Part Comuna - Modul 5.docx

Albert Compte Peña

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

Mòdul 5 – Part Comuna 1.

Respon a les següents preguntes (1000 paraules):

o

Quin/s aspecte/s teòric/s presents en el currículum t’han cridat més l’atenció? Quin té més pes en la teva pràctica ?

Quan un comença a endinsar-se en la Filosofia 3/18 des de la vessant de l’educació i de les humanitats, vas trobant nocions que ja coneixies i que reafirmes dins d’aquest projecte, nocions que ja coneixies però que te les qüestiones dins d’aquest projecte, i nocions que no coneixies i que et desperten la curiositat. Aquests últims conceptes són els “aspectes teòrics” que més m’han cridat l’atenció. Parlem, però, de tots tres tipus. Un dels aspectes que més m’ha sorprès és la quantitat de conceptes que hi ha en tot aquest discurs que ha construït Lipman i, per conseqüència, el projecte Philosophy for Children. Així doncs, comencem –no per un aspecte en particular, sinó– per l’esquelet del currículum en sí. Per fer-ho, ja aviso, adoptaré una mica la postura del que ara popularment es coneix com a cunyat (en el sentit més pejoratiu de la paraula). A Philosophy for Children apareixen molts conceptes. És evident que hi ha tres de centrals, que es definiran a l’exercici 2 d’aquest document: comunitat de recerca, pensament multidimensional i diàleg filosòfic. Però després tenim habilitats del pensament, tipus de pensament, dimensions de les habilitats del pensament, etc. Evidentment, tot girant en torn al pensament multidimensional. Però la taxonomia que es fa és escrupolosíssima. De fet, pel meu gust, i ja que això és una pregunta més aviat d’opinió personal, massa escrupolosa. Alguns dels autors que apareixen en la Fonamentació (em refereixo sobretot als precursors de la pedagogia moderna, com Vigotski, Piaget, de Bono, Bruner, Dewey, etc.) vaig tenir el gust d’investigar-los fa un parell d’anys, en el màster de formació de professorat. I la veritat és que, tot i que les seves idees em semblaven fascinants, em semblaven alhora una justificació de la seva autoria, o del seu sou. Tota la nomenclatura que ells sistematitzen simplement és una fragmentació de successos, experiències i nocions que ja es donen a la realitat. És una manera (i és aquí on el cunyadisme adquireix el seu màxim protagonisme en el meu comentari) de “posar noms a les coses”. He tingut la gran fortuna de passar per diversos centres educatius malgrat la meva poca experiència, i he vist que estem en

Albert Compte Peña

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

una època en l’educació en la qual es valora molt més el “nom” que la “cosa”, i crec que – en general – tots busquem “coses” similars però les “anomenem” diferent simplement perquè així ens podem diferenciar més (ser més exclusius) i així autocitarnos més. La pregunta que em faig jo és: ¿cal fer tantes sistematitzacions i taxonomies per diferenciar-se? De vegades, en educació crec que menys i és més. I crec que hi ha massa teorització al voltant d’una mateixa idea (ara el que impera a nivell d’innovació pedagògica és el constructivisme, clar està) i poques accions reals al respecte. Així doncs, a part de que menys és més, crec que cal menys teoria i potser més pràctica (o dit d’altra manera, adequar la pràctica a la realitat). Així doncs, sí, m’ha cridat l’atenció un concepte com el “pensament multidimensional”. ¿Per què té tres dimensions i no quatre, o cinc, o dues? Les dimensions de la persona són més de tres, per segons qui. Hi ha un parell que no apareixen gairebé en cap text que hagi llegit del projecte: l’espiritual i la biològica. I crec que ambdues podrien encabir-se en el pensament, perquè en el fons tot està connectat. Així doncs, m’ha crdiat l’atenció trobar a faltar aquestes dimensions, que crec que l’educació hauria també d’incloure perquè fos integral de veritat. Anem a descarregar l’escopeta i anem a centrar-nos en un aspecte que realment m’ha encantat del projecte, i que segurament serà subjecte de futures recerques meves. Tinc el handicap que al grau que vaig cursar mai vaig estudiar lògica pròpiament dita. Vaig tocar a Ludwig Wittgenstein, que em va fascinar, però poca cosa més. I aquí se m’obre la porta de la “lògica informal”, un concepte que desconeixia i que – sincerament– m’ha frapat. Jo només coneixia la lògica formal, i em semblava quelcom allunyat de la pràctica quotidiana, com bé es diu en algun fragment dels documents que s’han llegit en aquest mòdul. Era necessària una lògica informal, tot i que també és qüestionable, perquè deriva del llenguatge i en el fons no deixa de ser una construcció social (per tant, quelcom contingent). Ara bé, encara no he posat en pràctica la lògica formal en la meva experiència laboral perquè considero que no la domino prou. A part, crec que depèn de quines edats, si els alumnes no tenen un cert entrenament, encara els queda una mica lluny. Almenys, més lluny que l’ètica, que és probablement la disciplina estrella dins els adolescents (etapa educativa en la qual es focalitza la meva professió).

Albert Compte Peña

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

Un altre aspecte que m’ha interessat especialment és el de diàleg filosòfic, sobretot perquè és una noció que encara estic reajustant a dia d’avui. Tot i això, es parlarà del diàleg filosòfic a la definició de l’exercici 2 i les implicacions que té en la construcció de coneixement per part d’una comunitat de recerca. Sobretot el que m’interessa, i és una apreciació extremadament transgressora és que no tot diàleg és filosòfic, i no tota conversa entre dues persones esdevé un diàleg. Com ja s’ha dit, però, d’això es parlarà al següent exercici. o

Segur que llegint la Fonamentació, has pensat en algun/s autor/s (filòsofs, pedagogs, psicòlegs, etc.) que no han estat esmentats. En quin sentit creus que les seves aportacions van en la línia del que has llegit a la Fonamentació? En quin sentit no? Perquè?

Després de tot el que he escrit a la pregunta anterior, he de dir que em falten coneixements filosòfics per trobar a faltar altres autors. Sí que és cert que, en el meu propi diàleg filosòfic amb l’Helena, parella de ball amb la qual he compartit forces impressions del discurs del projecte, havíem detectat un cert biaix del pragmatisme anglosaxó que ha quedat palès en la fonamentació. Es nota que Lipman s’ha amarat molt més de la tradició nord-americana que moltes altres, evidenciant aspectes també certament importants dins la nostra pròpia existència humana (com, per exemple, Heidegger o J.P. Sartre, que només s’esmenten en algun moment molt concret, i realment no tenen rellevància alguna en el sistema filosòfic que crea Lipman). Això tampoc és un retret, ni molt menys, al discurs de Lipman. Ans al contrari, crec que una de les apreciacions que se li pot fer al pensador nord-americà és precisament la construcció d’un mètode filosòfic que destrueix la filosofia en sí mateixa. Una mica com la idea de Richard Rorty de “la filosofia ens serveix per guarir-nos de la filosofia”. El projecte de Lipman ajuda a guarir-nos de la filosofia en el sentit més tradicional de la disciplina, en el sentit més il·lustrat. I fa un retorn a la mayèutica socràtica, que en el fons és el tret de sortida a la filosofia com a mode de vida. En aquest sentit, una mica d’aquest pragmatisme ens aniria bé a l’educació, i de pas salvaríem la filosofia de les aules.

Albert Compte Peña

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

Potser hi ha una un autor, o més aviat, un corrent de pensament, que he trobat a faltar en el currículum. I té relació amb una crítica que ja es va fer durant el mòdul dos al projecte, la part més emocional de l’educació. Mihaly Cskszentmihalyi, amb la seva obra Flow, és un dels referents de la psicologia humanística. Dins de la fonamentació es parla “d’humanitzar a la humanitat”, però, ¿com podem humanitzar una humanitat (d’altra banda, cada cop més deshumanitzada) si no li donem a les emocions el pes que es mereixen? Dit de manera clara, aquí s’ha trobat a faltar realment un treball educatiu més extens de les passions humanes, i no només la seva racionalització. I això és fruit que Filosofia 3/18 té unes arrels racionalistes molt profundes.

2.

