Sociolinguistica

JOSEP MIQUEL ARQUES I GALIANA ESCOLA MÉDICO PEDRO HERRERO

•  Objectius

• Analitzar críticament l'existència de la variació lingüística com a fet consubstancial i enriquidor. • Conéixer i valorar les característiques de la situació sociolingüística actual i desenvolupar actituds positives envers la normalització.

• La variació lingüística és el diferent ús d'una mateixa llengua entre sectors de població diferents. És objecte d'estudi de la sociolingüística. Les varietats lingüístiques es contraposen a l'estàndard de la llengua. Tradicionalment es distingeixen tres tipus de varietats: diatòpiques o geogràfiques, diastràtiques o socials i diafàsiques o lligades a una situació comunicativa.

• • • • • •

1. Quantes llengües es parlen al món actualment? A. Entre 5.000 i 6.000 B. Unes 2.000 C. Unes 1.000 D. Unes 400. Resposta:1. A. Els experts solen estar d’acord en què existeixen entre 5.000 i 6.000 llengües, tot i que és molt difícil establir un nombre exacte de les llengües que es parlen per qüestions polítiques (què és una llengua o un dialecte es decideix moltes vegades per aquest criteri) i perquè les llengües en moltes ocasions formen un continu lingüístic en el qual es difícil establir fronteres, és a dir, on acaba una llengua i on comença una altra. A més, encara hi ha moltes llengües que no han estat estudiades ni descrites a fons.

• 2. Segons algunes estimacions, quantes poden desaparèixer al llarg del segle XXI ? • A. El 90 % B. El 75 % C. El 50 % D. El 10 % • 2. A. Segons algunes estimacions, el 50 % de les llengües que ara existeixen podrien desaparèixer abans del 2100. Aquestes mateixes estimacions calculen que el 90 % de les llengües estan condemnades a desaparèixer al llarg del segle XXI, si no s’inverteix la tendència actual.

• 3. Saps en quin dels països següents es parlen més llengües? • A. Als EUA B. A la Xina C. A Rússia D. A Indonèsia. • D. A Indonèsia es parlen unes 670 llengües i és, després de Papua-Nova Guinea (850 llengües), el país lingüísticament més divers del planeta. • 4. Quina de les llengües següents té més parlants? • A. Bengalí B. Italià C. Rus D. Japonès • 4. A. El bengalí té uns 190 milions de parlants i es parla principalment a Bangla Desh i també a l’Índia. Era la llengua de l’escriptor Rabindranath. Tagore (premi Nobel de literatura). El rus el parlen uns 170 milions de persones, el japonès uns 125 milions i l’italià uns 55 milions. La llengua més parlada del món és el xinès mandarí que té uns 850 milions de parlants.

• 6. Quin percentatge de les llengües del món es parla a Europa? • A. El 15 % B. El 25 % C. El 3 % D. El 10 % • 6. C. Europa és un continent pobre pel que fa a diversitat lingüística. El percentatge de llengües que es parlen als altres continents és el següent: 15 % a Amèrica (Nord i Sud), 30 % a l’Àfrica, 32 % a l’Àsia, 20 % al Pacífic. • 7. En quin d’aquests estats europeus es parla només una llengua? • A. Alemanya B. Islàndia C. Grècia D. Polònia • 7. B. Islàndia és un cas excepcional d’estat monolingüe. És lògic que sigui una excepció si pensem en el nombre de llengües que existeixen i el nombre d’estats que hi ha al món: 193. A Alemanya, a més de l’alemany es parla danès, frisó, luxemburguès, polonès, romaní, sòrab, judeoalemany (jiddish). A Grècia, a més de grec es parla albanès, búlgar, romanès, romaní, macedoni, turc. A Polònia, a més del polonès, es parla alemany, bielorús, caixubi, romaní, ucraïnès.

