Quina Lenta Agonia.pdf

QUINA LENTA AGONIA, LA DELS AMETLERS PERDUTS Toni Cucarella

-1-

L’ELABORACIÓ D’AQUESTA OBRA VA OBTENIR UN AJUT DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES PER A LA CREACIÓ D’OBRES LITERÀRIES L’ANY 2001

PREMI ANDRÒMINA DE NARRATIVA 2003 PREMI DE LA CRÍTICA DELS ESCRIPTORS VALENCIANS 2004

-2-

3

Dedicatòria: A Assumpció Cucarella, la mare: senya d’identitat. A Vicent Cucarella, l’avi: cacau mòlt en un molinet de cafè, basquets de raïm i caderneres. A Antònia Gil, la besàvia: només conec el seu nom i m’intriga el seu misteri.

Agraïments i devocions: Vull agrair: la paciència de Xaro; els consells dels bons amics Antoni Martínez Revert, Francesc Bodí, Antoni Espí, Lluís Seguí i Josep Enric Peres i Belda; la música d’Urbàlia Rurana, d’Al Tall, de Luar Na Lubre i les dolçaines dels Xirimiters de Castelló de la Ribera: Emili Somenyo i Gerard López; i les veus de Lola Tortosa i Pep Gimeno "Botifarra!, les quals ressonen en tot aquest tros de cel que aguanten el Puig, Santa Anna, la Penya Roja i la Creueta; i als mestres dels quals sóc devot, amb humilitat i respecte: Hrabal, Dos Passos, Caldwell, Hammett, Steinbeck, Vittorini, Pratolini, Pavese, Pedrolo, Moncada...

4

«No heu sentit mai esmentar aquelles quatre teulades? Doncs bé, jo vinc d’allà!» Cesare Pavese; La Langa.

5

ELS MORTS I ELS VIUS

Evocar no és, com afirmen alguns, reviure el passat per rescatar-lo, sinó donar-li, finalment, sepultura: descriure’l per darrera vegada abans de colgar-lo sota la pols definitiva... Així doncs, camine per un barri que amb prou faenes reconec, per més que hi vaig nàixer i on vaig viure fins ben entrada l’adolescència. Sé que és aquell barri natal perquè la cobdícia constructora no pot amuntegar més cases pel pendent rocallós, serra amunt, i encara és possible de resseguir-hi amb la mirada

6

l’antiga senda del Portet, les penyes esgallades pel terratrèmol de 1748, l’escarpat imponent de la Creueta, al punt més elevat del qual s’hi dreça encara la creu que li dóna nom. Per aquest barri residencial d’ara, de cases unifamiliars i edificis de poca altura, endreçat i redundant, hi havia hagut, en els anys de la meua infantesa, les Eretes: un altre barri, tanmateix de cases velles, rudimentàries, arrenglerades, resignadament, a vora d’un antic caminal de terra i clots que feia aleshores a manera de carrer, encarades a una falda escalonada de bancals perduts d’ametlers i garrofers. Més amunt, la serra estricta: roca viva, entre els badalls de la qual sols hi creix l’argelaga, la sajolida i la pebrella (terra de pebrella, caga’t en ella!). Aquell barri de les Eretes el constituïa un únic carrer, un pany de cases en filera, totes les quals miraven cap a la serra com una ordenada bateria de vigilants apostats en una trinxera. Era un barri als afores de debò, no com ara que ja és una prolongació cap a ponent de la ciutat, amb carrers asfaltats,

7

cases ben pintades, teulades roges de teula nova i bústies de ferro a la porta. De la casa on vivia, me’n recorde sobretot de l’escala: estreta i rampant, els mamperlans desgastats. La nostra família i la de Gaspar l’arrier eren les més antigues que encara habitaven les Eretes. De fet, la majoria dels qui hi havien viscut i els qui encara hi vivien s’estaven de pas, provisionalment. S’estimaven més la ciutat, fins i tot el barri del Raval, davall nostre, del qual ens separaven, baldament, uns pocs bancals, la majoria dels quals incultivats. Ens pensàvem que devien ser propietat de gent rica, perquè el llaurador pobre no abandona la terra si no és que li falten les forces per treballar-la; aquells camps sentenciats a la ruïna potser aleshores ja tenien assignat un futur planificat urbanísticament. Un destí, però, que no es va acomplir tan aviat com prevéiem, i durant uns anys, mentre els arbres agonitzaven per descura, la terra de frontera entre les Eretes i el Raval va continuar sent domini del julivert bord, la

8

brossa gitana, la jolivarda i el fenàs, puix que sense un tenaç llaurador que les arrabassara s’hi ensenyoriren com un fèrtil exèrcit d’herbes de conquesta. Nosaltres vivíem a les Eretes com si ens hi hagueren condemnat. Viure-hi era, si més no per a la majoria, acomplir una mena de quarentena. Tan bon punt feien una arreplega d’estalvis, l’abandonaven. Excepte nosaltres. Potser perquè el pare, per més fàbriques que afirmava haver visitat, prou sabíem que no es feia l’ànim de deixar el seu ofici de mecànic de bicicletes. Les vesprades de diumenge les consumia amb l’orella enganxada a la ràdio, constatant com els resultats finals del futbol li esgarraven la travessa i havia de continuar sent un modest mecànic de bicicletes, que si bé era ofici no proveïa gens de benefici. I cada nit de diumenge, havent sopat, muntava feixugament l’escala cap a la seua habitació, abatut. En el llit, llegia novel·les de l’oest, que bescanviava una volta per setmana en una botiga del carrer de la Baixada del Mercat on

9

venien llepolies i bagatel·les, còmics i fotonovel·les. Quan la mare pujava a l’habitació, una bona estona després, ell ja dormia, amb el llum encara encès i el llibre sobre el pit. Les habitacions dels meus pares i de l’àvia Tònia eren a la primera altura, davant per davant. Les separava el primer replanell d’aquella estreta i costeruda escala. Més amunt, on en altres cases hi havia l’andana per penjar-hi el tabac, la dacsa, o per guardar-hi eines i andròmines caigudes en desús, havien hagut d’aparellar les habitacions de les meues germanes i la meua. Com que eren sota teulada (aquell fràgil sostre de canyissos i algeps), a l’estiu hi feia una calda insuportable, però als hiverns semblava una nevera, de tal manera que havíem de dormir colgats sota tres mantes i pràcticament vestits. A l’estiu, la calor que s’hi acumulava era tan forta que quan arribàvem dalt el cos suava a raig: havíem d’obrir les finestres perquè hi circulara una mica d’aire; sense gaire efecte, però. Atès que sempre havíem de tenir les finestres esbatanades, per les nits els

10

dragons corrien per les parets dels dormitoris. Abans d’adormir-me, m’entretenia disparant-los amb un rifle de gafes que m’havia fet amb un llistó de fusta, una pinça d’estendre i una goma. Si abatia algun dragó, pel dematí, abans que la meua germana Carmeta entrara a fer-me el llit i s’enduguera un ensurt, l’arreplegava i el llançava al corral per la finestra. Tanmateix, val a dir que Carmeta no sentia una repulsió específica cap als dragons, sempre que estigueren vius. L’aversió que ella solia manifestar la produïa la mort en general: els cadàvers li provocaven una irascible repugnància, tant era que foren dragons, gats o inofensives panderoles. I sempre que Carmeta es topava amb l’àvia després que havia tingut una conversació amb la tia Marta la morta, no dubtava a fustigar-la dient-li que pudia a sepultura. –Posa-li una dotzena d’animetes i que mos deixe en pau, la morta!

11

Aquella vella escala que pujava a la seua habitació, estreta i costeruda, l’àvia Tònia la maleïa quan havia de muntar-la: «Quin trencacames!». Així i tot, l’àvia no volia sentir a parlar de marxar d’aquella casa nostra de les Eretes. –Si me’n vaig, qui se’n farà càrrec de la meua Marta? I si ella trobava per fi el meu Bastià, com ho sabria jo? Vaig assabentar-me de la presència en la casa de l’esperit, o el que fóra, de la tia Marta la morta quan tenia sis anys. La mare estava embarassada de la meua germana Maria, la menuda. Era mitjan primavera i la mare es trobava al corral, en un balancí, prenent aquell sol suau i tebi que encara no crema ni enlluerna els ulls. Jo pujava distret cap a la meua habitació de l’andana. En passar vora la porta de la de l’àvia, vaig sentir-la que conversejava amb algú. Com sabia que la mare era al corral i la Carmeta jugava al carrer, em va sobtar sentir-la conversar animadament. Llavors vaig entrar a la seua habitació. L’àvia dormia en un vell llit de canonge –el seu de matrimoni havia

12

passat a l’habitació dels meus pares en casar-se–, i no li’n sobrava gaire perquè posseïa una constitució corpulenta. En l’habitació només hi cabien l’armariet i la còmoda, sobre la qual senyorejava la seua foto de casament; poca cosa més adornava les parets: a diferència del que havia vist en altres habitacions del veïnat, no hi penjaven litografies religioses ni l’habitual creu de fusta o metall, no debades l’àvia detestava els capellans i la seua religió. Quan vaig entrar a l’habitació, l’àvia Tònia seia en un costat del seu llit i enraonava, aparentment, amb l’armariet. –Ja li ho dic, a la meua nora, que a lo que vindrà, si és xiqueta, que li pose el teu nom... Perquè, clar, si és xiquet el nom és cosa del meu Batiste. Però ella diu que si li naix xiqueta li ha de posar Maria, com una germana seua que, com tu, va morir de menuda, d’unes calentures... Com pots vore, Marta, tinc les mans lligades. I si bé ho mires, la meua nora també té el dret, que el seu cas és paregut al nostre...

13

Vaig fer dues passes sense moure fressa, amb la intenció de posar-me a la vista de l’àvia així que ella moguera lleument el cap. Però xarrava tan enrossinada que no va adonar-se de la meua presència fins que la vaig interrompre: –Amb qui parles, iaia? L’àvia va estroncar en sec l’aparent conversació amb l’armariet. Jo adreçava l’esguard sobretot envers aquella direcció, però ara i adés corria la mirada pertot buscant-hi l’invisible interlocutor de l’àvia. De bon principi va semblar que se sorprenia de veure’m, però immediatament, amb tota naturalitat, em va fer una indicació assenyalant l’armariet per encetar les presentacions: –Marta, est és el meu nét Joan, que com veus li té una retirada al pare, pels ulls i pel cabell rebel i estorinat. Joan, ella és la meua germana Marta, que va morir quan tenia la teua edat, d’un colp de coça que li va pegar la vaca que munyia, per això porta eixe poal de llanda...

14

–Encantat de conèixer-te... –vaig balbucejar a l’armariet, perquè jo no hi veia res fora d’aquell moble de fusta ennegrida i afectada de foradets del corcó. –Com que va morir de sobte, encara no s’ha fet a la idea que és morta i per això ronda per ací, buscant la vaca per acabar-la de munyir perquè diu que si no la troba i la muny mon pare li renegarà. Jo ja li ho dic, que és morta, però ella no s’ho vol creure... Ja s’apanyarà... Hi havia també, en aquell rodal erm de les Eretes, la casa de llanda rovellada de Benet el gitano. Benet estanyava perols i cassoles, adobava gibrells de fang, gerres, cossis, bocois i fins i tot paraigües. Tenia tirats cordells de cànem entre els ametlers perquè s’hi assecaren les pells de conill que baratava per capsetes de mistos i pedres d’encenedor. En aquest barri d’ara, els conills ja no moren amb el coll tallat, la sang rajant-los, fosca i calenta, dins el gibrell. Benet el gitano s’hi guanyaria poc la vida, ara: ara, que si es pica la

15

cassola la tirem al fem i en comprem una de nova, com si se’ns trenca una barnilla del paraigüa; i les pells de conill n’hi ha que no saben com són perquè ja els compren morts i espellats: no s’imaginen ni que en tenen, de pell, fins i tot desconeixen que abans de ser al frigorífic de cal carnisser eren vius, i, en un altre temps, rosegaven ramulla de taronger i menjaven verdolaga i corretjoles. En aquell altre temps, a casa nostra criàvem conills i gallines. Ben d’hora, haver de posar aigua i menjar a les gàbies dels conills i netejar-les va esdevenir la meua primera responsabilitat. De les gallines, però, se n’encarregava més aviat l’àvia Tònia. Quan matàvem el conill –a tot estirar un per setmana perquè la carn era un luxe de dia festiu–, la mare m’enviava amb la pell al casinyot de Benet perquè em donara la capseta de mistos per encendre el foguer de petroli o pedres d’encenedor per al pare. –Endus-te la menuda, Joan.

16

Sempre havia d’emportar-me darrere «la menuda». La meua germana Maria tenia llavors cinc anys. Se m’aferrava fort de la mà perquè li tenia por, a Benet. Temia la seua cara ennegrellida, les celles prominents i tapides, la mirada d’ulls negres i grans, que, si no el coneixies, semblava que t’escrutaven amb recel; el cabell llarg i oliós, tot de cendra; temia la seua veu enrogallada que inquiria més que no parlava: –Què me n’has dut, una o dos? –Una. –Vols mistos o pedres? –La mare vol mistos, que se n’ha quedat sense. Maria s’ocultava darrere meu. Els seus ulls clars –l’àvia solia afalagar-la: «La meua xica té els ulls com un cel tramuntanat»– observaven acovardits com Benet em prenia la pell de les mans i l’estenia en el fil de cànem. Després, ell s’esquitllava endins del seu enfony de llanda per traure la caixa de codonyat on guardava les capsetes de mistos. Em deixava

17

triar-ne la que volia. Els xiquets jugàvem a sambos amb les capsetes buides, i segons el dibuix la capseta valia més o menys en l’aposta del joc. –M’enduc esta. Fet el tracte, encara amb la caixa de codonyat en les mans, Benet mirava fit a fit la meua germana amb el posat d’un tractant de bona llei. –Vols un corruco, tu? Maria s’espantava encara més en sentir que Benet se li adreçava. La por li feia creure que no devia rebutjar l’oferiment que li feia, i assentia sense forces, amenaçada per un immediat defalliment de cames. Benet butxaquejava per donar-li un d’aquells caramels cilíndrics que tant delíem. Maria estirava el braç per recollir-lo, la mà tremolosa, boquejava un agraïment engolit i reculava sense llevar-li la vista de damunt, a Benet el gitano, com si temera que en un descuit havia d’agafar-la d’un manoll per ficar-la en un sac i vendre-la als traficants de

18

xiquetes, que les posaven en amo, barat al menjar, en les cases dels rics de ciutat. Quan ens havíem allunyat uns quants metres del casinyot de llanda, la por de la meua germana Maria es transformava i esdevenia menyspreu. –Ecs, quin corruco més merdós. –No el vols? Da-me’l que jo me’l fotré. –T’agarraran cagueroles. –Igual té morir d’espasme que de garrotillo...

19

QUINA LENTA AGONIA... La taverna de l’arrier

Enfront de la taverna de Gaspar l’arrier, la calçada de pedra seca que sostenia el marge del bancal d’ametlers perduts era tan antiga que les pedres havien adquirit un greu color gris de líquens remots. La taverna obria a mitjan vesprada, just quan la majoria dels hòmens havien enllestit la jornada laboral, tant els qui es llogaven a jornal en l’horta com els qui treballaven en la construcció, sobretot de manobres. Hi anaven acudint en constant degoteig, alguns en moto, d’altres encara en bicicleta, i

20

les deixaven refermades contra la margenada, les gafes penjades del manillar, on penjava també el saquet buit de la berena; al darrere, en el portamaletes, els manobres lligaven el cabàs de goma o la caldereta de ferro, dins dels quals transportaven les eines: paleta, catalana, plomada, talotxa, llença, fins i tot el llegó, el mànec del qual hi sobreeixia com un pal amb la bandera arriada; com també hi sobreeixien els mànecs, de llegó o aixada, dels cabassos i basquets dels llauradors. D’atendre

la

taverna

en

aquell

primer

moment,

habitualment se n’encarregava Dúlia, la germana de Gaspar, atès que ell, en aquella hora de mitjan vesprada, sovint traginava encara una penúltima càrrega amb les mules. Gaspar era un personatge de parlar baladrer, figura rabassuda i cap desproporcionat. Si les seues cames hagueren fet quatre dits més curtes, Gaspar haguera pogut fer colla amb els nans toreros que actuaven per les places de bous. Si més no a ell li agradava

21

la vida de l’espectacle: fet i fet de xiquet va escapar-se durant unes setmanes amb un circ de gitanos hongaresos, fins que la guàrdia civil el va fer regressar a les Eretes per la força, després que havia après a fer tombarelles i jocs malabars. Son pare el va rebre a bescollades i puntellons i amb una de les bitles amb què feia malabarismes li va fendir el cap, una ferida de la mida d’un eixem. El trau, no li’l cosiren i el seu parietal dret va quedar assenyalat per sempre més amb aquest escarment de paterna autoritat. Sobretot després que, quan era a punt de casar-se amb Úrsula Pons, del carrer de la Font Trencada, povila de Miquel l’herbasser, va assenyalar-lo una passa de galteres, de resultes de les quals, a conseqüència de la mateixa malaltia o seqüela secundària de les potingues remeieres que li feren consumir, el seu cap enorme va quedar per sempre més pelat com un ou. L’herbasser va desfer llavors el compromís de casament, ja que, segons que li havien dit veus reconegudes, les galteres, a l’edat que les havia patides l’arrier, sens dubte l’havien deixat inútil

22

per a la procreació. «Els paps, Gaspar –li va etzibar l’herbasser en comunicar-li que ja no el volia com a gendre–, és com si t’hagueren capat; t’han deixat l’ouera sema i ja no aprofites». L’arrier, però, no s’hi avenir i va raptar la filla de l’herbasser. Se la va emportar a la cova d’un pastor conegut seu, un cau perdut entre les serres d’Énguera cap on menava el ramat durant l’estiu. Allà va intentar, en el decurs de gairebé un mes, en una missió frenètica, fer quallar la llavor que l’herbasser havia pronosticat infecunda. Per segona vegada en la seua vida, la guàrdia civil el va enxampar per fer-lo tornar a les Eretes. De res no li va servir el rapte, a l’arrier, ja que ni havent-la estrenada per la força l’herbasser va consentir el casament amb la seua povila. No obstant això, el va obligar a reparar l’honor malmès i li va reclamar, en concepte d’indemnització, el pagament immediat de cent duros en diners bons i, de més a més, una mula jove que el pare de l’arrier acabava de comprar en la darrera fira de Xàtiva.

23

El cos rebotit de Dúlia amb prou faenes aconseguia de travessar entre el marc de la porta que menava al guisador; hi passava tan justa que havia d’esmunyir-s’hi de gaidó. Acostumava a fer broma amb els hòmens: permetia que li palparen les grosses mamelles, que li pessigaren el cul enorme i vigorós. De tant en tant, deixava anar la seua mà, representantse ofesa, i l’esclafia aïradament contra galtes rasposes i bescolls entresuats. Cinc anys abans, havia fet un pensament i se n’havia anat a París a fer de minyona. Tanmateix, als pocs mesos se’n va tornar, després d’haver passat per mitja dotzena de cases. La dominava un geni massa curt com per aguantar ordres i fer reverències. De més a més, tenia mala traça per parlar altres idiomes fora del seu català i no hi va haver manera que s’aclarira amb el francès.

24

–Collons de gavatxos, que jo els parlava i ells no sabien més que rosegar «no compre pa, no compre pa...» Tios collons, bé està que no compreu pa, però no vos pixeu en la farina! Dúlia referia sovint aquest relaix, i en acabant ella mateixa se’l reia descompassada, exagerant la rialla. Era la seua manera d’ocultar la ràbia que li produïa pensar en aquella aventura fracassada. No debades se’n va haver de tornar per traure la ronya d’aquell cau de raboses de taverna, per aguantar el trompellot del seu germà, per consumir els seus anys en companyia d’hòmens bruts i cridaners que barat a un got de vi i un plateret de faves bullides s’arrogaven el dret de grapejar-li el cul i les mamelles. Els odiava a tots, secretament, en particular el seu germà. Però s’havia resignat a seguir-los la veta i fer com si res, com si tantes riallades estentòries foren sinceres. Als uns els aguantava perquè eren clients i menjava de la seua miserable xavalla, a l’altre, el seu germà Gaspar, perquè a falta de marit que li calfara els llençols i li portara el sou a casa, no

25

tenia un altre home a qui llavar la roba i fer el llit. Per bé que Gaspar no la tractava com una dona de quaranta-tres anys, sinó com si encara fóra una adolescent i ell haguera de vigilar-li la virtut. Si algun home li feia massa estona l’aleta, ràpidament s’hi posava pel mig el germà gran que volia representar... –Vigila què li fas a la meua germana, desgraciat. Si vols festejar-la, primer me l’hauràs de demanar, que és com toca. Dúlia li consentia de fer aquest paperot. És més: sovint ella mateixa el provocava. Li agradava sentir la seua autoritat per a després transgredir-la quan ell no hi era. –Afanya’t, afanya’t, que el meu germà és a punt de vindre! –comminava els amants a enllestir-ho prompte. No buscava cap satisfacció sexual en aquestes escomeses furtives i rabents; mai no en sentia: el plaer que ella buscava raïa en el fet d’enganyar el seu germà, de sentir-se si fa no fa adúltera.

26

En obrir la taverna, els clients s’arraïmaven vora la porta, uns fent rogle, d’altres a la gatzoneta, l’esquena contra la paret, fumant i apostant-se al punyet una i una altra ronda. –Una meua, tres teues i la mà neta que porta Carbonell... Això: quatre! –Xe, quatre! Comptes tu arreu manera, xicon... Jo no ne duc tres, sinó una, la que tu no portes perquè no ne portes cap, i només et done la raó que Carbonell va net com una panxa en dejú... Qui no s’arrisca no pisca: una i prou! –Sou més romancers que no sé què dir-me... Jo net, xe? Ne porte tres, i vosatros, que no enganyeu ni els caragols, dos cada u: seeet! Tothom s’estava al carrer perquè dins de la taverna no hi cabien quatre persones juntes. Tampoc no hi havia taules ni cadires i els parroquians havien de seure sobre les pròpies cames o cul en terra.

27

–A vorem, Gaspar, quin dia mos dónes una alegria i compres ni que siga una taula i quatre cadires... –I tu, a quin sant vols taula i cadires? Ací és ca Gaspar l’arrier, casa de pobres però honrats, no el Casino Setabense. Ara m’ixes del puntet i vols taula i cadira? Arre, gooos! Si vols posar el cul en boga ja caldrà que te la portes tu, la cadira, safanòria de collons!

28

ELS MORTS I ELS VIUS

Serra amunt, entre el rocam i les penyes, en l’àrida infecunditat d’aquell món de pedra viva, els nostres noms hi retentien amb un eco metàl·lic i vibrant quan ens cridaven perquè tornàrem cap a casa. La veu de ma mare no s’hi sentia gaires voltes. A ella, li desplaïa el crit, els noms pregonats com un clam d’histèria. Era l’àvia Tònia la que solia invocar-ne el meu, amb una veu aguda, lacerant, que hi ressonava estranyament jove, com si aquell rodal, del qual ella era la resident més antiga, li haguera conservat en l’ambient el timbre potent i melòdic de la

29

veu de joventut. En sentir-nos reclamats corríem rabents serra avall, saltant, sortejant les argelagues que ens rasquinyaven les cames nues. En arribar als bancals d’ametlers, ens hi fèiem visibles com una aparició d’estornells atribolats. No se sabia si els bancals d’ametlers perduts tenien propietari, i si en tenien quin era el seu nom. Ningú no s’hi acostava per reivindicar-ne el domini, ni que fóra per arrancar els arbres i estalviar-los la lenta agonia que no tenia altre destí irrevocable que la mort. Feia vint o més anys, els qui podien saber-ho no s’hi posaven d’acord, que ningú no havia vingut a espolsar i recollir les ametles. Primer deixaren de treballar la terra, però durant uns anys encara hi acudia una colla de tres o quatre persones, sovint família, amb sacs, cabassos i canyes: batien els ametlers i plegaven la collita. Cada any n’eren uns de diferents. Ningú no els coneixia. Collien i se n’anaven. Si alguna vegada s’esqueia que hi passava el guarda de terme, li oferien una explicació, en ocasions un paper, i aquest continuava el seu

30

camí. S’hi comentava que els propietaris havien mort sense testar i ara els bancals eren causa d’un llarg litigi entre hereus. Mentre aquests interrogants saltaven de tant en tant a conversa, els ametlers encara florien, qui sap si per despit o per orgull, i si la flor no es neulava, quallava i feia ametles; cada any en menor quantitat, perquè els arbres, per no tenir-ne cura, emmalaltien i s’engomaven: les branques antigues s’assecaven, les noves produïen menys flor i sovint es precipitaven a terra sense haver escumat. Els ametlers, doncs, mentre no hi vinguera algú per reclamar-ne la propietat, s’havien convertit en un bé comunal. Un bé malmès i miserable que any rere any minvava considerablement. Quan assolíem als ametlers els nostres noms hi ressonaven esmorteïts, com si els arbres moribunds, les seues branques ennegrides i secalloses, greument malalts de goma, absorviren la força de la veu que els proferia.

31

En sentir el meu nom, udolat per la gola potent de l’àvia Tònia, vaig baixar de les roques a corre-cuita: sabia per quina raó em reclamava. L’àvia havia preparat un ramell de verd, galzerà i esparreguera, per portar-lo, com feia sovint, al lloc on deia que havien mort l’avi Bastià, a les espatles de la Casa Blanca, vora el camí vell de Novetlè. El viatge el realitzava sempre tocant al crepuscle. Era el moment en què més poca gent hi transitava, i els qui ho feien coneixien l’àvia i sabien quin era el seu motiu. Uns l’aprovaven, la majoria si de cas el consentien, però tots li guardaven el secret. Gairebé sempre la menuda i jo havíem d’acompanyar-la. Abans d’eixir de casa, l’àvia es va ajustar el mocador negre al cap i tot seguit marxàrem. Jo, com un homenet, amb pantalons curts i les mans a les butxaques, les precedia un parell de passes. La menuda s’aferrava de la mà de l’àvia, obedient però seriosa perquè no li plaïa el viatge. A mi tampoc

32

no em plaïa, però m’hi sentia obligat per la responsabilitat que comportava ser l’únic home entre dues germanes. Mentre caminàvem, seguint el camí cap a Novetlè, el sol declinant per l’horitzó de ponent, davant nostre, jugàvem amb l’àvia a «el soldadet se’n va a Melilla». –Tu seràs els pantalons, la xica les espardenyes... El soldadet se’n va a Melilla i necessita els pantalons... –No els tinc, els pantalons... –Per què no els tens, els pantalons? –Estan bruts... –I per què estan bruts? –No els he pogut llavar... –I per què no els has pogut llavar? –Eeehhh... no hi havia aigua al safareig... –I per què no hi havia aigua al safareig? –Per... –Paga penyora.

33

–No s’hi val iaia, que no he acabat de dir perquè! –No ho has acabat de dir, però ho has escomençat. Paga penyora. Pagàvem penyora amb pedres que arreplegàvem del camí i li les lliuràvem; si jo triava bons cantals, la menuda s’estimava més lluents palets de riu. L’àvia s’ho desava en la butxaca del davantal i prosseguíem el joc. –El soldadet se’n va a Melilla i necessita les espardenyes... –No les tinc, les espardenyes... –Per què no les tens, les espardenyes... –Se m’ha trencat una veta... –I per què se t’ha trencat una veta? –Estava vella... –I per què estava vella, la veta? –Perquè... –Paga penyora.

34

El trajecte fins a la Casa Blanca durava un quart o vint minuts. Aquella antiga alqueria tenia altes palmeres en la replaça. La rodava pertot un mur de pedra. A la part de darrere, entre maig i juny de l’any 1939, feia vint-i-tants anys, hi afusellaren una setantena d’hòmens. Un de tants, l’avi Bastià. Quan l’executaren, en tenia trenta-nou. L’havien condemnat a mort

els

nacionals

perquè

havia

pertangut

al

comitè

revolucionari durant la guerra. L’acusaren d’haver format part d’un escamot que va matar un propietari i el seu capatàs al pont del Gossos, al terme de la Llosa de Ranes. L’àvia ni ho afirmava ni ho negava, però proclamava: –Hi ha moltes maneres de matar la gent: de fam, de misèria, per no poder pagar medicaments... Els qui mataven aixina, mataven com els corcons, poquet a poquet, a consciència i amb crueltat... Tal feren, tal van trobar... Si haguérem mort tots els qui s’ho mereixien, no haguérem perdut la guerra...

35

Quan mataren l’avi, ella en tenia trenta-set; amb trenta-set anys viuda i amb dos fills per traure a una vora: el pare, que en tenia tretze, i la tia Teresa, deu. Segons que ens contava l’àvia, passaren molta por i molta fam l’any 39, i també el 40. Però al pare l’havia pogut enviar a ca uns cosins de l’avi, a Madrid. Encara que eren d’idees polítiques contràries a les seues, s’havien avingut a fer-se’n càrrec. Havia hagut d’enviar-lo amb ells perquè els falangistes, tot i que el meu pare era ben bé un xiquet, venien sovint a fer-li la guitza, li ventaven carxots i l’obligaven a cantar l’himne falangista, el «Cara al Sol», la imposada salutació feixista, amb el braç en alt. Pel maig de l’any 39, el cosí de l’avi, que tenia un negoci d’autobusos, va enviar un operari seu amb un cotxe per endur-se’l. L’àvia i la tia Teresa es quedaren ací, a la casa de les Eretes, i trampejaren la por i la fam com van poder. A Madrid, el pare ajudava l’oncle Daniel amb els autobusos, que recorrien els voltants de la ciutat. Ell s’encarregava d’ajudar el conductor a cobrar els

36

bitllets i amb l’equipatge dels viatgers. Si l’oncle Daniel li haguera pagat els papers per poder conduir l’autobús, ell s’hi haguera quedat. Però l’oncle Daniel no el considerava gens, el tenia com un més dels seus assalariats. El feia treballar de valent a canvi de la manutenció i un llit on dormir. Al cap d’uns anys d’estar-se allà, un dia, sense donar cap mena de descàrrec, el pare se’n va tornar a les Eretes. Tanmateix, l’oncle Daniel no es va preocupar ni d’enviar una carta per saber si se n’havia tornat ací o s’havia esgarriat pel món. Poc després se’n va anar a fer el soldat, i en acabar el servei militar va conèixer la mare i es van casar. D’ençà d’aleshores es dedicava a arreglar bicicletes. En el mur on havien afusellat l’avi Bastià, l’àvia va llevar el ramell marcit de la visita anterior i n’hi va posar el nou. Va traure’s el que ella anomenava l’escapulari –una foto de l’avi Bastià–, que el portava en la sina, i el va besar. Després, va ataüllar ràpidament a dreta i esquerra, per si rondava algú pels

37

voltants; llavors va alçar bruscament el puny tancat enlaire i va pronunciar el seu clam oprimit: –Visca la República! De tornada cap a casa, continuàrem el joc i pagàrem les penyores. –De qui és esta penyora? –Meua i de vostè. –I tu, què donaries per ella? –Lo que vostè voldrà i un poquet més... –Has d’anar fins al primer revolt a la cama coixa... Conforme anàrem obeint tot el que ens manava, l’àvia ens refeia ritualment les pedres de penyora. La menuda les recollia en la seua faldeta. En arribar a casa se les pujava a l’habitació i les guardava en un bagulet. Jo, en canvi, les reballava de bon braç, amb tota la força de què era capaç, cap als garrofers, puix que deien que s’hi amagava el dimoni, i no perdia l’esperança de sentir-lo xisclar de dolor si li encertava una bona cantalada.

38

Al capdavall, algú o altre havia de ser el culpable dels nostres infortunis.

39

QUINA LENTA AGONIA... “Meniquités”

–Tots ressusciten manco el meu Cento! Tots ressusciten. Llàtzer va ressuscitar. Jesucrist va ressuscitar. Tots ressusciten manco el meu Cento, que fa cinc anys que el tinc al cementeri, pobret, i no torna. Amb aquesta reiterada lletania planyia la seua soledat de viuda Blaia la Meniquités. Assegudes en la línia mitgera del portal de les dues cases, Blaia la Meniquités i Tònia la Republicana sargien juntes les seues peces de roba. De negre

40

rigorós totes dues, el cap cobert amb un mocador també negre, semblaven dos escarabats posats al sol. Per bé que de la corpulència de la Republicana se’n feien tres, de blaies. Les mans més sarmentoses de Blaia cosien encara amb inusitada habilitat. –I per a què vols que ressuscite el teu Cento, Blaia? Perquè t’estove com un matalaf, com t’estovava en vida. Tònia la Republicana va alçar els ulls de la peça que sargia per escoltar la mateixa contestació de sempre de boca de la seua veïna. –Perquè m’ho mereixia! –La Republicana va sospirar resignadament i va tornar a moure l’agulla–. Jo era la seua dona, no? I no diu Déu Nostre Senyor que estem obligades a la voluntat del marit? –Badomies, Blaia! –I tant que per a tu són badomies: com que eres roja i cremaves amb el teu home les esglésies i les imatges!

41

–Blaia, arresta’t la llengua. Ni jo ni el meu Bastià vam encendre mai un sol misto per cremar ni un banc d’església. –Això ho diràs tu! Veges tu sinó per què te’l van afusellar... –Quanta paciència s’ha de tindre... –Per què dius paciència? Em prens per desficaciada o com? Puix sàpies que tinc tot el meu ple coneiximent, digues tu lo que digues... –Cus i calla, Blaia. –No calle. Per què hauria de callar? Eh? Per què? Que t’ofèn sentir les veritats? –No ofèn qui vol sinó qui pot. –Eh, que parles amb la teua germaneta, la que va morir? Eh, que se t’apareix i et parla? I per què el teu Bastià no se t’ha aparegut? Vols que t’ho diga, per què? Vols que t’ho diga? Perquè Déu Nostre Senyor el té condemnat a l’Infern per haver fet mal a l’Església. Eixa és la veritat de deveres, Tònia.

42

–Cus i calla, Blaia. Blaia la Meniquités havia quedat viuda feia cinc anys. Vivia sola perquè cap dels seus nebots no volia fer-se’n càrrec. La seua casa de les Eretes era molt poca herència per moure la commiseració interessada d’aquests parents que, de més a més, havien marxat de Xàtiva per treballar a les fàbriques de Sabadell i Terrassa. Havia tingut dues filles, i ambdues havien mort sent xiquetes, de meningitis: de «meniquités», en paraula malforjada per ella. –Que no se’n diu «meniquités», Blaia, que se’n diu «meninquitis». –Que jo què dic?: «Meniquités!»

43

ELS MORTS I ELS VIUS

Nolo Ribes manava sobre nosaltres perquè era el major de tots tres; tenia quatre setmanes més que Pepiu Martí, que faria onze anys a l’octubre, i jo encara havia de fer-ne deu a l’agost. Però Nolo Ribes era el nostre cap colla sobretot perquè coneixia moltes coses que nosaltres ignoràvem. I les sabia perquè son pare tota la seua vida havia pastorejat un populós ramat d’ovelles guirres. De tota manera, Pepiu Martí també sabia moltes coses, però se les callava. Era ben bé impossible discutir-

44

se amb ell. Si Nolo Ribes deia «Això és blanc», Pepiu Martí movia els muscles i ho assentia: «Blanc sembla que siga». Però que donara la raó no volia dir, d’això me’n vaig adonar prompte, que no tinguera criteri propi. Simplement deixava fer, deixava dir i s’hi deixava dur. El seu parer, se’l guardava com un secret. Potser perquè era l’única cosa que li pertanyia i es resistia a compartir-la amb ningú. Pepiu Martí era orfe de pare i sa mare treballava en amo tot el dia. Des de primeries d’estiu, barat a una minsa moneda, fins i tot un entrepà, s’encarregava d’aüixar les mosques a Vicent de la Tassonada quan el treien a prendre l’aire a la porta de casa. A l’escola, Pepiu treia les millors notes, per la qual cosa el director havia intentat convèncer sa mare que es presentara a l’examen d’ingrés a l’institut i demanara una beca. El director el feia anar sovint al seu despatx i mirava de cabdellar-lo. Tanmateix, va desistir-ne el dia que li va preguntar que, si poguera estudiar, quina carrera s’estimaria de fer. Pepiu Martí li va contestar amb

45

convenciment: «D’astronauta». A partir d’aquella resposta el director va pensar que, malgrat tan bones notes, Pepiu Martí no hi tocava gaire. Així doncs, el pare de Nolo Ribes feia de pastor des del dia que les cames li sostenien el cos, i per aquest motiu ell sabia un munt de coses que nosaltres desconeixíem perquè no estaven escrites als llibres d’escola. –Aneu alerta que és un escurçó... La serp, d’uns quatre o cinc pams dels nostres, s’havia arrecerat sota la roca. Tenia el llom de color gris, el cap prim, afuat. Es mantenia immòbil mentre l’observàvem. Nolo Ribes movia la seua boca de cavall, les dents grans i desarrenglerades, i ens advertia i la identificava: –Aneu alerta que és un escurçó... –I com saps tu que és un escurçó i no un sacre? –vaig inquirir, tot qüestionant la seua identificació.

46

Nolo Ribes va interposar-se davant meu en actitud desafiant. –Ho sé perquè conec l’un i l’altre –va gallejar–, i tu eres incapaç de diferenciar una granota d’un renoc i un sarvatxo d’una sargantana... –Està bé... –vaig rendir-me sense oferir resistència. Nolo Ribes va rodejar-me l’espatla amb el braç i em va comminar a mirar la serp. Va assenyalar-la i va dir: –El sacre té la mala fama que és verinós, però no ho és. La mossegada de l’escurçó sí que és verinosa. Per això vos he dit que aneu alerta. De tota manera, l’escurçó no ataca si no es veu acorralat: si ara li tiràrem una pedra pegaria a fugir; en canvi el sacre és més valent, i si li fas la guitza s’aventa i et planta cara... Pepiu Martí va agafar una pedra i va fer el gest d’anar a llançar-la. –Si fuig, escurçó; si s’aventa, sacre –va dir sospesant-la.

47

–Deixa el cudol en terra, Pepiu –va comminar-lo Nolo Ribes–. Jo t’he dit que és escurçó i t’explicaré com és que ho sé. Pepiu Martí va reballar la pedra, però lluny de l’amagatall de la serp. –Mireu –va reprendre Nolo Ribes la seua lliçó–: el sacre és de color terrós, i sobre el llom té dos ratlles que li naixen en el cap i van juntes fins que s’unixen en la cua, i quan és jovenet estes dos ratlles són travessades per altres ratlles i fan com una escaleta. L’escurçó, com vegeu és grisenc; i si vos fixeu voreu que només té una ratlla en ziga-zaga... –És un escurçó –vaig assentir quasi alhora que Pepiu Martí. Nolo Ribes va devanir-se dels coneixements que acabava de mostrar-nos. Hi havia coves a les Eretes; coves que havien esdevingut amagatalls nostres. En algunes s’hi feia terreta d’escurar. Les mares ens hi enviaven sovint per recollir-ne. Rascàvem la paret amb un ganivet rovellat; en acabant la terra despresa

48

l’abocàvem en un veixell a propòsit. Odiava fer terreta. Tots odiàvem fer terreta. Les mares no eren gens oportunes quan ens cridaven per fer-nos-en l’encomana: sempre, fóra l’hora que fóra, havien de trencar-nos la seguida del joc. I ningú no t’ajudava a fer-la aviat per continuar jugant. «A qui li toque, li toque», era la sentència. Cadascú havia d’assumir la que li pertocava. Ens reuníem a la cova Gran, la qual havíem designat quarter general nostre. Abans de l’entrada hi havia una mena de trinxera natural on sempre hi havia algú a la guaita. L’altra cova important, la Mitjana, no permetia que s’hi resguardara ningú, de més a més era la principal «fàbrica de terreta». La nostra colla de tres va augmentar a quatre amb l’arribada a les Eretes de Rafel Sempere. Els seus pares havien comprat la casa de Ramon el llumener. El llumener, que tenia un fill fent el soldat i dues filles ja casades, s’havia mudat a un pis per estrenar de l’avinguda República Argentina, en el nou eixample xativí de finques altes i modernes. El meu pare també

49

es delia per poder comprar un pis a la ciutat. Però com a mecànic de bicicletes guanyava ben poc de jornal. La bicicleta anava deixant de ser el mitjà de transport predominant que havia estat: alguns ja tenien cotxe, Sis-cents o Gordini, i la majoria motocicleta, com el pare de Rafel Sempere, que era manobre i tenia una moto Torrot amb la que anava i venia cada dia de la faena. La bicicleta anava quedant restringida per als xiquets i per als més pobres. Sort tenia mon pare que encara li aguantaven el lloguer d’un petita planta baixa al carrer dels Hostals. Però aquesta sort ell ja comptava que li havia de durar poc: havia sentit comentar als veïns que els propietaris de la planta baixa, i de l’edifici on era, havien rebut l’oferta d’un constructor per fer-hi pisos nous. Per això el pare i la mare feien els seus comptes, o somnis, i convenien que el pare havia de buscar faena en una fàbrica per poder comprar una casa a la ciutat, i a estones perdudes continuaria arreglant bicicletes a manera de sobresou. També somiava el pare de traure un ple a

50

les travesses i amb els diners del premi obriria una botiga de bicicletes a l’Albereda, el passeig més ampli i concorregut de la ciutat. Però aquest era un somni impossible, per això l’esmentava poc, solament quan es trobava de prou bon humor. De tant en tant, el pare feia un pensament se n’anava a visitar fàbriques, sobretot per Canals, a sis o set quilòmetres de Xàtiva. El dia que va arribar Rafel Sempere al barri de les Eretes era primeries de juny i el pare encara arreglava bicicletes al carrer dels Hostals. Aquella mateixa nit de l’arribada, li férem la benvinguda a la colla: –Esta nit te’n vindràs a caçar gambocins. Rafel Sempere no sabia quina classe d’animal o ésser era un gambocí. Però va pensar que havia de ser divertit, fins i tot va mostrar una improcedent il·lusió. Dic improcedent perquè com més feia ell evident la seua emoció, menys podíem reprimir nosaltres les ganes de riure.

51

–Mos trobarem a les onze de la nit, en sopar, al bancal de baix de la Casa Roja. I hauràs de portar un sac. A l’hora convinguda, acudírem al bancal de baix de la Casa Roja, cadascú amb el seu sac reglamentari. –Au, anem allà que ací ja estem –va ordenar Nolo Ribes mentre ens precedia en la foscor, acompanyats per un agitat xivarri de grills i granotes. Penetràrem en el bancal, resseguint el caixer eixut d’una antiga regadora que feia anys que havia deixat de conduir aigua. –Tu, Rafel, vine-te’n ací. Rafel Sempere va obeir i es va acostar junt a Nolo Ribes. –Hui farem una cacera de gambocins que caurem de tos – li va augurar el nostre cap de colla. –Però jo no sé com són els gambocins –va objectar Rafel Sempere, amprat i aporegat per la foscor i per la brusca sospita

52

que potser això de caçar gambocins no devia estar gaire endins dels dominis de la llei. –Tranquil, que ells sí que saben com anar a caure al sac – va ser la resposta de Nolo Ribes–. Au, va, que mos tocarà l’alba fent xarreta... Acosta’t... Obri el sac i encara’l a l’eixida de l’estallador... T’has de quedar ací ben quet, sense piular, perquè quan escomençaran a baixar el gambocins per la regadora, si sentien una veu o un soroll, se’n tornarien arrere... Rafel Sempere assentia les explicacions amb una ingenuïtat que no ens produïa la més mínima recança. –Ara et quedaràs a soles. Però no tingues por que els gambocins no mosseguen. Mosatros mos acostarem ara al cap de dalt, on són els partidors, i desviarem l’aigua cap a este braçal. Tu, estigues alerta, perquè no podrem avisar-te. Si els gambocins mos sentien, s’havia acabat la cacera, que tenen l’oïda molt fina.... Aixina és que, xaval, obri el sac i estigues per la faena...

53

Pegàrem a fugir del bancal, filant ara i adés, de reüll, entre la foscor, com la figura incauta de Rafel Sempere aguantava confiadament el sac, a l’espera que una golada de gambocins s’hi precipitara, i així saber, per fi, quin estrany aspecte els definia.

54

L’AÜIXADOR DE MOSQUES (Preàmbul)

–Per fi han aclarit qui furtava les pilotes de l’olla de cals Bellver. Saps quins Bellver dic? Els de la placeta de la font.... Ho estaven escudellant les dones en el llavador del Raval. Fa tres dissabtes seguits que les pilotes desapareixien del plat quan eren a punt de posar-les al perol, i sempre que això passava havien vist rodar pel corral un gat negre que no era conegut, aixina és que estava tota la contornada escamada a base de bo. Ahir dissabte, el marit de la Bellvera va estar a la guaita, i quan va filar el gat

55

negre bambant per casa li va aviar un puntelló que el va estampar contra la paret, i este matí, la tia Hermínia la Negra, que diuen que fa esperitisme i és mig bruixa, o sencera del tot, anava tota coixanga i amb el braç en un cabestre. Diuen que les haurà avorrides, les pilotes de carn, per a tota sa vida, o almenys per una bona temporada... La rigidesa de les faccions de Vicent Roca no permetia de sospitar que haguera entés res del que li acabava d’explicar Pepiu Martí. Potser era per aquesta raó que li contava les coses, que s’atrevia a fer-li confidències i, de tant en tant, la confessió d’alguna de les seues maldats de xiquet. Sabia del cert que Vicent Roca no les esbombaria, que els seus secrets no corrien cap perill d’anar de boca a orella. –Saps, Vicent? Jo crec que el germà major de Rafel Sempere, els qui s’han mudat a la casa que era de Ramon el llumener, un dia o altre li palparà la cara a son pare. Anit va tornar a casa com un cep, son pare, i sa mare va pagar la bufa.

56

Després que l’ha vist que se n’anava a treballar, ma mare ha entrat a vore-la i he sentit que li comentava a Tònia la Republicana que li ha marcat tota l’esquena de blaus. Rafel, que tu saps que és amic nostre, no parla de les sumantes que els arrea son pare, però se li nota que li té una por cerval, a son pare. Ell no mos ho diu, però es veu que també el casca assovint. Jo tinc quimera que a Joano, el germà de Rafel, se li acabaran unflant els collons i li asclarà les dents a son pare, un dia o altre. De fet, s’entrena per a boxejador i té un sac i l’estova a muntó d’hores totes les dies... El pare de Vicent Roca havia llogat Pepiu Martí perquè, barat a un entrepà i alguna moneda de tant en tant, aüixara les mosques de la cara del seu fill. Quan l’oratge feia bo, el treia a la porta de casa en una butaca de tapisseria esquimada. Pepiu seia al seu costat en una cadira de boga, amb l’espolsador de tires de paper. Quan alguna mosca gosava de posar-se-li en la cara estàtica, Pepiu batia d’esme l’espolsador i la mosca se’n fugia.

57

Ramona Ruiz, la mare de Vicent Roca –Vicent de la Tassonada–, argumentava haver hagut de llogar algú que aüixara les mosques del voltant del seu fill perquè deia que les mosques assenyalaven la imminent arribada de la mort. –I el meu Vicent, jo sé que un dia es posarà bo, perquè jo li ho demane cada nit de cada dia a la Mare de Déu dels Dolors, que li tinc jo molta, moltíssima fe... Damunt la còmoda de l’habitació del seu fill tetraplègic, Ramona Ruiz havia instal·lat una litografia emmarcada de la Mare de Déu dels Dolors encerclada d’animetes. Cada nit, després que entre ella i el marit l’havien gitat, es quedava en l’habitació, sumida en la penombra atenuada per les animetes: durant una bona estona resava i suplicava a aquella marededéu que el seu fill recuperara la salut, i implorava la seua divina comprensió per haver hagut de recórrer a l’ajut herètic de bruixes, saludadors i esperitistes.

