La Mateixa Història

LA MATEIXA HISTÒRIA Jaume Bosquet

1

A Rosa Vilanova

2

Poc importa si us he contat ara la història malament. D’altres us la contaran millor. Però serà la mateixa història. Cal aprendre a reconèixer-la. Bartomeu Fiol

3

DES DE LA VALL DE SANT DANIEL

Aquesta piloteta verda de les sabates noves de l’Ibarzábal, que ara em llança veloç la mà bruta d’en López i esparraca la llum de tarda de dijous que es filtra entre sureres, que pretén, dins els traços geomètrics del joc, encertar-me una mort, és el record rebel que en el seu vol magnífic travessa impunement trenta-sis anys que són meus, la petita esfera de cautxú adulterat que no puc esquivar, l’impacte de les veus d’uns nens que són aquí a la font dels Lleons, en López, l’Ibarzábal, en Pachón, en Jiménez, en González, en Mesa, que criden excitats: “La fuente lo leone!”

4

[ESCOLTAR I ESCOLTAR…]

escoltar i escoltar i escoltar insistentment silenci i més silenci intentar pensar escoltar i escoltar una altra vegada més silenci encara saber esperar pensar i al capdavall si ve al cas si és absolutament necessari dir alguna cosa

5

PREC

Que els poemes caminin al costat de la vida, que no els faci vergonya ensenyar l’evidència, que il·luminin de ple els espais amagats i que girin enfora la mirada expectant.

6

NO HABER CAÍDO

Haver de confiar en aquest moviment dissolut de comptar les síl·labes dels mots per deixar no pas res de mi que em traspassés, sinó la poca llum que hagi pogut copsar, un ritme originari al servei de tothom, la intuïció pura d’algun sentit real com un dit que ens marqués el camí de retorn.

7

INÚTIL I PLE DE SENTIT

No, no t’estic pas parlant de vel·leïtats romàntiques ni tampoc de ridícules levitacions egòlatres, et parlo de necessitats primàries. Si no és així, com t’expliques que tu que reies del meu furgar obsessiu dins els versos, ara, davant la mort inesperada de l’amic, busquis instintivament què tens a dins i, en un engendrament sobtat, escriguis un poema?

8

A LOVE SUPREME

Sí, he de fer com John Coltrane i reconèixer que aquests versos petits i imprecisos, aparentment innocus i incapaços de sacsejar ningú, no són ben bé meus.

9

ANGUILA

Finalment, poema, sempre t’escapes.

10

DESPRÉS DE LLEGIR “DEL CLAM DE JASÓ” DE VICENT ALONSO

De la finestra estant, rere del vidre, a l’escalfor d’alzina que es consum, fibleja endins la por de la mirada que els mots trossegen, cant que diu que sóc perquè no sóc sinó una suma fràgil d’inconeguts, semblants a mi potser, que aturarà de cop la veu que crida el nom, l’adéu brillant que guanyarem. Tenir el poder immens de la paraula, a l’una i l’altra banda del mirall, és la raó segura que il·lumina la iaia i l’avi, tots els qui marxaven de la petita corba dels batecs ritmats de sang, desig de vena en vena, que ningú no sabrà mai dir per què suraven com un punt de consciència dins l’harmonia eterna de l’amor. La poesia, doncs, és el regal, la capsa a què caldrà treure el llacet, si volem, com a mínim, reconèixer-nos en la ignorància aspra que ens limita, si volem dir el somriure de l’infant que som per sempre, cendra i foc per sempre. Mot a mot cerco l’ull de llum del pont, el final sense mots i sense temps, sense records i sense pietat, deixant-me anar, la por i el cansament vençuts per l’aigua ràpida del riu que se m’endú. Tristesa? No, només haver volgut deixar constància, ara i en cadascun dels ares disponibles,

11

d’un transparent sentit de l’existència. Si pugés ara al pis de l’Albereda, veuria encara el nen que s’escalfava el peus al llit amb bosses d’aigua calda. Palpant parets amb un bastó de mots, vaig i vinc, vaig i vinc pels corredors del temps i deixo cada ombra al seu lloc. Si vols pots riure, no em fa res, és teu i meu el plor daurat de la Binoche i l’esguard dur de John Wayne al desert. He vist als ulls del gos que li sóc l’altre. Mira com són les coses que, quan era cert que volia escriure horror i món, tot se m’ajunta al fum de l’escudella: apa, a sopar, la taula està parada. Sempre fugint, Caïm, sempre fugint. Passàvem hores lentes de conyac buscant el cor de versos enigmàtics, fins a l’esclat llampant, a negra nit, botella buida i ment àvida i plena. Josep Triola, em sents, em pots sentir! Amor, serà per tu la voluntat de no mirar-te mai contra les hores. Podries dir-me, amor, per què estimem d’aquesta forma estranya la ciutat? Podries dir-me, amor, d’on ens arriba aquest tossut estar mirant la pedra grisa del Puigsacalm, quins bucs amaga? Oh mare, mare, posa’m fixador, fes-me la clenxa recta que me’n vaig! Sonen campanes sense motiu mentre t’adorms tranquil·lament al meu costat. Des del balcó de casa, dos vailets volen la puja d’aigües de l’Onyar; els grans s’apressen, buiden les botigues, Girona és mes que mai gent solidària, i dos vailets desitgen vivament

12

veure la fúria ampla de l’Onyar. Ningú no pot asseure’s un instant i dir ja sé qui sóc exactament. Faig les croquetes, prenc les sobres, ales i botifarra negra, orella amb pèls que punxen; tinc amb mi la iaia, a quarts d’onze, a la cuina en què mai no ha estat. Ja ho veus, no hi ha pas res greu per comprendre. Girar-nos com el fill pròdig, humils, tornar als poders del nen, a la innocència que Algú regeix la Terra com un Pare. Ja t’ho vaig dir, jo visc després de fer el poema, altres diuen que la vida se’ls va escapant al ritme del poema. He vist rellotges morts en molts canells. És baixet, l’Alan Lad, però la mare n’està; mirada bé la cosa, els films són la metàfora alta del que diu arreu el cant constant del rossinyol: sempre és present i sempre és el mateix. Quantes ciutats perderen per diners la intimitat, veieren l’arribada amoltonada, estúpida i insensible de tants intrusos, folls violadors! Un moviment, el compte de les síl·labes, viscuts a negra nit per constatar que és impossible el pas de l’altra llum. Passava el cos d’aquell mort sobre els muscles i la gentada omplia de silenci carrers i places, tota la ciutat. És per això, Vicent, que m’interessa el clam que escrius, perquè el fill de Cleandre diu quines coses puc viure en la ment d’aquí set o vuit anys, si arribo al temps que tu tens ara, com un que es prepara girant-se vers les drogues que ofereixen, per ensopir el dolor del ganivet

13

de la vellesa, els versos anestèsics. Miola el gat raons incomprensibles. El temps com aigua, com pedra i silenci, com en Joan dient versos rimats de Ponç Pons que té de deures de col·legi o jo trobant consol en aparences. Dolor i amor, són meves les paraules dels altres, puc amb elles dir: Quimet, on ets?, no et trobo a la volta del bar i no sé encara què ha fet el Barça. Quatre o cinc llocs només entre intempèries, també la joia creix entre intempèries a la ciutat petita de Girona. Finalment, som vaixells i ens dol la fusta i les esquerdes, no passen els anys en va, i els mots no són amagatall de res, sinó la clau que ens obrirà el pany que guarda just el que se’ns deu.

14

JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

A D. Sam Abrams

Ningú no el llegeix, em dius amb veu baixa. I’m Nobody, doncs!

