Apunts - El Text Expositiu

1r TRIMESTRE – 2n BATXILLERAT APUNTS EL TEXT EXPOSITIU 1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS • Supòsit previ: Segons el diccionari, explicar és “exposar amb paraules clares, amb els desenvolupaments necessaris, amb exemples, etc. (una matèria, un text, un autor més o menys difícil)”. • La finalitat L’exposició partix de l’existència d’una informació que es vol transmetre amb la finalitat d’omplir un buit de coneixement en el destinatari: explicar per fer comprendre per què tal cosa és, actua, etc., d’una determinada manera; també per aclarir, difondre i interpretar objectivament determinades idees. Aquests coneixements que es transmeten tenen han de poder ser verificats i contrastats. Normalment els científics analitzen la realitat a partir de l’observació i de les definicions, establixen una hipòtesi de treball, verifiquen mitjançant les lleis científiques i les apliquen en l’experimentació. Són textos amb tendència a la formalització i exigència lingüístiques. Convé subratllar que l’explicació no vol transformar conviccions. A l’inrevés de l’argumentació, que utilitza estratègies retòriques adequades per a convèncer de la bondat de la tesi, l’exposició és neutra i objectiva i no hi ha intenció de persuadir, sinó d’aportar els elements necessaris per entendre un tema difícil o complex. • La relació entre els interlocutors. El text expositiu demana que l’emissor conega el tema objecte de l’explicació. El context de l’exposició suposa un emissor posseïdor d’un saber i un interlocutor o públic que està en disposició d’interpretar-lo a partir del seus coneixements previs. La relació que s’establix és per tant asimètrica, en el sentit que hi ha un cert desfasament entre aquell que sap i té accés a la informació a través de diverses fonts i aquell que no sap perquè no té experiència ni tampoc accés a les fonts. Per aquesta raó hi ha persones a les quals se’ls reconeix l’autoritat i que estan legitimades per aportar una explicació fiable ( professorat, tècnics, experts, periodistes...etc). És evident que els processos explicatius es potencien quan hi ha més diferència entre el coneixement dels experts i el dels interlocutors, i es reduïxen quan l’explicació no es fa necessària per la coincidència en el nivell de coneixements entre l’emissor i el receptor. En general, el discurs expositiu, en suposar la possessió d’un coneixement, atorga prestigi, autoritat i poder a qui l’emet. • Àmbit d’ús. El text expositiu és una de les manifestacions d’expressió pròpies dels escrits didàctics. Així en l’àmbit d’ús acadèmic, es recorre a l’elaboració de treballs, a la realització d’exàmens i a exposicions orals. També poden aparéixer en els àmbits periodístics, en la secció que molts diaris i revistes dediquen a la ciència i a la tecnologia. • Els gèneres que utilitzen l’exposició com a mitjà propi d’expressió són: monografies (treballs d’investigació), exàmens, treballs didàctics o escolars, anàlisis i comentaris, articles, informes, conferències, dissertacions i editorials. També es dóna en les classes, entrevistes, debats, consultes i converses informals amb experts. Per escrit apareix en els tractats, els manuals, els assaigs, els llibres de text; també a les obres de divulgació i en la premsa general i especialitzada. • Temes. Qualsevol tema pot desenvolupar-se de manera expositiva. No obstant això, els més convenients són tots aquells que es presten a donar una explicació de la realitat, manifestar els coneixements adquirits i a contrastar idees. Si, per exemple, a la narració destaca l’observació i la imaginació, en l’explicació destaquem el coneixement intel·lectual i la representació objectiva de les idees. Es tracta del fet de reflexionar sobre un tema i comunicar-lo amb ordre lògic, claredat de pensament i rigor.

•

Coneixements enciclopèdics. La informació acumulada per cada grup humà és el que podem anomenar enciclopèdia i es troba en forma escrita en tractats, manuals, assaigs i documents que es guarden en biblioteques i s’arxiven per a poder accedir-hi posteriorment. Aquesta informació organitzada i sistemàtica és la que es considera, en el seu conjunt, el coneixement produït en una cultura. En cada individu, aquest coneixement s’emmagatzema en la seua memòria i conforma el seu coneixement enciclopèdic. Aquest coneixement va augmentant al llarg de la vida de cada pesona i és imprescindible per entendre el món.

2. MODALITATS D’EXPOSICIÓ L’exposició és el text didàctic per excel·lència, perquè té com a objectiu fer comprendre els fenòmens sobre els quals ha aportat la informació necessària. És per tant un dels tipus de text a què han d’acudir amb més freqüència els estudiants. Es manifesta als exàmens, a les obres de divulgació, als manuals, als textos científics i en articles periodístics especialitzats Segons els tipus de públic a què va dirigida – més o menys culte– i la intenció que tinga l’autor – didàctica o no– poden diferenciar-se les modalitats expositives següents: Científica Didàctica Divulgativa Humanística Periodística

CARACTERÍSTIQUES Temes especialitzats. Exigix orde, rigor i precisió. Temes de coneixement. Precisa orde, claredat i exactitud. Dirigida a un públic més nombrós. Tema d’interés i estil senzill. Demana una anàlisi reflexiva, orde, claredat i desenvolupament dialèctic. Domini de l’objectivitat, claredat i exactitud de la informació.

Quan s’ha intentat classificar els textos relacionats amb la informació i el coneixement s’ha recorregut a diverses nomenclatures: text informatiu; text expliatiu,; text de base expositiva; la seqüència explicativa... Quan al text predomine la finalitat d’omplir un buit de coneixement, l’anomenarem text expositiu. Quan en un text, per exemple de finalitat argumentativa, hi haja una explicació subsidiària de l’objectiu principal de convéncer i d’orientar l’opinió o la conducta del receptor, l’anomenarem seqüència explicativa. 3. ESTRUCTURA DEL TEXT EXPOSITIU És necessari presentar els continguts seguint una estructura ordenada i lògica, a la finalitat que l’oient o el lector puga entendre l’exposició o l’explicació. Generalment els textos expositius distribuïxen la informació en tres parts: 1. INTRODUCCIÓ 2. DESENVOLUPAMENT 3. CONCLUSIÓ

Es presenta el tema. S’expliquen els continguts, és on es desenvolupen, successivament, els fets, es constaten les dades disponibles, es contrasten altres plantejaments o posicions, es presenten objeccions i es justifiquen les idees defensades amb explicacions vàlides. Es realitza un resum del valor de les idees exposades i de les aportacions. Es recullen les punts més interessants amb la finalitat de confirmar, matisar, modificar o canviar el conjunt de les idees exposades.

Aquesta estructura és molt senzilla i pràctica i ens facilita la comprensió del text. Però, sovint, els textos no solen presentar-se d’una forma pura o homogènia. Un text pot tindre una finalitat predominant de fer entendre un concepte, és a dir, explicativa, i contindre altres fragments de textos o seqüències: seqüències descriptives, instructives, narratives, argumentatives, conversacionals. Aquestes seqüències textuals estaran sempre, però, al servei, de la tipologia textual predominant, en aquest cas, explicativa.

4. ESQUEMES TEXTUALS Depenent de la complexitat del tema o temes a explicar, en un text podem trobar un o diversos esquemes amb què s’expressa el contingut del text i se n’organitza la informació. El més usuals són els següents: PROBLEMA/ SOLUCIÓ CAUSA/CONSEQÜÈNCIA PREGUNTA/RESPOSTA COMPARACIÓ/CONSTRAST DESCRIPCIÓ SEQÜÈNCIA/TEMPORAL ENUMERACIÓ/CLASSIFICACIÓ

Es planteja un problema i seguidament la manera de resoldre’l. Es parteix també d’un problema inicial però, en acabant, es mira a determinar la causa que l’ha generat o els efectes que se’n deriven. Es presenta una pregunta i a continuació es respon. Es comparen dos fets per trobar-hi semblances i diferències. Es descriu el fet o l’aspecte que es vol fer entendre. Sol ser la base de les definicions. Se segueix una ordenació temporal del contingut. El contingut s’organitza en classes o categories.

5. ORDRE DE LES IDEES L’ordre de les idees dels textos expositius, i en general dels científics, depenen no sols del tema, del propòsit de l’autor i de la forma d’expressió utilitzada, sinó també del mètode d’orientació i de desenvolupament seguit. En general, els textos científics segueixen, en la seua exposició un orde deductiu (d’anàlisis, del més general al particular) o inductiu (de síntesis, del més particular al general). També hi podem trobar estructures enquadrades ( el tema apareix plantejat al principi i al final) i paral·leles ( el text tracta de temes o d’idees sobre el mateix tema d’igual jerarquia, no n’hi ha cap que siga més important que l’altra) 6. ELS CONNECTORS ALS TEXTOS EXPOSITIUS Pel que fa als connectors, conjuncions o altes tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un valor principal aquelles que establixen connexions lògiques entre els elements lingüístics: les causals (perquè, ja que, pe això, per aquesta causa...) les il·latives (doncs, per tant, en conseqüència, així...) i les finals ( perquè, a fi que, a fi de, per tal que, per tal de, amb l’objectiu de, amb la finalitat de...); i també les que matisen o primfilen la validesa de les assercions, com les adversatives ( però), les condicionals ( si sempre que, a condició que...) i les concessives (malgrat que, a pesar que...) Pel que fa a la conjunció “o”, indicant disjunció o equivalència, la seua aparició es deu a l’afany d’exactitud i claredat. D’altra banda , les estructures modals i comparatives ( com, semblant a, diferent de...) tenen un paper important en les operacions d’exemplificació. 6.1.- CONNECTORS LÒGICS Pel que fa als connectors, conjuncions o altres tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un valor principal aquelles que estableixen connexions lògiques i semàntiques entre els components d’un text. Per indicar la causa Per indicar conseqüència Per indicar la finalitat Per indicar addició

perquè, ja que, per això, per aquesta causa, considerant que, a causa de, puix que, atés que, gràcies a, a força de, a raó de, per culpa de… doncs, per tant, en conseqüència, per consegüent, i doncs, cosa que, de manera que, així, així és que perquè, a fi que, a fi de, per tal que, per tal de, amb l’objectiu de, amb la finalitat de... i, i també, a més, a més a més, així mateix, fins i tot...

També les que matisen o primfilen la validesa d’allò que es diu, com: indiquen contrast indiquen la condició indiquen objecció

però, tanmateix, al contrari, a pesar de, malgrat que, en canvi, amb tot, altrament, amb tot, així i tot, tot i que, mentre que, encara que, ara bé, això no obstant, no obstant això... si, sempre que, a condició que, en cas que, només que, posat que, llevat que, mentre que... encara que, malgrat de, malgrat que, per bé que, tot i que, amb tot i que...

6.2.- ELS CONNECTORS ORDENADORS Serveixen per a ordenar o estructurar la informació d’un text, per a marcar les parts que té. PER MARCAR ORDRE

1r/primer..., primerament..., en primer lloc..., d’entrada...; 2n/segon/segonament/en segon lloc...; 3r/tercer/tercerament/en tercer lloc... ; A continuació em referiré...; Immediatament després...;Tot seguit passe a exposar-vos..., Reprenent el que dèiem fa un moment..., En darrer lloc/finalment/al final/per acabar/en últim terme...

PER POSAR ÈMFASI EN UN PUNT

és a dir..., o sia..., això és..., igualment..., en altres paraules..., dit d'una altra manera..., tal com s'ha dit...,cal tornar a dir..., s'ha de tenir en compte..., el més important..., la idea central..., convé ressaltar..., val la pena dir..., cal insistir en/a..., seguidament exposarem..., pel que fa a això últim..., com hem estat dient fins ara..., i encara podem afegir que..., referent a aquesta última qüestió...; no es pot deixar de banda...

PER FER DISTINCIONS

D'una banda..., Per un costat..., de l'altre..., per l'altre..., d'altra banda...., altrament...

PER POSAR EXEMPLES

Per exemple..., un bon exemple d'això és/n'és..., es pot exemplificar..., com a exemple..., en particular..., en concret..., com ara..., en el cas de..., una bona mostra...

CANVI DE TEMA

Respecte a X,.../ Pel que fa a X,... Quant a X,... Sobre (el tema de) X... Un altre punt és.../ El punt següent tracta de... En relació amb... ; com he estat dient; reprenent la qüestió; un altre punt és...; passem ara a comentar... És a dir, vull dir, dit d’una altra manera, en altres paraules,/ En definitiva, al cap i a la fi, al cap davall

PER REFORMULAR PER RECTIFICAR O PER EXCLOURE PER EXEMPLIFICAR

Al contrari, deixant de banda això, altrament, a excepció de, en cap cas, a part de...; Millor dit..., dit d’una altra manera, més ben dit, més aïna...

PER RESUMIR

En resum/resumint el que/recollint el més important... Breument/en poques paraules/d'una forma breu... En conjunt/globalment...

PER ACABAR

En conclusió/en definitiva/en conseqüència/així doncs... Per concloure/per acabar/finalment...Com a conclusió final...De tot això, en podem extreure...Per concloure...Tal com hem vist...Per acabar...En definitiva...Com a recapitulació...Finalment...Les conclusions d’això que acabem de dir...Com a resultat del que hem exposat...Doncs bé...Per tant...

Per exemple,/ com ara..., /un exemple d’això que diem...; Per il·lustrar tot això que estic dient.../ Com a mostra d’aquesta teoria...Un cas concret del que he explicat.../ Per demostrar el que hem exposat més amunt...... i ara passaré a exemplificar les dades que he ofert anteriorment...