Teoria.0809.tema2 Micro

Els agents econòmics: consumidors i empreses Gonzalo Bernardos Domínguez Joan Tugores Ques P06/01078/01230

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

Índex

Introducció.............................................................................................

5

Objectius .................................................................................................

6

1. Comportament dels consumidors ..............................................

7

1.1. Les possibilitats del consumidor ..................................................

7

1.2. Les preferències del consumidor .................................................

11

1.3. Equilibri del consumidor .............................................................

13

1.4. Variacions en la renda .................................................................

15

1.5. Variacions en el preu del bé mateix: la corba de demanda .........

16

1.6. Variacions en els preus d’altres béns ...........................................

18

2. Les decisions de les empreses ........................................................

19

2.1. La funció de producció ................................................................

19

2.2. La producció a curt termini i la llei de rendiments decreixents ...................................................................................

21

2.3. Relació entre producte marginal i producte mitjà ......................

23

2.4. Els costos de producció a curt termini ........................................

25

2.5. Els costos a llarg termini ..............................................................

28

2.6. Beneficis comptables i beneficis econòmics ................................

31

2.7. La maximització de beneficis per part de les empreses ...............

33

2.8. L’elecció del nivell d’ocupació .....................................................

35

Activitats ...............................................................................................

37

Exercicis d’autoavaluació ..................................................................

37

Solucionari ............................................................................................

40

Bibliografia ............................................................................................

40

© FUOC • P06/01078/01230

5

Introducció

Els agents econòmics centrals en l’economia són: • d’una banda, les economies domèstiques, que prenen decisions respecte als béns i serveis que volen consumir, i • de l’altra, les unitats de producció, que adopten decisions respecte a quins béns i serveis cal produir i portar al mercat. Analitzar les seves decisions és bàsic per a comprendre adequadament com funcionen les economies. Aquest és el contingut principal d’aquest mòdul, que s’estructura en dues parts: • en el primer apartat, s’examinen les decisions dels consumidors, que es tradueixen en la demanda, • en el segon apartat s’analitzen les decisions de les empreses, que configuren l’oferta. En conseqüència, aquest mòdul presenta a l’estudiant com es determinen tant les decisions que adopta el consumidor individual com les que adopta l’empresa. Per a assolir una bona comprensió d’aquests conceptes en el material es mostren els models utilitzats tradicionalment en la teoria econòmica per a representar el comportament del consumidor individual i el comportament de l’empresa típica. L’estudiant comprovarà que aquests models pressuposen que ambdós agents econòmics mostren un comportament racional, és a dir, que tenen objectius ben definits i poden ordenar d’una manera consistent les alternatives al seu abast i finalment escollir la preferida.

Els agents econòmics: consumidors i empreses

© FUOC • P06/01078/01230

6

Objectius

L’objectiu central del mòdul és introduir els models utilitzats en economia per a representar la presa de decisions dels agents econòmics bàsics, consumidors i empreses. Pel que fa al consumidor, el tipus de decisions que s’analitzen són la compra de béns i serveis. Quant a l’empresa, s’estudia l’elecció de les quantitats que cal produir i dels recursos que cal contractar. Ambdós models són molt simplificats i se centren en un marc estàtic. En síntesi, es tracta que l’estudiant pugui: 1. Analitzar les preses de decisions dels principals tipus d’agents econòmics: consumidors i empreses. 2. Determinar la millor manera de satisfer les preferències dels consumidors i conèixer les restriccions que han d’afrontar. 3. Analitzar la resposta dels consumidors a canvis en la renda i els preus. 4. Comprendre les relacions existents entre la tecnologia i els costos de les empreses. 5. Entendre la significació econòmica i comptable del benefici i les seves implicacions. 6. Explicar els comportaments maximitzadors de beneficis de les empreses.

Els agents econòmics: consumidors i empreses

7

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

1. Comportament dels consumidors

Per analitzar les decisions dels consumidors mirarem de formular en termes econòmics les seves possibilitats i els seus desitjos, gustos i preferències.

1.1. Les possibilitats del consumidor Suposarem que el consumidor que analitzem és “preu-acceptant”; això significa que, individualment, no té influència sobre els preus dels articles que

L’anàlisi de la “restricció pressupostària...

pot adquirir. És una situació realista per a la majoria de consumidors: per exemple, el fet que jo decideixi, individualment, consumir menys carn i més peix afecta de manera imperceptible els mercats d’aquests productes; tot i que és ben clar que si ho fessin molts consumidors els mercats ho notarien, quan analitzem el comportament del consumidor individual el supòsit d’influència nul·la sobre els preus sembla adequat. A més a més, per a aïllar les pures decisions de consum suposarem que els ingressos o la renda del consumidor estan donats. El nostre consumidor es troba, doncs, amb una renda monetària (m euros al mes) i s’enfronta a uns preus de mercat donats dels diferents béns i serveis (p1, p2, ... pn). Estudiarem quines possibilitats té.

... del consumidor” és la resposta a les preguntes: Què pot adquirir amb la seva renda i atesos els preus de les mercaderies? Quines combinacions o conjunts de béns li són assequibles i quins no? Gràficament, quan ens limitem només a l’elecció entre dos béns i els preus estan donats, la restricció pressupostària és una línia recta, anomenada recta de balanç.

Examinarem el cas més senzill en què un consumidor ha de triar entre dues mercaderies, X i Y, els preus respectius de les quals són px i py. Si el consumidor es planteja adquirir una determinada combinació o conjunt de béns, és a dir, quantitats de X i Y, qx i qy, la despesa en què incorreria es calcula multiplicant cada quantitat pel seu respectiu preu i sumant aquests valors, és a dir, pxqx + pyqy. En aquest cas, el fet de la renda monetària del consumidor fa que li siguin assequibles només les combinacions de béns (li permet com a màxim adquirir combinacions de béns) que satisfan la condició pxqx + pyqy menor que m o igual. En el cas que aquesta condició es compleixi estrictament, és a dir, pxqx + pyqy = m

(1)

el consumidor esgota les possibilitats de la seva renda monetària: la desemborsa íntegrament. (Naturalment es podria gastar més del que li permet la seva renda si s’endeutés o recorregués a “estalvis” anteriors, però de moment ignorarem aquestes complicacions.)

Vegeu l’apartat “Les possitats del consumidor” al material web.

!

8

© FUOC • P06/01078/01230

Gràficament, la situació es representa en la figura 1. La línia AB representa l’equació (1) i és la recta de balanç del nostre consumidor. Per a interpretar en termes econòmics aquesta recta de balanç, considerem quan-

Els agents econòmics: consumidors i empreses

qy m py

B

tes unitats del bé X podria adquirir el consumidor si decidís gastar-se la renda íntegrament en aquest bé (recordeu que estudiem, de moment, les possibilitats del consumidor, no el que és preferible o desitjable). Aquesta quantitat màxima

px py

A

m px

la donaria el quocient entre la renda monetària, m, i el preu de cada unitat de X, px: en la figura 1 aquesta possibilitat la representa el punt A, que correspon a una

Figura 1

combinació de béns donada per (m/px) unitats de X + 0 unitats de Y. Per un raonament anàleg, el punt B, que correspon a la situació en què el consumidor decideix gastar-se íntegrament la renda en el bé Y, la combina-

qx

L’equació (1)... ... es pot escriure

ció seria: 0 unitats de X + (m/py) unitats de Y. Partint del punt A, si el consumidor decideix deixar de comprar una unitat de X per dedicar els diners “alliberats” a adquirir unitats de Y, s’aniria configurant la recta de balanç. Per cada unitat de X que deixa d’adquirir “allibera” una renda

m px qy = ——— – ——— qx py py que estableix la relació lineal de pendent negatiu igual a – (px/py) mostrada com la recta AB en la figura 1.

igual a px, i amb aquesta renda pot adquirir (px/py) unitats del bé Y. I per això mateix el pendent de la recta de balanç és precisament px/py. Aquest quocient de preus s’anomena preu relatiu, en aquest cas del bé X en termes del bé Y. Vegem-ne amb més detall un exemple concret. Suposem que la renda del consumidor són 100 unitats monetàries (u. m.) i que pot accedir al consum de dos béns, aliments i roba, els preus dels quals són respectivament de 2 u. m. i 1 u. m. La figura 2 mostra la recta de balanç corresponent a m = 100, p a = 2 i pv = 1. Heu d’estar segurs de veure com les línies de la taula 1 corresponen a les combinacions de béns representats en la figura 2. Per exemple, el punt A respondria a la possibilitat de gastar íntegrament la renda de 100 u. m. en aliments, de manera que, si el preu unitari és pa = 2, podria adquirir-ne fins a 50 unitats. Si a partir d’aquí renunciés a consumir 10 unitats d’aliments (i consumís “només” 40 unitats d’aliments), alliberaria una renda de 20 u. m., amb les quals podria adquirir 20 unitats de roba: se situaria en el punt B de la figura 2.

Vestits 100 80 60 40 20

F

m ==100 m 100 PPa a == 22 PPvv == 11

E D

C B A

0 10 20 30 40 50 Figura 2

Aliments

El pendent de la recta de balanç... ... mostra en quina taxa o relació el consumidor pot substituir el consum d’un bé pel d’un altre als preus de mercat vigents. Depèn dels preus relatius entre els béns.

9

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

Taula 1

Punt A Punt B Punt C Punt D Punt E Punt F

qa

qv

paqa

pvqv

m

50 40 30 20 10 0

0 20 40 60 80 100

100 80 60 40 20 0

0 20 40 60 80 100

100 100 100 100 100 100

L’anàlisi de la recta de balanç ens permet deduir com quedaran afectades les possibilitats dels consumidors quan s’alterin per qualsevol motiu la renda o els preus. Es mostren gràficament en les tres parts de la figura 3. a) Variacions en la renda: la figura 3a mostra els efectes de canvis en la renda monetària. Un augment en la renda monetària, des de m fins a m’, per exemple, es traduiria en un desplaçament cap enfora de la recta de balanç de la mateixa proporció. La manera més senzilla de veure-ho és recordar que les interseccions de la recta de balanç amb els eixos són precisament proporcionals a la renda; amb la recta de balanç inicial, AB,

qy m' py m py

B'

m'' py

B''

m' > m > m'' B

D

F

A

A''

m'' px

m px

A'

m' px

qx

aquestes interseccions ja hem vist que eren m/px (punt A) i m/py (punt B). Si la renda augmenta a m’, la nova recta de balanç A’B’ tindrà com a interseccions amb els eixos m’/px (punt A’) i m’/py (punt B’), de manera que el desplaçament cap enfora és de la mateixa proporció que la variació en m: estrictament de la quantia m’/m. La nova recta de balanç A’B’ s’ha dibuixat paral·lela a la recta inicial AB: la raó és que el pendent de la recta de balanç és el quocient de preus, que no queda alterat per variacions en la renda.

És intuïtivament obvi que augments en la renda monetària (no contrarestats per augments de preus: vegeu l’activitat 3) milloren la posició del consumidor. Ara tenim una manera de visualitzar-ho: en la figura 3a, el punt D representa una combinació de béns que amb la renda inicial m es trobava fora de l’abast del consumidor, però que després de l’augment fins a m’ sí que és accessible al consumidor. En general, totes les combinacions de béns situades en la franja compresa entre A’B’ i AB són representatives d’aquest augment del “poder adquisitiu” del consumidor.

