Recital Mmm

QUI SÓC I PER QUÈ ESCRIC. Sóc algú – una dona- que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l’escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m’ha fet, des de fora, la pregunta “per què escric”, espontàniament a mi se m’ocorre més aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria.

Porta entre mar i mar la paraula: exili de l’exili.

La paraula literària: aquella paraula que fa sentit, que elabora l’experiència, fins i tot, i potser sobretot, que elabora un i altre cop el dol per la mort ritual del drac. Perquè és de la sang del drac que es nodreixen les roses de Sant Jordi. És en la sang del drac on beu la paraula viva de qui escriu. (...) La sang del drac-

del drac que l’escriptor o l’escriptora alimenta i cova dins seu, vora la font indomable de la vida, arran de la mort – com a origen de l’escriptura literària. Aquest drac que ressorgeix cíclicament i que, fins i tot decapitat, és capaç de fer néixer la bellesa, perquè allò que ens diu la seva mort ritual és la seva pervivència aferrissada, la seva resurrecció inevitable, més enllà de la voluntat que domina i de la raó que exclou. Perquè el drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d’amenaça, de força obscura, d’enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l’experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l’exili més enllà de la consciència i del llenguatge d’allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d’allò que en nosaltres resta del que queda exclòs. L’escriptor,

l’escriptora, s’hi

encara, sovint

de forma

esbiaixada i obliqua, amb els mots i, de vegades, aconsegueix que el monstre parli, digui bocins de la seva veritat obscura, forçant i eixamplant així els límits d’allò que pot ésser dit. Perquè sempre el terrible és a la vora del bell, com el seu límit i alhora com la seva condició d’existència.

Escopiré la bèstia que em mossega a l’arrel i escopiré el verí que emmalalteix la fulla. El verd del meu amor és un bosc que es despulla. Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva, lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra! Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre que ha dut la meva barca fins a la teva riba!

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc! Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc! Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral. Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.

DEIEN QUE ES DEIA AMOR (fragment)

Era una bèstia estranya, deforme, monstruosa, macrocèfala, d’ulls desorbitats i cecs, de braços arrupits i dits atrofiats que no haurien sabut retenir res. La boca sempre oberta, expectant, àvida com el buit, voraç pou sense fons, sense brocal, vivent. Xisclava al meu costat. Deien que es deia Amor.

És perquè et sé germana que puc dir-te estrangera. Sense treva esbossada, sense treva abolida aquesta guerra que m’uneix a tu en un pacte de sang inestroncable. És perquè et sé estrangera que puc dir-te germana.

Poemes-eco d’altres poemes

1. D’un cactus de Maria Antònia Salvà (1869-1958 )

Com rèptil monstruós de pell clapada, d’entranya llefiscosa, era ajocat al seu racó bevent la solellada. De sobte, sa malícia desvetllada, enrevisclant-se va esquerdar el test. Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest, dalt una paret seca fou llançat, i al cap de temps, damunt les pedres dures, furgant per les llivanyes i juntures, trobí el vell drac encara aferrissat. Maria Mercè Marçal (1952-1998)

Furgant per les llivanyes i juntures d’aquesta paret seca, entre mac i mac d’oblit, entre les parets dures de cega desmemòria que endures, et sé. I saber-te em dóna terra, arrel. Et sé. I em sé, en el mirall fidel del teu poema, aferrissadament clivellar pedra de silenci opac -dona rèptil, dona monstre, dona drac, com el cactus, com tu, supervivent.

2. Ara de Clementina Arderiu (1889-19 )

Ara que ja de tanta cosa torno… No em pregunteu, que no sabria dir-vos per quina brida m’he sentit lligada. El cor encara vol tornar a gronxar-se desbocat a les barques de la fira; i dic que sí, que en mi tot clama d’esma cap aquella petita esbojarrada. …I ja no sóc sinó una dona absorta, amb la veu i amb el riure que s’aturen.

Brida de Maria Mercè Marçal (1952-1998)

A la fira dels Folls jo hi aniria. Vindria qui sap d’on - i ningú no ho sabriaamb els llavis oscats de molta vida, traginer de cançons en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa a la geniva? Amor, estel amarg a la deriva, em fa senyals: jo vaig per l’altra riba, traginer de cançons en cavall sense brida.

Cadenes són presons i jo en fugia pel call dels bandolers a trenc de dia. A la fira dels Folls jo hi aniria, traginer de cançons en cavall sense brida.

3. La dona de Lot d’ Anna Akhmàtova ( 1922-24)

I l’home just seguí l’emissari de Déu, gegantí i resplendent, per la muntanya negra. Una veu de frisança, mentre, deia a la dona: No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les terres roges de Sodoma on nasquéreu, la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar… Els finestrals deserts de la casa alterosa on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.

Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal, els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més. El cos esdevenia de cop sal transparent i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany? És res massa fútil per fer-ne una cabòria? El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà la qui donà la vida només per un esguard.

Endins d’endins, clavada a terra, cega com la llavor, creix una veu i es fa arrel en l’entranya de dona: No és massa tard, encara. Encara pots mirar. Mira enrere, cap Veu no coneix el teu nom. i el teu cos allà resta, ebri de pluja i sol. Sotmesa arreu on vagis a la llei d’estrangeria, ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu, perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més. La rígida camisa de força de la sal bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l’alba reverbera la història sense història. El gest es perpetua gegantí i resplendent. I en la duresa mineral impresa fulgura la pregunta sense veu: Quin era el Nom de la dona de Lot, la qui donà la vida només per un esguard?

4. SYLVIA PLATH

Fragment de “ Daddy”

He tingut sempre por de tu, amb la teva Luftwaffe, el teu cloc-cloc. I el bigoti perfilat i l’ull ari, blau brillant. Home pànzer, home pànzer, oh Tu,

no Déu, sinó una esvàstica tan negra que cap cel no la travessa. tota dona adora un feixista, la bota a la cara, el cor brutal i rude d’un home brutal com tu.

Estàs dret a la pissarra, papa, a la foto teva que tinc, amb un clot al mentó en lloc del peu, però sempre tan diabòlic, sempre el mateix home negre que

amb un mossec em migpartia el cor. Tenia deu anys quan et van enterrar. Als vint provava de morir per tornar, tornar, tornar cap a tu. Suposava que amb els ossos n’hi hauria prou.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

Aquella part de mi que adorava un feixista - o l’adora, qui ho sap ! jeu amb tu, jau amb tu.

No l’espanta la tomba. Cridada des de sempre al domini més fosc, mor amb tu, i viu de tu.

Ofrena tremolosa, no sap sinó seguir-te i arrapar-se al teu mal com al port és segur.

Medusa desossada, allò que de mi resta malda per completar-se sense tu, lluny de tu.

El bisturí vacil·la. Qui em viu a l’altra banda? I com podré pensar-te com si jo no fos tu ?

La maternitat

DECAPITACIó-80

Em despullo de tot per esperar-te. dels alfabets que he après i de l’escorça. Tombo tinters i, amb un gest sense trampes, tallo en rodó el cap de tot esquema.

La carn, sense paraules, davant de mi i en mi. I jo que havia llegit tots els llibres.

El meu ventre és el món: de fora estant vetllo el creixent d’amor que ara l’habita. Cels sense orgull maduren la collita - hort clos de fruita oberta al nou tombant-. Sé que hi ha arrels clavades al foscant - laberint d’aigua i set-. I sé la fita - sal revolta, trasbals on tot em citacap on roda el futur, vestit d’imant. L’hora vibrant, la que ara em serva el pou n’ha d’esfondrar brocal i ombra cansada perquè es confonguin astres, mar i rou. I, covat per tanta aigua trasbalsada, del cor vell d’aquest ou naixerà, nou, un altre món amb la fruita badada.

No ets tu, llevadora, qui m’has llevat la vida que s’arraulia sota

del meu vestit! La pell que ara em va tan baldera és la muda, només, de la serp que s’allunya a l’altra banda, sense tornada ni retop.

Com si un tauró m’arrenqués una mà i tot seguit l’escopís a la platja i ella mogués els dits per manaments estranys als de la meva voluntat i ja no obeís més el meu cervell - tal com el cap del gall decapitat obre i tanca la boca i el cos corre, esparverat, llunyà, sense retorn-, jo contemplava aquell bocí de mi esdevingut, ja per sempre, estranger, i alhora imprès per sempre, a cor i a sang, en el desig cicatritzat, i en l’ombra.