• 8. En quin dels següents estats europeus es parlen més llengües? • A. A Espanya B. A Itàlia C. A Suècia D. Al Regne Unit. • 8. B. A Itàlia es parlen 16 llengües: albanès, català, cors, occità, francès, friülés, italià, alemany, grec, ladí, ligur, romaní, sard, serbocroat, eslovè, venecià. • A Espanya: espanyol, gallec, basc, català, aragonès, asturià, caló (romaní), aranès. • A Suècia: suec, romaní, sami, finlandès. Al Regne Unit: anglès, francès, irlandès, escocès, romaní, gal·lès. • En negreta estan marcades les llengües oficials en tot l’estat. A més de totes aquestes llengües autòctones, existeix un gran nombre de llengües no europees que també formen part, a causa de la immigració, del panorama lingüístic de molts països europeus, com ara el xinès, l’àrab, l’amazic (berber), el kurd, el panjabi, el wòlof, el ioruba, l’igbo, el quítxua, etc. • http://www.aulaintercultural.org/IMG/pdf/FitxaDiscovery CAT.pdf

• No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Totes presenten diferències associades a grups de persones o a situacions d’ús concretes. De la comunitat sencera al parlant individual, es troben grups humans de diferent naturalesa, inserits dins grups majors, a cada un dels quals correspon formes lingüístiques diferenciades. Fins i tot, entre dos individus, per semblants que puguen ser, sempre hi ha diferències en l’ús lingüístic susceptibles de ser detectades o descrites per qualsevol observador atent. I en un mateix individu trobaríem maneres de parlar o d’escriure sensiblement diferents d’acord amb el moment o la situació.

• 1. Variació geogràfica, que configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen per proximitat geogràfica. Hi pot haver variacions segons la regió a què pertany el parlant, però també en àmbits més reduïts: segons la comarca, la ciutat, el poble o el barri. En els mapes dialectals la variació és representada per isoglosses, que són línies que uneixen o separen les mateixes o diferents realitzacions d’un determinat element lingüístic (un determinat so d’una paraula o una determinada variant lèxica, etc.). Una

• 2. Variació social, segons el grup social o l’estrat sociocultural al qual pertany el parlant es poden produir variacions ben característiques entre els parlants d’una mateixa llengua. Entre les classes socials benestants i els sectors més baixos d’una mateixa comunitat lingüística hi pot haver diferents accents socials que els identifiquen i diferencien; entre el professorat i els estudiants, els polítics, els okupes, els delinqüents, etc. Es tracta d’argots. • 3. Variació temporal és aquella que està determinada per l’època: la llengua del segle XV i la del segle XIX tenen les seues particularitats; en l’actualitat, la manera de parlar dels adolescents és diferent de la de les persones majors. • DEPENEN DELS USUARIS.

• Unes altres varietats que no reflecteixen la identitat lingüística de cap parlant, sinó les característiques d’una situació: són els anomenats REGISTRES, o VARIETATS ESTILÍSTIQUES, DIAFÀSIQUES o FUNCIONALS. • Per exemple la llengua de la conversa ordinària, la dels discursos polítics, la dels textos científics. • Segons l’ús que es fa de la llengua s’utilitzen registres diferents. Els factors que definiran aquestes variacions són: el tema de què es parla, la intenció o finalitat dels parlants, el grau de familiaritat entre els interlocutors,

• 1. El tema. El tema és el camp de la realitat a què es refereix el text. Temàtiques diferents donen lloc a textos diferents. Podem considerar una divisió bàsica entre textos de tema general (registres col·loquials) i de tema específic (registres cientificotècnics, jurídics, administratius, acadèmics, publicitaris...). Els temes específics condueixen als llenguatges d’especialitat, l’indicador més evident dels quals és el lèxic. Es considera específic un text quan hi ha una determinada presència dels mots que anomenem termes. Els camps d’especialitat es poden dividir en tants com especialitats es consideren en les classificacions sistemàtiques entre les ciències i les tècniques (matemàtiques, lingüística, etnologia, música, administració, religió, esports, etc.). No hi ha una divisió rígida, però, entre els textos generals i els específics, sinó més aviat una gradació d’especificitat. De fet en la nostra societat es produeix contínuament una popularització de termes que, perdent més o menys el seu sentit específic, passen a formar part del vocabulari corrent (p. ex. electrocardiograma, escàner, centrifugació, carburador, termòstat, hidroteràpia). Alguns camps són tan de domini general que els termes, amb el seu valor exacte, són desconeguts per un nombre molt alt d’usuaris (p. ex. en futbol: linier, córner, fora de joc, etc.).

