Tema 2 Alumnes 09-10

T.2 Plató o els ideals polítics

Introducció i context històric 1. Motivacions de la filosofia Platònica •

Política

Motivacions del pensament de Plató

•

•

Talment Sòcrates, Plató cerca una idea eterna i immutable de justícia que superi el relativisme dels sofistes i en la qual pugui fonamentar-se la polis.

•

Influït per les idees de Parmènides, Plató pensa que la Veritat s’ha de fonamentar en elements permanents i immutables (món de les idees)

Ètica

Científica

Enfrontament al convencionalisme i al relativisme sofístic per considerar-lo incapaç de sustentar fermament ni la polis ni el coneixement. Pretén trobar unes bases sòlides per a l’organització de la polis, que necessita una reforma urgent (recordem que malgrat la democràcia han condemnat a mort a Sòcrates).

2. Context històric. Les Guerres Mèdiques que s’iniciaren el 499 a. de c. uniren tots els grecs contra els perses. Després de la victòria, Atenes proclamà la seva hegemonia sobre Grècia: era l’Atenes de Pèricles. La unificació de Grècia es palesà en acords com la constitució de la Lliga de Delos: confederació militar de ciutats comandades per Atenes. Però el poder cada vegada més gran sobre les altres polis que ostentava Atenes féu que emergissin les primeres desavinences. La culminació d’aquestes desavinences és la Guerra del Peloponès (431 a. de c.): guerra entre Atenes i Esparta que durà 30 anys i que suposava no només un conflicte de poder sinó, sobretot, entre dos models econòmics i dues idees de la polis enfrontades: democràcia i totalitarisme. Atenes

Democràcia. Floriment del comerç, la industria, l’art i la cultura.

Esparta

Aristocràcia agrària i conservadora.

És important tenir en compte que els aristòcrates atenencs recolzen Esparta pensant que així podran recuperar el poder que tenien abans de l’adveniment de la democràcia. El 404 a. de c. Esparta venç i imposa a Atenes el govern dels Trenta Tirans. Les conseqüències immediates foren la repressió, la revocació de llibertats i l’exili de molts demòcrates. Un any més tard, després d’un aixecament popular, Trasíbul puja al poder i reinstaura la democràcia. Encara que, segons Plató, aquesta democràcia féu bona el règim tirànic perquè entre altres injustícies condemnà a mort Sòcrates.

Per això Plató creu que és necessari un canvi radical per a fonamentar més sòlidament l’estructura política d’Atenes que ha de superar la persuasió Socràtica. Per tot això Plató orienta el seu interès cap a l’educació, perquè la política és la ciència que té per finalitat fer millors els ciutadans. I és que política i coneixement del bé van units en la seva filosofia, per això la seva preocupació és , a més de política i ètica, epistemològica. (anècdota: «que no entri qui no sàpiga geometria»). 3. Vida de Plató a. FAMÍLIA ARISTOCRÀTICA Plató va néixer a Atenes l’any 427 aC., un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família de la noblesa tradicional. El seu vertader nom era Aristocles. "Plató" és un sobrenom que significa: "el d'esquena ampla". El fet de pertànyer a una família aristocràtica va permetre que fos educat pels millors mestres de l’època. Els seus vincles familiars, així com l’educació que rebé, li donaren l’oportunitat d’introduir-se aviat en els principals grups polítics d’Atenes. b. INFLUÈNCIA DE SÒCRATES. ("El més just dels homes") Quan als divuit anys conegué a Sòcrates, el seu mestratge i el seu exemple el trasbalsaren tant que va estripar tots els drames que fins llavors havia escrit i decidí dedicar-se a la filosofia. Diversos esdeveniments consecutius: El govern dels trenta tirans, el breu període de fràgil estabilitat democràtica que el seguí i, especialment, la injusta condemna de Sòcrates el portaren a creure en la necessitat d’una profunda reforma de la vida pública. c. EXILI: RELACIÓ AMB ELS PITAGÒRICS. Després de la mort de Sòcrates, Plató inicià un llarg període de viatges fins l’any 361. A un nivell més conceptual, Plató recull dels pitagòrics que la matemàtica és el model de ciència demostrativa. També assumeix la creença que hi ha dos nivells de realitat diferents: 1.Nivell dels objectes. 2.Nivell del concepte. La "Teoria de les idees" que diferencia entre el sensible i el concepte té antecedent pitagòric (diferència entre el nombre i l'objecte). L'Acadèmia platònica recull el model de la comunitat pitagòrica. d. VIATGES A SIRACUSA (Reforma de la Polis) Possiblement abans de viatjar a Sicília, Plató ja havia concebut un model ideal d'Estat, que tractà de portar a la pràctica a Siracusa, on governava el tirà Dionís el Vell. Plató creu que s'ha d'instaurar l’aristocràcia o dictadura del filòsof-rei, només pot governar bé aquell qui coneix la Idea de Bé. El poder i el coneixement han d'anar de la mà i el governant no pot ser un qualsevol. El govern només el mereix el qui sap, el qui ha dedicat la vida a esbrinar les Idees i a purificar l'ànima. e. ACADÈMIA PLATÒNICA (La creació d'un espai dedicat a la saviesa) La principal funció de la comunitat era la del culte a les muses però junt amb ell es va desenvolupar una intensa activitat filosòfica i científica, aquesta última especialment a les esferes de la matemàtica, la música, l’astronomia i la divisió i classificació, totes elles considerades per Plató com introducció a la dialèctica.

4. Classificació de l’obra de Plató. Període Socràtic

Molt influït pel mestratge de Sòcrates. Encara no hi ha una sistematització clara ni unes intencions definides en el pensament.

Període de Transició

Planteja les primeres teories pròpies i planteja els inicis de la Teoria de les Idees.

Període de maduresa

Apareixen les quatre grans teories platòniques: Teoria de les Idees, Teoria de l’Ànima, Teoria del Coneixement, i Teoria de l’Estat.

Període de vellesa

Crítica i reformulació d’algunes teories anteriors. Alguns estudiosos parlen d’un «segon Plató».

L’estat Ideal: Teoria política de Plató Plató considera que l’Atenes de Sòcrates tenia dos defectes greus: a) La incompetència i la ignorància dels governants. b) La lluita entre els grups oligàrquics i els grups demòcrates que feien que els interessos de grup estassin per damunt els d’estat. La conclusió a la qual arriba Plató és que tant la tirania com la democràcia han estat perjudicials per Atenes i que l’única sortida es basa en: 1. Eliminar el relativisme i l’escepticisme dels sofistes; i 2. Fonamentar la nova polis en quelcom etern i universal que pugui esser conegut i després ensenyat a tots els ciutadans: l’odre de l’ésser (comparar amb Parmènides). En conclusió, la política de Plató es basa en el coneixement vertader, en l’educació dels ciutadans que acaben essent governants per les persones situades en la cúspide d’aquest coneixement: la saviesa o filosofia. [Plató fracassa en els seus intents de dedicar-se activament a la política, i per això decideix convertir-se en un formador de governants]. a) Organització de la polis. L’origen de les societats es troba en la satisfacció mútua de les complexes necessitats que els homes no poden satisfer per si mateixos. Per això en la base de qualsevol ciutat hi ha el repartiment de funcions entre els ciutadans, començant pels artesans i camperols que satisfan allò més bàsic i seguint per les necessitats que sorgeixen a rel de l’augment de complexitat. El model de polis que proposa Plató es basa en aquestes dues remises: a) L’art de govern de la ciutat (l’art polític) s’ha de basar en un coneixement vertader. b) La societat és la mútua satisfacció de les necessitats entre els seus membres, de manera que les capacitats de cadascú es complementen amb les de la resta. La política platònica està directament relacionada amb la seva concepció de l’ànima, que a la vegada, està relacionada amb la seva teoria del coneixement i de la realitat. Així doncs, l’ànima humana té tres inclinacions (racional, irascible, concupiscible) i cada persona es caracteritza per l’especial preponderància d’una d’elles. Segons Plató cada inclinació de l’anima es correspon amb una classe social i fa a cada persona especialment indicada per a complir una funció determinada (governant, guerrer, productor). Finalment, correspon a cada tipus d’ànima una virtut (prudència, valentia, temprança). Universals ètics / Món de les Idees Ordre Polític

Convergència entre el deure polític i l’ideal ètic

Ordre Ètic

Classe social

Part de l’ànima

Virtut

Governants - Filòsofs

Racional

Prudència

Guerrers

Irascible (voluntat)

Valentia

Productors

Concupiscible (desig)