Us heu d’assegurar d’autodemostrar-vos que una reducció en la renda, des de m fins a m’’, portaria la recta de balanç a A’’B’’. Interpreteu a més a més el punt F per a evidenciar com això deixa el consumidor en una posició pitjor. b) Variacions en el preu de X: la figura 3b mostra els efectes de les variacions en el preu del bé X. Si el preu disminueix de px a p’x, la intersecció de la recta de balanç amb l’eix horitzontal augmenta des de m/px fins

Figura 3a

10

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

a m/p’x. En el nostre exemple numèric, si el preu dels aliments passés de pa = 2 a pa = 1,8, la intersecció amb l’eix horitzontal passaria del valor 50 (100/2) al valor 55,5 (100/1,8). La intersecció amb l’eix vertical no s’altera, ja que la determina (m/py), que està afectada per variacions en el preu del bé X. El pendent de la recta de balanç també s’altera, ja que, si ara el preu de X és més baix, en renunciar a successives unitats de X “s’allibera” menys renda per a adquirir Y i, per tant, es poden anar adquirint menys unitats de Y que en la situació inicial: la recta de balanç es fa relativament més “aplanada” i passa a ser A’B.

La disminució del preu...

qy

m py

B

... relatiu del bé X respecte a Y tendeix a fer més plana la recta de balanç. Un augment en el preu relatiu de X respecte a Y la fa més enlairada.

p''x > p x > p'x

D

F A''

A

A'

m p'' x

m px

m p'x

qx

Figura 3b

La idea intuïtiva que la reducció en el preu d’un producte beneficia el consumidor s’evidencia observant que el punt D representa una combinació de béns que no era accessible en la situació inicial (quedava per sobre de la recta de balanç), però sí que ho és després de la reducció en el preu de X.

Us heu d’autodemostrar que, partint de la situació inicial (recta de balanç AB), un augment en el preu de X fins a p’’x fa més enlairada la recta de balanç, que passa a ser A’’B. Que això deixa en una situació pitjor el consumidor es veu en considerar que la combinació F, que era a l’abast del consumidor inicialment, deixa de ser-hi després de la puja del preu de X. c) Variacions en el preu de Y: els seus efectes es mostren en la figura 3c. Apliqueu el raonament del cas anterior per a deduir-ne els resultats.

11

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

qy m p'y m py m p''y

B' p''y > p y > p'y

B

B''

A

m px

qx

Figura 3c

1.2. Les preferències del consumidor Els desitjos i/o necessitats dels consumidors són virtualment il·limitats. Però, com que el poder adquisitiu no és il·limitat, per a prendre decisions els consumidors han d’establir prioritats, és a dir, d’acord amb els seus gustos, han de configurar una mena de rànquing de preferències. Suposarem que, si al consumidor se li ofereixen dues combinacions de béns qualssevol, és capaç de determinar si en prefereix l’una o l’altra o si li són indiferents l’una i l’altra. Preferències del consumidor Tradicionalment la manera de representar les preferències del consumidor era definir una funció d’utilitat que reflectiria la valoració que el consumidor associa a cada conjunt o combinació de béns, i que tindria la propietat que les combinacions que obtenen més valor en aplicar-hi la funció d’utilitat serien preferides a les que n’obtenen menys. Per exemple, si la funció d’utilitat representativa de les preferències del consumidor fos U (qx, qy) = qxqy, voldria dir que el consumidor, si ha de triar entre la combinació composta per 4 unitats de X i 4 unitats de Y (qx = 4, qy = 4) i la integrada per (qx = 5, qy = 3), preferiria la primera, ja que U (4,4) = (4)(4) = 16 > U (5,3) = (5)(3) = 15 però es quedaria indiferent entre la combinació (qx = 5, qy = 3) i la combinació (qx = 3, qy = 5), ja que U (5,3) = (5)(3) = 15 = U (3,5) = (3)(5) = 15

Y 60

P

R

35 20

N

M

CI(C) CI(B) CI(A)

X 20 30 40 Figura 4

Vegeu l’apartat “Les preferències del consumidor” al material web.

!

© FUOC • P06/01078/01230

12

La forma més pedagògica de representar gràficament les preferències del consumidor és per mitjà del mapa de corbes d’indiferència, com el que mostra la figura 4. Cadascuna d’aquestes línies designades per CI és una corba d’indiferència, definida com a combinacions de béns entre les quals el consumidor es queda indiferent. Per exemple, la corba d’indiferència CI(A) mostra que el consumidor es queda indiferent entre les combinacions de béns P (qx = 20, qy = 60), N (qx = 30, qy = 35) i M (qx = 40, qy = 20). Les corbes d’indiferència tenen pendent negatiu. La raó és que els consumidors valoren els béns positivament. Per exemple, els punts N i R no poden pertànyer a la mateixa corba d’indiferència perquè la combinació R implica una quantia més gran tant del bé X com del bé Y. En canvi, N i P sí que té sentit que puguin formar part de la mateixa corba d’indiferència, ja que la quantitat major del bé X que N significa és “compensada” per la quantitat menor del bé Y. D’altra banda, corbes d’indiferència situades a sobre d’una altra i a la dreta impliquen que les combinacions de béns de les que hi ha situades a sobre i a la dreta són preferides a les que hi ha situades a sota i a l’esquerra: les combinacions situades sobre CI(B) es prefereixen a les situades sobre CI(A); el raonament seria que, si, com hem vist, R es prefereix a N, totes les combina-

Els agents econòmics: consumidors i empreses

La utilitat marginal decreixent La teoria clàssica de la utilitat inicialment postulava una “utilitat marginal decreixent” d’un bé, associada a la percepció psicològica que el consum de successives unitats d’un mateix bé incrementava la utilitat a taxes cada cop més petites. Aquesta utilitat marginal decreixent era la base del pendent negatiu de la corba de demanda. Els enfocaments actuals no necessiten recórrer a aquesta intuïció psicològica per a arribar a aquesta mateixa conclusió sobre el pendent de la corba de demanda. Així es configura un mapa de corbes d’indiferència, que permet veure quines combinacions de béns es prefereixen a d’altres o són indiferents des de la perspectiva del consumidor.

cions indiferents a R es preferiran a totes les indiferents a N. Fins ara hem dibuixat les corbes d’indiferència de la forma convexa amb què es mostren en les tres representacions de la figura 3. Els economistes suposen que aquest és el cas normal. Per què? Quan es tracta d’analitzar les relacions entre dos béns podem assenyalar dos casos “extrems”. D’una banda hi ha els béns anomenats perfectament substitutius: són els que als ulls del consumidor tenen exactament la mateixa

Y 8

funció. Per exemple, un consumidor que necessita bolígrafs per a escriure i a qui li és exactament igual que siguin de tinta blava o negra, considerarà els bolígrafs blaus i negres “perfectament substitutius”. En aquest cas les corbes d’indiferència entre bolígrafs negres i blaus són línies rectes de pendent ne-

5 4

B CI(B) CI (B)

2

CI(A) CI (A) A

gatiu igual a –1, com les que mostra la figura 4a: totes les combinacions sobre la corba d’indiferència CI(A) tenen la propietat de sumar 5 bolígrafs,

0

1

3

8

5

X

sense que hi faci res la seva composició entre blaus i negres. Per a accedir a una corba d’indiferència superior, com CI(B), cal augmentar la quantitat

Figura 4a

“global” de bolígrafs, però és indiferent que l’augment procedeixi del fet de tenir més bolígrafs blaus o de tenir-ne més de negres; les corbes d’indiferència sempre són línies rectes.

Sabates del peu esquerre

CI (A)

CI (B)

T

V

A l’altre extrem hi ha els béns perfectament complementaris: es tracta de béns que per a reportar “utilitat” s’han de consumir de manera conjunta. Per exemple, les sabates del peu dret i les sabates del peu esquerre.

2

R

1

S

CI (B)

CI (A)

Observem el punt R de la figura 4b, que correspon a una sabata de cada peu. Si a partir d’aquí el consumidor rebés una unitat més de sabata del peu dret, passaria a situar-se en el punt S. Sembla clar que amb això no

0

1

2 Sabates del peu dret

milloraria, de manera que R i S són sobre la mateixa corba d’indiferència. Anàlogament, si a partir de R s’incrementa només en una sabata del peu

Figura 4b

© FUOC • P06/01078/01230

13

Els agents econòmics: consumidors i empreses

esquerre, es passa al punt T, que així mateix és sobre la mateixa corba d’indiferència que R, CI(A), que adopta forma d’“angle recte”. Per a millorar, el consumidor en aquest cas necessita un augment simultani (i en la mateixa quantia) d’ambdós béns, amb la qual cosa es passa de R a V i s’accedeix a una corba d’indiferència superior CI(B), també amb forma d’“angle recte”. Si considerem les corbes d’indiferència entre dos parells de béns qualssevol, normalment no seran ni perfectament complementaris ni perfectament

Y

substitutius, de manera que les corbes d’indiferència entre ells tendiran a adoptar una forma intermèdia, que, com mostra la figura 4c, tendirà a ser la forma convexa ja mostrada en la figura 4. Aquesta convexitat té una important implicació econòmica. Ja hem vist que el pendent negatiu de les CI reflecteix el fet que es compensa una quantitat

CI

més gran d’un bé amb una quantitat més petita d’un altre. Així, a mesura

X

que ens desplacem cap a la dreta i cap avall al llarg d’una CI típica, com la Figura 4c

que mostra la figura 5, anem accedint a quantitats més grans del bé X i renunciant a quantitats successives del bé Y, cosa que manté el consumidor inalterat des de la perspectiva del seu “rànquing” de preferències. En aquest sentit, la CI mostra, doncs, a quina quantitat del bé Y el consumidor està disposat a renunciar per accedir a successives unitats del bé X. La convexitat de la CI implica que a mesura que incrementem la quantitat consumida del bé X, la quantitat del bé Y a què està disposat a renunciar es fa cada cop menor, com mostra la figura 5. L’explicació intuïtiva, associada a la noció d’uti-

Y

litat marginal decreixent, seria que la relativa saturació del bé X tendeix a desvalorar-lo als ulls del consumidor i, al mateix temps, la creixent escassesa del bé Y tendeix a “revalorar-lo”. La relació marginal de substitució es defineix com la quantia d’un bé a què el consumidor està disposat a renunciar per accedir a la unitat addicional d’un altre. A mesura que ens desplacem cap a la dreta i cap avall al llarg d’una CI, la relació marginal de substitució és decreixent, a causa de la con-

+1

+1

X

vexitat de les CI. Figura 5

Sabem ja com s’han de representar les preferències del consumidor i com s’han de representar les seves possibilitats. El problema econòmic del consumidor és aconseguir la combinació de béns més alta possible en el seu rànquing de preferències (mapa de corbes d’indiferència) que sigui assolible considerant la seva renda i els preus dels béns (situat, el consumidor, sobre la recta de balanç).

1.3. Equilibri del consumidor La figura 6 mostra conjuntament la recta de balanç de l’exemple anterior que ha donat lloc a la figura 2, i el mapa de corbes d’indiferència, en què

© FUOC • P06/01078/01230

14

Els agents econòmics: consumidors i empreses

apareix, entre altres, la corba d’indiferència CI(A) de la figura 4. En aquest marc, quina és la relació òptima de consumidor?

Y 60

D

Demostrarem que el comportament òptim del consumidor és seleccionar aquell punt (combinació de béns) de la seva recta de balanç que sigui precisament tangent a la corba d’indiferència més elevada possible (punt C de la figura 6). Per a arribar a aquest resultat, utilitzarem una tècnica freqüent que consisteix a

40 35

C L

F B

20

demostrar que qualsevol altra combinació de béns que no compleixi aquesta condició de tangència no és un òptim, ja que és possible trobar altres eleccions al seu abast que deixin el consumidor en una situació millor.