• 2. El nivell de formalitat. Els registres posen de manifest el grau de formalitat. La relació que s’estableix entre els interlocutors és el factor que el condiciona. Segons la coneixença personal i la confiança en el tracte, així com el lloc i la situació en què es troben, el text pot ser més o menys formal. La formalitat és un continuum, que pot variar des de la màxima familiaritat fins a la màxima formalitat. La col·loquialitat i la formalitat són inversament proporcionals Si un text és molt col·loquial té un nivell de formalitat baixa i quan és menys col·loquial s’incrementa el grau de formalitat. Els registres informals solen correspondre a usos privats de la llengua (família, amics i persones conegudes) i els més formals als usos públics

• 3. El canal de producció. Una distinció associada al canal del registre és el grau d’espontaneïtat en la producció de textos orals i escrits. En general els orals solen ser espontanis i els escrits, preparats. Però no sempre és així. Un text és espontani en la mesura que no parteix d’una preparació prèvia. Així, un text oral que consistisca en la lectura d’un text escrit anteriorment per ser llegit, no és espontani en absolut (poesia, teatre, telenotícies, discurs preparat). Un text escrit pot tenir un grau d’espontaneïtat elevat quan es tracta d’una nota o de qualsevol redactat de poca importància.

• 4. El propòsit o la intenció. Tot text es produeix, des de la seua concepció a la ment de l’emissor, d’acord amb un o uns objectius determinats: informar o demanar informació, aconseguir que els altres facen una acció, obtenir un objecte o servei, fer riure, mostrar alegria o enuig, i una llarguíssima, si no infinita, llista de possibles intencions. Fins i tot quan un discurs no transmet cap contingut remarcable (conversa d’ascensor sobre el temps atmosfèric), hi ha un propòsit que és mantenir el contacte social o evitar el silenci, que a la majoria de les cultures s’interpreta com un senyal d’hostilitat.

• Edat: els joves tendeixen a usar més els registres informals, tenen un argot propi i creen més neologismes • Sexe: les dones tendeixen a usar una parla més propera a l'estàndard • Procedència: cada zona té un dialecte propi • Professió: hi ha professions amb un lèxic propi especialitzat • Nivell d'estudis: a més estudis, més ús dels registres cultes o formals • Situació comunicativa: que marca si la parla ha de ser formal o col·loquial, és el factor que més influeix • Canal de comunicació: l'escrit acostuma a demanar més formalitat • Grau de literarietat: inclou recursos literaris i para més atenció a la llengua

Explica.

a) Com degué explicar el succés el conductor als amics de l’institut? b) I davant el jutge? c) Com degué explicar el succés el músic als policies? d) I la metgessa?

• Ara escriurà un diari de viatge. • El diari de viatge de classe. • Haurà d’escriure tot allò que passa a l’aula.

• CONTE UNA SITUACIÓ INUSUAL, ESTRANYA, GRACIOSA DE LA VIDA QUOTIDIANA. • PENSE EN LA VARIETAT LINGÜÍSTICA QUE HA D’EMPRAR! • PRIMERAMENT PENSE-LA, PREPARE-LA ACURADAMENT, I DESPRÉS EXPOSE-LA: • INTRODUCCIÓ, NUS I DESENLLAÇ.