Temprança

La noció de justícia és fonamental una vegada s’ha arribat a aquesta estructura de la polis, perquè és la justícia l’encarregada de regular les relacions i l’equilibri de funcions entre cada classe i les restants. Així la justícia és definida com «fer cadascú el que li correspon». b) L’Educació dels ciutadans. La ciutat feliç, per Plató, és aquella en la qual cadascú compleix la seva missió d’acord a la classe social de la que forma part. La funció del governant és precisament vigilar que es mantingui l’ordre i que tothom faci el que li correspon segons les seves aptituds naturals i l’educació rebuda. Plató es preocupa sobretot de les aptituds naturals i l’educació que requereix un bon guardià i un bon governant; puix d’ells depèn el bon ordre. A- Educació del guerrers: viuen separats dels altres ciutadans. No tenen propietats (la seva propietat és la polis). No tenen família pròpia, ara bé tenen descendència controlada (eugenèsia). L’únic sentit de vida del guerrer és servir sempre i a res més que a la República. B- Educació dels governants: Els governants provenen de la classe dels guerrers; en són els millors. A partir del moment en què són seleccionats la seva única tasca és educar-se per tal d’esdevenir savis. Plató elegeix als governants d’entre els guerrers perquè han demostrar el seu compromís absolut amb la polis, el desinterès per la riquesa, per la família i per les dones. És fonamental entendre la identificació que hi ha en la República platònica entre saviesa i poder. Només els savis deuen governar. Per assolir la saviesa han de practicar el mètode dialèctic i ciències com la gimnàstica, la música, el càlcul, la geometria, etc. Aquest exercici conduirà al governant cap a la Veritat i és aleshores quan serà apte per a governar i retornar la saviesa que la polis li ha atorgat als seus ciutadans. És important assenyalar aquí que, si bé Plató assumeix la visió Socràtica d’una ètica basada en la veritat universal, en aquest cas hi ha una conjunció d’ètica i política. La polis s’estructura de la mateixa manera que l’ànima, i cada ciutadà fa una funció segons les particularitats de la seva ànima, la seva manera de ser. Així s’aconsegueix que tothom faci allò que està més preparat per fer, i que a la vegada cadascú senti que allò que fa és el seu deure ètic, el que li dicta la consciència (ànima). D’aquesta manera es combina la funcionalitat política amb el deure ètic i es fan ciutadans feliços.

Influències de la Teoria de les Idees 1. Recerca de l’essència de Sòcrates: Sòcrates cerca l’essència (o definició) de cada cosa per tal de trobar la veritat universal i superar així el relativisme i l’escepticisme dels sofistes. Plató segueix aquest mateix pla filosòfic. 2. Ésser de Parménides: planteja per primer cop la possibilitat d’una dimensió abstracta de la realitat inaccessible als sentits. PARMÈNIDES

PLATÓ

Ésser

Immutable Etern Racional Vertader

NoÉsser

Mutable Finit Empíric Fals

Món de les Idees

Coneixement

Realitat Món de les Sombres

3. Matemàtica pitagòrica: segons Pitàgores l’essència dels elements de la realitat no està en la seva part material, sinó en la seva estructura geomètrica (i en conseqüència matemàtica). Per tant l’essència és perceptible racionalment i no empíricament. 4. Nous d’Anaxàgores: segons aquest filòsof era necessari que alguna mena de divinitat ordenadora s’hagués encarregat de donar forma a la realitat, de fer les combinacions de les homeomeries (llavors) segons les necessitats. Plató, crea la figura del Demiurg cercant una explicació a l’origen del món de les sombres.