X

32,5

20 30 40 Figura 6

Siguem concrets. Suposem que inicialment el consumidor es planteja triar la combinació de béns representada pel punt D (20 unitats d’aliments i 60 de roba). És òptima aquesta situació per al consumidor? No. Pot millorar-la. Per a veure-ho, constatem això: a) La corba d’indiferència CI(A) ens informa que el consumidor es queda indiferent entre les combinacions D i L, cosa que, entre d’altres, ja hem vist que volia dir que per a passar de 20 unitats d’aliments a 30 (incrementar en 10 unitats el seu consum d’aliments) està disposat a renunciar a 25 unitats de roba i passar el consum que en fa des de 60 unitats fins a 35. b) La recta de balanç ens informa que, als preus de mercat, si el consumidor vol adquirir 10 unitats addicionals d’aliments (passar de 20 a 30), el mercat li exigeix un desemborsament de 20 unitats monetàries (recordeu que en aquest exemple el preu dels aliments és pa = 2), que l’obliguen a renunciar a 20 unitats de roba (el preu de les quals suposem que és pv = 1); això es veu comparant el punt D amb el punt C al llarg de la recta de balanç: per a passar de 20 unitats d’aliments a 30 s’ha d’acceptar reduir el consum de roba de 60 a 40. En conseqüència, per a passar de 20 unitats d’aliments a 30 el consumidor estaria disposat a renunciar a 25 unitats de roba, però als preus de mercat ha de renunciar només a 20 unitats; això es veu en la distància vertical entre els punts C i L en la figura 6. Per tant, el consumidor situat inicialment a D té oberta una via de millora adquirint 10 unitats més d’aliments i renunciant a 20 de roba: si renunciant a 25 unitats de roba s’hauria quedat indiferent, renunciant només a 20 obtindrà una millora. Es pot comprovar que si inicialment el consumidor se situés al punt B tampoc no trauria el millor partit dels seus diners. La CI(A) ens informa que el consumidor estaria disposat a renunciar a 10 unitats d’aliments i passar de 40 a 30 unitats (pas de B a L) per accedir a 15 unitats de vestits (de 20 a 35). No obstant això, als preus de mercat, el consumidor, renunciant a 10 unitats d’aliments, “allibera” 20 unitats monetàries (cal recordar que pa = 2) i pot adquirir 20 uni-

Vegeu l’apartat “La demanda del consumidor” al material en web.

!

15

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

tats de roba (ja que pv = 1), de manera que passa al llarg de la recta del balanç des de B fins a C i obté més vestits dels que necessitava per a quedar-se indiferent. Hi surt guanyant perquè redueix el seu consum d’aliments i augmenta el de roba. (Una altra manera de veure-ho és comparar el punt B i el punt F: per in-

RMS > PPxx PPyy

crementar de 20 a 35 unitats el consum de roba, el consumidor està disposat a renunciar a 10 unitats d’aliments; el mercat l’“obliga” a renunciar a “només” 7,5 (pas de 40 a 32,5): la diferència quantifica el guany del consumidor. En els dos casos analitzats (punts D i B) la possibilitat de millora sorgeix de la

RMS RMS == PPx PPy y x

x RMS RMS<< PPx Pyy

diferència entre la valoració subjectiva que fa el consumidor de les quantitats dels béns, reflectida en la forma i el pendent de la corba d’indiferència, i la valo-

Figura 7

ració objectiva que imposen els preus de mercat, reflectida en el pendent de la recta de balanç. Mentre hi hagi aquesta divergència hi ha obertes possibilitats de millora per al consumidor, que treu partit d’aquesta divergència en els sentits que mostren els raonaments anteriors. Per tant, quan es trobarà en un òptim el consumidor, en el sentit d’haver esgotat les seves possibilitats de millora? Precisament quan la seva valoració relativa de tots dos béns coincideixi amb la del mercat o, dit d’una altra manera, quan el pendent de la CI i el pendent de la recta de balanç coincideixin, cosa que passa en el punt de tangència, com el C. En aquest sentit, el consumidor aconsegueix un equilibri quan es dóna la tangència entre la CI i la recta de balanç.

... mostra com situacions de desigualtat entre la relació marginal de substitució i el preu relatiu dels béns obren possibilitats de millora per al consumidor. El consumidor aconsegueix l’òptim (equilibri) quan s’igualen la relació marginal de substitució i el preu relatiu dels béns: RMS = px/py

Matemàticament s’escriu:

cosa que passa en la tangència entre una CI i la recta de balanç. Mentre no es doni la tangència, hi ha una possibilitat de millora.

px

RMS =

La figura 7...

py Amb l’instrumental que hem après a manejar podem analitzar l’evolució de les decisions de consum en variar la renda, el preu del bé propi i el preu de la resta de béns. L’elasticitat-renda...

1.4. Variacions en la renda La figura 8 mostra com s’altera l’equilibri del consumidor quan augmenta la renda, i en conseqüència la recta de balanç es desplaça paral·lelament.

% consum X E – renda de X, E(qx, m) = —————— % renda

Y

Y

CRC

CRC

X

X Béns inferiors

Béns normals Figura 8a

Figura 8b

... d’un bé relaciona el percentatge en què varia el consum d’aquest bé i el percentatge de variació en la renda:

16

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

Aquests canvis van configurant la corba renda-consum (CRC). En la part a s’observa com en augmentar la renda augmenta el consum de tots dos béns, però no en la mateixa proporció. En la figura, l’augment del consum del bé Y és proporcionalment més gran que l’augment del bé X. Els béns amb elasticitat-renda positiva s’anomenen “normals”, i es contraposen als béns “inferiors”, que tenen elasticitat-renda negativa. La figura 8b mostra un cas en què el bé X és un bé inferior, i la CRC adopta un pendent negatiu. Sol tractar-se de béns que integren la qualitat inferior d’una gamma d’articles, per exemple els televisors en blanc i negre entre els televisors o la mortadel·la entre els embotits: a mesura que augmenta la renda, en va disminuint el consum perquè són substituïts per altres productes de qualitat superior. Tradicionalment se sol distingir, dins dels béns normals, els d’elasticitatrenda inferior a 1, anomenats “de primera necessitat”, i els d’E-renda superior a 1 o “béns de luxe”. A la pràctica la principal diferència és que, si l’elasticitat-renda és inferior a 1, la proporció de la renda del consumidor gastada en un bé tendeix a disminuir en augmentar la renda:

participació d’un bé en la despesa =

t pxqx ——— tm

Si, en augmentar m, qx augmenta però menys que proporcionalment (e-renda menor que 1), aquesta proporció disminueix. És el cas típic dels aliments, que signifiquen una fracció de la despesa molt elevada als països o en les èpoques de renda baixa, mentre que aquesta fracció tendeix a disminuir a mesura que

qy

augmenta la renda i els consumidors tenen accés a una gamma més àmplia d’articles. Aquesta regularitat empírica de la participació dels aliments en el pressupost familiar es coneix com a“llei d’Engel”.

! R

En canvi, els béns amb elasticitat-renda superior a 1 augmenten la seva presència percentual en el pressupost familiar a mesura que augmenta la renda. Penseu

Px1 Py

en els exemples de viatges de plaer o àpats a restaurants d’un cert nivell.

1.5. Variacions en el preu del bé mateix: la corba de demanda

CPC

S

Px2 Py

qx

px

La figura 9 mostra els efectes d’una disminució en el preu del bé X sobre la quantitat consumida d’aquest mateix bé. Ja sabem que una reducció de px1 a px2 fa pivotar la recta del balanç de la forma que es mostra en la part superior de la figura 9, de manera que l’equilibri del consumidor passa de R a S i augmenta la quantitat demandada del bé X des de px1 fins a px2. En la part inferior de la figura s’expressa la relació entre la reducció en el preu i l’augment en la quantitat que vol adquirir el consumidor: és la corba de demanda, que hi apareix amb el seu habitual pendent negatiu.

px1 px2

R S Corba de demanda

q x1 q x2

qx

Figura 9

17

© FUOC • P06/01078/01230

Ja hi hem vist la importància de l’elasticitat de la demanda o relació percentual entre les variacions en la quantitat demandada i les variacions en el preu d’un bé. El fet que aquesta demanda sigui relativament elàstica (la quantitat demandada és molt sensible a variacions en els preus) o relativament rígida (la quantitat respon poc a variacions en el preu) té importants implicacions que aniran sorgint en àmbits molt diversos. Hi ha dos elements darrere d’aquesta relació, generalment negativa, entre preu i quantitat demandada. Quan disminueix el preu relatiu de X respecte a Y es dóna, d’una banda, l’anomenat efecte substitució, que essencialment es refereix a l’avantatge addicional que ara té el bé X respecte al bé Y per a satisfer una determinada necessitat. Per exemple, si X i Y fossin cotxes o motos, un consumidor que als preus inicials podia dubtar entre comprar-se un cotxe o una moto podrà inclinar-se a favor del cotxe si aquesta opció s’abarateix respecte a l’opció alternativa. L’altre element és l’efecte renda, que es refereix a la manera com un canvi a qualsevol preu altera el poder adquisitiu d’una renda monetària donada. Una disminució del preu X, no contrarestada per cap més variació, fa augmentar el poder adquisitiu del consumidor, i en aquest sentit millora la seva “renda real”. (Naturalment, aquest efecte-renda és més important com més pes tingui un bé en la despesa del consumidor.) Efecte substitució i efecte renda Gràficament aquests dos efectes es mostren en la figura 10. Davant d’una reducció del preu del bé X, l’equilibri del consumidor passa de R a S. Aquest pas es pot “descompondre” entre l’efecte substitució i l’efecte renda d’aquesta forma: el pur efecte de canvi de preus relatius es reflecteix en el canvi del pendent de la recta de balanç, que es fa més plana (compareu A’B amb AB). Doncs bé, tracem una recta de balanç amb el “nou” pendent (el mateix pendent que A’B), però que sigui tangent a la CI inicial del consumidor: això es produeix a T. El “pas teòric” de R a T és un efecte degut únicament al nou preu relatiu, no al fet que el consumidor hagi millorat en cap sentit, ja que ara es troba sobre la mateixa corba d’indiferència que en la situació inicial: és un efecte de substitució pur. A partir d’aquí, el pas de T a S seria un pur efecte renda, ja que entre aquests dos punts desplacem la recta de balanç sense alterar-ne el pendent (ja sabem què passa quan varia només la renda).

B

B'' R

S T

ES

ER A

A''

A'

E.T.

Figura 10 Normalment passa el que mostra la figura 10: tots dos efectes treballen en la mateixa direcció, associant la reducció en el preu de X amb l’augment en la quantitat demandada. L’efecte substitució inequívocament actua en aquest sentit. Però, com ja hem vist en examinar l’impacte de variacions en la renda sobre l’equilibri del consumidor, són possibles

Els agents econòmics: consumidors i empreses

© FUOC • P06/01078/01230

18

Els agents econòmics: consumidors i empreses

situacions en què augments de la renda portin a reduccions en el consum d’un bé inferior. Això significa que no és impossible, però sí empíricament molt poc probable, que en algun cas l’efecte renda d’un bé inferior no solament vagi en sentit contrari a l’efecte substitució, sinó que també sigui més poderós que ell, de manera que la relació entre preu i quantitat demandada sigui la contrària a l’habitual. Aquest (teòric) tipus de béns s’anomena “béns Giffen”, en honor d’un estudiós que va pensar que havia descobert un cas d’anomalia en la corba de demanda en la demanda de patates a la pobra Irlanda del segle XIX.

1.6. Variacions en els preus d’altres béns

qy La figura 11 presenta dues possibles respostes de la quantitat demandada del bé Y quan varia (a la figura, disminueix) el preu del bé X. A la figura 11a, la reducció de px, com que desplaça l’equilibri del consumidor des de R fins a S, porta a una reducció en la quantitat de Y, des de qy1 fins a qy2. A la figura 11b, el

q y1

resultat final és, per contra, un increment a qy.

q y2

R S CPC

Es defineix com a elasticitat creuada de la demanda:

qy

Px % quantitat demandada de Y E(qy, px) = ———————————————— % preu de X Quan aquesta elasticitat creuada és positiva (figura 11a) es diu

qx Figura 11a

qy

que els béns X i Y són substitutius. La intuïció econòmica és que una disminució del preu de X tendeix a elevar la quantitat demandada del mateix bé X, ja que el fa més atractiu respecte a altres productes alternatius, o substitutius, que pogués tenir, de manera que la quantitat demandada d’aquests tendiria a reduir-

q y1

se. Per exemple, quan baixa el preu del cafè, tendeix a reduir-se

q y2

N

M

la quantitat demandada de te, que és un dels seus substitutius més clars. En canvi, quan l’elasticitat creuada és negativa, es diu que els béns són complementaris. La intuïció és que l’abaratiment de X que en fomenta la demanda tendeix a estimular la quantitat demandada dels béns que es consumeixen conjuntament amb X. Per exemple, quan baixa el preu dels cotxes tendeix a augmentar la quantitat demandada de cotxes i conjuntament, per exemple, la de gasolina. Preus absoluts i preus relatius Moltes vegades al llarg d’aquest mòdul hem parlat de reduccions en el preu d’un bé, i n’hem analitzat els efectes. Podríem pensar que és un enfocament poc útil, ja que gairebé tots els preus de gairebé totes les mercaderies pugen i només rarament disminueixen. Però alerta: els preus absoluts (en euros) certament quasi sempre pugen, però els preus rellevants per a triar articles, i en general per a les decisions microeconòmiques, són els preus relatius, és a dir, els preus d’uns béns en termes d’un altre. Així, quan en microeconomia parlem de reduccions en el preu ens referim a reduccions en el preu relatiu. Per exemple, quan el preu del cafè s’apuja un 5% mentre que el preu del te s’apuja un 7%, és evident que ambdós preus absoluts augmenten, però el preu relatiu del cafè respecte al del te es redueix un 2%.

Px

qy

qx Figura 11b

© FUOC • P06/01078/01230

19

Els agents econòmics: consumidors i empreses

2. Les decisions de les empreses

Fins ara ens hem centrat principalment en l’anàlisi de com els consumidors decideixen quins béns han de demandar. Les economies domèstiques, però, només podran satisfer els seus desitjos si els béns demandats els ofereix algú. Això últim constitueix la funció de les empreses. Les empreses tenen objectius diferents dels de les economies domèstiques. Així, mentre que els consumidors pretenen consumir la combinació de béns que maximitza la seva utilitat, les empreses tenen normalment com a objectiu produir la corresponent combinació que maximitza els seus beneficis.

Aquesta conducta de les unitats de producció ens permetrà resoldre dos dels principals problemes econòmics: a) determinar els béns que es produeixen i en quina quantitat, b) analitzar els mètodes de producció amb què es produeixen els diferents béns.

La producció... ... és l’activitat que té com a objectiu fabricar béns i serveis que satisfacin les necessitats humanes en el present (consum) o en el futur (inversió). Com que les necessitats humanes són il·limitades i els recursos necessaris per a produir els béns i serveis són escassos, els agents econòmics (empreses, Administració, etc.) han de decidir quins béns es produeixen, en quina quantitat i quins mètodes de producció s’empren.

L’obtenció de la relació que hi ha entre el preu d’un bé i la quantitat que les empreses volen produir-ne resol el primer problema. Aquesta relació, en un escenari competitiu, s’expressa amb la corba de l’oferta, que deduirem en aquest mateix mòdul. La solució del segon problema s’aconsegueix per mitjà de la determinació del mètode de producció que amb un cost menor permet la fabricació d’una quantitat donada (eficiència econòmica). La resolució de tots dos problemes té en comú el paper essencial que tenen els costos de producció. Començarem tractant d’un dels seus principals determinants: la tecnologia, expressada mitjançant l’anomenada funció de producció.

2.1. La funció de producció La funció de producció és la relació tècnica que indica la quantitat màxima de producció que, per a un estat donat de la tecnologia, es pot obtenir amb cadascuna de les possibles combinacions de factors.

Vegeu l’apartat “l’empresa: conceptes bàsics” al material web.

!

20

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

Si suposem que únicament hi ha dos inputs: capital (K) i treball (L), l’expressió de la funció de producció serà la següent: Q = f(K,L)

Aquesta relació entre els factors i la quantitat produïda és exclusivament tècnica. Això és degut al fet que en cap moment no hem valorat el preu dels inputs ni el que assigna el mercat al nombre d’unitats produïdes. Si suposem que l’estat de la tecnologia es manté constant, aleshores observarem que la quantitat produïda per una empresa només variarà si ho fa el nombre d’unitats d’algun dels factors utilitzades en el procés productiu. Tot i això, la variabilitat d’ambdós inputs és diferent en el curt i llarg termini, sempre suposant una tecnologia donada. Naturalment, un dels temes més importants al llarg de la història és precisament com es van generant i introduint innovacions tecnològiques. El curt termini és el període temporal en què un dels factors de producció, generalment el capital, es manté invariable. En aquest període, una empresa tan sols pot incrementar la seva producció si augmenta el nombre d’unitats de treball (factor variable), que es combinen amb capital (factor fix). Al contrari, el llarg termini és el període de temps que necessita una empresa per a variar el nombre d’unitats, tant de capital com de treball, que utilitza en el procés productiu. Això provoca que, si, per exemple, una empresa observa de sobte un augment de la demanda, aquesta empresa en el curt termini només pugui incrementar la seva producció per mitjà de la contractació de nous treballadors. En canvi, en el llarg termini, aquesta producció a més d’incrementar amb l’addició de nous treballadors, pot fer-ho amb l’augment del nombre de màquines. Així, doncs, la maquinària utilitzada en el procés productiu constitueix en el curt termini una restricció que desapareix en el llarg termini. Tecnologia del segle XIX.

Tot i que hem definit el curt termini i el llarg com a períodes temporals, no es poden estructurar en dies, mesos o anys, ja que la conversió del factor fix en variable depèn en gran manera de la indústria a la qual pertany l’empresa analitzada, la rapidesa de la difusió dels avenços tecnològics, la durabilitat dels augments de la demanda, etc. El curt termini Al llarg de la història, la restricció que representa la maquinària per sobre de la capacitat productiva en qualsevol indústria ha disminuït progressivament. Això és conseqüència del fet que els avenços tecnològics han permès reduir substancialment el període comprès entre la demanda i l’entrega de maquinària. No obstant això, en moltes empreses el curt termini és un període temporal superior al que tecnològicament podria ser. Aquesta situació es produeix perquè moltes vegades les empreses, abans de comprar maquinària nova, es volen assegurar que l’increment de la demanda dels béns que produeixen té un caràcter persistent i no és temporal.

Una millora en la tecnologia… ... normalment incrementa la productivitat de les unitats de capital i treball utilitzades en el procés de producció. D’aquesta manera, la producció total augmenta sense que ho faci el nombre d’unitats dels factors.

21

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

2.2. La producció a curt termini i la llei de rendiments decreixents A curt termini, la funció de producció determina el producte total que una empresa pot obtenir amb un nombre diferent de treballadors i una quantitat donada de capital. D’aquest producte total (PT), se’n deriven dos importants conceptes: producte mitjà del treball (PMi) i producte marginal del treball (PMg). El producte mitjà és el nombre d’unitats produïdes per un treballador representatiu. Sol rebre el nom de productivitat del treball. S’obté dividint el producte total pel nombre de treballadors utilitzats en el procés productiu (PMi = PT/L). El producte marginal és l’increment obtingut en el producte total en afegir un treballador més a la producció del bé (PMg = ∆PT/∆L). El producte total, mitjà i marginal derivat de la producció d’un bé X amb 4 unitats de capital i de 0 a 10 treballadors es mostra en el

Tecnologia punta.

quadre 1. Quadre 1 K

L

PT

PMi

PMg

4 4 4 4 4 4 4 4 4 4 4

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

0 40 90 180 300 400 450 490 496 486 470

0 40 45 60 75 80 75 70 62 54 47

40 50 90 120 100 50 40 6 –10 –16

En aquest quadre s’observa que el producte total s’incrementa fins que s’incorpora a l’empresa el vuitè treballador i disminueix quan s’afegeixen al procés de producció els dos últims treballadors (figura 12). Aquesta si-

PT 496

tuació es veu també a la columna del producte marginal, on els augments

PT

de la producció total es corresponen amb PMg positius i les disminucions, amb PMg negatius. Tot i que el producte total s’incrementa fins a la incorporació del vuitè treballador, el ritme de creixement no és constant. Així, per als quatre primers

8

L

treballadors, cada operari addicional proporciona un increment del producte total superior a l’anterior (producte marginal creixent). En canvi, per als quatre següents, cada treballador addicional dóna lloc a un augment de la producció inferior a l’anterior (producte marginal decreixent). Aquest creixement inferior al proporcional és conseqüència de l’anomenada llei de rendiments decreixents.

Figura 12

© FUOC • P06/01078/01230

22

Els agents econòmics: consumidors i empreses

Aquesta llei indica que l’existència d’un factor fix en la producció d’un bé provoca, a partir d’un determinat nombre d’unitats, la disminució dels in-

Vegeu l’apartat “Producció i Costos a curt termini” al material en web.

crements de producció (producte marginal) que proporciona cada unitat addicional utilitzada de factor variable. Aquesta disminució del PMg és conseqüència principalment de la utilització en el procés productiu d’un nombre excessiu de treballadors per unitat de capital. Així, a l’exemple anterior, l’empresa, contractant quatre treballadors, aconsegueix els màxims avantatges que es deriven de l’especialització en la producció. D’aquesta manera, l’entrada del cinquè operari, com que l’empresa només té quatre màquines, comporta que hi hagi períodes de temps en què aquest operari no disposi de cap màquina per a treballar. Aquesta situació redueix els guanys potencials de l’especialització i porta a una disminució del PMg.

Però la llei de rendiments decreixents no es compleix en qualsevol situació, sinó que necessita que hi hagi les condicions següents: a) Les empreses només poden incorporar unitats addicionals d’un factor al procés productiu. b) No hi ha millores en la tecnologia. Una variació en l’estat de la tecnologia podria fer més productius el capital i el treball utilitzats i, per tant, permetre increments cada cop més grans del producte total. c) La proporció en què es combinen els factors és variable. Si els factors es combinessin en proporcions fixes, de manera que calgués una unitat de capital per cada unitat de factor treball, els rendiments del factor variable serien sempre nuls.

Eficiència tècnica i econòmica L’escassesa de recursos present en qualsevol economia implica que tots els béns s’han de produir sense incórrer en cap malbaratament. Això determina necessàriament que tots els mètodes de producció utilitzats siguin tècnicament eficients. Un procés és tècnicament eficient si obté la màxima producció amb una combinació donada de factors. Això és com manifestar que una determinada quantitat produïda no es podria obtenir per cap més mètode de producció que fes servir un nombre menor d’unitats d’un factor sense utilitzar-ne més d’altres. Aquesta definició determina que un bé donat es pugui produir per mitjà de diversos processos alternatius sense que cap d’ells comporti malbaratament de recursos. Si passés això, l’eficiència tècnica no ens indicarà quin mètode s’ha de fer servir en la producció del bé, sinó que es limitarà a rebutjar tots aquells que impliquen una despesa de recursos superior a la necessària. El criteri que ens indicarà quin és el procés més idoni per a produir un bé és l’eficiència econòmica. Un mètode de producció serà econòmicament eficient si pot produir una quantitat donada de producció amb un cost econòmic menor que qualsevol altre procés. El quadre 2 mostra el nombre d’unitats de capital i treball necessàries per a produir una unitat d’un bé X. En aquest quadre, observem que els processos A i B, tot i que utilitzen més unitats que el C, són tècnicament eficients. Aquesta eficiència es deu al fet que els anteriors mètodes són els que incorporen menys unitats de capital i treball, respectivament, en la producció del bé. En canvi, el procés D és tècnicament

!

!

!