• La varietat estàndard, abans anomenada literària o comuna, de caràcter supradialectal i referencial, es caracteritza per la seua notable uniformitat. Pot definir-se com la varietat codificada d’una llengua que serveix per a les necessitats comunicatives (especialment culturals i intel·lectuals) d’una comunitat lingüística moderna. • La construcció d’una varietat estàndard, o l’estandardització d’una llengua, és un procés complex que abasta àmbits molt diversos. És una varietat que va fent-se en l’ús. Per això, cal no sols una normativa (fixació de l’ortografia, de la gramàtica i selecció del lèxic) sinó també l’adequació a uns usos socials amplis. L’estandardització no es pot considerar assolida sense la prova de la utilització i de la difusió de la varietat estàndard en els usos supradialectals, públics i de masses.

• L’estandardització és una necessitat per a les llengües i també un dret. • No és un fenomen de laboratori sinó un fet social, en el sentit que les formes considerades estàndards només són vàlides en la mesura que són acceptades socialment. • L’estàndard té assignats dos papers especials:

1) facilitar la comunicació dels parlants d’una comunitat lingüística, amb independència de la seua àrea lingüística, de la seua edat, de la seua classe social o professió. o 2) ser el senyal més visible de la normalització lingüística de la llengua minoritzada; s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic d’aquesta llengua i és imprescindible per a donar resposta a les necessitats comunicatives d’una societat moderna. Actua com a model de referència en uns àmbits determinats o en tots. Discrimina allò que és considerat vàlid i allò que és considerat no adequat. Possibilita una comunicació eficaç i segura, sobretot en situacions formals (mitjans de comunicació, àmbits acadèmics, relacions amb les institucions...). En situacions de normalitat, l’estàndard esdevé per als parlants la representació de la llengua i arriba fins i tot a definir el mateix concepte de comunitat lingüística. o

• És la varietat pròpia dels àmbits d’ús acadèmics. • S’aprén a l’escola i, sobretot, llegint i escoltant els mitjans de comunicació. (CANAL 9?, TV3?) • Ha de ser conegut (compartit) i sentit com a propi (acceptat). • Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma d’estàndard oral (oralització de l’escrit) amb totes les particularitats que comporta el canal oral. • La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per a respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per a cohesionar i

• CANCELLERIA REIAL: ½ SEGLE XIII. JAUME I. • REFORMADA PER PERE III EL CERIMONIÓS (1344) • ELIMINADA PER FERRAN EL CATÒLIC (1494).

USATGES DE BARCELONA (1252)

ELS COSTUMS DE TORTOSA (1272)

LIBRE DE CONSOLAT DE MAR (1283).

ELS FURS (1261) els Furs valencians, foren el dret territorial valencià durant més de quatre segles, des del 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar, durant la reunió de les Corts Valencianes el mateix any, fins al 1707, amb la derrota d'Almansa (25 d'abril) i el consegüent Decret de Nova Planta del Regne de València, l'estiu del mateix any. DERROGATS PER FELIP V EL 1707.

• KOINÉ • CURIAL E GÜELFA

• 1) SELECCIÓ VARIETAT: policèntrica. • 2) CODIFICACIÓ. QUINS ELEMENTS ENTREN A FORMAR PART. • 3) VEHICULACIÓ. A L’ENSENYAMENT. • 4) ACTUALITZACIÓ, ENRIQUIMENT I ESPECIALITZACIÓ.

• Activitat 1 • Indiqueu si aquestes afirmacions són vertaderes o falses. En grups de quatre distribuïu-vos les qüestions, raoneu-les i exposeu les conclusions al grup-classe. (PÀGINA 6) •  1. “Els idiomes són codis homogenis i estables.” • 2. “Existeixen varietats lingüístiques intrínsecament més adequades que altres.” • 3. “La intenció i el canal no tenen res a veure amb la variabilitat de l’ús lingüístic.” • 4. “La utilització de la paraula merda o la paraula excrement depenen principalment de la procedència geogràfica dels parlants.” • 5. “Com més urbana és una societat més variació funcional sol haver-hi.” • 6. “Per a dominar bé una llengua s’han de conéixer totes les seues varietats lingüístiques.” • 7. “La característica que defineix els registres és el fet que estiguen escrits.” • 8. “El nivell de formalitat en un registre està determinat pel canal de comunicació.” • 9. “El registre col·loquial no té gens de formalitat.” • 10. “La comunicació oral és sempre més poc controlada que no l’escrita.” • 11. “Els registres especialitzats solen associar-se a una varietat no estàndard.” • 12. “La llengua és usada per un nombre elevat de persones, mentre que el dialecte és usat per poques persones.” • 13. “L’estàndard actua com a cohesionador i identificador de la comunitat lingüística.” • 14. “Una llengua que està patint un procés de retracció dels seu usos públics i privats a la pròpia comunitat lingüística és una llengua minoritzada.” • 15. “El castellà a Puerto Rico està patint un procés de minorització.”

• FAÇA UNA DESCRIPCIÓ SOBRE EL SEU POBLE O CIUTAT. • FAÇA UNA DESCRIPCIÓ ESCRITA DESTINADA A UNA GUIA DE VACANCES. • FAÇA UN RESUM DEL DARRER LLIBRE QUE S’HA LLEGIT. • FAÇA UN TEXT ORAL DESTINADA A UN PROGRAMA RADIOFÒNIC SOBRE UN PROBLEMA SOCIAL. • FAÇA UN TEXT ORAL DESTINAT A CON VÉNCER UN AMIC PERQUÈ US VISITE. • PREPARE UNA EXPOSICIÓ ORAL D’UN TEMA DE LA SEUA ASSIGNATURA.

• ESCRIGA QUIN PENSA QUE ÉS EL PROBLEMA DE L’ESTÀNDARD VALENCIÀ. • TINGA EN COMPTE: o o o o o

PER QUÈ SE N’HA CREAT. L’ACCEPTACIÓ DELS USUARIS. CONFLICTE LINGÜÍSTIC. SUPORT DELS POLÍTICS. MITJANS DE COMUNICACIÓ.

• Objectius de la unitat • Conéixer i valorar les característiques de la situació sociolingüística actual i desenvolupar actituds positives envers la normalització. • Analitzar la situació sociolingüística pròpia.

• CENTRA EL SEU ESTUDI EN L’ÚS LINGÜÍSTIC, CONDICIONAT PEL PROPI CONTEXT SOCIAL. • CIÈNCIA JOVE: 1953, URIEL WENREICH LANGUAGES IN CONTACT. • ORIGEN: SOCIETAT NORD-AMERICANA DELS ANYS 50. “LA TERRA DE LES OPORTUNITATS”. • DÈCADA 60, ES TRASLLADA A EUROPA. • CAMP D’ESTUDI: o o

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA I LES LLENGÜES EN CONTACTE.

• LA LLENGUA REFLECTEIX LA FORMA DE PENSAR DE LA SOCIETAT, ELS SEUS VALOR CULTURALS I LES SEUES ESTRUCTURES SOCIOPOLÍTIQUES. • TOT SISTEMA LINGÜÍSTIC REPRODUEIX, EN CERTA MESURA, ELS CANVIS SOCIALS, CULTURALS, ECONÒMIC, POLÍTICS, ETC... QUE EMERGEIXEN AL SI DE LA SOCIETAT. • LA LLENGUA ÉS UN FET SOCIAL I NO EXCLUSIVAMENT LINGÜÍSTIC. • EX. LLENGUA MASCLISTA: TERME. PARE TREBALLADOR? PARE SOLTER? EN ANGLÉS, 220 PARAULES PER REFERIR-SE A UNA DONA SEXUALMENT PROMÍSCUA. o PREJUDICIS: SUDACA, FRANXUTE (GAVATXO), MADERO O PICOLETO, GUIRIS. o o

• GRUP, ELS MEMBRES DEL QUAL TENEN EN COMÚ UNA LLENGUA, O ALMENYS UNA VARIETAT LINGÜÍSTICA, I QUE COMPARTEIXEN CONSENSOS, REGLES, NORMES, I ACTITUDS PER A L’ÚS CORRECTE I NORMAL DE LA LLENGUA COMUNA. • No està subjecte a cap criteri quantitatiu. • L’existència d’una comunitat lingüístic a implica, senzillament, l’existència de dos parlants, encara que en referir-nos a comunitat lingüística, al·ludim una estructura grupal àmplia que supera el grup primari de relació directa: família colla d’amics, etc.