La Teoria de les Idees El mundo de la Ideas Tanto Empédocles como Demócrito habían señalado que todos los fenómenos de la naturaleza fluyen, pero que sin embargo, tiene que haber «algo» que nunca cambie «las cuatro raíces de todas las cosas» o «los átomos». Platón sigue este planteamiento, pero de una manera muy distinta. Platón opinaba que todo lo que podemos tocar y sentir en la naturaleza fluye. Es decir, según él, no existen unas pocas que no se disuelven. Absolutamente todo lo que pertenece al mundo de los sentidos está formado por una materia que se desgasta con el tiempo. Pero, a la vez, todo está hecho con un eterno e inmutable. ¿Lo entiendes? Ah, ¿no...? ¿Por qué todos los caballos son iguales, Sofía! A lo mejor piensas que no lo son en absoluto. Pero hay algo que todos los caballos tienen en común, algo que hace que nunca tengamos problemas para distinguir un caballo de cualquier otro animal. El caballo individual «fluye», claro está. Puede ser viejo, cojo, y, con el tiempo, se pondrá enfermo y morirá. Pero el «molde de caballo» es eterno e inmutable. Déjame precisar: los presocráticos habían dado una explicación, más o menos razonable, de los cambios en la naturaleza, sin tener que presumir que algo «cambia» de verdad. En medio del ciclo de la naturaleza, hay algunas partes mínimas que son eternas e inmutables y que no se disuelven, pensaban ellos ¡Muy bien, Sofía! Digo muy bien, pero no podían explicar cómo estas «partes mínimas», que alguna vez habían sido las piezas para construir un caballo, de pronto pueden juntarse para formar un «caballo» completamente nuevo, unos treso cuatrocientos años más tarde. O formar un elefante, por usar otro ejemplo, o un cocodrilo. Lo que quiere decir Platón es que los átomos de Demócrito nunca pueden llegar a convertirse en un «cocofante» o un «eledrilo». Precisamente, esto fue lo que puso en marcha su reflexión filosófica. Si ya estás entendiendo lo que quiero decir, puedes saltarte este apartado. Para estar seguro, voy a precisar: tienes una serie de piezas del lego y construyes con ellas un caballo. Luego lo deshaces y vuelves a meter las piezas en una caja. No puedes esperar que surja un caballo completamente nuevo con sólo sacudir la caja que contiene las piezas. ¡Cómo iban a poder las piezas arreglárselas por su cuenta para volver a convertirse en caballo! No, eres tú la que tienes que volver a construir el caballo, Sofía. Y lo logras gracias a una imagen que tienes en tu cabeza del aspecto del caballo. Es decir: el caballo de lego está moldeado según un modelo que queda inalterado de caballo en caballo. ¿Solucionaste lo de las cincuenta pastas idénticas? Supongamos que caes al mundo desde el espacio y que jamás has visto una pastelería. De repente, te topas con una de aspecto tentador, y ves, sobre un mostrador, cincuenta pastas idénticas. Supongo que te habrías roto la cabeza, preguntándote cómo era

posible que fueran todas idénticas. Sin embargo puede ser que alguna de ellas careciera de algo que tuvieran las demás. Si eran figuras, puede que a una le faltara un brazo y a otra un trozo de cabeza, y que una tercera tuviera, a lo mejor, un bulto en la tripa. Tras pensarlo detenidamente, llegarías, no obstante, a la conclusión de que todas las pastas tenían un denominador común. Aunque ninguna fuera totalmente perfecta, se te ocurriría pensar que deben de tener un origen común. Te darías cuenta de que todas las pastas están hechas con el mismo molde. Y hay más Sofía, hay algo más: ahora tendrás un fuerte deseo de ver ese molde. Esto quiere decir que, para Platón, lo eterno y lo inmutable no es una «materia primaria» física. Lo que es eterno e inmutable son los modelos espirituales o abstractos, a cuya imagen todo está moldeado. Esto quiere decir que, para Platón, lo eterno y lo inmutable no es una «materia primaria» física. Lo que es eterno e inmutable son los modelos espirituales o abstractos, a cuya imagen todo está moldeado. Si lograste solucionar este problema por tu cuenta, entonces solucionaste un problema filosófico exactamente de la misma manera que Platón. Como la mayoría de los filósofos, él «aterrizó desde el espacio». (Se sentó en el último extremo de uno de los finos pelos de la piel del conejo.) Le extrañó cómo todos los fenómenos de la naturaleza podían ser tan iguales entre ellos, y llegó a la conclusión de que debía de haber un reducido número de moldes que se encuentran «detrás de» todo lo que vemos a nuestro alrededor. A estos moldes Platón los llamó Ideas. Detrás de todos los caballos, cerdos y seres humanos, se encuentra la «idea de caballo», la «idea de cerdo» y la «idea de ser humano». (De la misma manera que el pastelero antes mencionado puede tener pastas con forma de hombres, de cerdos y de caballos; pues un buen pastelero tendrá más de un molde. No obstante, basta con un solo molde para cada clase de pastas.) Conclusión: Platón pensaba que tenía que haber una realidad detrás «del mundo de los sentidos», y a esta realidad la llamó el mundo de las Ideas. Aquí se encuentran las eternas e inmutables «imágenes modelo», detrás de los distintos fenómenos con los que nos topamos en la naturaleza. A este espectacular concepto lo llamamos la teoría de las Ideas de Platón. GAARDER, Jostein (1994): El mundo de Sofía. Ed. Siruela. Madrid

