Govern D'entesa, Govern Ud'nitat

Govern d’entesa, govern d’Unitat Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten... de més a prop. Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme... El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència. El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”. Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya. Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola... No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta... D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut. De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles. Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución...— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”. Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”... sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista! divendres, 13 de novembre del 2oo9 © Cesc Serrahima 2oo9 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets