Estat De La Llengua 2008 Avui

AVUI

18 Política DIADANACIONALDECATALUNYA

DIJOUS, 11 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (I) El català als restaurants

Imatge i retolació (%) Enquesta

Lloc de naixement del personal (%)

Observació

71,1 68,1

68,2

63,0

69,9

Bars i restaurants

64,2

Estranger

Es continua en la llengua inicial

Catalunya

49,6

25,7

Rètol principal

Menú o carta exterior

Cap criteri 2,2 Ns/nc 1,8

7,6

Resta de l’Estat

24,7

Atenció oral al client (%)

Menú lliurat al client

Es canvia a la llengua del client 88,4% FONT: DEPARTAMENT DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Castellà,37;català,12 MITE · Pla deia que si en un cafè li responien “Bon dia”, allò era el seu país REALITAT · He entrat en 49 bars: 75,5% de “Buenos días” i 24,5% de “Bon dia”CONTRAST · Mentre que la major part dels cambrers locals són displicents, abúlics i tenen escàs interès per atendre’m, els asiàtics em somriuen de seguida Josep Pla va fer una definició molt del seu gust, empírica i pragmàtica, del que se Francesc solen anomenar Puigpelat els Països Catalans. Deia que, si entrava en un cafè, deia “Bon dia” i el cambrer li responia “Bon dia”, és que allò era el seu país. La definició és tan unívoca que és inevitable, per iniciar un seguit de reportatges sobre l’estat de la llengua catalana, sortir al carrer i comprovar si és certa. Decideixo fer l’experiment de Pla un matí qualsevol, a Barcelona, seguint un trajecte, a l’atzar, entre la Travessera de les Corts i el Liceu. A tres quarts de nou, entro en un bar, i m’adreço al cambrer, un senyor de cabells blancs. Li dic: –Bon dia. –Què vol? Apunto que respon en català i demano un cafè amb llet i un entrepà de truita. Cal tenir la panxa plena, perquè m’espera una llarga excursió. Al segon i el tercer bar, em responen en castellà. Al quart, amb un rètol que diu “Pita Hut Döner Kebap”, un cambrer amb pinta de pakistanès també respon en castellà. Al cinquè, castellà. I vaig comprovant que la seqüència de

la conversa no és en cap cas com l’havia previst Pla. Quan dic “Bon dia”, tots els cambrers em miren, estranyats, i no responen res: suposo que, per a ells, no és un bon dia. A continuació, com que si prengués un cafè a cada bar acabaria amb taquicàrdia, els explico una excusa. Dic: “Perdoni, és que he quedat aquí amb un amic. Puc esperar?” Aleshores, responen: “Vale, vale”. Com que el “vale, vale” s’utilitza tant en castellà com en català, sempre he de treure algun altre tema fins que identifico la seva llengua. Arribo al sisè bar. Al rètol hi diu “Bar Bodega la Típica” i, a sota, “Especialidad en pulpito y tapas variadas”. Malgrat el que semblen indicar els rètols, el cambrer és un xinès, que em respon en castellà. Al setè bar, m’atén una cambrera mulata que porta una samarreta de la selecció del Brasil i em mira amb pinta de no entendre un borrall quan li parlo en català. A la fi, respon en castellà. Al vuitè bar, un home de mitjana edat em respon en català. Al novè, un altre xinès em contesta en castellà. Al desè, una noia jove em respon en català. A l’onzè, un noiet morè, jove, d’aspecte sudamericà, em parla en català. Al dotzè i tretzè, parlo (en castellà) amb dos xinesos més, i constato una peculiaritat: men-

El menú d’un local de restauració, en castellà ■ AVUI

tre la major part dels cambrers locals són displicents, abúlics i tenen escàs interès per atendre’m, els asiàtics em somriuen de seguit i em pregunten què vull a penes trec el nas per la porta. L’actitud positiva dels xinesos és tan notòria i contrasta tant amb els desmenjament dels cambrers nostrats que els auguro un gran futur en la professió. A més, després de dos cafès més on em parlen en castellà, al que fa el número 16 hi trobo una noieta xinesa molt amable que fins m’atén en català. És curiós perquè, mentre enraono amb ella, observo una revista femenina (estil Cosmopo-

litan o Elle) escrita en xinès, damunt del taulell. Bé: he repassat els setze primers bars i no tinc espai per seguir detallant-los tots un a un. En el camí que segueixo, van apareixent cambrers de múltiples nacionalitats i repeteixo sempre les mateixes converses. Hi ha, però, un esdeveniment notable. Quan creuo el carrer Aribau, entro en un bar i dic: –Buenos días. Se m’escapa de manera automàtica, quasi inconscient, després d’un llarg reguitzell de bars on, en tots ells, havia d’acabar parlant en castellà. El mecanis-

me psicològic és molt comú i explica per què tants catalanoparlants, a l’hora d’esmorzar, ja renuncien a demanar un “tallat” i passen directe al “cortado”. Arribo davant del Liceu a les 11.56 hores, després de dues hores i 11 minuts de trajecte a peu. M’assec en un bar de la plaça del Pi i repasso les meves notes. En total, he entrat a 49 bars. M’agrada la xifra. En 37 casos m’han contestat en castellà i en 12 en català. Dades en percentatge: 75,5% castellà, 24,5% català. O, per dir-ho en la terminologia de Josep Pla, 75,5% de “Buenos días” i 24,5% de “Bon dia”. L’escriptor empordanès va fer la seva definició del que eren els països de parla catalana fa més de 50 anys, i suposo que en aquell moment devia ser aproximadament certa. Ara fa 10 anys, en un article memorable, Quim Monzó ja va avisar que l’ús social de la llengua anava de baixa i va reprendre la definició de Pla per concloure que Catalunya, més que un país, era un gruyère. Jo, al setembre del 2008, he constatat que els forats del gruyère que deia Monzó no paren de fer-se més i més grossos. Potser, al final, haurem de canviar el nom del nostre país. En lloc de dir-ne Països Catalans, els haurem de rebatejar com a Països Gruyères. ■

AVUI

14 Política DIADANACIONALDECATALUNYA

DIVENDRES, 12 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (2) Etiquetatge en català

Productes ecològics Sobre mostra de 204 productes

53 (26%) compleixen la llei 74% (151) No compleixen la llei

Etiquetatge

Empreses cerveseres 100% etiqueten en castellà

52% etiqueten en portugués 27% etiqueten en català

Altres dades - L’empresa Coca-cola no etiqueta en català (llengua amb 7.600.000 de parlants), i sí que ho fa en idiomes com l’islandès (280.000), l’estonià (984.000) i el letò (1.360.000), entre d’altres. - Existeixen 149 lleis sobre la obligatorietat d’etiquetar en castellà per només una que obliga a etiquetar en català. Font: Plataforma per la Llengua

L’etiquetatgedePortugal CONSTATACIÓ · Faig l’experiment de passar una tarda en un híper català, i comprovo que la llengua més utilitzada a les etiquetes és (tret del castellà, esclar) el portuguèsDÈFICIT · I el català? Quina presència té? Escassíssima. A l’híper on sóc, només apareix de manera significativa en les marques blanques L’anècdota de referència quant a etiquetes i hipermercats la conta Xavier Rubert de Ventós. Francesc Hi havia una vegada Puigpelat una senyora espanyola que va muntar un sidral perquè havia comprat un producte etiquetat en català. “No hay derecho, no entiendo lo que pone aquí. ¡Es catalán!”, clamava. Els empleats li van respondre: “Señora: no está escrito en catalán, sino en portugués”. I la senyora es va conformar: “Ah! Si es portugués, vale”. A part del seu contingut ideològic, la historieta conté un punt curiós: que l’etiqueta sigui en portuguès, precisament. I aquest és un punt que li dóna un plus de veracitat. Faig l’experiment de passar una tarda en un híper català, i comprovo que la llengua més utilitzada a les etiquetes és (tret del castellà, esclar) el portuguès. Parafrasejant una frase tòpica, podríem dir que el que Catalunya necessita és l’etiquetatge de Portugal. A tota la secció de drogueria l’etiquetació castellà-portuguès és freqüent. Per exemple, un gel que ha de ser el “1º passo para ajudar a combater os 3 sinals da pele seca”. Així, m’assabento que la pell sana és pele saudável i que uns bolquers són d’ajuste flexível. Fins els condons són en portuguès, com uns de Fruits & Choc que són de colors i gustos, cores e sabores. I el català? Quina presència té? Escassíssima. A l’híper on sóc, només apareix de manera significativa en els productes que l’empresa (catalana, esclar) comercialitza amb marques blanques. Tots ells tenen textos en castellà, català, gallec i èuscar. Així, m’informo que, en èuscar, detergent per a rentadora és garbigailurako detergentea o que pèsols fins són ilarrak finak. Pel que fa a les marques convencionals, la presència del català és tan insignificant que

Uns prestatges d’un supermercat on es veuen les etiquetes dels productes ■ TAUMH

fins puc detallar-la. Vegem-ho: Entre els productes de nevera, trobo Anxoves de l’Escala (en català i castellà) i Filets d’Anxova Massó (en castellà, català i francès). En aquesta secció, la presència del català és semblant a la del japonès, ben representada amb la línia de productes The Original Japanese Sushi, que és low fat and cholesterol. Una altra curiositat: hi ha una marca de pinso per a gats etiquetada en castellà, italià i polonès. Per a gats que viuen a casa s’escriu dla kotów zyjacych w mieszkaniach. Coses

de Polònia: de l’altra. En els precuinats, descobreixo Bo de Debò, una empresa de Terrassa que ven canelons d’espinacs (6 unitats), macarrons fets a casa grans i cuixetes de pollastre amb ceba i pinyons. Una altra marca és Coreu-La Qualitat, que té una doble línia de productes, uns en català (pollastre de pagès net) i altres en castellà (muslos de pato). Aquesta doble línia també s’observa en marques com Ferrer (que fa, entre altres productes, bolets envasats) o Borges (que comercialitza molts olis d’oliva).

A les llaunes, el català és zero. Ni hi és a la Fabada Asturiana Litoral (mític aliment de gurmets solters), ni a la tonyina, ni a la cervesa. Les llaunes d’olives La Española, les clásicas, rellenas de anchoa, són en castellà només. A l’aigua mineral, Vichy Catalán commemora el 125 aniversari de la Sagrada Família i porta el lema Estaràs millor traduït al castellà, l’anglès, l’àrab i el japonès. L’altra marca que etiqueta en català és Aigua de Ribes. Em ve al cap una altra anècdota: quan va ser nomenat director general de Política Lingüística, Antoni Mir, durant una entrevista a Catalunya Ràdio, va assenyalar una ampolleta d’aigua mineral etiquetada en castellà i va assegurar que, a partir d’aquell moment, a l’emissora només hi hauria aigua etiquetada en català. Aquestes són les paraules. Els fets: el darrer cop que vaig anar a Catalunya Ràdio, l’aigua seguia etiquetada en castellà. Als arrossos, hi trobo el Montsià en català. Quant a llets, només n’hi ha dues que utilitzin el català: Llet Nostra i Ato. En iogurts, hi ha La Fageda, empresa la història de la qual ha donat peu a un llibre. Als vins, l’etiquetatge en català és residual i circumscrit als petits. Em trobo, per exemple Vinya del Fadrí, amb una ampolla de vi bilingüe: blanc-white. Una nota curiosa la trobo a la secció de conserves: J. Vela ofereix pots amb albergínia escalivada i pebrots escalivats. La seu de l’empresa és a... Mendavia, Navarra! Hi ha només una secció on el català mana: la dels ous. Hi trobo Liderou i Ous Roig, dues empreses que comercialitzen ous de pagès. Els ous són la inevitable excepció que confirma la regla. O sigui que, apreciat lector, permet-me una recomanació: si vols comprar en un híper productes etiquetats en català, et caldran (amb permís de la Bibiana Aído) molts ous. ■

AVUI

10 Política

DIMARTS, 23 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (13)

Sortir a lligar

Llengua habitual entre els joves de 15 a 29 anys En % 52,1 53,4 34,1 34,9 12,6 9,7 1997

2002

Català

1997

2002

Castellà

1997

2002

Totes dues

‘Sábado,sabadete...’ MÀXIMA · Ja ho va dir Monzó: de què serveix tenir una gran literatura medieval si no pots lligar en català als pubs del carrer Aribau DESIGUALTAT · Aviat descobreixo que el català s’utilitza només en un 20% de les converses COMIATS · El castellà predomina entre els grups que celebren els comiats de solter El tòpic diu que la vida humana es resumeix en quatre etapes: néixer, créixer, reproduir-se i Francesc morir. Ara: per rePuigpelat produir-se, l’ésser humà necessita trobar un partenaire, en un procés que es resumeix en un verb: lligar. Per lligar la gent fa animalades descomunals, com entaforar-se en caus plens de fum, ofegar-se en alcohol i escoltar una música horrible a tota pastilla. Els sacrificis que no faríem per lligar! Esclar: si observem la seqüència néixer, créixer, lligar, reproduir-se i morir, lligar ocupa el lloc central. Per conèixer l’estat del català, doncs, és necessari preguntar-se en quina llengua es lliga a Catalunya. En una conversa sobre l’estat del català amb Joan Solà, Quim Monzó es va preguntar àcidament per a què serveix tenir una gran literatura medieval “si no pots lligar en català als pubs del carrer Aribau”. Com sempre, Monzó posava el dit a la nafra. Com que desconec els pubs d’Aribau, faig l’experiment al famós carrer del Pecat (també dit 2 de Maig) de Sitges. És un tros de carrer on, en menys de 50 metres, es concentren tretze pubs amb terrasses: des del Tucan i Las Vegas fins a l’Afrika i el Pachito. La meva filla gran té 12 anys, o sigui que el lector es pot imaginar el temps que fa que no surto de nit a lligar. Com que ja no sé anar sol pel món, m’emporto la meva dona: almenys, serem dos per anar parant l’orella a les converses.

