11. Crònica Del 2009

JOSEP MIQUEL ARQUES I GALIANA CRÒNICA OFICIAL DE LA FEDERACIÓ DE SANT BARTOMEU I SANT SEBASTIÀ

CRÒNICA DE MOROS I CRISTIANS 2009 XIXONA DEL 24 DE JULIOL AL 25 D’AGOST de 2009 Festes de Moros i Cristians de Xixona en honor a sant Sebastià i sant Bartomeu Setembre de 2009

I

NTRODUCCIÓ

«Als meus amics canyetos Leti i Ferminet, que amb la Crònica puguen viure el que no han viscut en festes» A José Manuel i Marta.

La Crònica que presente a la Federació de Sant Bartomeu i Sant Sebastià, hui dissabte 19 de setembre de 2009, és el document en el qual es narra la Festa vista, sentida i viscuda per aquest amant de la festa i cronista fester, en les festes del 2009. La Crònica ha sigut redacta amb ajuda de molta gent (la narració de la Festa és de tots) que ha fet retornar a la memòria d’aquest cronista allò que per moments jubilosos no se’n recordava. I és necessari l’ajut, perquè no només és una narració festera, sinó una font d’informació per al futur, i on s’intenta reproduir amb lletres la Festa de Moros i Cristians de la ciutat de Xixona. El dimecres 5 d’agost Peporro pare i la seua dona passejaven agafats de la mà, com si foren dos jovenots fadrins (l’amor encara no els ha perdut, ni tampoc l’han perdut). Jo en situava en el número 30 de la Plaça, mentre el meu marroquet lluitava per no deixar la seua motet a la resta de xiquets. Els dos s’acostaren cap a mi i em renovaren l’ànima: «Voldria viure 100 anys per poder llegir 100 Cròniques més» perquè em sentia apagat, sense el calor de la Festa. Intente que la Crònica siga un cúmul de records, de vivències, d’anècdotes, de crítica social mitjançant la Festa, i on tothom se senta reflectit; i es fa difícil, cada any més, arribar a l’objectiu.

2

Enguany també tindreu una Crònica llarga, 66 pàgines, potser massa llarga, però també m’havia d’esplaiar i comentar tot el que calia, sense mala fe, sinó pel benefici i beneplàcit de la Festa, aquest esdeveniment lúdicopopular fantàstic que ens modifica la vida. A més, pense que la Crònica no deixa indiferent a la gent, he trobat el camí, que també ha de ser el camí de la Festa, tinc, sort, també detractors que critiquen amb paraules difícils d’acceptar. Encara amb l’olor a pólvora que entra per la finestra del meu despatx, m’assec junt a l’ordinador i intente recordar les festes que a vegades es fan irrecordables, per moments esplendorosos, lentament, sense presa, escric, amb delit, gust i retrobe les ganes a poc a poc. El secretari de festes, Andreu Iborra Mira, Cototet, em preguntà al dia següent de festes la nota que li posaria: de l’1 al 10? Em digué. Enguany s’han guanyat un Notable, els posaré un 7, no seré benèvol encara, perquè si bé s’ha treballat molt, quan dic molt, és perquè ha sigut així, al llarg de tot l’any, però, s’han de polir algunes qüestions vitals per a la Festa: el local dels Músics, la poca potència de llum que té el carrer principal on es desenvolupen els actes, entre el temes amb més importància, altre: els pocs actes per als xiquets; i altre, la Federació ha de ser respectuós amb els festers, les festeres, les filades, i el públic; açò ho dic perquè a vegades els directius de la Federació fan comentaris que amb altres paraules se sentirien diferents i s’ha de tenir mà, i es tira a terra tota la faena que es fa amb tanta il·lusió. Però, altre EXCEL·LENT perquè les festes han eixit redones. Ho torne a repetir, s’han de polir detalls, adequar alguns actes, i ajustar horaris. La Festa està en crisi, no només pel nombre de festers, sinó perquè estem arribant a un punt insalubre; m’explique, la Festa ha guanyat en ordre, en progrés, en benestar, traduït en una nova orientació de treball de la Federació, però està perdent l’adjectiu d’espontaneïtat i bon humor. Sembla que si les coses no ixen com estan escrites i descrites és un complet desastre. Les festes per elles mateixes ixen, porten fent-se 218 anys, des de 1791, i si perdem la naturalitat del fester xixonenc sí que

3

serà un gran problema, perquè tots perdrem la idiosincràsia innata del nostre ésser xixonenc. Siguem més vius, siguem menys intransigents, ja que estem privant al Miró d’aquest gran espectacle teatral. I altre apunt, hem de trobar idees noves per no perdre festers en temps roïns, en un passeig amb el delegat dels Moros Grocs, Víctor Mira, i el fester Jaume Miquel, apuntaven que havien de fer quotes populars, tema difícil de resoldre, però tema molt important; si pensem en els Llauraors que són 22, com es pot reduir una quota? Potser caldria l’hora de plantejar-se llevar un soparet, postura que no agrada a ningú, és impopular, però potser beneficiaria a la Festa, i la Festa som tots. És d’agraïts ser agraït, per això, voldria ressaltar als correctors que han polit aquestes pàgines, ja que sinó quedarien coixes. Voldria donar, sincerament, les gràcies a Amèlia Asensi pels seus apunts manuscrits de totes les festes, el filòsof Fester Albert Sala, que altre any m’ha guiat pel bon camí i em comentat que «un any més has sortit airós, amb excel·lent diria jo. Crec que és la Crònica més complerta que has fet» Bernardo Garrigós, Cronista de Xixona, a la meua cosina entusiasta de la son, Francis Sellés que m’ha fet reviure l’escrit amb les seues aportacions, la Mirona Elisa Garcia Miquel que també apunta els horaris de les Bandes en l’Entrà; el republicà, vicepresident de la Federació, Mario Carbonell, que ha acceptat de bon gran, per millorar la festa, les crítiques cap a la Federació, Lluís Norberto Mira, Melilla, que em comenta « Té el teu segell i es nota que amb els anys vas polint-lo»; a l’Assessor de les Ambaixades, Txesco Ballester que li faig reviure allò que ha viscut i no se’n recordava, al cap d’esquadra Jaume Monerris, a Colometa, que ha fet un gran esforç per llegir l’escrit en mig de la temporà, a Peporro per passar-me l’Ambaixada dels Pirates i a Piñeno i la seua dona, Marisú, per facilitar-me les seues gravacions de festes. Gràcies amics! De sempre, els sentit són més grans que les paraules, i es fa difícil transmetre eixes sensacions mitjançant paraules. De tota manera, capfiqueu-vos en la lectura, que sempre és un plaer, és l’aliment del saber i és imaginació al poder. Viatgeu per la fantasia de la Festa de Xixona.

4

La Crònica ha estat redactada al llarg de tot el mes d’agost i part de setembre, mentre se senten els colps de les vares en els ametlers, l’olor a pólvora i la mirada perduda de les festes del 2009, que particularment, m’han tornat boig. ’olor a pólvora pel meu carrer i la mirada perduda per les festes del 2007. SETMANA CULTURA DEL MIG ANY El bon sabor de boca que ens han deixat les Festes d’Hivern, bon clima amb molts pocs festers (crisi festeroeconòmica), s’enllacen amb la setmana cultura que s’enceta amb el carrer decorat per les banderetes dels amics gelaters que es deixen col·locades. I sobre l’Associació cultural i festera dels Gelaters hem de dir que s’ha establit una relació amb molt bon clima, i amb el dinar de germanor que se celebra dins de l’onomàstica festera del segon dia de Festes d’Hivern i que no falten els membres de l’actual Junta Directiva. El silenci que deixa l’últim tro del castell de focs dóna pas als cinc actes “culturals” que escalfen l’ambient per arribar amb ganes al Mig Any. Un Mig Any que es preveu incert a causa d’aquesta crisi financera. EXPOSICIÓ DEL XIV CONCURS DE CARTELLS I FOTOGRAFIA FESTERA Del 19 al 28 de febrer de 2009 El dijous dia 19 de febrer es va obrir al públic l’exposició del concurs de Cartell anunciador i fotografia festera. Enguany canviava d’ubicació i tornava a l’aula de cultura de El Trabajo que presenta un accés més complicat perquè se situa en la primera planta d’aquest centenari edifici, l’aula de la CAM, sembla més còmode. Un total de 14 cartells i 45 fotografies de les dues modalitats (18 en b/n i 27 color) composaven l’exposició a més dels quatre dibuixos guanyadors del concurs infantil. Tres cartells més que l’any anterior però, 22 fotografies menys. Els cartells semblen, a primera vista, més bonics, més temàtics, alguns se centren en les capitanies. Observe el que hi ha sobre el Moro 5

Traïdor, de José Antonio Sirvent Vidal i passe al guanyador, guanyadors, perquè repeteixen, Nieves Aranda Bru de Canals i Fernando Moncho Sanpascual, de la localitat de Muro amb el títol Sumptuós: el cartell, amb un fons adomassat de color morat i taronja, uneix, dins d’un turbant moro, la torre grossa, l’església i el Teatret, tres monuments molt significatius per al nostre poble. L’accèssit fou per a José David Pérez Barcelona amb cartell on es veu els ulls d’una mora amb mirada persuasiva dins d’un vel amb fons granat i amb el títol Encanto. En la part dels píxels els dos grans triomfadors varen ser Alfredo Garcia Mira, Flaca, que s’emportà el primer i tercer premi a color i el primer i segon en blanc i negre, i Marcos Ros Garrigós amb el segon premi a color i el tercer en blanc i negre. Una qüestió que s’ha d’arreglar, que no estaven posats els noms dels autors de les fotos al peu de les seus obres d’art, i cal posar-les, costa poca feina. La foto guanyadora en la modalitat de blanc i negre es pot veure en un primer pla a un contrabandista amb posat de somriure, Juan Carlos Allès, i el retoc del llacet per la seua dona, Inmaculada Cantó, abans de l’Entrà. En la modalitat a color es veu un primer pla del Moro Traïdor ja mort en la seua llitera. Per enèsima, vegada volem proposar a la Federació de Festes que faça una votació popular, que siga atrevida i innove perquè, què es pot perdre? Dimarts, 24 de febrer de 2009 TALLER DE POSAR MOCADORS A la Casa de Cultura de Xixona, la Federació i el Grup de Danses de Xixona va celebrar un taller de posar mocaors de ballar la dansa, i la resposta va ser més que acceptable. Aquest taller també es va repetir a l’agost.

6

Dimecres, 25 de febrer de 2009 CONCERT

DE

LA

BANDA

JUVENIL

DE

L’AGRUPACIÓ

ARTÍSTICOMUSICAL El Trabajo DE XIXONA. A dos quarts de nou, la Banda Juvenil, els educands, actuaven per any tercer consecutiu. Hi havia més quòrum que l’any anterior i això als futurs músics, els alegra de debò i els anima a continuar. El seu director, Antonio Lillo Pérez va preparar com a entrant el pasdoble Alegria Agostense de Juan M. Molina, Als Berebers (marxa mora) de José Pérez Vilaplana, Aragonesos 99 (marxa cristiana) de Daniel Juan Ferrero i la marxa mora Sisco també de Daniel Juan Ferrero. En l’entremig, en primer lloc, es van lliurar els premis als guanyadors del Concurs de Dibuix infantil. Existeixen dues categories, la primera, per a xiquets i xiquetes de 4 a 7 anys, on el guanyadors van ser: el primer premi per a Núria Ferrer Cortés, i el segon per a Aitana Verdú Schile. La segona categoria, de 8 a 13 anys, primer premi per a Adriana Cabezos Sirvent i el segon per a Ana Maria Mira Valero. Seguidament es donaren els premis en el VII Concurs de Caps d’Esquadra que se celebra la Nit del Soparet. En el bàndol cristià fou per a Esteve Sempere Picó de la filà Contrabandistes, i de la filà Cavallers del Cid, Rubén Muñoz Méndez. En el bàndol moro: Víctor Masià Albadalejo de la filà Marrocs i Quico Asensi Galiana de la Filà Kaimans. Com a segon plat tinguérem el pasdoble Vicente Marín d’Aparicio, la marxa cristiana Creu Daurà de Francisco Valor, la marxa mora Habibi d’Alfredo Anduix i per concloure la marxa cristiana Caballeros de Navarra d’Ignacio Sánchez. En resum, un bon concert, que cada any, millora. Com la nova presentadora que tinguérem, Judith, cal involucrar a nova gent en l’organització de la festa.

7

Dijous, 26 de febrer de 2009 PRESENTACIÓ DEL LLIBRET DEL MIG ANY LES HERBES I EL LLIBRE DE L’ESCOLA DE FESTES. Al voltant de les huit de la nit l’aula de cultura de El Trabajo s’omplia de gent per assistir a la presentació de dues publicacions, Les Herbes i L’escola de Festes i les Ambaixades. El primer llibret¸ Les Herbes, era la reedició d’un llibret editat per Alfonso Coloma, antic president a l’any 1993. La idea era retornar les publicacions dels llibrets del Mig Any, i ser el primer pas per fer un estudi més aprofundit sobre el tema de les herbes. D’aquest llibret s’han fet 2000 exemplars que ha imprès l’editorial Marfil d’Alcoi, i ha sigut editat conjuntament per la Federació de Festes i la SEU Universitària de Xixona. Dins del contingut hi ha 21 plantes on podem trobar el nom en llatí, la descripció de l’herba i els usos més comuns. El llibret ha estat corregit i ampliat per Albert Sala Llinares i coordinat per aquest llegidor, Josep Miquel Arques. En l’altra vessant, més festera, es va presentar el llibre de L’Escola de Festes i el Llibre de les Ambaixades. El primer escrit per Jaume Miquel i Peidró, amb maquetació de Pau Ros i els dibuixos de Toni Verdú, amb correcció i ampliació de textos i temes, ja que no s’hi feia referència a les Festes d’Hivern. El Llibre de les Ambaixades és d’Alfonso Zaragoza Miquel, ex ambaixador moro de Festes. Els dos llibres s’ha editat conjuntament, amb una tirada de 300 exemplars, per l’editorial Tàbula. Amb un preu de 15€ amb la intenció que l’alumne o possible llegidor el tinga en compte, i no es cometa l’errada de l’anterior llibre que es regalava. Els llibres són concebuts de manera didàctica, el primer per ensenyar tots els amagatalls de la festa i el segon per intentar descobrir algun ambaixador, dins de les seues escoles. Amb aquesta idea es va encetar un petit debat amb el públic present amb el qual es va demanar 8

en primer lloc la difusió de les escoles per mitjà dels seus delegats i, en segon lloc, es va plantejar per què no hi poden ser les dones ambaixadores? El capità moro d’enguany va suggerir aprofitar-se dels grups de teatre xixonencs, la qual cosa, no està gens malament pensada. Un acte cultural breu però intens que es va acabar amb un vi d’honor oferit per la Federació de Festes a tots els assistents. I ens alegrem perquè pensàvem que seria un acte amb poc públic i hi hagueren unes 70 persones.

Divendres, 27 de febrer de 2009 CONCERT DEL MIG ANY Després del dinar comencen a arribar els veïns xixonencs que s’instal·len físicament en altre poble o ciutat per la impertèrrita Espanya però, que tenen el seu cor en aquest tros de terra tan dolça. El marroc Fernando Sellés m’ha enviat un sms amb molta retòrica: ARRUAAAA! Els ànims estan escalfant-se. Ferminet Colomina, el Sifoner, s’ha assabentat que serà pare per partida doble, es frega les mans, i em comenta que ho disfrutarà amb totes les ganes. I els comentaris pertinents: a quina hora quedarem per demà? Matí, ho hem d’aprofitar al màxim. Però abans, queda el concert del Mig Any oferit per l’Agrupació Artisticomusical El Trabajo de Xixona. A dos quarts de nou, els presentadors: Sergio Galiana Olivares, amb un bon nuc de corbata, i Ainhoa López Guillen, oferint una bella vista, presentaven les primeres peces del concert: La Tata, pasdoble de Saül Gómez, El timbal i la Lluna del Cid, marxa cristiana de Vicent Pérez, L’encant de la Torre Grossa, marxa mora del xixonenc Ricardo Planelles i, Almogàver Contestà, marxa cristiana de Josep Vicent Egea. Al descans es van donar els premis dels concursos de fotografies de les dues modalitats i de cartell anunciador de les festes. I del Campionat de Cotos, Frontó per parelles i futbet. 9

En l’apartat de Frontó per parelles el tercer classificat va ser per la filà Pirates-Mariners (Antonio Márquez i Vicente Pardo), en segon lloc, la filà Cavallers del Cid, (amb Esteban Samper Bastias i Rafael Eguillor Valera), i el primer classificat la filà La Canyeta (amb els campions Carlos Vicente López Martínez i Amado Sirvent Sirvent. Respecte al Campionat de Cotos, la medalla de bronze per a la filà Contrabandistes i el representant de la parella Sebastià Nicolàs, la medalla de plata per a la filà Pirates-Mariners amb la parella Maria Candela Llinares i Adrià López Coloma, i la medalla d’or per a la filà Cavallers del Cid, José Juan Llorens Gómez i Carlos Torregrosa Sánchez. Pel que fa al futbol sala, els segons classificats van ser la filà Moros Vermells i els campions, els indiscutibles en aquest campionat pel major nombre de trofeus, els Cavallers del Cid. I en la categoria de les fèmines, els segones classificades foren les Cavallers del Cid i les campiones, les Mores Vermelles. A més, la presidenta, Esther Ferrándiz va fer el seu discurs, podríem anomenar-lo del Mig Any, i pense que aquestes manifestacions, tant al públic com als festers, els agrada. Discurs breu, amb menys nerviosisme i entre altres coses va agrair la bona cordura entre les dues associacions festeres de Xixona i va presentar als nous membres de la Federació, Andreu Iborra Mira, Cototet, nou secretari, Juan Francisco Balleters, Xesco, assessor de les ambaixades, i Adán Bernabeu, assessor musical, on se’ls va col·locar simbòlicament les xapes de la Federació. Ainhoa López, mantenidora de l’acte, va agrair el treball de tots i va demanar passar un bon Mig Any. Tornant a la música, la Banda de Xixona va interpretar Imatges, pasdoble de Pedro Joaquim Francés, Sergio Martínez, impressionant marxa mora de Rafael Mullor, Isfanàj, marxa cristiana dedicada als capitans de la Canyeta, Nacho i Jaime López, Els Espinacs, de José Rafael PasqualVilaplana i la marxa mora Rabell de Ramón García. La peça de regal, Al primer Tro de l’alcoià Mullor, per anar-se’n amb un acabament fort.

10

Dissabte 28 de febrer de 2009 MIG ANY El dia desperta nuvolat, amb una pluja costant, perillen les desfilades. L’home del temps ja ho advertia, l’agència estatal de meteorologia, dissabte pluja, probabilitat del 80%, xe, quin encert més amarg. El temps no ha de llevar els ànims, i els primers festers que s’arrimen a les kàbiles incordien el mal temps, i quan arribe a la meua kàbila, m’ofereixen un tanto de ron, i amb el primer arrua! l’engole amb energia. Les cuineres ja estan fregint els ous, apunt les llonganisses i les botifarres, amb creïlles de Tomàs el de l’Armarx, el colesterol no es podrà queixar, productes de primera qualitat. Arriben les bandes a les kàbiles, comencen a omplir-se de festers ja que la pluja ha donat el seu vist i plau al dia. M’ha faltat sentir la Banda dels Verds que feia una cercavila a dos quarts de deu pel barri de Manhattan. La dels Marrocs no falta a la seua cita, recorre el carrer Barcelona, la plaça i el carreró de les Monges, en homenatge a Pepito el de l’Ereta, carrer Vall, fins arribar a la punta de l’avinguda Constitució. Per la Plaça de les Monges els Contrabandistes llueixen mocador al coll de color granat per diferenciar-los que són capitania, estrenen rètol nou, damunt de la porta de la seua kàbila, podem apreciar Filà Contrabandistes, amb el dibuix d’un contrabandista, que en el seu temps va pintar Pepito Fajardo. Les dotze, el sol apareix tènuement quan algun núvol li dóna permís. La banda de Castalla interpreta el pasdoble Churrumbelerías i els deu delegats s’ordenen per ordre, els segueixen els membres de la Junta Directiva, molta joventut, darrere la presidenta i el vicepresident amb els membres de la Junta Festera Cultural dels Gelaters i tanquen la família Congo i a una punta les capitanes del contrabando. A vore, la imatge

11

cridava l’atenció, ha d’haver cordura entre les dues capitanies, trobem la veterania del matrimoni Congo amb la jovenesa de Míriam i Nerina. A l’arribada a la porta d’un estrenat i bonic Ajuntament, els pirotècnics dels Moros Vermells encenen la traca reforçada i al fons, com tots els anys, es pot apreciar el color dels jerseis grocs, blancs, vermells, grisos, verds, de totes les filades, comença la desfilada del matí, on els Moros prenen la iniciativa, amb una desfilada, massa lenta, que segueixen els cristians. Els ànims estan exaltats hi ha ganes de festa, els bars plens a rebentar, la música que acompanya als festers als seus respectius domicilis. Allà s’hi celebrarà el dinar del Mig Any que ens durà fins ben entrada la vesprada on a partir de les 19:00 hores se celebra la desfilada del Mig Any. 33 anys celebrant aquesta festa! «Possiblement - com em comenta el Cronista del poble- el primer Mig Any on van eixir totes les filades siga 1980. El 1978 i 1979 els Llauraors desfilaren pel Raval i feren una ofrena a sant Sebastià del Raval». La desfilada es feu molt lenta, tothom aguantava, aprofitant tot el temps fins el final, però no ens adonem, vora les deu de la nit i encara estaven els Vermells a la Plaça, i els Mirons que no poden seguir la desfilada.

Dissabtes 13 i 23 de maig. ¾ d’Anys. Com que la crisi sembla que no influesca en la Festa, o pren permís perquè s’obliden els mals i roïns moments econòmics, els Moros Verds, gaudint encara dels actes del 40 aniversari de la refundació, el dia 13 de maig celebraren els Tres Quarts d’anys de Festes, amb un dinar de germanor i després amb una desfilada per la Plaça. El dissabte 23 de maig es va celebrar l’assemblea prèvia a les festes, i després, tots els membres de la Federació més alguns convidats, anaren a sopar a la pizzeria Crack per celebrar els, també, Tres Quarts d’any.

12

Divendres 24 de juliol, dia del Miracle: PRESENTACIÓ DE EL PROGRAMA. CONCERT 100 % SERRAT. Com l’any anterior, el dia del Miracle tingué dos actes programats per a la Vespra, en primer lloc, el que feu referència exclusivament a la Festa, la Presentació de El Programa. En un lloc inusual, el Cine de Dalt, i a les huit de la vesprada s’inicià, enguany sí, EL CRIT DE LA FESTA. El llibre de Festes, el nostre benvolgut programa, veia el llum després que l’any passat tingué un any negre, però, allò ja va ser història, perquè es presentava un programa, com es fa definir, clàssic, però amb la qualitat que el caracteritza. Tot va estar amanit per la Colla de Tabaleters i Dolçainers Els Arreplegats. Ja que la innovació de fer la presentació de Capitans de Festes exclusivament, ha fet que es recol·locaren als dolçainers i a la Banda en distints llocs, i sembla que, almenys, amb la Colla, s’ha trobat un bon lloc, ja que va ser un concert ajustat a l’acte, i on la sonoritat dels músics de la dolçaina va estar a un nivell, pense, mai sentit, ja que els talls, els crescendos i decrescendos, com l’afinació (tinguen en compte que la dolçaina és un instrument molt difícil d’afinar), van estar perfectes, així, l’enhorabona al director, Jaume Gonzàlbes pel treball fet per aquests/es jòvens. A la primera part, la Colla va interpretar La Mumerota, pasdoble de José Rafael Pascual Vilaplana. Pasdoble cercavila dedicat al grup de dolçainers de Benimarfull, que van prendre el nom, de la forma popular d’anomenar les gárgoles de les cases i esglésies del poble. Vicedo Capità, marxa cristiana d’Enric Gironès. Aprofitant temes de la música popular Enric composà aquesta marxeta cristiana per a dolçaines i percussió, en ocasió de la capitania cristiana de Muro de 1987, quan va ostentar el càrrec la filà maseros, i el dolçainer Paco Vicedo. Als Xafigueiros, marxa mora de Josep Egea. El mestre contestà dedicà aquesta peça al grup de Muro, en ocasió del viatge que van fer

13

amb el grup de danses del poble a Galícia. Es tracta d’una peça de gran qualitat i dificultat que els dolçainers han anat superant, fins convertir-la en una peça bàsica del repertori. A l’entremig, es feu pròpiament la presentació de El Programa, Mario Carbonell, vicepresident de la Federació de Sant Bartomeu i Sant Sebastià, va comentar per damunt les característiques de la revista, aquestes foren la divisió en quatre parts (Preàmbul; La Festa; Tradició, Història i Creences i Miscel·lània). El vicepresident de la Federació, Mario Carbonell, comentava que «En relació a la maquetació, enguany s’ha optat per un disseny més clàssic i treballat. Degut a aquesta labor de maquetació s’ha aconseguit reduir un poc la quantitat de fulls de El Programa, enguany conta amb 288 pàgines, 54 pàgines menys que l’any passat i 34 menys que fa dos». Respecte al tema elegit El públic en la festa, la filà dels Mirons, hi havia 5 articles. Pense que era un bon tema, però particularment esperava l’article d’algun fester criticant al mateix fester. Va ser una presentació també solemne perquè a tots els que ens agrada el Crit de la Festa, ens agrada també tastar com serà, tindré un aperitiu. Possiblement no hi hagueren requisits tècnics, és a dir, un canó amb qualitats per fer una projecció, per fer aquest tast. Malgrat tot, els encarregats de dur la revista a bon port, feren una feia intensa al llarg de molts mesos de recopilació de fotografies, articles, correccions, comercialització dels anunciants, base imprescindible perquè arribe a la seua publicació. El Programa té una feina immensa al rebost que el lector desconeix. Però, volem ser més tiquis-miquis, ja que encara podem millorar. Les dates on els escriptors han de fer entrega dels seus escrits són una mica massa aviat, a finals d’abril. Aquesta és una raó per la qual la gent ha tirat d’arxiu i han hagut 50 articles, huit menys que l’any anterior. Cal tenir en compte aquest aspecte, tot i que, hem de dir, que s’acceptaren escrits passada la data d’entrega.

14

El Programa presentava articles que eren unes joies com el d’Albert Sala Sinònims i metàfores etíliques de la festa xixonenca, o el d’Amand Picó Les Festes del 1920 vistes per Jan i Cora Cordón; els de crítica festera centrats en la Filà dels Mirons de Mª Teresa Mira Carbonell, Agost de 1998 de Cristina Boatella Rovira, El públic de la Festa “La filà dels Mirons de Manuel Climent Berenguer, i De los 40 para arriba de Caboteta. Hem conegut l’estima i l’amor cap a Quico el Carnisser, el Cas d’un segrest a la Xixona del XVII per part de Reyes Candela, o que Xixona era una vila fronterera per par del Cronista del poble Bernardo Garrigós. Després de la presentació, Esther Ferrandiz, presidenta de la Federació, prengué la paraula per comentar que no hi hauria Processó organitzada per la Federació de Festes, sense culpabilitzar a ningú, pregà als festers i a les festeres que les discussions, idees i iniciatives sobre festes, les tingueren en l’espai idoni com les reunions que al llarg de l’any es fan a la seu de la Federació i a les tres assembles que també hi ha al llarg de l’any i desitjà unes bones festes a tothom. A la segona part, la Colla ens tocà... Julia Vicent, pasdoble de Juli Micó dedicat a la bellesa infantil d’Alacant de l’any 1997. Creu Daurà, marxa cristiana de Francisco Valor. Marxa premiada que en la seua versió per a dolçaines, va estar guardonada a la segona edició del concurs de composició poble de Muro. És també molt coneguda al món dels moros i cristians, per que dona títol a la monografia del seu autor, on també hi trobem la popular versió per a banda de la marxa. NCU, marxa mora de Rafael Faus. Dedicada per l’autor a la seua cosina, aquesta marxa explota la sonoritat plena del grup de dolçaines que començava

establir-se amb la primera gravació del grup la Xafigà, de

1993. I la peça de regal, fou inesperada, com comentà el director de la Colla, Jaume Gonzàlbes, es complien 125 anys del naixement de Gustavo Pascual Falcó, autor del pasdoble Paquito el Chocolatero, els membres de la Colla interpretaren una versió curiosa per a dolçaina.

15

Al voltant de dos quart de deu conclogué l’acte del Crit, amb un Cine de Dalt que albergà a unes 200 persones, i ja, al baixar a la Plaça podíem comprovar la llarga cua de la gent que volia agafar les primeres files per a veure a Joan Manel Serrat, dins de la seua gira, 100% Serrat. En un pati de les escoles mai vist, per aquest Cronista, tant replet, el cantautor català feu un recital d’allò més minimalista, amb un piano de cua, i la pròpia veu del cantant amb que s’acompanyava d’una guitarra. Quasi dues hores de música, i un públic molt entregat. Com a curiositat caldria comentar que Serrat quasi no actua, el motiu era els llums de colors del Para-sol, i la barra, que demanà expressament que es llevés, a més d’amagar amb unes teles negres la barra, i és que el caixet de Joan Manel (seixanta mil euros) fou sufragat gràcies a l’Ajuntament de Xixona, i el Consell del Torró. El que sí que està clar és que el dia 11 de juliol es dugué al grup de música rock-pop La Fuga i vingueren uns 800 jòvens de totes les contornades, i amb Serrat en van vendre quasi 1200 entrades; conclusió, bons espectacles és sinònim de bones taquilles. Dissabte 25 de juliol: DIA DEL SENYAL Semblava que no arribés el dia, el dia del Senyal començava amb un dia sense cap núvol, encara amb molta xafogor pels vents de ponent anunciat al so del bombo i platerets pels serveis meteorològics de Canal Nueve. Algú a penjat al Cabeç de Corb una bandera blanca, no es distingeix al primer moment si fa referència als cristians o als moros. Agafe el prismàtics i ja la diferencie, bandera blanca amb el símbol dels Moros Verds. Adrián Baldó i el Bicho han pujat amb algeps, volen que romanga totes les festes. Comença a sentir-se rebombori per la Casa Consistorial. La gent esperava amb candeleta la Banda de la Torre que es feu derrogar un quart d’hora llarg; membres de la junta directiva, membres de la corporació de l’Ajuntament, Capitans i Banderers de Festa i capitans i banderers de filà

16

pujaren cap al carrer Raval al que havia de ser la Processó del Miracle però, la proposta que féu la Federació de Sant Bartomeu i Sant Sebastià es desmuntà per part de ... no ho sabem perquè uns diuen que fou la Junta Pastoral, i altres, els veïns del Raval, altres la Federació, això sí, la Federació era l’organitzadora, tal i com està descrit en el conveni. Res hi ha oficial, el que queda clar és que el que havia de ser una qüestió conjunta entre festers i mirons (veïns) es convertí en una lluita de poders, i a més inri, quan a les Instruccions Festeres estava programat de matí. A veure, diguem precedents; l’any anterior, al 2008, la processó fou un vertader desastre, entre d’altre qüestions, perquè els festers tenim síndrome d’abstinència festera i ho agafem amb massa ganes com força, i pugem al Raval amb episodis eufòrics. La proposta consistia en fer una Processó seriosa, amb respecte, amb gratitud a Sant Sebastià perquè el 1600 ens lliurà de la pesta, tal dia com un 24 de juliol, on participaren festers, veïns del Raval i mirons. I es plantejà de matí, primer la processó, posteriorment la missa, o a l’inrevés, tan s’hi val, després l’esmorzar, perquè no ocorreguera el de les passades edicions. A la fi, només se celebrà la missa en honor al copatró, la primera missa del nou rector de Xixona, Eugenio Amorós Silvestre, i natural de Beneixama. Als dos primers bancs, la família Congo, que es veja que van anar a missa, i Juan Antonio Coloma, Colometa pare, que invità amablement a què les capitanes cristianes no faltaren a dit esdeveniment ja que estaven a les portes de l’ermita. Hi estava el justícia (alcalde) de Xixona, la regidora de Cultura, dos regidors de les forces populars, en una missa que al final no era festera, es van separar les coses, religió i festa. Quan va començar la missa, que no tingué ni traca en l’alçament de l’hòstia, la gent prengué forces en l’esmorzar popular típic que prepara la filà Llauraors al Raval, en la taula posada a l’altura del Forn del Raval, com es demanà l’any vinent per diferenciar creients i aduladors dels menjars. No sóc convidat per Juan Escoda, Calderilla, en la kabileta de la Mitja Lluna, perquè no està en molt bones condicions, van a l’Hort del Trabajo; els Grocs sí que han obert la seua caseta per oferir menjar i begudes

17

refrescants, hi torna el moviment al Casc Antic del nostre poble. Tan bonic però desconegut per la immensa majoria. Encara no arriben les manilles del rellotge al migdia i la Banda de la Pobla del Duc entra eufòrica pel carrer Capità Josep Hernàndez, els Marrocs han fet el seu homenatge a Pepito el de l’Ereta. Abans d’aquesta cercavila, els encarregats de la Banda dels Marrocs es reuneixen amb els responsables de la Pobla del Duc perquè han de comentar la qüestió del dormir i dels menjars als tres dies grans de Festes, ja que també amb Llutxent i Quatretonda s’han unit perquè els trobem un local on puguen menjar i descansar els dies de festes, almenys, comenten, el menjar és sagrat. Particularment, no em sembla una bona solució l’alternativa que s’ha trobat perquè els músics dormen conjuntament tots en la kàbila dels Gelaters. Hi havia altres alternatives, més cares, però la Federació i l’Ajuntament ha de tenir prioritat absoluta en aquest tema. Les dotze del migdia, el sol apreta, els músics d’Ibi estrenen la desfilada amb el pasdoble Mi Barcelona amb timbals. Santiago Llorens i el seu fill seran els capitans de filà, s’han arreglat per a l’esdeveniment; els dos es miren amb complicitat, és una bona imatge que s’aprecia. Mentre arranquen els Moros Verds, els xiquets voltegen el bombo de la Banda de la Torre. José Mira, Canana, accedeix a les exigències de les mirades del xiquets deixant la massa perquè puguen colpejar-lo un poc. Els pares de les criatures els vigilen a ells com el bombo mentre el músic veterà va a ca Pichoc a prendre’s una fresca. La següent comparsa, la dels Marrocs, que precedeix a la Capitania Mora, la dels Vermells; la família Congo destaca perquè tots porten una gel·laba vermella i enrivetada amb decoració groga. La crisi que s’està patint a nivell mundial comença a fer nosa, ja que si l’any passat desfilaren al matí quatre filades, enguany, només tres; els Pirates-Mariners no hi participen. També ha fet la particular anàlisi Julián el del Pub: - Yo conté 300 festeros menos. Aquesta és una de les raons per la

18

qual no ha tret tauletes. Finalment, i segons els segurs per als festers i les festeres contractats per la Federació hi van haver 953 festers, l’any 2008, 1100, 147 persones menys. A l’acabament de la desfilada els bars comencen a abastir-se de festers i de festeres que volen refrescar-se les goles. Pepe el del Casino es frega les mans, a l’Hermano ja no hi cap una ànima, el Quicorro idem, tres bars molt freqüentats a Festes. Però els 10 membres de l’esquadra en una d’aquestes rebosteries presenciem el primer atracament, 10 gambes, un plat de gambeta i 15 canyes, 116€. Fotri! Pensem, s’ha passat en el preu. Però un fester gelador que entra de sobte al bar, l’esquadra li fa la Festa, li cantem, li posem el fes, i li diem que és una bona persona, que les Festes dels Gelaters no tenen res que envejar a les d’estiu. – No us preocupeu, -espeta- està tot pagat! Sort que no sap el preu de les consumicions. Les tres bandes acompanyen a les filades als respectius llocs socials, comença a bullir la Festa, la calor impera, a l’entrada de la Kàbila, encara es fa més patent l’ardor del dia. Un bon caldo de putxero calent sembla que és la solució, condimentat amb un bon arròs sequet amb conill. El primer pasdoble de la Banda té bona resposta per part dels festers, a l’arribada a les postres, sonen els timbals i els muscles comencen a ajuntar-se, a l’arribada al fort, es crida fort, i no sé per quina raó. Quan de temps sense sentir aquests sentiments, i quan un continua complint anys, les emocions són més perceptibles. Quasi al voltant de les sis, anem cap al Bar Pepet, enguany s’ha avançat una setmana el campionat de COTOS; la raó es troba en què la Nit del Soparet només hi haja un acte, el de l’assaig de l’himne i no dos, la final de Cotos i el dit assaig, l’altra raó, també era perquè la processó s’hauria d’haver fet de matí. Mentre el cambrer del Pepe serveix cubates a tutiple i amb modals més que dubtosos, el Ferretero aprofita per dormir en el banc que hi ha a la farmàcia, i no desperta ni amb els coets que li tiraren. A la primera ronda, trobem la Canyeta contra els Verds, els Llauraors contra els Marrocs, els Cavallers contra els Grocs que no es presenten, els 19