15

SOBRE UN TEMA DE BARTOMEU FIOL

A Joan Tané

Hi ha coses que es poden fer molt ben fetes quan s’és jove, abans de trepitjar els trenta; també es pot reeixir de gran o vell, quan ja no queda res per perdonar.

Ara bé, qui arriba a la cinquantena ha de saber que a cada instant que viu es juga allò rebut a tot o res.

16

PODEROSA LECTURA

Quan el mestre ens llegia la Divina Comèdia, una espasa de llum omplia d’or la classe de segon, impulsava el vol prodigiós de les paraules altes de Dante Alighieri, avançava tres dècades a cavall d’un record que se m’instal·la a prop, ajagut resplendent als peus del professor que sóc ara mateix. D’aquí a trenta-tres anys, he de creure feliç que un d’aquests que m’escolta sentirà la fiblada penetrant d’una espasa. Sabrà veure d’on ve?

17

PARLA EL PROFESSOR DE LLENGUA I LITERATURA

Després de tants anys veient passar alumnes, avui véns tu a mostrar-me que, malgrat l’esclerosi que t’endureix morbosament la carn, val la pena encara que tingui aquesta passió per compartir la paraula i, d’entre els vint-i-cinc que sou, aixeques la mà generosa per reclamar el dret que ofereixo a dir aquests versos bellíssims i terribles d’Espriu. És ben teu el silenci. T’escoltem:

Hem pujat el nostre crit a tu i ens posàvem de puntetes per semblar més alts...

18

ENTRADA LLIURE

Mira que porto anys veient el pas dels núvols d’aquest poema excels. Els he vist travessar la pissarra, bufar-se, estirar-se i buscar les formes en la calma de l’aula trenta-tres. I fins avui no he sabut, per la innocència dels ulls d’en Bully Darbo (de Sant Jaume o de Gàmbia tant se val, el que compta és entrar en els versos), que els núvols del poema excels portaven pluja: Oh, elomen elomen lefitalominal volminuscaio bàumala bunga ral·lalalaio glàgluda glòdaix glígloda glàdaix glòglada glàndridi!

19

DUES VEUS

Si aquest exalumne que recordo difícil als seus catorze avui als seus vint passats —tot i que parla habitualment castellà per fer més el fatxenda, tot i ser el lladregot oficial de la ciutat, el pinxo desmenjat i perdonavides, l’espantavelles, el calador de porros malvist, l’íntim de la policia local— és capaç de dir-me, amb veu lluminosa i esguard transformat, davant la cantonada de ca l’Ondina, “Jaume, que tinguis un Bon Nadal!”, serà perquè pensi que aquelles hores que compartírem fa anys, entre accents, dièresis, pronoms febles i poemes de Ferrater, no foren miserablement perdudes com crec resignat, per a cap dels dos.

20

EL PROFESSOR DE BATXILLERAT Sento com et rebolques inquiet a dins meu sobre el fum de les cendres dels teus setze anys per sempre.

T’han despertat els ulls brillants d’aquesta noia que seu al meu davant per compartir lectures.

S’alça el seu pensament des del fons d’un poema de Goethe o de Clementina Arderiu; i això m’atrau, em fa sentit i em meravella.

No et pot veure en l’obscur de l’ombra engarjolada que modela i desgasta el nostre cos.

Deixa, doncs, de cridar-la que si no fos per mi ni te la miraries.

21

ORDET

En la foscor d’aquesta sala de teatre, a través de la veu exacta de Josep Palau i Fabre, tornen tres versos que Federico García Lorca sentia cantar al carreter que el duia d’excursió a Sierra Nevada. Vés a saber d’on els tragué el carreter, per què se’ls apropià el poeta i com anaren a parar al teu pare, perdut en la ceguesa de la Guerra Civil Espanyola, a qui mai no veieres amb un llibre de poemes a les mans.

Y que yo me la llevé al río creyendo que era mozuela, pero tenía marido.

Ara són aquí els versos, el carreter, Federico García Lorca i el teu pare.