Volums impossibles Aviat m’adono de la meva ingenuïtat en plantejar aquest reportatge. Entrem en un pub rere l’altre, ens acostem a colletes o parelles que xerren a la barra o ballen però, al volum que està la música, és impossible saber en quina llengua parlen. Al final, hem de limitar l’experiment a les terrasses i al carrer. De-

encara que, amb el soroll ambiental, no acabo de saber si és la versió porno: “No es verdad, ángel de amor, que en esta apartada orilla, untada con mantequilla...”. El grup es troba amb el comiat de solter d’un noi, que porta perruca rosa i porta una cinta on es pot llegir: “Reina de la noche”. Els dos acomiadats xerren animadament, fins que els seus acompanyants coregen: “Que se besen, que se besen...”. Què ho deu fer, que sempre es fan aquestes peticions en castellà?

Un ‘boy’ i una noia fent broma en una de les moltes actuacions que es fan en els comiats de solter en diversos locals de Barcelona ■ PERE VIRGILI

mano dues cerveses al Fèlix i comprovo fins a quin punt estic desfasat: 4 euros (660 pessetes). El darrer cop que en vaig prendre una, valia 200 pessetes. La dona i jo escoltem i prenem nota. En poc més d’una hora, establim un patró aproximat: el 80% de les converses són en castellà i el 20% en català. Ens trobem amb diversos coneguts i els fem la pregunta: tots col·loquen el nivell d’ús del català entre el 20% i el 30%, com a màxim. Un dels passatemps del carrer del Pecat, i que és simptomàtic quant als usos lingüístics, són els comiats

de solter. Entre les 12 de la nit i les 3 de la matinada ens creuem amb set comiats. Els repasso. El primer és d’una colleta de dotze noietes disfressades. L’homenatjada porta una faldilla de tutú, un vel blau i, damunt del cap, com un barret, un penis rosat, del color que tenen els porquets als dibuixos. Porta un text que diu: “Es casa el 2 d’octubre a Serós. A la novia más cachonda”. Topa amb una colla de nois més aviat borratxos, que li reciten el famós fragment del Don Juan: “No es verdad, ángel de amor, que en esta apartada orilla, más clara la luna brilla...”,

Matisos intraduïbles El tercer comiat és d’un noi amb perruca i els ulls embenats. Tothom parla en castellà. El quart és d’una noia disfressada de típica pubilla que, en una cinta, porta la senyera i el text: “La novia más cachonda”. Segona cachonda de la nit: queda clar que els matisos d’aquesta paraula castellana són intraduïbles. També porta un penis penjat a la cintura i un altre en una ampolleta de plàstic. El cinquè comiat de solter que trobem és d’un noi vestit amb hàbit negre, com un monjo, que carrega una creu de fusta on es llegeix: Matrimonio. El sisè comiat és d’un noi vestit de romà. El setè és d’una colla de noies: totes porten posades unes antenes d’insecte i l’acomiadada va vestida amb ales de papallona. El grup es de Reus i barreja el català i el castellà. Cap a les tres. La meva dona i jo marxem del carrer del Pecat i ens dirigim cap a Bonaire, per donar un cop d’ull als pubs d’ambient gai. Hi ha gais per tot arreu i pesquem tres converses: dues en castellà i una en anglès. Multiculturalitat homosexual. Després d’això, tornem cap a casa, on ens trobem els nens dormint. Com acaba la nit? Bé, hi ha una expressió castellana que ho descriu a la perfecció: “Sábado sabadete, camisa nueva y...”. Què ho deu fer, que també és intraduïble? En resum: aquesta nit he sortit i he lligat. Sobre si m’he reproduït, caldrà esperar encara un parell de mesos per esbrinar-ho. ■

AVUI

10 Política

DIVENDRES, 19 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (9) Els estudiants i el català

Ensenyament

En quina llengua parleu entre companys?

(ensenyament secundari)

Altres 3,75%

71%

Totes dues 20,29%

Evolució de la competència en llengua catalana Curs 2002-2003

88% 65

66% 62

65

63%

63% 43

Català 45,29%

Castellà 30,67% Comprensió i interpretació

Font: departament d’Ensenyament

Curs 2001-2002

Discurs Correcció Expressió oral

50

Discurs Correcció Expressió escrita

L’aulaielpati BILINGÜISME · Em creuo amb dos xinesos: parlen en xinès, esclar; una nena negra parla amb tres nois del país: en castellà; en aquest institut va iniciar la seva croada el diputat de Ciutadans Antonio Robles ETAPES · Malgrat tot, el català aguanta bé fora de classe, sobretot entre els estudiants més joves L’escola és el gran baluard de la llengua: l’únic àmbit del país on el català té un clar predomini Francesc sobre el castellà és Puigpelat l’ensenyament obligatori. Les classes, a la primària i als instituts, són el 100% en català. Ho poso ben clar perquè en quedi constància i ningú no pensi que intento amagar la realitat o dissimular-la. Dit això, però, vull comprovar quina és la realitat lingüística fora de les situacions formals. A les aules, la llengua és el català. Però, i al pati? Per investigar-ho, trio a l’atzar dos centres de l’Eixample barceloní: l’institut Fort Pius i l’escola Carlit. A l’institut, m’atenen amb màxima cordialitat el director, Adolfo Silván, i el coordinador lingüístic i de cohesió, Xavier Biosca. Una curiositat: el Fort Pius és l’institut on va iniciar la seva croada particular contra la immersió Antonio Robles, un dels líders de Ciutadans. El Fort Pius té entre un 25% i un 30% d’estudiants immigrants, un percentatge habitual als centres catalans. Hi ha un 8%-9% de xinesos (és al bell mig del Chinatown de l’Eixample), un 12% de sud-americans, i la resta són d’altres procedències. Adolfo Silván és moderadament optimista quant a la situació del català. “Notem que l’ús del català augmenta a mesura que passen els cursos. A primer i segon d’ESO és baix, però al Batxillerat puja. A mesura que els alumnes dominen més el català, també l’utilitzen més”. Silván afegeix: “A més, hi ha un progrés generacional. En general, els pares immigrants no coneixen el català ni els interessa. Fins i tot preferirien que l’ensenyament fos en castellà. Però els fills ja coneixen el català i el valoren”. Pregunto: ¿la immersió genera anticossos contra el català entre els alumnes? Segons Silván, hi ha un sector d’alumnes que, per principi, es neguen a parlar en català, però és

Anem al pati de baix, que és el de tercer d’ESO. Veiem tres noies que parlen en català. “I una d’elles és sud-americana”, em diu Biosca. Cinc nois que parlen en català i un d’ells és negre. “Aquest és nascut a Mollerussa”, afegeix Biosca. Sortim al carrer, i hi trobem colles d’estudiants de tercer d’ESO i batxillerat. Vaig apuntant. Al final, trec el percentatge. Català, 45%, castellà, 55%. M’adreço a l’escola Carlit. Es un centre petit, amb una línia per curs i una taxa d’immigrants molt baixa: entorn al 10%. M’atén la Miriam Moral, coordinadora del menjador, que em conta algunes anècdotes d’integració. Per exemple, la Iana, una noia russa que va arribar a primer i que en tres setmanes ja parlava català. O un nen xinès que va arribar a P-5 i parlava català al cap d’un mes. “En les primeres edats”, explica Miriam Moral, “els nens aprenen la llengua molt de pressa. Quan arriben amb deu o onze anys, el procés és mes lent”.

Un grup d’estudiants dimecres passat a la porta de l’institut Fort Pius, a l’Eixample barceloní ■ CRISTINA CALDERER

molt minoritari. Els més reticents són els sud-americans. “Pensen que vénen a un país on la llengua es el castellà i, per tant, tenen la qüestió resolta. Se’ls fa costa amunt haver d’aprendre el català”, explica.

Professorat multilingüe Xavier Biosca em fa de cicerone pels patis del Fort Pius. Primer, anem a un àtic amb reixes, que és on fan l’esbarjo els alumnes de primer i segon d’ESO. Vaig anotant en què parlen les colletes: castellà, català, català, castellà... Em creuo amb dos xinesos: parlen en xinès,

esclar. Una nena negra parla amb tres nois del país: en castellà. Una colla de deu nois dins d’una porteria d’handbol barregen català i castellà. Xavier Biosca fa un experiment. Veu una noieta xinesa i li diu: “Estàs molt prima. Quant peses?” Ella somriu i contesta, tota tímida: “Cuarenta kilos”. Ell insisteix: “Quant peses?” A la tercera, la noieta xinesa respon, rient: “Quaranta quilos”. I Biosca: “Molt bé. Ho veus? El català és fàcil”. I, fent broma, s’adreça a una altra xinesa dient: “Ni Xiao Zhe Ma”, o sigui, “Com et dius?”

Futbol en català La Carlit és una escola molt catalanoparlant. Baixo al menjador, em passejo pel pati i vaig anotant les converses. Al pati, una colla de nois juguen un partit de futbol: futbol en català, que diria el mestre Puyal. Conclusió final: els percentatges d’ús de les llengües són 80% català i 20% castellà. Superposat aquest resultat al 45%-55% del Fort Pius, la conclusió de la meva experiència és que el català aguanta bé al pati. Una de les consignes dels catalanoderrotistes, dels apocalíptics que profetitzen l’extinció del català, és just aquesta: el català ha guanyat l’aula però ha perdut el pati. Com Franco però a l’inrevés (en una curiosa coincidència amb el cèlebre titular de l’Abc). Fins on ha arribat la meva investigació, es pot respondre que la consigna apocalíptica no és certa. El català, al pati, és viu. Viu, i ben viu. ■

AVUI

10 Política

DISSABTE, 20 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (10)

Serveis socials

Ús del català en la documentació i les comunicacions als centres sanitaris Dades del 2004, en % Retolació

93,6

78,6

Comunicacions escrites generals

61,7

77,6

Hospitals grans

94,7

Comunicacions orals

80,8

67,5

80,1

Hospitals petits

Comunicacions escrites personalitzades

99,5

83,2

60,6 69,8

CAP

Elgenollielson COMPRENSIÓ · Acceptat el fet del monolingüisme en la retolació, només trobo dues indicacions problemàtiques; m’imagino la hipotètica redactora de Telemadrid COMPRENSIÓ · Quan hi ha calés pel mig, la política lingüística de l’Hospital Clínic és molt clara: català, castellà i anglès En un passadís de l’Hospital Clínic, hi ha un baix relleu d’estil grec dedicat a la memòria de Josefa Francesc Sampera y Rodes, Puigpelat del MCMXXVI, el text del qual diu: “En quien la caridad se produjo con discernimiemto, al proteger con largueza memorable a este Hospital Clínico”. Bona prova que els eufemismes no els va inventar el conseller Baltasar: la “largueza memorable” es deu referir, imagino, a pasta llarga. El 1926, la placa es va redactar en castellà. Normal: eren temps de la dictadura de Primo de Rivera, temps en què la Guàrdia Civil tancava Antoni Gaudí al cuartelillo per parlar en català. Una altra cosa hauria estat el dia d’avui: tota la retolació de l’Hospital Clínic és en català i només en català. Ja havia observat el mateix a l’Audiència de Barcelona, i cal aturar-se una mica en el fet, que ha estat denunciat reiteradament pel PP i per Ciutadans com a mostra de la discriminació del castellà.

Sense problemes Acceptat el fet del monolingüisme de la retolació, cal fer dues puntualitzacions. La primera: no sembla que cap hipotètic pacient castellanoparlant (fins i tot si fos redactor d’El Mundo o reportera de Telemadrid) hagi de tenir gaires problemes per entendre els rètols. No cal ser cap Einstein per entendre que “Quiròfans” és quirófanos, que “Clínica tractament del dolor” és Clínica tratamiento del dolor, que “Neurologia: hospitalització”, és Neurología: hospitalización o que “Cirurgia cardiovascular” és cirugía cardiovascular. Quan un ja ha descobert el significat d’otorinolaringologia o sap que l’estomatòleg no és el metge de l’estómac, sinó el dentista, desxifrar els rètols és un joc de nens. Entre les indicacions de les set plantes del Clínic, només en trobo

ment al castellà, “de vegades sense ni adonar-se’n”. Pel que fa als pòsters penjats a les parets, hi ha de tot. N’hi ha en català, com aquest: “Telèfon de la dependència. 900 300 500. Què necessita?”. Sona a broma, oi? Altres, bilingües: “Atenció a la teva / atención a tu / tos”. O en castellà, com un pòster amb una foto d’un nen molt tendre: “Tiene los ojos de la madre, la sonrisa del padre... y un órgano trasplantado”.

Una sala d’espera de l’Hospital Clínic de Barcelona en una imatge captada aquesta setmana ■ CRISTINA CALDERER

dues de problemàtiques. Primera: “Unitat de genoll”. M’imagino la hipotètica redactora de Telemadrid: “¿Lo ven los espectadores? Genoll. En Cataluña, los enfermos castellanoparlantes no pueden acudir con normalidad a que les vea un médico”. La segona: “Pneumologia: laboratori del son”. Observacions de la locutora: “¿Qué es eso del son? ¿El son cubano? ¿Cómo puede una orientarse por un hospital catalán? Es discriminación”. Bé: qui vulgui muntar una guerra civil lingüística pel genoll i el son, ja s’ho farà. La segona puntualització és que,

al marge de la retolació, ningú no té cap problema perquè les infermeres i els metges l’atenguin en castellà. Això és veu per tot arreu, perquè la major part dels pacients s’adrecen al personal en castellà. El fet està tan establert que fins funciona amb la megafonia. Mentre sóc al passadís dels quiròfans, sento: “Acompañantes del señor Jacinto X, pasen a quirófano, por favor”. És una obvietat, però cal recordar-la, perquè si no fins ha de venir el senyor Leonard Orban, comissari de Multilingüisme de la UE, a recordar que els catalanoparlants canvien constant-

L’advertiment en castellà Al cap d’una estona d’observar els pòsters, hi estableixo una certa relació. Si l’advertiment és important, urgent o fins i tot dramàtic, és més probable que sigui castellà. Per exemple, un anunci del ministeri de Salut: “¿Estás seguro/a? Si dudas, hazte la prueba del VIH/SIDA”. Està en castellà, francès, anglès i àrab. En canvi, el pòster que dóna consells ridículs per prevenir la calor estiuenca, “A l’estiu, fuig de la calor!”, és en català. Em passo bona part del matí divagant pel Clínic i no hi observo res digne de menció. No hi trobo escenes d’acció i nervis com les de House, ni tan sols com les d’Hospital Central. Tot és neutre, gris i ensopit. Passo unes quantes vegades per urgències, a veure si em trobo algun cas espectacular, però res: una dotzena de persones avorrides i desmenjades. I és a urgències on acabo aquesta insignificant crònica sobre el Clínic. Hi ha una dita segons la qual no se sap què pensa realment la gent fins que s’hi juga els calés. El poder dels diners revela la veritat. Quina és la política lingüística del Clínic quan hi ha calés pel mig? La resposta la trobo en un rètol que hi ha vora el taulell. La versió catalana diu: “Per gaudir de les prestacions assistencials a urgències sense cobertura sanitària del PAMEM o del SCS, es reclamarà el pagament de la visita”. I, a sota, el mateix text en castellà i en anglès. Conclusió: el Clínic és trilingüe. ■

AVUI

8 Política

DIUMENGE, 21 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (11)

A l’àrea metropolitana de Barcelona

Usos lingüístics en adreçar-se a una persona desconeguda Àmbit metropolità de Barcelona

43,6%

30,3% 9,2% Només català Font: Secretaria de Política Lingüística/ IDESCAT

Més català que castellà

9,9% Totes dues

5,8% Més castellà que català

1,2% Només castellà

Altres

Perilld’extinció? XOC LINGÜÍSTIC ·Observo una colla de quatre joves: dos parlen entre ells en castellà i els altres dos en català. S’ajunten, comencen a parlar tots quatre alhora i el català desapareixDADA · Segons la minienquesta, el català a Rodalies sols supera en 0,7 punts el 30% d’ús social sota el qual la UNESCO veu una llengua en perill d’extinció Aquest estiu la filòloga Carme Junyent va impressionar tothom en anunciar que el català estava Francesc en perill d’extinció a Puigpelat Andorra. Per argumentar-ho va explicar que l’ús social del català a Andorra havia baixat al 29% (quan fa deu anys era del 50%). I aportava un criteri de la UNESCO: una llengua està en risc d’extinció quan l’ús social està per sota del 30%. Avui, faig el meu experiment sobre l’ús social del català, no a Catalunya globalment, sinó on és més feble i on la seva feblesa pot ser decisiva: a l’àrea metropolitana de Barcelona, on viuen dos terços de la població. Faré la meva enquesta en un viatge en tren de Rodalies: SitgesBarcelona-Mataró, i tornada. La feina és senzilla: estar atent, parar l’orella i anotar quantes converses són en català i quantes en castellà. Surto a dos quarts de vuit del matí, hora punta.

Sitges-Barcelona-Mataró Començo a prendre nota a l’andana de l’estació de Sitges. Em trobo amb dues dones joves, ben vestides, que parlen d’advocats, fiscals i jutjats, en català. A la vora, un grupet de cinc persones, dues dones i tres homes encorbatats: tots en castellà. Pujo al tren i paro l’orella a la conversa de dues dones: una d’elles ha aconseguit un interinatge a la Generalitat i l’altra li contesta: “Vaya chollo, eso ya será para toda la vida, ¿no?” Em trobo un home i una dona que parlen en veu baixa i jo, xafarder com sóc, sec al seu costat amb la llibreta i el boli i els somric. Paro l’orella. Parlen en castellà, però no sobre coses íntimes, sinó sobre una connexió a internet amb Menta. “A mi nunca me ha fallado el correo, ¿sabes?”, diu l’home. Ella demana: “¿Y cuántos megas de internet te da?” I l’home: “Seis”. Passejo i sec vora un parell de dones amb una

versa apassionant sobre religió mentre llegeixen dos llibres: El divino romance i Una madre conforme al corazón de Dios. Ja a l’estació de Mataró, topo amb una colla de negres del Maresme i paro l’orella: parlen en alguna llengua africana que no identifico. Una mica enllà, tres individus amb pinta de magribins parlen en àrab (o en amazic, vés a saber). Esmorzo un cafè amb llet i un entrepà de truita a la granja Els Castells, i observo per primera vegada un xoc lingüístic. Quan arribo, dues senyores i una iaia amb els cabells blancs parlen animadament en català. Al cap d’una estona, arriba una quarta senyora que parla en castellà. Resultat? El que el lector ha vist i escoltat milers de vegades: la conversa segueix en castellà.

El vagó d’un tren Rodalies de Renfe, on és molt fàcil escoltar les converses del passatgers ■ TJERK VAN DER MEULEN

conversa molt animada, en castellà. Parlen d’oposicions. Una d’elles diu: “Ya casi he terminado con la legislación. Me faltan cinco temas”. Però la conversa més estel·lar és entre tres noies. Comença amb referències a la meteorologia (ha de ploure el cap de setmana) i deriva ràpidament caps als inconvenients que té casar-se amb pluja. “Es que entonces no luce nada: ni el coche, ni las flores, ni el vestido... Y encima tienes que retocarte el maquillaje”. Una altra afegeix: “Pues si que lo tiene jodido Carmen”. I la tercera: “El dicho ése de novia mo-

jada, novia afortunada, es mentira. Sólo para consolar”. A Sants, topo amb el primer home que va parlant amb mòbil, amb el micro i els auriculars. En castellà. Canvio d’andana i vaig a la 8, per agafar el tren cap a Mataró. Hi ha dues senyores d’edat que enraonen, en castellà, amb la filla d’una d’elles, que porta la revista Semana amb aquest titular: Letizia: nariz sí, barbilla, no. Al tren cap a Mataró m’hi trobo dues novetats: dues parelles diferents que parlen en xinès. I dues sud-americanes que tenen una con-

Desaparició per art de màgia Ja al tren Mataró-Barcelona, observo una situació semblant, en una colla de quatre joves. Dos parlen entre ells en castellà i els altres dos en català. S’ajunten, comencen a parlar tots quatre alhora i el català desapareix com si hi hagués passat per davant la capa del Màgic Andreu. Al viatge de tornada, ja bastant cansat de prendre notes, em limito a fer una doble columna a la llibreta i, com Robinson Crusoe, anar marcant amb una ratlleta cada cop que sento parlar en castellà o català. Arribo a casa després de tres hores i mitja de viatge, obro la llibreta i repasso les meves notes. Faig números. Converses escoltades: 78. Converses en català: 24. Converses en castellà: 49. Altres: 5. I ara les dades en percentatge. Català: 30,7%. Castellà: 62,8%. Altres: 6,4%. Segons la minienquesta, el català, als trens de Rodalies, només supera en 0,7 punts el 30% de percentatge d’ús social sota el qual la UNESCO afirma que una llengua està en perill d’extinció. Una dada esgarrifosa, que qualsevol lector pot corroborar fent minienquestes semblants. Qui s’anima? ■

AVUI

12 Política

DIUMENGE, 14 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (4) Retolació a les empreses

Nom de l’organització Català

Serveis 28,0 35,2 empresarials 36,8% i finances

Altres serveis Font: Secretaria de Política Lingüística (2006)

23,5 49,9% 26,6

42,7%

Retolació

Rètol principal Castellà

Publicitat

Altres

46,7%

31,6 25,7

Serveis 32,9 37,8% empresarials 29,3 i finances

Total

Altres serveis

27,7 54,3% 18,0

30,2 23,1

Total

Serveis 30,9 31,4 empresarials 37,7% i finances

Altres serveis

36,8% 30,3 32,9

34,2 40,6% 25,2

Total

L’enigmaNevot MISTERI · Per què han multat Nevot i no els seus veïns de la rambla Samà que també incompleixen la llei? Per què ‘El Mundo’ no en fa un reportatge? INCOMPLIMENT ·Per què els polítics catalans es queixen que Zapatero no compleix una llei (l’Estatut), si ells tampoc en compleixen una altra (la de política lingüística)? La política lingüística té dos temes estrella: la immersió a l’escola i la retolació. El segon pot semFrancesc blar menor, però Puigpelat l’engrandeix una peculiaritat: la Generalitat està facultada per imposar sancions als que no retolin en català. La llei de política lingüística del 1998, en el seu article 32.3, diu: “La senyalització i els cartells d’informació de caràcter general fix [...] dels establiments oberts al públic han d’ésser redactats, almenys, en català”. De resultes d’això, Finques/Fincas Nevot, de Vilanova i la Geltrú, va ser multada amb 400 euros i va saltar a la fama. No solament ha aparegut reiteradament a El Mundo. Al debat polític més vist de la història de la televisió a Espanya, Mariano Rajoy li va retreure el cas a Zapatero. Faig un passeig per Vilanova. M’hi arribo en tren i m’adreço a Finques/Fincas Nevot, a la rambla Samà. Pel camí, trobo una primera botiga que incompleix la legislació. Hi ha un rètol que diu “Europcar” i, a sota, més petit: Alquiler de coches. Alquiler de furgonetas. Segueixo fins a Finques/Fincas Nevot. El rètol diu Fincas Nevot, i afegeix: API, Compra, Venta, Pisos, Solares, Rústicos. Damunt del vidre d’entrada, hi diu Finques Nevot: és l’argument del propietari en el recurs a la multa. Què diran els tribunals? Veurem. Només a 50 metres de Nevot, hi ha una altra botiga que no compleix la normativa. És O Zen-Descans, amb un rètol que diu: Tiendas de confort. Equipos de descanso. Colchones. Camas articuladas. Somieres. Colchones de látex. Nórdicos. Sofás. Rinconeras. Sofás cama. Sillones relax. A la rambla Samà hi ha un altre local perseguible: Grupo Llorente, Promoción, Construcción, Venta de Inmuebles. Per què ha sigut multat Nevot, i no

Façana de l’establiment de Fincas/Finques Nevot a la rambla Samà de Vilanova i la Geltrú ■ VAN DER MEULEN

els seus veïns de rambla? L’enigma s’amplifica quan em trobo una pila de comerços que no estan retolats en català. En faig cinc cèntims al lector. 1. Relojería. Joyería. F. Giménez e hijos, SA. 2. Fincas Louti. Promoción y construcción. Pisos, casas, locales. Tramitación de hipotecas. 3. Ricky. Pajarería-Floristería. Piensos. Acuarios. Pájaros. Abonos. Plantas. Tiestos. 4. Rebelde. Chill Fashion + Things. 5. Promotora Serrano-Trujillo. Construcción y venta de pisos. 6. Charcutería Tocinería Sant Segundo. Especiali-

dad en: jamón serrano y Trévelez. Embutidos y quesos. 7. Restaurante Asiático. Bienvenidos. 8. Peluquería Rosana. 9. Papelería Isabel. Diarios y revistas. 10. Construcciones Pandomar. Obra nueva. Casas. Reformas. Pintura y decoración. Parquet. M’abstinc de continuar. Que cap dels propietaris d’aquests comerços no s’ofengui ni es pensi que el denuncio. No és així. Simplement, prenc nota d’una realitat que qualsevol persona que tingui ulls a la cara pot observar, si li ve de gust. En dues hores a Vilanova i la Gel-

trú, em trobo 22 comerços que, d’acord amb la llei, podrien ser multats. Tanmateix, 22 en dues hores no és gran cosa. A Vilanova s’incompleix poc la llei. De tornada cap a Sitges, el meu poble, segueixo prenent nota. 1. Grupo Global-Belleza. 2. Bar El Córner. 3. Charcutería La Garriga. 4. La Punta. Gestión Patrimonial. 5. Chendo Fisherman. 6. Sisol Peluquería. 7. Tapicería Sitges. Etcètera. No em molestaré a continuar. Només diré que, en 25 minuts, em trobo 23 establiments que se salten la llei. En total, entre Vilanova i Sitges, en tres hores, n’he trobat 45. I, que jo sàpiga, cap d’ells ha sigut multat. Encara més: extrapolant a altres ciutats catalanes, puc deduir que hi ha milers o desenes de milers d’establiments que se salten la llei. I tan amples. Així, és inevitable fer-se algunes preguntes. 1. On és aquella policia lingüística que, segons El Mundo, és més despietada que la Gestapo? 2. Si jo solet, en tres hores, he trobat infraccions per imposar multes per 18.000 euros, ¿per què no hi destina Saura unes quantes patrulles de Mossos i resolem el finançament de la Generalitat? 3. Per què s’empaita fins a l’últim euro els conductors i els contribuents i als comerciants se’ls tolera tot? 4. Per què els polítics catalans es queixen que Zapatero no compleix una llei (l’Estatut), si ells tampoc en compleixen una altra (la de política lingüística)? 5. Per què el tripartit i CiU no reconeixen que la llei de política lingüística del 1998 és paper mullat i la deroguen? 6. Per què El Mundo i TeleMadrid no fan un reportatge sobre les desenes de milers de botigues retolades només en castellà? 7. I, per acabar, ¿per què, entre desenes de milers d’infractors, li ha tocat la multa al pobre senyor Nevot? Segurament la darrera és la pregunta més interessant. L’enigma de Finques/Fincas Nevot. ■

AVUI

8 Política

DISSABTE, 13 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (3) Rànquing de lectors

Diaris

Quioscos

Publicacions setmanals

Publicacions mensuals 2.001.000

1.719.000

789.000

730.000 11,8%

Font: Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), 2007

català

1.564.000

27,8% castellà

737.000

12,8% mixtos

11,9% català

154.000 25,3% 2,5% castellà

mixtos

691.000 11,2% català

32,4% castellà

Revista busca quiosc DESPROPORCIÓ · En català hi trobo sis revistes. En castellà, 472. Català, 1,67%; castellà, 98,33% IMMERSIÓ? · En revistes infantils, compto quinze capçaleres diferents i només una en català: ‘La Revista dels Súpers’ DVD · Acabo al prestatge de la secció porno, molt adient per acabar aquest article Hi ha una manera molt gràfica d’explicar el forat negre que per a la normalització del català reFrancesc presenten les rePuigpelat vistes. Pregunteu a qualsevol persona una mica sensibilitzada per la llengua quantes revistes de coloraines en català es poden trobar normalment als quioscos i respondrà amb poques vacil·lacions: El Temps, Descobrir Catalunya, Sàpiens, Time Out, Descobrir Cuina i Enderrock. Total: sis. La mateixa pregunta, formulada a un anglès, un suec, un turc o un espanyol, causaria perplexitat. Quantes revistes hi en castellà hi ha en un quiosc qualsevol? Ningú no ho sap. Per fer aquest reportatge, entro en un quiosc més aviat gran, amb molta varietat d’oferta, i faig els comptes. En català, hi trobo les sis revistes abans esmentades, i les menys conegudes Casar-se a Catalunya i Benzina. Segur que n’hi ha més, però no són al quiosc que he triat. En castellà, hi trobo (aproximadament, perquè amb aquests números és fàcil descomptar-se) 472 revistes. I passo les dades a percentatge: Català, 1,67%; castellà, 98,33%. Trobar una revista en català és quasi impossible. Comprar-la és complicat, tenint en compte les temptacions que ofereixen les revistes en castellà. N’hi ha prou un cop d’ull. A FHM: “Informe laboral. ¿Sexo en el curro? La mitad de España lo hace (y otros datos sorprendentes)”. A Cocinas y Baños, un gran reportatge sobre hidromassatge. A Hola, la duquessa d’Alba parla clar. A National Geograhic España, els misteris de Stonehenge. A Qué leer, el titular és: “Best sellers a la carta. Cómo convertir un libro en superventas”. A Interviú, trobem Nadal SL, una màquina de fer calés. A 6 Toros 6, José Tomás a tota pastilla. A Cosmopolitan parlen del sexe a l’estiu

Un quiosc del carrer València de Barcelona amb les revistes exposades ■ ROBERT RAMOS

sense tabús. A Armas, un reportatge sobre la pistola model STI. A Sexologies, regalen un DVD molt curiós de cinema porno per a dones. Etcètera. Amb totes aquestes ofertes tan sucoses, cal ser molt militant per acabar comprant una de les úniques sis revistes en català. Per sort, el nucli de militants existeix, és ferm, i basta per sostenir-les. En revistes infantils, compto quinze capçaleres diferents, i només una en català: La Revista dels Súpers, del Club Super3. La premsa diària és l’única ex-

cepció al panorama desolador que, pel que fa a la situació del català, s’observa al quiosc. De les 10 capçaleres més visibles, tres són en català: l’AVUI, El Punt i El Periódico en català. En premsa esportiva, una és en català, El 9, i quatre en castellà. A això cal afegir, segons el lloc de Catalunya, l’oferta de premsa comarcal, que és molt significativa. Segueixo fent un escrutini al quiosc. Em fixo en un sector poc conegut: el dels passatemps. Hi ha unes 40 capçaleres. D’elles, cinc són en català: L’Oci (la diversitat en passatemps), L’Oci 2 (a l’abast de tot-

hom), L’Oci 4 (l’exercici de la ment) i L’Oci 5 (autodefinits). La primera d’aquestes revistes arriba al número 90, any 14. El director es diu Xavier Meléndez i la seu és a Castelló d’Empúries. Un altre tema són els col·leccionables. Al quiosc en trobo una vintena, dels temes més impensats i diversos, quasi tots en castellà. Hi ha llibres de literatura romàntica, DVDs de Sherlock Holmes, un curs de punt de creu, un altre de tai-txi, una col·lecció de papallones, una altra de superherois, les obres completes del locutor de la COPE César Vidal i (la promoció més prodigiosa) una col·lecció de plaques de policia dels Estats Units. Amb el primer fascicle, la placa de la policia de Nova York, que solien ensenyar amb tanta contundència Bruce Willis i Arnold Schwarzenegger. L’única excepció catalana és Aprèn anglès amb Les Tres Bessones (que, per cert, també té versió en castellà). Acabo el meu escrutini amb els DVD que, en les més variades ofertes i col·leccions, es multipliquen com bolets en els quioscos. Per curiositat, miro els idiomes en què estan disponibles alguns. Les novetats, com John Rambo o El día de mañana, estan totes només en castellà i anglès. En pel·lícules més antigues, en canvi, hi ha més varietat lingüística. Trobo, per exemple, el musical West Side Story a 6,95 euros, amb doblatge a l’anglès, francès, castellà, alemany i italià, al qual cal afegir subtítols en les mateixes llengües, més holandès, portuguès, suec, noruec, finlandès i polonès. Polonès de l’altra Polònia, perquè, del d’aquesta Polònia del Toni Soler, ni rastre. Vora aquests DVDs, hi ha el prestatge de la secció porno (també molt pròspera als quioscos) molt adient per acabar aquest article. Un d’ells es titula Culitos muy, muy calientes. Idioma? El de sempre, però, en aquest cas, tant se val, no? ■

AVUI

10 Política

DIJOUS, 18 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (8) Sol·licituds de traduccions o correccions que ha atès el Servei Lingüístic

Llengua de les sentències 2000 2001

1.560

2002

1.019

2003 2004 2005 2006

Traduccions

FONT: DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA

Correccions

Administració de justícia

2007

En castellà

En català

203.715 180.400 169.630 169.780 163.896 173.245 177.086 187.100

2.596 11.889 26.106 35.005 42.597 43.613 39.225 37.695

Sentències en català En %

20,63 20,11 18,13 17,09 13,34 16,76

6,18 1,26

00 01 02 03 04 05 06 07 any

Judicitrilingüe MEMÒRIA · El 1970, el meu pare, advocat de poble, em va portar a l’Audiència de Barcelona. Un detall em va sobtar: mon pare va parlar tota l’estona en un castellà recargolat i decimonònicRETORN · Trenta-vuit anys més tard hi torno. Comença la vista. En castellà, ‘of course’. Jutgen un danès en castellà-anglès-danès Devia ser cap a l’any 1970 que vaig anar per primer cop a l’Audiència de Barcelona. Acompanyava Francesc el meu pare, un adPuigpelat vocat de poble, que hi tenia un judici. Jo tenia la vaga idea de ser advocat com ell, però aquella experiència me’n va dissuadir: el pare es va posar una toga horrible i una corbata negra, i va participar en un judici ensopit, durant el qual els tres magistrats badallaven de manera ostentosa. Vaig patir una decepció: no hi havia advocats eloqüents com James Stewart, elegants com Cary Grant o murris com Charles Laughton. I un detall em va sobtar: mon pare va parlar tota l’estona en castellà. Castellà recargolat i decimonònic, a damunt. Trenta-vuit anys més tard, torno a l’Audiència per comprovar què ha canviat a la justícia catalana. Les togues casposes i les corbates negres són iguals. De novetats, en constato tres. 1. Hi ha moltíssimes dones. 2. La retolació dels jutjats és tota en català. 3. Com a les pel·lícules americanes, ara hi ha judicis amb jurat. Decideixo treure’m l’espina de quan tenia deu anys i vaig a un judici amb jurat. Arribo davant la “Sala de vistes nº 1 del jurat”. Davant la porta, veig una jutge, una fiscal i un advocat. Dos mossos d’esquadra porten un home emmanillat. A la fi, un bidell anuncia: “Audiència pública!”. És una sala gran, de sostre alt rematat amb guix i motllures i, al fons, una pintura al fresc amb una escena de l’Imperi Romà: uns senadors amb túniques blanques i un pedestal amb l’SPQR. Sota el fresc, hi ha la jutge. A la dreta, els bancs del jurat: 9 membres més 2 suplents. A l’esquerra, el banc de l’acusat i, al seu costat, un intèrpret (perquè l’acusat és britànic). Rere l’acusat, seuen l’advocat defensor i la fiscal.

Façana de l’edifici de l’Audiència Provincial de Barcelona ■ MIQUEL ANGLARILL

Comença la vista. En castellà, of course. Criden en primer testimoni, que queda dret davant del micròfon. La jutge li fa algunes preguntes de rigor i es passa a l’interrogatori. Primer, la fiscal, que diu: “Con la venia de su ilustrísima señora”. Després, el defensor, que comença amb la mateixa frase. Sembla que hagi entrat en el túnel del temps: tot igual que el 1970! El judici va del presumpte assassinat d’un danès en un càmping de Gavà, el juny del 2002. Sis anys ha trigat la justícia. Es nota que en aquest país només hi ha diners per a

Hisenda i Trànsit: quan es tracta de recaptar, els sistemes informàtics són de darrera generació, i les diligències, rapidíssimes. L’acusat és un anglès. Assisteix al judici en silenci: és de mitjana edat, porta ulleres, pantalons de cuiro, camisa marró i corbata blanca. Als primers testimonis, la jutge els atabala amb la seva vèrbola legalista i barroca, i no entenen què els demana. A mesura que van passant testimonis, simplifica i l’entenen. Per què no parla clar des del començament? Clar i castellà. Perquè la vista segueix i comprovo que

té lloc íntegrament en la llengua de Cervantes. Es van succeint els testimonis, tots bastant ensopits, que donen tombs entorn a una hipotètica relació homosexual entre l’acusat i la víctima, i al fet que l’acusat vivia de gorra: la víctima li pagava les cerveses. També es fa esment d’un personatge enigmàtic: un tercer home, un espanyol amb la cama embenada. Jo començo a avorrir-me, però els nou membres dels jurat prenen nota de tot, atentíssims, com nou Perry Masons. Només al testimoni número 10 s’anima la cosa. És un anglès, conegut de l’acusat. La fiscal fa les preguntes en castellà, i un intèrpret les tradueix. Arriba el morbo. Pregunta: “¿Recuerda si el acusado le dijo que le había matado estrangulándole?”. Resposta de l’anglès: “Sí”. Nova pregunta: “Recuerda si le dijo que después de estrangularlo lo había dejado en una tienda de campaña?”. Resposta: “No”. No puc evitar un pensament: si el pare m’hagués dut a un judici com aquest, potser ara seria advocat, i no gratapapers. Després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, el judici s’atura i passa a una altra sala. Motiu? Cal aportar testimonis des de Dinamarca i la Gran Bretanya, per videoconferència. L’acusat, els magistrats, els jurats, els funcionaris i els xafarders com jo recorrem passadissos i entrem en una habitació amb una tele. Es fan més interrogatoris, amb l’ajut d’una intèrpret de danès. Després, torno a la sala de vistes i el judici continua. Faig investigacions: l’endemà han de declarar els forenses i n’hi ha encara per a uns dies. En sortir de la sala, miro de recapitular. Què ha canviat a la justícia catalana des del 1970 ençà? Que avui sembla habitual que hi hagi judicis trilingües castellà-anglès-danès. Què roman inamovible des del 1970? Que el que no hi ha (per descomptat!) són judicis en català. ■

AVUI

10 Política

DIMECRES, 17 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (7) !"#$%&'(#')*("+',#) *-."%'(#'/+.#)%0)1

Radio i televisió !"#$%&'(#')*("+',#) 22#$301

589:7

567 01234

00234

4#2##&,#/%1(+)&',#) 22#$301

;89:7 AB214

02A4 +,-.-./, #.5678./,9 D75./,9 .:-78;<= 57<.@5./,

!"#$%&!'#()**

B2C4 *.-./>

*.,-?//>

*.-./>

*.,-?//>

)/-@?,

Ràdio0K,teleKO FER FI · Sorprenent: la ràdio és el primer àmbit d’estudi en què l’oferta del català és superiorBISBES ·Un cor canta “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”: és Ràdio EstelREVERS · Sintonitzo 27 canals de televisió, dels quals 21 són en castellàLOCALS · Canal Blau de Vilanova explica una dada estel·lar: el Transsiberià està tallat Un dels objectius de la Generalitat recuperada va ser la creació d’un espai audiovisual diferenciFrancesc at, amb una àmplia Puigpelat presència de la llengua catalana. Se n’ha sortit? A mitges. És a dir: la ràdio va OK, però la televisió va camí del KO. N’hi ha prou amb una miradeta per adonar-se’n. Per investigar l’oferta radiofònica, em llevo a les set del matí: bellugo el dial i apunto què hi trobo. Entre el 87.5 i el 108 de la FM capto 32 emissores. En total, 21 emeten en català i 11 en castellà. Percentatges: català, 65,6%; castellà, 34,4%. Sorprenent: la ràdio és el primer àmbit dels que estudio en què l’oferta del català supera la del castellà! Al llarg del meu zàping radiofònic, em trobo coses curioses. Per exemple, enxampo dues trucades a Ràdio Flaixbac, d’un forner de Santa Coloma de Gramenet i un missatger de Cornellà City: tots dos parlen en català, i es demostra que, per a la ràdio de qualitat, la llengua no és cap frontera. A Cadena Dial hi ha un programa d’antologia de conyes audiovisuals. Passen l’àudio d’una escena de TV CastillaLa Mancha en què una dona, davant d’un número d’estriptis, exclama: “Cariño, está usted hermosísima, pero tápese el chichi”. A RAC 1 m’assabento que la indústria del videojoc factura més que la del cinema, i que els catalans ja no tindrem cap festa extra fins al 8 de desembre, 88 dies després de la Diada. Escolto Neus Bonet, a Catalunya Ràdio, i Jordi Duran, a la COM. Ràdio Salut anuncia “la millor música del segle”. A Radio Tele Taxi topo amb una història commovedora: una senyora que es diu Ana li dedica la cançó de Juan Peña Mentías a una altra persona. El locutor demana: “¿Qué digo en la dedicatoria?”. Ana: “Para un amigo muy especial”.

Un dels locutoris de l’emissora iCat fm de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ■ JOSEP LOSADA

Locutor: “¿Cómo se llama?”. Ana: “No puedo decirlo. El caso es que él está casado y yo también”. Un silenci trèmul. Ah! La ràdio de vegades és com El cor de la ciutat. I Ana acaba dient: “Recuerdos a tu tío, Justo Molinero”. També trobo música de missa. Un cor que canta “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”, amb fons de música d’harmònium. És Ràdio Estel, la ràdio dels bisbes catalans que (segons l’EGM) no escolta quasi ningú. A l’inrevés de la COPE, la dels bisbes espanyols, que té una legió de seguidors, i no

només entre els taxistes. Tot d’una, penso en Jiménez Losantos i m’adono que no l’he escoltat. Començo a bellugar el dial endavant i endarrere. No hi és. No apareix. És a dir que a Catalunya queden zones d’ombra on no se sent la COPE! Una gran pèrdua per a la llibertat d’expressió o per a la llibertat d’insult (segons es miri). Diumenge a la nit, passo a la segona part del reportatge: miro la tele en horari de prime time. Sumant la recepció analògica convencional i la TDT, sintonitzo 27 canals, dels quals 21 són en caste-

llà i 6 en català. Percentatges: català, 22,22%; castellà, 77,78%. L’oferta catalana és poca i encara cal comptar que no tinc televisions de pagament com Digital +, ni Imagenio: si fos així, el percentatge encara baixaria. L’oferta en català és quasi tota de TVC. A TV3 hi fan 30 minuts. Al 33, Xavier Torres i Pichi Alonso fan campanya perquè una estació de metro de la futura L-9 es digui Camp Nou. Hi ha el 3/24, amb informació. I hi ha el Canal 300, on fan una sèrie d’humor anglesa: El meu heroi. El cinquè en català és Canal Blau, de Vilanova i la Geltrú, que em deixa parat: dóna imatges d’un accident d’avions a Rússia retolades en rus i explica una dada estel·lar: el Transsiberià està tallat. Al final del telenotícies, entenc el misteri: és un informatiu conjunt de la XTVL (Xarxa de Televisions Locals). La sisena cadena en català és Canal Català, que emet Abracadabra, un concurs presentat per Marta Márquez. Els altres 21 canals són en castellà, amb una oferta suculenta. Per exemple, La Sexta fa un reality titulat De patitas en la calle... que consisteix a foragitar joves paràsits de les seves llars, perquè aprenguin que “mamá no es una criada y papá no es un cajero automático”. A Antena Neox, Los Simpson. A Telecinco-2, veig en directe com un concursant de Gran Hermano fa malabarismes amb una pilota driblant un gosset. A Disney Channel, la sèrie Hanna Montana. A Veo TV, Star Trek. A Cuatro, Cirkus: un altre concurs reality, aquest no dedicat als cantants, els ballarins ni les models, sinó als números de circ. Al final, acabo enganxat a Antena Neox, on fan La liga de los hombres extraordinarios, amb Sean Connery. A TV3 fan Més que amics, amb Ben Stiller. No hi ha color. I així és com es passa una vetllada de diumenge a la nit en una llar catalana i catalanoparlant: mirant una pel·lícula en castellà. ■

AVUI

10 Política

DIJOUS, 25 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (15) Coneixement del català

Nascuts a l’estranger

Immigració

Any d’arribada a Catalunya

l’entén

el sap parlar

Nombre de persones

140.291

146.794

219.767

100.391

106.577 58.955 58.824

El sap parlar

Font: Idescat

El sap llegir

De 1971 a 1975

De 1975 a 1980

36.154 De 1981 a 1985

94.980

83.818

53.747

44.880

De 1986 a 1990

Després de 1990

Rawal‘trescentslingüe’ DIVERSITAT ·Miquel Pueyo va afirmar amb poesia al capdavant de Política Lingüística que a Catalunya s’hi parlen 300 llengües COMUNITAT ·La prosa de la realitat diu que entre les cultures que conviuen al Raval la llengua franca és el castellàMAL EXEMPLE ·Els Mossos es dirigeixen als immigrants sempre en castellà En el seu temps al capdavant de Política Lingüística, Miquel Pueyo va fer molta poesia amb el Francesc tema de la multiculPuigpelat turalitat i va repetir que Catalunya ja havia deixat de ser un país bilingüe per esdevenir multilingüe. Concretament, deia que s’hi parlen 300 llengües, entre les quals el suahili, l’urdú i tailandès són d’allò més corrents i la nota més exòtica és la llengua aborigen de l’illa de Pasqua. Oi que sona bonic? Catalunya, país trescentslingüe! Més enllà de la poesia, però, hi ha la dura prosa de la realitat. A tots els països hi ha un idioma que s’acaba imposant com a llengua franca compartida per tothom, sigui quin sigui el seu origen. De les 300 llengües catalanes, quina és la franca? Per esbrinar-ho, vaig a passar el matí al gresol de la multiculturalitat catalana: barri del Raval, conegut pels pakistanesos com a Rawal. Hi faig cap des de l’estació de metro de Drassanes i tot just arribar-hi em trobo una taula de ping-pong. Hi juguen dos joves, un d’ells amb pinta de pakistanès i l’altre de malai. M’hi acosto, amb el bloc preparat i paro l’orella. A la fi, escolto. “Nueve, siete”. En quina llengua parlen un paki i un malai que juguen a pingpong al Rawal? En castellà, esclar. Ho confirmo, a nivell escrit, a les botigues. Per exemple, a la Carnicería El Nour, marroquina, hi ha un rètol que diu: “Se traspasa”, i tots els anuncis destinats a altres immigrants són bilingües, en àrab i en castellà: lloguer de furgonetes, lampistes, reparacions, etcètera. Em passo una bona estona divagant i trobo coses molt curioses. Per exemple, una botiga on diu: “Joseph Afro Caribe”, amb tot un aparador ple de cabells postissos de tots colors, més o menys rullats, de marques com Premium Too i Xpression Collection. O una Peluquería Marnba Mohammad’s,

Dues dones immigrants passegen per la rambla del Raval ■ MARIA ÀNGELS TORRES

plena de clients i on, des de la tele del fons, predica una mena d’imam amb turbant i barba grisa. Però tots aquests detalls exòtics són irrellevants. El que demostra de manera decisiva que el Rawal és un barri multicultural és que Vilaweb hi té la seu. Si fins i tot hi ha catalans! I de la ceba! Poca broma amb el multiculturalisme, doncs. Passo a saludar el company Vicent Partal, director de Vilaweb, obert i simpàtic, que porta tres anys al Rawal i em conta algunes curiositats. M’explica el mapa del Rawal. A la part de muntanya hi ha el barri

marroquí. Baixant, a mà dreta, hi ha Islamabad, el barri paki. A mà esquerra, hi ha la zona pijo-progremulticultural, de blancs europeus, americans o australians, que es relacionen en anglès. A més, hi ha sectors d’hindús, bengalís, malais, algerians, filipins, europeus de l’est i subsaharians. Es barregen entre ells? No. El multiculturalisme és una teoria molt bonica, però amb poca connexió amb la realitat. Fent un símil culinari, el multiculturalisme aspira a una societat que sigui com un plat combinat. Vicent Partal m’explica

que la realitat és una altra: el Rawal és més aviat com un entrepà per pisos separat per llesques de pa de motllo: els pakistanesos del primer pis no s’ajunten mai amb els marroquins del segon, i aquests viuen d’esquena als equatorians del quart. Quina és la llengua franca? Partal em confirma que és el castellà. Però també es mostra molt crític amb l’actitud dels catalans cap als immigrants. “Els pakistanesos –explica– són persones que tenen pocs prejudicis quant a llengua i estan ben disposats a integrar-se en català”. El problema és que els mateixos catalans no els ho facilitem. Als bancs i les caixes se’ls adrecen sempre en castellà. I els Mossos d’Esquadra, igual. Em sembla increïble que els Mossos del Raval parlin entre ells, i amb els immigrants, només en castellà. Quin missatge els estem donant, als immigrants, si veuen cada dia que la policia catalana parla en castellà?”. Segur que té tota la raó. Partal m’ensenya les curiositats del Rawal. Em mostra Pròxim, una cadena de supermercats de capital català que té empleats immigrants i ven la mena de productes que ells consumeixen. Tots els rètols estan en català: una bona manera de fomentar la integració. Passem davant de dues agrupacions que han fet una gran tasca per aproximar la immigració a la cultura catalana: l’Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (vora el rètol hi ha una senyera i una bandera pakistanesa) i l’Associació Cultural Ibn Batuta, formada per marroquins. Acabo dinant en un restaurant paki. M’atenen en castellà i em cruspeixo un plato de pollo con arroz: 5,50 euros. També tenen posada la tele del Pakistan, via satèl·lit. En aquest cas, no hi ha cap predicador barbut, sinó un seguit de videoclips plens de noies provocatives que ensenyen el melic com la Shakira, de senyors amb turbant, de deserts i de camps d’arròs. És la cadena B1U. Videoclips de Bollywood. ■

AVUI

10 Política

DIVENDRES, 26 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (16) Les comarques més catalanoparlants

l’entenen

Catalunya interior el saben parlar

el saben escriure

Font: IDESCAT

98,9% 91,7

98,3 62,3

Pallars Sobirà

98,1

88,2 67,0

Ripollès

98,0

88,9 62,4

Pallars Jussà

97,8

90,0 65,3

Berguedà

97,6

86,5 56,6

Alt Urgell

96,8

90,5

96,2 82,7

66,8

Solsonès

65,4

60,7

Bages

94,3

86,1

74,5 49,8

Osona

Catalunya

ElsúltimsdeFolgueroles RESISTENTS · Avui, a Folgueroles, on va néixer mossèn Cinto Verdaguer, el castellà hi segueix sent una llengua estranya INÈDIT · Em rep l’alcalde i li pregunto quantes persones hi ha que no parlin català: entre cinc i deu IMMIGRACIÓ · Zouhayb Gaddour es posa la barretina per cantar caramelles per Pasqua M’havia proposat visitar els dos llocs més oposats de la Catalunya pel que fa a la llengua. Ahir vaig Francesc anar el Raval. On són Puigpelat els seus antípodes? Doncs en algun poblet de la Catalunya profunda, on la multiculturalitat sigui poc més que un eslògan de la tele. Quin? A l’atzar, a si l’encerto l’endevino, trio Folgueroles. És un poblet a cinc quilòmetres de Vic, famós pel que el lector ja deu saber i que s’encarrega de recordar un monument de pedra a la plaça. La inscripció diu: “El poeta M. Jacinto Verdaguer y Santaló nasqué en aquest poble el 17 de maig del any de N + S 1845. Inaugurat el 8 de maig del 1908”. Dins de l’església, es conserva una còpia de la partida de naixement del poeta: en català. Sembla que, a Folgueroles, no van arribar mai a aplicar-se les disposicions lingüístiques del decret de Nova Planta. Avui, el castellà hi segueix sent una llengua estranya. Em passejo pel poble, trec el nas a les botigues i al quiosc, i totes les converses són en català. Entro als dos bars: Ca la Carme i Amadeu. El segon és el clàssic cafè de poble que jo creia que ja estava extingit: amb cadires velles de fusta, mobiliari de l’any de la picor, un futbolí, un billar i tapets verds a les taules per jugar a cartes. Una colla d’homes entre la mitjana edat i la jubilació preparen una baralla espanyola. M’acosto a l’Ajuntament, al balcó del qual hi ha dos pals: un amb la senyera i l’altre buit. M’ensumo que la bandera espanyola deu portar molts anys a la bugaderia. Potser fora un gran tema per a un reportatge d’investigació d’El Mundo, però la gent s’hi passeja per davant, indiferent. Em rep Carles Baronet, l’alcalde, i vaig directe al gra: quantes persones hi ha a Folgueroles que no parlin català? S’ho rumia i em contesta: - Unes... cinc. O, per assegurar,

Mossèn Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles el 7 de maig de 1845 ■ NONEG

posa entre cinc i deu. - I quants habitants sou? - Uns 2.250. És a dir, només entre el 0,22% i el 0,44% dels habitants de Folgueroles no són catalanoparlants. El fet s’explica perquè Folgueroles ha rebut molta immigració... però tota procedent de Vic, de Manlleu i d’Osona. Han arribat al poble famílies atretes per la qualitat de vida i l’habitatge accessible. Immigració espanyola a penes n’hi ha hagut mai, tret d’alguns treballadors de l’embassament de Sau que es van quedar i es van integrar de pressa. I

immigració estrangera? –A l’escola –explica Baronet– hi ha exactament cinc fills d’immigrants: dos de polonesos i tres de magribins. Tots parlen català com si fossin de família de Folgueroles. Una noia polonesa participa en un esbart dansaire. I un dels joves d’origen magribí, Zouhayb Gaddour, es posa la barretina per cantar caramelles per Pasqua. Els immigrants de Folgueroles, com les persones que no parlen en català, poden comptar-se amb els dits de la mà. El que són incomptables, en canvi, són els joves: l’escola

local (de nom Mossèn Cinto, esclar), ha passat en deu anys de 88 alumnes a 288, i a la llar d’infants hi ha 80 nens. És el poble amb més població infantil de la comarca. Faig d’advocat del diable i m’imagino que m’envia un diari de Madrid a fer preguntes insidioses. Li demano si els nens saben parlar en castellà. Baronet contesta: –I tant. El meu fill, per exemple, passa moltes hores mirant Disney Channel. I té un nivell de castellà semblant al dels seus cosins, que viuen a Barcelona en un entorn molt més castellanoparlant. M’acomiado de l’alcalde i faig un tomb pel poble. En un rellotge de sol, hi ha una inscripció que diu: “És hora de ser feliç”. Al petit consultori de Folgueroles, tot està escrit en català. Passo per davant la CasaMuseu on va néixer mossèn Cinto, al carrer major. Fins i tot hi ha el carrer l’Atlàntida! Quina por! I, de tant en tant, en una o altra paret, hi ha gravat un poema. Per exemple: Dolça Catalunya pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor. Encara que la vocació poètica dels folguerolencs ve de lluny, si atenem al rodolí del dintell d’una casa del 1747: De tothom sia alabat de Jesús el cor sagrat. Acabo la meva ruta per Folgueroles a la llar d’infants pública El Patufet. M’atén la directora, Sílvia Rusiñol, que m’explica: –Quan comença el curs, se sol preguntar als pares si n’hi ha que no parlin català a casa, per tenir-ho en compte. A Folgueroles, no n’hi ha mai cap. Un cas com un cabàs, Folgueroles. És únic a Osona (potser junt amb la veïna Sant Julià), i no crec que n’hi hagi gaires més a Catalunya. Un cas digne fins i tot de fer-ne una pel·lícula de caire més o menys èpic. Espanya ja té Los últimos de Filipinas. A Catalunya podríem rodar Els últims de Folgueroles. ■

AVUI

10 Política

DIMECRES, 24 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (14) Pel·lícules exhibides en català Originals

FONT: INSTITUT CATALÀ DE LES INDÚSTRIES CULTURALS

2002

2003

Dades en % segons el tipus de versió

Doblades

71,2 27,2 22,1

Videoclubs

16,9 14,6 22,4 2004

2005

2006

Subtitulades

79,8 84,4 72,0

67,4

5,4 6,7 3,4 1,0 5,6 2002

2003

2004

2005

2006

2002

2003

2004

2005

2006

PerplexitatiDVDs IRRISÒRIA · L’oferta de DVDs en català en un videoclub no arriba ni al 5% i se centra majoritàriament en la secció infantil IRONIA · M’ofereixen abans la possibilitat de veure o subtitular una pel·lícula en txec que fer-ho en català INEXISTENT · Entre més de 600 videojocs disponibles no en trobo cap en català Arriba un punt que fer aquests reportatges sobre l’estat de la llengua resulta tediós. Què puc dir sobre Francesc el que passa en un viPuigpelat deoclub? És necessari recordar que entre els DVD de novetats, des d’Ironman, amb Gwyneth Paltrow i Soy leyenda, amb Will Smith, fins a Un plan brillante, amb Demi Moore, no n’hi ha ni un en català? Cal recordar que, a l’apartat dels clàssics, no hi són en català ni El Padrino, ni Una noche en la ópera ni Casablanca? Cal insistir que només es poden trobar DVDs en català a la secció infantil, com si la nostra fos una llengua que només s’utilitza fins als 15 anys? Com pot ser que l’oferta en català no arribi ni al 5%? Per a mi, hi ha un misteri en el mercat dels DVD. Diguem-ho clar: la tecnologia juga fort a favor del català. Els vídeos havien de ser en català o en castellà. Però els DVD incorporen un menú d’idiomes. Els videoclubs catalans són plens de films amb les versions o subtítols en francès, alemany, italià o suec, però també en txec, en serbi, en romanès, en turc, en finès, en hongarès o en polonès. Per què és més fàcil veure a Catalunya un DVD en txec que en català? Li faig aquesta pregunta a Ángel Mora, propietari d’un videoclub i realitzador cinematogràfic: la seva darrera producció ha estat Animal, un documental antitaurí. Mora porta divuit anys en el negoci del videoclub i té les idees clares. Hi ha dues causes. Primera, el que s’anomena “finestra de protecció”, per la qual hi ha uns terminis mínims entre que la pel·lícula s’estrena en sales i a la televisió. Hi ha 3-4 mesos entre l’estrena i l’aparició del DVD, 3-4 mesos més fins a l’emissió a les televisions de pagament i 6 mesos més fins que va a la televisió en obert (TV3, per exemple). Les novetats en DVD, per tant, només apareixen en les llengües en què han

Imatge del videoclub La Papaya Verde, un dels molts que hi ha al país ■ ROBERT RAMOS

estat estrenades en cinema, que són les disponibles. Quan TV3 les dobla, ja és massa tard per incorporar la versió catalana als DVD nous. L’explicació és perfecta, però en queda un dubte: què passa amb les pel·lícules diguem-ne clàssiques, de les quals els videoclubs acostumen a tenir un ampli estoc? Què passa amb El Padrino, per exemple? Fa molts anys que TV3 ha emès un munt de vegades la versió catalana. Si es reedita El Padrino, per què no inclou la versió en català? Ángel Mora m’explica la segona causa: el que s’anomena authoring,

que és el procés de fabricació, i que sol estar centralitzat en pocs llocs (a Londres, per exemple) per part de les productores. Els responsables de l’authoring a nivell internacional decideixen quins idiomes s’incorporen al menú de llengües i subtítols, fabriquen DVDs a gran escala i només canvien, de país en país, les portades. La mateixa remesa de DVDs que arriba als videoclubs catalans va també als de Txèquia i Polònia: és per això que és habitual trobar pel·lícules en txec o en polonès. Tot queda més clar, però encara tinc un dubte: “I per què no va algú

de la Generalitat a Londres, per exemple, i ofereix a les productores el doblatge al català que ja està fet, perquè l’ha pagat TV3?”. Davant d’aquesta pregunta, Ángel Mora arronsa les espatlles. No ho sap. Jo tampoc. I aquesta doble ignorància esdevé perplexitat: la mateixa que, segons els sociòlegs caracteritza la Catalunya actual. La perplexitat del client que vol veure un DVD en català i entra en un videoclub. La perplexitat també pot expressar-se d’una altra manera: malgrat les facilitats tècniques que dóna el DVD, arriben al videoclub en català només les pel·lícules que, prèviament, s’han estrenat al cinema en català. Una irrisorietat. Amb això ja està tot dit. Per completar el reportatge, vaig a una botiga de videojocs. Els videojocs són un gran tema. Segur que el lector recorda un munt de declaracions de responsables de la Generalitat dient que cal potenciar el català en l’oci juvenil, específicament en els videojocs, i bla, bla, bla. Miquel Pueyo, per exemple, deia fa uns anys que calia afrontar el problema i recordava que la Generalitat té competències en la matèria. Bé: doncs entro finalment a la botiga, plena de videojocs per a PC, per a Nintendo, per a Play 2, per a Play 3, per a Wii i no sé quantes coses més. El dependent es diu Nacho. Li demano: –Teniu videojocs en català? Em mira com si fos un extraterrestre. Em respon que no. Jo insisteixo: –Ni un? –Ni un. –I quants videojocs hi ha a la botiga. –Uns 600. 600 videojocs en castellà, zero en català. No cal treure percentatges. Perplexitat? Potser no. A Catalunya ja ens hem acostumat a constatar que, de les proclames dels polítics quant a la llengua a la crua realitat, hi ha un abisme. 600 a zero. Fets, no paraules. ■

AVUI

12 Política

DIUMENGE, 28 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (i 18)

Consideracions finals

Prestigiidemografia CONCLUSIÓ ·L’èxit de la sèrie evidencia la distància entre la realitat que ens venen els polítics i la que veiem cada dia DIAGNÒSTIC ·El català té un refredat o una malaltia? Si és malaltia, ¿no l’acabarem matant donantli només aspirines? GIR · El govern ha de fer menys lleis i treballar més per incorporar nous parlants El primer que vull valorar per concloure aquesta sèrie de reportatges sobre l’ús social del català Francesc és que m’ha sorprès Puigpelat el seu èxit. Hi ha hagut repercussió. Però, què té de particular que un periodista vagi en tren a Mataró i compti quanta gent parla en català?, o que constati que, als bars de Barcelona, tallat és una paraula exòtica?, o que expliqui que Vilanova és plena de rètols (i no només el de Fincas Nevot) que no estan en català? ¿No són coses que les sap tothom? No són evidents? Potser la clau és aquesta: són coses que les sap tothom, però, paradoxalment, no apareixen mai als mitjans de comunicació. L’èxit d’aquesta sèrie posa de manifest una greu disfunció de la societat catalana: la distància entre el que es publica als mitjans i el que es percep. O, si es vol, la distància entre la realitat virtual que ens venen els polítics i la realitat real que veiem cada dia. Entre el discurs oficial sobre la llengua (optimista i autocomplaent) i la percepció que en tenen els ciutadans hi ha un abisme. Fa molts anys que la Generalitat diu el mateix: que la llengua catalana va raonablement bé. Diagnòstic oficial? El català està una mica feble, però només té un refredat i amb aspirines pot anar tirant. En canvi, la percepció del carrer és diferent. A l’àrea de Barcelona, la minorització del català és rapidíssima, i es veu agreujada per la nova immigració. Plou sobre mullat. Tothom sap quina llengua domina al metro i als trens. Tothom sap quina és la llengua franca. Per això, al diagnòstic oficial li manca credibilitat. I és per això que reapareix cíclicament la polèmica sobre l’extinció de la llengua. ¿Diagnòstic? ¿El català té un refredat, o bé una pulmonia? I, si té una pulmonia, ¿no l’acabarem de matar donant-li només aspirines? Hi ha lectors que m’han acusat de derrotisme. S’equivoquen: no faig derrotisme, sinó realisme. Un realisme que no poden dissimular les enquestes de Política Lingüística, sempre aparents i ben cuinades. Un dia, una persona que ha treballat en aquest tema em va confessar: “La situació del català és pitjor que la que reconeixem a la Generalitat. Però preferim no dir res i donar una visió optimista. Si contéssim la veritat, potser la gent es tornaria pessimista i renunciaria a seguir mantenint la nostra llengua”. El raonament és correcte,

La imatge d’una parada del mercat del Ninot, en què els rètols estan en català i en castellà, tot i que en proporcions diferents ■ JOSEP LOSADA

des de cert punt de vista. Però també és correcta la conclusió contrària: si ens ensarronen dient que tot rutlla, es desmobilitzen els catalanoparlants que, d’una altra manera, serien més reivindicatius. Divendres, un lector de l’AVUI deia en una carta que els reportatges estaven bé com a diagnòstic, però havien d’anar seguits d’una proposta de tractament. Té raó i ho provaré, breument. El mateix lector afirmava, però, que la causa del problema és “una legislació espanyola que imposa el castellà i perjudica el català”. No hi estic d’acord. Si el castellà té avui a Catalunya la preponderància indiscutible que té, no és pas per cap llei espanyola. És per això que intentar compensar-ho amb lleis catalanes de sentit invers no és cap solució. Fet i fet, l’error de base de la política lingüística catalana dels darrers

20 anys ha estat aquest: imaginar que, a cop de llei, a cop de quota, s’invertiria la situació. No ha estat així. Només hem de mirar-nos en el mirall andorrà: a Andorra, tota la legislació (tota) és a favor del català, i això no ha impedit que ja estigui (en paraules de Carme Junyent) en perill d’extinció. Què ha passat a Andorra? Que el català ha tingut a favor les lleis, però en contra dos factors molt més decisius: el prestigi i la demografia. Què està passant a Catalunya? El mateix que a Andorra: la Generalitat ha promulgat moltes lleis, però el prestigi i la demografia segueixen jugant a favor del castellà. Una bona política lingüística hauria de deixar-se de lleis i de quotes i s’hauria d’orientar bàsicament en dues direccions: augmentar el prestigi del català i aconse-

guir la incorporació de nous parlants. Si no ho fem, l’extinció que no va induir el Decret de Nova Planta es produirà per pura inanitat demogràfica. Com podem evitar-ho? Caldrà posar-hi imaginació i creativitat. I no serà fàcil. I, malauradament, no sembla que sigui aquesta l’estratègia. Ens tempta la via fàcil: fer lleis i donar la culpa de tot a Madrid. Un exemple: la polèmica sobre la tercera hora de castellà, tan utilitzada per uns i altres per treure vots. Si anem a la realitat, però, la tercera hora de castellà tindrà una influència zero en el futur de la llengua catalana. Ni un sol fill d’equatorians, o marroquins (o murcians!) esdevindrà o no catalanoparlant per la tercera hora. ¿Tothom hi està d’acord, oi? Bé, doncs parlem de coses serioses, sisplau: parlem de demografia i de prestigi. ■

AVUI

10 Política

DIMARTS, 16 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (6) Llengua en què s’adrecen per telèfon

Castellà

96%

Català

4%

Administració

Retolació interior de les comissaries que expedeixen DNI Castellà

75%

Català

25%

Llengua en què s’adrecen els policies

Castellà

96%

Català

4%

FONT: ESTUDI DE LA UB. 2005

Sr.FranciscoiSr.Francesc PROVA · Truco al 012. Al Sr. Francisco li ve al cap el fantasma de la persecució del castellà. Però diu “Buenos días” i la Carme canvia al castellàCONSTATACIÓ ·El Sr. Francisco s’ha mogut sense problemes per diferents nivells de l’administració catalana. Fins l’ajuntament més independentista l’ha atès en castellà L’administració i l’escola són els dos àmbits on el català té més presència i més ús. Això ha fet Francesc que, des d’Espanya, Puigpelat s’hagin aixecat protestes sobre una suposada discriminació del castellà, amb la denúncia que un castellanoparlant no pot fer vida normal a Catalunya. Està discriminat, diuen certs mitjans de Madrid. Què hi ha de cert en tot plegat? Ho comprovaré. Em mentalitzo que em dic Sr. Francisco, sóc de Burgos i visc a Catalunya fa tres mesos. M’he de renovar el DNI o el passaport. Què faig? Trucar a les administracions properes: la Generalitat o els ajuntaments. Entro a la web de la Generalitat. Tot està en català, però a dalt hi ha una pestanya: Castellano. El Sr. Francisco hi clica i apareix la web tota en castellà. Cap problema. Hi trobo el 012. Truco. Respon una veu enllaunada, en català: “Generalitat de Catalunya. Benvinguts al Servei d’Atenció Ciutadana”. Després, se sent el menú del “premi 1, o premi 2 o premi 3”. “Si no vol cap de les tres coses, mantingui’s a l’espera”. El Sr. Francisco, amb dificultat, ho capta. Una altra veu: “Bon dia, l’atén Carme. En què puc ajudar-li [sic]?”. Al Sr. Francisco li ve al cap el fantasma de la persecució del castellà. Però diu: “Buenos días, deseaba información sobre qué debo hacer para renovar mi DNI”. La Carme canvia al castellà: “Muy bien, señor. ¿Desde qué provincia llama usted?”. Responc: “Desde Barcelona”. I ella: “Llame usted al 902 247 364, y le darán cita previa”. Li dic: “Gracias. ¿El DNI lo gestiona la Generalitat?”. Resposta: “No. Y ahora, si quiere valorar la atención recibida, espere un momento”. S’acomiada i se sent la veu enllaunada, que permet puntuar d’1 a 5 la qualitat de l’atenció. El Sr. Francisco, satisfet, torna a

Uns ciutadans fan cua a la comissaria de la Policia Nacional espanyola al carrer Balmes de Barcelona per fer-se el DNI ■ MIQUEL ANGLARILL

provar. Marco el 012. M’atén la Maria i es presenta en català. Li dic: “Mire usted, deseaba información sobre la renovación de mi pasaporte”. La Maria canvia al castellà: “Desea usted cita previa o ir a la comisaría de su localidad”. “Cita previa”. “¿Desde dónde llama?”. “Desde Castelldefels”. “Espere, no se retire”. Al cap d’un moment, em passa el 902 247 364. Repeteixo amb el 012 tres vegades, amb resultats semblants. Després, comprovo els ajuntaments. Truco a alguns a l’atzar: Capellades, Mataró, Manresa, Badalona... I, finalment, Castellterçol. Per

què Castellterçol? Per un motiu ben senzill: el seu alcalde és un dels promotors de Decidim.cat, que pretén convocar un referèndum. Com tractaran al Sr. Francisco en un poble d’independentistes? Marco i em contesta un funcionari, en català. Li dic: “Buenos días, quería renovar el DNI. ¿Qué tengo que hacer?”. El funcionari canvia al castellà: “Tendría que ir a la comisaría de policía más cercana”. Li responc: “¿Y no es posible llamar por teléfono?”. Al cap d’un minut, en dóna el telèfon de la Policia Nacional de Manresa.

Conclusió: el Sr. Francisco s’ha mogut sense problemes per diferents nivells de l’administració catalana. Fins l’ajuntament més independentista l’ha atès en castellà! Segona part del reportatge. Adopto la personalitat del Sr. Francesc, de Balaguer, català de la ceba. I li faig prosseguir la renovació del DNI o el passaport. Poso al Google “renovació DNI” i m’apareix la web del Ministerio del Interior. Està tot en castellà, però a dalt, a la dreta, hi ha una pestanya amb les quatre llengües oficials: “Bienvenidos-Benvinguts-Benvidos-Ongi etorri”. Pitjo “Benvinguts”, però tot continua en castellà. Comprovo que l’únic que hi ha en català són alguns títols: en entrar als apartats, tot segueix en castellà. Al Sr. Francesc li puja la mosca al nas. Truco per demanar hora per al DNI. Apareix una veu enllaunada, en castellà, que anuncia menús i submenús. El Sr. Francesc contesta. I parla una agent: “Buenos días, mi nombre es Cristina, ¿en què puedo ayudarle?”. Contesto en català: “Miri, estic interessat a renovar el DNI. Com he de ferho?”. Ella segueix en castellà: “Puede usted hacerlo en Barcelona. Le digo las comisarías...”. I recita un llistat de comissaries. Jo li contesto: “Miri, és que voldria renovar-lo a Castelldefels”. Ella respon: “Un momento, cojo el calendario. Disculpe, el sistema va muy lento”. Finalment, em suggereix el 18 de setembre, jo li contesto que ho he de consultar l’agenda i s’acaba la conversa. El Sr. Francesc està perplex. Tot castellà. Com que és de la ceba, truca unes quantes vegades més per renovar-se el DNI o el passaport. El guió es repeteix: els operadors li contesten en castellà. Invariablement. I acabo amb una pregunta: ¿qui té més ben garantits els seus drets lingüístics davant l’administració, el Sr. Francisco o el Sr. Francesc? ■

AVUI

10 Política

DILLUNS, 15 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (5) Llibres i editorials

Últim llibre llegit Dades 2007

Llibreries

Edició (editorials privades)

Facturació (editorials privades)

Milions de llibres en català

2.485.000 (71,9%)

% facturació llibres en català

15,2%

del total

16,0 25,06 24,23

834.000 (24,1%)

català

Font: FUNDACC/Gremi d’editors de Catalunya

altra

15,1

24,62

15,0

15,3

22,94

133.000 (3,9%) castellà

23,60

16,9

02

03

04

05

06

02

03

04

05

06

ElCapitánCalzoncillos VOLUM · Entro en una cèntrica llibreria de Barcelona. De 195 títols, 161 són en castellàDINERS · Sovint la versió catalana resulta molt més caraRESIGNACIÓ ·Vull dos llibres del Capità Calçotets i la capa del superheroi. Però el ‘pack’ només és en castellà. No privaré el meu fill de la capa del seu superheroi preferit Entro en una cèntrica llibreria de Barcelona, divago una mica i passo a la primera part de la meva Francesc crònica: la quantitaPuigpelat tiva. Tothom sap que, en qualsevol llibreria de Catalunya, hi ha molts més llibres i més superfície en castellà que en català. Com quantificarho, però? De seguit trobo la manera. Els llibres que se suposa que tindran venda, a part de ser a les taules i els prestatges, estan disposats en piles a terra. Per tant, n’hi ha prou a comptar piles. Una feinada. En total, hi ha 195 títols diferents a piles. D’ells, 161 són en castellà, 30 en català i quatre (de fotografia i arquitectura) en anglès. És a dir: 82,5% en castellà i el 15,4% en català. No calen comentaris. Passo ara a la qüestió qualitativa. Hi ha una part de l’oferta que no és comparable: els llibres escrits originalment en català i castellà. El que és interessant de comparar són les traduccions. Hi ha llibres d’èxit que es poden trobar tant en català com en castellà. Per exemple, Un home en la fosca, de Paul Auster, a 17 euros, Vida i destí, de Vassili Grossman, a 26 euros, o El noi del pijama de ratlles, de John Boyne, a 13 euros. El català ha fet progressos: moltes novetats arriben a les llibreries simultàniament en català i castellà, al mateix preu. Queda lluny aquell episodi de fa 20 anys, quan l’editorial en castellà d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco, volia impedir que aparegués en català, per no perdre vendes. Tanmateix, segueix havent-hi llibres importants que apareixen en castellà i no en català. I un detall: aquesta aparent igualtat és només quant a novetats literàries. En les seccions d’història, de filosofia o d’assaig, la presència del català és mínima. Però torno a la literatura: on la diferència és immensa és també en el fons de la llibreria. Mentre

Portada del llibre ‘El Capitán Calzoncillos y las aventuras de Superpañal’ ■ JORDI SOTERAS

em passejo, escolto una conversa que he sentit abans un munt de vegades. Una dona demana a un dependent: “He vist La mujer justa, de Sándor Marai, en castellà. La tenen en català?” En depenent busca i diu: “No la tenim. Li és igual en castellà?” I la dona ho accepta. Això passa milers de vegades cada dia, fins i tot amb els lectors catalans més fidels. Poso uns exemples. Puc trobar La conjura de los necios, de John Kennedy O’Toole, en castellà, però no en català. El mateix passa amb La inso-

portable levedad del ser, de Milan Kundera, Guerra y paz, de Lev Tolstoi, El viejo y el mar, d’Ernest Hemingway, o el Faust de Goethe. Del Romeo y Julieta de Shakespeare, n’hi ha cinc edicions diferents en castellà i cap en català. Una altra cosa que passa sovint és que, fins estant disponible, la versió catalana resulta molt més cara. Per exemple, l’Ulisses de James Joyce costa en castellà 11,95 euros i en català 28,60. No és país per a vells, de Cormac McCarthy, costa 7,95 euros en castellà i 18 en català. Cent anys de solitud, de

García Márquez, val, en traducció catalana d’Avel·lí Artís-Gener, 19 euros, i en castellà, 8,95. Que ningú no interpreti aquestes dades com una crítica a les editorials ni a les llibreries. Uns i altres fan el que poden. I el que passa quan un client entra en una llibreria és el producte d’un fet que no es pot obviar: la indústria editorial castellana té un públic potencial de 400 milions de persones, mentre la indústria catalana en té 10 milions, que, alhora, formen part dels altres 400 perquè consumeixen llibres en castellà. Bé: tot això queda molt ben resumit a la secció infantil, on vaig a buscar uns llibres que m’han encarregat els meus fills. La nena vol la segona part de Fairy Oak, d’Elisabetta Gnone. El primer volum ja l’ha llegit en castellà, i em trobo amb la sorpresa que ara ha aparegut la versió catalana. Però la nena vol el segon volum, El secreto de la oscuridad. Li demanaré que esperi tres mesos que surti en català? No. El compro. Al primer dels bessons li han encantat El Regne de la Fantasia i Retorn al Regne de la Fantasia, de Geronimo Stilton, i em reclama Viatge en el temps. Però comprovo que no està traduït encara al català. El compro en castellà. El segon bessó m’ha encarregat un llibre de la sèrie del Capità Calçotets, que inclou títols tan espaterrants com El Capità Calçotets i l’atac dels vàters parlants o El Capità Calçotets contra la Dona del Monyo Mutant. L’encàrrec és un pack amb dos llibres i la capa del superheroi. Descobreixo el pack i és en castellà, i no n’hi ha en català. Què he de fer? Privaré el meu fill de la capa del seu superheroi preferit? No. En resum: després d’aquest pintoresc procés de compra, surto de la llibreria amb tres llibres en castellà al sarró. Perquè després els amics em diguin que sóc de la ceba! ■

AVUI

8 Política

DISSABTE, 27 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (17) IJJI0IJJK IJJO0IJJP

Universitat

!"#$$%$&'()*%+$),-+)%$&)./#+,)0%$&%(&1#,#"!"#$ !!#" !%#" !&#' $(#" !"