Tan petita i ja saps com és d’alta la paret que no es deixa saltar! I jo voldria prou fer-te esqueneta. Qui és que m’omple les mans de maons? Qui em fa dir-te les serps de l’altra banda? Qui fa que engalzi vidres a la tàpia? - Tu, lladre de la teva llibertat? Tan petita i ja saps com és d’alta la paret que no et deixo saltar! Jo sóc l’altra. Tu ets jo mateixa: aquella part de mi que se’m revolta, que expulso lluny i em torna feta desig, cant i paraula. Feta desig, cant i paraula et miro. Jo sóc tu mateixa. No em reconec: sóc l’altra.

BERCEUSE

Dorm, petita meva, dorm. La nit és avui l’atzemblera de tots els olis i de tots els verins, que vénen a arraulir-se als peus del llit convocats per la meva cançó. Quina almàssera secreta els ha mòlt? On els ensitjaríem, amor, sinó en els nostres ulls, oberts, esbatanats, almúnia de flors torturades? Dorm. Clou els teus ulls on faroneja el gessamí d’onades negres. No temis, que avui tinc la meva pena ben closa, atrapada dins del puny i les ungles, clavades al palmell de la mà, ja no sabrien fer-te sang. Ja no vindrà l’esvoliac ferit de mort a podrir-se a la teva falda. Ja no torbarà el teu son la seva agonia sense port. Dorm, que el meu desig s’ajaçarà tèbiament damunt la seda tèbia. del teu ventre, com un cadell que no coneix encara els seus ullals. Dorm. Com una gota d’aigua maurada per la lluna. Dorm.

Amb quines dents sabria engabiar el lluert fugisser de l’alegria que un somni esquiu ha deturat un moment sobre els teus llavis? Però no. Deixa’m només que et xucli el carmí viu de la ferida, que llepi el teu neguit fins a amoixar-lo, fins que la sang torni a les venes, amansida i sense venjança. Dorm, amor, no temis. La meva mà esquerra subjecta ben fort la dreta de l’assassí. Perquè el voltor sap avui que la despulla que el tempta és només ell mateix a l’altra banda del mirall. Dorm, dorm: que brando la meva cançó per conjurar l’enyor, aquest ganivet que el temps no sap oscar i cap rovell no escanya. No sents l’esmolet, com passa ara que l’alba ja s’acosta? Dorm

Avui, sabeu? Les fades i les bruixes s’estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella. Han ofert al no-res foc de cera d’abella i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri.

Ullpresa, els dic que sí.

La pluja és una bruixa amb els cabells molt llargs.

Cascavells li repiquen tota la trena avall.

A la nit, si venia, ho fa sense avisar, estalzim a la cara i el vestit estripat.

Si fa córrer l’escombra conillets, a amagar! amagats que seríem que no ens atraparà.

Darrere la cortina fem-li adéu amb la mà.

• Magdalena, lluna plena, qui t’ha fet lo mal del peu? Corre, lluna que t’empaita la guineu! • Magdalena, lluna plena, on has perdut lo didal? ai, quan brodis boires baixes amb l’agulla et faràs sang! • Magdalena, lluna plena, vora mar perds los esclops, quan t’afues matinera amb l’onada a retaló.

•

Magdalena, lluna plena, tens l’escombra al cap del llit, per fugir-hi en la ventada sota l’ombra de la nit.

•

Magdalena, lluna plena, cabellera fins al peu. Corre, lluna, que t’atrapa la guineu!

•

Magdalena, lluna plena, duus estels al davantal i els escampes fora vila lluny de casa i de l’hostal.

•

Magdalena, lluna plena, no perdis

lo mocador: fes adéu a la masia. Corre, lluna, amb l’onada a retaló!

Vols venir a la meva barca? __Hi ha violetes, a desdir! anirem lluny sense recança d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança __i serem dues, serem tres. Veniu, veniu, a la nostra barca, les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços __i serem quatre, serem cinc!__ i els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada, i amb núvols de cor trasbalsat. Sí, serem vint, serem quaranta, amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes de dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s’escamparà la vida com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem la nostra nit.

PAPERS PRIVATS DE SARA T. (9)

ON LA NARRADORA REINCIDEIX EN LA SEVA OBSESSIÓ DE SOTJAR I ESCRUTAR L’ESMENTAT PERSONATGE A TRAVÉS DELS SEUS PENSAMENTS TRANSCRITS EN EL DIETARI AMB CONFIADA INGENUÏTAT.

