El Govern Amic Del Psoe

El govern amic del PSOE Cada vegada – més sovint que no pas voldria – que sento aplicar el concepte de Govern amic al del prestidigitador Rodríguez Zapatero, no puc evitar de pensar (tot i salvar les corresponents distàncies, per suposat) en un altre oxímoron famós: el de foc amic. Aquest eufemisme tan asèptic que es fa servir per a tractar d’endolcir i tergiversar algunes de les horroroses conseqüències de les guerres i, en concret, la injustificable tragèdia que suposen les morts causades en el propi bàndol per l’atac d’un exèrcit aliat... En el cas concret del PSOE, per més que m’hi escarrasso, no sóc capaç d’entendre com algú, amb un mínim de criteri, pugui considerar el seu un Govern amic...! A no ésser, és clar, que entenguem el món de la política com un perpetu Carnestoltes, on cal anar contracorrent, on res és el que sembla i les paraules volen dir exactament el contrari del que signifiquen o haurien de significar... Si, tot i que encara som en temps de disfresses, decidim deixar de banda aquesta conjuntural possibilitat, caldria començar a plantejar-nos què és allò que fa concloure a alguns dels nostres conciutadans que el govern del socialistes espanyols es pugui considerar com a amic del nostre país i dels nostres interessos nacionals? I, més enllà d’aquests interessos, de les nostres necessitats quotidianes... Què els du a pensar-ho? Què? Què ha fet el PSOE per a merèixer aquest apel·latiu? Potser complir estrictament la promesa que el seu Secretari General va fer al Palau Sant Jordi en plena campanya electoral, assegurant que aprovaria l’Estatut que “sortís del Parlament”? Potser l’eficàcia i la rapidesa amb que han retornat tots els – mal anomenats – papers de Salamanca als seus legítims propietaris, sense deixar-ne ni un al cèlebre arxiu unitari? Potser pel fet d’haver eliminat, d’una vegada per totes, la vergonyosa discriminació de la llengua catalana – oposada d’arrel a les normatives internacionals sobre els Drets Humans – al Congrés dels Diputats, al Senat o en d’altres organismes oficials on la nostra parla rep el tracte d’idioma forani? Potser en seu escrupolós respecte de la constitucionalment protegida diversitat lingüística i cultural de l’Estat espanyol, sobretot pel que es refereix als seus símbols, conceptes claus i representativitat esportiva? Potser la seva darrera atzagaiada de tarannà – llegeixi’s talante – unificador i harmonitzador que converteix, de facto, les ONG d’àmbit exclusivament català en estrangeres pel que fa a la possibilitat de rebre aportacions que provenen de l’IRPF dels contribuents? El traspàs de rodalies o de l’aeroport del Prat? El rescat total i definitiu de les nostres – ja entranyables – autopistes? Potser haver prioritzat l’absolutament imprescindible TGV del Corredor Mediterrani (València – Barcelona – Montpeller), per davant del que podria unir, per dir alguna barbaritat, Màlaga i Sevilla? O potser, per a acabar aquest llistat que fóra impossible convertir en exhaustiu, el que dóna fe i carta de naturalesa a la consideració del Govern del PSOE com a amic, és haver complert amb la Llei Orgànica de l’Estatut que l’obligava a acordar el nou model de finançament abans del 9 d’agost... de l’any passat? Malgrat haver de reconèixer que, des de fa uns quants segles, els catalans sabem més bé que cap altra nació ibèrica els grans avantatges – afegits als nuls costos econòmics – que ens suposa la nostra consentida relació amb el sempre comprensiu Reino de España, almenys amb el govern del PP teníem consciència de que érem l’ase dels cops...! Amb el del PSOE n’estem tan i tan encantats, tan profundament cofois, que ja ni tan sols sentim les seves tan amigables fuetades...! dimarts, 23 de febrer del mmix © Cesc Serrahima 2009 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets