Nietzsche Apunts

NIETZSCHE 1. EL NAIXEMENT DE LA TRAGÈDIA L'obra filosòfica de Nietzsche s'obre amb el llibre E1 naixement de la tragèdia. El títol es refereix la tragèdia grega i certament Nietzsche parla del naixement d'aquest gènere literari. Però no es tracta d’una qúestió filològica, és a dir, d'una qüestió històrico-literaria (i per això fou un obra malentesa i rebutjada per la comunitat de filòlegs “oficials”). Es tracta, al contrari, d’una qüestió ontològica, metafísica: en que consisteix l’èsser? I Nietzsche respon a la pregunta: l’èsser és allò tràgic. Quin és e1 sentit, llavors, de les al.lusions a la tragèdia grega classica, és a dir, a un determinat gènere literari? Nietzsche pensa que és la tragedia grega on es dóna per primera vegada la presència d'allò tràgic. Aquesta presència consisteix en la unió i contraposició de dos imprulsos estètics o artístics: l'apol.lini i el dionisíac. Nietzsche caracteritza aquests dos elements de la següent manera: a) L'apol.lini: el déu Apol·lo a l'antiga Grècia era el déu de la llum i la claredat. La llum (p.e. el sol, que és el símbol d'Apol·lo) és allò que fa aparéixer les coses, que permet que les coses tinguin una presència; i "tenir una presència" es diu en grec amb el mot eidos que significa determinació, forma, èsser. Apol·lo és, per tant, 1'impuls figuratiu i creador de formes (límits, contorns); per això Apol·lo és a la vegada, déu dels somnis, perque en el somni l'home crea imatges, figures, formes en general. En resum, Apol·lo és e1 déu de la mesura, de la sobrietat, l’equilibri. b) El dionisíac: el déu Dionisos és el déu de la foscor i la nit. La foscor és l’absència de llum i per tant allò que impedeix la presència de les coses. Es el no-èsser. Dionisos és l'impuls no figuratiu, 1'absència de forma, de límit; el desordre, el caos. Per això simbolitza l’embriaguesa: en l’embriaguesa res no és diferent i determinat, sinó que tot és igual a tot. Dionisos de vegades s'identifica amb el déu Hades, la mort. La mort pels antics grecs no és "Un altre món" on e visqui "d'una ultra manera", sinó la no pressència radical. En aquest sentit, la mort és el no-ésser. En resum, allò tràgic consisteix en la unió (inseparable) i contraposició permanent d’apol·lini i dionisíac. Doncs bé, què té tot això a veure amb la metefísica? La tragèdia grega tenia una finalitat no només lúdica sinó educativa: la tragèdia repressentava per mitjà dels seus elements una determinada concepció del món, que l’essència del món és tràgica. L'element dionisíac està representat en la tragèdia pel cor; en el seu origen la tragèdia era un culte a Dionisos que consistia únicament en el cant d'un cor (és a dir, únicament música; i la musica és, com bon se sap, un art no representativa, un art sense imatges). Més tard, del

cor es va destacar una figura, l'actor (en un començament només un) i un aparell escènic. L'escena és Dionisos representat, és a dir, Apol·lo és la presència de Dionisos. No pot haver-hi tragèdia sense cor o actors per la mateixa raó que, no pot haver-hi 1'apol·lini sense el dionisíac ni a l'inrevés. Així, el que de metafísic ensenya la tragèdia consisteix en que l’essència del món és l’exigència mútua de ser i no-ser, de determinació i indeterminació, de neixer i morir, de sortir a la llum i tornar a la foscor. Aquesta exigència mútua entre ser i no-ser és l'esdevenir (al qual Nietzsche s'hi refereix amb diferents paraules: vida, terra, cos, existència, etc.). La tragèdia és una expressió artística d'una cosa -allò tràgic- que més endavant tindrà una expressió filosòfica que correspondrà a la filosofia dels presocràtics; tràgics i filòsofs parlen del mateix amb llenguatges diferents. Nietzsche constata que en un determinat moment de la història es produeix la pèrdua d'allò tràgic. Aquesta pèrdua consisteix en la desaparició del dionisíac de manera que només resta l'apol.lini. En la filosofia aquesta pèrdua està representada por Sòcrates i Plató. Per a aquests filòsofs l'esdevenir és aparença i falsedat perquè és canviant í inestable (és i no és) i aquesta inestabilitat la introdueix l'element dionisíac. Cal, en conseqüència, eliminar aquest element per tal de trobar la veritat. La veritat es troba en 1'èsser (Apol·lo) perquè no canvia. Això pren diferents formes: món intel.ligible contra món sensible (la llum del sol d'Apol·lo que il.lumina al món de les idees, contra el contrast de llums i ombres, la tenebra, que caracteritza l'interior de la caverna); ànima contra cos; eternitat contra temporalitat. Nietzsche pensa que aquesta destrucció d'allò tràgic és l'inici, de la decadència, el començament de l’edat del pesimisme.

2. LA MORT DE DEU Plató és e1 primer representant de la desaparició d'alló tràgic. Però no pas l'últim. Aquesta desaparició no és temporal ni transitòria sinó tot el contrari: marcarà el destí de tota la filosofia occidental, és el signe que es troba present al llarg de tota la historia d'Europa. Hem dit que el menyspreu de l'esdevenir consisteix en la separació de dos elements que es trobaven indisolublemant units. Aquesta separació es tradueix en la distinció entre: - un món real = verdader = bo = intel.ligible - un món aparent = fals = dolent = sensible Al primer món Nietzsehe l'anomena ideal i Déu. Déu no és per Nietzsche un objecte de la religió ni la creença de certs creients sinó el resultat del menyspreu de la vida que dóna lloc a una separació entre dos móns (de

manera que no cal ser "religiós" per crear un món ideal), separació que es principi de tota la metafísica occidental. Déu és el signe de Ia decadència, L'ideal (Déu) ha adoptat diferents formes al llarg de Ia història del pensament; es pot fer una història del recorregut de l'ideal (Plató, cristianisme, Kant...) i en aquest recorregut que Nietzsche realitza es constata que en un determinat moment té lloc la desaparició mateixa de l'ideal. Arriba un moment en la história de l'ideal en què l'ideal està absent, un moment en què l'ideal s'autodestrueix. Aquesta pèrdua de la noció d'ideal Nietzsche l'anomena “mort de Déu". La "mort de Déu" significa la pèrdua dels valors de la decadència sense la substitució per altres valors. Que hagi desaparegut el món ideal no significa que ara torni a tenir valor el món aparent. En efecte, la desaparició del món ideal (el "paradís") implica que el món aparent perd sentit ja que el món ideal és el que li dóna sentit (p.e, els cristians creients en Déu no saben què fer amb la seva vida sense l'horitzó o la recompensa ideals que fins ara els havia fet de guia). Aquesta situació de pèrdua de tots els valors Nietzsche 1'anomena “nihilisme”. El nihilisme és l’abséncia de valor, de sentit, d'horitzó, de seguretat, de veritat.

Davant d'aquesta situació hi caben diferents actituds. Per un costat l'home pot desconsolar-se i lamentar la pèrdua sense fer res per canviar la situació, és a dir, sense fer res per crear nous valors. Aquesta actitud inoperant correspon a la figura del “boig”. Per un altre costat tenim la figura de “l'últim home”. Nietzsche hi fa referéncia fent servir l'expressió "cap pastor í un sol ramat": l'últim home representa la pèrdua completa dels valors (cap pastor, cap guia), però és una pèrdua que no produeix angoixa. L'ultim home representa la comoditat i al conformisme davant el nihilisme, el nihilisme reactiu, passiu. Ells mateixos s'anomenem "els feliços" i desitgen que tothom sigui igualment feliç (un sol ramat).

3. EL SUPERHOME Nietzsche es planteja la pregunta de si és possible superar aquest nihilisme, és a dir, si és possible una actitud diferent a la del boig i la de l'últim home. Nietzsche no afirma ni nega mai que pugui ser superat de fet. En tot cas 1'unic que afirma és que ens trobem em l'alternativa: o impera el nihilisme sense ser reconegut o és assumit amb totes les conseqüències. No és possible ser neutral i s'ha de decidir entre una d'aquestes dues actituds, L'actitud de fer-se càrrec del nihilisme amb totes las conseqüències, és a dir, de viure sense l'ideal amb tot el que això comporta és el superhome. El superhome no indica un tipus especial d'home o un home superior sinó quelcom que va més enllà (que supera, que està per sobre) de l'home. L'home, l'últim home, no es fa càrrec del nihilisme sinó que s'hi instal.la. Per això fa falta superar 1'home; "L'home és quelcom que ha de ser superat". Aquesta superació significa la destrucció de l'home (de la

comoditat davant del nihilisme.) i la creació d'una nova (però antiga) manera de veure les coses; aixó és assumir el nihilisme amb totes les conseqüéncies (nihilisme actiu): assumir la pèrdua de l'ideal tot recuperant l'esdevenir. Cal tenir clar que el superhome na és un fet; no s'ha donat ja, ni es dóna ara, ni és un fet que es donarà en un futur (una mena de profecia). E1 superhome en tant que forma part de l'alternativa és sempre una aspiració. Nietzsche afirma que el superhome és “el sentit de la terra". La "terra'` és la vida, l'esdevenir. E1 superhome representa el retorn a allò primítiu, a la concepció tràgica del nón. Aquest retorn no consisteix en tornar a un ideal que s'ha perdut sinó tot el contrari: viure en absència d'ideals, és a dir, viure sense la separació entre dos móns. Aquesta manera de veure les coses fuig de la comoditat que caracteritza l'ultim home i representa el perill. E1 món tràgic és un món essencialment perillós perquè en cap moment ofereix una sortida a un món millor. "L'home és una corda estesa antre l'animal i el superhome -una corda estesa sobre un abisme".

Hem vist que aproximadament Nietzsche ens planteja el següent recorregut históric: tràgic - decadéncia -- nihilisme - superhome (= retorn a allò tràgic). Podem exemplificar aquest recorregut amb el que Nietzsche anomena “les tres transformacions”. Nietzsche ens explica com el camell es transforma en lleó i aquest en nen. Cadascuna d’aquestes figures és un símbol. E1 camell s'identifica amb la decadència. El camell és l’esperit pacient, greu, pesant ("l'esperit de la pesantor"). Suporta la càrrega i és feliç carregant. La càrrega és la culpa i el pecat (el pecat d'haver nascut, el pecat de tenir cos) i la seva ressignació i humiliació constitueixen la seva virtut. En altres llocs Nietzsche l'identifica amb l'esclau, el débi1. E1 lleó és l’enemic del camell i el seu destructor. Es l'assassí del que e1 camell representa (Déu, l'ideal) però no creador de nous valors. El lleó també diu "no" com el camell però el seu és un "no" diferent: és un no contra la negació de la vida. El lleó, en destruir 1'ideal, crea un espai per a la creació de nous valors. El lleó representa el nihilisme i l'alternativa a la qual abans ens hem referit. Es una figura cojunctural amb la qual potser s'hí pot identificar la tasca del propi Nietzsche. El nen representa el superhame, la creació de nous valors, és a dir, e1 retorn als valors tràgics, Del nen diu Nietzsche dues coses, que és ignorància i oblit. Ignorància i oblit són necessàries per crear nous valors. Cal ser innocent per crear nous valors ja que no és possible ser a la vegada assassí i creador. A més, per crear nous valors cal oblidar els antics. E1 lleó es caracteritza per la memòria, el lleó no pot oblidar la història que ha destruit perquè ha viscut en ella massa temps. E1 nen representa l'oblit dels valors de la decadència: no crea contra aquesta valors sinó que el seu és un nou crear, un nou començament, una roda que es mou per si mateixa. Per això el nen diu "si". L'afirmació del nen és una afirmació de la vida.