23

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

ineficient. Així, la mateixa producció es podria obtenir per mitjà del mètode C utilitzant 2 unitats menys de factor treball. Per tant, el criteri de l’eficiència tècnica ens indica tres possibles processos per a la producció del bé (A, B i C) i rebutja el quart (D). El mètode finalment utilitzat dels tres anteriors dependrà dels preus dels factors capital i treball. Així, si el capital és un factor més escàs que el treball, de manera que el seu preu és notablement superior (Pk = 10 i P1 = 1), el procés A, com que implica un cost menor, serà el més indicat per a produir el bé X. Quadre 2 Procés

Capital

Treball

Cost total

A B C D

2 6 3 3

10 2 3 5

30 62 33 35

En canvi, si el treball i el capital tinguessin preus iguals (Pk = 10 i P1 = 10), el mètode C seria el més eficient econòmicament, atès que el cost de producció que implicaria seria com a mínim 20 u. m. inferior a qualsevol altre.

2.3. Relació entre producte marginal i producte mitjà La productivitat i el nivell de vida dels ciutadans Des d’una perspectiva estrictament econòmica, associarem al nivell de vida d’un país la capacitat de consum que té un ciutadà representatiu. Aquesta capacitat i els seus increments estan molt lligats a la productivitat dels treballadors i als augments d’aquesta productivitat. Així, encara que a curt termini el nivell de vida d’una nació pugui augmentar a conseqüència de la incorporació al procés productiu de nous treballadors (les dones a Espanya en les dècades dels seixanta i dels setanta) o a conseqüència d’haver fet una gran inversió en el passat, a llarg termini els augments del nivell de vida d’una població depenen de l’increment de la productivitat del conjunt dels treballadors.

Malgrat que tots dos conceptes tenen la seva base en el producte total, comporten diferents implicacions. Així, el producte mitjà considera la variació que la incorporació d’una unitat addicional de factor treball implica sobre la productivitat del conjunt de treballadors. En canvi, el producte marginal només té en compte la productivitat o el rendiment de l’últim treballador que s’hi ha incorporat. Aquesta major especificitat del PMg comporta que les variacions en el ritme de creixement de la producció s’hi observin sempre en una magnitud més gran que en el PMi. Un exemple bastant comú en l’àmbit universitari ajudarà a fer més comprensible aquest últim paràgraf: un estudiant de Ciències Empresarials que només té coneixement de la puntuació que ha obtingut als dos primers exàmens, té una nota mitjana de 6 punts. Posteriorment, observa que la puntuació corresponent al tercer examen que ha fet és un 9. Això implica que el rendiment a l’últim examen ha estat superior a la mitjana dels anteriors i, per tant, el producte marginal (9 punts) és més gran que el producte mitjà (ara, 7 punts). Evidentment, aquest resultat seria invers, per tant el PMg menor que el PMi, si l’última nota obtinguda hagués estat inferior a la mitjana anterior.

© FUOC • P06/01078/01230

24

Els agents econòmics: consumidors i empreses

La relació entre el producte marginal i el mitjà es pot observar més clarament en la figura 13.

PT C

El PMg el determina gràficament el pendent de la corba de producte total.

PT

B

Això fa que el primer s’incrementi fins a La (producte marginal màxim), en què els rendiments d’una unitat addicional de factor treball passen de ser

A

creixents a decreixents. No obstant això, el PMg continua sent positiu fins a Lc (producte marginal nul), en què el PT arriba al màxim. El PMi s’observa gràficament pel pendent de la línia que uneix l’origen de

L PT

coordenades amb la producció total corresponent. El producte mitjà és creixent sempre que, per a la producció total realitzada, predominen els rendiments creixents sobre els decreixents, fins i tot si la productivitat de l’úl-

A' B'

tima unitat de factor incorporada és menor que l’anterior (PMg decreixent). El PMi arriba al màxim per a Lb, en què la línia que uneix l’origen de coorde-

PMi

nades amb qualsevol punt de la corba de producte total té el màxim pendent possible.

C'

La Lb Lc Comparant les corbes de tots dos productes en la figura 13, obtenim una senzilla relació entre ells: a) El producte mitjà s’incrementarà si el producte marginal del nou treballador incorporat és superior a la mitjana, és a dir, si PMg > PMi . Gràficament, això s’observa per a qualsevol L < Lb. b) El producte mitjà serà màxim en el cas que el rendiment proporcionat per un treballador addicional sigui exactament igual que el de la mitjana del conjunt de treballadors (punt B’), és a dir, si PMg = PMi. c) El producte mitjà disminuirà si la productivitat de l’última unitat de factor treball contractada per l’empresa és inferior a la mitjana, és a dir, si PMg < PMi. En la figura 13 aquesta situació té lloc per a qualsevol L > Lb.

L’assignació d’un recurs entre dues activitats alternatives El nombre d’unitats produïdes per una empresa, que té com a objectiu maximitzar-ne la producció, depèn dels recursos de què disposa i del nombre d’alternatives en què pot utilitzar aquests recursos. Així, si els recursos són específics per a una determinada activitat, la producció realitzada serà determinada pel nombre d’unitats per al qual el producte marginal del factor variable és igual a zero. En canvi, si el factor variable és escàs i el productor pot utilitzar aquest recurs en dues activitats alternatives, la màxima producció obtinguda per l’empresa serà la que es derivarà de la igualació dels productes marginals del factor variable en ambdues alternatives. L’últim criteri per a maximitzar la producció es pot observar millor per mitjà d’un exemple. Un propietari de dues mines d’or (recurs fix) d’Alaska té contractats 11 treballadors (factor variable). Aquest nombre d’operaris és insuficient per a obtenir la màxima producció a totes dues mines, o sigui que es planteja la millor manera de repartir-los entre totes dues. La informació que té per a fer la distribució queda reflectida en el quadre 3:

PMg

L

Figura 13

25

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

Quadre 3 Nombre treballadors

Mina A PT

PMi

PMg

Mina B PMi

PMg

1

100

100

100

85

85

85

2

190

95

90

165

82,5

80

3

270

90

80

240

80

75

4

340

85

70

310

77,5

70

5

400

80

60

375

75

65

6

450

75

50

435

72,5

60

7

490

70

40

490

70

55

8

520

65

30

540

67,5

50

PT

Davant d’aquesta situació, podríem estar temptats de distribuir els treballadors de manera que el producte mitjà d’aquests treballadors a totes dues mines fos idèntic. Això comportaria que 6 homes traguessin or a la mina A i només 5 a la B, i el nombre de quilos totals trets seria de 825. En canvi, si el criteri aplicat fos el que indiquen els economistes (igualació dels productes marginals), tindríem que a la mina A treballarien només 5 homes, mentre que a la B n’hi hauria 6. Aquesta distribució determinaria una producció total de 835 kg, superior en 10 kg a l’anterior. Per tant, per a decidir el nombre de treballadors que han de treure or a cada mina, l’aspecte fonamental és observar el rendiment que cada operari addicional (i no el mitjà) proporciona a cada mina. Així, en el nostre cas, el treballador onzè (el sisè per a cada explotació) ha de ser assignat a la mina B perquè proporciona més rendiment (60 kg) en aquesta que a la A (50 kg). Els increments de productivitat i les negociacions salarials Actualment, els dos barems principals que se solen adoptar per a determinar, en les negociacions empresa-sindicats, el percentatge d’augment dels salaris dels treballadors d’una empresa en un any determinat són: l’expectativa d’inflació per a l’any en qüestió i l’increment de la productivitat per treballador, observat l’any anterior. Així, si la inflació que s’espera és d’un 4% i l’increment de la productivitat ha estat d’un 3%, teòricament es poden donar les opcions següents: a) Els salaris augmentaran un 4%. En aquest cas, tot l’increment de la productivitat va destinat a augmentar el nivell de vida dels accionistes de l’empresa. El benestar dels treballadors no ha experimentat cap variació (suposem que l’expectativa d’inflació es compleix). b) Els salaris augmenten un 7%. Als treballadors els augmenta la capacitat de consum un 3%; en canvi, el benestar dels accionistes es manté inalterat. c) Els salaris augmenten un 5,5%: treballadors i accionistes es reparteixen a mitges l’increment de la productivitat. A tots ells els augmenta el nivell de vida un 1,5%. d) Els salaris augmenten un 4% i l’empresa destina l’estalvi de costos que implica l’increment de la productivitat a la contractació de nous treballadors. En aquest cas, treballadors i accionistes sacrifiquen la millora del seu benestar per incrementar l’ocupació.

2.4. Els costos de producció a curt termini Les empreses, per a maximitzar els beneficis, han d’aconseguir la màxima diferència entre els seus ingressos i els costos de producció. No obstant això, com que els seus ingressos depenen en gran manera de la demanda del mercat, la principal decisió que han de prendre consisteix en la determinació de la quantitat òptima que cal produir. Aquesta quantitat dependrà dels costos de producció.

26

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

Hi ha nombrosos conceptes de costos, que classificarem en tres categories: totals, mitjans i marginals. El cost total (CT) és el que es deriva de la producció d’un nombre determinat d’unitats. En el curt termini, en què hi ha almenys un factor fix de producció, es divideix en cost fix i cost variable. a) El cost fix (CF) és aquell en què normalment incorre l’empresa en utilitzar el capital en el procés productiu. Té com a característica principal la seva independència de la quantitat produïda. Així, en el quadre 4, en què es reflecteixen diversos costos per a un preu del capital de 20 u. m. i un salari de 10 u. m., els costos fixos són de 80 u. m., tant si l’empresa produeix 40 unitats com 490. L’empresa pot haver de suportar aquests costos fins i tot si deixa de produir (enfonsats), encara que també poden ser recuperables quan el productor abandona la indústria. Quadre 4 K

L

PT

CF

CV

CT

CFMi

CVMi

CTMi

CMg

4

0

0

80

–

–

–

–

–

– 0,25

4

1

40

80

10

90

2

0,25

2,25

4

2

90

80

20

100

0,88

0,22

1,10

4

3

180

80

30

110

0,44

0,16

0,60

4

4

300

80

40

120

0,26

0,13

0,39

4

5

400

80

50

130

0,20

0,12

0,32

4

6

450

80

60

140

0,17

0,13

0,30

4

7

490

80

70

150

0,16

0,14

0,30

4

8

496

80

80

160

0,10

0,16

0,32

0,20 0,11 0,08 0,10 0,20 0,25 1,66

Costos fixos: recuperables i enfonsats Els costos fixos constitueixen un element essencial per a determinar si a un productor li convé continuar en una indústria o sortir-ne. La decisió adoptada, però, pot ser diferent segons si els costos fixos són recuperables o enfonsats. Els costos fixos recuperables són els que un productor pot recuperar deixant de produir. Normalment són costos en què incorre un gran nombre d’empreses i no tenen gaire relació amb l’activitat productiva efectuada. Per exemple, edificis, automòbils, etc. El seu caràcter recuperable determina que una empresa només realitzi producció si obté beneficis nuls o positius, de manera que qualsevol pèrdua la indueix a abandonar la indústria. Els costos fixos enfonsats són els que són impossibles de recuperar, fins i tot si l’empresa decideix deixar d’efectuar producció. Aquests costos són específics de l’empresa o de l’activitat que porta a terme i representen la inversió realitzada en actius que tenen un valor de mercat pràcticament nul. Per exemple, les vies de tren per a una companyia ferroviària. Així, doncs, un productor que hi incorre pot continuar produint fins i tot si obté pèrdues. Concretament, per a deixar la indústria, l’empresa ha d’obtenir una pèrdua superior al cost enfonsat. Exemple Si una empresa preveu obtenir uns ingressos per vendes anuals de 200.000 u. m. i incórrer respectivament en costos variables i fixos per valor de 150.000 i 100.000 u. m., decidirà realitzar producció o no basant-se en el caràcter dels costos fixos. Així, si són recuperables, abandonarà la indústria. Això és degut al fet que, si no efectua producció, no aconsegueix ni beneficis ni pèrdues, i obté, en canvi, unes pèrdues de 50.000 u. m. si

27

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

continua a la indústria. Per contra, si els costos són enfonsats, el productor decidirà continuar en la indústria. Això és conseqüència del fet que les pèrdues obtingudes quan l’empresa no realitza producció (cost fix: 100.000 u. m.) són superiors a les que aconsegueix quan sí que n’efectua (50.000 u. m.).

b) El cost variable (CV) és el nombre d’unitats monetàries que l’empresa paga als treballadors per la seva intervenció en la producció del bé. Aquest cost augmenta a mesura que s’incrementa la quantitat produïda i s’hi incorporen noves unitats del factor variable. A causa d’això, a l’exemple, el cost variable de produir 40 unitats (10 u. m.) és considerablement inferior al de fabricar-ne 400 (50 u. m.). El cost total mitjà (CTMi) és el cost total dividit per la quantitat produïda (CTMi = CT/q). És la suma del cost fix mitjà (CFMi) i del cost variable mitjà (CVMi). El cost fix mitjà representa el nombre d’unitats monetàries per unitat de

Exemple

producció gastades en la retribució del factor capital (CFMi = CF/q). Aquest

un nombre més gran d’unitats. Observem, doncs, en el nostre exemple, que

q = f (L) C=wL CMi = W L = W q PMi

el CFMi més gran és el que es deriva de la producció de 40 unitats i el més

(perquè q/L = PMi)

petit, de la fabricació de 496. Això provoca que, a mesura que s’incrementa

CMg = W · ∆L = W ∆q PMg

cost sempre disminueix quan s’incrementa la producció. Aquest decreixement es basa en el fet que un cost idèntic es reparteix successivament entre

la producció, el CTMi adopti valors més pròxims al CVMi (figura 14). El cost variable mitjà indica el cost per unitat produïda que representa cada treballador contractat. S’obté dividint el cost variable per la quantitat produïda (CVMi = CV/q). Normalment té forma de U. Aquesta forma la determina el fet que el producte mitjà augmenta fins que l’empresa produeix una determinada quantitat (a l’exemple, 400 unitats) i, posteriorment, disminueix. Això fa que el CVMi decreixi quan el PMi s’incrementi, que sigui mínim quan aquest obtingui el màxim i que augmenti quan l’altre disminueixi. La forma de U del CVMi determina una estructura idèntica del CTMi. Però, com que el cost fix mitjà és decreixent, el mínim del CTMi (qc en la figura 14) serà per a una

Un bon sistema educatiu…

producció superior al corresponent al CVMi (qb).

Cost

CMg

CTMi CVMi

CFMi

qa Figura 14

qb qc

q

… tant en la formació professional com en el grau mitjà (diplomatures) o superior (llicenciatures), constitueix un dels pilars fonamentals en què se sustenta el creixement de la productivitat dels treballadors d’un país. Un bon exemple d’aquesta situació és Corea, el país que té l’any escolar més llarg del món i que, gràcies al seu sistema educatiu, ha pogut desenvolupar en bastants produccions una tecnologia pròpia i crear multinacionals com Samsung i Daewood.

© FUOC • P06/01078/01230

28

Els agents econòmics: consumidors i empreses

El cost marginal (CMg) representa l’increment en el cost total (variable) derivat de la contractació d’un treballador addicional. S’obté dividint l’increment en el cost total (idèntic al que s’ha observat en el variable) per l’augment en el nombre d’unitats produïdes (CMg = ∆CT/∆q). Igual que el CVMi, el CMg té normalment forma de U. Aquesta forma és conseqüència de les variacions en el producte marginal. Així, com que hi ha rendiments creixents per a les primeres unitats (a l’exemple, les 300 inicials) i decreixents per a les següents, el cost marginal inicialment disminueix i després augmenta. Això determina l’existència d’una relació inversa entre el PMg i el CMg. D’aquesta manera, un màxim del primer significa un mínim del segon, així com un PMg creixent equival a indicar un decreixement del CMg, i viceversa. La relació inversa que tenen tant el CVMi amb el PMi com el CMg amb el PMg determina la vinculació entre tots dos tipus de cost. Així, el trasllat de la connexió entre PMi i PMg al terreny dels costos comporta que el CVMi sigui superior al CMg quan el primer disminueixi, i inferior en cas contrari. Això comporta que en el mínim del CVMi tots dos costos siguin iguals i que la producció que minimitza el CMg en la figura 14 (qa) sigui inferior a la que fa mínim el CVMi (qb). El lliure comerç, la protecció comercial i els costos de producció El lliure comerç és un factor que, en fomentar normalment una competència forta entre les empreses per a guanyar o mantenir quota de mercat, contribueix a disminuir els costos de producció dels productors. En canvi, la protecció comercial, com que gairebé assegura el mercat interior a les empreses nacionals, les desincentiva parcialment per a realitzar innovacions i reduir els costos de producció. Aquest diferent incentiu a la reducció de costos que generen els diferents règims comercials, normalment provoca diferències de competitivitat importants entre les empreses que pertanyen a països lliurecanvistes i proteccionistes. Una mostra d’aquesta última situació la constitueixen els increments d’aranzels que, durant les dècades dels seixanta i els setanta, països com Mèxic, Brasil, Índia i Pakistan hagueren d’emprendre per a poder continuar protegint efectivament la indústria nacional de la competència exterior.

2.5. Els costos a llarg termini En el llarg termini, com que són variables tots els factors de producció, les decisions de l’empresa no queden restringides per un determinat volum de capital. L’eliminació d’aquesta restricció fa que l’empresa tingui com un dels seus objectius buscar la mida de planta (per exemple, nombre de màquines) que li permeti produir una quantitat donada amb el menor cost unitari possible. Aquest menor cost és determinat per la corba de CTMi a llarg termini. A diferència del curt termini, en el llarg termini tant és possible que el CTMi tingui forma de U com que únicament sigui decreixent, constant o creixent. Això es deu al fet que, com que són variables tots els factors, la llei de rendiments decreixents no té vigència en el llarg termini. Així, el cost total mitjà serà:

Vegeu l’apartat “Producció i costos a llarg termini” al material en web.

!

29

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

a) Decreixent si hi ha economies d’escala en la producció del bé; és a dir, en el cas que la producció variï en una proporció més gran que els factors. b) Constant si el canvi en la quantitat produïda equival proporcionalment al que s’observa en els inputs. c) Creixent quan hi hagi deseconomies d’escala; és a dir, en el cas que la variació en la producció sigui proporcionalment inferior al canvi observat en els factors. d) La seva forma equival a una U si per a les primeres unitats produïdes hi ha economies d’escala i per a les últimes, deseconomies d’escala. Gràficament, la corba de CTMi a llarg termini s’obté per mitjà de les diferents corbes de CTMi a curt termini. Això passa perquè, com que cada corba implica diferents quantitats de capital, podem establir a partir d’elles la mida òptima de la planta per a realitzar una determinada producció. Així, en la figura 15 tenim dues possibilitats per a produir una quantitat q0: produir-la amb 10 màquines (corba CTMi0ct) o amb 11 (corba CTMi1ct). En aquest cas, com que per a q0 es compleix CTMi1ct < CTMi0ct, el nombre de màquines òptim és 11. Això comporta al seu torn que per a q0 el CTMi1ct sigui igual al CTMilt.

CTMi

CTMicp0

CTMicp1

CTMi0ct CTMi1ct

q0

q

Figura 15

Per tant, el CTMilt serà decreixent si la producció que una planta efectua amb el mínim cost la pot realitzar una fàbrica més gran amb un desemborsament menor. Això farà que la quantitat òptima que cada planta diferent produeix a llarg termini sigui realitzada a curt termini amb rendiments creixents i, per tant, determinarà l’existència en el llarg termini d’economies d’escala en la producció del bé. Així, en la figura 16a observem que, encara que la quantitat que produeix la planta 1 amb el mínim desemborsament és q1, la planta 2 (que té una quantitat més gran de capital) fabrica q1 amb un cost menor que l’anterior. No obstant això, la quantitat que la planta 2 produeix amb el mínim desemborsament és q2 (però aquesta no és la planta que produeix q2 amb el mínim cost). En canvi, el CTMilt serà

30

© FUOC • P06/01078/01230

CTMi

CTMi

CTMicp1 CTMicp2

CTMi

q1

q2

CTMicp1 CTMicp2

q

Figura 16a

Els agents econòmics: consumidors i empreses

CTMicp3

CTMilp

q1

q2

CTMi

CTMicp1 CTMicp2

q2 q1 q

q3

Figura 16b

Figura 16c

constant si la quantitat que cada planta produeix amb el mínim cost, no n’hi ha cap més que la realitzi amb un desemborsament menor (figura 16b). Finalment, el CTMilt serà creixent si hi ha sempre una planta de dimensions menors que té avantatge de costos per a produir qualsevol quantitat donada (figura 16c).

CTMi Les economies d’escala: internes i externes Hi ha economies d’escala en la producció d’un bé si el cost total mitjà

A

CTMi0

en el llarg termini disminueix a mesura que s’incrementa la producció. Les causes que possibiliten l’existència d’economies d’escala són diverses. La majoria, però, es relacionen amb dos aspectes: el de-

B

CTMi1

CTMi

semborsament inicial necessari per a la producció i la comercialització del producte o el període de temps que ha de passar perquè els treballa-

q0

dors i els gerents adquireixin prou experiència per a ser més eficients

q1

q

Figura 17a

en la producció (learning by doing). El principal criteri de classificació d’economies d’escala consisteix a dividir-les en internes i externes. Les primeres tenen lloc quan l’empresa, en augmentar la producció, aconsegueix disminuir el cost total mitjà, encara que la producció de la indústria no hagi variat. S’anomenen internes perquè s’obtenen a l’interior de l’empresa (figura 17a).

CTMi CTMi0 CTMi1

Les segones s’observen quan l’increment de la quantitat produïda per CTMi0

la indústria ha generat una disminució del cost total mitjà de les empreses, encara que el nombre d’unitats produïdes per cadascun dels

CTMi1

productors que componen la indústria s’hagi mantingut invariable. Reben el nom d’externes perquè s’obtenen fora de l’àmbit de l’empresa, concretament en la indústria (figura 17b).

Les economies internes i les externes tenen diferents implicacions sobre l’estructura de les indústries. Així, si totes les economies d’escala s’obtinguessin en l’àmbit de la indústria, les grans empreses per la seva mida no tindrien

q0

q Figura 17b

© FUOC • P06/01078/01230

31

Els agents econòmics: consumidors i empreses

cap avantatge de costos. Això faria que la indústria es formés generalment amb moltes petites empreses i la seva estructura fos de competència perfecta. En canvi, la consecució d’economies d’escala en l’àmbit de l’empresa atorgaria als grans productors avantatges de costos sobre els petits i això faria que la indústria normalment es formés amb poques empreses de grans dimensions. En aquest cas, l’estructura de mercat seria de competència imperfecta. L’escala mínima eficient Les economies d’escala no sempre provoquen disminucions successives en el cost total mitjà a llarg termini. Així, és possible que hi hagi un determinat nivell de producció per al qual un increment de la quantitat produïda ja no comporti un decrement significatiu del CTMi. Aquest nivell de producció s’anomena escala mínima eficient i es representa en la figura 18 per q2. El concepte d’escala mínima eficient (EME) és extremament útil per a determinar, donada una quantitat total intercanviada, el nombre màxim d’empreses que han d’integrar una indústria eficient. D’aquesta manera, si les vendes al mercat d’un bé X corresponen a 30.000 unitats i el nivell de producció d’EME és de 10.000 unitats, aleshores el nombre màxim d’empreses de la indústria ha de ser tres. La consecució del nivell de producció d’EME o no per part de les empreses de la indústria d’un país serveix a vegades per a determinar els guanys en termes d’eficiència que els països obtenen amb el comerç. Aquests guanys normalment seran inversament proporcionals a la proximitat de la seva producció a l’EME. Així, el comerç, com que generalment fa augmentar la demanda de la indústria a dos països, implica habitualment una reducció més gran del CTMi i un guany més gran d’eficiència per a aquelles empreses la producció inicial de les quals era més lluny de l’EME (figura 18). D’aquesta manera, a una empresa que en autarquia ja se situés a la seva EME, el comerç no li proporcionaria cap millora de l’eficiència.

