Tema 1 Aspectes Epistemol=gics I Normatius De Organitzac

TEMA 1 ASPECTES EPISTEMOLÓGICOS I NORMATIUS DE L'ORGANITZACIÓ ESCOLAR

1. ABAST I SENTIT DEL TERME ORGANITZACIÓ. Si realitzàrem una recerca conscienciosa de la paraula organització en diferents publicacions, comprovaríem la freqüència amb que apareix en camps tan diversos i heterogenis com el social, el cultural, l'econòmic, el polític, religiós, el sanitari, l'empresarial, l'escolar i, fins i tot, els del temps lliure i del voluntariat. Així, ens trobem, per exemple, l'Organització Mundial de la Salut, l'Organització de les Nacions Unides, l'Organització Nacional de Cecs (ONCE), l'Organització Mundial per a la l’Educació Pre-escolar, l’Organització de l'Atlàntic Nord (OTAN), l’Organització Internacional del Treball (OIT), etc. Parlar d'organització significa evocar de manera immediata la idea d'ordre, mètode, sistema, estructura, conjunció d'aspectes diversos per a fer-los convergir en una determinada meta proposada i desitjable. Per això, en una primera aproximació al concepte d'organització ens trobarem que és l'acció i l'efecte d'organitzar. Organitzar equival a preparar, ordenar, disposar alguna cosa de la manera convenient. Per tant organitzar ve a ser un intent respondre a preguntes del tipus: com ha de realitzar-se alguna cosa?, com ha de portar-se a terme?. Vinculades a les anteriors preguntes comencen a aparèixer noves accepcions que matisen el seu significat. Així, per exemple, organitzar és també disposar un òrgan (instrument musical) perquè estiga acord i temperat. De tot això podem anar concloent que la paraula organització té un matís d'harmonització, d'ajustament, d'adequat funcionament i d'equilibri en l'engranatge de les diverses parts que integren una totalitat. Finalment, si recorrem a la terminologia de caràcter científic, comprovem que organitzar és "establir o reformar alguna cosa per a assolir una fi, coordinant els mitjans i les persones adequades". També significa "disposar i preparar un conjunt de persones, amb els mitjans adequats, per a assolir una fi determinada". Per tant, comprovem que l'organització es presenta des d'una doble perspectiva. D’una banda, és una acció, un procés, alguna cosa que està contínuament executant-se i que demanda, per la seua pròpia naturalesa, actuacions diverses i múltiples conduents a una fi concreta, que s'ha previst amb anterioritat. Aquest és el sentit que té la paraula organització quan diem, per exemple: "La nostra organització no descansa, funciona sempre en benefici dels seus associats". D'altra banda, al mateix temps, l'organització se'ns mostra com un efecte, un resultat, perquè organització és també un conjunt d'assoliments o de metes aconseguides, que poden ser observades i examinades com dignes de valoració positiva o negativa, segons els casos. Així, diem, per exemple: "L’organització de l'acte

acadèmic ha estat perfecta". O, també, podem dir: "L’organització del debat deixava molt a desitjar". Altre tret distintiu de l'organització és que sempre la pensem encaminant-la cap a un objectiu o finalitat, disposant per a això uns mitjans o recursos de manera convenient, que són de caràcter personal o material, i als quals tractem de donar-los l’orientació adequada perquè complisquen amb eficàcia la seua comesa. Tota activitat organitzativa reclama una sèrie de requisits o de caràcters que, en conjunt, són els següents: - Definició de metes o objectius. - Divisió i estructura de funcions. - Distribució de funcions i tasques entre els integrants de l'organització. - Coordinació del treball. - Calendari d'actuacions. - Rendició de responsabilitats. Una organització no constitueix un ens desproveït de finalitat. L'organització pretén arribar a uns objectius comuns, delimitar amb claredat l’abast d'aquests, dividir el treball de forma equilibrada, atribuir les funcions i tasques a les persones més idònies, estalviar esforços, simplificar els plantejaments complexos, estudiar els millors temps per a desplegar les activitats i verificar el grau d'implicació de cadascun dels responsables en els diferents sectors organitzatius.