58

–Tota pedra fa paret, Mare de Déu Santíssima –se n’excusava. Al principi d’acceptar aquell encàrrec, Pepiu Martí sentia fàstic per les faccions desconcertades de Vicent Roca, per la bava que tothora li regalimava per la comissura, i que ell havia de torcar amb el mocador. A força de fer-li companyia, va dominar el fàstic i ara només es queixava de l’avorriment a què el condemnava aquella tasca de passar-se les hores espantant les mosques del rostre paralitzat d’un malalt. En ocasions, sobretot els matins de diumenge, el pare de Vicent Roca treia també una cadira al carrer per seure al costat del fill. Encenia un cigarret darrere d’un altre, fent-li pipades curtes i seguides. No li plaïa moure conversa amb ningú. Amb l’esquena vinclada, forçava els ulls cap amunt, vers la serra rocallosa del davant; feia l’efecte que en calculava les penyes que hi destacaven o alfarrassava els pins escadussers que conformaven el bosquet de la Font de Cirera. Al cap d’una

59

estona, vora els seus peus quedaven escampades les despulles trepitjades d’un grapat de cigarrets. El pare de Vicent Roca acotava el cap per fer-ne el recompte tantes vegades com hi afegia una altra punta consumida i la xafigava. Al cap d’una estona, amb les mateixes nul·les paraules que havia pronunciat en posar-se al costat del fill immòbil, s’alçava, engrapava la cadira i se’n tornava cap a dins de casa. Quatre anys abans, Vicent Roca havia mostrat els primers símptomes de la malaltia, tot just un mes després que havia trencat el festeig amb una xica de Canals, patint sobtades torbes i fluixedat de cames. De forma progressiva, va deixar de controlar els moviments del seu cos fins que va quedar absolutament paralitzat i inexpressiu. Ramona Ruiz no va dubtar a acusar aquella xicona amb qui el fill havia trencat relacions d’haver-se conxorxat amb una bruixa que li havia preparat la “Tassonada”, el beuratge malèfic que li va neulir la vida condemnant-lo a una existència vegetativa i sense futur.

60

Joan Roca, en canvi, no donava crèdit a aquestes especulacions. Ell va ser qui més fe va posar en els metges, els quals diagnosticaren una poc coneguda, i gens estudiada malaltia d’origen nerviós per a la qual no hi havia més tractament que l’esperança d’un miracle, i els miracles, ho sabia perfectament Joan Roca, no eren competència de la ciència mèdica. Però si ell s’hi havia resignat, Ramona Ruiz, per contra, estava cada vegada més convençuda que la malaltia del seu fill no era competència dels científics sinó de les bruixes. I no va dubtar a demanar consell, sortilegis, oracions i presumptes antídots a totes les qui coneixia i les qui li recomanaven. Sempre, però, amb un resultat negatiu. Entre viatges i bruixes, Ramona Ruiz va desbalafiar un hort que havia heretat, els pocs estalvis que havien aplegat per tal de fugir un dia de les Eretes cap un pis nou de la ciutat, i fins i tot l’adreç d’or del seu casament. Joan Roca poc podia fer per evitar l’obsessió desesperada de la seua dona. Els crits i les baralles no pogueren impedir que

61

malbaratara l’escàs alcig que posseïen buscant un remei de màgia per al seu fill. El seu fill, Vicent Roca, que vegetava en una butaca esquimada i a qui les mosques li revolaven en un presagi de mort. Una mort que Pepiu Martí mirava d’allunyar amb un impotent espolsador de tires de paper. Quan no hi havia ningú a la vista, Pepiu capturava les mosques amb la mà. Esperava fins que l’insecte es posava sobre la roba de Vicent Roca i, fent coveta, atrapava la mosca al vol d’una grapallada. Després que li havia arrancat les ales, la posava en terra, prop dels peus de Vicent; aleshores li alçava la cama i deixava caure el peu exànime però letal sobre la mosca. –Eixa no tornarà més a fer-te l’esqueta, Vicent... El mal, saps quin és? Que quan mates una mosca, ne vénen cent al soterrar... Al costat de Vicent Roca, Pepiu desficiava per la lentitud amb què es movien les hores, com el malenconiós seguici d’un dol. Per entretenir-se, va arribar a fer servir una llibreta on

62

anotava les mosques que immolava cada jornada. Però aquell recompte aviat li va resultar també avorrit i sense sentit, i va deixar de prendre’n nota. Li sabia greu que mentre ell era allí, espantant mosques, els seus amics es divertien jugant a la cova Gran o escoltant les raons de Benet el gitano. –Saps què diuen, Vicent? Que prompte l’home arribarà a posar els peus a la Lluna. Ma mare diu que això no passarà mai, i encara que mos ho faran vore, cal que no mos ho creguem. I diu que més valdria que es gastaren els diners que es gastaran en coets espacials a buscar remei per a les malalties, que n’hi han un fum, com ara la teua. Encara que la teua és especial. Però jo crec que és possible que l’home, un dia, per fi pujarà a la Lluna, i si en ma casa tinguérem diners, m’agradaria estudiar per ser astronauta. Saps què, Vicent? Si un dia puc pujar a la Lluna, et jure per tots els santets que et portaré allà dalt. Saps per què? Perquè allí no hi ha aire i has de dur posat un trage especial, com els dels bucejadors, amb escafandra i tot, i un

63

cable per poder respirar. I, saps què? Com que allí no hi ha aire, no poden hi haure mosques... Tu saps, Vicent, com de bé estaràs allà dalt, estirat tot tranquil·let en una hamaca i sense mosques...

64

ELS MORTS I ELS VIUS

La discòrdia. L’àvia Tònia s’acabava d’assabentar que la meua germana Carmeta festejava amb el fill d’un guàrdia civil i destralejava contra tots. Des del carrer,

braolava la seua

indignació tot venint cap a casa: –Que m’haja hagut d’enterar per gent estranya, quan tot el veïnat, gats i gossos, ho sabien! Que m’haja hagut d’enterar per gent estranya que la meua néta festeja amb el fill d’un civilero!

65

La taula ja era parada per dinar. En el corral, el pare es llavava les mans amb terreta i sabó de sosa per traure’s el greix negre incrustat en la pell. –El fill d’un civilero! –bramà a punt d’entrar en casa, i la seua indignació va penetrar-hi com un udol entre les escletxes de la persiana– El fill d’un civilero! Puix no ho sap ella encara prou bé: en ma casa no entrarà un tricòrnio mentrimentres jo seré viva! Això podíem consentir! Tricòrnios en ma casa! La plàtera que Carmeta portava cap a taula va sotsobrar. La mare li va adreçar un gest perquè no fera cas de la cridòria desaforada de l’àvia. Va continuar avançant cap a la taula, intentant de fer-hi orelles sordes. Però quan l’àvia va apartar la persiana i entrà, Carmeta va amollar la plàtera a corre cuita i va córrer a buscar refugi guisador endins. El pare també va entrar en aquell moment, per l’eixida del corral, eixugant-se les mans amb un drap vell.

66

–Deixe d’escamar, mare –la va comminar sense estrafer la veu. L’àvia es va adreçar de rabinada cap al pare. –I tu ho consentiràs? –li va recriminar. El pare, sense mudar el to, li va replicar: –Què hauré de consentir, mare, que tan tort li pegarà? –El què? Que la meua néta festege amb un civilero, amb un dels qui van assassinar ton pare! –Deixe’s de romanços, mare. No hi ha cas per a tanta tragèdia. –Ah, no? Açò sí que està bo! Vols clavar en casa nostra un civilero, un criminal? Que la memòria de ton pare no t’importa gens? Que se t’ha oblidat que eren civileros i falangistes els qui l’afusellaren a la Casa Blanca? –No ho he oblidat, mare. Però no podem passar-mos la vida criant odi i rancor contra els altres. La guerra s’ha d’oblidar. Pel bé de tots.

67

–A tu et vaig haver d’enviar a Madrid perquè els civileros i els falangistes venien cada dia a fer-te la guitza, que no te’n recordes? No te’n recordes que venien ací a unflar-te el cap a carxots i t’obligaven a cantar el Cara al Sol, i tu ploraves llàgrimes com el puny? Per què creus que et vaig enviar a cal tio Daniel de Madrid, aquell feixista llepaculs? Perquè tenia por per tu! Ja no te’n recordes, de tot aquell patiment? –Clar que me’n recorde, mare! Però de qui va ser culpa tot allò? De qui? Diguem-ho clar: de les maleïdes idees del pare! O ja no se’n recorda que vostè havia de treballar lo que ell no treballava per traure-mos a una vora, mentre ell corria el bàndol fent mítings i movent revolucions. Volia salvar el món, però la seua família la tenia abandonada. Vostè també hauria de recordar-se’n, mare! –Jo ho feia ben a gust, perquè creia en les mateixos ideals de ton pare. I em sacrificava a gust i convençuda. De la misèria en què vivíem no era ton pare el culpable, sinó els terratinents,

68

el clero, els capitalistes, els militars i tota aquella rècua de feixistes que conspiraren contra la República! –La guerra es va acabar, mare. Cada u va enterrar els seus morts i no és cas de desenterrar-los per continuar vivint amb la sang enverinada de fel. Alberto és un bon xic... –Ah, però ja saps com li diuen i tot! –Sí, ja el conec. L’àvia va callar de sobte. Les faccions se li encongiren i semblava que tot d’una havia de trencar a plorar. Però no ho va fer. –Esteu tots confabulats en contra meua. –No estem confabulats contra ningú, mare... –Maleïsc la llet que et vaig donar a mamar, desagraït! L’àvia Tònia va bandejar el dinar i se’n va pujar a la seua habitació. En acabant la sentírem discutir-se amb la tia Marta la morta.

69

–No em digues que en tots estos anys no l’has trobat per cap de lloc... Busca, pregunta... He de parlar amb ell i dir-li quin tort a la seua memòria li ha fet el seu fill... A mi no em faran cas, però si ell se’ls apareix... Marta, reina, si en vida tenies més poca espenta que un caragol, ara de morta encara menys... Algú sabrà on van a parar els morts de la guerra... Tu em vas dir que un dia havies parlat amb Vicent el sastre, que el mataren a Paterna, i Baltasar el Cabut, que va morir al front de Terol... Pregunta’ls-ho a ells, que alguna raó te’n donaran... Remenàvem l’arròs amb desgana. Carmeta no alçava el cap del seu plat. El pare capcinejava amb preocupació. Jo, com la mare, callava i menjussava. Maria era l’única que menjava com si res; de tant en tant, ingènua, preguntava sense resposta: –Què és un civilero?

70

ELS MORTS I ELS VIUS

La Nit de Sant Joan havíem preparat la preceptiva foguera enmig del carrer: andròmines velles, branques seques dels ametlers perduts, argelagues... Ben bé tot el barri participava en la celebració. Tothom havia tret les taules al carrer per sopar a la serena, al caient de la rosada. No debades aquella nit també l’anomenàvem del Ros, pel costum de passar-la tota a la intempèrie, fins a l’alba. N’hi havia qui, al punt de la mitjanit, enfilava cap al riu, a l’assut de Vallés, per fer-hi la primera

71

capbussada de l’any. Els enamorats buscaven un camp d’alfàs per rebolcar-s’hi, a fi que els déus de la fertilitat beneïren el seu amor. Miquel l’herbasser, que tenia una taula d’alfals part de baix del Palasiet, hi feia guàrdia amb l’escopeta perquè les rebolcades solien deixar-li l’herbassar tot esclafat. I les xiques fadrines, que dies abans podien haver anat a demanar promès a sant Antoni de Pàdua, a la parròquia del carrer Caputxins, aquesta nit tiraven les tres faves sota el llit per conèixer els havers econòmics dels futurs marits: abundants si collien la fava sencera, regulars si era la fava mig pelada, i un matrimoni d’estretors i misèries si el palp per sota el llit les havia guiades fins a la fava descorfada. En els balcons de les Eretes s’havien instal·lat bombetes de colors per il·luminar el carrer, d’habitud fosc com una gola de llop tan bon punt s’hi ponia el sol. Gaspar l’arrier havia animat la festa tirant coets de canyeta i masclets. De més a més, havia anunciat que al punt de la mitjanit hi hauria ball a la porta de la taverna: havia llogat un tocadiscos i

72

posaria música de pasdobles, a banda, és clar, si podia convèncer Samuel Reig, àlies Pixera, perquè bufara el seu clarinet. Dúlia havia adornat la portalada amb més bombetes de colors i banderoles de països llunyans i desconeguts. Com l’any anterior, havíem tornat a quedar per anar a buscar la falaguera, que floria i granava només aquella nit màgica. –Hem d’estar alerta quan la vorem florir –havia explicat Nolo Ribes a Rafel Sempere, que desconeixia la màgia de la falaguera–, perquè aleshores escomençaran a eixir pertot lluendos, dimonis i esperits. No hem de tindre por. Si mos ve la por, estem perduts perquè perdrem la raó i mos tancaran en un manicomi, com a Ricardet Mas, que per això es va tornar xirivia, perquè va vore florir la falaguera i va prendre por. Mosatros, com ho sabem això, hem d’aguantar. I quan tota la boterada d’esperits desapareixerà, demanarem lo que voldrem que mos ho donaran...

73

–Qui mos ho donarà? –Uei, collons, pareixes fava, Rafel! Mos ho donarà qui mos ho haja de donar: les fades, el moro Mussa, el dimoni major... –Si mos ho dóna el dimoni, en morir-mos anirem de cap a l’infern. –De cap o de cul, tant me s’hi dóna. –Ma mare diu que l’infern el tenim ací i no allà... –Vosatros és que teniu el dimoni en casa... Rafel Sempere va mirar de través Nolo Ribes. Vam notar en la lluïssor sobtada dels seus ulls que l’odiava per haver pronunciat aquella afirmació. Però va ser una aversió de rabinada, fugaç. Al capdavall a Nolo Ribes el considerava un bon amic i a més portava raó quan deia que tenien el dimoni a casa: en el poc temps que feia que vivien al barri ja se sabia que son pare tenia la mà massa lleugera. Rafel Sempere es va fregar el muscle, com si tot d’una haguera notat la fiblada de dolor d’un colp recent.

74

No va ser per por que aquella nit no els hi vaig acompanyar. En altres ocasions m’havia avingut per anar a temptar la màgia de la falaguera, però mai no hi succeí res d’extraordinari: l’any anterior ens vam quedar adormits, uns damunt d’altres, esperant inútilment que s’hi produïra el fet fantàstic. Tanmateix, aquella nit em feia prou més goig moure la geladora que ens havia deixat un amic del pare, i ajudar a fer granissat de llima i aigua de civada. Abans de sopar, el pare se n’havia anat en una escorribanda, amb la bicicleta, a ca Monfort del carrer Blanc, per comprar-hi mitja barra de gel per omplir la geladora. El braç se’m va quedar baldat de girar sense parar la geladora. Fins i tot notava el braó unflat i dur. Quan la mare repartia el granissat de llima en els gots, es va adonar que l’àvia Tònia no hi era. –On s’haurà ficat ara esta dona?

75

–Estarà fent algun del seus sortilegis –la va excusar el pare-. O xarrant amb la tia Marta la morta. –Jas, Joan. Busca la iaia i porta-li el seu. Em va disgustar haver de fer aquell encàrrec: em moria de ganes de tastar el grassinat i mullar-hi la coca en llanda que havia preparat la mare, que només la feia per dates assenyalades. A contracor, vaig agafar el got de l’àvia i vaig entrar casa endins per buscar-la-hi. Era al corral. Des de l’eixida es veia la lluna, en el firmament estrellat, com una tallada de meló, en creixent. L’àvia Tònia era agenollada en terra. En acostar-m’hi, vaig veure que tenia davant seu un plat fondo. –Què fas, iaia? L’àvia Tònia no es va sorprendre de la meua inesperada presència. –Vullc demostrar que el civileret eixe que festeja la teua germana només la vol per aprofitar-se’n. Tots els civileros són

76

uns fills de mala mare, i este no serà una excepció. Els tricòrnios només servixen perquè els republicans els gastem d’orinal. Jo aguantava el seu got de granissat amb impaciència. Frisava perquè me’l prenguera de les mans i afanyar-me a gaudir del meu. Però l’àvia només estava pendent del seu sortilegi. –Veus –em va dir alçant-se i mostrant-me dues agulles de cap–, amb això demostraré que el civileret és un malparit. Atén: l’agulla que tinc a la mà dreta representa la teua germana Carmeta, la de l’esquerra, que és la mà del dimoni, representa el civileret. Ara les posaré juntes en eixe plat amb aigua. Voràs com la del civileret se’n separa de l’altra. –I això què voldrà dir? –Voldrà dir que no s’estima la nostra xica. –I si en comptes de separar-se s’ajunten? –Això no passarà en la vida del món!

77

Per uns instants em vaig oblidar que el granissat es desfeia en la meua mà i vaig parar atenció en els preparatius que feia l’àvia. Va posar les dues agulles en el plat, en paral·lel, separades per uns mil·límetres de distància. Agenollada de nou, l’àvia observava amb neguit les previsibles evolucions d’ambdues agulles. Sentia la seua respiració agitada, impacient. Però les agulles no es bellugaven. –Redéu cagat! –va flastomar l’àvia en veure que no succeïa res del que havia predit. –Igual és que es volen de bona veritat, iaia –vaig gosar d’interpretar-ho. –I una merda! –s’indignà l’àvia– Això és que l’aigua està tèrbola. Havia d’haver-la tinguda tota la nit a la serena perquè s’estirlara. Està bruta, l’aigua esta! L’àvia Tònia es va incorporar de rabinada. Ben dreta davant meu, em va fer l’efecte que tot d’una havia pres unes mides colossals; em semblava immensa, gegantina. De sobte em

78

va prémer la cara amb les mans. Me la pitjava amb força, concentrada la seua ràbia en els dits; els ulls amb què em mirava vessaven esbalaïment i ira. –Mosatros som republicans, Joan; rojos! Vam perdre la guerra contra els feixistes i al meu Bastià me’l mataren les bales dels civileros i els falangistes. Perquè era roig i republicà. Va morir per uns ideals de justícia social, perquè s’acabara la fam i la misèria entre els pobres. La iaia no pot oblidar això, ni tu tampoc ho has d’oblidar! Mai! Encara que ta mare i ton pare diguen lo que diguen, som rojos i republicans. Ho has entès? Jo vaig assentir amb penes i treballs, perquè ja no podia suportar el dolor que em produïen les seues mans i volia que afluixara. –Però això no vages pregonant-ho pel carrer –va dir tot d’una. Llavors va retirar les seues mans de la meua cara i s’ajupí per recollir el plat. –Per què?

79

–Per què els civileros mos reballarien d’un bac a la presó. Des que vam perdre la guerra, ací no hi ha llibertat: manen els criminals i els assassins, els beatos i els rics. Tu, mut i callosa que ve la rabosa. Però, enrecorda-te’n: eres d’una família de rojos i republicans. Estàs al cas? Vaig assentir amb el cap i em vaig apressar a posar davant seu el got de granissat. L’àvia, com si res, me’l va prendre de la mà i el va tastar. –Està bo –va concedir–. Però el civileret entrarà en esta casa després que jo eixiré embolicada amb el sudari. En aquell moment esclafiren en el cel proper un seguit de coets de canyeta. La música del tocadiscos de ca Gaspar l’arrier, que ja envaïa el carrer, i la cridòria alegre del veïnat, ens van fer recordar que malgrat tot estàvem de festa. També s’hi escoltava el clarinet de Pixera, que provava d’acompanyar com podia les cançons del tocadiscos.

80

QUINA LENTA AGONIA.... La taverna de l’arrier

–Gaspar, m’han dit que tens una cosa il·legal en la taverna! Gaspar l’arrier va esblaimar-se en sentir l’estrepitosa acusació d’Abel Ripoll, policia municipal, única autoritat que esparsament es deixava ataüllar pel barri, sempre en hores de taverna. Se’l sotjava de lluny, tot anant anant com una feixuga baluerna, alçant grapallades de pols amb les seues sabates oficials; el seu cos de bocoi balandrejava acostant-se cap a la taverna, i des de tan llarga distància se li sentien els potents

81

esbufecs de fatiga. En arribar-hi, s’havia aturat davant la porta, va rebufar com un bou i es va llevar la gorra reglamentària per torcar-se l’abundant suor que li fluïa per la cara rebotida i per l’ample bescoll. Gaspar, acoquinat, va quequejar una frase inintel·ligible. Abel Ripoll, des del carrer, ja que la seua voluminosa corpenta no podia traspassar la porta de la taverna, va reiterar l’acusació: –M’han dit que tens una cosa il·legal en la taverna, Gaspar! –Collons, Abel, lo únic il·legal que tenim ací són els caliquenyos, i això ho saps de sempre –va proferir Dúlia, apareixent de gaidó per la porta del guisador. Els assidus de la taverna s’havien arraïmat al voltant del policia i expectaven el devenir del succés. Excepte Simó el borratxo, que se’n mantenia a distància, ja que per causa de les seues borratxeres sovint se les tenia amb els policies, i en no poques ocasions havia hagut de dormir la bufa en el calabós

82

municipal. Gaspar no s’atrevia a abandonar la protecció de trinxera que li donava el taulell i guaitava el policia a través de la porta del carrer amb l’expressió estupefacta. Però a Dúlia no l’aporegaven ni les flames de l’infern: tot d’una va plantar-se davant per davant del gras policia municipal, les mans als malucs, desafiant l’acusació. Aquells dos cossos enormes, l’un enfront de l’altre, provaven d’intimidar-se mútuament sense haver d’intercanviar una sola paraula. El policia es colpejava la cuixa amb la gorra, mentre Dúlia li sostenia la mirada amb les celles frunzides; i si Dúlia el desafiava en silenci, Abel esbufegava per l’esforç d’haver hagut de moure i ara sostenir dempeus el seu cos voluminós. Llavors Abel Ripoll va esclafir en una riallada. Llevat de Dúlia i l’arrier, tothom va riure, fins i tot Simó el borratxo, més que res perquè la rialla d’Abel Ripoll era estentòria i encomanadissa. El policia va baladrejar: –Abaixa’m la persiana, collons, Gaspar!

83

En escoltar el requeriment del policia les faccions de l’arrier s’atenuaren alleujades, alhora que els parroquians i el policia tornaven a riure, ara, però, perquè havien copsat el què. Tanmateix Dúlia va indignar-se: –Me cague en tots vosatros, els hòmens! –i va girar cua cap a dins de la taverna, enfurismada. Dies arrere, un camioner amic de Gaspar li havia portat d’Holanda un cartell amb una noia despullada. L’arrier va idear un mecanisme amb una petita corriola de manera que el cartell quedava enrotllat com una persiana, i si cap client deixava un cèntim per al pot, Gaspar afluixava la cordeta i el cartell s’estenia mostrant el cos nu de la noia en tota la seua extensió. –Collons, Abel, i quin surt m’has arreat, cabró! –va rebufar l’arrier. El policia es cruixia encara més i la cara se li atapeïa de suor.

84

–Abaixa’m

la

persiana,

Gaspar!

–va

comminar-lo

novament el policia. –Abaixa-li la persiana, Gaspar! –cridaren a cor els parroquians. Gaspar va traure el roll de dins la taverna i el va penjar en un clau de la façana, vora la porta. Tothom s’hi va apinyar per contemplar l’espectacle, si podien, ja que la còrpora d’Abel Ripoll ocupava tota la imaginària platea davant l’escenari. Gaspar va començar a amollar cordell a poc a poc, afluixant-lo lentament, mil·límetre a mil·límetre, gaudint de cada una de les expressions excitades que tenien clavada la mirada en el seu cartell. Quan el va haver desplegat per complet, s’hi va desfermar el deliri: tothom xiulava, udolava i picava de mans. –Femella! Femella! Femella! –esvalotaven. El moment de major excitació, Dúlia va sortir encolerida de la taverna brandant una botja encesa. Els hòmens

85

comprengueren que pretenia botar-li foc al cartell i se li abalançaren per impedir-li-ho. En no aconseguir el seu propòsit, la ràbia de Dúlia va desbocar-se: d’una grapallada va estripar-se la roba i les seues mamelles saltaren a la vista de tots; les va mostrar sospesant-se-les aïradament, enorgullintse’n: –Desgraciats! Açò és carn de deveres i això de la paret un tros de paper mort! Els hòmens callaren; recularen atordits cap al marge de pedra seca, excepte Abel Ripoll, que no reservava suficient alè per engegar les seues sofrides cames cap a rereguarda. En anarse’n Dúlia, Gaspar va despenjar el cartell i va desar-lo en un calaix. Dies després, en vista que l’artilugi del cartell no tornava a ser exposat al públic, Simó el borratxo es va atrevir a demanar a Gaspar que li’l regalara, i aquest s’hi va avenir. Més que res perquè li recava tenir-lo amagat en un calaix a mercè de la

86

voracitat de les arnes i els peixets de plata: fóra un crim, va pensar, permetre que aquells animalons irreverents es cruspiren un cos de dona tan ben format. –És per tindre algú que em faça companyia per les nits –li havia raonat el borratxo a l’arrier en demanar-li’l.

87

QUINA LENTA AGONIA... Simó el borratxo a la cova de les Donzelles

Simó el borratxo vivia de llogat en una casupeta, fosca i inhabitable, a l’extrem de ponent de les Eretes. No hi tenia llum elèctrica ni aigua corrent i encara feia servir gresols d’oli. Sobrevivia fent treballs ocasionals que no li exigien horari ni seguida. Vivia sol des que la dona i els fills, en no haver reeixit que renunciara a la seua irredempta devoció pel vi blanc, decidiren d’abandonar-lo a l’etílic atzar de les seues cròniques borratxeres.

88

–El vi blanc no fa sang –explicava amb aires de mestre que exposa una llei física irrebatible–; el negre sí, i si beus molt de vi negre al final les venes se t’unflen de tanta sang i esclafixen i et mors, com ara una cigala: rebentat, fent un pet com un masclet. O siga que el vi blanc és més saludable: perquè es convertix tot en pixum i en una pixarrada va tot fora... La taverna de Gaspar era el seu darrer refugi, la taula de nàufrag a la que acudia quan se li havien acabat els diners, la paciència dels qui li fiaven i la caritat dels qui li tenien alguna commiseració i encara s’avenien a pagar-li’n un got. Simó sabia que no havia d’abusar de la tolerància de Gaspar i dels qui freqüentaven la taverna, i no tibava mai la corda. A Gaspar i els seus parroquians els agradava sentir-li contar acudits, relaixos i successos extraordinaris, com el de cova de les Donzelles, que segons la dèria de Simó el govern republicà de Negrín havia ordenat que la dinamitaren perquè allí desapareixen molts jóvens incauts. Segons ell, la cova havia existit a la falda del

89

mític Puig, el colossal i llegendari penyal de suposat origen aerolític que s’eleva, com una berruga imponent de la terra, enmig de l’horta de Xàtiva, cap a llevant. –El meu germà Cento i jo estàvem un dia segant l’arròs a prop de Benifurt, quan tot aquell rodal de la redor del Puig encara era marjal. Jo tenia setze anys i el meu germà estava a punt d’entrar en quintes, i ja feia un xicot templat i de bona corpenta. Estant per allà, a poqueta nit, buscant un cau on acovilar-mos perquè no teníem ni pare ni mare ni àngel que mos emparara, i mos aplegàrem a la cova de les Donzelles... I se mos en van aparèixer mitja dotzena, totes nuetes, amb unes monyasses de fil d’or i uns cossos blancs i lluents, que pareixien pintats de tan ben fets... I elles mos feien «veniu, veniu, que déu mos ha creat per donar-vos gust als sentits»... Jo li deia al meu germà «ni déu ni hòsties, Cento, que estes criatures són cosa del dimoni; tirem arrere que mos faran la pell». I ell, què collons de fer aixa arrere! La sang li cremava, viva com una foguera de

90

sarments! Les donzelles, a l’entrada de la cova, mos cridaven i movien el cos com les ballarines mores de les pel·lícules: aixina... –quan Simó imitava la dansa exòtica de les donzelles, movent els malucs i agitant el braços enlaire, el públic es cruixia de riure i demanava més vi per a ell, no fóra cas que se li esgotara el carburant–. Aixina, aixina... I jo que li implorava, al meu germà Cento, «fugim, Cento, fugim». En això que se mos acosten les criatures aquelles i se mos enrosquen com uns llampassses i escomencen a refregar-se contra mosatros, i ale i ale i ale... – Simó posava els ulls en blanc, la boca entreoberta– ...i ale i ale... Jo, encara vaig fer un pensament de coratge i me les vaig desllepissar com vaig poder i vaig pegar a fugir, cames em valguen, sense saber on anava, si enfilava cap amunt del Puig o em tirava de cap als arrossars, amb les futimanyes... L’endemà, em vaig despertar vora una séquia, davall d’un desmai, com un sant Llàtzer tot ple d’arrapades i la roba espentolada... I què direu que li va passar al meu germà

91

Cento? Al meu germà se’l trobaren mort, unflat com un cuiro, a quatre passes de la cova... El civils van dir que havia mort de beure aigua empeltrida d’una clotxa... Però ells, igual que jo, sabien de què havia mort de veritat el meu germà, com molts altres xicons que els havien trobat morts de la mateixa manera per aquella mateixa partida... Per això, el govern de Negrín va manar que dinamitaren la cova... Els parroquians assentiren l’encertada decisió de Negrín. Encara que algú va dir que no li sabria greu morir així «i enviar este món a fregar el bací, que per a morir-mos igualment no val la pena patir tant». Tot seguit, Simó va demanar que li greixaren la gola, «que la tinc com un fregall d’espart», i tot d’una li posaren a l’abast un got de vi blanc que no va dubtar a trabucar-se endins sense alenar.

92

ELS MORTS I ELS VIUS

Ara que havia acabat el curs escolar, el pare se m’emportava al taller perquè l’hi ajudara. Ell mateix pujava al meu dormitori per fer-me alçar, i junts ens rentàvem la cara en una ferrada del corral. El pare s’afaitava davant un espill ratat que penjava de la paret de l’eixida; l’observava amb interès perquè estava convençut que en començar a treballar aviat els pèls m’havien de brostar per alterar-me la fisonomia de xiquet. Aquesta era una deducció que jo havia imaginat sense que, evidentment,

93

existira cap relació de conseqüència entre una cosa i l’altra. Òbviament, encara havien de succeir-se un parell d’estius més abans que el primer borrissol em brostara seriosament sota el nas. Mentre la mare ens preparava a tots dos el mateix esmorzar, preníem el bol de sopes de malta en la petita taula del guisador, una estança plena de llum, en l’ampit de la finestra del qual l’àvia posava les gàbies de dues caderneres, que en aquelles primeres hores del matí ja assajaven alguns refilets. Abans de marxar cap al taller havia d’arreglar les gàbies dels conills: posar-los el menjar, canviar-los l’aigua, traure el fem i esbandir els orins, però ara el pare m’hi ajudava perquè enllestira prompte. Quan marxàvem, la mare maldava per pentinar-me, com si me n’anara a col·legi; però jo li refusava la intenció, no tant perquè ja m’havia pentinat jo mateix, més aviat perquè em semblava que em tractava com un marrec, i no ho era tant, em pensava jo, si ja ajudava el pare i, com ell solia

94

explicar als coneguts la meua presència al taller, ja li treia «algunes faves de l’olla». Amb el saquet dels esmorzars a la mà, m’encamallava en el seient posterior de la bicicleta i fèiem via cap al taller. El pare pedalava amb suavitat. La cadena no grinyolava gens, ja que estava perfectament tibada i ben lubricada: el pare cuidava la seua bicicleta com si fóra el seu objecte de més valor. Jo no feia gaire tasca al taller. De fet, el pare tenia la faena justa per passar un jornal curt a casa. Em feia seure al seu costat, em descrivia les peces de la bicicleta i el seu funcionament, aprenia a identificar les ferramentes i com les havia de fer servir, i ben d’hora em va ensenyar a reparar punxades. Tanmateix, quan trencàvem la seguida per esmorzar, el pare s’afanyava a advertir-me, se’n planyia que aquell era un ofici a la baixa, que tothom s’estimava més la moto, i per la ciutat cada dia s’hi comptaven més cotxes.

95

–Un ofici de futur és mecànic de cotxes. Això sí que dóna diners. Açò de les bicicletes, Joan, s’acaba. Per això estic mirant de vore si clave el cap en alguna fàbrica de per ací o per Canals. La fàbrica sí que mos trauria a una vora. I després apanyaria bicicletes a estones perdudes. De totes maneres, tu ensenya’t, que mal no te n’ha de fer, saber apanyar bicicletes. Jo assentia els seus consells. Aquella aquiescència entre tots dos em feia sentir més responsable i madur. Ell em parlava com si estiguérem en un mateix nivell, d’home a home, tot i els escassos deu anys que jo encara no tenia. –M’agradaria que estudiares alguna carrera, si poguera ser mestre o perit d’alguna cosa. El director de la teua escola diu que tens cap i que tens possibilitats. Però si tu tens cap, a casa no tenim diners. La vida és aixina d’injusta. Per tant, jo crec que quan deixaràs l’escola hauries d’entrar d’aprenent en un taller de cotxes. –Em pareix una bona idea, pare.

96

I era cert, que em semblava una bona idea. Aquell estiu jo somiava que havia de ser mecànic de cotxes, i quan en sabera prou posaria un taller propi i construiria un cotxe de competició que duria a participar en les grans curses de Mònaco i Le Mans, i els meus pilots serien campions del món... Tot això ho somiava mentre passava el temps al taller del pare, agranant, torcant la pols, arreglant punxades, observant la gent que travessava pel carrer dels Hostals en direcció als comerços del carrer de Sant Francesc i del carrer Botigues. El pare, de tant en tant, es posava al meu costat per contemplar ensems el tràfec de la gent; encenia un cigarret que sostenia pràcticament amb les ungles perquè tenia els dits enfriscats de greix negre. –Tots eixos que passen són gent normal, Joan –va afirmar, assenyalant els qui passaven amunt i avall. –Que mosatros no ho som, de normals, pare? –vaig inquirir.

97

–Mosatros? Mosatros som de les Eretes. Allí no vivim persones. Allí es moren els ametlers, i per no hi haure no hi ha ni albellonar. I si el fan, ja pots fer-te a la idea que serà per tirarmos de casa nostra i fer-hi pisos nous que mosatros no podrem pagar. Un dia va entrar en el taller un guàrdia civil d’uniforme. Moments més tard vaig saber que era el pare d’Alberto, el civileret que festejava amb la meua germana Carmeta. S’havia aturat al llindar, va dir «Buenos días, Bautista», alhora que es llevava el tricorni i se’l posava sota el braç. El pare va deixar a l’acte la feina que estava fent i se li va acostar. Probablement hagueren encaixat de mans si el pare no haguera tingut les mans brutes. De fet, li les va mostrar com excusant-se’n. El pare del civileret no feia gaire alt, però la seua complexió era robusta. Portava ulleres de sol que no va llevar-se en cap moment, ni quan va penetrar cap a la penombra del nostre petit taller; de sota un bigot atapeït i negre, la seua veu sorgia

98

autoritària i contundent. El seu accent era castellà, no andalús com altres guàrdies civils als qui havia sentit parlar. El pare, en canvi, se li adreçava amb un to de veu engolit i submís, com si estiguera disculpant-se-li per una il·legalitat que haguera comès. Quan vaig adonar-me que els ulls que s’amagaven darrere les seues ulleres fosques havien copsat la meua presència entre les bicicletes, les cames em fluixejaren. –Veo que tienes un aprendiz –va dir el pare d’Alberto, assenyalant-me amb el dit. –No, que va. Es mi hijo Juan, que como ahora no tiene escuela, me lo traigo pa que m’ayude. –Hola, chavalín, ¿cómo va el trabajo? –se’m va adreçar de sobte. Un grapat de salivera espessa i densa com un gargall em va ennuegar les paraules. Així i tot encara vaig poder respondre: –Aquí estoy, ayudando al padre.

99

L’àvia m’havia advertit moltes vegades que si em trobava amb un guàrdia civil havia de parlar-li sempre en castellà: «Als civileros els pega tort que els parlem en català. Si davant d’un d’ells se te n’escapa una, ni que siga per distracció, d’un tave et giraran la cara del revés i de l’endret». Quan se’n va anar, el pare em va mirar als ulls un instant, però ràpidament va desviar l’esguard, impel·lit potser per un sentiment oprobiós. Va murmurar, com justificant-se de res: –És un bon home. Però jo li tenia por per totes les coses que m’havia explicat l’àvia que havia fet la guàrdia civil, perquè havien mort l’avi, i també per tot el que havien obligat a fer al pare quan va acabarse la guerra, encara que ell ho volguera oblidar en va, que se li notava en el parlar que la veu li fimbrava, que tot l’aplom i la dignitat que tenia, fóra poc o molt, davant d’un guàrdia civil li defallia; i aquella antiga por el convertia de sobte en un home obseqüent i acovardit.

100

ELS MORTS I ELS VIUS

El pati del col·legi Vernissa, que feia escola només per a pàrvuls, a l’estiu el convertien en un cinema a l’aire lliure. Hi projectaven pel·lícules còmiques, de l’oest i d'aventures, totes les quals estaven moralment autoritzades per la censura eclesiàstica, puix que el pati pertanyia a la parròquia de Sant Joan del Raval. Com que passaven la mateixa pel·lícula tota la setmana, el primer dia de projecció rondàvem pels voltants, un terreny erm des que li havien arrancat els tarongers, ara

101

esdevingut terra campa on proliferava el serret que se’ns ficava, punxonós, entre les sandàlies i s’enganxava als mitjons, a qui en portava, com si foren sangoneres. En una punta del camp hi havia un pal de la llum: un tronc ennegrit i alt. Hi grimpàvem per torns, al punt que fosquejava, tot just havien finalitzat les notícies del No-Do i s’encetaven els tràilers; comptaven fins a cinquanta en cada tanda. Després que s’havia iniciat la pel·lícula, andarejàvem desficiosos per l’entrada; assetjàvem el porter provant de moure la seua commiseració i ens hi deixara passar de franc. En ocasions, miràvem d’entabanar-lo dient-li que la nostra família era dins i ens hi esperava. El porter, però, ens coneixia les argúcies. –Escampeu el poll! Uixe! Uixe! –ens aüixava com si fórem un mortificant estol de mosques. Nosaltres no abandonàvem el setge tan aïnes. I val a dir que al porter li agradava de jugar a gats i ratolins. Precipitadament,

abandonava

la

guàrdia

del

llindar

i

102

s’esfumava passadís endins. Llavors aprofitàvem per intentar d’esquitllar-nos-hi. Tanmateix, a la que penetràvem en la penombra del passadís cap al pati, el porter apareixia d’improvís entre la foscor, barrant-nos el pas. –Aixa arrere, xavals. Qui voldrà vore cine, haurà d’aboquinar l’entrada. Reculàvem maleint la mala idea que tenia. Així i tot no picàvem sola cap a casa. Continuàvem fent rogle davant de la porta i passàvem l’estona jugant al punyet i, si portàvem cartes, a l’onzet o al burro. Quan la taquillera tancava el finestró, el porter s’ajocava en una cadira de boga; ens observava desafiador a través del fum pudent d’una rabasseta de tabac. Normalment, quan la pel·lícula ja portava mitja hora de projecció, desava la cadira, ajuntava la porta i se n’entrava cap a dins. En una ocasió se’ns va acudir la idea d’aconseguir alguns diners recollint cartró, vidre i plom. A la plaça de la Galera un

103

draper en comprava. Regiràrem els voltants, buscàrem pels abocadors i demanàrem andròmines per les cases. Ho guardàrem a la cova Gran fins que vam tenir un bon carregament. Després d’uns dies d’arreplega, ho transportàrem al draper amb un carretó. Tanmateix, ens hi va oferir ben poc de guany per tot el que havíem aplegat: no férem benefici ni per a dues entrades senceres. Així i tot, aquella nit assetjàrem de nou l’entrada del cine Vernissa i aquell insubornable gos cerber que ens barrava l’accés. Iniciada la pel·lícula, al cap d’un quart d’hora o així, Nolo Ribes, com a cap de colla, es va atansar al porter per negociar un tracte. –Lo que tinguem, no arriba per a dos entrades. Però com la funció ja s’ha escomençat, mos podia deixar passar als quatre per eixe preu. El porter ens va sotjar desconfiat, la rabasseta de tabac sostinguda entre les dents esgrogueïdes. Al cap d’una estona, que va prolongar deliberadament, més per fer-nos patir que per

104

pensar-s’ho, va demanar-nos els diners que havíem aplegat. Nolo Ribes li’ls va abocar en el palmell de la mà. Els va comptar separant les monedes amb el dit menut. Se les va tirar a la butxaca i amb un gest amb el cap ens va indicar que consentia que passàrem tots cap a dins. La pel·lícula era de l’oest: James Stewart conduïa una caravana de colons cap a una terra d’esperança i promissió.

105

QUINA LENTA AGONIA... Pixera

A Samuel Reig li saltaren les parpelles sobtadament. Li havia semblat, entre la boira espessa de la son, haver escoltar tres colps apagats que havien estat donats, aparentment, contra la seua porta; sens dubte amb el puny sec, perquè no hi tenia picaport. Es va regirar en el llit; l’habitació era ben fosca. La seua dona, en sentir el moviment, va balbucejar: –Què passa ...muel? –M’ha paregut sentir que tocaven a la porta...

106

Es va incorporar per poder intuir millor la situació del llum de la tauleta de nit i encendre’l sense haver d’engegar gaires bracillades en la foscor. En fer-se visible l’habitació, Samuel Reig va dirigir la vista ensonyada envers el despertador que tenia a la vora. –Les dos de la matinada! –va protestar, i en aquell moment tornaren a sentir-se tres colps secs a baix, contra la seua porta, i tot d’una un crit que el reclamava pel sobrenom: –Pixera, collons, desperta, que se’m mor la mula! Samuel Reig va escopir una imprecació en reconèixer la veu del Gaspar l’arrier. Però en comptes de fer-li cas, va apagar el llum i es va colgar sota el llençol, cap i tot. –Samuel, per més que t’amagues no pararà fins que no li hauràs fet cas –va judicar la seua dona en la foscor–. O siga que vestix-te i baixa a vore què se li anrunfa a estes hores... –Me cague en totes les ànimes del purgatori! –va renegar Samuel Reig. Ara, però, va encendre de nou el llum i es va

107

incorporar d’un bot, just en el moment que Gaspar colpejava de nou la porta amb el puny i tornava a reclamar-lo pel malnom: –Pixeraaaa! Samuel Reig va entreobrir el batent de la finestra per abocar el cap pel badall: –Calla ja, collons, que despertaràs tot el veïnat –el va advertir engolant la veu. Gaspar, en escoltar-lo, va estirar amunt el cap envers la finestra. –Que tinc la mula malalta, Pixera, i demà tinc tres... –va somicar-li. –Ja m’ho contaràs ara quan baixaré –el va tallar Samuel Reig. Es va vestir ràpidament. La dona l’observava i planyia el seu home per haver rebut aquella gràcia especial, que ell maleïa, de fer pixar els animals que patien retenció d’orins. I això que ell no hi creia, en sanadors de gràcia, ni en la seua

108

gràcia tampoc, menys que en cap altra, malgrat que els resultats sempre el contradeien. Per haver plorat en el ventre de sa mare abans de nàixer, les forces tel·lúriques li havien concedit aquell estrany do, tan estrambòtic com poc útil. Si més no aquesta era la seua opinió. –M’hauria estimat més fer diners de gràcia –se’n planyia sovint de mal to–. Posar un grapat de retalls de paper en un barret i que es transformaren en bitllets de cent duros. Me cague en la puta d’oros... En obrir la porta, Gaspar l’esperava inquiet. –Si no pixa prompte, esta volta se’m mor la mula, Pixera. I demà he de portar tres càrregues d’arena per a una bassa que estan fent a l’Angeliu. I si em falla una mula, hauré de fer un viatge de més... Samuel Reig va capcinejar de mala veta les explicacions de l’arrier-taverner. Si tinguera diners per a l’entrada d’un pis, va barrinar en aquell moment, demà mateix pegava a fugir de

109

les Eretes. Però se n’aniria ben lluny de Xàtiva, si poguera ser, ponderava: s’encofurnaria en un lloc ben llunyà, «on brama la tonyina», on mai no hagueren sentit a parlar d’ell ni de la seua punyetera gràcia pixadora. –A migdia ja l’he vista triada, parava cada dos per tres i no movia fins que no li tirava la tralla a l’anca. Quan l’he posada a l’estable, ja he filat que alguna li’n passava, però em pensava que seria el colp de calor que hui hem tingut. A mitjanit, quan he anat a posar-li una miqueta d’herba, me l’he trobada estirada en terra. Com que no volia molestar-te, perquè sé que et pega tort que et busquen, li he estat fent fregues en la panxa jo mateix, per si això l’ajudava pixar. Però res, xe... Al final, no he tingut més remei que donar-me per la pell i vindre a molestar-te... Samuel Reig seguia el pas lleuger de l’arrier, capcot i remugant entre si tota mena d’imprecacions. De tota manera, conforme anava caminant cap a l’encontre de la mula malalta,

110

el malhumor se li esvaïa. Al final sempre acabava donant-se i assumint la seua excepcional condició de sanador de bèsties. Entraren per la portella posterior del corral. En travessarlo, hi flotava una sentida flaire de gesmiler; un de ben tapit s’havia emparrat fent a manera de marquesina. En la llinda de l’estable els esperava Dúlia, abillada amb un brial que en el contrallum li transparentava el perfil de les cuixes i delatava que dessota no hi portava cap altra roba interior. Samuel se’n va adonar, i malgrat que Dúlia no tenia un cos gaire atractiu, aquella imatge va servir per acabar-lo d’espavilar. El seu germà també se n’havia apercebut, i amb la seua rusticitat de caràcter li va fer l’advertència quan estigueren a tocar: –Se’t veu la xona a contrallum, descarada! –Perquè en tinc! –va replicar la tavernera d’un esguit. Tots tres passaren a l’estable. Sobre la palla pudenta de pixums jeia l’animal en un estat d’agonia pacífica. Gaspar, en

111

tornar-la a veure en aquella situació expirant, va sangolejar el cap amb preocupació. –Se’m mor la mula, collons... –va ploricar. Samuel Reig es va ajupir vora l’animal. Va arromangar-se la camisa i va començar a fregar-li la panxa amb suavitat, traçant-hi creus repetidament. –Faig cafè? –va preguntar la Dúlia. –Fes-ne, sí –va assentir el germà–. I porta-mos la botella de conyac, però del bo. Instants després, tots tres seien en unes cadires baixes a l’entorn de la mula. Bevien cafè i observaven l’animal. Ben bé el vetlaven. De tant en tant, Gaspar reomplia les tasses amb un raig de conyac i continuaven esperant, bé fóra la mort o la pixarrada salvadora. Cada cert temps, Samuel Reig tornava a fregar creus en la panxa de la mula, la qual no els esperançava amb cap de moviment reviscolador, només algun esporàdic espolsó de cua o un rebuf sense forces.

112

No parlaven gaire. El cafè els mantenia desperts, però ensopits. Si ells vetlaven, les paraules dormisquejaven en algun hermètic calaix dels seus cervells. De tant en tant, Samuel Reig eixorivia fugaçment per rosegar les primeres estrofes de la seua cançó: –Mira si he corregut terres, que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací... Tot seguit tornava a callar, entelava els ulls i capcinejava. Gaspar, a falta també de paraules de conversa, s’atrevia igualment a encetar la lletra d’una altra cançó: –Arrier m’han posat amb cinc muletes, tres i dos són de l’amo les demés meues... Dúlia, que d’habitud dormia poc i es trobava prou més esparpillada, va contradir el seu germà... –En tens tres i totes són teues, Gaspar... Gaspar, abaltit, va murmurar: –És una cançó, Dúlia. Cante per cantar...

113

–Qui canta, los seus mals espanta –va sentenciar Samuel Reig. –Això mateix –va asseverar l’arrier. Gaspar solia dir que la seua família havia tingut mules des de l’origen del món. Com a mínim d’ençà del bíblic Diluvi Universal. –Jo crec que quan Noè va fer la barca i va repartir les parelles d’animals, a mosatros mos va posar en companyia dels animals de peada, entre mules, matxos, rucs, haques i rossins... La primera vegada que Gaspar l’arrier va atrevir-se a insinuar públicament aquesta afirmació, un dels assidus de la taverna, Arcadi Baldoví, que provenia d’una família de dones catequistes i coneixia algunes engrunes bíbliques, ni que fóra per haver escoltat eventualment les cantarelles apreses de memòria pels catecúmens, el va burxar:

114

–Punyeta, Gaspar, que la teua parentela de quina llei d’animals prové? Per què del gènere humà, els únics que anaven en aquella barca eren Noè i la seua família... Gaspar no va saber què argumentar en aquella primera ocasió. Al cap d’uns dies, en un lloc visible de la taverna, els parroquians ensopegaren amb una litografia del patriarca Noè voltat d’una triada selecció del món animal, darrere dels quals, al cim de la mítica muntanya d’Ararat, s’hi encrestava la cèlebre arca com un caramull. Ara, quan Gaspar referia la seua família i l’ofici secular d’arriers que havien mantingut «ensegolats ensegolòrum, des de la barca de Noè», atribuïa a Sem, un dels tres fills del patriarca bíblic, haver estat el primer arrier de la humanitat, i ell, Gaspar Banyuls Fenoll, el darrer dels descendents de tan antiga nissaga de traginers de bestiar d’ungla. Quan la primera claror de l’alba va escampar-se sobre el corral, Gaspar l’arrier i Samuel Reig roncaven en les seues

115

respectives cadires, el cap embeltit, les boques entreobertes. Dormien tan profundament que no percebien la més potent fortor de pixum que ara negava l’estable. La mula malalta s’havia incorporat i sacsejava el cap per espantar-se les mosques que li revolaven per la cara.