24 d’agost de 1984

He vingut a Mitilene. Lesbos : l’illa, de nom difícil de pronunciar amb naturalitat, segueix oferint, per als ulls avisats, la seva forma de lira cinglada de blau intens. A les seves platges, potser, invariables llits d’algues seques acullen encara els cossos abraçats d’unes amants qualssevol, anònimes i oblidades, semblants a aquelles riquíssimes i belles estrangeres que a principi de segle sembraren la curiositat i l’estupor a l’illa. Jo hi he vingut sola. “Mitilene, joiell i esplendor de la mar”. He pujat al barri de Aklidiou. No m’ha estat difícil de trobar la casa. He baixat per les roques fins a la carretera de Varià, que corre vora el mar tot deixant només enmig una estretíssima llenca de platja. I hi he accedit per l’antic tirany. A la invisible portella desballestada, que el temps ha engolit sense deixar rastre, l’aire i el salobre no han pogut esborrar per als meus ulls el nom gravat incisivament a la fusta en caràcters grecs : Paradís. He traspassat el llindar amb una esgarrifança. Davant meu, el Jardí, abandonat i salvatge. “ Verger de Mitilene on cap home no té entrada.”

D’esquena al mar, i oblidant per un moment la humitat de la brisa sobre la pell, la casa, sòlida i clara, amb la gran portalada closa sense remei, i el séc dels anys, m’ha recordat la casa del pare, on no he entrat des de fa segles : els que separen una nena de futur encara imprevisible de la dona que ja sóc, absorta en el seu propi traç. Si hi entrés, però, de segur que no hi retrobaria el paradís que sento perdut sense haver posseït mai. I si hagués pogut entrar al cor d’aquest recer que salvà per uns breus instants una parella femenina, tampoc el secret no m’hauria estat lliurat. “ Verger de Mitiliene on cap home no té entrada”. I on fins el jardiner vigilant havia de fer-se invisible i servar el pas sigil·lós, la boca muda, com a contrapès de la seva inevitable existència. El seu esperit deu vetllar, encara, qui sap si venjatiu, entre els arbres exòtics i els pins centenaris, avui sense gàbies ni ocells daurats de plomatge virolat. No recordo, tampoc, des de dins, el jardí de la casa del pare. Vaig ser-ne foragitada massa d’hora. Sempre, després, l’he vist des de l’altra banda de la tanca, inaccessible als meus passos i temptador per als meus ulls d’exiliada sense record. No he gosat transgredir la prohibició implícita i entrar-hi com un lladre. Els peus se m’han fet de plom. M’ha deturat l’ombra d’unes ales sobre el meu cap, l’amenaça imprecisa de la calma, un cop de vent sobtat, com un avís peremptori.

Avui, aquí, a Mitilene, he entrat al jardí. El jardiner ja deu fer anys que és mort. Però ,quin senyal de la seva presència remota ratlla l’aire immòbil, de vidre, s’esplaia en la trencadissa del fullatge polsat per l’oratjol marí i en l’escarritx obsessiu de les cigales que perforen el silenci ? Quina recança estranya traspua en l’herbassar que avança fins a colgar-me els peus ? I sé que el seu únic ull, com de déu menor, em sotja, invisible ocell de presa. No he gosat acostar-me a la casa. Sense brogit, amb pas sigil·lós, la por se m’ha arrapat al cos, per l’esquena. He restat un moment immòbil, com un ocell fixat pel vesc al parany. Després, amb pas lleuger, però sense córrer, per no desvetllar sospita en aquest ningú intimidador, m’he allunyat cap a platja. L’ombra m’estalonava, en aquella lluminositat zenital sense ombra. He tornat al centre de la ciutat , mirant dissimuladament enrere, un i altre cop : l’esguard, furtivament, sedassejava l’aire opac. M’he dit que ja hi tornaria, convençuda, però, de no trobar-hi allò que hi he vingut a cercar. No hi ha empremta, no hi ha rastre. Només hi ha allò que ja ha vingut amb mi. Només el paisatge m’ha acollit, amb la seva hospitalitat de llum, però la seva memòria és immaterial i cap imatge no ha pres la nitidesa d’un record o d’un somni. Per un moment he cregut veure una calessa i l’halo daurat de dos caps diversament rossos, sobre el llom arrodonit d’un turó ocre i verd, contra el cel diàfan d’estiu. Visió fugaç, que només els mots han copsat, imprecisament. Vora mar, altre cop m’ha semblat atrapar una d’aquelles instantànies que estrafan, fal·laces, una eternitat feliç. Pauline riu, nua, ran de les ones, i esquitxa Natalie que li parla amb els ulls d’un gris massa tendre. “ Somnio en l’esplendor del teu cos lliure i nu”, dirà amb recança Pauline, quan el fast dels teixits embolcallarà altre cop la pell de la sirena. Ara, la sirena és només una noia de vint-i-tres anys enamorada i que li fa descobrir que les proporcions del seu cos –sí, el cos de Pauline- tenen l’harmonia de les venus gregues. “Perquè tu estimes el meu cos i t’agrada, d’ara en endavant, també jo l’estimaré, i em serà grat...” Cap món hostil no li roda al voltant ni l’assetja, aquí,sota el blau vivíssim, dins la claror daurada. Totes dues i ningú més.