Pirates contra els Kaimans, i els Contrabandistes contra els Vermells. Llaura, Verds, Cavallers, Pirates i Contrabando passen a la següent fase per mèrits propis; Kaimans, Canyeta i Vermells de repesca. A la mateixa hora, a les sis, es féu la Processó del Miracle; els veïns del carrer Raval, l’alcalde i alguna que altra autoritat municipal, com Tere Carbonell i els tres regidors del PP, alguns festers, les Capitanes Cristianes, i Juan Francisco Ballester Jerez, Peporro, que tocà una caixa que tenia Ángel Mira, Coca pare, per acompanyar el sant. Mari Carmen Brotons, La Lechera, no pot proposar el ja brindis tradicional als Capitans de Festa, i era una tradició bonica eixida del nores. Al voltant de les set de la vesprada, i des de la punta de l’avinguda Constitució es va fer la desfilada cap a la porta de l’Ajuntament per descobrir el cartell de Festes. Les banderes de les deus filades (excepte la dels Grocs i la de la Capitania Mora), els 10 delegats, les capitanes cristianes de la Filà Contrabandista, Míriam i Nerina Verdú, perquè els capitans moros de la Filà Moros Vermells, s’uniren a mitjan desfilada, (estaven fent temps al Casino), la Junta directiva de la Federació, i la Banda de la Torre de les Maçanes. A l’arribada a l’Ajuntament es penjaren les banderes de Festes al balcó de l’Ajuntament, Fernando Moncho Sanpascual, de la localitat de Muro amb el títol Sumptuós descobriren el cartell, amb l’ajuda de l’alcalde, En Ferran Verdú Monllor i la presidenta de festes, Esther Ferrandiz. Després d’un moments d’incertesa on l’Assessor de Festes recriminà a José Mira, Canana, que perquè havia deixat de tocar, s’interpretà l’himne de festes, el pasdoble Fiesta en Jijona del xixonenc Vicente Pla, amb una interpretació acceptable i de seguida, dues traques reforçades enceses per dos festers de la filà Llauraors. El carrer s’ompli de gent, festera i no festera. Els deu colors de totes les filades destacada per damunt de la gent que s’ha arreglat per al dia

20

del Senyal i comença la primera desfilada de les huit de la nit; primerament els cristians: La Canyeta, Cavallers del Cid, Pirates-Mariners, Llauraors i Contrabandistes (Capitania Cristiana), després els moros encapçalats pels Grocs, Kaimans, Verds, Marrocs i Vermells (Capitania Mora). El sopar és més tranquil respecte a les forces, tot el dia de guerra passa factura al cos. Després, a les onze de la nit comença la desfilada primerament amb els cristians: Canyeta, Cavallers, Pirates, Llauraors, Contrabando; i després els Moros: Grocs, amb només dues esquadres, Kaimans, que no els tornarem a veure fins el dia de la Nit del Soparet, Verds, Marrocs i Vermells que presenten bastants festers. La desfilada es va acabar vora les dues del matí, massa temps, ho hem repetit massa. El fet que tardem molt, fa que perdem Mirons. De dilluns 27 al divendres 31 de juliol: ESCOLA DE FESTES L’Escola de Festes retornava amb molta il·lusió, com ho demostrava el seu director Jaume Miquel Peidró avisant a tots els delegats perquè avisaren als components més jòvens, entre 7 i 12 anys, però, només va anar un alumne. Per tant, com podem imaginar, no hi va haver Escola de Festes, i això que, a la fi, enguany, s’havia aconseguit editar el llibre. L’Escola de Festes és un projecte innovador de Xixona que veritablement desconeix pràcticament la totalitat de les festeres i dels festers, i el poble sencer. Una idea innovadora que va tenir Jaume Miquel i altres fester, que no hem de deixar que s’acabe. Cal treballar més del que es treballa perquè l’escola, impartida a la Kàbila

dels

Vermells

s’òmpliga

d’alumnes.

Així

que

li

demane

expressament a la Federació que pense noves maneres i solucions per posar-la en marxa. Des d’implantar-la com a assignatura opcional als tres col·legis, com canviar-la de data, fer-la en la setmana cultural del Mig Any, aprofitant-nos dels xiquets gelaters. Però, no deixem que es perda. 21

Soparets, dissabtes 1, 8 i 15 d’agost Primer soparet: Dissabte 1 d’agost de 2009 El mes per excel·lència de les vacances s’obria amb el primer soparet. Mentre el sol fa un intent per aguaitar el cap per Santa Bàrbara, es juga l’honor amb els tornejos esportius. Sembla que s’ha recuperat l’ambient que s’havia perdut els darrers anys en aquest aspecte festívol i esportiu a la partida de Sogorb. I és que l’empenta dels responsables, Quique Blanquer i Amado Sirvent, han fet pet possible aquesta revifalla. Com a novetat, es plantejava el primer campionat de bàsquet tres contra tres, entre les huit i les nou del matí, on Cavallers, Verds, Vermells, Canyeta i Marrocs jugaven partits al millor de 15 punts o 20 minuts. A partir de les nou del matí, set equips (Marrocs, Cavallers, Kaimans i Moros Verds; i Llauraors, Moros Vermells, i Canyeta), repartits en dos grups suaven la camisa per classificar-se. Les Marroques i les Vermelles de bàsquet no es van presentar, i és una pena perquè deixen tirat a l’altre equip que sí que vol jugar. Però, tant festers com festeres, perquè aquesta darrera categoria s’ha consolidat , jugaren amb molt d’entusiasme. I el millor, és que el Poli s’ompli de joventut. El dia el continua animant la Banda de la Boteta que cap a dos quarts de tres baixa a dinar pels carrers de Manhattan. Cavallers, Pirates, Contraban, Verds, Marrocs i Vermells preparen dinars que ambientaran als festers en un Soparet on només isqueren les sis filades abans mencionades. Tertúlies festeres es creen després del plat d’arròs, altres escalfen l’ambient amb alguna que altra desfilada. Fins que arriben les sis de la vesprada on a les portes de l’exclusiu Bar Pepet es preparen els Llauraors contra Verds, els Cavallers contra els Pirates, els Contrabandistes contra la Kaimania, i la Canyeta contra els Vermells. Marrocs i Grocs (que no es presentaren) ja no podran lluitar per la cullera de fusta. I passen a la següent ronda: Canyeta, Contrabandistes, Pirates i Verds.

22

A la vesprada, ja quan el sol s’ha amagat per la Penya Migjorn, els Verds, hui toca primer als moros, enceten la desfilada. Seguits pels Marrocs, i els Vermells. Canyeta, Cavallers i Contraban són els que participen. Els Cavallers destaquen perquè celebraran el sopar de les seus capitanes, Sandra Gómez Sanz i Sara Sirvent Méndez, amb una camisa fúcsia, que a la vista, té un bon colorit. Però, no podríem deixar de comentar-ho, ja que el nombre de festers ha minvat considerablement, fet que produeix menys ambient. La causa més comuna que s’ha sentit ha estat l’econòmica, també alguns festers de soca-rel aprofiten per descansar, any sabàtic fester. I els números de les filades ho diuen tot: els Verds 40 festers menys, els Marrocs 35, Vermells altres tants, i els Kaimans que no els veurem fins la Nit del Soparet. A les onze de la nit, comença la segona desfilada, els Moros Verds l’enceten amb la marxa mora No ho faré més, els Marrocs amb el Kàbila, els Vermells amb el Moro del Sinc. La Canyeta, Cavallers i Contrabando que canvien de ritme i el fan més viu. No obstant això, amb sis filades, l’acte l’acabem a la una de la nit, massa tard. No podríem deixar de banda tres anècdotes o apreciacions curioses: La primera, la conscienciació d’alguns festers, com un membre dels Marrocs que comença la segona desfilada amb una lletuga mentre l’observa la Presidenta de la Federació, a la qual cosa s’adona un membre de la filà, que amb tacte li diu al fester: -Vine que et presente a la Presidenta. El fester amb crítica autoconstructiva es veu d’un glop la beguda. La segona, quan la Banda de la Canyeta té per tradició, a la fi de la desfilada, interpretar el seu himne «Més de deu, menos de vint», però com que la Banda era nova i inexperta, i no se’l sabia, preferiren tocar Paquito el Chocolatero. I la tercera, i més greu, a l’altura del carreró de Tomàs Domínguez (la CAM), un visitant d’Europa de l’Est, increpa amb comentaris masclistes a una component de la Banda de Castalla que tocava el saxo, mentre el seu nuvi, que anava darrere tocant, recrimina l’acció a l’espectador de 23

l’est. I aquest últim, que no s’ho pensa dues vegades i es llança de forma agressiva al nuvi de la component, caient els dos aterra i dient-se no coses boniques per a la Crònica. Bombà i la que es va armar, perquè els Contrabandistes, navalla en mà, volgueren fer justícia, fins que vingué la Policia Municipal, Mauro’s police, que semblaven Los Hombres de Harrelson i tot acabà amb una denúncia. Gràcies a la Banda de Castalla per continuar la desfilada. El dissabte 8 d’agost se celebrà el segon soparet. Com l’any passat, la Diana de Cocentaina coincidí i els més puristes festers xixonencs no es volgueren perdre una de les millors dianes que hi ha al món fester, entre d’altres coses perquè comence en la plaça de l’Ajuntament tota tancada i on podem apreciar els moviments de la filà Bequeteros. A les huit del matí comença la fase final dels campionats de bàsquet i futbol sala (en les dues categories: pomes i plàtans). La veritat és que s’havia de tenir ganes per anar a jugar perquè enguany els pronòstics meteorològics (les Cabanyueles) han sigut secs i calorosos, com també les seues retornades i no s’ha pogut complir el refrany Agost brostat, taronger carregat. La ciutat torronera a poc a poc va transformant-se i adequant-se al context de la Festa de Moros i Cristians, tímidament la gent comença a penjar en els balcons senyeres, banderes espanyoles i de les filades, enguany el Contraban ha fet banderes amb un mocador a quadres; des del passat dijous 6 d’agost, s’anuncia per les entrades d’Alcoi i d’Alacant, les festes majors del poble, 22, 23 i 24. A més, enguany la Federació, com ha novetat, ha llogat un tanca publicitària amb l’objectiu d’anunciar les festes de Xixona, disseny confeccionat d’una manera desinteressada per l’empresa 79coses. La tanca estava situada a l’eixida del túnel de l’autovia direcció a Xixona, i on s’espera que milers de persones vegen que Xixona existeix.

24

Hui és Sant Doménec de Guzmán, i sembla que els cristians han anat a celebrar-ho perquè només eixien dos filades: Pirates-Mariners i la capitania cristiana. A més de tres mores: Vermells, Verds i Marrocs. Davant mà poc ambient, sort que la lluna plena que teníem ha fet la nit més bonica. Pense que hauria de ser l’hora de plantejar llevar un Soparet. D’igual manera que es van integrar en el calendari fester es pot treure. Estem en una situació econòmica no molt lloable i totes les filades fan un esforç molt important per poder eixir-ne. Sé que aquest comentari no agrada per no ser molt catòlic però, cal ser realistes. No obstant el comentari, l’inici del Soparet començà amb les semifinals del campionat de Cotos en la porta del bar Pepet: Moros Verds (Peldanyo’s family) contra Pirates-Mariners (Lopetes Adrián i Maria Candela), i en l’altra taula Contrabandistes (Allés i Alberto Coco)

VS

Canyeta (Maria José Cerro, la Pichurri i Carlos Sirvent). Els Verds i els Contrabandistes jugaran la final el dia de la Mare de Déu. En una taula del Casino, Pepe serveix unes infusions i cafè a la família Congos, hui són els vertaders protagonistes, el capità de família em pregunta si tinc el pin, i em trau un enfundat en plàstic. La resta de les taules les ocupen ludòpates també del Coto, on en moltes taules estan jugant-se les begudes i sobretot l’orgull de no perdre. He tingut una conversa molt interessant amb Ricardo Planelles, bon compositor xixonenc de música festera, el qual la dedica a coneguts. Ja vaig darrere d’un projecte prou interessant, crear una marxa mora fúnebre per al Moro Traïdor; ell s’hi ha implicat de ple i em comenta que ja té alguns apunts, m’explica la idea mentre ens prenem tranquil·lament un gintònic en la barra, que és interromput per la greu veu de Pepitón. La festa, com comenta Albert Sala en el seu article “Sinònims i metàfores etíliques de la festa xixonenca”, està mesclada amb l’alcohol i on «el fester fa una marató alcohòlica de 4 dies». Eixim al carrer, els primers guerrers que han volgut lliurar-se del dinar, apareixen amb la camisa ben planxada, però destaca el color vermell. Els Congos fan el seu sopar de capitans. A les huit, els Pirates25

Mariners, són puntuals per arrancar la desfilada, seguidament els contrabandistes, trenquen l’ordre els Moros Vermells, uns 500 festers llueixen eixe color amb nom característic en el parlar xixonenc, doncs, el mot estàndard hauria d’ésser el roig. La Banda de Xixona, amb el seu director convidat, Carles Pellicer, dóna l’entrà de Tita. Seguidament els Moros Verds que han dut 30 músics de Muro, banda de música amb molt prestigi en el context xixonenc, i l’aprofiten per baixar amb el pasdoble La Penya el Flare, música exclusiva d’aquesta agrupació musical, i tanca la primera desfilada els Marrocs, que ja tenen solucionat el conflicte amb els músics per trobar-los un local per als dinars dels 3 dies de festes, ens comenten que volen desconnectar de la festa. Els Moros Vermells són conduïts per la Banda del poble pel carrer el Vall, fins arribar al carrer Barcelona, passant pel carrer Torre de Maçanes, Alacant, un recorregut que no és gens habitual. Allà ens trobem el muntatge que la filà de la Capitania Mora ha preparat al carrer Barcelona. Sopar homenatge a una família que ha estat molt implicada en la Festa de Moros i Cristians. A meitat del sopar, que tingué una molt bona organització, com el menjar, els diversos membres de la filà li feren els regals; i el regal estrella amb les paraules de la seua filla Susana Hernández, el qual feu un breu i alhora intens discurs: «Papa, mama, sabem que la festa ha significat molt per a vosaltres i què millor que fervos un regal de música». Els fills regalaren la marxa mora composada per José Rafael Pasqual-Vilaplana, titulada Congo’s. Després del sopar, els festers són acompanyats pels músics fins a la punta del carrer principal per començar la desfilada al ritme, com ho feren els Marrocs, amb Els Bequeteros. La desfilada un goig, alfanges, navalles, espases que volen i que destaquen per damunt dels caps dels festers, com la mestria de Berlúbia de cap d’esquadra. Una hora i quart durà aquest segon acte que marcà el soparet que menys gent isqué.

26

Abans del darrer soparet cal destacar un esdeveniment. Els dies 10, 11 i 12 d’agost les filades van transportar les lliteres del clausurat Local dels Músics, fins la kàbila dels Gelaors que ens han deixat perquè els músics, suposadament, descansen els tres dies de festes. Aquestes faenes que a ningú li agrada fer tenen un aspecte positiu, el primer, que es fa filà, i la segona, hi és la gent que vertaderament treballa desinteressament per la Festa, pagant la quota igual que tothom. Però, he(m) de fer una reflexió molt més profunda perquè el tema és molt més que important, jo diria capital. La primera és la de dur les lliteres. Per a les filades amb pocs membres, diguem Llauraors, Contrabandistes, Kaimans i Grocs ,ja que els Llaura n’eren dos i els Kaimans 4 per portar unes 15 lliteres cada filada; és un tema que els supera. El delegat de la filà Grocs, Víctor Mira, el de la Campana, em comentava, en una de les tertúlies que hem tingut passejant als xiquets per la Plaça «que la Federació hauria d’haver contractat una encolla, ja que tenim prou faena organitzant la nostra filà». Consideració a tenir en compte. L’altra reflexió és també sobre el LOCAL DELS MÚSICS; enguany hem passat, com si li posàrem a un endoll cinta per eixir del pas; hem trobat una solució a curt termini, que no era la millor, tots els músics dormiran amuntegats, com si fos un campament. Ara, en poc de temps, hem de trobar una resposta a llarg termini, en poc de temps. I és la primera tasca que ha de fer la FEDERACIÓ, el primer gran repte de veritat; la Federació no ha de passar mai més la pilota a les Filades perquè aquestes no poden solventar el problema; l’Ajuntament té la capacitat necessària per resoldre aquest importantíssim trencaclosques. Diumenge 9 d’agost, II Mostra de Folklore de Xixona A dos quarts de nou de la nit s’inicià la cercavila des de la porta de l’Ajuntament dels tres grups participants en la II Mostra de Folklore, per part de Cabezo de Torres (Múrcia), d’Ibi i el del poble.

27

Els tres grups ens oferiren al pati de les escoles Eloi Coloma el seu repertori més destacat que el públic agraí i que les turmentes amb els seus llamps que s’observaven darrere la Serra de la Grana respectaren. El grup de Cabezo de Torres, el primer en participar oferí: La Jota de Caravaca, Malagueña de Algezares, Pardicas de Moratalla, Jota del Verdolay, Malagueña del Raiguero de Totana i Parrandas. El grup de Danses d’Ibi posà en escena: Pedreguera de Benissa, Jota de Benigànim, Fandanguet Rodaet d’Ibi, Fandango Pla d’Alcoi, Jota Maja de Castalla i Jota de Banyeres. I el grup de Danses de Xixona, que ocupà el primer i darrer lloc d’actuació: la Sandinga de Xixona, Xafat de Crevillent, Bolero de Carlet, el Ball de l’U de Xixona, el Fandango de Xixona i la Jota del Raconet de Xixona. A la fi l’acte, el regidor de Festes, Francisco Carbonell, Paco Piqui, va fer entrega d’uns detalls commemoratius per part de l’Ajuntament i també del Grup de Xixona, als grups visitants; i la presentadora, va demanar la presència dels balladors, ajudants i coristes més veterans als quals els va agrair el treball que han fet en la recuperació d’aquesta agrupació cultural xixonenca. El dia 13 d’agost els operaris de l’Ajuntament col·loquen les banderes en forma de triangle al llarg de l’avinguda Constitució, continuen pel Vall posant els penons de color verd i groc, les banderes mores i cristianes de diversos colors ja hi són als ponts d’Alacant i d’Alcoi. Xixona, a poc a poc, comença a engalanar-se per a les seus festes patronals, que segons el diari Información tindrà un 25% menys de festers. Divendres 14 d’agost de 2009. Aplec de Colles i Correfoc Comença la setmana gran de les Festes, quan de temps esperant el carrer amb les banderetes, la il·lusió i se’n va com si fos un bufit. Dos actes tindrem, el primer comença a les sis en punt, quan els membres de la Colla de Dolçainers i Tabaleters Els Arreplegats de Xixona, reben en la porta de l’Ajuntament a les sis colles que participaren en el 4t Aplec. Un