• http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/map a/mapa.jpg • http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/map a/llengues.jpg • En quins estats es parla més d'una llengua? • Espanya, Itàlia, França, Gran Bretanya, Bèlgica, Romania, Irlanda, Suïssa, República Txeca. • Quants estats monolingües hi ha a Europa? Portugal, Islàndia, Hongria, • Quines llengües es parlen en més d'un estat? Gallecportugués, èuscar, català, occità, anglés, italià, alemany, francés, neerlandés...

• El CONTACTE DE LLENGÜES és simplement la coexistència de diverses llengües, però sense que es produesca cap tensió en els seus usos. Ens referim, doncs, a situacions on la distribució de llengües no crea cap tensió social. Per exemple, l’ús de distintes llengües en un fullet informatiu, guia turística, guia de museu... • TROBAREM: o

LLENGÜES MAJORITÀRIES:       

ALEMANY: 100 milions parlants. ANGLÉS: 300 milions parlants. CASTELLÀ: 180 milions parlants. GALLEC-PORTUGUÉS: 120 milions parlants. ITALIÀ: 55 milions parlants. NEERLANDÉS: 17 milions parlants. TURC: 25 milions parlants.

• LLENGÜES MINORITÀRIES A EUROPA: o BIELORÚS: a Letònia (uns 15.000 parlants). o CALMUC: El calmuc és una llengua mongòlica parlada per més de mig milió de persones, 175.000 a Calmúquia (Federació Russa), uns 140.000 a la Xina i més de 200.000 a Mongòlia. En aquests dos últims països s'anomena 'oirat'. o El FRISÓ (frysk) és una llengua germànica occidental parlada a Frísia (nord dels Països Baixos, nord-oest d'Alemanya i sudoest de Dinamarca), molt propera a l'anglès i en greu perill de desaparició. MIG MILIÓ DE PARLANTS. o LITUÀ: als EUA, sobretot a la regió de

• OCCITÀ: L'occità o llengua d'oc (occitan, lenga d'òc) és la llengua romànica pròpia d'Occitània. El domini lingüístic actual de l'occità s'estén per quatre estats: El

terç sud de França, La Vall d'Aran a Catalunya, Les Valls Occitanes, a Itàlia (ço és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria). El Principat de Mònaco (on l'occità coexisteix amb el monegasc)

• SUEC: Finlàndia (280.000 persones). • El català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. Els límits del domini lingüístic inclouen Catalunya excepte la Vall d'Aran, el País Valencià (a excepció d'algunes comarques), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord (95% del Departament dels Pirineus Orientals, i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per modernes migracions de valencians. El domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants

• BASC: A l’Estat Francés (unes 150.000 persones); a l’Estat Espanyol (unes 650.000 persones). • CATALÀ: A l’Estat francés, espanyol (Múrcia, Aragó, València, Illes Balears, Catalunya), italià, l’illa de Sardella (l’Alguer), Andorra. • Carelià: a l’URSS. • Francoprovençal: França, Suïssa, Itàlia. • Frisó: al nord-oest dels Països Baixos. • Gaèlic: a Gran Bretanya. • Lapó: A Noruega. • Macedònic: A Iugoslàvia.

• • • • • • • • • • •

Occità: A França. Reto-romànic: Suïssa i Itàlia. Bretó: França Cors: França. Eslovinç: gairebé extingida a Polònia. Gal·lés. Letó: Letònia. Lituà: Lituània. Sard: a l’illa de Sardenya. ... MOLLÀ, Toni & Carles PALLANCA, Curs de Sociolingüística 1, Graella, Edicions Bromera, Alzira (València), 1989.