Jo, sola, penso ara en tu.

Hi ha diverses menes d’enyor. Un enyor sense punxes, fet de certesa, que demana el tacte, una espatlla inequívoca on colgar l’esglai, la concavitat d’un cos on acoblar la concavitat del cos, a la nit, en el son. La balma de la mà per a la mà, la mirada palpable i la tessitura d’una veu. El relleu suau d’un rostre sota els dits extasiats. Demana tot això, que li és sostret per un atzar qualsevol, però que sap que li pertany, que ho posseix, allà lluny, a dreta llei. És un enyor fet de confiança, d’aquella confiança que ve de la certesa. Hi ha un altre enyor trasbalsat, travessat de fantasmes, que la presència podria conjurar i que l’absència desferma i atia. Aquest és l’enyor que ens encara a una culpa atàvica de la qual l’amor ens havia concedit el perdó. Sense els senyals rituals d’aquest perdó que l’actualizin, una i una altra vegada, el dubte fa arrels i una tortura estranya reuneix botxí i víctima en una mateixa sang. El dolor és el preu d’un rescat il·lusori. Hi ha també l’enyor que no s’anomena enyor. L’enyor negat que no reconeix la separació. Que converteix l’altre en una imatge interior que acompanya i nodreix, i es nodreix, endins d’endins. Vius perquè vius en mi. Allà lluny, tu, l’ésser de carn, tens només una existència fictícia, intrascendent. Hi ha l’enyor d’allò que va ser, i ja no és, d’allò que la memòria ha seleccionat i afaiçonat del que va ser, i ja

no és. Hi ha també aquest enyor, el més estèril : l’enyor del que hauria pogut ser i no fou. Del paradís perdut que mai no s’ha posseït. Aquest jardí sense prohibició i sense culpa que, potser, he vingut quimèricament a cercar a Mitilene. Tots aquests enyors se’m fonen en un de sol, ara, de cara al mar.

Penso, ara, en ella. Per què m’adreço a tu i et parlo a tu, imaginàriament, d’ella en tercera persona ? Potser perquè tu ja ets en mi, encarnada en un bocí del passat que m’ha fet, l’únic país realment meu, cap al qual, com Renée, no puc deixar de mirar: “Vine a la casa del somni i del passat...” Els somnis, però, m’han estat robats pel camí, i la culpa ha caigut sobre el meu cap, perquè el lladre era Ningú. Penso en ella –qui és, però, ella, en realitat ? : només un fantasma que em permet, per uns moments, de creure que hi ha un camí, en algun lloc, al marge de tu. Penso en ella i, de cop, tot sembla de nou possible : “Vertiginosament, atenyo les estrelles”. Una estranya innocència lluita per envair-me. I, alhora, una capacitat de perversió de totes les coses, radical i poderosa. L’eunuc sense desig, autocastigat per l’antiga gosadia, de cop posseeix tots els sexes de la terra, dels cels i dels inferns, i es rabeja en l’esclat de la sang i de la primavera. I tu no hi ets per dir-me que no tinc dret a res perquè tu mateixa creus que no tens dret a res.

Ella encara no ha parlat. I jo, sembla que, inconscientment, hagi volgut retardar el moment de la paraula. De la paraula abolida que parla des del cos, també, i des de la sang. Aquest llenguatge que temo i que m’és alhora necessari. De lluny, la lluna m’apareix com una aliada poderosa, mítica, plena. Com una deessa alhora verge i prenys. Em fa por el moment del trenc d’aigües i del part, de la lleva de fruit i de la mutilació inevitable. Em fa por de repetir, cíclicament, com els pietosos devots de les Santes Nafres i de les Set Paraules de l’Agonia Divina, tots els passos de la passió segons Renée Vivien.