CTMi CTMi0 CTMi1 CTMi2

A B C CTMilt

q2

q

Figura 18

2.6. Beneficis comptables i beneficis econòmics Els economistes i els homes de negocis difereixen quant a la definició de “beneficis”. Aquesta discrepància té com a base principal la consideració dels costos d’oportunitat dels recursos. Així, mentre que els economistes els tenen en compte, els homes de negocis no els consideren en els seus balanços.

Encara que tots dos col·lectius estan d’acord a definir el benefici com la diferència entre ingressos i costos i a considerar els ingressos com el nombre d’unitats monetàries que una empresa obté per les vendes que fa, discrepen en la definició de costos. Així, per als homes de negocis els únics costos que existeixen són els anomenats comptables (també es denominen explícits), que mesuren les despeses monetàries en què realment incorre l’empresa. Per contra, els economistes consideren que el concepte de costos ha de ser més ampli. Això fa que l’anomenat cost econòmic reflecteixi el valor monetari de tots els recursos utilitzats en la producció dels béns respectius i que prengui en consideració tant els costos comptables (explícits) com els costos d’oportunitat (implícits).

Vegeu l’apartat “Beneficis a curt termini i a llarg termini” al material en web.

!

32

© FUOC • P06/01078/01230

Els costos d’oportunitat La consideració dels costos d’oportunitat faria que moltes inversions que tenim per positives fossin, des de la “perspectiva del benefici econòmic”, negatives. Així, per exemple, si a començament d’any dubtem entre invertir 1 milió d’u. m. en accions o en un fons d’inversió, i decidim invertir en accions, direm que al final d’aquest any hem perdut 40.000 u. m. i no hem guanyat 60.000 u. m., si el rendiment del fons ha estat de 100.000 u. m. i els dividends obtinguts només de 60.000 u. m. (suposem que les accions no s’han revaloritzat). És a dir, hem deixat de guanyar 40.000 u. m. (100.000 − 60.000). De la mateixa manera, si dubtem entre destinar 4 milions d’u. m. a comprar una plaça de pàrquing per a llogar-la després a 20.000 u. m./ mes, o invertir en deute públic a un tipus d’interès del 10%, si comprem la plaça de pàrquing direm que hem perdut 160.000 u. m. anuals i no hem guanyat 240.000 u. m. (suposem que la plaça de pàrquing no s’ha revaloritzat).

Un exemple aclarirà la diferència entre aquests dos conceptes de benefici. Un empresari ha obtingut uns ingressos de 10.000.000 u. m. a conseqüència de les vendes que fa una empresa de la seva propietat. Per a realitzar aquestes vendes ha incorregut en les despeses monetàries següents: salaris (3.000.000 u. m.) i lloguer d’edificis (2.000.000). Per tant, ha aconseguit un benefici comptable de 5.000.000 u. m. Si considerem, però, que els costos d’oportunitat són la millor alternativa en què es poden utilitzar els recursos aportats a l’empresa pel propietari, haurem d’observar quins són aquests recursos i determinar-ne el valor monetari per a poder obtenir el benefici econòmic. Considerem que aquests recursos són dos: el seu treball i el capital financer necessari per a la compra de les màquines utilitzades en el procés de producció (10.000.000 u. m.). La valoració d’aquests recursos consistirà en el rendiment que n’han obtingut en la seva millor alternativa: 2.000.000 u. m. (la millor oferta de treball per al propietari) i 1.000.000 u. m. (la quantia més gran d’interessos que obtindria pel seu capital financer). Així, doncs, el cost d’oportunitat seria de 3.000.000 u. m. i el benefici econòmic “només” de 2.000.000 u. m. Atès que la diferència entre el benefici econòmic i el benefici comptable la constitueixen els costos d’oportunitat, podem definir de manera alternativa el benefici econòmic com el benefici comptable menys els costos d’oportunitat. Aquesta definició alternativa ens permetrà establir una relació entre el compte de resultats d’una empresa i el seu corresponent benefici econòmic. Així, com que pràcticament sempre els costos d’oportunitat són positius, tindrem que:

!

a) Si el benefici comptable és positiu, el benefici econòmic pot ser tant positiu, com negatiu, com nul. El seu valor depèn del fet que el benefici comptable sigui respectivament major, menor o igual que els costos d’oportunitat. b) Si el benefici comptable és negatiu o nul, el benefici econòmic serà negatiu, és a dir, hi haurà una pèrdua econòmica. Com que en aquest mòdul reflectim conceptes econòmics, la definició que farem servir d’ara endavant serà la de benefici econòmic. Això farà que diguem

Els agents econòmics: consumidors i empreses

© FUOC • P06/01078/01230

33

que una empresa obté beneficis (econòmics) normals si aconsegueix un benefici comptable idèntic al que obtindria fent servir els seus recursos en la millor de les alternatives, és a dir, un benefici comptable (equivalent als seus costos d’oportunitat). De la mateixa manera, indicarem que un productor obté beneficis (econòmics) extraordinaris o pèrdues (econòmiques) si el seu benefici comptable és superior o inferior, respectivament, als costos d’oportunitat.

!

Els costos d’oportunitat d’un ciutadà, encara que no tingui cap capital financer ni cap oferta de treball alternativa, difícilment seran nuls. Això és degut al fet que la realització de qualsevol activitat professional comporta el gaudi d’un menor oci i, per tant, si el temps lliure és valorat positivament, implica un cost. No obstant això, en economia, normalment no recorrem a la valoració de l’oci en el moment de determinar el benefici econòmic de qualsevol activitat, perquè el temps lliure no sol ser un bé que s’intercanviï en el mercat, la qual cosa fa que el seu valor comporti una subjectivitat alta.

2.7. La maximització de beneficis per part de les empreses Malgrat que les empreses poden tenir diferents objectius –sobreviure en el mercat, impedir l’entrada de nous competidors, maximitzar la producció, etc.–, al llarg del mòdul Estructures de mercat i comerç internacional suposarem que totes tenen la mateixa meta: maximitzar els beneficis. Per a aconseguir aquest propòsit, qualsevol empresa en primer lloc ha de decidir si, ateses les condicions de demanda i els seus costos de producció, li convé produir. Si és així, posteriorment ha de determinar el seu nivell òptim de producció.

Una empresa produirà en el llarg termini si hi ha algun nivell de producció per al qual els ingressos totals siguin superiors o iguals als costos totals, és a dir, si obté beneficis extraordinaris o nuls. En canvi, en el curt termini, un productor pot realitzar producció fins i tot si té pèrdues (suposem que els costos fixos són irrecuperables). No obstant això, aquestes pèrdues han de ser inferiors o iguals al cost fix i, per tant, els ingressos totals han de ser com a mínim equivalents al cost variable.

Per a determinar la quantitat que maximitzarà els beneficis (producció òptima), les empreses han de comparar el nombre d’unitats monetàries en què cada unitat addicional produïda incrementa els ingressos i costos, és a dir, han de confrontar l’ingrés marginal amb el seu cost marginal. Aquesta comparació determinarà que una empresa maximitzarà els seus beneficis quan per a l’última unitat produïda l’ingrés marginal sigui igual al cost marginal. Això és degut al fet que, si per a aquesta última unitat l’ingrés marginal és més gran que el cost marginal, l’empresa, en renunciar a produir algunes unitats més, obtindrà un benefici inferior al potencial. De la mateixa manera, si l’ingrés derivat de la venda de l’última unitat és inferior al seu cost de producció, el productor, si no redueix

Els agents econòmics: consumidors i empreses

34

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

en algunes unitats la quantitat produïda, aconseguirà uns beneficis menors dels que podria assolir. Si l’empresa, en comptes de maximitzar beneficis, tingués com a objectiu: a) maximitzar els ingressos, aleshores hauria de produir aquella quantitat que fes que l’ingrés que proporcionés l’última unitat produïda fos nul (IMg = 0) b) maximitzar la producció a curt termini, aleshores hauria d’igualar el producte marginal del treball a zero (PMg = 0) c) eliminar la competència del mercat, aleshores hauria de fixar un preu que fes que la resta d’empreses de la indústria obtinguessin pèrdues (llarg termini), o que aquestes pèrdues fossin superiors al cost fix d’aquests productors (curt termini).

El nivell òptim de producció d’una empresa es pot observar millor per mitjà de l’exemple representat en el quadre 5, en què suposem que el productor és preu-acceptant (opera en competència perfecta). Quadre 5 Nombre d’unitats

IMg

CMg

B per unitat

B global

1r

20

2

18

2n

20

7

13

18 31

3r

20

13

7

38

4t

20

20

0

38

5è

20

28

–8

30

En aquest quadre observem que l’empresa obté el benefici màxim quan produeix 4 unitats, és a dir, per a la producció en què l’ingrés marginal és igual al cost marginal (si l’empresa pogués produir unitats fraccionades, com ara 3,5, 3,9 o 3,99, el benefici que obtindria produint 4 unitats seria superior al que aconseguiria fent-ne només 3). La correspondència entre la corba d’oferta i la de cost marginal La corba d’oferta ens mostra la relació que hi ha entre la quantitat que s’ofereix i el preu de mercat. La corba de cost marginal ens relaciona la quantitat que s’ofereix amb el CMg de cada empresa. En el cas d’empreses preu-acceptants, que no tenen influència sobre el preu de mercat, perquè el preu de mercat és una “dada” per a l’empresa, el preu és així mateix l’ingrés marginal: venent una unitat més al preu p, els ingressos augmenten en la quantia donada per p. Per tant, la regla de maximització de beneficis ingrés marginal = cost marginal equival a la de preu = cost marginal. Això fa que en principi la corba d’oferta “reprodueixi” la corba de cost marginal. Però no n’hi ha prou que l’empresa maximitzi beneficis, sinó que a l’empresa li interessa més produir que no pas no-produir. A curt termini requereix que el preu sigui superior (o almenys igual) al cost variable mitjà. Per tant, la corba d’oferta d’una empresa preuacceptant reprodueix la corba de cost marginal a partir del punt en què preu = cost marginal = cost variable mitjà, que hem vist (figura 14) que era el mínim del CVMi. En el cas d’aquella figura hi hauria un interval de preus, per sota de p = mín CVMi, per als quals l’oferta seria nul·la i, quan l’empresa es posés a ofertar una quantitat positiva, començaria pel volum de producció qb.

35

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

2.8. L’elecció del nivell d’ocupació A l’apartat anterior hem observat com una empresa per a maximitzar beneficis i tenir un nivell òptim de producció ha d’igualar l’ingrés marginal al cost marginal. Aquesta regla, reformulada oportunament, ens servirà també per a indicar el volum òptim d’ocupació que un productor, que obté el bé amb un sol input (treballadors), ha de contractar. D’aquesta manera, si en el mercat de béns, una empresa obtenia el màxim benefici quan l’ingrés i el cost que generava la producció d’una unitat addicional eren idèntics, en el mercat de factors, la maximització de beneficis tindrà lloc en el moment en què l’ingrés que proporciona la contractació d’un treballador addicional (ingrés del producte marginal) sigui igual al seu cost (el salari).

!