Defineix. Una vegada llegits els articles de Pomar i Lipman i haver vist els videos, defineix breument amb les teves paraules els conceptes de:

o

Pensament multidimensional (400 paraules)

Per definir què és el pensament multidimensional primer caldria matisar la conceptualització que fa Lipman sobre el pensament. D’acord amb la interpretació que aquí es fa dels textos que s’han llegit al mòdul, el pensament adopta una noció molt més àmplia que la del racionalisme clàssic concep. Per Lipman, el pensament no és la res cogitans cartesiana, almenys no en el sentit que viu separada de la seva afectivitat i de les seves percepcions. Lipman apunta que “el pensamiento multidimensional, tal como lo entendemos aquí, apunta a un equilibrio entre lo que es cognitivo y lo que es afectivo, entre lo perceptivo y lo conceptual; entre lo físico y lo mental, entre lo que es gobernado por las regles y lo que no”. En efecte, el pensament és, per Lipman, intrínsecament multidimensional. De tal manera que, si estiguéssim en un simposi de feligresos de Philosophy for Children, no caldria dir ni la paraula “multidimensional”, perquè ja s’entén que tot pensament humà és multidimensional. No podria existir el pensament sense aquesta multidimensionalitat.

Albert Compte Peña

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

Així doncs, el pensament ho engloba tot. Però aquest “tot”, per a Lipman, respon a tres parts que se situen dins del pensament, però que identifiquen de diferents, perquè tracten processos mentals diferents. Tot és pensar, però quan pensem, pensem de maneres diferents i posant l’accent en aspectes diferents. Aquí és on entren les tres dimensions del pensament. Segons Lipman i el projecte Filosofia 3/18, el pensament multidimensional aglutina una dimensió crítica, una creativa i una curosa. La dimensió crítica correspon la lògica dels nostres raonaments i la seva aplicació a la vida quotidiana, una lògica no només formal, sinó també informal (racionalitat i raonabilitat). La

dimensió creativa es

relaciona habitualment amb l’habilitat artística, però d’acord amb e Lipman va molt més enllà. Ell beu d’alguns autors que afirmen que el pensament creatiu és la combinació de flexibilitat, fluïdesa (fluency) i conveniència (appropiatness). Tot i així, descriu que és molt difícil d’encaixonar en una habilitat concreta. Per últim, el pensament curós és aquell que contempla els judicis de valor i la part més afectiva dels éssers humans a l’hora de reflexionar. El fet de ser animals socials, ens crea necessàriament un codi de valors per mantenir la convivència. A part, també tenim tot una sèrie de sentiments i afeccions fora del llenguatge que mereixen ser posades sobre la taula per compartir-les i saber-ne més d’elles. De tot això s’encarrega la part curosa del nostre pensament. En definitiva, segons Lipman, Pensar implica la transacción y el encruzamiento de diferentes formes de comportamiento mental, que nos tomamos la libertad de conceptualitzar como

raonabilidad,

creatividad

y

cuidado.

Cada

uno

de

estos

comportamientos es una forma de investigación. Juntos no solo suman sus resultados, sino que los multiplican (Lipman, El Lugar del Pensamiento en la Educación).

Albert Compte Peña o

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

Diàleg filosòfic (400 paraules)