28

acte que podríem dir que s’ha consolidat i que anima molt els carrers, la música sempre és un regal. Vingueren Larraix de El Campello, Sant Antoni d’Alacant, La Degollà d’Alcoi, El Tossal de Sant Vicent del Rapeig, El Nuvolet de Mutxamel, i El Pinyol de Callosa, a més de la del poble. Després d’oferir-los uns granissats, les colles recorregueren, amb «un itinerari establert, que va ser difícil establir perquè no coincidiren en els mateixos carrers dues colles» com comentava Xesco Ballester. A les huit de la vesprada i des de la punta del Castell, interpretaren cadascú un tema per desfilar i presentar-se als pocs espectadors que presenciaren l’aplec, que anima, i molt, el poble. Després de què la Colla amfitriona arribara a l’Ajuntament, totes juntes interpretaren el pasdoble El bequetero del mestre Gustavo Pascual Falcó en commemoració del centenari del seu naixement, i anaren a la kàbila dels Gelaors on feren un panoli i agafaren forces perquè, segons anunciava el cartell, tornava l’infern... el Correfoc, amb una nova colla de Dimonis de l’Alqueria d’Asnar. Ja a la mitja nit, el Dimoni pare encén el primer coet que portarà la bogeria pels carrers il·luminats només amb el foc de la pólvora. Se sent com venen els Dimonis que avancen a poc a poc per la gent que balla al so de la dolçaina. Una bogeria festera que atrau a molt personal. A l’arribada a la Plaça, els dimonis tenien l’artilleria preparada, al principi del carrer un drac, després una bicicleta que feu apartar a tots els participants. Potser el castell va ser massa curt, però llevat d’això, tot perfecte. Les colles que participaren en l’Aplec també ho feren en el Correfoc i la veritat és que el so era d’agrair, i com ja és tradicional, a l’acabament sentiren els Nanos i Gegants, La Muixaranga, Els Maulets i Xavier el Coixo. Enguany, en el Correfoc ha participat més gent que l’any passat, tot i estar col·locat en el calendari fester el mateix dia que el 2008, ensendemà és festa, el dia de la Mare de Déu, i la gent l’aprofità per anar

29

a sentir el grup FolkiFesta, fins ben entrada la nit, o potser el dia, perquè hi havia ganeta. Dissabte 15 d’agost de 2009. Cercavila + Soparet. El tercer soparet se celebrà el dia de la Mare de Déu de l’Assumpció, 15 d’agost. El cel ens regalava un dia esplèndid, que haguera sigut perfecte si el carrer haguera aparegut net completament, però era un camp de batalla literalment. Els llums festeres encara romanien enceses. Dos empleats del servei de neteja engeguen les bufadores, no li trobe altre nom, i alcen tot el soroll, la pols i la pólvora del dia anterior; els més matiners que prenen un cafè amb llet en ca Geno protesten amb contundència. Els membres de la Banda no poden començar i van en contra de la direcció dels dos empleats que netegen, mentre el Regidor de Festes ho observa atònit sense dir paraula. Sent un comentari molt encertat per part d’un músic, José Daniel Planelles, que li diu a José Mira, Canana que faça el recorregut de la cercavila de tota la vida i que tire pel carrer Sant Anna en compte de pel carrer Galera. Aquest és una cercavila que s’ha d’aprofitar, comencen les festes. El nou director, Carles Pellicer, mana la peça, Primavera d’Antonio Gisbert Espí, una clàssica. Alça els braços, i marca el tempo, sentat, com ho demana el pasdoble. I la fan de dalt a baix, fins que arriba el fort final, on arranca en el fort. A l’arribada a l’Asil, la Banda ha d’esperar un quart d’hora llarga, fins que el rector acaba de dir missa, i canviem a Señorio Español de José Alfonsea, altre clàssic. Els Llauraors ens serveixen unes misteles i aigua per salvar la gola seca, al passar pel costat de la seua kàbila. Comencem el Raval, se senten com s’obrin les persianes, i les mares trauen als seus fills perquè senten la Banda; les Minxes s’assomen per diferents balcons ben florits de flors, una iaia agafa el net en braços i mou al xiquet al ritme de la música, altra dona ens espera al seu portal, baixant

30

pel carrer Galera, els ulls els té plorosos, i espeta: - estos són els meus, mentre ens regala uns aplaudiments plens de sentiments. La música ens converteix ens regaladors d’il·lusions. Arribem a l’hotel rural Ca Pichoc, tancat encara per reformes. Un músic comenta que comencen tocant al principi del carrer Torre de les Maçanes, que ells també paguen, i s’accepta la proposta. Girem pel carrer Alacant, el fem tot amb Primavera. El carrer Constitució ja està completament arreglat, formen dalt, i canviem altra vegada a Señorio Español, els incondicionals matiners, encara romanen pel carrer, però ara duen periòdic en mà, cadascú l’elegeix segons la ideologia (Teri, Paco Piqui, Orquin, Melilla, Virgilio Picó, Vicente Pla i altres), que segueixen per les dues voreres a la Banda. A l’arribada a l’Ajuntament el mestre mana regirar-nos front a front de la Casa Consistorial, i acabem el pasdoble amb una bombà seca. Conchi la de la Farmàcia demana la presència d’aquest qui llig i li pregunta perquè no l’hem fet de dalt a baix. Es tindrà en compte, perquè la gent que esperava són uns incondicionals dels pasdobles clàssics, i una vegada que duien un... Els músics entreguen els papers al paperer oficial i prenen camí cap a la seu social de El Trabajo on reprendran forces. Altres van cap a l’església on a migdia s’oficia la missa en honor al nom que porta. No hem d’oblidar que al Poliesportiu de Xixona estaven jugant-se les finals dels diversos campionats. Els guanyadors foren en el futbol sala masculí, la capitania mora, els Moros Vermells, i els subcampions, els Cavallers del Cid; en el mateix esport però categoria femenina, també la capitania

mora,

les

Mores

Vermelles,

guanyaren

el

títol,

i

les

subcampiones, les xiques de la Canyeta. I el primer campionat de bàsquet els campions foren els Marrocs, i els subcampions els Cavallers del Cid. En el clàssic de festes, frontó, altre vegada Amado Sirvent i el seu company, Carlos Vicente López, de la Canyeta, guanyaren als Marrocs, Ausiàs Garrigós Sirvent i Manuel Soler Nicolau.

31

D’ací fins que els entreguen el trofeu oficial al Mig Any, s’atorga l’altre regal que és culinari, un cuixot i un llom, per al primer i segon classificat. Caldria destacar que La Canyeta i els Marrocs, primer i segon classificat, i els seus jugadors representats per Amado Sirvent

2

i Ausiàs

Garrigós Sirvent, donaren els premis a l’ASIL. Detalls que s’han de tenir en compte. Es fa l’hora de dinar, i en un dia bastant atípic es realitza el darrer Soparet, també el de més participació, perquè a excepció dels Kaimans, la resta de les nou filades participaren. Marcos Ros Planelles i la seua futura esposa, Ana José Garrigós conviden a un centenar de convidats en la kàbila dels Marrocs, aprofiten l’avinentesa per celebrar l’esdeveniment de les seues noces el proper 3 d’octubre. A les portes del Bar Pepet, Alberto Coco i Juan Carlos Allès Pinzón, ventall en mà, començaren a cantar quaranta, vint, tenir l’as de triomf i guanyaren la final del campionat de Cotos a Enrique Soler, pare i fill, Peldanyo’s Family, dels Moros Verds. La desfilada comença puntual a les huit de la nit, els Moros seran els primers en participar: Grocs, Verds, Marrocs i Vermells, seguidament tots els cristians: La Canyeta, Cavallers del Cid, Pirates-Mariners, Llauraors i Contrabandistes. Els Pirates-Mariners, amb l’esquadra de jòvens exuberants SINLEY, celebraven el seu sopar de capitanes. També la capitania cristiana, el Contraban, amb les seues capitanes i germanes, Míriam i Nerina Verdú, la Plaça de les Monges es va omplir en la Plaça del Contrabando, de contrabandistes que honraven les jòvens capitanes de la saga dels Rita, amb una tradició festera familiar que ha passat d’avis a pares, i ara toquen les filles. En la segona desfilada, caldria destacar el moviment de les navalles: Pepe i Manolo Alcaraz, els Flares, ballaven en una mateixa esquadra al ritme de la música, Enrique López, el Sebot, amb barret cordovès,

32

dedicava el passe llançant-lo al públic assistent, i en la darrere esquadra la tancaven les capitanes i el cap Sebastià Nicolàs, Pocholo, amb moviments oscil·lants. Xé! Una delícia veure l’alegria que genera aquesta filà. La nit l’acabem al pub Alucina amb un contrabandista i un marroc bevent cervesa en el fes del moro, ajuntant forces, mentre Julián el del Pub, recrimina que ja està bé d’omplir-nos el gorro de l’aixeta de cervesa, i que a la quarta vegada ens tirarà del seu local. Es fa negra nit, l’alcohol ja ens ha envaït el cos però, al llarg d’aquests tres soparets l’hem preparat per als tres grans dies. En conclusió, tres soparets amb poca participació, del que es pot deduir a les filades els costa eixir; només els Moros Verds, Marrocs, Moros Vermells, Contrabandistes i Pirates-Mariners han participat en tots, el 50%, els Llauraors i els Cavallers van compartir un soparet en la kàbila dels primers. Si una de les propostes de l’actual Federació és modernitzar la Festa i adequar-la als nous temps, seria l’hora de plantejar-se suprimir un soparet, com ja hem comentat. De la mateixa manera que es van implantar es poden eliminar, la Festa és llesta i ella mateixa es regula cada cert temps. Duem 34 anys de soparets, els Marrocs foren els primers en iniciar-los, sense banda, i hem anat participant paulatinament, fins arribant a fer sopars espectaculars amb 500, 600 i 700 convidats. És una proposta difícil d’acceptar i de dur a la pràctica, sobretot, per part de la gent jove i festera, però siguem coherents amb els temps que corren. Diumenge 16 d’agost. A dos quarts de nou de la nit, com posava el programa de mà, hora que no saps si anar a sopar a les terrasses dels bars que eixe dia estaven buides, o sopar després de l’acte, perquè no se sabia quan acabaria, per experiències anteriors, havia de començar la Proclamació de Capitans i Banderers de Festes 2009, de les dues filades capitanes, però, com l’any anterior, per uns problemes en el grup electrogen es retardà uns 20 minuts, on tots estiguérem a fosques. El pati de les escoles de l’Eloi Coloma, estava ple. Els mantenidors de l’acte, Sergio Galiana i Ainhoa López demanaren, en primer lloc, 33

disculpes pel retard, que es degué, altre any al grup electrogen. Explicaren que era un format nou, on havien separat els concerts de la Colla de Dolçainers i Tabaleters Els Arreplegats i l’Agrupació Artisticomusical El Trabajo de Xixona. L’escenari estava decorat amb dues portes tipus cristiana i mora, tres palmeres, una font que tirava aigua, i llums colors verdes, grogues que creaven el context adequat. En primer lloc es va presentar al pregoner, Alejandro Mira Monerris, amb un currículum més que impressionant: doctor enginyer naval, diplomat en direcció econòmica i financera d’empresa per la Universitat de Londres,

professor

i

catedràtic

emèrit

d’universitat,

diplomat

en

optometria per la Universitat Complutense de Madrid, president de la Real Acadèmia

de

Doctors

d’Espanya,

amb

nombroses

publicacions

i

conferència nacionals i internacions, xe, una màquina de llegir i d’home que la gran majoria desconeixia. El seu discurs el començà amb un castellà amb trets madrilenys, ja que ara mateix resideix allà, donant la benvinguda a tothom, en un discurs que duia escrit, però, va deixar els papers a banda i va començar a fer una dissertació magnífica dient que havia parlat a París davant dels membres de la Unesco, a Brussel·les davant del Consell Europeu, a Montreal, a Washington, però, mai tan emocionat i tan devanit com avui. La primera part del discurs va ser la justificació que era xixonenc, ja que amb paraules del pregoner deia que era un total desconegut: es va autoensenyar a nadar a la bassa de la Senieta, després en la bassa de don Vicent plenes de llimacs, ens va comentar que tenia mono de l’arròs en cigrons, conill i caragols, de la pericana, del llegum gelat amb un rallet d’oli, de les tonyetes, de la coca de secret i de sagí i fus, que li envia Elena la de les Sabates a Madrid un sortit de dolços però, que sempre se’ls menjaven els amics. La segona part va tractar sobre les festes, però tenia un gran problema que mai havia eixit a Festes i com comentava, el que no ix a festes a Xixona, no és ningú, i més inri, que no és conegut. La falta de visita a Xixona li va jugar una mala passada, perquè el pregoner va

34

confondre a Sant Sebastià per Sant Vicent, i clar, les dones més majors remugaven en veu baixa dient: sant Vicent no, sant Sebastià! Volia animar als festers, però va justificar que més que animar havia de desanimar perquè els veïns del poble estan pensant al llarg de l’any en les festes, i té prou raó en aquest argument. Ell té hereus festers, amb Quico el del Cuarnero que va ser capità dels Contrabandistes, i sa mare, liderant a quatre cantineres amb un puro al queix. També va fer una molt bona definició de festes, la qual es tractava d’alliberar les tensions que es produïen al llarg de l’any. Demanà la cordura entre les forces polítiques, que tots fórem iguals. La tercera part va parlar sobre la universalitat de Xixona, amb el gelat i el torró, contant diverses anècdotes com la de l’aeroport quan a l’hora de passar el control a la dona li van fer moltes preguntes i al pregoner, Alejandro Mira, li van dir que com era de Xixona podia passar. No-res, un pregó de 25 minuts que va encantar a la gent, descobrint una eminència del nostre poble que ha anat repartint el nom d’aquest poble que, a alguns, ens té tan agarrat i enamorat. Seguidament va haver un espectacle d’espases i altre de foc, fet per uns hòmens que tenia molt a envejar als ballets de les xiquets d’Ainhoa López. Es van presentar als Capitans de Festes, primerament a les Contrabandistes, Míriam i Nerina Verdú encapçalats per la bandera de festes i el seu delegat Luís Poblet. De mans de l’alcalde, en Ferran Verdú i del regidor de festes, en Francisco Carbonell, es van entregar el pin de la ciutat. A continuació els Capitans de Festes, del bàndol Moro, els germans Susana i Vicent Hernández Llinares, dels Moros Vermells, introduïts també per la bandera de festes mora i el seu delegat, Mario Carbonell. L’alcalde i el regidor de festes van imposar les insígnies i els capitans de festes, van dir unes paraules d’agraïment.

35

La tercera part de l’acte, que anava molt seguit i lleuger, va ser la presentació del director que dirigirà l’himne de festes, en aquest cas va ser per a Joan Garcia Iborra, que va pujar a l’escenari i que va rebre de mans de la presidenta de la Federació de Festes, Esther Ferrandiz, la batuta de director. Joan, molt conegut en el poble, pels progressos que va aconseguir amb la Banda de Xixona, va agrair de cor el reconeixement i va dir que intentaria estar a l’altura de les circumstàncies. La quarta i darrera part de l’acte va ser per als Festers de l’Any, molt coneguts pels festers de Xixona. El primer, el cristià, llauraor de soca-rel, que sempre està comprés i disponible per fer qualsevol tasca en la festa, representant de l’Alcalde de les Partides, i característic pel seu pèl blanc, Benjamín Ferrandiz, que desconcertat, pujava a l’escenari. El segon, el moro, imatge del fester xixonenc, que fa dos anys va agafar el mànec de la festa amb la presidència. Un fester amb caràcter, amb molt bon humor, i sempre amb el color de la sang, el vermell, Juan Antonio Coloma. De mans dels Festers de l’Any de l’any anterior, Francisco Carbonell i Jaume Miquel, se’ls entrega la insígnia d’or de la Federació de Festes. Els dos pogueren improvisar poques paraules perquè el moment és ple d’emocions, de records i sobretot d’agraïments. Hem de trobar la millor manera per elegir el Fester de l’Any, cristià i moro. Ja fa anys que escric aquest comentari. Mai he posat en dubte dels elegits, clar, s’ho mereixen, però hem de buscar la fórmula més neutral, perquè ningú mai més dubte de l’elecció i hi hagen males interpretacions. Cal aconseguir que siga un orgull, hem de fer que siga un dels millors títols d’una persona, i s’ha de treballar per aconseguir aquest objectiu, d’aquesta manera, totes les filades, representats pels seus delegats, aportaran els seus dos festers per al títol. I hauria de ser la Federació QUI fera la votació, i no Fester en Acció, per la simple raó que no estan representats per totes les filades. L’acte va acabar amb el pasdoble, convertit en l’Himne de Festes, Fiesta en Jijona, de... Vicente Pla Candela, i un castell de focs. En resum, a la gran majoria va agradar l’acte, amb una hora i mitja que va durar i no

36

va cansar als assistents, i amb detalls bonics, els convidats, autoritats i aquells que tenien invitació, tenien les cadires reservades per enmig, és a dir, no van voler ser els protagonistes, quan sempre s’asseien al davant de tot. Dilluns dia 17 d’agost. A les onze del matí i des de la porta de la Casa dels Jubilats, 6 Nanos i Gegants eixien per deixar bocabadats al centenar de pares, mares, xiquetes i xiquets que els acompanyarien per barri Almarx, al so de la dolçaina i el tabal. Nanos i Gegants, xicotets i grans, quan sereu fadrins, diu la cançó mentre altra vegada sonen les dolçaines i els tabals, després d’un any, i la xicalla s’abalança contra els caps, i altres s’amaguen darrere dels pares. A les 18:00 es va organitzar un taller sobre les Ambaixades de Xixona en el parc del Cuernero però, llàstima, només van anar-hi els ambaixadors que anaven a parlar i van estar comentant la millora de les ambaixades. Per la vesprada no va haver dansa, però per què? Algú ho podria explicar, la dansa ambienta el carrer, la dansa fa que després anem a sopar amb els amics i amb els familiars i amb les balladores, a vegades fem coses sense sentit. Per això, el carrer principal del poble semblava un dia normal, i a les deu en punt la gent va anar cap al pati de les escoles per veure el sainet Pare vosté la burra, amic a càrrec de la companyia Els Saineters patrocinat per la Diputació d’Alacant (Dinàmica i actual), actuació, per altra banda que va agradar al nombrós públic assistent que hi va anar. Dimarts dia 18 d’agost. A les onze del matí, els xiquets i les xiquetes esperaven a la porta de la Casa del Jubilat als Nanos i Gegants, hui el recorregut seria per Manhattan, i molta gent també els ha seguits, han acabat amb l’aldarull que es concreta els dimarts en la Plaça pel dia de Mercat.

37

Per la vesprada i a les huit, dihuit parelles ballen al so de la dansa i el tabal; enguany molts hòmens han ballat amb el vestit d’agüelo, o el vestit de saragüells, i això, és bonic apreciar. Ja de nit, el pati de les escoles s’ompli per veure als alumnes de l’Escola de ball el que han aprés. Dimecres 19 d’agost. Dia de la Dansà. Hui, els Nanos i Gegants descansen, com si estigueren de ressaca, i han sigut substituïts per l’única activitat que hi havia per als xiquets, els Jocs d’Aigua, que han estat oberts des de les onze del matí fins les dues. Per la vesprada i a les sis i mitja començava l’arreplegà de ballaores, en una hora que no estaven acostumats i que marejà a tothom, perquè si normalment es feia a les set de la vesprada, l’arreplegà, per què es va canviar d’hora, d’igual manera que el començament de la dansa, a les set i mitja, que provocà, que balladors i balladores arribaren tard sense raó. El recorregut de l’arreplegà es va fer correcte, quasi perfecte, després de fer una parada i refresc al local de Paco Bernabeu, pagat per Antonio MIQUEL Belda i que aquest darrer ens resolguera la pregunta que llançàrem l’any passat del botet que pegaven alguns balladors; i té prou de sentit, perquè la dansa, segons em comentava, és un ball de festeig que el ballador aprofita per enamorar a la balladora, fins i tot, alçant-li la falda, i que poca gent el fa. Per tant, dubte resolt. Vaig tenir la sort de poder ballar amb una catalana que té els arrels ficats a Xixona, mentre fèiem el recorregut parlàvem tranquil·lament sobre la preciositat del poble, i els detalls del carrer. Cinquanta-quatre parelles participaren, però hi hagué un problema, que no es feren les dues fileres i els que ballaven al final no sentien la música. A més, el problema de l’hora també va fer que fos un dia de la dansà estrany. Ja de nit, a les deu en punt, l’acte per als amants de la sarsuela, amb Los Gavilanes, també estigué ple el pati de les Escoles Eloi Coloma. Dijous dia 20 d’agost. Concert de la Banda 38

Hui, també amb eixit els Nanos i Gegants, però una hora més prompte, a les 10:00h. Els horaris de diversos actes han sigut alternats i fa que estigues un poc d’embolic, i sempre has de dur damunt el llibret d’instruccions festeres, caldria unificar criteris i fer-ho més senzill, a vegades els canvis no són compresos per la gent. Els Nanos han sigut ballats, com ja fa uns quants anys, pels festers dels Moros Vermells. I són els Nanos professionals, caldria ensenyar a ballar els Nanos i Gegants, perquè no es perguen; recorde que quan era xicotet i ballava els Nanos, ma mare en feia assajar. Dos apunts: només tres dies de Nanos, què va impedir que el dimecres 19 d’agost no isqueren al carrer? Constipats? La famosa Grip A? Anar a l’INEM per la targeta de l’atur? I per què no ixen des de la porta de l’Ajuntament. Enguany han sigut molts pares els que han acompanyat amb els seus fills als Nanos i Gegants, i era un perill estar veure’ls ballar enmig de la carretera. Comentari que l’ha fet, amb molt bon criteri, Amèlia Asensi, i que l’Ajuntament l’hauria de tenir en compte. Per la vesprada, a les 20:00 hores, com és la tradició, dansa, una vintena de parelles, destacar un grup de Marrocs i Marroques que per primera vegada s’animaven a ballar i que passats la seua quarentena han decidit que les mirades inquisidores de les dones majors no tenen perquè cohibir als balladors, ensenyats, això sí, per Antonio MIQUEL Belda. A les deu i mitja, el pati de les Escoles estava a rebentar de gent que volia sentir el concert que oferia l’Agrupació Artisticomusical “El Trabajo” del poble. Un concert, que com explicava la presentadora, Maria Candela, «un concert diferent a d’altres anys, sistema que feia temps que la Banda no el presentava, un concert on la meitat de les obres seran d’obres simfòniques, i l’altra meitat, obres del gènere fester». Cosa que al públic en general no va entusiasmar massa, perquè si estem en festes, no tocaria música festera? A més, la Banda està en procés de trobar un director, i el convidat era Carles Pellicer Andrés, natural de Benigànim, amb un currículum destacat. Les obres que va elegir foren, en la primera part: 39

- Magic Overture de Thomas Doss. - Polifemo d’Andrés Valero Castells. I per acabar la primera part, el Charleston de la risa de Jef Penders. La segona part es va dedicar exclusivament a música festera, les obres per interpretar foren: - Masero i Boticari, (Rapsòdia Masera) de Joan Alborch. - Arc i Ballesta d’Óscar Sempere Francés. També l’estrena absoluta de la marxa mora Seyer del músic de la banda de Xixona, Adán Bernabeu García. Dedicada a la cosina de l’autor, Reyes Miquel Bernabeu. Així el títol de l’obra s’esdevé de la inversió de les lletres que formen el nom de Reyes. Per a l’Agrupació Artístico Musical “El Trabajo” de Xixona era tot un plaer poder estrenar aquesta peça ja que com el seu compositor Adan Bernabeu, és músic i membre de l’Agrupació. A l’acabament de la peça, la cosina de l’autor li va regalar una batuta. El detall més clàssic era el pasdoble El Artístico, del mestre Albaidí Fernando Tormo. Per acabar el concert la marxa mora Cordó 95, l’obra del mestre contestà Josep Vicent Egea, dedicada a la Filà Cordó d’Alcoi i que va ser estrenada en l’entrada mora del mateix any 1995. El bis, va ser per a la marxa mora Congo’s escrita per José Rafael Pascual-Vilaplana, encàrrec dels fills Vicente i Susana Hernández per als seus pares, en l’any de la capitania. Concert que va estar brillantment interpretat però que hi va haver diferents opinions, gent que li va agradar la primera part, gent que no li va agradar la música elegida, i en l’opinió està l’èxit o el fracàs d’un concert, perquè almenys, el col·legi Eloi Coloma va estar ple a rebentar d’incondicionals. El que sí que caldria demanar a l’Ajuntament, és que en totes les activitats, els més menuts han estat oblidats, tot i quan, la Diputació d’Alacant (dinàmica i actual) té subvencionades activitats infantils, i no ens entra que l’Ajuntament, i en la seua extensió el regidor de Festes, s’haja oblidat d’aquest aspecte, tot i demanar-ho formalment. Si els regidors que governen no tenen en compte als xiquets, serem més concrets i malvats, si saben que els xiquets no donen victòries municipals,

40

que s’encarregue la Federació d’organitzar les activitats infantils, que de segur, serà recompensada amb un somriure innocent, regal que no té preu. Divendres 21 d’agost, Nit del Soparet Segons el calendari de El Brillantet el sol hui ha eixit a les 6:54 minuts i ens ha regalat un cel net, sense cap núvol. El marroquet que tinc a casa i que també ens enlluerna la vida, qualsevol pare podria dir el mateix, dorm com un cresol, descansa per no parar en quatre dies. Al llarg d’aquests dies de preparació festera l’he observat i semble que duga la festa per dins. Els festers volem que els nostres fills siguem com nosaltres però, encara millor que nosaltres mateixos. Em pose el pasdoble de Ramon Garcia Gaudium abans d’eixe d’eixir de casa i aprofite per escriure la introducció de la Nit del Soparet, ha costat preparar-ho tot però, tot arriba. Els membres de la Federació s’ho han currat, han hagut errades, que caldrà solucionar-les; els presidents de les filades no han parat al llarg de la setmana, com els Delegats, i com aquella gent que està amagada i que és part fonamental perquè la Festa de Xixona, la nostra, isca avant. Els vestits ja estan preparats, els principals carrers engalanats amb banderetes, penons i banderoles; les furgonetes de Llesca, Berlúbia i el Lechero repassen les bodegues dels bars. Les cases es deixen netes, al carrer tranquil sent com la gent treu la seua felicitat en temps de crisi. Ara he canviat altre pasdoble, La Primitiva de l’holandés Jef Penders. A les onze, els tiradors, hem anat a per la pólvora, 166 quilos de pólvora. A la mateixa hora que arriba el camió de la pólvora i la Guàrdia Civil, espera l’Assessor de Festes, José Juan Coloma, també, llegint el diari la Razon, Fernando Monllor, Tomaquera, que no tira, però que li hem demanat que vinga perquè agafe part dels 23 quilos que ha demanat la filà. Hem aprofitat per saludar a Luís, cap de la Guàrdia Civil, que fa la seua feina el més correcta.

41

Es nota que hi ha molta organització per recollir la mescla explosiva de salnitre, sofre i carbó sòlid en grans. El primer grup, a les onze i mitja foren els Marrocs, Cavallers, Contraban i Llauraors, a les dotze els Vermells, els Canyetos i els Grocs, i a les dotze i mitja els Verds, Kaimans i Pirates. Com l’any passat, vora el migdia arriba el Guió de l’Entrà, sense els horaris, i els ventalls que amb molt de gust s’han dissenyat per part de la Federació. Però una festera va comentar que hauríem de tenir en compte fer impressions en alguna de les tres impremtes que hi ha al poble, caldria deixar riquesa en el poble en una situació com l’actual. La Federació gasta molts diners en publicacions, i potser, tot i que la despesa siga un poc més alta, caldria tindre-ho en compte. En els carrers Barcelona i Mallorca els festers més conscienciats munten els para-sols que seran necessaris per refugiar-nos d’aquest sol mortífer al llarg de les Festes. Els festers eixen ben vestits de les cases amb la camisa i el fes ben col·locat; hui hi ha molt ambient, tots estem fresquets i amb molta ganeta. L’esquadra ha quedat per fer-se la primera, estudiem la manera de fer una bona arrancà, l’assagem en mig del carrer, i anem cap a la kàbila. Tres Grocs encara no han muntat la jaima, fan cara de pomes agres, es pregunten on estan la resta de companys; el que sí que estan preocupats és la gent que ha confirmat de paraula que eixiran però no han passat encara pel banc. A Xixona, no ens conscienciem de quan hem de pagar i de la importància per millorar l’organització de les filades. Quasi en totes les kàbiles hi ha dinars. La música comença a sonar, pasdobles, marxes cristianes i mores que exalten l’ànima. La festa comença a bullir, l’esperit fester, aquest que et fa somniar al llarg de tot l’any, acaba d’arribar. Són dies on hem de deixar la mala bava a casa, són dies on la companyonia ha de regnar per damunt de tot. Enguany els músics han començat a arribar més prompte per diverses qüestions, el local dels músics havia canviat; els músics de la

42

Pobla del Duc han sigut intransigents i els Marrocs han cedit en llogar-los un local per ells sols. A més, a les 18:00 i des de les Escales d’Enric Puyo van fer una desfilada de bandes prèvia a l’assaig de l’himne, totes excepte la de Castalla, del Contraban, fins el Castell Fester. S’ha trobat la fórmula perquè quasi cap banda faltés a l’assaig, un bon encert de la Federació, dels delegats. A les set en punt, des de l’escenari el jove compositor de Seyer i Assessor Musical de la Federació, Adán Bernabeu va presentar al que seria enguany el director de l’Himne de Festes, Joan Garcia Iborra. Director que no

ha

passat

inadvertit

per

diverses

raons.

La

primera

va

ser

l’acomiadament radical que va tenir 15 dies abans del Concert de Festes de l’any 92, on l’alcalde d’aquell any, Antonio Bernabeu, va haver de dir unes paraules justificant la fugida. La segona, l’hora llarga que va tenir per als músics en un veritable assajament de l’himne, i en tercer lloc, la manera de com va saber interpretar l’himne. Tot i això, Joan Garcia Iborra, sap transmetre, amb una personalitat única i amb un currículum envejable, la música d’una manera sentimental. A les huit de la nit, el Barbarat està a rebentar, als voltants del Castell de Festes, els pares i les mares tenen als xiquets i a les xiquetes ben vestits de festers de Soparet; la Canyeta inicia la Desfilada dels Xiquets, acte on els protagonistes són el futur de la nostra festa, a més, és realitza el VIII Concurs de Caps d’Esquadra, altre al·licient per als també pocs caps d’esquadra. La Canyeta, sorprèn, té un nombre de xiquets molt gran. Li segueixen les forces del Cid, els Pirates-Mariners, els pocs Llauraors i els Contrabandistes (Capitania Cristiana). Les hostes mores comencen amb els Moros Grocs, que com observàrem l’any passat, si segueixen amb eixa xicalla hauran de canviar el seu crit de guerra, els Kaimans, han tingut enguany bastants baixes i les tres grans mores: Verds, Marrocs i Vermells, que sorprenen pels festers menors de 16 anys.

43

Una imatge, Dimas Galiana, que treia al seu xiquet a festes només 3 dies després de nàixer, el 18 d’agost, potser el xiquet més jove que mai ha eixit. I el futur s’ha de cuidar, sempre s’ha de defensar aquesta postura, tindre-la present, perquè la Festa depèn del respecte i l’educació que els tinguem. Poca cosa fem per ells, sempre els enviem davant la banda, però encara recorde la darrera capitania dels Espinacs, de la Canyeta, que amb molt bon criteri, formaren un bloc només per ells, amb banda inclosa. I un altre apunt, parlant amb el president de filà dels Pirates, Pallissa, aquest en comentà que «passades les festes agafe els jòvens i els pregunte què millorar», això és mimar-los. Al VIII Concurs de Caps d’Esquadra, l’’il·lustre jurat, Lluís Cortés , Carrasco pare, i Jaume Miquel, estudien atentament els moviments dels xiquets, l’ordre de l’esquadra, com avança, com mou l’arma. Però com comentaven, hi havia pocs concursants, els guanyadors cristians van ser: dos primers premis per a Ricardo Coloma Ibáñez i Alex Alcaraz els dos dels Contrabandistes, en la part mora, també dos primers premis per a Víctor Masià Albadalejo dels Marrocs i Kiko Asensi Galiana de la filà Kaimans. En aquesta nit màgica, eufòrica i amb ganes, les capitanes de la filà Marrocs, l’esquadra Atreya, feren el sopar de capitanes on se superaren el nombre previst de Marrocs, la part del carrer Barcelona completa, i la kàbila repleta. El carrer principal de Manhattan és transforma en un riu de música, és un goig, és un llevadepressions perquè les bandes d’Alfarp (Kaimans), Quatretonda (Grocs) i Pobla del Duc (Marrocs), no paren de lladrar. La segona desfilada és una gaubança, terme antic de viva alegria. Hi ha ganes i es demostra, la Canyeta, altre any amb les típiques canyes, els Contrabandistes amb les navalles, i la resta de filades amb FESTA. Com no, com ja és habitual, la desfilada es feu llarga, però ja dóna igual! Després de la desfilada un degoteig de gent que agafa els camins de les discos o de les cases per demà estar fresquet.

44

TRILOGIA FESTERA DISSABTE 22 D’AGOST, 1r Dia de FESTES PRESENTACIÓ DE BANDES Últims festers han eixit del cau del Beebop, ells han fet de despertadors als veïns que descansàvem plàcidament fins dos quarts de huit. La batalla d’ahir va ser àrdua i el nivell fester ja el tenim ben consolidat, difícil serà superar-ho. Busque al rober però pense que amb la roba de la Nit del Soparet serà suficient. Abaixe i faig les dues comandes previstes: anar per una coca de llonganissa i a pel periòdic en ca Adrianet. L’Ajuntament ja és obert, la gent ix amb el full de les peces que tocaran en l’imminent acte, exclusiu per als músics, i un ventall amb fotografies festeres i darrere els actes. Sobre el comentari de l’especial de l’Información, ja és un poc rutina, ja que trobem el mateix esquema d’anys anteriors, no estaria gens malament que el periòdic amb la capçalera blava tinguera més interés pels contiguts que pels anuncis. La tribuna d’autoritats comença a omplir-se dels festers i de les festeres més matiners que duen les dues mans ocupades, en una: el periòdic, el ventall i el full de pasdobles i a l’altra, el café granissat, aigua civada o orxata. El farmacèutic m’ha obert i he despertat a la dona, mira que els dos som matiners. Em prepara un bon cafè amb llet, i observem des del balcó com la presidenta intenta controlar-se a ella mateixa, arriba tard, com el senyor Alcalde, com deia un: somos o no somos, i així és, Si som hem d’estar o ens quedem fora. Peporro pare em comenta després de festes que no hi havia cadires per tothom, a vore si podem arreglar aquest apunt. A les huit en punt, els primers sons de música se senten des del costat oposat del carrer, Llutxent de la Canyeta baixa amb el pasdoble Amado de Ramón García Soler. 45

La segona banda, la Unió Musical de Bocairent dels Cavallers del Cid, toca Mosqueter de l’Alboret de Damián Molina Beneyto, obra que incorpora el so de la dolçaina i que, com no podia ser d’altra manera, s’aprofiten de gent de la casa, Néstor Sirvent Aniorte i Francisco Javier Núñez Rodríguez, Feco, i era la primera vegada que ixen dolçaines a la presentació. En tercer lloc, l’Aliança de Mutxamel de la filà Pirates-Mariners amb el pasdoble El Desitjat del mestre Bernabeu. La Unió Musical de Busot de la filà Llauraors ens presentà Monóvar de Miguel Villà. L’Artístico Musical de Sant Roc de Castalla de la filà Contrabandistes, que tancava el bloc cristià, afinà altre clàssic, L’alcàsser Contestà de José Francisco Molina Pérez. La “Lira” de Quatretonda de la filà Moros Grocs interpretà el clàssic El Capitán de l’alcoià Camilo Pérez Laporta. La banda l’Alfarp de la filà Kaimans, ens tocà altre clàssic, Segrelles del mestre també constestà José Pérez Vilaplana. La Societat Musical “Lira Relleuense” de Relleu i de la filà Moros Verds ens tocà Guàrdia de 1941 de l’alcoià Rafael Mullor Alborch, banda que quan arribà a l’Ajuntament els seu director dirigí. La Banda de la Pobla del Duc de la filà els Marrocs tocà Las Provincias de Vicent i Arturo Terol. L’acte el tancà la Societat Musical La Alianza de La Torre de les Maçanes de la Filà Moros Vermells, Capitania Mora, amb un Luís Cortés, Carrasco, que obria la banda amb la seua bandera i pas hermètic, el pasdoble elegit pels nostres veïns La voz de Buñol de Manuel Carrascosa Carrascosa. No hem de deixar de comentar i observar que les deu agrupacions ens varen oferir un vertader recital concert fester, amb pasdobles difícils de sentir, i intentant ser innovador, exclusius, i per aquesta raó, hem de felicitar a les bandes que ens visiten. 46

No sé si caldria demanar i plantejar-se, com es fa en altres poblacions, un concurs musical ja que l’acte està arribant a un molt bon nivell musical. INTERPRETACIÓ DE L’HIMNE DE FESTES Una vegada que els darrers compassos de la banda de la Torre es perden per l’horitzó, els voltants de l’Ajuntament estan plens. Potser és perquè ho vull veure així però, cada any hi veig més gent en aquest acte. Els balcons de la Casa Consistorials s’omplin d’autoritats, l’alcalde, En Ferran Verdú, que a l’entrevista de l’especial ha dit que: «El ingenio vence a las dificultades», el regidor de festes, En Francisco Carbonell, la presidenta de la Federació de Festes, Esther Ferrándiz Candela, on ha comentat també a l’especial que «la ayuda de la gente es enorme», caldria matisar la quantitat de gente, les capitanes del bàndol cristià Míriam i Nerina Verdú, i els capitans del bàndol moro els germans Vicente i Susana Hernández Llinares, entre d’altres personalitats, sense oblidar la de José Raimundo, situat, evidement, a la dreta. Sota dels balcons apareix amb el pèl més que engominat i ja un poc canós, camisa amb coll mao, Joan Garcia Iborra; duu penjades les ulleres en l’escot de la camisa, tranquil·lament trau de la caixa la batuta que li ha regalat la Federació, mana formar, però el primer que destaca és que col·loca a la percussió darrere, en una formació clàssica de concert. Primers aplaudiments i amb la mà al pit, Joan fa una reverència al públic i als músics. El dia anterior, a l’assaig de l’himne, el director del l’himne ha destacat tres principis que comencen per erra: Respecte a l’himne, Respecte a la música i respecte al músic. Abans de començar es gira mirant als balcons i demana la benevolència del començament que li es concedida. L’himne comença amb un redoble que ens deixa bocabadats, i la gent esclata amb aplaudiments.

47

Al primer fort també el personal regala aclamacions fins el final que es lloa i s’ovaciona no només al director, sinó al músic i a la música, com va demanar. Tot i la polèmica que ha haja pogut suscitar Joan Garcia Iborra, tots estarem d’acord que l’himne va eixir com mai, i enguany li ha donat el to senyorial que es mereixia. Un músic de la Pobla del Duc comentava a aquest Cronista que feia anys que no eixa l’himne tan bé. I se li ha de donar tota la raó. Iborra té un poder de transmissió i viu la música festera com poca gent puga aconseguir. No podria deixar de comentar la proposta que ha presentat Juan Antonio Mira, Trenta-dos, director del 2008, el qual proposa que la darrera banda siga la del poble, però amb una característica, que també formen part tots els músics que alguna vegada han format part d’ella. BANYÀ Després de l’acte, músics, festeres i festers, i mirons s’ajunten en els locals socials per agafar forces amb l’esmorzar, no cal recordar com després de festes el danacol és un dels productes que més ràpid es buida en els economatos, amb la finalitat de regular el colesterol. A dos quarts de dotze, dóna començament la Banyà, aigua per a tots és el que es demana. En un dia on la calor feia acte de presència, l’aigua era més que benvinguda, en unes festes on ha estret la calor i només els festers més durs aguanten fins el final. He aprofitat per anar a la terrassa d’un miró per llançar aigua, i allà m’he trobat amb el director de l’himne, on entre poalà d’aigua, banda de música, i got de cervesa, comentem com millorar l’acte de l’Himne, i l’única cosa que li ha faltat a Joan Garcia és un micròfon per poder explicar la finalitat de l’himne, atenent seriós dels comentaris Alejandro Monerris, gran amic del director. La Canyeta ja ha passat pel balcó de Saül el torroner situat al carrer de l’Orito, els Cavallers ja són a la Font del Teatret, i els Pirates-Mariners passen sota el balcó. La música no cessa, i quan els Llauraors estan a l’altura del carrer Sant Francesc, un camió de càrrega ple d’aigua de la

48

companyia Mataix obri les comportes i es produeix una riuada per al disfrute de la vintena de llauraors, l’aigua queia per la costera, com si fos una cataracta gegant, la gent en terra nedant, molt divertit, però.. massa aigua tirada, tenint en compte que no plou molt, hi havia altra cuba a l’entrada del Raval de Jordi, però l’havien posat els Contrabandistes que conclouen les files cristianes i que tenen per costum tirar-se tots a l’una a la bassa. Els Moros Grocs són les hosts mores que obren la mitja lluna, seguits pels Kaimans, Verds, Marrocs i Vermells. Aliens a l’aigua, també s’empren altres productes que estan posantse de moda i que embruten no només els festers i les festers, sinó també els carrers, però no en prenem consciència en moments eufòrics. Les filades, després de fer el passeig musical pel casc antic arriben al principi del carrer Abadia, on aprofiten per fer-se un refresc en ca Pichoc, la música continua carrer el Vall, passant pel carrer Alcoi, i mentre els cristians acaben la desfilada, els moros, arriben tranquils, ja tothom pensa en l’Entrà. La

Banyà

acaba

passades

les

dos

del

migdia.

Les

bandes

acompanyen als festers als seus domicilis i el carrer comença a engalanarse per a la gran entrada de Moros i Cristians. La Federació de Festes ha aprofitat, en aquest dia, l’avinentesa per convidar als presidentes de les Associacions de Festes que més lliga tenen: Muro, Cocentaina, Mutxamel. El Casino ha sigut el lloc elegit per la jove Federació xixonenca, i l’estona ha estat genial, conversant sobre festes, criticant-nos les festes en pro de la festa; i es complementa de l’espontaneïtat de quatre dolçainers i tabaleters que ens ofereixen un menut variat de temes inèdits: Cototo, Adrianet, Txesco i Néstor són els artífexs, i aquest adjectiu, l’espontaneïtat de la Festa és la que la fa gran. ENTRADA DE MOROS I CRISTIANS Un formigueig de gent s’encamina cap al Pont d’Alacant, els cristians apareixen abillats amb els seus vestits ben planxats, les mores van sense

49

uniforme però la cara ja maquillada, armes, destrals, ventalls, navalles, gent recolzada en la barra fent-se un gintònic tranquil·lament... sembla que ja està tot preparat. La màgia de la Festa, l’acte emblemàtic de qualsevol poble que celebre els Moros i Cristians, que ompli el carrer de llum, foc, que és vistós i a la vegada l’antítesi entre alegria i seriositat començava passats tres minuts de les sis. S’obri el balcó, el personal alça el cap i apareixen els dos Festers de l’Any, Benjamín Ferrándiz i Juan Antonio Coloma Peral, el primer amb el vestit de l’alcalde de les partides, el segon de Vermell; el primer no pot pronunciar paraula per l’emoció, el segon trau un full manuscrit, amb un valencià no molt apropat a la normativa: - jo escric així el valencià, em comenta. Darrere estan els seus fills, casualitat, la Presidenta de la Federació i l’Assessor de Festes. Juan Escoda, repeteix les paraules de fa ja 11 onze anys: - anem a començar l’Entrà! Passa el micròfon a Colometa que fa un discurs més que emotiu, que es converteix en llàgrimes i que acaba amb la frase dita a trossos entre els dos: Per Xixona, Per Sant Bartomeu i Sant Sebastià, que arranque l’Entrà. Els Heraldos Cristians arranquen immediatament amb ritme cristià, mentre encenen una caixa xinesa i els coets rebenten a mitja altura. La carrossa dels xiquets de la Canyeta obri la desfilada, seguida de quatre esquadres de jòvens, de menor a major, els alevins, els xiquets de guerrilla, la guàrdia jove, l’esquadra amb el vestit encisador blanc, les donzelles blanques amb una rosa del mateix color que el vestit, i l’esquadra Calagurritanos amb un rejovenit Bedini, la Banda de Castalla va tocar Caballeros de Navarra i Creu daurà. La segona banda de la Canyeta la introduïa l’esquadra d’alevins xiquetes guerreres, amb un vestit de tonalitats marrons, li seguien l’esquadra de Mujeres Azules i l’esquadra Antigua Asturiana amb Quique Blanquer de cap, la Banda de la Pobla del Duc tocava Cid de Pedro Francesc Sanjuán.

50

I la tercera i darrera tropa canyeta, l’obria amb art Javier Ayuso, que resguardava l’esquadra primer batalló amb capa i escut, l’esquadra mixta Flechas con escolta, amb Nacho López, l’Espinac de cap, l’esquadra Cortesanes amb canyetos a les puntes i en mig, i tancant, els Canyetos veterans, amb casc, espasa, i Manolo Sirvent de Cap, i sempre, la Bandera de la Canyeta que ix en l’Entrà, Llutxent tocava Aralk de Francisco Valor Llorens. No cal oblidar que tot el carrer Constitució es va adornar amb una tela vermella que acotava la zona de desfile i l’engalanava encara més. Molt gust per part de l’Ajuntament que ha tingut molt bona idea. La segona de les tropes, els Cavallers del Cid ens anunciaven la presentació de les tropes amb dos estendards i l’escut de la filà, dos xiquets a les seus mares pujades a la carrossa i l’esquadra Xicotets Cides amb Rulito imitant a son pare donaven pas a l’esquadra Cidianes que duien vestit de color blau, tancant el primer esquadró l’esquadra Campeadores-Mio Cid-Punyalet amb escuts i amb Néstor Sirvent marcant el ritme de l’esquadra, la Banda de la Torre tocava Aralk. Quatre banderins donaven pas a uns malabaristes al so de la colla de dolçainers de Gorguera, un cavall i diversos estendards introduïen a les capitanes de la filà Sandra Gómez i Sara Sirvent, i el germà de Sandra Gómez i el novi de Sara Sirvent, Ivan Gómez i Enrique Alvado, que anaven en una carrossa que representava una àguila, amb el mecanisme de pujar les ales, les dues capitanes a l’altura del coll de l’au rapaç amb vestit llarg amb tonalitats blanques i diadema d’or al cap, amb ramell de flors inclòs. Darrere les resguardaven l’esquadra d’Espases i tancant, l’esquadra els Desterrats del Cid, amb el seu cap per antonomàsia i art, Juan José Muñoz, el Ruli, amb la Banda de Bocairent i la marxa cristiana que dóna nom a l’esquadra, Cid. Destacar, que les dimensions de la carrossa de les capitanes dels Cavallers produí alguns problemes, ja que quan s’alçava arriba a l’altura de les llums festeres i va retardar un poc l’Entrà, fent que la següent tropa, els Pirates, tingueren dificultat d’avançament.

51

Els més petits, els Cavallets de mar, suraven la plaça, amb l’esquadra Sirenes amb triennis que vestien combinant el blanc i negre i mocador vermell al cap, darrere les Caribenyes, amb vestit de tonalitats marrons i tancava la Guàrdia Pirata amb la Banda de Relleu. La segona tropa dels Llops de mar s’encapçalava pel vaixell Pirata amb els pares, les mares i els futurs mariners. L’esquadra Lleons de Maracaibo espasa al muscle i José Raimundo que demanava vots, perdó, aplaudiments per als seus guerrers, l’esquadra Sirenes i l’esquadra Quisquilles tancaven amb la Banda d’Ibi que tocava l’explosiva marxa cristiana El Barranc del Sinc de Mullor i la Rosa i el Drac de Francisco Valor. El següent bloc l’introduïa el ballet de Ainhoa López, amb catorze ballarines que vestien falda negra amb un llaç al maluc de color blau, jupetí negre i mocador al cap del mateix color que el llaç, amb el Grup de Dolçainers La Degollà va tocar La Lligassa de Ramon Garcia i Soler. En l’Entrada hem tingut quatre ballets made in Xixona, dos d’Ainhoa López i altres dos d’Hermínia Verdú, aquest detall de comptar amb la gent del poble, fa més gran el nostre espectacle. Finalitzant el bloc pirata, 7 guardians amb torxes resguardaven a la carrossa de les nou capitanes de l’esquadra Sinley, que vestien amb mini falda sensual blava fosca, amb jupetí negre, cinturó blanc i barret pirata negre, amb la capa del mateix color que la falda, amb la copa de cava en la mà que alçaven, demanant els aplaudiments al fort de la marxa cristiana El honor de un caballero de Miguel Ángel Mas Mataix, tancaven els guerrers més veterans, els Bucaners amb Pepe Sirvent, el Campano i la Banda de la població veïna, Mutxamel. La penúltima host cristiana, els Llauraors, arribaven amb la carrossa dels xiquets que representava el porxe d’un mas, que coronaven dos dels festers de la filà més veterans, i una senyera que indicava que la filà Llauraors complia mig segle d’existència. Enguany els Llaura han complit 50 anys des de la seua refundació el 1959 i per això la carrossa duia una bandera especial.

52

L’esquadra Farineta liderada per Juan Vicente Molina, El Litri, demanava amb el gaiato, alçar la forca en el fort de Pas als Maseros, on tancava una acolorida esquadra especial Alcalde de les Partides amb diferents vestits xixonencs entre hòmens i dones; esquadra on cada component vestia el trage de quan havia sigut capità o banderer, i la Banda de Busot que arrancà amb Manta, Forca i Festa. Els Llauraors han tingut un any amb moltes baixes, només eixiren 22 festers i fan un grandíssim esforç per poder participar a les festes, afany que s’ha de reconéixer públicament. A més, només dues filades de Xixona tenen facebook i podem veure fotografies i comunicar-nos amb ells, els Llaura que és un portal lliure i els Cavallers del Cid, que és fixe. La carrossa contrabandista engegava l’alegria de l’Entrà. Una Entrà amb la filà Contrabandistes és sinònim de goig, de desimboltura, de somriures, de ventalls colorits, de destresa amb la navalla, i és el que ens presentaren. La primera de les bandes, la composaven l’esquadra Goyescas de Feco, marroques fetes per un moment Contrabandistes, vestit de l’escola de Villena, amb falda ocre, cos vermell i amb Francisco Núñez, el Feco de cap. La segona de les esquadres, Asalto, també dels Marrocs, i vestits amb vestit contrabandista de tonalitats marrons, i un Albert Sala que ballava la navalla com si haguera sigut cap tota la vida, amb la Banda de Tibi que tocava Farolero. La segona tropa era exclusivament de dones, la primera amb Mantons i la segona anomenada Los 7 volantes amb vestits de volants, uns de color vermell i altre verd pistatxo, amb un cap d’esquadra excepcional, el moro Vermell Rafa Blanes que ho va fer amb molt d’art. La Banda de Banyeres de Mariola tocava l’animós pasdoble Pepe Antón. Dos carros amb burros i un grup de dones vestides amb volants repartien clavellines al públic, seguits de l’esquadra xiquets, i l’esquadra Gitanenques amb falda multicolors i camisa de volants de colors lila i taronja, , model disenyat i confeccionat per la disenyadora andalusa, 53

Melisa Lozano a Fuengirola, i Fernando Sellés ballant la navalla. L’esquadra Veneno amb un exaltat José Alcaraz, El Flare, que amb sobirania i talant marcava el ritme de la desfilada, la Banda de Castalla tocava Als Contrabandistes. L’esquadra Marisoles, amb el vestit molt similar de l’esquadra Gitanenques, i Rafael López, El Sebot de cap d’esquadra, que va tindre un problema a l’altura de la tribuna quan la canana no li va apretar els pantalons i quasi es queda en calçotets. Tancava l’esquadra dels Veterans amb Sebastià Nicolàs, Pocholo i Ana Riera, la Carnissera, de caps d’esquadra, amb la Banda de Llutxent. De fons se sentia un equip de música amb una obra clàssica, Las Boda de Luís Alonso, que ballava un ballet composat per huit balladores amb vestits de colors vermells i negre, i destacava perquè és molt poc freqüent, per no dir la primera vegada, que a Xixona es treia un equip amplificat. Li seguien uns cavalls de doma, amb el pare de la capitania, Rita, contrabandista de tota la vida, i darrere la carrossa que representava un carro adornat amb cavalls, acompanyats dels nuvis de les capitanes, Nerina i Míriam Verdú, amb vestit contrabandista de volants, amb tonalitats vermelles i dorades; tancava la capitania, l’esquadra de les capitanes amb cavall batidor i la Banda de la Pobla del Duc amb la marxa Farolero. En resum, una entrada molt ràpida i viva, que és la tònica de les darreres capitanies. De sobte, mentre el sol va posant per la Penya Migjorn, els Heralds Moros canvien el ritme, es fa més cadenciós, i l’avinguda Constitució va quedant-se a fosques, i és un comentari que caldria tenir-lo en compte. Enguany, i més que cap altre any, el carrer, quasi literalment, estava enfosquit, per diverses raons que apuntem: primera, els llums festeres eren poc potents, amb perilles petites que no il·luminen la part central del carrer, i l’altra, que els arbres que estan a banda i banda de l’avinguda han crescut, i en molts llocs tapen les faroles i produeixen una ombra que

54

altres anys no la trobàvem. Conseqüència, els Moros ja no llueixen perquè no es veuen, per exemple, els detalls dels vestits. Cal buscar una solució, no sé si és possible tenir més potència i col·locar focus per tot el carrer, sinó hi ha il·luminació, no hi ha espectacle, aquesta ha de ser una qüestió que la Federació ha de tenir present per l’any venidor. Els Grocs començaven la presentació de les hosts mores, amb la carrossa de xiquets, la primera esquadra de xiquets, l’esquadra Habites Grogues i l’esquadra Cantineres, tancava l’esquadra d’adults Óbilas Voraces amb Jaume Monerris demanant els aplaudiments als balcons amb la Banda d’Agost. La segona de les tropes la formaven dues esquadres, les cantineres i els Veterans amb la banda de Quatretonda. Els Kaimans entraven al carrer amb la Carrossa, l’esquadra de xiquets, l’esquadra amb vestit llogat, de colors negres i blaus foscos, Aligators i l’esquadra amb el primer dels vestits oficials, el ratllat blanc i blau, amb la banda de Catadau que interpretava El Kàbila de José Maria Ferrero. El següent bloc, l’esquadra Dones ja fa que eixim i l’esquadra amb nou festers amb els Bombatxos Blaus i la Banda d’Alfarp que interpretava la marxa mora del xixonenc Ricardo Planelles, Kaimans. Els Moros Verds feien una de les seues entrades amb menys festers, 35, fet que es va produir reduir una banda, quan habitualment eixien amb quatre. L’esquadra de Picos, amb excel·lent uniformitat i sense capa, i capitanejada per Adrià Baldó obrien les tropes verdes, darrere l’esquadra de Veteranes, i tancava l’esquadra oficial amb Ildefonso Ramos de cap i la Banda d’Ibi que tocava El Kàbila. La segona de les tropes l’obria una esquadra de xiquetes, darrere l’esquadra amb motxilles i armament al muscle, amb Enrique Soler, Peldanyo, de cap, l’esquadra Dolunay amb vestit dorat i tonalitats verdes,

55

i tancava la tropa l’esquadra de Negres, amb Luís García, el Majo, de cap d’esquadra, la Banda de Mutxamel bufava Moros del Rif de Rafael Alcaraz Ramis. La carrossa dels xiquets, plena com mai, obria el darrer bloc que amb els dos camells es presentaven els capitans dels Moros Verds, Santiago Llorens i el seu fill, amb mateix nom, i l’esquadra Soca d’Olivera i la Banda de Relleu que explotava amb la marxa mora No ho faré més de Vicente Català. La marxa mora No ho faré més era la predecessora de la carrossa dels Marrocs, més buida que mai. Una esquadra mixta era la primera formació que trobàvem, li seguia l’esquadra de Laia i Aina, l’esquadra guerrera dels Xemonés, i tancant l’esquadra de Veterans, que per primera vegada eixien en la primera banda, la Banda de Llutxent tocava Guàrdia Jalifiana. El segon bloc dels Marrocs estava dedicat a les dones ja que l’esquadra de xiquets, l’esquadra Lluna de Foc, l’esquadra Pili la Campana i l’esquadra Presidenta demostraven la dominació de la dona Marroca, tancava la banda, això sí, l’esquadra dels Cavallers dels Marrocs, amb la Banda de Castalla que tocava Moros del Rif de Rafael Alcaraz. El darrer bloc l’introduïa el ballet d’Hermínia Verdú que feien de catifa a les capitanes de l’esquadra Atreya que pujades a una carrossa amb el cap d’una cobra, demostraven la seua força amb el vestit de tonalitats dorades, tancant i amb molt d’entusiasme l’esquadra Animal amb la Pobla del Duc que tocava Cavall de Foc. Un grup de 20 percussionistes ens avisava que la capitania mora dels

Vermells

estava

entrant

pel

carrer.