• La definició que ens dóna Jordi Solé sobre el terme: •  "Entenem per conflicte lingüístic una situació en la qual dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen la invasió o el desplaçament d'una de les dues llengües o variants dels àmbits d'ús de l'altra.“ • Coneixeu cap cas? • Penseu que aquí es dóna una situació com la descrita en la definició? • Quan es dóna una situació de conflicte lingüístic, una de les dues llengües està en inferioritat de condicions respecte de l'altra: això es dóna als nostres centres? • TOT AÇÒ ENS PORTA A PARLAR DE...

• Diverses disciplines l’han intentada definir, com reunions i congressos: PEDAGOGIA, PSICOLOGIA, SOCIOLOGIA, SOCIOLINGÜÍSTICA... • «EL BILINGÜÍSIME ÉS LA PRÀCTICA D’USAR ALTERNADAMENT DUES LLENGÜES». (URIEL WEINREICH). • «EL BILINGÜISME ÉS LA CONDICIÓ DE COEXISTÈNCIA DE DOS O MÉS IDIOMES VIUS EN UNA NACIÓ». (A.J. AUCAMP). • EL CONCEPTE, NO ÉS UNÍVOC. MÉS AVIAT ES TRACTA D’UN CONCEPTE POLISÈMIC, CONNOTATIU, AMB ACCEPCIONS SEGONS LA DISCIPLINA, I DELS DIFERENTS INTERESSOS ETIQUETATS.

• BILINGÜISME INDIVIDUAL: persona que és capaç de fer servir dos idiomes. No importa com els ha aprés, amb qui els utilitza, per parlar de què, ni com. • BILINGÜISME TERRITORIAL : espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament. En una zona, s’utilitzaria la llengua L1, i en l’altra la llengua L2. En principi, aquesta solució no té perquè ser font de tensions. No és, però, una solució massa freqüent. Ex. Bèlgica (Neerlandés i Francés). • BILINGÜISME SOCIAL: Situació més freqüent, dins d’un territori apareixen uns conjunts d’individus (que formen grups socials), que usen més d’un idioma: un de propi, aprés per transmissió natural (familiar...) i un altre, el propi d’un altre grup. Aquesta alternança idiomàtica sol estar organitzada segons unes normes d’ús social i sol estar desequilibrada, en el sentit que

• EL FINAL MÉS NOMAL DEL BILINGÜÍSME SOCIAL ÉS LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA. • L’ABANDÓ I L’EXTINCIÓ DE LA LLENGUA PRÒPIA I L’ADOPCIÓ DE LA LLENGUA FORASTERA. • AQUEST PROCÉS ENS DUU CAP AL TERME DIGLÒSSIA: Terme que caracteritza una situació sociolingüística en què un idioma o parlar és usat per a funcions formals, predominantment en l'ús escrit, enfront d'un idioma o parlar utilitzat per a funcions informals, generalment orals. • És a dir, la pèrdua dels ÀMBITS D’ÚS.

• DIGLÒSSICA I BILINGÜISME: Per exemple: A Paraguai, on més de la meitat de la població parla castellà i guaraní; el castellà és la llengua amb estatus alt (educació, religió, govern, cultura), mentre que el guaraní és bàsicament, llengua de la intimitat. • BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA: Cas idíl·lic. L’aprenentatge d’un segon idioma, on no hi ha diferència d’estatus entre els idiomes. • DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME: Aristocràcies europees abans de la I Guerra Mundial, com en el cas de la Rússia tsarista, on l’élite era francòfona i el poble russoparlant. Cap dels dos blocs socials era bilingüe. • NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA: Estats monolingües.

