Dossier Alumne Tema 1

Orígens de la Filosofia

L'home, dubta i qüestiona per naturalesa. Aquest mateix dubte, en empènyerlo cap a una necessitat de respostes l'obliga a teoritzar sobre l'origen i el sentit de la realitat, a intentar ordenar i explicar allò que ara se li presenta com a abisme d'ignorància. En aquell instat tenen lloc dos moviments distints: a) Els primers filòsofs (finals s.VII a. de c.), anomenats físics, donen respostes a la realitat sensible, en cerquen el principi. Els seus interrogants s'originen en la recerca dels principis elementals de les coses i en el problema del moviment i el canvi. b) Durant el segle V a. de c. sorgeix un nou corrent filosòfic que ja no cerca donar sentit a la naturalesa sinó a l'home mateix i a les societats que conforma. Aquest “gir antropològic” està encapçalat pels Sofistes i per Sòcrates. Del mite al logos Les primeres civilitzacions complexes d'Orient Mitjà sorgeixen a començament del Neolític (5000 a. de c.) i donen lloc a formacions estatals teocràtiques en les quals una classe governant formada per aristòcrates i sacerdots defensen el caràcter diví de la veritat i de l'autoritat que ostenten. Així les cultures d'Asiria, Mesopotàmia, Judea o Egipte, es caracteritza per una mentalitat mitològicairracional que s'expressa en l'exaltació religiosa de la naturalesa, els homes i les estructures de govern. No és estrany doncs, que la cultura hel·lènica, influenciada per les civilitzacions veïnes, fos mítica, aristocràtica i guerrera. Totes les cultures compten amb personatges que actuen com a mèdiums entre allò desconegut i misteriós i la gran massa popular que ho ignora. A l'antiga Grècia aquest paper el jugaven poetes com Homer i Hesíode. Les seves obres servien per a educar els grecs i, sobretot, eren l'element que els cohesionava com a poble. Característiques: I. del Mite: Els mites relaten orígens (per això els preoscràtics es dediquen a cercar el mateix que els mites però amb estratègies distintes), narren els principis, es situen en el temps primordial. Amb els mites l'home dóna sentit a tot el que l'envolta, reorienta la seva relació amb la naturalesa i amb els homes. El mite apel·la a la fe i a l'acceptació irracional de certs poders sobrenaturals com la tyché (hybris d'Ulysses), que deriven en una submissió total a l'autoritat i la configuració de l'estil de vida a partir dels ritus derivats dels mites. El mite es dirigeix exclusivament a qui creu en ell, a diferència del logos que es una medi de comunicació. El mite és quelcom complet, invariable, definitiu. El logos és en canvi, l'expressió d'allò inacabat, de la llibertat, de l'ànsia de coneixement dels homes.

II. del Lógos: És un terme amb gran quantitat d'accepcions; en sentit estricte significa 'paraula' (légein: dir, parlar) i se'n deriva esperit, intel·ligència, raó, ordre còsmic. El logos, doncs, representa la presa de paraula de l'home, que com Prometeu en robar el foc als déus, està ara en possessió de la clau mestra del coneixement. A diferència del Mite el logos demostra el que afirma i defensa la investigació i el diàleg com a fonts de coneixement. Així doncs, les deïtats antropomòrfiques són substituïdes per causes naturals i el temps primordial per un principi o element originari.

Causes de l'aparició del Logos a) La fundació de colònies comercials a les costes gregues suposa l'entrada en contacte amb altres cultures amb creences heterogènies i distintes de les mantingudes pels grecs. Això suposa que s'hagin de cercar mitjans de comunicació “neutres” i noves formes de relació que deixin de banda les particularitats culturals i cultuals en favor d'elements més “objectius” i comuns a tots els homes que facilitin l'entesa. b)La classe governant (aristòcrata i guerrera) es veu desplaçada per la nova classe econòmica, comercial i artesana enriquida a costa del comerç. Així l'antiga classe dominant que intenta perpetuar els seus privilegis a traves de la creença en el mite, es substituïda per aquesta nova classe que aplica els principis racionals i objectius que ha desenvolupat gràcies a les seves necessitats comercials. c) L'abrupte geografia de la Hélade fa que els nuclis poblacionals tendeixin a l'aïllament, i que les ciutats evolucionin independentment les unes de les altres, i que, per tant, la idea d'imperi es vagi debilitant cada vegada més. Aleshores apareixen les primeres polis, on els vincles interpersonals s'estableixen per proximitat geogràfica, la qual cosa fa que la relació entre governants i governats sigui més propera que mai. Això tot plegat fa que s'hagi de replantejar la justificació religiosa del poder i que els governs s'humanitzin fins al punt que l'autoritat és ara 'autoritat racional' i els antics súbdits es converteixen en ciutadans. d) Els coneixements científics foren apresos també de les cultures veïnes. Es diu que Tales aprengué geometria a Egipte i que Pitàgores i altres físics viatjaren sovint a Babilònia i a Egipte. Però a diferència d'aquestes civilitzacions, on la ciència tenia sempre un caire esotèric i oligàrquic i s'aplicava només a la pràctica quotidiana, a Grècia la ciència es posà al servei del ciutadans, es democratitzà, i amés, es sistematitzà per tal de poder esser estudiada i transmesa.

Filosofia Presocràtica Definició de termes. a) Physis: És la naturalesa sensible [que es percep a través dels sentits], la realitat demostrable i constatable empíricament. És concebuda com una estructura viva que està en constant evolució però que no perd mai la seva essència [allò que fa que quelcom sigui el que és però no una altra cosa]. b) Cosmos: Significa ordre [cosmètic té la mateixa arrel] i és la superestructura que ordena la physis. El cosmos és el que fa que malgrat la seva evolució i el seu canvi constant la physis no perdi la seva essència; n'és el llibre d'instruccions. c) Arjé: És el principi de la physis en el sentit que és el que la fa ésser el que és i en el sentit que tot element de la physis ha de participar-ne. És gracies a l'arjé que l'evolució de la naturalesa no implica un canvi de la seva essència, de la seva identitat. Contraposició amb la “creatio ex nihilo” cristiana. «Doncs és necessari que hi hagi alguna substància natural, una o múltiple, de la qual neixin les demés mentre aquesta es conserva». Recordar la idea de què, així com els mites cerquen un origen, els físics cerquen ara un principi de la naturalesa. A diferència dels mites, ara es parla d'un procés d'ordenació de la realitat i no de creació. Postulats (dels problemes) de la filosofia presocràtica: 1. 2. 3. 4.

El que és no pot venir del que no és (ni viceversa). Si el buit és no-ésser, no hi ha buit. El cosmos és un plenum. De la unitat no pot derivar-se cap multiplicitat. Si no hi ha buit ni pluralitat no hi ha moviment.

Monisme i Pluralisme

Escola pitagòrica Escola metafísica

Escola pluralista

Arjé

Tales de Milet

Aigua

Anaximandre

Apeiron

Anaxímenes

Aire

Pitàgores Heràclit

Nombre. Parell/senar Foc/logos

Parmènides

Ésser

Anaxàgores

Nous/homeomeries

Empèdocles

Aigua, terra, aire, foc

Leucip

Àtom

Demòcrit

Àtom

Monistes

Escola de Milet

Filòsof

Pluralistes

Escola

AUTORS: Tales de Milet. El pare de la filosofia occidental. Afirma que l'arjé des del qual aparegueren totes les coses i pel qual n'estan composades és l'aigua. És el punt de partida per a una descripció totalment natural de la physis fruit de l'observació i no de la imaginació. Aristòtil afirma que Tales arribà a aquesta conclusió després d'observar la gran importància de l'aigua per a la vida i en la germinació de les llavors. Anaximandre. Suposa un avanç l'afirmació de que el principi no ha d'esser necessàriament quelcom concret, com l'aigua. L'arjé és l'apeiron, que significa “indeterminat”, “ilimitat” (la traducció per “infinit” no és del tot correcte perquè no existia a Grècia, almenys com l'entenem avui). [Exemple d’una taula de dibuix magnètica: mentre no es dibuixa les partícules de ferro estan indeterminades i és en el moment en que es concreta un dibuix que es determinen.] És un substrat material sense forma (en el sentit aristotèlic) que li permet explicar a Anaximandre la pluralitat d'ens. En aquest sentit tot brolla de l'apeiron i tot torna a l'apeiron “i es dóna mútuament justa retribució per la seva injusticia segons la disposició del temps”. Hi ha un rudiment d'evolucionisme tant en la concepció cíclica de la vida i la realitat com en la teoria concreta que afirma que la vida s'originà a l'aigua i que els éssers humans provenim d'alguna espècie de peixos.

Anaxímenes. Torna a un arjé infinit però concret: l'aire. A diferència del seu antecessor Tales, Anaxímenes explica molt concretament quin és el procés pel qual es deriva d'un sol principi una pluralitat d'ens. Aquest procés té una fase de “rarefacció” durant la qual l'aire s'encalenteix i es converteix en foc, i una fase de “condensació” que pel refredament de l'aire origina el vent, l'aigua, el vapor, la terra i la pedra. Això, si bé no té cap valor actualment, ens demostra la base empírica i racional que els primers filòsofs volien donar al seu pensament. El problema del canvi: Heràclit i Parmènides. a) Heràclit: Conegut amb el sobrenom de “l'obscur”, pensa que la vertader essència de la physis només es pot copsar mitjançant la raó perquè s'oculta als sentits. La naturalesa està immersa en un canvi constant en una evolució perpètua (panta rei): “Tot canvia, tot muta; no ens podem banyar dos cops en un mateix riu”. La imatge d'aquest canvi constant és la del foc, però no la d'un foc caòtic, sinó la d'un foc sotmès a l'ordre del logos, que determina la llei del canvi, dóna unitat al conjunt i dirigeix el procés. Aquest és un un punt fonamental del pensament d'Heràclit. Sembla que dins el canvi constant hi ha un ordre i aquest ordre, que Heràclit anomena logos, només pot esser copsat per la raó (que recordem que és precisament el logos). Per tant, no queda clar si aquest logos que ordena el canvi existeix en si, o si és simplement l'estructura racional que l'ésser humà dóna al món. La physis és una lluita de contraris (“la guerra de tot és el pare”) que en el seu equilibri possibilita la presència de la realitat sensible. Sense aquesta lluita no existiria res tal com ho percebem avui. La raó és qui aconsegueix donar unitat a aquests contraris. b) Parmènides: Allò vertaderament existent està més enllà del que percebem pels sentits, perquè allò vertader ha d'esser per força quelcom inmutable. I si és immutable no pot haver-hi canvi i per tant tampoc coneixement sensorial. L'objectiu és cercar entitats permanents, absolutes i immutables. Els camins per assolir la veritat són dos: la doxa (opinió) i l'episteme (coneixement). Aquests camins es corresponen respectivament amb el camí del no-ésser i amb el camí de l'ésser. El pensament de Parmènides es basa en el principi d'identitat: el que és és; el que no és ni tan sols pot arribar a ser pensat. Només aquella reflexió que es situï en el que és pot fructificar en un coneixement veritable. La reflexió sobre el que no és (tot el que canvia o no existeix) només duu al coneixement aparent. Característiques de l'Ésser: − És únic.

− − − −

És etern. És immòbil i immutable. No té principi ni fi. Només és perceptible pel pensament.

Pitàgores: Matematització de la naturalesa. La naturalesa es pot conèixer només a través de la raó, concretament de la raó matemàtica. Segons la tradició la idea de que el món podia tenir un ordre matemàtic nasqué de l'observació de la correspondència que hi ha entre la longitud de la corda d’un instrument i la nota emesa. Això féu pensar a Pitàgores que tota la realitat podia explicar-se si es mesurava i s'establien les equivalències pertinents. La correspondència entre els números i les coses només pot esser captada per la raó. El vertader arjé són els números perquè ells són qui determina l'ordre, la proporció i l'harmonia de la naturalesa. El nombre és literalment la mesura de la realitat. Els nombres tenien entitat material, constituïen la realitat en sentit físic: l'1 equivalia al punt, el 2 a la línia, el 3 a la mínima superfície (triangle), el 4 (al volum mínim (tetraedre). Així s'inicia l'aplicació de la matemàtica al coneixement de la realitat. Pitàgores és el fundador de la concepció moderna d'investigació científica: crear models matemàtics que les ciències puguin aplicar al món. Filosofia Pluralista. Les teories monistes de Tales, Heràclit i Parmènides topaven sempre amb el mateix inconvenient: com d'un sol principi podia néixer tal pluralitat d'ens? Aquest problema és conegut com el de l'u i el múltiple. La solució que hi donaren els pluralistes fou plantejar múltiples arjé en lloc d'un de sol. Empèdocles. Afirma que els arjé son 4: Aigua, Aire, Foc, Terra. Els tres primers els pren de Tales, Anaxímenes i Heràclit respectivament; l'últim l'afegeix ell. La multiplicitat de la physis s'explica per l'acció que l'amor i l'odi efectuen sobre la relació entre aquests elements. L'amor fa que es combinin i l'odi que es separin. Encara que amor i odi són forces antropomorfes més pròpies de la mitologia, sembla que Empèdocles pensava en forces físiques sense cap sentit màgic o metafísic. La naturalesa, com ja exposava Anaximandre, compleix cicles que es regeixen per la unió o desunió dels elements. La concepció de que la realitat estava composada per l'aigua, l'aire, el foc i la terra regnà les principals teories científiques durant gairebé 2000 anys. Anaxàgores.

La physis està composada per una espècie de llavors (espermata) que Anaxàgores anomena “homeomeries” que són infinitament divisibles i que tenen qualitats distintes. Aquestes llavors estan mesclades les unes amb les altres, tot amb tot, i és això el que possibilitat que tot pugui canviï i que qualsevol cosa pugui arribar a esser qualsevol altra. D'aquesta teoria a l'atomisme hi ha una passa molt petita. A diferència del pensament anterior, Anaxàgores proposa una entitat externa que és la que dóna ordre a la physis. Aquesta entitat és el nous, i és el responsable de la mescla i separació de les llavors que origina els diferents ens. Leucip i Demòcrit. Postulen l'existència d'unes partícules indivisibles que, a diferència de les “homeomeries” són qualitativament idèntiques. Quantitativament s'estableixen diferències depenent de l'agrupació que donarà lloc als diversos ens de la physis. L'agrupació i el moviment d'àtoms té lloc dins el buit i és completament atzarosa. Els distints éssers que es poden percebre en la realitat són fruit de l'aglutinament espontani d'àtoms, no de cap poder ordinador. Per tant els tres factors que expliquen l'univers són: àtoms, buit, i moviment.

Els sofistes Apareixen a Atenes juntament amb la democràcia. Després de les Guerres Mèdiques, en què les polis gregues venceren els perses, els ciutadans d’Atenes que s’havien jugat la vida per la seva ciutat consideraren que havien adquirits nous drets per aquest fet i reclamaren que se’ls tingués en compte no només a l’hora de la guerra sinó també en època de pau. Fruit d’aquestes reclamacions nasqué la democràcia, que liderada per Pericles, donà a Atenes els seus moments de màxim esplendor. En aquesta nova situació els ciutadans havien d’assumir un paper actiu dins la ciutat. L’oportunitat de discutir i defensar les decisions que el govern de torn havia de prendre exigia una nova formació per tal de poder parlar en públic i defensar de manera correcta i efectiva les opinions pròpies. Els sofistes oferien precisament aquesta formació (a canvi d’una retribució econòmica). Aquests en són els trets principals: -

-

-

Preocupació humanista: els filòsofs anteriors vivien centrats en les explicacions sobre els orígens de la naturalesa, en canvi els sofistes es centren en l’ésser humà. Actitud crítica: no accepten el fet que les institucions públiques es basin en cap entitat sobre natural ni religiosa, pensen que aquestes institucions han estat totalment creades pels humans. Escepticisme: no confien en la capacitat de la humanitat per arribar a conèixer la veritat. De fet afirmen que qualsevol esforç en aquest sentit és inútil i que la postura més coherent és el dubte, no acceptar res com a definitivament vertader ni com a definitivament fals. Relativisme: si no existeix cap veritat absoluta qualsevol opinió pot esser vàlida, i aquestes opinions no són més que les veritats individuals que tots hem anat creant a partir de les nostres vivències, il·lusions, esperances, desencisos, pors... Retòrica i dialèctica: o el que és el mateix, capacitat de parlar en públic i d’argumentar una opinió com a base de l’educació que ofereixen. Exigència d’una retribució econòmica pels seus serveis.

Els dos sofistes més importants són Protágores i Gòrgies. El primer era relativista i afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses”, és a dir, que tot el que afirmam i coneixem ho coneixem des de una perspectiva totalment humana i que només ens serveix als humans. Per ell tot és relatiu a les circumstàncies de cada moment. En canvi, Gòrgies va més enllà i fa aquestes tres afirmacions: 1. La realitat no existeix; 2. Si la realitat existís tanmateix no la podríem conèixer; 3. Si l’arribéssim a conèixer no podríem comunicar-ho als demés.

Sòcrates Trets principals: • • • • • • •

• • • •

•

•

Les seves ensenyances són gratuïtes, a diferència dels sofistes. Els sofistes deien que oferien saviesa, Sòcrates afirma que ell no la ofereix sinó que la cerca («només sé que no sé res»). La resposta a la ignorància està en un mateix. Cadascú ha d’il·luminar amb la seva raó les pròpies respostes. L’home és bo per naturalesa. Confiança en el poder de la raó per assolir un coneixement vertader. La política s’ha de basar totalment en principis racionals. Critica els sofistes perquè finalment el diàleg sobre les coses que interessaven realment al ciutadà derivà cap a una defensa dels propis interessos i opinions, estesin o no d’acord amb l’interès general. Defensa la força del diàleg en contraposició a la disputa. El seu projecte pretén trobar el logos (la raó de ser) de cada cosa, la seva definició, allò que cada cosa és. Convenciment de l’existència d’una veritat universal independent de les variables de l’individu i de les coses. No accepta l’escissió entre allò individual i allò col·lectiu. Cal que hi hagi una identificació total entre els interessos particulars de cada ciutadà i els generals de la societat a la qual pertany. Critica el pensaments dels altres filòsofs no per la seva coherència interna sinó per la falta d’utilitat que tenen pels homes. La filosofia deu estar al servei de les necessitats de l’home. Els sofistes discuteixen qualsevol assumpte, en canvi Sòcrates només s’interessa per la distinció entre bo i dolent, per la definició de justícia i virtut.

Indagació moral i recerca de l’essència: Sòcrates assumeix la màxima de l’Oracle de Delfos: coneix-te a tu mateix. El vertader coneixement neix d’un mateix, i és només des d’un mateix com l’home pot definir quins són els seus problemes primordials. Per Sòcrates el principal problema és: què fer per ser feliç. Amb la discussió desenfrenada de la sofística s’havia confós la veritat dels fets amb la veritat de les opinions, de manera que prevalien les tendències relativistes en les quals la veritat depenia de la visió de la realitat que tenia cadascú. Per a evitar aquesta deriva, Sòcrates proposa desvelar l’essència de cada cosa a partir de la impressió que en té cada individu. Aristòtil atribueix a Sòcrates el mèrit d’haver estat el primer en aplicar el mètode inductiu; a saber, cercar el concepte universal de cada cosa a partir de l’observació dels casos particulars.

Intel·lectualisme moral: Sòcrates parteix de la idea que ningú obra malament de manera intencional. L’home que fa el mal ho fa per ignorància del bé. Per això la principal motivació de la filosofia és conèixer la virtut i la justícia per tal de poder ensenyar-la als ciutadans. Aquesta possibilitat de conèixer a través de la raó la virtut i la justícia s’anomena intel·lectualisme moral. L’home té un desig tan arrelat d’assolir el bé i la felicitat que li impedeix obrar malament. Si s’aconsegueix ensenyar la virtut i la justícia a tots els ciutadans, ningú es comportarà malament. El mètode socràtic: Sòcrates afirmava que havia aprés l’ofici de sa mare (mayeutiké: art d’ajudar a parir). Ell ajudava a que els homes parissin el coneixement. En aquest sentit ell no ensenyava, si per ensenyar entenem imposar certes estructures mentals i certs coneixements, sinó que només ajudava a que el coneixement que hom té emergís a la consciència i fos comprès. La veritat, deia Sòcrates, la duu cadascú en si mateix i només cal descobrir-la (aletheia significa precisament això: desvelar). Fases del mètode: a) Negativa i demolidora (erísitca). Només si es posa algú entre l’espasa i la paret de manera que contempli i reconegui la seva ignorància, serà possible despertar en aquella persona el desig de conèixer la veritat. Un cop aquesta ignorància es fa palesa és molt fàcil que s’accepti l’ajuda i l’acompanyament en el camí del coneixement. b) Positiva i constructiva. Un cop s’ha assumit l’estat d’ignorància, s’inicia un diàleg a través del qual emergeix el coneixement. Allò més important és que cap dels interlocutors posseeix la veritat, sinó que aquesta només pot emergir en el coneixement posat en comú de tots els ciutadans. c) Conclusió i definició (maièutica). Finalment s’han de superar les divergències i cercar un punt d’acord que doni la definició d’allò que es cerca. «És vertader allò que tothom concep com a vertader». D’aquesta manera es supera el relativisme de l’opinió i de l’interès particular.