "Déu m'ha escoltat", perquè ella deia "Déu ha escoltat l'oració que jo li vaig fer demanant-li un fill". Quan el nen ja va ser gran, la mare el va dur a la Casa d'oració a Sitja i l'hi va oferir a Déu perquè es dediqués per a sempre a servir al costat de l'altar. I va dur de regal al temple un vedell de tres anys, un sac de farina i un atuell de vi i va entonar un bell cant. El sacerdot del temple es deia Helí i tenia dos fills molt tremendos que cometien moltes malifetes i el seu pare no s'atrevia a corregir-los. Els pecats d'aquests joves disgustaven molt a Déu i es va proposar enviar-los un càstig. En Samuel es quedava cada nit a dormir a la Casa d'oració per a cuidar-la. I una nit va sentir que el cridaven dient: "Samuel! Samuel!". El jovenet va creure que era Helí el que el cridava i va córrer cap el sacerdot i li va dir: "Aquí estic senyor. M'ha cridat?". Helí li va dir: "No t'he cridat. Vés-te a dormir en pau". Però la veu de Déu va tornar a cridar: "Samuel!, Samuel!". El jovenet va córrer altra vegada cap Helí per veure per a què el necessitava. I així va succeir per tres vegades. Llavors Helí es va adonar que era Déu el que el cridava i li va dir: "Si et torna a cridar li diràs: Parla Senyor que el teu servent t’escolta". I així ho va fer Samuel quan Déu el va tornar a cridar i llavors va escoltar que Déu deia: "Vaig a castigar a Heli i als seus fills, perquè els fills han fet grans mals i el seu pare no els ha corregit". I va succeir llavors que els filisteos van atacar al poble d'Israel. I els fills de Helí se’n van anar amb tot l'exèrcit a defensar la pàtria. I es van endur l'Arca de l'Aliança (on estava el Manà i les taules de la Llei amb els 10 Manaments).Va haver-hi una gran batalla i els filisteos van derrotar als israelitas i van fer una gran matança i van assassinar als dos fills de Helí i van robar l'Arca de l'Aliança. Quan un missatger va arribar a explicar a Helí que havien robat l'Arca i havien matat als seus dos fills, el pobre vell que estava assegut en una cadira, va caure de la cadira i es va desnucar. El poble va triar llavors com a sacerdot al jove Samuel i Déu va començar a enviar-li missatges i a guiar-lo en tot, perquè Samuel era un sant. Els filisteos van retornar l'Arca i va haver pau. El poble va demanar un rei. Samuel ho va consultar a Déu, i el Senyor li va dir que el rei seria Saúl, el qual era l'últim de l'última família, de la tribu més petita d'Israel. Samuel el va cridar i li va tirar oli sagrat sobre el seu cap i el va proclamar rei davant tot el poble. I va succeir que Saúl va començar a desobeir el que Déu ordenava, i llavors el Senyor li va dir a Samuel: "He retirat el meu esperit de Saúl i l’he donat a David. Aniràs a Betlem i ungirás a aquest jove com a rei". Samuel se’n va anar a Betlem a buscar a David. Aquest era un pastor d'ovelles i estava en el camp cuidant els animals. Samuel el va fer venir i tirant oli sagrat sobre el seu cap 7

l’ungíó, i des de llavors l'esperit de Déu va venir a David i el va anar guiant en totes les seves accions. Ja vell, Samuel va reunir a tot el poble i els va dir: "Durant 40 anys us he guiat espiritualment. Ara us demano que si algú té alguna queixa contra mi la digui clarament. I si a algú li he llevat alguna cosa o li he fet algun mal, que ho digui sense més". I el poble sencer li va respondre: "Cap mal ens has fet i a ningú li has llevat res, i ningú té la menor queixa contra tu". I així va acabar santament la seva llarga vida aquest home que des de molt petitó va ser dut per la seva mare a servir al costat de l'altar a Déu i que cada dia i cada hora, va tenir per única fi de la seva existència agradar al nostre Senyor. David era fill de Jessè, de la tribu de Judà. Vivia a Betlem amb el seu pare i els seus set germans. Eren una família humil que es dedicava a pasturar els seus ramats. Un dia en temps del rei Saül, el profeta Samuel va presentar-se a casa de Jessè. Va explicar-li que volia conèixer els seus fills. Després de conèixer-los a tots, va ungir amb l'esperit de Jehovà el fill més petit de Jessè, David. Al cap de poc temps, van arribar uns missatgers del rei per endur-se David a palau. En arribar, Saül va demanar-li que es quedés amb ell per tocar-li l'arpa durant les nits, ja que no podia dormir i havia sentit a dir que el jove pastor era molt bon músic. David va acceptar i vivia a cavall de Betlem i el palau del monarca. Temps després, el seu pare Jessè el va enviar a buscar l'exèrcit israelita per cercar notícies dels seus germans grans Eliab, Abinadab i Ximà. En arribar al lloc de la batalla, va observar que hi havia un gegant filisteu anomenat Goliat que esperava contrincant ja que ningú gosava enfrontar-s'hi. Malgrat ser jove i inexpert en l'art de la guerra i que Goliat feia dos metres i mig, David va fer una pregària a Déu i va demanar permís a Saül per enfrontar-se al gegant. David explicà que havia matat un lleó i un ós amb la seva fona quan aquestes bèsties van atacar el seu ramat. El rei va donar-li llavors permís per sortir a l'encontre del gegant. Així, David fou vestit amb una armadura però li resultava massa pesada i, com que no es podia moure, va treure-se-la. Va anar a agafar cinc palets d'un torrent proper i va sortir al camp de batalla amb la seva fona a la mà com a única arma. Goliat va riure's de David perquè era jovenet, ros i tenia un aspecte delicat. Llavors, el pastor va posar un palet a la fona, va començar a fer-la girar i va disparar contra Goliat. La pedra va anar directament al fron del gegant, que va caure a terra. David va anar corrent cap a Goliat, va desenvainar-li l'espasa i li va tallar el cap. Els filisteus van marxar corrents espantats però foren perseguits per l'exèrcit de Saül i van ser derrotats. Després d'aquests fets, Saül va donar un rang alt a David dins l'exèrcit israelita i sempre es feia acompanyar pel jove. El fill de Saül, Jonatan va quedar admirat per David i se l'estimava com a sí mateix.

8