• "Ja havíem esmentat abans que existeix una situació de conflicte lingüístic quan una llengua entra amb competència amb una altra en un mateix territori. Les causes que originen aquest fenomen són de caire polític, socioeconòmic o de prestigi social. El conflicte apareix quan una nova llengua comença a ocupar els àmbits i les funcions que li corresponen a la llengua pròpia, original de la societat. Quan ocorre una situació com la descrita, la llengua nouvinguda adquireix per al parlants una consideració de major prestigi davant de la seua llengua. Així, una llengua -A- (llengua dominant) s'empra en les situacions formals i, sobretot, en els àmbits escrits; mentre que la llengua -B- (llengua minoritzada) es relega a les funcions informals i poc rellevants socialment. Els lingüistes anomenen diglòssia aquesta diferent distribució d'usos i funcions. Aquest fenomen pot dur la llengua o bé a la seua extinció, a través de la substitució per la llengua nouvinguda; o bé, a la recuperació de la llengua minoritzada, mitjançant un procés de normalització lingüística." • Penseu que es produeix un ús diglòssic de la llengua quan canviem el nostre idioma habitual en anar al jutjat o en anar a la notaria? • Creieu que als centres d'ensenyament sol donar-se aquest fenomen? Com? Raoneu les vostres respostes.

• LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA. (PROCÉS NATURAL). • El castellà ocupa tots els àmbits d’ús del català. • LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA. • Jordi Solé defineix la normalització com "un procés historicosociocultural en què un idioma és sotmés a la normalització i aconsegueix d'accedir a totes les funcions socials fins aleshores reservades a la llengua dominant. Un idioma, per tant, està plenament normalitzat quan ocupa tots els àmbits formals i informals."

• Es necessita: • La normativització: Procés d'elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a una llengua o varietat lingüística.  Procés fet entre 1906 fins 1932.

• Creació de l' ESTÀNDARD. El tenim fet!!! • Superar ELS PREJUDICIS LINGÜÍSTICS. (Hi ha lingüístics i extralingüístics). Actitud no raonada, sense provació, que es manifesta en formes d'antipatia o de simpatia per individus, grups, races, nacionalitats, idees, etc. • Superar l’AUTODOI LINGÜÍSTIC. • Ser LLEIALS A LA LLENGUA. • Suport dels POLÍTICS i la IMMIGRACIÓ.

• En un dinar familiar: hi ha cinc membres d’una família. Quatre parlen en anglés, i un dels membres només parlar francés, i no entén l’anglés. En quina llengua hauria de parlar la família? • En un altre dinar familiar: hi ha cinc membre d’una família. Quatre parlen en valencià, i un dels membres només parla castellà, sí que entén el valencià (més o menys). En quina llengua hauria de parlar la família? • Quina mena de formació prèvia sobre aspectes lingüístics creus que haurien de rebre els llicenciats d’especialitats no lingüístiques que opten per dedicar-se a la docència?

• Si partim de l’anomenat plurilingüisme social igualitari, quins arguments podem adduir per a la recuperació lingüisticocultural del valencià i per a la consecució dels objectius de la LUEV. (LLEU D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ) • Esbosse, breument el panorama de la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana.

• Act 11. (10’). Dels aparats següents, fes-ne dues columnes, segons que les afirmacions siguen veritables (V) o falses (F). o o

o

La sociolingüística té com a objecte d’estudi l’ús lingüístic condicionat pel context històric. Les llengües estan aïllades de manera que mai no hi ha cap transvasament entre les llengües pròximes. El terme lingüística és l’ús coincident de dues llengües en un grup social.

• Act 12. (10). Digues a quin fenomen de contacte de llengües fa referència cada situació. o o

Els alumnes d’un institut parlen entre ells en una llengua, però reben les classes en una altra. Un individu parla amb son pare en una llengua i amb sa mare en una altra.

• Act 13. (10’). Contesta aquestes qüestions: o o o

Què és normativitzar una llengua? La Comunitat Valenciana és bilingüe o no? Els poders públics han d’intervenir en matèria lingüística? Per què?

• http://curssuperior.blogspot.com/2008/01/seixantaconceptes-de-sociolingstica.html • http://static.pdfcoke.com/docs/ab5rct097rj8. swf