Per un instant, només per a tu, passen tots tres menant el carro de la paraula vencedora —més enllà de la mort oblidada general, més enllà de la mort ignominiosa de les bales criminals, més enllà de la mort esborrada de l’Alzheimer— i se te’n van rodolant pels còrrecs de les galtes, inserint-se en la densitat de les llàgrimes.

22

ORDET ENCARA

Als meus fills, Jaume i Joan

Mireu si n’és, doncs, de potent, la paraula del poema que — més enllà del mur infranquejable de l’ara mateix que ens fa impossible veure’ns amb ulls idèntics (els fils i els comandaments de la nintendo, els jocs a l’ordinador, els cascos del reproductor portàtil de compactes, un ritme de mots que se m’incrusta o bé la diferència insalvable de més de tres dècades)— en aquest present etern on sou (quants anys voleu que tinguin aquests versos, trenta, quaranta?) podeu sentir i saber com, des de la pols i la llum i amb la força de l’amor fugitiu, dinamito el mur i la impotència.

23

CERTIFICACIÓ ESCRITA

És tranquil·la la prada. Clapejada de roures, desbordada de groc, pigallada de taques violetes que ofeguen un verd aclaparat. Porto unes quantes hores trescant muntanya amunt: el camí ral del Grau, la font de les Marrades i ara els rasos que porten a l’estimball de pedra. Tot sang, m’assec a l’ombra d’un roure imponent. Vola una papallona blanca que se m’allunya per la dreta i se’m perd a la vista, per sempre. S’esfilagarsen núvols a la caixa del cel. Són gairebé la una del vint-i-sis de juny. De bracet, la calor i el cansament del cos. Refilen els ocells. Les olors se’m barregen. Plora l’instant aquest al bressol dels estius. Penso en vosaltres, fills meus. Escric que us estimo. Em costa molt de viure. No sé com fer del temps regalat un coixí o un vel transparent. Àvides de suor, les mosques són aquí per constatar-me, folles en el brunzir, que no puc estar sol, que mai no estaré sol.

24

LLINDARS I LLUNYANIES

... l’aigua que s’empeny sense rescloses, lliscant sobre pedres i molsa. Joan Teixidor

Mirem-lo, el nen. Intenta rescatar-nos d’aquesta sobretaula carregosa d’adults pedants. Per uns moments, canvia de joc. Agafa el tap de la botella i novament en fa esclat desbordant de llum. Mirem-lo, el nen. Com crema el suro quan l’entra dins la flama del dupont. Com el transforma en traç, en pinzell màgic, per fer el miracle aquí mateix, davant els nostres ulls miops de gent madura. Són d’aquest nen les celles bigotudes de Groucho Marx, les galtes de rei negre, l’instint del goig lliscant sense rescloses.

L’adolescent no té la pietat del seu germà petit. És massa a prop de queixalar la fruita irresistible i, per alguna força, sap que no pot recular. Veient-nos tan propers, ens vol negar, i ens menysprea amb un cop de porta, mentre diu amb l’esbravada de qui se sap perdut: “Què passa pavos?”

25

POSSESSIONS

Vull ser pres del tot, que campis lliurement pels indrets físics i mentals que m’il·lumines.

26

ROSA

Sempre vigiles que la persiana no quedi del tot tancada, per tal que la llum dels fanals del carrer de casa pugui entrar a l’habitació i trencar la foscor de la nostra nit sense flames.

27

[LA FRAGILITAT EXTREMA...]

la fragilitat extrema del cristall el lligam trencadís d’un fil primíssim de cuc de seda el xap esmorteït a la bassa del salt de la granota de Basho això és el nostre amor un nadó de vint-i-dos anys sempre acabat de parir

28

CONSCIÈNCIES

1

De vegades, reculo. Em fa por l’arrogància de la neu lluminosa, el vertigen sobtat en l’ascens relliscós, la buidor del silenci ajagut, com un gos, a l’imperi del cim.