116

QUINA LENTA AGONIA... Mira si he corregut terres...

Van haver de passar molts anys perquè Samuel Reig se’n rifara, per fi, d’aquell seu llunyà i penós passat de pols, fam i clarinet, ni que fóra cantant i només ell comprenguera quina era la ironia que contenia la cançó: «Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací...» «L’any quaranta-sis em van llicenciar, però vaig fer la mili amb sort», havia explicat Samuel Reig, en una confessió provocada per les propietats desinhibidores del vi, a Gaspar

117

l’arrier, un grapat d’anys després que els fets a què al·ludia s’hagueren revestit de moltes teranyines. La fortuna a la qual es referia –l’única que li va proporcionar l’instrument de què durant anys renegaria– va ser que tocava el clarinet i el capità de la seua companyia, quan ho va saber, va sentenciar-lo amb allò que «los valencianos lleváis la música en la sangre», i va comminar-lo per entrar a formar part de la banda de música del quarter, cosa que li va concedir un cert privilegi entre la resta de la tropa. En acabar el servei militar, va regressar a Xàtiva per casarse i va intentar de trobar alguna ocupació estable. Però l’única cosa que sabia fer amb certa traça era tocar el clarinet. N’havia aprés del seu germà Miquel, músic de la societat musical la Vella. Miquel va morir en guerra, a les darreries del conflicte, al front de l’Ebre. Samuel Reig va heretar-ne l’instrument, baldera i trista propietat que el seu germà havia posseït.

118

Als tres mesos que feia que era novençà –la seua dona acabava d’anunciar-li que s’havia quedat embarassada–, Samuel Reig va acceptar de formar part d’una orquestra per anar a tocar a Madrid, per locals de balls i festes particulars. «En sis mesos farem prou calaix per viure de puta mare durant l’altre mig any», l’havia cabdellat Mingo Botella, que era qui feia de director i representant de l’orquestra, i qui tenia els contactes

per

emparaular

les

actuacions.

Samuel

Reig,

clarinetista de l’Orquesta Aurora Boreal, es va acomiadar a l’andana de l’estació de trens de Xàtiva de la seua esposa embarassada. Ho va fer amb recança, com si pressentira el mal fat que havia assenyalat aquella aventura. Després de moltes hores de viatge en un comboi lent i sorollós que els amerava la pell de cansament i sutja, arribaren a Madrid. S’hostatjaren en una pensió que tenia nom de conqueridor extremeny, entaforats de tres en tres en cada habitació.

119

Mingo Botella els va reunir en una cafeteria i els va dir que tenien un feix de contractes firmats, «i me cague en la sota d’oros que mos farem d’or, xicons; mentres a tota Espanya passen més fam de Garró, mosatros mos tirarem una vidassa de marahàs». Tocaven en locals particulars; es murmurava que hi acudien els militars més importants del règim, tot i que sense uniforme, i també ducs, comtes i marquesos, polítics, funcionaris i empresaris de la capital de l’estat. L’Orquesta Aurora Boreal els amenitzava les nits amb sons de pasdobles, txa-txa-txàs i versions de Glenn Miller, que ara les autoritats permetien d’interpretar-les en públic perquè els Estats Units havien guanyat la guerra. «Tenim faena per dalt lo cap», els repetia, eufòric, Mingo Botella. I ells, efectivament, no paraven d’actuar. Tanmateix, no veien gens de benefici. Reclamaven al director i representant alguna cosa més tangible per a la butxaca que eufòria, i aquest els retreia que «tindre molta faena no vol dir que tota la paguen bé; jo vos ho dic ara, que hem

120

tocat en llocs per la puta cara, per fer-mos promoció. La nostra pàtria encara no s’ha refet de la guerra i els diners no corren tan forts com voldríem. Ja podeu donar gràcies que dineu, sopeu i tingueu un llit on ajocar-vos. Vosatros no vos preocupeu de res de tot açò, però jo sóc qui paga la pensió, la vestimenta d’actuar, els viatges i l’allotjament quan toquem fora...» Poca soldada, doncs, podia enviar Samuel Reig a la dona embarassada. Per estalviar fins i tot en sobres i segells, li escrivia esparsament, una carta cada quinze dies, breu, que començava dient, en castellà d’exercicis d’escriptura, «Querida y añorada esposa. Espero que al recibo de ésta te encuentres bien de salud. Yo estoy bien A.D.G.» I tot seguit hi anotava que treballava molt i quin oratge feia a Madrid, per acabar recordant-li que «si es niño le diremos Francisco, como a mi padre, y si es niña Jacinta com a tu madre, si no te parece malamente...» Els mesos passaven a Madrid sense parar de tocar. Però sense cobrar gaire tampoc. Alguns músics començaren a

121

desertar, se’n tornaven a casa o s’enrolaven en una altra orquestra el director de la qual, almenys de bon principi, pagava més a dreta llei que no Mingo Botella. Samuel Reig, tot i la minsa paga, no va voler abandonar l’Orquesta Aurora Boreal, «perquè si me’n vaig ho perdré tot», li havia raonat a Paco Vendrell, l’altre clarinetista, que era de Barxeta, un poble de la vora de Xàtiva, i que havia decidit deixar córrer l’orquestra «encara que torne amb les cordes al coll, Samuel, però crec que el Mingo dels collons és un malparit que es xama una vidorra de puta mare a costa de mosatros. Com més mos esperem, més mos fotrà, per això jo he decicit que més val perdre que més perdre, Samuel; per mi que se’ls confite, els diners que mos deu, que jo me’n torne cap a casa». Tot i no discutir-li ni un bri de raó al seu company, Samuel Reig no va mudar d’idea: «Em quedaré i miraré de traure-li alguna cosa». «Perdràs el temps», li va augurar, encertadament, Paco Vendrell.

122

Tres mesos més tard, Samuel Reig recordaria aquesta conversació amb el seu company d’habitació i d’instrument i se’n penediria de no haver-li fet cas. Era pare d’una xiqueta que havien inscrit al registre civil i batejada amb el nom de Jacinta, com la seua sogra; n’havia rebut una foto, de petites dimensions, vestida amb la bolcada de batejar, dormint feliçment. Samuel Reig, cada vegada que se la mirava intentava de trobar-li els trets físics que podien ser seus, el perfil de la barbeta, els ulls, la forma del front, la intuïda textura i color dels cabells... Era pare d’una filla a la que no havia pogut conèixer encara, i s’acabava d’assabentar que Mingo Botella havia escampat el poll deixant a deure dos mesos de pensió dels músics, abandonant, doncs, l’orquestra a una mort segura i els músics a un atzar incert. El propietari de la pensió volia cobrar com fóra els mesos que li devien i els músics acabaren declarant en una comissaria. Malgrat els llocs on havien actuat i per a la gent per a la qual havien tocat, de sobte es trobaven que eren

123

uns delinqüents que devien diners a un dispeser furiós. Però a l’últim aquest es va avindre a arreplegar el que poguera d’aquells nàufrags abandonats en l’oceà procel·lós per un pirata sense escrúpols. Allò va succeir pels volts de juny de l’any 1947. Algú va esmentar que en alguns pobles començaven a estar en festa després de la sega i potser en algun lloc pagarien per tenir una orquestra que els amenitzara la celebració. Ningú no volia tornar-se’n a casa amb les mans buides, i doncs acceptaren de convertir-se en una banda de músics ocasional i errant. Quan arribaven a un poble preguntaven en quins altres indrets de la rodalia aviat celebrarien festes, i intentaven de posar-s’hi en contacte per aconseguir que els contractaren. Però la majoria de vegades, com que era un temps de greu escassedat, tocaven barat al menjar i poca cosa més. De més a més, a Castella de poble a poble hi havia molta distància: extenses planícies de blat i llargs camins sota un sol punyent. Per diners, en un poble

124

de Segòvia Samuel Reig va usar la seua gràcia de fer pixar animals a fi de guanyar-se alguna moneda extra. Ara, però, com que anaven volanders pel món, no rebia notícies de la dona i de la filla, tot i que ell, amb idèntica regularitat quinzenal de quan residia a Madrid, els escrivia la seua carta, que continuava iniciant amb la mateixa fórmula d’encapçalament: «Querida y añorada esposa, espero que al recibo de ésta...» Però ara l’acabava afegint-hi «besos para nuestra hija Jacinta, a la que pronto espero ver en persona.» No obstant això, les setmanes, mal que mal, passaven, mentre els músics supervivents de l’antiga Orquesta Aurora Boreal s’ofegaven en la pols dels camins castellans, camejantlos, amb autobús o amb algun vehicle, de motor o d’animals, que s’avenia a dur-los al poble del costat o només fins a mitjan camí. Els vestits d’actuar ja no es diferenciaven gens dels d’habitual, arrugats i bruts. Samuel Reig, després de mesos de voltar pel món barat a malmenjar i maldormir en estables i

125

graners, es donava per la pell que no existia cap més oportunitat amb sentit comú que no fóra tornar a casa i colgar el maleït clarinet en un fossat profund. Era pare d’una filla, que llavors tindria sis o set mesos, a la qual encara no coneixia. Va dir als companys que ho deixava córrer, «me’n torne a València encara que ho haja de fer sense poder portar a la meua família, mal que em sàpia, ni merda als budells». Mentre anava refent el camí de tornada, sempre a peu, es llogava per treballar allà on podia, ni que fóra a canvi de menjar i dormir, fins i tot gosava a vendre la seua gràcia especial per moure la pixera dels animals i, si calia, tocava algun diumenge en alguna boda o bateig amb què de sort es topava de viatge cap a casa. Quan va arribar-hi, la seua filla aviat havia de complir un any. La seua dona, Martina la portuguesa –que només era portuguesa per part d’un avi aventurer que va morir jove–, el va rebre amb alegria. Sempre va callar, però, que hauria desitjat que haguera tornat més aviat: en clissar-li l’aspecte patit i

126

abatut va decidir que no pagava la pena de retraure-li res. El dia que va regressar a les Eretes, Samuel Reig va entaforar el clarinet en la foscor més profunda de l’armari del dormitori, amb la idea presa de no tornar-lo a tocar mai més. I si no es va decidir a vendre’l, manera més definitiva de desempallegarse’n, va ser perquè era l’únic record que conservava del seu germà Miquel, de qui l’havia heretat després que el van matar, durant la guerra, per terres de l’Ebre. Va ocultar l’instrument, però no podia fer que la gent oblidara que el sabia tocar, i el fastiguejava haver d’explicar a tothom fins a quin punt li produïa aversió haver de posar-se’l a tall de boca. Tanmateix, no tenia coratge per explicar-los-ho, i s’estimava prou més donar allargues i teixir excuses per no haver de rescatar el clarinet de la sentència d’abandó a què l’havia condemnat. Al cap dels anys, però, un dia, per la boda d’un cosí, va consentir que el cabdellaren per interpretar uns pasdobles amb

127

un clarinet amprat. Un altre dia, per la festa Sant Joan, després de pregar-li bona cosa Gaspar l’arrier i d’engreixar-li la voluntat a base de barrejats, Samuel Reig va obrir el vell estoig i va intentar algunes peces de ball. Entre unes coses i altres, la penosa experiència amb l’Orquesta Aurora Boreal va anar perdent capacitat de provocar-li dolor, i ara s’hi referia amb un accent d’ironia que només ell era capaç de copsar: «Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací...»

128

ELS MORTS I ELS VIUS

«Paraigües, gibrells, perols... Jo els adobe!», pregonava Benet el gitano el seu ofici pels carrers de Xàtiva. El seu petit taller, transportat en un carretó de fusta amb rodes de bicicleta, l’instal·lava en una vorera mentre esperava que li anaren acudint els encàrrecs. Solia fet la volta pels matins, però com que ningú no manava d’ell, cosa de la que s’enorgullia, si un dia no li abellia espentar el carretó es quedava a mandrejar en la

129

seua barraca. En ocasions l’hi portaven els atifells perquè els reparara; li’ls deixaven i l’endemà tornaven a recollir-los. Quan treballava a casa seua, Benet seia en un socó d’ametler i guaitava qui passava pel camí de pols cap a les cases de les Eretes. Algunes vesprades solíem anar a visitar-lo. Ens distreia observar-lo com posava les grapes als gibrells badats, com estanyava els perols foradats. Però sobretot ens plaïa escoltar les seues històries, i ens admirava el coneixement que tenia d’aquelles coses que no ens explicaven a casa ni apreníem a l’escola. Fins i tot Nolo Ribes s’hi embadalia, i s’atrevia a dir que Benet coneixia molt més el món que no el seu pare. La nostra presència poc semblava destorbar-lo, encara que sabia que hi érem també per l’interès d’arreplegar algun caramel. No ens feia fàstic que sovint els portara recalfats a la butxaca, i que la butxaca tinguera més brutícia que el terra d’un galliner. –Benet, Nolo diu que fa més por el saginer que el guarda...

130

–Depèn... –Depèn... de què? –De lo que et puguen fer l’un o l’altre. –Home!, el saginer, si t’agarra, et trau la sang... –O se la beu... –O la ven als xiquets de casa rica que estan malalts... –I si vos agarra el guarda, què? –Mos fot una multa. –I si fugim, mos dispara amb l’escopeta de sal. –I això fa mal, Benet. Que un cosí meu, que el van empomar agarrant taronges en un hort de la Marca, el guarda li va disparar i li va fer el cul en carn viva... Quan portàvem una estona raonant, Benet li va demanar a Nolo Ribes que li plegara un cigarret. –La petaca i el paper estan damunt la llanda dels mistos... Sentíem enveja de Nolo Ribes, que sabia plegar cigarrets i fumava com els hòmens, engolint-se el fum sense tossir. Quan

131

el va tenir fet, ell mateix li va calar foc i li va fer una primera aspiració, llarga i profunda. Va aguantar el fum uns instants i va expel·lir-lo per la boca i el nas alhora. Aleshores li’l va passar a Benet. –Quan era jove, i anava per eixos mons de Déu fent la meua faena, amb un carro bo que tenia i que ja no tinc perquè se’m va morir la mula i sense mula el carro ja no em feia objecte... Quan jo era jove i corria els mons de Déu, vaig fer cap en un poble de la redor de Gandia. Allí no em coneixia ningú, i en vore’m rondant per allà la guàrdia civil em va tirar la sarpa i se’m va endur a la caserna. Em preguntaren qui era jo, d’on venia, a què em dedicava... i em van regalar unes quantes hòsties sense consagrar... Quan em van tindre ben estovat, se m’emportaren a Gandia, emmanillat i en dejú. Em feren passar en una sala que feia olor de desinfectant molt forta. Hi havia un home amb bata blanca. Damunt d’una pedra de marbre hi havia un cos tapat amb un llençol... El destaparen... Era una

132

xiqueta que devia tindre, poc o menys, la vostra edat. Gitana com jo, que els gitanos sabem identificar els de la nostra raça encara que tinguen el color esglaiat de la mort... Li havien fet un bon tall al coll... Al cap de dos dies em van donar solta. Si agarraren el saginer o no, no ho sé. Però... Benet va xafigar lentament la punta de cigarret mentre assentia amb cap. Nosaltres ens avinguérem que amb aquell balanceig afirmatiu constatava l’existència del monstre saginer. El cor ens batia amb força i no ens atrevíem a parpellejar. Només quan Benet va esmunyir la seua mà en la butxaca per traure un grapat de caramels, vam sentir-nos una mica alleujats d’aquell horror. Després, quan havíem pres una certa distància del casinyot, Rafel Sempere va gosar de preguntar: –Algú es creu això que ha contar Benet? –Uei, i tant! Ell és un home que ha vist món.

133

Mentre m’empassava la saliva dolça del caramel, vaig sentir per la gola una estranya inquietud, una gelor esmolada. Vaig pensar en els pobres conills que sacrificàvem cada setmana, degollats, i se’m va fer aparent aquella sang calenta i fosca que omplia el gibrell rajant-hi a borbollons...

134

ELS MORTS I ELS VIUS

El dia anterior havíem quedat per anar a fer lledons vora la via del tren, de bon matí, abans que el sol començara a picar com un martiri. Havíem de trobar-nos al carrer, amb els canuts de canya en la butxaca per acaçar-nos a pinyolades. A l’hora convinguda, hi vam ser tots tret de Rafel Sempere. Vaig dir que hauríem de passar per despertar-lo, si és que encara dormia. Nolo Ribes, que vivia paret mitgera amb ell, va comentar que aquella nit potser no hauria tingut gaire temps per dormir: –Son pare va arribar anit carregat i va repartir llenya.

135

Així i tot decidírem que no l’havíem de deixar de banda i anàrem a buscar-lo. Vam trucar a la porta, marcant amb el picaport una contrasenya convinguda que servia per identificar-nos. Però passava el temps i ningú no ens obria. Mentre esperàvem, sentíem uns colps repetitius i algú que remugava alguna mena d’imprecació. Deduírem que Joano, el germà de Rafel, s’entrenava amb el seu sac de boxa. Repetírem la rítmica contrasenya amb el picaport. Al cap d’uns moments, advertírem unes passes que s’acostaven vers la porta, arrossegant els peus. Immediatament, la porta es va entreobrir i per l’escletxa va aparèixer el rostre consirós del nostre amic. –Havíem quedat d’anar a per llidons –vaig dir–. Te’n recordes? Rafel va assentir amb el cap, contristit. –No puc anar –va excusar-se–. Ma mare no es troba bé.

136

Els colps que escoltàvem adés, ara els sentíem més nítids. Efectivament, Joano, el germà de Rafel, estovava el seu sac de boxejador. Les seues invectives se’ns feren intel·ligibles: –Et mataré! Et mataré! Fill de puta, et mataré! Rafel va acotar la mirada i va dir: –Ho senc. No me’n puc anar... El nostre amic va tancar la porta. Tornàrem a escoltar el rossec dels seus passos allunyant-se casa endins. Malgrat tot, decidírem d’anar-nos-en cap als lledoners, prop de la via del tren. Joano Sempere devia tenir uns setze anys. Rafel, quan li’n preguntàvem l’edat, sempre dubtava quin any havia nascut: havia tingut un altre germà, un parell d’anys més menut que Joano, el qual havia mort abans de mudar-se a les Eretes. –Al poble a on vivíem hi havia un viver molt gran als afores. A l’estiu, acudíem allà a banyar-mos. El meu germà Saoro es va ofegar en aquell viver. Va anar a soles a nadar, per

137

la nit, i al sendemà, de bon matí, un llaurador del poble va vindre a dir-mos que se l’havia trobat mort. –I com és que no el buscàreu, si per la nit no havia anat a dormir a casa? –Saoro se’n fugia sovint. Quan mon pare li pegava, ell se les fofava i no apareixia en un o dos dies o tres, segons si per les hortes hi havia collita i podia matar la gana. Quan tornava, mon pare igual li pegava que no, segons li rotara. Sempre estaven aixina, mon pare i ell. S’assemblava molt a Joano. Tot lo món deia que pareixien bessons. Joano Sempere entrava al barri sempre amb un cigarret entre els dits; una mà a la butxaca i l’altra, la del cigarret, oscil·lant compassada com el pèndol d’un rellotge de peu. Caminava amb un aire de fatxenda parsimoniós, i encara que vinguera de treballar sempre portava el cabell perfectament pentinat. Si Rafel era al carrer, se li acostava i li adreçava un gest interrogador. Rafel contestava amb un altre gest silenciós,

138

bé en sentit afirmatiu o negatiu, segons si son pare hi era o no, a casa. Treballava de manobre i li agradava exhibir el seu cos musculós, com si volguera palesar a tothom la força que posseïa. Sovint comentava en públic que volia dedicar-se a la boxa. –El dia que menys vos ho espereu, aguaitareu entrar pel carrer un Cadillac negre, llarg un tren de mercaderies, i em voreu abaixar mudat com un senyoret i amb un ramat de femelles per la redor, a quina de totes més templada. –Abaixa del núvol ara que encara eres a temps, xicon –el contradeia Dúlia la tavernera–. Si deixes que la quimera se te’n puge massa alta, la bacada que t’arrearàs quan cauràs serà de qualsevol manera. –A tu, Dúlia, et compraré un brial de seda. –Sí, home, sí; i unes mitges de nàilon i una pamela de París.

139

A casa s’entrenava amb un sac rebotit d’arena i serradures, fet per ell mateix. En ocasions el treia fora i el penjava del cimal d’un garrofer per fer-se admirar amb quina força l’estossinava, la traça que posava en cada colp, com un professional de veritat. Els lledoners, antics i robustos, estaven a un centenar de metres de la caseta del guardabarrera que controlava el trànsit espars de la carretera de Xàtiva a Vallés. Els lledons havien madurat en excés; la pell era fosca i la carn havia començat a pansir-se. Malgrat tot, encara es podien menjar, tot i que surejaven una mica. Des de dalt dels lledoners, ens disparaven pinyolades amb el canut, a manera de petites sarbatanes. Si passava un tren, la majoria llargs combois de mercaderies (els de passatgers, que venien del sud, des d’Andalusia, hi circulaven de matinada), saludàvem el seu pas: agitàvem els braços i udolàvem des dels arbres.

140

De regrés cap a les Eretes, lamentàvem l’absència de Rafel Sempere. –Si jo tinguera un pare com el de Rafel –va dir Nolo Ribes–, per la nit, mentre dormia, li esclafaria el cap amb una maça. Bam! Li’l xafaria com si fóra una oliva. Però Pepiu va dir que a pesar de tot ell voldria tenir pare... –Encara que em pegara. –I si li pegava també a ta mare...? –vaig preguntar-li. Pepiu va dubtar. –No. No voldria que li pegara a ma mare. –Rafel ha dit que sa mare no es trobava bé, lo que vol dir que son pare la calfaria de valent... –Els pares han de pegar de tant en tant. Per això són pares. Un carxot, un baticul... Però només si fas alguna maldat. Perquè no la tornem a fer. En passar per un garrofer, ens posàrem a tirar-li pedrades.

141

–Trau el cap, dimoni, que et trencarem les banyes! En arribar a casa, l’àvia em va dir que havien hagut de portar la mare de Rafel Sempere a l’hospital. Tenia una costella afonada. Als metges els havia hagut de dir que havia perdut peu i havia caigut escales avall.

142

L’AÜIXADOR DE MOSQUES

Saps, Vicent? Ahir vaig haver d’acompanyar ma mare al cementeri, per posar flors en la làpida de mon pare, que ahir va fer anys que va morir. Té una làpida molt bonica, de marbre blanc, amb una imatge de sant Josep amb el Jesuset al braç, perquè a mon pare li deien Josep, per això a mi també em diuen Josep, encara que tots em diuen Pepiu, de la mateixa manera que a mon pare li deien Pepet, Pepet l’Embogador, i no perquè ell embogara cadires, sinó pel meu iaio, Pep l’Embogador, que ell sí que embogava cadires, i també era esparter i feia

143

espardenyots, aventadors, cabassos i sàries i anganells. Mon pare també sabia fer-ho, tot això, i embogar cadires, però ma mare diu que ell no pensava que allò fóra ofici de futur i va estudiar per traure’s el carnet de conduir. A mi m’hauria agradat

que

m’ensenyara

a

embogar

cadires

i

a

fer

espardenyots d’espart, però tu ja deus saber que jo sóc fill pòstum, que vol dir que quan vaig nàixer mon pare havia mort. Al mes i mig de morir mon pare, vaig nàixer jo, el dia quatre d’octubre de mil nou-cents cinquanta-set, el mateix dia que els russos van posar en òrbita el satèl·lit Sputnik... Sóc fill únic i pòstum. Povilet i pòstum, saps? Això de pòstum, que pareix que siga un insult, m’ho deia ma tia Adelina, una cosina de ma mare que és telefonista i sempre està llegint i per això coneix a muntó de paraules difícils, que moltes voltes no saps què volen dir si ella no les explica... Mon pare va morir de sobte. Va tornar de la faena i li va dir a ma mare que anava a gitar-se que es trobava triat i fatigat. I quan ma mare va anar a despertar-lo

144

perquè baixara a sopar, mon pare ja era mort. Justament quan més il·lusió li feia la vida, que era quan jo estava a punt de nàixer. Ma mare conta que estava molt pagat del meu naixement, que estava convençut que havia de nàixer-li un xiquet, i sempre li feia a ma mare: «El pare Pep, jo Pepet i el meu fill Pepiu...» I com a Pepiu em diuen, ja ho saps, Vicent... Quan mon pare va morir, començava a fer uns pocs dinerets en la seua faena. Treballava portant un camió per a una fàbrica de rajoles. Acabaven de comprar la casa d’ací, i mon pare ja havia ataüllat una de millor al carrer Grau, prop de l’ajuntament. Va ser morir-se ell i anar-se’n tot a orri, clar... Per això ma mare veu este barri com una sentència, i l’odia i somia a fer una arreplega i enviar-lo a pastar fang, este barri de merda, i deixar de vore tots eixos ametlers perduts que moren a poquet a poquet, cada dia més perduts i més secs i més morts... Per això treballa tantes hores. Per això s’ha posat en amo matí, vesprada i nit. I jo em crie a la dula i moltes voltes faig fugina d’escola, perquè a

145

escola només ensenyen badomies que no servixen per enfrontar-se amb la vida i guanyar-li la partida a la misèria que mos trau a ballar, i que ni ballar-la podem, que mos du a bacs i a regolons, ací caic, allà m’alce, i quan t’alces, llenya entre cap i coll... Ara que, per a llenya, la que li fot el pare de Rafel a sa mare, i a ell també. L’altre dia havíem d’anar a fer llidons vora la via del tren, i Rafel no va poder vindre perquè per la nit son pare havia cardat sa mare, li va afonar una costella i la van haver d’ingressar dos dies a l’hospital. I despús-ahir, son pare de Rafel va tornar a arribar carregat a casa i amb ganes de repartir garrot, però Joano, el germà major de Rafel, que s’entrena per a ser boxejador, li va plantar cara a son pare i li va palpar la cara, que ja et vaig dir un dia que ho faria. Pel barri diuen que se n’ha fugit, Joano, i que li ha amprat una bicicleta al pare de Joan, que ja s’ha fet el càrrec que no la tornarà a vore... Mira, Vicent, d’ací no res serà fosc i vorem la Lluna. T’agradaria pujar a Lluna? Allà dalt, ja ho saps, no hi han mosques. A mi,

146

m’agradaria ser astronauta, ja t’ho he dit moltes voltes. Però de moment m’aconformaria a tindre una gossa, però la mare no vol gossos en casa, diu que prou mos costa alimentar-mos mosatros que damunt havíem d’alimentar un gos. Però a mi m’agradaria tindre una gossa i posar-li de nom Laika, perquè un mes després de nàixer jo els russos posaren en òrbita un altre Sputnik i el tripulava una gosseta que li deien Laika, però que va morir en desintegrar-se l’Sputnik, i desintegrar-se és com desfer-se, però d’un esclafit... Pobra gossa, no, Vicent?

147

ELS MORTS I ELS VIUS

Cada mes, durant gairebé tres anys seguits, aquella dona no va fallar una sola vegada a prendre’s la medecina que li preparava l’àvia. Les primeres ocasions sempre es queixava del mal gust que feia el beuratge, però l’àvia li assegurava que com pitjor gust feia, més efectiu era el remei. A casa nostra els metges tenien absolutament restringida l’entrada. Tant o més que els capellans. L’àvia Tònia detestava els uns i els altres gairebé en parts iguals. No recorde que cap metge haguera posat mai els peus a la nostra casa, llevat d’una

148

comare sense nom que va atendre la mare en els seus parts. Durant els anys republicans, l’aversió de l’àvia Tònia envers la religió va brostar-li i arrelar per influència de l’avi Bastià, que es declarava ateu i professava un anticlericalisme furibund. L’avi no havia anat mai a escola, però va aprendre a llegir i escriure durant la guerra del Marroc, amb l’ajuda d’un company que en sabia. A partir de llavors, llegia tot el que queia a les seues mans, fóra llibre, periòdic o estampeta: «Era un home molt llegit, ja quan em vaig casar amb ell», afirmava l’àvia amb presumpció, com si aquest fet conferira a l’avi una categoria especial d’home. Però el ressentiment profund que l’àvia covava pels capellans se li va formar a l’acabament de la guerra, pel cas d’aquell mossèn que no va voler testimoniar a favor de l’avi quan el sentenciaren a mort, per més l’avi li havia salvat la vida. En canvi, l’aversió de l’àvia cap als metges era més aviat genètica. Sa mare, la besàvia Enriqueta, tenia fama de

149

saludadora: trencava angines, llevava enfits, curava hèrnies la Nit de Sant Joan. L’àvia Tònia m’havia contant que de xiqueta es va herniar, i entre sa mare i sa tia Alexandrina la guariren: «La mare va preparar fang en un veixell i va fer una bena llarga amb un pèntol de llençol. Mos posàrem davall d’una figuera, aleshores la mare va esguellar una branca, que no havia de partir-se del tot, la va ajuntar, va refregar el trencall amb el fang i el va lligar amb la bena. Després d’això, la mare i la tia Alexandrina es posaren a banda i banda de la figuera, i entre la creuera em passaven de l’una a altra dient: “Te’l done trencat Joan; te’l torne curat Pere”». L’àvia deia que sa mare curava de gràcia perquè havia nascut amb una creu al paladar. Ella no havia heretat la gràcia de sa mare, però havia après molts dels remeis que usava. Amb tot, en el temps dels ametlers perduts la gent ja s’estimava més la medicina moderna i acudia als metges i a les farmàcies amb la mateixa confiança que abans ho feien als saludadors i els

150

herbolaris. Així i tot, quan el mal era lleuger encara acudien a l’àvia perquè els donara una solució, sobretot els xiquets... –Sinyo Tònia se m’ha fet un rodadits... –Clava el dit en un tomato madur durant un hora... Si algú tenia parada o enfit, l’àvia el «media» amb el mocador de seda i després li donava la recepta: –Pren-te mig got d’aigua amb el suc d’una llima i una cullerada de bicarbonat. Si vols, li pots posar una miqueta de sucre. –Tònia, tinc la tensió desbaratada... –Fes-te durant set dies tres tassetes, matí, vesprada i nit, de flors de garbuller... O una novena de fulles d’olivera. –Sinyo Tònia m’he fet un blau... –Vine que et posaré un poc de sagí ranci... –Sinyo Tònia m’ha eixit un mussol a l’ull...

151

–Te’n vas al Raval i al primer amb qui et topetes, i que li tingues mania, li fas: mussol u, mussol dos, mussol tres, per a tu és, i fas com si et llevares el mussol de l’ull i li’l reballares a ell... –Sinyo Tònia, tinc els ulls coents... –Això ho curarem amb uns llavats de morella roquera... Va ser un matí de diumenge, la primera vegada que va venir a casa aquella dona del carrer Caputxins. Venia aconsellada per una cunyada seua del Raval que visitava l’àvia perquè sovint se li omplia el cos de granets i l’àvia li preparava un ungüent amb rovell d’ou i sutja. La dona del carrer Caputxins se li va plànyer que tenia unes menstruacions molt doloroses: «En vindre’m la visita, deixe de ser persona. Ni arreüssar casa, puc... Mire a vore si vostè em pot donar alguna solució». I l’àvia li va dir que sí, que això li ho podia curar ella, però que havia d’esperar-se uns minuts. L’àvia em va demanar que l’acompanyara al corral i allí, a sota veu, perquè no volia que aquella dona ens sentira, em va encomanar que havia

152

d’anar a ca l’arrier i portar-li un grapat de bonyigues de les mules, que no foren fetes de poc. No era la primera volta que recollia aquella femta: era el millor adob que existia per a les plantes que teníem en el corral. En tornar-hi, amb les bonyigues embolicades amb un drap vell, l’àvia m’esperava al cobert del corral per preparar el remei. En el foguer de petroli, va posar a bullir aigua en un cassó; quan va trencar el bull hi va afegir una cullereta de llavors d’anís, una de bonyigues i dues de sucre. Ho va remenar tot i ho va donar a beure a la dona, que esperava pacientment asseguda a l’entrador de casa. –El gust no és massa bo... –va protestar la dona. –Com pitjor gust fa, més efectiu és el remei –va assegurarli l’àvia. Cada mes, durant gairebé tres anys seguits, aquella dona no va fallar una sola vegada a prendre’s la medecina que li preparava l’àvia Tònia.

153

ELS MORTS I ELS VIUS

La mare es lamentava que la pigota l’havíem haguda de passar sempre a l’estiu, com més abrusava la calor. La menuda l’acabava d’agafar i la pell se li havia convertit en una rojura, la cara i el cos crivellats de bues. Com que la seua habitació, a la part més alta de la casa, era un forn de dia i de nit, l’àvia s’havia avingut perquè es traslladara a la seua, més fresca, i ella dormiria en el corral, en una hamaca:

154

–S’està més fresc al carrer que no dins de casa –havia dit. Però en realitat el que volia evitar era haver de compartir l’habitació amb Carmeta. L’àvia Tònia sentia una major inclinació per la menuda. Es podia dir que cada un de nosaltres s’havia vinculat específicament amb algú de la família, existint-hi una relació més compenetrada, no només afectivament, sinó de criteris i de similitud de caràcter. Carmeta pertanyia a l’àmbit de la mare; jo, és clar, al del pare; i Maria al de l’àvia. De fet, quan Maria emmalaltia, poques vegades reclamava la mare: ella demanava per l’àvia, i molt sovint fins i tot abandonava de matinada el seu llit per anar a dormir a la seua habitació. En despertar-se, l’àvia se la trobava gitada sobre una manta en terra, ja que en el petit llit de canonge el cos de la menuda no hi trobava espai per afegir-s’hi. Llavors l’àvia l’arreplegava en braços i la gitava en el seu llit.

155

El llum de l’habitació l’havien embolcallat amb paper de seda de color roig; deien que aquest color ajudava a eixir la pigota d’una boterada, a traure «tot el foc del cos». Maria gemegava un ai continu i desesperat, desficiava per gratar-se la cara i el cos, i s’enrabiava perquè no la deixàvem fer-ho. –Si t’arranques les costres abans que caiguen per elles mateixes, se’t quedarà la cara ratada –l’advertíem. –Em pica molt! L’àvia va anar a buscar una mica d’espígol a ca l’herbolari: el va cremar en un braseret amb una mica de sucre perquè sufumigara la cambra; considerava l’àvia que hi feia massa pudor de malaltia. –Si fa pudor de malaltia, la malaltia tarda més a anar-se’n. Hem de fer-la fugir. Carmeta i jo fèiem companyia a Maria a estones; li llegíem les històries d’un llibre vell, en castellà, que es titulava Los cuentos de Calleja. Maria assentia les paraules de la nostra

156

narració, tanmateix no entenia gaire del que li estàvem explicant, ja que ella encara no havia anat a escola i no sabia un borrall de castellà. Amb tot, Maria s’estimava prou més la companyia de l’àvia Tònia i les seues històries, les que tenia escrites en la memòria. Li demanava que li contara rondalles màgiques i sobrenaturals, com aquella de les dues dones que habitaven les ermites del Puig i de Santa Anna, en un temps en què els dos cims formaven una sola muntanya. Les ermitanes estaven sempre barallant-se fins que Déu va separar-les d’una manotada, i per això diuen que entre el Puig i Santa Anna hi ha un pam de Déu; la faula del corb i la rabosa, en què la rabosa sempre enganyava el corb fins que un dia el corb va decidir venjar-se’n i va convidar la rabosa a festes al cel, i la va fer pujar a les seues esquenes i el corb ascendia cap al cel, amunt, amunt, amunt... i li deia, a la rabosa: «Raboseta artera, artera, alta vas i cavallera; raboseta, veus terra?», i la rabosa li deia que sí: ara un tros com una era, ara un rogle com una manta, ara un redolí

157

com un garbell, i quan la raboseta li va dir que ja no divisava terra, el corb va pegar un espolsó d’ales i la rabosa va anar daltabaix del cel i encara sort que va caure en un sorregat; i les aventures del Cigronet («Cigronet, on estàs? En la panxa del bou, on no neva ni plou; quan el bou farà un pet, eixirà el cigronet»), i les dels entremaliats Peret i Marieta... –Un altre més, iaia; un altre... –li suplicava la menuda. A Maria li plaïa ser el centre d’atenció de tota la família, a pesar de les molèsties que li comportava la malaltia. Amb tot, quan l’àvia entrava i mirava Carmeta, la tranquil·litat s’esbotzava. Carmeta evitava de trobar-se amb l’àvia cara a cara, i tan bon punt li era possible s’escapolia, tot i l’estretor de l’habitació, sense haver d’intercanviar-se les mirades. Però l’àvia estava pendent quan Carmeta s’incorporava i s’esmunyia rabent cap a la porta; llavors li esguitava: –Rebordonida!

158

Carmeta, una vegada fora del seu abast, tot descendint les escales a bots, li retrucava: –Fas pudor de sepultura! Una nit, l’àvia es va quedar en l’habitació per tenir cura de Maria, per vigilar que no es gratara i posar-li ara i adés les pólvores de talc que li encalmaven la pruïja. Però l’àvia tenia el son fàcil: a la que va entretancar els ulls se la va apoderar la son. En despertar-se, va veure que Maria s’estava asseguda contra el capçal, amb la mirada clavada en la paret. –He sentit un soroll i m’he despertat... –Això són els lluendos, reina bonica, que de nit trascolen per tota la casa, ho trabuquen tot i fan per no deixar-te dormir. Cada matí, quan m’alce, la foto de casats meua i del iaio l’he d’anar a traure de l’armari, perquè els lluendos sempre me l’amaguen allà... –No ha sigut els lluendos, iaia... –Ah, no? I què era?

159

–Una xiqueta; de l’edat de Joan. M’ha dit que li diuen Marta i que és germana teua. Porta un poal de llanda i m’ha preguntat per què a l’estable només hi ha conills i gallines i no hi ha cap vaca. Perquè diu que l’ha de munyir perquè si no son pare li marmolarà... És ella amb qui tu parles assovint i que es va morir de xiqueta?

160

ELS MORTS I ELS VIUS

Conserve poques fotografies d’aquell temps. Totes són de petites dimensions. N’hi ha una en què hi som Pepiu, Nolo i jo, tots tres refermats contra una paret, possiblement la portalada de ca Vicent de la Tassonada. El pany inferior de la paret és pintat de color fosc, la ratlla del qual ens arriba fins als muscles. L’única casa que tenia el pany pintat era la de ca Vicent de la Tassonada;

de

color

marró.

Les

altres

estaven

totes

emblanquinades de dalt a baix. Vestim pantaló curt i samarreta de tirants; el cabell curt, quasi arranat, per evitar els polls i

161

mitigar la calor. El cap de Nolo Ribes és redó i voluminós, consonant amb la seua figura rodanxona. En canvi, Pepiu i jo semblem dues canyes estintolades contra la paret; les cares llargues, punxegudes, cames primes i sense carn. Nolo Ribes és qui presenta una postura més natural i l’únic que somriu al fotògraf. Pepiu té els braços plegats sobre el pit; fa l’efecte que estiga enfadat per alguna cosa. Jo semble el més cohibit de tots tres, com si m’avergonyira que em fotografiaren: les mans al darrere, mire l’objectiu amb la barbeta tocant el pit i els ulls elevats forçadament. Rafel Sempere no hi és, però no m’és difícil situar-lo imaginàriament al costat nostre, com si hi fóra realment: amb el mateixos pantalons curts, samarreta de tirants i cabells arranats. Els braços els té enganxats al cos, els seus ulls són tristos, com si l’hagueren acusat d’alguna maldat i se’n sentira afligit. No m’és possible recordar qui ens va fer la fotografia. Tanmateix puc descriure perfectament què va

162

succeir aquell dia, i la raó per la qual Rafel Sempere no apareix al costat nostre: li estaven curant un trau en la cella. Va ser diumenge. A mitjan matí Nolo Ribes havia passat casa per casa avisant-nos que al migdia hi havia bateig a Sant Joan del Raval. A l’hora convinguda érem a la replaceta de l’església, esperant que s’acabara la missa i els pares i padrins ens obsequiaren amb caramels i alguna moneda. No érem els únics xiquets que hi havíem acudit; n’hi havia un bon grapat que també expectaven l’eixida de missa del bateig. En aparèixer els padrins al replà de les escales, des de la barana mostraren el xiquet acabat de batejar. Començàrem a incitar-los a crits:

«Padrí pollós, ha criat un gos. Padrina pollosa, ha criat una gossa. Si no tiren confitura, que es muiga la criatura!!!»

163

En aquell moment, va precipitar-se sobre nosaltres una pluja de caramels i algunes monedes. Ens hi abalançàrem, empomant per l’aire el que podíem, barallant-nos a colps i a espentes pel que havia caigut a terra. Omplíem les butxaques i continuàvem vociferant, mentre seguíem la comitiva cap a la casa dels pares de la criatura. En una de les tupades, la cara de Rafel Sempere va impactar contra el genoll d’algun altre xiquet i se li va partir la cella. Nolo i jo bregàvem amb la turbamulta quan sentírem la veu de Pepiu que ens cridava, esverat. En parar atenció, el vam veure que intentava taponar-li la ferida a Rafel Sempere amb la mà. Rafel plorava, però no amollava els caramels que havia arreplegat. Una veïna li va posar un mocador en la cella i ens va comminar perquè ens en tornàrem cap a casa. De regrés, Nolo Ribes va picar una mica de julivarda i la va aplicar a la ferida perquè estroncara l’hemorràgia. Vam deixar Rafel Sempere en mans de sa mare. La cara llagastrada

164

de sang li conferia un aspecte penós i tràgic. Quan ens feren la fotografia, Joano, el germà de Rafel, feia un mes que se n’havia anat de casa i no se sabia res del seu destí.

165

QUINA LENTA AGONIA... Joe Dinamita

Pedalava amb incansable obstinació i va trobar, per fi, un nom: Joe Dinamita. Es diria Joe Dinamita. Aquest nom lluiria moltíssim brodat en lletres d’or al darrere del seu batí de competició. Travessaria el passadís entre les butaques de gent que l’aplaudia, aclamant-lo: «Dinamita! Dinamita! Dinamita!». El batí sobre els muscles, els guants posats. Pujaria al ring i elevaria els braços enlaire. La gentada cridaria llavors més fort el seu nom: «Dinamita! Dinamita!». «Joe Dinamita, el campió

166

del món del pes ploma, posa per enèsima vegada el seu títol en joc. Des que va conquistar-lo al Madison Square Garden de Nova York, per KO en el tercer assalt, ningú no li l’ha pogut prendre. L’invencible Joe Dinamita, una llegenda viva de la boxa mundial...» En aquell moment, però, l’únic KO de què l’acabat de nàixer Joe Dinamita podia vantar-se l’havia aconseguit lluny d’un quadrilàter. De fet encara no havia tingut l’oportunitat de pujar-hi per disputar cap combat oficial amb un rival de pantalons curts i guants reglamentaris. Feia mesos que entrenava a l’andana de casa, entre pols i ratolins; tenia penjat un sac d’arena i serradures de la jàssena i cada vesprada, quan tornava de la seua faena de manobre, l’estovava, assajant-hi colps, ganxos, directes. De moment, però, Joano Sempere, àlias Joe Dinamita, només havia tombat per KO el malparit de son pare. –Te n’hauries d’anar, Joano –li havia insistit sa mare.

167

Joano Sempere, de cara a la finestra, des d’on albirava la gradual caiguda del crepuscle, s’havia girat sense dir res. Havia observat una altra volta els blaus que son pare havia marcat en el rostre de sa mare i la ràbia li va créixer de nou com una acalorada. –Tornarà encara més begut que adés –li havia dit sa mare–, i en eixe estat és capaç de fer una barbaritat més gran... Demà, quan estarà més seré, ja faré jo per cabdellar-lo... I li va aconsellar que aquella nit dormira en casa de sa tia Aurora. «Demà serà un altre dia...» Joano Sempere l’havia abraçada abans de marxar mentre advertia: –Que no li pose la mà damunt al Rafel, mare, que aleshores sí que arribarà la sang al riu. Sa mare li havia dit que no patira: –Per res del món no consentiré que ton pare li pose la mà damunt, al Rafel.

168

En eixir al carrer Joano Sempere s’havia adonat que havia dit una estupidesa, ja que si sa mare no podia evitar els colps d’ella com podia impedir els que rebria el seu germà. En comptes d’encaminar-se cap a casa de sa tia Aurora, va entrar a la de Batiste, el mecànic de bicicletes, i li va demanar que li’n prestara una. –He d’anar amb parlar amb un constructor del Genovés – li havia mentit. Joano Sempere pedalava regularment per la carretera fosca i solitària, acompanyat per la fressa compassada que produïa la dinamo en fregar contra la roda, i havia trobat un nom. No havia pres la carretera en direcció al Genovés, sinó la de València per Alzira, i en aquell moment ataüllava a prop la població de Manuel. Encara li quedaven uns cinquanta quilòmetres fins a la capital. «Ho tinc decidit», concloïa mentre batia les cames sense parar. Si volia apartar sa mare de la brutalitat de son pare, no

169

podia fer-ho amb aquell salari de misèria que guanyava com a manobre. Havia aconseguit una adreça de València, d’un individu que li deien Salvador Samper que es dedicava a entrenar boxadors jóvens. Si li donava combats, demostraria que tenia fusta de campió. Faria diners i li donaria a sa mare l’oportunitat de deixar de ser la dona d’un borratxo malparit que quan tornava a casa carregat de vi l’apallissava. Joano Sempere confiava en les seues possibilitats, era àgil i tenia pegada, sobretot amb l’esquerra. Però un futur campió necessitava un bon nom professional, un nom que aviat tothom aclamaria per tots els rings d’arreu del món sencer: Joe Dinamita. «Em diré Joe Dinamita». Va entrar als carrers de València de matinada. Les cames li feien mal. Estava exhaust. Va notar el cansament als pocs segons d’aturar-se ran d’una vorera: en baixar de la bicicleta li vinclaren els genolls. Necessitava recuperar-se, descansar. Dormiria una estona i en fer-se de dia buscaria el carrer on

170

Salvador Samper tenia el seu gimnàs. Era el més encertat que podia fer, perquè estava cansat i perquè no sabia on era ni per on començar a buscar. I tampoc no hi havia ningú pel carrer a qui preguntar. Va acompanyar la bicicleta pel manillar fins a un solar fosc. Li va semblar un amagatall discret i arrecerat per fer una sonada lleugera. Si l’enxampava la policia potser tindria problemes. Per això s’estimava més un indret amagat. El solar era d’una casa enderrocada que encara conservava

fragments

de

l’antic

paviment

de

rajoles

hidràuliques. Va apartar amb el peu alguns algepsots i trossos de rajola. Després va tombar la bicicleta en terra i ell es va estirar al costat, col·locant el braç a manera de coixí. No sabia quina hora devia ser, va adonar-se amb inquietud; també s’adonà que tenia pocs diners a la butxaca. Però estava convençut que les coses li havien de rutllar bé. Quan Salvador Samper li faria una prova, sabria que tenia davant seu un futur

171

campió del món dels ploma. «Em dic Joe Dinamita», se li presentaria l’endemà. Joe Dinamita. «Si vol», li diria també, «pot dir a la premsa que vaig nàixer a Wisconsin o a Boston, però que no parle anglès perquè els meus pares són mexicans...» Salvador

Samper

el

va

refilar

desconcertat.