Els

Moros

Vermells

ens

presentaven una entrada típica, esquadres i bandes. Per això, la primera dels deu blocs l’estrenaven l’esquadra Africanes amb Tere Soler de cap d’esquadra, amb vestit de tonalitats vermelles vives i l’esquadra Africans, que amb vestit especial de negre, conjuntava a

56

l’esquadra d’Africanes, tot compassat amb la Banda de Bocairent que tocava El President. El Canó dels Vermells obria el següent tàndem que era disparat per tres festers dels Vermells; el canó, com va comentar molta gent, haguera estat genial sinó l’hagueren fet disparar perquè a alguns Mirons els va molestar, amb alguna expressió no molt catòlica: la mare que els va ... L’esquadra de dones Noor amb vestit blanc i vel lila donava pas a una esquadra amb vestit oficial i l’esquadra Pardals de Foc que, també amb vestit especial, de negres amb molt de metall daurat i la Banda d’Alfarp amb la marxa mora Penya Cadell. La carrossa dels xiquets més plena que mai feia de pont a l’esquadra de Mores Vermelles que estrenaven vestit oficial amb un pal que acabava amb plomes blanques i vermelles, el vestit de Moro Vermell però adequat per a les festeres de la filà més gran de Xixona, i l’esquadra d’hòmens Vermells amb llances i Lluís Cortes, Carrasco pare de cap d’esquadra, els acompanyava la Banda de Muro que tocaren Cavall de Foc de José Rafael Pasqual-Vilaplana i Moros del Rif d’Alcaraz Ramis. Huit estendards de colors vermells portats per fester amb gel·labes vermelles obrien el bloc que donava pas a tres esquadres, la de dones Habibi, l’esquadra d’hòmens Batussis amb vestit especial de negres amb molt de ferro daurat i l’esquadra, també d’hòmens, Almansur amb petos, i la Banda de la Torre que tocava la de Víctor Català, No ho faré més. Una catapulta, arma estratègica, seguida de malditos amb gel·laba vermella , a banda i banda del carrer, obria pas a l’esquadra Alfakies que vestien un vestit que destacava pel soroll dels cascavells i l’esquadra especial de negres Pepe Sanchis amb la Banda de Banyeres que tocava El Moro del Sinc. Un dels blocs que més va destacar va ser els sis dromedaris pujats per una representació de les filades Mores de Xixona, una kaimà, un verd, un groc, un marroc i dos vermells, amb les banderes.

57

El Ballet dels capitans confeccionat per Hermínia i amb la colla de dolçainers i tabaleters la Degollà que tocà Arenes de Francisco Valor Llorens, aquest ballet donava pas a la Carrossa, que representava una jaima, dalt d’ella pujaven els xiquets dels capitans, La Banda de Busot amb la marxa mora El President i la Marxa del Centenari porta altra esquadra de negres guerrers i l’esquadra amics de Susana. Darrere d’elles un grapat de cantineres amb les mateixes gel·labes, que dotaven al boato, d’una seguida tirant confeti i una carrossa que representava un oasi. L’esquadra Arena Roja que prenia nom per la tonalitat del seu vestit donava pas a l’esquadra de negres Michelin eufòrica al so de la genial marxa mora Abencerraig de Saül Gómez, una marxa poc sentida a l’Entrà de Xixona i explotada per la Banda de Campello. El ballet de Sandra, del grup de Ainhoa López, amb una plataforma que duia una font, i seguidament a banda i banda del carrer guerrers amb torxes i els capitans, amb el malnom dels Congos, a peu, per disfrutar de la magnífica banda que portaven, la Primitiva d’Alcoi, amb un considerable nombre de músics, un centenar, i sobretot la marxa mora L’Entrà dels Moros. Als capitans els va fallar una decoració que representava la Mesquita de Córdoba, va arribar al Partidor però, en compte de 8 metres que havia de ser, la decoració es va convertir en un ridícul de 2 mestres, que no lluïa, i els capitans van decidir no traure’l. A més, va haver un tall després de la catapulta, i la capitania mora va passar al galop, els capitans dels Vermells, per exemple, van passar la Plaça en menys de 20 minuts. El resum de la capitania dels Vermells podria ser una Entrà de Negres per la gran quantitat d’esquadres especials, sis en total, i les bones bandes que van portar. El que caldria cuidar en general, i fa anys que no ho fem, és el tema de la música; repetim, a vegades tres o quatres, la mateixa música, siga

58

cristiana o siga mora. Hem tingut 36 grups musicals, un menys que al 2008, és a dir, que en l’acte per antonomàsia no hi ha crisi. Ja ho hem dit, l’Ajuntament, i en la seua extensió, la Federació, ha de tenir com a prioritat augmentar els watts en el carrer, ja que estava pràcticament a fosques, això sí, la tela rogenca que es va col·locar al llarg de l’avinguda Constitució va engalanar com mai el carrer. L’Entrà acaba al voltant de les dotze i mitja, una bona hora, i de seguida començà l’actuació estel·lar del grup mític, rockabili, dirigit per Carlos Segarra, Los Rebeldes; la veritat que el preu de les entrades era prou assequible, però no sé si era el dia més indicat per dur aquest grup de música; un centenar de persones acudiren al concert amb un dels roquers amb solera en l’època dels 80 i la nomenada Movida Madrileña, molts pocs per al renom que té. DIUMENGE 23 D’AGOST. 2n DIA DE FESTES. DIANA DEL SEGON DIA El dia comença a despertar amb tímida claror que apareix per darrere de la Serra de la Grana, i primers festers i músics comencen a aparèixer pels volts de la Casa Consistorial al voltant de dos quarts de huit. Hui són els cristians que passegen al so de la música pels principals carrers del poble: La Canyeta, Cavallers del Cid, Pirates-Mariners, Llauraors i Contrabandistes. Els moros han tingut mitja hora més de descans perquè s’ha respectat els 5 minuts entre banda i banda. Grocs, Kaimans, Verds, Marrocs i els Vermells. Els Marrocs enguany en la primera diana han aconseguit eixir en formació. La veritat és que es podria intentar eixir amb esquadres, sempre que el nombre de festers siga suficient. És el despertar de les tropes, i en qualsevol exèrcit es necessita una instrucció, i aquest és el significat de la Diana en el món dels Moros i Cristians, tot i que, el passeig amb música, a una hora on la tranquil·litat és el que regna, amb el so de les babutxes arrastrant el carrer i el record

59

del dia anterior et fan obrir els poros, absorbir els efluvis musicals i guardar-los a la retina. Un apunt, respecte a la netedat dels carrers, a partir d’aquest dia van desaparèixer les papereres de cartró que el servei de neteja havia col·locat en les façanes del carrer, cosa que va fer que la gent tirara les deixalles al terra. A més, podríem fer una campanya de reciclatge per les filades ja que en aquests dies gastem molt vidre i plàstic. Els cristians esguarden l’arribada dels Moros que agraeixen, com en anys anteriors, amb aplaudiments, sobretot hi ha festers de la creu de la Canyeta, Contrabandistes i Pirates-Mariners que faran les xerrades necessàries per ajuntar forces per a la guerra. AMBAIXADA CONTRABANDISTA A dos quarts de deu, cinc cavalls inicien el trajecte cap al Castell de Festes, encapçalats pel seu ambaixador, Juan Carlos Allés, que duu el vestit de contrabandista i el recobre una capa. S’apropa al carrer Josep Hernández i Mira, on s’atura pel requeriment d’uns guerrers de la Canyeta que pregunten: Quien vive? La resposta no es fa esperar: España. El Canyeto vol concretar: ¿Qué gente?. El Contrabandista especifica: Los honrados sevillanos que vienen a esta tierra, para ayudar en la guerra a sus buenos ciudadanos. Primera part que acaba quan es llancen un grapat de diners als cristians

de

la

Canyeta

però

que

per

infortuni

a

l’ambaixador

contrabandista se li van embolicar amb la capa i els diners van caure als peus dels Contrabandistes, que no van deixar passar l’oportunitat d’agarrar-los, clar el nom els delata. La Canyeta, aprofitant els penons de l’any passat de la capitania, va adornar, donant-li un altre aire, l’ambaixada i és que enguany s’han complit 125 anys de l’Ambaixada dels Contrabandistes, i com comentava un dels protagonistes de l’acte, Ángel Blanes «l’avinentesa s’havia d’aprofitar, no tots els anys es compleixen 125 anys», i tenia tota la raó, la Federació va repartir plaques als protagonistes de l’acte, van anar molts

60

pocs ambaixadors contrabandistes, soles Allés i Pepitón, mai sense oblidar als que han fet possible que arribem a aquesta data. Després de l’Ambaixada tots els Contrabandistes es van fer una foto als peus del Castell. També el text d’aquesta ambaixada s’ha publicat a El Programa per donar-la a conéixer a tots els interessats que volen llegir-la tranquil·lament a casa. AMBAIXADA DELS PIRATES Tot seguit, com si d’una recepta de cuina es tractara, els PiratesMariners, des de la porta de l’Ajuntament començaven, passades les deu del

matí,

la

seua

ambaixada

humorística,

però

amb

la

finalitat

d’aconseguir la unió amb els cristians de la Canyeta. I pujaren amb una excavadora per parodiar la crisi mundial provocada pels bancs i pels empresaris de la construcció i les seus benvingudes i acceptades especulacions de terrenys. Però l’ambaixada començà amb el crit ¡Per Sant Bartomeu i Sant Vicent... dic ¡Per Sant Sebastià! Al·lusivament a l’errada que va tenir el pregoner de festes, Alejandro Mira. Una primera part centrada en la crisi econòmica mundial, les hipoteques i als polítics que s’aprofiten de la seua condició; i on en la presentació de les forces, les mítiques paraules «Somos representantes legales / del escuadrón marinero / hombres serios y formales» dites per Mario Ballester, que va fer una part important d’ambaixada, i com deia el seu pare: «estic content perquè està prenent-li el gustet». Les referències al portaveu de les files populars, José Raimundo, va ser una constant al llarg de la crítica; també referències al parc del Barranc de la Font que sembla que després de 40 anys d’existència se li haja donat una funcionalitat: acomensa a funsionar, / i aixo mos a alegrat, / fan balls, concerts / i hasta hiá un quiosquet / pera poder ferse algún nugolet / mentres antretens als chiquets.

61

També es va parlar de les noves oficines de Colefruse, que «pues no sabem si es un cacherulo, / un edifici GAY / o una casa d’alterne». Altres temes parodiats foren: la visita dels Ministres a Xixona, el cas Gürtel estudiat per Paco Piqui, l’olor a fem de la planta de reciclatge, la dificultat d’independitzar-se els jòvens per la nul·litat de crèdits i el preu de les vivendes, els robatoris a principi d’estiu al poble, l’acabament de les obres de l’Ajuntament, l’augment de preu dels funcionaris de l’Ajuntament, l’ampliació del cementeri, el nou retén al costat de l’Intermarché que aprofitarà Mauro el policia per fer les compres, el nou Centre de Salut que està acabat però no en funcionament, la mort del rei del Pop Michel Jackson per culpa de la retreta dels Moros Grocs. L’ambaixada l’acabava Mario Ballester amb paraules dirigides als seus companys de filà ¡ A mí compañeros de armas ! Con los burros a las cuadras, y después juntos vayamos a buscar nuestras escuadras y bebernos todo el vino que dejamos en las jarras. Ambaixada molt ben recitada i prou treballada, amb sonorització perfecta i prou gent escoltant-la, a més del prometedor ambaixador, Mario Ballester, que assegura, ja en la seua segona intervenció, el substitut de Juan Francisco Ballester, Peporro. Al Kabileo, un dels actors d’aquesta ambaixada em va comentar perquè no demanàvem que vingueren els mitjans de comunicació per retransmetre i donar notícia de les dues reclamacions. I té tota la raó, Xixona es diferencia de la resta de poblacions i ciutats que celebren Festes de Moros i Cristians perquè presenta 5 ambaixades. I el segon dia de festes es concentren 3 ambaixades. MISSA A SANT SEBASTIÀ – EIXIDA DE MISSA

62

Després de què els Pirates baixaren desfilant des del Castell Fester, contents perquè han ajuntat forces, i prop de les onze del matí, des de la porta de l’Ajuntament, tots els capitans i banderers de filà amb l’ordre de l’Entrà, la capitania cristiana i la capitania mora, els membres de la Federació de Festes i les autoritats locals amb la banda de música dels Contrabandistes, pujaren a l’església Nostra senyora de l’Assumpció a sentir missa en honor a Sant Sebastià. Missa feta en valencià, escassa de festers, com és habitual; hui se li ret homenatge a Sant Sebastià copatró de Xixona. A les dotze en punt, els Canyetos són els primers en eixir de missa i llançar les seus típiques i crítiques al·leluies. Algunes molt enginyoses: Somos los Conguitos... repetimos: somos los Conguitos. Fent al·lusió al càrrec representat per tota la família. El problema del local dels músics: Apadrina a un músic: Dóna-li de menjar i un llit i dormiràs millor a la nit (www.salvemelsmusics.org). També sobre el mateix tema: L’Ajuntament no pot passar: un local per als músics te l’obligació de trobar. I Crítica Social: En vint anys de paperets mai ningú s’havia ofés fins que vam dir interino al president del Casino. La baixada de missa la fan primer els cristians (Canyeta, Cavallers del Cid, Piratas-Marinos, Llauraors i Contrabandistes) seguits dels moros (Grocs, Kaimans, Verds, Marrocs i Vermells). És ràpida i acolorida, el sol ens regala els seus millors rajos, els fotògrafs amateur aprofiten per traure bones instantànies digitalitzades. Al voltant de la una del migdia comença el kabileo, hui la gent està fresqueta, en el dia de més participació. El kabileo és una gran berbena d’alegria, música i bon rotllo. La calor fa acte de presència, els cossos dels festers comencen a suar, i es fa la ronda per les kàbiles, fins l’hora del dinar. Als Vermells enguany tenim els hereus de la Sardineria, enguany una polperia. Caldria destacar que sobretot els jòvens acudeixen al Kabileo vestits de festers d’anar per casa, amb sabatilles còmodes, amb camisetes que no pertanyen al vestit i desllueixen la vestimenta del conjunt de la filà; 63

tenim 362 dies a l’any per vestir de la manera que vulguem, costa tan patir? També s’enllaça amb els festers que es queixen pel menjar, en cap kàbila es menjar malament, potser si es compara amb un restaurant, o amb el menjar de casa podem trobar diferències, però el menjar de festes té la seua característica, és menjar de festes, cuinejat per a molta gent, i hauríem d’agrair el treball que fan els kabileros i les kabileres que és molt i quasi sempre agraïts. Hi ha tertúlies entre els diversos guerrers, ja siguen de la creu o de la lluna, José Miquel Garrigós, Bedini, comenta que li han dit moltes coses al llarg de la vida, però mai cabo infantil com narrava el periodista del Información, altre any han treta la fotografia de les capitanes dels Cavallers del Cid que van destacar per la seua carrossa de l’àguila. I de sobte, es fan les cinc i mitja de la vesprada. TRONS (ALARDO) Al voltant de la Plaça es fa un silenci inquietant, dos moros Verds ha tingut gosadia de penjar la bandera de la Mitja Lluna al pic de Cabeçó d’Or, els cristians s’han enrabiat i han vist perillar el poble. Reculen davant la força dels trabucs dels Moros. La Canyeta obri el combat, seguits dels Cavallers del Cid, els Pirates han desembarcat tard i no han tingut temps de reaccionar, els Llauraors estaven fent ametla i també s’han adonat tard, i als Contrabandistes, els Vermells els han fet una

emboscada,

els

potents

dispars

del

seu

canó

han

provocat

desconcert. Així els Marrocs, amb la seducció de les seues capitanes han resguardat a la Capitania Mora, a més, els Verds, Kaimans i Grocs han acompanyat en aquesta lluita. Lluita que ha tingut molts pocs festers, els trons han sigut poc agressius, un exemple, si ens fixem, no s’ha trencat cap bandereta provocada pel tro de les armes; això sí, la seguretat davant tot, protecció civil anava avançant pels costats amb extintors i amb vestits que els protegien el foc, per als tiradors els ha donat més seguretat.

64

Però, una cosa és clara, que cada vegada som menys tiradors en l’acte més representatiu de la Festa de Moros i Cristians, la Batalla, i això va fer, que els trons duraren una hora escassa. AMBAIXADA DEL MORO A dos quart de huit, els Moros inicien el camí per parlamentar amb els

cristians.