2. L'ORGANITZACIÓ ESCOLAR: CONCEPTE, OBJECTE I EXIGÈNCIES Quan intentem aproximar-nos a una matèria sempre trobem dificultats per a establir en què consisteix realment. El cas de l'Organització Escolar no és diferent. Des d'aquella primitiva idea que recollia que l'organització consisteix en una bona disposició dels elements escolars perquè concórreguen benèficament en el procés instructiu/formatiu, són nombroses les aportacions que han vingut realitzant-se a aquesta disciplina acadèmica. Seguidament enumerarem algunes definicions, l'objectiu de les quals és perfilar i delimitar el camp de la seua comesa científica. Rufino Blanco va establir com objectiu fonamental de l'Organització Escolar l'educació dels escolars a través del procés instructiu. A això col·laborava eficaçment una correcta adequació dels diferents elements que es donen cita en les institucions educatives: "D'aquesta manera s’entén per organització escolar, la bona disposició dels elements necessaris per a educar als xiquets per mitjà de la instrucció"1 Per la seua banda, García Hoz, mantenint el mateix objectiu, introdueix tres aspectes d'interès en la seua concepció organitzativa de l'escola. En primer lloc, utilitza l'anàlisi com mètode d'estudi per a conèixer detalladament la realitat del medi escolar i

els seus components. A continuació, proposa el terme relació, amb la intenció de destacar la interdependència que ha d'existir entre tots els actors intervinents en els centres. Finalment, recorre al criteri d'ordre per a donar estructura a un conjunt d'elements, sense el qual quedarien disposats de forma vaga i indefinida, mancats d'operativitat i eficàcia per a aconseguir la finalitat educativa proposta: "Podem, doncs, definir la ciència de l'organització escolar com estudi analític de l'escola, de les relacions i ordenació dels seus diferents elements, a fi que concórreguen adequadament a l'educació dels escolars".2 Juan Manuel Moreno amplia la idea d'Organització Escolar, partint d'una premissa inqüestionable per a ell: l'escola és una realitat complexa, que requereix ser considerada des de perspectives diverses i complementàries que ajuden a un millor coneixement de la mateixa, per a aconseguir un plantejament ordenat que conduïsca, de manera natural, a formar en una dimensió de totalitat a l'alumnat: "Organització escolar és, per tant, la disciplina pedagògica que té per objecte l'estudi de la realitat complexa de l'escola –en les seues consideracions teòrica, estàtic-analítica, dinàmic-sintètica, progressiva i projectiva– per a establir un ordre en aquesta realitat; ordre al servei de l'educació integral dels escolars".3 Lorenzo Filho va imprimir al plantejament organitzatiu una nova dimensió de tall pragmàtic i funcional per mitjà de tres elements essencials: informació, ordenació de finalitats educatives i racionalització de mitjans. Segons ell: "L'organització escolar pretén... imprimir a les activitats... un sentit funcional, mitjançant un major coneixement i una major graduació dels fines, així com una articulació més productiva dels elements i recursos amb que aqueixes fins poden ser perseguits i aconseguits".4 En alguns casos, les anteriors definicions semblen circumscriure el camp de l'Organització Escolar al reduït àmbit de l'escola, centrada especialment en els nivells bàsics. Nosaltres advoquem per un enfocament més extens, global i complet, que abaste majors dimensions, prenent com referència els centres docents i plantejant l’estudi científic d’ells, requisit indispensable per a una adequada gestió dels seus components, la qual ha de desembocar en espais de major qualitat educativa que faciliten alhora l'ensenyament i l'aprenentatge, la formació i la instrucció. Per això, entenem que l'Organització Escolar és l'estudi científic de les institucions docents i de l'adequada i ordenada gestió dels elements que les integren per a afavorir els aprenentatges i propiciar l'educació5. L'organització escolar estructura, estableix un lloc i un espai per a cada element, amb la finalitat de que la seua conjunció harmònica beneficie tant a cada individualitat com al conjunt d'actors i de factors intervinents. Per tant, pot entendre's que l'objecte de l'organització escolar no és altre que la institució educativa o, si ho preferim, els centres escolars, és a dir, aquells llocs perfectament delimitats pels poders públics, reservats a acollir a l'alumnat i la finalitat dels quals és la seua educació. Podem matisar encara més aquest objecte, indicant que la institució educativa constituiria el seu objecte material, mentre que el seu objecte formal serien els elements integrants d'ella i les relacions que entre ells es produeixen.

Els centres escolars, perquè puguen ser considerats com a tals, han de complir alguns requisits que els conferisquen substantivitat i els definisquen per la seua finalitat, plantejament, estructura i condició. Per tant, la institució educativa és una estructura complexa i els requisits que la defineixen reclamen un plantejament que faça possible l'ordenació de elements tan variats com els que concorren en ella. Aquest és el principal argument que justifica la presència de l'organització escolar, una disciplina aplicativanormativa, que no es dedica a la mera especulació sinó que analitza les situacions, estableix pautes derivades de les disposicions legals, de la reflexió dels estudis sobre aquesta matèria i, amb freqüència, de l'experiència docent contrastada i de la investigació. L'Organització Escolar perquè siga científica i rigorosa demanda, al nostre judici, el coneixement precís dels següents aspectes: a) el sistema escolar vigent en el país b) els diferents tipus de centres en els quals aquest sistema es plasma i concreta c) els diversos elements que concorren en cada realitat educativa, com parts interdepenents.

3. CONTINGUT CIENTÍFIC El contingut d'una matèria o disciplina científica constitueix el camp de reflexió propi de la mateixa. Ve a ser l'espai comú en el qual concorren i convergeixen els aspectes que han de ser analitzats detalladament, els problemes dignes de ser estudiats i considerats per a respondre’ls amb imaginació, sense oblidar que a aquesta parcel·la corresponen, a més a més, les millors propostes i les alternatives més efectives i viables. Hem de reparar necessàriament en els elements del marc organitzatiu que, com vam veure, constitueixen l'objecte formal de l'Organització Escolar. S'ha dit amb raó que els centres escolars són realitats polièdriques, perquè són moltes les cares o facetes que es mostren interna i externament. Totes elles no són més que el resultat visible de la seua estructura organitzativa, dels elements que els integren. Aquest elements podem agrupar-los en els següents apartats:. –

Elements materials. Són els suports bàsics sobre els quals se cimenten els altres. Fixen el lloc, les condicions de l'espai, els mitjans més idonis perquè l'activitat acadèmica es desenvolupe en les millors condicions. Essencialment es consideren elements materials, l'espai i els recursos. – Elements personals. Conformen els factors més importants dels centres. Són el capital humà de les institucions escolars, el qual confereix sentit a les accions organitzatives, són els protagonistes de l'activitat diària. Els altres elements, sense ells, quedarien buits de contingut, perquè l'educació és un procés de maduració constant que es realitza per i per als éssers humans. Els elements personals són: el professorat, les famílies, l'alumnat, el personal d'administració i serveis... – Elements formals i funcionals. Són un complex entramat que fa factible el desenvolupament de les activitats quotidianes. Són els factors que emmarquen les pautes i que regulen les actuacions de manera coordinada, proporcionant un marc idoni de treball, de relació i de convivència. Entre ells, destaquen: el sistema escolar, la planificació, els equips de treball, els òrgans de govern i participació, el clima disciplinari, l'horari, l'avaluació, les relacions humanes, etc.

–

Elements auxiliars i complementaris. Són un conjunt d'elements que coadjuven al desenvolupament correcte dels anteriors i complementen des d'instàncies externes a les institucions educatives. Des d'aquesta perspectiva, remarquem la importància de la concepció del centre com espai obert, receptor de les iniciatives de la comunitat a la qual pertany i emissor d'opcions culturals que ha de brindar a l'exterior, en un intercanvi que és font inesgotable d'enriquiment i d’enteniment mutu. Entre ells podem esmentar: les activitats extraescolars, els serveis complementaris de suport a l'escolarització, les relacions centre-comunitat, els serveis de suport extern...