4. L'ETERN RETORN Hem vist en els apartats anteriors que la decadència significa l'afirmació d'una escissió entre el ser (al món real, permanent) i l'esdevenir (ser-no ser, el món aparent, canviant). Hem vist també com el procés d’aquesta decadència conclou amb el nihilisme; el nihilisme és la conseqüència del desenvolupament mateix de la metafísica occidental. Assumir el nihilisme, fer-se'n càrrec, era la tasca del superhome i consistia precisament en la supressió de l'esmentada escissió, en la supressió de la distància entre un “món sensible” i un “món intel.ligible”. Cal saber, doncs, en què consisteix aquesta supressió, de quina manera es refereix Nietzsche a aquesta supressió. En primer lloc cal dir que no pot consistir en negar el "món intel·ligile" i afirmar el "sensible" pequè, com hem dit abans, el concepte de "sensible" és inseparable de "intel·ligible" (els dos són resultat de la decadència perquè són complementaris). L'autèntica supressió de l'escissió ha de consistir en el següent: només hi ha esdevenir, l'esdevenir és la realitat del que hi ha. Afirmar l'esdevenir com allò únic que hi ha no és el mateix que afirmar el "món sensible"; l'esdevenir no és "sensible" precisament perquè "sensible" és el resultat de la negació decadent de l'esdevenir. Tot és, per tant, esdevenir (ser-no ser). A aquest concepte Nietzsche l’anomena "l'etern retorn". Amb "retorn" Nietzsche es refereix a 1'esdevenir com a successió de ser i no ser; es diu que la constitució de tot és el retorn, que tot és, com deien els tràgics, unió i contraposició d'Apol·lo i Dionisos. I l’esdevenir és "etern", és sempre, és abastant-ho tot; res fuig de l'esdevenir, ni l'esdevenir té un començament o un final. Cal no confondre, però, el sentit que Nietzsche dóna a aquest pensament. No s'està afirmant que el que està passant en aquest instant (X) s'hagi de repetir en algun altre instant posterior després d’una determinada quantitat de temps més o menys llarga. Nietzsche no diu res d'això. El que s'afirma és: l'esdevenir mateix és el que es repeteix, no el que passa en l'esdevenir. L'etern retorn, per tant, no és una tesi que es pugui verificar empíricament (no és possible, p.e., esperar a veure si una cosa es repeteix o no), sinó una afirmació del que hi ha. La formulació del pensament de l'etern retorn apareix diferents vegades en l'obra de Nietzsche. En cap moment apareix com un pensament sistemàticament formulat o pensat. Una de les ocasions és el text de la Gàia Ciència titulat El pes més feixuc. Aquí Nietzsche fa servir la següent expressió: “L'etern rellotge de sorra de 1'exísténcia". L'existència és la vida, la terra, 1'esdevenir. La vida és comparada amb un rellotge de sorra cluc, de manera eterna resulta invertit, produint-se un fluir constant. Al text hi apareix una determinada manera d'entendre el temps: contra la noció decadent del temps com a linealitat, encetada pel cristianisme, és a dir, d'un temps amb un sol començament i un sol final; contra la visió de la vida com a quelcom que passa (i no torna), transitori,

fugaç, fals; contra tot això Nietzsche planteja la vida com a etern retorn. En el text es parla d'una mena de "prova" de "temptació" (no per casualitat Nietzsche posa los paraules en boca d'un "dimoni"): s'ha d'estimar la vida per voler que aquesta retorni. L'etern retorn de la vida és una prova per copsar l'estima o el menyspreu de la vida. Només qui estima la vida seria capaç de confirmar les següents paraules de Nietzsche: "Es això la vida? Un altre cop”. Nietzsche anomena l'etern retorn "el seu pensament abismal". Contra la comoditat de la linialitat (la felicitat de l’últim home), s'oposa el perill, el risc, la inseguretat de 1'esdevenír que res garanteix, que res recompensa. Només qui estima la vida és capaç de creuar l'abisme; els camins amples i segurs pertanyen al menyspreu. 5. EL CONCEPTE DE GENEALOGIA Nietzsche entén per “genealogia” tota investigació que té "1'origen" com a tema; la investigació sobre l'origen. En aquest cas, l'objecte del qual s'investiga el seu origen és la moral. Però no "la moral en general" o alguna cosa d'aquest tipus, sinó el que Nietzsche anomena "la nostra moral", és a dir, la moral per excel.lència: la moral de la decadéncia, la moral platònica-cristiana; en concret Nietzsche es pregunta por las dues principals categories morals de la decadència: bo i pervers (que no cal confondre, i Nietzsche es preocupa de deixar-ho clar, amb la parella bo-dolent). La pregunta és la següent: en quines condicions s'inventà l'home els seus judicis de valor que són les paraules bo-pervers? I això és el mateix que dir: quin valor tenen aquests valors? La genealogia és la investigació de en quines condicions apareixen els valors, és a dir, què és el que passa que fa possible que apareguin uns determinats valors morals (els de la decadència) i no altres. En general Nietzsche entén per condicions el següent: tots els valors morals són resultat de la valoració que fa l'home de la vida, d'una determinada perspectiva envers la vida. I existeix una doble valoració: afirmació de la vida i mneyspreu de la vida. Així, la pregunta per l'origen dels valors és la pregunta pel valor dels valors: VALOR ............................................. VALORACIÓ (signe) ................................................ (sentit, significat) MORAL ............................................ AFIRMACIÓ/NEGACIÓ DE LA VIDA Per aquest motiu Nietzsche anomena en algunes ocasions el seu procediment i la seva filosofia com a semiologia (ínvestigacíó del significat) i fisiologia (investigació del cos com a origen de la moral, de la valoració del cos).

La pregunta de Nietzsche es, per tant, quina valoració va fer sorgir la moral de la decadència? Va haver-hi alguna altra valoració anterior? La segona pregunta és igualment important perquè Nietzsche creu que els conceptes morals no tenen sempre el mateix

sentit, tenen una història. La història de la moral és la història de les màscares que la valoració del cos ha anat utilitzant. La recerca de l'origen és alhora una crítica; i ho és en el sentit kantià del terme: Allò donat (els valors) --- Condicions de possibilitat (la valoració) Ara bé, contra Kant, la valoració no és, segons Nietzsche, fixa sinó canviant.

6. L'ORIGEN DELS CONCEPTES MORALS Nietzsche distingeix dos tipus de moral (de valoracions): - La moral de senyors (aristocràtica, dels forts) - La moral d'esclaus (plebèia, de dèbils) Què són els senyors i els esclaus? En primer lloc cal dir que no són estaments socials o ètnics (és a dir, Nietzsche no s'està referint a cep grup social de cap moment històric ni molt menys de la seva època), sinó metafisics. Darrera del concepte “senyor” i del concepte “esclau” hi ha dos consideracions del ser: el fort és l'esdevenir i el dèbil la separació dels dos móns pròpía de la decadència. a) La moral de senyors: Els valors que genera la valoració del senyor són bo-dolent, El senyor representa: - La valoració tràgica del món. La. filosofia prasocràtica és una "filosofia de senyors", una "filosofia de forts". La Grècia primitiva, 1'autèntica Grècia segons Nietzsche, és la representació de la fortalesa. - La “salut”, la constitució física poderosa, la força; on “salut” és el contrari de "malaltia" o "decadència". - La plenitud, la riquesa, el poder que vessa, la superabundància, l'excés; recordem que Apol·lo era el déu de la moderació, de la sobrietat. Si només hi ha Apol·lo tenim autoconservació, retenció de les forces. Si en canvi tenim l’esdevenir (ser-no ser), tenim néixer-morir, és a dir, tenim un ser que no es tanca sobre si mateix sinó que busca sortir de si mateix, un ser que es posa en perill (que exigeix el no ser, que busca la mort). El senyor representa aquell home que accepta de tal manera la vida que assumeix que aquesta és tarnbé necessàriament mort, que no té por a la mort i per això no busca eternitzar-se, no cerca la inmortalitat. - Guerra; Nietzsche fa de la guerra l'activitat dels senyors. "Guerra" vol dir lluita entre ser i no-ser (recordem les paraules d'Heràclit: "La guerra és pare de totes les coses"). - Perill; el perill és el contrari de la comoditat, és el saber-se mortal i acceptar-ho sense esperances. b) La moral d'esclaus:

En un determinat moment es produeix una "revolta en el món dels esclaus" (representada com ja sabem per Sòcrates-Plató, repressa pel cristianisme i per tota la decadència). Contra la moral dels senyors, els esclaus creen nous valors: bo/pervers. Això ós el que Nietzsche anomena la inversió dels valors. Els esclaus representen: - La valoració decadent del món. - La malaltia, debilitat, mala constitució física, el verí. - La retenció, la moderació, l’autoconservació. Es el ser que perill sinó que busca la conservació: la inmortalitat. Els esclaus tenen por a la mort en sentit absolut, el desaparèixer completament, i per això la seva mort és només transitòria cap a una vida eterna i millor. -La pau, la tranquil.litat, la seguretat (la pau és Apol·lo).

7. LA INVERSIÓ DELS VALORS Com es va produir el canvi dc valoració d'una moral de senyors a una moral d'esclaus? Com es va passar de bo/doltent a bo/pervers? Com va triomfar la moral de la decadència? En què consisteix, en definitiva, aquesta inversió dels valors, aquesta transvaloració? Per respondre aquestes preguntes cal veure com valora el senyor i de quina manera diferent ho fa l'esclau. El senyor s'atribueix a si mateix i a allò que ell representa el nom de bo: bo és estimar la vida; i per diferenciar-se de la resta d'homes crea el concepte de dolent: és dolent tot allò aue el senyor no representa. S'ha de tenir en compte que el senyor no crea la seva moral com a reacció contra els dèbils, sinó des d'ell mateix. Es bo el el que el senyor representa i és dolent el que el senyor no representa. L'esclau no és l’enemic del senyor sinó allò diferent i en tant que només diferent, insignificant. Per això diu Nietzsche que la mirada del senyor és "l'ull tranquil": perquè mira des de la distància, la diferència. E1 senyor valora desde la distància, no hi ha implicat cap sentiment contra l'esclau, sinó només la constatació de la diferència. La valoració de l'esclau és completament diferent. La valoració de l'esclau es contra el senyor. Per això Nietzsche fa servir 1'expressió "revolta dels esclaus". La moral dels esclaus és fruit d'una reacció (moral reactiva): no ès una moral basada en l'afirmació (en el "sí" dels senyors que valoren des de ells mateixos) sinó en la negació (en el "no"). Nietzsche anomena "moral del resentiment" a la moral dels esclaus: és el sentiment que sorgeix com a reacció i no com a autoafirmació, el re-sentiment. Els dos principals sentiments reactius propis de 1'esclau són l'odi i la venjança. La transvaloració dels valors que marca tota la història occidental és un acte de venjança dels esclaus contra els senyors i els dominadors.

Cal analitzar més en profunditat aquest concepte fonamental que és el resentiment i els conceptes que estan relacionats.

8. EL RESENTIMENT a) L'AFIRMACIO I LA NEGACIO La moral dels senyors neix d'un "si", d'una afirmació (recordem el "nen" de les tres transformacions). El senyor s'autoafirma a si mateix i tot el que ell representa, és a dir, la vida. I en funció d'això, es diferencia dels esclaus. El senyor es distancia de l'esclau, no vol l'esclau a prop seu; el senyor només fa servir l'esclau com a contrast i de seguida 1'oblida. Aquesta diferència i aquest oblit (recordem un altre cop el "nen": innocència i oblit) són fonamentals per entendre la moral dels senyors. La moral dels esclaus, en canvi, neix d'un "no", d'una negació (recordem el camell). No neix d'una autoafirmació sinó de la negació d'una altra cosa: del senyor i del que aquest representa. La seva moral neix contra els senyors, és fruit d'una reacció. Això és el que Nietsche vol dir amb el concepte de decadència: reacció negadora contra la vida. L'esclau necessita la presència del senyor (com a enemic, com a objecte de venjança) per crear la seva moral. La moral de la decadència no té valor per si mateixa, no té prou forces com per a autoafirmar-se. A diferència dels senyors, els esclaus basen la seva moral en la reacció i en memòria, juntes formen el resentiment. b) EL MENYSPREU I L’ODI La moral dels senyors s'estableix a partir del menyspreu de l'esclau. No s'ha de confondre el menyspreu amb l'odi (la venjança) que és el sentiment propi de l'esclau. Nietzsche escriu: "Només qui es té a si mateix com a centre de valoració és capaç de menyspreu; qui depén de l'altre per crear valors només és capaç d'odi". El menyspreu no és destrucció, sinó autoafirmació; no és memòria, sinó oblit. El senyor menysprea l'esclau per a continuació oblidar-ho L'esclau, per contra, crea valors a través de l'odi que sent contra el senyor pel seu menyspreu; necessita tenir-lo en front, necessita algú contra qui lluitar, necessita la presència constant d'allò odiat en la memòria. La història de la decadència és per tant la història de la memòria d’aquest odi, la història d'un odi constantment renovat. Tot i que aparentment la historia no sembli ser aquesta: el cristianisme s'autoanomena la "religíó de l'amor" però darrera d'aquest amor només hi ha odi. Nietzsche fa servir en algunes ocasions la metàfora de la mirada per diferanciar els dos tipus de valoració. La mirada del senyor és neta i tranquila; mira des de dalt cap a allò que és inferior i després retira la mirada. L'esclau, en canvi, té una mirada bruta, torta, que mai descansa tranquil.la. La historia de la moral és una història de les diferents maneres de mirar la vida, de les diferents visions. Laa inversió dels valors com a inversió de la mirada.

c) EL FALSEJAMENT La moral dels esclaus sorgeix com a reacció contra els valors aristocràtícs. Representa el contrari però aparentment no ho fa. La moral dels esclaus s'amaga darrera de màscares, de disfresses que oculten el seu autèntic origen. P.e.: els esclaus són dèbils, odien la força dels senyors; però el seu odi ells l’anomenen "bondat". Podem fer un recull d'aquesta "mascarada": contra la noblesa, la baixesa que aparentment és humildat; contra el poder, la submisió que aparentment és obediència; contra el valor, la covardia que aparentment és paciència, etc. Totes les virtuts cristianes no són més que falsejaments de la condició de l'esclau; falsejaments del resentiment, de l'odi. La religió de l'amor és en realitat una religió de l'odi. Els botxins se'n diuen redemptors. Nietzsche fa servir en alguna ocasió l'expressió "falsificadors de moneda": els decadents creen nous valors i als falsegen donant-los un aspecte inofensiu. Es la gran mascarada de la venjança.

9. ELS IDEALS ASCETICS "Ascètica" és La valoració consistent en e1 menyspreu de la vida. Plebeu, malalt, dèbil, esperit sacerdotal són termes sinònims. L'esperit "ascètic" posa la vida en relació amb una esfera antitètica i diu "no". Per això Nietzsche hi fa referència amb el nom del "renunciador" (el que diu "no"). E1 "renunciador" considera la vida com a “pont” (trànsit) que s'ha de passar; com un "error" que s'ha de refutar. Nietzsche explora el que ell anomena "l'ideal ascétic" i troba que en el fons d’aquest ideal s'hi troba una profunda contradicció que podem explicar de la segment manera: a) Dolor que engendra plaer: darrera de la negació de la vida el que hi ha és plaer amagat. La negació de la vida (exaltació del dolor, el sacrifici, la penitència) té una finalitat: el plaer. Els esclaus, els negadors de la vida, cerquen de forma dissimulada el plaer; això és la lascívia, la mirada de reüll. Curiosament a mesura que augmenta la debilitat, augmenta la fortalesa; per això la mort és per als decadents el patiment més profund i el plaer més gran: "El triomf en l'última agonia". b) Mort que amaga vida: els sacerdots odien la vida però no volen deixar-la perquè en el fons se 1'estimen. Volen una "mort lenta", una mort que no vol despendre's de la vida. L'asceta és feliç en mig de la desgràcia i busca totes les fonts possibles de dolor. Una de les millors maneres d'augmentar aquest dolor és apropiar-se’l: pensar que un mateix és el culpable del dolor que sent. La reacció dels esclaus contra els senyors no és directa, frontal sinó dissimulada: no fa culpable a1 senyor sinó que es fa culpable ell mateix. La millor manera d'augmentar el dolor és autoculpabilitzar-se d'aquest dolor. Apareixen així els conceptes de la cura i el pecat: "Hem comés una falta (un pecat) del qual som culpables i això ens produeix dolor (un càstig)". Aquest és l'esquema comú de totes les religions.