!#"

!$%&&

)*#) !!#%

'(#! '*#*

!$D

!'(

$%#&

!"#(

!')&&

!*+&&

142E67.649:9G6

&**#* '(#! '"#* )&#" )$#' )$#' $)#+ !,%&

!*)

!+-.

""#*

!/%

%+#* *#* !#,0 %1!

&2)H:4C2IJJI0IJJK268276L67-:2:2;H649<7425-79?:; &&2M<28HN:422!#"23!4-5678-9:92#?9@42!$%23!4-5678-9:92$<;-9B.4-.:2'62%:9:;?4C:=> !$D23!4-5678-9:92$2!'(23!4-5678-9:92'62(-7<4:=>2!')23!4-5678-9:92'62);6-':=>2!*+23!4-5678-9:92*<5-7:2-2+-7G-;-=> !,%23!4-5678-9:92,F679:2'62%:9:;?4C:=>2!*)23!4-5678-9:92*:A<42);?;;=>2!+-.23!4-5678-9:92'62+-.=>2!/%23!4-5678-9:92/49674:.-<4:; '62%:9:;?4C:=>2!#,0%1!23!4-5678-9:92#F:92,;-F:2%1!=

!"#$%&'"()**)"#+$ ,-.&+&/#)0-.*)$+$* )&1-2-.2+

Erasmusialtresherbes INFORMATS ·Els estudiants que arriben a Catalunya són conscients que tenen a la seva disposició cursos gratuïts de català, en fan, però després la gent els parla en castellàDOMINI · Un 64% de les assignatures són en català MOTIVACIÓ ·Interès pels idiomes, Serrat, Gaudí o la feina, motius per aprendre la llengua del país Dimecres, en una aula de la Universitat Politècnica on faig de professor, es va produir una esceFrancesc na que, en els darPuigpelat rers anys, s’ha tornat tot un clàssic. Vaig començar a impartir la classe en català i, al cap de cinc segons, una noieta de cabell rullat i aspecte tímid va aixecar la mà: –Perdone, pero yo soy de Pamplona y no entiendo el catalán. Davant d’això, les respostes més freqüents són canviar del tot i fer les classes en castellà, o bé donar un termini perquè l’alumne s’espavili amb el català. Jo vaig triar la segona i vaig contestar: –Yo voy a dar la clase en castellano durante dos meses. Luego, volveré al catalán. Mientras, mira la tele en catalán, lee prensa o ve a algun curso. Son gratis... Efectivament: tots els estudiants universitaris que vénen de fora tenen, sempre que ho vulguin, cursos de català de franc. És una mesura imprescindible si es vol mantenir la llengua a l’ensenyament superior. La Universitat de Barcelona (UB), per exemple, imparteix el 64% de les classes en català. Què passa quan arriben estudiants d’altres punts de l’Estat, o l’allau dels Erasmus europeus, o els estudiants sudamericans? Fa anys, la informació en els països d’origen era deficient. Avui, no hi ha excusa. Mercè Serramalera, professora de català per a estrangers a la UB, ho diu: “Tots els estrangers tenen la informació al dia. Saben que hi ha classes en català”. La major part tenen nocions de castellà, però no de català. N’hi ha que, des del principi, es prenen interès en el català. Altres, no. Aleshores és quan es produeixen escenes com les que he descrit al principi d’aquest reportatge. Rubén Mettini, professor de català, explica: “Al començament de l’allau dels Erasmus, hi havia molts

Un grup d’estudiants tastant a la Boqueria les safates de fruita pelada que tant d’èxit tenen entre els estrangers ■ FRANCESC MELCION

professors que acceptaven canviar de llengua. Però quan la situació es repeteix any rere any, se’n cansen, i comencen a exigir els estrangers que facin cursos”. Segons Mercè Serramalera, un 40% dels estudiants Erasmus fan cursos de català. Per conèixer-los de prop, vaig a les aules de la Facultat de Biblioteconomia. Rubén Mettini em facilita entrevistes amb diferents alumnes. El primer és Galvao Santos, portuguès d’Évora, rialler, amb els cabells amb rastes. És un Erasmus que ve a fer quart d’econòmiques i, tot i portar només dues setmanes a Barcelona,

ja fa el curs. “Ja sabia que part de les classes serien en català, i per això m’hi he apuntat. No hi ha cap problema: m’agrada aprendre llengües”.

El ganxo cultural La conversa amb Marina Moscoso, 33 anys, de Puerto Rico, comença amb un acudit involuntari quan ella em diu els seus “conyoms”. Només porta tres setmanes a Catalunya, on ha vingut a fer un màster en disseny urbà. Em diu: “A casa sempre hi ha hagut una bona relació amb el català. Teníem discos de Serrat, i Pau Casals va viure a

Puerto Rico. A més, per al meu pare, que és arquitecte, Barcelona, Gaudí i el seu urbanisme sempre han estat una referència”. Edison Tenorio, equatorià de 19 anys, fa el curs de català perquè ho necessita per estudiar infermeria. “El 80% de les classes són en català i, a més, sé que per acabar treballant com a infermer a Catalunya em serà molt útil la llengua”. Parlo amb alguns alumnes més, i totes les converses són similars. La valoració que fa de la llengua catalana és positiva i mostren bona disposició a aprendre. Però es presenta un altre problema. Que, encara que vulguin parlar en català, l’entorn no els deixa. Mercè Serramalera ho explica: “Hi ha molts estrangers que s’enfaden, perquè volen practicar el català, però no els deixen. En el moment que es nota que l’interlocutor és estranger, tothom canvia al castellà”. La culpa no és només dels altres: també és nostra. A més, hi ha un altre factor: els estrangers vénen a Barcelona amb una informació segons la qual tothom parla català, però es troben amb una realitat diferent: el català és minoritari i no costa res fer vida en castellà. Una cosa és la propaganda que les universitats envien a Erasmus, i una altra la realitat. Tot això ho il·lustra un dels vídeos la UB ha penjat al Youtube. Saixa, una noia russa, diu: “Jo puc recomanar a tota la gent una ciutat de Catalunya que es diu Vic (...) Perquè, clar, com jo estic aquí, jo vull sentirme a Catalunya, amb les tradicions catalans i aquest ambient català, i per això jo vaig decidir anar a Vic (...) i tota la gent parla en català, de vegades sembla que no saben parlar castellà (somriu), perquè si tu preguntes alguna cosa sempre contesten en català. Per a una persona que vol estudiar català, és perfecte”. Bé: si volem que els cursos de català serveixin d’alguna cosa, potser hauríem de pensar a enviar tots els Erasmus a Vic. ■

AVUI

6 Política

DILLUNS, 22 DE SETEMBRE DEL 2008

L’ús social del català (12) Llengua habitual del consumidor de cinema a Catalunya

Cinema Llengua de l’última pel.lícula vista 92,0%

57,3% 39,9%

Font: Baròmetre de la Comunicació i la Cultura 2008

Català

Castellà

2,8%

4,0%

Altres

Català

4,0% Castellà

Altres

Woody...ipagant APARENÇA ·A Catalunya hi ha 54 pel·lícules d’estrena, un 9,25% en catalàREALITAT ·Els films estrenats en català també s’exhibeixen en castellà i aquests últims en més salesCONCLUSIÓ · L’oferta en català no representa ni el 4% i el gruix del programa és infantil; l’última producció d’Allen és la gran excepció Recorda el lector l’embolic de la llei del doblatge que ens va tenir entretinguts el 1998? Era Francesc l’època que vam desPuigpelat cobrir que, al costat de les majors de Hollywood, el mer govern regional de la Generalitat és a penes un microbi. Bé: diu la llegenda que tot el merder va començar una tarda de diumenge (una d’aquelles tardes inacabables d’hivern) que Jordi Pujol, per combatre l’ensopiment, li va proposar a la Marta d’anar al cinema. En català, esclar. En Jordi i la Marta van descobrir, tot d’una, que totes les pel·lis de Woody Allen i Clint Eastwood, i no diguem les del Schwarzenegger i el Bruce Willis, estaven doblades només al castellà. Que fort! Han passat ben bé deu anys, i em disposo a emular Pujol. Imaginem que diumenge vull anar al cinema amb la dona i ho miro al diari. L’AVUI, amb la seva inestimable vocació de servei al país, m’ho posa fàcil: a diferència d’altres diaris, té una secció als fulls de Cartellera dedicada específicament a l’oferta en català. Una secció petiteta, tot s’ha de dir. Si ens referim al circuit comercial, només hi ha cinc films en català: Vicky Cristina Barcelona, L’esperit del bosc, Space Chimps, Vampir Cuadecuc i Wall-E. En total, hi ha a Catalunya 54 pel·lícules d’estrena. Percentatge en català: 9,25 per cent.

Ep!, també en castellà Però compte: aquest 9,25% és enganyós, perquè les pel·lícules estrenades en català també hi són en castellà, i normalment en més sales. La notòria excepció és Vicky Cristina Barcelona: s’estrena a la capital en 6 cinemes en català i 6 en castellà, i preferentment en català als cinemes de tot Catalunya. La resta de films responen al patró habitual. A Barcelona, L’esperit del bosc es veu en 2 sales en català i en 6 en castellà, Space Chimps en 1 en català i 3

na, i només en queden una o dues per al català. Un cas ben documentat: Atlantis, de Disney, es va estrenar a Barcelona en 11 cinemes en castellà i 1 en català. Davant d’això, esclar, es planteja el dubte: ¿val la pena seguir pagant els doblatges? ¿No fóra millor destinar els milions a promocionar Les Tres Bessones?

Una senyora mostra la invitació per assistir a l’estrena de la pel·lícula ‘Vicky Cristina Barcelona’, de Woody Allen, la setmana passada a Barcelona ■ DIEGO IBARRA

en castellà, i Wall-E es pot veure en 11 sales a Barcelona, a totes en castellà. Si volem veure-la en català, ens caldrà fer una tournée per províncies: anar a Girona, Sant Cugat, Vic o Cervera. Rere tot aquest assumpte hi ha un prejudici ideològic gens innocent: el català és un patuès estrambòtic que es parla en un hinterland habitat per pagesos i gent amb barretina, mentre que el castellà és la llengua que mana a Barcelona, la metròpoli cosmopolita i multicultural. Aquest desastre és conseqüència de la polèmica del doblatge de fa deu

anys, que es va tancar en fals. És a dir, amb un simple compromís de bona voluntat i de bones paraules entre les majors i la Generalitat. La Generalitat va acceptar pagar doblatges al català i les majors van acceptar deixar-se doblar (i no sempre). Fa uns anys, per exemple, la Warner no va voler versió doblada en català de Harry Potter i la pedra filosofal... ni tan sols de franc. Altres productores han acceptat el doblatge, però la política pel que fa a la distribució ha estat sempre la mateixa: la immensa majoria de les sales de Barcelona ofereix la versió castella-

Ni el 4% d’oferta en català En resum: l’oferta de cinema en català no representa ni el 4% de les sales. Això, pel que fa a l’aspecte quantitatiu. Pel que fa al qualitatiu, el gruix de l’oferta és infantil: L’esperit del bosc, Space Chimps i Wall-E. Com que els nens estudien en català a l’escola, els jerarques del cinema deuen considerar que no tindran problema per entendre’ls. Ara: també deuen pensar que, quan es fan grans i es tornen gent seriosa i hipotecada, aquells mateixos nens fan un reset total i obliden el català. La quarta pel·lícula en català és Vampir Cuadecuc, de Pere Portabella, catalogada d’“experimental”. I arribem a la cinquena, la gran excepció: Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. Que jo sàpiga és el primer film del director novaiorquès que ens arriba en la nostra llengua. Per què? Perquè passa a Barcelona i (detall gens innocent) tant l’Ajuntament com alguna empresa hi han posat diners. Negoci? No sé què dir. Caldria veure quant li ha costat al contribuent cada minut que Scarlett Johansson i Javier Bardem parlen en català. Un salt endavant Sigui com sigui, el Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen representa un salt endavant en la qüestió del cinema en català. Fins ara, havíem comprovat que, per poder veure films en català, n’havíem de pagar el doblatge. Ara hem descobert que si, a més, volem que una pel·lícula es pugui veure amb normalitat arreu del país, no n’hi ha prou amb pagar el doblatge: també hem de pagar la pel·lícula. ■