4. PRINCIPIS GENERALS. La complexitat de les relacions entre els elements que concorren en l'espai escolar exigeix referències o suports fixos, que denominem principis generals, que comprenen els requisits i fins de l'activitat organitzativa, i que desenvolupem a continuació. a) Determinació d'objectius. Quan ens plantegem una tasca en l'àmbit escolar és imprescindible determinar per endavant a on pretenem arribar exactament. L'actuació organitzativa no pot respondre a iniciatives que no tinguen sentit o que manquen de finalitat, sinó que ha de partir d'uns supòsits preestablerts que han de determinar amb claredat unes metes o uns objectius. Aquests han de ser clars en la seua formulació, fàcils en la seua consecució i amb possibilitat de comprovar el seu grau de compliment a través dels resultats obtinguts. De manera que, sí desitgem proposar uns determinats objectius per a una pla anual, segurament estalviarem temps, esforços i trencaments de cap si ens prenem la molèstia de pensar quina cosa volem, com aconseguir-la i quins mitjans ens permetran saber si veritablement hem arribat a fer-ho o no. b) Ordenació d'elements. La quantitat de factors i instàncies que hi ha a les escoles fan necessari que tots ells guarden entre si un ordre, al que han de supeditar-se pels grans avantatges que això reporta. No proposem una excessiva rigidesa, que més que ajudar pot asfixiar a l'organització dels elements, però si hem de dir que el criteri d'ordenació millora de forma considerable qualsevol iniciativa al ser facilitador de projectes i tasques. c) Coordinació d'actuacions. A més de fixar-se els objectius i ordenar els elements, els centres necessiten la unificació de criteris i la conciliació de tots i cadascun dels diferents factors, de manera que no s'interferisquen entre ells ni s'obstaculitzen, sinó que despleguen les seues funcions i comeses de manera coordinada. Coordinar implica conjugar els elements establint, si escau, prioritats, eliminant obstacles i, sobretot, unificant metes i voluntats. d) Atribució de responsabilitats. Aquest és un dels principis fonamentals de l'activitat organitzativa escolar. Es refereix a trobar la persona idònia per a encomanar-li la tasca que tinga la relació més estreta amb les seues qualitats i amb el seu perfil professional. Els projectes més fantàstics es veuen amb freqüència truncats al fallar el seu responsable, per haver-se adjudicat sovint a qui no han tingut la preparació, l'interès o la dedicació necessària per a l'actuació que se'ls ha encomanat. e) Adaptació. Aquest principi no ha de ser entès com una forma de plegar-se estàticament al medi. Realment té un sentit dinàmic, doncs la seua virtualitat consisteix a conèixer les possibilitats de l'escola i, una vegada analitzades, respondre a les demandes acomodant-se als diferents elements per a evitar friccions

i conflictes, en un intent de proporcionar les millors solucions a cada situació. Adaptar-se suposa cooperar activament, partint d'uns supòsits donats, per a arribar a transformar, modificar i millorar, si escau, les diferents situacions. f) Harmonia. Posar en perfecta sintonia i acord a tots i cadascun dels elements que integren i defineixen un centre és tasca àrdua i complexa, però absolutament imprescindible per a aconseguir el seu correcte funcionament. En l'harmonització es troben dues claus essencials perquè l'harmonia proporciona, d'una banda, unitat de criteri i d'acció, respectant la diversitat i, d'altra banda, correspondència d'uns factors amb uns altres, establint prioritats, relacions i proporció entre ells. g) Coherència. És la forma d'aconseguir que les decisions o la presa de posició pel que fa a cada circumstància concreta responguen a una connexió anterior i guarden també congruència amb execucions posteriors. De res serveix plasmar en un document de planificació de l'equip directiu els objectius més ambiciosos, si a l'hora de posar-los en marxa no s'és conseqüent amb ells. La coherència, com a principi organitzatiu, reclama claredat d'idees, execució conseqüent, i que les actuacions i actituds responguen als compromisos adquirits de paraula o per escrit. h) Creativitat. En l'actualitat una bona dosi de capacitat innovadora és un tret imprescindible de qualsevol organització. Els constants reptes als que està sotmesa la societat (i les institucions educatives que formen part d'ella), demanden permanentment respostes als desafiaments del present i del futur. Per tant, han quedat arrere els plantejaments d'una organització estàtica i immobilista. La gestió dels centres han d'enfocar-se en clau de renovació.

5. L'ORGANITZACIÓ ESCOLAR EN EL MARC DE LES CIÈNCIES DE L'EDUCACIÓ Les Ciències de l’Educació tenen per objecte abordar el fet educatiu des de diverses perspectives. Totes elles són igualment importants i ens proporcionen una visió complementària del seu contingut. La complexitat de l'educació exigeix que s’enfoque des d'angles diferents per a aprehendre millor la seua essència i naturalesa. Si partim, doncs, de la premissa de la complexitat i pretenem accedir a l'educació com realitat plural i diversa, a la qual és possible examinar en cadascuna de les seues parts, estem recorrent a una metodologia analítica. Des d'aquesta perspectiva, estudiaríem el fenomen educatiu amb la mirada posada en cadascun dels elements, a partir dels quals seria possible una reflexió detallada. En el nostre cas, acudiríem a tres eixos procedimentals que ens serviran de punt de partida: la persona, els mitjans i les fins. Així parlaríem de ciències analítiques que, al seu torn, comprendrien altres referides a l'esdevenir humà, als mitjans tècnics i a les fins proposades. Per contra, si no ens detenim en les fraccions, sinó en el tot, en l'educació com a conjunt, no repararem de manera parcial en cadascun dels seus elements. L'aproximació anirà dirigida a la totalitat des d'una òptica holística. Estaríem utilitzant, llavors, un mètode sintètic. Encara és possible apreciar el procés educatiu des d'un plantejament intermedi, que vinga a aglutinar els dos anteriors mètodes, mitjançant un procediment mixt. En aquest cas estaríem emprant la metodologia analític-sintètica. El quadre següent explicita el que venim dient.

CIÈNCIES ANALÍTIQUES

CIÈNCIES SINTÈTIQUES CIÈNCIES ANALÍTICSINTÈTIQUES

Ciències de l'esdevenir humà

Elements vitals... ………....................Biologia de l'educació Elements personals... …..................…Psicologia de l'educació Elements socials... ………..................Sociologia de l'educació Elements culturals................ ….....…Antropologia de l'educació Ciències tècnicElements de l'acte instructiu... …………....Didàctica mesològiques Elements d’autodirecció....... ……………..Orientació escolar Elements d'ordenació i coordinació.......... .Organització escolar Elements d'acció política……………… ...Política educativa Ciències Elements essencials i axiològics..... …..Filosofia de l'educació teleològiques Elements transcendents…………… .. . Teologia de l'educació Educació fonamental... ………………………… ...Pedagogia general Educació de la diversitat…………………………. .Pedagogia diferencial Fets educatius, com realitats canviants en evolució... .......... Història de l'educació Sistemes educatius actuals, com realitats diferenciades... …Educació comparada

L'organització escolar es configura, doncs, com una ciència analítica, de caràcter tècnic-mesològic, que s'ocupa de l'ordenació i coordinació dels diferents elements que intervenen en el fet educatiu.

6. TEORIES SOBRE L'ORGANITZACIÓ ESCOLAR En un intent de racionalització del treball escolar, els estudiosos de l'organització escolar consideren que han d'existir alguns models o esquemes generals en els quals inspirar-se per a treballar amb més seguretat els objectius que ens proposem, tots ells encaminats a afavorir l'activitat diària en els centres educatius. Aquest arquetips o aspiracions ideals constitueixen les anomenades teories organitzatives. Considerem les teories organitzatives com les formes de concebre la institució educativa i de disposar convenientment els elements que la integren perquè concórreguen oportunament per a l'èxit escolar. Són maneres de pensar, esquemes teòrics, des dels quals especular i indagar les formes més raonables d'engegar el que es considera adequat per al mitjà escolar. Existeixen tres classes de teories de caràcter organitzatiu: 1. TEORIES EXISTENCIALS. Pretenen respondre dues preguntes fonamentals: ha d’haver o no ha d'existir l'organització escolar?. En quina mesura ha d'estar present en els centres?. Amb aqueixos supòsits ens trobem de nou amb tres postures ben definides: a. Absència d'organització escolar. Qui defensen aquesta posició són contraris a que en les escoles existisquen esquemes organitzatius, perquè entenen que aquests, més que afavorir el treball i propiciar-lo, ho encotillen de manera que asfixien la iniciativa particular i la col·lectiva, limitant de forma notable la llibertat creadora. És un corrent característic, representatiu dels moviments llibertaris i utòpics, barrejats amb certs ingredients d'anarquisme escolar, per als quals els millors centres són els quals funcionen per pròpia inèrcia, a impulsos ocasionals i amb dos valors fonamentals: l'espontaneïtat i la anomia (manca de normes socials).

b. Organització escolar a ultrança. La propugnen qui consideren que les normes han de ser defensades i respectades per sobre de qualsevol altre element escolar. Propugnen principis, pautes, esquemes com realitats inamovibles que han de prevaler com lleis inexorables de caràcter universal. És una posició pròpia de grups autoritaris, en els quals domina la rigidesa intel·lectual i la intolerància. Per a ells, els centres més qualificats serien aquells en els quals els detalls més menuts estan reglamentats amb extrema minuciositat i les notes definitòries de la qual serien: la intransigència i la nomolatría. c. Organització flexible. És una postura conciliadora i eclèctica de les dues anteriors, que defensen qui aprofundeixen en els aspectes organitzatius escolars, a causa de la moderació dels seus plantejaments i el caràcter compensador que posseeix. Qui la promouen cerquen un equilibri raonable entre l'espontaneïtat i la norma, entre la llibertat i l'ordre, entre la presa de decisions i el que és prescrit. Per tant, accepten els esquemes organitzatius, les normes i les prescripcions, però respectant la possibilitat d'introduir modificacions i alternatives que puguen col·laborar a la millora de la consecució de les metes preestablertes.

2. TEORIES CLÀSSIQUES. Es coneix amb aqueix nom als models organitzatius que consideren les persones intervinents en una activitat com peces abstractes d'un procés mecànic. Dins d'aquest grup trobem varies tendències: a. Teoria de l'organització fisiològica. Se li denomina també "model taylorià", per ser l'enginyer i economista nord-americà Frederick Taylor el seu inspirador. A començament del segle XX va portar a terme diverses investigacions sobre l'organització científica del treball en les aceries nord-americanes, amb l'objectiu d'aconseguir els millors índexs de productivitat. El punt de partida era l'observació del treball en sèrie, cercant l'eficiència en l'activitat laboral, mitjançant la divisió de tasques i l'especialització, racionalitzant el treball i dirigint-lo de manera rigorosa. La idea era aplicar els coneixements científics per a optimitzar els resultats, recolzant-se en tres pilars: elevada productivitat, alts incentius i eficàcia. Tot es troba tan reglamentat i controlat que els treballadors no són més que anelles d'una cadena, sense més possibilitats de millora que reforçar el propi sistema. b. Teoria de la departamentalizació. Deguda a l'enginyer francès Fayol, qui proposà racionalitzar el treball per mitjà d'una divisió especialitzada de funcions o departaments, al capdavant dels quals es col·locaran a les persones més idònies. Preveure, organitzar, dirigir, coordinar i controlar, constitueixen els pilars bàsics del fayolisme en l'organització. c. Teoria recopiladora. Posteriorment, els estudis de Gulick i Urwick van precisar i van concretar les anteriors idees clàssiques, elaborant un model aplicable tant a grans empreses com a institucions escolars.

Les principals objeccions que poden formular-se a les teories clàssiques resideixen en la consideració de la persona com una realitat mecànica, sense iniciativa i condemnada a realitzar de forma automàtica les tasques que se li encomanen, sense tenir l'oportunitat de convertir-se en protagonista de la seua pròpia activitat. Per a pal·liar aquests inconvenients sorgeixen les noves teories, que consideren al ser humà com agent capaç de participar i transformar el mitjà que li envolta i la seua pròpia situació personal. El seu objectiu és millorar, superar i enriquir els anteriors plantejaments. 3. NOVES TEORIES. Es considera al sociòleg Max Weber el precursor de totes elles. Em general el seu objectiu és introduir en el món de les organitzacions el factor humà, especialment en allò referent a l'índex de satisfacció personal amb el treball que es realitza. Destacarem entre elles: a. Model d’Elton Mayo. Defensa la importància de les relacions humanes en el món laboral, considerant que influeixen de forma decisiva en el rendiment. Se centra en els aspectes psicològics i en les afinitats dels membres que integren una determinada organització, cercant el bon enteniment, la cordialitat i la participació que són factors decisius en la productivitat. b. Model de Merton. Insisteix en la necessitat de confiar en el comportament dels membres d'una organització, una vegada que se'ls assigna una determinada responsabilitat. Tal confiança pot convertir-se en una forma de control, aconseguint una definició clara de les competències de cadascun, una identificació amb les normes establertes i un major grau d'integració en la tasca comuna. c. Model de Zelznick. Propugna com idea fonamental: la delegació d'autoritat, creant esquemes d'organització que la facen possible. No obstant, la seua aplicació té grans avantatges, encara que comporta alguns inconvenients. Considera que algunes tècniques de control alteren l'equilibri i impedeixen un bon funcionament de l'organització. d. Model de Gouldner. Planteja l'ús de determinades regles generals i impersonals per a regular els procediments de treball, amb la qual cosa es disminueixen les tensions interpersonals i es difuminen les relacions d'autoritat. e. Organització per objectius. Estableix de forma expressa la importància que posseeix en qualsevol activitat organitzativa la prioritat d'uns objectius, de tal forma que, establerts de manera clara i tenint un control sobre la seua consecució, s'aconsegueix un funcionament adequat de les institucions. f. Teoria cultural o interpretativa. És una teoria molt recent que atén especialment el món dels símbols, valors i creences que es desenvolupen en una organització, constituint la seua cultura un mitjà excel·lent de cohesió entre tots els seus membres. Analitzar-la, comprendre-la i interpretar-la en el conjunt de tots els seus elements i factors ajudarà a trobar formes de respondre davant la incertesa, la confusió o els conflictes que en ella es generen. g. Teoria crítica o política. Entén les organitzacions com coalicions de persones o grups amb diversitat d'interessos. En ells es produeixen

pactes, negociacions, conflictes, relacions de poder, etc. Des d'aquest enfocament, els objectius i metes no estan prèviament determinats, si no que es substancien per mitjà de l'anàlisi, el debat i la negociació. Això implica la necessitat d'aconseguir certes estratègies per a no perdre quotes de poder i assolir l'èxit en la presa de decisions. Les diferents teories que hem vist ens proporcionen una aproximació a les realitats organitzatives i ens permeten establir diversos paradigmes de reflexió i anàlisi, per a aprofundir en allò que diferents autors han entès com els centres educatius. 1

Blanco, R. (1932) Organización escolar. Madrid: Imprenta Ciudad Lineal, p. 14. García Hoz, V. (1973) Principios de pedagogía sistemática. Madrid: Rialp, pàg. 218-219. 3 Moreno, J. M. (1978) Organización de centres de enseñanza. Zaragoza: Luis Vives, p. 22. 4 Filho, L. (1974) Organización yi administración escolar. Buenos Aires: Kapelusz, pàg. 14-15. 5 García Requena, F. (1997) Organización escolar y gestión de centros educativos. Málaga: Aljibe, p. 24. 2