2

Té els seus límits l’amor. No podem traspassar-los. Des de l’inici, com una llei implacable, la veritat s’aboca al pou de les paraules: “Ni vosaltres, amants, no podreu conquerir la llum del mateix cim.”

29

EL CANT DE LA BALENA ABANDONADA

Entre aquesta senyora vella de vuitanta anys i tu mateixa, amor, que la interpretes àgil i magnífica sota els llums de l’escenari, hi ha una corda, tensada per un altre als orígens, que se us endú lligades a destins compartits. Enllaçat al present de la butaca còmoda de platea, m’entenc pàl·lid espectador –talment vosaltres dues– que travessa els espais i veu com la matèria es transforma a les mans del temps poderós, sempre incomprensible, foll.

30

PERILL

És fàcil, amic meu, deixar-se arrossegar per la mà violenta del temps, abandonar-se als efectes cruels, sempre devastadors, que té sobre nosaltres i triar no plantar-hi cara amb la fortalesa, constantment treballada, del fràgil pensament.

31

CIÈNCIES?,LLETRES?

Lligats a la química, lligats als efectes que sobre la química té el temps en nosaltres, sabem poques coses i cal que piquem contínuament la pedra de sempre, l’esforç per guanyar el temps i la química, l’oblit que serem.

32

COS ESTÀTIC

Enlluernat pels fars potentíssims d’un land rover que l’ignorava, envestit pel rodar del cautxú, en la nit de la fageda, s’ha mort un gripau.

També nosaltres tindrem l’instant en què un excés de llum, com una mà elàstica i poderosa, ens aplanarà per sempre.

33

COM EL FILL PRÒDIG

Només de sortir-ne a través de la fúria dels cossos, més inconscients que mai en la creixença de finíssimes arrels dins el ventre, en els primers passos vers el dubte i la consciència en el millor del casos, ja busquem instintivament el camí de retorn a la casa de sempre.

34

EL PRECURSOR, ENCARA

Amb crit rebel, torbat, commòs d’alè diví, Joan Baptista anunciava, des de la sorra calda del desert, el transparent missatge de Jesús. Passaren tres anys justos i la llum aquella, a cops de maça, s’esvaí en la rompuda fusta d’una creu. Tots plegats érem drets al cim del Gòlgota. Per això, quan un nen –com tu mateix— surt nu del ventre pur, reneix la joia i l’esperança, novament s’escolta el crit ressec que parla del Qui ve, alguna cosa ens canta des del fons: “Oblidaré l’instant aquell tan fràgil, seré capaç de vèncer poderós els cops que encara trenquen el cristall per on la llum d’amor traspassa el temps.”

35

ESPERANÇA

Encara els costa, als dits, desenganxar-se entre ells, aprendre els gestos, l’harmonia del moviment perfecte de la mà. Tens tan a prop el ventre que vius sense saber els perills i ens fas mirar la llum dels horitzons reals de la bondat. Desclosa tota tu, com el poema.

36

TESEU

Amb unes mans com flors, la teva mare sosté el manyoc del fil que descabdelles per allunyar-te –pur, inconscient— de l’escalfor segura del seu ventre. Portarà el temps l’estrip i et sentiràs sol en la por davant el Minotaure. Llavors, si el teu esguard aprèn a ser humil, valent, constant i àvid, no serà cap monstre horrible el respirar, sinó la llum que mostra, als passadissos del laberint, l’enigma en la foscor.

37

LA DIFERÈNCIA

Quan corro, amb el trot castigo els genolls. El guany és en la sang, que s’extrema en el cos i em permet intuir la llum de la metàfora. Com ara, que voleia una oreneta a mig pam de l’asfalt duríssim; evita assentar-se del tot a terra i no s’esqueixa com nosaltres estirats per l’arrel i per l’estrella.

38

VOLEN FER UN TÚNEL DE MÉS DE QUATRE QUILÒMETRES AL COLL DE BRACONS

Fils d’asfalt teixeixen la mortalla de la meva ciutat. Rosa Vilanova

Són tan petites les muntanyes d’aquestes valls d’Olot que, pel desembre quan ve Nadal, hi ha gent que puja estrelles cuejades plenes de bombetes als cims més estimats. Així l’estrella que, en la nit del miracle, als peus del Puigsacalm i el puig dels Llops, il·lumina la cara de Santa Magdalena.

Hi ha d’altra gent, però, capaç de mocar-se en un mocador de seda amb figures representades sobre un fons vermell i delicadíssim, capaç de festejar l’intent de foradar el coll que uneix aquests cims lluminosos amb l’esvelta cal·ligrafia de la carena de Llancers.

Si som nosaltres l’ànima del paisatge, convé saber-nos

39

contradictoris, alhora portadors del bé i del mal.

Caldrà, doncs, finalment, donar la veu al nen que mira l’estrella portentosa, per no sentir els arbres i les pedres: “Que insensats que heu sigut, era tot per vosaltres!”

40

AL POLÍTIC

Massa errors has comès. Saps molt bé qui volia el ramat insensible i negat per mirar la vida des del fang fulgent de les paraules. Has caigut a la trampa que tu mateix paraves: no entendràs mai del món per què les papallones se’ns moren esclafades als nostres parabrises.

41

ESTRANYESA

Esguardava com passaven plegats pels mateixos espais on el temps se’ls incrustava i els modelava sense parar de manera que els impossibilitava aturar-se per precisar amb paraules concretes qui eren exactament. S’adonava que els qui feien amb ell la travessa no podien ni tan sols intuir la seva idea. Restava així compungit i buscava el recer d’amistat en el moviment d’una pedra, d’un arbre o d’un ocell. Espaordit sabia que havia arribat al cim i que, a partir d’aquell instant, el camí era recular fins a perdre totes les troballes.

42

SETEMBRE El repiqueteig del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Josep Pla

Encapotada de bromes, també aquesta tarda és bona perquè et contin, un cop més, la història de sempre. Aquí mateix, al costat del vial sorollós de camions i de motos, dotze pollancres, solitaris a la prada, proclamen la seva immensitat. Digues que sí, que pots tenir als teus ulls la imatge del planejar de milers d’estornells —com una rajada gegant en un mar d’aire i de cel— reclamats per la força suprema de les branques i per la sonoritat delicada de les fulles. Pensa-hi doncs, ets tu qui ha vist desaparèixer, en un moviment convuls, el peix fantàstic als braços amorosos.

43

HOMENATGE A ZINO DAVIDOFF

La millor vida que puc viure és la que estic vivint ara mateix.

44

AL MOLÍ FONDO

Com un redemptor fet insecte, el sabater camina sobre la superfície tranquil·la, i el riu, encauat dins les columnes del meandre, respon amb un pampallugueig de cercles concèntrics. Posats novament davant l’evidència, som aquí nosaltres per observar com la mà de la llum sense endur-se’ls se’ls endú a la sequedat del basalt immòbil i ajunta el moviment de la vida i de l’aigua en un altre espai del mateix instant. A cada pas, a cada imatge, algú ens obre la porta de la cambra on tot és u.

45

EL CEL DE LES OQUES

Quant de temps esperant-te en aquest espai enigmàtic de les paraules inserides en el poema.

No ets a casa encara i llegeixo el teu llibre una altra vegada.

Finalment, ja ho veuràs, seran els versos que escrivim, llançats com el cactus de la Salvà, capaços d’arrelar-se (entre les llivanyes i les juntures de pedres dures de parets seques) en terra d’ànimes.

46

La pedra espera que la vida esdevingui fredor de pedra.

Olot, 27 de gener de 2001/17 de febrer de 2006

47

Con tu piedra me amenazas, destino de piedra y piedra. Con tu piedra te daré en tu corona de piedra. Juan Ramón Jiménez

48

49