Annexos

Text 1 Plató: El mite de la caverna Sòcrates: Imagina't, doncs, uns homes en un antre subterrani com una caverna —amb l'entrada que s'obre cap a la llum—, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, a certa distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenir en secret les meravelles que mostren. —M'ho imagino —va dir. —Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana, d'altres amb forma d'animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, els qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar i d'altres passen sense dir res. —És estranya —digué— l'escena que descrius, i són estranys els presoners. —S'assemblen a nosaltres —vaig dir jo—; en efecte, aquests, després de si mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que está enfront d'ells? —No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida. —I què hi ha dels objectes transportats? ¿No creus que succeeix això mateix? —Sens dubte. —¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitats d'enraonar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals? —És clar. —¿I què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners? Cada

vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensaran que són les ombres les qui enraonen? —Per Zeus, jo bé ho crec —digué. —Certament —vaig seguir jo— aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes. —Així ha de ser. —Examina ara —vaig seguir jo— què els passaria, a aquests homes, si se'ls deslliurés de les cadenes i se'ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar—se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. ¿Què creus que respondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? ¿I si, finalment, fent—li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l'obligués a respondre què veu? ¿No creus que romandria astorat i que li semblaria que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara? —Així és —va dir. —Així doncs, si, a aquest mateix, l'obliguessin a mirar el foc, ¿els ulls li farien mal i desobeiria, girant—se una altra vegada cap a aquelles coses que li era possible de mirar, i seguiria creient que, en realitat, aquestes són més clares que les que li mostren? —Sens dubte seria així —va dir. —I —vaig prosseguir—, si aleshores algú, per forma, l'arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d'haver arribat a la llum del sol, ¿no és cert que sofriria i que es revoltaria en ser tractat així, i que, un cop arribat a la llum del sol, s'enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes? —No podria —digué—, almenys no de cop. —Necessitaria acostumar—s'hi, si volia contemplar les coses de dalt. De primer, observaria amb més facilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l'aigua; i, a la fi, els objectes mateixos.. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la lluna, contemplaria, de nit, les constel.lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas, durant el dia, el sol i la llum del sol. —És clar que sí. —Finalment, penso que podria mirar el sol, no només la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar—lo tal com és en si mateix i de contemplar—lo allà on veritablement és. —Necessàriament —digué. —I després d'això ja podria començar a raonar que el sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha a l'espai visible, i que és, en cerca manera, la causa de tot allò que els seus companys contemplaven a la caverna. —És evident —digué— que arribaria a aquestes coses després d'aquelles altres. —I doncs, què? Ell, en recordar—se del seu estatge anterior i de la saviesa d'allà i dels qui aleshores estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres? —Certament. —¿I creus que envejaria els honors, les lloances i les recompenses que allà sota donaven a qui millor observava el pas de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven a desfilar al davant, al darrere o al costat d'altres, i que, per aquest motiu, era capaç d'endevinar d'una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honorats, o bé preferiria com l'Aquil.les d'Homer «passar la vida al servei d'un pagès i treballar per a un home sense béns» i suportar qualsevol mal abans de tonar a l'antic estat?

—Jo bé ho crec així —digué—, que més s'estimaria qualsevol sofriment que no pas tornar a viure d'aquella manera. —I pensa també això que et diré. Si aquest home tornés una altra vegada a la cova i s'assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del sol a la fosca? —Sí, certament —digué. —I si hagués de tomar a donar la seva opinió sobre les ombres per competir amb aquells homes encadenats, mentre encara hi veu confosament abans que els ulls no se li habituïn a la fosca —i el temps per habituar—s'hi seria llarg—, ¿no és cert que faria riure i que dirien d'ell que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls malmesos, i que no varia la pena ni tan sols d'intentar l'ascensió? I a qui intentés deslligar—los i fer—los pujar, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, no el matarien? —Sí, certament —digué. —Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d'una banda, el món visible amb l'habitacle de la presó i, de l'altra, la llum d'aquell foc amb el poder del sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l'ascensió de l'ànima vers la regió intel.ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d'aquesta manera: regió del coneixement, la idea del bé és l'última i la més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l'astre que la posseeix, i, en la regió de l'intel.ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l'enteniment; i cal que la contempli aquell qui es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública. " Plató. República, VII, 514a-517c

Text 2 Plató: Les qualitats que ha de tenir un filòsof "-Es, pues, menester que el verdadero amante del saber tienda, desde su juventud, a la verdad sobre toda otra cosa. -Bien de cierto. -Por otra parte, sabemos que, cuando más fuertemente arrastran los deseos a una cosa, tanto más débiles son para las demás, como si toda la corriente se escapase hacia aquel lado. -¿Cómo no? -Y aquel para quien corren hacia el saber y todo lo semejante, ése creo que se entregará enteramente al placer del alma en sí misma y dará de lado a los del cuerpo, si es filósofo verdadero y no fingido. -Sin ninguna duda. -Así, pues, será temperante y en ningún modo avaro de riquezas, pues menos que a nadie se acomodan a él los motivos por los que se buscan esas riquezas con su cortejo de dispendios. -Cierto. -También hay que examinar otra cosa cuando hayas de distinguir la índole filosófica de la que no lo es. -¿Cuál? -Que no se te pase por alto en ella ninguna vileza, porque la mezquindad de pensamiento es lo más opuesto al alma que ha de tender constantemente a la totalidad y universalidad de lo divino y de lo humano. -Muy de cierto -dijo. -Y a aquel entendimiento que en su alteza alcanza la contemplación de todo tiempo y de toda esencia, ¿crees tú que le puede parecer gran cosa la vida humana? -No es posible -dijo. -¿Así, pues, tampoco el tal tendrá a la muerte por cosa temible? -En ningún modo. -Por lo tanto, la naturaleza cobarde y vil no podrá, según parece, tener parte en la filosofía. -No creo. -¿Y qué? El hombre ordenado que no es avaro, ni vil, ni vanidoso, ni cobarde, ¿puede llegar a ser en algún modo intratable o injusto? -No es posible. -De modo que, al tratar de ver el alma que es filosófica y la que no, examinarás desde la juventud del sujeto si esa alma es justa y mansa o insociable y agreste. -Bien de cierto. -Pero hay otra cosa que tampoco creo que pasarás por alto. -¿Cuál es ella? -Si es expedita o torpe para aprender: ¿podrás confiar en que alguien tome afición a aquello que practica con pesadumbre y en que adelanta poco y a duras penas? -No puede ser. -¿Y si, siendo en todo olvidadizo, no pudiera retener nada de lo aprendido? ¿Sería capaz de salir de su inanidad de conocimientos? -¿Cómo? -Y trabajando sin fruto, ¿no te parece que acabaría forzosamente por odiarse a sí mismo y al ejercicio que practica? -¿Cómo no? -Por lo tanto, al alma olvidadiza no la incluyamos entre las propiamente filosóficas, sino

procuremos que tenga buena memoria. -En un todo. -Pues por lo que toca a la naturaleza inarmónica e informe, no diremos, creo yo, que conduzca a otro lugar sino a la desmesura. -¿Qué otra cosa cabe? -¿Y crees que la verdad es connatural con la desmesura o con la moderación? -Con la moderación. -Busquemos, pues, una mente que, a más de las otras cualidades, sea por naturaleza mesurada y bien dispuesta y que por sí misma se deje llevar fácilmente a la contemplación del ser en cada cosa. -¿Cómo no? -¿Y qué? ¿No creerás acaso que estas cualidades, que hemos expuesto como propias del alma que ha de alcanzar recta y totalmente el conocimiento del ser, no son necesarias ni vienen traídas las unas por las otras? -Absolutamente necesarias -dijo. -¿Podrás, pues, censurar un tenor de vida que nadie sería capaz de practicar sino siendo por naturaleza memorioso, expedito en el estudio, elevado de mente, bien dispuesto, amigo y allegado de la verdad, de la justicia, del valor y de la templanza? -Ni el propio Momo -dijo- podría censurar a una tal persona. -Y cuando estos hombres -dije yo- llegasen a madurez por su educación y sus años, ¿no sería a ellos a quienes únicamente confiarías la ciudad? " Platón. República, libro VI.