«Joe

Dinamita...», va repetir mentalment, capcinejant, com si sospesara la difícil versemblança del nom. Joano Sempere no oferia el més polit dels aspectes: despentinat, ullerós i de més a més amoïnat perquè li havien furtat la bicicleta mentre dormia, de la qual cosa no se n’havia adonat fins que va despertar-se. Va decidir que quan guanyaria els diners a fotracades li’n compraria una dotzena, de bicicletes, a Batiste, totes noves de trinca, per compensar-lo. –Joe Dinamita... –va reiterar, ara en veu alta, Salvador Samper, gras i carabrú, vestit amb uns pantalons de tergal, negres, i una camisa blanca arromangada fins al braó– De

172

Boston o Wisconsin –va repetir amb una punta d’ironia, com si li hagueren contat un acudit ocurrent però inversemblant, i va estrafer una ganyota amb la boca que volia semblar un somrís– I quants anys té Joe de Boston o de Wisconsin? –va inquirir tot seguit. Joano Sempere va dubtar abans de boquejar: –Díhuit. –Quants n’has dit que tens? –va furgar Samper– Quinze o setze? Joano Sempere va envermellir abans de confessar que només en tenia setze: –Setze i dos mesos –va concretar. Samper li va dir: –Molt bé, Joe, m’agraden les coses clares; ara pots demanar-li a Santos que et prepare uns guants. I li va indicar:

173

–Aquell és Santos –un individu prim amb aspecte endormiscat que portava sobre el muscle una tovallola rebregada. –M’ha dit l’amo que em doneu uns guants –va sol·licitar Joano Sempere al tal Santos. Aquest el va repassar de dalt a baix, i tot seguit va desviar l’esguard cap a Samper per buscar-ne la corroboració. L’amo del gimnàs va assentir amb una suau capcinada. Joano Sempere es va posar els pantalons curts i els guants. L’utiller li va preguntar com li deien i Joano Sempere va dir que «Joe, Joe Dinamita». Santos va riure abans de quequejar si la dinamita estava en condicions o la tenia banyada. A Joano Sempere no li va fer gens de gràcia la burlesca. «Ara sabràs si la tinc eixuta o banyada, cabró!», va remugar entre si. En pujar al ring, va colpejar-se els guants iniciant uns moviments de tempteig davant un rival imaginari.

174

–Continua –li va dir Samper– Mou-te pel ring, assaja uns quants colps... Molt bé –va animar-lo al cap d’una estona d’observar-lo ballar per quadrilàter–. Ara baixa i acompanya’m. Samper es va situar darrere d’un sac d’entrenament i el va aguantar amb el braç tes. –Arrea-li; arrea-li fort, com si fóra el més gran fill de puta que conegueres. Joano Sempere no va trobar cap dificultat per imaginar que aquell sac era son pare, el rostre de son pare, l’estómac de son pare, el fetge de son pare... –Molt bé! Molt bé! –el va aturar Samper– Saps pegar, xaval. O t’he de dir Joe? –Diga’m Joe –va fer Joano Sempere, ara Joe, ufanós. –Com vas de qüens, Joe? Joe no es va atrevir a confessar que estava net com una patena. Però Samper va interpretar aquell mutisme empegueït.

175

Va traure un feix de bitllets de la butxaca i li’n va clavar un parell en la goma del pantaló. –Busca’t un lloc on dormir, compra’t roba neta i estigues ací a migdia. Al final del carrer hi ha una pensió. Dis-li a Evelina que véns de part meua. Okey, Joe? –Okey, don Salvador –va confirmar Joe. –No em digues don Salvador, que no sóc mestre d’escola, jo. Dis-me Samper, com tots; Samper i prou. Okey? La pensió la va trobar en el primer pis d’un edifici vell. L’escala desprenia una agradable olor a calç nova, i és que l’acabaven d’emblanquinar. Una dona de mitjana edat, grossa de cos i sorruda de caràcter, Evelina, li acabava de donar la clau de la seua habitació tot ratificant-li les regles de l’establiment: –Està clar que res de dones ni de beguda; a principi de mes, cobre: si no cobre, no hi ha habitació. Li ho havia explicat i persistit amb maneres adustes, sense oferir-li la més mínima confiança.

176

–Com et dius? –li va preguntar en acabat d’haver-li enumerat la seua rígida normativa. –Joe; em diuen Joe –va reiterar per enèsima vegada aquell dia. –I en quin cul del món t’han batejat que et diuen Joe? Joe va balbucejar intentant d’aclarint-li que era boxador. La dispesera li va replicar que, sent recomanat de Samper, ja s’ho imaginava que seria boxador. –Però no és això lo que t’he preguntat, xicon. Joe va dubtar. Va tornar a balbucejar abans de dir més clarament que li deien Joano, «Joano Sempere, i sóc de per Xàtiva». –Això està millor contestat... Joe –va concedir la dispesera. En aquell moment ell es va veure amb cor de preguntar-li on podia comprar roba per vestir-se adequadament. La tal Evelina el va examinar amb deteniment per calcular-li la talla.

177

–Si t’és igual, jo tinc roba de segona mà, neta i en bon estat, de la teua mida. Et faré un bon preu. Joe no es va atrevir a bandejar l’oferiment. La dispesera va entrar en una cambra i va tornar amb un parell de camises i pantalons, calçotets i mitjons; també unes sabates negres. –Prova-t’ho; crec que et caurà bé tot. Pel migdia, Joe va trobar-se amb Samper al gimnàs, més ben vestit amb la roba que li havia venut l’ama de la pensió. –Ara pareixes algú com cal –va elogiar-lo Samper–. Dinarem junts; jo convide. Joe va sentir-se bé per primera vegada en moltes hores. Estava convençut que aquell havia de ser l’inici del seu futur de prosperitat i èxit. Mentre dinaven, Samper li va preguntar si tenia alguna faena, tot i que ja sospitava la resposta. Joe va respondre negativament i Samper li va dir que se n’havia de buscar una.

178

–Però mentres la trobes et donaré algun encàrrec perquè vages passant. Això va fer durant els primers dies: a última hora de la vesprada entrenava, durant la resta del dia buscava algun treball. Parlava poc amb els altres jóvens aspirants. Els observava de reüll, i s’adonava que ells també l’escrutaven de través, com si fóra un intrús sense mèrits per compartir aquell gimnàs. Fins que Santos els va reunir i els va presentar. Feta aquesta litúrgia, Joe va ser vist com un igual entre els altres aspirants. Mentrestant passaven els dies, no aconseguia de trobar un salari regular, i només el treia a una vora Samper, que el recomanava per a treballs esporàdics: una mudança, traure enderrocs d’una casa en obres, de carrejador pels mercats... Malgrat tot, Joe se sentia satisfet de com li rodaven les coses, però ja frisava per estrenar-se damunt el ring amb un rival de veritat. Quan era a la pensió, gitat en el llit, amb la mirada

179

clavada en el sostre solcat de petits badalls, pensava en sa mare. Se li feien presents tots els colps que li havia vist rebre de son pare, els morats, les llàgrimes, la sang... Com més aviat començara a boxejar de veritat, més d’hora s’acabaria el patiment de sa mare. Però sabia que no devia de donar presses a Samper. Encara havia de provar que Joe Dinamita era alguna cosa més que un nom sonor i potent. En tenir la seua oportunitat, demostraria del que era capaç de fer; Samper s’adonaria que junts podien guanyar molts diners. L’èxit. El campionat del món, al Madison Esquare Garden de Nova York. Joe Dinamita, campió mundial.

180

ELS MORTS I ELS VIUS

En el col·legi, primer de tot ens obligaven a arrenglerar-nos en el pati com si fórem soldats a punt de passar revista. «¡Fiiirmes!» «¡A cubrirse... ar!» Hissàvem la bandera, cantàvem l’himne d’Espanya i altres cançons d’esperit marcial. A l’himne espanyol li havíem adaptat una lletra burlesca –«Triümfa, Espanya, mon pare pare té una canya per pegar-me al cul, perquè sóc un gandul...»– que interpretàvem gola endins, és clar; si els mestres ens enxampaven cantant-la, l’expulsió del centre escolar era immediata.

181

Al nostre mestre li deien don Severo. Donant raó al seu nom de fonts, era sever i malentranyat. Ens castigava sovint i ens insultava d’habitud: «imbéciles» «necios» «asnos»... Si no ens sabíem la lliçó, ens agafava per les patilles, encara que portàrem el cabell arranat, o per les orelles, i ens alçava un pam de terra. Si el càstig era col·lectiu, perquè algú havia fet alguna entremaliadura i no en delatàvem l’autor, don Severo ens comminava a enfilerar-nos amb les dues mans esteses palmes amunt, i repartia la sentència a tots per igual amb el seu regle de fusta. Si algú gosava ni que fóra a insinuar el gest d’enretirar la mà abans de rebre el colp, don Severo feia servir la mà esquerra per marcar-li la cara amb els seus cinc dits d’una galtada. I això que era un mestre jove, que el colp de regle i la bufetada eren trets més usuals de mestres vells i ressentits. Don Severo ens prohibia d’expressar-nos en el nostre català quan érem al pati, i nosaltres entre nosaltres no raonàvem sinó en català perquè era la llengua que parlàvem a

182

casa i al carrer. Si un sol mot en català se’ns escapava durant una explicació en classe o ens sorprenia en una conversa, la represàlia era imminent: ens bramava a l’orella «¡Aquí se habla en cristiano!» mentre ens l’estiregassava pel lòbul fins que aconseguia fer-nos saltar llàgrimes de dolor. Un dels primers dies de classe, Nolo Ribes, que rebia sovint en les seues mans la mesura contundent del regle de don Severo, va arribar tard a classe i el mestre li va preguntar d’on venia en aquelles hores: –Que mi madre m’estava acabando d’esporgar els polls i les llémenes... –¡Imbécil, se llaman piojos y liendres! Nolo Ribes va replicar a l’acte la reprensió que li acaba de fer el mestre: –I una merda “lindres”, don Severo, que al meu cap no tinc jo coses tan lletges! «I una merda “lindres”, don Severo» li va valdre a Nolo Ribes una desagradable visita al despatx del director i una carta

183

d’advertiment per a son pare. Però Nolo Ribes, fill de Nelo el pastor, va fatxendejar que amb la carta s’havia «torcat el cul» i que no pensava tornar a escola, «perquè si torne li faré traure els budells per la boca, al fill de puta de don Severo». Efectivament, arran d’aquest incident Nolo Ribes va deixar d’acudir al col·legi. El policia Abel Ripoll va portar en mà una altra carta del director per a son pare, en la qual li expressava que «debo poner en su conocimiento las reiteradas faltas de asistencia escolar de su hijo Manuel Ribes Vendrell». N’estava ben al corrent, el pare de Nolo, de les absències escolars del seu fill. Ell mateix, cada matí, li enumerava quines tasques tenia encomanades, i entre totes les obligacions que li encarregava no hi figurava l’assistència a escola. En rebre la carta, el pare de Nolo Ribes va trobar que les explicacions s’havien de fer cara a cara i es va presentar al despatx del director, més que res per assabentar-lo que havia decidit que el seu fill ja havia adquirit

184

suficients coneixements intel·lectuals, fet i fet si al capdavall havia de guanyar-se la vida de pastor d’ovelles guirres. –Amb les quatre regles importants: sumar, restar, multiplicar i dividir, ja pot traure comptes i escandallar. No li cal sabre res més. Des de la finestra de la classe, don Severo havia clissat el pare de Nolo en el moment que entrava al col·legi. Va abandonar ràpidament l’aula, amb l’ordre expressa que no havíem de moure’ns del pupitre, de romandre muts com estàtues, tot designant per a la missió de policia Ramon Ortís, trist lleponet que gaudia excercint la seua condició d’espieta, per més que aquesta deplorada professió no li estalviava la part aliquota quan el càstig era general i, doncs, sense excepcions. Don Severo va presentar-se al despatx del director. Volia demanar i rebre explicacions pel llenguatge desimbolt –«I una merda “lindres”, don Severo»– que havia usat Nolo Ribes.

185

–El mort li diu al degollat –va protestar-li Nelo el pastor al mestre–, qui t’ha fet eixe forat? No li va dir vostè al xiquet que el seu cap criava “lindres” o una porcada per l’estil? O no li ho va dir vostè, això? El meu fill li va contestar com havia de contestar-li. Si no volia trons, vostè, no havia d’haver cridat la tempesta. Estem al cas, don Severo? I mut: que a mi em sobren totes les paraules, i si em toca el testet de la bocinada que li aviaré el nom se li farà amarg dos voltes. Pepiu Martí també faltava sovint a classe; acumulava més absències com més avançava el curs. Solament Rafel Sempere i jo no deixàrem d’assistir ni un sol dia a l’obligació escolar. Rafel temia que si una carta del director arribava a mans de son pare ja seria prou motiu per calfar-lo amb un altre bon batussó.

186

ELS VIUS I ELS MORTS

El sol de mitjan vesprada calfava les façanes de les cases. En la nostra portalada, l’àvia Tònia i Blaia la Meniquités recomponien juntes un munt de peces de vestir velles i resargides, agarberades en un cistell. Bona part de la nostra roba era vella, heretada de parents i veïns; ens la posàvem pràcticament fins que s’esgarrava de tantes posades i llavades, i la sargien i l’apedaçaven fins que esdevenia impossible afegir-hi una cosidura més. L’àvia i la Meniquités, assegudes en el portal assolellat, semblaven dos grossos escarabats, endolades fins al

187

cap, cobert també amb un mocador negre. La Meniquités feia servir

unes

velles

ulleres

amb

la

muntura

trencada,

apanyussada amb un tros d’esparadrap. Quan portaven una estona de silenci, la Meniquités sospirava i reiterava el seu habitual lament: –Tots ressusciten manco el meu Cento... La frase era litúrgica i la pronunciava per empènyer l’àvia Tònia a engegar la conversació. –Quan pujaràs al cel, Blaia, te’l trobaràs esperant-te en companyia d’un estol d’angelets... –Si cregueres en Déu, Tònia, tu també tindries la il·lusió per anar al Cel... –A menjar coquetes de mel. –Ai, Tònia, Tònia... –Què et fa mal, Blaia? –L’ànima, em fa mal... –L’ànima no té carn ni os. No pot fer-te mal.

188

–Perquè tu ho digues! –Romancera! –Descreguda! –Tots ressusciten manco el teu Cento, Blaia. Però allà ressuscitarà, ja ho voràs. –El teu Bastià, no, que no ressuscitarà. –El meu Bastià no creia en les badomies que prediquen els capellans. Ni jo tampoc. –Què has fet hui per dinar? –Arròs amb caragols i granotes. –Quant de temps sense menjar-ne... I demà què faràs? –La meua nora, el farà. Arròs al forn de dejuni. –No estem en Quaresma. –I què? –Mossèn Severí diu que et cremaràs en les flames de l’infern per tota l’eternitat. –Com un pollastre rostit, no?

189

–No t’ho prengues a broma. –Si l’infern existix, no patisques que allí mos trobarem tots, mossèn Severí també. –No tens ficaci, Tònia. Pareix com si no tingueres por de la mort, i estem en una edat... –A tots mos en toca una... Les sentia discutir-se mentre dibuixava en un full l’orografia de la serra que teníem davant nostre: el castell i les muralles a l’esquerra, la serra Vernissa, l’alt de la Creueta... Don Severo, el mestre, ens havia demanat que dibuixàrem el nostre carrer i el paisatge del voltant. Al principi havia intentat traslladar al paper els bancals d’ametlers, però no posseïa prou traça per dibuixar-los com eren en realitat, per plasmar en un dibuix els contrastos de la seua llarga agonia; assajava les branques secalloses, les fulles esgrogueïdes, moribundes, però aviat m’adonava que el meu esbós maldestre igual podia representar un ametler, que un lledoner o un ramàs de botja.

190

Vaig esgarrar aquells fulls fracassats i vaig provar fortuna amb el contorn de la serra Vernissa, que em semblava més senzill de perfilar sobre el paper. –A tots mos en toca una... –havia sentenciat l’àvia Tònia. –Ja t’has preparat la mortalla? –No tinc cap altre maldecap, jo... –Jo tinc el sudari a punt en el calaix de baix de la meua còmoda. Si em muic... –Ja ho sé, Blaia: si et mors abans que jo, ja sé on el guardes, eixe aixovar. –I la teua nora? –La meua nora, també ho sap. –La mort, no saps mai quan vindrà a buscar-te... Vaig interrompre el dibuix per intervenir en la conversa: –Quan vindrà la mort a per mi, jo l’enganyaré.

191

–Sí, fill meu: tu l’enganyaràs, la mort. L’enganyaràs com la va enganyar Silvestre el trasquilonat –va fer l’àvia, sorneguera. Les dues velles conformaren un somrís burleta, no sabia si per la meua brusca fatxenderia o pel record d’aquell Silvestre el trasquilonat a què s’havia referit l’àvia, el cas del qual semblava que també coneixia prou Blaia la Meniquités. –Qui és Silvestre el trasquilonat? –vaig inquirir amb preocupació. Deixaren de sargir un instant. Blaia la Meniquités va dir: –Conta-li-ho tu, Tònia, que per això és el teu nét. L’àvia va donar-hi la seua conformitat. Va deixar l’agulla passada en el pantaló que sargia i el va col·locar en el cistell; es va traure el didal i se’l va desar en la butxaca del davantal. –Atèn –va encetar a explicar-me l’àvia Tònia. Blaia la Meniquités es va llevar les ulleres i va posar interès en l’explicació que es disposava a encetar l’àvia, potser per vigilar

192

que la relació dels fets que havia de narrar s’ajustara a la mateixa versió que ella devia conèixer–. Atén... Si has passat per carrer Sants, no has vist un forn? –vaig assentir– Fa molts anys, eixe era el forn de Silvestre, que, pel cas que et contaré, passaren a dir-li, després de mort, Silvestre el trasquilonat. Est home tenia molta por a morir-se, molta; i quan va complir els sixanta, va escomençar a calfar-se el cap que prompte li tocaria l’hora de morir, i ell no volia morir-se, i se’n lamentava als fills «Però si jo em trobe bé –els ploricava–, que no he perdut la gana de menjar ni de treballar, i que m’haja de morir... Jo no vullc morir-me! Si jo estic bé, per què ha de vindre a emportar-se’m, la Mort?» I ell, vinga de pegar-li voltes, vinga de ploricar i somicar que no volia morir-se: ni pensar-ho ni ensomiar-ho! «Xe, pare –li deien els fills-, vostè està be de salut i no ha de preocupar-se per la Mort...» Però ell, torna-li, Catalí: «Vindrà a per mi, i prompte. Però jo no vullc anar-me’n amb ella! No vullc morir-me! No vullc que se m’emporte la Mort!». I aixina

193

passava els dies, amb l’ai al cor i el cor en un puny cada volta que alguna desconeguda entrava al forn. Aixina és que un dia els fills prengueren una decisió: «Pare, hem pensat que haurem d’enganyar la Mort, si vinguera». I Silvestre el forner va preguntar: «I com ho farem per enganyar-la, si ella se la sap tota?» I els fills li ho digueren, com: «El trasquilonarem com si fóra un monyicot i quan vindrà la Mort preguntant per vostè li direm que se n’ha anat i no sabem on para. Ara bé, vostè no ha de traure el nas del forn, s’ha d’amagar en l’alcavor i no ha d’eixir al carrer per res del món. Fora d’ací, la Mort el trobaria de seguida i no podríem enganyar-la». Silvestre el forner va trobar que la idea dels fills era bona, va deixar que li trasquilonaren el cap i es va posar uns pantalons de camal curt, prenent una certa aparença de monyicot a mitan desbellussar. A partir d’aleshores sempre s’estava trascolant a la banda de dins del forn, vora l’alcavor. Aixina va ser que s’esmunyiren un cabàs de dies i alguna setmana, fins que un dia va entrar al forn

194

una dona molt ben posada. «Bon dia –va dir la dama, que no era altra que la Mort-. Tinc entès que ací és ca Silvestre el forner, i he vingut per emportar-me’l». Un dels fills, que en aquells moments despatxava el pa, va plantar l’orella: «Ací és ca Silvestre el forner, sí, però ell no està», va romancejar el fill. «Que tardarà molt a tornar?», va preguntar la Mort. «Ai, mire, no sabria què dir-li –va fer el fill–. Fa dies que se’n va anar a comprar farina a Moixent i no hem tornat a saber res d’ell.» La Mort no va canviar de cara, com si tant se li’n donara. Però en això que va i diu: «Siga com siga, hui m’he d’emportar algú. Aixina és que si Silvestre el forner no està, no passa res: m’enduré el trasquilonat eixe que s’amaga en l’alcavor...» Acabada la narració del succés, va esdevenir-se un curt silenci. Les dues dones em miraven mentre jo meditava la sentència de l’explicació. –Ho has entès? –va interrogar-me a la fi l’àvia Tònia.

195

–Em pense que sí –vaig boquejar, com si acceptara les clàusules incondicionals d’una obligada rendició.

196

ELS MORTS I ELS VIUS

Mon pare era mecànic de bicicletes i jo no en tenia cap, ni de nova ni de segona mà. Quan el pare n’aconseguia una, per un deute o comprada per obtenir peces de recanvi, sovint em prometia que l’arreglaria i seria per a mi. Però en deixar-la com nova sempre hi havia algú que li la comprava, i com els diners escassejaven tornava a quedar-me sense bicicleta. A cal sabater, sabates de paper. Si en alguna ocasió el pare en portava una a casa, «per si un cas», que volia dir per si entrava algú, li feia goig i la comprava, no em permetia que mentrestant apareixia l’eventual comprador la fera servir: podia trencar la cadena,

197

punxar-la, embrutar-la. Però l’única vegada que algú va demanar per una de les bicicletes que tenia el pare a casa va ser quan Joano Sempere va fugir de les Eretes, i amb ell va desaparèixer també la bicicleta que li havia deixat el pare. Així és que em preguntaven perquè sent mon pare mecànic de bicicletes jo no en tenia cap, i jo contestava «és que m’agrada més anar anant». Nolo Ribes esbatanava la seua bocassa per cruixir-se de riure, i se’m rifava amb els versos de Sant Gorrinequi:

«Paciència, Sant Gorrinequi, li deia el gat a la botifarra; si no estigueres tan alta d’un mos et desbotifarrava.»

Quan m’escarnia amb aquesta corranda, em venia l’impuls d’etzibar-li que feia tanta pudor d’ovella que només li

198

faltava belar per ser-ne, que tenia fins i tot el cabell roig com les seues ovelles guirres. M’empenyia fort el desig de replicar-li, però mai amb la suficient determinació. Era la por, la que s’oposava a la decisió. Nolo Ribes tenia mal repèl i molta més força que qualsevol de nosaltres. Barallar-se amb ell era eixir cardat i assenyalat. I tampoc no pagava la pena, pensava jo, enganxar-se a brega per tan poca cosa. Tant em feia, a la fi, tenir o no bicicleta. I que Nolo Ribes fera pudor d’ovella no m’havia molestat mai. Tots despreníem una pudor o altra. Si Nolo pudia a ovelles, jo escampava ferum de conills, les gàbies dels quals cada dia netejava de pixums i fems, la roba de Pepiu Martí tufava a casa resclosida, i Rafel Sempere a essència de gesmil, el perfum que usava sa mare, el qual, a còpia d’abraçar-lo per protegir-lo dels colps de son pare, li penetrava roba endins fins amerar-li la pell. En començar l’octubre, moltes vesprades, després de l’escola, acudia al taller del pare. Nolo Ribes tenia cada vegada

199

més faena amb les ovelles guirres, i al carrer ens vèiem tan poc com a l’escola, després que s’havien barallat, ell i son pare, amb el mestre don Severo. Pepiu Martí no tenia cap altra ocupació que anar a col·legi, llevat d’espantar-li les mosques a Vicent de la Tassonada, però ara que venia temps de fred –«Quan l’octubre és finit, mor la mosca i el mosquit»– poques vegades havia de seure al seu costat per batre l’espolsador. Pepiu Martí, a mesura que va avançar el curs, va faltar més i més voltes a classe. A casa seua també hi va acudir el policia Abel Ripoll per lliurar en mà una carta del director, però mai no hi trobava ningú: la mare de Pepiu era a ca l’amo i ell trescava roder arreu del terme. Quan es va cansar de fer viatges en va, el policia va lliscar el sobre pel badall inferior de la porta i va donar la missió per acomplida. Pepiu ens explicava que quan feia fugina d’escola corria tots els indrets i les partides del terme:

200

–He estat dalt del Puig, de Santa Anna, a la Cova Negra... He pescat a l’assut de Vallès, al gorg de la Lluna... Ens feia l’efecte que havia recorregut el món sencer, com un Simbad que navegava pels nostres oceans d’horta i havia posat el peu als països més inimaginats, i per això no podíem evitar envejar-lo. Ens va prometre que un dia ens guiaria al capdamunt del penyal del Puig, un indret on les tronades s’esberlaven com si déus antics que ja ningú no recordava ni venerava el protegiren de les maltempsades. Aquella estranya pedra, a la que atribuïen una procedència sideral, insòlit asteroide vingut dels confins de l’univers, havia vingut a posarse enmig de l’horta fèrtil del Pla de Xàtiva. Un penyal colossal i mític. –Si li ampraves una bicicleta a ton pare, podíem anar i vindre en un bufit... –va proposar-me Pepiu.

201

Havia de cometre dues faltes: agafar d’amagat una bicicleta al pare i fer campana a escola. Només em vaig atrevir a cometre’n la segona. Pepiu i jo ocultàrem les carteres en un amagatall i ens vam perdre per camins laberíntics i sinuosos entre les hortes. Resseguírem el curs del riu cap amunt, des de la Granja fins a la riba de Sagres, passant pels gorgs de la Vella i de la Lluna i l’assut de Vallés. Regressàrem resseguint les vies del ferrocarril; funambulant sobre els raïls, rèiem i cridàvem en absoluta llibertat. Sort vam tenir que el nostre renou no el sentira cap guarda de terme. Va ser un gran dia. Malgrat que no ascendírem al cim de l’aeròlit del Puig. Des d’on érem, a ponent de la ciutat, divisàvem el penyal en l’horitzó, just a l’altre extrem, més enllà dels límits urbans. Haguérem pogut pujar-hi si jo haguera tingut una bicicleta meua, ni que fóra de segona mà. A cal sabater, sabates de paper...

202

ELS MORTS I ELS VIUS

La meua germana Carmeta m’ignorava. No intercanviàvem gaire conversació entre nosaltres. La relació que manteníem s’havia restringit a fer-nos la guitza mútuament, a mostrar-nos una subterrània i ocasional hostilitat. Si jo passava pel seu darrere, no evitava d’estirar-li el llarg cabell que li queia per mitjan esquena; si era ella la que hi passava, no s’estalviava un pessic de monja al braç o al bescoll. Si no hi havia ningú de la família a prop, ens llançàvem burles i penjaments. “«Imbècil»”, em deia ella; “«Idiota»”, li retrucava jo. No hi fèiem servir gaire varietat. Era com un impuls sobtat en trobar-nos: «Imbècil»

203

«Idiota», i continuàvem a la marxa de cadascú. En començar a festejar amb Alberto el civileret, la nostra hostilitat va aguditzar-se. Especialment per part seua. El fet que jo acompanyara sovint l’àvia a posar flors a la Casa Blanca em convertia, a ulls de Carmeta, en un còmplice de l’oposició de l’àvia al seu festeig, en un altre membre de la família que també «pudia a sepultura». Però Carmeta s’equivocava. Que ella festejara amb el fill d’un guàrdia civil, a mi tant em feia. –Tant me s’hi dóna que festege amb el fill d’un civilero com que es vullga casar amb un femeter –els deia jo als meus amics. Però a casa, després del conflicte entre l’àvia i ella, no hi havia la possibilitat de mantenir-s’hi neutral. O amb mi o contra mi. Així que, sense buscar-ho, em vaig trobar allistat en el bàndol de l’àvia, amb la qual cosa la nostra hostilitat es manifestava amb més intensitat i en més ocasions.

204

–Sempre esteu barallant-vos –ens recriminava la mare, amoïnada–. Com si no fóreu germans. Li sabia greu, a la mare, aquesta pugnacitat que existia entre nosaltres. El pare, com que passava la major part de les hores al taller, era testimoni només d’algunes escadusseres accions de la nostra bel·ligerància. La mare, però, en presenciava moltes, i se’n planyia. De més a més, al nostre barri no hi havia hagut xiquetes de la seua edat, com no n’hi havia aleshores de la de Maria, i havien hagut d’aprendre a jugar soles o haver de baixar al barri del Raval per trobar-hi companyes de joc, perquè del Raval sols hi pujaven molt de tant de tant per jugar-hi. Quan al setembre Carmeta va començar a treballar en un magatzem, netejant raïm, per força ens trobàvem menys per casa, i la nostra hostilitat va guardar armes. Sobretot perquè Carmeta arribava a casa molt cansada, sense gaire esme per entaular batalla. Es queixava que les ungles se li trencaven, que li feia mal la mà de

205

manejar les estisores de netejar. Cal pensar que el fet de posarse a treballar i portar salari a casa la va fer sentir més adulta, i doncs en la seua nova condició havia d’evitar actituds que ara considerava més pròpies de l’edat infantil. Va consumar-se un major distanciament entre nosaltres. Al capdavall, mentre ens fèiem la guitza assumíem recíprocament la nostra existència. Ara que treballava, sovint ni em saludava. Per més que en alguna ocasió jo encara desenterrava la destral de guerra i li estirava el cabell, tanmateix ella m’ignorava. Un dissabte, tot just acabava de fer-se de nit, Carmeta i Alberto caminaven agafats de la mà en direcció a les Eretes. Jo els anava al darrere, amb Pepiu i Rafel. Li vaig voler gastar una broma innocent a Carmeta. M’hi vaig acostar i, com acostumava a molestar-la quan érem en casa, li vaig fer un estirada de cabells. Carmeta va proferir un breu crit, però no es va girar perquè sabia perfectament qui era l’autor de la iseta. Alberto es va aturar i va tombar-se cap a nosaltres.

206

–¿Conoces a esos? –va preguntar a la meua germana. –Sí; són unos mocosos imbéciles de mi barrio –va dir Carmeta sense mirar-nos. Jo vaig dir: –Hola, Alberto. I Alberto va preguntar qui era jo. Carmeta va respondre: –Un vecino que se cree muy gracioso y siempre me está dando la lata. Alberto em va assenyalar amb el dit, amenaçant-me: –Oye, tu: como vuelvas a molestar a mi novia, te partiré la cara. ¿Te enteras? La intimidació em va colpir. Vaig adreçar una indicació als meus companys perquè ens aturàrem i deixàrem que ens avançaren un bona tongada. Minuts més tard, en passar per davant d’ells, mentre s’acomiadaven en l’entrefosca del penal de ca Pixera, Alberto ens va tornar a mirar amenaçador. Va fer el gest de voler increpar-nos, però Carmeta li ho va impedir:

207

–No gastes saliva com esos. Aquella nit vaig caçar un dragó que corria per la paret de la meua cambra. A la matinada, quan tothom dormia, vaig entrar en l’habitació de les meues germanes i vaig deixar el cadàver del dragó damunt la roba plegada de Carmeta. De matí enjorn, quan es va alçar per anar a la faena i es disposava a vestir-se, va llançar un crit que va despertar tota la família. No calia cap investigació per assenyalar sense dubtes qui havia estat l’autor de la malifeta. El pare em va castigar a no eixir amb els amics durant una setmana. Dies després, l’àvia em va demanar d’acompanyar-la a posar flors a la Casa Blanca. Quan, seguint el seu invariable ritual, l’àvia va elevar el puny enlaire, jo la vaig imitar i vaig cridar amb ella, convençut: –Visca la República! I encara hi vaig afegir: –A la merda els civileros!

208

ELS MORTS I ELS VIUS

L’anomenàvem la Plaça de Bous perquè era la roca més gran de les que hi havia escampades pel faldar de la serra. Les altres que n’hi havia no gaudien del privilegi de posseir nom propi. La disposició en el terreny d’aquestes roques singulars havia tingut lloc més de dos segles enrere, durant el terratrèmol que va assolar la comarca el 1748; la muntanya va estellar-se i les roques amputades redolaren serra avall. A Xàtiva, al barri extramurs de les Barreres, hi ha un petit carrer en costa que es diu del Cantal Gentil. Conserva aquest nom en record d’una d’aquestes roques esguellades de la muntanya durant aquell devastador terratrèmol. Segons que ha vingut explicant la gent,

209

el cantal redolava amb mortífera determinació cap a una casa habitada, sense donar temps d’avisar del perill imminent als qui l’habitaven. Quan els impotents testimonis sentenciaven per inevitable que la roca havia d’impactar mortalment contra la casa i la destruiria, sobtadament va aturar-se abans de consumar el seu destí devastador, sense que ningú hi trobara cap explicació congruent. Davant aquella solució extraordinària bé podien haver atribuït el succés a un miracle diví i encetar la devoció a un sant portentós o a una marededéu nova. Però no va succeir així. Sorprenentment, la gent del rodal va atribuir el prodigi a la pròpia naturalesa indulgent del cantal, per la qual cosa van denominar-lo amb l’epítet agraït de Gentil. Passats els anys, desaparegut el cantal, ha romàs el carrer on va aturar-se i s’ha mantingut la transmissió oral de la seua insòlita benevolència. La Plaça de Bous era la més grossa de totes les roques que poblaven les Eretes. Ens hi enfilàvem al capdamunt imaginant

210

que érem a bord d’una nau que solcava un oceà procel·lós i aventurer. Nolo Ribes es feia dir Simbad. Es col·locava a la proa del penyal i cridava «A l’abordatge!», per bé que no solíem emular gaires episodis de pirateria. Llançàvem pedres de bon braç i amb tirador contra els monstres que habitaven aquell oceà imaginari: pardals i sargantanes. Descobrírem una enorme serp que s’arrossegava pels voltants de la nostra nau, i decidírem donar-li mort. Saltàrem del penyal i la perseguírem fins matar-la a cudolades. Feia més de metre i mig de llargària. Celebràrem a crits la nostra victòria sobre la bèstia. La vam enforcar amb un pal i la vam dur a Benet, puix que en una ocasió ens havia dit que de la serp se’n podia fer un oli especial que servia per curar ferides i blaüres. Benet, quan li mostràrem el trofeu, va corrugar el front amb preocupació i ens va renyar. –No havíeu d’haver-la morta.

211

–Hem pensat que podies gastar-la per fer oli de serp –va al·legar Nolo Ribes. –Som a l’octubre, i per fer oli de serp cal haver-la morta el mes de maig, sinó no té propietats curatives. I no està bé matar per

matar.

I

menys

encara

una

serp.

Colgueu-la

immediatament. –La podem deixar a la porta de ca Basilissa la beata. S’endurà un bon surt. Esclafírem a riure en imaginar-nos les faccions esglaiades i els crits que la presència de la serp li provocaria a la beata. Benet, però, mantenia el seu posat reprovador. Va insistir: –Colgueu-la immediatament. I en un clot ben fondo. Llavors va entrar al seu cau i va oferir-nos una aixadeta. –Qui l’ha morta? –va preguntar. –Entre tots – diguérem.

212

–En eixe cas, entre tots haureu de colgar-la. Qui mata una serp a destemps i no la colga, la desgràcia el perseguirà durant anys. La notícia ens va astorar. Benet no acostumava a fer por gratuïtament. En adonar-se de la nostra contrarietat, va preguntar, assuavint el to de la veu: –No ho sabíeu, això? –No –vam boquejar a cor, demanant indulgència per haver comès aquella greu acció. –Que no se vos oblide a partir d’ara. Enrecordeu-vos-en: matar una serp i no colgar-la porta desgràcies. Agafàrem l’aixadeta i ens allunyàrem capcots de la casa de Benet. Quan fórem a una bona distància, dos o tres bancals més enllà, entre tots, per torns, obrírem un clot profund i l’enterràrem. En acabant reculàrem, compungits, per tornar-li a Benet la seua eina. Ens esperava. A través d’una glopada de fum, va dir:

213

–La serp és un animal maleït per Déu. Representa la temptació del dimoni. Segur que a doctrina les catequistes o el capellà vos han explicar allò d’Adam i Eva... –Allò de la poma... –va resumir Pepiu Martí. –Allò de la poma –va assentir Benet–. Déu va maleir la serpent entre les totes les bèsties que havia creat, la va condemnar a arrossegar-se sobre el seu ventre i menjar pols tota la vida... La serp representa el dimoni. –Vols dir que hem mort un dimoni? Benet no va contestar aquest interrogant nostre. Però ens va explicar una altra cosa, no menys corprenedora: –Sabíeu que els agrada la llet humana, a les serps? Moltes voltes, quan una dona està donant de pit, mentre dorm la serp se li beu la llet, i perquè la criatura no plore perquè té gana li dóna a mamar la seua cua. –I la dona, no ho nota, això? –Normalment, no. Diuen que tenen un mamar finíssim.

214

En pensar que potser nosaltres havíem pogut tenir a la boca la cua d’una serp, ens aborronàrem. Nolo Ribes, sense que vinguera a tomb, va dir llavors que les serps no havien d’agarrar-se mai amb la mà dreta: –Si l’agarres amb la dreta, se t’enrosca al braç de seguida. L’has d’agarrar amb la mà esquerra i per la cua. D’eixa manera, no pot enroscar-se’t. Aleshores l’has de sacsejar com si fóra un llàtig, amb força, i tot l’espinàs se li trenca a trossos... –Saps això i no sabies lo de les desgràcies? –li vam recriminar. –No ho sabia i ara ja ho sé –va fer, seriós–. Tots, ho sabem ara. Nolo Ribes havia interpretat que havíem posat en dubte la seua autoritat i s’hi va sentir dolgut. Benet se’n va adonar i li va llançar la petaca del tabac. –Plega-me’n un –li va demanar. –Si l’acabes de tirar –va estranyar-se Nolo.

215

–Fuma-te’l tu. Nolo va devanir-se i es va afanyar a preparar-se el cigarret.

216

ELS MORTS I ELS VIUS

Vaig ataüllar una ombra que ascendia per la paret de les escales cap a les habitacions. Malgrat la fugacitat de la visió, no vaig dubtar de la seua versemblança. En aquell moment, en la casa solament hi érem la meua germana Maria i jo. L’àvia se n’havia hagut d’anar a visitar una veïna malalta, ens havia encès la llar i la menuda i jo ens entreteníem d’aquella manera ensopida amb què hom s’entreté observant els moviments del foc un dia fred de tardor; aquell foc que teníem a la llar cremava costosament una grossa rabassa de taronger. M’havia hagut d’alçar de la

217

cadira per ajustar la porta del carrer, que semblava que no era ben tancada i permetia que s’hi esquitllara una ràfega fredosa i sibilant que, de més a més, provocava una feble però molesta regolfada de fum. En acostar-m’hi, vaig comprovar que la porta era ben tancada, el passador clavat i la falleva ajustada. Va ser aleshores quan vaig ataüllar aquella mena d’ombra que ascendia rabent per les escales cap a les habitacions de dalt. Era Dia de Difunts. –Maria, m’acompanyes a l’habitació de la iaia? –Per què? –Em pense que el iaio Bastià ha vingut. Maria es va alçar ràpidament de la cadira baixa on seia. Va observar l’escala i em va agafar de la mà. –Aleshores és veritat... –va murmurar amb emoció. La probable aparició de l’avi li havia despertat un insòlit entusiasme.

218

De bon matí l’àvia, com cada any per aquella data, ens havia advertit que el Dia de Difunts no havíem d’entrar a les habitacions ni desfer els llits, ja que durant aquella jornada els morts de la família ens visitaven i es gitaven en els nostres llits per descansar-hi. L’àvia s’havia passat tot el matí i part de la vesprada vigilant la seua habitació, com en altres anys, amb l’esperança, mai no acomplida, de veure per fi l’avi Bastià i, definitivament, poguera aclarir-li on havien colgat els feixistes el seu cos màrtir. A banda que aquell any s’hi afegia que es delia per explicar-li la seua indignació per l’afer de Carmeta i el civileret. Però l’àvia, com en les altres ocasions, va cansar-se d’esperar i va decidir anar-se’n a visitar una veïna malalta. Vaig tenir la sospita que potser l’avi Bastià, per raons que desconeixia, no volia trobar-se amb l’àvia, i aprofitava que ella no hi era per complir amb la tradició de regressar a casa seua i dels seus i reposar ritualment en el llit familiar.

219

Agafats de la mà, començàrem a pujar amb prudència els vells escalons: la prudència és un estadi incipient del temor. Maria incidia la mirada cap a la part superior de l’escala, els ulls esparpellats, sense poder ocultar la seua emoció. Jo, però, d’emoció, ben poca: com més pujava, més la prudència esdevenia por; por corrent i vulgar. Tanmateix, la curiositat era més forta que l’aprensió, i les cames, mal que mal, em responien cada vegada que havien d’ascendir un altre escaló. En arribar al replà que separava les habitacions de l’àvia i dels pares, ens aturàrem per refer l’alè. No estàvem cansats, però se’ns havia agitat la respiració com si haguérem ascendit el camí del Portet en una cursa desbocada, a camallades. La porta era entreoberta. Amb una manotada seca la vaig espentar perquè s’obrira de bat a bat. Quasi de continent, ens esquitllàrem cap a l’interior. Vam trobar estrany que la mateixa calma de sempre emparara l’habitació. La visibilitat era decreixent, perquè el dia s’esgotava i la claror que es filtrava

220

per la finestra, de més a més matisada per una cortina de fil cru, hi penetrava esmorteïda. Vaig fer una altra passa endins per poder abastar la claueta del llum i girar-la. En il·luminar-se l’habitació, un sotrac ens va commocionar. Però era només conseqüència de la tensió que havíem acumulat. L’habitació continuava sotmesa a la mansuetud ordinària, els mobles en repòs i cap ombra, discernible o sobrenatural, no alterava l’habitual disposició de les coses. Durant una estona escrutàrem cada racó en busca de l’ombra fantasmal de l’avi Bastià. La vànova que cobria el llit romania decebedorament llisa, sense cap arruga que delatara que algun cos s’hi havia ajagut. O potser, vaig conjecturar, els cossos sobrenaturals no pesen per ser de naturalesa etèria i no deixen senyal sobre altres cossos físics. –Iaio Bastià... –l’invocàrem, amb la veu engolada, ara la menuda, ara jo. Calma i silenci.

221

–Iaio Bastià... –insistírem un moment més tard. La mateixa calma i el mateix silenci. Va ser aleshores que vaig recordar que un dia l’àvia havia contat que, en el seu desig per veure l’avi, havia posat en pràctica un antic sortilegi. –Me’n vaig baix a per unes coses que necessite per fer un experiment –li vaig dir a la menuda–. Te n’abaixes amb mi o vols esperar-te ací a soles per si vinguera el iaio... –T’esperaré ací... I si vinguera el iaio mentrimentres, li diré que tu també vols parlar amb ell. Vaig davallar l’escala a bots. Al guisador, vaig buscar dos ciris dels que la mare guardava per quan la llum se n’anava. Sobre la taula cremaven quatre animetes que havia adobat l’àvia en un plateret amb oli i una torçuda de cotó. Vaig agafar els ciris, una capseta de llumins i vaig tornar a l’habitació de l’àvia a corre-cuita. –Ha vingut? –vaig preguntar, desalenat.

222

–Encara no. Li vaig passar a la menuda els ciris i els llumins mentre començava a despullar-me. –Per què et despulles? –Una volta vaig sentir dir a la iaia Tònia que si vols que un mort se t’aparega t’has de posar nuet davant un espill i amb un ciri a cada mà. Penses en el mort que vols que se t’aparega, i se t’apareix. –Et gelaràs –va advertir-me Maria. Així va ser: una vegada em vaig haver despullat el cos se’m va aborronar de fred. Em vaig acostar a l’armariet de l’àvia, darrere la porteta del qual hi havia enganxat un espill que abastava, ajustadament, tota la meua alçada. Vaig obrir la porteta i vaig situar-me davant l’espill. –Dóna’m els ciris... Quan jo t’ho diré, apagaràs el llum – vaig indicar a la menuda, i ella es va acostar a la claueta que el connectava.

223

Vaig encendre els dos ciris i els vaig engrapar fort en cada mà. El cos em tremolava. –Apaga... Ara les dents em repicaven. Pel fred, i per la impressió que jo mateix m’havia produït en veure’m de sobte a l’espill, encerclat el meu cos per les ombres que construïen les frèvoles flames dels dos ciris. Vaig tancar els ulls i, com no tenia cap més referència del rostre de l’avi que la foto de casat, la vaig representar en la meua ment alhora que repetia el seu nom entre mi, atès que de viva veu m’era impossible pronunciar-lo, pel repic de dents que no podia controlar. –Hi ha algú al llit? –vaig quequejar. –Crec que no –va fer Maria. Però tot seguit va dir: –Iaio Bastià, si estàs ací fes ballar la cadira. La menuda va repetir aquest exhort fins a tres vegades. Com que la cadira es mantenia immòbil, Maria va decidir de

224

posar fi a l’experiment. Va encendre el llum i va dir, tota resolta: –Vestix-te que agarraràs una pulmonia. No m’hi vaig oposar. Em vaig vestir corrents. En sentir tota roba cobrint-me de nou el cos vaig notar alleujament. Abandonàrem l’habitació abaltits per la decepció de no haver vist l’avi Bastià. Novament vora el foc, no vam bescanviar una sola paraula fins l’àvia va regressar de fer la visita a la veïna malalta. –Quin Dia de Difunts més fred... –es va queixar l’àvia–. Ai, quines ganes tenia de tornar al meu cau. En aquella casa no tenen braser ni llenya per a la llar. Quatre espigons han posat que s’han consumit en un bufit. L’àvia va sospirar com si estiguera profundament cansada d’algun esforç desacostumat. Així i tot encara va tenir esme per engrescar-nos:

225

–Com que hui és Dia de Difunts, què vos pareix si vos conte la rondalla de Marieta i el mort?