Tornem a tenir una expressió que combina dues paraules a definir. De fet, els tres pilars del projecte Filosofia 3/18 (que s’estan definint en aquest exercici), tenen aquest component binominal. No es tracta només d’un concepte, sinó de dos que es fusionen creant-ne un de nou. En el cas de diàleg filosòfic, la part més complexa seria la de diàleg. Comencem, doncs, per aquesta. Ja s’ha especificat anteriorment que no tot diàleg ha de ser filosòfic. Ni tan sols una conversa entre dues o més persones és necessàriament un diàleg. Perquè hi hagi un procés dialèctic, han d’existir, com diu Pomar en el seu text, dues accions diferents: la primera, expressar les pròpies idees i arguments de la manera més clara possible. La segona, escoltar, respectar i criticar les contribucions dels interlocutors que formen part d’aquest flux de comunicació. Aquesta observació sembla molt senzilla, però no ho és tant. En les obres literàries de Samuel Beckett el tema de la “comunicació” i la seva absència en segons quins tipus de relacions humanes és cabdal. La falta de comunicació és un mal també del nostre temps. En els debats i discussions polítiques i tertúlies televisives ens trobem justament amb monòlegs però en molts pocs casos arribem a tenir trets de diàlegs. Cadascú intenta transmetre el seu missatge als demés, però després li és igual el que aquests demés diguin. Cadascú té clar el seu posicionament i no surt de la seva ideologia. De fet, el sistema de partits ha fonamentat això: la “partició” de la comunicació entre ells amb l’objectiu de confrontar i superar a l’altre en comptes de convergir una idea suprema que sigui la suma de tots. Finalment, perquè aquest diàleg sigui filosòfic, a part de tractar temes filosòfics amb conceptes filosòfics, és indispensable l’ús de la parla exploratòria. La parla exploratòria aprofundeix en el sentit últim del llenguatge, que és la segmentació de la realitat. Allò que ens ha permès diferenciar-nos de la resta d’animals és l’adquisició d’un llenguatge articulat que ens permet desmembrar la realitat total en la qual ens veiem immersos per tal de reordenar-la, interpretar-la i “controlar-la” (o, almenys, tenir una sensació de control). La parla exploratòria és, en efecte, una potencialitat

Albert Compte Peña

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

intrínseca als humans, tot i que cal desenvolupar i educar. Transformant la realitat en llenguatge construïm coneixement, un coneixement que ja està allà (perquè les paraules ja estan creades), però que poc a poc anem encaixant com un trencaclosques d’acord amb les nostres inquietuds i el nostre procés de descobriment. Això és pensar “en veu alta”, i perquè hi hagi parla exploratòria cal que hi hagi un diàleg. En resum, el diàleg filosòfic és el procés de construcció de coneixement a través de la parla exploratòria dins d’una comunitat d’individus que reflexionen al voltant de preguntes amb un rerefons filosòfic, que tracten els temes de gran transcendència dins la història de la humanitat amb un llenguatge proper a la filosofia. I és que el diàleg “és l’essència mateixa del pensament i de la filosofia”. o

Comunitat de recerca (400 paraules)

Com apunta la Fonamentació, el concepte comunitat de recerca es nodreix d’una llarga tradició pragmatista als Estats Units. Els fonaments d’aquesta idea broten de la comunitat socràtica, que després van postergar Plató i Aristòtil. El terme, per a Lipman i els pragmatistes nordamericans, adquireix un sentit nou, ja que el diàleg no és només i el mitjà sinó també el mitjà i el fi. Si el llenguatge, segons el constructivisme que estava de moda aleshores, és allò que construeix el coneixement, també haurà de ser l’objectiu mateix si volem crear coneixement. I com que la filosofia és, literalment, la passió per la saviesa, és lògic doncs que indirectament focalitzem l’atenció de la filosofia en el llenguatge. En altres mòduls ja s’ha posat l’accent en la noció de comunitat. La comunitat és l’últim esgraó de la forma d’organització humana. En l’educació tradicional, quan es feia treball cooperatiu es parlava de “grups”. En l’aprenentatge basat en problemes o en projectes, es parla “d’equips”, com a una entitat grupal més forta que el “grup” tradicional. Quan parlem de comunitat, estem parlant d’uns vincles afectius i intel·lectuals més grans que un equip. Una relació que està determinada per, d’acord amb Dewey, per la democràcia. Si no hi ha una relació democràtica entre els membres d’una comunitat, no hi ha comunitat. És per això que la comunitat, al cap i a la fi, és una realitat que es construeix a molt llarg termini.

Albert Compte Peña

Filosofia 3/18

Universitat de Girona

La recerca és l’acció d’adquirir nous coneixements amb l’objectiu de validar i reafirmar les “noves veritats” adquirides. Amb la Filosofia 3/18, això entra en una contradicció, perquè un cop adquirim una “nova veritat”, el diàleg filosòfic s’encarregarà de posar-la sota judici com diria Kant en la Crítica de la Raó Pura. Així doncs, aquesta veritat podrà ser derrocada en algun moment per alguna de superior, i així entrant en una espiral infinita d’autodestrucció d’enunciats fins que no s’accepti universalment per la comunitat. La comunitat de recerca esdevindrà com la filosofia moderna, un procés de construcció i deconstrucció del saber inacabable.