L’optimitat d’aquest criteri es pot veure en el quadre 6. En aquest quadre observem que l’ingrés del producte marginal del treball (IPMg), que es defineix com el resultat de multiplicar l’ingrés marginal pel producte marginal del treball (PMg), és decreixent a mesura que s’incorporen nous operaris al procés de producció. Aquest decreixement es produeix, fins i tot si l’empresa és preu-acceptant (ingrés marginal constant), a causa de la disminució que la llei de rendiments decreixents comporta en el producte marginal. Quadre 6 Nombre treballadors 1r 2n 3r 4t 5è 6è

PMg 40 35 30 25 20 15

IMg 10 10 10 10 10 10

IPMg 400 350 300 250 200 150

w 250 250 250 250 250 250

Bper treballador

Btotal

150 100 50 0 –50 –100

150 250 300 300 250 150

Per tant, el nivell òptim d’ocupació de l’empresa del quadre 6 és de 4 treballadors, és a dir, el nombre d’operaris per al qual l’IPMg és igual al w. D’aquesta manera, el productor no obtindria el màxim benefici si, per exemple, contractés només 3 treballadors, ja que deixaria de guanyar 50 u. m. Passaria igual si agafés 5 operaris. Les deu plantilles més grans d’Espanya Les deu empreses d’Espanya que tenen més treballadors (dades de 1993) són: 1) Telefònica 2) Renfe 3) El Corte Inglés 4) Iberia 5) FCC 6) Seat 7) Iberdrola 8) Ebro Agrícolas 9) FASA Renault 10) Pryca

74.398 treballadors 41.626 “ 36.937 “ 24.476 “ 22.352 “ 21.590 “ 14.047 “ 13.917 “ 13.699 “ 13.600 “

© FUOC • P06/01078/01230

36

Els agents econòmics: consumidors i empreses

El nivell òptim d’ocupació es pot trobar principalment alterat per variacions en el salari que perceben els treballadors o per canvis en la productivitat d’ells. Així, un augment del salari fa menys rendible per a l’empresa la con-

u. m. PMg1

PMg0

tractació de qualsevol operari i disminueix el volum òptim d’ocupació. Això provoca que, per a una productivitat i un preu de mercat idèntics, hi hagi una relació negativa entre el nombre de treballadors contractats i el salari que

A

B

L0

L1

perceben. Si en el quadre 6 fos w = 350, el nivell d’ocupació que permetria maximitzar els beneficis no seria de 4 treballadors, sinó solament de 2. En canvi, un increment de la productivitat faria augmentar el nombre

L

d’empleats d’una empresa representativa. Aquest efecte tindria com a base l’increment observat en el producte marginal de cada treballador que, al seu torn, comportaria l’augment dels ingressos que cada operari addicional proporcionaria a l’empresa (augment de l’IPMg). La repercussió de l’increment de la productivitat sobre el nivell òptim d’ocupació es pot observar en la figura 20 amb el nou equilibri (punt B) que genera el desplaçament de la corba d’IPMg cap a la dreta.

Figura 20

© FUOC • P06/01078/01230

37

Activitats 1. Algunes botigues tenen ofertes d’alguns béns del tipus “pagui’n 2 i emporti-se’n 3”. Com afecten aquestes ofertes la recta de balanç del consumidor? 2. Suposem que, gràcies a un programa de sector públic, determinats consumidors reben un val per a adquirir un bé específic, com ara aliments. Representeu els efectes d’aquest programa sobre la restricció pressupostària del consumidor afectat. Quina diferència hi hauria si, en comptes de rebre un val per a menjar, el consumidor hagués rebut en diners la quantitat equivalent al valor del menjar? 3. La figura 3 analitza els efectes sobre la recta de balanç de canvis en la renda i els preus dels béns, per separat. Què passaria si augmentessin al mateix temps en un mateix percentatge la renda monetària i tots els preus? I si augmentés la renda monetària en un 5% i tots els preus en un 10%? I si augmentessin la renda monetària i el preu del bé X en un 10% i al mateix temps el bé Y ho fes en un 20%? 4. Per què dues corbes d’indiferència no es poden tallar? 5. Al text es detalla el cas en què l’equilibri del consumidor es produeix en la tangència entre corba d’indiferència i recta de balanç, en un punt que implica consumir determinades quantitats d’ambdós béns. És possible que en alguns casos l’aplicació dels criteris per a treure avantatges de la divergència entre valoració subjectiva i valoració de mercat porti a òptims que no són de tangència i en què només es consumeix un dels béns? Suggeriment: representeu gràficament un cas de corbes d’indiferència sistemàticament més enlairades que la recta de balanç i apliqueu el raonament del text per a arribar a “solucions de cantó” (l’eix horitzontal). 6. Reconstruïu les anàlisis de les figures 9, 10 i 11 per a augments (en comptes de reduccions) en el preu relatiu de X respecte a Y. 7. Construïu una figura similar a la 10 que generi el resultat d’un bé Giffen (que una reducció de preu porti a una reducció en la quantitat demandada). 8. Definiu eficiència tècnica i econòmica. Donat un mateix preu dels factors per a tots els mètodes de producció, és possible que un procés econòmicament eficient no ho sigui tècnicament? I viceversa? Per què? 9. Expliqueu la relació (si existeix) entre a) el producte marginal i el cost marginal b) el producte mitjà i el cost variable mitjà c) el producte mitjà i el cost total mitjà. Suggeriment: plantegeu un cas en què s’utilitzi un únic input per a produir un únic output. 10. En el curt termini, per què: a) els costos variables mitjans disminueixen en un interval de producció en el qual els costos marginals són creixents? b) el cost total mitjà decreix per a un interval de producció en el qual el cost variable mitjà creix?

Exercicis d’autoavaluació 1. El pendent de la recta de balanç reflecteix... a) el cost relatiu de produir tots dos béns. b) el preu relatiu de tots dos béns. c) el poder adquisitiu del consumidor. d) Cap de les opcions anteriors. 2. Si el preu del bé X augmenta un 5% i el preu del bé Y també augmenta un 5%, ... a) la recta de balanç no s’altera. b) la recta de balanç es desplaça paral·lelament cap enfora. c) la recta de balanç es desplaça paral·lelament cap endins. d) Cap de les opcions anteriors. 3. Quina de les afirmacions següents és certa? a) L’efecte renda sempre reforça l’efecte substitució. b) L’efecte renda va en contra de l’efecte substitució per als béns de primera necessitat. c) Els béns inferiors tenen corbes de demanda de pendent positiu. d) No és suficient que un bé sigui inferior perquè la seva corba de demanda tingui pendent positiu.

Els agents econòmics: consumidors i empreses

38

© FUOC • P06/01078/01230

Els agents econòmics: consumidors i empreses

4. Si en augmentar un 2% el preu de X la quantitat demandada de Y s’incrementa en un 1%, podem afirmar que... a) l’elasticitat creuada és 2 i els béns són substitutius. b) l’elasticitat creuada és 1/2 i els béns són substitutius. c) l’elasticitat creuada és 1/2 i els béns són complementaris. d) Cap de les opcions anteriors. 5. Si en augmentar un 2% el preu de X la participació d’aquest bé en la renda del consumidor disminueix, podem afirmar que... a) és un bé de demanda elàstica. b) és un bé de demanda rígida. c) la seva elasticitat-renda és superior a 1. d) Cap de les opcions anteriors. 6. Tots els factors següents desplacen la corba de demanda del bé X, excepte... a) un canvi en la renda del consumidor. b) un canvi en els preus dels béns substitutius del bé X. c) un canvi en el preu del bé X. d) un canvi en els gustos dels consumidors. 7. Quina de les afirmacions següents respecte a les corbes d’indiferència és falsa? a) No es poden tallar. b) Normalment són convexes. c) Tenen pendent positiu si els béns són inferiors. d) Reflecteixen nivells més alts d’utilitat com més s’allunyen de l’origen de coordenades. 8. Si la funció de costos d’una empresa en el curt termini és la que es representa en el gràfic adjunt, podem indicar que... a) el cost marginal és constant i superior al cost variable mitjà. b) el cost marginal és constant i igual al cost variable mitjà. c) el cost marginal és constant i igual al cost total mitjà. d) tant el cost marginal com el cost variable mitjà són creixents. e) Cap de les opcions anteriors.

Costos totals CT

9. Per a la fabricació d’un producte hi ha els mètodes de producció següents: K

L

Q

Mètode A

5

10

1

Mètode B

5

12

1

Mètode C

3

15

1

X

aleshores, sabent que el preu d’una unitat de capital (K) és de 50 u. m. i el d’una unitat de treball (L) de 10 u. m., podem indicar que... a) el mètode A és eficient des del punt de vista tècnic. b) el procés B és tècnicament eficient. c) el mètode C és eficient des del punt de vista econòmic. d) Totes les opcions anteriors. e) Les opcions a i c. 10. Si el producte total augmenta, aleshores podem assegurar que... a) el producte marginal és creixent. b) el producte mitjà és creixent. c) el producte marginal és decreixent. d) el producte mitjà és decreixent. e) Cap de les opcions anteriors. 11. Donat el gràfic següent, podem dir que... a) ens trobem en el curt termini. b) hi ha economies d’escala. c) hi ha deseconomies d’escala. d) Totes les opcions anteriors. e) Cap de les opcions anteriors. 12. Si el benefici econòmic és positiu, aleshores podem dir que... a) el benefici comptable és positiu. b) el benefici comptable és nul. c) el cost d’oportunitat és negatiu. d) Les opcions a i b. e) Cap de les opcions anteriors.

Costos unitaris

CTMi = CMg

X

© FUOC • P06/01078/01230

39

13. Indiqueu quina de les afirmacions següents és certa en el curt termini: a) Sempre que el producte mitjà és creixent, el cost total mitjà és decreixent. b) El cost fix mitjà sempre és decreixent. c) Un increment del producte marginal implica normalment un augment del cost marginal. d) El cost variable mitjà té el seu mínim per a una producció inferior al cost marginal. e) El producte total és màxim quan el producte mitjà és nul. 14. Un empresari que vulgui obtenir els màxims beneficis haurà de seguir la regla de... a) maximitzar la diferència entre el preu i el cost mitjà de producció. b) maximitzar la diferència entre l’ingrés i el cost marginal. c) igualar el preu al cost variable mitjà. d) Cap de les opcions anteriors. 15. Una mestressa de casa vol comprar al mercat taronges i una pinya. En una de les fruiteries hi ha una oferta que indica que per cada 5 kg de taronges es regala una pinya. Si 1 kg de taronges val 200 u. m. i la pinya 150 u. m., indiqueu quin és el cost del cinquè kg de taronges. a) 200 u. m. b) 150 u. m. c) 350 u. m. d) 50 u. m. e) Cap de les opcions anteriors.

Els agents econòmics: consumidors i empreses

© FUOC • P06/01078/01230

40

Solucionari 1.b, 2. c, 3. d, 4. b, 5. a, 6. c, 7. c, 8. b, 9. e, 10. e, 11. e, 12. a, 13. b, 14. d, 15. d.

Bibliografia Bibliografia bàsica Fischer, Stanley; Dornbusch, Rudiger; Schmalensee, Richard (1992). Economía (2a ed., cap. 5 a 10). Madrid: McGraw-Hill. Lipsey, Richard; Harbury, Colin (1992). Principis d’economia (2a ed., cap. 11 a 15). Barcelona: Vicens Vives. Schiller, Bradley (1994). Principios esenciales de economía (cap. 4 i 5). Madrid: McGraw-Hill.

Bibliografia complementària Lipsey, Richard (1992). Introducción a la economía positiva (12a ed., cap. 8 a 12). Barcelona: Vicens Vives. Mochón, Francisco (1993). Economía: teoría y política (3a ed., cap. 6 a 8). Madrid: McGraw-Hill. Stiglitz, Joseph (1993). Economía (cap. 8, 12 i 13). Barcelona: Ariel. Tugores, Juan; Ayerbe, Javier; Carrasco, Cristina; Colom, Agustí; Fluvià, Modest (1992). Introducción a la economía. Problemas y cuestiones (2a ed., cap. 3 i 4). Barcelona: Vicens Vives.

Els agents econòmics: consumidors i empreses