226

ELS MORTS I ELS VIUS

Ocasionalment, gent de pas s’arrecerava a l’interior de la cova Gran. No se’n podia dir que foren vagabunds, sinó hòmens que buscaven treball, sobretot en la construcció. La majoria provenien d’Andalusia. Feien el trajecte a peu perquè no tenien diners per pagar-se el viatge amb tren o autobús, ni tenien família que els acollira provisionalment. Anaven de poble en poble amb l’esperança que, en un de tants, trobarien la faena que necessitaven i s’hi quedarien a viure. El nostre barri no era justament un exemple de la prosperitat que aquella gent

227

buscava i anhelava. Si haguera estat el primer lloc en la frontera, sens dubte hagueren girat cua a l’acte, de retorn cap a la misèria de casa seua, tan misèria com la nostra però si més no coneguda. Alguns, després de pernoctar a la cova, continuaven el camí cap a la ciutat. N’hi havia qui tocava en cada casa demanant una ajuda: «Una caridad, por el amor de Dios». De diners, n’hi treien pocs, perquè a les Eretes escassejaven. Però alguna cosa se n’emportaven: un tros de pa, companatge, un parell de cigarrets. En acabant entraven a la taverna i preguntaven què valia un got de vi. Dúlia la tavernera s’havia imposat una regla amb aquests hòmens: si en demanar el preu posaven els diners sobre el taulell, els convidava; si demanaven sense preguntar-lo o no posaven els diners per endavant, els el cobrava. Un estiu, diuen que va caure pel barri un passavolant que li va fer goig. La tavernera se’l va clavar al corral, el va llavar i afaitar, li va donar de menjar i de beure i en acabant se’l

228

va pujar al llit. Però això no passava sovint. Dúlia, malgrat tot, no es refiava dels forasters, si més no per a gitar-se’ls. Aquell mes de novembre, l’endemà o l’altre del Dia de Difunts, qui va aparèixer pel barri no semblava un passavolant qualsevol, un d’aquells pobres desgraciats a la busca d’un treball que els traguera a una vora. Encara era de dia, però el crepuscle no havia de tardar a fer-se evident. Seria un crepuscle rogenc, perquè havia estat bufant el vent durant tot el dia, ventada freda de Tots Sants, i en aquella hora d’extinció encara escometia amb puixança. El foraster s’acostava al barri venint des de Novetlè. Caminava encongit, com si li sobrecarregara el cos una gepa, per més que aquest bony, tanmateix, no li malmetia l’espatla, com vam poder comprovar en veure’l més de prop. Traginava un sac a l’esquena; un sac ple, que ell manejava com si no pesara gens; i nosaltres, en comptes de pensar-nos que potser el que l’omplia feia més embalum que no llast, vam creure que aquell home posseïa una força superior a

229

la normal. Mirava al recte, camí enllà, a través d’uns ulls enxiquits, les celles grosses, molt tapides i negres. Tenia el cabell roig, igual que les galtes; unes galtes sense pèl, només un floc a la barbeta: quatre pèls com fibres d’espart d’un cordell esfilat. «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut», va sentenciar-lo entre dents Nolo Ribes de seguida que el va atalaiar, per més que el seu cabell també rogenquejava. En el moment en què va proferir aquesta maledicció, jugàvem a pic-ipala en el carrer. Rafel Sempere era l’únic que no l’havia clissat, ja que en aquell moment s’hi trobava d’esquena: havia posat la pala de fusta contra la pedra i esperava que Nolo Ribes, que havia atrapat el pic després de tocar terra, el llançara per encertar la pala. Rafel Sempere, en adonar-se que les nostres mirades havien convergit en un punt a la seua esquena, va girar-se intrigat. Ningú de nosaltres no va donar instruccions en cap sentit, però Nolo Ribes va guardar-se el pic a la butxaca i

230

Rafel Sempere va recollir la pala mentre ens retiràvem d’enmig del carrer. Ens vam agrupar contra la paret de ca Rafel i esperàrem que el foraster travessara vora nostre. Va passar ran de nosaltres sense mirar-nos, l’esguard al recte, en direcció a la taverna. Rafel Sempere confessaria més tard que s’havia pixat de por, «només unes gotiues». Junt a la taverna, els hòmens havien encès un foc de llenya secallosa i fustam asclat de basquets esbotzats i mobles vells que solien abandonar pels bancals d’ametlers perduts. Bevien i xarraven al voltant de la foguera fins que albiraren l’home del sac que se’ls atansava. Emmudiren i els gots quedaren immòbils en les seues mans. L’àvia Tònia ens havia contat històries de l’home del sac, company de maldats del saginer i del dimoni coix. Si el saginer treia la sang dels xiquets que anaven roders pels camps i la serra, si el dimoni coix es dedicava a fer bromes de mal gust i petites destrosses de tota mena, l’home del sac s’emportava els

231

xiquets i els feia esclaus seus, per captar, robar o per fer allò que li convinguera. Aquest destí funest el coneixíem, per casos com el d’aquella xiqueta que un dia, un altre home del sac, va segrestar en un poble de la vora; presonera dins del sac, la xiqueta havia de cantar una cançó i la gent pagava per sentir-la com si fóra un cas prodigiós, i si no cantava l’home del sac l’amenaçava «Canta, canta, sarronet o et pegaré un baticulet». Tot i ser conscients del perill que comportava ser a l’abast de l’home del sac, no havíem fugit. Vam voler fer demostració que cap de nosaltres no era covard, que no ens havia de semar el coratge ni l’home del sac ni el dimoni emplomat. Pel que feia a la meua germana Maria, que era qui més podia interessar a l’home del sac, no hi passava ànsia perquè uns minuts abans se n’havia entrat en casa i encara hi era. L’home del sac va arribar fins al rogle d’hòmens vora la foguera. Va saludar-los –«Bona vista vejam»–, va deixar el sac

232

en terra i va acostar-se al foc, les flames del qual s’agitaven vivament a causa del vent. –Quina fresca que ens corre –va dir el foraster. Parlava amb una veu greu però estranyament melòdica–. Anem acostant-mos a l’hivern. –Sí –va assentir algú del rogle. –Si continue al dret arribaré a Xàtiva, no? –va inquirir el foraster, fregant-se les mans amb l’escalfor de les flames bellugadisses. –Açò ja és Xàtiva –van replicar-li. –És Xàtiva, ja ho sé –va assentir el foraster–, però em referisc a la ciutat. Açò encara és als afores. –Coneix algú, a Xàtiva? El foraster va guardar uns segons de silenci abans de contestar. –No encara –va ser la seua enigmàtica resposta.

233

Tot seguit, va tornar a carregar-se el sac al llom, es va acomiadar del rogle –«Que estiguen bons, cavallers»– i va reprendre el camí cap a la ciutat. Durant uns quants dies, no deixàrem de vigilar la meua germana Maria; si jugava al carrer, jo i els meus amics hi érem a prop, sempre a l’aguait. Els cavallers croats de les Eretes contra el temible Home del Sac.

234

ELS MORTS I ELS VIUS

Les mans se’ns havien embalbit, pel fred. A Rafel Sempere, el cepet, quan mirava d’obrir-lo, li va fugir de les mans i els ferros li mossegaren el dit gros. Sanglotava de dolor, brincava a botets, de puntetes, amb el dit massegat ficat a l’aixella, buscant-hi l’escalfor que li alleujara el dolor. Li regallaven les llàgrimes, dibuixant-li, a les galtes, llargues llagastrades brutes. Fent aquells saltets, va perdre peu, caigué sobre un toll de fang i s’embrutà els pantalons. –Mon pare em palparà la cara –va gemegar.

235

Malgrat l’incident, paràrem els cepets; per esquer, un bocí de pa sec. Els cobrírem de terra amb cura, deixant el rosegó al descobert, el qual, en acabant, haguérem de bufar perquè hi desaparegueren les restes de pols que l’ocultaven. En vam parar una dotzena i vam córrer a apostar-nos darrere els ametlers. Amb aquell fred, però, pocs pardals s’acostaven als nostres paranys. Així i tot comptàvem que n’agafaríem sis o set com a mínim, segurament tots teuladins. Nolo Ribes havia portat una ampolla de vi, trabucada del tonellet de son pare. Vi i pardalets: somiàvem un tiberi de bisbes i cardenals. Els desplomaríem i els rostiríem al foc amb una agulla de calça. Arraulits darrere els ametlers, tremolàvem de fred. Mentrestant, Rafel ploricava, pel dit gros que li feia mal. Al cap d’una estona d’esperar inútilment que els pardals s’acostaren als cepets, decidírem d’abandonar la cacera. Amb l’ajut d’una branca, disparàrem els cepets; els ferros la mossegaven violentament, proferint un brusc esclafit. Em vaig imaginar com

236

aquella tenallada seca trencava el coll del pardal, i tot d’una vaig sentir una dolorosa punxada a la gola. –Als pardals els trenquem el coll –vaig ponderar en veu alta–, als conills els degollem... No vos pareix que som una miqueta cruels? –A què ve ara, això? –va inquirir, estranyat, Nolo Ribes– Els matem perquè els hem de matar abans de menjar-mos-els. No voldràs menjar-te’ls vius i matar-los a mossos –va riure amb la seua boca de cavall, i tots riguérem amb ell. –Si no existira la mort, quin sentit tindria la vida? –va interrogar, de sobte, Pepiu Martí. La seriositat de la interpel·lació ens va estroncar el riure. Però Pepiu encara va anar més lluny en la seua desconcertant reflexió–: Quin sentit té la vida si vius com un mort, com un endergue desbaratat que no funciona i saps que mai no tornaràs a funcionar?

237

Vam entendre que parlava de Vicent de la Tassonada, a qui havia deixat d’anar a aüixar-li les mosques fins que passara l’hivern. –Què és més cruel –va insistir Pepiu–, sostindre una vida morta o provocar una mort que acabe amb els sofriments? Els sofriments de tots, de qui és un mort en vida i dels qui l’han de mantindre... –Sa mare de Vicent de la Tassonada no para de visitar bruixes i esperitistes –vaig dir. –Sí –intervingué Nolo Ribes–, però mon pare diu que ha desbalafiat tot el patrimoni. I endemés, què poden arreglar-li les bruixes, ara? –Una tassonada pot desfer els efectes d’una altra tassonada... –Jo tinc entès que no. Que quan te la fan ja no hi ha remei que valga.

238

–Si hi haguera remei, amb totes les bruixes que ha corregut sa mare, una o altra li l’haguera donat... –Siga com siga –va rematar Pepiu–, Vicent està tan viu com la butaca on l’ajoquen... Arreplegàrem, un a un, tots els cepets que havíem parat. Amb un acord ràpid i resignat, ens encaminàrem cap a les cases de cadascú. Rafel Sempere plorava. –Et deu fer a muntó de mal, no? –Res és! –va afirmar posant el dit cap per avall; però corroborava una altra sentència pensant, sens dubte, en el fang que li embrutava els pantalons– Mon pare em palparà la cara...

239

QUINA LENTA AGONIA... Joe Dinamita

«Demà a la nit tindràs el teu primer combat», li va anunciar Salvador Samper a Joano Sempere, àlies Joe Dinamita; «Estigues a punt». «Per fi...», va sospirar Joe amb satisfacció; «Ara és la meua». Va preguntar on s’havia de disputar el combat. I Samper li va explicar que «en un poble d’ací a la vora que estan en festes; no és un combat oficial, tindràs de contrari Cisco Sabater, el coneixes?» Joe va assentir alhora que se li solsia

240

l’entusiasme. Samper es va adonar del seu gest de contrarietat i li va dir que no podia donar-li un combat oficial «sense saber com t’ho traus dels dits amb un contrincant davant». Joe va trobar que la prevenció de Samper era raonable i va assentir-ho reiteradament amb el cap: malgrat la decepció no volia semblar desagraït. Trobaren tots els carrers del poble adornats amb banderetes i garlandes multicolors. En el cotxe hi viatjaven Samper, que conduïa, Santos, Joe i Sancho Ortega, un altre boxador de Samper que havia de combatre després de Joe, en un pes superior. Per on passaven, els xiquets tiraven sense parar masclets i trons de bac. A pesar de l’oratge de ple hivern, Samper va abaixar les finestres del cotxe. –M’agrada sentir l’olor de la pólvora; és olor de festa –va dir. El cotxe va aturar-se davant d’un gran magatzem, quasi als afores. Un grapat d’hòmens impacients els esperava. Santos

241

li va murmurar a l’oïda que no obrira la boca per res, «No et faria cap bé que descobriren que eres llegum del nostre bancal, Joe de Wisconsin». Samper i Santos saludaren els qui conexien i després presentaren Sancho Ortega i Joe. –Els vostres rivals han arribat fa deu minuts –va comunicar un dels qui els esperaven, el més ben vestit de tots, un home de galtes massisses i bigotet prim. Joe es va fixar en la rònega pissarra que penjava vora la porta del magatzem. Escrit en lletres de guix, s’hi anunciava el combat:

ESTA NOCHE GRAN VELADA DE BOXEO Cisco Sabater contra Joe Dinamita Sancho Ortega contra Toro de Mislata

242

Hauria desitjat veure escrit el seu nom en un cartell de debò, amb grosses i negres lletres d’impremta. Aquella miserable pissarra el va fer sentir malament, enganyat. Li feia l’efecte que en comptes d’un combat de boxa s’hi anunciava una trista partida de pilota al carrer. Abans d’iniciar-se el combat, Samper el va visitar al seu racó. –Estàs nerviós, Joe? –Un poc –va reconèixer. –Això és normal; ara el que has de saber fer és controlarte, has de llegir el teu rival, li has d’endevinar els moviments abans que els faça, has de trobar-li el taló d’Aquil·les i fotre’l just en eixe punt... Sort, campió. El seu rival era un xicot de la seua edat, un parell de polzades més baix, però més musculat. A l’interior del magatzem,

tot

al

voltant

del

ring

improvisat,

s’hi

arremolinaven una cinquantena de persones, la majoria

243

hòmens. El mateix Samper va pujar al ring per fer la presentació dels púgils: Cisco Sabater, del barri d’Orriols; Joe Dinamita, de Wisconsin. En aquell moment van picar la campana que iniciava el combat. Abans que concloguera l’assalt inicial, Joe va pressentir una primera sospita que el seu futur no havia de ser tan brillant com imaginava. El seu rival es movia millor que no ell i li havia col·locat tres bons colps que l’havien torbat. El segon assalt va ser una repetició del primer. Joe volia i no podia. L’altre púgil tenia més cames, més braços, més habilitat per esquivar-li els colps i més perícia per fer impactar els seus. Al tercer assalt, Cisco Sabater va eixir a enllestir. Joe, per més que intentava repel·lir els colps, tots el tocaven. Li va partir la cella, el nas li rajava... A mig minut de finalitzar l’assalt, un directe de dreta al rostre el va baquejar sobre la lona.

244

Quan va recobrar els sentits, després que havia finalitzat l’altre combat, Joe es va trobar estès sobre una taula en un racó del magatzem; Santos mirava de cosir-li la cella partida. –He perdut, no? –va preguntar sense emoció. –No sempre es guanya –va respondre-li Santos amb idèntica indiferència. De tornada a València, per les paraules de suport de Samper, i també pels bitllets que li havia pagat pel combat, Joe va sentir-se una mica menys abatut. Tot i que no podia evitar haver de pensar en sa mare i en el seu germà Rafel, en aquell futur d’èxit que ara li semblava esfumar-se o, si més no, allunyar-se en el temps, ajornat per la inapel·lable derrota davant Cisco Sabater. –Au, Joe, alegra eixa cara d’ecce homo –havia intentat animar-lo Samper–. La primera lliçó sempre és d’humilitat. Samper l’havia anat a veure en acabar-se la vetlada. Al voltant del ring només hi restaven quatre monyicots que

245

observaven embadalits com Santos sargia la ferida; els hòmens se n’havien escapolit per remullar la gola i convidar a beure els guanyadors. Samper no s’havia mostrat gaire afectat per la desfeta de Joe. L’havia animat i li havia dit que aquella derrota no volia dir res: –Continua entrenant-te, Joe, i més avant, quan estaràs més preparat, et buscaré un altre combat de prova. Ara, arregla’t i busca’t alguna femella que t’alce la moral i el batall que no sona –havia bromejat Samper en pagar-li el combat. En tornar a València, Joe va voler fer un passeig abans regressar a la pensió, per desemboiregar-se i per anar paint de mica en mica aquell primer revés que posava les seues aspiracions en suspens. Però va emmenar-se cap al bar Miller, on, en ocasions, movia conversa amb un individu que sovintejava el gimnàs de Samper, un xicot un parell d’anys major que ell que no covava ambicions de boxador professional.

246

Li deien pel cognom, Montell; era alt i posseïa una figura altiva de maneres rudimentàries. Com que la derrota l’havia abatut, Montell, per alçar-li la moral, el va fer beure, tot i que Joe solia defugir la beguda, un parell de copes. Aviat es va animar a seguir la veta del seu company, i Montell el va cabdellar d’anar «a posar-la en suc, Joe, que conec un parell de ties que estan que tiren de tos». Joe no es va atrevir a confessar-li que ell no havia estat mai amb una dona, però com anava una mica carregat va decidir que ja era arribada l’hora de ser un home en tots els sentits, i es va deixar endur cap a un altre bar dels voltants de l’estació de trens del Nord. Montell li va presentar una xicota morena que parlava castellà, i poc després Joe pujava amb ella per les escales d’una pensió sense nom que pudia a violetes ensucrades. L’endemà es va alçar amb mal de cap i amb càrrec de consciència. Va reprovar-se el comportament, mirant-se en

247

l’espill la cella sargida, l’esguard tresullat, les faccions abaltides: «Així no trauré mai la mare del turment del pare». De sobte es va sentir fracassat, el somni de Joe Dinamita se li va somoure com una casa sense fonaments en l’epicentre d’un terratrèmol. A la derrota amb Cisco Sabater, hi afegia la dificultat per trobar una ocupació regular, fora dels treballs ocasionals que li proporcionava Samper. Aquella vesprada es va acostar pel gimnàs, però no va entrenar. Per la nit també va beure més del compte amb Montell, al bar Miller, i li va confessar que estava fotut i fart com un gos de ser un ningú, «que no em cante un duro en la butxaca, d’estar sempre parant la mà a Samper, que és un bon home, però...» Montell el va escoltar sense mirar-lo. Després va ser quan li va dir que si volia guanyar diners, ell en sabia la manera, «Perquè això de voler ser boxejador és una pèrdua de temps, Joe. Jo t’explicaré», li va dir Montell, «com guanyar diners de veritat, a grapats».

248

ELS MORTS I ELS VIUS

Ma mare posseïa una intel·ligència singular que podia passar desapercebuda per la seua extremada discreció. La seua conversació era sintètica i dolça, com si considerara que les paraules de més podien destorbar la correcta comprensió de les coses. La seua presència diria que era més intuïda que no física, no obstant això era ella qui en realitat compenetrava la família i en mantenia l’equilibri d’una manera imperceptible però sòlida. L’àvia, amb tot el seu caràcter fort i sovint baladrer, li retia incondicional aquiescència, llevat, però, de l’afer del civileret i

249

la meua germana Carmeta. Quan baixaven a comprar al mercat de Xàtiva, sempre anaven juntes, i la mare a l’àvia l’anomenava també “mare” i no sogra o senyora Tònia. «Què podíem fer hui per dinar, mare» «Arregle estos pantalons de Batiste, mare...» La mare, a la dona que la va portar al món no la va conèixer. Va ser donada en adopció quan tenia pocs mesos. Els seus pares adoptius eren ja vells quan se’n feren càrrec i moriren quan ella era adolescent. Tot i que els havia tractats com a pare i mare sempre es dolia que els sentia més com a néta que no com a filla. De més a més, si bé el seu pare adoptiu era un home amable i complimentós, la seua mare adoptiva tenia un caràcter esquerp i poc inclinat a fer moixaines. –No recorde d’ella cap bes ni carícia –ens va dir un dia, quan, a la llarga, parlava dels seus pares adoptius–. Mon pare, en canvi, solia portar-me al cine, als bous i em feia xicotets regals pel meu sant i pel meu aniversari. Ma mare s’enfadava quan me n’anava amb ell, m’acusava de fer-li malgastar els

250

pocs diners que teníem. Però era mon pare qui em comboiava; li agradava que l’acompanyara, i xarrar i explicar-me les coses que havia fet en la vida: la guerra de Cuba, els seus negocis fracassats... Jo crec que si m’adoptaren va ser per decisió de mon pare; si per ma mare haguera sigut, hagueren continuat sense fills fins a la mort... Pels volts de Nadal, la mare i l’àvia es tancaven al guisador i preparaven les pastes de festes: coques de sagí, coques cristines, pastissets de moniato, rotllets de vi i de cassalla... –Endus-te la xica, Joan... –va ordenar-me l’àvia. La menuda va protestar que volia ajudar a fer les pastes. –Esta bé... –va accedir la mare– Queda’t, mira i creu. –I jo, què faig? –vaig demanar, tot i conèixer la resposta de bestreta. –Vés a buscar l’Home dels Nassos! –em va etzibar l’àvia, com ja sospitava que em diria.

251

–Va, iaia –vaig protestar jo també–, que ja sé de què va l’Home dels Nassos! Aquell va ser el primer Nadal en què no vaig buscar per tots els carrers i racons de Xàtiva l’Home dels Nassos. Ja havia entès la martingala i no estava disposat a participar en la comèdia. L’argúcia de l’Home dels Nassos la usaven per allunyar-nos de casa mentre s’atrafegaven amb les pastes de Nadal. Havíem de buscar un estrany personatge que tenia tants nassos com dies havien transcorregut de l’any, i en aquell dia en devia tenir més de tres-cents. El buscàvem en va durant hores, per tots els barris de la ciutat. Sovint posàvem en dubte la seua existència, tanmateix persistíem a descobrir-lo entre la gent fins el dia de Cap d’Any. Aquell primer dia, de sobte, l’àvia o el pare assenyalaven un desconegut a l’atzar: –Aquell és l’Home dels Nassos! Però era un home normal i corrent, amb un sol nas, igual que tothom.

252

–Només té un nas –objectàvem, ingenus. –Oi, clar! –assentien– Hui és el primer dia de l’any i només en té un. Si te’l trobaves demà, vories com ja en portaria dos... –Molt bé –va fer l’àvia davant la meua protesta–. El meu xic ja és un homenet i no el podem tractar com als monyicots. Vés a la taverna i dis-li a Dúlia que et pose mig litre de cassalla per fer rotllets. De matí la taverna era tancada, però si picaves la porta Dúlia t’atenia. –Ja esteu preparant les pastes? –va inquirir la tavernera en obrir la porta, sospitant el motiu de la meua presència a deshores. –Ja –vaig assentir, concís. –Què necessiteu? –Dos quarts de cassalla.

253

Li vaig fer a mans una vella ampolla d’anís amb tap de suro i Dúlia en va omplir mitja, a ull medit. No usava les mesures, Dúlia, però sempre hi abocava un raig de més. Va clavar el tap en l’ampolla i tot seguit va apuntar en una llibreta el deute. Regularment, la mare i ella aclarien comptes. Quan me n’anava, Dúlia em va fer aturar: –Espera’t! Passa per ca Simó i porta-li este got de vi. Si no es pren la benzina, el motor no se li posa en marxa... Vaig eixir al carrer amb les dues mans ocupades: en una portava l’ampolla, en l’altra el got de vi blanc per a Simó. En ser davant de sa casa, vaig anar a picar la porta amb la punta de la sabata, però al primer colp la porta va esbatanar-se. Em va colpir el nas una densa ferum de casa resclosida, de brutícia fermentada. L’interior, el cobria una espessa penombra. Vaig fer una passa endins i vaig cridar Simó. No vaig obtenir resposta i em vaig atrevir a penetrar unes passes més mentre pronunciava reiteradament el seu nom. Més cap a dins, vora la

254

llar de foc apagada, vaig trobar Simó que dormia assegut en una cadira i el cos sobre la taula. Vaig seguir més endavant, fins a la porta de l’eixida i vaig esbatanar els finestrons. No tenien vidre i en obrir-los va penetrar, a més de la claror, una ràfega d’aire fred. El plat del sopar havia caigut i s’havia trencat en molts trossos, escampats juntament amb les sobralles. El got també havia tombat en terra, però era de llanda i només havia afegit un altre colp als molts que l’abonyegaven. –Simó... –la veu se’m va estrafer, corpresa, en imaginarme, de sobte, que potser Simó era mort. Però Simó va reaccionar. Va separar lleument el cos de la taula i va entreobrir els ulls lleganyosos. A mesura que s’incorporava la visió se li devia fer més nítida, fins que em va descobrir davant seu i em va identificar: –Joan... –va sospirar amb la veu fatigada i ronca.

255

–Dúlia m’ha donat açò per a vostè –li vaig anunciar, acostant-li el got. La

cara

ensonegada

de

Simó

va

il·luminar-se,

transfigurada com si la seua patètica existència haguera rebut la visita d’un àngel benefactor. Em va prendre el got de les mans per buidar-lo d’un glop sense alenar. –Me n’he d’anar –vaig dir-li, reculant–. M’estan esperant per fer les pastes... Simó assentí amb un somriure d’inesperada felicitat. –En acabant el tornaré jo, el got –va dir. I va afegir–: Gràcies... En tornar a casa, l’àvia em va marmolar per haver trigat massa. –Dúlia m’ha enviat a fer una encomana –vaig excusar-me. Tanmateix no preguntaren quin encàrrec havia hagut de fer.

256

A la menuda, li havien posat un davantal que li arribava als turmells. Se la veia feliç i comboiada per poder ajudar a fer pastes. Em va preguntar: –Ja has vist l’Home dels Nassos? –Sí –vaig dir-li. La menuda va esbalair-se. –I en té tants com diuen? –va interrogar, atònita. –Tants com dies té l’any, i li’ls he comptat. I mira: li n’he arrancat un! I en dir-ho, vaig ficar el dit polze entre l’índex i el cor i vaig fer com si li’l posara sobre el seu. Maria va fugir corrents, espantada, a refugiar-se entre els cossos de la mare i de l`àvia, que reien la meua broma.

257

ELS MORTS I ELS VIUS

Aquell Nadal baixaren de Barcelona la tia Teresa, la germana del pare, i l’oncle Francesc. Atès que no tenien fills, quan ens visitaven portaven un grapat de regals per a nosaltres. Per bé que la tia Teresa tenia, com deia l’àvia, «el melic tallat» amb la Carmeta, de qui era padrina, i els millors regals eren sempre per a ella. Aquell any li va portar dos vestits nous i unes petites arracades d’or. –Te’ls proves, i segons com et vinguen la tia te’ls arreglarà... Ai, Déu del cel, com passa el temps... Ja t’has convertit en una dona dreta i feta...

258

A mi, em dugueren un baló de plàstic gruixut, gràcies al qual durant uns dies, mentre va durar l’efecte de la novetat, vaig assolir tractament de cap de colla. En un apart, quan l’àvia no hi era, van haver d’explicar als oncles l’afer del “civileret”. Naturalment, la tia Teresa va fer costat a la meua germana i l’oncle Francesc va criticar la tossuderia de l’àvia. –Ja són ganes d’amargar-se l’existència. Amb aquesta dèria no el farà tornar a la vida... Fóra millor que se n’oblidés, de la guerra, i mirés per viure en pau els anys que li quedessin... –Ja li ho diem, no et penses. Però ella, cabuda que cabuda, té entravessat el xicon i dóna malviure a la Carmeta. –Encara li dura aquella altra dèria de la germana morta, que se li apareix? –Encara –va asseverar, lacònicament, el pare. –És de veritat, que existix –va assegurar llavors la petita Maria–. Jo l’he vista: l’estiu passat quan vaig passar la pigota.

259

Portava un poal de llanda i deia que havia de munyir la vaca o son pare li marmolaria... Els oncles no ocultaren un gest de sorpresa, alhora que el pare s’alçava de muscles com excusant-se’n: «Si la xiqueta ho diu...». El sopar de Nadal va ser de “repica’m el colze”. Molta carn i bones postres, i una ampolla de “xampany” que havien dut els oncles, a més de torrons d’Agramunt, cosa que va suscitar una incruenta polèmica entre el pare i l’oncle Francesc si aquests eren millors o no que els d’Alacant. A la fi feren les paus acordant-se entre rialles que conforme la dentadura se’ls somovia prou que els convenia el més tou de Xixona. Llevat de l’àvia, la resta de la família acudírem a oir la Missa del Gall a l’església de Sant Joan del Raval. Només assistíem a missa quan baixava la tia Teresa. A diferència del pare, ella, com afirmava sovint per retraure-li la desídia, s’havia «reconciliat amb Jesucrist». El pare, que practicava un

260

descreïment sense rancors, li deia que ell no tenia necessitat de reconciliar-s’hi, «perquè mai no hem estat barallats; ni tan sols mos hem conegut». La ironia del pare desplaïa a la tia Teresa, però no s’hi amoïnava gaire més; malgrat aquesta petita discrepància, s’hi avenien prou. Per això quan ells baixaven a Xàtiva, anàvem a oir missa tots junts; excepte l’àvia, és clar, que no podia veure els capellans «ni en pintura de mascara». A l’àvia no li ho havia dit ningú, però potser ella, amb aquell sentit especial que tenia, sospitava que el promès de Carmeta acudiria a la Missa del Gall. Per això, conforme els minuts passaven cap a la mitjanit, l’alegria de l’àvia de tenir la família reunida se li transformava en malhumor somordat. Efectivament, a la porta de l’església ens esperava Alberto, mudat i amb un regal de nadal –unes altres arracades– per a Carmeta. Els oncles, com els meus pares, li dispensaren un tracte cordial i afectuós. En enllestir-se la missa, Alberto va acomiadar-se i tota la família regressàrem cap a casa, fent via a

261

través del camí fosc entre bancals que separava el barri del Raval del de les Eretes. Les dones i les xiques caminaven al davant, els hòmens darrere, tots xarrant. L’oncle va preguntar al pare com li anava el taller de bicicletes. El pare va capcinejar que bé, que anava fent... –No ho dius gaire convençut, Batiste. –Què vols que et diga? La bicicleta va de baixa. En eixe taller només puc fer reparacions. Si tinguera més espai i una miqueta de capital, en vendria de noves. D’eixa manera potser eixiria a una vora... –Però, vols dir que la bicicleta té futur? –Home... Futur, futur... Poc, la veritat. Per això fa un temps que vaig visitant fàbriques, a vore si clave el cap en alguna. Però no m’acabe de fer l’ànim... Ací, a Xàtiva, hi ha poca indústria. On n’hi ha més és a Canals, del tèxtil i adoberies de pells. Però has d’anar i tornar tots els dies... Potser hauríem de vendre la casa i mudar-mos a Canals, en algun piset de

262

segona mà. El problema és que este barri és un cul de sac i ací no volen viure ni els gitanos. O siga que per la casa em donarien una misèria, això comptant que la mare vullga donarmos la part en vida i llevant que li hauria de refer la que li toca a la Teresa... Total, que tire per on tire, els comptes no m’ixen... –Jo trobo que per part nostra no t’hi hauries d’amoïnar. Ara, la teva mare... –La mare és un cas com un cabàs, ja ho sé. Ella mos té lligats ací, i si li diem de deixar la casa... s’enfilarà per les parets... –Doncs així i tot et proposo una idea millor... –Quina? –Mudar per mudar, se’n pugeu a Barcelona. –A Barcelona? –Sí, home; i no t’esveris que no he dit cap bestiesa. Tinc coneguts que podrien col·locar-te en alguna fàbrica, i segons per

263

quina zona els pisos són assequibles, i més ara que se’n construeixen per tot arreu. –No sé... –Allà, a les fàbriques, la gent hi guanya bons quartos fent hores extres. Jo mateix, en la que hi treballo, m’hi trec un altre sou. Vés que et dic que podries estalviar fins que tinguessis la possibilitat d’obrir un bon taller de bicicletes, a Barcelona. –Vols dir? –I tant! El taller que tu vols, millor allà que no pas aquí, a Xàtiva. Hi viu més gent i hi ha més possibilitat de negoci. –És bona, la idea. Però i la Carmeta? Anar-mos-en ara que s’ha posat a festejar... Pel Joan i la Maria no patisc, que són encara menuts i les arraïls són poques encara; però la Carmeta... –Jo no m’hi amoïnaria gaire, per la Carmeta. És jove encara. Pensa que tu et quedaries aquí per ella, i potser dintre d’un mesos s’havia acabat el festeig. Els joves rinyen per qualsevol fotesa. I més festejant amb un guàrdia civil, que ells

264

avui són aquí i demà els destinen a l’altre cantó d’Espanya. Pensa-t’ho, Batiste.

265

ELS MORTS I ELS VIUS

Després de la visita de la tia Teresa i l’oncle Francesc, el pare va passar uns dies enquimerat. Sovint te’l trobaves pensívol, allunyat del món de cada dia; anava sempre amb una llibreteta i quan no cavil·lejava hi feia càlculs i més càlculs. Jo, que havia sentit la conversa que havien portat ell i l’oncle Francesc, m’imaginava quin era el motiu que el capficava, però no havia compartit amb ningú de casa la meua sospita. Tot i que la mare sí que havia de ser-ne coneixedora, perquè ells tot s’ho

266

parlaven, i aquell afer no era cas de decidir-lo el pare pel seu compte. Fins que una nit va reunir la família per explicar-nos la decisió que havia pres. –Mos en anem a viure a Barcelona. Expressat així, amb aquella descarnada contundència, no cal dir que tant l’àvia com Carmeta quedaren desconcertades. Només Maria, que no copsava encara el sentit complet de “viure a” es va posar a saltar i picar de mans de contenta. –Barcelona! Barcelona! L’àvia la va fer callar d’un marmoló. Maria, sense entendre res, va interrompre la seua alegria i va arrancar a plorar. Vam haver d’esperar que la mare la calmara i la convencera perquè se n’anara a dormir. Tot seguit, el pare ens va explicar quins eren els seus plans, que no eren altres, fet per fet, que els que havien enraonat ell i l’oncle Francesc la nit de tornàvem de la Missa del Gall.

267

Després de Maria, qui se’n va anar cap al llit plorant va ser Carmeta. De res no hi van valer els raonaments del pare que això no volia dir que haguera de trencar amb l’Alberto, que podien mantenir la relació per carta, que no seria la primera ni l’última parella que continuaven el festeig a pesar de la distància, i que si s’estimaven podien aguantar aquella situació... La resposta de Carmeta va ser contundent: –Em quedaré prenyada i em casaré amb Alberto de penalti! Sorprenentment, l’àvia no va oposar-se al projecte del pare. Tampoc no va mostrar cap il·lusió especial. Simplement, va dir: –En esta vida, ja he fet tot el que havia de fer. No vullc ser una càrrega per a ningú, i manco posar impediments al benestar de la família. L’endemà, a poqueta nit, com en tantes ocasions, l’acompanyàrem, la menuda i jo, a portar les flors a la Casa

268

Blanca. Tanmateix aquell dia no vam jugar a “el soldadet se’n va a Melilla”. L’àvia, que es pensava que en mi tenia un aliat incondicional i discret, em va explicar quina en portava de cap. –Està clar que existix la llei de la compensació. Si vullc guanyar alguna cosa, una altra l’hauré de perdre. Si ton pare se’n va a Barcelona, s’haurà acabat la història del civileret i la Carmeta. I per més que ella amenace que es quedarà prenyada, no ho farà... En això jo isc guanyat. Però jo a Barcelona no vullc anar-me’n. Ara a la vellea, no mudaré jo d’aires per anar a un racó de món on no conec ningú ni ningú no em coneix a mi. Em quedaré ací, a soles en la casa. El veïnat és bo i si em fera falta res, ja em farien una ajuda. I si em vegera fotuda, demanaria plaça en l’asil... –Amb les monges, iaia? –Amb les monges i els capellans, sí. –Però si no els pots ni oldre... –A tot mos acostumem si la necessitat t’obliga...

269

–Les monges tenen el geni curtet... –Més curtet el tinc jo encara. Si alguna em planta la cresta, d’un escardussó li marcaré la ratlla. Llevat, doncs, de Carmeta, tothom s’avenia, d’una manera o altra, amb la gran decisió. A mi, em sabia greu perquè havia de deixar els amics del barri. Tot i que, per altra banda, sabia que en pocs mesos cadascú emprendria el seu propi camí i la companyonia que ara teníem s’esvairia tot d’una o a poc a poc, però s’esvairia. De més a més, el nostre barri no tenia més futur que desaparèixer: algunes veus ja afirmaven que ens els propers anys la ciutat creixeria i se l’engoliria per omplir-se d’edificis nous que ningú dels qui ara hi vivíem podríem pagar. Per altra banda, Barcelona era una gran ciutat. Potser allí tindria més facilitats per estudiar el batxillerat, que era el que pare volia que fera ara en comptes d’aprendre per a mecànic de cotxes, i fins i tot havia apuntat la possibilitat d’estudiar una carrera a la universitat.

270

–Al pare no li doldran hores extres ni sacrificis si tu continues traent bones notes com ara. Tens cap per a l’estudi, i segur que els tios mos ajudaran si caldrà, que ja saps que et tenen en molta estima... Cadascú, doncs, ens havíem avingut a traure resquit d’aquella aventura. Excepte Carmeta, és clar. Però com més convençuts estàvem que el nostre futur venia determinat per marxar cap a Barcelona, va arribar aquella carta del consolat francès de València. Aviat rebríem la visita d’un funcionari consular per aclarir si un tal Sébastien Morel Pardo, de seixanta-set anys, domiciliat a la Rue Saint Laurent número vint-i-u de Marsella, era el mateix Sebastià Morell Pardo a qui regularment l’àvia Tònia posava flors noves on la història deia que havia caigut abatut per les bales d’un escamot d’afusellament, el cadàver del qual, però, mai no va ser vist per la família.

271

ELS MORTS I ELS VIUS

L’any 1969 va ser l’any de les tres morts al barri de les Eretes. Algú va atrevir-se a assegurar que una mala ànima havia maleït el barri, i en arribar a la tercera víctima ompliren corrals i balcons amb testos de ruda perquè la malastrugança no s’acarnissara més amb nosaltres; escamparen grapats de sal per les portalades i Basilissa la beata va cisar aigua beneïda de la pica de totes les esglésies de la ciutat per espargir-se-la sense salpasser per la porta i el brancalet. Va ser un any de policies

272

amunt i avall, que d’habitud no es deixaven veure pel barri, si fem excepció d’Abel Ripoll. Les Eretes era una barri deixat de la mà de Déu on ni tan sols els capellans hi exhibien les seues sotanes si no era per administrar alguna extrema unció i encapçalar el seguici del dol. La primera de les morts que van convertir aquell any 1969 en un any atziac i sinistre va ser un suïcidi: un home es va penjar prop del casup de Benet el gitano. Ell mateix, aquella mateixa vesprada, ens va explicar el succés. –Si voleu que vos diga la veritat, ja estava sobre avís que algun fet nefast havia de passar. Ahir, a mitan vesprada, se’m va aparèixer un borinot ros, que ja sabeu que anuncia desgràcies. Per la nit, quan me’n tornava cap a casa, pel campanar de Sant Joan vaig vore revolar una moixa. Recordant el borinot ros i ara la moixa, jo mateix em vaig fer l’escoltellet: «Benet, una desgràcia o altra ens ronda». I este matí, enjorn, a

273

l’alba, he anat a fer les meues necessitats al bancal de dalt i m’he topat de nassos amb un home penjat del garrofer. –Tu saps qui és, Benet? –De vista, el coneixia. Era llaurador, i tenia algunes terres bones i una casa al carrer Segurana. A la seua dona li diuen Encarna, té un fill i una filla, i ara s’han quedat tots en la misèria. –I tu, com ho saps, això, que s’han quedat en la misèria? –Perquè m’ho ha contat ell. –Que parlares amb ell abans que es penjara? –No. Després. Quedàrem muts. Si Benet havia parlat amb ell «després», era evident que havia conversat amb l’esperit del mort. –Sí –va continuar Benet–. Quan l’he trobat penjat al garrofer, he baixat cap ací, per pensar què havia de fer. I me l’he trobat que m’esperava, ací mateix, tot dret, guaitant-me com m’acostava.

274

–I no t’has espantat en vore’l? –No. Per què? Els qui em fan por a mi són els vius, no els morts. Què pot fer-te un mort? No res. En tot cas, demanar-te un favor, fer-te un encàrrec... –I ell, quin encàrrec o quin favor volia de tu? –Com que no sabia llegir ni escriure, no ha pogut deixar cap paper de comiat per a la família on explicar-los per què s’ha penjat, i m’ha demanat que li diguera a la seua dona i els fills que sentia molt el que havia fet i que el perdonaren. –Per haver-se penjat? –Per haver-los deixat en la ruïna... Quan mos hem trobat m’ha saludat pel nom, com si em coneguera de tota la vida. M’ha dit: «Bon dia, Benet. T’he de demanar un gran favor» «Tu diràs», li he dit jo. «Despús-ahir em vaig jugar a les cartes tot lo que era meu, les terres i la casa on viu la meua família. Els he deixat en la misèria. Per no saber controlar la meua afició al joc i les travesses. És per això que m’he penjat. Perquè no he tingut

275

valor per tornar a casa i dir-los-ho jo mateix. Sóc una mala persona, Benet. He destrossat el futur de la meua família. No he trobat cap altra solució que la que he pres. Però voldria que anares a parlar amb la meua dona per demanar-li que em perdone. Si no aconseguisc el seu perdó, no tindré la pau definitiva i seré una ànima en pena». –I tu has anat a dir-li-ho a la seua dona? –I tant. M’he hagut d’esperar que se n’anara la policia, que havia arribat primer a donar-li la notícia de la mort. –Ella ja sabia que els ha deixat arruïnats? –Sí. De fet, ell no s’havia acostat per casa des que ho havia perdut tot, i ella, preguntant a uns i a altres, ha topat amb algú que li ha escudellat que potser no tornava perquè s’ho havia jugat tot i l’havien polit. –I quan li has dit que se t’havia aparegut i l’encàrrec que t’ha fet...?

276

–M’ha dit que no el perdonarà mentrimentres visca. Que per ella ja pot penar per l’altre món fins el dia del Juí Final... –I ara, què? El tindrem rondant per ací i se mos apareixerà... Benet el gitano va moure els muscles. –Els morts no són perillosos. Més por vos han de fer els vius. En tot cas, si se vos apareix i voleu que desaparega, ja sabeu què heu de fer... –Sí; senyar-mos tres voltes seguides i se n’anirà.

277

ELS MORTS I ELS VIUS

Feia tant de fred pel carrer que la pols s’havia convertit en gel de color canyella. Durant la nit, la rosada negra havia engebrit l’aigua tèrbola dels bassiols del carrer i la de les clotxes de la serra. Sort hi havia que els arbres no havien mogut encara, del contrari aquell gebre haguera cremat la brotada i les flors primerenques; les escasses branques dels ametlers perduts que encara s’atrevien a traure brots no hagueren suportat una gelada forta. A l’andana, on hi havia el meu dormitori i el de les

278

meues germanes, també hi feia molt de fred. De bon dematí, abans que nosaltres ens haguérem alçat, el pare havia encès la llar de la cuina. En despertar-nos, corríem ràpidament cap a la planta baixa, no fóra cas que ens quedàrem erts a mitjan escala. Drets davant el foc de la llar, tremolejant, reviscolàvem de mica en mica. La gelor que havíem pres mentre davallàvem, desapareixia; els nostres cossos, embolcallats amb diversos clofolls de roba i flassades, es reanimaven. Mentrestant, la mare ens aviava l’esmorzar i l’àvia preparava la llet maltejada. Repartia els bols a taula i tot d’una, abans que perdera escalfor, l’omplíem a vessar de bocins de pa dur. Semblàvem una veritable niallada de xeus afamats. En acabant, ens trèiem les diverses peces de dormir i ens vestíem de cada dia. La mare, a l’hivern, em donava per vestir-me uns pantalons de pana basta, de color marró, i un jersei de llana grossa que tenia botons grans i foscos. La mare, en vestir-me així, em deia «el meu

279

manxeguet». L’àvia Tònia s’ofenia d’allò més que la mare m’ho diguera: –Per què li has de dir manxeguet al xiquet? Manxegos, els castellans; i els castellans a la gerra. Manxeguet, manxeguet... Com si fórem pareguts, valencians i castellans. De la nit al dia, els uns i els altres. Manxeguet el meu nét... Això podríem fer! La mateixa cosa, som? Igual serà un dàtil confitat que un de rabosa... Durant l’hivern ens llavàvem a la vora del foc. La mare calfava una olla d’aigua i omplia la ferrada gran. M’hi ficava amb les cames per fora, perquè més de mig cos no hi cabia. M’enyorava quan la mare em fregava l’esquena amb el sabó i em llavava el cap, però ara em deia que ja tenia edat de llavarme pel meu compte i em deixava encabit i sol en la ferrada. Quan la menuda i jo ens havíem de llavar col·locàvem la ferrada vora la llar, a la vista de tots, però quan era Carmeta qui havia de llavar-se, la mare posava un llençol entre dues cadires

280

a manera de paravent, per guardar-li la intimitat. Em tenia advertit que mentre ella es llavava no havia d’importunar-la, i m’engegava a arreglar els conills i les gallines, fins que m’avisava que havia enllestit. Així i tot va poder més la curiositat que l’advertiment. M’ho vaig planejar per desvelar què havia d’ocultar Carmeta que no pogueren veure els ulls del seu germà. Per temor a ser descobert, la vaig clissar de trascantó, just quan l’alçava de la ferrada per eixugar-se, però aquell instant va ser suficient per descobrir que tenia els pits petits i punxeguts.

281

QUINA LENTA AGONIA.... El tresor de l’Encantada

La policia municipal va engarjolar Paulí Claramunt per escàndol públic. A punta d’alba pujaven solitàriament dues dones per la senda de la cova dels Coloms, per complir amb la devoció a la imatge de la marededéu que allà hi havia instal·lada. Paulí Claramunt les va rebre en pèl i amb els braços en creu, udolant: «Et vullc a tu, a tu! No els tresors que pugues oferir-me! A tu! A tu! El vullc a tu!».

282

Aquell matí d’hivern, de temperatures a ran de zero, Paulí Claramunt tremolava com un pàmpol. Durant més d’una hora havia esperat impacient l’aparició de l’Encantada, la roba en un bolic i ell, òbviament, completament i aventuradament desvestit. Com un pàmpol havia tremolat i com un pàmpol tremolava quan feren aparició les dues dones per la senda de la cova dels Coloms. Les devotes no s’esglaiaren tant per trobar-se d’improvís un home ben despullat, sinó pel bac que Paulí Claramunt va caure davant d’elles en solsir-se-li les cames: va precipitar-se a terra convulsionat pel fred com si patira un atac epilèptic. La culpable que Paulí Claramunt passara un grapat de dies primer a l’hospital i després al calabós de l’ajuntament va ser Dúlia la tavernera. Paulí Claramunt era un parroquià assidu de la taverna. Viudo i sense fills, mitigava la seua soledat passat-hi moltes hores, jugant-se rondes al punyet. Quan se’n tornava cap a casa, al barri de Sant Fèlix, navegava per una

283

turbulenta mar de vi i la seua nau sotsobrava a la deriva. Era un miracle que aconseguira d’arribar sa i estalvi al port de casa seua sense extraviar-se, i a la fi encertara de ficar la clau al pany i rodar-la, prova fefaent que havia ensopegat amb la porta de la seua pròpia casa. Alguna nit, Dúlia la tavernera s’arriscava a entrar-se’l per la portella del corral i ho feien a peu dret contra el pilar del gesmiler. Perquè Dúlia la tavernera tenia un lloc per a cada amant, en cada un dels quals posava un senyal cada vegada que ho feia. Portava aquest compte particular per burxar el seu germà: –Este mes ne porte set. –Set què? –preguntava Gaspar l’arrier, desconcertat. –Set –reiterava Dúlia, múrria–. I el mes passat, vaig aplegar a fer-ne nou. –Nou què? –s’enrabiava Gaspar l’arrier en no copsar el què. –Set este mes i nou el passat, i l’anterior set també...

284

–Estàs com un cabàs de gats, Dúlia! –s’emprenyava, i marxava renegant i maleint la seua germana. Aquella nit que Dúlia la tavernera va fer entrar Paulí Claramunt per la portella del corral, tenia ella ganes de joc. –Quina vols, Paulí, la dreta o l’esquerra? –li va donar a triar mamella, la tavernera a Paulí. Paulí Claramunt tenia pressa. –Les dos me pareixen bones. –No, Paulí, no; has de triar per força. –Deixa’t de romanços i anem a fer forat. –La dreta o l’esquerra, Paulí? –A què juguem, Dúlia? –No juguem a res. Açò és l’elecció de l’Encantada. –Quina Encantada? –La de la cava de neu. Que tu no coneixes eixa llegenda? –No estic jo ara per a llegendes: les rondalles, per a les criatures.

285

–Què de criatures, Paulí! Tu et fas amb Ramon Mistera? –Tots els dies balle amb la seua filla al Casino Setabense... Com collons vol que em faça amb Ramon Mistera amb els diners que paleja, el malparit! –Tu saps com es va fer ric, ell? –Amb l’estraperlo, com tots els fills de puta. –Quin estraperlo, ignorant? Ell es va fer ric perquè se li va aparèixer l’Encantada... Paulí Claramunt va fer un moment d’atenció. Va repassar de cap totes les cases que sabia que eren propietat de Ramon Mistera, els diversos cotxes amb què es passejava per la ciutat, els bancals que posseïa en tot el terme de Xàtiva, de Canals i del Genovés... –De veritat, que Ramon Mistera no es va fer ric amb l’estraperlo? –va dubtar Paulí Claramunt. –Veus, com no coneixes la història de l’Encantada de la cava de neu...

286

–No, però m’has fet vindre la curiositat. –Tu sabies que les encantades són fades que viuen en llocs d’aigua, com rius, estanys, barrancs; estan en els naixements d’aigua, en les muntanyes on hi ha neu... Fa molts anys, esta història la conec perquè tu saps que la meua família som arriers de moltes generacions, fa molts anys un dels meus avantpassats transportava la neu de la serra Mariola que arreplegaven els nevaters i la portava a la cava de neu que hi ha damunt l’ermita de Sant Feliu, amb un rècua de mules, per la nit. Eixien d’Agres i de Bocairent, travessaven la serra Grossa i venien pel camí de les Olles, per baix de la penya de Sant Diego i per les Llomes Planes; pel camí de la Ferradura, seguien la senda del Portet, travessaven la muralla de ponent i deixaven la neu en la cava... Però una nit de lluna nova, negra com el cul del dimoni, una de les mules va fer un mal pas i es va estimbar marge avall, en la senda que va de la cava de neu a la cova dels Coloms. Tota la neu es va escampar i en fer-se de dia es va derretir. Però aquella

287

neu no era una neu qualsevol: contenia una Encantada. I per això, de tant en tant, s’apareix ella, a punta d’alba, als qui trafeguen per aquella senda. És una dona molt templada, com totes les fades d’aigua, i porta un vestit transparent, que tot se li veu... Quan s’apareix als caminants, els amostra en una mà un grapat de tresors: polseres, collars, arracades, corones de rei..., i els pregunta: Què t’estimes més: tots estos tresors o dispondre de la meua persona? A la majoria dels hòmens els perd l’avarícia i sempre demanen quedar-se amb els tresors. I aixina és que passen la mà per la paret i es queden sense res. Perquè has de demanar just el contrari: has de demanar quedar-te amb l’Encantada i aquells tresors i molts altres seran teus... Això és que va fer Ramon Mistera i d’ací li ve la fortuna que té. Mentrestant Dúlia la tavernera havia contat tot l’afer de l’Encantada i Ramon Mistera, Paulí Claramunt havia buidat la canya. Però que haguera estat per donar-se gust al cos no volia dir que no haguera prestat interès, amb alguna pèrdua

288

irrellevant, a la narració de la tavernera. Així que mentre ella anotava un altre signe en el pilar, Paulí Claramunt va preguntar-li: –I l’Encantada eixa, quan s’apareix? Quan li rota? –Quan li rota o quan la crides. –I com és menester de cridar-la? Que té algun nom? –No. Tu, si vols que se t’aparega, has d’estar en la senda on va caure la mula, a punta d’alba, tot nuet. I ella, si li agrades, se t’apareixerà. Durant la resta de la nit Paulí Claramunt va perdre totes les partides al punyet per estar massa cavil·lós. Imaginava quantes coses podria realitzar si arreplegava aquell tresor; seria un home ric i alguna xica jove voldria casar-se amb ell. Es compraria una casa gran, un antic palau, com el que Ramon Mistera havia comprat al carrer de la Corretgeria. I un cotxe. Un cotxe amb conductor, un xofer que portaria gorra de visera i uniforme i li obriria la porta cada vegada que voldria entrar i

289

eixir... Un home ric. Com Ramon Mistera. Si se li apareixia l’Encantada.

290

ELS MORTS I ELS VIUS

Ens aclaparaven aquelles irrebatibles evidències escampades sobre la taula: fotografies, cartes que mai no foren trameses, fins i tot un testament, revocat però l’any 1945, en què feia hereus de les poques pertinences que posseïa aleshores aquell Sébastien Morel, l’àvia Tònia, el pare i la tia Teresa... La tia Teresa, que havia hagut d’acudir corrents des de Barcelona, amb un esgotador tren exprés que baixava fins a Andalusia, quan vam saber quin dia havia de venir el funcionari del consolat francès,

291

un home petit i rodanxó, de somriure avorrit i ulls fatigats per tantes diòptries amb què havia de perfilar el món a través d’unes ulleres redones, de muntura de ferro. Ens aclaparava aquell munt d’evidències escampades per tota l’extensió de la taula, a partir de les quals aquell funcionari del consolat francès, que només era francès per part de pare i havia nascut en una població de la vora de València, Xirivella, segons que ens va confiar mentre esperava una resposta de nosaltres. Una resposta que ni l’àvia, ni el pare, ni la tia Teresa, que eren els qui havien conegut l’avi, s’atrevien encara a pronunciar. L’àvia examinava amb determinació, ara escèptica ara dissuadida, aborronada, angoixada, la fotografia de qui deien que podia ser l’avi Bastià, feta en un estudi fotogràfic de Marsella l’any 1951. El rostre d’aquella fotografia ella l’assentia, identificant-lo, fins i tot la que li havien fet un parell de setmanes abans d’aquella entrevista, a l’hospital on l’havien hagut d’allotjar: la fotografia d’un home contra una paret de taulellets blancs que presentava

292

un rostre decrèpit, aparentment moltíssim més vell que no l’àvia, i això que només era dos anys més gran que ella. L’àvia assentia primerament que el caràcter d’aquelles fotografies pertanyia a l’avi Bastià, però al cap d’una estona s’hi repensava i anunciava el seus dubtes. –Potser m’he precipitat... Però el cas és que... El funcionari del consolat deixava anar un dilatat sospir d’extenuació. El

pare

i

la

tia

Teresa

bransolejaren

el

cap

afirmativament: assenyalaven la fotografia de l’any cinquantau. –En esta, jo diria que sí –convenia la tia Teresa, abaltida. I el pare ho corroborava, atuït. Tanmateix, ara afirmaven, ara dubtaven. El funcionari del consolat ens va descabdellar alguns capítols de la vida que havia recorregut el presumpte avi Bastià a França, començant, sense que ningú poguera aclarir com i per

293

quins mitjans, per la seua presència al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló el juliol del 1939, tot just unes poques setmanes que feia que l’havien afusellat a les espatles de la Casa Blanca, en el camí de vell de Novetlè. Mesos més tard, va participar en accions de combat de la resistència antinazi a Marsella, Lió, Nancy... Un volta finalitzada la guerra, el 19 d’agost del 1945 va contraure matrimoni amb Ruth Stein, jueva d’origen alemany que havia fugit del seu país, tota la família de la qual havia desaparegut exterminada al camp de concentració de Mauthausen. Amb Ruth Stein va tenir una filla, Antoinette, nascuda el 30 de maig de 1946. En casar-se, havia entrat a treballar en una fàbrica de vidre, mentre la seua nova esposa donava classes particulars de música per a xiquets. En aquesta fàbrica va treballar fins la seua jubilació, un any abans de la qual, la seua esposa Ruth havia mort de càncer. A partir d’aquest moment, el tal Sébastien Morel va iniciar una progressiva pèrdua de les seues facultats mentals. La seu filla

294

en tenia cura. Treballava d’administrativa en una fàbrica de mobles i quan ella no era a casa, una veïna de l’edifici on vivien vigilava regularment l’estat de son pare, fins i tot li posava algun plat de menjar, tanmateix no per altruisme, sinó per una petita quantitat que havia acordat amb la filla. Antoinette va conèixer un xicot, mecànic de cotxes, amb qui va establir relació sentimental. Ell mateix, en diverses ocasions, havia contribuït amb alguna quantitat de diners perquè la veïna tinguera cura del pare de la seua xicota mentre ells anaven al cinema o s’allargaven cap a les platges del voltant. El passat dia 16 de desembre, pels volts la mitjanit, el Peugeot que conduïa va punxar una roda i va perdre el control del vehicle. Ell i Antoinette trobaren la mort en precipitar-se el cotxe per un barranc. Sébastien Morel, sol i boig, s’estava a sa casa, al número vint-i-u del carrer Saint Laurent de Marsella. La veïna que en tenia cura dormia profundament quan un gendarme va picar el

295

seu timbre demanant justament per Sébastien Morel. Ella va obrir la porta i el va acompanyar fins a l’habitatge del seu veí alienat. El gendarme es va adonar que aquell home poc ploraria la mort de la seua filla. Mentre portaven a terme les indagacions pertinents per trobar-li els parents, l’ingressaren en un sanatori mental. Tota aquesta vicissitud la vam conèixer de boca l’home del consolat francès que ara i adés es llevava i es posava, tot nerviós, les ulleres redones de muntura de ferro. Tot seguit d’haver-nos desgrunat la narració dels fets que coneixia, va demanar-nos, desficiat, una resposta, bàsicament per saber què havia de fer l’estat francès amb aquell tal Sébastien Morel Pardo, si deixar-lo marcir en aquell sanatori on l’havien desat com un objecte perdut o lliurar-nos-el si l’acceptàvem com a Sebastià Morell Pardo, oficialment i històricament mort el juny de 1939, afusellat a la Casa Blanca, i ara, de sobte, ressuscitat o

296

reviscut o reaparegut, ja que ningú no sabia com qualificar la seua brusca irrupció en les nostres vides. –Uei... –va sospirar a la fi l’àvia Tònia, abatuda i sense esme, resignada–, que el porten...

297

ELS MORTS I ELS VIUS

Un parell de setmanes després de la visita del funcionari d’ulleres redones de muntura de ferro, el pare va haver d’anar a recollir aquell qui deien que era l’avi Bastià al consolat francès de València. Va marxar a trenc d’alba, amb el primer ferrobús que eixia de Xàtiva. La tia Teresa tornava baixar en tren des de Barcelona i havia d’esperar-lo a l’estació del Nord de València per anar-hi junts, donant-se mútuament suport, cap a l’encontre del presumpte avi Bastià..

298

Des de primeres hores del matí, l’àvia es va recloure dins la seua habitació. S’hi va tancar no sols perquè estava indignada amb el pare per no haver permès que l’acompanyara al consolat, també perquè la commovia una inusitada por. No reeixia a trobar la manera afrontar aquella torbadora situació. Es resistia a creure que l’avi Bastià fóra encara viu, i arreu explicava la possibilitat que algú altre, per raons que desconeixia, havia pres el nom del seu difunt marit, potser un exiliat que necessitava una nova identitat. Amb tot, repassava les fotografies, les cartes, aquell testament revocat després de casar-se amb Ruth Stein i nàixer la seua filla Antoinette... Curiosament Antoinette. Totes aquelles proves presentaven aspectes

d’una

contundència

aparentment

inapel·lable.

Qualsevol altra possibilitat que teixia per negar la identitat d’aquell home, no aconseguia de ser tan tenaç com a realitat, ni tan versemblant com a succés que tots aquells documents que parlaven davant els seus ulls entestats a ser incrèduls.

299

En l’habitació, l’única companyia que admetia era la de la tia Marta la morta, a la que continuava recriminant no haver trobat l’esperit del seu marit difunt en cap dels llimbs de l’altre món. A l’hora de dinar, l’àvia no va voler baixar a taula amb nosaltres; la mare va demanar a la menuda que li pujara el seu plat a l’habitació. –Com està la iaia? –li va preguntar la mare. –Solsida –va descriure la menuda. –Pobra... –va plànyer-la la mare. –Però qui està més afectada és la tia Marta –em va explicar Maria quan la mare no hi era, perquè la mare neguitejava quan ella afirmava que també podia veure la tia Marta la morta–. Com la iaia no para de dir-li que no servix per a res i li renega, la tia Marta està dolguda. Diu que està cansada de ser una ànima en pena, que voldria trobar el descans etern, i que la iaia no la vol gens perquè sempre li renega. S’ha posat a

300

plorar perquè diu que ningú no l’estima. Però jo li he dit que això no és veritat, que jo sí que l’estime, i li he dit també que si es mor la iaia, jo cuidaré d’ella, i que a mi no m’ha de buscar cap de difunt pels llimbs. Inclús li he dit que podíem jugar juntes, però ella m’ha dit que no té temps per jugar amb ningú, que ha de munyir la vaca i en això ha desaparegut... Començava a fosquejar en el nostre barri de les Eretes quan un taxi va aturar-se davant de casa nostra. En aquell moment jo vigilava el carrer des del balcó de l’habitació dels pares i vaig baixar corrents. Carmeta encara no havia tornat de treballar. Em vaig aturar davant el dormitori de l’àvia i vaig picar suaument la porta. –Iaia, ja han aplegat... Assidus de la taverna i veïns que esperaven amb expectació l’arribada s’acostaren a casa en veure el taxi. El pare va aparèixer en primer lloc i va guaitar arreu amb una expressió fatigada. La tia Teresa, després de pagar al taxista, ens va

301

abraçar i besar. El taxista va descarregar dues maletes del portaequipatges i va arrambar-les vora la paret. El pare va obrir la porta del taxi per ajudar aquell qui representava que era l’avi Bastià ressuscitat a eixir del vehicle: un home vell, de faccions ossudes, sense afaitar; el cabell blanc, estorinat, com un manyoc d’espart, i una dentadura tan postissa que semblava heretada d’una altra boca. En posar-se dret, va esguardar els voltants amb una ganyota feliç, extravagant. D’improvís, aquell home va engegar a parlar tot sol, assajant un discurs vehement però incomprensible: –Dans la plaine rase, sous la nuit sans étoiles, d'une obscurité et d'une épaisseur d'encre, un homme suivait seul la grande route de Marchiennes à Montsou... –Què diu? –va preguntar Simó el borratxo. –Això és francès –li va aclarir Dúlia, que anys enrere havia treballat a París, de minyona. –I tu, l’entens? –va insistir el borratxo.

302

–Sé que és francès per la música –va fer Dúlia–, però la lletra no sé què diu. El pare va agafar-lo pel braç i el va emmenar cap a dins de casa. Llavors tothom va anar repartint-se cap a les seues llars i cap a la taverna. L’àvia no va abandonar la clausura en la seua habitació per baixar a rebre’l.

303

QUINA LENTA AGONIA... “Meniquités”

Blaia la Meniquités va exhalar un sospir prolongat i queixós, però en aquesta ocasió cap grémola no va sorgir de la seua boca per encetar l’habitual lletania: «Tots ressusciten manco el meu Cento...» No estava el forn per a rosques; és a dir: no estava Tònia la Republicana per a ironies des que li havia ressuscitat el seu presumpte marit, històricament afusellat a les espatles de la Casa Blanca tot just feia trenta anys. Amb tot, Blaia la Meniquités frisava de ganes per preguntar-li-ho i no s’hi

304

atrevia: temia una reacció aïrada de la seua companya de fil i agulla. L’una i l’altra, com de costum, s’estaven assegudes en dues cadires baixes, i en una tercera hi tenien els costurers; juntes sargien, cosien, apedaçaven peces de roba que havien de fer durar encara unes quantes posades més. Blaia la Meniquités sospirava

expressament

per

no

gosar

a

pronunciar

l’entremetedora pregunta que li provocava ànsies. En el carrer, els xiquets jugaven a xavos negres amb monedes de coure d’Alfons XII, i a la taverna de l’arrier encara no era l’hora d’atendre la clientela. Des des d’on cosien les dues ancianes, se sentia la veu de Dúlia la tavernera que repuntava estridents cançons de Concha Piquer: «Él vino en un barco, de nombre extranjero...» –Ahir, en el Nodo del cine... –va començar a dir Blaia la Meniquités. –No sabia que t’agradava el cine –la va interrompre la Republicana.

305

–Hi vaig a les mil... Quan vivia el meu Cento, no mos en perdíem cap. Al meu Cento li agradava el cine amb deliri. Des que va morir, que hi vaig a les mil... Ahir, que vaig acudir de vesprada a visitar la meua cosina Conxeta, que està en les últimes pentinades, pobra, en tornar cap a casa vaig passar pel cine Setabense i vaig vore que la funció estava a punt d’escomençar i vaig pensar: «Xica, Blaia, perquè no entres i veus una pel·lícula» I això vaig fer. –Quins artistes eixien? –No sabria dir-t’ho. Són tots moderns d’ara. Encara que el protagoniste li tirava ressemblança a Víctor Mature, i la xica... No ho sé a qui dir-te que li semblava, la xica. Templada sí que ho era. Però, això que volia explicar-te, Tònia: en el Nodo va eixir el Caudillo que havia pescat un peixarro enorme en no sé quin riu de no sé on... –Paquito Franco tot ho pesca gros, o li ho pesquen...

306

–Paquito Franco, Paquito Franco... –va escandalitzar-se la Meniquités– Si et sentia algú de la secreta, Tònia... –De la secreta? Quina secreta, Blaia? Com no en sigues tu, de la secreta! A Blaia la Meniquités va ofendre-la el comentari: –Tònia, no te’n passes! Seré lo que seré, però criadeta sense paga no ho sóc. En la vida del món no he anat a escudellar res d’algú a ningú, i manco als policeros. –És broma, Blaia. –Broma o no broma, em trenca l’ànima que digues eixes coses de mi. Tu saps que no pujaràs el Cel del Nostre Senyor i jo sí que pujaré, però això no lleva que en les coses del món d’ací jo tinga la boca cosida per a callar les coses de la política. –Tu pujaràs al Cel, Blaia? –Sí! Jo pujaré al Cel, descreguda! –Com els coets de canyeta.

307

–Republicana borda! Com els coets de canyeta? Com els coets de canyeta? –s’encenia la Meniquités– A mi em pujaran al Cel una volada d’angelets en un núvol de plomissó de cagarneres, i tu, des de les flames de l’infern, roges com la bandera del teu partit comuniste, ploraràs llàgrimes com el puny, de dolor i d’enveja. En un núvol de plomissó de cagarneres, em pujaran a mi al Cel! –Cus i calla, Blaia. –No calle! No calle! Que la Republicana, fent avinent el seu ateisme, menyspreara el valor que per a ella tenia assolir la recompensa celestial, exasperava la Meniquités. La picabaralla, però, la va insuflar del valor suficient per proposar-li la pregunta que fins aleshores no s’havia a atrevir a boquejar: –Però, clar i net, Tònia: eixe que t’han portat, és o no és el teu Bastià?

308

La Republicana va diferir una estona la seua contestació mentre continuava cosint. Finalment, va sospirar ella també: –Tots ressusciten manco el teu Cento, Blaia.... Blaia la Meniquités va enfurir en no rebre una resposta aclaridora, i de més a més haver hagut de patir l’escarni burleta de la Republicana. –Recordons, Tònia: és o no és el teu Bastià? La Republicana va deixar de cosir. Va desviar la mirada envers els xiquets que jugaven a xavos negres a poques passes. Va observar inexpressivament el seu nét Joan, que hi jugava enrossinat. Més enllà, Pepiu Martí aüixava les mosques que revolaven la cara inexpressiva de Vicent de la Tassonada. I encara va sentir la veu, un dèbil cantusseig, de Dúlia la tavernera que rosegava les cançons de la Piquer: «Quien me compra este misterio? Adivina, adivinansa. Por quién vive, por quién sufre Trini la Parrala... » La Republicana va repenjar per fi la mirada en la seua companya. La Meniquités s’impacientava

309

esperant la resposta, basquejava. Fins que la Republicana va dir: –Jo li dic: Bastià!, i ell no es gira.

310

QUINA LENTA AGONIA... La taverna de l’arrier

L’arrier no s’atrevia a ratificar la identitat del presumpte marit retornat de la Republicana, a qui, segons que sempre s’havia dit i assegurat, havien afusellat en el mur a les espatles de la Casa Blanca. –Jo era un sagal quan el mataren –es justificava–. Sí, el recorde, com si estiguera veent-lo ara, que passava per ací vestit de milicià amb el fusell i la canana. Travessava pel meu costat i em saludava amb el puny tancant, «Salut, Gasparet». A ma

311

mare, sempre li portava alguna cosa mentre mon pare era al front. Jo, aleshores, tenia prou i massa faena amb les mules, perquè com mon pare no estava, algú havia d’encarregar-se dels animals, no? Però, què voleu que vos diga? Una retirada sí que li trobe... Però ha passat tant de temps, i està tan i tan envellit... Els parroquians de la taverna de l’arrier entenien i assentien els dubtes de Gaspar. Capcinejaven i potser volien afegir-hi algun comentari, però se’ls dissipava en arribar-los les paraules a la boca, i llavors amb prou faenes pronunciaven un quequeig o un gruny. Simó el borratxo hi participava, però estava més a l’espera que algú li pagara una ronda. Pensant-hi, desficiava. Tanmateix tothom semblava capficat en el retorn inesperat del marit de Tònia la Republicana. –Penseu que continuarà portant-li flors a la Casa Blanca? – va inquirir algú. –Home, jo crec que no –va fer Gaspar l’arrier.

312

–O potser sí –digué tot d’una Benet el gitano que acaba d’unir-se al rogle. –Per què sí, Benet? –l’interrogà Dúlia la tavernera alhora que li portava un got de vi blanc que va torbar de sobte l’expressió de Simó el borratxo. Simó va resseguir tot el trajecte del got des que la tavernera l’havia omplit de l’aixeta del tonell fins que va arribar a la mà del gitano. Benet va tastar el seu vi i va dir: –No haveu filat que Tònia no era present quan ha arribat... –Poguera ser que no ho tinguera gens clar, ella... –O vés a saber si no ho té massa clar... –Collons, Benet, mira que mos ho poses tot ben enrevessat! –va protestar Gaspar l’arrier. A Simó el borratxo les cames li fluixejaven. Necessitava una dosi urgent d’aquell vi blanc que Dúlia acabava de passejar per davant seu, com un trofeu inassequible, i que ara es bevia,

313

parsimoniós, Benet el gitano. Si deixava que la conversa continuara al voltant de l’arribada de Sebastià Morell l’Afusellat, aquell dia se n’aniria a jóc amb la sang sòbria. Aprofitant que el gitano sospesava quines paraules havia de dir, Simó va mirar de desviar l’atenció amb una de les seues històries. –Això del marit de la Republicana m’ha fet recordar el cas dels germans Bonet, vos enrecordeu? Alguns feren el gest esforçat de voler recordar. –No és el mateix cas –va interposar-se Dúlia la tavernera. Simó va intuir, espantat, que potser l’argúcia se li anava a orri, no només perquè la tavernera coneixia l’afer dels germans Bonet i no li abellia sentir-lo de nou, podia ser fins i tot que la majoria n’estigueren sabedors i no tingueren interès per escoltar –i pagar– una història que ja coneixien.

314

Va estar de sort que Ramon el picapedrer havia sentit campanes d’aquella fatídica història dels germans Bonet, i la intervenció de Simó va esperonar-li la curiositat. –Ei, Simó, explica-la... –Però si la coneixen gats i gossos, eixa història –va protestar la tavernera. –Però jo no la conec, i tinc ganes d’escoltar-la –va insistir el picapedrer–. Remulla’t la gola, Simó, i escudella lleuger... A contracor, Dúlia la tavernera va servir el got i va desaparèixer del rogle, remugant. Les cames de Simó el borratxo començaren a recuperar la força i l’equilibri a mesura que el vi tornava a fluir-li pel cos. Va empassar-se fins els escorrims. Ferm i segur sobre les seues cames revigoritzades, Simó el borratxo va començar a explicar: –Els germans Bonet eren dos: Jaume i Serafí. Jaume, que era el major, va deixar casa per anar-se’n a fer les Amèriques, a l’Argentina, i durant anys, Jaume, que no sabia llegir ni

315

escriure, no va enviar una notícia a la família per dir si era viu, si era mort o se l’havien menjat els peixets de la mar. Mentrimentres, Serafí va anar fent la seua. Diuen que va arribar a festejar amb una xica del carrer Grau, però es veu que la cosa no va quallar i Serafí no va tindre més interès de buscar-se una altra nòvia, sobretot perquè havia de cuidar de sa mare, que no es trobava gens bé de salut. O siga que tenim Jaume desaparegut per l’Argentina i Serafí ací, cuidant de sa mare i treballant les seues terres. Al cap d’un temps, la mare dels germans Bonet va morir i Serafí, que no sabia on podia parar el seu germà, va enviar una carta a l’ambaixada espanyola de l’Argentina demanant que avisaren el seu germà, si sabien on parava, que sa mare era morta i enterrada. I aixina va ser que Serafí es va quedar més a soles que un mussol i tota la casa per a d’ell... Serafí se n’anava cada dia a treballar els seus bancals, que era llaurador, i un dia que estava llaurant amb el matxo un hort que tenia prop del riu, a vora del Pas del Minyó, va vore

316

que pel camí venia una dona caminant i que en aplegar a l’altura del seu bancal es va parar i va mirar com ell llaurava. La dona era guapa com un sol! En els dies que vingueren, aquella dona misteriosa, en arribar les sis de la vesprada, que començava a fosquejar per aquell temps, apareixia pel bancal i s’assentava vora el nouer de l’entrador, sense dir ni huec. Aixina durant un rastre de dies, fins que a Serafí ja li coïa massa la curiositat i va anar a conèixer-la i saber què volia d’ell. I la dona, que ja vos he dit que era guapa com un sol, li va dir, en un castellà molt estrany, que estava enamorada d’ell i que volia... volia... volia gitar-se amb ell. Serafí, és clar, es va quedar amb el cap a carrerons. I com la carn vol carn, que va dir aquell... Però mireu quina cosa més estranya li passava a Serafí, que després d’haver-ho fet es quedava adormit com un tronc, tan si volia com si no, que la son que li venia era més forta que ell, i quan es despertava, la dona havia desaparegut...

317

Simó el borratxo va exposar un gest fatigat i va dilatar la represa de la història fins que algú va pagar-li un altre got de vi blanc. Arremullada la gola, va prosseguir el seu relat: –Estes

visites

tingueren

lloc

durant

alguns

dies.

Exactament fins que, per sorpresa, un dia va tornar el seu germà Jaume de les Amèriques. Venia fet un Sant Llàtzer, destrossat, pobre i fracassat... I Jaume li va explicar la seua història al seu germà. Primer que amb els diners que tenia va comprar allà terres i un ramat de vaques, però les vaques moriren i va haver de vendre la terra. Per anar tirant i vivint va trobar faena de cambrer en un cafè de Buenos Aires, on va conèixer Francesca Bucci, filla d’italians, i es casaren. La boda va coincidir amb la notícia de la mort de sa mare, ja que l’ambaixada espanyola a Buenos Aires va aconseguir de fer-li arribar la carta del seu germà Serafí. Jaume estava molt i molt enamorat de la seua Francesca, i per res del món volia sentir a parlar d’ajornar la boda, que els italians també són molt mirats,

318

com mosatros, amb les coses del dol. Aixina és que va fer com si no sabera res de la família i es va casar. Era molt guapa, la seua dona, li deia Jaume al seu germà, tan guapa que no te’n pots fer una idea, i es posava a plorar. I Serafí pensava en la dona que cada vesprada venia a buscar-lo al bancal i pensava entre ell que ja pot ser guapa la teua Francesca, que com la meua no serà. I Jaume li explicava al germà que quan li mostrava una foto d’ell, de Serafí, que portava en la cartera, Francesca li deia que ell era també molt guapo i que si un dia la mort els separava, li deia Francesca a Jaume, no dubtaria a enamorar-se del seu germà. Però, ai, que al poc de temps Francesca va caure malalta i a poquet a poquet va anar consumint-se fins que es va morir. Segons que li explicava Jaume al seu germà, es pensava que se li trastocava el trellat de pensar que havia perdut la seua Francesca. I allà a Buenos Aires, per on anava tot li movia el record de la seua presència i el dolor de l’absència, i com no podia suportar-ho, va avindre’s a vendre lo poquet que tenia i

319

tornar-se’n cap a Xàtiva. I se’n va tornar. I en això que Jaume li mostra a Serafí la foto de casats i Serafí es posa tremolar i a tirar-se les mans al cap, i Jaume li pregunta: «Què tens Serafí?» «Què tens?» I Serafí es va tornar boig, i quan el seu germà Jaume va aclarir què l’havia torbat que li havia solsit la raó, se’n va anar a l’hort on Serafí es trobava amb aquella estranya dona i es va penjar de la branca del nouer, perquè aquella estranya dona amb qui es trobava Serafí no era altra que l’esperit de la muller del seu germà Jaume... I ara, qui em convida la rematada de garbes? –Això vol dir que qui diuen que és el marit de la Republicana és un esperit? –va preguntar el picapedrer amb preocupació. –Home, ja se li veu que està més allà que ací –va ironitzar l’arrier. –I parla en francès.

320

–Els morts i els apareguts, en quina llengua parlen? –va inquirir el picapedrer. –Els morts i els apareguts parlen sense llengua perquè se’ls la menjaren els cucs...

321

ELS MORTS I ELS VIUS

El comú era al corral, a la dreta de l’eixida, i quan plovia havies d’afanyar-te per no banyar-te en aquell tram de cinc o sis passes, ben bé a la intempèrie malgrat l’emparrat que malament el cobria. L’àvia no s’hi afanyava perquè li feia més por esvararse que no la pluja. Deia que si a la seua edat pegava un bac i es trencava el ballador de l’anca, ja podia donar-se per enterrada. Per això quan plovia ella travessava el corral sota un paraigua; un de vell, gran, d’home, de tela negra rosegada de foradets. El

322

comú era un furgatxo estret i fosc, no gaire més gran que un armari de paret, on tot just hi cabia una persona. Ben mirat, per al que hi anàvem a fer tampoc no calia gaire més espai. En la paret, en un clau gros i rovellat, hi clavàvem retalls de periòdic, els quals, a banda de servir per torcar-nos, els aprofitàvem per assabentar-nos, ni que foren esdeveniments ja caducats, d’algunes de les coses que havien succeït arreu del món. Sovint, però, la notícia s’interrompia i havies de buscar-ne la continuació entre els altres retalls. Com que era un cau sense obertures, si tancaves la porta et quedaves a les fosques, amb la qual cosa es feia impossible de poder llegir-hi. Per això el pare, que s’hi passava molta estona, fins i tot s’hi emportava les seues novel·les de l’oest, va serrar la porta arran de la primera frontissa de dalt, fent dues portelles. La part superior, més curta, la deixàvem oberta perquè hi penetrara la claror. Calia fer les necessitats mentre era de dia: al comú no hi arribava el corrent elèctric i de nit l’única claror de què podies disposar era

323

un cresol d’urgència que produïa una flama grogussa i esmorteïda. Se sentia a dir que l’ajuntament tenia en projecte de dur la xarxa de clavegueram fins al nostre barri, cosa que alguns interpretaven com que la ciutat creixeria cap a nosaltres, els bancals perduts es convertirien en solars edificables i el que hauria de ser un benefici per a les nostres cases, seria en realitat el principi de la nostra expulsió. –Quan

això

passarà,

mosatros

criarem

malves

–

comentaven els veïns, i assenyalaven el caminal polsegós que conduïa a la ciutat. Així i tot, Basilissa la beata no va voler esperar-se a la futura xarxa de sanejament i aquell estiu va presentar al veïnat un lavabo nou amb taulellets blancs i inodor de ceràmica. Quan els obrers el van donar per enllestit, va convidar tothom perquè li l’admiraren.

324

Tanmateix, no havia fet desaparèixer el vell comú, sinó que el nou l’havia construït costat per costat, com si volguera fer diària comparança entre l’antigor i la modernitat. Atès, doncs, que encara no hi havia xarxa de clavegueram al barri, la gent es va preguntar com s’ho faria la beata per desocupar el que eufemísticament anomenàvem el “gerró de la confitura”: la gerra on es dipositaven les evacuacions i que calia buidar regularment. El lavabo de la beata va alçar, doncs, tanta admiració com interrogants. Tothom se’l mirava a distància, com si temera embrutar-lo només d’acostar-hi l’alè. Els taulellets relluïen, i l’inodor, també blanc com un glop de llet, feia goig de veure. –La veritat, Basilissa –li va dir Dúlia la tavernera–, que no sé com tindràs valor de cagar ací dins, tan net i tan bonico que t’ho fas fet. Més blanc i més lluent que el tens i l’esguitaràs tot de merda.

325

Basilissa esperava un comentari en el sentit que acabava d’exposar la tavernera. Es delia per mostrar-se davant el veïnat com una dona de més elevada categoria social, de major refinament, fins i tot amb més sentit comú. –T’equivoques, Dúlia. En este vàter no caurà ni un esguit. O et penses tu que m’he gastat tots els diners que m’he gastat per llançar-lo a perdre de qualsevol manera. Ah, no! Les necessitats ordinàries continuaré fent-les en el bací i abocant-les al comú, com sempre. Això podríem fer, amb els diners que m’ha costat! Els comuns eren iguals en totes les cases: un banc amb un forat enmig, per davall del qual hi havia la gerra on es dipositaven les evacuacions. Per trencar la gelor de la pedra hi posàvem una post de fusta, amb un redolí que s’ajustava al banc i a la boca de la gerra. Calia buidar-lo regularment, per això, de tant en tant, passava per barri un pouater que trabucava les gerres per femar els camps. Curiosament, a casa

326

nostra ningú no denominava el comú amb aquest nom, sinó que l’anomenàvem “el ponedor”, i, per extensió, a fer de cos en dèiem “anar a pondre”. L’àvia ho argumentava dient que l’ésser humà fa la mateixa vida que les gallines: –Fem el mateix horari que elles: en traspuntar el sol, ja estem en dansa; en fer-se de nit, tot lo món a jóc. Sempre junyint de sol a sol. L’única diferència està que elles ponen ous i nosaltres merda. Amb tots els anys que han transcorregut, he retingut a la memòria, amb sorprenent precisió, la imatge del nostre comú i l’excusat nou, aquell ornament inservible, que es va fer construir Basilissa la beata.

327

QUINA LENTA AGONIA Joe Dinamita

Joano Sempere, àlies Joe Dinamita, es va convertir en inseparable de Montell. Es trobaven sovint al bar Miller i Montell el convidada quan Joe anava escurat, que era gairebé sempre. –Jo t’explicaré –li repicava a tothora Montell–, com es guanyen els diners de veritat. I Joe ja tenia ganes de saber com es guanyaven diners de veritat, fóra com fóra.

328

Una nit Montell li va demanar que l’acompanyara a fer una faena. –Pujaràs en el meu cotxe. Joe es va sorprendre que Montell tinguera cotxe propi. –Però és teu? –li va preguntar. –Al meu nom estan els papers de propietat –va respondre Montell. I quan li’l va ensenyar, Joe es feia creus que posseïra un cotxe com aquell, llarg, negre i lluent com un bronze brunyit, i es va demanar quina mena de professió tenia que li permetia aquest luxe. En arribar a la cantonada del carrer Roters, Montell va aparcar el cotxe i abans d’eixir li va explicar que en la seua faena existien tres regles fonamentals: obeir, cobrar i oblidarse’n. Joe el va seguir pel carrer Roters fins a una casa de pisos. En arribar-hi, Montell li va ordenar que vigilara. –Si veus acostar-se un policero toca dos voltes el timbre del tercer primera –Joe va assentir, tot i que s’havia adonat que

329

potser s’estava ficant en un merder poc recomanable per al seu futur, si el seu futur, és clar, encara havia de ser com a boxador d’èxit. Deu minuts més tard, Montell va aparèixer amb un paquet sota el braç i va espetegar-li: –Cama! Mentre Montell conduïa, Joe li va comentar que, encara que no sabia ben bé quina mena faena era la que portava entre mans, no acabava de fer-li el pes, que sospitava que estava fora de la llei i ell no volia tenir problemes amb la justícia. –Quins problemes? –li va esguitar Montell– Problemes són haver d’afaitar en sec un tio, però jo el que faig és fer de correu, en porte un cap ací i me n’emporte un altre cap allà; si cal, li palpe la cara a algú que deu diners o estove alguna puta que s’ho fa pel seu compte. Què vols? –el va esbroncar de sobte Montell–, tornar-te’n al teu poble a plantar cols, a torrar-te al sol com una sargantana, a fer de manobre, tirant de llegó deu hores

330

al dia, fent pasterades com si fores un pres de treballs forçats! –I li va aviar que per ell se n’hi podia tornar si volia–: A fer de llaurador de sol a sol, i que conste que no tinc res contra els llauradors, Joe, que mon pare ho és, però precisament per això t’ho dic, perquè mon pare és llaurador, i el destí pareixia haver deixat escrit en algun paper que jo també m’havia de deixar la pell fent solcs i cavallons, llaurant la terra com un esclau, però ja veus, Joe, jo m’he rebel·lat, he plantat la canya i dic que me cague en Déu que jo no em deixaré la salut en un bancal de terra desagraïda... El que no volia Joe era haver de tornar al barri de les Eretes; no volia tornar-hi com un fracassat, i damunt sense la bicicleta que li havia amprat a Batiste el mecànic. Va pensar que li escriuria una carta a sa mare: li diria que es trobava bé de salut, que havia trobat una bona faena i que quan fera una mica d’estalvi, ja els enviaria a buscar, a ella i al germà. Sí, això li diria, va concloure: «Quan faré un bon estalvi t’enviaré a

331

buscar, mare, i podràs enviar a fer la mà el fill de puta del pare.» –Faena no te n’ha de faltar –li va dir Montell–. La gent per a la que jo treballe paga de puta mare. I només has d’obedir, cobrar i oblidar-te’n. Què més fa quina classe de faena hages d’adobar. I Joe va repetir-se entre si que no tornaria a les Eretes, «No tornaré a agarrar un llegó en ma vida, ni faré una puta pasterada més, ni carregaré més sacs de ciment...» –Jo t’aprecie, Joe –li va dir Montell–. T’aprecie de veritat. Sé que tens la virtut de la lleialtat, i això per a mi val tots els diners del món, Joe... Aquella mateixa nit, al bar Miller, Montell el va convidar a un parell de copes i després s’encaminaren junts cap al bar dels voltants de l’estació de trens. A Joe li havia agradat la primera experiència amb la xicota morena castellana. Si aquell primer dia, pujant les escales de la pensió, l’olor de violetes

332

ensucrades li va resultar desagradosa, ara es delia per tornar-la a respirar. El dies següents, Joe va deixar d’acudir al gimnàs de Samper. Va abandonar també la pensió d’Evelina i es va instal·lar en un pis que li havia buscat Montell. Montell li donava confiança. I Joe ara ja s’havia convençut que mai més no tornaria a ensumar la pols eixarreïda de les Eretes. S’havia fet a aquell ambient i no li passava pel cap d’abandonar-lo. Fins i tot s’havia espolsat el càrrec de consciència per la bicicleta de Batiste que li havien furtat la primera nit de ser a València. Guanyava diners i Montell li havia dit que li aconseguira un carnet de conduir: –Necessitem algú de confiança que sàpia dur un cotxe o un camió si fóra necessari... Què et pareix la idea, Joe? Joe va-se sentir afalagat i va dir que li estava agraït per tot el que havia fet per ajudar-lo. Montell li va fer un palmada a l’esquena.

333

–Acompanya’m a dinar, Joe –li va dir–; et convide. I tot d’una Joe, sense entendre quina mena de combinació mental ho havia produït, va recordar que encara no havia enviat una sola lletra a sa mare. «Demà li escriuré», es va proposar: «Hui tinc faena. Demà, sí. Demà li escriuré...»

334

ELS MORTS I ELS VIUS

La segona de les morts que convertiren aquell 1969 en un any atziac i sinistre va un ser la d’un home de pas. Acudírem a la cova Gran Nolo Ribes, Rafel Sempere i jo. Aviat havia de començar a fosquejar, no tan per l’hora capvespral, sinó per l’oratge embrosquilat: denses nuvolades travessaven el cel des de primeries de la vesprada; la mare va desestendre la roba i va dir que si parava el vent la pluja cauria a gana. Rafel se’ns havia avançat unes passes, les suficients per descobrir primer de tots el cos d’un home a l’entrada de la cova. Es va aturar en veure’l i ràpidament es girà cap a nosaltres per reclamar-nos silenci.

335

–Calleu. Tot seguit ens ho va anunciar, a sota veu, com si temera despertar-lo si de cas dormia: –Hi ha un home estès a la cova. Nolo Ribes, que no temia ni al dimoni major de l’infern, es va apressar amb dues camallades per posar-se a l’altura de Rafel. Ens aplegàrem davant la cova, i observàrem en silenci un home estirat de bocaterrosa, amb el braç que li feia de coixí, el rostre girat en direcció a l’interior de la cova, per la qual cosa no distingíem quina edat podia tenir, per bé que pels escassos cabells grisos que li quedaven deduírem que no devia ser jove. Portava els pantalons abaixats fins a mitjan cuixa, i els calçotets ben bruts, com si s’haguera fet les necessitats damunt. –Què fem? –vaig preguntar. –Despertar-lo –va respondre Nolo Ribes amb tota naturalitat. –I si és mort?

336

–En eixe cas, ja pots donar per fet que no es despertarà. Nolo Ribes va arreplegar una pedra i li la va llançar a les cames. L’home no es va moure. –Escolte! Ei! Ei! Ei! –vam cridar, sense obtenir resposta. –Hauríem d’avisar algú –va proposar Rafel. –Primer aclarirem si és mort o té el dormir molt fort –va dir Nolo Ribes. I va saltar a dins la cova. Des de dalt, amb més ganes de fugir que d’aclarir quin era l’estat físic d’aquell desconegut, Rafel i jo observàvem les seues accions. S’hi acostava lentament, no pas per prudència, més que res perquè sabia que teníem la por al cos i volia demostrar-nos que ell no en tenia gens i s’hi rabejava. Li plaïa palesar els mèrits d’audàcia i atreviment per mor dels quals actuava com a cap de colla indiscutible. En trobar-se al costat de l’home estès, va assenyalar els calçotets bruts pinçant-se el nas amb els dits i confegint una ganyota de fàstic. Després va riure sense veu i va seguir escrutant el cos immòbil mentre a nosaltres ens creixia la

337

inquietud i la impaciència. Nolo Ribes es va ajupir per veure-li de prop el rostre i va reiterar els crits d’adés: –Ei! Ei! Ei! Vam esperar en va un gest de resposta. El cos només es va moure quan Nolo Ribes el va empènyer amb el peu, però retornà tot seguit a la impassibilitat que li era pròpia. –És mort –va concloure Nolo Ribes, i va regressar cap a la nostra posició. Tornàrem al carrer colpits per l’emoció de ser portadors d’una notícia insòlita i transcendental. Anàrem directament a la taverna, on en aquell moment només hi havia la Dúlia i Blaia la Meniquités que es contaven, solidàriament, les penes. –Hem trobat un home mort a la cova Gran. Les dones ens van mirar incrèdules, pensant-se potser que preteníem ensarronar-les.

338

–Hem trobat un home mort a la cova Gran –reiteràrem, insistint a donar-nos la importància que la macabra troballa requeria. Al cap d’una estona, la guàrdia civil gosava presentar-se al nostre barri dels afores. Després va acudir-hi també un metge, i més tard un cotxe fúnebre, on encabiren el taüt, que va ser abaixat amb presses des de la cova Gran a pes de braços per quatre hòmens: el vent havia parat i començava a ploure. Al cap d’uns dies, algú va comentar a la taverna que aquell home era d’Albacete, que havia marxat de casa d’un fill seu amb qui vivia perquè no s’avenia amb la nora, i que anava de camí a València, on tenia un altra filla. La mort li va sobrevenir per un atac de cor. El dia anterior, l’havien vist a Novetlè, on havia entrat a un forn per demanar, per caritat, un tros de pa ni que fóra dur.

339

L’AÜIXADOR DE MOSQUES

Saps, Vicent? Em pense que li’n devies d’haver fet una de ben grossa a la nòvia aquella teua de Canals, perquè hui quan dos nòvios es barallen, ja és estrany que ella encomane la Tassonada, i a tu te l’han encomanada i te l’has presa i t’has quedat com t’has quedat: aixina, com un estaquirot en este seient esquimat, i sense futur, que d’ací no mudaràs si no és per clavar-te en la caixa de morts... T’ha eixit cara la broma de pegar-li-la a la xicona aquella, perquè ta mare diu que va ser ella qui et va donar la Tassonada. El meu amic Nolo el pastor

340

diu que sap com es fa la Tassonada. Diu que en un got de vi negre afigen sang de la regla de les dones i pols d’ungles... Eixa és la recepta que t’ha deixat com t’ha deixat, Vicent. Ja veus... Saps, Vicent? Si em comptes d’haver-te pres la Tassonada, tingueres morenes jo et podria donar un remei que te les llevaria, i no t’estic dient això de les carxofetes de Sant Joan, que això no fa res, ne poses davall el llit les que ne poses: tres, cinc, set o vint-i-set.... El que s’ha de fer és agarrar una sargantana en divendres, li has de pegar un colpet al cap i l’atarantes sense matar-la, la claves en un canut de canya i li tapes els dos forats amb suros, després l’has deixar damunt l’armari de l’habitació on dorms, i al mateix temps que la sargantana es mor i es seca dins el canut, se sequen les morenes. Tònia la Republicana diu que ho va fer aixina i ja acabat de patir de les morenes... Saps, Vicent? A la Republicana també li ha eixit el porc mesell: li ha ressuscitat el marit al cap de no sé quants anys. Tota la vida portant-li flors a la Casa Blanca i ara va i resulta que no li

341

l’havien mort. De tota manera, com ha tornat ell i com estàs tu... pèl per pèl. Es passa el dia xarrant en francès i ningú no sap què diu, i li preguntes i és com si parlares amb un ninot. El meu amic Joan, que és nét de la Republicana, diu que li ha canviat el caràcter des que li ha tornat el marit. Jo crec que seria com si de sobte em digueren que ma mare no és ma mare i que mon pare tampoc ho era, que m’havien segrestat quan era de bolquers. Jo em trobaria sense saber cap on pegar, perquè jo m’estime ma mare, i si de bot en digueren que no és ma mare... La Republicana, veges tu què farà ara, després de portar-li tota la vida les flors al marit mort. Quin bolet! Jo crec que deu estar avergonyida. I això que diuen que no té clar si és o no és el seu marit, jo crec que ella sí que ho sap, que eixe home és el seu marit, perquè si ella estiguera convençuda que no és, amb el caràcter que té ja l’hauria facturat amb bitllet de gos... Xafa esta mosca, Vicent! Au, esta ja no donarà més pena... Estic fart de tanta mosca... Quan faré els catorze anys me n’aniré d’ací, saps,

342

Vicent? Escamparé el poll d’ací cagant hòsties. Primer me n’aniré cap a França, amb uns tios meus de Rafelguaraf que van tots els anys a veremar en un poblet a prop de Carcassona. Tu saps on para Carcassona? Jo ho vaig buscar fa temps en un mapa de l’escola. Carcassona existix. Però el poblet no. El poblet no apareix per cap de lloc. Ara no me’n recorde com es diu, però quan el vaig buscar me’n recordava. Ara no... Saps? Amb els diners que trauré de veremar me n’aniré a París, a treballar en la fàbrica de cotxes de la Renault. Treballaré i estudiaré i un dia seré astronauta i podré vore el món des de fora del nostre planeta, i ja no tornaré a este barri de merda i seré ric i famós, perquè els astronautes són rics i famosos, segur... Com Iuri Gagarin, el primer home que va viatjar a l’espai i va vore la terra des de fora, com mosatros mirem un ou, però per a Gagarin mosatros vivim dins l’ou, en el rovell, que és la part on hi ha la terra, i la clara són els oceans: l’Atlàntic i el Pacífic i tots els altres. Gagarin deu ser ric i famós.

343

Molt ric i molt famós... Estic fart com un gos de viure ací, a les Eretes. Viure ací és com si visqueres en una gàbia de conills: menjar, cagar i morir... Ací no hi ha futur. Mira jo: ací estic, aüixant-te les mosques. I a l’escola, saps que mos ensenyava el mestre? A llegir versos coents: Mi corasón solitario es un nido de cantares, en él duermen y en él viven como en su nido las aves... Ja veus, quines badomies mos fan deprendre... Jo lo que vullc saber són coses que m’ensenyen a ser astronauta, i poder pujar a la Lluna per a no tornar mai més ací, que açò és un cementeri, i no ho dic només per les calaveres que estan apareguent pertot amb les obres de l’albellonar...

344

ELS MORTS I ELS VIUS

Tot s’esdevingué molt ràpid. Un dia, van aparèixer pel nostre barri un enfilall d’automòbils nous i lluents. Travessaren el camí en lenta processó, com un seguici fúnebre. Van desaparèixer en direcció cap a Novetlè. Pocs dies més tard, un grup d’operaris de l’ajuntament començaren a obrir rases des dels límits de la ciutat cap a les Eretes: construïen l’amenaçador clavegueram. Per més que tothom temia que un dia o altre aquell presagi de desnonament havia de produir-se, pocs s’imaginaven que esdevindria tan aviat. A mesura que les obres

345

s’acostaven cap a les nostres cases començaren a aflorar infinitat d’ossos humans. Als nostres entreteniments d’aleshores hi afegírem col·leccionar i baratar tota mena d’ossos, dents, queixals i calaveres. De tot plegat, les peces més valorades eren les calaveres; en veníem a estudiants de medicina o que deien que volien estudiar medicina. Tant ens feia per quins motius compraven una calavera: amb aquells diners vam poder freqüentar més sovint el cinema amb les butxaques ben avituallades de llepolies. Fins i tot la xicalla del Raval hi pujava per endur-se el que podia, però si nosaltres hi érem els fèiem picar sola cap al seu barri a pedrades: aquells cadàvers ens pertanyien. Anys més tard, just pocs dies abans que tinguérem la sort d’abandonar per fi les Eretes per anar a viure al carrer del doctor Fleming, al barri del Carme, en un pis de segona mà, vaig conèixer l’origen d’aquells esquelets. En aquell temps treballava de dia i de nits estudiava a l’institut. Mentre

346

sopàvem vaig contar al pare allò que el professor d’història ens havia explicat a classe sobre aquelles restes humanes que havien aparegut per les Eretes. –Fa més de set-cents anys, el rei Jaume el Conqueridor va guanyar la ciutat als moros, que vivien ací de feia molts segles. El rei Jaume els va expulsar fora de la ciutat i els cristians es quedaren dins. I els afores de la ciutat eren els barris del Raval, les Barreres i les Eretes. Al Raval i les Barreres vivien els moros expulsats de la ciutat, i ací els enterraven: tot açò de la nostra redor, el carrer i els bancals perduts, era el seu cementeri. El pare va assentir les seues pròpies conclusions abans d’expressar-les. Quan les va pronunciar, ho va fer amb resignada gravetat: –Vivim on mos toca de viure. Este carrer va i resulta que és un cementeri, i mosatros els últims morts que faltem per sepultar...

347

ELS MORTS I ELS VIUS

Benet el gitano tossia amb una tos greu i esgarrada. Es queixava que li feia mal el pit, fins i tot havia deixat de fumar, perquè quan s’engolia el fum –ens deia– era com si li passaren un filen-pua pels pulmons. Ens va prohibir que ens acostàrem pel seu casinyot. –Tot és vellea, que jo ho sé, però no és saludable que estant conforme estic volteu per ací. Quan m’hauré recuperat, torneu a visitar-me. Sóc un vell que està corromput per dins i no és bo que la gent jove respireu esta malsana podridura.

348

Per desig seu, doncs, deixàrem d’acudir a visitar-lo. Ens sabia greu, però acatàrem la seua decisió. El clissàvem de lluny, des del bancal que anomenàvem el Campet, on solíem jugar a futbol amb una pilota de roba vella, tot i que des de Nadal hi jugàvem amb una de bona que m’havien portat els oncles de Barcelona. Potser hauríem d’haver anat a dir-li alguna cosa malgrat la seua prohibició: una frase de preocupació per la seua salut, fins i tot un comiat. Però no ens hi atrevírem. Compungits, l’observàvem des d’aquella distància quan apareixia pel rodal del casinyot, seia vora un foc de poques brases i tossia. Benet no tenia diners per pagar-se un metge, però tampoc no el desitjava. I s’oposava que el portaren a un hospital de pobres. –Si m’he de morir, moriré de franc –havia expressat sovint.

349

Com que no pagava cap quota “dels morts”, havia deixat dit que l’enterraren vora el garrofer amb què havia conviscut els darrers anys. La malaltia li va impedir d’acudir a les partides que feien a ca Simó el borratxo d’ençà de la mort d’Arcadi el Penjat, l’home que s’havia suïcidat en un garrofer vora el seu casup de llanda. Moltes nits s’havien trobat tots tres a l’empara d’aquell cartell eròtic que havia provocat la indignació de Dúlia la tavernera, i que havia acompanyat la soledat de Simó el borratxo fins que Arcadi el Penjat i Benet el gitano acudien per les nits per jugar-hi al bac, un joc, però, innocent, sense apostes, ja que sobre la taula sols hi havia els cigrons amb què sumaven els punts i les faves seques per comptar les cames de deu punts. Simó i Benet jugaven i bevien vi blanc, que portava Benet. Algunes nits, de bona matinada, van veure Benet i el Penjat eixir junts de cal borratxo, i junts caminaven en la foscor del

350

carrer cap al casup de llanda, murmurant la conversació per no destorbar el veïnat que dormia. L’àvia Tònia li portava a Benet, els dies que en feia, un tassó de brou calent, i Dúlia la tavernera s’hi acostava de tant en tant amb un plat de faves bollides i un got de vi. Algunes altres veïnes també li duien alguna cosa per menjar. Basilissa Bosch, la beata, era de les qui no s’hi aventurava. El veïnat l’escarnia afirmant que tenia por que li eixira algun dimoni del garrofer i li tirarà mà per davall les faldes. Va ser ella qui va anar a moure les cordes perquè s’emportaren Benet per la força. Després que es va saber pel barri, ella es justificava dient que ho havia hagut de fer per caritat cristiana.

351

QUINA LENTA AGONIA... Basilissa la beata

Solament Tònia la Republicana i Blaia la Meniquités estaven en el secret de la corprenedora biografia de Basilissa la beata. Esparsament la comentaven entre elles, com un tabú que les obligara a glopejar-se la boca amb vinagre si en feien esment. Així doncs, poc o gens l’escudellaven havent-hi davant orelles conegudes, menys encara si n’hi havia de forasteres. La beata havia arribat al barri de les Eretes feia vint anys. Perseguia la intenció de portar una vida de clausura en aquell

352

indret foraviat, a distància de la remor lasciva i incontinent de la ciutat. Va arribar-hi sola. Sola i verge. Havia nascut bessona. Però tot i que fins al casament de la seua germana havien actuat com una única personalitat, físicament eren ben distintes, amb la dissemblança que existeix entre la bellesa exuberant d’una orquídia dels tròpics i un rústic panical brostat a la vora d’un marge polsegós. Si la beata va configurar un cos d’ossos rovellats prematurament, que ben bé se’ls sentia sorollar com una matraca al compàs del seu caminar, negrellona de pell i de cabells, ulls enxiquits i rancuniosos, la seua bessona, batejada amb el nom d’Anastàsia, posseïa un cos proporcionat i bell, una mirada d’aigües límpides i rutilants que refulgia amb la proximitat dels seus cabells de pèl de panolla, rogencs com una flamerada. Si mai hom tenia l’oportunitat de trobar les dues cares juntes en el moment d’un somriure, la boca frunzida de Basilissa, que somreia amb idèntica dolçor que un esforç d’estrenyiment, els

353

llavis replens de la seua bessona, vermells com la carn de les maduixes, eren una incitació a la besada àvida i pecaminosa. Havien rebut aquests noms de bateig –Anastàsia i Basilissa– per devoció de la seua àvia, Balbina Pujades, a les dues santes d’origen xativí, convertides al cristianisme en el temps remot que l’apòstol Pau predicava en la Roma de l’emperador Neró. L’any 69, el cèlebre, per desbaratat, emperador romà va ordenar-ne el martiri, el qual és referit pel pare Croisset en el seu Novísimo Año Cristiano, «mas como las santas vírgenes sufriesen constantes por la fe de Jesucristo, y no dejasen de predicarla y de alabar su santo nombre, las hizo cortar las lenguas, pies, manos, pechos y cabezas, y sus benditas almas volaron al Cielo». El pare les bessones, Arcadi Bosch, havia nascut dies després de la mort del seu progenitor, un home melancòlic que s’havia casat en edat madura amb una adolescent òrfena, Balbina Pujades, just després que els exèrcits partidaris de

354

Carles de Borbó havien estat llicenciats forçosament per la derrota del tercer i darrer abrandament carlí. Arcadi Bosch, com seu pare carlista, també va menar una vida gris i afligida, tot i que va participar, sense passió patriòtica, com a soldat de lleva en el conflicte de Filipines, i com el seu predecessor, la seua descendència el va haver de recordar més per alguna fotografia que pel record natural. Amb la diferència que si el Bosch carlí va faltar de mort ordinària i pacífica, el seu fill es va immolar, per desesperació més o menys amorosa o concupiscent, disparant-se un tret d’escopeta directament a la cara. I era que Arcadi Bosch, malgrat l’adoctrinament púdic i capellanesc que li havia inculcat sa mare, aquest, a l’edat en què la saó ja és passada, va decidir de sotmetre’s a la temptació de la carn, «perquè el pecat no es venç si no es coneix». I la provatura va comportar-li la perdició. Va conèixer, doncs, el plaer carnal, de pagament, amb el cos bregat de Caterina Puigdoms, de qui es va convertir en client habitual i exclusiu.

355

Fins el dia que ella va desaparèixer sense acomiadar-se, i aleshores va encetar-se el turment i la pruïja per a Arcadi Bosch. Com més desesperat estava, que fins i tot havia decidit contractar detectius perquè la buscaren per totes les ciutats, va arribar aquella dona encollida i agonitzant amb un carret que transportava dues criatures acabades de nàixer, juntament amb la revelació que eren filles seues i si les reconeixia se les podia quedar, i si les rebutjava ella mateixa les deixaria anònimament en el torn del convent de les monges clarisses. La mare d’Arcadi Bosch, Balbina Pujades, que malgrat el seu aire de devota simpla i contristida havia sospitat des dels primers moments les indecents relacions del seu fill amb la bagassa Puigdoms, va trobar que seria immoral i no gens cristià sentenciar aquelles dues criatures, les quals al capdavall portaven la seua mateixa sang, a un infaust destí de misèria i orfenat. I així va ser que les va acceptar i aquell mateix dia va batejar-les amb els cognoms del seu fill, i els noms de Basilissa a la dels cabells foscos,

356

Anastàsia a la dels rogencs. Dos dies després del bateig, Arcadi Bosch va posar-se l’escopeta davant la cara i va prémer el gallet. Balbina Pujades va educar les seues nétes amb un rigor religiós de proporcions quasi místiques. En l’edat en què la majoria de xiquetes solien jugar amb nines de roba i amb els atifells de l’escuradeta, Basilissa i Anastàsia construïen bellíssims altarets ornats de flors, estampetes de santes i marededéus i votives animetes; resaven el rosari tres vegades al dia, i les seues manetes tothora eren ajuntades murmurant a l’uníson totes i cada una de les oracions del catecisme. Va ser una infantesa de rosaris, missals i escapularis. Tothom donava per segur que les nétes de Balbina Pujades havien de seguir un destí d’hàbit i convent. Elles també ho creien així. Però mentre hagueren d’atendre la salut de la seua àvia, farien ordenada vida seglar, de casa a la parròquia, de la parròquia a casa. Però els destins del senyor són inescrutables; i la bellesa de

Anastàsia

Bosch,

elogiable

i

desitjada.

Per

aquest

357

extraordinari atractiu, no pocs pretendents, gent d’ordre i missa regular, es van fer l’ànim de demanar-la en matrimoni. Tanmateix ella els bandejava que no volia saber-se res d’hòmens, comunicant-los en la negativa que el seu cos i la seua ànima eren «una pertinença de Déu». Però ella desconeixia que Balbina Pujades la mirava amb un altre interès. No debades el petit

capital

que

li

havia

pertangut

havia

minvat

ostensiblement, i les terres que havia posseït havien passat la majoria a mans d’altres propietaris. Una cosa era l’aliment de l’ànima, per a la qual no estalviava rosaris, novenes i misses diàries, tanmateix l’aliment del cos, mentre romangueren en aquest món material, no era cas de menystenir-lo. Balbina Pujades va determinar que la seua néta Anastàsia es casaria amb Miquel Safont, jove empleat de banca que, a parer del director de la sucursal bancària on treballava, tenia un futur immillorable gràcies a les seues dots innates per a l’ofici de la gestió i l’especulació econòmica. Miquel Safont era un jove

358

alt, tot i que sense muscles, de jaquetes caigudes doncs, però ben paregut i seriós de caràcter. Tot i les reticències d’Anastàsia Bosch, les famílies acordaren una data per al casament i decidiren que els novençans viurien en la mateixa casa que Balbina i Basilissa, si més no fins que aquesta decidira en quin orde de clausura desitjava ingressar. L’àvia Balbina va instruir la seua néta en els destins de casada, les seues obligacions d’esposa i, sobretot, en els misteris de la relació carnal, i l’alliçonava: «Sentiràs com si et matara, cada volta que el teu marit voldrà fer ús del matrimoni. Però és la voluntat de Déu i t’hauràs de sobreposar al dolor i la indecència que, inclús dins del matrimoni, tal acte comporta». Anastàsia comptava aterrida els dies que restaven per al casament, es resistia a haver de sentir el dolor de mort que havia de consumar el matrimoni. En companyia de la seua germana, aquells dies previs a la celebració matrimonial foren

359

d’oracions contínues, de rosaris a foc seguit; dies de por i patiment. El destí, però, va donar una treva a Anastàsia Bosch. Balbina Pujades va emmalaltir i pocs dies després moria. Anastàsia va trobar la possibilitat de desfer el contracte matrimonial i ingressar, amb la seua germana, en l’orde de les monges clarisses, per a aïllar-se entre els murs de reclusió del magnífic convent del carrer Montcada. Poc sabien elles que si la seua àvia Balbina les haguera rebutjades quan aquella vella decrèpita les va portar de part de sa mare puta, la nit que van arribar a aquella casa hagueren ingressat, i no per decisió pròpia, en les entranyes d’aquell convent de clausura, no per la porta principal sinó per la roda del torn en què dipositaven els fills sentenciats pel trist atzar dels bords. Guardaren un any de dol per la mort de l’àvia Balbina. Tanmateix, Anastàsia va rebre sovint la visita de qui havia de ser el seu espòs, Miquel Safont, sempre acompanyat de mossèn

360

Adrià, sentinella de la virtut àvid de xocolate desfet i rosquetes amb nou. Amb ell va parlar Anastàsia quan els dies de dol arribaven al seu compliment, i doncs la data de la boda esdevenia irreversible. Anastàsia no es volia casar. Però mossèn Adrià, a qui Miquel Safont havia promès una suculenta aportació per reparar el campanar i una imatge nova, de mida natural, de sant Vicent Ferrer, portava la lliçó ben apresa, i no li faltaren arguments per convèncer la mística Anastàsia que la voluntat de Déu era intricar-se pels viaranys del sagrament del matrimoni. A la fi, Anastàsia es va rendir als designis de Déu, expressats de manera convincent per mossèn Adrià, amb la condició, però, que no hi hauria viatge de noces. I amb aquest acord es va celebrar la boda. Acabat el convit, ja a casa seua en condició de novençans, Miquel Safont va anar a dormitori nupcial per trobar-hi la seua esposa. Però ella no hi era. Anastàsia Bosch s’havia tancat en companyia de la seua germana Basilissa, juntes resaven i juntes

361

temien el dolor de mort de la consumació del matrimoni. Aquella nit, Miquel Safont va dormir sol i de mala veta. L’endemà, però, es va despertar amb la decisió presa de fer valer els seus drets matrimonials. Primerament, va picar la porta de l’habitació on s’havien reclòs l’esposa i la cunyada, i va demanar-li que eixira per fer allò que comportava el contracte matrimonial. Anastàsia va dir que no, que si havia de matar-la de dolor per consumar el matrimoni, ella no abandonaria aquella habitació. Miquel Safont va perdre la paciència: d’un puntelló va derrocar la porta. Les dues germanes cridaren com si el més horripilant dels monstres haguera irromput per devorar-les de viu en viu. Miquel Safont va agafar la seua dona d’un grapat i a rossegons la va fer baixar a la planta inferior de la casa. Basilissa Bosch va seguir-los sense atrevir-se a intervenir, horroritzada. Miquel Safont, d’una braçada va agranar el tapet de malla i el gerro amb flors que adornada la taula, el qual es va fer ascles en impactar contra el terra. A

362

continuació, d’una brusca manotada va arrancar la púdica combinació que cobria el cos lívid d’Anastàsia, i la seua nuesa virginal, transparent, encara el va incitar més. Ajupida a mitjan tram de l’escala, Basilissa assistia, immobilitzada per l’horror, a l’escena del dolor de mort que consumaria el matrimoni entre la seua estimada germana Anastàsia i aquell home salvatge i despietat. Miquel Safont va empènyer Anastàsia Bosch damunt la taula i es va abaixar els pantalons. Basilissa va tancar els ulls per no presenciar aquell acte tan terrífic com infecte. El cos se li va descompondre en penetrar-li els crits d’Anastàsia que suplicaven al seu marit que no la matara de dolor:«No em mates! No em mates!», la sentia que xisclava. Basilissa no va poder suportar-ho més i arrossegant-se i plorant va buscar el refugi de la seua habitació tot i la porta esbotzada. Allà, es va colgar sota els llençols i les flassades per no haver d’escoltar el martiri de la seua germana. Instants després, però, Basilissa va reparar que els xiscles de paor

363

havien mudat de to, i si bé Anastàsia continuava cridant, ara pronunciava una contrària imploració: «Mata’m! Mata’m! No pares mai de matar-me! Mata’m, per l’amor de Déu!», la sentia que exclamava ara. I Basilissa es demanava, esfereïda, quin recòndit ressort havia entrat en funcionament que havia capgirat per complet el coratge de la seua germana. En els dies que seguiren, Basilissa va intentar inútilment de copsar la transformació que s’havia apoderat de la seua bessona Anastàsia. Una transformació que la va fer sentir-se sola i abandonada, fins i tot insultada quan al migdia i per la nit, en qualsevol moment, en tornar el seu cunyat del banc, des de la porta ell demanava, exultant: «Ja tenim en dinar en taula?» I Anastàsia li responia, despullada i oberta de cames sobre la taula del menjador, amb idèntica exultació, «A punt el tens per clavar-li cullerada!»

364

Basilissa va adonar-se que aquella felicitat la feia infeliç a ella. I tot d’una va percebre que l’odi li enverinava la sang i els pensaments, i va desitjar que Anastàsia i el seu marit es trobaren amb la mort d’una manera immeditada i furient. Els seus desitjos, dels quals se’n penediria durant la resta de la seua vida, es va acomplir per parts. En una de tantes vegades que Miquel Safont menjava del plat calent que li oferia la seua enardida esposa, va fiblar-lo una forta punxada al cor i va morir de sobte. Si Basilissa Bosch es va sumir en l’aflicció per haver tingut un pensament tan roí i endimoniat, la seua germana Anastàsia va contorbar-se de tal manera que dos dies després d’haver soterrat el seu marit, va desaparèixer de casa. Basilissa Bosch, en els mesos que van seguir, va esperar, entre rosaris i novenes de compungiment, el retorn de la seua germana. No va regressar-hi mai. El seu cos putrefacte el trobaren flotant en les aigües mòrbides del port de Barcelona, mig devorat pels peixos.

365

En aquella ciutat, Anastàsia s’havia dedicat a practicar el que havia estat l’ofici de sa mare natural d’una manera frenètica i malaltissa. No van saber, tant els feia tanmateix, si a l’infern de la mar s’hi havia llançat per pròpia voluntat i desesperació, o alguna altra mà l’havia espentada. No va ser sinó al cap d’uns mesos, com a resultat de les indagacions d’un aqueixos policies per als quals tots els cadàvers han de tenir una identitat amb què etiquetar la seua sepultura, que va arribar a casa de Basilissa Bosch un funcionari del jutjat amb una caixeta, la qual contenia una petita i solitària arracada. Basilissa la va reconèixer, i així es va confirmar que aquell cadàver que trobaren flotant en el port de Barcelona, antany havia estat el cos bellíssim i desitjat d’Anastàsia Bosch. Després de conèixer l’infaust destí de la seua germana, Basilissa la beata va anunciar a mossèn Adrià que desistia de la seua intenció de fer-se monja. Va vendre la casa de Xàtiva, i sense que mai ningú entenguera quins van ser els vers motius

366

de la seua decisió, en comptes d’allunyar-se tant com li haguera estat possible dels efluvis de la ciutat de les seues dissorts, va comprar una casa mig assolada en l’extraviat barri de les Eretes i s’hi va posar a viure, sola, verge i ressentida.

367

ELS MORTS I ELS VIUS

Vam

adonar-nos

que

aquell

home

desconegut

girava

sospitosament per darrere de les cases, cap a les portelles posteriors dels corrals, i el vam seguir. Era de nit fosc i els grills tabolejaven sense parar. En arribar a la portella del corral de la taverna, el desconegut va ataüllar arreu per assegurar-se que no era vist per ulls estranys i va esquitllar-se per la portella, a la qual devien haver tret el pestell des de dins perquè poguera entrar-hi

sense

entrebancs.

Però

nosaltres

l’aguaitàvem

emboscats entre la densa malesa del bancal abandonat. Quan aquell home, alt i corpulent, va traspassar la portella i la va

368

ajuntar, ens afanyàrem cap allà. Espiàrem, per torns, a través d’una escletxa que hi havia entre la porta i el marc. L’angle de visió era prou ampli i s’hi divisava bon tros del corral de la taverna; un parell de quinquers l’il·luminaven amb una llum groga i espectral. Ens espentàvem per mirar-hi. L’home es va arredossar en un pilar i va esperar. Ben pocs segons després, hi va aparèixer Dúlia la tavernera. En trobar-se a prop del desconegut, es va llevar les bragues i les va enganxar en la veta del davantal. Ara vèiem Dúlia i el desconegut enmig del corral. Dúlia el va agafar pel braç i el va emmenar cap a un cantó, sota la parra. Llavors la tavernera es va col·locar d’esquenes al desconegut, es va arromangar la falda sobre el crepó alhora que s’ajupia com si pretenguera que la saltara a cavall bernat, tot oferint-li les natges, unes natges enormes, la insòlita visió de les quals ens va fer esbatanar uns ulls com a plats, esbalaïts. Pels moviments que feia el desconegut, intuírem que es despassava els botons de la bragueta dels pantalons, sense abaixar-se’ls

369

però. Tot d’una va envestir la tavernera, i ara només atalaiàvem la figura del desconegut que escometia furiosament el cos vinclat de Dúlia. Sentíem els gemecs d’ella, els esbufecs d’ell. Després, Dúlia que l’acuitava: «Afanya’t! Afanya’t!», i les envestides del desconegut es feren més ràpides i impetuoses. Més prest que no esperàvem va acabar-se l’espectacle. El desconegut va retirar-se del cos de Dúlia i es va passar els botons de la bragueta. Ella es va abaixar la falda, va tornar a posar-se les bragues i es va encaminar cap a la l’interior de la casa. El desconegut es va dirigir ràpidament cap a la portella. Nosaltres pegàrem a fugir per tornar a ocultar-nos entre la malesa. L’home va rodar el mur dels corrals, refent el camí per tornar potser a la taverna. Tan bon punt va desaparèixer de la nostra vista, Nolo Ribes va abaixar-se els pantalons i va començar a manyuclar-se el sexe. –Què fas? –li preguntàrem. –Li trac l’oli al setrill...

370

ELS MORTS I ELS VIUS

L’àvia Tònia va travessar la navada de l’eixida. El presumpte avi Bastià seia en una cadira baixa, al corral. Ens avergonyia traure’l al carrer, posar-lo a seure a la portalada, com solien posar Vicent de la Tassonada, talment la figura dramàtica d’un grotesc espectacle de teatre de fira. Ara desgrunava un rosegó de pa i disseminava les molles per terra perquè els teuladins hi acudiren a becotejar-les. Els teuladins guaitaven l’escampadissa a distància però no gosaven d’acostar-s’hi. Al cap de poc eren les formigues les que hi acudien a rius, formigues minúscules i roges, i arramblaven el botí, ordenadament, cap al seu formiguer. Al presumpte avi Bastià tant se li’n donava, feia

371

l’efecte que s’ho passava bé igualment que foren teuladins o formigues els que feren cas de les seues engrunes de pa. L’àvia devia pensar-se que no hi havia ningú a casa, però jo em trobava a la pallissa, arreglant els conills; com que sordejava una mica, no devia haver sentit el meu renou. Va prendre una altra cadira per seure davant per davant del presumpte avi Bastià, una mica de gaidó, per no impedir-li que continuara escampant molles de pa a les formigues. –Bastià, no hi ha ningú a casa. Estem a soles, tu i jo. Pots deixar de fer-te passar per boig. Jo no et guarde rancor per tot lo que has fet. Ara tornem a estar junts i això és lo que importa... L’àvia va esperar uns instants una reacció de l’avi. Però la seua mirada esbalaïda i el somriure d’imbècil feliç no es transformaren en un senyal d’enteniment, de dissimulada intel·ligència. L’avi continuava desgrunant el pa, indiferent, i, com de costum, perorava el seu soliloqui en francès:

372

–Bonnemort était là, seul, les yeux larges et fixes, cloué sur une chaise, devant la cheminée froide... –Bastià, per favor, no em faces patir més... –li suplicava l’àvia– I parla com les persones, collons... Prou de comèdia... Ni tan sols les imprecacions que l’àvia va enfilar després van aconseguir de variar el posat extraviat del presumpte avi Bastià. –Le vieux ne bougeait pas, ne clignait pas les paupières sous le coup de lumière de la porte, l'air imbécile, comme s'il n'avait pas même vu entrer tout ce monde... A la fi, el geni de l’àvia va poder més que la paciència inicial. Li va arrabassar el bocí de rosegó de les mans i el va reballar amb ràbia contra la paret de la pallissa. De colp i volta, els trets del presumpte avi Bastià van fer un canvi sobtat, com si a un xiquet li hagueren arrabassat bruscament el seu joguet. Però aquesta transformació, que podia haver insinuat un indici de reacció intel·ligent, va durar només un breu instant.

373

Enfurida, l’àvia va incorporar-se dràsticament de la cadira. D’una revolada va encaminar-se escales amunt, cap a la seua habitació. Vaig abandonar la pallissa per afanyar-me a sentir-la com enraonava amb la tia Marta la morta. Des del replanell de mitjan escala, parava l’orella per copsar-ne la conversa, que en realitat era un monòleg, perquè no m’era permès de sentir la veu de la tia Marta la morta. Escoltava que l’àvia li assegurava que ella sabia del cert que l’avi feia comèdia, per por a les represàlies polítiques o per no tenir pebrots per encarar-se amb la família, penedit pel que havia fet a França. –Si fóra aixina, encara el perdonaria, veges que et dic, Marta... Ara, si realment està sonat de veritat, ja veus tu per què l’hem de tindre aixina i mantindre’l: un endergue inútil. Li diré al xicon que l’envie a un manicomi. Ací, poc podem fer per ell si realment és boig... Li donaré un mes. Si no li veig un canvi, que el tanquen... Ah, no, Marta. Crueltat, dius? Això no és crueltat.

374

Crueltat, la seua, per deixar-mos convençuts que era mort, mentres ell refeia la seua vida allà a França i es tornava a casar. I mentrimentres, jo, ací, junyint com un ruc de càrrega per traure la família a una vora, i cada dos per tres a dur-li flors i plorar-li la mort... Sempre has sigut blaneta de cor, Marta. I ara que eres morta, es veu que encara se t’ha reblanit més... Si ell no fa per espavilar, diré inclús que m’havia equivocat, que no el reconec com a marit meu, que és un estrany i que se l’emporten. I jo tornaré a portar-li flors a la Casa Blanca. M’estime més un marit mort que no este ser sense ser que m’ha aparegut de sobte, com una borradura de calor...

375

ELS MORTS I ELS VIUS

Vora el casinyot de Benet el gitano es va aturat un vehicle de la policia municipal. La veu d’alarma recorregué casa per casa com una metxa encesa. A la nostra, l’avís el va portar Blaia la Meniquités, astorada i balbucejant, com si fóra ella a qui hagueren vingut a endur-se’n. L’àvia Tònia i la mare, que en aquell moment preparaven el dinar, abandonaren el guisador i es precipitaren cap al carrer. En aquella hora de ple migdia, hora de faena, no hi havia hòmens al barri, feta excepció de

376

Simó el borratxo, qui des de la seua portalada guaitava esparverat cap al casup rovellat del seu amic. Com totes les dones que havien abandonat les seues cases i s’havien aplegat a corre-cuita al carrer, ell també recelava la desgràcia amb què havien assenyalat Benet el gitano. Moments més tard sentírem els seus clams i els renecs, interromputs de manera freqüent per la tossera greu dels seus pulmons malalts, resistint-se a abandonar la seua casa de llandes mentre dos policies l’arrossegaven cap al cotxe per la força. Des de la distància, observàvem els fets paralitzats per la impotència. Quan els policies van aconseguir d’encabir Benet al cotxe i marxaren, l’àvia Tònia va rosegar una imprecació: «Filla de puta...». Va trigar alguns dies a donar la cara, Basilissa la beata. Va dir que se n’havia hagut d’anar a visitar una parenta seua a València i va provar de mostrar-se sorpresa i moderadament indignada quan li explicaven com s’havien endut Benet el gitano. Però tothom sospitava d’ella, malgrat que fugia d’estudi

377

quan la burxaven. A la fi, la pressió constant va causar efecte i la beata va confessar que ella havia parlat amb les autoritats municipals perquè s’emportaren Benet a un hospital. –M’ho dictava la meua consciència, la meua necessitat d’obrar per caritat cristiana... Vam esperar inútilment que Benet regressara a les Eretes. Revolàvem sovint pels voltants del seu casup de llanda, desesmats, confiant encara si de sobte hi apareixia, refet de salut. El que restava de la seua llar rovellada, les escasses pertinences que no es va endur la policia l’endemà que se l’emportaren, va anar desapareixent de mica en mica: paraigües, perols, cassoles, les capsetes de llumins que guardava en la caixa de codonyat, una bossa amb uns pocs caramels... L’última de les pells que havia deixat penjada del fil de cànem, la va agafar Nolo Ribes per folrar-se el selló de la bicicleta, quan se’n compraria una.

378

El casinyot, ara que no hi vivia ningú, va anar malmetentse ràpidament, assolant-se sense remei. I nosaltres, quan assumírem la certesa, pel que sentíem a dir en casa, que Benet no hi regressaria mai més perquè l’havien tancat en un asil de pobres de València, tiràvem pedres a les llandes com si no ens importara l’absència de Benet. Però ens importava. Tiràvem pedres a la seua antiga llar de llanda rovellada per palesar la nostra ràbia. Ens rebel·làvem contra la injustícia dels qui no havien respectat el parer d’un home que volia morir en casa seua i ser enterrat davall el seu garrofer. Cada cudolada que estavellàvem contra les llandes la desitjàvem sorollosa, que tot el barri l’escoltara, un espetec sonor i ressonant, com una campanada. Però en realitat sonava com un esquellot, sense a penes vibració, un clong sec i somort, escanyat. –És com si li pegàrem a una casa morta –va interpretar-ho un dia Nolo Ribes.

379

Deixàrem d’apedregar l’antiga llar de Benet el gitano. La deixàrem morir en pau. Amb el pas dels dies, les velles llandes les anàrem colgant a poc a poc amb pedres i amb grapats de terra dels voltants, com si li construírem la sepultura. Una sepultura davall el garrofer, on desitjava haver estat enterrat Benet el gitano. Odiàvem Basilissa la beata. Al barri tothom li feia el buit. L’àvia Tònia deia sovint que no li sabria greu tornar a creure en Déu, que voldria tornar a creure que hi havia un cel de recompensa i un infern de càstig. –Voldria creure-ho perquè tindria satisfacció de saber que eixe sacre de missa diària acabaria sofrimant-se a l’infern... L’infern, però, li’l vam acostar nosaltres durant uns quants dies. En un de tants li penjàrem una palera del picaport. En retirar la persiana, quan va tornar de missa, va pegar un crit. Irada, es va plantar enmig del carrer, cridant i mostrant als

380

parroquians que borrutxaven en la taverna de l’arrier la palera de l’ultratge: –Zelosa, jo? Jo, zelosa? Jo no tinc zels de ningú i menys encara de cap mort de fam d’este barri. Déu Nostre Senyor vos imposarà a cada u la sentència divina que vos mereixeu! Simó el borratxo se li va encarar, espès com anava, balbucejant paraules incomprensibles. Tot d’una es va abaixar els pantalons i va sospesar amb la mà el seu sexe, de notables proporcions, com si li l’estiguera oferint. Aquesta provocació obscena va moure les rialles dels qui l’empenyien per darrere, però va encendre encara més la ira de la beata, que va llançar la palera contra Simó el borratxo amb la idea d’encertar-li les parts de què es vantava. Sort va tenir Simó que la palera va volar prou desviada a la seua dreta i va caure en terra sense conseqüències. No va ser l’única vegada que Basilissa va trobar una palera penjada del seu picaport. Un altre dia li empastifàrem la

381

persiana de merda de gos, un altre li pintàrem una creu en la porta amb la inscripció R.I.P sota el seu nom. Però la gota amb què vessàrem el got va caure el dia que li clavàrem en la porta un gripau mort. L’endemà, acudiren al barri un parell de policies i, casa per casa, amenaçaren de posar denúncies si no cessaven les intimidacions a la beata. Ningú no ens hi va recriminar res, ni directament ni amb al·lusions, després que va venir la policia a fer l’advertiment. Però ens clissaven al biaix, demanant-nos que deixàrem la beata en pau amb els seus ressentiments. Simó el borratxo, però, la va tenir uns quants dies en boca: –Eixa beata està amargada per falta de piu. Si em deixarà ficar-li esta berena meua entre les cames, no havia de vore ella ni res el cel per un forat, angelets i tot cantant-li l’al·leluia. –A eixa no li obris tu la figa ni amb un fes! –va determinar Dúlia la tavernera.

382

Ara que Benet el gitano no baratava les pells de conill, nosaltres les enterràvem al voltant d’on havia tingut la seua casa de llanda. Hi posaven creus de branquillons i resàvem una oració que ens inventàrem:

«Conill matat, conill pelat, vindrà Benet i et baratarà. Caixeta de mistos, corruco redó, s’assenta el dimoni en el teu socó.»

383

L’AÜIXADOR DE MOSQUES

Saps, Vicent? Trobe a faltar Benet el gitano. La ressentida de la beata ha mogut cordetes perquè se l’emportaren a un hospital de pobres. Estem planejant de fer-li unes quantes isetes perquè sàpia de quin mal ha de morir... I tu, Vicent, de quin mal moriràs? D’avorriment? O ja estàs mort? Ta mare diu que les mosques assenyalen la mort, per això estic jo ací, per aüixar-teles i alhora aüixar-te la Mort perquè no se t’emporte. Mentres jo estiga ací, mentres jo tinga esta espasa màgica en forma d’aüixador de mosques, la mort no vindrà a per tu, Vicent.

384

Algú ha fet eixe tracte amb Ella. Com el que va fer la vella Misèria i la Mort quan vivia a la Casa Roja. La saps, tu, la història de la Mort i la vella Misèria? Mos la va explicar Benet un dia que passàvem per allà i vam dir d’anar a collir figues. Te la conte: Vivia la vella Misèria en la Casa Roja i tenia eixa figuera tan gran que hi ha a la replaça, i els xiquets d’aleshores pujaven a la figuera i se li menjaven les figues i la feien batre que res és. Una nit de trons i rellamps i aigua a cànters va tocar a la porta de la Casa Roja una dona que deia que fugia de l’aiguarrada. La vella Misèria, pobra i tot com una rata, la va convidar a pa i figues i li va arreglar un matalaf de pallocs vora el foc. Al sendemà, la dona va dir que en realitat era la Mort i que venia a emportar-se-la. La vella Misèria li va suplicar que no se l’emportara, que pobra i tot volia viure encara un quants anys més. I la Mort li va dir que com l’havia acollida tan bé, li concedia tres anys més de vida. Però la vella Misèria encara li va demanar un altre favor, i era que com els xiquets li furtaven

385

les figues que eren el seu aliment que encantara l’arbre de manera que qui pujara no poguera baixar si ella no ho consentia. I este desig també li’l va concedir la Mort. I mentres va viure la vella Misèria a la Casa Roja, tots els qui pujaven a la figuera per furtar-li les figues no podien baixar fins la vella Misèria volia. En passar els tres anys convinguts, la Mort va tornar a la Casa Roja per endur-se la vella Misèria, però ella encara no tenia ganes d’anar-se’n amb la Mort i li va dir que abans d’emportar-se-la que li collira unes figues, que tenia desig de menjar-se’n unes quantes abans de morir, i la Mort, que no se’n recordava de l’encantament que li havia fet, va pujar a la figuera i no en va poder baixar. Total, que la vella Misèria li va dir a la Mort que la deixava baixar només si li prometia no vindre mai per ella. I la Mort ho va acceptar. Des d’aquell dia la vella Misèria va abandonar la Casa Roja i corre pel món com si en fóra l’ama. Sabent i tot que la vella Misèria ha deixat la Casa Roja, fa por pujar a la seua figuera, per si

386

encara està encantada i ens hi quedem enganxats com cagarneres en un parany d’envisc... Ja veus, Vicent, jo és com si fóra el teu guardià i si un dia deixe de batre l’aüixador vindrà la Mort i se t’emportarà... Ben mirat, Vicent, no sé què et convindria més. Total, per a la vida que fas... Si és que tu fas vida, que no ho sé... I mentrimentres, ton pare va solsint-se de desesperança i ta mare acaba de desbalfiar els pocs havers que tingueu consultant saludadors, bruixes i esperitistes, que entre uns i altres ja vos han escorregut la butxaca com una llima... Saps, Vicent? Ma mare m’ha dit que igual a final d’any ja no estarem ací, que si la criden d’una fàbrica d’Ontinyent mo n’anirem allà a viure, i jo entraré també en la fàbrica de seguida que podré. Ma mare està farta d’estar en amo, de viure a tall d’espasa de sol a sol i de dilluns a diumenge i no vore’s cera en les orelles ni per comprar-se un vestit nou. Quan torna a casa, la senc moltes nits que plora i que parla amb mon pare. Però mon pare no se li apareix a ma mare com se li apareix la germana a

387

Tònia la Republicana o l’home aquell que es va penjar prop de ca Benet, i que des que s’han emportat a Benet ja no ve a jugar a les cartes a ca Simó el borratxo. Mon pare no se li apareix a ma mare, però ella parla amb ell com si el tinguera davant. Igual que jo parle amb tu, com si m’escoltares i m’entengueres, i ni m’escoltes ni m’entens, que tu també estàs com si estigueres mort i si no ho estàs del tot és perquè jo t’espante la Mort amb la meua espasa màgica com un aüixador de mosques... Saps què podríem fer tu i jo, Vicent? Anar-mos-en als Estats Units, a Cap Canaveral i colar-mos en l’Apol·lo Onze. Dins de poc ha de fer una missió en la Lluna, l’Apol·lo Onze. Els astronautes Armstrong, Aldrin i Collins baixaran a la terra de la Lluna i la xafaran com si xafaren l’arena de la platja, com si xafaren este camí de pols, igual igual. Tu i jo mos podríem colar en l’Apol·lo Onze i pujar a la Lluna i no baixar ací mai més... Si jo me’n vaig a Ontinyent, Vicent, qui t’espantarà a tu les mosques? Qui t’espantarà la Mort?

388

ELS MORTS I ELS VIUS

Artemina Gomis havia tingut casa a les Eretes durant molts anys. L’àvia havia vist créixer Lluïsa, la seua filla, companya inseparable de jocs de la tia Teresa en els seus anys d’infantesa. El dia que Lluïsa ens va visitar, l’àvia Tònia va alegrar-se molt. Havia arribat a les Eretes en un cotxe conduït per ella, un Seat 600, l’aparició del qual va despertar notable expectació al barri. Els automòbils no solien atrevir-se a transitar entre els clots i la pols i les Eretes, de més a més eren un símbol d’inabastable

389

categoria econòmica i social. L’aparició de Lluïsa conduint el seu propi cotxe, els seus vestits a la moda, l’aire, doncs, de dama de societat, va consternar-nos com si una princesa haguera vingut a visitar el seu antic barri de ventafocs. Especialment les dones la van obsequiar amb tota mena d’adulacions i acataments. Per bé que no oblidaren oferir-li també el seu condol, pel recent traspàs de sa mare. Encara ens guardava en la memòria, a Carmeta i a mi. Carmeta no hi era, i jo vaig rebre d’ella l’habitual afalac d’aquestes ocasions de retrobament: «Com has crescut; ja fas camí d’home». Quan la seua família va marxar de les Eretes jo encara no tenia els anys de Maria, a qui Lluïsa, és clar, no coneixia. Mentre la mare preparava cafè al guisador i buscava unes pastes per acompanyar-lo, l’àvia Tònia s’afanyava a explicar-li tot l’afer de la sobtada aparició del presumpte avi Bastià. La va acompanyar al corral per mostrar-li aquell home de mirada extravagant i vèrbola incomprensible, vegetant en el

390

seu test-balancí com una més de tantes plantes i flors que ornamentaven el nostre corral. «Com un gínjol», li l’havia descrit l’àvia Tònia a l’antiga veïna. «Sempre té eixa cara feliç, com un gínjol. Però els gínjols, ja ho saps, Lluïsa, igual que els rosers, també tenen a muntó d’espines». En aquell moment, el presumpte avi Bastià contemplava un dels horitzons del corral reclòs en un dels seus beatífics silencis. Lluïsa va escoltar l’àvia pacientment i es va mostrar comprensiva amb les seues vacil·lacions; fet i fet un oncle seu, germà del seu pare, també havia estat d’afusellat durant la guerra i el seu cos colgat en una introbable fossa comuna. Però l’antiga veïna no havia vingut a fer una visita de compliment. Quan l’àvia va acabar de referir-li les seues angúnies, Lluïsa li va explicar el motiu de la seua visita tot aprofitant que l’àvia va interessar-se per la salut del seu pare, viudo de feia poques setmanes.

391

–Malament –va dir Lluïsa–. El pare es troba molt malament. Fa setmanes que no dorm i està patint molt. Lluís Cot patia, però no es moria. Havien viscut molts anys a les Eretes, en una de les cases que ja s’havien assolat. Lluís Cot, quan va marxar del barri no havia volgut ni posar-la a vendre ni llogar-la, i per temps la casa va anar solsint-se fins assolar-se. Uns s’emportaren les teules de la casa difunta, d’altres la fusta de les bigues i les jàssenes, fins deixar-hi només un munt d’enderrocs, amagatall de serps i rates. D’aquell dia de partença, aviat en faria sis anys. La inesperada herència d’una casa a Carcaixent, d’una tia fadrina que, sense que en saberen els motius, els havia retingut en la memòria i recordats en el testament, va ser la causa que Lluís Cot i la seua família abandonaren, sense cap mena de recança, el barri de les Eretes. I per demostrar que, com sant Vicent Ferrer, d’aquell territori ingrat no volien ni la pols, s’espolsaren les espardenyes quan se n’anaven i només per Nadal solien enviar una targeta de

392

felicitació a nom de l’àvia Tònia. La darrera notícia, però, que vam tenir d’ells no va ser una felicitació nadalenca, sinó un recordatori de defunció. Però quan ens va arribar per correu feia dies que Artemina Gomis era enterrada i se li havia fet la missa de sufragi. Així i tot, l’àvia em va fer escriure una breu nota de condol, en nom d’ella i de tota la nostra família. –Molt malament es troba el pare, tia Tònia –va reiterar Lluïsa a l’àvia–. És per això que he vingut, per demanar-li ajuda. L’àvia va pensar que potser Lluís Cot patia alguna malaltia que potser podia guarir o alleujar amb alguna de les seues pòcimes de tradició familiar. Però no era aquesta la mena d’ajuda que requeria per a son pare la nostra antiga veïna. –Vostè sap, tia Tònia –va començar a explicar-se Lluïsa– que el papa i la mama estaven molt units... –Lluïsa va repensarse aquesta inicial afirmació– Bé, en realitat, com vostè sap, tia, el papa no sap ni lligar-se els cordons de les sabates. La mama el

393

va convertir en un home inútil per a tot, i només li ha faltat donar-li el menjar a cullerades, com als xiquets. Ella es pensava que era la seua obligació de muller no consentir que el seu marit fera cap d’esforç. Fins a l’extrem que el papa, mentres va viure la mama, ni els botons de la camisa es passava. Per això ella sempre li deia, «Què faràs tu sense mi, Lluís, quan em moriré?», i el papa, tot innocent ell, li contestava: «Morir-me com tu». Quantes voltes els he sentit esta conversació, tia Tònia... Quantes... I quan la mama es moria, d’un càncer, mentrimentres anava apagant-se, no parava de cascar-li amb la consumeta de «Què faràs tu, sense mi, Lluís, quan em moriré?» I el papa també li contestava lo mateix, «Morir-me com tu». Un ram de llàgrimes va interrompre la narració de la nostra antiga veïna. Se les va eixugar amb un mocador de fil, amb les seues inicials brodades, i aviat va prosseguir el seu relat:

394

–Quan la mama es va morir, el papa ho va tornar a dir estant ella de cos present: «Poc em queda d’estar ací». En eixa convicció estava, el papa. I anava fent i passant dies. Però farà cosa de mes i mig, per les nits, mentres dormia, de repent una força estranya el tirava fora de llit. Patapum: a terra! El papa mos ho deia, que era com si algú l’espentara. I aixina una nit i una altra nit. Inclús va intentar gitar-se en una altra habitació, i igualment aquella força el feia fora del llit... El papa, sense dirmos res a mosatros, se’n va anar a visitar una esperitista d’allí de Carcaixent, que li va dir que aquella força que el tirava del llit era una ànima en pena, algú que havia mort i a qui ell havia fet una promesa que no havia complit. El papa va recordar les promeses que li feia a la mama, que ell es moriria a continuació d’ella. I per això, a partir d’aquell dia, va escomençar a no menjar; s’excusava que no tenia fam, que tenia un pes en la panxa... Curiosament, mentres no prenia cap d’aliment, aquella força no el tirava del seu llit. O siga que no menjava, però

395

dormia. Però a la que portava quatre o cinc dies de dejuni, el papa va perdre la voluntat i es menjava pedres i tot. I aleshores, patapum, tia Tònia: una altra volta fora del llit. Va ser aleshores quan mos ha vo explicar. Plorava i tot, que feia pena vore’l, tia. Mos deia que havia intentat de tirar-se al tren, però de pensar en el dolor de la trompada, a última hora s’acovardia. I si es penjava, pensava com patiria mentres la corda li tallava la respiració i l’estrangulava. A enverinar-se i tot, havia pensat, tia. Però amb quin verí? D’on el treia? I deixar-se morir de fam, com havia intentat, ja havia vist que li faltava la voluntat, que quan l’estómac li feia ruc-ruc rosegons florits i tot que era capaç de menjar-se... I aixina estem, tia Tònia, que el pobre papa no dorm. Però menja. No dorm i no troba la manera de morir-se per poder complir la promesa que li havia fet a la mama. I veja vostè, tia, què ha de fer el papa si no es mor. Culpa d’ell no és, perquè ell ja voldria, morir-se. Però és el que jo li he dit: «Papa, la vida i la mort estan en mans de Déu, i Déu creu que encara

396

no t’ha arribat l’hora de la mort. I contra la voluntat de Déu no pots anar...» I ell em diu, pobret, amb les llàgrimes als ulls, uns ulls bossuts i tresullats de no dormir: «Ai, filla meua, vés i explicar-li-ho això a la mama...» Lluïsa va fer una pausa en la seua llarga exposició. Intentàvem comprendre què tenia a veure aquella història amb nosaltres, i com hi podíem intervenir, si és que Lluïsa havia vingut amb la idea que potser podíem oferir-li alguna solució o cap mena d’ajuda. –Hem intentat de posar-mos en contacte amb l’esperit de la mama –va reprendre la narració Lluïsa–, explicar-li la situació allí mateix, en el dormitori. Com que no traem res a carregador i continuava tirant-lo fora del llit, acompanyàrem el papa a casa d’aquella esperitista que li havia aclarit l’origen del problema, però la dona mos diu que hi ha una força que fa com una barrera que li impedix de posar-se en contacte amb l’esperit de la mama... I enmig d’esta gran desesperació nostra, mon hem

397

enrecordat de vostè, tia Tònia. Perquè vostè veu i parla amb l’esperit d’una germaneta seua, que va morir de xiqueta. O almenys això es comentava quan vivíem ací... L’àvia, i tots nosaltres, vam entendre llavors què havia vingut a buscar Lluïsa: la intercessió de la tia Marta la morta. –Ja entenc què vols que faça –va assentir l’àvia–. Ara mateix pujaré a la meua habitació i li diré a la meua germana que busque ta mare i la faça entrar en raó. Això que has dit de la voluntat de Déu crec que serà un bon argument. De fet ta mare en vida va estat molt clavada en religió. Ara mateixa li explique el cas a la meua germana... L’àvia va alçar-se penosament i es va encaminar cap a aquelles escales que tant li costaven de muntar. –Quin trencacames –es va lamentar en trobar-se davant el primer escaló.

398

ELS MORTS I ELS VIUS

En un no res es va congriar al cel una espessa negror que va enfosquir-ho tot com si la nit s’hi haguera precipitat per castigar-nos amb una calamitat bíblica. En aquell moment jo estava ajudant l’àvia: enmig del corral pelava tomaques per ferne confitura. –Entrem cap a dins –va aconsellar l’àvia Tònia en copsar que la foscor de la tempesta esdevenia tan densa.

399

Arreplegàrem els estris i els gibrells i ens posàrem a cobert, a l’eixida, per aprofitar la minsa claror que encara ens permetia l’oratge tancat d’imminent tronada. El presumpte avi Bastià, el férem alçar-se del balancí i l’instal·làrem al costat nostre. –Quan era encara beata, abans del conèixer-lo –l’àvia va assenyalar el presumpte avi Bastià amb un gest amb el cap– i fer-me de les seues idees, si mos cauïa damunt est oratge de tempesta, mos aclamàvem a santa Bàrbara: «Santa Bàrbara anava pel camp buscant l’Esperit Sant. Tres rajos veu venir: un de foc, un de pedra i un altre que rellampega, santa Bàrbara donzella». –I la tronada, desapareixia? –No. Però mos feia comboi recitar l’oració. –I des que deixares de ser beata, ja no has tornat a recitar l’oració contra les tronades. –Mai.

400

–I tu, abans de conèixer-lo, anaves a missa... –I em confessava i combregava i no em perdia ni una provessó. Ell, qui t’ha vist i qui te veu, mateta de fenollet, em va cabdellar amb les seues idees revolucionàries, en contra de l’església i contra els capellans. Aixina i tot, jo, inclús en guerra, anava ara i adés a missa, però sempre quan era un rés per algú que era parent o conegut. Quan vaig vore quina classe de rebordonits són el clero va ser quan... –l’àvia va interrompre en sec el seu relat, i em va advertir:– Escolta Joan, de tot açò que et conta la iaia, de la guerra, dels rojos i dels capellans, no has de dir ni mitja paraula a ningú. Ni als teus millors amics. Tot açò t’ho conte perquè bé està que algú de la família sàpia els pèls i senyals de la nostra història, però si anaves dient-ho pel carrer, podríem acabar tots a la presó... Ho has comprès, que mut i callosa que ve la rabosa? –I tant que ho he entès, iaia! M’ho repetixes sempre!

401

–Molt bé. En eixe cas, et contaré quina mos va passar durant la guerra, perquè sàpies de quina borda llei són les rates d’església... L’hivern de l’any 37, pel desembre, el iaio tornava a casa, de nit fosc, d’una reunió del comitè. En arribar poc o menys on estava la barraca de llanda de Benet el gitano, just en el camí escorredor que abaixa entre les dos murades dels horts, el iaio es va posar a pixar. En això que sent alguna cosa que llisca per terra i el iaio diu que va pensar: una serp! Però les serps no gemequen, i allò que ell, si és ell –va assenyalar l’avi Bastià, que ara feia becaines al balancí–, acabava de pixar, havia gemecat com una persona. Contava ell que va encendre la mistera i va trobar-se un home amb tres o quatre ferides de bala, però que encara era viu. No s’ho va pensar dos voltes: se’l va carregar al llom i me’l va dur a casa. L’amagàrem dalt, a l’andana, on ara dorms tu i les xiques. L’home no feia més que queixar-se i aclamar-se a la marededéu i als santets, per això i per un alçacoll que li trobàrem en una butxaca vam saber que

402

era capellà. El iaio se’n va anar a buscar un metge que era parent de lluny seu i va fer que li traguera les bales. Fóra com fóra, el capellà aquell va salvar la pell gràcies al iaio, i això que ell estava amb els del comitè revolucionari. Total que, una volta el mossèn va trobar-se refet i amb forces, una nit el iaio, amb un amic seu de prou confiança, el carregaren en un camió i déu sap on el reballaren. El cas és que va arribar a la zona dels seus, dels nacionals. En acabar-se la guerra, al iaio, els feixistes que havien guanyat el van detindre de seguida, li feren un juí sumaríssim i el sentenciaren a mort. Com que sabíem el nom d’aquell capellà a qui li havíem salvat la vida, em vaig posar a remoure cel i terra per trobar-lo i que testimoniara a favor del iaio, per intentar que li canviaren la pena de mort per una de presó, foren els anys que foren. Total que al final em vaig fer amb aquell retor, José María crec recordar que li deien de nom, el cognom l’he oblidat. El vaig trobar i li vaig explicar en quin destret estava el iaio, i tota la família, és clar. Del cognom me

403

n’he oblidat, però les paraules que aquell malparit de capellà, més fals que l’ànima de Judes, em va dir, no les he oblidades; totes les recorde, una per una: «Yo m’ocupo solamente de las cossas de Dios, no de las cossas de los hombres. Hasle llegar mi bendisión y dile que ressaré por su alma, si és que la custícia de los hombres, inspirada por Dios, assí lo desside. Que Él, con su infinita misericordia, lo acoja en su seno...» Jo li vaig dir que no el necessitava per donar-li l’extrema unció, que per pernoliar-lo no li anaven a faltar capellans. Volia el seu testimoni a favor d’ell, explicant com li havia salvat la vida... No vaig traure res a carregador. Aquell fill de la santíssima puta no va voler... L’àvia va trencar el dir. Durant uns segons va quedar totalment abstreta, com si necessitara concentrar tota la seua atenció per comprendre alguna cosa terriblement enrevessada. Va girar el cap envers el presumpte avi Bastià que encara becava. L’àvia va deixar el ganivet i la tomaca que pelava al

404

gibrell. Es va torcar les mans amb el davantal i es va incorporar. Va atansar-se al balancí i d’un brusc sacseig el va despertar. –Bastià, va ser aquell capellà...? Ell va somriure amb aquella ganyota imbècil que mostrava d’habitud, tot al temps que entonava, enrogallat, el mots inicials de La Marsellesa: «Allons, enfants de la patrie...»

405

L’AÜIXADOR DE MOSQUES Final

De sobte, la vesprada s’havia anat enfosquint paulatinament, carregant el cel de núvols grisos que presagiaven una tronada d’estiu. Ja s’havien sentint alguns trons. Plouria, ben segur, i fort, vaticinava Pepiu Martí ficat en la seua habitació, sol a casa, com d’habitual, mentre sa mare treballava a ca l’advocat. Pepiu Martí augurava que el temps donava aigua perquè pertot era ple de mosques, i la seua presència, quan amenaçava de ploure, sempre es multiplicava. Pepiu va pensar llavors en Vicent Roca:

406

va sentir llàstima en imaginar-se el seu rostre, les mans i els braços plagats d’aquells insectes impertinents. Va ser aquesta commiseració la que el va impel·lir a encaminar-se cap a la casa de Vicent Roca, Vicent de la Tassonada. Va apartar la persiana. La porta era oberta de bat a bat. Es va aturar en el llindar en sentir uns sanglots a l’interior. Ara no s’atrevia a fer una passa endins ni anunciar la seua presència. Per un moment va tenir la intenció de tornar-se’n enrere. Però no ho va fer. De primer va ensopegar amb la litografia de la Sagrada Família fugint a Egipte. La va observar uns segons, sense saber perquè la seua atenció s’hi havia fixat. Va fer un parell de passes més i va sentir els sanglots més propers. Va veure Vicent Roca assegut en la butaca de sempre, oferint la mateixa expressió passiva i inanimada. Va adonar-se del seu cabell estranyament despentinat i del coixí que reposava damunt les cames immòbils. Al seu costat, Joan Roca sanglotava amb la cara entre les mans, agenollat. Pepiu Martí es

407

va sentir intrús i va recular. Amb tot, no se’n va anar: es va aturar i va romandre quiet, observant l’escena, creient tot d’una que la seua presència era necessària. Va entendre que havia de fer saber que hi era, tanmateix no trobava les paraules adients. Finalment, va atrevir-se a dir: –Estic ací... Es va adonar tot seguit que no havia encertat a escollir la frase, no obstant haver causat l’efecte que calia. Joan Roca va cessar de sanglotar i va separar les mans de la cara. Entre el tel de les llàgrimes va endevinar els trets de Pepiu Martí. A poc a poc, es va incorporar mentre es torcava el rostre amb el revés de la mà primer i després amb un mocador. Pepiu Martí es va trobar en l’obligació de justificar la seua presència: –Com que amenaçava aigua, i tantes mosques... He pensat que Vicent em necessitaria...

408

–Has pensat bé –va fer Joan Roca amb un fil de veu–. Passa, Pepiu, passa. Allà tens l’espolsador... Va assenyalar una cadira, damunt la qual hi havia, efectivament, l’aüixador de tires de paper. –Jo me’n vaig al corral –va dir Joan Roca–. He de donar el segó a les gallines abans que es posarà a ploure... Pepiu Martí va assentir. Va esperar que Joan Roca va haver marxat per agafar l’espolsador i seure al costat de Vicent. Va fer una breu espolsada al voltant del seu rostre. Tot seguit va mirar el coixí. El va retirar de les cames de Vicent i va deixarlo vora la seua cadira. En acabant, amb la mà, va aplanar-li els cabells desfets. –Saps, Vicent? –va dir– Em pense que hui serà un bon dia perquè faces el teu viatge a la Lluna. La tronada no t’impedirà travessar el cel, per dins la nuvolada i tot, i pujar amunt amunt. A la Lluna, ja ho saps, Vicent, no hi ha mosques perquè no hi ha

409

aire. Allí estaràs de categoria, i ton pare serà feliç de saber que estaràs bé i sense mosques... Pepiu Martí va recuperar el coixí del terra. El va estovar amb dues palmades seques. Durant uns instants el va observar amb deteniment: la tela era de quadres de colors; el farciment, de borra d’algun matalàs esventrat, pesava. Es va alçar de la cadira per anar a col·locar-se per darrere de la butaca. Va posar el coixí sobre el rostre de Vicent Roca i va tancar els ulls. Va fer pressió amb les mans sobre el coixí. La borra era tan gruixuda que no permetia percebre les faccions de la cara. Temia que potser oferiria alguna resistència en notar que no podia respirar, i no sabia si tindria prou forces per aguantar el coixí si s’hi rebel·lava. Tanmateix Vicent Roca no va oferir cap resistència mentre Pepiu Martí, amb els ulls tancats, premia el coixí contra la seua cara i li enraonava:

410

–M’han dit que a la Lluna hi ha un lloc que és diu mar de la Tranquil·litat, i un altre que es diu de la Serenitat... A la Lluna no hi han mosques, Vicent... Va enretirar el coixí i va obrir els ulls. Li van caldre uns segons perquè les formes de l’estança tornaren a refer-se-li, nítides. I sospirà. Llavors va fer la volta a la butaca i va poder copsar les faccions impàvides, com d’habitud, de Vicent Roca, la boca esbatanada, els ulls, però, entretancats. Tanmateix ara era mort. Es va preguntar perquè no sentia recança ni remordiment, i sí, en canvi, una inexplicable serenitat, com si acabara de traure’s un feixuc pes de damunt. Li va acabar de cloure els ulls amb la mà i va empènyer-li la barbeta per tancar-li la boca. Ara que l’observava mort, li sorprenia la desconeguda placidesa que oferien les seues faccions, revelant-li una bellesa que havien ocultat els efectes de la malaltia.

411

Amb el coixí a la mà, va encaminar-se cap al corral de la casa. Joan Roca no donava segó a les gallines, com li havia dit. Seia en un tronc que a l’hivern havia d’alimentar la llar; fumava amb el cap cot. Va pressentir la mirada de Pepiu Martí al corral i va elevar l’esguard. Els seus ulls encara no havien perdut la irritació de les llàgrimes. Va seguir l’avanç del xiquet, amb el coixí a la mà, cap a ell. Mentrestant, va sentir-se un tro i un grapat de gotes esguitaren el sòl terrer del corral, alçant una incipient polseguera que aviat la pluja ofegaria. Pepiu Martí li va oferir el coixí. Joan Roca, després d’uns segons de dubte, li’l va agafar. El xiquet va dir: –És com si estiguera a la Lluna. A la Lluna no hi han mosques...

412

Joan Roca es va alçar, va deixar caure el coixí damunt el tronc on havia romàs assegut i junts s’encaminaren cap a l’interior de la casa. –Millor serà que te’n vages cap a casa–li va dir Joan Roca a Pepiu Martí. El xiquet va obeir d’esme. Quan era vora la porta, Joan Roca el va cridar pel nom. Pepiu es va girar. El pare de Vicent de la Tassonada va dir: –Gràcies.

413

ELS MORTS I ELS VIUS

–Ahir els astronautes Armstrong, Aldrin i Collins van arribar a la Lluna... Pepiu Martí va anunciar-nos la notícia amb solemnitat. Va assenyalar un punt aleatori en el cel esblanqueït pel sol d’estiu. –Amstrong ha posat els peus en la Lluna i ha dit: «És un pas molt xicotet per a un home, però molt gran per a la humanitat». Ho he sentit per la ràdio. M’agradaria ser

414

astronauta i dir coses tan ben dites com la que ha dit Armstrong. Ens trobàvem tots dos sols damunt la penya de la Plaça de Bous. El sol començava a picar i les cigales acreixien la potència de la seua frenètica cridòria. Vaig indicar un indret entre la darrera de les cases de les Eretes i la Casa Roja. –Nolo està pasturant allà les ovelles –vaig dir. Pepiu va davallar tot d’una de la penya i el vaig seguir. Quan fórem a prop d’on era Nolo Ribes, Pepiu va xiular-li. Nolo va alegrar-se de veure’ns i va agitar els braços perquè en afanyàrem. El seu gos, Rinti, va observar-nos impassible mentre ens hi acostàvem: només li interessaven les ovelles. –No has anat al taller de ton pare? –em va preguntar Nolo. –Hui se n’ha anat Canals, a vore fàbriques.

415

Ens vam enfilar tots tres dalt d’un nouer. Nolo va traure del sarró una petaca de tabac i ens la va mostrar amb satisfacció. –Ostra, és com la de Benet! –vaig emocionar-me. –Pareguda –va dir Nolo–. És de mon pare. Li l’he furtada. Amb idèntica habilitat amb què solia plegar els cigarrets a Benet el gitano, se’n va preparar un. –En voleu? –ens convidà. Vam respondre afirmativament i Pepiu va ser l’encarregat de calar-li foc amb un encenedor de benzina. Va produir una flama potent i pudenta. En fer-li la primera xamada, Pepiu va estossegar, i jo a continuació. Nolo no va tossir. –Pepiu diu que ahir no sé qui va posar els peus a la Lluna –vaig dir. –A saber si és veritat –va recelar Nolo, i va mirar Pepiu esperant la seua resposta. Però Pepiu no va replicar.

416

–Jo dic que és mentira –va insistir Nolo per burxar-lo. Pepiu va moure els muscles, condescendent. Però va apuntar: –Penses tu el que penses ací, allà ha passat lo que ha passat. Nolo va llançar una escopinyada a terra, va elevar el braç i va assenyalar el ramat d’ovelles que pasturava davant nostre. –Lo que sí que és cert és que no hi ha al món millor ovella que la guirra, i ja em diràs tu a mi perquè cal gastar-se tants diners per pujar a la Lluna si jo he vist en fotos que allò és un desert, que allí no creix ni un bri d’herba. No sé què menjarien les meues ovelles allà dalt: terra eixuta. Sabeu com es coneix també la guirra? Pepiu i jo ens arronsàrem de muscles. –Ovella roja. I també ovella suada, perquè la seua llana quan la toques pareix que estiga humida. Però és la millor ovella de món. La que dóna més llet, la que fa millor carn. Jo,

417

com pare, només tindré ovelles guirres. Perquè ni jo ni mon pare volem ovelles castellanes, ovelles forasteres. Nolo Ribes va saltar del arbre cap a terra. Va fer un xiulit perquè Rinti li prestara atenció. El gos va plantar les orelles i el va mirar des de lluny. Nolo li fa fer un senyal a fi que retornarà cap al ramat una ovella que se n’havia separat. Rinti va acomplir exactament les seues indicacions. Una vegada recuperada l’ovella, Nolo va tornar a pujar a l’arbre amb nosaltres. –Forasters vindran que de casa mos trauran –va reiterar el clam que havia pronunciat adés, abans de saltar de l’arbre–. Molts altres pastors estan escomençant a deixar l’ovella guirra i comprant

ovelles

castellanes.

I

l’ovella

guirra

acabarà

desapareguent... –Nolo Ribes va sospirar palesant una profunda preocupació–. Però mon pare i jo només tindrem guirres, ovelles del país. No volem ovelles castellanes. Castellans a la gerra....

418

Seguírem fumant en silenci. Observaven el pacífic pasturar de les ovelles guirres i les fugaces escorribandes de Rinti quan en descobria una que provava d’allunyar-se’n. En aquella hora de ple migdia, les cigales semblava que havien embogit. Era aquest és el seu destí per natura: cantar fins a rebentar, i la calda brusent d’aquella hora les enardia fins a la mort avinent. En aquell moment, les campanes de l’església de Sant Joan del Raval interromperen el xivarri de les cigales tocant a morts. Jo vaig dir: –Esta vesprada fan el rés per Vicent de la Tassonada... –Que en glòria estiga –afegí Nolo Ribes, i es persignà. –En la Lluna estarà –digué de sobte Pepiu, convençut–. En la Lluna, que no hi han mosques...

419

ELS MORTS I ELS VIUS

Ens acostumàrem a sentir el nom del presumpte avi Bastià a casa. Però només en boca de l’àvia. Quan menys t’ho esperaves, el pronunciava, fort, un crit: “Bastià!”. Però ell no es donava per al·ludit i continuava sumit en el seu beatífic embadaliment, amb la consegüent decepció de l’àvia: amb aquestes increpacions buscava una resposta, un gest aclaridor, una frase reveladora, un simple mot que li esvaïra els dubtes. Però el presumpte avi Bastià no reaccionava. Assegut en el balancí de lona, consumia

420

les hores amb l’esguard perdut, fent soliloquis en francès i movent el cap i les mans com si mantinguera conversació amb algú. Per evitar que es fera les necessitats damunt, regularment l’àvia o el pare l’acompanyaven al comú. Li baixaven els pantalons i ell, cal pensar que per alguna mena de reflex automàtic, feia una cosa o altra segons l’hagueren deixat dret davant el forat o assegut. Si el deixàvem sol, al cap d’un moment ens el trobàvem enmig del patí, els pantalons al garró, mirant arreu amb aquell gest seu d’imbècil feliç. De no haver-lo empapussat com a una lloca haguera mort d’inanició. Quina estranya bogeria era la seua, ens preguntàvem, que l’havia convertit en incapaç de realitzar pel seu compte activitats tan corrents com menjar, ficar-se al llit o vestir-se. De donar-li menjar,

qui

se

n’encarregava

era

Maria.

La

menuda

l’alimentava posant-hi tant d’interès que evidenciava que no s’ho prenia com un joc; no simulava, doncs, que alimentava

421

com ara la seua nina, sinó que era plenament conscient que embotia cullerades a un home extraviat que sols obria la boca per engolir quan sentia les paraules convingudes: –A vore com s’obri el fornet del iaio... I ell obria la boca per deixar que hi penetrara la cullera dirigida per la mà infantil però diligent de Maria. La menuda li preguntava i semblava que era només amb ella que s’hi entenia. Quan parava de donar-li de menjar, ella li demanava: –Iaio, conta’m coses de la teua vida... I ell li perorava en francès, sempre amb dicció vehement, impulsat per un estrany abrandament que omplia de passió l’oratòria les seues incomprensibles paraules: –Négrel dut se résigner à tirer la corde du signal, pour qu'on le remontât. Puis, il se fit arrêter de nouveau. Une stupeur lui restait, celle de cet accident, si brusque, dont il ne comprenait pas la cause...

422

Arran de l’arribada del presumpte avi Bastià, l’àvia Tònia i la menuda evidenciaren la seua sorprenent similitud de caràcters. I no era només perquè de tota la família solament elles podien veure i parlar amb l’espectre de la tia Marta la morta. Entre totes dues, havien pres la responsabilitat de cuidar aquell patètic personatge que havia irromput dràsticament en les nostres vides, somovent-les com un violent terratrèmol. A més d’aquesta complicitat, quan jugava, la menuda repetia les accions i les paraules de l’àvia. –Que et fa mal, mante? –li deia a la nina– Les angines? Ara te les trencaré i et posaràs boneta... Amb la mà, la menuda feia fregues en la gola de la nina, tal com havia vist fer-ho a l’àvia, i recitava l’oració guaridora: «La Verge Maria, quan pel món anava, amb oli de cresol tot ho curava.»

423

ELS MORTS I ELS VIUS

L’únic efecte positiu que havia comportat l’aparició del presumpte avi Bastià va ser la seua paga francesa, prou elevada, si més no per al nostre nivell de vida d’aleshores. Però això no compensava el fet que el caràcter de tots els de casa s’havia transfigurat, sobretot el del pare i el de l’àvia. El pare s’havia tornat més apocat, la veu li va perdre vigor i parlava amb una exhalació dèbil i forçada. Passat el temps, he volgut interpretar que se sentia com si li hagueren passat comptes i el

424

saldo li haguera eixit a pagar. I pagava, tanmateix no sabia per quina falta comesa, amb la sobtada aparició del seu presumpte pare. L’àvia, per la seua banda, va tornar-se més callada, el seu geni va esmussar-se i les seues idees també. Del contrari no s’entén que quan Basilissa la beata li va demanar de participar en la col·lecta per comprar una imatge de sant Roc, l’àvia no l’engegara i, en comptes d’això, només preguntara per la part a escot que ens tocava. Això de la imatge de Sant Roc no va ser, però, una idea de la beata, sinó de Gaspar l’arrier, que es queixava que teníem un barri sense protecció de ningú. –I en conseqüència, totes les desgràcies mos vénen a parar a ací. Enguany, tres morts. Vore’m quina mos prepara l’any venint. Per molta ruda que tingam a casa, tenim la sort d’esquena. Com si a tots els d’ací se mos haguera tombat el saler a taula o haguérem posat tots alhora el pa del revés.

425

Es va fer una primera reunió, informal, a la taverna i va crear una comissió d’investigació que havia de proposar quin sant o santa havia de protegir el barri de les Eretes. Després de molt de deliberar i discutir, tres van ser els glorificats que arribaren a la selecció final: sant Pere, sant Vicent i sant Roc. La decisió definitiva es va prendre per insaculació. En una gerra petita hi posaren, convenient doblegades, tres estampetes de cada un dels sants en litigi. A Rafel Sempere li va tocar de fer el paperot de mà innocent. Li embenaren els ulls i el feren remenar dins la gerra abans de traure l’estampeta guanyadora. I va eixir-ne triomfador sant Roc. No hi va haver discussió, no sols perquè tothom s’havia compromès, prèviament a la tria, a acceptar el resultat fóra quin fóra, també perquè l’onomàstica de sant Roc s’esqueia el 16 d’agost, tot just al cap de poques setmanes. Tothom tenia ganes de dedicar un parell de dies de festa al nou sant benefactor, per més que alguns trobaven que

426

potser la mort de Vicent de la Tassonada havia d’ajornar la celebració. Basilissa la beata va passar per casa per demanar la part que ens corresponia per poder comprar la imatge de sant Roc –«Un i un fan dos, sant Roc i el gos», cantussejava la Maria–. Sens dubte ella esperava trobar-se amb la mare, que per a aquests menesters era prou més contingent. Però es va topar amb l’àvia, i Basilissa la beata tremolà en topar-se-la davant per davant. En el barri tothom havia tornat a dirigir-li la paraula, per bé que no havien oblidat que per culpa seua s’havien emportat Benet el gitano a rossegons i contra la seua voluntat. –Els qui vivim a les Eretes som com nàufrags en una barca a la deriva, i ací mos necessitem tots, els bons i els roïns –havia raonat Gaspar l’arrier quan, abans de la reunió, algú havia demanat si se l’havia de convocar, a Carmina la beata. Només l’àvia Tònia s’havia mantingut ferma en la decisió de negar-li la paraula. Fins el dia que vingué a demanar-nos la

427

part aliquota del sant. Es trobaren cara a cara, i entre que li ho dic que no li ho dic, dubtes i quequejos, Basilissa la beata va gosar fer-li avinent l’encomana que portava. Per a major sorpresa de la beata, l’àvia no li fer cap d’escarafall i va preguntar tot d’una a quant tocàvem per casa. I en saber-ho li va lliurar la quantitat sense discutir-li-la. La beata no se’n sabia avenir. Compraren la talla, d’algeps fi, i la posaren en una fornícula feta a propòsit en la frontera de la taverna. Escolliren aquest emplaçament perquè era la casa que estava situada més a meitat de carrer, equidistant dels dos caps que eren ca Pixera i la casupeta de Simó el borratxo. Era un sant Roc, amb el gos que li llepava la ferida de la cama, de poc més de mig metre d’alçària. El barri era curt d’habitants i pobre d’havers. El sant no els ho tindria en compte això, com en la paràbola de la viuda pobra que explicava Jesucrist, havia assenyalat la beata. Es va constituir una comissió de festes i demanaren al rector de la

428

parròquia de sant Joan, mossèn Severí, que els fera una missa de campanya, a poqueta nit, quan ja refrescava una mica en l’abrusat mes d’agost. A Samuel Reig el van convèncer perquè tocara el clarinet en les despertades i en el ball de folies. La majoria ja no recordaven els passos de les folies ni de la dansada. Feia alguns anys que la música oficial era el flamenc i els balls per sevillanes, mentre que les danses pròpies havien caigut en desús. L’únic que coneixia el passos era Simó el borratxo, a qui l’ajuntament llogava per disfressar-se de cabut en la desfilada del Corpus i ballar la dansa dels nanos en companyia dels vells gegants, decrèpits i espentolats. Van decidir de pagar-li alguna cosa perquè ens ensenyara a ballar. Jo m’hi vaig apuntar i la menuda també. Dies abans de la festa, la menuda i jo assajàvem la folia en el corral. El presumpte avi Bastià s’estava, com d’habitud, ajocat en el balancí de lona. Llavors Maria va dir: –Vaig a ensenyar-li-ho al iaio.

429

Es va col·locar davant del presumpte avi Bastià. De primer ell no la mirava. Fins que la menuda va dir: –Iaio, mira com balle les folies... Ell la va mirar i va somriure com de costum. Però tot d’una l’avi Bastià va cantar:

«Més m’estime ser pastor i anar per eixes muntanyes, que no birbador d’arròs que em piquen les futimanyes...»

Dins la casa, l’àvia, que hi cosia, vam sentir-la que plorava.

430

ELS MORTS I ELS VIUS

L’àvia Tònia estava esverada perquè la seua germana no se li apareixia. Just des que li havia demanat l’encàrrec de buscar Artemina Gomis perquè deixara de fer la guitza al seu marit, si al capdavall la voluntat de Déu era que continuara patint entre els vius. Finalment, la tia Marta la morta va regressar a l’habitació de l’àvia, però no per comunicar-se amb ella sinó amb la menuda.

431

L’àvia volia tallar-li els cabells a l’avi Bastià en el corral i la menuda havia pujat a l’habitació per agafar les tisores que l’àvia guardava en un calaix de la seua còmoda. Quan va baixar li va dir: –Iaia, acabe de parlar amb la tia Marta. La inesperada notícia va torbar l’àvia Tònia. Un instant després, les seues faccions sorpreses es tornaren alleujades i apuntaren una certa emoció. Es va incorporar d’una revolada i entenguérem que se’n pujava a parlar amb la seua germana. Però la menuda li ho va impedir. –No puges que no la voràs, iaia –va dir-li. L’estupor va tornar a modificar les faccions de l’àvia–. No vol vore’t –va anunciar-li la meua germana, i el gest d’incomprensió va accentuar-se-li. –I això, per què? –va balbucejar l’àvia. Però tot d’una va desviar-se i va demanar per l’afer d’Artemina Gomis, si l’havia trobada.

432

–Sí que l’ha trobada. I li ha donat l’encàrrec que volies. Diu que Artemina Gomis li ha dit que el seu marit és un covard i que potser li caldrà una ajuda... Quina classe d’ajuda necessitava Lluís Cot? Dies després que la tia Marta la morta tornara a fer-se visible a la menuda vam rebre un recordatori de defunció i una missiva de Lluïsa, l’antiga veïna que ens havia demanat la intercessió de la tia Marta la morta. En la carta de Lluïsa que acompanyava el recordatori, li explicava a l’àvia que poc després d’haver vingut a visitar-nos, cap força sobrenatural no va tornar a fer fora del seu llit el seu pare. I no solament dormia com l’algeps, menjava amb una gana desconeguda. Fins a l’extrem que en una setmana va engreixar-se cinc quilos. «Menjava com un buc, tia –li havia escrit Lluïsa–. Estàvem que mos en fèiem creus. Tenia un llustre com no l’havia tingut en la vida. Sempre tenia gana. Un dia va vindre a casa amb un plat de figues de pala i va dir que se les

433

volia menjar per a les postres. Jo li vaig recordar que anara amb compte, que les figues de pala fan tapó i ell sempre ha patit d’estrenyiment. Però no em va fer cas, tia. Deia que es trobava com un xic de vint anys i que tenia desig de menjar-se-les. I se les va menjar, tia. Però per la nit tenia una reboliques de panxa que es moria. I de fet, ja veu, s’ha mort. D’un còlic miserere». L’àvia Tònia es debatia entre pujar a la seua habitació o fer cas a la menuda. Va preguntar-li: –T’ha dit per què no vol vore’m? –Diu que està cansada de voltar per este món, i que és per culpa teua que encara no ha trobat el camí del descans. Diu que tu saps què cal fer, que sempre ho has sabut i que ho hauries de fer ara que ja has trobat el iaio Bastià... L’endemà, quedàrem astorats quan Gaspar l’arrier entrava per la porta del corral una enorme vaca. Darrere els seguia l’àvia Tònia, que li indicava on havia d’aposentar-la. El

434

pare i la mare preguntaren què representava aquell animal en el nostre corral i l’àvia els va respondre de malhumor: –No n’heu de fer res, de les meues enrònies de vella boja! A Gaspar, li va dir que ja l’avisaria quan haguera d’emportar-se-la. L’arrier es va acomiadar com avergonyit per haver

col·laborat

en

aquella

pensamentada

de

l’àvia.

Contemplàvem atònits aquella vaca en el nostre corral mentre miràvem d’escatir el motiu de la seua presència, si potser, com va apuntar el pare per aventurar alguna idea plausible, l’àvia havia decidit de fer-se lletera. La menuda, però, quan la va veure, s’afanyà a abraçar l’àvia, emocionada: –Gràcies, iaia –va dir, arrapant-se-li als faldons negres–. Gràcies per mi i per la tia Marta. L’endemà mateix, Gaspar va tornar-hi per endur-se la vaca. La menuda em va contar que aquella nit la tia Marta la morta se’ls hi va aparèixer per darrera vegada. –Si l’hagueres vista, que feliç estava mentres la munyia...

435

QUINA LENTA AGONIA La pedregada de sant Roc

Les dones arruixaren el carrer perquè no alçara la pols durant la celebració de la missa de benedicció de la imatge de sant Roc, novíssim patró per insaculació del barri de les Eretes, mentrestant els hòmens enlairaven l’esguard cap al cel ponderant amb preocupació la fosca nuvolada que s’havia congriat de sobte sobre els seus caps. Sant Pere canviava els mobles: el cel s’esgarrava proferint estridents retrunys i els rellamps fendien la grisor amb llumenades virulentes. Enmig

436

del carrer, al cap primer del pany de cases, a l’altura de la casa de Samuel Roig, àlies Pixera, havien instal·lat un altar de circumstàncies ornamentat amb flors i plantes de tota mena de cada un dels corrals del barri. Al darrere, en un cadafal que sobrepujava l’altar, la petita talla de sant Roc i el gos, tan voltada de flors que gairebé l’ocultaven, es disposava a rebre oficialment la missió benefactora. Després de la missa, el programa d’actes preveia una curta processó d’anada i tornada abans d’instal·lar el sant en la fornícula i dedicar-li les activitats festives previstes: ball de folies, sopar de germanor, revetla a càrrec del clarinet de Samuel Roig i, de matinada, cantada de gojos al nou sant Patró de les Eretes, escrits per a l’ocasió per Simó el borratxo, que en els seus anys de joventut havia practicat l’art de versar en fires i porrats i, en ocasions, havia acompanyat algun cantador d’albades:

437

«Digníssim sant Roc, patró de les Eretes, tin-mos en consideració. Protegix-mos de tot mal, dels qui prenen d’ull i dels gossos que porten ràbia. Oh, digníssim patró, sant Roc de les Eretes.»

No amainava l’oratge amenaçador quan va arribar el rector de la parròquia de Sant Joan, mossèn Severí, amb els dos escolans per oficiar la missa. Els hòmens s’havien abillat de mudar i les dones lluïen vestits llargs i mantellines negres que els cobrien els cabells. Les úniques absències foren les de Tònia la Republicana i el seu marit ressuscitat. La missa es desenvolupava sense incidències, amenaçada, però, pels retrunys i les fogonades de tempesta imminent. Quan

438

mossèn Severí va elevar el calze, de colp i volta l’amenaça es va consumar: una grapallada de gotes va arruixar els congregats i tots elevaren els esguards atemorits cap al cel insolent i intimidador. No hi va haver temps ni treva per un altre gest: el ruixat es va desfermar tot d’una. Tothom va fugir en desbandada, buscant aixopluc dins les cases, abandonant sant Roc i el seu gos a la inclemència de la tronada. No van patir encara prou daltabaix amb l’aiguarrada, perquè a l’uníson d’una descàrrega de trons i llamps més turbulents s’hi va abatre una virulenta pedregada i una rufagada furient. En el moment en què van veure caure pedres com ous de guatla, els hòmens s’afanyaren a tancar portes i finestres i les dones s’agemoliren per resar, perquè si allò no era la fi del món si més no el presagiava. Simó el borratxo no pregava; ell, en companyia de Samuel Reig i Gaspar l’arrier, s’atenuaven la basarda barrejant-la amb vi, tots tres enforfoguits darrere l’estret taulell de la taverna,

439

escoltant d’esme les oracions de Dúlia i altres dones, ben apinyades a l’entorn de mossèn Severí, la túnica i l’estola del qual, mullades de dalt a baix, regalimaven, i els escolans, amb les cotes xopes, xipollejaven en l’aigua que remullava el sòl terrer . Ningú no va tenir esme de calcular quant de temps va durar la torbonada. Quan sentiren que el repic de la pedra havia cessat i només s’escoltava la remor d’una pluja insistent en regressió, s’atreviren a descloure portes i s’abocaren al carrer per escatir els danys de la desfeta. Semblava que hi haguera nevat: el carrer i els bancals d’ametlers perduts van aparèixer tots blancs per l’abundosa pedregada. Les cadires havien estat tombades i escampades, com combatents abatuts en el camp de batalla; l’altar havia quedat devastat; les plantes, arrasades. El cadafal des d’on cimejava la imatge de sant Roc, s’havia ensorrat. La talla del sant s’havia partit en caure, trencada a l’alçada de mig cos, i la

440

fúria de les pedres n’havia picat els colors com si l’hagueren metrallat. La maltempsada va amainar ràpidament. Malgrat que es va fer de nit amb la nuvolada grisa i compacta, ja no hi va caure una sola gota més, ni líquida ni sòlida. Fins i tot, ja de matinada, va escampar. Però quan el firmament va tornar a mostrar-se ras com un ull de peix, el veïnat ja havia arreplegat les restes de la devastació. La talla esberlada de sant Roc va ser llançada sense cap de respecte enmig del bancal d’ametlers perduts; allà hi va sobreviure uns dies, sotmesa a les cudolades impietoses de la xicalla, que rememoraven així l’atroç tamborinada que va derrocar el sant. A les Eretes, aquella desgràcia va ser interpretada per alguns com un senyal diví que desestimava la tria de sant Roc com a patró del barri. No poc se’n penedia Gaspar l’arrier de la seua pensada, atès que havia resultat pitjor el remei que no la malaltia. Ramona Ruiz i Basilissa la beata atribuïren la

441

catàstrofe a una conxorxa de bruixes, a les quals imputaven, en contuberni amb el dimoni Satanàs, el pèrfid poder de convocar tronades. Per elles va ser que va córrer l’acusació que un gat negre havia voltat pel barri la vespra del succés, i anaren a demanar explicacions a Hermínia la Negra, que tenia fama de bruixa i podia transformar-se en gat per perpetrar les seues maldats. Però quan anaren a fer-li la reprovació en les seues galtes, es trobaren amb la notícia que Hermínia la Negra se n’havia anat a viure a València, a casa d’una germana, i allà havia traspassat pocs dies arrere. No quedaren satisfetes i acusaren llavors Manuel Ribes el pastor d’amagar un cabró negre, cosa que el convertia en seguidor declarat de la secta de Satanàs. Manuel Ribes va negar que tinguera entre el seu ramat cap de cabró demoníac –«Jo només tinc ovelles del país, ovelles guirres»–, però les va amenaçar que ell, de jove, li havia arrancat els tres pèls al dimoni i si tornaven a fer-li la guitza n’usaria un per convertir-les a elles en cabrits d’escorxador.

442

Les dues dones desistiren de buscar altres suposats servidors del Maligne a qui culpar de l’hecatombe del dia de sant Roc. Llavors va desaparèixer la malmesa imatge que llanguia en el bancal dels ametlers perduts. La rescataren les dues inquisidores; se’n repartiren els trossos i els disposaren en sengles capelletes particulars ex professo. A aquestes relíquies d’algeps s’encomanaven contra el graníssol i les pedregades, per evitar ser preses d’ull i per conjurar els previsibles bacs –per l’edat– que sovint sentenciaven el còndil del fèmur o ballador de l’anca. Va restar, doncs, el barri de les Eretes bandejat de la clemència d’un sant protector. Les ratlles del seu destí ja estaven dibuixades amb tinta irreversible. I no eren les bruixes ni els dimonis els qui n’havien redactat la sentència de mort. Al capdavall, ells també, bruixes, dimonis, fades i esperits, habitaven un món a les acaballes.

443

ELS MORTS I ELS VIUS

L’àvia Tònia cosia al costat d’aquell home que havíem resolt que, tant si volíem com si no, era l’àvi Bastià. Brodava unes estovalles de fil per a l’aixovar del dot de la meua germana Carmeta. Jo arreglava els conills i les gallines. L’àvia em va cridar perquè portara un got d’aigua a l’avi Bastià. De primer li vaig mostrar el got i en acabant li’l vaig atansar als llavis perquè beguera. Sota la barbeta, vaig col·locar-li un torcamans per eixugar els regalims que li rajaven per les boqueres.

444

L’àvia em va refilar per damunt de les ulleres. Li vaig exhibir el got buit, talment li mostrara el biberó exhaurit d’un infant. L’àvia va cessar de cosir i es va aüixar una mosca que li va revolar pel rostre. Les gallines cloquejaven el seu reiterat avorriment dins el tancat del galliner; les oronetes i les falzies fendien el firmament just per damunt del nostre emparrat. Vaig sentir la necessitat de seure al seu costat per oferir-li alguna mena de solidaritat. Sovint la descobria observant fixament l’avi Bastià, com si encara l’angoixaren recialles de sospita, de dubte, o potser d’esperança. L’esperança, de mica en mica més insostenible, que tot plegat s’haguera produït per la confluència d’un seguit de casualitats, totes les quals havien desembocat en aquella arbitrària revocació la seua història personal. Vaig regirar el costurer sense buscar-hi res de concret, sols per desfici. L’ou de fusta amb què sargia els mitjons tenia dos foradets de corcó; els vaig bufar i dels petits orificis van saltar uns grànuls de serradura.

445

–Si creguera en Déu –va raonar l’àvia en alta veu, mirant l’avi fit a fit, com recriminant-lo–, diria que m’ha castigat. I si m’ha castigat perquè no crec i vol fer-me tornar a creure, s’ha equivocat de mig a mig, perquè si tot açò que em passa és cosa seua, ha de saber que ara el tinc més avorrit que mai... I tu, Bastià, sigues tu de veritat o sigues algú altre...? En aquell moment, la veu de Rafel Sempere em va reclamar des del carrer.

L’àvia va interrompre les seues

especulacions i la interpel·lació que pretenia fer a l’avi Bastià va quedar inconclusa. Quan la vaig abandonar amb el seu desvalgut compungiment, cosia de nou, en silenci, les estovalles del dot. Les estovalles que un dia potser posaria Carmeta a taula, si es casava amb el civileret. Però no s’hi va casar. Quan Carmeta, mesos més tard, va anunciar que ella i Alberto havien trencat les relacions, a casa nostra ningú no va fer cap d’escarafall. L’àvia Tònia tampoc. Ni per alegrar-se’n ni per plànyer-se’n.

446

Rafel Sempere em va cabdellar d’anar a collir figues de la figuera de la Casa Roja. Feia molts anys que l’havien abandonada; la pintura que li donava nom s’havia encrostonat i es desfeia a trossos. A la taverna de Gaspar l’arrier la gent comentava notícies noves sobre el destí d’aquella casa que s’assolava lentament, malgrat l’esponerosa figuera que encara li oferia la seua ombra. Aquella figuera encantada on, segons Benet el gitano, quedaven retinguts els xiquets que li furtaven les figues a la vella Misèria quan habitava la Casa Roja, i on fins i tot un dia hi va quedar presonera la Mort i va haver de fer pacte amb la vella Misèria si volia continuar acomplint la seua inexorable comesa. Pel que feia al futur d’aquella casa en ruïna i dels bancals que la rodaven, comentaven que l’ajuntament hi volia construir unes escoles i tothom se’n feia creus:

447

–Una escola per a paixerells i gafarrons. Tan llunt de la ciutat, per a què volen fer unes escoles, en un rodal de bancals perduts... D’altres opinaven que els amos de la casa i del terreny – deixant de banda si potser encara devien ser o no parents de la vella Misèria–, els quals vivien a València, ho havien venut a un constructor per fer-hi un barri nou, amb edificis de pisos i carrers asfaltats. Tanmateix, aquestes conjectures encara trigarien anys a concretar-se. Quan això va succeir-se, les Eretes ja havien esdevingut una abatuda renglera de cases assolades; fins i tot el nom s’havia esvaït de la memòria de molts. Nosaltres fórem dels darrers a abandonar el barri. Per això encara ens hi va trobar Joano Sempere, el germà de Rafel, qui anys arrere havia fugit després d’haver-se barallat amb son pare. Acabava d’eixir de la presó i volia esmenar la seua vida. Buscava la seua família, però quan ells se n’anaren no van deixar cap d’adreça a ningú. Joano Sempere va oferir disculpes

448

al pare per no poder-li tornar la bicicleta que li havia deixat. Li va contar com li l’havien robada a València, la mateixa nit que hi va arribar. També li fa referir quina mena de mala vida havia dut, perquè volia confessar-se amb algú i traure’s del pap la bilis que li agrejava la gola i la consciència. Però no va atrevir-se a confessar la raó principal per la qual l’havien condemnat a presó. Ell i un soci seu, un tal Montell, van rebre l’encàrrec d’atemorir una prostituta que feia cisa al seu macarró. Els periòdics relataren el succés. Segons que van confessar durant el judici, només pretenien estomacar-la una mica, «per fer-la vindre a raons». Però va caure en mala posició i va morir desnucada. Tanmateix, aquestes coses encara havien de passar el dia que Rafel Sempere i jo ens enfilàrem a la figuera de la Casa Roja i ens atrevírem a menjar-nos, sense por, les figues que, temps era temps, havien estat gasiva propietat de la vella Misèria.

449

ELS MORTS I ELS VIUS

Quan l’àvia Tònia demanava a la menuda que li portara l’ou de vidre era que es disposava a afaitar l’avi Bastià. L’afaitava cada dos dies. No deixava que transcorreguera gaire temps perquè tenia una barba serrada, de pèls gruixuts i rebels. I amb aquelles galtes tan penjolloses, l’àvia temia de fer-li algun tall. Li ficava l’ou a la boca, quasi a la força, perquè l’avi de primer sempre s’hi resistia. Però una vegada aconseguia de clavar-li’l, es donava i fins i tot col·laborava una mica. Jo li sostenia els estris d’afaitar: el bacinet, la brotxa i el drap per netejar la navalla.

450

Després d’haver-lo afaitat, l’àvia seia enfront seu i el contemplava una estona. Mirava de convèncer-se que aquell home d’esguard erràtic i somriure idiota era aquell a qui, molts anys enrere, havia estimat, amb qui havia tingut fills i havia compartit ideals de revolució i justícia social. Aquell dia de finals d’agost, l’àvia Tònia, després d’afaitar l’avi, no va seure al seu costat com solia fer, com un ritual de penitència, des que havia admès, volguera o no volguera, la seua identitat. Em vaig emportar els estris per netejar-los i desar-los al seu lloc. En tornar al pati, l’àvia tallava tiges de garcerà i esparreguera. Des de l’arribada de l’avi, no havia tornat a fer ramell. Va reunir un bon falcat de verd i el va lligar amb una cinta vermella. L’avi Bastià, ara que li havien tret l’ou de vidre de la boca, tornava a rosegar la seua inintel·ligible peroració en francès. L’àvia es va girar i em va mirar amb una expressió abaltida. Jo vaig fer el gest d’entrar-me’n cap a casa, però una súplica seua em va fer aturar:

451

–No te’n vages, Joan. –Ja ho he netejat i guardat tot, iaia. –Hem d’anar a fer una visita. Vés a buscar la menuda. –Se n’acaba d’anar amb la mare a comprar a la botiga del Raval. La notícia la va contrariar. Però després va dir: –És igual. Tu i jo som prou. Som prou per a què, em vaig demanar. L’àvia havia fet un ram de verd i volia que l’acompanyara a fer una visita... Vaig entendre que havia pres una decisió. Una decisió important que li havia costat de resoldre. Va travessar decidida les dues navades de casa cap al carrer, i jo la vaig seguir. En ser fora, ens encaminàrem pel camí vell de Novetlè, cap a la Casa Blanca. Durant una bona tongada, l’àvia i jo férem camí en silenci. Fins que ella va decidir-se: –El soldadet se’n va a Melilla i necessita els pantalons... I jo vaig prosseguir el joc:

452

–No els tinc, els pantalons... –Per què? –Els tinc per llavar... –I per què els tens per llavar? –No hi havia aigua al safareig... –I per què no hi havia aigua al safareig? –La sèquia no porta aigua... –I per què no porta aigua, la sèquia... –No han obert el partidor... –Per què no han obert el partidor? –El sequier s’ha adormit... –I per què s’ha adormir el sequier? –No l’ha despertat el sereno... –I per què no l’ha despertat el sereno? –El sequier no li ha posat les pedres de l’hora en la porta de casa...

453

L’àvia va interrompre el joc. Encara faltava un tram fins a la Casa Blanca. Caminàrem una altra vegada en silenci. En albirar el mur, l’àvia em va preguntar si sabia per què la menuda guardava les pedres de les penyores. Vaig dir que no ho sabia. –Diu que les penyores pagades lleven les penes que vindran. Aixina és que se les guarda en un bagulet per quan serà major poder anat baratant-les, cada penyora per una pena. –Qui li haurà explicat això? –Vés a saber. Blaia o Dúlia, o ho haurà sentit en l’escola a les altres xiquetes. –Ben pensat, iaia, potser més mos valdria la pena estalviar penyores pagades que no diners... –Sobretot perquè ben pocs diners hem pogut estalviar. Si haguérem guardat penyores pagades, alguna pena l’hauríem poguda baratar...

454

En arribar al mur de la Casa Blanca, el ram que havíem posat mesos enrere encara hi romania: un manat d’herba seca i trencallosa. L’àvia el va retirar i va posar-hi el falcat nou. Va encetar l’escena que havia repetit durant anys: es va traure l’escapulari de la sina i el va besar, després va intentar el gest d’alçar el puny enlaire; el braç, però, se li va quedar encollit. Potser també volia haver proclamat la invocació, tanmateix les paraules se li ennuegaren en la gola. Les faccions se li van corrugar en una única expressió d’agrejada impotència, i en aquell moment la vaig trobar sobtadament envellida, vençuda. –Au, torne’-mos-en –va bleixar. I va afegir, com qui ha sucumbit per la força a les arbitràries decisions del destí–: No val la pena enganyar-mos... I ens en tornàrem cap a casa. Com no havíem fet penyores, l’àvia no em va poder tornar cap pedra. Malgrat això, per seguir el costum, vaig triar un cantal de terra i el vaig sospesar. A un grapat de metres vora

455

el camí s’hi dreçava un garrofer de soca inabastable i tortuosa. El vaig assenyalar. Li vaig reballar la cantalada de bragueta, tal com ens havia ensenyat a disparar-les Nolo Ribes quan havia de fer recular alguna ovella que s’allunyava del ramat. La pedra va caure a plom entremig del brancatge, colpint les fulles. Una veu cavernosa, sorgida de l’interior del garrofer, va blastomar: –Cague’n Déu!

Els diàlegs en francès que són posats en boca de Sebastià Morell, l'avi Bastià, han estat manllevats, arbitràriament, de la novel·la Germinal, d'Émile Zola.