Els

Vermells,

amb

els

Capitans

del

bàndol

Moro

i

l’Ambaixador Moro són la comitiva que crida a l’altura de la Societat Cultural El Trabajo, enfront del carrer Pescateria i al peu del Castell anunciant l’arribada de l’Ambaixador Moro. Ambaixador Moro representat enguany per Paco Bernabeu, el de Castalla, Miró que s’ha oferit per fer el paper i que ha donat la talla. Dalt del Castell l’espera l’Ambaixador Cristià, Pablo Mira que amb la joventut, i carisma es fica en el paper, els dos fan una molt bona ambaixada. Enguany, hem canviat els papers, i la novetat era que els Moros Vermells han organitzat l’Ambaixada i no els Kaimans, com era habitual, per uns problemes que ara no venen a conte. Discussions a part, hem de saber, que aquests papers, imprescindibles en la Festa, són els que menys personal està disposat a fer, i si algú s’ofereix cal donar-li tot el suport possible i ànims. Només resta donar l’enhorabona als Moros Vermells i a Paco Bernabeu per prendre la iniciativa, com a la resta de festers dels Cavallers del Cid que estan al peu del canó, mai millor dit. Després de l’ambaixada, les tropes cristianes baixen derrotades mentre que les mores ho feren alegres, i la veritat és que fou una desfilada lleugera i alegre, i és aquest el ritme que hauríem de seguir, perquè beneficia a tothom. Després de la desfilada, a casa a disfressar-se per al següent acte. RETRETA La retreta començava a les onze de la nit, els primers en fer-ho, la Canyeta

que

representaren

les

pel·lícules

65

de

l’Índia,

les

famoses

Bollywood, i l’anunci de Pita pita Eh, una retreta molt animada que acabà amb l’himne de la Canyeta. Els Cavallers del Cid representaren el Bingo. Els Pirates-Mariners de la Movida Madrileña , els Llauraors aprofitaren el calor per eixir del Chiringuito i els dies d’estiu i els Contrabandistes i la seua Banda de Música de Mexicans. Amb un grup de mariachis, Carlos Ferrer i sus muchachos, van passar tota la nit cantant rancheres i van traure diners i tot. El Moros Grocs arribaren després de 40 anys a la Lluna, els Kaimans de Lluitadors, els Moros Verds de Colla Castellera, amb castells coronats per un xiquet amb la bandera independentista i amb vall de sardana inclòs, els Marrocs de Grups de Música i els Vermells que isqueren de Conguitos, amb una coreografia feta per tota la filà. Hi ha gent que es prepara amb consciència aquest acte, altres que no poden amb ell; però un Miró em va comentar que la Retreta havia estat molt fluixa de festers i d’idees, a més, l’acte va anar molt lent, és fa difícil avançar i acabà vora les dues del matí. Després tots a veure l’actuació de l’orquestra Óxido que congregà a més personal que en Los Rebeldes i que tocà fins ben entrada la matinada. Com deia una assistent: «l’orquestra boníssima, van tocar molt bé, fent ambient, al Para-sol, es va muntar un mesclat de mariachis, movida madrilenya i grups musicals dels Marrocs... pareixia el Festival de Benicàssim». I altra reflexió d’una Mirona amb prou edat que contava que només acabar la Retreta, encara passant la Banda de Música dels Vermells, els encarregats d’arreplegar les cadires de Sillas Gil, amb males maneres, van fer alçar al personal, i quasi que els tiren, literalment, de la cadira. Caldria tenir-ho en compte, i ben en compte. DILLUNS 24 D’AGOST. 3r DIA DE FESTES DIANA DEL TERCER DIA DE FESTES El sol ha eixit, significa que entrem en la recta final de festes. Les Festes de Xixona es passen en un bufit. Si fa tres dies estàvem en la Nit

66

del Soparet... La diana, primer acte del dia, comença amb menys festers, en general, de totes les filades, però hui agafen la iniciativa els Moros: Grocs, Kaimans, Verds, Marrocs i Vermells; seguits els cristians, La Canyeta, Cavallers del Cid, Pirates-Mariners, Llauraors i Contrabandistes. Reconfortants són les paradetes que ofereixen els capitans i alguns festers per començar a despertar el cos que encara no es troba. A més, és típic i ja tòpic que els Cavallers del Cid peguen una volteta pel poble i aprofiten per fer la Diana pel barri Sagrada Família, on tenen la seu, els Vermells visiten el carrer Sant Bartomeu, situat al barri Maria Verdú, on reten homenatge a Sant Bartomeu, en el seu dia, i els Marrocs que trencaren els esquemes i pujaren la costera de la Mandola fins arribar als peus de la Torre Grossa, diana diferent amb vistes espectaculars Els Moros acaben primer la Diana i esperen als companys de la creu, mentre es prenen un cafè, regalen aplaudiments i esperen que es facen dos quarts de deu per traure al traïdor de la presó. JUÍ SUMARÍSSIM DEL MORO TRAÏDOR Es fa l’hora del juí, els Marrocs ja han preparat al protagonista principal, mentre han calfat motors, quatre galtades davant dels molts Mitjans de Comunicació que enregistraven l’acte que ens diferencia, el Juí emblemàtic del Moro Traïdor. Mentre el tribunal seriós espera davant de la Banda de la Torre que comença a tocar les notes d’un pasdoble, ix el Traïdor, que serà jutjat per l’alta traïció d’haver-se enamorat d’una cristiana. I el primer que fa és llançar-se damunt de la fotògrafa del periòdic Información. Els Marrocs pugen al fementit mentre aquest aprofita els despistes per llançar-se contra el sexe femení, tampoc es va salvar l’altre sexe, i era respost amb contundència per Marcos Ros, pare i fill, que li arreen amb gana, enguany, va rebre, fins i tot, sabatades. Molta gent va seguir l’acompanyament fins el Castell Fester, mentre unes visitants es preguntaven si les envestides al Moro Traïdor eren de veres, i és que José Alfredo Aznar, Teclín, va donar molt joc, es va capficar

67

en el paper; aquest se celebrava els 25 anys de la mort de Pepet, un personatge que va calar massa en aquest acte. El baixà, Pasqual Soler Coloma, alçava la veu al vent pel mal produït per la injúria de vendre el cor davant una cristiana i donava pas al fiscal, Antonio Ibáñez, Tonèfica, que l’acusava de traïció de cor, tot patrocinat per l’empresa Yellow market. Els temes, en la part còmica i irònica van estar centrades en la Processó del Raval, el director de l’himne de festes, la mort de Michael Jackson, el Consell Regulador, els polítics espanyols que haurien de fer pel·lícules, els vestits de Camps, la raboseta del Barranquet i la grip A i els Marrocs i consells per evitar el seu contagi. Enguany, el defensor, Juan Antonio Mira, va estar fluix, ja que semblava com si no es sabés el seu paper, que per altra banda, ha de ser difícil aprendre’l, però clar, com que és l’acte que ens representa, haurien de tenir cura en aquest aspecte, més quan, últimament, hi ha molts mitjans de comunicació. No hi hagué indult: Mahoma no lo perdona del otro delito; que un creyente de su rito en una Iglesia contrito del cura bese la mano, y se convierta en cristiano, sin que esto le importe un pito. La sentència fou clara i contundent: ocho tiros al marrano, casi, perquè no hi eren els huit. El darrer desig del Moro Traïdor, que li posaren un para-sol, que no li vindria malament. Vermells, Foc!!! Digué el Baixà: els trons dels trabucs donà pas als darrers versos: Lanzad los sones, músicos al viento y así, al compàs de su vibrante acento, desfilen mis banderas y pendones. Els hòmens moros pels costats i les esquadres, algunes pobres, de festeres, donen al Moro Traïdor, la millor perspectiva del que són els Moros i Cristians de Xixona, el darrer grup amb el Traïdor mort a la llitera, mentre uns Marrocs ploren la pèrdua, i la Banda de la Torre, que feu una brillant interpretació amb la marxa mora Penya Cadell, mentre Kiko el Lechero

68

arrastrava els timbals a Carlos Verdú, percussionista de la Banda de Xixona, que suava i portava el ritme més allà del cel. El Moro Traïdor entra a l’Ajuntament d’una manera violenta, la Torre acaba la marxa mora, i l’acte conclou. MISSA A SANT BARTOMEU – EIXIDA DE MISSA La Banda no deixa la formació, canvia a pasdoble i tota la comitiva: tots els capitans, banderers i festers es traslladen a l’església arxiprestal, amb ordre invertit al dia anterior: Grocs, Kaimans, Verds, Marrocs, Vermells, Canyeta, Cavallers, Pirates, Llauraors i Contrabandistes, la capitana i banderera cristiana, i el capità i banderera de Festes moro, quasi tots els membres de la Federació i les autoritats locals. La missa és oficiada per cinc cures, i està dedicada al màrtir sant Bartomeu, patró de Xixona en el dia de la seua honomàstica. La missa durà un poc més del previst, i a les 12:00 hores començà la baixada de missa, quan encara no havia acabat l’ofici religiós. Baixada on molts festers moros, no arribaren, on els Vermells llançaren a l’aire coets de confetis que provocaren més colorit en el darrer de dia de festes, i on la Canyeta continuà tirant les seus salves. A vore, ens hem de donar compte d’una qüestió important, que hem ajustat molt els horaris dels actes, fins i tot, aquell que intenta anar-hi a tots pot agafar estrés, oblidem que estem en festes, i no pot ser tot estricte, i els que més ho noten són els Capitans i els Banderers de filà i de Capitania, com marca el guió fester, i acaben exhaustes. Hem de trobar el punt intermedi, potser que si retardem l’eixida de missa un quart d’hora, no sé, o com estava, mitja hora, la cosa canviaria. El que no potser, i hem d’evitar en el futur, és el que va passar, que el cura, amb cinc convidats que tenia, no havia acabat la missa, i la Banda dels Grocs, en aquest cas, ja havia començat la desfilada de la baixada de missa, com marcava el llibret d’Instruccions, i només hi havia 5 festers desfilant.

69

Evidentment que no tenim, millor dit, hem perdut la tradició de participar en els actes religiosos, l’església està buida de festers, que caldria parlar sobre el tema; si són festes patronals en honor a dos sants... però, pense que els actes els hem de fer per participar, voluntàriament, i si els horaris no ens deixem respirar, caldrà pensar en millorar les coses. Al voltant de les 13:00 hores les bandes acompanyen als festers al kabileo. Un kabileo on el nombre de festers es redueix, però la resta de gent, festers, mirons aprofiten les hores. Hui hem visitat, al fer la ruta, els Grocs, els Vermells i els Verds, i hem arribat fins la Plaça del Contrabando, en el mapa de carrers de Xixona, s’ha de buscar, Plaça de les Monges. Hi ha ambient, també cal fixar-se en tres dibuixos que hi ha penjats a un costat de la plaça i que els aprofitem per fer-nos fotografies i immortalitzar el moment. Els cinc cures de missa seuen veient l’ambient i fent-se un aperitiu, al costat trobem amb pantalons, sense camisa i amb tirants a Pocholo, que té una agradable tertúlia amb uns convidats, la banda sona, el Contrabando ens ha regalat molta alegria. La ruta l’acabem al Canya-sol, on el seu delegat, Quique Blanquer, ens punxa els últims temes musicals d’Eivissa entonats per tots els canyetos. Tornem pel carrer Mallorca, parem a l’altura de la kàbila dels Gelaors i sembla que hi ha tranquil·litat. Hem preguntat a uns músics com han dormit, i la resposta ens estranya: «millor que cap any». Aquelles Bandes, com la de Llutxent, que dubtaven del lloc, van acabar dient que els havia agradat el lloc. Els dinars dels Llauraors i dels Marrocs són més vius, hui comença el seu regnat. Higinio Rico pren una cervesa al costat del Fester de l’Any Cristià, esbufega per la responsabilitat i també, perquè no, per la il·lusió que representa. Als Marrocs, hui no fa ni calor, l’ambient comença a transformar-se en ganes de capitania. Les capitanies són revulsives, de moment tot és alegria, i són anys de faena agafats només, malauradament, per uns quants; el fester i la festera xixonenca s’implica poc. Al carrer sant Francesc es fa l’alçament 70

particular dels Llauraors, d’igual manera es fa al para-sol dels Marrocs, la presidenta agafa el micròfon i fa un discurs on recorda les darreres capitanies i alcen als nous, Pepe Arques i Javier l’Alcoià. ALARDO (TRONS) Nerina Verdú, capitana de les forces de la creu, ha eclipsat, amb el moviment sensual de la navalla, a Chimo-Chimeti, aquest no ha pogut reprimir-se i ha delatat l’entrada secreta al castell per conquerir-lo. Els Moros Grocs s’han adonat els primers i volen defendre posicions. Els Kaimans enrabiats tenen un dispar sec i ràpid, com els Verds, que sembla que no els funcione el canó, els Marrocs s’han aprovisionat de les tiradores de l’esquadra Atreya, i els Vermells que resguarden i intenten frenar als Contrabandistes, que fan una filera de quatre tiradors i no hi ha més remei que recular amb la força dels Llauraors que no volen perdre ni un tros de terra, els Pirates-Mariners han arribat a temps, i el cop de Quique Colomina retrona més que el del Lechero dels Verds, fan lliga amb els Cavallers i tanquen dos tiradors de la Canyeta. Hui hi ha molts menys tiradors que el dia anterior, no sé si vaig contar 4 contrabandistes, 6 pirates, altres cavallers, dos canyetos, i 5 llauraors. Si el diumenge els trons van durar una hora, hui, han durat només 40 minuts, fins i tot ens ha sobrat pólvora. És difícil atraure als tiradors, més quan la resta dels guerrers es queden fent la sobretaula a la kàbila. També, hui, trobàvem el carrer banyat, amb bidons d’aigua per tirar i anul·lar la pólvora, i els membres de protecció civil equipats per evitar qualsevol accident. A l’acabament dels trons, un equip de Canal 9 va retransmetre en directe el Moro Traïdor, sí, no ens hem equivocat; com que no van venir de matí, o no van fer bé la faena, l’Assessor de Festes va fer de Moro Traïdor, i van connectar un minut en directe, amb algunes entrevistes de festers de Xixona. No sé si s’hauria de permetre aquestes connexions en directe

71

enganyant a la gent. Que ho enregistren i ho facen en diferit en el programa Cor de Festa. AMBAIXADA DEL CRISTIÀ Els Cavallers del Cid apugen direcció al Castell, el sentinella i assessor de les ambaixades Txesco Ballester arriba als peus del castell, dóna una missiva al sentinella, Rafa Blanes, la llig i amb menyspreu la trenca, el cavaller cristià retorna per avisar a l’ambaixador cristià, Pau Mira Alcaraz que no hi ha hagut enteniment, aquest s’apropa al Castell Fester, on el Sentinella moro, enguany representat per Rafa Blanes Miquel li diu que què vol, que el Castell és moro, ix el Baixà, paper dit per Mario Carbonell i Cremades fins que ix l’ambaixador Moro, Paco Bernabeu Rico, i les paraules es converteixen en ràbia, fins que el moro demana: Guerra! Guerra! I el cristià: Armas! Armas! Les capitanes cristianes alcen la clau de la fortificació i es canvia la Mitja Lluna per la quadribarrada. El so dels trabucs posa punt i final a la conquesta, els cristians ja tenen el seu benvolgut castell, representació fantàstica, acurada i a l’altura de les circumstàncies, nous actors de les ambaixades que han donat la talla, enhorabona i ànim per als propers anys, perquè la gent que ho fa, ho sent, com les paraules que deia Jaume I: «... quan veiérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem... i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra.» ALÇAMENT DE CAPITANS I BANDERERS DEL 2010. DESFILADA DE CAPITANIES. Els Moros Vermells enceten la darrera desfilada, que conclourà la Festa, a resum de conclusió, amb una capitania repleta d’esquadres especials, i la veterania i solera d’una família que ha fet dels Moros i Cristians de Xixona el seu deliri. Els Moros Grocs es mantenen en la línia, filà duta per quatre Grocs que acaben cansats de l’organització però que no eixiren sense el seu treball amagat i desinteressat.

72

Els Kaimans en un dels anys amb menys festers que han fet que no isqueren als Soparets, i que els animen que formen part de la Federació, que entre tots sumen i mai restem, perquè les festes no poden prescindir dels Moros Blaus, els ja Kaimans. I l’ànim a la seua directiva i el seu delegat, que també fan molta faena. Els Moros Verds també abaixen amb el rostre d’unes magnífiques festes, amb 40 festers menys però amb eixa uniformitat i veterania que els identifica. Les hosts mores les tanquen els Marrocs, any de capitania, any d’il·lusió, any per ajuntar, sumar i gaudir del que representa ser la Capitania de Festes. Dos festers veterans assumiran el càrrec amb il·lusió: Javier Garcia Llorens, l’Alcoià i Pepe Arques i Llorens, aquest últim, prou conegut per aquest Cronista, que viurà des de dins, el que simbolitza el càrrec. L’ànim per als Marrocs. Els Contrabandistes ens han regalat eixe esperit d’alegria, eixos balls amb la navalla i eixos moviments sensuals de les seus cantineres amb el ventall. Enhorabona a les hereves del malnom Rita. Els Canyetos ens han sorprès amb el nombre de joventut que tenen, i que han mantingut, sinònim de futur assegurat. Els Cavallers del Cid, com no, amb els seus boatos que confeccionen amb il·lusió, amb baixes, també, com a regla general, en les filades cristianes i com ha organitzadors de les ambaixades. Llops marins, que ens han encisat amb l’energia de l’esquadra Sinley, amb festers de soca-rel, un futur ambaixador, i ganes de passar-ho bé. En darrer lloc, els Llauraors que han passat un any ple de dificultats perquè mantenir una filà amb 22 festers i eixir a festes, no és difícil, a vegades resulta miraculós. Bravo pels Llaura que s’enfronten a una capitania amb dos capitans de pes, Higinio Rico i Conchi Garcia. L’ànim per a ells i la filà.

73

Per l’any vinent, i respecte als Capitans de Festes, representats pels Marrocs i Llauraors, per fi tindrem una representació de dos capitans, i dos banderers; ja feia temps que no trobàvem el binomi i havíem de fer trios, i altres fórmules; que són igual de vàlides. PROCESSÓ Només acabar la desfilada de l’alçament i aprofitant la formació de la Banda, els capitans i banderers entrants i ixents, els capitans de festes també del 2009 i del 2010, la Federació de Festes i les autoritats locals s’encaminaren cap a l’església Nostra Senyora de l’Assumpció. Es fan les deu i mitja i la processó que no comença, problema, que no hi havia prous festers dels moros per traure Sant Sebastià. I la processó es convertí en un embolic, en qüestió del tema religiós, com que sembla que passem prou, no ix bé; la Federació podria crear l’assessor religiós, annex del retor, festers que volgueren encarregar-se del tema. I la veritat, que si la gent parava, que si la gent s’apartara perquè baixava el sant, i torna a muntar la processó; no-res, que l’acte es va acabar passades les dotze i mitja de la nit, mentre la gent es fa el senyal al passar el sant; es tiren cigrons i visques a Sant Bertomeu, i processó acabada. Potser seria altre moment de trobar l’ubicació perfecta per a la processó, no llevar-la però, avançar-la a la desfilada de l’alçament de capitans? Els més fervents besen la relíquia, la Banda de Busot que espera a la comitiva per acompanyar-la a l’Ajuntament, es deixen les banderes, i la música para, esperant que siga un punt i seguit, que siga lleuger i ràpid. Ja està, festes enllestides. Dimarts 26 d’agost, El dia transcorregué amb la posada en orde. Si costa organitzar-ho tot, més deixar-ho tot preparat per engegar altres festes, les del 2010. Les furgonetes amb els vestits llogats arriben al poble a arreplegar els vestits. Les cadires i taules de Sillas Gil es fiquen en el camió. El Congo 74

roman tot sol a que retiren el boato al local que tenia llogat. Els para-sols els retiren, el carrer ha aparegut net. La missa a les dotze del migdia fou l’acte oficial que hi havia programat, on els entrants i ixents, donaren gràcies per unes magnífiques festes. Després la Federació convidà a una cervesa als capitans del 2009 i venidors, 2010, cap representant de l’Ajuntament, en un acte d’harmonia i on tot ha eixit com calia, perquè feina, s’ha fet un muntó. Visitants i amics d’altres parts de fora de Xixona, festers i festeres de la ciutat revisen les fotos, tornen els vestits llogats, endrecen la casa, van a la dansa a les huit de la nit i la normalitat, la rutina, maldita! retorna, mentre encara hi ha l’olor a pólvora, i el cap no s’ha assentat d’aquestes meravelloses Festes de Moros i Cristians i les Festes que s’acomiadaren amb un meravellós Castell de Foc d’artifici a dos quarts de deu. Les llums del Castell de Xixona s’apaguen fins altres festes que l’il·luminen amb grandiositat, les banderetes es tallen i la normalitat retorna al poble on comença a olorar-se l’olor a mel i a ametla torrada. Com sempre, hem de donar les gràcies a totes les persones que han posat el seu treball, temps i ganes en fer realitat les Festes de Moros i Cristians de Xixona de 2009, que com un altre any, han estat grans, esplendoroses i excel·lents, perquè la Festa és gran, màgica i fantàstica. Punt i final, gràcies per escoltar-me (llegir-me) i amb l’esperança d’haver-los fet recordar les Festes del 2009.

Xixona, a 17 de setembre de 2009 Josep Miquel Arques i Galiana Cronista Oficial de la Federació de Sant Bartomeu i Sant Sebastià de Xixona

75